El tombant interpretatiu i pragmàtic de la historiografia francesa

EL TOMBANT INTERPRETATIU 1 PRAGMATIC DE LA HWTORIOGRAFIA FRANCESA El tombant crític Assistim avui a un retom forqa espectacular. És enrnig dels anys 1980 que el context de crisi, d'esclat de la nova histbria dels Annales esdevé manifest. Des del 1980, Pierre Nora havia pres algunes distancies, tot engegant la revista Le Débat, que es volia mes eclkctica, més connectada sobre la dimensió política de la histbria. Pierre Chaunu evocava al mateix moment l'era dels rendiments decreixents. Quant a Franqois Furet, abandonava segons la seva prbpia voluntat la direcció de 1'E.H.E.S.S. el 1985 per dirigir tota la altra xarxa d'historiadors i de filbsofs dins del quadre de 1'Institut Rayrnond Aron que dirigeix des d'aleshores, i promou una histbria més conceptual i destacada segons el seu substrat econbmic i social. És en aquest context que apareixen dues obres crítiques, el 1983 i el 1987,' i que l'historiador Georges Duby declara: "Som al capdavall de quelcom ... Tinc el sentiment d'un panteix."' Després d'haver evitat curosament tot reenjudiciament, la revista Annales ha pres espectacularment en compte la nova conjuntura tot dramatitzant I'editorial del seu número de marq-abril 1988 sota un títol imprks en vermell: Historia i Ciencies socials. Un - tombant crític, que evoca la necesitat d'una nova durada, de noves al-liances i crida a les noves contribucions sobre una redefinició del que 6s l'especifitat de l'aproximació historica: "Ami sembla vingut el temps de les incertituds ... Els paradigmes dominants, que hom anava a cercar en els marxismes o estructuralismes tant com en les confiades practiques de la quantificació, perden llur capacitat estr~cturant."~ Aquesta crida a contribucions va donar lloc a la publicació d'un número especial el novembre-desembre 1989 consagrat al tombant crític. Pero, tots els temes desenvolupats en aquest editorial defineixen una mena de nou programa d'orientació de la recerca histbrica i anuncien un tomb radical i una crítica de les posicions anteriors. En primer lloc, l'editorial constata que el dialeg interdisciplinar tal com ha estat conduit corre el risc de fer perdre a l'historiador allb que funda la identitat de la seva disciplina: "Cal advocar d'una manera falsament paradoxal per una afirmació de les identitats disciplinars. En aquesta empresa plural, l'exploració dels mecanismes temporals ' F. Dosse, L'historie en miettes, Paris, 1987; H. Coutau-Bkgarie, Le phénomene nouvelle histoire, París, 1983. ' G. Duby, Le Magazine litléraire, 1987. ' Editorial, Annales, marc-abril, 1988. 144 FRANCOIS DOSSE ha de constituir la contribució particular de la hi~toria.''~ El segon nivel1 de l'autocrítica consisteix a subratllar els perills de la prevalencia acordada a la llarga durada que ha tingut tendencia a esborrar les ruptures, els canvis histbrics en profit de les pennantncies: "La metafora de la superposició dels plans de la historia i la preocupació particular dels fenbmens de llarga durada comporten el risc d'oblidar els processos pels quals esdevé la novetat."' L'editorial dels Annales reconeix per altra part haver cedit a un cert positivisme o cientisme i ha desat la dimensió interpretativa de la histbria: "La historia s'ha preocupat més aviat de mesurar els fenbmens socials ... Un enorme material ha estat tanmateix reunit i analitzat. Perb en el desenvolupament mateix de la recerca, l'acurnulació de les dades ha pres el pas sobre l'ambició i a voltes la preocupació mateixa de la interpreta~ió."~ Aquest positivisme ha descartat la dimensió humana de la historia, la capacitat d'autonomia de l'individu en relació a tot el que el condiciona i que li permet de formular i d'inscriure's en el real a partir de practiques singulars: "La societat no és pas una cosa. No 6s pas indiferent que un bon nombre de recerques actuals convergeix per separar-se dels dos grans models que han dominat les cibncies socials, el model funcionalista i el model estructuralista, per girar-se cap a analisis en termes d'e~tratbgies."~ En fi, tot reconeixent inplícitament el bon fonament del tema crític central de L'histoire en rnietteq8 l'editorial evoca els riscos de l'esclat de la disciplina histbrica: "L'expansió accelerada del territori de l'historiador, la multiplicació de les províncies inbdites han estat adquirides al preu d'un risc inseperat: el d'una nova compartimentació que ja no passaria, aquesta vegada, entre les ciencies socials, sinó a l'interior de la nostra disciplina mateixa sota cobert de noves especialitzaci~ns."~ Com es pot doncs mesurar, els Annales prenen data i inauguren així una nova obra. Dins d'aquest primer moment els Annales neguen tot i així tota referencia a la crisi. La defensa d'identitat del grup pensa aleshores que és la negativa de la crisi que pot assegurar l'exit del tombant encetat. Perb al comencament dels anys 1990 la revista Annales assumeix aleshores plenament en un segon moment del tombant critic una veritable conversió pragmatica que es tradueix per la integració dins de l'equip del Comité de direcció de Laurent Thévenot i d'André Orléan i pel canvi del subtitol de la revista que esdevB Historia, ciencies socials. 'O Aquesta orientació pragmatica assimila, per un treball de traducció-especificació, models i conceptes sortits de dos corrents de sociologia. En primer lloc els historiadors fan seus els models de la nova sociologia de l'acció amb la seva noció d'actors que es substitueix per la ' Editorial, Annales, nov.-des. 1989, p. 1318. Ibid. p. 1318. "bid. p. 13 19. ' Ibid. p. 1319. 9, Dosse, op. cit. ' Ibid. p. 1322. 'O Per a una anhlisi m6s fina d'aquest doble tombant, veure Ch. Delacroix, "La falaise et le rivage", Espaces Temps, "L'histoire au toumant", set. 1995. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 145 d'agent, la seva noció de competencia simetritzada que reemplaqa la d'habitus i la d'apropiació que es substitueix per la postura de suposició, de desvelament. Per la resta, l'economia de les convencions esdevé la referencia major que permet de conciliar i d'articular les nocions de regla i de procés entorn dels contextos situats en els que intervenen la racionalitat limitada dels actors: "Les nocions de 'recursos,' de 'quadre d'acció,' de 'reserva de sentit' són els operadors de l'entrecreuarnent de la historicitat i del sentit i han de permetre de sortir de la tensió entre individualisme i holisme."" L 'esdevenimentalització del sentit. L'esdeveniment requereix un nou esguard que s'aparenta a la manera en que Paul Valéry definia al Coll2ge de France el 1937 la ciencia de les conductes creadores, la poietica. És aquesta aproximació poietica de la historia que pregona René Passeron, sigui l'atenció particular a l'activitat creadora com a singularitat individual o col.lectiva: "Qui negara que els canvis de concepció, en les ciencies (compresa la historia), les arts, els costurns, les religions, les filosofies són deguts a l'espuma d'un esdeveniment imprevi~t?"'~ Si creiem el prefaci a la seva Historia de Franca, és en efecte el llampec de julio1 de 1830 el que ha suscitat en Jules Michelet la seva passió historica en un sentit quasi crístic. La guspira requerida és aquí aquella que fa efiacció; es situa al costat del risc, de l'esquinq temporal, del comenqament d'una nova aventura. Aquesta esdevenimentalització re-obre l'horitzó del futur a la imprevisibilitat. Introdueix la incertesa dins de les projeccions provisionals: "L'obertura a les sorpreses futures introdueix una escletxa dins la pro~pectiva."'~ Aquesta concepció discontinuista de la historicitat, tot privilegiant el caracter irreductible de l'esdeveniment, condueix a una posada en qüestió de la visió teleologica d'una Raó historica acomplint-se segons un eix orientat. L'atenció a l'esdevenimentalització fa ressó a la reflexió desenvolupada a Alemanya en els anys vint per Franz Rosenzwig, Walter Benjamin i Gershom Sholem, amb llur idea d'un temps de l'avui, discontinu, a part del continuisme progressiu i de la idea de causalitat. Tenen en comú, com ho exposa StCphane Moses, el passar d'un "temps de la necessitat a un temps dels po~sibles."'~ El messianisme jueu, propi d'aquests tres autors, presa de les decepcions de l'experiencia directa de llur temps, escapa al finalisme per a privilegiar els esquincos de la historia. El paradigma estetic serveix així a Walter Benjamin per definir entre els diversos " Ibid. l2 R. Passeron, "Poittique et Histoire", conferencia pronunciada al col.loqui: Idées, Menialiiés, Histoire, Universitt de Sfax, Tunisie, 9 Maig 1992, publicadaper Espaces Temps, 55-56, 1994, p. 103. l3 Ibid. p. 105. " S. Moses, L'ange de I'histoire, Paris, 1992, p. 23. 146 FRANCOIS DOSSE moments del temps, "un vincle que no sigui pas una referencia de cau~alitat."'~ A partir d'una temporalització discontínua el sentit es desvela a partir d'un treball hermenbutic fortament tributari de la substhcia del present que es troba en situació prevalent, vertaderament constituiu del passat. No és m6s que dins la situació posterior, en l'empremta, que hom pot pretendre de reprendre un sentit que no és pas un a priori: "El model estetic de la historia toma a posar en qüestió els postulats de base de l'historicisme: continuitat del temps histbric, causalitat regint l'encadenament dels esdeveniments del passat cap al present i del present cap al futur."16 Aquesta aproximació creacionista de la historia implica l'enjudiciament de la distancia instituida per la major part de les tradicions historiogrhfiques entre un passat mort i l'historiador encarregat d'objectivar-lo. Al contrari, la histbria consisteix a re-crear, i l'historiador 6s el mediador, el barquer d'aquesta recreació. Es realitza en el treball de I'hermeneuta que llegeix el real com una escriptura en la qual el sentit es desplaga en el fil del temps en funció de les seves diverses fases d'actualització. L'objecte de la historia 6s aleshores construcció per sempre re-oberta per la seva escriptura. La historia és, doncs, primerament esdevenimentalitzada en tant que inscripció en un present que li confereix una actualitat sempre nova en tant que situada dins d'una configuració singular. Walter Benjamin oposava ja a l'historicisme la transposició #un model manllevat de la causalitat mechica dins del qual la causa d'un efecte es busca en la posició d'anterioritat immediata sobre la cadena temporal. Benjamin oposava a aquest model cientista "un model hermenbutic, tendint a la llurn llur sentit."" L'esdevenimentalització en canvi no és pas la de l'escola metbdica/positivista del segle XIX, de la historia-batalles que té certament m6s virtuts que la imatge diabolitzada que n'han deixat els Annales, pero en la qual el treball de crític intern i extern de les fonts, completament indispensable, es limitava en efecte a un establiment purament factual de les fonts. L'orientació actual és ben diferent perqub privilegia la lectura d'aquestes fonts en el nivel1 de llur significació. És en la traga del sentit que el fet 6s interrogat, com ho ha exemplificat Georges Duby a proposit de la famosa batalla de ~ouvines.'~ Fernand Braudel s'havia doncs equivocat en voler tancar l'esdeveniment dins la curta durada. El1 en denunciava la "fumera abusiva" i afirmava que "la cibncia social té gairebé horror a l'esdeveniment. No pas sense raó. El temps curt és la més capriciosa, la més equívoca de les d~rades."'~ Al contrari, la llarga durada, erigida en causalitat estructural, s'oferia com a infraestructura de la qual el nucli es situava en una geo-historia de ritrne Is Ibid. p. 122. '"bid. p. 126. l7 Ibid. p. 161. IR G. Duby, Le Dimanche de Bouvines, París, 1973. " F. Braudel, "Histoire et sciences sociales: la longue durée", Annales. Economies. Societés. Civilisutions, 4, oct.-des. 1958, pp. 725-753; reprks a Escrits sur l'histoire, París, 1969, p. 46. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 147 geologic, tot evacuant progressivament la dimensió humana de la historia. Aquesta tendencia a la reculada de l'esdeveniment s'havia accentuat en els anys setanta arnb els hereus directes de Braudel. Le Roy Ladurie no parlava ja aleshores d'una historia quasi-immobil, sinó d'historia immobil: "L'escola (dels Annales) 6s feta a la imatge mateixa de les societats que estudia: lenta. Defineix la seva propia durada dins del llarg termini del nostre segle ... testimonia una bastant notoria indiferencia dels fenomens que passen a la s~perfície."'~ ~dhuc si no veia contradicció entre aquests dos grans socols d'histbria freda i la seva propia concepció epistemologica en favor d'una concepció discontinuista de la historia de les ciencies, manllevada de Bachelard i Canguiihem, Michel Foucault ha contribuit forca al retorn de I'esdevenimencialitat. La seva crítica radical de tota temporalitat continuista, de tota absolutització i naturalització dels valors, ha permes desenvolupar una atenció a les cesures propies d'un espai discursiu entre "epistemes" separades per línies de falla que ja no permeten recorrer falses constancies o permankncies il.lusories: "Cal fer bocins d'allb que permetria el joc constant dels rec~neixements."~' Michel Foucault es deia ésser un positivista "feliq", practicant la fugida nietzscheana de les recerques en termes de causalitat o d'origen i Iligant-se per contra a les discontinuitats, a allo descriptiu de les positivitats materials a la singularitat de I'esdeveniment: "La historia defectiva fa resorgir l'esdeveniment en allo que pot tenir d'únic i d' agut Entre els historiadors, i contra-corrent de I'onada per la llarga durada, Pierre Nora anuncia molt aviat, des de 1972, "el retorn de l'esdeveniment."'' Percep aquest retorn, que té el parfum desuat de l'antiga generació d'historiadors positivistes, per mitja dels media. Ésser, és ésser percebut, i per aquest fet els diversos media han esdevingut mestres fins a fer-se amb el monopoli de la producció dels esdeveniments. Pierre Nora discemeix així en l'afer Dreyfus el primer esdeveniment en el sentit modern en la mesura en que ho deu tot a la premsa. Afer de mass media, l'esdeveniment contemporani esdevé a I'actualitat i dóna la sensació d'historicitat a aquesta. Alguns d'aquests esdeveniments contemporanis són percebuts auditivament (les barricades de Maig del 1968, el discurs del 30 de maig de 1968 del general De Gaulle), d'altres estan lligats a la imatge (la invasió de Praga, I'allunissatge de la missió Apol.10 la represió de la placa Tien-an-men, etc.): "Els mass media han fet així de la histbria una agressió, i han tomat monstruós l'esde~eniment."~~ La immediatesa toma més facil el desxiframent de l'esdeveniment perqui: pica d'un cop, i més difícil 'O E. Le Roy Ladurie, "L'historie immobile", llic6 inaugural en el Colltge de France, 30 nov. 1973; reprts a Le Territoire de ['historien, Paris, 1978, t. 2, p. 14. '' M. Foucault, "Nietzsche, la genéalogie, I'histoire" a Homenatge a Hyppolite, Parls, 1971, p. 160. 22 Ibid. p. 161. 2' P. Nora, Communications, 18, 1972; reprts i reamanit a Faire de l'histoire, dir. J. Le Goff i P. Nora, París, 1974, t. 1, pp. 210-228. " Ibid. p. 215. 148 FRANCOIS DOSSE perque ho lliura tot d'un cop. Aquesta situació paradoxal necessita, segons Pierre Nora, un treball de desconstrucció de l'esdeveniment que ha d'efectuar l'historiador per copsar el medias produeixen l'esdeveniment. Entre la seva dissolució i la seva exaltació, l'esdeveniment, segons Paul Ricoeur, sofreix una metaformosi que concemeix la seva represa hermentutica. Reconciliant l'aproximació continuista i discontinuista, Paul Ricoeur proposa de distingir tres nivells d'aproximació a l'esdeveniment: "lr. Esdeveniment intrasignificatiu; 2n. Ordre i regne del sentit, al límit no-esdevenimental; 3r. Emergencia d'esdeveniments supra-significatius, sobre~ignificants.~ El primer us correspon simplement a allo descriptiu del que succeeix i evoca la sorpresa, la nova referencia a l'instituit. Correspon a més a les orientacions de I'escola metodica de Langlois i Seignobos, el de l'establiment critic de les fonts. En segon lloc, l'esdeveniment és pres a l'interior d'esquemes explicatius que el posen en correlació amb regularitats, amb Ileis. Aquest segon moment tendeix a subsumir la singularitat de l'esdeveniment sota el registre de la llei la qual posa de relleu, al punt d'estar als limits de la negació de l'esdevenirnent. Podem reconeixer-hi l'orientació de l'escola dels Annales. A aquest segon estadi de l'analisi, ha de succeir un tercer moment, interpretatiu, de represa de l'esdeveniment com a emergencia, pero aquesta vegada sobresignificada. L'esdeveniment és aleshores part integrant d'un construcció narrativa constitutiva d'identitat fundadora (la presa de la Bastilla) o negativa (Auschwitz). L'esdeveniment que ha tomat no és doncs pas el mateix que aquell que ha estat reduit pel sentit explicatiu, ni aquell infrasignificatiu que era exterior al discurs. El1 mateix engendra el sentit: "Aquesta saludable represa de 'esdeveniment sobresignificat' no prospera més que en els límits del sentit, en el punt en el qual fracasa per excés i per defecte: per excés d'arroghcia i per defecte de Es troben similituds entre els dos metodes, histbric i psicoanalític, en el nivell de la situació de l'esdeveniment per a l'historiador i per al psicoanalista. Per al psicoanalista l'esdeveniment no és pas reductible a un traumatisme extern, ja sigui violent, ja experimentat, sinó com el lligam del perill intern amb el perill extern, singular. Trobem similituds entre les dues demarcacions, la histbrica i la psicoanalítica, en el nivell de l'emplacament de l'esdeveniment per a l'historiador i el psicoanalista. Per al darrer, l'esdeveniment no és reduible a un traumatisme extem: "El trauma no es sabria definir simplement com un esdeveniment extern, considerablement violent i advers, sinó com la relació del perill intern amb el perill extern, del present amb el pa~sat."'~ Pels seguidors de Freud, el trauma es una conseqüencia del cop, lliga un passat incorporat dins el present, els punts de fricció, les interseccions. La tasca de l'apalista és, doncs, 25 P. Ricoeur, "EvBnCment et Sens," Raisons Practiques, 2, 1991 (L'évenement enperspective), pp. 51-52. 2"bid. p. 55. *' M. Bertrand y B. Doray, Psychanalyse etsciences sociales, La DBcouverte, París, 1989, p. 132. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 149 la de comptar amb els dos extrems de la cadena significant, rebutjant els determinismes simplistes. Tant l'historiador com l'analista estan confiontats amb la mateixa aporia. Només poden ressucitar el passat mitjaneant les seves empremtes. Es tant impossible per a un analista tenir accés a la Realitat com per a un historiador fer reviure la realitat del passat. Ambdós han de sostenir els dos extrems de la cadena: la realitat externa i el seu impacte intem per intentar aproximar-se a llur objecte. D'una banda, I'historiador ha d'aprendre encara de l'analista el caracter fonarnentalrnent dual de l'home. El que pot extreure de I'experikncia fieudiana és l'ensenyament d'una metodologia que privilegia el caracter inbdit de les descovertes, el fulgor de la idea incident: "El lloc que aleshores se'ns ofereix 6s el de l'imaginari teoric de Freud: com el fantasma per a l'individu, aquest imaginari, forneix les línees mestres del pensament, n'indica les exigkncies i empeny vers l'escenari les metafores designades per rendir comptes d'un treball de pensament."28 Els esdevenirnents nomks són extricables a partir de les seves prbpies petjades, discursives o no. Sense reduir les arrels historiques a la seva dimensió lingüística, la fixació de I'esdeveniment, la seva cristal.lització, s'efectua a partir de la seva nominació. Es just aquest plantejament el mostrat, en una perspectiva no essencialista, per les recerques de Gérard Noiriel sobre la construcció de la identitat nacional. Noiriel constata, doncs, a proposit de la immigració, que els fenomens socials poden existir sense haver assolit al mateix temps una visibilitat. Existeix, doncs, una relació certament essencial entre llengua i esdeveniment que en l'actualitat ha estat profundament analitzada i problematitzada pels a corrents de l'etnometodologia, l'interaccionisme, i, per suposat, per l'hermenkutica. Tots aquests corrents contribueixen a sentar les bases d'una sembtica historica. Aquesta pren en consideració I'esfera de les reaccions i trenca amb les concepcions fisicalistes i causalistes. La constitució de I'esdeveniment és, com ha mostrat Paul Ricoeur, tributhia de la seva posta en practica. Es la mediació que assegura la materialització del sentit de l'experibncia humana de temps "a tres nivells, en la seva prefiguració practica, en la seva configuració epistkmica i en la seva reconfiguració hermenkuti~a."~~ La posta en escena juga el paper d'operador, de posta en relació d'esdeveniments heterogenis. Es la substituta de la relació causal de I'explicació fisicalista. L'hermeneutica de la conscikncia historica situa l'esdeveniment dins una tensió interna entre dues categories meta-historiques, assenyalades per Koselleck, la de I'espai d'experikncia i la de l'horitzó d'expectatives: "Es tracta de categories del coneixement susceptibles d'ajudar a fundar la possibilitat d'una hi~tbria."~' Aquestes dues categories permeten una tematització del temps histbric que es di Mascio, "Imaginaire thtorique et histoire: Freud hors contexte", Espaces, Temps, I'Histoire au tournant, setembre 1995 (en premsa). 29 J.-L. Petit, "La constitution de I'tvtnement social", L 'événement en perspective. Raisons pratiques, 2, 1991, p. 15. 10 R. Koselleck, Le&tur passé, París, 1990, p. 308. [Trad. cast.: Futuro pasado, Paidós.] 150 FRANCOIS DOSSE tradueix en l'experiencia concreta, amb canvis significatius com el de la dissociació progressiva entre experiencia i expectativa en el m6n modem occidental. El sentit de l'esdeveniment, segons Koselleck, Bs, doncs, constitutiu d'una estructura antropolbgica de l'experiencia temporal i de formes simbbliques histbricament instituides. Koselleck desenvolupa doncs "una problemhtica de la individuació dels esdeveniments que situen la seva identitat sota els auspicis de la temporalització, de l'acció i de la individualitat dinhni~a."~' S'ocupa, doncs, d'un nivel1 més profund que el de la simple descripci6, acostant-se a les condicions de possibilitat de la factualitat. El seu estudi tt5 el merit de mostrar la operativitat dels conceptes histbrics, la seva capacitat estructuradora i alhora estructurada per situacions singulars. Aquests conceptes, portadors d'experiencia i d'espera, no són pas uns simples epifenbmens lingüístics a oposar a la histbria vertadera; tenen "una relació significativa amb el llenguatge a partir del qual influeixen sobre cada situació i esdeveniment on actuen altra ~egada."~~ Els conceptes no són ni reductibles a qualsevol figura retorica, ni simple eina propia per classificar en categories. Són ancorats dins el camp d'experiencia d'on s6n nascuts per subsumir una multiplicitat de significacions. Es pot afirmar aleshores que aquests conceptes reeixen a saturar el sentit de la histbria fins a permetre una fusió total entre histbria i llenguatge? Com Paul Ricoeur, R. Koselleck no va pas fins alla i considera al contrari que els processos histbrics no es limiten pas a llur dimensió discursiva: "La histbria no coincideix mai perfectament amb la manera en que el llenguatge la pren i l'experiencia la f~rmula."~' És, com pensa Paul Ricoeur, el camp practic el que és l'arrelament darrer de l'activitat de temporalització. Aquest desplaqament de l'esdevenimentalització cap a la seva traqa i als seus hereus ha suscitat un veritable retom de la disciplina histbrica sobre ella mateixa, a l'interior del que hom podria qualificar de cercle hermenbutic o de tombant his'oriografic. Aquest nou moment invita a seguir les metamorfosis del sentit dins les mutacions i esllavissades successives de l'escriptura histbrica entre l'esdeveniment mateix i la posició present. L'historiador s'interroga aleshores sobre les diverses modalitats de la fabricació i de la percepció de l'esdevenirnent a partir de la seva trama textual. Aquest moment de revisitació del passat per l'escriptura histbrica acompanya l'exhumació de la memoria nacional i conforta adhuc el moment memorial actual. Per la revifalla historiografica i memorial els historiadors assumeixen el treball de do1 d'un passat en si i aporten llur contribució a l'esforq reflexiu i interpretatiu actual dins de les citncies humanes. La política com a lloc de cristal~lització '' L. Qutrt, "Evknkinent et temps de I'historie", L Zvénement enperspective. Raisonspratiques, 2, 1991, p. 267. '' R. Koselleck, Le Futurpassé, op. cit., p. 264. '' Ibid. p. 195. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 151 La política com a horitzó d'anhlisi té un destí paradoxal. En els anys seixanta i setanta, era coqvingut que tot era polític segons una crítica radical portada per una filosofia de la sospita que permetia delatar i dessegellar allo científic sota la seva ganga ideologico-política. Tot i així, al moment en que el fet polític estava pertot, estava sobretot enlloc, havent perdut la seva autonomia. Era reduit, en nom dels interessos de clase o de fantasmes libidinosos, a no ésser més que vela sense gruix d'una veritat sempre amagada, exterior per sempre a la consciencia. ES el moment en que per l'escola historicista dels Annales, en la filiació dels seus mestres fundadors, la historia del fet polític Bs assimilada a la simple crbnica sense significació d'una historia-batalles que Francois Simiand havia expulsat del territori de la ciencia quan denunciava des de 1903 els tres ídols de la tribu historica: la biografía, la cronologia i la política.34 El fet polític era doncs pertot, poliform, polimorf. Amb el concepte de poder de Michel Foucault era arreu, per tant enlloc, inassignable, sense autonomia. A partir dels anys vuitanta assitim a un renaixement espectacular. Es manifesta des de la publicació del primer número de la revista Le Débat el 1980, que porta com a subtítol: Historia, Política, Societat. Aquest ressorgiment 6s concomitant del tombant global de les ciencies humanes que comencen a preguntar-se sobre la part reflexiva de I'acció humana.35 La revitalització de la part de l'inconscient que havia estat la via d'accés real a la veritat sota l'estnicturalisme, i la rehabilitació de la part explícita de l'acció han posat de nou el segell d'un horitzó polític que s'havia pres per la part més inhhbil, obsoleta, de l'analisi en ciencies humanes. L'autonomia del fet polític havia estat fortament subratllada per Paul Ricoeur en una anhlisi que seguia la repressió de l'exercit soviétic de la revolució de Budapest de 1956. Aquest esdeveniment havia suscitat en Ricoeur una reflexió encara més actual sobre la natura mateixa del fet polític: "L'esdeveniment de Budapest, com tot esdeveniment digne d'aquest nom, té una potencia infinita de trontollament; ens ha afectat i remogut a diversos nivells de nosaltres mateixos: en el nivell de la sensibilitat historica, fanatitzada per l'inesperat; en el nivell de chlcul polític a mig terme; en el nivell de la reflexió duradora sobre les estrategies polítiques de l'existencia h~mana.'"~ En plena guerra freda Paul Ricoeur prenia una posició que tomava a enjudiciar alhora les posicions dels que reduien el polític als conflictes de classes i els qui, denunciant els rkgims de l'Est, predicaven la renúncia de tota validesa del polític. La comprehensió de l'esdeveniment i la seva relativització en relació a la natura del fet polític condueixen Ricoeur a subratllar el carhcter doble i paradoxal del polític. Posa de relleu per la seva autonomia, una racionalitat " F. Sirniand, "Mtthode historique et science sociale", Revue de synihese hisiorique, t. VI, 1903, pp. 1-22 i 129-157; reprks a Annales. Economies. Sociétes, Civilisations, 1960, pp. 139-169. M. Gauchet, "Changement de paradigme en sciences sociales?", Le Débat, no 50, maig-agost 1988, p. 169. '9. Ricoeur, "Le paradoxe du politique", Histoire et Vérifé, Paris, 1964, p. 260. 158 FRANCOIS DOSSE I'immediat marcada pel segell del bon periodisme, en I'ocur~ncia de Jean Lacouture. A més que fa conjurninar dues nocions que poden semblar antinomiques: historia i immediat; aquest genere, fill de la premsa i de la importancia de la informació mediatica "6s més asimilable a les tecniques periodístiques que a les de la ciencia hi~tbrica."~~ L'historiador del temps present inscriu l'operació historiografica en la durada. No limita el seu objecte a l'instant. Ha de fer prevaldre una practica conscient d'ella mateixa, cosa que prohibeix les ingenuitats fieqüents davant de l'operació histbrica. Pertanyent al temps que estudia, I'historiador esta obligat a situar-se, a pensar-se el1 mateix per referencia al seu objecte corn a agent de coneixenqa i no corn a simple vector o ectoplasma. Aquest esguard retrospectiu indueix a una relectura de tota la producció historica, una reavaluació de l'atzar, de l'esdeveniment en la seva singularitat i en el sentit de la seva desfatalització. En resulta doncs tota una problematica nova sobre la tria dels actors en el sentit d'una via mitja entre la contingencia i encadenament, entre discurs i estructura. El present ja no 6s concebut tant corn el lloc d'un passatge continu entre un abans i un després, sinó tal corn el concep Hannah Arendt corn a llacuna entre passat i futu~.~~ Aquesta noció arendtiana permet d'entendre millor el que el present pot comportar de discontinuitat, de ruptura, de comenqament del posible. Reenvia a la noció generacional que permet d'estructurar el viscut del present de manera col.lectiva: "Segons aquesta concepció, el temps no 6s pas un continuum, sinó que és interromput al punt en que l'ésser huma es troba i on elllella ha de prendre po4ció contra passat i futur junt~."~' Inscrit en el temps corn a discontinuitat, el present és treballat pel qui l'ha d'historicitzar en un esforc per copsar la seva presencia corn a absencia, a la manera en que Michel de Certeau definia I'operació hi~toriografica.~' Aquesta dialectica és tant mes difícil de realitzar quant que cal procedir a una desintricació voluntarista per la historia del present, més natural quan es tracta d'un temps acomplert: "La qüestió consisteix a saber si, per ésser histbrica, la historia del temps present no pressuposa pas un moviment semblant a la caiguda en I'absencia, del fons del qual el passat ens ínterpel.laria amb forqa d'un passat que a penes fou present."63 Copsem aquí en quin punt la historia del temps present és animada per motivacions més profundes que les d'un simple accés a allo més contemporani. És la recerca del sentit que guia les investigacions tant corn el refús de l'efímer. Un sentit que ja no és un telos, una continuitat preconstituida, sinó una reacció a "l'a-cronia ~ontem~orhia."~~ La historia del '" A. Cliauveau i P. Tétart, Questions 6 l'histoire des tempsprésent, Brussel~les, 1992, pp. 25-26. " H. Areiidt, Between past and Future, New York, 1954. "' L. Passerini, "La lacune du présent" a Écrire I'histoire du tempsprésent, op. cit., p. 60. " M. de Certeau, L'absent de I'histoire, París, !973. " P. Ricoeur, "Remarques d'un philosohe", a Ecrire l'histoire du tempsprésent, op. cit., p. 39. " J. P. Rioux, "Peut-on faire une histoire du temps présent?", a Questions a I'histoire des temps présents, Brussel~les, 1992, p. 50. TOMBANT DE LA HISTONOGRAFIA FRANCESA 159 l temps present es diferencia doncs radicalment de la historia del temps present classicarnent contemporhia. Va a la recerca del gruix temporal i busca ancorar un present massa sovint v&cut en una mena de manca de pesantor temporal. La historia és una hermeneutica I Les tesis de Paul Ricoeur són tan més precioses pels historiadors d'ofici, que ha sabut resistir la temptació cientista tot situant-se fermament a I'interior de la filiació hermeneutica. Des de Schleiermacher l'hermenhutica ha sortit del seu horitzó regional, religiós, per dotar-se d'un programa general d'elaboració de les regles universals valides, a fi de fer proper allo que és llunyh, de depassar la distancia cultural i per tant de fer progressar la comprehensió de I'altre. Pero és sobretot per Dilthey que es realitza el projecte de Schleiermacher en el nivel1 d'una interrogació propiament historica. Al moment en que Ranke i Droysen esguarden del costat de les ciencies de la natura per donar a la histbria una dimensió científica, Dilthey els oposa l'horitzó de la comprehensió i distingeix dues epistemologies: la propia del món físic i la que posa de relleu el rnón psíquic. Dilthey tracta de fundar la historia com a coneixement científic, depassant la simple intuició, a partir de la hipotesi segons la qual la vida *8 produeix formes en el seu do11 que s'estabilitzen en diverses configuracions, en normes que s'aparenten al que més tard Nobert Elies descriura sota el teme de configuració i Max Weber sota el d'ideal-tipus. L'hermeneutica no posa de relleu, doncs, de cap manera en aquest sentit qualsevol psicologisme salvatge com és massa sovint habitual de creure, sinó una preocupació de copsar el jaq objectivat de la comprehensió. Realga una reflexió sobre l'histbric, sobre les seves propies condicions de I'ésser. ~dhuc si Dilthey aboca a una aporia per tenir per massa subordinat el problema hermeneutic al problema psicologic, no ha percebut menys "el nucli central del problema: saber que .la vida no copsa la vida més que per la mediació de les unitats de sentit que s'eleven per sobre del flux histori~."~' Aquesta reflexió sobre l'histbric sera represa més tard per Husserl, especialment pel darrer Husserl, el de la Krisis. El programa fenomenologic de Husserl, desviat en els anys 1930 pel curs trhgic de la historia alemanya, es torna cap a la historia com a moment privilegiat de comprensió de nosaltres mateixos. Pero el sentit a recuperar és tot interior, gens d'abocament a una recerca eidetica, d'un temps immanent a la consciencia mateixa: "Car la historia és la 'nostra' historia, el sentit de la historia, el sentit de la histbria és el nostre ~entit."~' La posta en referencia a partir de la noció d'intencionalitat historica d'un doble proces de retenció i de protecció permet a Husserl de mostrar que el present no es redueix pas a un instant puntual sinó que comporta una intencionalitat " P. Ricoeur, Du fexte a l'action, París, 1986, p. 87. " P. Ricoeur, A l'école de la phenornenologie, Paris, 1986, p. 34. 160 FRANCOIS DOSSE longitudinal: "que assegura la continuitat mateixa de la durada i preserva el mateix dins l'altre."67 Els canvis successius i les diferencies són aleshores inclosos dins la nostra vivencia i allo que realitzen les anticipacions d'un passat rememorat: "En aquest sentit, el present 6s l'efectuació del futur rernem~rat."~' Només podem pensar doncs la discontinuitat sobre el fons de continuitat que 6s el temps el1 mateix. Aquesta apropiació ha estat fortament subratllada per Gadamer, la hermenbutica del qual rebutja els talls radicals entre tradició i ciencies historiques, entre el curs de la historia i el saber de la historia. La comprehensió no realca pas cap subjectivitat en posició de mestressa, sin6 de la "inserció dins del procés de la transmissió on es mediatitzen constantment el passat i el pre~ent."~' El projecte hermeneutic té per ambició investir aquest entremig entre familiaritat i estranyament que constituiex la tradició. La discontinuitat que oposa el nostre present al passat esdevé aleshores un trumfo per desplegar una nova consciencia historiografica: "La distdncia temporal no és doncs un obstacle a remontar ... Importa en realitat de veure en la distancia temporal una possibilitat positiva i productiva donada a la c~mprensió."~~ És aquesta exigencia de pensar a l'interior de la tensió entre exterioritat i interioritat, pensament del defora i del de dins, que ha incitat Ricoeur a buscar i a depassar les diverses apories del pas purament especulatiu de la temporalitat aixi com de l'aproximació reificant d'aquesta. Pensar en l'articulació de la separació entre un temps que ha d'apareixer i un temps que és concebut com a condició dels fenomens 6s l'objecte de la trilogia que publica sobre la historia durant els anys q~aranta.~' Paul Ricoeur repren, tot allargant-la, la seva reflexió sobre els regims d'historicitat concebuts com a tercer-temps, tercer discurs pres en tensió entre la concepció purament cosmologica del moviment temporal tal com es desplega a Aristotil, després a Kant, i una aproximació íntima, interior del temps que retrobem a Sant Agusti i després a Husserl. Entre el temps cosmic i el temps intim se situa el temps explicat de l'historiador. Permet de reconfigurar el temps per mitja de connectors específics. Paul Ricoeur situa doncs el discurs historic dins d'una tensió que li és propia entre identitat narrativa i ambició de veritat. La poetica, del discurs apareix com la manera de depassar les apories de l'aprehensió filosofica del temps. Ricoeur prefereix en aquest punt la noció de refiguració a la de referencia car es tracta de redefinir la noció mateixa de "realitat" histbrica a partir dels connectors propis del tercer-temps historic, el més sovint utilitzats pels historiadors d'ofici sense problematització. Entre aquests connectors, retrobem en efecte dues categories familiars a l'historiador: el de "temps calendari 6s el primer pont llancat per la practica histbrica entre el temps viscut i el temps 61 P. Ricoeur, Temps et Récit, t. 3, 1985, reedició Parls, 1991, pp. 53-54. " Ibid. p. 68. " H. G. Gadamer, Vérife et Métodhe, Parls, 1976, p. 130. 'O IbM p. 137. '' P. Ricoeur, Temps et Récit, t. 1, Parls, 1991, p. 190. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 161 co~mic."'~ Es reaproxima al temps físic per la seva mesurabilitat i manlleva del temps viscut. El temps calendari "cosmologitza el temps viscut" i "humanitza el temps co~mic."~' La noció de generació, esdevinguda una categoria d'analisi essencial avui des dels treballs de Jean Francois Sirinelli, és considerada per Ricoeur com una mediació major de la practica histbrica que permet també, com ho ha mostrat Dilthey, d'encarnar aquesta connexió entre temps públic i temps privat. La noció de generació permet d'atestar el deute, més enllh de la finitud de l'existtncia, més enlla de la mort que separa els ancestres dels contemporanis. Hi ha en fi la noció de "empremta" que ha pres amplkia fins a tal punt que avui Carlo Ginzburg concep un nou paradigma diferent del paradigma galiblea i que defineix com el de l'empremta indi~ikia.~~ Objecte usual de l'historiador, la noció de empremta, materialitzada pels documents, els arxius, no és pas menys enigmatica i essencial per la reconfiguració del temps. Ricoeur manlleva l'expressió de significancia de l'empremta a Emmanuel ~évinas," en tant que alteració d'un ordre, significant sense ésser aparegut. Pero inscriu també la noció d'empremta dins del seu lloc historic. Aquesta noció és utilitzada dins de la tradició historica des de temps enrera, ates que la retrobem a Seignobos tant com a Marc Bloch. Aquesta concepció d'una ciencia historica per empremtes correspon al seu tombant referencia1 en una ambivalencia que resisteix a la clausura del sentit car el vestigi és alhora submergit en el present i es troba el suport d'una significació que ja no és allí. La tentativa dels Annales en els anys setanta de trencar amb el discurs ha estat, segons Ricoeur, ilelusbria i contradictoria amb el projecte historiador. Certament l'escola dels Annales, tot admetent que l'historiador construeix, problematiza i projecta la seva subjectivitat sobre el seu objecte de recerca, semblava a priori reaproximar-se a la posició de Ricoeur. Pero en efecte no és pas per adoptar el punt de vista hermeneutic de l'explicació comprehensiva. Els Annales tenien per fita essencial l'escola metodica. Al contrari, no es tractava doncs d'allunyar-se del subjecte per trencar el discurs historicitzant i fer prevaldre la cientificitat d'un discurs historic renovat per les ciencies socials. Per fer apareixer millor el tal1 epistemologic operat pels Annales, els seus indicadors i deixebles han pretes girar el col1 a allo que era designat sota la forma pejorativa d'historia historicitzant: l'esdeveniment i el seu discurs. Hi ha hagut ben bé desplacaments d'objectes, una reavaluació dels fenomens economics en els anys trenta, després una valorització de les logiques espacials en els anys cinquanta. Femand Braudel ha denunciat el temps curt reenviat a I'il~lusori per referencia a les permanencies dels grans sbcols de la geo-historia, de llarga durada. Nogensmenys, i Paul Ricoeur ho han ben mostrat, les regles de 72 P. Ricoeur, Temps et Récit, t. 3, 1985, París, 1991, p. 190. 7' Ibid., p. 197. 74 C. Ginzburg, "Traces, Racines d'un paradigrne indiciaire", a Mythes, Emblimes, Traces, París, 1989, pp. 139-180. 75 E. LBvinas, La Trace, Humanisme de lautre homme, Montpellier, 1972, p. 57-63. 162 FRAWOIS DOSSE l'escriptura histbrica l'han privat de bascular dins de la sociologia, car la llarga durada resta durada. Braudel, en tant que historiador, quedava tributari de formes retoriques prbpies de la disciplina histbrica. Contrhiament a les seves proclamacions atronadores, perseguia el1 tambd, dins la seva tesi, la realització d'un discurs: "La noció mateixa d'histbria de llarga durada deriva de l'esdeveniment dramatic ..., és a dir de l'esdeveniment-posat-en-int~iga.~~ Certament, la intriga que ja no tb per subjecte Felip 11, sinó el mar Mediterrani, és d'un altre tipus, pero no resta menys una intriga. La Mediterrhia figura un quasi-personatge que coneix la seva darrera hora de gloria al segle XVI abans que hom assisteixi a un basculament cap a 17Atlhtic i 17Am&rica, moment en el curs del qual "la Mediterrhia al mateix temps surt de la gran hi~tbria."~ La dramatització s'imposa doncs a qualsevol historiador, hdhuc al que pren mds distancia en relació al discurs clhssic de l'esdevenimental político-diplomhtic. La narració constitueix doncs la mediació indispensable per fer treball histbric i lligar així l'espai d'experikncia i l'horitzó d'espera del qual parla Koselleck: "La nostra hipbtesi de treball acaba així per tenir el discurs per guardia del temps, en la mesura en que no seria temps pensat sense dsser e~plicat."~' La configuració del temps passa per la narració de l'historiador. La configuració histbrica així entrevista es desplaga entre un espai d'experikncia que evoca la multiplicitat dels recorreguts possibles i un horitzó d'espera que defineix un futur-tomat present, no reductible a una simple derivada de l'experihcia present: "Així espai d'experikncia i horitzó d'espera fan, millor que oposar-se plenament, condicionar-se mút~ament."~~ La construcci6 d'aquesta hermeneutica del temps historic ofereix un horitzó que ja no és nombs teixit per la fditat científica, sinó extes cap a un fer huma, un dialeg a instituir entre les generacions, un actuar sobre el present. És en aquesta perspectiva que convd reobrir el passat, revisitar les seves potencialitats. Tot recusant la concepció purament antiqühia de la historia, l'hermenkutic histbric entreveu "tomar les nostres esperes més determinades i la nostra experiencia més indeterminada."80 El present reinvesteix el passat a partir d'un horitzó histbric deslligat d'ell. Transforma la distancia temporal morta en "transmissió generativa de sentit."" El vector de la recontnició historica es troba aleshores en el cor de l'actuar, del tomar-present que defineix la identitat narrativa sota la seva doble forma de la memeté ("Idem") i de soiseme ("Ipseitat"). La centralitat del discurs relativitza la capacitat de la histbria d'incloure, en el seu discurs, una explicació closa sobre mecanismes de causalitat. No permet ni de revenir "a la pretensió del subjecte constituent de dominar el sentit,"" ni de renunciar a la idea d'una globalitat de la histbria segons les seves '9. Ricoeur, Temps et Récit, París, 1983, t. 1, p. 289. 77 Ibid. p. 297. 7qbid. 1985, t. 3, reedic., París 1991, p. 435. '"bid. p. 377. 'O Ibid. p. 390. Ibid. p. 399 R2 Ibid. p. 488. TOMBANT DE LA HISTONOGRAFIA FRANCESA 163 "imp1icacions etiques i p~lítiques."~~ L'atenció als procediinents textuals, narratius, sinthctics pels quals la historia renuncia el seu regim de veritat, condueix a reapropiar-se les experiencies dels treballs de tota la filiació narratologista particularment desenvolupada en el món anglo-saxó i coneguda a Franca grhcies a Paul Ricoe~r.'~ El desenvolupament de les tesis narrativistes s'ha alimentat en efecte pel linguistic turn, per la crítica del model nomolbgic i per la presa en compte del discurs com a jaciment de saber, com a desplegament de recursos d7intel.ligibilitat. Els narrativistes tenen així permís per mostrar la manera en que el modus del discurs té valor explicatiu, i no seria sin6 per la utilització constant de la conjunció subordinada "perque," que recobreix i confon dues funcions diferents: la consecució i la conseqüencia. Els lligams cronolbgics i els lligams lbgics són així afirmats sense ésser problematitzats. Perb convé desimbricar aquesta contrasenya, el "perque" d'ús xocant. És a aquest treball sobre les capacitats explicatives propies del discurs que ha menat el corrent narrativista. William Dray ha mostrat tambk que la idea de causa ha d'esser disjunta de la idea de llei.85 Ha defensat un sistema causal irreductible a un sistema de lleis, criticant alhora els qui practiquen aquesta reducció i els qui exclouen tota forma d'explicació. Un xic més tard Georg Hemik Von Wright preconitza un model mixt fundat sobre una explicació dita quasi-causalB6 com la més apropiada per a la historia i per a les ciencies humanes en general. Les relacions causals són, segons ell, estrictament relatives a llur context i a l'acció que hi esta implicada. Tot inspirant-se en els treballls d'Elisabeth Anscombe, privilegia les relacions intrínseques entre les raons de l'acció i l'acció mateixa. Von Wright oposa aleshores la connexió causal no logica, purament externa, portant sobre els estats de sistema, i la connexió lbgica referida a les intencions i prenent una forma teleolbgica. El vincle entre aquest dos nivells heterogenis es situa dins dels trets configurants del discurs: "El fil conductor, segons jo, és la intiga, en tan que síntesi de l'heter~geni."~~ Arthur Danto revela, pel seu costat, les diverses temporanitats a l'interior del discurs histtoric i remet en qüestió la ilalusió d'un passat com a entitat fixa per a referencia a la qual l'esguard de l'historiador solament seria mobil. Distingeix per contra tres posicions temporals internes a la narració.'' El domini de l'enunciat implica ja dues posicions diferents: la de l'esdeveniment descrit i la de l'esdeveniment en funció del qual 6s descrit. Cal encara afegir el pla de l'enunciació que es situa en una altra posició temporal, la del narrador. La conseqüencia epistemologica d'una tal diferenciació temporal fa figura de paradoxa de la causalitat donat que un esdeveniment ulterior pot fer apareixer un 83 Ibid. p. 489. 84 P. Ricoeur, Temps et Récit, Parls, t. 1, pp. 173-246. HS W. Dray, Laws and Explanation in History, Oxford, 1957. S%G. H. Von Wright, Explanation and Understanding, Londres, 1971 87 P. Ricoeur, Temps et Récit, op. cit., t. 1, p. 202. SR A. Danto, Analytic Philosophy of History, Cambridge, 1965. 164 FRANCOIS DOSSE esdeveniment anterior en situació causal. Per altra banda, la demostració de Danto toma a considerar com a indistins explicació i descripció, tot essent la historia de forma seguida, segons la seva expressió. Alguns han anat encara més lluny com Hayden White en la perspectiva de construcció d'una poktica de la historia," en pressuposar que el registre de l'historiador no és pas fonamentalment diferent del de la ficció en el pla de la seva estructura narrativa. La histbria seria, doncs, primerament escriptura i artifici literari. Hayden White situa la transició entre el discurs i l'arguementació dins de la noció de posta en intriga. Paul Ricoeur esta doncs molt prbxim a aquestes tesis. Saluda a més en els narrativistes dues experiencies majors. En primer lloc, fan la demostració que "contar (narrar), és ja explic ar... L7'un per l'altre' que, segons Aristbtil, fa la connexió logica de la intriga, és d'ara en endavant el punt de partida obligat de tota discussió sobre la narració histori~a."~~ En segon lloc, a la diversificació i jerarquització dels models explicatius intems al discurs. Tot i així, i malgrat aquests dos avencos en la comprehensió del que és un discurs histbric, Paul Ricoeur no segueix pas les tesis més radicals dels narrativistes quan postulen la indistinció entre historia i ficció. Malgrat llur proximitat, subsisteix un tal1 epistemologic que esta fundat sobre el regim de vericitat propia del contracte de l'historiador en relació al passat. Comparteix en aquest punt la posició de Roger Chartier quan afirma que "l'historiador té per tasca donar una coneixenca apropiada, controlada, d'aquesta 'població de morts' -personatges, mentalitats, preusque és el seu objecte. Abandonar aquesta pretensió, potser desmesurada pero fundadora, fóra deixar el camp lliure a totes les falsificacions, a tots els fal~aris."~' Aquesta crida del contracte de veritat que lliga l'historiador al seu objecte des dYHerodot i Tucídides és de primera importhcia per oposar-se a totes les formes de falsificació i de manipulació del passat. No és pas contradictori amb el fet d'estar atent a la histbria com a escriptura, com a practica discursiva. L'atenció als regims de discurs implica tomar a aquesta zona d'indeterminació a fi de reprendre com es fabriquen els regims de veracitat i quin es l'estatut de l'error, el carhcter inconrnesurable o no de les diverses assercions que es donen com a científiques. Ricoeur no segueix doncs la tentativa deconstruccionista de Michel Foucault i de Paul Veyne que s'inspira en Nietzche i pregona una simple genealogia de les interpretacions que recobriria els fets historics. Recusant tot alhora la temptació positivista i la temptació genealbgica, Ricoeur llur oposa "una analisi de la realitat historica que situa sota el signe de xv H. White, Metahistoiy: The Historical Imagination in Nineteenth-Cenfury Europe, Baltimore i Londres, 1973. " P. Ricoeur, Temps et Récit. op. cit., t. 1, p. 251. " R. Chartier, Le Monde, 18-3-1993. TOMBANT DE LA HISTORIOGRAFIA FRANCESA 165 la 'representhcia7 (représentance) per subratllar el seu doble estatut de realitat i de fi~ció."~~ Instituto Jacques Prévert (Traducció de Lluís Alabrús.) RESUMEN: Partiendo de la reciente rectzjicación de la línea editorial de la revista Annales, se tratan cuatro problemas metodológicos de la historiografa actual, tal como se manifiestan en las reflexiones de diversos historiadores y pensadores: la cuestión de la historie événementielle; el retorno de la historia política; las posibilidades de una historia del "tiempo presente;" y la hermenéutica histórica desarrollada por Paul Ricoeur. SUMMARY: Starting from the recent rectification of the editorial line of the review Annales, Dosse deals with four methodological problems of the contemporary historiography as they appear on the rejlections of a certain number of historians and thinkers: the question of the histoire événementielle, the return of the political history, the possibilities of a 'present time" history and the historical hermeneutics developed by Paul Ricoeur. 92 0. Mongin, Paul Ricoeur, París, 1994, p. 132.