Quina fou la incidència econòmica i social de l'exèrcit castellà en la societat catalana de 1635 a 1700?
Abstract
El autor trata a todos los niveles posibles de anhlisis el impacto de la guerra en Cataluña en un periodo, 1635-1700, clave para entender la francofobia del Principado a partir de 1705.
Full text
QUINA FOU LA INCIDENCIA ECONOMICA I SOCIAL DE L'E~RCIT CASTELLA EN LA SOCIETAT CATALANA DE 1635 A 1700? JOAQUIM ALBAREDA SALVADOR Universitat de Girona RESUMEN: iCuáljüe la incidencia económica y social del ejército castellano en la sociedad catalana de 1635 a 1700? El autor trata a todos 10s niveles posibles de anhlisis el impacto de la guerra en Cataluña en un periodo, 1635-1700, clave para entender la francofobia del Principado a partir de 1705. RESUM: L'autor tracta a tots els nivells possibles d'anilisi l'impacte de la guerra a Catalunya en un període, 1635-1700, clau per entendre la francofbbia del Principat a partir de 1705. SUMMARY: Which was the economic and social impact of the Castilian army in the Catalan society from 1635 to 1700? The author treats in all the possible aspects of analysis the impact of war in Catalonia during an essential period, 1635-1700, so as to understand Catalan francophobia since 1705. La presgncia obsessiva de les armes, en expressió de Pierre Vilar,' és un dels trets que defineixen la societat catalana dels segles XVI i XVII. La guerra dels bandols, ben explicada per Xavier Torres, va deixar pas a una nova guerra organitzada de dimensions i de conseqii&ncies desconegudes a Catalunya fins aleshores, propiciada per l'enfrontament entre les monarquies francesa i hisphnica en el marc expansiu de l'absolutisme. Per tal de valorar esquematicament les seves múltiples implicacions, i a efectes purament practics, perque de fet els seus elements s'entrecreuen inevitablement, hem estructuiat l'analisi de l'impacte de la guerra en quatre elements (d'ordre economic, d'ordre social, d'ordre juridicoinstitucional i, finalment, d'ordre polític) i hem obviat d'altres aspectes, per exemple el relacionat amb les percepcions col.lectives -com va evolucionar la visió que tenien els catalans dels castellans, i a la inversa, a partir de la guerra de Separacib, el qual ha estat analitzat per Ricardo Garcia CSircel.' ' P. Vilar, Prbleg al volum de N. Sales, Els segles de la decadincia, segles XVI-XVIII, Histhria de Catalunya, IV, Barcelona, 1989, p. 11. R. Garcia CArcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII, vol. I, Barcelona, 1985. pp. 130- 178. MANUSCRITS 15 (1997) 105-1 14
106 J. ALBAREDA SALVADOR Caldria valorar, en primer lloc, de forma quantitativa, les aportacions globals dels catalans ja fossin en forma de donatius, d'allotjaments i contribucions a les tropes o de mobilització directa d'homes, aspecte avui impossible de contemplar per tot el periode, sobre el qual Fernández de Pinedo ens ha aclarit coses. Des d'un punt de vista sempre més subjectiu, són interessants estimacions com les dels diputats i consellers de Barcelona fetes el 16903 o les que proporciona la publicistica, que tenen per objectiu desmentir les critiques a la suposada insolidaritat dels catalans en les creixents necessitats economiques, fiscals i militars de la monarquia -crítiques que J.H. Elliott recull a La Revolta Catal~na.~ A partir de 162 1, com ha recordat Núria Sales, i el mateix Elliott, la pressió de la monarquia va esdevenir més insistent i el trbsit i allotjament de tropes, cada cop més conflictiu, sobretot en la mesura que sovint hi eren de pas per lluitar en campanyes llunyanes i no per defensar el territori catala, únic cas que preveien les Constit~cions.~ Disposem d'estudis sobre el seu impacte en zones concretes, com el de Jordi Vidal Pla, a Vilafranca del Penedes, i el d'Agusti Alcoberro per al Baix Emporda. Pere Gifie ha treballat el tema des de la perspectiva de I'endeutament de les universitats del comtat d'Empúries, contret sobretot durant la guerra dels Segadors, pero també després de 1652, en aquesta zona especialment perjudicada per les ocupacions franceses i ha demostrat que les universitats van haver de fer front a I'endeutament amb les seves soles forces i que es van veure implicades en processos judicials i pressions dels creditors, havent de recórrer sovint a concordies amb els creditors i a la imposició de redelmes i talles per poder equilibrar la partida de despeses. Cap a la fi de segle, quan els municipis comencen a aixecar el cap, la guerra dels Nou anys torna a disparar l'endeutament. Jordi Olivares també ha constatat que a partir de 1641, a I'endeutament comunal estructural s'hi va sumar I'extraordinari derivat de la "taxa del batalló" creada per la Diputació i la Junta de guerra, així com per les continues despeses dels allotjaments, i entre els anys 1653 i 1658 detecta més d'un centenar d'universitats d'arreu de Catalunya que pledegen contra els creditors censal is te^.^ De tota manera, resta per fer, encara, un bon estudi global sobre I'impacte de la guerra i les seves repercussions en l'economia catalana de ' Memorial dels diputats i consellers de Barcelona al rei ( 6-XI-1690), Volum "Diputaci6 i Catalunya", Institut Universitari d'Histbria Jaume Vicens Vives ' J. H. Elliott, La Revolta Catalana, 1598-1640, 1989 (2), ps 175, 181 i 187. ' N. Sales, Els segles ... p. 328. " I. Vidal, "La comunitat vilatana davant I'exhrcit al segle XVII: Vilafranca del Penedes", L'Avenq, 115, 1988, pp. 38-43; A. Alcoberro, "De la mobilitzacib antifrancesa a la mobilitzaci6 antiespanyola (1639-1641). Alguns exemples al Baix Empords", a E. Serra (coord.), La revolucrd catalana de 1640, Barcelona, 1991, pp. 164-191; P. Gifre, "Universitats endeutades i fiscalitat comunitaria. Les universitats del comtat d'Empúries, 1659-1 705", Recerques, 33, Barcelona, 1996, pp. 53-75; J Olivares, "Plets i endeutament comunal en la immediata postguerra dels Segadors", Recerques, 33, Barcelona, 1996, pp. 33-52.
la segona meitat del XVII, el qual hauria de contemplar la geografia canviant dels allotjaments. Jaume Danti ha analitzat els límits del redre~ econbmic del darrer terq de segle, deixant clar que no es pot parlar d'una recuperació general, ni per la durada ni pel que fa a I'abast geografic, la qual, sovint només va suposar tomar als nivells del període anterior a la guerra dels Segadors. La producció agrtiria es recupera a partir de 1660-1670, per estroncar-se a la dkcada de 1680, mentre que el creixement reprenia a la darrera dkcada del segle. Per tant, com ha recordat Eva Serra, es tracta d'un creixement fragil. Creixement, a més, amenagat constantment pel pes dels allotjaments, fins al punt que no s'aprecien massa les diferkncies entre els períodes de guerra i de pau, tal com ha dit Danti. Ell mateix, a I'hora d'establir una hipotetica relació entre la geografia del redre~ i les zones de I'aixecarnent barretina (1687-1689), ha constatat com la revolta reflectia la debilitat del creixement economic i ha assenyalat els allotjaments, a més de la propia guerra, com el principal factor que el posava en entredit.' Conseqiii.ncies d'ordre social Deixant a part, els múltiples anys de guerra a la segona meitat del XVII (assenyaladament 1640- 165 1, 1653-1659, 1667-1668, amb tensió permanent des de 1675, quan Lluís XIV va haver enllestit el sistema defensiu del Pirineu, com ha explicat Alain ~~ats? i especialment entre 1689-1697), el problema de I'allotjament de tropes fou, sens dubte el que incidí més en la societat catalana des dels preludis de la guerra de Separació. L'aportació d'Antonio Espino ha situat bé la qüestió per al període 1653-1689, bo i fent notar que el problema es va veure agreujat, sens dubte, per la penúria financera de la monarquia que mantenia les tropes en un estat precari, tal com ha recordat el professor Ruiz Martin. Aixo no impedia, pero, que els ministres reials i els oficials es beneficiessin dels recursos que havien de destinar a la tropa i que una burgesia ascendent s'enriquis amb el provei'ment i aconseguís privilegis de la m~narquia.~ Com és sabut, els allotjaments i els abusos de les tropes, foren els detonants dels algaments de 1640 i de 1687. Aquesta chega feixuga va afectar de manera desigual els diferents grups socials, ja que els privilegiats intentaven defugir les contribucions, cosa que generava constants enfrontaments i lluites jurídiqes, tal com ha explicat Pere Gifre. De més a més, els conflictes antisenyorials latents, com el que enfrontava el Comú de Centelles amb el seu comte s'agreujaven en ' J. Danti, "Redregament economic i moviment pagts al darrer terg del segle XVII", L'Avenq, 184, Barcelona, 1994, pp. 16-19. A. Ayats, "La défense des PyrCnCes catalanes frangaises: 1659-1681. Frontitre politique et frontieres militaires", 3 volums, Tesi de doctorat, Universitat de Montpeller, 1990. " A Espino, "Ejército y sociedad en la Catalufla del Antiguo Regimen. El problema de 10s alojamientos (1653-1689)", Historia social, 7, Valkncia, 1990, pp. 19-38 i "El frente catalhn en la guerra de 10s Nueve Años, 1689-1697", Universitat Autonoma de Barcelona, Bellaterra, 1994.
108 3. ALBAREDA SALVADOR aquells moments de tensió. D'altra banda, Jordi Olivares en analitzar la reacció dels grups privilegiats contra la fiscalitat comunal ha parlat d'una reacció senyorial que aprofitava els efectes destructius de la guerra sobre la comunitat rural, el més ferm obstacle per a l'evolució del senyoriu,I0 cosa que alterava la correlació de forces entre la comunitat rural i el senyor. A la revolta dels Barretines es produiren diverses accions contra els exempts: a Manresa contra els canonges, la crema de cases de privilegiats a Mataró o l'adjudicació d'allotjaments a les masoveries dels nobles. L'enfi-ontament entre el Comú de Centelles i els familiars del Sant Ofici, el 1689, també és significatiu, ja que malgrat les amenaces d'excomunicació per part d'aquests, el batlle i els jurats van procedir al segrestament de béns dels familiars, els quals van ser subhastats a l'encant públic. Pero la cosa no va acabar qui, perqub el familiar Gabriel Estrada i un nunci de la Inquisisció que s'havia despla~at a Centelles van ser perseguits pels seus habitants i obligats a abandonar el comtat." Del problema se'n féu resso la publicistica de l'epoca, com l'impres Luz de la verdad, publicat a l'entorn de 1698, que rebutjava les contribucions a I'exbrcit per injustes i intolerables: Injustas, porque pagaban lo que no debian, injustas por el modo con que las hacian pagar, que era mas de esclavos que de vasallos, maltratando la gente con obras y palabras. Intolerables porque sobrepujaban al caudal de 10s pobres que 10s pagaban, porque 10s ricos ya se eximian comprando con dineros un privilegio de militar. Con lo cual, la mas poderosa y mayor parte de las haciendas de Cataluña venia a ser o de 10s eclesiasticos o de 10s militares, y con eso, daba el peso todo sobre los hombros flacos de 10s pobres.. . L'escrit concloYa: que haya privilegiados en la república esta bien y que estos sean 10s que han hecho algun señalado servicio en orden al bien comin, es debido. Pero que estos sean los mas y 10s mas poderosos no puede ser, que no ha de venir la carga toda sobre el común compuesto de solos 10s pobres. Mas que se compre con dineros, ya es mas malo, y tanto, que de ahi nace la miseria y poca estimacion en que se halla hoy la n~bleza.'~ - "' P. Gifre, "Universitats.. .", pp. 71-72 ; J. Olivares, "Plets.. .", p. 33. " J. Danti, "La revolta dels gorretes a Catalunya (1687-1689)", Estudis d'Hist6ria Agraria, 3, Barcelona, 1979, pp. 95-96; LI. Ferrer, "L'avalot de les faves a Manresa. Un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688", Recerques, 11, Barcelona, 1988, pp. 125-135; J. Albareda, "El component antisenyorial en la revolta dels Barretines a Centelles i en I'actitud ((botiflera)) d'alguns pobles d'osona", I1 Col.loqui d'Histbria Agrhria, 1986. Text inkdit. l2 He utilitzat la versió de Luz de la Verdad que porta per títol Cataluña vindicada de la nota de rebelidn con que sus émulos pretendieron denigrar sus glorias, anotada per J.M. i C., Impremta Josep Torner, 1842, p. 60 i p. 77.
Aquesta era, sens dubte la critica social més radical que es podia plantejar al sistema de contribucions generat pels allotjaments, la qual sintonitzava amb les aspiracions dels barretines.I3 D'altra banda, il.lustra perfectament el deler d'ennobliment, de part de la burgesia, en aquelles decades conflictives, en les quals gaudir d'exempcions fiscals era probablement molt més atractiu que disposar de distincions honorífiques. Un darrer element trasbalsava l'existencia de les comunitats: la plaga dels miquelets, tant al servei de l'exercit de la monarquia hispanica com al de la francesa, considerats per uns i per altres com una mena de bandits, com ha recordat Núria Sales. Xavier Torres ha parlat, fins i tot, de la guerra dels miquelets, per al període de 1652-1659, molt intensa a la zona del Collsacabra, dominada amb freqiiencia pels francesos en aquells anys.I4 Probablement podríem establir algun tipus de vincle entre la figura aleshores minvant del bandoler que formava part de les velles parcialitats de nyerros i cadells amb la nova figura del miquelet, en unes decades en que la quotidianeitat de la guerra multiplicava i engreixava aquestes partides, les quals, sovint actuaven fora de tot control dels comandaments militars. Solien ser grups de, 3 a 10 persones que es refugiaven en boscos, turons o bé en cases de parents o amics, d'on sortien per robar o fer composicions. Com que no cobraven normalment dels seus capitans tenien carta blanca per robar i assassinar pels camins. La seva presencia creixent incomodava, fins i tot, els militars del mateix bandol." El dietaris dels contemporanis ( com els de Joan Guardia i Francesc Gelat)I6 es fan resso, repetidament, dels abusos comesos pels miquelets, els quals es perllonguen durant la guerra de Successió. A aquesta mena de tensions en l'interior de les comunitats, cal afegir-n'hi una altra que ja planteja Dantí: l'oposició entre camp i ciutat o, sobretot, entre les zones on la represa economica era més evident i podien sufragar composicions a I'exercit estalviant-se el trangol de I'allotjament, i les zones rurals de I'interior, on la represa era més perceptible. La relació de les ciutats i viles que el 1689 negaren la col.laboració als barretines és ben signigicativa: Tarragona, Girona, Vic, Manresa, Mataró, Moia, Balaguer, Castellterqol, Valls, Reus, Cervera i Tirrega, entre d'altres, nuclis on predominava I'artesanat i " P. Molas, "Propaganda y debate politico en la revuelta catalana de 10s "garretes" (1687- 1690)", dins M.C. Iglesias, C. Moya, L. Rodriguez (eds.), Homenaje a José Antonio Maravall, tom 3, Madrid, Centro de lnvestigaciones Sociológicas, 1985, pp. 63-75; E. Giralt, "Manifestacions literaries en defensa de I'al~ament camperol de 1688", Estudis d'Hist6ria Agrciria, 10, Barcelona, 1994, pp. 157-174. '' N. Sales, Senyors bandolers, miquelets i botz@ers, Empúries, 1984, pp. 105-106 i 116; X. Torres, La Vall de Torelló als segles XVI i XVII: una histdria de paraires i bandolers, Vic, 1995, pp. 123-1 39. També: "Segadors i miquelets a la revolució catalana (1640-1659)" a E. Serra (coord.), La Revolució Catalana de 1640, Barcelona, 1991, pp. 66-96. " S. Albareda, "Catalunya a finals del segle XVII: la continultat de la revolta", a E. Serra (coord.) La revolució catalana ... pp. 294-296. I" A. Pladevall, A. Simón, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVIII, Barcelona, 1986; A. Simon, Pagesos, capellans i indushials de la Marina de la Selva, Barcelona, 1993.
110 J. ALBAREDA SALVADOR I'activitat comercial, o bé on els efectes de les transformacions agraries eren més notoris, com a la costa. ConseqiiBncies d'ordre juridico-institucional La guerra era una de les raons de ser de I'absolutisme i de la seva política. EI seu desenvolupament per part del monarca toph, arreu d'Europa, amb la resistencia i la mobilització popular. En el cas de la monarquia hisphica, la "Unión de Armas", amb la lleva forgosa que implicava, s'oposava frontalment a diverses Constitucions de Catalunya. Malgrat que va ser rebutjada, es van produir múltiples mobilitzacions forgoses. Semblantment, tal com ha exposat Núria Sales, I'allotjament a la lombarda, de manteniment complet del soldat i dels cavalls, era inconstitucional, com ho eren altres practiques (subsidis exigits il.legalment, sacrilegis, depredacions de la tropa, etc.). Pero la majoria dels greuges deriven d'un de sol, ens diu: "un Estat, jurídicament independent, és tractat com si no ho fos, les seves lleis fonament són tractades com mers ((privilegis)) que depenen de la bona voluntat del monarca, i com si les veritables lleis fonamentals no fossin les de la terra, incloses entre les Constitucions de Catalunya, sinó les ((lleis federals de la monarquia) (com deien aleshores)". És, per aquesta raó, doncs, que el greuge quotidia pren una dimensió política a I'Europa de les monarquies comp~stes.'~ No deixa de ser un fet simptomatic de les prevencions contra els abusos de les tropes, que el tresorer del Consell de Cent, don Pere de Montaner -la casa del qual fou cremada pels barretines el 1688-, el 1686, assignés tropes a les poblacions mitjangant un impres que insistia que I'allotjament es faria "conforme les Constitucions de Catalunya disposen i seguint I'orde de sa Majestat" i manava els oficials, "així reials com de barons, 10s assistesquen per 10 dit allotjament servant en tot les Constitucions de Catal~nya".'~ Una dimensió que reflecteixen perfectament els escrits polítics editats durant la guerra dels Segadors, com la Noticia Universal de Cataluña, de Francesc Martí Viladamor, els Secrets Públics, de Gaspar Sala, la Política del comte d'olivares, de Josep Sarroca, o un Sermd de Sant Jordi, predicat per fra Josep de Jesús Maria, recentment editats per Xavier Torres i Eva Serra.I9 O també el text Luz de la Verdad, publicat a I'entom de 1698 quan les seqüeles de la revolta dels barretines ja s'havien apaivagat. La base d'aquesta literatura és la d'una monarquia pactada, amb el rei elegit. És a dir, els catalans havien triat lliurement Carlemany després d'alliberar-se del jou sarraí, a diferencia dels - " N. Sales, Els segles ... pp. 329-336. La citaci6 6s de les ps. 335-336. IX Arxiu Municipal de Sant Joan de les Abadesses, Manuscrits varis, vol. 711 (9-1-1686). I'' E. Serra, Noticia Universal de Cataluña, de Francesc Marti Viladamor, Escrits Polítics del segle ,Wfl, tom 1, Vic, 1995; E. Serra, Secrets Públics, de Gaspar Sala, i altres textos, Escrits Politics del Segle XI/II, tom 2, Vic, 1995.
castellans que consideraven esclavitzats. Aixo implicava, per part del monarca, el compliment dels contractes polítics contrets amb els vasalls. En cas contrari, la defensa de la causa catalana, resumida en la trilogia Déu, Patria i Lleis, no era una rebel.lió, sinó una guerra lícita. Que I'argumentació política de fons d'aquests escrits no prengui una volada excepcional no és una raó de pes per obviar-ne la seva solida i logica consistbncia, ni tampoc, com diu Xavier Torres, la seva modernitat . Un llenguatge polític contrari al poder despotic, que segons Salvo Mastellone es va difondre per Europa entre 1685 i 1715, va quallar a Catalunya durant la guerra de Successió, el qual prenia per base el iusnaturalisme i el dret de gents, del qual el Despertador de Catalunya (1713) n'es un bon exponent.20 El prciecte de repressió dels catalans de 1652 i el memorial del virrei duc de Villahermosa al rei, de 1690, constitueixen un bon exponent de les tendencies absolutistes dels darrers Austria, en relació amb Catalunya." L 'impacte polític Aquest fou, sens dubte, el resultat de la interacció dels elements esmentats fins ara, amb repercussions de molt abast en les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia, d'una banda i, de I'altra, en el decantament dels catalans a favor de I'arxiduc Carles drAustria en la guerra de Successió. Superat el miratge del neoforalisme, sembla fora de dubte que el marc general de les relacions entre les classes dirigents catalanes amb la monarquia, després de la guerra dels Segadors, era forqa més complex del que la interpretació neoforalista havia pressuposat. De ben segur, I'elogi incondicional del protagonista i narrador de la historia, Narcís Feliu de la Penya, cap a Carles I1 (el mejor rey que ha tenido España), i la represa economica de finals de segle XVII, explicada com a resultat de la bona entesa política (incorrent, com diria Pierre Vilar, en una clara imputació al fet polític), han donat peu a aquesta intepretació esbiaixada que dificultava la comprensió de la important revolta del Barretines i, sobretot, de l'algament catala de 1705. Tanmateix, si d'una cosa no hi ha dubte, és de la bona relació que una burgesia puixant, simbolitzada per Feliu i el seu entorn, establi amb la monarquia, de la qual va saber obtenir avantatges indiscutibles -com han demostrat Pere Molas i Antonio Espino, el qual ha detectat un autentic lobby dels a~ientos.~' Més enlla d'aquesta realitat, "' S. Mastellone, "Sulla nascita di un linguaggio rivoluzionario europeo (1685-1715)", a E. Pii, L. S. Olschki (eds.), I linguaggi politici delle rivoluzioni in Europa, XVII-XIX secolo. I1 Pensiero Politico, Biblioteca, 16, 1992, p. 6; Despertador de Catalunya per desterro de la ignorancia, antidoto contra la malicia, foment a la paciincia i remei a la pusillanimitat, Biblioteca de Catalunya, Fullets Bonsoms núm. 656, Rafael Figuerb, 1713. " J.M. Torras i Ribé, "El projecte de repressi6 dels catalans de 1652", a E. Serra (coord.), La revolució ... pp. 241-290; J. Danti, Aixecaments populars als Pakos Catalans (1687-1693), Barcelona, 1990, pp. 206-223. l2 P. Molas, Comerq i estructura social a Catalunya i Valincia als segles XVII i XVIII,
112 J. ALBAREDA SALVADOR que beneficiava un segment molt concret de la societat catalana, el marc general de les relacions polítiques era for~a més complex. Si deixem de banda el desig evident de la monarquia de retallar les atribucions de les institicions catalanes i el fet evident de la ingerencia reial en les insaculacions -ben estudiat recentment per Torras i Ribe i, amb anterioritat, per Sánchez Marcos i Jarnes Amelang--,23 el cavall de batalla entre 1653 i les Corts de 1701-1702 sera els problema dels allotjaments i dels abusos de les tropes, el qual esta relacionat directament amb la guerra amb Fran~a. Efectivament, la guerra esdevé la clau de volta per entendre les actituds diferenciades entre els grups socials dirigents catalan~.'~ D'una banda, podem constatar el silenci i la complicitat de la burgesia dels negocis amb la repressió executada pel virrei contra els barretines i, fins i tot, la col.laboraci6 de la Generalitat i del Consell de Cent. I no solament perque la guerra enriquia i facilitava I'accés a l'honor als burgesos, sinó perque l'abast de la revolta els inquietava i les reivindicacions dels pagesos posaven en entredit I'exempció dels grups privilegiats i la manca de participació de les ciutats en els allotjaments. L'escletxa entre ciutat i camp -sobretot en les zones rurals menys desenvolupades economicament-, per no parlar de la que separava les institucions del país amb la pagesia, era palpable, de la qual n'és un bon exponent el fet que els barretines, el 1688, prenguessin com a ostatge el mataroní Josep Feu, gendre de Feliu de la Penya. Pero més enlla d' aquest joc de tensions generat pel conflicte bCl.lic, podem constatar-ne un altre no menys important: el de la malfianqa mútua entre les institucions catalanes i la monarquia. Els diputats i els consellers de Barcelona, en memorials adre~ats al rei el 1690 i el 1692 expressaven les seves inquietuds sobre els efectes de la preskncia de tropes a Catalunya i sobre la manca d'una política adequada de defensa del Principat enfront de les constants ocupacions franceses, en el context d'incertesa per la successió del tron a la corona hispanica. Exposaven, de més a més, el sentiment d'abandó enfront de Franqa, reclamaven el dret de poder armar terqos com havien fet en els anys 1653, 1674, 1675, 1678 i 1684, i, finalment, es dolien de l'actitud ocupant de les tropes de la monarquia --extremada en processons i celebracions públiques-, fets que evidenciaven una gran desconfianca envers la fidelitat dels catalans. No podem oblidar que els esdeveniments de 1687-1689 eren molt recents i que, de fet, encara persistien focus revoltats en els anys Barcelona, 1977, pp. 148, 150-1 51, 169 i 152; A. Espino, "El frente catalán.. ." " J. M. Torras i Ribé, "El control polític de les insaculacions del Consell de Cent de Barcelona (1652-1700)", Pedralbes, 13-1, Universitat de Barcelona, 1993, pp. 457-468; F. Sdnchez Marcos, Cataluíia y el gobrerno central (ras la guerra de 10s Segadores (1652-1679), Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983, pp. 96-1 17 i "El autogobierno perdido en 1652: el control por Madrid de la vida politica en Cataluiia durante el Virreinato de Don Juan de Austria (1653-1656)", Pedralbes, 2, Universitat de Barcelona, 1982, pp. 101-125; J. S. Amelang, "Municipal Autonomy in early Modern Spain: two recents studies of Barcelona", Primer Congrés d'istbria Moderna de Catalunya, 11, Universitat de Barcelona, 1984, pp. 19-24. ?' J. Albareda, "Entre Franga i Espanya: actituds dels grups dirigents catalans a la fi del segle XVII", Pedralbes, 13-1, Universitat de Barcelona, 1993, pp. 167-181.
noranta, atiats pels dirigents de la revolta exiliats a Franqa. Per aixo no ha d'estranyar-nos la reticencia del virrei a armar els catalans ni el seu panic a qualsevol acte públic que pogués desencadenar un tumult popular i que I'exercit, si hem de valorar els resultats de la seva acció a la darrera decada del segle, acomplís una funció més repressora dels catalans que no pas defensiva del territori. El duc de Villahermosa, el 1690, ho va deixar clar, en escriure al rei que calia procurar "con el mayor cuidado el refuerzo y conservación del exército con infanteria y cavalleria en proporción suficiente, no siendo menos nezesario que para la defensa del enemigo para que se mantenga esta provincia".2s El corol.lari d'aquest enrariment de les relacions entre la classe política catalana i la monarquia, fou que el 1691, quan el regust de la repressió del virrei Villahermosa contra els barretines encara era viu, la intendbncia del Rosselló, amb Ramon Trobat al davant, intenta repetir I'experiencia de 1641 per tal d'annexionar el Principat a Franqa, objectiu per al qual demana el suport a diversos nobles catalans. Malgrat que aquell any els francesos es plantaren davant Barcelona i la bombardejaren, la conspiració esperada no es produí, ja fos perque Louvois va decidir traslladar els exercits cap a d'altres escenaris bel.lics, per la por dels conspiradors a alqar-se o per ambdues raons alhora. Allo que ens interessa, pero, és de constatar el descontentament de les classes dirigents catalanes, les quals se sentien doblement amenaqades: d'una banda, per les constants invasions franceses que I'exercit de la monarquia era incapaq de frenar; de I'altra, per la temenga latent de la revolta popular, a conseqüencia del pes feixuc de les tropes hispaniques i, en algunes zones, per les entrades del frances. El cert és que Jaume Puig de Perafita, els germans Antoni, Daniel i Felicia Saiol, Miquel de Clariana, un Pinos, un Sentmenat i un Tamarit, apareixen involucrats en el projecte de Trobat. Al capdavall, la petita noblesa, tenia motius de pes per sentir-se descontenta amb els ministres de Carles 11, tant per la inseguretat regnant en el territori catala com pel malestar creixent del camp, que amenagava d'esclatar en revolta. L'aposta per Franga, quan ja es parlava de la successió a la corona d'Espanya, tenia els seus adeptes, que devien assumir aquesta actitud en un exercici evident de possibilisme. Pero malgrat la proximitat cronologica, estem lluny, encara, de la francofobia generalitzada entre els catalans de 1705. Aquesta actitud que caracteritza I'antifilipisme de primera hora s'explica, en bona part, per les campanyes militars franceses de 1694 a 1697, marcades pels abusos i les vexacions sobre la població en contrast amb les anteriors derivats dels problemes d'hisenda de Lluís XIV. Efectivament, la francofobia va convertir els interlocutors de Trobat de 1691, Jaume Puig de Perafita -un dels signants del pacte de Gbnova amb els anglesos- i els seus aliats de la petita noblesa -a la qual Carles I1 s'afanya a concedir-li nous títols a I'última dbcada del segle-, en els capdavanters de la causa austriacista. Ara, pero, comptaven amb el suport de la burgesia lS Memorial del virrei duc de Villahermosa a Carles I1 ( 15-XII-1690); J. Danti, Aixecaments p. 218.