Podem parlar de la Catalunya dels Àustries com d'un estat? : i on rau l'estatalitat, en les monarquies compostes?
Abstract
Núria Sales denuncia diversos anacronismes, como el uso presentista del concepto de Estado. Para ello, aporta una infinidad de ejemplos que ilustran la idea de la multi-estatalidad de las monarquias compuestas, concretamente de la de 10s Austrias en Cataluña.
Full text
PODEM PARLAR DE LA CATALUNYA DELS AUSTRIES COM D'UN ESTAT? I ON RAU L'ESTATALITAT, EN LES MONARQUIES COMPOSTES? NURIA SALES Universitat Pompeu Fabra RESUMEN: iPodemos hablar de la Cataluiia de 10s Austrias como de un estado? i Y en' qué radica la estatalidad de las monarquías compuestas? Núria Sales denuncia diversos anacronismes, como el uso presentista del concepto de Estado. Para ello, aporta una infinidad de ejemplos que ilustran la idea de la multi-estatalidad de las monarquias compuestas, concretamente de la de 10s Austrias en Cataluña. RESUM: Núria Sales denuncia diversos anacronismes, com ara I'ds presentista del concepte d'Estat. A tal fi, aporta una infinitat d'exemples que il.lustren I'idea de la multi-estatalitat de les monarquies compostes, concretament de la dels Austries a Catalunya. SUMMARY: Can we consider Catalonia under the Hapsburg as a state? What is the concept of state in composed monarchies? Núria Sales stresses several anachronisms, such as the presentist abuse of the idea of State. Bringing in abundant examples, she highlights the idea of multi-statality of compound monarchies, especially that of the Hapsburgs in Catalonia. "La Catalogne, composée des comtés de Barcelone, Roussillon et Cerdagne, a au moins huit journées de long et prés de cinq de large ..." (memorial s.d. s.n., 1642, Arch. Vincennes, M & D1744). L'aplicació retroactiva d'esquemes del present causa estralls en historiografia: no són considerats com "estats" de segles enrera, sinó aquells que continuen existint (inclosos aquells que sota el seu nom inicial han deixat d'existir com a estats, tot passant a constituir el nucli hegemonic d'estats ulteriors que continuen existint -cas de Castella retrospectivament naturalitzada "Espanya", cas d'Anglaterra, del gran ducat de Moscovia etc.). L'extrapolació a partir del present (o de l'avant-present) condueix també a una altra mena d'errors: ja que la Gran Bretanya (posem per cas), o Espanya en tant que estat, no existeixen abans de, respectivament, el disset-divuit o divuit-dinou (segons el cas, i la fita cronologico definitbria triada) no manca qui consideri que, en el territori ocupat MANUSCRITS 15 (1997) 23-3 1
24 NURIA SALES per aquests estats moderns, d'(testats)) no n'hi havia, abans que aquests es constituissin. 1 poc importa, pel que fa al cas que en terres hispaniques fem coincidir I'emergencia de "I'estat" amb la primera o la segona Isabel, amb Carles I-V o amb Felip IV-V. Detestable, la naturalització retrospectiva, I'extrapolació a partir del present i la ignorancia de la unió personal de corones (amb confusió entre "regne" -cada estat o "terra" juridicopoliticament constituit- i "regnes" -o "corona", o "monarquia1'-- con-junt dels diferents estats sota ,una comú dinastia) aflora constantment en la practica historiografica quotidiana: des de títols de llibres, com Gu.scony, Englund:~ ,first colony O com Le premier dge de I'État en E.vpugne. 1450-1700, fins als noms dels llocs: Caller sistematicament corregit en "Cagliari", Perpinya o "Perpiñán" corregits en "Perpignan" en treballs escrits en castella sobre el Llibre del Consolat del Mar o en publicacions de correspondencia de Carles I-V, etc. (L'edició castellana de I'esplendid Roussillon Roman de la col~lecció "La Pierre qui vire", els posa tots en frances, els noms de llocs rossellonesos, cerdans i conflentins que hi surten, i referint-se als segles IX-XIII!). Trobem també "visirs iugoslaus" a I'lmperi Otoma el segle XVI (Braudel); la Nueva Recopilacidn és donada com a referencia parlant de delictes o penes a I'Aragó o la Valencia també cinc-centistes, sens parlar de la quasi sistematica castellanització dels noms dels antics reis d'Aragó practicada per historiadors francesos i que escriuen en frances. Les revoltes dels Paysos Baixos, i més endavant la de Portugal el 1640, són descrites com a "revoltes nacionals" pels mateixos autors que parlaran de la dels catalans el 1640, o de les de Napols i Messina, com a revoltes "d'una regió contra I'estat". Se'ns parla de les guerres sueco-poloneses de 16 17- 1630, russo-polonesa de 161 0-1 61 8 o turco-poloneses de 162 1 - I 660s. pero no pas de guerra "ucraiho-polonesa" de 1648- 1654 sino de "revoltes de cossacs" (o, si de cas, "guerra cossaco-polonesa"). En els castells de les Corberes, que durant mig mil.leni constitui'ren una frontera política tant o més "lineal" que no ho seria I'esbogada pels tractats de 1659-1666 i la majoria de llibres que en tracten, en aquesta inconscient negació de realitats estatals (i per tant, de fronteres polítiques) altres que les actuals, no hi veuen sino chdteaux ct71hare.s (i en el castell reial de Cotlliure, un chriteau templier). Gent del Capcir que, al llarg dels darrers segles ha defensat els seus drets sobre aigües, 'pastures i boscos invocant I'usatge Stratae o Roques i les "Constitucions de Catalunya", és descrita per R. Verdier com a "opposant un droit paysan et populaire" al "droit de I'btat": ni en broma se li acut que poguessin oposar el "dret d'un estat" (si bé un estat que havia deixat d'existir) a un altre "dret d'estat". Dit sia de passada, ben parats s'haurien quedat els remences dels segles XIV-XV (capcinesos inclosos) en veure les "Constitucions de Catalunya" (i, encara més, els "Usatges de Barcelona" en elles recollits) descrites com a "dret pages i popular"! Tenim també historiadors de la ceramica o del teixit que, no contents de parlar-nos, referint-se als segles catorze-disset, d'exportacions procedents "du Ltmg~teu'oc- Roussilld i destinades a "la Catalogne", busquen detalls duaners i
CATALUNYA DELS AUSTRIES, UN ESTAT? 2 5 tarifaris (que naturalment, poc troben) a les soles lleudes reials! (Inversament i per extrapolacions de signe diferent, algun historiador de les guerres i revoltes del disset, no veu sinó queixes contra els "drets del General" o "de la Generalitat", alla on textos coetanis clamen contra drets o exaccions imposats per lleudutaris, Capitania General i alcaits de frontera). En fi, la Confederació Helvetica essent com és una realitat ben actual, se serva preciosament el record de tot tractat entre Ginebra, Zurich i Basilea en els segles XIV-XVI, com a etapes de la seva formació. Pero són oblidats els tractats, tant o més nombrosos, firmats aquells segles per aquestes mateixes i altres ciutats actualment sulsses, amb Estrasburg, Colmar, Besangon: tractats que tampoc no trobem en manta Hi.~fo~'rc d'illsuce, ni del Franc-Comtat: tampoc els trobem a la Histoire de la Frcrncc Urhaine dirigida per Duby, com no hi trobem eis tractats signats per Narbona els segles XI-XIII (ni els trobem tampoc, aquests tractats de la ciutat de Narbona, en recents Histoires de Narbonne). Del fet que a la monarquia dels Austries hispanics no existís una llengua "oticial" i~nica, ni un "Tribunal Suprem" Únic, ni una compilació de lleis general Qnica, ni (o no pas del tot) una política eclesiastica i grau d'"obediencia" respecte a la Santa Seu únic, ni tant sols principis de successió dinastica comuns, enlloc de treure'n la conclusió que s'imposa (una pluralitat d'estats diferents i una "unió personal de corones" sota un mateix monarca) certs autors en dedueixen que la llengua no tenia aleshores importancia "identitaria organitzativa", o que dX'estat" encara no n'hi havia (o si que n'hi havia, pero "descentralitzat" i amb "autonomies")! La civitas composita, la commonwealth of nations, la monarquia pluriestatal o multinacional, caracteritzada pel fet que diferents elements d' "estatalitat" rauen en diferents graus i components ("monarquia", "corona", "regne" o altra "terra", etc.) enlloc de concentrar-se a la sola cúspide, era la norma, i no pas cap excepcionalitat hispanica, ni hasbúrgica. Plural, era la monarquia dels Estuarts sis-centistes; plurals, foren la monarquia danesa i la polonesa etc. ("l'oblit" de la pluralitat, ha indui't errors com els de considerar el regne de Croacia, o encara Eslovaquia, com a "part de I'antic regne d'HongriaV (si que ho foren, en canvi, de la corona hongaresa, o de Sant Esteve), Kiev i tota Ucralna com a "part de Polonia". Fins i tot, dintre de ]'Imperi Otoma, el suposat monolitisme del qual ha estat oposat a un suposat "model europeu", trobem, dels Principats de Transilvania a la República de Salé, territoris sota dinasties i estructures propies, sens parlar dels a-territorials atributs polítics conferits a patrihrques i grans rabins. Fins i tot en la monarquia tinguda per més allunyada de tals pluralitats, la francesa, diversos dels antics estats (regne de Provenga i de Bretanya, etc.) o fragments d'antics estats, que hi desemboquen conserven (amb algun eclipsi momentani) els seus "estats", o corts estamentals, propis, fins a 1789. En política eclesiastica, si bé el gal.licanisme predominara en el conjunt, alguna província posteriorment afegida (el Franc Comtat, el Rosselló) continuara sent patria ohedientiu (pays d'obedience) respecte a la Santa Seu: així la Butlla in Coena
Domini, prohibida a la patria reducta (com era prohibida, d'altra banda, a la corona de Castella) continuara llegida (com a la resta de Catalunya) en el Rosselló (com podem veure a Dieu, le Roi, les hommes - Perpignan et [e Rou.ssillon, 1580-1830 de R. Sala (1996) pp. 376-377). Hi havia, sobretot, el cas de la corona de Navarra, I'herencia dels Albret-Foix-Beam aportada per Enric IV el 1589, sense que "l'anexió" de 1620 li llevi gaire la seva especificitat de corona distinta, a I'interior de la monarquia francesa. I la corona de Navarra estava constitui'da al seu torn per un "regne" (la Navarra ultrapuertos), un "principat sobir8" (Bearn), un comtat parcialment (Sabartés) sobira (Foix) i una varietat de senyories i cosenyories. S'erra Greengrass quan descriu el Bearn com "u .small part of the old kingdom of Navarra" a Conquest and Coalescence: no sols el Bearn era més gran que la part de I'antic regne de Navarra que els seus reis naturals salvarien de la conquesta femandina de 1512, sino que, malgrat la creació, arran de la "unió" de 1620, d'un parlament de Pau comú, el Beam i la Navarra ultrapuertos continuaren fins a 1789 reeditant els seus respectius furs propis, celebrant els seus respectius "estats" (amb us freqüent del biarnes en el Bearn, com explica Christian Desplat i com podem constatar a I'Inventari, publicat, dels arxius departamentals des Basses Pyrenées (actual departament des Pyrenées Atlantiques). EI comtat de Foix era una altra realitat juridico-política distinta, amb els seus propis estats de tres braqos també fins a 1789. 1, dintre dels dominis patrimonials de la casa de Foix en el conjunt constituft per la "corona de Navarra", ni el vescomtat de Castellbo (perdut el 1512), ni Andorra (conservada), ni el Querigut, ni el Donasa (com aquestes recordaran en els seus respectius cahiers de doléances de 1789) no formaven part del comtat propiament dit, fossin quines fossin les pretensions foixenques. Sota els Albret-Foix-Bearn, la corona de Navarra coneixia una varietat de llengües (gascó en el Bearn, llenguadocia en el comtat de Foix i Querigut, catala a Andorra, basc, castella, gascó i frances a Navarra, gascó i frances en certes senyories més al nord) comparable a la de monarquies -i algun imperimolt més vastes. El cas de successius "Hispaniarum rex" és, aqui, prou conegut i no voldria aturar-m'hi més que per recordar que de Flandes, Brabant, Franc-Comtat i altres terres de I'antic "cercle de Borgonya" els descendents de Carles I-V no eren propiament sobirans sino comtes, ducs o simples senyors, feudataris en principi de I'Imperi (a Dietes del qual assisteixen certes ciutats, i prínceps-bisbes, de la monarquia hispanica, com Besan~on); Felip V encara ha de demanar investidura del Papa pel que fa a Napols i Sicilia, de I'emperador pel que fa al Milanesat (Hippeau). Els Borbons de Fran~a no obtindrien reconeixement oficial de deslligament definitiu respecte a ['Imperi, per Borgonya i altres terres del seu cercle, abans de 1653- 1713. D'uns territoris, un mateix rei podia ser "paccionat" i d'altres "absolut" (en el sentit tautologic de no admetre sobirania compartida), si més no en principi (principi que es reflecteix en diferencies de ritual, Lluís XV i Lluís XVI jurant servar furs i llibertats als seus súbdits biarnesos abans de rebre'n jurament de tidelitat i homenatge, mentre, en tant que rei de Franqa strictu sensu, reben
CATALUNYA DELS AUSTRIES, UN ESTAT? 27 -jurament unilateral, no pronuncien altre jurament submissori que respecte a Déu i I'Esglksia). No ja feudataris, sino (per alguns dels seus territoris) sotsfeudataris de I'Imperi, foren els Hohenzollern (per la Prússia ducal, que tenen en feu dels reis de Polonia) i els Saboia. Si bé en cada monarquia, el grau de potestat, i de titularitat, maxima, tendeix a destenyir en totes les demés, i per més que les "unions personals de corones" presuposen que cadascun dels regnes es conservin com a estats distints (cadascun amb les seves lleis generals propies, assamblees estalnentals propies, tribunals de suprema apel.lació i altres atributs de sobirania propis), existia, en el si de cada monarquia, una corona o nucli hegemonic. De la famosa frase de P. Franquesa, "el rey es castellano y no de otra parte", o del "Iu n~onarquia española, que más bbien deberiamos llamar castellana" de Dominguez Ortiz, en podríem trobar tantes conjugacions, glosses i variants, com "monarquies pluriestatals" hi havia. En el si de cada monarquia plural, la tendencla era a retallar plomes a les corones no-hegemoniques: un dels legítims greuges dels hongaresos revoltats contra I'Imperi a darreries del disset i part del d~v~~it, sera la "immediatesa" que l'emperador concedira a les terres que havien estat, abans de 1525, de la corona de Sant Esteve, preses als turcs: una de les conseqüencies (a no ser que en fos la causa) d'aquest no reincorporar-les a la corona hongaresa, sera la concessió a gran escala de principats i senyories a alemanys, lorenesos i altres súbdits no-hongaresos (ni croates) de I'Imperi. L'adscripció de la part de Navarra conquerida per Ferran el Catolic a la corona de Castella i la desadscripció de Napols i Sicília respecte a la corona d'Aragó els anys 1550s, prou podien ser I'equivalent, dintre de la monarquia catolica, de la "immediatesa" prodigada pels Habsburg de Viena a costa de la corona de Sant Esteve S'han buscat causes neutres o pragmatiques a la desadscripció de Napols I Sicilla: ja que, des del segle passat, formen part d'un mateix estat, es presuposa que, de tot temps, és natural que el regne de Sicília formi part del mateix con-junt que el ducat de Mila, i aberrant que formi part (amb Sardenya, que hi continuara fins a 1717, amb Mallorca, Valencia, etc.) de la corona d'Aragó! Si els problemes lligats a la distancia són els adduits, I'adscripció al Consell d71talia, radicat a Madrid, res no solucionava (sens parlar de la distancia -i molt particularlnent la distancia-temps- que separava Palerm o, fins i tot, Napols de Mila). I ¿per que no desadscriure també els "regnes" ultramarins -i les Illes Canariesde la corona de Castella, si l'argument veritable era aquest? Subsistira, no cal dir, un irredentisme aragones respecte a Navarra, Napols i Sicília, amb manifestacions a darreries del regnat de Carles I1 com les que trobem en el curiós Los estragos del temblor d'Uberto Balaguer (1697). Fos el que fos en la practica (inclosa una practica juridico-judicial, amb conflictes entre diferents legalitats coexistents) la pluralitat de regnes, i de corones, al si de diferents monarquies, era una realitat jurídica: en monarquies plurals, una cosa era la dependencia envers del monarca, una altra cosa, la dependencla envers la "terra": s'era "súbdit" del primer i "natural" de la segona, les corts catalanes concedien naturalitzacions catalanes, les corts aragoneses,
28 NURIA SALES naturalitzacions aragoneses, etc. La confusió no ja de dret sinó de fet, la fusió entre la noció de "natural" d'una terra i "súbdit" del monarca, si be heretada per la teoria de la "sobirania de la nació", és amb I'absolutisme (en el seu sentit doblement tautologic de "sobirania incompartida" i identificada amb el "sobira") que sembla generalitzar-se. Hi ha qui diu que 1' "estat no esdevé territorial" fins al disset, el divuit i qui sap-10. Com imaginar un estat sense territori? No és que I'estat esdevingui territorial, sino una mil.lenaria o plusquam-mil.lenaria distinció entre "terra" i "príncep" -i també entre domini i potestat reialque semblen desdibuixar-se aleshores: un dels resultats de la confusió són definicions set i vuit-centistes de les fronteres entre Franqa i Saboia, entre els Alps i el Roine, com a "fronteres del Regne de Sardenya", Neuchatel descrita com a "part del regne de Prússia", o encara, fronteres "d'Espanya amb Rússia", al nord de California. Frontera "entre Espanya i Rhssia" set-centista, no cal dir, infinitament menys lineal i precisa que la del comtat de Foix I'any 1295 transcrites per Davic i vaissete, o les estipulades entre Aragó i Catalunya en reials arbitratges i testaments, també de darreries dels segle tretze! "Un estat de sobirania imperfecta, pero estat a la fi?'em preguntava jo, referint-me a la Catalunya dels ust tries, glosant la Histdria de Bearn de P. de Marca. Ara be (i com P. Tucoo Chala ha destacat) aquesta Histdria de Bearn és un model de subtilitat en la manipulació documental, en un intent de guanyar la consideració de Lluís Xlll i de Richelieu sense perdre massa la dels seus connaturals biarnesos. Poques nocions duen una carrega més feixuga miticomistico-mitificadora que la de "sobirania". Rebutjar-ne I'ús sota pretext de definicions molt ulteriors, tantmateix, és recaure en aquesta plaga de la historiogratia, I'extrapolació a partir del present. Un present (o pre-present) al qual s'atribueixen (com si "actual" i "definitiu" fossin sinonims, o qui sap per iuins altres desenfocaments) competencies definitories negades al passat, i una univocitat en la detinició que, certament, el passat poc practicava, pero el present tampoc. (Tot repassant aixo, sento amb les meves propies orelles a France-lnter, avui 22 de gener de 1997, aquesta frase d'antologia -pero que no és sinó un pas més en la direcció impugnada: "La politique n'a pas toujours existé, elle n'e,xi.sle que depuis du XVllle si2cfe"). El motiu per, eventualment, descartar la noció de "sobirania imperfecta" en el cas de Catalunya del catorze-disset, és que els catalans d'aleshores I'utilitzaven rarissimament (en contrast amb els "holandesos", que l'utilitzaven moltissim), en feren tota mena d'aplicacions o intents d'aplicació, la retallaren en oferir-la a diferents prínceps, disputaren si radicava en aquests, en els "estats generals7', en cadascuna de les províncies (com a Siiissa en cadascun dels cantons, i més endavant, en els Estats Units inicials, en cadascun dels tretze estats). A la Catalunya del setze-disset es parlava, sobretot. de "potestat" (exacte equivalent d'un dels diferents sentits de "sobirania"). P~OLI podien opinar uns que la potestat radicava en el rei en corts, els altres, en el rei a11113 corts i els altres, en la cort (conjunt Rei més Tres Bravos) propianient dites: tres opinions molt diferents (la primera, seria la
CATALUNYA DELS AUSTRIES, UN ESTAT? 29 defensada per P. de Marca i més endevant Grases, dos "absolutistes") pero que tenen en comú la indissociabilitat de "potestat" i de "corts". Esquematitzant, prou podriem dir que, a la monarquia hispanica, dues o tres estatalitats es sobreposen: en materia de política exterior, de guerra i pau, és la monarquia que I'encarna, i al Gran Turc poc I'importa que Carles I-V li faci la guerra en tant que rei d'Aragó o de Castella, de Sicília, etc. O que (en els mapes publicats per I'infidel) siguin les quatre barres, i no els lleons de Castella ni la creu de Borgonya, que onegin sobre Djerba. En política interior (i no pas només en materia de competencies civils o d'administració local propies de modernes "autonornies", expressió que sembla presuposar una transferencia parcial de poders per part d'un estat central pre-existent, anacronisme inaplicable a la Catalunya dels kustries) jcom no considerar que és I'estat particular -se'n digui "estat" ~0111 sovint prou que es deia, se'n digués "província" o "regne" o com se'n digués, a condició que el territori així caracteritzat tingui lleis generals propiesno pas simples "costums" o "furs" civilistes i localssuprema apel.lació judicial propia, corts estatamentals propies, etc. Qui encarna la estatalitat? Pero en certes materies (principis, teorics si més no, dinasticosuccessorials, regalies reconegudes per la Santa Seu i algun altre aspecte de la política eclesiastica i la relació amb el Papa, qualitat -"per accidens" O suposadament indissolubledel lligam entre regnes) no és ni en "l'estat" particular, ni en la monarquia, que radica I'estatalitat, sino en la civitas compo.rita intermitja: la Corona d' Aragó. D'objeccions, a I'esquematisme d'aquest , esquema, prou se'n poden fer: mobilitzacions de la noblesa catalana en defensa de Xipre, Rodes o Malta (el "tots els comanadors (que) eren a la lerra, vells i jovens" de les memories de Perot de Vilanova, editades per Antoni Simon) en tant que súbdits de I'ordre -internacional o supraestatalde I'Hospital de Sant Joan de Jerusalem ("la religió" per antonomasia, en els textos coetanis) més que no pas en tant que vassalls del rei. I, sobretot, el fet que certes decisions de política general al mateix temps que interior, tant en el segle catorze (abolició de I'ordre del Temple, confiscacions i re-atribucions de grans baronies) com sota els Reis Catolics (Inquisició nova, expulsió dels jueus) o Felip 11-111 (expulsions de morescs) emanin, no pas "del rei amb cort" ni tant sols "del rei en cort" i menys encara de "la cort" (em refereixo, és clar, a la "cort general" vulgarment coneguda per "corts") sino de la monarquia, i del centre d'aquesta, tot prenent la forma d'una pluralitat d'edictes o decisions (una per corona o una per regne). No assimiléssim pas, en tot cas, Diputació del General a "el govern propi". La Diputació del General prou hi participa, en un govern interior que control.la bona part de les finances i duanes -és "la Generalitat" qui paga també els salaris del Reial Consell i Audibncia, els de Virrei i lloctinent de governador, etc., qui administra el fisc propiament dit, i en aquest sentit, és aberrant oposar les "seves" rendes a les del Reial Patrimoni com a prova de la feblesa del poder reial, o com a prova de "feblesa impositiva" del país; si de cas, podriem dir, seguint a Pere Molas (1996) "lesJinances del Regne eren més importants que les
Jinunce.~ de/ rei" Pero hi participa al costat, o més ben dit darrera, d'aquells mateixos Virrei i Reial Audiencia a qui oposa ocasionals "tancaments de caixes". Hi participen també, els senyors de vassalls dotats de mer i mixt imperi, alta i baixa justícia criminal (el nombre dels quals augmenta, enlloc de disminuir, amb I'extinció-disgregació dels grans comtats i vescomtats primigenis, en els segles XIV-XVI, i el rossegament de mitres i abats, doble fenomen acompanyat del pas de molts ex-carlans i altres sots-feudataris directes i senyors de vassalls per se -una mena "d'immediatesa"-). I particularment grans magnats com els Cardona (senyors, els Cardona, de potser una sisena part del Principat): triplement significatiu és en aquest sentit que tot i ser les rendes dels Sessa-Cardona en el sol Principat (unes 167.000 lliures anuals, els anys 1620s, segons Serra-Vilaró) sense comptar les molt més substancials de que gaudien en altres regnes de la monarquia, del mateix ordre que les de la Diputació del General, d'algun d'ells digués Cabrera de Córdoba "murzd de melancolia por estar arruinado"! Per més despeses sumptuaries i obligacions dotals que gravessin "els estats de la casa de Cardona", prou sembla que una de les principals causes d'endeutament, fos la participació en "la cosa pública" en els més diversos nivells d'aquesta (monarquia, regnes particulars, cúries baronials en ciutats i viles amb les conseqüents despeses de tribunals, beneficencia i presons, batllies etc.). Els senyors de vassalls tenien també (en virtut d'una o dues de les diferents legalitats que, no gens harmoniosament, co-existien) un dret de mobilitzar seguicis armats (els bandolers dels textos cinc-centistes, no sempre ho son, de "bandolers" en el sentit delictiu, rnés recent, de la paraula) de vegades impugnat i de vegades sol licitat per la corona. Hi participen també, en aquest govern propi (si bé en forqa menys grau que en segles precedents) les ciutats, les "valls" (en el seu sentit de comunitats constitu'ides en "consells de la terra" com I'andorra, I'aranes, el de la Vall d'~neu). Barcelona no signa ja tractats defensio maris amb Valencia, Tortosa, Ciutat de Mallorca i Perpinya, ni es fermencera en tractats entre el rei d'Aragó i el de Fran~a, pero és ella (i no pas "la Generalitat" o Diputació del General) qui hi té Sala dYArmes, ensinistra "coroneles" i -en absencia del Virrei i determinades altres circumstanciesexerceix alta i baixa justícia a través de "juis de prohoms". En la graduació de "reculletes" que regeix I'organització de la guerra defensiva, són els comuns (ciutats, viles o valls) i els senyors de vassalls o eclesiastics dotats de mer i mixt imperi, els que efectuen en primer lloc les mobilitzacions sol.licitades pel rei, virrei o lloctinent de governació; la Diputació no se'n ocupa sino subsidihriament i ocasional, de ~nobilitzacions que no constitueixen cap de les seves competencies habituals abans dels daltabaixos sis-centistes (per més que, tot i la seva subsidiarietat, ~nobilitzacions en part confiades a la Diputació com les de 1512-1516 i les de 1596- 1598 gravin ferotgement les seves finances). En fi, Diputació del General, Reial Audiencia i Virrei s'eclipsen (o, més ben dit, s'haurien, en principi, d'eclipsar, per diferents motius) quan es cel.lebren corts generals. AI gran espaiament de la convocatoria d'autentiques corts generals en els segles setze-
CATALUNYA DELS AUSTRIES, UN ESTAT? 3 1 disset, s'ha atribuit la seva suposada inoperancia, la suposada fossilització del dret públic catala. Pero en I'interval entre cort i cort, aquesta segueix actuant, no sols a través de la seva "Diputació" que tendeix a convertir-se en insubordinada rival, sino a través de divuitenes i juntes de bracos i -més endavantde dos organismes nous que han passat desapercebuts per la (potser volguda) confusió homonimica (el Brac militar interestamental permanent que, des de darreries del setze fins a la fi de la Guerra de Successió, sembla constituir una comissió permanent i coexisteix amb el "Braq militar" (nobiliari) tradicionalel "Braq militar" tradicional té el seu President, el nou té el seu Protector) o, en el segon cas per I'ambiguitat del nom (Tres Comuns); els Tres Comuns, que semblen haver jugat rols decisoris el 1697-1713, no són propiament la reunió de la Diputació del General amb el Consell de Cent barceloni i el Braq Militar tradicional (Braq militar tradicional que continua essent I'unic "Braq militar" en corts) sino un consistori nou constitu'it per sis membres, dos d'ells, en representació de la Diputació, dos d'ells, en representació de la Ciutat, dos d'ells, en representació dels "fals" Braq militar, interestamental, nou; tots dos, (Bra~ Militar nou i Tres Comuns) -com les divuitenes del periode 1585-1593 estudiades per Miquel Pérez Latrecorresponen a desdoblaments (paral.lels al constitui't per "la Generalitat" o Diputació del General) de la delegació de poders de les corts (en realitat, en el cas de divuitenes, juntes de braqos, Braq Militar nou i "Tres Comuns" delegacions i emanació dels tres Braqos més que no pas del conjunt constitui't per aquests i el rei, definitori de la "cort general" propiament dita).