Breu nota del Congrés celebrat a Bordeus sobre la cultura de les èlits espanyoles de l'època moderna

BREU NOTA DEL CONGRÉS CELEBRAT A BORDEUS SOBRE LA CULTURA DE LES ELITS ESPANYOLES DE L'EPOCA MODERNA El dia 18 del passat mes de maig s'iniciava a la Maison des Suds de la Universitat de Bordeus 111 un congrés auspiciat per la Maison des Pays lbériques que, fins a la seva cloenda dos dies després, versa sobre la cultura dels grups que reben el nom generic d'elits espanyoles durant I'epoca moderna. La potencial amplitud tematica del títol seleccionat, sufícientment concís com per a delimitar unes kees concretes de coneixement, suficientment eteri com per a permetre encabir dins dites arees subtemes especialitzats d'ambits dispersos, va produir una reunió interdisciplinar -amb predomini net, pero, d'historiadors i filolegsd'estudiosos de banda i banda dels Pirineus. Les ponencies i el col.loqui subseguent reflectiren les darreres tendencies tematiques i metodologiques sobre un tema que sembla experimentar una renovada puixanqa. El primer punt de debat en el Congrés fou justarnent la imprecisió terminologica provocada per I'ús de la paraula elit, que posa en relleu mitjanqant una coniparació bíblica (molts els cridats, pocs els escollits), Ricardo García Cárcel durant la seva intervenció dedicada a formular un estat de qüestió historiografíc sobre aquest tema. La inevitable polisemia derivada de la manca de limitació conceptual del mot va provocar la seva utilització practica com a sustantiu definitori d'una serie d'agrupacions no precisades més que genericament: elit cultural (caledratics, professors, escriptors, poetes reconeguts) i, sobretot, noblesa, una noblesa que fruia de la recepció del saber dels primers. El hieratisme en situar socialment cada grup en categories closes sense discutir el seu abast, tasca d'altra banda que presenta múltiples dificultats, pero, defuig la vella dicotomia enunciada per Thompson entre la realitat i la percepció de la mateixa. La presentació d'una elit monolítica, donant per sabut el contingut del significant, aigualeix potser un teixit social mes complexe i uns enfocs multidireccionals: Hi havia una jerarquia d'elits, unes elits de les elits? Es pot considerar una percepció única d'aquest grup privilegiat? Quina percepció havia de tenir un jornaler analfabet de I'epoca moderna d'un estudiant, ni que fos un mal estudiant, de família noble coneixedor d'uns móns per a el1 críptics i quina n'havia de tenir I'ensenyant d'aquesta mateixa persona? Una o diverses elits? L'aiialitzar la cultura d'aquests grups privilegiats representa diseccionar una de les bases legitimadores de la seva posició de superioritat social (sovint iiitrospeccionada i assimilada, tant per inirades propies com al.lienes) puix un dels distintius de les elits era la possessió d'uns codis d'expressió i comportament que, en ser adquirits mitjanqant unes vies especifiques, resultaven patriinonis exclusius i distanciaven als seus posse'idors de la resta, de la plebs. El tipus de cultura en el que s'ha incidit durant el Congrés, doncs, ha estat la "cultura triomfant" segons expressió encunyada per Javier Antón Pelayo, causa i efecte alhora de ser klit, tan important com a marca justificativa en la forma com en el fons, patrimoni, tret de puntuals -poques- excepcions, d'uns emissors i receptors conectats per missatges, canals i medis afins, a través de I'oralitat o de I'escriptura, a voltes inclús de la seva conjunció recíproca. Al respecte cal recordar el moment de puixanqa dels dialegs en la literatura del Renaixement, El cortesa, per exemple, reproduint l'ambient de la cort del duc Guidobaldo de Montefeltro, o inclús els abundants impresos admonitoris que membres de la noblesa adreqaven, teoricament, als seus descendents. Així, d'una banda, i traient un símil de la vella teoria del Ilenguatge, hi hagué un sector d'estudiosos dedicats a analitzar el tema des del punt de vista de I'einissor, pero focalitzant sobretot en el seu particular codi (Frédéric Bravo, "El saber del escritor. Por una teoría de la cita" i Nadine Ly, "Tradición, inemoria y literalidad (el caso de Góngora)"); integrant emissors i receptors en inedis concrets (Francisco Rico, "Maestros y gentilhombres (1444- 1522)", Franqois López, "Del saber del escritor a la cultura de su tiempo. Tres ilustrados entre el poder y las letras"); describint la interacció en una mateixa persona entre recepció i einissió (Michel Cavillac, "Sobre las lecturas de Mateo Alemán"); prenent el missatge (Nieves Baranda, "Escritos para la educación de los nobles, siglos XVI-XVII"). Un dels aspectes més tractats ha estat, pero, el del canal de transinissió, en el seu vessant de contingut, tant com en el de continent. Aquest ha éstat el sector en el que s'han inserit treballs com el de Aurora Egido ("Los manuales de escribientes y las teorías de la escritura en el Siglo de Oro"), Andrés Gallego ("Un aspecto de la difusión de la emblemática: el Alphabetum reruin Iieroicarum ... de Lorenzo Palmireno"), Pedro Alvarez de Miranda ("Sobre la historia de los Diccionarios") o els ja classics estudis de biblioteques a través dels inventaris post-mortem representats per les ponkncies de Philippe Berger ("Las bibliotecas nobiliarias de una parroquia valenciana en la primera mitad del siglo XVI") i Jean-Marc Buigues ("Bibliotecas de las élites leonesas en el siglo XVIII"). La coiicrecció de ponencies com les esmentades fou complementada per altres intervencions que proporcionaven el marc general de les etapes histbriques que, alhora, estaven éssent exemplificades. Una sector dels oradors presenta el seu treball centrat en la formació i I'educació de grups privilegiats o en la iiiiportiiicia d'~iiia disciplina concreta de cara a aquesta (Jean-Michel Laspéras, "Sobre la educación de la nobleza en los siglos XVI y XVII"; Jacques Soubeyroux, "Sobre la educación de la nobleza en el siglo XVIII"; Mariano Peset, "Catedráticos juristas: formación y carrera"; Antonio Viñao, "Los profesores de los Reales Estudios de San Isidro: la formación de una élite"; Luis Gil Fernández, "El griego en la educación de las élites españolas del siglo XVIII"; Bernabé Bartoloiné, "Educación y humanidades clásicas en el Colegio Iiiiperial durante el siglo XVII"). Altres investigadors, en canvi, trascendiren de I'ambit academic per ..a mostrar vissions panoramiques (Antonio Mestre, "La erudición, del Renacimiento a la Ilustración"; Vicente Salavert, "La cultura científica en los siglos XVI y XVII"; José Luis Peset, "La cultura científica en el siglo XVIII"; Maxime Chevalier, "La cultura del gentilhombre en el Siglo de Oro") o fenomens de comportament d'aquests grups socials en epoques concretes (Bartolomé Bennassar, "Extensión y cierre de las élites en Castilla la Vieja, del siglo XVI al XVII"). 1 si les ponencies abans esmentades, una magnífica síntesi de les quals oferí com a cloenda Roger Chartier, afavoreixen la comparacio amb diferents espais geografics, jerarquics i culturals, en donar notícia de situacions especifiques tant com de marcs generals, I'exposició de Jean-Pierre Dedieu, inserida dins les darreres tendencies historiografiques del "network analysis", reflectí alhora un treball propi i una novedosa suggerencia metodologica consistent en un analisi dual d'aquests grups: vertical (analisis de xarxes, estrategies i comportaments familiars) i horitzontal (que ens ha de fornir tota sort de relacions de membres d'un llinatge concret amb tots aquells que no n'eren parents consanguinis). Tant les ponencies com el subseguent col.loqui foren, doncs, exemple pales de la diversitat fructífera que a voltes generen les reunions interdisciplinars tant com del renovat dinamisme d'estudis detallats al voltant de grups socials concrets, deutors de la microhistoria i de I'analisi d'entramats pero també de metodologies ja esdevingudes tradicionals com les valoracions a través dels inventaris o la recreació d'una epoca en base a un seu producte representatiu, real o inanimat. M. Jiménez Sureda Universitat Autonoma de Barcelona