Esport, immigració i multiculturalitat : una anàlisi conceptual

Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual Chris Kennett Universitat Autònoma de Barcelona El Centre d’Estudis Olímpics (CEO-UAB) publica treballs amb l’objectiu de facilitar el debat científic. La inclusió d’aquest text no limita una futura publicació per part de l’autor, que conserva la totalitat dels seus drets. Queda terminantment prohibida la reproducció, total o parcial, d’aquesta publicació sense el consentiment previ del seu autor. Aquest text correspon a la ponència que es va presentar al Foro Europeo: Cultura, Deporte y Proximidad , que va tenir lloc a Almeria (Espanya) el dia 5 de maig de 2005. Ref.WP103 Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 2 Per a referir-vos a aquest document podeu utilitzar la referència següent: Kennett, Chris. (2005): Sport, immigration and multiculturality [article online]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB. [Consultat: dd/mm/aa] <http://olympicstudies.uab.es/pdf/wp103_eng.pdf> [Data de publicació: 2005] Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 3 1. Introducció Un dels reptes més importants que afronten les societats europees a principis del s. XXI és la immigració. Els moviments de població a tota Europa i l’arribada de nova població al continent europeu s’han accelerat i intensificat des dels anys 90, fet que ha provocat un augment de la diversitat cultural en molts països. A finals de l’any 2003, havien arribat 11 milions de persones a la Unió Europea procedents d’Amèrica del Sud, el Marroc i la regió subsahariana, Europa de l’Est i Turquia. A Espanya, per exemple, el nombre d’immigrants (persones que viuen a Espanya amb permisos de residència vàlids però que no tenen nacionalitat espanyola) quasi va arribar a 1,65 milions l’any 2003. Encara que representés menys d’un 4% de la població total comparat amb el 8% de França i el 7,3% d’Alemanya, el nombre i la varietat d’immigrants han augmentat. L’any següent, el nombre total d’immigrants havia augmentat fins poc més de 2 milions (4,75% de la població). D’aquests 2 milions d’immigrants, el 67% van arribar de països de fora de la Unió Europea (Secretaría de Estado de Inmigración y Emigración 2005). La immigració, però, no estava distribuïda de la mateixa manera a totes les regions d’Espanya. Catalunya va acollir el 23,4% del nombre total d’immigrants a Espanya, seguida de prop per Madrid (20,9%) i per Andalusia (11,3%) (Observatorio Permanente de la Inmigración 2005). El nombre d’immigrants a Barcelona va arribar a 230.942 (el 14,6% de la població de la ciutat) el gener de 2005, una xifra bastant per sobre de la mitjana nacional i del 4,9% de l’any 2001. L’origen dels grups immigrants més nombrosos reflecteix la diversitat de cultures que van arribar a la capital catalana: Barcelona ⏐ Grups immigrants més importants, 2004/05 País Nº de persones que viuen a Barcelona Equador 31.828 Perú 15.037 Marroc 14.508 Colòmbia 13.935 Argentina 12.439 Pakistan 11.997 Itàlia 11.678 Xina 9.524 Font: Ajuntament de Barcelona 2005 El percentatge d’arribades d’alguns grups com ara els xinesos ha augmentat ràpidament durant els últims quatre anys. L’any 2001 vivien 2.460 xinesos a Barcelona; l’any 2005 aquesta xifra s’havia més que doblat fins arribar a 9.524. A més a més, cal tenir en compte que aquestes xifres no inclouen els immigrants Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 4 “il·legals”, que no es compten, no només a Barcelona, sinó també a la resta d’Espanya i a molts altres països d’Europa. Per definició, aquesta gent “sense papers” viuen completament al marge de la societat. Com a resultat d’aquests moviments, la immigració s’ha convertit en un assumpte polític de gran ressò, i ha provocat respostes diverses per part dels diferents partits polítics. Aquestes respostes polítiques han començat a incloure, cada cop més, l’esport com a vehicle per la integració dels grups immigrants, però la recerca sobre esport i immigració encara és limitada amb algunes excepcions notables recents (p.ex. Arnaud 2002; Juniu 2000; Lleixá et al. 2002; Lleixá i Soler 2004; Mosely et al. 1997; PMP i ISLP 2004; Stodolska i Alexandris 2004). Potser és a causa de l’escala d’arribades d’immigrants, moltes de les quals són incontrolades, fet que provoca una resposta reaccionària per part dels responsables polítics. Amb aquest estudi es volen examinar els conceptes clau que comprèn el discurs polític social relacionat amb la immigració i com es relacionen aquests conceptes amb l’esport. Es tindrà en compte el paper potencial que juga l’esport en la integració dels immigrants i els riscs dels esports com a força potencialment divisiva, sobretot pel que fa al racisme. Aquesta discussió porta a considerar la necessitat de diàleg intercultural a través de l’esport per tal de contribuir a aconseguir una integració sostenible dels grups immigrants. Per tal d’assolir aquest objectiu, cal fer una recerca sobre les necessitats dels grups immigrants, ja que és una fase clau en el desenvolupament de la política de l’esport. 2. Inclusió i exclusió Han aparegut diversos conceptes que permeten entendre completament els processos de canvi que han tingut lloc en les societats occidentals com a resultat de l’arribada dels grups immigrants. La gent es troba compartint espais públics i serveis amb gent de cultures cada cop més diverses. Mentre que això presenta oportunitats pel que fa a l’enriquiment cultural, també hi ha risc de desavinences i de conflicte. Per tant, conceptes com assimilació, aculturació, multiculturalitat, diversitat cultural, pluriculturalisme, interculturalisme i integració formen part de perspectives teòriques més àmplies, estan subjectes a interpretació i sovint s’utilitzen de forma intercanviable. Aquí s’intentarà aclarir breument aquests conceptes i considerar les seves aplicacions en el camp de l’esport. El discurs més ampli en el qual es pot situar el debat de la immigració és la inclusió i l’exclusió socials. Com amb conceptes com ara pobresa, no hi ha definicions generalment acceptades de la inclusió i l’exclusió socials. L’ús original del terme “exclusió social” s’ha atribuït a l’antic ministre francès René Lenoir Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 5 a mitjans dels anys 70, i s’ha convertit en part d’un discurs basat, en gran part, en Europa (Collins i Kay 2003). La Unitat d’Exclusió Social del govern del Regne Unit va definir exclusió social com allò que succeeix quan la gent o els llocs pateixen una sèrie de problemes com ara atur, discriminació, manca de recursos, ingressos baixos, manca d’habitatges, molta delinqüència, mala salut o fracàs familiar. Quan es combinen aquests factors, es pot crear un “cercle viciós”(Collins et al. 1999). Per tant, l’exclusió social és un procés multidimensional que implica una combinació de factors que afecten alguns grups que es troben al marge de la societat dominant, com ara els sense sostre, la gent gran, els joves en perill, els discapacitats mentals i físics, els pares o les mares solters o les minories ètniques (sobretot immigrants i sol·licitants d’asil). On hi ha concentracions de gent exclosa socialment, es poden excloure barris sencers, com ara zones interiors de la ciutat o projectes d’habitatges socials perifèrics. Mentre que aquests factors es combinen per formar part d’aquest procés, la pobresa és el centre de l’exclusió social. La pobresa es pot considerar la causa i alhora el resultat de l’exclusió social, i s’ha lligat directament a la baixa qualitat dels habitatges, la delinqüència i la mala salut. Quan es parla de participació esportiva, la pobresa pot ser una barrera important a l’hora de pagar quotes d’entrada per instal·lacions (moltes de les quals ara requereixen que els clients efectuïn els pagaments per compte corrent, que els immigrants no poden obrir) i equipament necessaris. (Kennett 2002). Per intentar trencar aquest “cercle viciós”, els governs a nivell local, regional i nacional han posat en pràctica iniciatives polítiques en educació, prevenció de delinqüència i control; han creat oportunitats de treball i han aportat mesures per tenir cura de la salut com a part de la millora en benestar. L’esport ha format part de l’aportació en benestar en molts estats europeus durant dècades, amb facilitats i programes amb els objectius següents (Collins et al. 1999): • Educació i promoció de valors positius associats amb l’esport p. ex. treball en equip, compromís i joc net. • Promoció de la salut p. ex. reduir l’absentisme i les despeses en salut pública i atacar l’obesitat. • Donar més poder a alguns grups p. ex. dones, minories ètniques i persones discapacitades. • Oferir oportunitats per la interacció social i la construcció d’una societat p. ex. desenvolupar un sentiment d’identitat comuna, agrupar la gent i fomentar l’entesa entre grups. • Prevenir la delinqüència p. ex. oferir oportunitats esportives per a ocupar joves en risc de caure en la delinqüència i fer de l’esport un vehicle per a la rehabilitació de delinqüents (p. ex. l’estudi d’Arnaud sobre el comportament dels grups immigrants en el temps lliure a Birmingham i Lió). Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 6 • Desenvolupament econòmic p. ex. desenvolupar instal·lacions esportives com a catalitzadors de la regeneració econòmica i la creació de llocs de treball. Des d’aquesta perspectiva, la participació esportiva té el potencial d’incloure els grups marginals i de possibilitar l’acumulació de capital social. 3.Ciutadania La ciutadania es centra en els drets i les responsabilitats dels individus en la societat civil i l’acumulació de capital social. L’esport s’ha convertit, en moltes societats europees, en un dret de benestar universal a través de l’abast públic i la promoció de facilitats i activitats per a tots. Per a molta gent, l’esport és una part integral de la seva vida i és fonamental en la construcció i la comunicació de la seva identitat. Per tant, per tal d’aconseguir una ciutadania íntegre, l’oportunitat de participar en activitats esportives és un component necessari, encara que una prioritat menor que satisfer necessitats bàsiques com la nutrició, l’habitatge, la salut, l’educació i els drets civils fonamentals. L’acumulació de drets sovint és un repte important pels immigrants, que lluiten amb el dret legal fonamental per estar-se al país d’acollida, el dret als serveis socials, el dret a treballar, etc. L’esport ofereix l’oportunitat d’exercir un dret que les burocràcies o les administracions públiques no han de concedir oficialment i al qual es pot accedir amb relativa llibertat. L’organització d’oportunitats esportives per part d’immigrants també és una oportunitat per a l’autodeterminació i el control que de ben segur manquen en d’altres terrenys de les seves vides. Si seguim aquesta interpretació de ciutadania, el dret a participar en activitats esportives hauria d’estar lògicament associat amb la responsabilitat de participar-hi. Mentre que el concepte de forçar la gent a participar no és ni viable ni atractiu, la conseqüència és que les oportunitats les han d’aprofitar aquells qui estan interessats en l’esport. Els esdeveniments esportius col·lectius, per exemple, sols poden produir els beneficis esperats de socialització, construcció d’esperit de comunitat, etc., si la gent hi participa d’una manera o altra. Quan els individus gaudeixen de tots els drets i compleixen totes les responsabilitats corresponents, en principi, s’estableix una espècie d’igualtat bàsica i universal entre ciutadans que hauria de formar els fonaments d’una societat que funcioni. Si els ciutadans exerceixen els seus drets i compleixen les seves responsabilitats, s’haurien d’integrar en les seves societats. Això no obstant, existeixen barreres econòmiques, legals, socials i culturals pels ciutadans. En una societat basada en el consum, l’habilitat de guanyar i de gastar és fonamental: sense la primera cosa, el Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 7 que ve després és difícil (Coatler 1990). La pressió de les famílies, els grups d’iguals, la publicitat, els mitjans de comunicació i d’altres fonts per al consum sovint és intensa en les societats en les quals es mesura l’estatus social a través de símbols materials. El fet de no poder permetre’s anar als llocs “correctes” o comprar la roba “correcta” o disposar de les “últimes” tecnologies, pot produir sensació d’exclusió. Fins i tot la gent que pot gastar pot ser exclosa per raons socials i culturals; potser perquè són d’una altra cultura, tenen el color de pell diferent, practiquen una religió diferent, parlen una llengua diferent, són el gènere “equivocat”, tenen preferències sexuals diferents, o bé són massa grans o massa joves. Les variables que podem utilitzar per diferenciar i excloure persones són múltiples. Els grups immigrants sovint han d’afrontar una barreja d’aquestes barreres per aconseguir la ciutadania íntegre i, en conseqüència, són exclosos de la societat. Segons el país d’origen i les circumstàncies individuals, els immigrants sovint són pobres (un factor central que agreuja tots els altres), viuen en habitatges de poca qualitat, no tenen feina, i sovint no tenen estatus legal i, per tant, no poden accedir als serveis socials que els podrien ajudar amb les seves dificultats. Com a conseqüència, sovint tenen problemes de salut (físics i psicològics), poden tenir més risc de caure en la delinqüència, de convertir-se en sense sostres, etc. A més a més, els qui vénen d’ambients ètnics diferents poden ser víctimes del racisme. Així doncs, alguns grups immigrants es troben als marges més extrems de la societat i, en molts casos, poden ser vistos com els més exclosos dels exclosos. 4. Assimilació, aculturació i diversitat cultural Discussions recents sobre la immigració dins la política cultural es centren en la dicotomia que afronta l’administració pública. Fins quin punt poden o haurien d’aspirar a assimilar o a integrar els grups immigrants les polítiques, i fins quin punt aquestes polítiques haurien de respectar i mantenir les identitats culturals dels immigrants? (PMP i ISLP 2004). Stodolska i Alexandris (2004) van adoptar l’estructura d’assimilació fragmentada desenvolupada per Portes i Zhou (1993) a l’hora d’analitzar els canvis relacionats amb la immigració en la participació en esports recreatius d’immigrants coreans i polonesos als EE.UU i en el paper que jugava l’esbarjo en el procés d’adaptació. Fins a finals dels anys 60 dominava la teoria de l’assimilació, cosa que implicava que tots els grups immigrants s’haguessin d’adaptar als valors culturals i als costums del país d’acollida. La crítica de Portes i Zhou del model de l’assimilació (1993) estava basada en la interpretació de la societat nord-americana com a pluralista, formada per subcultures i identitats ètniques diferents més que no pas com a societat dominant uniforme. A més a més, existia la possibilitat de disputes ja que, en lloc de ser absorbits per la societat, els grups immigrants resistien en un esforç per mantenir les seves identitats culturals. Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 8 Portes i Zhou (1993) van identificar l’assimilació com un procés complex i segmentat que canviava de la mateixa manera que entre grups ètnics amb aculturació, assimilació i preservació de les cultures originàries dels immigrants. L’aculturació es coneix com el procés a través del qual els immigrants adopten els valors i les expectatives dominants però no necessàriament són acceptats (o assimilats) per la societat d’acollida. Pel que fa a la participació esportiva, l’aculturació implica que els grups immigrants deixin els seus esports tradicionals i els substitueixin pels esports dominants en la societat dominant. S’ha de diferenciar entre l’aculturació dels valors centrals dominants i l’assimilació dels grups immigrants dels valors dels grups més pobres i més necessitats o “classe inferior”. Aquest procés implica la renúncia als valors centrals i l’adopció de valors que sovint s’associen amb altres grups immigrants. Stodolska i Alexandris (2004) van descobrir que els immigrants polonesos i coreans s’assimilaven als seus grups ètnics respectius practicant els esports que els polonesos i els coreans practicaven als EE.UU. Un tercer procés implica la conservació dels valors ètnics i la promoció de la solidaritat dels grups ètnics per part dels immigrants. Waters (1994) va identificar aquest procés com “etnicitat lineal”. Aquest procés implica resistència als valors dominants i d’altres valors culturals alhora que es manté i s’adquireix capital cultural de la cultura pròpia dels immigrants. L’esport és un mitjà particularment important a través del qual es poden mantenir les identitats culturals. Al llarg de la història recent s’ha produït la conservació dels esports tradicionals per part dels grups immigrants, fet que ha estat fonamental per la globalització dels esports moderns. Mosley et al. (1997), per exemple, van investigar la pràctica d’esports tradicionals per part de grups immigrants australians com ara els esports gaèlics i les arts marcials. Portes i Zhou (1993) van afirmar que el tipus d’assimilació experimentada variava entre els grups ètnics d’acord amb una sèrie de factors com l’edat, el gènere, l’estatus original (societat d’origen) i l’estatus actual (immigrant) (i la diferència entre tots dos), les característiques de la personalitat dels individus, etc. A més a més, podria ser possible que a través de la participació esportiva un immigrant experimentés una barreja d’aculturació i conservació de la identitat ètnica, cosa que faria que es convertís en part de grups dominants o d’altres grups subculturals, conservant els valors culturals del seu país natal. 5. Multiculturalisme, pluriculturalisme i interculturisme Flecha i Puigvert van recórrer a l’evidència de la recerca sobre educació física i multiculturalisme existent i van afirmar que “l’educació pot ser un dels mecanismes per millorar la situació de grups en risc de marginació o de patir desigualtats socials i educacionals” (2002 p.11). L’educació pot millorar el potencial Chris Kennett – Esport, immigració i multiculturalitat: una anàlisi conceptual 9 econòmic de les persones i aportar oportunitats per aprendre sobre altres cultures i així facilitar l’entesa intercultural. Flecha i Puigvert (2002) van definir els conceptes de multiculturalisme, pluriculturalisme i interculturalisme utilitzats en l’obra de Lleixà et al. Multiculturalismo y Educación Física (2002) (consolidats recentment a Actividad Física y Deporte en Sociedades Multiculturales. Lleixà i Soler (2004)): • Multiculturalisme: gent de diverses cultures que comparteixen el mateix territori, cosa que porta a la interacció. • Pluriculturalisme: diferents cultures que conviuen en un mateix territori però no interactuen. Això permet als diversos col·lectius mantenir i conviure amb les seves diferències. • Interculturalisme: compartir i interactuar amb gent de cultures diferents de la pròpia. Mentre que el discurs sobre el concepte de multiculturalisme és extens i va més enllà de l’abast d’aquest estudi discutir-lo a fons, el multiculturalisme en l’esport existeix quan gent de cultures diferents participen en els mateixos espais però no necessàriament junts. El pluriculturalisme en l’esport té lloc quan grups culturals diferents participen en l’esport per separat p. ex. els grups immigrants practiquen esports dels seus països aïllats de la població que els acull. L’interculturalisme en l’esport implica que diversos grups culturals diferents participin junts, ja sigui en esports locals o en esports propis dels grups immigrants. L’interculturalisme suggereix un model simètric i una igualtat relativa entre grups culturals, idea oposada a la d’un grup dominant i un grup subordinat. Tal i com demostren els resultats de la recerca de Stodolska i Alexandris (2004) pot haver-hi una barreja de pluriculturalisme i interculturalisme en un context multicultural. Això va quedar palles en el context australià en l’anàlisi dels grups immigrants que van dur a terme Mosely et al. (1997). Cada grup immigrant era únic pel que fa als seus hàbits de participació. Per exemple, el nacionalisme va determinar la implicació dels croats en el futbol i els grecs el van utilitzar per unificar la seva comunitat. La nostàlgia barrejada amb la política va influir en la participació dels irlandesos en esports gaèlics. Els italians van intentar imitar les comunitats homogènies dels seus països d’origen. Mentrestant, els polonesos practicaven esports per estintolar les associacions pel benestar basades en la comunitat.