La Història pren els actors seriosament?

LA HISTORIA PREN ELS ACTORS SERIOSAMENT? BERNARD LEPETiT Comencem per la superfície de les coses. Heu aquí dos diccionaris, destinats a dibuixar els contorns i a precisar l'organització d'un camp disciplinar, apareguts a la mateixa serie. El primer, el Diccionari crític de la sociologia, publicat el 1982, disposa relativament de poques entrades (menys d'un centenar), la major part de les quals poden ésser qualificades de conceptes analítics.' Hi trobem una definició de la sociologia a partir de la dels fets socials: "els fets socials han d'ésser interpretats com a relacions entre una pluralitat d'actors o d'agents" (p. XIII); els dos primers articles es titulen, respectivament, "acció" i "acció col.lectiva". El segon, el Diccionari de les ciencies historiques, aparegut quatre anys més tard, és el producte del treball d'un molt nombrós col.lectiu (prop d'un centenar d'investigadors); és prou representatiu, doncs, d'una practica moda1 de la historia de la qual en constitueix l'expressió con~ensual.~ Diversos articles en quantitat (més de dos-cents vint) hi aproximen, a l'atzar de l'ordre alfabetic, conceptes analítics, aspectes de civilització, fonaments disciplinaris o metodolbgics, escoles historiques, autors (d'Aries a Wolfflin). Se'n podria deduir de bon grat l'aproximació menys conceptualitzant i modeladora de la historia, pero els apartats que en voldria subratllar són d'altres. Recorreguem les entrades. Trobem, per exemple, en historia, estructura (en el diccionari de sociologia també) i conjuntura (absent entre els sociolegs), pero no trobem acte o acció. Llurs substituts possibles manquen igualment: ni practica, ni comportament, en singular o plural. Esdeveniment, encara que es pogués treure com producte d'una acció (intencional o no, col.lectiva o no) ja no hi figura, pero sí historia esdevenimental, que és un genere i així no defineix l'objecte pero sí l'operació de coneixement. En fi, anotarem, per retornar-hi després, que hi és present un important article mentalitats, i que I'article memoria col~lectiva no es tracta en referencia a les practiques (com una lectura de Halbwachs, a més absent del sumari, hi hauria pogut suposar), pero sí des del punt de vista de l'objecte, cap a la qüestió de la identitat (correlat: historia nacional) i des del punt de vista dels metodes, cap a l'especificitat de la documentació (correlat: historia oral). D'aquesta breu comparació, se'n concloura, sota una forma eufemitzada, que ' Raymond Boudon i Francois Bourriand, Dictionnaire critique de la sociologie, París, 1982. "ictionnaire des Sciences Historiques, dir. Andre Burguitre, Paris, 1986. 180 BERNARD LEPETIT la historiografia francesa no dóna a l'acció més que una atenció limitada. Voldria provar, mantenint-me només al nivel1 dels esquemes explicatius que aquella ha fet servir en les dues o tres darreres generacions, de marcar els motius de la llarga eclipsi de l'actor, abans d'investigar les implicacions de la seva possible represa per la disciplina. Negligeixo, voluntariament, la dimensió social de les practiques intel.lectuals dels investigadors: al.liances disciplinars, organització de la recerca, llocs i modalitats de confrontació dels models historiografics. L'analisi interna d'una producció diversificada corre diversos riscs, dels quals els principals són establir només posicions relatives, o bé fundar implícitament una jerarquia normativa. La postura constatativa que írio m'obliga, per escaparhi, dotar-me en principi d'un punt de referencia exterior. El manllevaré, segons Vincent Descombes, de ~ant.~ El 1798, massa ve11 per ensenyar, aquest darrer publica el text dels seus cursos dels anys precedents. El petit volum que repren les Iliqons dels semestre d'hivern, que sera reeditat des del 1800, es titula Antropologia des del punt de vistapragmdtic. Hi trobem una definició fundadora de les ciencies de l'home diferents de les ciencies de la natura: "El coneixement fisiologic de l'home tendeix a l'exploració d'allo que la natura fa de l'home; el coneixement pragmatic d7allo que l'home, en tant que ésser de lliure activitat, fa o pot o deu fer de sí mateix". Fundada sobre un postul.lat (l'home és un ésser de lliure activitat), aquesta definició confereix un objecte a les ciencies antropologiques: les modalitats practiques de la institució de l'home per si mateix. Proposa, igualment, en poques paraules, les declinacions d'aquestes capacitats auto-instituents: els actes ("fet"), els poders i els sabers ("pot fer"), les normes i els valors ("deu fer"). No utilitzaré aquesta definició de la ciencia pragmatica ni com a emblema (aleshores hauria figurat en exerg), ni com a punt de reconeixement 00 mateix hauria fet,llavors, el gest de descobrir-la al termini de la meva exposició), sinó solament, com a conseqüencia del seu torn sistematic, com a enreixat destinat a posicionar millor, els uns en relació als altres, els diferents elements del paisatge historiografic d'ara. Explicar sense actors Esbossat a grans trets, aquest paisatge s'organitza, des de la segona posguerra en dues grans masses. La primera, dominada pels treballs d'Ernest Labrousse i de Fernand Braudel, proposa a la historia un programa: establir com -segons quins ritmes i amb quines conseqüencies per als grups, la conjunció dels quals formava la societats'hauria fet el desenvoluparnent modern o bé, en certs moments o en certs llocs, s'hauria encallat. La historia conjuntural, de la qual els volums de la Historia ' Vincent Descornbes, "Sciences sociales, sciencies pragmatiques", Critique, juin-juillet 1991, p. 41 9-426. econdmica i social de Franca constitueixen l'aplicació acabada: i el model de l'economia-món extret dels treballs de Wallerstein en la summa braudeliana (Civilisations matérielle, économie et capitali~me)~ en formen respectivament els vessants temporal i espacial. L'aproximació macro-econbmica i l'estudi de les estructures espacials, instrumentades per l'estadística descriptiva, en formen els fonaments. Cap recurs a l'actor, aquí. Recordem només, a títol de símptoma, la primera frase d'un article emblematic de Labrousse, "1 848- 1830- 1789. Com neixen les Revolucions?": "les Revolucions es fan malgrat els revol~cionaris".~ Aquest mateix article permet establir, de manera empírica, els motius d'una declaració volunt&riarnent tan provocadora. El primer consisteix a buscar pel costat del model de cientificitat proposat. Contra una historia historitzant, que limitava el seu programa a la restitució dels fets talment com aquests haurien "efectivament ocorregut" i dels motius dels personatges que hi havia a l'origen, aquest motiu manlleva essencialment de Durkheim per l'intermediari de Simiand. Es tracta de marcar variacions concomitants i regularitats estructurades, és a dir, de sotmetre a tractaments estadístics apropiats les dades afegides. Un segon motiu consisteix a buscar, pel costat de l'esquema causal retingut. L'article de Labrousse conté dos models explicatius, no contradictoris. L'un posa de relleu una explicació pel primer motor. Es tracta del ritme de l'economia, que - l'autor, per efecte retoric i per referencia a l'actualitat d'aleshores personifica i aixeca a categoria de personatge central: "s'ha parlat, a proposit de les confusions recents, d'un misteriós 'cap d'orquestra'. El cap d'orquestra, el 1848 i després a de les dues revolucions precedents, no és altre que el ritme anbnim de la producció capitalista". L'altre model esta constniit sobre la concordanca de les series. La Revolució s'inscriu com a efecte de la concurrencia de causes independents que es desenvolupen segons llurs temporalitats propies: temps llarg, "gairebé de sempre", oposicions socials, temps cíclic de les evolucions econbmiques, temps curt de les estrategies i de les imputacions polítiques. Des que el temps, com a causa primera o com a conjunció, és el portador de l'explicació de les seves prbpies ruptures, esdevé possible alhora construir un model dindmic i estalviar-se'n l'autor. Podríem rellegir la Mediterrdnia de Braudel de la mateixa manera: la mort del rei, actor irrisori, a la fi del llibre pren un valor emblema ti^.^ Fernand Braudel i Ernest Labrousse, Histoire économique et sociale de la Frunce, Tome 1, Paris, 1970. Fernand Braudel, Civilisation matérielle. Économie el Capitalisme, me- XVIIIe siecle, Paris, 1970. "rnest Labrousse, "Comment naissent les Revólutions?", Actes du Congres Historique de la Révolution de 1848, Paris, 1948, pags. 1-20. ' Jacques Rancikre, Les noms de l'historie. Essai de poétique du savoir, Paris, 1992. 182 BERNARD LEPETIT Representacions comuns La segona massa historiografica, la descripció de la qual podria orientar-se pel conjunt de l'obra de Jaques Le Goff i pels treballs de la segona etapa d'Emmanuel Le Roy Ladurie, es caracteritza en principi per la prevalenqa de nous objectes. El cos (i no ja la mortalitat), la vida amorosa (i no la fecunditat legítima), les maneres de taula (i no les raons alimentbies), les estructures de parentiu i els ritus de passatge (i no ja les categories socials, ordres o clases), les llengües, les imatges, els mites (i no ja les tecniques de producció, l'estat de les forces productives o el producte) dibuixen ara l'estat versemblant de tal o tal societat antiga. D'aquest canvi d'objecte en resulta una desqualificació del metode quantitatiu en profit de l'activitat interpretativa (per la qual la historiografia francesa no estava, per tradició, gaire armada). En resulta, fins i tot, una modificació d'esquemes temporals de referencia: la inercia de les categories fonamentals de les cultures condueix a prestar menys atenció a la variabilitat dels temps socials o a les ruptures de ritmes que a la llarga eficacia de fenbmens pertocants a una historia quasi-immbbil. Ja ho havia escrit Braudel: "les representacions mentals són presons de llarga durada". Un terme, propi de la historiografia francesa, engloba el cataleg dels objectes particulars, l'estudi dels quals ha esdevingut aleshores pertinent: el terme "mentalitats". És en la seva definició, tot ella empírica, que trobem sens dubte els motius de l'oblit de l'actor. Aquest concepte "privilegia el col.lectiu sobre l'iidividual, els processos culturals impersonals en relació a la cultura dels autors i de les obres, allo psicologic sobre allo intel.lectua1, allo autentic sobre allb reflexionat".' La qüestió dels actors es dissol en el postul.lat de la indiferenciació d'indentitats culturals compartides, de les quals nomCs l'escala (val a dir la identificació dels límits dels grups que la comparteixen) esta per determinar. La naturalesa de les relacions entre la representació i l'acció esta continguda, sense que sigui explicada, en aquesta definició. Representació i acció pertanyen a esferes separades: d'una banda hi ha normes, valors, categories que donen sentit al inón, i d'altra banda comportaments i actes que els instrumenten. Potser perque es despleguen en temporalitats molt diferents (a la llarga durada de les mentalitats s'oposa la brevetat discontínua de les intervencions actives), la representació precedeix l'acció, la motiva i li dóna sentit. MBs englobadora, posseeix tanmateix una dignitat més gran que justifica que li prestem una atenció preferent. Per simetria, en aquestes condicions, l'acció posseeix en relació a la representació, l'estatut de signe o d'índex: quan es repeteixen, i per llur mateixa repetició, els comportaments revelen les representacions del món que les sostenen (i així, el nombre de misses a dir per repos de l'hnima dels difunts o de ciris a fer cremar són presos com a indicadors pertinents no de la practica religiosa, Dctionnaire des sciencies historiques, p. 456. sinó del grau i dels continguts de la creenca)? És possible registrar les conseqükncies que aquestes definicions comporten respecte a la contribució dels actors en els processos histbrics. Sigui el gran llibre d'Albert Soboul, Les Sans-culottes parisiens en l'an II, publicat des del 1958. Té aquí valor emblematic en la mesura en quk entén relacionar un sistema d'accions amb un conjunt de representacions ~ocials.'~ Per l'autor, es tracta de "marcar el veritable lloc dels sans-culottes parisencs ... [de] descriure llur rol en els esdeveniments de la Revolució" i, per fer aixo, d'examinar com han estat resolts, en el desenvolupament de les seqükncies revolucionaries, el "comportament" i les "aspiracions" propies dels sans-culottes amb les necessitats de la dictadura revolucionhria i les exigkncies de la burgesia. El fracas (en aquest punt) del projecte apareix en el nivel1 mes general, el del pla del llibre. Dues parts sencerament consagrades a la'acció política i minuciosament dividides en capítols cronologics enquadren una part central dedicada tota a la mentalitat sansculotte i tan ben desindexada del procés revolucionari que hauria pogut ésser objecte d'una publicació separada l'any 1968. Una logica de l'esdeveniment, d'una banda, i ,de l'altra, un comportament quotidia reenviat a una mentalitat declinada tant en els registres dels valors familiars com els de les normes economiques o de formes legítimes de la intervenció política, poden aparkixer disjuntes. La posició historiografica del projecte autoritza aquesta solució: fer aparkixer 1"'especifitat" del "corrent popular" es resoldre les qüestions d'escala que evocavem més amunt per definir la posició i l'extensió d'un grup unificat entorn al sistema de representacions compartides. El quadre teoric dins del qual esta pensat el treball ho permet igualment: unes posicions de classe donen raó conjuntament del contingut dels dos nivells d'anhlisi. Pero és resoldre des de l'exterior la qüestió de la contribució els uns amb els altres de les mentalitats, de l'acció i el procés revolucionaris." La societat? Un calc Una hipbtesi generalitzadora permetra de reunir els dos moments d'una historiografia que nosaltres hem desunit, pero que posseeixen en comú l'oblit de l'actor. Les relacions de producció i la relació amb el producte constituien els elements pertinents d'una pissarra historica en el primer cas, i la relació amb si, amb els altres i amb el món en el segon cas: a una aproximació economica d'allo social succeia una aproximació cultural. Aixi, les dues historiografies acupaven una posició simetrica. A les dues figures, la reducció de l'opacitat ' Michel Vovelle, Piéte baroque et déchristianisation en Provence au XVIIIe si2cle, Paris, 1973. 'O Albert Soboul, Les sans-culottes parisiens en I'an II. Mouvement populaire et gouvernement révolutionnaire (1 793-1 794), Paris, 1958. " Jacques Guilhamou, Marseille républicanie (1 791-1793), Paris, 1992. 184 BERNARD LEPETIT d'allo social resultava d'una estratkgia de contomament; després de reducció a l'identic. En d'altres paraules, la definició de tota societat antiga s'obtenia per deducció, explícita o implícita: els trets de la seva economia, o els de les seves mentalitats en fornien, com per calc, tots els elements. La qüestió, aleshores, per plagiar volunthriament la definició kantiana de la pragmatica, no era pas de saber el que la societat, en tant que és formada d'éssers de lliure activitat, fa o pot o ha de fer de si mateixa. La qüestió és saber allb que l'economia (a Labrousse o a Braudel) o bé les representacions del món (a Le Goff o a Le Roy Ladurie) fan de la societat i, en el mateix moviment, diuen d'ella. L'esvdiment de l'actor i la desqualificació de fet dels models d'auto-institució del fet social van de costat. El restabliment de la confianca L'analisi, per tal d'ésser completa, ha de recórrer ara el vessant invers per presentar, per l'exemple i pel fet, els caracters i les implicacions metodolbgiques d'una historiografia pragmatica. L'esdeveniment revolucionari podrh, amb aquest fi, continuar servint de fil roig. El Directori i els principis del Consolat hi apareixen com a un període de crisi: els desordres polítics i financers, la desorganització dels circuits de l'economia, la generalització del bandidatge en són els aspectes que es descriuen més sovint. Juntament, testimonien 17&fondrament de les normes, imposades o interioritzades, que regulaven les diferents formes del joc social. En l'hbit de la producció industrial, per exemple, el plagi dels productes, les ruptures de contracte, els robatoris de mathia primera que es multipliquen manifesten que la Revolució ha fracassat en substituir per un nou conjunt de regles i comportaments adversos, l'antiga referencia corporativa. La bona fe ha desaparegut de les relacions socials de producció. En dos articles publicats els 1987 i 1992, Alain Cottereau, les analisis sociologiques del qual s6n sempre aplicades a la historia, ha assajat analitzar minuciosament les modalitats de restabliment de la confianqa dins 17esfera economica." Els actors socials, que negocien i experimenten localment abans d'obtenir la sanció de l'Estat, són a l'origen. Una drie de dispositius nous són instal.lats, els quals són alhora el quadre d'elaboració, el punt d'ancoratge i una de les condicions de l'eficia de normes noves. Entre d7altres, els Conseils des Prud'hommes -destinats a regular les relacions entre patrons i obrers, que primerament s'instal.laren a títol experimental a Li6 el 1806 i després es l2 Alain Cottereau, "Justice et injustice ordinaire sur les lieux de travail d'aprks les audiences prud'hommales (1806-1866)", Le Mouvement social, oct-dec. 1987, pp. 25-59, i "Espace public et capacite de juger. La stabilisation d'un espace public en France aux lendemains de la Rkvolution", Raisons Practzques 3, Paris, 1992, pp. 239-273. generalitzaren progressivament a les ciutats de fabriques fins a la ti de 1'Imperi-- oferiren una materia particularment rica a l'analisi. A l'origen de tot afer portat davant dels prud'hommes se situa una qüestió particular, que neix de la practica quotidiana de la producció presa en la seva dimensió més singular: un teixidor, havent patit una retenció sobre el salari per haver comes un acte que el1 no estima contrari als reglaments o als costums locals del treball, portará la seva queixa davant els prud'hommes. L'assumpte es representa com a relació directa entre uns individus, que no poden fer-se representar o ésser secundats per homes de llei. Les persones encausades confronten llurs punts de vista sobre l'afer; reescriuen cadascuna, dotant-lo d'un sentit particular, l'esdeveniment que les oposa. El més sovint, aconsegueixen conciliar llurs punts de vista i es posen d'acord a donar a l'episodi una significació identica, val a dir, a interpretar-lo a partir d'una mateixa regla de relació de treball (en relació a la qual el comportament d'una sera jutjat desviat i el de l'altre conforme). L'acomodació s'opera tanmateix no només en profit d'un reglament del conflicte, sinó també (i principalment, per reiteració) en benefici del principi reconegut de regulació social. En els casos menys nombrosos de divergencies irreductibles, la intervenció dels consellers prud'hommes que resolen condueix a un resultat semblant. El procediment desemboca, doncs, en un usatge localitzat (el projecte en causa). Pero, sigui que la conciliació reforqa el seu caracter d'usatge reconegut, sigui que la decisió del consell li confereix una sanció jurídica social, per generalització, l'usatge esdevé un ordre legítim, nascut de la interacció social, en la competencia de la jurisdicció local. Un canvi d'escala i de tipus d'analisi desqualifica, si fos necessari, qualsevol idea d'una generació esponthia d'aquest dispositiu socio-institucional. La institució reactiva una forma institucional de 1'Antic Regim. Nombroses memories proposen, a partir de l'any VIII, que els conflictes del treball siguin arbitrats per jurats fonnats per patrons i obrers: estableixen, encara que amb una gran prudencia retorica, el vincle entre aquest jurats i els inspectors gremials d'antany. El funcionament dels consells de prud'hommes descarta tot i així al mateix temps la institució de les practiques de 1'Antic Regim. Molt pocs afers, hem dit, arriben a judici. La conciliació es desenvolupa en presencia de tercers (un conseller patronal i un conseller obrer), pero hom no fa crida a llur arbitratge. A diferencia de 1'Antic Regim, on nombrosos conflictes es regulaven recorrent a una tercera persona en situació social sobreelevada en relació als protagonistes, el reglament es recolza sobre una dinamica igualithria en lloc de reactivar, reforqant-la per si mateixa, la jerarquia social. Es tracta, llavors, de la duplicació de principis revolucionaris? Es podria creure-ho donat que el procediment organitza un espai públic on la decisió resulta de la deliberació d'individus la institució dels quals té precisament per fünció igualitzar per un moment les condicions. Pero l'escala en la qual s'edifica i es regula aquest espai públic introdueix un desviament decisiu: no ja la Nació, sinó l'escaló local; no 186 BERNARD LEPETIT ja la delegació electiva sinó el cara a cara dels protagonistes; no ja la universitat de la Ilei, sinó la localitat de la regla. La reactivació dins de l'acció, al preu d'un especie de bricolatge interpretatiu, d'experiencies indexades en passats diferents es troba així posada al principi del lligam social, les condicions d'establiment i les modalitats del qual són historicament situades. La societat? Una categoria de la practica Veiem l'interes que hi ha en recordar una mica llargament aquest episodi analític. D'una banda, es tracta ben bé aquesta vegada "d'allo que I'home, en tant que ésser de lliure activitat, fa o pot o ha de fer de si mateix"; heu aquí la diferencia construida en relació als models historiografics precedents. D'altra banda, merces a la seva minúcia, es mostra molt propici a la localització dels efectes sobre les proposicions interpretatives de la inclusió de l'acció i de l'actor. En subratllaré els principals sobre dues qüestions: la de I'objecte i la del model interpretatiu. La societat, en principi, torna a esdevenir l'objecte privilegiat 4e la historia. Ja no és definida com una de les dimensions particulars de les relacions de producció o de les representacions del món, sinó com el producte de la interacció, com una categoria de la practica social. Per tal d'organitzar les seves estructures o regular les seves dinhiques, la societat no disposa de cap punt fix (de natura econbmica o cultural) que li sigui exterior i transcendent. Troba en el joc dels actors que la formen i la institueixen les seves propies referencies. Aquestes poden ser de natura econbmica o cultural, aixb és una altra qüestió: la reconstrucció d'un ordre manufacturer a més passa per l'activació social, dins de l'esfera economica, de principis i de quadern d'acció de naturalesa política i cultural. Constitueix per si mateixa (és a dir per a tots ells) el seu propi motor i els seus propis recursos. La coherencia del model analític condueix a reconduir a cada escala el mateix principi pragmatic fonamental. Els agents socials s'inscriuen en un sistema de posicions i de relacions establertes i definides en situació, en la interacció que per un moment les uneix. Les identitats socials (el teixidor, el manufacturer) o els vincles socials (aquells que institueixen, per exemple, l'organització tkcnica de la producció o una disciplina de taller) no tenen tampoc naturalesa, sinó només usatges. ES a dir, que funcionen efectivament, sota el constrenyiment de la situació, de manera no monotona." Definida així, la societat es troba privada de principis de coherencia a priori. Cap determinació exogena, cap estructura macroscbpica esencial (l'Estat, I'empresa o la família; la noblesa o la burgesia) venen a assegurar la seva estabilitat, donat que es troben ésser respecte a elles, en tot moment, allo que els hoines i les dones compromesos en I'acció, provisionalment en fan. De la " Les formes de lexpérience, ed. Bernard Lepetit, Paris, 1995 HISTORIA 1 ACTORS 187 mateixa manera, és allo que fa que una societat es mantingui junta (i a falta del qual perdria en l'anomia, el seu caracter de societat) el fet que esdevé misteriós.I4 La jerarquia de les qüestions importants i dignes d'interes es troba reorganitzada: l'acord que sosté el vincle social, i no ja el desenvolupament i el seu compartiment o bé les modalitats d'una relació col.lectiva al món, es troba portat a la primera fila de les interroga~ions.'~ Les declinacions de la qüestió són nombroses donat que es tracta de saber: com s'avé entre subjectes, sobre subjectes (que és un aturat? per exemple)I6 o sobre coses (que és un taller de caritat?); com l'acord es fa (vegeu els consells de prud'hommes), fracassa o es desfa (les belles analisis consagrades per Steven Kaplan als pretesos complots de penúria mostren per exemple com, abans de la Revolució, l'adhesió popular a la monarquia fou feta trontollar i com l'acord sobre el paper eminent del monarca se'n troba dissolt)." La llista de les ocurrencies historiques que s'hi relliguen és interminable com a conseqüencia de la multiplicitat dels objectes als quals la qüestió s'aplica (des de l'organització del canvi economic fins a la naturalesa del regim polític passant per les formes de l'estratificació social i els canals de mobilitat, o pel tenor dels qüestionaris en tal domini del saber)" i de la diversitat d'escales a les quals es representa (des de tal afer de raptes de nens a París el 1750," fins al problema de l'anterioritat francesa en el domini del control dels naixements). Els canvis del paradigmes es reconeixen en llur capacitat en aquest tipus de reorganització de conjunt. El present de lacció He explicat, d'acord amb Alain Cottereau, la historia del restabliment de les normes de relació en la manufactura tot utilitzant tres cronologies. La primera es compte en dies: condueix de la queixa, manifestació d'un desacord, al a restabliment concertat o imposat d'un acord. La segona compta en anys i es desenvolupa en dues escales geografiques; descriu: d'una banda, el procés de reiteració dels reglaments de conflictes que aboca, per acumulació, a la formació d'una quasi-legislació regional del treball; d'altra banda, el moment de difusió que, per imitació d'experiencies reeixides, condueix a crear una institució semblant al centre de les principals regions industrials. La darrera cronologia, en '"ean-Pierre Dupuy, La panique, Paris, 1991. " Luc Boltanski i Lairent ThCvenat, De la justrfication. Les économies de la grandeur, Paris, 1991. '"hristan Topalov, Naissance du chomeur, 1880-1 91 0, Paris, 1994. " Steven Kaplan, Le complot de farine. Histoire d'une rumeur au XVIIIe siicle, Paris, 1982. '' AAin Desiosieres, Lapolitique desgrans nombres, Histoire de la raison statistique, Paris, 1993. Eric Brian, La mésure de 1'État. Administrateurs et géomitres au XVIIIe siicie, Paris, 1994. " Arlette Farge i Jacques Revel, Logiques de la faule. L 'affaire desenlvements d'enfants, Paris, 1750, Paris, 1988.