Els mites històrics i el nacionalisme català. La història moderna de Catalunya en el pensament històric i polític català contemporani (1840-1939)

MANUSCRITS, no 12, Enero 1994, págs. 193-212 ELS MITES HISTORICS I EL NACIONALISME CATALA. LA HISTORIA MODERNA DE CATALUNYA EN EL PENSAMENT HISTORIC I POLÍTIC CATALA CONTEMPORANI (1840-1939). Antoni Simn i Tarrés A Catalunya, el desenvolupament del catalanisme com a procés de construcció nacional, sempre en complexe convivencia amb els altres pobles peninsulars, ha donat una especial rellevancia a la ciencia historica i paral.lelament als mites historics. Resulta ben simptomatic que L'Aven~ -revista de divulgació historica actual de més difusió en l'hbit catalahagi dedicat els números més emblematics de la seva vida editorial a temes relacionats amb les bases historiques del fet nacional catala i la relació d'aquest amb la construcció de l'estat espanyol: així el dossier del número 50 s'ocupa dels "mites de la historia de Catalunya", el número 100 fou dedicat íntegrament a "Catalunya i Espanya, entre la nació i l'estat" i el 150 a "Catalunya mite a mite". Així mateix, des de la mateixa revista, la premsa diaria i d'altres mitjans de comunicació no s'ha deixat de discutir sobre la conveniencia i legitimitat de mantenir uns mites historics per mobilitzar la consciencia nacional catalana i enfrontar-los als mites que ha desenvolupat una historiografia amb una visió uniformitzadora i centralista de la historia d'Espanya.(i) Cal destacar, pero, que el coneixement d'aquests l.- Vegeu per exemple M.BARCEL0, B. de RIQUER, E. SERRA i d'altres "Debat sobre la tasca de l'historiador avui", L'Aveng, no 67 (1984), pp. 70-76; R. GARCIA CARCEL, "Els mites i la Historia de Catalunya", L'Avenc, no 72 (1984), pp. 81-82; Oriol PI DE CABANYES, "Desmobilitzar la historia", Serra d'Or (juliol-agost) 1982, p.33 i la resposta de Ferran MASCARELL, "Desmitologitzar no és desmobilitzar", L'Avenc, no 53 (1982), p. 2; A. referents histbrics considerats com a mites de la historia de Catalunya - l'Onze de Setembre, Pau Claris i la Guerra dels Segadors, Jaume 1 i els almogivers.. .- és ben escas dins la societat catalana actual. Un sondeig d'opinió encarregat, a finals de 1991, per la Fundació Acta amb objecte de determinar l'interks específic pels temes d'Histbria de Catalunya i el nivel1 de coneixements existents, oferia uns resultats decebedors en aquest sentit. El fet més recordat de la Historia de Catalunya era la caiguda de Barcelona a mans de l'exercit borbonic I'Onze de Setembre de 17 14, del qual en tenia coneixement el 14'8 per 100 de la població enquestada, el segui Sant Jordi i el Drac (sic) amb un 5'3 per 100, mentre que de la Guerra dels Segadors només en tenia coneixenca el 2'9 per 100 dels enquestats. Entre els personatges histbrics, Companys era el que gaudia de més renom, en ésser recordat per un 34' 1 per 100 dels enquestats. El seguia Tarradellas arnb un 31'6 per 100, mentre que Rafe1 Casanovas ho era en un 5'2 per 100 i Pau Claris era practicament ignorat. (2) El desconeixement generalitzat, per part de la societat catalana actual, de la seva propia historia no significa, pero, que determinades idees basiques del catalanisme polític elaborades a partir de referents histbrics -com pot ésser la lluita del poble catala contra les agressions del poder centralhagin penetrat en importants sectors socials; i, precisament, l'objecte d'aquest article sera desentranyar com el pensament polític i histbric catala contemporani -des de els primers homes de la Renaixenca fins la Guerra Civil de 1936-39- ha interpretat, utilitzat i sovint manipulat els referents histbrics de l'etapa de la formació de l'estat modern per a nodrir un discurs estat-nació, canviant BALCELLS, E. MARTI i J. TERMES, "Historia nacional i historia social. Problemes de la historiografía sobre el fet nacional catali", L 'Avenc, no 87 (1985), pp. 66-77; F. ROCA i R. VINYES, "Per traspassar la boira. Resposta a Albert Balcells, Casimir Martí i Josep Termes", L'Avenc, no 93 (1986), pp. 70-75; E. PUJOL, El descrkdit de la historia, Girona, 1993. 2.- L'enquesta fou realitzada per l'empresa Line Staff entre una mostra representativa de la població de Catalunya, de 15 a més de 64 anys d'edat, mitjancant entrevistes personals. He pogut accedir als resultats de l'enquestagricies a l'arnabilitat del professor J.B. Culla membre de la Fundació Acta. D'altra banda, la premsa diaria catalana se'n feu resso d'aquests resultats a partir d'una roda de premsa celebrada al Col.legi de Periodistes de Catalunya el 19 de desembre de 1991. i divers. Tractarem, en definitiva, de convertir aquests mites i imatgeria historica en objecte d'analisi historica.(s) Recentment, autors com J. M. Fradera, Joan Lluís Marfany o Miquel Almirall han senyalat que la cultura catalana de la Renaixenca literaria i romantica del segle XIX, lluny d'oposar-se, alimenta un patriotisme espanyol que pretenia legitimar i sostenir el regim polític sorgit de la revolució liberal. (4) La proposta nacionalitzadora espanyola implicava la creació i la difusió de valors comuns desenvolupats entre d'altres mitjans a partir de l'elaboració i propagació de mites i símbols d'una historia nacional. Així, el discurs ideologic de les histories d'Espanya de Modesto Lafuente, Víctor Gebhardt, Dionisio Aldama o Fernando Patxot, era destinat a fer una historia nacional i espanyola, valorant tot allo que formava part d'un patrimoni comú, per tal d'inculcar als ciutadans la consciencia d'identitat espanyola.(s) Aixb es va fer a partir de la tesi tradicional que la nació espanyola era una realitat preexistent, fruit d'una llarga convivencia que cristal.litzaria en la unitat territorial i política dels Reis Catblics. Modesto Lafuente dira: "Enlázanse los príncipes y las coronas; la concordia conyugal trae la concordia política; es un doble consorcio de monarcas y monarquías; y aunque todavía sean Isabel de Castilla y Fernando de Aragón, el que les suceda no será ya rey de Aragón ni rey de Castilla, sino rev de Esvaña: palabra apetecida, que no habíamos podido pronunciar en tantos centenares de años como hemos históricamente recorrido. Comienza la unidad. "(6) 1 Dionisio 3.- Tal com ha dit R. GARCIA CARCEL: "Els mites no han de ser altra cosa per a l'historiador que objectes histories en ells mateixos, examinats sobre el prisma de la raó i des de I'exigencia de I'honestedat. La funció de l'historiador davant els mites ha de ser la de demostrar-ne el relativisme historic, la multiplicitat de lectures que ofereixen al llarg del temps i en funció de la identitat dels seus interprets", "Els mites.. . " (1984), p. 82. 4.- J. M. FRADERA, Cultura nacional en una societat dividida. Barcelona, 1992. J. L1. MARFANY, "Mitologia de la Renaixenca i mitologia nacionalista", L'Avenc, no 164 (1992), pp. 26-29; M. ALMIRALL, "L'espanyolitat dels fundadors de la Renaixenca", L 'Avenc, no 169 (1993), pp. 58-61. Vegeu també la panorhica tracada per Horst HINA, Castilla y Cataluña en el debate cultural 1714-1939, Barcelona, 1986, pp. 77-202. Vid. Paloma CIRUJANO, Teresa ELORRIAGA i Juan Sisinio PEREZ GARZON, Historiografía y nacionalismo español, 1834-1 868, Madrid, 1985. Especialment pp. 71-99, on s'analitzen, pero, les divergencies interpretatives de la Historia d'Espanya, entre historiadors tradicionalistes, moderats i progressistes. 6.- M. LAFUENTE, Historia general de España, Madrid 1850, Tom 1, p. 118. 196 ANTONI SIMON 1 TARRÉS Aldarna lloari uns reis que lograren "unificar esta nación de héoes y formar de varios gloriosos reinados, uno sólo y gloriosísimo" 47) A Catalunya, l'ideal d'una Espanya-nació també sera present en la cultura emergent d'una burgesia catalana interessada en la defensa d'un mercat nacional espanyol. Un autor com Jaume Balmes -principal tebric d'un projecte polític i cultural al servei de les aspiracions de domini i estabilitat de la burgesia catalana i que defensava un pacte entre els resultats de la revolució liberal i la tradicional forqa de la religió i 17Església (8)- asumia plenament el discurs historiogrific de la unitat nacional espanyola i els seus referents histbrics claus. En un article titulat "La suerte de Catalunya", publicat l'any 1843 en el primer número de la revista La Sociedad, Balmes defensava un provincialisme conciliable amb els "grandes intereses de la nación". Aixb, deia Balmes, "Sin soñar en absurdos proyectos de independencia, injustos en sí mismos, irrealizables por la situación europea, insubsistentes por la propia razón, e infructuosos además y dañosos en sus resultados; sin ocuparse en fomentar un provincialismo ciego, que se olvide de que el Principado está unido al resto de la monarquía; sin perder de vista que los catalanes son también españoles (. . .) sin entregarse a vanas ilusiones de que sea posible quebrantar esa unidad nacional, comenzada en el reinado de los Reyes Católicos continuada por Carlos V y su dinastía, llevada a cabo por la importación de la política centralizadora de Luis XIV con el advenimiento al trono de la Casa de Borbón, afirmada por el inmortal levantamiento de 1808 y la guerra de la Independencia.. . "(9) '.- D. ALDAMA, Historia general de España, 2a ed., Madrid, 1860-1866, Vol. 111, p. 126. ".- Sobre el pensament de Jaume BALMES vegeu especialment els recents treballs de J. M. FRADERA, Quatre etapes en la trajecthria política de Jaume Balmes: aproximació a l'evolució del seu pensament, Vic, 1988, i Casimir MARTI, "Jaume Balmes: entre la reacció i la revolució" dins Albert BALCELLS (Ed.), El pensament polític catala (del segle XVIII a mitjan segle XIX), Barcelona, 1988, pp. 57-74. 9.- J. BALMES, "La suerte de Cataluña", La Sociedad 1 (1843), pp. 60-68. ELS MITES HISTORICS 1.. . 197 La decantació cap a la historia medieval entre els estudis histbrics i la divulgació histbrica en forma de novel.la literaria, obres de teatre o exposicions pictbriques és ben característica d'aquesta etapa de la cultura catalana. Així, Joan Cortada i Ramon va utilitzar la novel.la histbrica com a instrument per a donar a conkixer la histbria patria, a la manera de Walter Scott, publicant entre 1835 i 1840 cinc obres, totes centrades a 17Edat Mitjana: La heredera de Sangumi(1835), El rapto de Doña Almodis, hija del conde de Barcelona D. Berenguer III (1836); Lorenzo (1837), Las revueltas de Cataluña o el bastardo de Entenga (1838) i El Templario y la villana (1840). Pels mateixos anys, el jove dramaturg Jaume Tió catalanitzava els continguts tematics del teatre amb obres com Generosos a cuál más, estrenada a Barcelona 17any 1840 i centrada en la captivitat del Príncep de Viana i l'aixecament contra Joan 11, obra a la que seguirien Alfonso III el liberal o leyes de deber y amor y El Espejo de venganzas, camí teatral que seguiríen Victor Balaguer i Antoni Bofarull. Aquest últim publicaria també el 1846 el llibre Hazañas y recuerdos de los catalanes o colección de leyendas, on a imitació del que havien fet Goethe i Klopstock, recolliria vint-i-sis llegendes de passatges de la histbria medieval catalana, des de les de l'escut de Guifré el Pilós fins a la de l'empresonament del Príncep de Viana.(io) Altrament, l'examen de la poesia patribtica de tematica histbrica premiada, des de 1859 als Jocs Florals de Barcelona amb 1'Englantina o amb un acckssit, demostra la gran superioritat numkrica dels referents histbrics i de la mitologia medieval com la mort de Pere el Catblic a Muret, el fratricidi de Berenguer Ramon, la Guerra Civil del segle XV i, sobre tot, Jaume 1 i la conquesta de Mallorca i les conquestes dels Alrnogivers. Un total de seixanta-un poemes histbrics de tematica medieval són guardonats entre 1859 i 1898, mentre que els dedicats a episodis dels segles XVII i XVIII només són setze.(ii) La historiografia i la irnatgeria histbrica de la cultura de la primera Renaixenca tractara d'obviar tant les contradiccions socials internes de la formació histbrica catalana com els records conflictius amb el poder central hispanic-castella en les primeres etapes de la formació de l'estat modern espanyol. El 1856, Joan Mañé i Flaquer -possiblement el periodista més influent del seu tempsescrivia a El Criterio de Madrid: "desde Felipe V, para los catalanes, castellano fue sinónimo de opresor, de enemigo; pero andando el tiempo, dulcificado el rigor del poder central, esa prevención quedó relegada a las clases inferiores, hasta que la invasión napoleónica de 1808, borrando las últimas huellas de añejas lo.- Vid. : J. M. FRADERA, "Cultura nacional.. . . " (1992), pp. 53-56 i 81-84. 'l.- Vid., J. L1. MARFANY, "Mitologia de la Renaixen~a.. . " (1992), p. 27. antipatías, hizo hermanos en el común peligro a dos pueblos que fueron encarnizados enemigos".(i2) En aquest sentit, Josep M. Fradera ha interpretat que la desaparició de referencies d'episodis conflictius com la Guerra de Successió, en els primers anys de la Renaixenca, obeiria a una logica de "conscient allunyament de la realitat. Una 16gica que, idealitzant el passat medieval o la vida pagesa, oferia un contrapunt a la conflictivitat de la Revolució liberal, de la guerra civil i dels efectes d'una industrialització ripida i profundament trasbalsadora. En aquest model els grans conflictes entre Catalunya i Castella hi tindrien un lloc secundari, per no dir insignificant" .(l3) Antoni Bofarull, en la memoria que va escriure com a secretari dels Jochs Florals de 1859, recordara les gestes del passat antic i medieval catala per "avansar en pro de la honra nacional" espanyola, i per provar que "lluny de ser obstacle lo recort de la nacionalitat vella y respectiva pera enrobustir la nacionalitat nova, es ans be lo medi pera conservarla gran y fortaw.(i4) Tal com ha senyalat Joan Lluis Marfany en aquesta etapa de la cultura catalana "Patriotisme catala i patriotisme espanyol no s'oposen pas. Al contrari: aquest s'expressa a través d'aquell" . (15) Al mateix temps es reivindicara, molt d'acord amb l'ideari romhtic liberal de l'kpoca, la historia de Catalunya com exemple paradigmitic de la lluita d'un poble per la llibertat. Víctor Balaguer -el gran divulgador de la mitologia historica catalana (16)- escriura en la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón "una historia, no interrumpida por espacio de seis siglos, de libertad constitucional, como no tiene mejor la misma Inglaterra que pasa por ser el templo de 12.- J. MAÑE i FLAQUER, "Cataluña" dins Colección de artículos, Barcelona 1857, p. 421. ".- J. M. FRADERA, "Passat i identitat, La Guerra de Successió en la política i la literatura del segle XIX catali", El País (16-IX-1993), Quadern 566, pp. 2-5. La cita a p. 4. 14.- A. BOFARULL, "Jochs Florals 1859. Memoria del secretari" reproducció facsímil a J. MOLAS, M. JORBA i A. TAYADELLA (Ed.), La Renaixenca. Fontsper al seu estudi, 1815-1877, Barcelona, 1894, pp. 186-213. La cita a pig. 187. 15. - J. L1. MARFANY, "Mitologia de la Renaixenca.. . " (1992), p. 27. 16.- Sobre la divulgació del mite de Pau Claris, veure R. GARCIA CARCEL, Pau Claris. La revolta catalana, Barcelona, 1980, p. 134 SS. la libertad constitucional en Europan,(i7) remarcant a les Bellezas de la historia de Cataluña que "la historia de Cataluña es también, no hay que dudarlo, la historia de la libertad en EspaÍia".(l8) Balaguer contraposari la forma de govern "liberal democrhtica" de la Corona d'Aragó en els temps medievals amb la monarquia "autoritaria" i "centralista" dels Austries i dels Borbons; la unió amb Castella havia trencat la trajectbria liberal, democritica i federal catalana. En la balada, escrita el 1862, Los quatre pals de sang, Víctor Balaguer exclamarh: Ai Castella castellana No t'hagués conegut mai (. .> 1'1s canons de Felip Quint Deixaren la Llibertat Sotaterrada entre les runes De Barcelona fumant. (19) Pocs anys després, en el llibre Esperances i Records, Balaguer definirh la Castella "castellana" com la representativa del nefast imperialisme i centralisme assimilista, contraposant-la amb una Castella "espanyola" que, juntament amb les altres províncies, constituiri la "nació espanyola". "Jo vull i desitjo [dirh Balaguer] l'espanyolització de Catalunya; lo que no vull és la castellanització d'EspanyaW.(2o) Les revoltes de 1640 i 1705 serh interpretades com una lluita contra l'absolutisme i el despotisme dels Austries i Borbons; i de la mateixa manera que la historiografia liberal espanyola va mitificar els comuners Padilla, Bravo i Maldonado com mhtirs de la llibertat, la historiografia romhtico-liberal catalana enaltirh les figures de Pau Claris 17.- V. BALAGUER, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, Barcelona 1860-63, vol. 1, p. 13. Sobre la concepció de la historia de Catalunya de Víctor Balaguer vegeu: E. SERRA, "Una aproximació a la historiografia catalana: els antecedents", Revista de Catalunya, vol. 26 (1989), p. 34 SS.; J. SOBREQUES, "Les histories generals de Catalunya en el periode historic de la Renaixenca i el romanticisme (segle XIX)" dins DD. AA., La historiografia catalana, Girona, 1990, pp. 19-35; R. GRAU i M. LOPEZ article "Víctor Balaguer" dins Zctineu. Diccionari de les cikncies de la societat als Paisos Catalans. Segles XVZZZ-XIX, Barcelona 1979. la.- V. BALAGUER, Bellezas de la historia de Cataluña, Barcelona, 1853, p. 3. 19.- Zdem, Poesies completes, Madrid, 1874, p. 262 s. 20.- Citat per H. HINA, "Castilla y Cataluña ..." (1986), p. 132. i Rafe1 Casanova, rebutjant, perb, les acusacions dels qui titllaven els catalans de rebels i revolucionaris. Lluís Cutchet a la seva Catalunya vindicada dirA: "en tres grandes épocas se han puesto los catalanes en oposición con el gobierno de sus reyes; en la de Juan 11, en la de Felipe IV y en la de Felipe V.. . escritores más o menos palaciegos han acusado ruidosamente a los catalanes de rebeldes. Les encontramos en realidad rebeldes, pero rebeldes al despotismo" .(21) El 1640 els catalans s'oposarh a la destrucció de les llibertats, destrucció que estava portant a la decadencia d'Espanya en l'epoca de la dinastia austríaca: "La libertad es la mejor base de una dinastía: esta es una verdad histórica y lógica al mismo tiempo, por más que parezca contrario a cierta gente; y como la dinastía austríaca caminaba a su ruina desde sus principios en España, ella misma iba destruyendo los principales fundamentos de su poder. Y la monarquía austríaca que viene de la locura acaba en la impotencia y en la imbecilidad más completa y lamentable. Y España cae postrada, avergonzada y sin sangre, hecha el ludibrio de Europa que se disputa sus restos. "(22) La primera biografía sobre Pau Claris, de la qual en fou autor Josep Coroleu, historiador i polític redactor de la ponencia sobre municipis de les Bases de Manresa, recollira aquesta línea interpretativa. Per Coroleu, Felip IV, com els altres Austries, fou un monarca despbtic: "Pera Felip IV no hi havien catalans, aragonesos, italians, flamenchs ni americans: no hi havia que sotmesos que devien tenirse per moly dichosos que 1s governés un princep que els poetes cortesans comparaven ab tots los heroes de la historia y tots los Deus de la xnitologia",~s) justificant d'aquesta manera la revolta de 1640. 'l. - L1. CUTCHET, Catalunya vindicada, Barcelona (1959), p. 9- 10. Certa Iiistoriografia liberal espanyola donara, de fet , una interpretació semblant . Eduardo CHAO a la seva Historia de España, Madrid, 1848-1851, continuació de la del P. Mariana, dira " Cataluña en el siglo XVII era quizá el único de los antiguos estados a donde no había penetrado el despotismo monárquico; conservaba sin lnenoscabo las franquícias y libertades adquiridas o recuperadas en tiempos de la conquista, pudiendo decirse que era el último baluarte en que flotaba la bandera de la España democrática". Vol. XIV, p. 54. 22.- LL. CUTCHET, "Catalunya vindicada" (1858), p. 399. 23.- Josep COROLEU, Claris i son temps, Barcelona, 1880, p. 14. ELS MITES HISTORICS 1.. . 20 1 Aquest episodi, pero, no havia de ser interpretat com un moviment separatista o antipatriotic, com determinats historiadors de la Restauració volien fer entendre. (24) Per Josep Coroleu " l'espanyolisme dels catalans esta escrit amb sanch generosa en lo ferestech rocam del Bruch, en los murs de la inmortal Girona, en les sorrenques planuries del Riff y en las naus gloriosos que admiraren el mon en les aygüas del Callao. La calumniosa enveja no pot esborrar tant nobles planes de la historia d'Espanya, ni Catalunya te necessitat de justificar les proesas de sa dignitat espanyola". (25) Josep M. Fradera també ha destacat com l'any 1841, quan es produi la primera demolició de la Ciutadella borbonica de Barcelona, mentre la premsa madrilenya interpretava el fet com una mostra del pervivent separatisme catala, la premsa barcelonina més directament vinculada amb els protagonistes -els progressistes i radicals de la Junta de Vigilanciafeia una apel.lació al pas endavant que aquel1 esdeveniment significava per el projecte nacional espanyol: "per als progressistes i radicals barcelonins -diu Fraderas'havia convertit en la Bastilla de Barcelona i de Catalunya. Dit d'una altra manera, s'havia convertit en el símbol de l'absolutisme i de l'opressió dels liberals. No reivindicaven la demolició enfront de Castella o d'Espanya, sinó com a símbol d'opressió política en el marc de 1'Espanya liberal, envers la qual declaraven un fort sentit de patriotisme" .(26) Pero, ja en les dkcades finals del Vuitcents, alguns historiadors i polítics atacaran les bases ideolhgiques i la interpretació de la historia de Catalunya del discurs conservador i espanyolista de la Renaixenca romantica. En 1873, Josep Narcís Roca i Farreras reivindicara un catalanisme democratic, republica i popular en front d'un catalanisme conservador que havia claudicat davant la monarquía centralista i autoritaria dels Borbons, i que per la defensa dels seus interessos de clase s'havia posat al costat de "l'espanyolisme madrileny " .(27) Roca i Farreras contraposava dues concepcions de la historia de Catalunya: la d'un catalanisme conservador de la qual no se'n podia esperar cap 24.- "LOS peligros de las rebeliones particularistas que desgraciadamente encendieron en España" sera el judici de A. CANOVAS DEL CASTILLO sobre els aixecaments de Catalunya i Portugal del 1640 en els Estudios del reinado de Felipe IV, Madrid, 2 vols., 1885. La cita a vol. 11, p. 284. 25.- J. COROLEU, "Claris.. . ", 1880, p. 215. 26.- J. M. FRADERA, "Passat i identitat ..." (1993), p. 3. 27.- J. N. ROCA i FARRERAS, "Lo catalanisme progressiu", La Renaixensa 111, no 10 (1873), pp. 125-127. Reproduit a J. MOLAS, M. JORBA i A. TAYADELLA, "La Renaixenca ..." (1984), p. 333. 1 208 ANTONI SIMON 1 TARRÉs de la subjecció catalana al centralisme castella dels temps moderns, hi ha que buscar-la en l'ensorrament econbmic del Principat propiciat, almenys en part, per l'exclusió del comerc america: "La coincidencia {del descobriment d'Adrica, amb la prohibició de comerciar-hi, i del tancament de la Mediterrania pels turcs, que impedí el trafic amb Llevant, arruina totes les esperances catalanes d'una possible influencia en la direcció política de l7Estat".(45) Tal com ha subrallat Joan Lluís Marfany, els fets i personatges histbrics que mitificarh els nacionalistes catalans del segle XX seran els relacionats amb la guerra de Saparació i la Guerra de Successió: el Corpus de Sang, Pau Claris, 170nze de Setembre, Bach de Roda, Rafe1 Casanova. . . episodis tots de conflicte amb els castellans; (46) i, simbblicament, el Cant dels Segadors, editat per primera vegada per Mila i Fontanals l'any 1882 i adaptat literhriament i musicalment per Francesc Alió deu anys després, es convertira en l'hirnne nacional de Catalunya. (47) Els esdeveniments dels segles XVII i XVIII de lluita contra el centralisme castella seran sovint mitificats en dos sentits, d'una banda s'exaltara l'unitat d'una nació que, com una sola persona es rebel.la contra l'opressió castellana. Com paradigma d'aquesta imatge histbrica pot agafar-se el treball de Ferran de Segarra i Ciscar La unitat catalana de 1640 on s'afirma a l'hora d'interpretar la revolució catalana que "Fou tot el poble, sense distinció d'estaments ni classes socials qui esdevingué imit en la defensa dels drets i llibertats de la terra. Nobles, plebeus, rics i pobres, laics i eclesiastics, tots rivalitzaren en aquella defensa constituint una verdadera unió sagrada, per lluita i sacrificar-se, per lluitar per la patria oprimida i anorreada" ,(48) per treuren després una Ilicó per la naixent Catalunya republicana: "treballeu amb fe i entusiasme, dintre del regim de República que tenim establert, en pro 45.- C. PI i SUNYER, L'aptitud economica de Catalunya, Barcelona, 1927. Edició de la Biblioteca dels Classics del Nacionalisme Catala, no 5 a cirrec de Icicard Vinyes, Barcelona, 1983, p. 172. 46.- J. L1. MARFANY, "Mitologia de la Renaixenga.. . " (1992), p. 26. 47.- Vid., J. MASSOT, S. PUEYO i O. MARTORELL, Els Segadors. Himne rnacional de Catalunya, Barcelona, 1989. 48.- F. DE SAGARRA, La unitat catalana en 1640, Barcelona, 193 1, p. 18, remarcant a continuació: "Abans de finalitzar la meva comesa, i per tal com hem parlat de barons heroics, i hem fet palks el comportarnent patriotic i exemplar de tots els estaments socials de Catalunya en la defensa de llurs drets i llibertats, constituint una vertadera unitat catalana; just és consignar que les dones no defalliren en 1640, esdevenint heroines, que a semblawa dels homes donaren, tmbé, proves ben manifestes de coratge i patriotisme", p. 25. de la unitat catalana, i per la llibertat, la cultura, l'avenc i la prosperitat de Catalunya.(49) D'altre part, es farh una glosa de les antigues institucions i lleis catalanes. Les Corts, la Diputació i les Constitucions abolides al 1714 havien estat una font de llibertat i representació democrhtica enfront el totalitarisme d'una monarquia absoluta castellanitzada. Antoni Rovira i Virgili és segurament l'historiador més representatiu d'una historiografia de combat polític que intenta enllacar el resistencialisme antiabsolutista de les antigues institucions catalanes ainb els esdeveniments de la Catalunya contemporhnia. En plena Guerra Civil, Rovira i Virgili a l'escriure sobre La significació de 1714 dirh: "La historia del poble catalh, en les grandeses i en les tristeses és la historia d'un poble liberal que resisteix els atacs repetits de les forces de reacció i d'opressió. Les guerres que Catalunya va sostenir contra tres reis -Joan 11, Felip IV i Felip V- són topades violentes entre l'esperit absolutista de les dinasties estrangeres i l'esperit democrhtic dels catalans"(50) i en un altre article dedicat a El Corpus de Sang, equiparava la lluita dels catalans de 1640 contra el comte-duc d701ivares amb la que en aquells mornents es mantenia contra les tropes del general Franco: "Totes les rectificacions historiques, pero deixen en peu la gloria dels catalans del segle XVII i la justícia de la causa que defensaven. Era, en el fons, la mateixa causa que defensem avui. Mentre que el comte-duc d'olivares representava, essencialment, allo que representa Franco, l'exercit mercenari de castellans, italians, portuguesos, irlandesos, alemanys i valons, que l'any 1640 va envair Catalunya, era un precursor de l'execit mercenari del feixisme espanyol" .(S 1) La historiografia noucentista anirA consolidant la imatge histbrica d'una nació catalana que, sorgida de l'epoca medieval amb unes institucions portadores d'uns valors de llibertat i fins i tot, de democracia, veurh com l'imperialisme castellh dels temps moderns -de carhcter totalitari i centralistaels hi arrebassarh amb violencia i intolerancia. Aquesta interpretació trobarh el seu desenvolupament més brillant i complet en la Historia de Catalunya de Ferran Soldevila, publicada el 1934-35. El Compromís de Casp i l'arribada de la dinastia castellana dels Trasamares signifiquen, per Soldevila, l'inici de la decadencia de Catalunya puix que "la concepció imperialista castellana 49.- Zbid., p. 28. 'O.- A. ROVIRA i VIRGILI, "La significació del 17 14", La Humanitat, 1 1 -X- 1937, reproduit a Quinze articles, Barcelona, 1938. La cita a pp. 94-95. 'l.- Zdem, "El Corpus de Sang" a La Humanitat, 6-VI-15f37.4le'procTuit a Quinze articles (1938). La cita a p. 55: 210 ANTONI SIMON 1 TARRÉS es sobreposa a la concepció imperialista catalana"; l'enllac matrimonial dels Reis Catblics, la creació del Consell Suprem d'Aragó i la imposició de la Inquisició moderna inicien una etapa "d'ingerencia castellana a Catalunya i d'exclusió de Catalunya de les grans empreses hispbiques" , que te la seva continuació amb la "desnacionalització pacífica" dels regnats de Carles 1 i Felip 11, la qual prepara la "desnacionalització violenta" dels seus successors i que motivara "l'alcament de Catalunya" en el regnat de Felip IV, suposant el desenllac de la Guerra de Successió "la fi de l'estat catala autbnom" . (52) Així, la historiografía i el catalanisme polític noucentistes van instmmentalitzar preferentment els referents histbrics dels temps moderns, remarcant l'existkncia d'una nació catalana dotada d'unes institucions prbpies, les quals no solament eren font de llibertats individuals sinó també de les col.lectives de la nació catalana. Aquest discurs historiografic, -centrat especialment en els episodis de lluita de 1640 i 1714- contribuí, sens dubte, a fomentar la irnatge d'un enemic exterior -el centralisme castellaprincipal culpable de les desfetes histbriques i contemporanies de Catalunya; enemic exterior, perb, que no deixava de tenir una utilitat car podia actuar com element aglutinador de la consciencia nacional catalana. En aquest sentit, resulta significatiu com Francesc Cambó, polític fundador de la Lliga Regionalista, protagonista del distanciament polític catala amb els partits didstics de la Restauració i mecenes, entre altres coses, de la Historia de Catalunya de Ferran Soldevila, es manifestés, en esclatar la Guerra Civil, com un convencut partidari de la victoria del bando1 franquista, argumentant el seu posicionament en base a l'augment de l'esperit patriotic i de la unitat dels catalans que es derivarien de la dominació d'un poder hostil i estrany a Catalunya: "Car malgrat l'esperit anticatala de lYEspanya nacional; malgrat les desconsideracions que en tenen a mi; malgrat les xirnpleries que diuen i que fan i els tristos averanys que hom pot temer per a l'endemi del seu triomf, jo segueixo desitjant-lo (. . .). Els sofriments serien generals i ho seria, per tant, la reacció, que pendria un caire patriotic. La torpesa dels dominadors facilitaria I'apinyament dels dominats. Anirien callant i esvaint-se les discbrdies que han dividit els catalans des de la implantació de la República i s'anirien fent una 52.- F. SOLDEVILA, Hisldria de Catalunya, Barcelona, 1934-35, capítols del vol. 111. convivencia i un Anima col.lectiva en la qual el que unís fos més que el que separés.. . Una victoria roja, al contrari, consolida i fa irremeiable, la divisió dels catalans en dos clans que s'odien a mort. Els rancors de la guerra persistirien en la pau. Com que el poder central no actuaria obertarnent contra Cataluny a, mancaria l'estimulant de tota ofensa exterior per a produir una conciliació externa. El sentiment catali s'afebliria per manca de contradictor de fora i per l'eclipse total de solidaritat interna" .(s3) En general, la historiografia catalana noucentista i la instrumentalització dels referents histbrics de "lluita nacional" dels temps moderns que va realitzar el catalanisme polític posterior a 1898, van obviar les fractures i contradiccions internes existents en el sí de la formació histbrica catalana, i com aquestes contradiccions havien incidit tant en el paper social i polític de les institucions histbriques del país com en la construcció de l'estat modern espanyol. Tal com hem pogut observar en aquesta incompleta i apressada panorhica, els intel.lectuals, polítics i historiadors del catalanisme del segle XIX i primer terc del XX es nodriren dels referents de la historia medieval i moderna de Catalunya per fornir discursos ideolbgics ben diversos. Aixb, de fet, no és cap novetat, puix que la tendencia a la instrumentalització, simplificació o manipulació de la memoria histbrica no es produeix només en els nacionalismes sinó, en general, en qualsevol ideología o forma de poder. La qüestió cabdal, i que permanentment ens podriem fer sobre un país o col.lectivitat és per quins mites, i per tant per quina escala de valors (que segons els referents histbrics escollits i llur instrumentalització poden anar des de la xenofobia a la integració, de la convivencia a la intolerancia o de la bel.ligerincia al diileg), es regeix en el present i prepara el seu futur. ANTONI SIMON I TARRÉS Universitat Aut6noma de Barcelona 53.- F. CAMBO, Meditacions. Dietari, vol 11 (1936- 1940), Barcelona, 1982, p. 276 (8 de febrer de 1938). Agraeixo aquesta referencia al profesor Borja de Riquer. Resumen: El autor analiza la utilización que hace el pensamiento nacionalista catalán contemporáneo de los referentes de la Historia de la Cataluña Moderna, en su construcción de un discurso estado-nación cambiante y diverso. Así, mientras durante el siglo XIX el ideal de una Esvaña-nación estará presente en la cultura emergente de la Renaixenca, los nacionalistas catalanes del siglo XX consolidarán la imagen histórica de una nación catalana que, surgida de la época medieval con unas instituciones portadoras de unos valores de libertad, verá cómo el imperialismo castellano de los tiempos modernos - totalitario y absolutistalas destruirá con violencia e intolerancia. Summary: The author analyzes the utilization of the History of Modern Catalonia made by the theoreticians of Catalan nationalism to construct a changing and diverse discourse based on the concepts of state and nation. Whereas in the XIX century the ideal of Spain as a whole nation was present at the emergent culture of the Catalan "Renaixenca", the Catalan nationalists of this century will try to consolidate the historical image of a Catalan nation which had its institutions jilled with ideals of liberty since Medieval Age. Those ideals would be violently destructed by Castilian absolutist imperialism during the Modern Age.