La re-creació de la Revolució Francesa

LA RE-CREACZÓ DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA* Habitualment quan hom parla de Catalunya, i d'Espanya, en relació a la Revolució francesa, se sol donar per suposat que, de manera practicament exclusiva, cal referir-se a la contrarevolució; fins i tot després que la historiografia hagi deixat ben establerta la tesi de la revolució espanyola dins el primer terc del segle XIX; una revolució que, obviament, no va sorgir del no-res, ni sense relació amb els processos revolucionaris encetats a Europa per la Revolució francesa de 1789. Sense cap pretensió de negar e1 pes de la Reacció a Espanya, sinó més aviat pel fet de reconeixer-lo, crec que convC remarcar les traces revolucionAries que, tanmateix, aquella no va aconseguir esborrar del tot. En ocasió del segon aniversari de la Revolució francesa alguns treballs es van esforcar, en aquest sentit, per subratllar tant el fet de la circulació de notícies relatives a la Revolució i la seva influencia, com l'existencia d'alguns sectors -certament minoritarissimpatitzants amb els esdeveniments revolucionaris de Franca ...' Sabem, en efecte, que malgrat les prohibicions, els textos revolucionaris entraven i circulaven per Espanya; que hi havia tertúlies; i, fins i tot, ha quedat constancia de certs projectes i esdeveniments que donaren peu a conspiracions, mobilitzacions i actuacions públiques de signe prorevolucionari. Certament, no hi va haver una influencia immediata reeixida, pero aixo no impedeix reconeixer el fet que és en aquests anys on cal situar el punt de partida dels trets que caracteritzaran la revolució que als decennis posteriors havia de posar fi a 1'Antic Regim a Espanya. En aquesta línia em proposo reclamar l'atenció, amb aquest article, sobre un aspecte que ha estat molt poc pres en consideració, tant pel que fa a la difusió de la Revolució francesa a Espanya com a les contradiccions de I'ulterior procés revolucionari espanyol: el pes del caracter eminentment oral que tenia la societat. Només si remarquem la seva transcendencia s'evidencien les limitacions que imposa a l'historiador la preeminencia de les fonts escrites. La constant 'Aquest text va ser presentat al 118 Congris National des Sociétés Historiques el Scient8ques celebrat a Pau, del 25 al 29 d'octubre de 1993. La seva elaboració s'emmarca en I'ambit del projecte de recerca PB 90-0715, financat per la DGCYT (Ministeri d'Educació i Citncia). ' Jo rnateix ho vaig subratllar al Congris Mondialepour le Bicentenaire de la Révolution (L 'irnage de la Révolution fiancaise, ed. M. Vovelle, París, 1989, 1, p. 653 SS.). Vegeu en el mateix sentit les actes de col~loquis corn els celebrats a Barcelona, Madrid, Lisboa ... (cf. M. Vovelle i D. Le Monnier, Les colloques du Bicentenaire, París, 1991), així corn els treballs publicats a España y la Revolucibn Francesa, ed. J. R. Ayrnes, Barcelona, 1989, i a 1789. Weltwirkung einer grossen Revolution, ed. M. Kossok i E. Kross, Berlín, 1989, t. 2. 284 LLU~S ROURA preocupació de les autoritats per tal de controlar l"Loralitat," els gestos, els símbols, etc. és una bona prova de la importancia que tenien per la contemporaneitat. Coneixem prou bé, en efecte, l'abundancia i importancia de les prohibicions relatives a reunions, conversacions, ús d'objectes (com ara gorres, rellotges, ventalls, etc. amb la més mínima al.lusió grafica a la Revolució), modes, canqons, imatges, etc.' Lligams i ressorts de l'oralitat És clar que en una societat de referencia fonarnentalment oral, l'oralitat impregna tant els seus valors com les seves bases morals i jurídiques; no oblidem, per exemple, el fet que en totes elles la paraula suposa sempre compro mi,^. Pero al mateix temps l'oralitat ofereix a l'individu, sobretot en els ambients de familiaritat -tant si es tracta literalment dels familiars, com dels de companyonia o confrarial'avantatge de l'efimeritat, del "contrast" i la ironia, de I'expressió crítica, del menyspreu o del sarcasme... enfront de la realitat, dels valors, dels preceptes i de les opinions establertes. Podem referir-nos a alguns dels elements que trobem a la base d'aquesta segona dimensió de l'oralitat, que facilment pot vehicular la subversió: a) El temps i I'entreteniment És, en efecte, un concepte diferent del temps aquel1 que presideix els ritmes d'una societat oral. L'homonímia i l'etimologia del mot entretenir3 (amb un camp semantic que abarca des de la conversació, fins al gaudi, el compartir, i la possessió i "menyspreu" del temps) dóna una bona referencia de la universalitat de la mescla entre els valors del temps i els de l'oralitat; si més no pel que fa a les societats preindustrials de tradició llatina. b) Avidesa de novetats, tot i la malfianqa que sempre les acompanya El caracter immutable de la societat d'antic rkgim no impedeix pas, sinó que inés aviat estimula, el deler de novetats. L'atracció per allo que 6s prohibit, sobretot si es té en compte que la novetat es troba sempre associada a la corrzlpció (encara ara és sinonim de "raresa," "anomalia," "irregularitat" ...), ' Cf. Novis. Rec., lib. 8, tít. 18, ley 13 (i notes). ' Tot i que en la llengua catalana, comen la major part de les romhniques el mot entretenir manté coiiiiotacio~is aiiib la diineiisió oral de la comunicació i alliora amb el desdeny del temps (cf. els diccioiiaris de J. Corominas), és clar que aquella en la que queda més evident és la llengua francesa, oii la polisCmia del iiiot entretenir (i entretien) és ben viva (cf. el Dictionnaire Robert). És, doncs, teiiiiit en coinpte el redactat original en francts del present article que aquest paragraf adquireix un seiitit iiiés cvident. LA RE-CREACIÓ DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA 285 explica en gran part la seva importancia. És difícil, quan les noves arriben a I'orella, de coneixer-ne la veracitat: la comunicació de la novetat -la n~vel.la-~ és, doncs, un medi idoni per a la proliferació de rumors i murmuris; és a dir, per a les peces clau de la cultura oral. Unes peces que no es troben pas als antípodes del pluralisme, sinó que més aviat poden ser situades entre els seus precursors. El rumor i el murmuri són, en efecte, una de les fonts -i al mateix temps una de les expressions principalsde la circulació de bones i males "noves" quasi sempre embolcallades en contradiccions i reclamant, per tant, una permanent actitud d'alerta i de crítica.' D'aquesta manera es compren millor I'associació de I'avidesa de noves i de novetats amb la inquietud i amb la por. Aquesta pot sorgir dels rumors, pero esdevé particularment greu quan hom pren consciencia que el món és sempre portador de "tot un feix de novetats" que tan sols requereixen d'unes circumstancies determinades per madurar i per arribar a imposar-se.6 El romancer, les col.leccions d'estampes, de Ilegendes, d'histories ... ens ofereixen una bona mostra de la importancia del rol que, tradicionalment, ha jugat la circulació de notícies, a les societats europees. La ingenuitat és una condició del rol que juguen els rumors dins la cultura oral. Pero, alhora que garanteix el resso de les notícies -en totes direccions--, constitueix un signe de la seva feblesa en relació a les altres dimensions culturals. La ingenuitat, en efecte, esdevé un bon factor de la predisposició a la claudicació enfront a les demostracions escrites -sobretot si provenen de I'autoritat-. d) Comunicació oral i re-creació Contar oralment suposa sempre una especie de re-creació. És quelcom evident en la comunicació oral "privada" (sobretot si ens adonem del clar predomini de la narració en primera persona, així com de les construccions directes que comporta I"'art" de contar, tan propi de les societats preindustrials -és a dir, d'aquelles on a penes queda lloc per l'anonimat i on el temps només es compta a l'engrós-); i alguns dels seus trets en resulten particularment accentuats dins la comunicació pública. Penso, per exemple, en la importancia del gest i de la teatralització, així com en el caracter interpel.latiu -que cerca sempre la complicitat del destinatari, privant-lo així de restar en la sivitat o la indiferencia. "e nou la polisemia del mot nouvelle -associant novetat amb narraciósegueix mCs viva en el frances que en d'altres Ilengües romaniques. Sobre aquesta qüestió vegeu M. Vovelle, La mentalité révolutionnaire, París, 1985, p. 62-63. "bid., p. 267. 286 LLU~S ROURA La interpel.lació és fonamental, particularment en la mesura que esdevé la clau de I'exit i de la difusió. Aquests són, en efecte, els objectius principals de la comunicació, més que no pas la fidelitat o veracitat d'allo que es conta. És així com es compren millor la importancia, en el si de les societats orals, dels medis on la comunicació arriba al més alt nivel1 de re-creació: el teatre, els dialegs i col.loquis, els himnes i les cancons, la festa ... e) Els ambits de maduració Tots aquests elements, que semblen propis de la superficialitat que li correspon a una comunicació amb molts ingredients de "xoc" i d'immediatesa, o bé de "passatemps," expliquen la importancia, a les societats tradicionals, dels medis dins els quals les informacions poden ser tamisades i "madurades." Bé sigui a través de la conversació íntima (dins el medi familiar, per exemple), o bé per I'adoctrinament (a través dels canals religiosos, principalment); pero sempre per la via de factors d'intermediació jerh-quica. És precisament en aquests ambits on hi trobem alhora les vies d'intersecció més habituals entre l'oralitat i la comunicació escrita. La Contra-revolució ho sabia prou bé; o, si més no, va saber-ne treure tot el profit que li convenia. Rumor i re-creació de la Revolució francesa La comunicació oral reposa sobre elements culturals i emocionals, i alhora els estimula. Els més evidents són els immediats; pero sempre remou també ressorts antics i llunyans -tant si són individuals com col.lectius-. LXLalcalde inayor" de la vila catalana de Tortosa -el mallorqui Nicolau Campanerque era un home de Ileis, amb una solida formació humanista, ens ho recorda en un document del 15 d'abril de 1790 on, a causa del temor "a las revoluciones actuales de un país vecino como la Francia," informava el govern espanyol, de forma reservada, sobre el sentiment anti-castella dels catalans: "no hay persona ... -deia- que deje de oir a todas horas [que] las leyes de Castilla no rigen en Cataluña"; i remarcava particularment que "iguales expresiones, a primera vista accidentales, están continuamente reimprimiendo en la memoria de todos que Cataluña ha sido provincia independiente de Castilla y sujeta a ella con violencia. Esta memoria -deia, per cloureestimula a reputarse no como hermanos legítimos de los castellanos ni como a hijos comunes a un mismo padre y soberano, sino como a adoptados, y aun separados contra su gusto de la potestad de otro a quien amaban tiernamente."7 La gravetat del fenomen revolucionari de Franca, i la seva proximitat geografíca, van donar a Espanya un impuls considerable a la penetració de notícies i a la dimensió re-creadora de la comunicació oral. Algunes observacions ' AHN, Estado, leg. 3944 (la cursiva 6s meva). ens ho poden mostrar. a) Esmentar la Revolució, com pulsió dels ressorts tradicionals Enraonar de la Revolució francesa suposava estimular els ressorts d'alguns fenomens que eren, de fet, omnipresents a les societats de 1'Europa moderna. Aquest és el cas, per exemple, de la viol2ncia, de la festa, de la mobilització de masses ...' A cada societat s'expressaven, o bé simplement hi eren presents, a través del llegat de llur cultura i historia, pero sempre condicionat pel pes de la conjuntura -que esdevenia particularment accentuat en temps de crisis i de guerres-. No és pas estrany, doncs, que a Espanya el fet de parlar de la Revolució representés al mateix temps una oportunitat de reactivació de referkncies com les de la croada, l'autodefe, la llegenda negra, o la galofibia; més aviat resultava impossible que la mentalitat del moment escapés a aquests condicionaments culturals i histbrics. La formulació de croada impregnava tots els textos anti-revolucionaris espanyols. Aquest fou el cas dels textos doctrinaris que eren a la base de les campanyes d'opinió -fonamentalment oralsque es difonien pel biaix dels intermediari~.~ Ja en una de les seves famoses cartes pastorals durant la Guerra Gran, I'arquebisbe de Tarragona, Armanya, escrivia a l'abril de 1793: "Desde la infausta entrada de los moros, no creo que haya tenido España guerra de tanta importancia..."; i el bisbe de Girona, Lorenzana, feia una crida a "plantar de nuevo en el reyno de Francia el estandarte de la fe." Perb, tal com acabo d'indicar, era sobretot el martelleig dels predicadors allo que garantia 17ambient d'agitació propi d'una croada. El consol francts a Barcelona ens ho recorda a través de I'informe que va trametre el 23 de marq de 1793, on assenyalava que "les prédicateurs sollicitent dans tous leurs discours que les catalans prennent les armes puisqu'on doit voir cette guerre comme une guerre de religion"; i ho evidencien, particularment, un bon nombre de cancons i himnes -patriotics i de guerrasuposadament populars, que han arribat fins a nosaltres.I0 Aquest clima Cf. Vovelle, La mentalité révolutionnaire, p. 83 SS., 152. Sobre la violkncia pot veure's un breu balan$ historiogr8fic a Recherches sur la Révolution, ed. M. Vovelle i A. De Baecque, París, 1991, p. 87-1 14; sobre el tema cal tenir en compte, particularment, el Col.loqui celebrat a la Stanford University, el 1992, sobre el Terror Sobre la festa vegin-se els treballs de M. Ozouf i M. Vovelle; sobre les mobilitzacions de masses, recordem el treball clhsic de G. RudC. S M'hi vaig referir a "Poders i mentalitat: anotacions entorn a la intermediació cultural a la Catalunya de finals del segle XVIII," Actes del Primer Congrés d'Hist6ria Moderna de Catalunya, Barcelona, 1984,II, p. 621-627. D'entre els innombrables textos "doctrinals" podem destacar el del P. CAdiz (El soldado católico en guerra de religión, Barcelona, 1794), o els del bisbe de Santander, Menéndez de Luarca (cf. R. Maruri, Ideologia y comportamiento del obispo Menéndez de Luarca (1 784-1819) Santander 1984). Per una referencia mes detallada, pot veure's el meu treball Guerra Gran a la ratlla de Franca. Catalunya dins la guerra contra la Revoluciófrancesa, Barcelona, 1993, p. 148- 155. "' L'informe del cbnsol frances, a AAE (París), Corresp. Consulaire et Commerciale. Barcelonne, 288 LLUÍS ROURA de "guerra santa" venia reforcat, a més, per un rosari de celebracions litúrgiques (pregaries, processons, benediccions de batallons i d'estandarts, repics de campana, festivitats commemoratives -de les victories dels exercits, de les onomastiques reials, etc.-) les quals, a través dels ritus, del protocol i de tota mena de teatralització, marcaven el ritme de la vida ciutadana. Podem adonar-nos, doncs, que hi ha, al mateix temps, un vertader pont de confluencia entre les referencies a la festa i a la violencia; totes dues tendint vers la "mobilització" de masses (una "mobilització" per tal de controlar-les millor, és clar). No es irrellevant, en aquest sentit, que fins i tot trobem els anuncis (o convocatories) de les celebracions litúrgiques que publicava el Diario de Barcelona, dins la secció de Fiestas. ~Pot, Ilavors, passar desapercebut (o considerar-se un simple atzar de calendari) el fet que la declaració de guerra contra la Revolució, per part d'Espanya, es produís en Divendres Sant (el 23 de marc de 1793) -punt culininant d'una tensió de violencia religiosa que havia anat en ascens al llarg de tot una Quaresma? Era Iogic, doncs, que es diposités la confianca -tal com ho manifestava el bisbe de Girona- en la capacitat d'arribar a "inflamar al pueblo", o -segons el mot emprat pel prior de Meiad'"excitar10" per tal d"'animar[lo] y encender[lo] -en paraules del bisbe de Barcelona- en común y en particular, a tomar las armas."" La Inquisició no era pas una institució reactivada tan sols de cara al control establert des del 1791 per fer front als impressos que procedien de Franca. Seguia essent el referent d'una mentalitat que continuava contraposant la "puresa" dlEspanya a les "perversions" estrangeres (tan religioses -enfront de protestants i jueus-, com culturals -enfront a la filosofia del segle i a "les permanents maquinacions tramades per l'enveja europea" contra 1'Imperi espanyol). Així ho formulaven tant els textos més elaborats com els discursos més solemnes de la Reacció; i aixi ho denunciaven els escassos nuclis d'espanyols pro-revolucionaris -coin ara el que s'havia format a Baiona-. L'anatema i, per tant, la persecució, eren presents en les manifestacions de tot tipus, pero adquirien una gran difusió a través de la identificació automatica de conceptes que, malgrat ésser ben diversos, coincidien en el seu vigor desqualificador i pejoratiu -com ara els de jueu, protestant, francmaqó, francZs, moro, heretge, irnpiu, etc. Es tractava de comportaments que es trobaven en concorddnca amb el desig -o, iués exacteinent, amb les decisionsde Floridablanca, que manifestava: "aquí t. 20. Per celebrar la retidici6 de la fortalesa de la Bellaguarda, un sonet, deia: "( ...) Ya del gran Dios la espada vengativa / la diestra armó del Rey que le venera, 1 ya su cresta orgullosa y altanera / rinde el Gallo al Lebn que le derriba ..." (publicat dins el Diario de Barcelona, núm. 187, 5 jul. 1793); aixi iiiateix, la toriiada d'utia ca1ic6 de guerra proclamava: "A les armes, catalans, / a les armes sens tardar, / p~tix de Dé~i la llei iiiés santa / tots anem a defensar!" etc. (vegi's sobre aquesta qüestib J. Llimargas, "La Revoluci6 francesa, 'carregada de romanqos'," L Xvenc, 122 (gen. 1989), p. 42-47. " Cf Gz~erra Gran a la ratlla de Franca, p. 15 1. LA RE-CREACIÓ DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA 289 no queremos tanta luz, ni sus consecuencia^,"'^ o amb el pensament de l'arquebisbe de Tarragona que -amb una expressió que desmenteix sense embuts l'opinió de bona part de la historiografia actual que segueix considerant-lo un home il.lustratno dubtava de codemnar obertament "la nueva [e] impiísima filosofíay' del segle XVIII.I3 L'autodefi i la llegenda negra eren doncs clarament subjacents a les crides a la guerra de religió, tot basculant alhora vers actituds de xenofobia --i particularment galofobes-. Aquestes marcaren un dels trets rnés característics de les canqons i textos anonims que podien trobar-se una mica pertot. Es tracta d'una actitud que, tal com ja he intentat mostrar en un altre lloc,I4 reposa sobre ingredients historics i conjunturals, tant de tipus economic com cultural i de veinatge fronterer -agreujats pel fet que el caracter fragil d'aquestes relacions de veinatge és facilment susceptible de desembocar en el conflicte.I5 Fins i tot, davant una suposada condescendencia oficial envers els francesos, alguns anonims formulaven proclames sedicioses envers la monarquia espanyola, a causa de llur galofobia militant.I6 b) Les possibilitats contingudes Ja m'he referit, més amunt, a l'avidesa i la por pel que fa a les "novetats," així com a les possibilitats i limitacions de transformació que poden esperar-se dins les societats tradicionals d'antic rbgim. Per unes i altres, el fet de parlar de la Revolució podia esdevenir el marc on treure el cap, més enlla dels esquemes (socials i mentals) que permanentment les contenien. Encara que n'hi hagi poques traces, hom pot detectar-hi al.1usions a la rebeblió, a una certa voluntat "anivelladora," o algunes referencies més o menys utopiques d'organització social o política diferent ... Al marq del 1794, per exemple, podem observar com les referencies a la Revolució francesa són incorporades als proposits galofobs, a través d'una actitud clara de rebel.lió: "si VE no pone en ejecución lo sobredicho -deia un text l2 Citat per R. Herr, España y la Revolución del siglo XVIII, Madrid, 1964, p. 198. " Carta pastoral del 15 d'abril 1793 (BC, col. Bonsoms, Full. 7124, p 24). 14 Cf. Guerra Gran a la ratlla de Franca, p. 76 SS. l5 El consol frances a Barcelona en dóna un testomoniatge reiterat, al llarg dels informes que tramet a París fins al moment d'inici de la guerra (AAE, Corresp. consulaire et commerciale. Barcelonne, t. 20). '"ixí, un pasquí anonim aparegut a Tortosa el 2 de marc de 1793 proclamava: "Si el Rey no manda a los jefes saquen de Espaila el francts 1 mucho peligra la Espaila no tener vasallo fiel. 1 El Fracicks mirarse puede, sin tener trato con el 1 pues vemos viene a la España a usurpar lo que no es de 61. 1 En fin, si no se determina marche de España el francés 1 seremos todos nosotros contrarios a nuestro Rey. 1 Y si los saca seremos los m& firmes 1 y constantes a defender nuestro Rey. 1 Acabamos de ver claro las resultas del Francts, 1 la ley de Dios han dexado, han dado fuego a los templos y degollado a su Rey. 1 Salga de España el Francts, que la ley de dios lo manda 1 conquistAndoles los bienes que han ocupado a la España. 1 Firmo por todo el Común de Cathaluña" (AHN, Consejos, leg. 6342). 290 LLU~S ROURA anonim, adrecat al comte de La Unión, que exigia l'expulsió dels francesas-, le certifico de juro que verán en esta plaza guillotinas para acabar con esta bárbara gente, y a más no caygan otros, sobre todo los ministros y caballeros; esos son los que los conservan, miren que van en peligro de caer con ellos. Porque los ministros son los sobornados y los caballeritos son los que les obligan en su empeño; ... en este asunto seremos peores que los jacobinos, sin faltar a la religión."" És clar que aquestes traces de rebeldió són ben explícites en el resso de les expressions pro-revolucion~ies; recordem sinó alguns dels crits que en diferents ocasions es sentiren pels carrers -com el de "moria Carles Quart 1 i visca la llibertat!" o el de "visca la República!" així corn alguns gestos que, tot i que esporadics, es van produir a Barcelona i en d'altres llocs de la península Iberica, corn el de plantar l'arbre de la llibertat, o el de cantar el "Ca ira!", així corn la notorietat d'alguns llocs on es parlava habitualment dels esdeveniments de Franca -i que precisament per aquesta raó varen ser tancats per I'autoritat-.18 Pero la capacitat de rebel.lió també la trobem en les expressions francofobes o anti-revolucionaries, corn ho hem vist en el text citat a la nota 16. ES difícil d'assenyalar el límit entre les simpaties envers el caracter "anivellador" i l'existencia d'una voluntat decidida de fer-lo realitat. Pero, corn a mínim, és clar que una simpatia manifesta per un cert igualitarisme implica un mínim de voluntat de transformació. Un cop més, doncs, el temor de les autoritats no seria completament gratuit. Per exemple quan el governador militar de Barcelona escrivia que "a los habitantes de la villa les ha hecho grande impresión lo de la igualdad y repartimiento de los bienes de los rico^."'^ Podem pensar, així mateix, que les referencies igualitaries de la Revolució francesa podien connectar amb les inquietuds i la problematica de la societat catalana. D'una banda per la proximitat d'avalots corn els de 1773 i 1789, pero també pel tipus d'al.lusions corn les que trobem en el dietari d'un menestral de Barcelona, quan exclamava, en relació a la tensió entre menestralia i noblesa: "yo no sé en qué ha venido el Honor de la nobleza, pues se cuenta y se lee de la nobleza antigua en guerras passadas que eran el laurel de la Corona, los primeros en oponerse a los enemigos, los primeros en ievantar Tercios, y ahora tan obstinados, pues no tiran sino a sujetar al pobre. Pero cuidado que la olla va hirviendo, y tanto hierve que poco a poco se va el caldo, y no toman ejemplo de la Francia, desgraciada corona: que los grandes oprimían tanto a los pequeños que los grandes perdieron a los pequeños, pero estos perdieron a los grandus, pues primero fueron destruidos los poderosos que los pobres..."20 Les amenaces i les crítiques de la realitat amaguen sempre el somni no " Citat per A. Ossorio y Gallardo, Historia delpensamientopolitico catalán durante la guerra de Espaiia con la República Francesa (1 793-1 795), Barcelona, 1977 (1-d. 1913), p. 163-164. Cf. Guerra Gran a la ratlla de Franca, p. 78, 136-145. "' A4enioria del n~arqués de Bafios (16 rnaig 1795), a AGS, XII Secretaria de Guerra, leg. 6670, f. 28 SS. '" R. Cornet, Cosas acontecidas en la ciudad de Barcelona, AHCB, Ms. A-165, f. 137. confessat d'un món o d'una societat diferents d'aquell en el que hom es troba; fins i tot en els casos en els que hom no arriba a fer-ne una formulació explícita (i no hem d'oblidar que adhuc quan aquesta formulació es produeix, no sempre arriba a sobrepassar els cercles restringits de les élites on sol apareixer en primer lloc). A Espanya, les escasses formulacions polítiques que implicaven una ruptura amb la realitat existent, i que s'apropaven als principis sorgits de la Revolució francesa i del racionalisme de la Il.lustració, o bé restaven ocultes a causa de la radicalitat de la censura i de les mesures de control ideologic, o bé es formulaven en l'ostracisme. En tot cas, només van poder deixar entreveure la seva reeixida a partir del context revolucionari obert aman de la guerra napoleonica. Amb tot, en els anys de la Revolució francesa, podem referir-nos com a mínim a dues formulacions ben clares: una es va produir a Salamanca, i il.lustrava el text titulat Exhortación al pueblo español para que deponiendo la cobardía se anime a cobrar sus derechos; l'altra va sorgir de I'ambient dels revolucionaris espanyols que eren a Baiona, i va aparkixer en un text que hom pot atribuir amb tota probabilitat a Santiváñez -són les anomenades Reflexiones imparciales de un español a su Nación, sobre el partido que devería tomar en las ocurrencias actuale~.~' Pel que es refereix al primer cas, diversos testimonis relaten els símptomes de rebel.lió, d'esperit d'insurrecció, i els perills dels Jildsoji moderns a algunes universitats espanyoles i, particularment, a la de Salaman~a.~~ Així, encara que I'Exhortación al pueblo español sigui un text que, en principi, no té res a veure amb la Revolució francesa, ens evidencia el fet que la guerra no havia pas aconseguit de fer callar alguns dels partidaris del racionalisme i de la 1l.lustració. Hom els podia trobar sobretot a Baiona, on a I'entusiasme s'hi afegien la formulació d'un nou ordre polític i la voluntat per a establir-lo; aquest era, per exemple l'abast dels plantejaments de Santiváñez, que probablement es qui va anar més lluny a les seves Reflexiones imparciales.23 En aquest text, el punt de partida era el de la sobirania popular; segons Santiváñez només si aquesta es reconeguda pot confiar-se en la resolució dels greus problemes que tenia Espanya: "no es tiempo de reformas pequeñas; el mal es de tal naturaleza que los remedios superficiales de nada servirían sino para irritarlo, y es menester curarlo de raíz." ES per aixo que el1 proposa: "que la Nación se junte ... La unión, la ilustración, y el conocimiento de los derechos del hombre os deben 2' El text de Santiváñez pot trobar-se a AAE (París), Correspondance politique. Espagne, t. 635, f. 613-620 (mar$ 1793); pel de Salamanca pot veure's R. Herr, Elsiglo de la revolución, Madrid, 1964 (I'kd. en angles 1960), p. 272. 22 J. R. Aymes recorda els més importants al seu llibre La guerra de España contra la Revolución francesa (1 793-1 795), Alacant, 1991, p. 449-50. " El text manuscrit, anbnim, data de marq de 1793, i es troba a AAE, Corresp. politique. Espagne, t. 635, f. 613-620. Sobre aquest il.lustrat i el seu revolucionarisme, vegeu M. Núiiez de Arenas, "Un madrilefio en la Revolución francesa. Don Vicente María Santiváiiez," dins L 'Espagne des Lumieres au Romantisme, París, 1963; i tambC J. F. Fuentes, "Seis españoles en la Revolución Francesa," dins España y la Revolución Francesa, ed. J. R. Aymes, Barcelona, 1989, p. 283-310.