Ciència i política exterior francesa a l'Espanya de Franco : el cas dels físics catalans

Ciència i política exterior francesa a l’Espanya de Franco: el cas dels físics catalans Treball de recerca dirigit per Xavier Roqué Alfons Carpio Rovira Centre d’Estudis d’Història de les Ciències Universitat Autònoma de Barcelona 1 1. INTRODUCCIÓ .............................................................................................................. 2 2. LA INFLUÈNCIA DE LA FÍSICA FRANCESA A BARCELONA (1946-1965) ...... 7 2.1. Marie-Louise Josien (1946-1948) ......................................................................... 10 2.2. Marguerite Cordier – M. Depraz (1949-1955) ...................................................... 14 2.3. Claude Colin (1955-1965) ..................................................................................... 20 2.4. Altres actuacions del físic Claude Colin a Barcelona ....................................... 27 Les primeres classes de Mecànica Quàntica moderna per estudiants a Barcelona (1955-1962) .......................................................................................................................... 27 La creació de l’Associació Hispano-Francesa de Cooperació Tècnica i Científica i el projecte d’Institut Hispano-français d’Etudes Supérieures Scientifiques ..................... 34 3. LES BEQUES DEL GOVERN FRANCÈS A FÍSICS CATALANS DURANT ELS ANYS CINQUANTA I SEIXANTA ...................................................................................... 40 3.1. El programa de beques francès i la seva repercussió en els estudiants de física de la Universitat de Barcelona ................................................................................ 40 3.2. Factors que afavoriren els estudiants de física de Barcelona ......................... 52 L’Institut Francès a Barcelona i l’aposta per les beques tècniques i científiques ........ 52 L’aportació personal de Claude Colin i Margarete Cordier ............................................. 57 La Independència de l’Institut Francès de Barcelona respecte de l’administració franquista i de la seu de Madrid ........................................................................................ 62 3.3. Altres beques alternatives accessibles per a estudiants de la Universitat de Barcelona ............................................................................................................................ 70 4. BIOGRAFIA CIENTÍFICA DELS FÍSICS ENTREVISTATS ................................ 72 4.1. La seva carrera professional ............................................................................... 72 4.2. Contactes entre els físics catalans i els seus col·legues que tornaren a Espanya ............................................................................................................................... 83 5. CONCLUSIONS ............................................................................................................ 86 6. LLISTAT D’ENTREVISTES REALITZADES ......................................................... 90 7. BIBLIOGRAFIA ........................................................................................................... 90 8. ANNEX 1: LLISTAT DELS FÍSICS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA BECATS PEL GOVERN FRANCÈS (1956-1964) ............................................................... 92 9. ANNEX 2: CONFERÈNCIES CIENTÍFIQUES I TÈCNIQUES ESMENTADES EN EL BUTLLETÍ DE L’INSTITUT FRANCÈS (1946-1958) .......................................... 94 10. ANNEX 3: RECULL D’ARTICLES I DOCUMENTS RELLEVANTS .................. 97 11. ANNEX 4: DIAGRAMA TEMPORAL ..................................................................... 101 2 1. Introducció La història de la física a Espanya durant el franquisme encara està per escriure. Un dels capítols menys coneguts té a veure amb les relacions internacionals de la disciplina i els seus practicants. Com va condicionar la dictadura els contactes entre els investigadors espanyols i els d’altres països? Com s’introduïren i adoptaren a Espanya els conceptes i les pràctiques de la nova física (altes energies, partícules elementals, estat sòlid, electrònica i òptica quàntiques…)? Quins mecanismes i recursos van fer possible les estades de recerca, les ampliacions d’estudis, l’assistència a seminaris i congressos, en definitiva els contactes professionals i personals imprescindibles per contribuir a la ciència contemporània? Aquestes i d’altres qüestions, que naturalment té sentit de formular també per al cas català, són objecte d’atenció d’un grup de recerca dirigit pel Dr. Xavier Roqué, del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona, que està mirant de respondre-les d’una manera sistemàtica a través del projecte de recerca BHA2000-0434 «La cultura material de la ciència: recuperació i usos historiogràfics» (2001–2004) i el projecte sol·licitat «Bases per a una història de la física a Espanya (segle XX)», i que ja han generat d’altres treballs de recerca i tesis en curs. 1 El treball s’inscriu també en els estudis sobre les migracions intel·lectuals en general i sobre les relacions entre centre i perifèria en la ciència europea contemporània (grup STEP, Science and Technology in the European Periphery) i s’integra en un projecte més ampli de localització, conservació i difusió del patrimoni documental de la ciència, la tecnologia i la medicina a Catalunya i les terres de parla catalana que és l’objectiu primordial del Servei d’Arxiu de Ciència, patrocinat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i finançat per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest treball de recerca neix de la confluència entre aquests projectes i un suggeriment del professor David Jou, catedràtic de Física de la Matèria 1 Carles Gámez, «El Grupo Interuniversitario de Física Teórica (GIFT): Génesis y desarrollo histórico (1968–1976)», setembre de 2004; Néstor Herran, Historia de la radioactividad en España, en curs; Xavier Mañes, Física del estado sólido en España, en curs). 3 Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ens va fer notar l’existència d’un grup de físics catalans de reconegut prestigi internacional que havia desenvolupat la seva carrera a França. Vam escollir aquest grup, reduït però significatiu, per fer una primera aproximació a l’estudi de les relacions internacionals dels físics catalans durant el franquisme. La primera intenció va ser preparar una biografia col·lectiva d’aquests físics, basada en entrevistes personals, abordades des d’una perspectiva rigorosa d’història oral i amb la intenció de contribuir a un projecte més ampli de recuperació de la memòria històrica de la ciència contemporània a Espanya i a Catalunya. Les entrevistes es van fer a Barcelona durant alguna de les visites ocasionals que van fer els entrevistats per motius personals o professionals. També es va fer una entrevista a Julián Fernández, que havia estat becat pel govern francès a començament dels anys cinquanta i que més tard havia estat professor de molts dels físics becats. Els físics entrevistats van ser finalment Lluís Bel, Antoni Lloret, Alfons Capella, Oriol Bohigas, Eduardo de Rafael i Xavier Campí. També ens vam posar en contacte amb personal espanyol de l’ambaixada d’aquest període com Pedro Estevan, que era el secretari de l’agregat científic francès entre 1958 i 1965 a Barcelona, o Angelina Enríquez que va tenir la mateixa funció a Madrid. Ben aviat vam comprovar, però, que la manca d’arxius personals , tant dels científics becats com dels responsables científics francesos a Espanya durant aquest període, limitava seriosament les possibilitats d’una aproximació prosopogràfica, i que les entrevistes realitzades només pal·liaven el problema. És per això que es va ampliar la recerca als arxius institucionals, al mateix temps que centràvem l’atenció en la situació a Barcelona abans que els nostres protagonistes viatgessin a França, especialment pel que fa a les seves motivacions a l’hora d’escollir la física, i la possibilitat de completar la seva formació i emprendre la seva carrera al país veí. Una font d’informació destacada en aquest sentit ha estat el Bulletin de l'Institut Français en Espagne, publicat entre 1945 i 1958, que ens ha proporcionat dades relatives a les activitats científiques que organitzava el govern francès a Espanya en aquest període. El nom i la data de llicenciatura dels físics becats la vam obtenir 4 consultant les actes d’exàmens de la secció de Física de la Facultat de Ciències de Barcelona entre 1958 i 1965. No ens va ser possible consultar els arxius de ciència de l’Institut Francès de Barcelona ni del departament de Ciència i Tecnologia del consulat Francès, perquè havien estat destruïts als anys setanta. En canvi, els arxius del Centre des archives diplomatiques de Nantes (ADN) han aportat informació crucial, i d’ells provenen la majoria de documents que hem utilitzat en aquest treball. Aquest arxiu conté la correspondència entre l’ambaixada francesa a Espanya i el consulat de Barcelona, amb les institucions franceses. Entre la documentació d’aquest arxiu també vam trobar un anuari de 1965 dels integrants de la “Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica” que ens va posar sobre la pista d’altres físics becats que no havíem identificat. Els resultats d’aquesta recerca han condicionat l’estructura final d’aquest treball que s’obre amb un capítol dedicat a la influència de la física francesa a Espanya i particularment a Barcelona entre 1946 i 1965. Restringim la recerca a aquest període que s’inicià amb la publicació del primer número del Butlletí intern de l’Institut Francès i finalitzà amb la mort de Claude Colin l’any 1965. Colin va ser l’agregat científic de l’Institut Francès a Espanya i va desenvolupar una destacada activitat envers la divulgació de la física organitzant conferències, impulsant associacions culturals i instituts d’investigació. Fins i tot veurem que va ser el primer en donar un curs de mecànica quàntica moderna a estudiants de llicenciatura espanyols. De la mateixa manera que els anteriors agregats culturals francesos, Claude Colin va mantenir la seva residència a Barcelona i, per això, una part molt important dels actes de caire científic organitzats pel govern francès a Espanya durant aquest període es van desenvolupar a la ciutat comtal. A més de la seva activitat pedagògica, Colin va gestionar un programa de beques que el govern francès havia potenciat a mitjans dels anys cinquanta per tal de promocionar la cultura francesa a l’exterior. Aquestes beques també van repercutir especialment entre els estudiants de física catalans, i van permetre que molt d’ells accedissin a cursos de Tercer Cicle al país veí. En el segon capítol d’aquest treball tractarem d’aportar informació sobre aquest programa d’ajuts a 5 Espanya i específicament a Catalunya i les raons de la seva influència entre els estudiants de física de Barcelona. El capítol 3 està dedicat a analitzar la carrera professional d’aquells físics becats pel govern francès que vam entrevistar. La inclusió d’aquest capítol està justificada perquè l’aportació d’aquests científics en els camps de recerca en els que han treballat ha estat rellevant si tenim en compte el nombre de citacions dels principals treballs que han publicat a revistes de difusió internacional. El capítol finalitza amb una anàlisi preliminar de la influència que han exercit aquests científics dins la comunitat de físics espanyola, especialment entre aquells que treballen en Relativitat, Física Nuclear i Altes Energies. Veurem que no van arribar a formar un grup o una “escola catalana” a França però van mantenir contactes personals i relacions d’amistat que han perdurat. No voldria acabar aquesta introducció sense agrair l’ajut prestat per professors, arxivers i per totes aquelles persones a qui hem demanat ajut o informació. Una bona part de les dades que trobem en aquest treball les hem recopilat gràcies a la col·laboració de les persones que hem entrevistat. En especial voldria agrair les facilitats que ens han ofert els físics catalans becats pel govern francès, tot i coincidir quan la majoria estaven gaudint del seu període de vacances. Gràcies doncs als físics Lluís Bel, Oriol Bohigas, Xavier Campi, Alfons Capella, Manuel García Doncel, Antoni Lloret, Mª Teresa Mora i Eduardo de Rafael. També ens va proporcionar informació molt valuosa el professor de la Universitat de Barcelona retirat Julián Fernández, així com antics treballadors de la ambaixada i consulat francès a Barcelona: Aida Hovsepians, antiga directora de l’associació d’antics becaris francesos (ACTIM), Pedro Estevan, antic secretari a l’Institut Francès de Barcelona de l’attaché scientifique Claude Colin, i Angelina Enríquez, antiga secretaria del servei cultural de l’ambaixada a Madrid. La doctora Maria Clara Torrens ens va proporcionar informació de primera mà de les activitats dels últims anys de l’Assocació d’Amistat Hispano-Francesa. Aquest treball tampoc hauria estat possible sense els primers documents que ens va facilitar Veronique Atger, agregada científica del consulat Francès a Barcelona fins l’any 2003, ni els 6 documents prestats per Carles Gámez i Francesc Xavier Barca, documents que havien recopilat per a la seva pròpia recerca; tampoc sense la col·laboració dels bibliotecaris del Centre des archives diplomatiques de Nantes que ens van permetre consultar documents del seu arxiu en un temps rècord. També voldria agrair les correccions d’estil d’aquest treball que ha fet Jaume Belles i els consells i recolzament de la meva família, germà, pares i ties. Finalment agrair la col·laboració de David Jou, que va ser l’inspirador d’aquest treball, i de Xavier Roqué que, tot i les dificultats per coincidir, sempre ha trobat la forma d’ajudar-me. A tots ells el meu sincer agraïment. 7 2. La influència de la física francesa a Barcelona (1946-1965) La influència de la cultura francesa a Catalunya ha estat profunda al llarg del segle xx, especialment en cercles artístics i literaris barcelonins però també en sectors del món de la ciència i la tècnica. 2 Des de 1919 Barcelona té una delegació de l'Institut Francès. Aquest centre forma part de la xarxa de centres gestionats pel Ministère des Affaires Etrangères, que difonen la cultura francesa arreu del món a través de programes d’intercanvi cultural i mitjançant la promoció dels seus pensadors i artistes. L’any 1945 va començar a editar-se el que, inicialment, es va denominar Bulletin de la bibliothèque l'Institut Français en Espagne i, a partir de 1950, simplement Bulletin de l'Institut Français en Espagne, una publicació de periodicitat - mensual o bimensual depenent de l’època - que servia de mitjà de comunicació intern del centres culturals francesos a Espanya i que va substituir a les “Circulaires bibliographiques” que es distribuïren de forma discontínua entre 1942 i 1945. 3 La revista, de la que no coneixem el seu tiratge ni la seva difusió, s’imprimia a Madrid a la “Casa Editorial Orrier” que publicava també llibres tècnics i científics. Entre 1946 i 1958 la revista va informar de tots els actes i conferències celebrats a l’Institut i és una font molt valuosa per conèixer les activitats organitzades per aquesta institució en literatura, història, art i ciència i tecnologia. El contingut d’aquests articles i noticies provenia de les activitats d’un seguit de grups de treball que abordaven totes aquestes temàtiques i que van començar les seves activitats simultàniament a la publicació del primer número aquest butlletí. Els àmbits d’interès d’aquests grups, coneguts com a “cercles d’estudis”, eren diversos: la Ciència, la Geografia, les Belles Arts, la Història, la Literatura o Estudis hispànics. Alguns d’aquests “cercles d’estudis” han estat molt rellevants pel món cultural 2 El contacte dels físics i estudiants de física catalans amb la ciència francesa a finals del segle XIX ja es posa de manifest en la tesi doctoral d’Antoni Roca Rosell (ROCA, 1992) 3 Al Butlletí s’informava dels esdeveniments de les seus de Madrid, Barcelona, Bilbao, Burgos, San Sebastià, Salamanca, Saragossa, València i Valladolid. 8 barceloní. El cercle de Belles Arts, anomenat Cercle Maillol, el formaven pintors joves que després van ser reconeguts internacionalment, com Antoni Tàpies o Joan Josep Tharrats. El cercle de geografia, dirigit per Pierre Deffontaines, que més tard va ser director de l’Institut, també va tenir una gran importància, no només dins del camp de la geografia catalana, sinó també de forma més general en els ambients intel·lectuals catalans dels anys cinquanta i seixanta. Nosaltres ens hem interessat per les notícies i articles de caràcter científic i tècnic. El cercle d’estudis científics, iniciat l’any 1946, va ser el germen d’una important activitat científica desenvolupada per l’Institut Francès de Barcelona que ha arribat fins als nostres dies. Des de l’any 1950 trobem una secció fixa al Butlletí del més de Març denominada “La vie scientifique” on es presentaven els últims avenços científics francesos i s’informava de la creació de noves institucions de recerca, els nomenaments i defuncions de científics gals i les conferències i congressos organitzats a França. Ens agradaria molt conèixer a qui anaven dirigides les conferències organitzades per l’Institut i els articles publicats al Butlletí, però no hem trobat gaire informació al respecte per poder-ho discernir. En alguns casos trobem reflectit al butlletí si es tractava d’una conferència de “vulgarisation” o “de caractère technique” com en el número de mars de 1950, però aquesta distinció no és gaire freqüent. 4 Els títols de moltes conferències i la majoria d’articles publicats suggereixen que els actes i publicacions científiques de l’Institut Francès pretenien arribar a un públic culte però no especialista en física. Aquest públic podria ser el mateix que accedia a les beques que atorgava l’Institut i que analitzarem més endavant. No va ser fins a mitjans dels anys cinquanta que la política cultural francesa no va virar el seu focus d’atenció cap a tècnics i científics i és a partir d’aquest moment quan trobem més 4 Mlle. M. Cordier continuant la série de ses conférences d’un caractère technique sur les rayons X (…) Mlle Cordier a également donné une conférence du vulgarisation sur La télévision. Butlletí num. 40 Mars 1950 (pàg 51). 15 Madrid. Realitzà conferències sobre òptica electrònica i aplicacions de la llum infraroja 16 , sobre propietats de biologia, materials, aerodinàmica, cibernètica, aplicacions de l’energia solar i mètodes i aplicacions de la química. Cal destacar la sèrie de conferències, que el Butlletí anomena “Cours de science”, sobre “Theories modernes de la liaison chimique”, que va impartir l’any 1954 i 1955, i que tractava temes com “L’atome en mécanique ondulatoire”, “La liaison chimique”, “Méthodes des orbitales moléculaires” o “Les liaison dirigées”. Tret d’aquestes conferències de física i química aplicada se’n seguiren fent d’altres centrades en personalitats científiques franceses seguint la tradició que havia marcat la seva predecessora Marie-Louise Josien. Per exemple, l’any 1951 es va fer una conferència sobre la ciència vista pels enciclopedistes i una altra biogràfica del físic francès Aimé Cotton, mort aquell mateix any. 17 Cordier també va convidar a científics francesos per a fer conferències a Barcelona i Madrid. El mes de maig de 1949, Albert R. Metal, enginyer de mines i professor del “Conservatoire National des Arts et Métiers” i de “l’Ecole National Supérieur de Armement”, va parlar de “La libération de l’énergie atomique: ses conséquences techniques, économiques et sociaux”. L’any següent M. Cabannes va parlar de “Lumière du ciel nocturne” a la Facultat de Ciències de Barcelona on van assistir-hi diversos especialistes segons llegim al número de Juny del butlletí de 1950. L’any 1952 es va convidar a Jean Thibaud per a fer una conferència sobre “L’énergie dans l’univers: de l’atome à l’étoile” a Madrid. Allí va fer tres conferències, una de divulgació i dues tècniques al (CSIC i a facultat de ciències). Durant l’any de missió a Veneçuela, Marguerite Cordier va ser substituïda per Mr. Depraz 18 . Depraz organitzà diverses conferències a Madrid i Barcelona durant aquest període. A excepció d’una l’any 1953 sobre “L’enregistrement sonore”, la majoria de les conferències de Deprez giraven al voltant de la física nuclear i d’altes energies com “La recherche de l’uranium 16 Ens preguntem si en aquesta conferència hi va participar l’anterior responsable científica a Barcelona, Marie-Louise Josien, que estava fent recerca en aquest tema als Estats Units. 17 Bulletin de l’Institut Français en Espagne (diversos mesos dels anys 1950, 1951, 1952, 1953, 1954, 1955) 18 No hem pogut identificar el nom de pila del Sr. Depraz. Al Butlletí de l’Institut Francès sempre se l’identifica només amb el seu cognom. 16 en France” o una sèrie sota el títol genèric de “Exposés de physique nucléaire” que tractava temes com “Les détection des particules atomiques: du Wilson au compteur à scintillions”, “Le Neutrino, particule hypothétique ou réelle?” o “Les machines à brasser les atomes” . Depraz també va convidar conferenciants externs a l’Institut Francès, com els físics George Champetier del CNRS i Marius Lleget, per fer xerrades a Barcelona sobre el mateix tipus de temàtiques. 19 Des del moment en què M. Cordier es va fer càrrec de la promoció de la ciència francesa a Espanya, la gran majoria de notícies de física aparegudes en el Butlletí ja no feien referència a físics individuals sinó a grups d’investigació extensos que desenvolupaven una recerca experimental amb grans instal·lacions i amb una finalitat eminentment pràctica i aplicada, en la línea de la “nova física” importada dels Estats Units que començava a fer-se principal dins el món de la recerca en física a França. Tot i això, a l’edició del Butlletí del mes de març de 1950 encara trobem un apunt d’un discurs de Louis de Broglie en què recordava la personalitat d’Albert Einstein i el seus intents per elaborar una “théorie d'unification et de généralisation de lois du la nature” i l’any 1955 en trobem un altra que presenta la figura de Henri de Poincaré “et sont œuvre” escrit per P. Dubreil. Amb tot, la majoria d’informacions publicades al Butlletí reflectien la nova política del govern francès del general de Gaulle que havia decidit aportar més fons al Centre National de Recherche Scientifique (CNRS), al Commissariat de l’Energie Atomique (CEA) i a altres institucions científiques per tal de construir grans instal·lacions científiques que servien per impulsar la ciència bàsica d’altes energies, estat sòlid i física nuclear. 20 Al número d’abril de 1953, per exemple, trobem una notícia sobre el CEA assenyalant que la pila experimental de Saclay funcionava regularment amb una potència de 200 Kw, la més potent del continent. L’any següent es publicà una notícia descrivint l’accelerador del Centre Atomique du Saclay creat l’any 1945, alhora que s’informava de la construcció d’un altre de més potent que tenia prevista la seva finalització l’any 1957. El mateix número del 19 Bulletin de l’Institut Français en Espagne (Abril-Mag de 1953-1954 i Juny de 1953) 20 PESTRE 17 Butlletí incloïa un extens article sobre Le Centre Atomique de Saclay que provenia d’una conferència que havia fet prèviament Marguerite Cordier. La profusió de detalls sobre el funcionament d’aquests equips i les seves aplicacions, sempre civils, semblaven tenir per objectiu esborrar qualsevol dubte que pogués tenir el lector sobre possibles usos militar de la ciència feta al centre de Saclay. L’article tornava a tenir una clara intencionalitat de promoció de la ciència i la tècnica franceses. No es parlava en cap moment, per exemple, de la possible utilització del plutoni generat per produir armes nuclears tot i que cal recordar que el 13 de febrer de 1960 s’experimentà la primera bomba atòmica francesa a Reggane, al Sàhara. 21 A l’article es parlava de la primera central creada l’any 1945 a Châtillon, anomenada Zoé, de només 5 Kw de potència, i de les noves centrals creades a Saclay els anys 1952 i 1957 a la vall del Roine. De la central de Saclay se’n detallava un esquema de les parts més importants, el combustible que l’alimentava (Plutoni), els seus sistemes de seguretat (plaques de cadmi) i les aplicacions més importants del reactor (generació de calor, experiències físiques i fabricació d’isòtops radioactius). L’article continuava parlant d’altres equips per l’estudi de processos nuclears com ara els generadors electrostàtics de tipus Van de Graaf i els ciclotrons. Dels generadors de Van de Graaf s’incloïa una representació esquemàtica del seu funcionament, mentre que dels acceleradors tipus ciclotró es presentava una pormenoritzada explicació del seu funcionament. Acabava amb una declaració d’exaltació nacionalista feta pel professor Francis Perrin, Alt Comissariat per l’Energia Atòmica, “Comparée aux autres nations continentales (dans le domaine atomique) la France vient au premier plan”. Al final d’aquest article hi trobem una interessant nota bibliogràfica, que era molt freqüent en els articles del Butlletí, en què Marguerite Cordier feia un repàs dels llibres disponibles a la biblioteca de l’Institut Francès que tractaven 21 De fet, en aquesta època el govern francès destitueix Juliot i posa en el seu lloc Pierrie per poder tirar endavant el seus plans armamentístics dels quals Juliot no n’era partidari. BARCA SALOM (2002, pàg. 73). També havia de ser determinant en aquesta decisió la militància comunista de Joliot. 18 sobre la teoria atòmica. Ressenyava llibres de divulgació sobre l’estructura atòmica com els de Marie Curie Traité de Radioactivité (1910), Jean Perrin Les Atomes (1912), Augustin Boutaric La vie des atomes (1933), Jean Thibaud Vie et transmutation des atomes (1937), Maurice de Broglie Atomes - Radioactivité - Transmutations (1939) i Albert Ducrocq L’Atome, univers fantastique (1950). També esmentava altres llibres en què s’abordaven les possibilitats energètiques del nucli atòmic com Puissance de l’Atome (1935), L’atome, source d’énergie (1945) de Marcel Boll, Energie atomique et Univers: du microscope électronique a la bombe atomique (1946) de Jean Thibaud, L’énergie atomique et ses applications (1949) de Christian Magnan i Les horizons de l’énergie atomique (1948) i Théorie élémentaire de la pile atomique (1950) en què Albert Ducrocq explicava el funcionament d’una pila nuclear. D’aquest extens i complet llistat de llibres es desprèn que la biblioteca científica de l’Institut Francès tenia un fons de ciència força important i actualitzat. 22 Al Butlletí també trobem altres ressenyes de llibres sobre física nuclear i mecànica quàntica. Al numero de l’any 1953 es feia referència a un llibre que era una recopilació d’articles sobre “la signification actuelle de la mécanique ondulatoire et les problèmes passionnants qu'elle pose (notamment celui de l'interprétation "indéterministe" de la théorie)” en ocasió del seixanta aniversari de Louis de Broglie. L’any següent trobem un compendi de llibres de física nuclear de les editorials Albin Michel i Dunod, mentre que l’any 1956 es parlava d’una revista francesa anomenada Atome "qui s'adresse à un public plus «avancé» elle constitue en même temps qu'une source précieuse de renseignements, un puissant excitant pour l'imagination”. El mes de febrer de 1952 trobem una altra notícia que cal remarcar de forma especial. En aquesta ocasió el Butlletí informava que l’estiu anterior (del 14 de juliol al 10 de setembre) s’havia organitzat a Prario (“au dessous de Chamonix”, als Alps francesos) una Escola d’Estiu de Física Teòrica 22 La majoria d’aquest llibres estan emmagatzemats actualment a la biblioteca d’Enginyeria Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya després que l’Institut Francès els cedís a la dècada dels setanta. 19 organitzada per Mme Bryce Seligman Dewitt que es tornaria a repetir aquell mateix any. La importància d’aquesta notícia radica en què aquesta escola ha estat un important centre de formació per molts dels millors físics teòrics europeus. Aquesta escola es va crear, com diu el Butlletí, gràcies a Cécile Bryce Selgman Dewitt - Cécile Morette abans de casar-se amb un físic nordamericà – una física francesa que havia estudiat a Princeton i que decidí continuar la seva carrera professional als Estats Units. Tot i desenvolupar tota la seva carrera professional fora del seus país, creà aquesta escola d’estiu de física teòrica per joves físics europeus que es coneix com a Escola d’Estiu de “Les Houches”. La primera escola es va iniciar el juliol i agost de 1951 amb la presència de grans personalitats de la física europea i americana com Wolfgang Ernst Pauli, Walter Kohn, Emilio Segré, Leon Van Hove, Victor Weisskopf... Durant els següents anys hi participaren Murray Gell-Mann, Geoffrey Chew, Cornelis Jacobus Gorter... convertint-se durant una dotzena d’anys en un element central de la formació del joves físics teòrics europeus. 23 És remarcable la menció d’aquesta escola d’estiu al Butlletí pocs mesos després de la seva celebració, fent possible que els lectors espanyols tinguessin informació molt recent d’un fet tan transcendental per la física teòrica europea. No sabem si algun espanyol va assistir a alguna d’aquestes primeres reunions i, en aquest cas, si la informació li va arribar a través de la publicació que estem analitzant. Tanmateix, sembla que cap dels estudiants i professors de la Universitat de Barcelona hi van assistir amb beca del govern francès. Marguerite Cordier va abandonar l’Institut Francès de Barcelona l’any 1955 i va ser substituïda pel físic Claude Colin. 23 Aquesta escola encara dura i segueix sent molt influent per la formació de joves físics europeus. PESTRE 20 2.3. Claude Colin (1955-1965) Claude Colin va deixar una empremta molt profunda en la comunitat de científics i tècnics espanyols i, en especial, entre els estudiants de física de la Universitat de Barcelona. Va arribar al nostre país en un moment en què el seu govern estava fent un esforç d’expansió de la cultura i la tècnica franceses a l’exterior. Va ser el fundador de l’Associació Hispano-Francesa de Cooperació Tècnica i Científica i una persona clau per tal d’entendre la gran quantitat de beques que es van concedir a físics catalans durant el període en què va ser al capdavant de la gestió d’aquest programa d’ajuts. Impartí les primeres classes de Mecànica Quàntica moderna pels estudiants de física de Barcelona, com veurem en el capítol següent, i va ser el promotor de diverses iniciatives per crear llaços d’unió entre els científics espanyols i francesos. Les activitats de Colin van ser tan importants que es van arribar a necessitar dues aules per “les activités scientifiques de M. Colin” segons llegim en un informe de l’Institut Francès de 1962. 24 Claude Colin havia nascut l’any 1926 a Ars-en-Re (Charante-Maritime) i s’havia llicenciat en Física a la universitat de París en una data indeterminada però anterior a 1952, en què va entrar a formar part del CNRS en qualitat de col·laborador. 25 Va obtenir el doctorat d’Estat l’any 1955 llegint dues tesis, una sobre el Méthode de résolution des problèmes d’électromécanique faisant intervenir une membrane métallique circulaire i l’altra que tractava de la Lumière visible, créé par des charges superficielles se déplaçant le long d’un réseau. Aquests estudis els realitzà al Laboratoire de Physique Enseignement 24 Rapport des activités de l’Institut Français de Barcelone Anne 1961-62 (ADN Ambassade Madrid Carton 767 Série F) 25 Anuario de la Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica 1964/1965 (1965, pàg.7) Foto carnet de Claude Colin 21 de la Universitat de París amb l’ajuda d’Eugène Darmois, investigador d’aquest Laboratori, Marie-Antoinette Tonnelat, M. Morand i E. Brun de la Facultat de Ciències de París i V. Theureau del Laboratoire National de Radioélectricité. 26 El mateix any en què es va doctorar va arribar a Barcelona com a membre de la missió universitària francesa a Espanya per exercir el càrrec de professor a l’Institut Francès. L’any 1956 se li encarregà la Secció Científica de tots els Instituts Francesos a Espanya 27 i des de 1961 va exercir el càrrec d’Agregat Científic (attaché scientifique) de l’ambaixada de França a Espanya. L’attaché scientifique és el representant de la ciència i la tecnologia franceses al país on exerceix les seves funcions, servint de nexe d’unió entre les universitats, laboratoris i centres tecnològics d’ambdós països. Actualment aquestes funcions es realitzen des de Madrid, però Colin les exercia en un primer moment des de Barcelona. Posteriorment es desplaçava a Madrid tres dies per setmana per fer el seu treball però mantenint la seva residència a Barcelona, on seguia exercint les seves funcions dos dies més. L’any 1962 va obtenir el títol de Maître de Conférences a la Facultat de Ciències de Tolosa i l’any 1964 va accedir a una plaça de professor titular en aquesta universitat. 28 Colin tenia un tarannà molt personal a l’hora de gestionar els mitjans que li facilitava el govern francès per promocionar la ciència francesa al nostre país. 29 Lluís Bel, un dels primers físics becats pel govern francès, el recorda com un home molt nerviós, capaç d’encendre dues cigarretes al mateix temps, molt obert i entusiasta. La seva joventut – només tenia 29 anys quan arribà a Barcelona - li permetia establir una relació molt propera i personal tant amb els 26 COLIN (1955). Una copia d’aquests treballs es poden consultar a la biblioteca de la Facultat d’Enginyers Industrials de Barcelona 27 En una carta del 19 de maig de 1959 es parla per primera vegada de Claude Colin com al “chargé des services scientifiques de l’Institut Français a Espagne”. Carta de l’ambaixador Francès a Espanya a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques de París (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F  28 Tota la informació sobre la carrera professional de C. Colin prové de l’Anuario de la Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica 1964/1965 29 Aquesta manera d’actuar tan personal, en molts casos fora de la norma establerta pel seu govern, ha quedat registrada en algunes comunicacions entre el Ministeri d’Afers Estrangers francès i la seva Ambaixada a Espanya. Carta de G de Tallon, Chef du Bureau des Bourses a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques del 26 de maig de 1959 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) i carta procedent d’aquesta Direction a l’Ambaixada de França a Madrid del 2 de novembre de 1962 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 22 alumnes com amb els professors de la universitat. Aquesta característica de la seva personalitat, que recorden tots els becaris entrevistats, és important per entendre la seva implicació en la promoció de la ciència, i en especial la física, durant els anys que va estar a Barcelona. Ràpidament va prendre contacte amb professors de la Universitat de Barcelona, arribant a donar classes a la facultat de ciències, i s’integrà completament a la societat barcelonina de l’època, participant, per exemple, en jornades d’escalada amb grups muntanyencs locals. 30 Malauradament aquesta afecció el va portar a un trist final. Claude Colin va morir el 9 de maig de 1965 en un accident mentre escalava el Pedraforca. Només arribar a Barcelona l’any 1955 ja començà a fer conferències, tal com havia fet la seva antecessora. Sembla que Colin procurava que hi hagués un equilibri entre les conferències que tractaven sobre física bàsica i les dedicades a exposar aplicacions industrials. Del primer tipus podem citar La durée: un des obstacles majeurs aux voyages interplanétaires, Temps physique et relativité, Les bases de la physique atomique, Les deux principes fondamentaux de la thermodynamique et la notion de température o Energie et univers mentre que del segon destaquem Panorama de l'industrie française, L'énergie solaire et ses applications, Les réacteurs et leurs applications , Le problème de la fusion nucléaire, Vers la disparition des lampes de radio: les semi-conducteurs et leurs applications o Les fins scientifiques du satellites 31 . Els títols suggerents que tenen algunes d’aquestes conferències ens fan pensar que anaven 30 Veure l’article de la Vanguardia del dia 15 de novembre de 1963 a l’annex 3 31 Llistat procedent dels Butlletins de l’Institut Francès editats entre 1955 i 1958 (veure annex 1) Enterrament de Claude Colin al peu del Pedraforca 23 destinades a un públic ampli i no gaire expert en aquests temes i la intenció era donar rellevància a la indústria francesa utilitzant el prestigi i la popularitat que tenia la física en aquell moment. Claude Colin no només va fer conferències sinó que també va convidar científics francesos perquè donessin xerrades a l’Institut Francès. Tot i que en molts casos seguim trobant el mateix equilibri entre ciència bàsica i aplicacions tecnològiques, aquestes conferències acostumaven a anar dirigides a un públic més especialitzat. Això ho veiem a la conferència que van fer els doctors André Lagarrigue i André Astier, físics d’altes energies de l’Ecole Polytechnique l’any 1957 a la seu de l’Institut Francès. En aquesta conferència els dos científics tractaven aspectes de la física nuclear i de partícules, una de caràcter teòric i l’altra més aplicat. Aquestes van quedar enregistrades en un article del número de Maig-Juny del Butlletí d’aquell any i, per tant, les podem analitzar amb deteniment. La conferència d’A. Lagarrigue desenvolupava “les grandes voies de recherche dans le domaine de l’énergie nucléaire” sota el títol Energie nucléaire, fission, fusion. Aquesta no només es centrava en explorar les aplicacions energètiques de la fissió nuclear, com es feia en comunicacions anteriors organitzades a l’Institut Francès, sinó que també feia referència als treballs preliminars realitzats als Estats Units i Rússia per dominar la fusió nuclear “on utilise des champs magnétiques extrêmement puissants qui isoleraient les parois du milieu en réaction où les particules possèdent les très grandes vitesse nécessaires”. Lagarrigue consagrava la part final de la seva conferència a parlar dels recents treballs sobre física nuclear d’altes energies i “l’étude des mésons et des particules «étranges»: mésons lourds et hypérons” als grans acceleradors de Berkeley als Estats Units i a Saclay a França. Així mateix, finalitzava parlant dels futurs projectes de grans acceleradors a Brookhaven als Estats Units i al Centre Européen de Recherche Nucléaires (CERN) a Ginebra. L’última frase de la conferència de Lagarrige presentava un futur apassionant en l’estudi d’aquest camp de la física 24 “Ces gros appareils ne constitueront pas d’ailleurs le terme des constructions de ce genre, car d’ores et déjà de nouveaux projets sont à l’étude avec des techniques nouvelles et des principes déférents" 32 Segons una comunicació personal d’Antoni Lloret, aquesta conferència el va influir de tal manera que s’adreçà als conferenciants per demanar-los poder treballar en el seu grup d’investigació. Un any més tard va obtenir una beca del govern francès per treballar amb Lagarrigue a l’Ecole Polytechnique on va passar una gran part de la seva carrera professional. La conferència a càrrec d’A. Astier portava per títol “Matière, antimatière, énergie” i pretenia donar una visió àmplia dels últims descobriments en física d’altes energies. Començava fent una introducció històrica de les primeres formulacions de la teoria atòmica a l’antiga Grècia per acabar presentant i analitzant les implicacions de la dicotomia onda-corpuscle que es troba a l’arrel de la mecànica quàntica. A continuació passava a parlar del principi d’equivalència matèria-energia d’Einstein i la diferència entre partícules bosòniques i fermiòniques per finalitzar presentant l’antimatèria com a una conseqüència del principi de conservació de l’energia segons la reacció energia  matèria + antimatèria. Veiem que, tot i ser una conferència divulgativa, sembla que anava dirigida a un públic que ja coneixia els termes que tractava el professor francès. A diferència de les conferències organitzades per Colin, la gran majoria de les notícies científiques que apareixien al Butlletí feien referència a aplicacions industrials, especialment en el camp de l’energia nuclear. Amb aquests articles, l’Institut Francès pretenia prestigiar el desenvolupament industrial francès emfatitzant la seva vessant de recerca. Per exemple, a una notícia de 1958 s’anunciava la creació de l’Institut National des Sciences Techniques et Nucléaires que tenia com a objectiu facilitar el contacte entre la indústria per una banda i el Comissariat de l’Energia Atòmica, les Universitats i Centres de Recerca per l’altra. El nou Institut havia de servir, segons el Butlletí per “à fournir des chercheurs et des techniciens dans le domaine de 32 Bulletin de l’Institut Français en Espagne (Maig-Juny 1957). 31 El curs 1961-1962 va ser l’últim en què Colin impartí aquestes classes segons recorda el físic Xavier Campi que finalitzava els seus estudis universitaris en aquell moment. El mateix any arribà a la Universitat de Barcelona, procedent de Saragossa, Luís Garrido que havia estat estudiant de Schwinger a Harvard i que per tant coneixia bé, a l’igual que Messiah, la moderna mecànica quàntica que es practicava als Estats Units. El curs que imparteix Colin, que estava basat en el llibre d’aquest físic francès, ja no era per tant necessari. Luis Garrido no és, en tot cas, el primer professor capaç d’impartir una classe de mecànica quàntica a Barcelona, tot i que per a alguns autors 51 els primers cursos d’aquesta disciplina impartits a una universitat espanyola daten de l’any 1953 i els primers de llicenciatura no es van impartir fins 1960. A l’anuari de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona de 1950 ja es mencionava un curs de doctorat en mecànica quàntica que impartia el matemàtic Francisco Sanvicens i els fonaments d’aquesta matèria ja s’incloïen, si més no des de 1956, al currículum dels estudiants de física de la Universitat de Barcelona dins l’assignatura de Física Matemàtica. 52 El físic Jesús Tharrats va donar aquesta assignatura de l’any 1956 al 1959 fins que marxà a París i també incloïa la teoria quàntica dins el seu temari. 53 Durant el curs 1956-1957 Tharrats s’ocupà de les classes de Física Atòmica i Nuclear, que s’impartien per primera vegada a cinquè curs de la carrera a la Facultat de Ciències de Barcelona. 54 Per a alguns dels estudiants entrevistats, Tharrats era dels pocs professors de la facultat de ciències que “estaven menys lluny d’estar al dia”. 55 La confusió en la data de la introducció de la mecànica quàntica a la Universitat Espanyola es produeix quan no es diferencia entre els primers cursos de fonaments d’aquesta teoria i les primeres classes d’aplicacions modernes. De fet, els fonaments de la mecànica quàntica ja s’havien introduït a 51 SANCHEZ DEL RIO (2000) 52 Segons recorda Lluís Bel, a les classes del Dr. Codina, que era el titular d’aquesta assignatura aquell any, ja s’explicava mecànica quàntica matemàtica i funcions especials. Entrevista amb Lluís Bel. 53 Entrevista amb Alfons Capella 54 Nota a BARCA SALOM Francesc X. (2002, pàg. 144) 55 Entrevista amb Oriol Bohigas, Lluís Bel i Alfons Capella. 32 Espanya anys enrere 56 i són aquests els que s’imparteixen a la Universitat de Barcelona a mitjans dels anys cinquanta. La mecànica quàntica que s’ensenyava a la Universitat de Barcelona fins que arribà Luís Garrido estava encara impregnada d’una forta base matemàtica i axiomàtica i mostrava un interès menor en les aplicacions modernes de la teoria. En canvi, tant Messiah, el llibre del qual servia de base pels cursos de Colin, com el professor Luís Garrido presentaven una assignatura allunyada de l’axiomàtica i en què es presentaven les eines matemàtiques que necessitava l’estudiant per a la resolució de problemes moderns d’aquesta teoria. Aquest és un fet que no ens ha de sorprendre si prové de dos físics formats en el tipus de física que es practicava als Estats Units. Aquesta diferència d’enfocament pedagògic queda molt patent quan analitzem dos dels primers llibres de mecànica quàntica editats per professors espanyols. Un, el de José Mª Iñiguez, catedràtic de la Facultat de Ciències de Saragossa, de 1949, representant d’una mecànica quàntica matematitzada. I l’altre, del propi Luís Garrido, editat l’any 1963, que presenta aquest enfocament més modern. 57 A la introducció del llibre de Luís Garrido llegim “Al comparar este libro con otros similares debemos fijar nuestra atención en su unidad y claridad, en el criterio seguido, en sus valores pedagógicos, así como en su más o menos actual contenido. El presente texto es dirigido especialmente a los estudiantes de Ciencias físicas. En él hacemos uso de la intuición y sentido físico del lector [...] tratando que el alumno establezca una relación entre los símbolos matemáticos y la realidad que representan.” . 58 Com ja hem vist, el llibre d’Albert Messiah té una finalitat pedagògica en la mateixa línia. Aquest enfocament basat en una visió física de la mecànica quàntica es contraposa a una teoría matemática del núcleo atómico 59 del llibre 56 Esteve Terrades ja havia donat, per exemple, uns cursos de mecànica quàntica l’any 1943 i 1945 a l’escola d’enginyers aeronàutics de Madrid segons GAMEZ (2004) 57 SANCHEZ DEL RIO (2000). Curiosament l’exemplar del llibre d’Iñiguez que hem utilitzat per fer aquesta anàlisi i que està al fons de la biblioteca de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona era propietat de Garrido, que segurament l’havia de portar des de Saragossa un cop a es va traslladar a la ciutat comtal. 58 LUIS MARIA GARRIDO (1963) 59 Introducció a LUIS MARIA GARRIDO (1963) 33 del doctor Iñiguez, segons els comentaris del propi Luís Garrido en la introducció del seu llibre. Podem seguir llegint “No es ésta una presentación axiomática de la Mecánica Cuántica. [...] El método que seguimos tiene la desventaja de no presentar rigurosamente el espacio de Hilbert, pero la exposición gana en claridad y sentido para el estudiante en Física. Esta desventaja puede subsanarse leyendo una obra española, escrita con la claridad que caracteriza todos sus libros, por el profesor José María Iñiguez”. No és per tant que Colin o Garrido fossin els primers en introduir la mecànica quàntica a les aules universitàries espanyoles però si els primers en presentar-la amb una vocació pràctica segons la manera de fer nord-americana. Aquesta tendència quedà també clarament reflectida en els cursos que donà Colin a l’Escola d’Enginyers dins la Càtedra Ferran Tallada d’Enginyeria Nuclear. Caldria preguntar-se finalment quina influència van tenir aquestes classes sobre els estudiants de física de la Universitat de Barcelona d’aquell període. Alguns dels estudiants d’aquella època com Eduardo de Rafael, Oriol Bohigas o Maria Teresa Mora admeten que aquesta va ser la seva primera aproximació a les aplicacions modernes de la mecànica quàntica, però recorden que Colin no era un gran pedagog i que era difícil seguir els cursos que impartia. Per això cap d’ells creu que aquests cursos els fossin d’utilitat directa durant la seva carrera professional posterior. En tot cas sí que admeten que aquests cursos els van donar una perspectiva diferent de la física que es feia fora de les nostres fronteres i, probablement, va ser un factor important per decidir-se a emprendre viatge a França per aprendre física moderna. L’opció més directa era França i la majoria dels físics que volien estudiar física teòrica ho van fer a Saclay, just on Messiah donava el curs de doctorat del que sorgiren les conferències de Claude Colin. Aquesta era la visió d’un dels físics becats pel govern francès, Oriol Bohigas, que apunta les seves raons per buscar una sortida professional a l’estranger: “Per què ens en vam anar? Doncs tothom ho sap. A Barcelona no era fàcil fer recerca i si volies fer-ne te n’havies d’anar a l’estranger. Tret que fossis de cert grup que feien cert tipus de física, bàsicament al CERN, aquesta era l’única opció que hi havia oberta.” 34 La creació de l’Associació Hispano-Francesa de Cooperació Tècnica i Científica i el projecte d’Institut Hispano-français d’Etudes Supérieures Scientifiques Veient que certament no hi havia gaire centres de recerca actius en Física a Barcelona 60 Claude Colin també va ser, en part, responsable de la creació de dues organitzacions que volien agrupar els científics i tècnics amb lligams amb França: una per agrupar els antics becaris del govern francès i que portà per nom Associació Hispano-Francesa de Cooperació Tècnica i Científica i una altra, que mai arribaria a posar-se en marxa, que havia de servir de nexe d’unió entre físics francesos i professors de la Universitat de Barcelona sota el nom d’Institut Hispano-française d’Etudes Supérieures Scientifiques. La primera menció que trobem de l’interès del govern francès per crear una associació d’antics becaris data de 1958, “il est en effet indispensable d’entretenir et de prolonger dans la mesure du possible l’effet provoqué par le séjour en France des intéressés et de profiter des dispositions favorables qu’ils nourrissent dans la grande majorité des cas à l’égard de notre pays”. 61 Si seguim llegint el text veiem que el govern francès pensava que aquesta associació tindria un efecte molt positiu pels interessos del seu país en permetre posar en contacte els antics becaris amb els nous aspirants. El govern francès estava especialment interessat en aquest punt ja que aquest encontre retroalimentaria el sistema de beques francès: 60 Per exemple, a Barcelona, el CSIC no va tenir seu pròpia fins al 1954, encara que havia estat funcionant des de 1940. Tot i això el centre de Barcelona era el segon més gran d’Espanya, amb prop de cinquanta instituts malgrat que el pressupost destinat no supera el 10% del de Madrid (l’any 1974). Tota la branca de física, química i matemàtiques del CSIC estava englobada dins el Patronato Alfonso El Sabio. L’any 1965 hi havia dos instituts de física del Patronato a Barcelona : l’Instituto Alonso de Santa Cruz amb el catedràtic Mariano Velasco com a jefe de sección i Marcos Pujal com a ajudant, i l’Instituto de Física Teórica que només comptava amb Luís Garrido. També hi havia un Instituto de Electricidad i Automática, secció de Barcelona, dirigit pel catedràtic de física José Mª Codina Vidal. El nombre de físics procedents de la Universitat de Barcelona que van passar per algun d’aquests instituts del CSIC des de l’any 1942 fins al 1965 va ser només de divuit, entre becaris i personal fix contractat. CSIC (1965, p. 8 i 33) 61 Carta del Ministeri d’Afers Estrangers a l’ambaixada de França a Madrid. 28 de febrer de 1958 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 35 “un certain nombre d’entre eux [...] sont recommandés par d’anciens boursiers ou stagiaires espagnols en France, aujourd’hui directeurs de laboratoires ou titulaires de chaires de faculté”. 62 Com a model per l’associació espanyola d’antics becaris, el ministeri d’assumptes exteriors francès va remetre els estatuts d’una associació homòloga, creada a Portugal per iniciativa de l’ambaixada d’aquest país. No hem trobat cap evidència de la creació d’aquesta associació en les dates del document de 1958 i no va ser fins l’any 1963 que Claude Colin en posà en marxa una de semblant per al “reagroupament des anciens stagiaires espagnols de coopération technique et scientifique” 63 amb la intenció de crear lligams estables entre els antics becaris tècnics i científics del govern francès. Aquesta proposta va sorgir de la pròpia Direction Général des Affaires Culturelles et Technique que l’any 1961 demana a la seva ambaixada a Espanya : “ Maintien des relations avec les anciens boursiers : Il est nécessaire que chaque boursier, de retour dans son pays, conserve le goût et la possibilité de garder le contact avec notre culture et nos techniques. Il vous appartiendra de prendre toutes dispositions utiles pour veiller à ce que votre poste reste en liaison avec les anciens boursiers, notamment en leur fournissant les informations et la documentation qu’ils souhaiteraient obtenir sur notre pays, en particulier dans les domaines économique et techniques ” . 64 A la introducció de l’anuari de l’associació de l’any 1965 es presentaven els objectius i les funcions que havia d’assolir aquesta associació: “Uno de los medios más eficaces para favorecer el acercamiento entre dos países consiste en establecer lazos de amistad, y si es posible una cooperación estrecha, entre sus medios de investigación y de formación. Tal es el objetivo, perseguido por la Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica. Creada en 1963 y que desea agrupar a los científicos y técnicos españoles que han tenido ocasión de permanecer durante algún tiempo en relación con sus colegas franceses. Las actividades de la Asociación incluyen la selección de futuros becarios, la organización 62 Projet de répartition provisoire des compétences respectives de la direction générale des relations culturelles et de la direction de al coopération technique en matière d’attribution de bourses, 19 de juillet 1968 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 63 NOTE VERBAL Au Ministère des Affaires Exterieures. Madrid 28 de Febrer 1963 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 64 Carta de la Direction Générale des Affaires Culturelles & Techniques a l’ambaixada francesa a Madrid del 10 de novembre de 1961 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Serie F) 36 de manifestaciones culturales tales como coloquios cursillos, conferencias, etc. Y los contactos entre centros de investigación y formación españoles y franceses.” 65 Algunes de les frases d’aquesta introducció han estat pràcticament copiades d’un document enviat pel govern francès a la seva ambaixada a Espanya l’any 1963. 66 Les despeses de l’associació eren sufragades pel A.S.T.E.F. (Association pour l’Organisation de Stages d’Etrangers en France) que ja recolzava associacions semblants a d’altres països. Aquest projecte l’engegà junt amb el professor de la Universitat Politècnica de Catalunya Joaquim Torrens-Ibern. Dos anys després de la seva creació, l’any 1965 va morir Claude Colin i en el seu honor l’associació portà el seu nom. L’associació es va mantenir activa fins l’any 1992. Tot i tenir la seu a Madrid, per motius legals, a l’inici totes les activitats provenien de Catalunya, des de la Delegació de Barcelona. No va ser fins l’any 1987 que es van iniciar activitats des d’altres regions espanyoles (Madrid, País Basc, ...). L’associació es va dissoldre l’any 1993 per iniciativa de la delegació de Madrid i sense aplicar el procediment establert en els estatuts. 67 Des de Catalunya no es va aconseguir poder parar la seva dissolució tot i l’esforç que varen fer els membres de la Junta i algunes institucions catalanes com la CIRIT i el departament d’Ensenyament, entre d’altres. Un altre projecte que va voler engegar Claude Colin l’any 1962, just després d’haver estat anomenat Attaché Scientifique a Espanya, va ser l’Institut Hispano-français d’Etudes Supérieures Scientifiques. El govern francès volia crear un centre de documentació científica i tècnica que donés servei als 65 Anuario de la Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica 1964/1965 (1965, pàg.1) 66 L’ambassade de France […] accorde son patronage au regroupement des anciens stagiaires espagnols de coopération technique et scientifique au sein d’une association dénommée « Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica ». Le but de cette association purement culturelle est de développer les échanges entre l’Espagne et la France sur le plan scientifique et technique, de faciliter l’organisation des stages de spécialisation dans l’Université et dans l’Industr4ie française de maintenir les liens établis par les anciennes stagiaires entre eux et entre les deux pays en leur permettant de participer à l’organisation des manifestation culturelles du service scientifique de l’ambassade séminaires, conférences, projections de films documentaires, voyages d’études,documentation, édition d’revue de haut niveau scientifique, etc… NOTE VERBAL au Ministère des Affaires Extérieures. Madrid 28 de febrer de 1963 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 67 Segons la conversa amb Mª Clara Torrens, presidenta de la delegació de Barcelona i vicepresidenta d’aquesta associació. 37 becaris que havien decidit tornar a Espanya 68 i Claude Colin aprofità aquest interès per agregar-li una vessant de recerca. Aquest projecte l’engegà junt amb el professor de la Universitat de Barcelona Luís Garrido. En aquell moment Garrido també era Director de l’Instituto de Física Teórica del centre del CSIC 69 a Barcelona i tractava d’impulsar, a través d’aquest centre, l’estudi de la física teòrica a Barcelona junt amb alumnes de la Universitat de Barcelona, Joaquin Boya, Manuel García Doncel i Luís Navarro. 70 El projecte Institut Hispano-français d’Etudes Supérieures Scientifiques havia d’estar molt a prop de dur-se a terme, ja que existeix una carta del llavors alcalde de Barcelona José M. Porcioles dirigida a l’ambaixador francès a Espanya en què donava per feta la creació d’aquest institut: “Acuso recibo a su att. a de fecha 17 de los cte y mucho le agradezco cuanto en ella me dice sobre la instalación en nuestra Ciudad de un Instituto Hispano-Francés de Estudios Superiores Científicos, cuyo asunto llevan en estudio los doctores Colin y Garrido. También yo creo que este Centro, será un nuevo lazo de unión entre nuestras naciones y por ello estoy dispuesto a colaborar en cuanto de mí dependa”. 71 Les línies general de “L’action du service confié a M. Colin” s’exposen en una carta 72 del Cònsol francès a Barcelona al ministre d’Afers Estrangers francès. Les accions del centre havien d’anar en tres direccions: 1 Científica, per crear un institut de física lligat a l’Institut des Hautes Etudes Scientifiques a Bures-sur-Yvette, proper a París. 2 Tècnica, amb la creació d’un laboratori de recerca industrial per proporcionar equipament i treballar estretament amb la indústria catalana. 3 Industrial, per tractar de generar enteses entre empreses franceses i espanyoles. 68 Carta del Ministeri d’Afers Estrangers a l’ambaixada francesa a Madrid 10 de novembre de 1961 (ADN Ambassade Madrid Carton 815 Série F) 69 CSIC (1965) (pàg Pág. 27-28) 70 Comunicació persona de Manuel Garcia Doncel 71 Carta de José Mª de Porciones a Armand du Chayla, ambaixador de França a Espanya, 24 d’agost de 1962 (ADN Consulat General Barcelona Carton 38 Série E) 72 Carta de Roger Monmayou, cònsol francès a Barcelona al Ministre d’afers estrangers francès. 20 de febrer de 1962 (ADN Consulat General Barcelona Carton 38 Serie E) 38 L’Institut des Hautes Etudes Scientifiques (IHES) al qual havia d’estar associat l’Institut de Barcelona, és un centre que es va fundar l’any 1958 per iniciativa privada a imatge de l' Institute for Advanced Study de Princeton. L’objectiu fundacional de l’Institut de Princeton era unir físics i matemàtics de tot el món en un ambient lliure de càrregues administratives i docents. Just l’any 1962 en què Claude Colin va iniciar les gestions per crear l’Institut a Barcelona, el IHES es va traslladar a Bures-sur-Yvette i l’any següent es van construir els primers edificis. 73 Era, per tant, un moment en què l’IHES es trobava en un període d’expansió. A més, segons un document del cònsol francès 74 , el govern francès creia molt apropiat desenvolupar un centre com aquest a Espanya, “à un moment où nombre de pays y font un effort considérable dans le domaine industriel”. El projecte d’Institut a Barcelona comptava amb la cessió d’una part de l’antic pis del Consolat General de França a la Plaça Catalunya, que en aquell moment era ocupat per algunes associacions franceses a Catalunya. El lloguer del local estava fins llavors sufragat per les associacions que l’ocupaven. Possiblement aquesta va ser una de les causes que finalment van frenar la posada en marxa del projecte. Una carta del cònsol al ministre d’Afers Estrangers 75 sembla mostrar aquests problemes econòmics. En aquesta carta, el cònsol es feia ressò de la preocupació de les associacions que ocupaven el pis de la Plaça Catalunya perquè el nou servei de ciència que es volia instal·lar no tenia un pressupost prou ben definit. Aquesta indefinició feia que, en un primer moment, les despeses del lloguer s’haguessin de pagar sense comptar amb l’aportació del nou institut, i aquest fet creà tensions entre la resta d’inquilins del local. Desgraciadament, sembla que la partida pressupostària amb aquesta finalitat no es va acabar de concretar i, per tant, el centre no arribà mai a veure la llum. La posada en marxa d’un institut com aquest, amb el suport de professorat universitari però desvinculat completament de la Universitat, 73 http://www.ihes.fr/IHES/Presentation/Historique/annee.html 74 Junt amb la carta s’inclou un plànol de la nova distribució de l’edifici. 75 Carta de la Société Générale Française de Bienfaisance de Barcelona al cònsol General de França a la ciutat comtal. 14 de febrer de 1962 (ADN Consulat General Barcelona Carton 38 Série E) 39 hauria estat un element molt important per atraure els becaris catalans que havien realitzat el seu doctorat a França. Planell del que havia de ser la seu de Institut Hispano-français d’Etudes Supérieures Scientifiques a Barcelona 40 3. Les beques del govern francès a físics catalans durant els anys cinquanta i seixanta La política de bourses culturels del govern francès, que proporcionava allotjament i recolzament econòmic i material per a facilitar l’ampliació d’estudis a joves intel·lectuals d’altres països, va tenir una repercussió especial entre els estudiants de física de la Universitat de Barcelona, molts dels quals van beneficiar-se d’ajuts per realitzar cursos de Tercer Cicle i doctorats al país veí al voltant de 1960. En aquest capítol tractarem de veure l’evolució que va experimentar aquest programa des de la seva creació l’any 1937 i les raons que expliquen la influència que va tenir a Catalunya. 3.1. El programa de beques francès i la seva repercussió en els estudiants de física de la Universitat de Barcelona França ja comptava amb un programa de bourses culturels per estudiants estrangers, si més no des de l’any 1937, però la proporció de científics becats era molt baixa perquè s’afavorien les especialitats tècniques (enginyeria, arquitectura…) i les humanistes (artistes plàstics, literats, músics…). Els ajuts els gestionava el ministeri d’Afers Estrangers i eren de tres tipus: beques scolaires per alumnes sense experiència que volien prosseguir la seva formació a França; de stage, per permetre a professionals amb experiència fer estades de perfeccionament a centres docents francesos, i de vacances, beques de curta durada restringides al període estiuenc. La majoria d’aquestes beques de vacances havien d’utilitzar-se per millorar l’idioma francès i per assistir als cursos d’estiu de les universitats franceses. Es calcula que entre 1930 i 1939 hi havia de 8.000 a 17.000 estudiants estrangers de tot el món a les universitats franceses, d’un total de 70.000 estudiants. 76 76 Els anys 30-32 es va assolir un màxim d’estudiants, que baixà notablement els anys següents degut, en gran part, a la crisi econòmica dels anys 30 que afectà a Europa i EEUU. Paradoxalment, els anys anteriors a la guerra (1938 i 1939) es va produir un augment significatiu d’estudiants estrangers segurament procedents dels països ocupats per Alemanya. I és que, durant els anys 30, una gran quantitat dels universitaris estrangers provenien de països de l’Est d’Europa. TALLON Georges (1965). La major part de la informació general relativa a 47 espanyols des de 1946 fins a finals dels anys 1960 va anar creixent de forma lenta i gradual, i no s’aprecia cap augment significatiu a partir de 1956 quan comencen a rebre beques els estudiants de física de la Universitat de Barcelona. L’assignació d’ajuts del govern francès es quantificava en ajuts mensuals o mensualitats que s’agrupaven per crear beques de major o menor durada. El curs 1949-1950 hi havia 96 mensualitats per beques per un any escolar (sis mesos) de 15000 francs i 25 mensualitats per beques de vacances. 94 El nombre de beques augmentà a 200 mensualitats i l’import passà a 20.000 francs l’any 1952 i a 25.000 francs el 1952-53 degut a l’augment del cost de la vida a França durant la postguerra. 95 El nombre de mensualitats que rebia Espanya van mantenir-se al voltant d’unes 200-300 per tot l’estat fins a la dècada dels seixanta, tot i les gestions fetes per l’ambaixada francesa a Madrid per poder fer créixer els ajuts procedents del seu país. 96 Per contra, les beques culturals per a estudiants de les ex-colònies franceses, que ara eren reconeguts com a països du tiers mon, es multiplicà i diversificà any rere any, i passà de 600 beques l’any 1946 a més de 3000 l’any 1964. El nou escenari internacional i la descolonització de moltes possessions franceses a l’Àfrica i l’Àsia va fer que molts països, ara independents, miressin cap a França com a centre intel·lectual preferent. A la dècada dels 1950 el govern francès creà les beques de Coopération Technique, aquest cop gestionades pel ministeri d’Afers Econòmics i no pel d’Afers Estrangers (com era el cas de les beques Culturelles). Aquestes beques de Coopération Technique permetien que tècnics de les ex-colònies fessin estades a empreses privades o estatals franceses gràcies a acords bilaterals, i estaven reservades a tècnics amb experiència que ocupessin llocs de responsabilitat dins les seves empreses. Per gestionar aquests ajuts es creà l’Association pour les stages des techniciens étrangers en France (A.S.T.E.F.) amb l’ajuda i el suport econòmic 94 Carta de la Direction Générale des Relations Culturelles a la seva ambaixada a Madrid, del 25 d’abril de 1949 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 95 Carta de l’ambaixada de França a Espanya a la Direction Générales des Relations Culturelles 18 de Juny de 1952, Carta de l’ambaixada de França a Espanya a la Direction Générales des Relations Culturelles 16 de Juny de 1953 i Carta de la Direction Générales des Relations Culturelles a la seu de l’ambaixada de França a Espanya 20 de març de 1952 96 Diverses cartes intercanviades entre l’ambaixada de França a Espanya a la Direction Générales des Relations Culturelle (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 48 de la indústria francesa. Sumant totes les beques de Coopération Technique a les concedides amb finalitats culturals, França gestionava més de 7500 beques d’aquest tipus anualment. Si unim aquestes a les del ministeri de Cooperació i altres específiques per colònies com Algèria, feien un total de 11085 beques l’any 1964. Amb aquest vast programa, França proporcionava un ajut tècnicocientífic a les seves antigues colònies alhora que les mantenia dins l’òrbita d’influència cultural francesa. Sumant les beques de Coopération Technique el 90% dels ajuts del govern francès anaven a països en vies de desenvolupament. 97 L’ambaixada francesa a Madrid va demanar des de ben aviat incloure Espanya dins d’aquest grup de països en vies de desenvolupament, perquè així el país pogués beneficiar-se d’aquestes beques de Coopération Technique. En una carta de 1958, l’ambaixador francès proposava la inclusió d’Espanya dins d’aquest grup amb el següent raonament: “la formation trop théorique et encyclopédique des cadres d’ingénieurs et de techniciens; incidences de la guerre civile qui ont empêché pendant plus de dix ans des Espagnols de maintenir avec l’étranger des contacts normaux ”. 98 Aquesta falta de contacte exterior feia, segons el diplomàtic francès, que la “industrialisation hâtive et improvisée des dernières années pour laquelle l’Espagne, si elle possède un certain nombre de savants éminents, manque d’ingénieurs, de contremaîtres et d’ouvriers spécialisés”. Però aquesta ajuda també tindria un benefici per l’estat francès, segons l’ambaixador francès: “à travailler dans nos laboratoires ou nos hôpitaux et à contribuer par la suite à répandre en Espagne nos techniques et nos méthodes” L’ambaixada Francesa a Madrid no era l’única que detectava aquest problema. Les necessitats dels estudiants espanyols no estaven cobertes amb el nombre de beques que concedia França com demostra, uns mesos més tard, el consolat francès a Barcelona quan enviava una carta al seu Ministeri d’Afers 97 TALLON (1965) 98 Carta de l’ambaixador de França a Espanya a la Direction Géneérale des Affaires Culturelles et Techiques, 17 d’Abril de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 49 Estrangers reclamant més mitjans per a la seu catalana de l’Institut degut a la creixent demanda de beques per part dels estudiants catalans. 99 Però el govern francès no estava disposat a augmentar el contingent de beques per a estudiants espanyols. La resposta a aquests dos requeriments va arribar a través d’un comunicat del 31 de desembre de 1958 100 . La Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques contestava que les beques de Coopération Technique “devait porter par priorité sur les pays sous-développés du Sud-est Asiatique, du Proche -Orient, d’Afrique et d’Amérique du Sud” i només de forma excepcional es podien atribuir a becaris espanyols. La carta continuava recordant que els estudiants espanyols contaven amb les beques culturals que el curs 1958-1959 havien augmentat de 220 a 260 mensualitats per tota Espanya. Tot i això trobem que un estudiant de física de la Universitat de Barcelona, Josep Abella, va obtenir, l’any 1958, la primera beca gestionada per la A.S.T.E.F per estudiar a la Centre d’Etudes Nucléaires de Saclay. Però la quantitat de beques seguia essent insuficient al final de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta. L’any 1959, aquest cop conjuntament amb el govern espanyol, l’ambaixada francesa tractà d’obtenir de nou dues beques d’un any per tècnics espanyols mitjançant un intercanvi de becaris entre ambdós països. Espanya oferia 101 dues beques de sis mesos per tècnics i l’ambaixada francesa traslladà aquesta “cette intéressante proposition” al seu govern el 14 d’abril d’aquell any. 102 A la nota informativa de l’ambaixada es demanava que aquest intercanvi es fes mitjançant beques de Coopération Technique, que depenien del Ministeri d’Economia i que recordem que només eren accessibles a estudiants de les ex-colònies franceses. La resposta del govern francès arribà el 26 de juny en un comunicat que demostrava que el govern francès no tenia intenció d’augmentar el nombre de becaris i tornava a 99 Carta del Chargé du Consulat Général de France a Barcelona a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 30 de novembre de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 100 Carta la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques a l’ambaixada francesa a Madrid 31 de desembre de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 101 Nota Verbal del Ministerio de Asuntos Exteriores número 362 a la Embajada de Francia en Madrid, 17 març de 1959 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 102 Note Verbal de l’ambaixada francesa a Madrid al ministeri d’afers estrangers Espanyol, 14 d’abril de 1959 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 50 recordar l’esforç que ja estava fent en aquest sentit. 103 El cap del servei de beques de la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques feia, a més, el següent comentari : “ je suis d’ailleurs assez sceptique sur la possibilité de susciter en France des candidatures scientifiques et techniques pour l’Espagne : étant donné le niveau élevé de ces enseignements en France, il n’y a guère que les Etats-Unis, et à un moindre degré l’Allemagne et l’Angleterre qui tentent les étudiants français”. Aquestes paraules demostren el poc interès que tenia el govern francès per fer un intercanvi proporcional de becaris que no li donava cap rèdit. Ans al contrari, mantenia el seu programa de beques unilateral, que era una eina molt més útil pels seus interessos: promocionar la ciència francesa a l’exterior i facilitar l’entrada de tecnologia francesa al nostre país. El problema de la manca de beques no va canviar i, quan el govern francès realitzà una consulta a la seva delegació a Espanya l’any 1962 per preparar el proper pla quinquennal d’Activités Culturelles Françaises à l’Etranger, l’ambaixada francesa a Madrid va respondre amb un informe en què proposava que es dupliqués el contingent de beques, que aquell any constava de 290 mensualitats. La raó esgrimida per sostenir aquesta petició d’augment concordava amb arguments anteriors: “ A l’issue de la Guerre Civile, la guerre mondiale et la fermeture de la frontière qui a suivi ont isolé l´Espagne pendant dix années encore. De ce fait, la génération dont les études ont commencé ou se sont poursuivies pendant cette période, - celle qui a maintenant de 25 a 35 ans - a eu les plus grandes difficultés non seulement a poursuivre sa formation hors d’Espagne, mais à recevoir et suivre en Espagne les publications étrangers.- De là un retard considérable et qui ne pourra jamais être rattrapé complètement. L’Espagne - qui ne peut compter parmi les pays officiellement “sous développés” - est pourtant sous-développement en ce sens que le niveau moyen de vie - bien qu’il se soit élevé haut cours des dernières années - reste assez bas et qu’en particulier les traitements des fonctionnaires titulaires ou auxiliaires sont absolument inadaptés aux conditions actuelles. A plus forte raison ces traitements interdisent les voyages et séjours à l’étranger sans l’aide de missions officielles ou de bourses. ” 104 103 Carta de la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques a l’ambaixada de França a Madrid, 26 de juny 1959 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 104 Carta de Robert de Nerciat, Ministre Consseiller, Chargé d’Affaires de France en Espange a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 18 de Juny de 1962 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 51 Però el nombre de les beques no es doblà. Trobem que l’any 1964 aquestes només havien augmentat en 30 mensualitats, i no va ser fins a finals dels anys 1960 que començà a augmentar significativament, paral·lelament a la incipient industrialització del país que demandava treballadors amb una major especialització tècnica i que alhora proporcionava una oportunitat de negoci per a la indústria francesa. L’any 1968 el contingent de mensualitats ja era de 512, comptant només les beques de caràcter cultural i descomptant les de Coopération Technique. El mateix any trobem un document en què es mencionava un projecte per repartir les competències entre la Direction Générale des Relations Culturelles i la Direction de la Coopération Technique, que indica que les beques de Coopération Technique tenien ja una certa entitat a Espanya. 105 Amb tot la gran majoria de físics catalans van obtenir una beca cultural i no de Cooperació Tècnica. Cal concloure que fins a finals de la dècada dels seixanta hi va haver un dèficit evident de beques franceses per cobrir les necessitats dels estudiants del nostre país, i que aquestes no van augmentar suficientment per explicar per què tants estudiats de física de la Universitat de Barcelona van optar a aquests ajuts. En el capítol següent tractarem d’explorar les raons que expliquen per què sorprenentment aquest programa de beques va tenir una presència tant destacada a Barcelona, en una època en què el règim franquista tenia una política molt centralista que feia que la Universitat de Barcelona no tingués gaire pes dins el sistema educatiu espanyol i, per tant, que la majoria de beques i programes d’investigació es centralitzessin a Madrid. També analitzarem per què es van atorgar proporcionalment més beques a estudiants de física que no pas a estudiants d’altres disciplines, quan la proporció de físics respecte el total d’estudiants espanyols era baixa. 105 Document “Projet de répartition provisoire des compétences respectives de la direction générale des relations culturelles et de la direction de al coopération technique en matiere d’attribution de bourses”, 19 de juillet 1968 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 52 3.2. Factors que afavoriren els estudiants de física de Barcelona L’Institut Francès a Barcelona i l’aposta per les beques tècniques i científiques A finals de la dècada dels cinquanta i seixanta es van conjugar una sèrie de factors que facilitaren l’accés dels estudiants de física de la Universitat de Barcelona a una beca per estudiar a França. Un dels factors va ser la institució dels nous cursos de Tercer Cicle, a mitjans dels anys cinquanta, que substituïen l’antic sistema de formació de doctors a les Universitats Franceses. Aquesta reforma va permetre oferir més places per doctorands, i aquesta nova conjuntura la van aprofitar molts físics catalans per continuar la seva formació a França. Al mateix temps la reorganització de la Direction générale des Affaires culturelles va ser molt favorable pels interessos dels estudiants de ciències, ja que l’actualització dels seus objectius privilegiava els estudis tècnics i científics. També cal tenir en compte que, just en aquest període, els plans energètics i armamentístics del general de Gaulle van generar una major demanda de tècnics nuclears a França i van facilitar l’accés d’estudiants estrangers a aquest tipus d’estudis, alhora que feia que aquests cursos fossin més atractius pels estudiants de ciència i enginyeria espanyols. Però per entendre el gran nombre d’estudiants de física catalans que van marxar a França cal també tenir present l’aportació personal feta per l’agregat científic francès a Barcelona, el físic Claude Colin. Colin va fer ús de l’autonomia que tradicionalment tenia l’Institut Francès de la ciutat comtal, i gràcies als seus contactes amb la Universitat i els coneixements de física que posseïa, va facilitar que molts estudiants de física catalans accedissin a aquests ajuts. La reestructuració que va afectar al programa de beques del govern francès l’any 1956 i que va servir per posar més èmfasi en els ajuts a països subdesenvolupats, també va implicar un augment en el nombre d’ajuts per tècnics i científics en detriment de les carreres de lletres i la promoció de les arts. A l’antic Service des Oeuvres françaises à l’étranger se li afegí una nova 53 Direction générale des Affaires culturelles et techniques que havia de fomentar no només les arts plàstiques i la pràctica de la medicina – com havia passat fins aquell moment - sinó també la ciència i la tècnica franceses. El Service des Oeuvres françaises à l’étranger havia estat una eina molt important, creada l’any 1937, per acollir el gran nombre d’estudiants estrangers que visitaven el país, organitzar la seva estança i dirigir el programa francès de beques. L’afegit, per primera vegada, de la vessant technique a més de la tradicional culturelle evidenciava la voluntat del govern francès de posar més mitjans per promocionar els boursiers tècnics i científics enlloc dels d’altres estudis. Aquests canvis en la política de beques es van desenvolupar al mateix temps que es posaven en marxa els primers cursos de Tercer Cicle a les facultats de ciències franceses. El mateix any 1956 en què es reformava el Service des Oeuvres françaises à l’étranger, el Ministeri d’Afers Estrangers envià una carta a l’ambaixada a Espanya en què es feia menció de la nova possibilitat que s’obria pels becaris espanyols: “Dans le domaine scientifique je vous signale tout l’intérêt que présente la création récente d’un Troisième Cycle d’enseignement dans nos Facultés des Sciences.[…] Si des candidatures valables se manifestaient, je serais heureux de voir attribuer pour de telle études une bourse de votre contingent.” 106 En una carta 107 de l’any 1958 el govern francès tornava a recordar “l’intérêt que présente dans le domaine scientifique, le Troisième Cycle de nos Facultés des Sciences. i a continuació recomanava concedir alguna beca per tal que un estudiant realitzés aquest curs " Il serait très souhaitable qu’une des bourses mises à votre disposition fût attribuée à un candidat désireux de suivre cet enseignement.” Amb tot, els primers físics catalans que es formaren a França a mitjans dels anys cinquanta no van accedir encara a aquest cursos de Tercer Cicle. Tant Bel, 106 Carta de la Direction des Relation Culturelles a l’ambaixada de França a Espanya, 26 de gener de 1956 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 107 Carta de la Direction des Relation Culturelles a l’ambaixada de França a Espanya, 6 de febrer de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 54 que va obtenir la beca el mateix 1956, com Capella, que va marxar a França el 1958, recorden les diferències entre la seva formació i la dels becaris que els van succeir. El tracte era molt més proper i personal i el tipus de relació que mantenien amb el seu director de tesi, André Lichnerowicz, era completament diferent a com seria més endavant. El professor rebia els alumnes a casa seva i allà proposava un tema. Quan l’alumne necessitava recolzament del professor li sol·licitava una entrevista. El record que en té Lluís Bel del primer contacte amb aquest professor és molt aclaridor Quan vaig arribar a França, el vaig telefonar a casa seva i em va dir: avui rebo uns amics, pot venir a sopar?. Així que vaig anar a sopar a casa seva el mateix dia que el coneixia. Això sí, la setmana següent no se’n recordava de mi.” 108 Aquest tipus de formació tenia certs avantatges per als estudiants catalans, que podien seguir uns cursos “a mida” i anar omplint les llacunes que els havia deixat la formació rebuda a la Universitat de Barcelona. Capella, per exemple, no va passar cap examen durant els dos anys de formació previs a iniciar la Tesi doctoral. Lluís Bel tampoc necessitava passar exàmens, però assistí a diversos cursos que considerava interessants. 109 Per contra els nous cursos de Tercer Cicle, més estructurats però també més competitius, permetien comptar amb un major nombre de places. Eduardo de Rafael que aconseguí una beca l’any 1960, realitzà els cursos també a Orsay però en un Tercer Cicle diferent, al Laboratori de Física Teòrica i Altes Energies. De Rafael recorda que el Tercer Cicle era molt selectiu, amb exàmens que amb prou feines podien aprovar els becaris catalans que arribaven amb una formació en física moderna molt limitada. Oriol Bohigas i Xavier Campi, que van marxar a França a començaments dels anys seixanta, ja van seguir cursos de Tercer Cicle en Física Nuclear a Orsay. La instauració dels cursos de Tercer 108 Per Capella, i per la resta d’estudiants catalans que van formar-se a França en Relativitat, va exercir també una gran influència el contacte amb Lluís Bel, que ja estava integrat en el grup de recerca de Lichnerowicz. Sembla, segons han comentat alguns dels físics entrevistats, que Claude Colin animava els estudiants que arribaven a París a que es posessin en contacte amb el física català. 109 Bel recorda també que va assistir a algun curs de mecànica quàntica de Broglie que, paradoxalment, no li van interessar gens perquè el gran físic francès no tenia gaires dots pedagògiques, segons la seva opinió. 55 Cicle i la reforma de la Direction générale des Affaires culturelles van permetre oferir més places per a estudiants de ciències estrangers a les universitats franceses. Aquest nou marc d’actuació explicaria perquè hi va haver tants estudiants de ciències que marxaren a França però no justifiquen per què hi havia una proporció tan alta de físics que integraven aquest contingent de becaris. Certs documents intercanviats entre el ministeri d’afers estrangers i l’ambaixada a Madrid durant els anys 1961 i 1962 apunten a un dels factors que va permetre la sortida dels estudiants d’aquesta especialitat: el govern francès volia captar estudiants de ciències i enginyeria per tal que es formessin en tecnologia nuclear francesa, amb la finalitat que posteriorment retornessin als seus països d’origen amb aquests coneixements. Un primer document de 1961 procedent de la Direction générale des Affaires culturelles et techniques a la seva ambaixada a Madrid 110 presentava la ciència nuclear com un destí atractiu pels futurs becaris espanyols, posant de relleu les diferents possibilitats que tenien aquests per prosseguir la seva formació en ciències i tecnologia nuclear a França. En aquest document no només s’informava dels ajuts per a estudiants que podia gestionar el govern francès sinó que també es mencionaven altres beques alternatives que oferia l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica per subvencionar els estudis en tecnologia nuclear a l’estat francès. El document recollia les possibilitats de formació a què donaven accés aquestes beques en el camp nuclear: prospecció de minerals, utilització de radioisòtops, química nuclear, radiobiologia, metal·lúrgia especial, física nuclear, física d’estat sòlid, termodinàmica de reactors, problemes termonuclears, teoria d’acceleradors i física d’altes energies. Aquest document és indicatiu del tipus d’activitat que volia prioritzar el govern Francès. L’any 1961 Carme Colominas i l’any següent Miguel Ortega, ambdós procedents de Barcelona, marxen a França amb beques de la Comissió d’Energia Atòmica. 110 Carta de la Direction des Affaires Cultrelles et Techniques a l’ambaixada de França a Espanya, 21 de febrer de 1961 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 56 Aquest mateix any 1962, tres dels cinc físics becats pel govern francès van ampliar els seu estudis a França en el camp de la tecnologia nuclear. 111 Un segon document de 1962 ens permet aclarir les motivacions que portaven al govern francès a interessar-se per aquest tipus d’estudiants “les programmes d’industrialisation de l’Espagne, avec une part constamment accrue des inversions étrangères, ainsi que le développement rapide des recherches nucléaires, avec une “Junta de Energia Nuclear” doté de moyens relativement puissants.” 112 L’any 1963 la política nuclear espanyola havia canviat la seva orientació i havia iniciat una etapa de major obertura tecnològica 113 . Espanya estava desenvolupant un programa d’investigació en tecnologia nuclear que hauria de culminar amb la construcció de diverses centrals nuclears per produir energia elèctrica, i el govern francès volia formar, mitjançant el seu programa de beques, joves científics i tècnics espanyols en tecnologia nuclear francesa per tal que tornessin posteriorment a Espanya i poguessin posar en pràctica el seus coneixements al nostre país. Aquest objectiu no es circumscrivia a aquest tipus concret de beques sinó que era un objectiu compartit amb la majoria de beques concedides durant aquest període, tal com es reconeix en diversos comunicats del govern francès a la seva ambaixada a Espanya. L’objectiu final que es volia assolir amb aquest programa de beques era - segons podem llegir en un document de 1960– que els joves becaris poguessin “pénétrer de notre esprit et de nos méthodes” i que aquests coneixements adquirits a França els poguessin aplicar en els seus països d’origen. 114 En el mateix document s’advertia els representats francesos a Espanya que 111 Anuario de la Asociación Hispano-Francesa de Cooperación Técnica y Científica 1964/1965 112 Carta de Robert de Nerciat, Ministre Consseiller, Chargé d’Affaires de France en Espange a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 18 de Juny de 1962 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 113 BARCA (2002, pàg. 18) 114 Instructions Concernant l’attribution des bourses de la direction générale des affaires culturelles & techniques. París 5 de desembre de 1962 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 63 L’Institut Francès tenia en compte part de la recomanació del seu govern. Claude Colin contava amb el consell de professors de la Universitat (les autorités universitaires del text anterior) per seleccionar els becaris però no hi havia cap representant del govern espanyol (o autorités administratives) que proposés o vetés cap candidat. Si el govern francès tenia aquesta llibertat per seleccionar al becaris era perquè la majoria de beques les atorgava de forma unilateral. Si bé és cert que hi havia un petit contingent d’aquestes beques que provenia d’un programa d’intercanvi entre els Ministeri d’Afers Estrangers respectius, com escrivia el Director General de Relacions Culturals Espanyol Alfonso de la Serna “Desde el curso 1954-1955 y a pesar de no existir un Acuerdo Cultural entre nuestros países, ha funcionado con gran eficacia un sistema de intercambio de becarios entre Francia y España [...] en algunos años no fueron más que dos, y en otros cuatro, a partir del curso 1959-60 y hasta el de 1962-63, alcanzó el número de cinco” 125 aquesta quantitat era minoritària. A més el govern francès no esperava cap compensació de reciprocitat per part del govern espanyol com llegim a un document de 1945 “L’octroi de ces bourses par le Gouvernement français incitera peut-être le gouvernement espagnol à une mesure analogue en faveur des jeunes français [...]. Je vous serais obligé de me faire savoir votre sentiment sur les dispositions éventuelles des autorités espagnoles à cet égard. Toutefois, l’octroi de bourses par le gouvernement français n’est pas subordonné à une mesure analogue de la part des pays bénéficiaires.” 126 Cal tenir en compte que el govern francès organitzava tot aquest programa de beques sense cap acord cultural amb les autoritats espanyoles que l’avalés. Altres governs, com l’italià, havien signat un tractat cultural amb el govern espanyol l’any 1955. El govern francès es començà a interessar per obtenir un acord semblant a partir de l’any 1957. L’any 1958 trobem un document en què es feia referència a 125 Carta de A. de la Serna a l’ambaixador de França a Madrid. 9 de Març de 1965 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 126 Carta de la Direction Générale des Relations Culturelles a l’ambaixador de França a Madrid del 14 de juny 1945 (ADN, Ambassade Madrid Carton 813 Serie F) 64 “engager des conversations avec le Gouvernement espagnol en vue de la négociation d’un accord culturel” 127 i tenia com a model l’acord amb Itàlia al qual hem fet menció. El procés va ser lent degut a la desproporció entre l’economia d’ambdós països, que feia complex arribar a un acord de reciprocitat. Finalment l’acord es firmà el febrer de 1969, quan ja eren accessibles per als estudiants catalans altres vies per poder sortir a l’estranger. Veiem que a partir d’aquesta època la proporció de becaris procedents d’altres zones d’Espanya augmentà. Alhora que desvinculat de l’administració franquista, l’Institut Francès de Barcelona, ja des dels anys 1940, tenia una política diferenciada respecte la de la seu de Madrid. Aquesta diferència va permetre mantenir i aplicar criteris diferents dels que es seguien a la resta d’Espanya. Els representants francesos a Barcelona tenien certa independència a l’hora de designar els seus becaris com sembla reflectir un document de 1948 “Barcelone qui avait réservé son contingent pour l’année scolaire, voudra sans doute également désigner des boursiers de vacances” 128 Aquesta relació diferenciada amb Barcelona es potencià, a més, amb l’intercanvi d’unes bourses de vacances entre l’Ajuntament de la ciutat comtal i el govern francès. Aquest acord permetia que durant l’estiu ciutadans francesos i estudiants de les universitats catalanes realitzessin estades al país veí. Aquestes beques eren bàsicament de caràcter humanístic i no hem trobat cap cas en què vagin ser utilitzades per ampliar la formació d’estudiants de carreres tècniques i científiques. Tot i que no millorava les alternatives amb que contaven els físics catalans, demostrava una singular diferenciació respecte les opcions existents en altres ciutats espanyoles. A més sembla que el govern francès estava interessat en continuar amb aquesta relació privilegiada, ja que l’any 1956 es reduïren el nombre de beques totals a Espanya però aquesta 127 Carta de l’ambaixador francès a la Direction Général des Affaires Culturelles et Techniques. 19 de Febrer de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 828 , Serie F) 128 Carta de l’attaché culturel del govern francès a Espanya al seu ministeri d’afers exteriors. 18 d’octubre de 1948(ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 65 minva no afectà a les beques que s’intercanviaven amb l’Ajuntament de Barcelona. 129 L’Institut Francès a Barcelona tenia una especial predilecció pels becaris de tipus científic com s’afirmava en un document de 1969 en què llegim que de les 512 mensualitats atribuïdes a Espanya per a aquell any, “101 mensualités ont été attribuées à l’Institut Français de Barcelone qui en réserve traditionnellement quelques-unes à des candidats scientifiques” 130 La capacitat que tenia la seu catalana de l’Institut Francès per gestionar de forma autònoma aquest alt percentatge de beques científiques, una cinquena part del total de les accessibles a tot l’estat, li va permetre diferenciar-se de la política de beques seguida a la resta de l’estat espanyol. La política de fraccionament dels ajuts va permetre augmentar el nombre de beneficiaris de les beques franceses en contraposició a la postura seguida a d’altres indrets de l’Estat on era comú concedir beques de llarga durada per als estudiants de Tercer Cicle. També gràcies a la gestió local de les beques no era precís que els estudiants catalans haguessin de mantenir una bona relació amb el règim franquista. De fet va permetre que alguns estudiats que havien freqüentat cercles polítics contraris al règim i que tenien molt difícil obtenir una beca oficial espanyola poguessin accedir a una beca francesa. Els estudiants d’aquest període eren els primers que no havien viscut directament la Guerra Civil i, per tant, eren més actius políticament que els estudiants de generacions anteriors. A Barcelona es crearen la “Nova esquerra Universitària” i el Moviment Socialista de Catalunya, entre d’altres. L’any 1957 es celebrà a Barcelona la Primera Assemblea Lliure d’Estudiants que va ser interrompuda per les forces d’ordre del règim. 131 L’inici de tota aquesta activitat política va coincidir amb l’inici dels cursos de llicenciatura dels futurs físics becats pel 129 Carta de la Direction des Relations Culturelles a la seva ambaixada a Espanya, 26 de gener de 1956 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 130 Note d’Information du service scientifique nº69/4 sur la situatiton des Bourses Scientifiques attribuées à des étudiants espagnols en France. Mars de 1969. (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 131 PARIS La pretensión de una Universidad tecnocrática (Panorama de la Universidad desde 1956 hasta 1975) dins CARRERA (1991 pàg. 446) 66 govern francès. 132 Alguns del físics becats com Oriol Bohigas, Xavier Campi o Eduardo de Rafael tenien contacte amb grups polítics dins de la facultat. Oriol Bohigas va ser qui més en va patir les conseqüències. Va participar en el Primer Congrés Lliure d’Estudiants i per aquesta raó va ser expedientat amb una sanció que implicava la pèrdua d’un curs l’any 1957. Eduardo de Rafael recorda que mai no el van anar a buscar a casa però reconeix que algunes nits no hi va anar a dormir com a mesura de precaució. A altres físics becats aquests esdeveniments els van agafar a França, com és el cas de Lluís Bel, o al final de la seva llicenciatura, com és el cas de Alfons Capella, i no hi van participar. Tots aquells estudiants que van prendre part en aquestes activitats clandestines i contestatàries no tenien cap possibilitat d’obtenir una beca espanyola, ja que els ajuts oficials procedents del govern franquista en el període que estem estudiant eren atorgats mitjançant criteris poc transparents. Aquestes pràctiques eren conegudes per les autoritats franceses, segons llegim en un document de 1962 en què es parla de les beques del sindicat oficial d’estudiants (S.E.U.) “le niveau des boursiers du S.E.U. est fort inégal, le recrutement étant influencé plus encore que par les considérations politiques, par les relations et les amitiés personnels.” 133 L’opció de marxar a l’estranger amb una beca francesa era l’única opció possible per a aquests estudiants gràcies a que el govern francès elegia els becaris espanyols deixant al marge a les autoritats polítiques franquistes. Això permetia que estudiants de física que difícilment haurien accedit a un ajut oficial, perquè tenien vincles amb formacions polítiques contràries al règim, poguessin comptar amb una beca francesa. Un altra factor a tenir en compte per entendre la gran quantitat de beques científiques gestionades per l’Institut Francès a Barcelona és que la 132 A excepció de Lluis Bel, que tenia 3 anys quan acabà la Guerra Civil, i Antoni Lloret, nascut l’any 1935, tota la resta neix acabada la Guerra. 133 Carta de Robert de Nerciat, Ministre Consseiller, Chargé d’Affaires de France en Espange a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 18 de Juny de 1962 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 67 política de fraccionament de beques que seguia la seu catalana de l’Institut no coincidia amb la que es portava a terme a la resta de l’Estat Espanyol. Mentre a Barcelona es donaven beques de curta durada, a la resta es preferia reduir el nombre de beneficiaris augmentant l’estada d’aquest al país veí. Aquesta no havia estat la política que tradicionalment havia seguit l’Institut Francès a Espanya. Abans que es posessin en marxa els cursos de Tercer Cicle a les facultats de ciència franceses, l’ambaixada a Espanya havia tractat d’atorgar beques de curta durada (d’un mes a tres mesos) amb la finalitat d’augmentar el nombre de beneficiaris de les beques franceses. Aquesta divisió dels ajuts permetia que un major nombre de candidats accedissin a una beca i no afectava la formació específica que necessitava un literat, un artista o un estudiós que volgués consultar, per exemple, un fons bibliogràfic francès. Quan el nombre d’estudiants d’humanitats va anar minvant i augmentà el nombre d’estudiants de ciències i enginyeria, aquestes estades tan curtes es van mostrar insuficients. Així ho reconeixia la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques en una carta de 1957 en què recomanava que “les scientifiques, les techniciens et les médecins puissent effectuer des études dont le cycle complet s’étend sur la totalité de l’année scolaire”. 134 El problema principal que es trobaven les autoritats franceses a Espanya era que el nombre de mensualitats que s’assignaven anualment - especialment els primers anys de la nova Direction générale des Affaires culturelles et techniques - no permetia assumir les beques científiques per als candidats de l’any en curs i afegir-hi les renovacions dels becaris d’anys anteriors. En un altre document de 1968 es mencionava aquest problema del renouvellement “du fait de cens conditions particulières, les boursiers scientifiques se distinguent nettement des bourses artistiques et littéraires. Celles-ci ne dépassent en effet pratiquement jamais la durée d’une année scolaire tandis que les premières correspondent à la durée normale des études de 3e cycle, c’est à dire en principe 2 ans, 134 Carta de la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques de l’ambaixada de França a Espanya, 1 d’Agost de 1957 (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 68 de plus en plus en fait 3 ans. Leur problème majeur est alors celui des renouvellements”. 135 La gestió diferenciada de les beques entre Madrid i Barcelona va fer que es donessin dues solucions diferents a aquest problema. Les beques atorgades a Madrid es renovaven automàticament perquè així l’alumne pogués finalitzar el programa de Tercer Cicle complet. A Barcelona només s’atorgaven beques per un any. En general, tenien una duració de sis mesos renovable per tres mesos més un cop a França, completant així un any escolar complet. 136 D’una banda, el procediment que se seguia a Barcelona permetia adaptar millor el nombre de beques a les “mensualitats”, sempre canviant, concedides pel govern francès. S’evitava així la hipoteca que implicaven les “mensualitats” ja compromeses per les renovacions de les beques del curs anterior. Com a contrapartida, aquesta política de beques feia que els estudiants procedents de Barcelona marxessin a França amb la previsió d’estar-s’hi un any sense garanties de continuïtat. Aquesta inseguretat a l’hora de poder continuar els cursos de Tercer Cicle a França dels becaris catalans era coneguda per les autoritats d’aquest país. El novembre de 1958 el consolat francès a Barcelona envià una carta al Ministeri d’Afers Estrangers francès en què demanava més mitjans per a la seu catalana de l’Institut degut a la creixent demanda de beques per part dels estudiants catalans i a la necessitat que aquestes fossin d’una durada major. Com a resposta a la demanda del consolat a Barcelona, “Je ne verrais aucune objection à ce qu’à l’intérieur de ce contingent, une part plus importante fût réservée à la Catalogne, ce qui devait permettre d’éviter le fractionnement excessif des bourses, que je déplore”. 137 135 Note d’Information du service scientifique nº69/4 sur la situatiton des Bourses Scientifiques attribuées à des étudiants espagnols en France. Mars de 1969. (ADN, Ambassade Madrid carton 815, Serie F) 136 A un comunicat del 1 d’octubre de 1957 del Ministeri d’afers estrangers francès al seu ambaixador a Espanya es fa saber que les beques per a artistes i literats seran de tres mesos mentre que les beques per a estudiants de Tercer Cicle de ciències i tecnologia seran per “la totalité de l’année scolaire” 137 Carta del Chargé du Consulat Général de France a Barcelona a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 30 de novembre de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 69 La política francesa a Barcelona va fer que els primers becaris catalans haguessin de buscar beques alternatives que complementessin l’ajut inicial francès. Lluís Bel , que va ser el primer becari que selecciona Claude Colin, ens serveix d’exemple. Va gaudir d’una beca només per sis mesos renovables per tres mes però problemes burocràtics van fer que no li concedissin la renovació, normalment automàtica, dels tres mesos restants. Per a poder acabar el primer any Bel va haver de buscar feina a París. L’estiu el passa a Barcelona. Passades les vacances, durant el mes de setembre d’aquell any, tornà a París aquest cop amb una beca de tres mesos de la Diputació de Barcelona. Aquest nou ajut el va obtenir gràcies a la intercessió del seu cunyat envers el seu bon amic l’agregat cultural de la Diputació Emilio Martínez de la Guardia,. Acabats aquests tres mesos tornà un altre cop a Barcelona. Passat el Nadal de 1957 marxà de nou cap a París, aquest cop ja amb una beca de la Facultat de Ciències de Paris que li havia gestionat el seu director de tesi, Lichnerowicz. Aquesta beca de sis mesos li permeté subsistir fins a l’estiu d’aquell any. Passades les vacances, Lluís Bel va obtenir una plaça al CNRS de la mà de Lichnerowicz, fet que li donà, per primera vegada i després de dos any, una certa estabilitat econòmica a França. 138 Sembla que, finalment, a partir de 1960 el nombre de beques per a estudiants espanyols augmentà lleugerament (de 260 a 286 mensualitats anuals) i l’Institut Francès a Barcelona va poder ampliar el període dels ajuts fins a un segon any. Estudiants de física com Eduardo de Rafael, becat l’any 1960, Oriol Bohigas, becat el 1962, o Xavier Campi, becat el 1963, van tenir una pròrroga de la seva beca, però això només va fer que el problema s’aplacés un any ja que la major part dels programes de Tercer Cicle duraven de tres a quatre anys. 138 Entrevista amb Lluís Bel. 70 3.3. Altres beques alternatives accessibles per a estudiants de la Universitat de Barcelona Tot i les facilitats que van oferir tant el govern francès com el seus representants a Espanya, el nombre de físics catalans becats no hauria estat tan important si els estudiants catalans haguessin tingut altres vies de sortida per formar-se a l’estranger. Les beques disponibles per a estudiants de la perifèria dels centres universitaris de la capital espanyola no eren gaires. Tot i això, i encara que es tracta d’un cas anecdòtic, tant Pere Pascual, estudiant de la Universitat de Barcelona i company de Lluís Bel - qui alhora havia estat el primer físic becat pel govern francès en l’època de Colin - com Alberto Galindo, procedent de la Universitat de València, aconseguiren l’any 1956 una beca en el recentment creat grup de física Teòrica de la Junta de Energia Nuclear a Madrid. 139 Aquestes beques les va concedir el govern espanyol perquè, encara que de forma incipient, volia afavorir el desenvolupament de la física nuclear a través de la JEN a mitjans dels anys 1950. Gràcies a aquests ajuts ambdós físics tenien accés a bibliografia física moderna i la possibilitat de sortir a l’estranger, Galindo a Nova York i Pascual a Chicago. El nombre de beques concedides no passà d’aquestes dues. El CSIC, per la seva part, oferia beques per estudiar a l’estranger, poques de les quals deurien anar a parar a estudiants catalans, o si més no, no hem trobat cap document que en fes esment. Només hem trobat algunes estadístiques que il·lustren l’abast d’aquests ajuts a nivell estatal anys abans del període analitzat en aquest treball. Veiem per exemple que, des de 1945 fins a 1953, el CSIC atorga 1169 beques, gairebé 100 beques anuals de mitjana per a totes les disciplines científiques. 140 El nombre de beques per a físics era, no obstant, baix i, durant tot aquest període, de les 1169 beques distribuïdes, només 80 eren per a aquesta disciplina. Després de la II Guerra Mundial els destins més usuals dels becaris del CSIC eren França i Gran Bretanya, seguits per Itàlia i Alemanya a partir de 1951. En 139 PASCUAL Pedro. (1998) 140 MALET (1995, p 97). Extret de Centro Superior de Investigaciones Científicas (Madrid:[CSIC], 1964), p. 35 i CSIC, Actividades Internacionales del CSIC (Madrid, 1954), p. 12-13 71 aquest període aquests dos últims països havien subscrit acords culturals amb el govern espanyol. Més endavant, en un document de 1962 procedent de l’ambaixada francesa, es fa ressò d’aquestes beques que eren competència de les franceses “En dehors des bourses offertes directement par des organismes industriels allemands (dont nous savons q’elles sont nombreuses, sans avoir les moyens de donner des chiffres) ou par des fondations américaines (Bourses Fullbright, etc.) plusieurs pays - notamment le Grande Bretagne, l’Allemagne, l’Italie - ont avec l’Espagne des accords d’échange dans les mêmes conditions que le Frances.” 141 Sorprenentment i, segons una altra carta anterior de 1958 enviada pel consolat francès a Barcelona 142 , els mitjans aportats pel govern francès a Catalunya eren menors que els d’altres delegacions com l’alemanya, la britànica o la nord-americana. Tot i que podríem concloure que els estudiants catalans d’aquest període tenien accés a beques d’altres països a més de França és molt possible que, anàlogament al que succeïa amb les beques oficials, la majoria es concentressin en els estudiants de la capital espanyola, ja que no tenim cap evidència que acrediti que estudiants de la Universitat de Barcelona accedissin a alguna d’elles. En el mateix document del govern francès de 1962 en què es feia referència a les beques que atorgaven els diferents governs europeus a estudiants espanyols també es parlava de les beques oficials del SEU i de les de la Fundació March. Aquestes últimes sí van tenir major repercussió a Catalunya. Les beques de la fundació Juan March es van crear l’any 1955 i el 1957 es va fer la primera convocatòria, que va permetre que diversos físics poguessin accedir a una ampliació d’estudis a l’estranger. Manuel Cardona, estudiant de física de la Universitat de Barcelona i company de Lluis Bel, en va rebre una per anar a Hamburg aquell mateix any. La Fundació March donà, fins a l’extinció d’aquest programa, 231 beques a estudiants de Física, alguns 141 Carta de Robert de Nerciat, Ministre Consseiller, Chargé d’Affaires de France en Espange a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 18 de Juny de 1962 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F). 142 Carta del Chargé du Consulat Général de France a Barcelona a la Direction Générale des Affaires Culturelles et Techniques, 30 de novembre de 1958 (ADN, Ambassade Madrid carton 813, Serie F) 72 de la universitat de Barcelona. Alguns d’aquests estudiants havien optat prèviament a una beca del govern francès, com és el cas de Lluís Mas (1960), August Montserrat (1960), Llorenç Cairó (1962) o Narcís Clavaguera (1969). Altres estudiants de la Universitat de Barcelona que van obtenir beques d’aquesta fundació van ser Lluís Garrido (1961), que després fou professor a Barcelona, Manuel Garcia Doncel (1965) o Elogi Oset (1979). 143 Per què no trobem cap físic català que vagi obtenir una beca del CSIC, del SEU o d’algun dels països europeus amb acord cultural amb Espanya? Segurament la diferència estava en qui i en on es decidia la llista d’estudiants becats: mentre que la gran majoria de beques tenia el seu centre de decisió a Madrid, el govern francès el tenia a Barcelona. 4. Biografia científica dels físics entrevistats 4.1. La seva carrera professional Tot i que la gran majoria de físics becats pel govern francès van acabar tornant a Espanya 144 nosaltres vam fer una sèrie de entrevistes a aquells físics que es van quedar al país veí. Ja hem comentat que l’elecció del grup de físics que hem estudiat amb més profunditat ha estat motivada pel fet que la seva carrera a França ha estat molt destacada. Tot i tractar-se de físics nascuts i inicialment formats a Catalunya, van desenvolupar la major part de la seva carrera al país veí. Fins i tot Lluís Bel i Antoni Lloret, malgrat que quan s’escriu aquest treball estan fent recerca a Espanya, mantenen forts llaços amb els seus col·legues francesos. Alfons Capella, Eduardo de Rafael , Oriol Bohigas i Xavier Campi tenen la nacionalitat francesa i residència en el país 143 Pàgina web fundació March 144 Molt d’ells van estar en contacte amb la Junta de Energía Nuclear (JEN) o amb el Grupo Interuniversitario de Física Teórica (GIFT). Miguel Tomas, company de Xavier Campi, i el propi Antoni Lloret van estar a la plantilla de la JEN i apareixen també als documents del GIFT. Altres físics del GIFT que també han fet estades a França amb beques franceses van ser Antonio Fernández-Rañada, Garcia Doncel, Ramón Lapiedra, Gonzalo Madurga, Jesús Martín Miracle Solé o P. Ladron de Guevara. D’altres com Maria Teresa Mora o Ignasi Serra estan actualment treballant a la Universitat Autònoma de Barcelona. 79 Hem deixat per al final el cas d’Antoni Lloret, que ha seguit una carrera molt diferent a la de la resta de becaris catalans. Lloret, en diferents moments de la seva carrera, ha fet recerca en dos camps molt allunyats entre si però sempre dins la vessant experimental; primer dins del camp de la física experimental d’altes energies i posteriorment dins de la física d’estat sòlid. Antoni Lloret va arribar a França en un període en què la física Experimental d’Altes Energies tenia una activitat molt alta. El CERN es fundà l’any 1954 però no va ser fins l’any 1957 que no es va realitzar la primera experiència amb un accelerador protó ciclotró de 600 Mev. Espanya no va ser membre d’aquest organisme fins 1959, un any després que Lloret arribés a França, i en el moment en què s’inaugurava el primer gran Sinclotró de Protons de 28 GeV. Des de 1958 fins a1975 Lloret va estar especialment actiu en la construcció de cambres de bombolles i la preparació i realització d’experiències en detectors dels acceleradors del CERN. Es va encarregar tant de les mesures com dels càlculs, l’anàlisi dels esdeveniments nuclears detectats i la interpretació dels resultats. La seva contribució més important en aquest període va ser la seva participació en la primera experiència de física nuclear d’altes energies del CERN l’any 1962, amb mesons pi de 6, 12 i 18 GeV llençats sobre nuclis de la cambra de bombolles de líquids pesats BP3 de l’Ecole Polytechnique. Lloret va participar en la determinació de les seccions eficaces de la interacció dels mesons i la producció de partícules estranyes. Durant els anys 60 treballà al CERN participant en una sèrie d’experiències sistemàtiques sobre les interaccions fortes, culminades amb la descoberta - que resultar la primera evidència a Europa - de les partícules de vida mitjana petita g 0 (ressonàncies). En els seus inicis realitzà la major part de la seva recerca al Laboratoire de Physique de l’Ecole Polytechnique a París llevat d’una curta estada a Madrid (1967-1969), com veurem més endavant. Des de 1969 fins a 1974 treballà al Laboratoire de Physique Corpusculaire du Centre de Recherche Nucléaire de Strasbourg i, finalment, de 1975 a 1976 al CERN. En aquesta estada al CERN participà en experiments sobre quarks i les partícules charm, i formà part de l’equip que va fer les primeres indicacions de l’existència d’aquestes partícules al CERN l’any 1975. Un cop finalitzat el seu contracte al CERN, es traslladà 80 durant un curt període de temps a un laboratori de la Universitat d’Orsay, però finalment decidí donar un tomb a la seva carrera cap a l’optoelectrònica, estudiant la física d’interfases de capes primes i la fisico-química de plasmes. Creà un nou equip de recerca l’any 1976 dins del Laboratoire de Physique Nucléaire de Hautes Energies de l’Ecole Polytechnique en col·laboració amb dos altres investigadors del CERN, G. De Rosny i J.P.M Schmitt, per estudiar la conversió fotovoltaica d’energia solar mitjançant la millora de les tècniques de producció de capes primes i utilitzant l’experiència adquirida en els treballs experimentals de física d’Altes Energies. Aquest ha estat el seu camp d’investigació fins l’actualitat. 163 També són remarcables els lligams que han tingut la majoria de becaris catalans amb el CERN durant la seva carrera professional. Alguns d’ells han treballat durant els primers anys de la seva carrera científica a les instal·lacions de Ginebra. Antoni Lloret hi ha estat relacionat una gran part de la seva carrera científica preparant la instrumentació i analitzant-ne els resultat. Durant una gran part d’aquest temps Lloret ha realitzat aquest treball com a membre del CNRS i formant part de l’equip de l’Ecole Polytechnique (per tant dins del cup francès). Aquesta vinculació ha durat des de 1960 fins a 1967 i posteriorment des de 1969 a 1974. La relació amb el CERN es va mantenir també durant els dos anys que Lloret passà a la Junta de Energía Nuclear de Madrid, des de 1967 a 1969. La seva missió a la JEN va ser crear un laboratori semblant al que havia utilitzat a l’Ecole Polytechnique per fer recerca amb dades procedents d’experiències del CERN. Només durant els anys 1974 a 1976 va estar realment en nòmina del CERN, gràcies a que va obtenir una excedència del CNRS . Alfons Capella va ser membre del CERN durant dos anys 164 , de 1965 a 1966, tot just acabada la tesi doctoral, i després de virar la seva carrera professional cap a la física d’altes energies. 163 LLORET (1998) 164 A diferència de Lloret, Alfons Capella va accedir-hi dins del cup espanyol. 81 L’altre becari català que també va estar una temporada al CERN va ser Eduardo de Rafael. 165 La incorporació de de Rafael al laboratori europeu no va ser tan senzilla com la de Lloret o Capella. Problemes amb la tramitació de la seva documentació van necessitar de l’ajut del llavors director de l’àrea teòrica del CERN, Jean Prentki, per tal que la seva sol·licitud fos inclosa dins del cup espanyol d’aquest organisme. 166 A més de les seves contribucions científiques individual o conjuntament amb altres investigadors, també és molt destacada la participació dels físics catalans en tasques de direcció de diverses institucions científiques franceses. Potser el cas més notable és el de Lluís Bel, que durant els primers anys vuitanta va esdevenir director del Laboratoire de Gravitation et Cosmologie Relativistes a l’Institut Henri Poincaré, un dels més prestigiosos de França. Oriol Bohigas i Xavier Campi també han estat directors del Laboratori de Física Teòrica de l’Institut de Physique Nucléaire d’Orsay, on han estat treballant gairebé tota la seva carrera científica. Oriol Bohigas va ser director, durant els anys 1987-1991 i Xavier Campi ho va ser posteriorment, durant el bienni 1997-98. Aquests dos períodes van coincidir amb canvis importants dins del Laboratori, que va passar de ser un centre de recerca en física nuclear - on de forma marginal es treballaven altres àrees de la física teòrica - a ser un laboratori de física teòrica amb un grup important de científics que treballaven en física nuclear. 167 Però aquest no és l’únic càrrec que ha exercit Xavier Campi. Durant els anys 1986 a 1990 ha estat el president del Comité des Expériences du Grand Accélérateur National de Ions Lourds (GANIL) a Caen. Per la seva part, Oriol Bohigas ha format part del Comitè Nacional del CNRS, secció de física teòrica, presidint-lo durant el període 1980-1986. La funció de 165 Durant els anys 1968 a 1970, just després de tornar d’una estada al laboratori de Brookheaven als EEUU 166 LLORET (1998), CAPELLA (2001), de RAFAEL (2001). Segons comenta el propi de Rafael, com que en aquells moment tenia la nacionalitat espanyola, es va veure obligat a demanar l’ingrés com a integrant del cup espanyol. Tot i que va tramitar tota la documentació a Espanya, la sol·licitud sembla que mai no arribà als òrgans del CERN que l’havien d’avaluar però, gràcies a Jean Prentki que tenia una còpia de la sol·licitud de de Rafael, finalment va poder optar a una plaça al laboratori Europeu. 167 El nou centre porta per nom Laboratori de Física Teòrica i Models Estadístics. Segons comenta Oriol Bohigas, ell va ser elegit amb la tasca de posar les bases per poder fer aquest canvi de rumb i Xavier Campi el va materialitzar durant el seu mandat. 82 les seccions del Comitè Nacional del CNRS és essencialment l’avaluació de les activitats dels chercheurs del CNRS i dels laboratoris. Dins d’aquest comitè va coincidir amb dos altres catalans, Eduardo de Rafael i Lluís Oliver. 168 Alfons Capella també va ser membre durant cinc anys del Comitè Nacional del CNRS tot i que no sabem en quin període. També va formar part del Comitè de Direcció de l'Institut de Physique Théorique de l'Ecole Normale. Eduardo de Rafael, a més, va formar part del Conseil Scientifique de l'Institut National de Physique nucléaire et de Physique des Particules (IN2P3) de 1992 fins a 1996. Aquesta institució vetlla per la coherència de la política científica francesa, en particular en el que concerneix a la creació de nous laboratoris, programes o instituts. Però la participació dels físics catalans en la ciència francesa no es limita només a tasques administratives i de direcció. Antoni Lloret ha estat el fundador de diversos laboratoris a institucions franceses, com el d’Estrasburg, creat a imatge del que havia engegat a la JEN l’any 1969 i que encara segueix funcionant, o el que va fundar l’any 1976 amb l’ajut de dos altres investigadors del CERN, G. De Rosny i J.P.M Schmitt, com a equip de recerca dins el Laboratoire de Physique Nucléaire de Hautes Energies sobre Capes Primes per l’estudi de l’optoelectrònica i la seva aplicació per la conversió fotovoltaica d’energia solar. 169 Finalment, Alfons Capella ha format part del comitè organitzador d’una sèrie de conferències internacionals anomenades Rencontres de Moriond, que va crear el seu professor Tran Thanh l’any 1966 170 i que al llarg del temps s’han convertit en un punt d’encontre internacional dels físics teòrics i experimentals de física de partícules en el qual es posa l’accent en els treballs presentats per joves científics. 168 Lluís Oliver també treballa a Orsay i és més jove que Oriol Bohigas i Eduardo de Rafael. Va obtenir una beca del govern francès l’any 1969 169 LLORET (1998) 170 CAPELLA (2001) 83 4.2. Contactes entre els físics catalans i els seus col·legues que tornaren a Espanya Els físics catalans no han format mai un grup cohesionat dins de la ciència francesa però tampoc són menyspreables els contactes d’amistat que han mantingut durant tot aquest temps. Durant els primers anys d’estada a França els contactes es produïen perquè tots els becaris es trobaven en una situació molt semblant, en un país forani i sense cap altra coneixença que els seus excompanys de la Universitat de Barcelona. Posteriorment els seus interessos van anar divergint però, ja sigui per la relació d’amistat, ja sigui perquè alguns d’ells van coincidir en comitès i altres organismes francesos, van continuar mantenint el contacte. El cas més evident és el d’Oriol Bohigas i Xavier Campi, que han desenvolupat la major part de la seva carrera a la mateixa institució, “en el mateix pis” recorda Bohigas. El següent esquema mostra gràficament la xarxa de relacions personals i professionals que han mantingut els antics becaris del govern francès. Lluís Bel i Oriol Bohigas mantenen encara ara una relació d’amistat que s’ha perllongat en el temps tot i que Bohigas admet que fa anys que no s’ha vist amb Bel. Mai no han fet un article junts malgrat que durant molts anys, quan ambdós estaven a París, s’han trobat sovint per dinar i per parlar de física. Lluís Bel també ha estat en contacte constant amb Lluís Mas i Jesús Lluis Oliver Oriol Bohigas Xavier Campi Eduardo de Rafael Carlos Montes Alfons Capella Lluís Bel Lluis Mas Manuel García Doncel Miracle So ler Jesús Marin Contacte professional y personal Contacte personal 84 Martín 171 , ambdós ex-becaris del govern francès però que van tornar a Espanya un cop acabades les seves tesis. Amb ells va iniciar els Encuentros Relativistas que són uns congressos anuals itinerants que reuneixen a tots aquells grups d’investigació espanyols que treballen en aquest camp. Aquests Encuentros han tingut una gran influència en el desenvolupament d’aquest àmbit de recerca en física teòrica. Eduardo de Rafael i Oriol Bohigas també s’han seguit veient perquè van coincidir durant vuit anys al Comitè Nacional del CNRS. A aquest comitè també hi participava Lluís Oliver (un altre físic català que, a més, treballa en el mateix laboratori d’Alfons Capella). Oriol Bohigas recorda: “Amb l’Eduardo de Rafael hi ha una relació d’amistat. És una relació no només professional. Al Lluís Oliver el conec menys personalment però professionalment ens veiem molt sovint perquè també estem amb el mateix tipus de contractes europeus.” Bohigas també ha mantingut contactes esporàdics amb altres físics catalans instal·lats a França, com Miracle Soler que treballa a Marsella i que va arribar a França el mateix any que ell. Puntualment també s’ha trobat amb Alfons Capella i Carlos Montes. D’aquest últim Bohigas apunta, “i sempre que vaig a Niça sempre el vaig a veure. A més conec el seu laboratori”. Per la seva banda Eduardo de Rafael ha tingut contactes puntuals amb Manuel Garcia Doncel que també va ser becat per Claude Colin l’any 1964. Aquests contactes van ser més freqüents durant els primers anys de carrera a França ja que tots dos compartien el mateix director de tesi. Fins i tot van publicar un article junts l’any 1966 que, segons la informació que tenim, és l’única publicació conjunta entre dos becaris catalans del govern francès. Veiem, per una banda, que hi ha molts vincles entre tots els científics formats en física teòrica d’altes energies, nuclear i relativitat. També des de ben aviat els físics catalans becats pel govern francès van tenir contactes amb altres físics espanyols que s’havien quedat a Espanya. Hi ha hagut col·laboracions freqüents entre físics residents a d’ambdues bandes de la frontera, sobretot a través de la Junta de Energía Nuclear (JEN) en la vessant 171 Entrevista amb Lluís Bel. També recorda a Bartolomé Coll i a Carlos Moreno. Tots tres van venir, segons Bel, amb una beca del govern Francès però no tenim cap altre document que ho corrobori. 85 experimental, a partir de 1966, i del Grupo Interuniversitario de Física Teórica (GIFT) 172 a partir de 1968 pel grup de físics teòrics. Antoni Lloret va estar durant tres anys al capdavant del grup experimental de física d’altes energies de la JEN i molts dels físics catalans que van seguir un tercer cicle en Física Teòrica van participar en seminaris i cursos organitzat pel GIFT. No podem oblidar tampoc la creació de les Universitats Autònomes va generar algunes oportunitats a físics catalans, com Lluís Bel o Oriol Bohigas, de tornar a Espanya, tot i que la seva carrera al nostre país no va arribar a consolidar-se. Molts dels becaris que hem entrevistat van rebre una forta influència del model de física que es practicava als Estats Units perquè, d’una banda, van formar-se a l’ombra de professors que poc temps abans havien tornat d’aquest país on havien ampliat estudis i, de l’altra, un cop acabada la seva etapa formativa a França molts d’ells van fer estades als Estats Units, fet molt normal entre els doctorats francesos d’aquest període. Al mateix temps, hem vist que una bona part dels físics catalans que van romandre a França es van integrar completament en l’estructura de recerca francesa en física, centrada en el CNRS i de caràcter majoritàriament públic. Seria molt interessant realitzar un estudi més complet que analitzés les relacions entre aquest grup de científics catalano-francesos i la comunitat espanyola de físics dels anys seixanta i setanta del nostre país. L’ampliació d’aquesta recerca ens permetria determinar si aquests científics van tenir algun pes en la introducció a Espanya del model de recerca francès, influït alhora per un model nord-americà de fer física. Aquest estudi el deixem per un a treball futur. 172 GAMEZ (2004) 86 5. Conclusions Aquest últim capítol el voldríem consagrar a recapitular, a mode de resum, les tesis més importants d’aquest treball de recerca. L’element central, al voltant del qual ha girat la nostra recerca, ha estat el programa de beques científiques del govern francès durant els anys cinquanta i seixanta, que va repercutir de forma especial entre les estudiants de física de la Universitat de Barcelona. Aquests ajuts els va gestionar l’attaché scientifique del govern francès d’aquell període a Espanya, el físic Claude Colin. Hem pogut comprovar, a través de documentació consular i entrevistes personals, que el seu compromís personal va ser un factor determinant per explicar aquesta alta proporció de becaris (per exemple l’any 1961 més del 50% dels estudiants de física catalans van obtenir una beca francesa). Tanmateix el compromís de les institucions franceses a Barcelona envers la ciència i, especialment la física, no es restringeix al període en que Colin va residir a Barcelona. Prèviament, i ja des de 1946, existia un “cercle d’estudis” de ciència i tecnologia que va organitzar conferències i publicar articles científics al Bulletin de l'Institut Français en Espagne. Les conferències, tant divulgatives com tècniques, tenien com a finalitat promoure la industria i la tecnologia franceses aprofitant el prestigi que començava a tenir la recerca científica, en especial en el camp de la física nuclear. Hem vist també que alguns articles científics portaven implícit un recolzament a la política exterior francesa, sobretot pel que fa a l’ús i divulgació de la tecnologia nuclear, i pretenien crear una opinió favorable entre els lector espanyols en aquests afers. Els responsables de la divulgació de la ciència francesa a Espanya durant tots aquests anys, Marie-Louise Josien, Marguerite Cordier, el senyor Depraz i Claude Colin, van residir a Barcelona i, per això, la majoria d’aquests actes es van realitzar a la ciutat comtal, un fet no gaire usual en un període en que els esdeveniments oficials de caire científic es concentraven a Madrid. A més, en aquest període, la biblioteca de l’Institut Francès de Barcelona es va dotar d’una secció científica on abundaven els textos sobre física nuclear i d’altes energies. 87 Claude Colin, a més d’organitzar conferències i gestionar el programa de beques francès, també va deixar la seva empremta personal creant dues institucions que van tenir una sort desigual. L’Associació Hispano-Francesa de Cooperació Tècnica i Científica, que agrupava als antics becaris tècnics i científics del govern francès, va perdurar fins l’any 1992. Un altre projecte encara més ambiciós, l’Institut Hispano-française d’Etudes Supérieures Scientifiques, que pretenia posar en contacte a físics de la Universitat de Barcelona i a col·legues de l’Institut des Hautes Etudes Scientifiques a Buressur-Yvette, va tenir problemes pressupostaris que no van permetre posar-lo en marxa. Aquest institut podria haver estat un centre on recalessin molts dels físics que havien gaudit de la beca francesa. Amb tot, l’actuació més rellevant de Claude Colin, a més de gestionar les beques franceses, va ser l’organització d’uns cursos de mecànica quàntica que va impartir a l’Institut Francès, a la Facultat de Ciències de Barcelona i a l’Escola d’Enginyers Industrials, seguint uns apunts que havia confeccionat poc abans el físic francès Albert Messiah. Aquest curs presentava una mecànica quàntica que seguia el patró de la física teòrica que es practicava als Estats Units, més interessada per les aplicacions de la teoria —per explicar les experiències en física nuclear i d’altes energies procedents de grans equips experimentals, per exemple— que no pas per l’axiomàtica o la interpretació de la teoria. Colin va impartir aquests cursos al mateix temps que Messiah i altres físics francesos introduïen aquesta “nova física” al seu país. Aquests cursos van tenir un altre factor beneficiós pels estudiants de física catalans. Gràcies a aquest cursos, molts dels estudiants van adonar-se que, per tenir una formació completa en física moderna, una bona opció era marxar a l’estranger. Paral·lelament als cursos Colin tenia els mitjans per a facilitar-los la sortida del país. En el segon capítol hem analitzat aquest programa de beques francès a Espanya. Hem vist que, sorprenentment, el nombre de beques franceses en aquest període no va augmentar significativament perquè el govern francès va preferir privilegiar als estudiants de les seves ex-colònies, països que havien aconseguit la independència poc anys abans. També hem vist com les autoritats franceses a Espanya van tractar infructuosament d’obtenir més ajuts econòmics 88 per a estudiants espanyols. Diversos factors, i no pas un augment en l’assignació d’ajuts pel nostre país, van permetre que un nombre elevat d’estudiants de física accedís a aquest programa de beques francès: a) Un canvi en la política de beques per part del govern de de Gaulle va fer que a partir de 1956 es posés més èmfasi en els estudis de caire científic i tècnic. b) La nova creació d’un Tercer Cicle a les facultats de ciència franceses va permetre oferir més places per a estudiants estrangers en aquestes especialitats. c) El desenvolupament del programa nuclear francès, conjuntament a l’incipient programa espanyol va fer que el govern francès s’interessés per formar a tècnics espanyols en ciència i enginyeria nuclear amb el desig que tornessin a Espanya amb coneixement de la tecnologia francesa en aquest camp. d) L’aportació personal de Claude Colin i, possiblement, de Marguerite Cordier, va donar moltes facilitats per a que els estudiants de física de la Universitat de Barcelona accedissin al programa de beques. De fet hi havia altres països que atorgaven beques per a estrangers però Colin era l’únic que tenia un contacte directe amb els estudiants i professors a la Universitat i per això els estudiants de física no buscaven cap altra opció si volien estudiar a l’estranger. Hem vist també que la independència organitzativa de l’Institut Francès de Barcelona respecte de la seva seu central de Madrid va facilitar que tingués criteris diferents de la resta d’Espanya a l’hora de gestionar els recursos proporcionats pel seu govern. Per exemple, fraccionant més els ajuts que rebia, va poder distribuir les beques entre un nombre major d’estudiants malgrat que, com a contrapartida, no els permetia, a diferència d’ altres estudiants espanyols, gaudir dels ajuts francesos durant els tres anys que duraven els cursos de Tercer Cicle. La majoria va trobar altres mitjans per continuar la seva formació a França mitjançant altres programes de beques espanyols o francesos. 95 Any Mes Ciutat Tema de la conferència 1951 Gener Barcelona Les matériels plastiques: -le caoutchouc naturel: ses possibilités - le caoutchouc artificiel - les derniersnés des plastiques: le polymers et les silicones Febrer Barcelona Rayonnement infrarouge: - Ses caractères. Ses applications industrielles - Application médicales de l'infrarouge - La photographie infrarouge Barcelona Le radar Març Barcelona Rayonnement infrarouge: - Applications à l'astrophysique - Applications à la connaissance des molécules Barcelona A la Real Académie de Médicine: Applications biologiques des ultrasons Abril Barcelona Rayonnement infrarouge: Applications à la connaissance des molécules Maig-Juny Madrid - Barcelona Cinquante ans de Chimie physique Barcelona Le calcul mécanique: - Les premières machines à calculer - Les machines comptables - Le calcul scientifiques - Les machines électroniques Novembre Barcelona Un grand physicien français: Aimé Cotton (1869 - 1951) 1952 Gener Barcelona La Science vu par les Encyclopédistes Barcelona Isotopes radioactifs en biologie Febrer Madrid Nouvelles techniques de l'aérodynamiques: la grande soufflerie de Modane Barcelona La cybernétique 1952 Abril-Maig Madrid Une science nouvelle: la cybernétique Barcelona Les progrès de l'optique: le contraste de phase Barcelona Le four électrique de Meudon (utilisation de l'énergie solaire) a l'école d'ingénieurs Barcelona La soufflerie supersonique de Bellevue Barcelona Méthodes modernes d'analyse chimique: La chromophotographie Barcelona Caoutchoucs artificiels Novembre Madrid La recherche de l'uranium en France Desembre Barcelona Les détection des particules atomiques: du Wilson au compteur à scintillions 1953 Febrer Barcelona Physique nucléaire: Le Neutrino, particule hypothétique ou réelle? Març Barcelona L'enregistrement sonore Abril-Maig Barcelona Les machines à brasser les atomes Barcelona Pel·lícula sobre l’Observatori de Pic du Midi : « Ermite du ciel » i comentaris de Marius Lleget Novembre Barcelona Méthodes modernes d'analyse chimique: La chromophotographie 1954 Gener Madrid Nouvelles méthodes de mesure chimique: La chromatographie Febrer-Març Barcelona Les méthodes modernes d'analyse chimique: la polarographie - Les derniers progrès de la spectrographie Abril Barcelona L'utilisation de l'énergie solaire: le four électrique de Mont-Louis Novembre Barcelona Théories modernes de la liaison chimique:L'atome en mécanique ondulatoire - La liaison chimique Madrid Le plus grand four solaire du Monde: le Centre d'Etudes thermiques de Mont-Louis Barcelona Le Centre Atomique du Saclay 96 Any Mes Ciutat Tema de la conferència 1955 Gener-Febrer Barcelona Théories modernes de la liaison chimique: la méthode des orbitales moléculaires, les liaisons dirigées Madrid L'énergie dans l'univers: de l'atome à l'étoile Desembre Barcelona Temps physique et relativité 1956 Gener Barcelona Temps physique et relativité Barcelona Les bases de la physique atomique Febrer Barcelona Les deux principes fondamentaux de la thermodynamique et la notion de température. Març Barcelona Introduction mathématique à la physique théorique (A l'Escola d'Enginyers Industrials) Abril Barcelona Applications du calcul matriciel à la dynamique des vibrations Barcelona Le champ électromagnétiques et le système Girogi Octubre Barcelona Conferència de M. Cordier per la mort de Irène Juliot-Courie Novembre Barcelona Radioactivité naturelle et artificielle Barcelona Film: M. et Mme Curie et la découverte du radium Desembre Barcelona Radioactivité naturelle: fusion du noyau d'uranium 1957 Gener-Febrer Madrid -Barcelona Les utilisations pacifiques et militaires de l'énergie atomique Gener-Febrer Barcelona Les rayons cosmiques Març-Abril Barcelona Energie et univers Barcelona Energie nucléaire et évolution des étoiles Maig-Juny Barcelona Panorama de l'industrie française Novembre Barcelona La durée: un des obstacles majeurs aux voyages interplanétaires. Barcelona L'énergie solaire et ses applications 1958 Gener-Febrer Barcelona Les fins scientifiques des satellites Maig-Juny Madrid Le problème de la fusion nucléaire Madrid Les réacteurs et leurs applications Barcelona Le problème de la fusion nucléaire Barcelona Vers la disparition des lampes de radio: les semi-conducteurs et leurs applications Barcelona Les réacteurs d'avant-garde 97 10. ANNEX 3: Recull d’articles i documents rellevants 98 99 100 101 11. ANNEX 4: Diagrama temporal