scieee AI-readable full text Open interactive document viewer

És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l'època moderna? : Es pot identificar decadència amb castellanització?

Rossich, Albert

Abstract

¿Es válido hoy el concepto de decadencia de la cultura catalana en la época moderna? ¿Se puede identifcar decadencia con castellanización? EI autbr realiza un repaso de las limitaciones de la utilización actual del termino decdkricia muy bien argumentado y concluye diciendo que decadencia no se puede identificar con castellanización.

Full text

ES VALID AVUI EL CONCEPTE DE DECADENCIA DE LA CULTURA CATALANA A L'EPOCA MODERNA? ES POT IDENTIFICAR DECADENCIA AMB CASTELLANITZACIO? ALBERT ROSSICH Universitat de Girona RESUMEN: ¿ES válido hoy el concepto de decadencia de la cultura catalana en la época moderna? ¿Se puede identifcar decadencia con castellanización? EI autbr realiza un repaso de las limitaciones de la utilización actual del termino decdkricia muy bien argumentado y concluye diciendo que decadencia no se puede identificar con castellanización RESUM: L'autor realitza un repas de les limitacions de la utilització actual del terme decadencia molt ben arghhentat i conclueix dient que decadtncia no es pot identificar amb castellanització. SUMMARY: The concept of decadence of Catalan culture revisited. Can we assimilate decadence to castilianization? Albert Rossich analyzes the limitations of the contemporary use of the tem decadence in Catalonia to conclude that decadence is in no manner assimilated to hispanicization. La primera qüestió que se m'ha demanat de contestar aquí és si és valid avui sostenir el concepte de decadkncia de la cultura catalana en l'kpoca moderna. En realitat, la pregunta té dues implicacions: una de més formal (el terme "decadencia" és valid?) i una altra que és més de contingut (hi va haver realment un decayment cultural?). Doncs bé: contestaré primer aquesta darrera qüestió, i en segon lloc la més formal o estrictament terminolbgica. Hem d'acceptar o no la realitat d'una decadencia cultural? El tema és més complex del que podria semblar a primera vista. D'entrada, perquk s'hauria de veure que entenem per cultura catalana: 13 que es feia a Catalunya? La que es feia a tots els parsos de llengua catalana? La que va partir d'aquests territoris fos alla on fos que es manifestés? La meva formació d'historiador de la llengua i la literatura catalanes m'inclina sempre a pensar en termes que abracen tot el domini lingüístic, pero ja sé que aquest enfocament no sol ser general. El cert és que sovint els manuals d'historia en general, com els d'historia de l'art, de l'ensenyament, de la cikncia i I'erudició, fan referkncia només al territori de Catalunya, o al del País Valencia ... La complexitat de la qüestió també augmenta perque, sovint, quan es parla de decadencia cultural es pensa només en una MANUSCRITS 15 (1 997) 127-1 34 128 ALBERT ROSSICH decadencia literhria i lingüística, i qui sap si no era exactament sobre aixo que se'm preguntava aquí. Aquests prolegomens eren indispensables perque, naturalment, com més reduccionista sigui la concepció que tinguem de cultura catalana, més faci1 sera parlar de decadencia. Deixeu-me avanqar, per tant, quina és la meva resposta a aquella pregunta: per poder parlar de decadencia hem de focalitzar molt I'objectiu sobre la realitat fins a enfocar el panorama desitjat; en definitiva, per provar que hi va haver una decadencia cultural i literaria hi ha d'haver ganes de veure-ho aixi. Recordem que Ballot, l'autor de la primera gramatica catalana impresa (1 8 13- 18 15) considerava, en canvi, els segles XVI-XVII com l'epoca "en que florí més" la llengua catalana.' Des d'aquella perspectiva reduccionista, en efecte, no hi ha dubte que la cultura catalana entra en un procés de declivi: de l'esplendor literari de la segona meitat del XV (amb Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella) es davalla fins a arribar a la miseria i la vulgaritat de la literatura catalana de la segona meitat del XVIII (amb poetes com Pau Puig o Maria Torrent i Vinyes, autors que fins ara ni tan sols havien estat considerats dignes d'estudi, a pesar de I'extensió de la seva obra), i tot aixo passant pels escriptors castellanitzats del segle XVTI (Vicent Garcia, Francesc Fontanella). Una pobresa i una vulgaritat, la de la literatura del XVIII, blasmades amb raó per Antoni Capmany (el catala era "una lengua muerta para la república de las letras") i de les quals només podíem salvar alguns autors mediocres en la mesura que estaven carregats de bones intencions restauradores (per exemple, Ignasi Ferreras, autor d'una Apologia de I'idioma catalh, vindicant-10 de les impostures d'alguns estrangers que 10 acusen d'aspre, incult i escirs). És aixi com una literatura que havia pogut competir avantatjosament amb la de Castella a I'edat mitjana acaba essent-li infinitament inferior a I'6poca moderna. Em sembla que amb aquestes afirmacions he reprodu'it bastant fidelment la percepció tradicional sobre la qüestió. Pero fixem-nos que per arribar a aquesta formulació hem fet unes quantes operacions limitatives: hem eliminat els autors que havien escrit en castella o en llatí, i que naturalment formen part de la cultura catalana (no de la literatura catalana, per6 si de la cultura catalana); hem restringit la cultura a la literatura de creació en el sentit més estricte (prescindint de la historiografia i la literatura didactica Fn general); hem desacreditat autors a partir de prejudicis estetics (concretament, a causa de la castellanització de la llengua literaria); hem evitat interrogar-nos sobre la possible manifestació de símptomes identics fora de I'edat moderna (per exemple, a l'edat mitjana, o durant la mateixa "Renaixenqa"); hem redu'it l'hrea geografica d'analisi (el ' Pel que fa a la gtnesi i els diversos significats que va tenir el concepte de decadencia aplicat a la literatura catalana, podeu veure el meu treball "Decadtncia i Renaixenqa una visió prograrnhtica de la l~terati~ra catalana (La literatura del XVI i del XVII vista des de la Renaixen~a)", dins AA VV , Actes del Col loqur rnternacronal sobre la Renarnenca (18-22 de desembre de 1984), 11, Barcelona, Curial Ed~cions Catalanes, 1994, ps 33-50 DECADENCIA DE LA CULTURA CATALANA 129 conjunt dels pai'sos de llengua catalana, i de vegades tota la Corona d'Aragó, pel que fa a I'edat mitjana, pero la Catalunya estricta pel que fa a I'edat moderna: i aixo encara és mes acusat -em corregireu si m'equivoco-- en els estudis d'historia economica o d'historia de I'art); i hem escollit els punts de comparació més desfavorables possibles (emmirallar-nos en la literatura castellana durant el seu segle d'or). Repassem-ho, tot aixo. Aquella percepció negativa es basa, en primer Iloc, en un reduccionisme lingüístic: parlem de decadencia de la cultura catalana perque prescindim, per exemple, del Cariteo, de Lluis Vives, de Joan Bosca, de Gaspar Gil Polo, de Guillem de Castro. Que el primer va escriure en italia i va desenvolupar la seva activitat literaria a Nipols? Sí, és clar. Per a major honor de la seva ciutat: per aixo explicava que amb ell, poeta en italia, "havra Barcellona i1 suo poeta". Que Vives va escriure en llatí i va fugir de la seva Valencia nadiua? Efectivament. Perb pot ser il.lustratiu comprovar que pel fet d'haver escrit en llatí i haver exercit la seva activitat pedagogica i intel.lectual fora del seu país Lluis Vives no ha pas deixat d'apareixer als manuals de filosofia espanyola. Ja sé que el Cariteo pertany a la literatura italiana, com Vives a la literatura llatina de I'humanisme, i Bosca, Polo i Castro a la castellana. Pero tots haurien de figurar en una historia de la cultura dels pakos de llengua catalana. De fet, així ho faríem tots amb tota naturalitat si hi hagués unes fronteres generalment reconegudes que delimitessin exactament aquest espai.2 En segon Iloc, basem I'analisi de la decadkncia cultural en la literatura de creació, deixant a fora no solament la literatura erudita i científica, sinó també la historiografia i la literatura moral i didactica, que d'altra banda sovint són portadores d'indubtables qualitats estilístiques. La Histhria de Valgncia de Pere Antoni Beuter o els sermons de Gaspar Blai Arbuxech ens poden servir d'exemple pel seu innegable merit literari, com I'obra jurídica de Joan Pere Fontanella, la filologica de Gregori Mayans i la d'historiador de la literatura de Joan Andrés -en llatí, castella i italia, respectivamentsón testimoni d'un extraordinari nivell científic. En tercer Iloc, hem rebaixat injustament el valor literari dels autors d'aquest període amb determinats prejudicis estetics. Abans he alsIudit al retret de castellanització de la llengua literiria, un retret que trasllada a I'$oca moderna uns judicis de valor contemporanis. D'una banda, perque els requisits de puresa i genui'nitat lingüístiques no són aplicables a l'edat moderna amb la precisió i La mateixa panoramica de figures senyeres es podria fer extensiva a altres camps, com la pintura (Joan de Joanes, Josep Ribera, Jacint Rigau) o la musica (Mateu Fletxa, Joan Cererois, Joan Baptista Cabanilles, Antoni Soler). El problema per reunir en una visi6 de conjunt tots aquests noms no deptn tant del lloc on van desenvolupar la seva activitat sin6 del fet de no tenir avui prou forqa per fixar amb aquiesckncia general la nbmina d'artistes catalans, una forqa que ve donada pel reconeixement generalitzat dels límits d'un territori: el mateix reconeixement que atorga universalment a Lluis Vives o Pablo Picasso la condici6 d'espanyols, a Georg Friedrich Handel la d'alemany i a Modigliani la d'italia No 6s tant la feblesa d'ahir, doncs, com la feblesa d'avui el que ens fa minimitzar la nostra historia cultural de I'kpoca moderna. 130 ALBERT ROSSICH I'emfasi que han adquirit contemporaniament; de I'altra, perqub només amb la perspectiva historica actual la hibridació lingüística es viu com un perill per a la continultat d'una tradició literaria. I també és curiós de comparar aquest fenomen amb el fet de I'occitanització de la prosa i la poesia dels segles XII, XIII i XIV, que no suscita cap rebuig explícit. Encara, el prejudici lingüístic s'ha de sumar a altres prejudicis que han limitat tradicionalment el valor dels textos literaris del barroc i el rococó: el judici advers que ha merescut fins fa poc temps I'estetica barroca (i que encara no estic segur que hagi desaparegut) i el prejudici moral que condemnava alguns temes considerats massa lliures o degradants. En quart lloc veiem com la focalització d'una lectura decadentista de la tradició literaria catalana moderna impedia adonar-nos que alguns arguments negativistes també eren aplicables a altres epoques, que quedaven graciosament lliures de sospita. Perque, centrant-nos en la literatura en llengua catalana, jno trobaríem, -si els busquéssim, és clar-, més símptomes de pobresa literaria a la poesia de la primera meitat del segle XIV que a la de la primera meitat del XVII, amb Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Josep Blanch? O més escassedat en la literatura dels anys quarantes i cinquantes del segle XIX (en plena "Renaixenga", segons la periodització tradicional!) que no pas en el transit del segle XVIIl al XIX (amb Joan Ramis, el comte .d7Ayamans, Joan Baptista Escorihuela, el baró de Malda o Bartomeu Simon)? En cinque Iloc, reduíem l'iirea geografica d'analisi. A l'edat mitjana, la cultura catalana es contempla amb tota naturalitat en el conjunt dels pai'sos catalans; de vegades -en l'arquitectura, per exemple- en tot el territori de la Corona d'Aragó: no és rar de trobar incloses entre les manifestacions artístiques catalanes Sixena, Alcanyís i Montsó, i el gbtic catala arriba fins a Sardenya, Napols i Sicília. Quan ens interroguem sobre la decadencia, en canvi, fins i tot deixem a fora -a partir de 1659- el Rosselló. En sise i últim Iloc, hem anat a escollir els punts de comparació més desfavorables possibles. Ningú no se sent obligat a comparar la nostra literatura de I'edat mitjana amb la francesa -en llengua d'oc i en llengua d'oi'l-, comparanga que no ens deixaria gaire ben parats. No ha d'estranyar ningú, doncs, que fer el paral.lelisme del nostre barroc literari amb la literatura castellana que s'escriu de 1580 a 1680 ens sigui tan desfavorable. De fet, seria desfavorable per al conjunt de qualsevol altra literatura, si deixem de banda el cas sempre singular de Shakespeare. Potser, abans de declarar l'estat de decadencia de la cultura catalana moderna, i per tranquil.litzar-nos una mica, hauríem de mirar que fan en aquesta epoca els flamencs, els danesos, els txecs, els romanesos, els serbo-croats ... Ara bé: contra el que algú a aquestes altures podria pensar, amb aquesta argumentació no pretenc pas demostrar que no hi va haver una devallada cultural, sinó tan sols afirmar que el diagnostic sobre aixo depen de la perspectiva o del punt de contrast amb que ho analitzem. I en tot cas, que és tnés exacta una visió d'oscil~lacions en la vitalitat cultural, i no tan concentrades en aquest període -que, d'altra banda, és massa extens per ser contemplat d'una manera tan esquematica. I ara ve la resposta a aquell altre vessant de la pregunta que havia quedat pendent: el terme decadencia, com a definitori d'una etapa literaria o cultural, és adequat? I aquí sí que la resposta pot ser rotunda: decididament no, radicalment no. Independentment de si va existir o no una decadencia, de la legitimitat de prioritzar uns deficits historics o uns retrocessos sobre el que podíem esperar que hagués estat la cultura catalana després de l'edat mitjana -i evidentment tenim dret de mantenir les expectatives que vulguem sobre el que ha de passar, sempre que aixo no enterboleixi I'analisi del que efectivament va passar-; independentment de tot aixo, doncs, no hi ha dubte que el concepte de decadencia és tendenciós, confusionari i esterilitzador. El terme "Decadkncia" és tendenciós: condiciona i distorsiona la realitat, perque indueix a analitzar-la en finció d'aquest nom. Les obres, les actituds, valen en la mesura que reaccionen contra la decadencia o en la mesura que la confirmen. Els fenbmens s'expliquen per una conjunció de desastres que condueixen al col.lapse. En aquest sentit, és prou revelador el consens que s'ha anat establint sobre les "causes" de la decadencia: unes causes que ningú no es considerava obligat a verificar. Una dinastia estrangera, les guerres, la pirateria, el bandolerisme servien per donar raó d'una decadkncia irrefutable, quan en altres moments o en altres territoris I'existencia de factors semblants no I'havien pas comportada. El terme decadencia és, a més, confusionari, perquk planteja problemes insalvables d'incoherencia terminologica i semantica. Com poden ser compatibles les dues denominacions, coincidents en el temps, de 'decadencia' i de 'renaixement'? Com podíem descobrir ambició literaria en el programa de . restauració de la poesia medieval que abrqaven els ausiasmarquians del XVI, si quedaven inclosos dins el panorama eixorc d'una decadencia literkia? Com es pot explicar la recuperació que signifiquen el barroc literari del Principat O el neoclassicisme menorquí dins aquest procés uniforme de decadencia? Finalment, el terme decadencia és esterilitzador, perque ha dissuadit molts investigadors d'enfrontar-se a una etapa crucial en la historia de la cultura catalana -o ha dificultat que se la prenguessin seriosament i l'estudiessin amb el rigor necessari-, i perque nega d'entrada valor als productes culturals, coneguts o encara per descobrir, que I'enriqueixen. En conclusió: encara que la filosofia popular ens adverteixi que el nom no fa la cosa, el cert és que, en aquest cas, el nom si que ha fet la cosa; I'ha prefigurada. La segona pregunta que se m'ha demanat de contestar és si es pot identificar decadencia amb castellanització. La resposta és que no, i aixo sense necessitat 132 ALBERT ROSSICH d'entrar en el fet evident que la cultura, si és que ens referíem a decadencia cultural en general, té moltes manifestacions en que la llengua no hi intervé. D'altra banda, si el que se'm proposa és un terme -el de castellanitzaciCtper substituir el de decadencia he de dir que no cal substituir-lo per res. Sigui com sigui, la castellanització no hauria d'haver provocat cap decadencia, i, de fet, si és difícil parlar amb propietat de decadencia cultural en la literatura feta als paisos catalans al segle XVI, per exemple, és, entre altres coses, per l'obra de Joan Bosca i per la nodrida nomina d'escriptors valencians que escriuen en castella. En realitat, la influencia conjuntural d'una altra tradició literaria sol ser historicament un estímul positiu: l'exemple de I'esmentat Bosca i de Garcilaso influCts pel petrarquisme n'és una bona prova. En tot cas, decadencia no és igual que castellanització. Aixo no vol pas dir que la castellanització no tingués uns efectes adversos per a la vida cultural dels paysos catalans. I, contrariament a aquella regla de I'estimul inicial positiu, aquests efectes es noten de seguida, precisament per la forqa que adquireix el castella de bon principi. Des d'aquest punt de vista, la castellanització, tant a la curta com a la llarga, sera globalment negativa, no solament per a la continuitat d'una cultura literaria en catali sinó fins i tot per al desenvolupament potencial d'una literatura alternativa en castella. Suposo que ningú no veura una contradicció entre aixo que dic ara i la meva resposta a la pregunta anterior, polemicament reivindicativa d'una important tradició cultural. Entre altres coses, abans parlava de cultura en general, i ara m'estic referint a I'aspecte més vulnerable de la cultura catalana davant la competencia del castella, que és la literatura. Estic focalitzant, doncs. El fet és que el castella exerceix una fascinació creixent entre les elits socials i culturals dels pai'sos catalans des de gairebé el comenqament del segle XVI. Els llibres castellans es comencen a distribuir amb exit i triomfen els escriptors establerts als paisos catalans que dominen el castella, bé perque són nadius de Castella (Hernando del Castillo, els autors anonims de diverses peces dramatiques publicades a Valencia), bé perque I'estada en terres castellanes els ha fet competents en aquest idioma (Joan Bosca). Aquesta fascinació -és la llengua de la cort, hegemonica a la Península, vehicle de canqons de moda i d'espectacles dramatics- i el paper substitutori dels impresos castellans expliquen -i em sembla que només aixo ho pot explicarla paralisi creadora que es detecta entre les decades tercera i sisena del segle XVI: els escriptors catalans encara no estan prou familiaritzats amb el castelli i no es poden incorporar a la literatura castellana, com voldria la moda; d'altra banda, la impremta afavoreix I'edició en castella, sempre més rendible que en catala. I passa allo a que em referia fa un moment de l'efecte substitutori dels llibres castellans: la familiarització amb el castella dels sectors alfabetitzats va fer menys necesshria I'aparició de llibres d'entreteniment o didactics en catala, que d'altra banda no podien competir amb les tirades més altes del llibre en castella. Des de la segona meitat del segle XVI, i amb tota claredat al XVII, creix la creenqa que el castella és la llengua comuna, la interllengua, de tots els territoris de la monarquia hispanica. Despuig, tan atent als drets del catala, no pot deixar de reconeixer que "és la [llengua] espanyola que en tota I'Europa se coneix". I el valencia Cristofol de Virués explica a El Monserrate: Fue Monserrat en catalán Ilamado, que es 10 mismo decir monte aserrado, pero en la universal lengua de España de Monserrat Ilamóle Monserrate. M'estalvio de posar-ne més exemples. El cas és que al País Valencia la castellanització sembla acomplerta amb el gruix d'escriptors que es valen d'aquesta llengua a partir de 1560. Pero, encara que sembli que si, tots aquests fenomens no són el desencadenant d'un procés regular de substitució lingüística en el terreny literari (i no cal dir entre la generalitat de la població, que és practicament monolingüe fins al segle XIX). La reacció literaria anticastellana a les últimes dbcades del XVI encapqalada per jutges de certhens, teolegs, erudits i historiadors demostra que no hi havia d'haver un desenlla9 fatal i inexorable per al catala. Ho corrobora l'aparició d'una escola barroca que s'expressa primordialment en llengua catalana, i, encara més, la recuperació hlgurant de la impremta i del teatre en catala durant la guerra dels Segadors. Ara bé, la durada en el temps de la interferencia del castella -amb la castellanització imparable del catala literari, l'entronització ininterrompuda de models castellans, i les mesures administratives contraries a l'ús oficial del catala i al seu ensenyament, al segle XVIII- acabara per arraconar el catala, dividir-10 en expressions dialectals que ja no es relacionen entre si, i, finalment, convertirlo en llengua familiar i estrictarnent popular. Per contra, 1'6s del castella no va significar per als catalans I'adquisició de les mateixes potencialitats d'aconseguir qualitat literhria que les que ofereix una llengua materna als seus usuaris. Les excuses repetitives dels escriptors catalans en castella confessant-se estrangers en aquest idioma i excusant-se pels seus errors no s'han de llegir només com una topica captatio beneuolentiae. Fins pensant en uns gustos literaris -els d'aquesta epocacaracteritzats generalment per la repetició de fórmules retbriques i la falta d'interes per I'autenticitat lingüística, la limitació dels recursos expressius dels escriptors catalans per comparació amb els nadius és inqüestionable. En conclusió, ara si: I'aparició del castella com a opció literhria no havia de representar per forqa una decadencia cultural. Podia haver coincidit amb un moment de creativitat important -de fet, en alguns moments i per a alguns autors ho va ser-, i a Portugal, al segle XVI, aixo bé es va donar. A la curta, pero, va ser capaq de generar per unes decades un cert bloqueig creatiu; i a la llarga, la castellanització del catala literari i la possibilitat de subtitució d'una 134 ALBERT ROSSICH literatura tradicional en catala per la més general, més moderna i menys problematica literatura castellana van acabar incidint en la perdua de vitalitat, de qualitat i de personalitat de la literatura propia, sense que I'opció alternativa del castellfi pogués compensar la perdua que aixb va suposar per al catala.