És vàlid avui el concepte formulat per Reglà de fossilització del dret català al llarg del segle XVII?
Abstract
Ernest Belenguer Cebria acepta el concepto de fosilización del derecho catalán como todavia valido para el siglo XVII, aunque con matices: ¿No es cierto que las Cortes Catalanas, a pesar de no reunirse a menudo, disfrutaban de una cierta autonomia, a travCs de otros mecanismos?.
Full text
ES VALID AVUI EL CONCEPTE FORMULAT PER REGLA DE FOSSZLZTZACZO DEL DRET CATALA AL LLARG DEL SEGLE xVII?* E. BELENGUER I CEBRIA Universitat de Barcelona RESUMEN: válido hoy el concepto formulado por Reg16 de 'Ifosilizacidn del derecho catalán" a to lavgo del siglo XVII? Ernest Belenguer Cebria acepta el concepto de fosilización del derecho catalán como todavia valido para el siglo XVII, aunque con matices: ¿No es cierto que las Cortes Catalanas, a pesar de no reunirse a menudo, disfrutaban de una cierta autonomia, a travCs de otros mecanismos? RESUM: Ernest Belenguer Cebria accepta el concepte de fossilització del dret catala com encara valid pel segle XVIII, tot i que amb matisos: No és cert que les Corts Catalanes, malgrat no convocar-se sovint, gaudien d'una certa autonomia, per mitja d'altres mecanismes? SUMMARY: Can we consider the conception ofthe historian Joan Reg16 about the ,/ossili-ation o/ Catalan law during the XVII century as a useful one? Ernest Belenguer Cebria accepts the concept of fossilisation in Catalan law enactment as still valid during the 17th century, but not in a radical view. Questions as whether Catalan Parliament, though seldomly summoned, had legislative capabilities of its own should be put forth. A menys de quaranta-vuit hores d'aquesta taula rodona vaig veure en el segon canal de TVE un debat al voltant de la necessitat de I'estalvi -si o no- en el sentit de dividir els contertulis i el públic assistent en dos grups ben delimitats: els qui defensaven la seguretat d'un estalvi cap al futur per tal d'arrodonir la mancanya de pensions que a frec de I'any 2000 tothom sospita que no podran mantenir-se al nivell de les ja, avui dia, esquifides prestacions, o bé els seus oponents que culpaven a la febra d'un neocapitalisme liberal, que dóna suport a les entitas bancaries, el miratge d'un estalvi, que no hauria de ser tan afeixugat si ['anomenat estat del benestar es mantingués plantant cara a les pressions empresarials i financeres i assegurés les pensions en anys posteriors. Aquest article s'ha escrit deliberadament tal com es va pronunciar en el col.loqui "Catalunya i Espar7ya en poca Moderna. 30 anys de La revolta Catalana de John H. Elliott", la qual cosa explica el caracter col.loquial de la seva redacció i ajudara a entendre al lector I'omisió de tota referkncia bibliogrhtica que només atapeiria un treball que no vol tancar un tema sinó més aviat fer preguntes per a respostes posteriors a noves investigacions. No cal dir que, posats a fer-ho, la bibliografia seria bastant abundosa.
3 4 E. BELENGUER I CEBRIA En aquest segon cas no caldria, tant com en el primer, angoixar-se per un problema que hauria de solventar-se sense privilegiar les pretensions bancaries d'aprofitar-se'n dels diposits monetaris que el públic en general intenta fer a deu i fins i tot quinze o vint anys abans de la seva jubilació. El pretes estalvi asseguraria aquesta pero repercutiria en un menor consumisme al mercat, a la vegada que els bancs podrien utilitzar aquests fons i dirigir-10s on ells volgueren durant el llarg marge de temps en el qual no haurien de tornar-10s amb magres interessos a la seva clientela dipositaria. En acabar aquesta emissió, per associació d'idees davant la preocupació que tenia pel que fa a aquesta taula rodona, m'assalta una qüestió que em rondinava pel cap feia ja temps. En una paraula: preguntar-me sobre la fossil~tzacid del dret caltrlir, tal com parla Regla ja fa una pila d'anys, no pot ser -sense cap malicia per suposat- un parany semblant al que acabava de veure? Perque logicament -tenint en compte: a) la meva filiació a I'escola de Joan Regla com també la del professor Garcia Carcel, i b) de bell antuvi la realitat indiscutible -formalment indiscutiblede la no legislació catalana entre el 1599 i 1701-1702, ja que les Corts de 1626- 1632 no s'acabaren i no generaren, conseqüentment, constitucions, capítols i actes de cortsla resposta ha de ser només una: naturalment que si, que la fossilització del dret catala fou un extrem indefugible, es pensi com es pensi historicament i ideologicament. És tan natural -sembla- com el fet que en la situació actual -també semblacal fossilitzar els diners en pensions abans que ens fossilitzin a tots nosaltres sempre, a més a més, que puguin fer-ho. Ara, a), la meva filiació a I'escola de Regla m'obliga adhuc a més coses, entre d'altres precisament a fer-se preguntes, com aquí s'han fet ara, de la validesa permanent de les seves idees, de les seves o de qualsevol altre historiador rigorós. Perque com deia Regla -i ho digué en el proleg al llibre de la seva deixebla més apreuada, Emília Salvador- "cap escola ha de ser escolaticisme" i tota ella ha d'evolucionar. Aleshores també deia -és clar, seguint a Gotheque "cada generació ha d'escriure la seva historia", potser perque els punts de referencia del present sobre el qual s'interroga el passat poden canviar o millor -amb tota seguretatcanvien. És aquest, sens dubte, el cas que ens ocupa perque la historia de Catalunya al segle XVI sobretot, pero també al XVII, no fa gaire que comenga a deixar els segles de foscor, d'obscuritat, dels quals es planyia el també historiador Joaquim Nadal. I en aquest sentit, el temps en el qual visque i investiga Regla és el mateix que el d'ara? Les preguntes cap el passat són les mateixes que les que es fan ara amb uns coneixements d'investigació, en aquests moments, més superiors? És clar que no i en conseqüencia la resposta a la fossilització del dret catala caldra doncs matisar-la. Més, b) del que no es pot defugir, nogensmenys, és d'algunes respostes
I~OSSILITZAC~O DEL DRET CATALA 3 5 documentals que semblen aclaparadores. En donaré una i en tot cas -si hi ha col.loquies podra parlar d'altres. Quan el 170 1 - 1702 el nou rei Borbó, que havia succe'it a Carles I1 Habsburg mit.jant~ant el testament d'aquest darrer, volgué -és un dirconquerir Catalunya merces la seva imatge, la qual no era aleshores ni remotament bel.licosa, ho feu bo i contraent deliberadament noces a Figueres, cosa que ni tan sols pogué portar-ho a terme un segle abans Felip I11 amb Margarida dlAustria el 1599, malgrat els intents barcelonins que varen fallar en faltar els diners necessaris del maridatge. Ara, pero, el rei també convoca a Corts els catalans, com I'Habsburg de 1599 ho va aconseguir. I ara sobretot, en el 1701- 1702, intenta agradar-10s de debó tal com li aconsellava el seu besavi Lluis XIV des de Fran~a. No obstant, la situació sembla embolicar-se per moments. En la primera decretació d'aquestes Corts, el rei només havia aprovat 31 acords legislatius, n'havia rebutjat 19 i modificat, substancialment, 14 a la vegada que es plantejava tot un perillós dissentiment, el de Pere Torrelles de Sentmenat, coses totes elles que semblava que portarien la Cort en orris. Endemés, el monarca en els primers moments ja va demanar un ajut de 2.000 cavalls i quarters per a hostatjar soldats. Com va dir el secretari del Despatx Universal, Antonio de Ubilla, "con Su Majestad no se regateaba", exigint tot seguit que, si la llengua constitucional era la catalana, havia d'escriure's el corpus legislatiu, en una segona si més no oficial, en castella a I'hora d'imprimir-se les constitucions. Tot aixo va finalment atemorir a tothom -molt més pot ser que la fugida molts anys abans de Felip IV i Olivares cap a Madrid el 1626-, ja que els catalans del 1701-1702, més que els de 1626, desitjaven primmiradament que la Cort continués. Per suposat que calia fer-ho, com confesa sense entrebancs la documentació, "per no haver lo Principat ab lo discurs de més de sexanta anys lograt 10s benignes influxos de la presencia de sos reys i Senyors, per la qual anciós ha suspirat; haver la injuria del temps irrogat notable perjudici e inobservanga a les generals constitucions, usos y altres drets municipals, ab evidencia han manifestat que sols poria esses proporcionat relney la ditxa de la convocació y conclusió de Corts que ab soberana premeditació te lo Principat establert per alivio de opressions, esmena de agravis y reformació de aquellas lleis que lo voluble del temps per no convenients deroga o altera, que es lo unich assumpto de totas las que a Vostra Magestat humilment suplica la Cort, se digne concedirli per lo molt que espera en lo paternal amor de Vostra Magestat ...".I La presencia del rei feia, evidentment, més de sexanta anys que s'havia esdevingut, pero ja feia cent, des de la publicació de les constitucions de 1599 impressa el 1602, que la injuria del temps i la volubilitat del mateix havia provocat una aturada legislativa de la Cort general. Es pot tanmateix cercar millor resposta a la pregunta inicial que la dels mateixos representants a Corts, els q~~als desitjaven actualitzar la dissortada fossilització? Ara bé, en realitat era 'ACA. (;c~icralitat. Procesos de Corts, Reg. 1061, f. 3041.
36 E. BELENGUER I CEBRIA aquesta tan absoluta? Significa realment que els catalans estaven davant un camí autinticament truncat, segons la coneguda frase de Jaume Bartroli, abans i tot dels esdeveniments que succeiren en menys de quinze anys després, inclosos el desenllac de la guerra de successió a la corona d'Espanya? A mi, aquí, m'agradaria respondre a la pregunta de la fossilització amb tot un munt de preguntes que en tot cas -seria d'esperarpoden afavorir la possibilitat de reflexionar sobre aquest tema sense cercar, no obstant, una resposta segura. I") No es un fet indubtable que la convocatoria de Corts depenia estrictament del rei? Doncs, per que no va fer-la més sovint? Massa sovint precisament s'ha parlat de la feblesa de les Corts catalanes, tot i que en els darrers anys aixo s'ha matisat una mica. Pero, feblesa?, quina feblesa? Diré més, sense oblidar-me que Carles V convoca 7 Corts, que Felip I1 ho feu en dues ocasions malgrat que en algunes altres arriba a pensar en noves convocatories, que Felip 111 només crida als representants a Corts el 1599 tot i que entre el 1609 i el 1610 també acarona la possibilitat d'insistir en el tema, i que Felip IV, finalment, ho feu en dos moments, el 1626 i el 1632, perb aquestes Corts no arribaren a concloure's i conseqüentment, sense la realitat del soli i d'una legislació que mai es va aprovar, les esmentades Corts no serviren més que per tibar els anims anys abans de la guerra dels Segadors. Després, cal esperar fins a la legislació de 1701- 1702. Tot aixo, doncs, sembla justificar la reiterada feblesa, sobretot quan des de les darreries del segle XVI i al llarg del primer terg del segle XVll les Corts catalanes -es vulgui o nosemblen no resistir la forqa de les Corts de Castella. Jago basicament en subratllar la importancia dels parlaments castellans .ja des del 1560 i inequívocament des del 1575, pero Thompson, Albaladejo, Ben.jamin Gonzalez i tants d'altres insisteixen en la realitat de la forga parlamentaria castellana arran del servei de millones, és a dir, des del 1589 moment en que la monarquia necessita I'ajut monetari de les ciutats amb vot en ! Corts. Essent així les coses, no ha de sorprendre que massa sovint es faci la comparació entre unes institucions -catalana i castellanael nom de les quals pareixen homonimes, sense adonar-se'n -qui les faque potser que, més enlla de semblances Iogiques, hi ha tot un seguit de diferencies importants qualitativa i quantitativament. Vegem, si més no, els punts més rellevants d'aquestes dissimilituds, tant a Castella com a Catalunya. En el primer cas, de cap manera es pot oblidar que Castella palesa una demografia més nombrosa i que a més s'ha incrementat al llarg del Cinc-cents, potser de 5 a 6 milions d'habitants, tot i que arran del darrer terg del segle i presumiblement des de les Relacions Topogrdfiques de 1575 i 1578 la tendencia apunta cap a I'estancament. Pero no és només la població; és també la superfície territorial dins de la "ancha Castilla" la que és superior. I davant d'aixo, quantes ciutats es personen a les Corts castellanes amb dos procuradors per cadascuna d'aquestes? Divuit, certament, en els cent anys del segle XVI; vint-i-una, com a maxim, en el primer terg del segle XVII. I si es parla de procuradors serien
FOSSILITZACIO DEL DRET CATALA 3 7 no més de 36 ó 42 a tot estirar. És clar que són ciutats grosses; només faltaria que no ho foren, perque la representació realment resta molt esquifida, deliberadament esquifida com arriba a demostrar Thompson subratllant que les ciutats castellanes que ja tenen vot a Corts s'oposen -fins i tot al rei- a que la seva nomina s'incrernenti cap al futur malgrat les peticions d'altres ciutats i viles que aporten adhuc sucoses ofertes de diners perque la monarquia les inclogui. Al cap i a la fi, volen ser les primerenques ciutats i només elles i quantes menys millor les que controlin el frec a frec entre la monarquia i una representació parlamentaria obviament oligarquica. (Sempre malgrat aquesta realitat jo crec que cal mostrar-se prudent en I'aplicació d'aquests adjectius a societats d'Antic Regim, ben diferents a les actuals o correriem el risc d'anacronics presentismes). No obstant aixo, com menys ciutats a les Corts castellanes tinguin el dialeg amb el rei, potser menys forqa d'enfrontament puguin presentar a la Corona, pero si la posseeixen -i el pas del vot consultiu al vot decissiu que arrosseguen les ciutats en la transició d'un segle a I'altre manifesta que tot i aixb durant cert temps la mantinguerenmés guanys obtindrien cara als seus interessos personals desenvolupats en el control del servei de millones. Aquesta estrategia pot, fins i tot, explicar la recanqa a no comptar massa amb la presencia dels estaments privilegiats -noblesa i clergatels quals després del no a la Corona a les Corts de 1538- 1539 s'estimaren no comparbixer mai més per tal de no col.laborar en absolut en la imposició fiscal. Així les coses, si bé és cert que durant una trentena d'anys, sobretot els inicials del segle XVII, la situació pogué ser relativament favorable a les ciutats a Corts que aconseguiren dominar els capítols dels m~llone.~, tant economicament com en les petites parcel.les de legislació atorgada, la feblesa dels seus representants numericament i política fou segurament ma-jor que la que I'actual i pretesa renovada historiografia pensa a hores d'ara, la qual cosa ajuda a explicar la meteorica caiguda de les Corts castellanes des d'un anterior i també meteoric ascens. És més, caldria no menysprear mai que, al marge de tot aixo, el rei des de la Nova Recopilació (1 569) tenia dret per sí mateix a aplicar lleis i pragmatiques com si foren acords en Corts, amb la qual cosa menysvalorava d'aleshores enqa aquelles petites parcel.les de poder legislatiu que acaronaven les Corts. No cal dir, per suposat, que aquestes darreres sense qualcun dubte no tenien molt a dir en tot all0 que concernia a la política exterior, autentica regalia del rei que només podia ser posada en entredit si fallaven els recursos de tresoreria i conseqüentment el pagament de les soldades als tercios a Europa. En el segon cas, al Principat quants milions de persones hi havia? La pregunta, obviament, és retbrica, ja que la resposta és ben coneguda: cap ni un. És més, en el niillor dels recomptes actuals la població no ultrapassava els 400 Ó exageradament els 450.000 habitants. Com be es coneix, Olivares s'equivoca precisament en les enquestes o informacions que li presentaren i potser, fins i tot, en certs optimismes inflats com els que provenien de les Excel.1Bncie.s de
38 E. BELENGUER I CEBRIA Barcelona de Dionís Jorba (1 588), pels anys d'una exultant conjuntura -la dels darrers lnolnents de la repressa del Mediterrani occidental fruit, en part, del segon camí de I'lmperi, via Barcelona-Genova que substituia I'obturació dels enllaqos marítims Bilbao-Anvers, trencats des de la revolta del PaYsos Baixos i I'enemistat creixent de I' Anglaterra d'lsabel Tudor. Suposo que és inutil que parli aquí de I'extensió territorial del Principat i els Comtats. Pero, quantes ciutats o viles tenien representació a les Corts catalanes? Trenta, més o menys, entre ciutats i petites i populars viles, la qual cosa no vol dir que totes elles eren modestes. O ¿tal vegada es pensa que Barcelona, Girona, Lleida, Perpinya, Tortosa i tantes d'altres no eren representatives o podien serho amb menys categoria que les seves col.legues de Castella? Certament Tarragona no formava part d'aquesta nomina i algunes altres, com Sabadell o Terrassa, no tenien representació fixa. Pero si les segones comenqaven ara un creixement que nomes consolidaria el domestic system, en el cas de la primera no s'ha d'oblidar que era una ciutat arquebisbal i en la realitat depenia del seu senyor, I'arquebisbe metropolita del Principat, el qual juntament amb altres bisbes, abats, canonges o clergues de la Església catalana formava part del rengle del braq eclesiistic de Corts, a I'igual que també existia a les assemblees parla~nentaries catalanes un braq nobiliari, ben nombrós, per cert, tot I que molts dels petits nobles, cavallers i fins i tot d'alguns grossos no es presentaven a les Corts i delegaven en procuradories els seus vots i fins i tot els seus parers. Malgrat aixo, certament la feblesa de les Corts catalanes no es veia enlloc, a desgrat de que la cerquem en la no convocatoria de Corts que la monarquia deliberadament ometia i sense la qual les Corts no podien aplegar-se constitucional~nent parlant. I el rei per que ho feia, doncs? Segurament per dues raons molt significatives i que cap d'aquestes coincideixen ni de bon tro? amb la situació castellana. Les Corts catalanes no podien o -si es vol, tant em dónano volien contribuir economicament de la forma tan aclaparadora com ho feien a Castella. Caldria saber, a més a més, cosa actualment desconeguda en aquests indrets, si els representants catalans podien o no beneficiar-se igualment d'allo que feien els procuradors castellans. Suposadament no ho feien pel que fa al servei de millanes que no existia a Catalunya; i sembla, per contra, que els veritables guanys que els representants catalans a Corts podien obtenir venien donats de la reparació de greuges dels oficials de la monarquia, reparació que molt sovint, a mes de constituir legislativament fins i tot un capitol o acte de Cort, es materialitzava en sucosos descomptes que podien aminorar el servei votat finalment a les Corts. I aquest darrer, malgrat que en la convocatoria de 1599 es lnultiplica geometricament en relació amb la resta dels serveis atorgats al segle XVI, no fou, no obstant, una quantitat tan generosa que pogués provocar en el rei I'ansietat d'incrementar les convocatories i col.locar-se en la perillosa frontera entre un autoritarisme reial que es volia augmentar i un pactisme que, en sovintejar molt mes les seves inquietuts, posava tot el que podia el fre al primer, tenint en compte que la monarquia a Catalunya no posseia de cap de les
FOS.SILITZACIÓ DEL DRET CATALA 3 9 maneres la capacitat normativa de la Nova Recopilació de Castella. Darrere d'aquestes reflexions en veu alta, que no volen cercar culpables pero tampoc innocents i només intenten apropar-se a la realitat documental i mental de I'epoca, jo aconsellaria als historiadors de les Corts Catalanes -a més d'agafar el bou per les banyes i no només fer un estudi foralista del corpus legislatiu sinó fer-lo de tota la discussió i deliberacions precedimentals i reals dels volums de les esmentades Cortsno imbricar-se massa en la comparació amb les Corts castellanes que una historiografia, la qual no ultrapassa els quinze anys, ha excel.lit fins als núvols i ha fet creure de retruc als catalans que les nostres Corts són minces, en absolut competitives -valgui I'expressióamb les castellanes i conseqüentment condemnades al fracas, sense esbrinar ben bé si aquest provenia de I'arcaisme d'alguns dels seus procediments o endemés de I'arraconament que feu la monarquia. Per dir-ho d'alguna manera, en tot cas caldria ponderar les Corts catalanes amb les Corts castellanes, bo i portant al nivell de la política les critiques ben assenyades que al seu dia feu Jordi Nadal a I'estudi d' Earl Hamilton en el tema economic de la revolució de preus. Així si, per a obtenir -objectivament parlant- I'autentica realitat dels preus dels productes, calia ponderar-10s bo i fent veure que no significa el mateix el preu del blat -el qual implicava a amplis nuclis de la societatque el de la carn mes escollida, ¿no seria convenient fer-ho també entre les preteses comparacions de les Corts peninsulars, ja fossin les de Castella o les de Catalunya? Si es fes, possiblement hauria de renunciar-se a la tan estesa feblesa catalana i no sorprendren's que el rei no les volgués convocar. Al cap i a la fi, la monarquia volia escapolir-se el maxim de complicacions jurídiques i fins i tot jurisdiccionals, sobretot si pensava -i podia confirmar-ho-- que els serveis de les Corts catalanes no eren meravellosos i podien substituir-10s les aportacions castellanes i indianes. 2") Pero amb les Corts s'ha acabat tot? O qui: són, sinó, les Juntes de Bra~os? Ja sé que aquestes darreres no les convoca el rei i, conseqüentment, no són Corts i, doncs, no hi ha legislació oficial. Pero, tot esdevingué d'aquesta manera? En aquest cas, ¿per qub tant de batibull al voltant de les divuitenes que es crearen durant la legislació del 1585 en una clara errada del rei, com aviat es va adonar? Perqub, si les divuitenes -comissions de 18 membres, sis per cada braq. de Cortses crearen per a ajudar a I'assessorament i govern dels diputats i fins i tot per aclarir els comptes de la Generalitat, anaren després molt mes lluny. En el 1585 els capítols de Cort del redreq de la Generalitat varen permetre a les divuitenes adhuc interpretar les lleis, la qual cosa podia significar en la realitat crear nova legislació. O que és, sinó, la jurisprudencia? ¿No s'espanta el rei i mes d'un diputat, certament? Aquestes divuitenes podien ser per a tothom una pedra de toc. En conseqüencia, el rei anul.18 per pragmatica anticonstitucional del 1593 els capítols del redreq. de la Generalitat; el rei segresta o ho intenta al diputat nobiliari Joan de Granollachs el 24 de maig de 1591, el mateix dia de I'afer
40 E. BELENGUER I CEBRIA d'Antonio Pérez. I després Felip 111 en 1599, tot i que mantingué la fórmula de les divuitenes que havia estat suspesa el 1593, va abolir els capítols interpretatius de la legislació de 1585. Més encara, les Juntes de Braqos foren eliminades el 1653, després de la caiguda de Barcelona a mans de Felip IV en la guerra dels Segadors. Abans, pero, la Junta de Braqos del 1640, convocada per Pau Claris, havia arribat adhuc a ser revolucionaria, ¿tal vegada com una mena de Parlament Llarg angles? 3") Evidentment sembla que no, o, en tot cas, difícilment podria demostrar-se el si. Vull dir, la societat catalana del 1640 -més o menys estamental- ¿podia comparar-se a I'anglesa?; ¿podia fer-ho també en la seva ubicació geografica? En la segona qüestió la resposta és negativa, immersa com estava en una guerra entre Fran~a i la Monarquia Hispanica -la dels Trenta Anys-. I en la primera qüestió pot ser que tampoc, tot i que des de 1680 volia caminar per aquests indrets. 4") Una altra qüestió: la pregunta inicial que s'ha fet pot tenir una resposta secular. ¿És igual la societat catalana de principis del segle que la de les darreries del Sis-cents, deixant de banda ara el discutit neoforalisme des de Joan Regla a Jaume Dantí? La resposta torna a ser negativa, pero podria ser imaginativa. Els parlaments anglesos del primer terq del segle XVlI no foren, per suposat, els de les seves acaballes, pero els formalismes continuaren i, malgrat tot, els canvis socio-institucionals es donaren al seu si, qüestions aquestes que han debatut gairebé eternament Trevor Roper i Christopher Hill. ¿Podia haver succei't aixo a Catalunya? Si anem a veure realitats documentals, és possible, perqui: les constitucions, els greuges i certes qüestions de servei impositiu -ho vaig estudiarestaven canviant entre 1599 i el 1701-1702. Aleshores, jes fossilitza tot el dret normatiu públic catala que incloi'a, doncs, les seves institucions, senzillament perque no es convocaren Corts? O malgrat aixo, jno és veritat que la Catalunya finisecular, després de les desfetes a mitjan segle XVII, revifava amb nous aires i noves constitucions? 5") El que més em preocupa de tot aixo és que si la meva resposta és si, sense matisacions, estaria afirmant que la guerra de Successió no té res a veure en la resolució del problema constitucional catala, quan I'havia arraconat de cop i que els decrets de Nova Planta foren benvinguts perque eren necessaris fossilitzada I'antiga legislació. Pero ara sabem que abans de tot aixo ja es feien certs canvis mercantils i institucionals, a la vegada que el dret i I'estudi del mateix s'ageganta en la crui'lla dels dos segles, del XVII al XVIII. 67 A més, el problema no diria, per acabar, que és endogen, sinó que de fet es planteja com a mínim en tota I'Europa occidental -Monarquia Hispanica o no- i fins i tot en llocs de 1'Europa central, en un plantejament que desborda Catalunya i s'imbrica en la problematica fonamental de I'absolutisme o el constitucionalisme.