La població catalana a l'Època Moderna : síntesi i actualització

MANUSCRITS. nq 10, Enero 1992, phgs. 217-258 La població catalana a l'epoca moderna. Síntesi i actualització Antoni Simon i Tarrés 1. La població catalana dels segles XVI i XVII. Entre la recuperació i la crisi Com si d'un moviment pendular es tractés, la població europea després de la llarga crisi baixmedieval es va recuperar lentament en el segle XVI, els aproximadament 80 milions d'habitants del 1500 augmentaran a 100 o 110 milions en el 1600; pero el segle XVII suposh tomar als temps difícils i la població del Ve11 Continent s'estanch: als voltants del 1700 podríem atribuir a Europa entre 110 i 120 milions de pobladors. Tot i que en detenninades regions com la Península Ibkrica, el Sud d'Ithlia i 1'Alemanya Central, el sis-cents representara globalment un balanc clarament negatiu. Pel que respecta específicament a Espanya, existeix una gran diversitat d'opinions en les avaluacions sobre els totals poblacionals. Per al 1600, Jordi Nada1 (1984) proposa uns 6'6 milions menpe que Jean Paul Le Flem (1982) 9'9; per al 1700, M. Fernández Alvarez (1979) 6 milions mentre que Fernández Pinedo (1980) 8'8 milions, i entre aquests «mhxims» i «mínims» hi trobem moltes altres apreciacions. La manca d'unes fonts censals d'abast general i l'existencia d'unes dinhmiques economico-demogrhfiques diferenciades, fan recomanable trencar amb la visió unitaria de la demografia espanyola. Recentment, en parlar de la població espanyola del segle XVII, J. M. Pérez García (1988) ha distingit tres models demografics: a) 1'Espanya nordica i nord-atlhntica, del País Basc a Galícia, on no solament no hi ha crisi demogrifica, sin6 un brillant creixement a Galícia i Astúries; b) 1'Espanya de la decadencia, que s'identifica d'una manera específica amb les terres de l'interior peninsular, amb unes perdues seculars entre el 10 i el 15 % del seu 218 ANTONI SIMON TARRÉS volum demogrhfic, i c) la periferia mediterrhnia, dels Pirineus Orientals a Múrcia, caracteritzada per un moderat creixement poblacional. Catalunya, situada dins aquest tercer hmbit, presenta al llarg dels segles XVI i XVII uns elements molt específics -gran despoblament en iniciar-se els temps moderns, extraordinaria importancia del corrent migratori francks. ..- que ara tractarem d'analitzar. La trajectoria del poblament A finals del segle XV, Catalunya era un país despoblat. Les grans epidkmies iniciades amb l'ensulsiada de la Pesta Negra de 1348, la crisi del sistema feudal catalh amb les conseqükncies dels conflictes remenses i de la Guerra Civil de 1462-1472, junt amb la profunda crisi comercial i financera, havien delmat els pobles i les ciutats d'arreu del Principat. Quan el 1484 el noble polonks Nicolau Popielovo travessh els Pirineus escrigué en el seu llibre de viatges: «Catalunya está llena de desiertas montañas» i una impressió semblant s'emporth l'ambaixador florentí Francesco Guicciardini l'any 15 12: «No sé si Cataluña, por los sitios que yo atravesé, y principalmente a lo largo del mar, será diferente de la parte que yo he visto; esta es montañosa, selvática y muy estéril; se encuentra una ciudad, una villa y alrededor de ellas hay algo de terreno labrado, pero luego se andarán leguas enteras en que todo es inculto (...) Se halla poco habitada y esta es la razón de que, aunque en país esté poco trabajado, haya en ella abundancia». La trajecthria del poblarnent catalh en els segles XVI i XVII ha estat perfilada en diferents treballs per Jordi Nadal i Emili Giralt (1953, 1960) primer, i més recentment pel mateix Jordi Nadal (1978, 1983). A grans trets, la caracterització proposada es podria resumir en els punts següents: a) Des de l'inici de la crisi baixmedieval, la població catalana experimentaria la successió de quatre moviments de llarga durada, descabdellats així: 1) a la baixa del 1300 al 1497 (pkrdua del 55'1 % dels efectius); 2) a l'alca, de 1497 a 1626 (guany del 11 1'6 %); 3) a la baixa del 1626 al 1655 (pkrdua del 24'8 %); i 4) a l'alca de 1655 a 17 17 (guany del 42'2 %). Jordi Nadal (1983) conclou que «&una manera més sintktica, pot parlar-se de gran davallada en el curs dels segles XIV i XV, de redrec espectacular durant el XVI i de tendencia a l'estancament en el XVII». Aquesta periodització es basa en les xifres de població que proporcionen els fogatges -o d'altres estimacions fetes pel mateix J. Nadali que per als segles XVI i XVII presentarien els chlculs numkris següents: LA POBLGCI~ CATALANA A L'&A ... 219 La població catalana (Principat) de 1497 a 1717 A~YS Focs Habi tants Densitat b) En el creixement del «llarg segle XVI» es podrien distingir dues etapes: la primera, del 1497 al 1553 es caracteritzaria per un increment moderat, de l'ordre d'un 20 %; en la segona, que arribaria fins al 1626 l'increment s'acceleraria, i acabaría sumant un 75 %. El factor clau que possibilita un saldo tan positiu 6s l'importantíssim corrent rnigratori frances que omple Catalunya durant aquests anys, aixb afavorit i relacionat amb una fase de recuperació de les forces econbmiques. c) La tendencia a l'estancament del segle XVII seria motivada pel llast de l'etapa depressiva dels anys centrals de la centúria i que té en la pesta de 1650-54 un punt clar de referencia. Ara bé, la sotragada de l'última gran epidemia de pesta que assoti el Principat no és l'única responsable de la regressió. Des del punt crític de 1620, el comerq mediterrani experimenta una crisi general, circumstincia que enllaqa arnb una serie de males anyades en el camp, responsable de greus caresties com la de 1629-3 1. Per altra part, la Guerra dels Segadors i la pugna per l'hegemonia d'Europa entre les monarquies francesa i espanyola, convertiran Catalunya en un continu camp de batalla entre 1635 i 1659, mentre que la vinguda de gent de l'altra banda dels Pririneus s'atura radicalment als voltants de 1630. Amb tot, Jordi Nadal assenyala com l'evolució catalana en temps de «decadencia» contrasta amb la castellana: «la crisi, passatgera aquí, s'eternitza allí». Aquesta caracterítzació proposada pels successius treballs de Jordi Nadal i Emili Giralt té, al nostre entendre uns punts discutibles que potser noves recerques i noves fonts -pensem especialment en la troballa de la totalitat del cens general de 1626, del qual Antoni Pladevall(1973) ha publicat la part corresponent a la dihcesi de Vic, i també en l'explotació dels registres sagramentals més reculatspoden confirmar o no. En tot cas, les nostres observacions es basen en les consideracions següents: a) En primer lloc, hi ha indicis per posar en qüestió el creixement moderat Aun 20 76de la primera meitat del segle XVI i pensar més aviat en un balanc neutre per a aquest període. Durant les quatre primeres dkcades del Cinc-cents, els contagis dels anys 150 1, 1507, 1515, 1519-21 i 1530-31 s'encadenen amb les pessimes collites de 1503-1505, 1529-30 i 1539-41. El jesuita Pere Gil en la seva Geografia de Catalunya (1600) refereix amb aquestes paraules la mortal associació: «lo any 1530 fou en tota Cathalunya tal la fam y pestilencia que era compassió. Algunas personas que en ella se trobavan, me han referit que era llistima veurer la gent que moria de fam y de pestilencia». Alguns estudis locals, com per exemple el de Ramon Alberch i Narcís Castells (1985) per Girona, ens confirmen l'existencia d'una fase depressiva en el període 1515-1540; i tambC per la comarca tarragonina del Priorat, Jordi Andreu (1989) ha constatat com en les parrbquies de Cornudella, Torroja i Ulldemolins, la natalitat va disminuir lleugerament en el període 1509155 1, senyalant al mateix temps l'elevat grau d'ocultació del fogatge de 1515, que oscil.laria entre un 35 i un 50 %. b) La valoració global del Sis-Cents com un període de «tendencia» a l3estancament» també s'hauria de matisar. Els anys crítics de 1630 a 1660 es veuen compensats amb escreix pels saldos positius de les dkcades antenors (encara amb un fort corrent migratori francks), i posteriors (on l'increment demografic va acompanyat d'un sensible redrec de l'economia). En realitat, les mateixes dades subministrades per Jordi Nada1 (1983) en comparar l'evolució dels baptismes de 12 parrbquies catalanes amb una mostra de 1'Espanya interior, ens indiquen una progressió per a la centúria: l'índex 84'02 dels baptismes en el decenni 1601 - 10, es transforma en 1 14'5 1 per als anys de finals del segle. Una mostra mes amplia d'un total de 29 parrbquies ens confirma aquesta impressió de creixenca. Tal com s'observa en el quadre n. 1, l'índex 100 dels naixements de 160110 es converteix en 130 per al darrer decenni del segle. Només algunes localitats empordaneses, greument afectades per les invasions franceses dels exkrcits de Lluís XIV, i algunes poblacions del Priorat i el Penedks, extraordinariament delmades per les crisis de mortalitat, s'escapen a aquesta tendencia alcista. Quadre n. 1. Evolució de la natalitat en el segle XVII (29 parrbquies) 1601-1611162116311641165116611671168116911610 1620 1630 1640 1650 1660 1670 1680 1690 1700 Alt Emporda 1 .Agullana 100 91 115 133 168 146 159 167 186 196 LA POBLACI~ CATALANA A L'&QCA... 221 Baix Empords 6.TorroeiiaM. 100 101 107 93 114 11 110 100 141 144 7.La Bisbal 100 101 106 110 108 92 113 105 112 124 Pla de i'Estany 8.Sords 100 82 86 74 78 94 115 % 121 137 9PujalsdelsC. 100 82 78 75 110 107 114 139 132 164 1O.Banyoles (S. Maria) 100 111 116 93 101 68 110 102 110 112 Baix Llobregat 11.El Papiol 100 63 107 112 108 108 116 178 156 170 Barcelones 12.Barcelona (S. Just) 100 119 113 98 103 81 76 78 92 114 Osona 13.S. Boi de Llu~anes 100 110 122 113 130 126 119 150 145 163 Priorat 16.Cabassers 100 87 72 57 78 58 59 81 87 8 1 17.Comudeila 100 11 1 102 99 80 61 68 83 95 1 O0 18.Poboleda 100 100 120 101 134 135 134 165 170 161 18.Torroja 100 58 77 73 65 67 , 57 50 64 79 20.Ulidemolins 100 116 111 93 90 80 79 71 75 8 1 Baix Camp 21.Riudecanyes 100 173 192 185 147 205 226 243 245 260 22.Botarell 100 88 121 102 52 79 58 86 117 103 Alt Penedes 23.GeLida 100 127 118 162 178 158 -154 201 206 160 24.Pacs 100 82 87 87 79 80 83 130 91 8 1 25.S. Llorens &H. 100 108 92 132 95 100 105 108 91 95 26.Vilobi 100 107 91 123 123 127 119 165 133 138 27.St.Sadumí 100 106 106 126 88 111 127 143 153 153 Baix Penedes 28. Vilanova 100 116 122 113 133 152 139 131 160 202 29.LaGeltrú 100 95 103 85 116 109 105 123 128 164 TOTAL 100 105 110 105 107 96 101 106 118 130 Fonts: de 1'1 al 5 Miquel Planas (1985); 7 Jaume Portella (1976); 8 i 9 Dolors Tarradas (1986); 12 Jordi Nada1 (1961): 15 D. Juliano (1985); 23 al 29 F. MuAoz (1990). La resta s6n inbdites. Agraeixo a Jordi Andreu el fet d'haver-me propoxcionat diverses series parroquials de les comarques tarragonines. c) Finalment, considerem que l'acceptació sens crítica de les xifres subministrades pels fogatges és prou discutible. Caidria un test de fiabilitat suficientment ampli -amb el recurs a les series baptismals més reculadesper treure conclusions definitives; pero alguns treballs locais, com l'esmentat de Jordi Andreu (1989) sobre el Priorat o el de Miquel Planas (1985) sobre 1'Alt Empordh, semblen indicar una bona fiabilitat del cens de 1553 en contrast amb els notoris deficits del corresponent a l'any 1515. Més aviat ens inclinem a pensar en uns totals poblacionals més elevats; creiem que al final de l'etapa expansiva de 1550 a 1630 Catalunya havia superat el sostre dels 500.000 habitants. Si analitzem els cens de la diocesi de Vic de 1626, observem com aquest recompte ofereix d'una banda el nombre de cases o focs, i d'altra el total de persones. Estimem que l'extrapolació per Catalunya s'ha de fer a partir del total de persones i no del de focs, ja que, en estar confeccionat el cens per a les Corts, les ocultacions en els focs són segures; en canvi, el valor estadístic és molt millor quant els habitants, car els rectors -que són els que van realitzar el censdisposaven dels llibres de compliment pasqual de cada parroquia. Les omissions de focs són ben perceptibles: a Gurb de la Plana el cens dóna 133 focs per 928 persones, a Muntanyola 37 focs per 238 persones, a Orís 21 focs per 228 persones, etc. Tenint en compte aixb, probablement caldria elevar la xifra de 475.000 habitants entre un 25 i un 30 9%. Immigració francesa i migracions internes Tal com hem dit, durant els segles XVI i XVII, l'arribada de gent de l'altra banda dels Pirineus té repercussions crucials en la demografia catalana. En paraules de Jordi Nadal «La immigració de francesos fou un empelt decisiu per a la renovació de la soc indígena. Podem parlar d'un balan$ demogrific positiu dels segles XVI i XVII grhcies a l'onada migratbria francesa. Aquesta s'atura pel 1625 demostrant una saturació del Principat en funció dels recursos disponibles». Testimonis de tota mena ens parlen de la presencia francesa a Catalunya. En viles i ciutats es funden confraries anomenades dels «estrangers» o també dels «francesas»; solament al bisbat de Barcelona n'han estat localitzades 37. Molts oficis eren exercits majontariament per aquests immigrats. A Girona, quan l'any 1598 els jurats de la ciutat -amb motiu de la invasió del Rosselló per les tropes del rei Enric IVprohibiren l'elecció de francesos en els LA POBLACI~ CATALANA A L'WA... 223 checs de les corporacions gremials, ho feren dient: «Sabents i attenents que los ensaculats en les bosses dels officis de pabordes de la Confraria del Sants Quatre Martirs, vulgarment dita dels fusters, picapedrers y mestres de cases de dita ciutat, de les tres parts les dos son strangers y de nació francesa, deliberen y ordenen que per aquest any tant solament y no més avant ningú dels francesos confrares de dita confraria puguen concorrer en via alguna en ningun dels officis de pabordes ni altres de dita confraria~. La presencia francesa a Olot té un testimoni de pedra: en una de les capelles de l'església del Carme s'hi troba esculpida la inscripció següent: ~Aquesta 6s la capella dels francesos-1572», acompanyada d'un escut que conté les flors de llir de la casa regnant a Franca. A Terrassa i a Torelló dos indrets reben el nom de carrer dels gavaaos; sobre aquest mot despectiu amb que eren assenyalats els immigrats francesos, Barthomeu Joly -conseller del rei Enric IV, que viatjh a Catalunya l'any 1603opina que provenia «del nom de la província de Gavaudan, anomenada Gabaha en llatí, d'on venen moltes pobres gents a Espanya per servir i treballar en obres manuals; altres diuen que vol dir "guardavaques"». Grhcies als treballs de Jordi Nada1 i Emili Giralt (1953, 1960, 1966) coneixem bé les causes, abast, cronologia, procedencia i característiques d'aquest corrent migratori. Per explicar la vinguda al Principat d'aquest allau de gent nascuda a l'altra banda dels Pirineus, podem distingir uns mbbils de repulsió que impeliren als meridionals francesos a deixar llur país d'origen, i uns factors d'atracció, que propiciaren que Catalunya fos llur destí. Entre els primers, cal destacar la sobrepoblació crbnica del Pirineu i Prepirineu frances amb una gran desproporció entre la densitat humana i els mitjans de subsistencia; així mateix, la nvalitat políticoreligiosa entre catolics i protestants que omple la historia francesa del segle XVI revesteix al Sud de Franca carhcters molt durs, els d'una guerra civil que paralitza el trhfic i el comerc, forcant la població a l'emigració. Pel que fa a les causes d'atracció, cal insistir en els efectes de l'encogiment demogrhfic de l'epoca tardo-medieval. A comencament del segle XVI Catalunya és un món per omplir que té un abundant mercat de treball. Altrament, la Sentencia Arbitral de Guadalupe (1486) deixa la porta oberta a l'acceptació de nous bracos per posar en mama l'economia agrkia del país, i l'afluencia d'or i plata americans, que provoquen «la revolució dels preus» del segle XVI, fan augmentar també els salaris a un nivel1 molt atractiu pels immigrants francesos. Tots aquests factors es veuran reforcats per la proximitat del territoria catalh, per l'afinitat lingüística i pels lligams histories entre la Corona d'Aragó i les terres d'occithnia. Tal com ha observat Carme Batlle (1982), per a la Seu d'urgell, abans de la crisi baixmedieval ja existia un flux migratori frances cap a les zones de muntanya catalanes, pero sera entre 1490 i 1630 quan i'onada migrathria tindra un caracter massiu. Aquesta allau de gent arribava sobretot del Pirineu i Prepirineu frances, pero també del Llenguadoc, de la Conca Central i Baixa Garona i de les Ten-es Altes i el Massís Central; eren majorithriament varons d'edat jove, que vingueren al Principat en les millors edats pel treball i la reproducció (el 80 % ho fa entre els 11 i els 30 anys). Aquest cicle migratori té una etapa de plenitud entre els anys 1540 i 1620, durant aquest període, la proporció dels malalts francesos a l'hospital barceloní de la Santa Creu supera sempre el 30 % del total dels hospitalitzats; aixi mateix, els registres matrimonials de les pardquies catalanes ens mostren durant aquests anys una quantitat insblita de marits originaris de la nació francesa. Quadre 2. Percentatge de marits francesos sobre el total de matrimonis 1. Barcelona (St. Just) 1576-1625 23 6. Creixeii 1576-1625 12 2. Cassa de la Selva 1591-1625 9 7. La Bisbal 1596-1600 24 3. Palamós 1576-1625 9 8. Caldes de Malaveiia 1621-1630 12 4.Llavaneres 1575-1625 10 9. Rubí 1576-1625 13 5. Vilafranca del Pen. 1605-1625 12 10. Castelló Emp. 1609-1615 35 Fonts: J. Nada1 i E. Giralt de 1'1 al 6; Jaume Portella (1976) el 7 i 8; F. López Molina (1986) el 9; i Miquel Planas (1985) el 10. Aquest importantíssim corrent migratori exogen no ens té que portar a menysvalorar els moviments de població interns del Principat. Al llarg de l'epoca preindustrial, la població rural no romania estancada ja que en el termini d'una generació es produien uns certs moviments d'abast comarcal, pressumiblement deguts als «treballadors» dels pobles que es desplacaven moguts per la demanda de feina, per la conjuntura del moment o per la sort d'un bon matrimoni. Aquest mobilitat es completaria amb les migracions vers les viles i ciutats manufactureres i comercials, i especialment sobre Barcelona per la seva capitalitat economica, institucional i cultural. Narcís Castells (1984) ha estudiat la immigració a la ciutat de Girona entre 1473 i 1576 a partir de les franqueses concedides a les famíiies que sfinstal.laven a la ciutat. En aquests anys arribaren a Girona un total de 1.179 famílies, unes 8.447 persones, que foren capaces de suplir el deficit biologic gironí i canviar el signe de la corba poblacional. Un 78 % d'aquestes famíiies procedien de les comarques del Principat, predominant els desplacaments de curt radi --allb que els especialistes francesos anomenen brassage cantonal-, ja que en un 22'3 % dels casos en que consta la procedencia, el cap de familia prové d'una vila o lloc de la mateixa comarca del Girones. LA POBLACI~ CATALANA A L'&A... 225 Pel que fa a la comarca de Barcelona, a partir dels llibres de matrimonis de la parrtquia de Sant Just, podem observar com en el transcurs del segle XVII es produeixen canvis importants en la procedencia dels immigrants. Mentre disminueixen els que provenen de Franca, creixen en proporció els immigrats d'altres poblacions catalanes, que compensen així la davallada del fluxe que havia dorninat la major part del segle XVI. També creix la immigració peninsular i d'altres paisos europeus sense que hi hagi, per contra, una reducció de la proporció d'immigrats entre els conjugues masculins de Sant Just. Quadre 3. Lloc de procedencia dels immigrats segons els llibres de matrimonis de Sant Just ABSZ ABS% ABS % ABS % ABS % 1611-15 42 31,3 9 6,7 21 15,7 57 42.5 5 3.7 134 1633-34 15 62,s - 4 16,7 3 12.5 2 8,3 24 1698-99 27 54.0 1 2,O 10 20.0 7 14,O 5 10.0 50 La major part dels immigrats catalans provenen de les comarques de l'entom barceloní, pero la distribució no es realitza només en funció de la distauicia o de la densitat demogrifica de la zona de procedencia. Com podem observar en el mapa 1, deixant de banda les poblacions més prbximes a la ciutat, entre les quals hi ha les del mateix Barcelones i del Maresme, el pes relatiu d'algunes comarques de la Catalunya interior com Osona, 1'Anoia i el Bages, és més important que el d'altres comarques del litoral i prelitoral com el Penedes o el bloc format per la Selva i el Girones. L'hmbit d'atracció de Barcelona s'endinsa com una cunya cap a l'interior del país. Mortalitat ordinaria i mortalitat catastrofica En la demografia de 1'Antic Regim hom pot diferenciar una mortalitat normal o ordinaria, determinada per factors economics, alimentaris, higienico-sanitaris o urbanístics, i una mortalitat de crisi o extraordinaria, en que les poblacions, en etapes curtes pero de mortalitat molt intensa, es veien durament afectades per epidemies, greus crisis de subsistencies, guerres o grans calamitats naturals. Aquesta distinció, pero, no significa una frontera clara i definitiva, ja que aquests episodis de crisi s'insereixen molt regularment en la historia de les poblacions de 1'Antic Regim i, per altra part, les altes Des d'inicis del Cinc-cents, el municipi barceloní assumira plenes competencies en l'organització de la lluita antiepidemica. Una fita important en la consolidació de la política sanitaria és el privilegi atorgat a la Ciutat Comtal, l'abril del 1510, a les Corts de Motsó, pel qual el Rei Catblic concedí al Consell de Cent la facultat suprema i privativa de cuidar de la salut pública en casos d'epidernia, dotant als consellers de poders extraordinaris, sens impediment del Virrei, Governador, diputats i altres autoritats que restaven subordinades als magistrats municipals en aquestes ocasions. Davant l'arribada de notícies d'epidernia, el Consell de Cent prenia les disposicions mes urgents i convocava en un consell extraordinari la totalitat dels representants de la Ciutat. Aquests designaven, d'entre ells, vuit, dotze o setze persones per constituir la «Vuytena», «Dotzena» o «Setzena» del Morbo, amb representació dels tres estaments, sobre la qual delegava el Consell de Cent les seves atribucions per a la resolució dels assumptes de la salut pública, reservant-se no obstant el seu seguiment sobre tot en materia de despeses extraordinhries. Els privilegis atorgats per la Corona s'estenien fins a la possibilitat de poder imposar la pena capital als infractors de les normatives , excepcionals dictades pel Municipi. Així, durant la pesta del 1651, el cronista Miquel Parets relata com el Consell de Cent havia prohibit als malalts de la morberia de Jesús -situada a les afores de la Ciutatde sortir-ne sense llicencia, pero «viendo que havia poca observancia en la ley y mucho abuso en contravenir a ellas, cogieron a tres de los más inovedientes y los condenaron a garrote, que se executó luego en dichos tres, poniéndolos en público para escarmiento de los demás*. Les actuacions dels poders municipals s'anaren perfeccionant arnb els fruits de doloroses experiencies. A comencaments del segle XVI ja es prenen disposicions per tallar la comunicació per mar i per terra arnb les regions infestades; l'any 1563 es prescrigueren quarantenes o purgues de precaució als bastiments o persones que venien de llocs sospitosos de contagi; i el 1632 s'establí una junta de sanitat permanent. Quan les mesures preventives no podien evitar que Barcelona es veiés invadida pel mal contagi, l'actuació del Consell de Cent s'adrecava a resoldre tres grans problemes. El primer era l'organització de l'assistencia sanitaria col.lectiva, habilitant una o diverses morberies per tal de cuidar i aillar els malalts. El segon era assegurar el proveiment de la Ciutat, ja que en declarar-se el contagi, els lligams comercials amb altres poblacions s'estrangulaven progressivament en adoptar aquestes mesures preventives envers la Barcelona contaminada. Finalment, els poders municipals procuraven el manteniment de l'ordre i la cohesió socials. L'abandonisme de les classes altes o de les mateixes autoritats Generalitat, Audiencia o part del Consell de Centa més de crear uns buits legals que propiciaven els robatoris, saqueigs i d'altres abusos, despertaven en l LA POBLACI~ CATALANA A L'&ocA... 233 les classes populars crítiques gairebé sedicioses contra els poders instituits. Durant la pesta de 1651, els, el cronista Miquel Parets denunciava indignat des dels suculents negocis d'alguns poderosos a costa de la desgracia col.lectiva («pero tratava cada uno de hacer su negocio, y no de lo que era beneficio de la Ciudad»), fins a la discriminació en l'atenció sanithria («con que és que quería estar asistido avia de ser a golpe de dinero»). En aquest punt ltInstitució Eclesiistica jugava un paper fonarnental a nivell ideologic i de control social. D'una banda en considerar les epidkmies com un cistig de la Providencia, associava tarnbé la malaltia amb el pecat, considerant per tant que l'únic remei passava per la fe i la gracia divines, i conseqüentment impel.lia el poble a enquadrar-se dins els esquemes morals per ella predicats. D'altra part, les processons, pregiries o d'altres actes pietosos de caricter col.lectiu buscaven la unió dels , membres d'una societat desbaratada i atordida. 11. El creixement del segle XVIII El Set-cents va significar arreu dtEuropa l'inici d'una etapa expansiva a nivell demogrific que, a diferencia d'altres períodes de creixement, no es va veure sotragada per cap crisi important de mortalitat. Els aproximadament 100 milions d'europeus del 1700 s'havien convertit cent anys més tard en 190 milions, fetn que Europa fos l'bea més poblada del món amb una densitat que s'apropava als 20 hab.1 km2. Fou a Anglaterra on es va assolir un dels índex de creixement més elevat (el 0,55 % entre 1720-21 i 1795-96). EL fet que aixo anés associat a les anomenades «revolució agrícola» primer, i ~revolució industrial» després, va fer que es parlés per extensió de «revolució demogrifica» i que aquest concepte s'estengués al conjunt de la demografia europea tot pressuposant una serie de transformacions radicals que a la majoria de paisos, incloent-hi la Península Iberica, no van tenir lloc. En aquest sentit, Jordi Nadal (1984) ha remarcat com el creixement de la població espanyola -que hauria passat de 7.500.000 habitants el 1717 a 10.409.000 el 1787no va implicar, en el seu conjunt, cap transformació economica o social remarcable, el fenomen es va produir essencialment dins els límits i les condicions del regim demogrific antic. L'extensió dels conreus, la retirada de la pesta, l'adopció de nous conreus com el moresc o la patata (important a Galícia) i l'entrada de grans de fora, junt a la millora dels circuits de la comercialització entre el centre de la Península i la periferia, assenyala Nadal, haurien estat suficients per sostenir un creixement de1 0'5 1 % a nivell del conjunt espanyol en aquest període. Perb, contrariament, afirma el mateix Nadal, l'increment demogrhfic catala «es va beneficiar, alhora, del moviment de superació de les velles ferides (pestes i davallada dels segles XIV i XV, crisi de mitjans del segle XVII, Guerra de Successió) i d'un comencament de canvi estructural típic de transició». D'una banda, la rninva de la mortalitat, especialment de la mortalitat catastrbfica amb la desparició de la pesta, les mesures antiepidkmiques i sanithies en general. D'altra, l'avancament de l'edat de matrimoni (afavorit per unes bones perspectives econbmiques) amb les conseqüencies que aixb tenia sobre la natalitat i la fecunditat, l'augment de la fertilitat (baixa en la mortalitat de les dones embarassades) i un acreixement de l'esperanca de vida il.lustren els mecanismes immediats de l'expansió. La quantificació de I'increment. Les xifres i la seva discussió Des que Pierre Vilar (1962) i Josep Iglésies (1968-69 i 1974) analitzaren i compararen els empadronaments de comencaments de segle -especialment la «Descripció» per corregiments de 171718arnb els cens de Floridablanca de 1787, s'han succeit els intents per mesurar la fiabilitat d'aquests recomptes i, per tant, per establir les taxes de creixement de la població catalana en el Set-cents. En La Catalogne, Pierre Vilar va fixar la població catalana de 17 17 en 407.000 habitants i en 899.381 el potencial demogrhfic de 1787. D'acord amb aixb, la taxa de creixement anual se situaria al voltant d'un 1,l %, perfectament possible, segons Vilar, per les altes taxes de natalitat del medi rural i pel retard que a nivel1 demogrific arrossegava el país, clarament reflectit en les baixes densitats d'inicis del divuit. Perb ja el 1961 Jordi Nadal, en una comunicació sobre la població catalana del segle XVIII presentada al Congrés International de la Population de New York, assenyalava el caricter deficitari de les xifres de comencaments de segle -que el1 datava a 1720-25a la llum de les taxes de natalitat calculades en 10 localitats del Principat, incloses entre les 30 més importants del país: 45 per mil a Terrassa, 57 a Igualada, 62 a Vilafranca, 65 a Girona i Tortosa, 7 1 a Valls, 8 1 a Arenys de Mar, 89 a Vilanova i la Geltrú, 113 a Olot i 157 a Reus. Posteriorment, el mateix Nadal (1978), en analitzar l'evolució dels registres de baptisme d'onze localitats entre 1717 i 1797, observava que la diferencia entre l'índex de 1787 i el de 17 17 era del 91 %, percentatge forca més petit que el marge intercensal resultant de les xifres de Vilar (121 %), conseqüentment, acceptant l'estadística de 1787 com a bona i descomptant l'increment acusat en els bateigs, Nadal obtenia la cota de 470.000 habitants per al 1717, no molt LA POBLACI~ CATALANA A LEPOCA... 235 allunyada del mig milió d'habitants deduible del cbmput de Gerónimo Ustariz. També, per altres camins, s'han qüestionat les conclusions a les que havia arribat Vilar. M. Livi Bacci (1968) ha posat en dubte, d'acord amb l'estructura d'edats de 1787, que s'hagués produit un creixement poblacional com el que proposa Vilar. Un creixement d'aquestes proporcions només resultaria possible, segons el dembgraf italia, a partir d'una natalitat bruta del 35 per mil, una mortalitat del 22 per mil i una esperanca de vida en néixer superior als 45 anys. Dades que ens indicarien una estructura demografica impropia de l'kpoca i més avancada, fins i tot, que l'anglesa o la dels paisos nbrdics. Francisco Bustelo, en la mateixa línia, tot i reconeixent que, dins el comportament espanyol, el cas catalh té unes característiques demografiques i econbmiques particulars, considera que cal fixar el creixement demogrhfic del Principat en uns índex més baixos dels que es desprenen de les xifres brutes dels recomptes oficials. Un increment superior a 1,l % solament hauria estat possible amb una immigració irnportant de la qual no hi ha proves. Bustelo conclou que la taxa d'increment anual tindria que situar-se entre el 0,50 i el 0,70 per cent, a partir d'una població cap al 17 17 entre 525.000 i 625.000 habitants. Així mateix, aniilisis Iocals han detectat ocultacions importants en el cens de 17 1718. Gaspar Feliu (1983) ha confrontat per a les comarques lleidatanes del Segrih i el Baix Urge11 les dades del cens de 17 1718 amb diversos cadastres i capbreus, concloent que en las citades comarques la població real era un 40 per cent més alta del que fixava l'estadística de 17 17-1 8, calculant per extrapolació uns 600.000 habitants pel total de Catalunya. Al nostre entendre, aquesta polemica presenta dues qüestions per resoldre: a) En primer lloc, les rectificacions a les dades globals del cens de 17 1718 han de fugir de les extrapolacions basades en anhlisis molt localitzades, ja que, tal com ja demostraven les taxes de natalitat oferides per Jordi Nada1 (1961), la diversitat dels deficits és molt gran a les poblacions examinades. Per tal de mesurar la fiabilitat de la «Descripció» de 1717-18 ens servirem d'una mostra de 5 1 localitats, repartides entre els bisbats de Girona, Vic i Tarragona que, en conjunt, signifiquen el 7,6 % del potencial demogrhfic cata16 de comencaments del divuit. Partim de la dificultat que qualsevol població examinada superi una taxa de natalitat del 45 per mil, i després -utilitzant els registres parroquials per calcular la mitjana de naixements del període 1712-1722deduim la població tebrica de cada localitat si les taxes fossin del 35, 40 i 45 per mil. Finalment confrontem aquestes xifres amb les del cens de 1717-18. Aquesta elaboració resta reflectida en el quadre següent. Quadre 6. Comparació entre la població estimada a partir dels registres de baptisme i el cens de 1717-18 (51 localitats de les diocesis de Girona, Vic i Tarragona). Total Mitjana Població tebrica Cens Dibcesi de Girona baptismes anual 35 %o 40 %O 45%0 1717-18 1. Agullana 405 2. Borrassh 224 3.Cabanes 232 4. Castelló d'Empúries 871 5. L'Escala 533 6. La Jonquera 2 1 O 7. Navata i Canelles 232 8.0rdis 180 9. Roses 375 10. Venta116 149 11. La Pera 167 12. St. Feliu de Guíxols 1284 13. Calonge 5 60 14. Palafrugell 826 15. Ullastret 194 16. Sta. Coloma de Farners 762 17. Arbúcies i Joanet 686 18. Amer 400 19. Anglks i St. Marqal 248 20. Arenys de Mar 1015 21. Arenys de Munt 447 22. Canet de Mar 8 69 23. Flaqh 145 24. Bordils 221 25. Olot 3007 26. Lloret de Mar 622 27. Girona 2785 Dibcesi de Tarragona 28. Cornudella 29. Poboleda 30. Tonoja 3 1. Ulldemolins 32. Rocafort de Queralt 33. St. Pere de Riudebitlles 34. Botarel1 35. Pratdip 36. Reus 37. Riudecols 38. El Catllar 39. Puidelfí 40. La Secuita i Vistabella 41. Perafort, Codony i Fran LA POBLACI~ CATALANA A L'&QCA... 237 Dibcesi de Vic 42. Oris 89 43. St. Boi de Llucan&s 317 44. Tavemoles 8 9 45. St. Sadumf d'Ossomort 6 1 46. St. Martí de Centelles 98 47. Tavertet 212 48. Sora 172 49. Muntanyola 106 50. Mdleu 725 51. Cdaf 657 Font: Antoni Simon (1988) Els correctors que ens proporcionen els calculs de les poblacions tebriques basats en les taxes de natalitat del 40 i 45 per mil - acceptem com a mínim la mitjana espanyola del segle XVIII proposada per Bernard Vincent (1977) i com a cota superior el 45 per mil per les característiques particulars del comportament demograficeconbrnic catalhens porten a concloure que per al total de les 51 localitats analitzades s'haurien &aplicar uns índex del 188 i del 167 en relació a les xifres del cens de 17 1718 considerades com a base 100. Si extrapolem aquests resultats per a tot el Principat, obnndríem per a 17 1718 una població total entre 68 1 .O00 i 767.000 habitants. b) D'altra banda, tal com hem vist en el debat historiogrhfic, el criteri general sobre el valor i la fiabilitat del cens de 1787 és prhcticament unhnime. Segons Pierre Vilar (1965), les condicions i les instruccions que van acompanyar la seva realització són una garantia de llur qualitat, afirmant que «en la historia de la demografia espanyola, el recompte de 1787, anomenat de Flondablanca, és sens dubte el document estadístic del qual és més legítim fiar-se'n». Pero, la seva fiabilitat no deixa de ser discutible. En principi i atenent que la finalitat no fou directament fiscal i no s'anotaven, com remarca Vilar, els noms, 6s possible que l'ocultació per la .banda dels empadronats no sigui gaire gran; aquesta, pero, no és l'única circumstbcia en que les dades poden apa&ixer falsejades. La voluntat d'amagar les xifres també pot venir pel costat del mateix ajuntament encarregat de realitzar-lo en la mesura que les dades entregades a les autoritats superiors poden servir per fixar les quotes futures, exaccions fiscals o militars, ordinhries o extraordinhries. Aixb sense comptar que en els casos de poblacions relativament nombroses en l'única autoritat és l'ajuntament, aquest es pot trobar sense prou recursos o capacitat per realitzar un control exhaustiu de la població urbana, multiplicant-se les dificultats en els municipis amb abundant població rural dispersa. En una mostra de 25 parrbquies del bisbat de Girona -un 22 per cent del total poblacional de la dibcesihem aplicat el mateix metode de calcular les poblacions tebriques sobre la base de taxes de natalitat del 35,40 i 45 per mil, comparant els resultats amb les dades que aporta el cens de Floridablanca. Quadre 7. Comparació entre la població estimada (reg. de baptisme i cens de 1787) (25 parroquies de la diocesi de Girona) Total Mitjana Poblaci6 tebrica Cens Dibcesi de Girona baptismes anual 35 %O 40 %O 45%0 1717-18 (1782-1792) Agullana 575 52,27 1.493 1.306 1.161 443 Borrassh 294 26,72 763 668 593 479 Cabanes 372 33.81 966 845 751 674 Castelló d'Empúries 1.440 130.90 3.740 3.272 2.908 2.911 L'Escala 975 88,63 2.532 2.215 1.969 1.383 La Jonquera 512 46,54 1.329 1.163 1.034 416 Navata i Canelles 319 29.00 828 725 644 582 Ordis 215 19.54 558 488 434 245 Roses 994 90.36 1.581 2.259 2.008 1.952 Ventalló 258 23.45 670 586 521 402 Santa Coloma de Farners 1.353 123,OO 3.514 3.075 2.733 2.425 Lloret de Mar 1.713 155,72 4.449 3.893 3.460 2.573 Montagut i Toralles 694 63,09 1.802 1.577 1.402 828 Tortellh 872 79,27 2.264 1.981 1.761 1.488 Arbúcies 870 79.09 2.259 1.977 1.757 904 Llagostera 889 80.81 2.308 2.020 1.795 1.592 Sant Feliu de Guíxols 2.844 258,54 7.386 6.463 5.745 5.090 Sant Salvador de Bianya 165 15,OO 428 375 333 19 1 Santa Pau 757 68,81 1.966 1.720 1.529 1.788 Bordils 178 16,18 462 404 359 438 Salt 303 27.54 786 688 612 255 Monells 191 17,36 496 434 385 318 Canet de Mar 1.654 150,36 4.296 3.759 3.341 3.356 Amer 910 82.72 2.363 2.068 1.838 1.498 Olot i Sant Cristbfol 5.708 518.90 14.825 12.972 11.531 9.146 Font: Antoni Simon (1988 b). Els correctors que ens proporcionen els cilculs de les poblacions tebriques basats en taxes de natalitat del 40 i 45 per mil -les mateixes que hem triat pel 1717-18ens indiquen que caldria aplicar uns índex d'un 122 i 137 en relació a les dades del recompte de 1787 agafades com a base 100. Extrapolant aquestes correccions per a tot Catalunya obtindríem una població entre 1.060.000 i 1.236.000 habitants, que situarien el creixement catali del divuit entre el 0,62 i el 0,66 per cent de mitjana anual. La distribució geografica del guanys demografics L'increment demogrific a Catalunya va ser general, no hi ha cap comarca que hagi perdut població al llarg del segle i són comptats els LA POBLACI~ CATALANA A L~A... 239 pobles que van veure reduit el seu nombre d'habitants. El queja no va ser tan homogeni 6s la quantia i les proporcions que va assolir arreu de la seva geografia. El quadre 8 reflecteix els increments acusats a cadascuna de les comarques del Principat en comparar les xifres oficials dels censos de 1717-18 i 1787, els quals, tot i les crítiques suscitades, ens serveixen per les comparacions entre comarques, ja que els deficits de se'ls imputen estarien també geogrificament repartits. Quadre 8. Distribució comarcal de I'increment intercensal (%) entre 1717-18 i 1787. Baix Llobregat Barcelones Maresme Valles Occidental Valles Oriental Alt Empordh Baix Empordi Garrotxa Girones Selva Alt Camp Alt Penedes Baix Penedes Garraf Tarragones Baix Camp Conca de Barberi Priorat Ribera Baix Ebre Montsii Terra Alta Cerdan y a Osona Ripollks Anoia Bages Berguedh Solsones Garrigues Noguera Segarra ' Segrii Urge11 Alt Urgeli Pallars Jussh Pallars Sobiri Val1 d'Aran Font: Jordi Nada1 (1 978) Les comarques amb un índex de creixement més elevat, entre el 200 i el 348 % van ser les situades al sud del país, des de la costa al Segrii i des del Baix Camp al Montsih. També el Barcelonks se situa entre aquestes comarques de dinamisme fort. A continuació, entre el 131 i el 186 %, trobem les comarques costaneres de la costa sud entre Barcelona i Tarragona i la franja que va del Tarragonks fins a 1'Urgell; es tracta, com podem veure, de les comarques més en contacte amb la primera de les arees. Les comarques del nord-est, arnb l'única excepció de la Garrotxa, que es troba en el segon grup, van experimentar uns índex més baixos, situats entre el 65 i el 114 %. Finalment i encara per sota d'aquestes comarques trobem un franja que va dels dos Pallars al Valles Oriental, gairebé en línia recta, que compta arnb unes taxes que van del 20 al 63 %. Una primera observació per fer sobre el repartiment geografic del creixement 6s el gran dinamisme demografic en el conjunt de les comarques del sud del país, per sota de la línia que va del Segria al Barcelones i que coincideinx a grans trets arnb la Catalunya Nova. Aixb, contrastant amb una Catalunya septentrional (amb i'excepció de la Garrotxa) rnés endarrerida. D'entrada cal relacionar aquest fet arnb dos fenomens: a) D'una banda, la profunditat de la crisi que va patir la Catalunya meridional al segle XVII. Tal com diu Jordi Nada1 (1978) ala Catalunya que es va poblar arnb més forga durant el segle XVIII és la Catalunya que havia crescut menys, o que s'havia despoblat, durant els cent seixanta anys que l'havien precedit; i a i'inversa, la Catalunya de més poc increment durant el segle XVIII s'identifica, també sense equívocs, arnb la Catalunya capdavantera, demogrhficament, durant els segles XVI i XVII*. Així, tot i algunes excepcions, caldria relacionar l'evolució del poblament de les distintes regions arnb un moviment de flux i reflux compensatori. b) En segon teme, l'abast que assoleix l'increment demografic en les comarques del sud del Principat va estretament lligat als canvis economics que experimenta aquesta zona al llarg del set-cents; especialment l'expansió de la viticultura i l'extensió progressiva d'una economia de mercat des de la costa cap a l'interior. Així, per exemple, sabem que des de finals del segle XVII l'especialització vitícola va transformar la base economica del Priorat. El motor d'aquesta especialització va ser el creixement de la demanda internacional de vi i d'aiguardent, que va incidir en l'estructura productiva de la comarca a través de Reus, mercat que canalitzava l'exportació dels esmentats productes. Jordi Andreu (1989) ha demostrat com l'especialització vitícola va fer possible incrementar la renda agraria i sostenir una població que va crkixer per sobre de la mitjana del Principat. La relació entre creixement demogrhfic i conreu de vinya sembla prou clara. Poboleda, arnb un 93 % de la superfície conreada per la vinya al voltant de 1900, va experimentar una taxa de creixement anual entre 1721-30 i 17911800 del 2,9 %. A Torroja, amb el 90 % de vinya, la mitjana anual va ser del 2,7 %. A Falset, arnb el 75 % de vinya el creixement va arribar al 1,8 %. LA POBLACI~ CATALANA A LEPOCA ... 241 Contrbiament, a Ulldemolins, on la vinya només representava el 44 % dels conreus, el creixement fou relativament més baix, del 1,3 %. La nupcialitat, la fecunditat i la natalitat com a factors de I'expansió Els economistes catalans del segle XVIII ja donaren un clar testimoniatge dels progressos de la població catalana en aquella centúxia. Antoni de Capmany en les seves Cuestiones críticas sobre varios puntos de Historia Política y Militar (1807) comparava I'estancament del potencial demogrhfic catala dels segles anteriors amb la vigorosa embranzida del divuit: «En tal estado ha continuado poco más o menos hasta principios del siglo XVIII más a fines del mismo, faltándole el Rosellón, contaba duplicada su población, sin incluir su capital, que habia subido a triple vecindario en menos de un siglo. En los pueblos de costa, o próximos a ella, ha triplicado en muchos, y en otros quatriplicado, y quintuplicado en algunos sin poderse sospechar este incremento se haya fomentado con la decadencia de otras poblaciones, pues todas en general, y hasta la más interiores del Principado han recibido aumentos considerables». Per a aquests coetanis, l'empenta demogrhfica es troba estretament relacionada amb els canvis economics. El mateix Capmany l'atribueix a I'efecte impulsor del comer$ amb America: «desde la época en que se abrió libre navegación a la América a dichas provincias [las exentas] que fue para ellas el primer descubrimiento como lo había sido para las demás de la Monarquía, creciendo en prosperidad, en industria y población pues sólo Cataluña a casi triplicado su vecindario a un grado incomparable con el estado estado que tenía antes (Cuestiones Críticas). Per la seva parta, I'advocat Francesc Roma i Rosell en la seva obra Las señales de felicidad de España y medios de hacerlas eficaces (1768) entreveu les conseqüi5ncies que la multiplicació d'indústries té sobre la nupcialitat i la reproducció: «desde que la industria empieza a introducirse en un país, no hay que pasar cuidado de que la gente, en cuanto pueda de su voluntad se case (. . .) que toda muchacha con veinticinco ducados de dote, y mucho más con cincuenta, halla marido». En la segona meitat del segle XVIII, a cava11 de la represa agrícola i I'arrencada industrial, la precocitat matrimonial dels catalans fou extraordinaria. Les xifres del cens de Floridablanca ens permeten observar com els homes i les dones de Catalunya es casen més aviat que no a la resta &Espanya. Els treballs de reconstrucció de famílies d'Angels Torrent (1983) i Valentí Gual (1988) realitzats respec tivamen t sobre Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedes) i Rocafort de Queralt (Conca de Barberh) c) De 1781 a 1786 també s'observen anys dolents que concorden amb una alca de preus de cap a finals de segle i amb l'extensió abans esmentada del paludisme. Un informe sobre Torroella de Montgrí, arribat a Madrid l'any 1786, ens parla de les destrosses que les tercanes provoquen sobre la població infantil: d'un total de 1500 malalts «no han sido muchos los que han muerto de los grandes, pero de los pequeños muchísimos». d) El segle es clou amb un decenni negre en que les inicials manifestacions d'una crisi estructural (alces de preus que s'havien mantingut moderats durant tot el segle, major número i intensitat de les crisis de mortalitat, disminució del creixement vegetatiu) es veuran agreujades pels fets bel.lics de la Guerra Gran, d'especial duresa a la comarca alt-empordanesa. Segons Jordi Nada1 (1965), que ha estudiat la crisi de la darreria del segle XVIII i de la primeria del XIX a partir de moviment vegetatiu de 45 localitats del Principat, la crisi de 179295 6s un fet propi de les comarques del nord catala -les més afectades per la guerra contra la Revolució Francesaassenyalant el 1794, any de replegament de les forces del govern espanyol i de la invasió francesa, com a punt culminant d'aquest malpas demograf"1c. Després de la Pau de Basilea (1795), la nova guerra amb Anglaterra (del 1796 al 1801) va perllongar la penúria de la costa catalana, que des de feia alguns decennis es trobava en relació de dependencia respecte als proveiments estrangers. El testimoniatge d'Anton Bellsolell, pages d'Arenys de Munt i fill de l'esmentat Josep, il.lustra bé la postració de l'abans dinhmic litoral catala: «No poden ponderar-se las perduas ha causat esta malvada guerra a tota esta Marina, al comers y generalment a tota gent d'ofici, perque han cessat totas las fabricas de seda, de cutó, de indianas, de fils, puntas y demés púgan imaginar. La navegació totalment parada. De esto que se n'ha dit una miseria inexplicable, moltíssimas familias enteras a captar que a professó passavan per la casas». Així mateix, la guerra amb Anglaterra suposa que es tallaren en bona part les vies de la importació del gra i, malgrat les bones collites de 1799 i 1800, una crisi alimentaria assoti l'any 1799 Barcelona, on -segons Pierre Vilar (1965)- es distribuiren 793.000 racions de sopes de caritat entre els mendicants. A manera de conclusió, podem afirmar que en el segle XVIII es produeix un descens de la intensitat de les crisis de mortalitat (excepte en el decenni inicial i final de la centúria), allunyant-se els índex d'intensitat dels observats en les grans crisis de segle XVI o de 165054. Aquest fet es deuria a una menor correspondencia entre les crisis epidemiques i contagioses i les purament agrhries. Una vegada despareguda la pesta i augmentada la producció i comercialització globals agrbies es produiria una progressiva disminució de la LA POBLACI~ CATALANA A L'WA... 249 mortalitat normal i de crisi, a causa d'una millor alimentació, millors condicions de vida i també més eficaces mesures per tallar els contagis. El procés d'urbanització i els moviments migratoris El segle XVIII suposa un increment molt important del pes demografic de les poblacions catalanes. Segons el recompte de 171718, només 4 ciutats del Principat sobrepassen els 5.000 habitants, mentre que 7 tenen entre 2.000 i 5.000 pobladors. En el cens de Floridablanca són ja 14 les ciutats de més de 5.000 habitants i 47 nuclis superen els 2.000 habitants. Així mateix, la comparació d'ambdós censos pel que fa a les 14 principals localitats del país -quadre 13revela uns importants percentatges d'augment. Cal, pero, prendre les xifres oficials d'aquests recomptes amb precaució. El cas de Reus 6s paradigmitic en les ocultacions de 17 17-18, segons Jordi Andreu (1986), la població de la capital del Baix Camp després de la Guerra de Successió se situaria entre els 4.500 i els 5.000 habitants i no en els 1.968 que assenyala la «Descrició» de 17 1718; i per altra part la fiabilitat del cens de 1787 tampoc és total. Amb tot, aquests números ens donen un ordre de magnitud dels avancos dels grans nuclis catalans del Set-cents. Quadre 13. Evolució de les 14 principals ciutats catalanes entre 17171-18 i 1787. 1717-18 Barcelona 34.005 Tortosa 5.343 Reus 1.968 Lleida 2.353 Maian5 5.918 Olot 2.627 Vic 4.783 Tarragona 4.554 Valls 3.1 16 Manresa 5.647 Girona 4.473 Vilanova i la Geltní 1.77 1 Figueres 1.862 Sant Feliu de Guíxols 1.543 % Creixement 171,6 - 633,7 341,5 63,l 248,l 86,4 87,5 161,9 44,O 79,O 247,8 189,9 229,8 Es pot dir, per tant, que el segle XVIII inaugura retapa dels creixements urbans massius en la població catalana. Es cert~que resulta molt important el creixement de Barcelona, la qual triplica el seu potencial demogrific, pero tal com han subratllat en un recent treball Albert Garcia i Manuel Guardia (1988), des del punt de vista de la transformació de la xarxa de ciutats, el segle XVIII és un període singular en el qual s'atura breument la decantació urbana cap a Barcelona (importants creixements de Lleida, Reus, Olot, Vic, Tarragona, etc.), decantació que, de forma clara, articula un sistema urbh al voltant de la capital en els períodes precedents i posteriors al segle. En aquest pocés de creixenca de les ciutats catalanes, els moviments migratoris hi van jugar un paper decissiu. Els exemples de Barcelona i Reus -les dues principals concentracions urbanes a finals del divuitho demostren clarament. Després de l'ensulsiada de la Guerra de Successió, la capital de Principat era una ciutat preindustrial, els camps abundaven dins el perímetre emmurallat medieval i els pobladors expel.lits del barri de la Ribera per causa de la construcció de la Ciutadella (enderroc d'unes 1.200 cases) no trobaren dificultat a encabir-se a les hortes de Sant Pau a l'Arrabai. A finals de segle, les coses havien canviat substancialment. Barcelona era una urbs dinimica i floreixent en que la fabricació d'indianes i la represa de l'activitat comercial havien exercit efectes multiplicadors damunt d'altres sectors de l'economia. En el seu viatge a Catalunya l'any 1787, l'economista i agronom britinic Arthur Young no dubta a afirmar: «No he vist des que vaig sortir de Pan's una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d'una sola província, i que París ho és d'un gran reialme, la diferencia és del tot a favor de la primera». La població del cap i casal de Catalunya es va multiplicar per tres al llarg del segle XVIII, i aixb fou degut tant al creixement vegetatiu com a la immigració. Els pocs registres parroquials conservats, els expedients matrimonials que custodia 1'Arxiu Episcopal i els «]libres d'Esponsalles» de 1'Arxiu de la Catedral mostren que els immigrats, en una proporció superior al 90 % procedien de les comarques del Principat. La irnmigració francesa, tan notable als segles XVI i XVII, havia esdevingut insignificant i la de la resta de la Península - aragonesos, valencians, castellans, etc.- encara no s'havia iniciat. Manuel Arranz (1968), utilitzant els registres d'aprenents dels col.legis i gremis barcelonins, ha constatat que en el període 17011808 els aprenents immigrats representaven el 78 % del total dels aprenents contractats per la confraria de mestres de cases i molers, mentre que els mestres de la confraria dels fusters van contractar en el mateix període un total de 3.658 aprenents, dels quals 2.466 eren forasters, 729 barcelonins i 463 d'una procredencia desconeguda. L'atracció exercida per la capital, sobretot durant la segona meitat del LA POBUCI~ CATALANA A L'&A... 25 1 segle, es va localitzar a la Catalunya nord-occidental, en tant que les comarques frontereres arnb Aragó i les situades a la meitat suroccidental del país no es veiren atretes arnb la mateixa intensitat. Aixb es relacionana arnb la gran embranzida econbmico-demogrifíca de les comarques tarragonines que, arnb unes profundes transformacions agrícoles i arnb els seus propis centres d'atracció -Reus en especialescaparien a la Rrula de la capital. Durant el segle XVIII, Reus es converteix en el gran mercat que canalitza els fruits de l'especialitzaci6 vitícola de les comarques meridionals; el desenvolupament econbmic aniri acompanyat d'un augment demogrific que convertira la capital del Baix Camp en el segon gran nucli urbh de la Catalunya del 1800; i en aquest procés de creixenca els corrents migratoris també hi jugaran un paper principal. Antonio Moreno i Lluís Navarro (1979) han fet notar la relació existent entre la recuperació agrícola del ~aix Camp i el creixement de la seva capital en la primera meitat del segle XVIII. Segons aquests autors, en el període 1690-1730 els cbnjuges d'origen foraster van representar el 40 per cent de la gent casada a Reus, essent més de la meitat d'aquests forasters jornalers agrícoles. La importancia del corrent migratori a la capital del Baix Camp és confirmada per Pere Anguera i Jordi Mklich (1979) per als anys de la Guerra de Successió, remarcant que per al període 1700-171 1 l'origen dels cbnjuges forasters era sobretot de les comarques més prbximes i arnb un creixement demogrhfic més elevat: del mateix Baix Camp, de 1'Alt Camp, de la Conca de Barbera, del Tarragonks i del Priorat. També Jordi Andreu (1986) ha estudiat els moviments migratoris reusencs de la fase final de la crisi de 1'Antic Regim. Utilitzant els registres hospitalaris d'entrades i sortides de malalts, ha observat que entre 1783 i 1791 el 31 per cent dels usuaris de l'hospital són forasters. Perb Jordi Andreu també remarca la importancia qualitativa de la irnmigració de negociants i comerciants francesas i anglesos, els quals aportaren coneixements i experikncies que van contribuir al desenvolupament comercial i industrial de la ciutat, especialment en relació a la producció d'aiguardent i l'elaboració de teixits. La lluita contra la mort En el segle XVIII, la verola i altres malalties infeccionses, sobretot de titpus febril (Mariano i José Luis Peset no han dubtat en batejar el divuit com el «segle de les febres») prenen el relleu de la pesta. L'alcista conjuntura agrícola del Set-cents va estimular en diverses zones de la periferia peninsular l'extensió de conreus de regadiu i alt rendiment, com el de l'arrbs, favorables a la incubació del paludisme, el qual es convertí en una malaltia crbnica a finals de segle. D'altra banda, el creixement general de la població i l'augment de les densitats en les concentracions urbanes impulsaren la propagació de la verola, una malaltia que es transment principalment pel contagi diíecte interpersonal. Les preocupacions dels metges catalans il.lustrats i l'actuació d'una adrninistració borbbnica desitjosa de súbdits nombrosos i productius s'uniren en la lluita contra la mort. En el segle XVIII diverses generacions de cirurgians, metges i farmaceutics destacaren per la seva obertura intel.lectua1, per la voluntat d'adaptar-se a la regeneració científica del Segle de les Llums i pels seus esforqos en combatre les malalties epidemiques. Fruit d'aquest esperit, l'any 1770 un grup de metges barcelonins encapcalats per Josep Ignasi Santpons funda 1'Academia de Medicina Practica. Els propbsits d'aquesta institució eren molt ambiciosos: un tractat de malalties en classes, ordres, generes i especies, i la formació d'un cos meteorolbgico-m~dicopractic de les epidemies regnants a Catalunya, i una historia medica de Barcelona i els seus voltants. Tot i que molts projectes no s'assoliren, 1'Acadkmia fou un excel.lent lloc d'encontre per a les discussions científico-mediques de l'epoca, en les quals hi participaren figures com Antoni Campillo, el seu nebot Francesc Salva i Campillo, Jaume Bonells o Francesc Carbonell. Altrament, un esto1 de professionals de les comarques gironines formats majoritariament al College de Girone de Montpeller (fundat pel metge gironí Joan Bruguera l'any 1452) demostren una gran preocupació per l'estudi del medi ambient, el regim alimentan i les condicions higieniques de les terres gironines; són els doctors Narcís Rosés, Ignasi Ros, Cristbfol Tomas, Francesc Aloi, etc. No és d'estranyar, per tant, que els avancos de la medicina s'introduissin ben aviat al nostre país. Es té noticia que a Vic, el doctor Josep Pascua1 ja inoculava el virus de la verola l'any 1763, i correspon al doctor Francesc Piguillem de Puigcerda el merit d'introduir a la Península la vacuna substitutbria de la inoculació, aixb l'any 1800, només quatre més tard de la seva descoberta per Jenner. El 1803, Joan Puig, metge de Fornells de la Selva, ja recull en un petit llibre les seves experiencies sobre la vacuna i les de Josep Antoni Xirau i Francesc Salva, el primer de Perelada i el segon de Barcelona, afirmant que ja s'ha vacunat molta gent a Mollet, Masarac, Sant Climent i Espolla «con tanta felicidad y acierto, que seguramente merecerá citarse en la historia de la vaccina». Ara M, aquestes passes endavent de la ciencia medica catalana no obviaren una situació alimentaria, higienica i sanitaria encara globalment deficient. Un habil observador com Arthur Young assenyalava el 1787 com a Martorell «tothom fa punta, i la gent té, de més a més, una alira ocupació menys agradable a la vista: la de cercarse els uns als altres els polls que els devoren. No hi ha res tan infecte LA POBLACI~ CATALANA A L'&OCA... 253 com les seves persones ni tan brut com llurs cases». A la Ciutat Comtal, la intensificació de les practiques mercantils, el desenvolupament de la manufactura i el viu ritme del creixement poblacional, determinen una degradació de les condicions de vida de la urbs. Un dictamen de 1'Academia Medico-Practica de l'any 1784 Sobre la frecuencia de las muertes repentinas y apoplejías que en ella acontecen denuncia la deficient ventilació i salubritat de molts habitatges, la manca d'una adequada xarxa de clavegueram, l'augment dels enterraments en les parrhquies i els convents de l'interior de la Ciutat, l'adulteració dels aliments i les insanes condicions de treball de les fabriques d'indianes, dient sobre aquest últim punt: «Quantas veces se entra en la de indianas, al asomarse a las salas de los texedores de los pintores y de las mugeres que devanan, se experimenta casi en todas un tufo tan caliente y sufocante, que obliga a compadecerse de la mste suerte, de aquella utilísima parte del estado, que en el mismo taller donde trabaxa para ganar su vida, destruie su salud». Jordi Nadal ha constatat com en el segle XVIII es produeix un retrocés de la mort en les edats adultes. La disminució del percentatge de vidus i vídues en els nous esposos que es casen a Palamós ho demostra prou M. Quadre 14. Percentatges d'esposos vidus (homes i dones) a Palamós. Font: Jordi Nadal(1978). Aquest fet caldria relacionar-lo arnb l'expansió agraria i econbmica general de la centúria, pero sobretot amb la desaparició de la pesta. En canvi, la mortalitat en les edats joves continua essent elevadíssima. El mateix Jordi Nadal ha constatat per a Palamós com els índex de mortalitat infantil, de O a 1 anys, arriben del 200 al 240 per mil, amb un maxim del 276 per mil en el període 1746-50. Així mateix, el quadre 15, on s'ofereixen els percentatges d'albats sobre el total de defuncions en una mostra de 17 parrbquies, demostra la gravetat de la mortalitat en les edats joves, la qual no disminuid fins ben entrat el segle XIX. Quadre 15. Percentatge d'albats sobre la mortalitat total (mitjanes per períodes de 25 anys). Alt Empordi 1. Castelló 2. Cabanes 3. L'Escala 4. Roses 5. Borrassi 6. Navata 7. Ordis 8. Agullana 9. La Jonquera Selva 10. Lloret de Mar 5 1 60 66 68 Baix Camp 1 1. Riudecanyes 63 6 1 63 59 12. Montbrió 60 60 6 1 65 Priorat 13. Poboleda 5 1 64 68 66 14. Ulldemolins 5 1 54 63 62 15. Cornudella 60 63 66 63 Tarragones 16. El Catllar 5 1 5 7 5 5 6 1 Conca de Barberi 17. Rocafort de Queralt 4 8 5 6 62 55 Fonts: les mateixes que el quadrc 1 1 La verola i les tercanes feren iniportants destrosses en els infants. A través de l'exemple de Lloret de Mar, podem apreciar com, especialment en la segona nieitrit del divuit, les punxes de mortalitat tenen un component prioritbiament infiin til. Quadre 16. Percentatge d'albats en anys de crisi de mortalitat a Lloret de Mar. A~Y Defuncions Albats % albats Font: F. Campderh i Camín (1849). Bi bliografia Alberch, R. i Castells, N., La població de Girona. Segles XIV-XX. Girona, 1985. Alberch, R. et al., Girona a 1'2poca moderna. Demografia i economia. Girona, 1982. Andreu, Jordi, Població i vida quotidiana a Reus durant la crisis de l9Antic R2gim. Reus, 1986. - «Creixement demoriific i transofomacions econbmiques al Priorat (segles XVI-XIX)» a El Pene11 n. 3 (1989). Arranz, Manuel, La inmigración en la Barcelona del siglo XVIII. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona, 1968. Biraben, J. M., Les hommes et la peste en France et dans les pays européens et méditerranéens. Paris, 1975. Bustelo, Francisco, «La población de Catalunya en el siglo XVIII», a Hacienda Pública Española n. 38 (1976), pp. 81-91. Campderh, Francesc, Indagación estadistica acerca de la reproducción y mortalidad en la ciudad de Gerona y en la villa de Lloret de Mar en el siglo último y en los siete primeros años del actual. Barcelona, 1849. Castells, Narcís, «Els moviments migratoris a la Catalunya Moderna: el cas de la immigració envers la ciutat de Girona», a Primer Congrés dlHistdria Moderna tie Catalunya (CHMC), vol. 1 (1984), pp. 217-226. - «La peste de mediados del siglo XVII en Catalunya*, a Primer congrés hispano-luso-italid de Demografa Histdrica. Barcelona, 1987. Feliu, Gaspar, «El cens de població de 17 17. Exemples d'ocultacions a les terres de Lleida*, a Pedralbes, n. 3 (1983), pp.217-226. García Cárcel, Ricardo, Historia de Catalunya. Siglos XVI-XVII. Barcelona, 1985. García Espuche, A. i Guardia Bassols, M., «Transformacions urbanes a la Catalunya del segle XVIII*, a Segon CHMC. hblicat a la revista Pedralbes 8-1 (1988), pp. 193-222. Gual, Valentí, Vida i mort a la Conca de Barberd a 1'Edat Moderna (Rocafort de Queralt. Segles XVI-XVIII). Tarragona, 1988. Iglésies, Josep, El cens del Comte Floridablanca. Barcelona 1969-70. - Estadfstiques de població de Catalunya, el primer vicenni del segle XVIII. Barcelona. Juliano, D., «Evolució demografica de la Conca)). Centre d'Estudis de la Conca de Barberd VI1 (1985), pp. 47-1 13. Livi Bacci, M., ~Fertility and Nuptiality Changes in Spain from de late 18th to the early 20th Century)), a Population Studies XXII (1968), 1, pp.82-102 i 11, pp. 21 1-234. Moreno, A. i Navarro, Ll., «La recuperación demográfica en la primera mitad del siglo XVIII en el Baix Camp 1677-1762», a Primer Congrés d'Histdria del Camp de Tarragona, Priorat i Conca de Barberd (CHCT) (1979), pp. 65-7 1. - «Las crisis demográficas en el siglo XVII en el Baix Camp 15911692», a Primer CHCT (1979), pp. 49-64. Muñoz Pradas, F., El creixement demogrdfic, mortalitat i nupcialitat al Penedes (segles XVII-XIX). Tesi doctoral. Universitat Autbnorna de Barcelona, 1990. Nada1 Oller, J., «Demografía y economía en el origen de la Catalunya Moderna. Un ejemplo local: Palamós (1705-1839)», a Estudios de Historia Moderna VI (1956-59), pp. 28 1-309. - «La contribution des historiens catalans A 1'Histoire de la Démographie générale~, a Population XVI1 (196 l), pp. 9 1 - 104. - «Sur la population catalane au XVIIIkme sikcle*, a Congreso Mundial de la Población. New York 1962, Londres 1963, pp. 59 1-600. - «Les grandes mortalités des années 1793 a 1812: effets A long teme sur la démographie catalane~, a Problemes de mortalité. Acres du Colloque International de Démographie Historique. Lieja 1973. París, pp. 409-421. -«L'última pandkmia de pesta a Catalunya, 1650-1654», a 11 Congrés Internacional d9Histdria de la Medicina Catalana. Barcelona 1975. Barcelona, 1977, pp. 19-38. LA POBLACI~ CATALANA A L'WA... 257 - «La població catalana als segles XVI i XVII» i «La població catalana al segle XVIII», a Historia de Catalunya. Salvat, 1978, pp. 48-63 i 257-263. - «La població», a Historia de Catalunya (Dirigida per J. Nadai i Ph. Wolff), 1983, pp. 65-94. - La población española. Siglos XVI-XX. Barcelona 1984. Nadal, Jordi, i Giralt, Emili, «Ensayo metodológico para els estudio de la población catalana de 1553 a 1717», a Estudios de Historia Moderna III (1953), pp. 283-298. -La population catalane de 1553 d 171 7. L'immigration francaise. París, 1960. - «Barcelona en 1717-1718. un modelo de sociedad preindustrial», a Homenaje a Ramón Carande 11 (1963), pp. 277-308. -La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII. Mataró, 1966. Nadal, J. i Sáez, A., «La fecondité ii Saint Joan de Palamós (Catalogne) de 1700 ii 1859», a Annales de Démographie Historique (1972), pp. 1055-1 13. Pladevall, Antoni, «Un cens general de Catalunya de 1626 fins ara desconegut», a Ausa (1973), pp. 3-13. Planas, Miquel, La població de I'Alt Empordd en I'Antic Regim Demogrdfic. Tesi de llicenciatura. Universitat Autbnoma de Barcelona, 1985. Portella, Jaume, «Estudi demogriific del prelitoral gironí. Segles XVIXVIII» a Treballs d'Histdria. Girona, 1976, pp. 35-62. Simon Tarrés, Antoni, «La población de Catalunya a comienzos del siglo XVIII. Viejos y nuevos cálculos», Segon CHMC a Pedralbes 8-1 (1988), pp. 155-162. - «La población de Cataluña a finales del siglo XVIII. El censo de Floridablanca y el nomenclátor diocesano del obispado de Girona, contraste y fiabilidad», a Homenatge al Doctor Sebastid Garcia Martfnez. Valencia, vol. 111 (1988 b), pp. 97-1 10. - «La Demografía Histórica en Catalunya. Un balance bibliográfico», a Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, 1989. Tarradas, Dolors, «La població de la Val1 del Tem (segles XIV-XX)» a Cornelld de Terri. Pregons i estudis, 1986, pp. 67-98. Vilar, Pierre, La Catalogne dans llEspagne Moderne. París, 1962. - «Essai d'un bilan démographique de le période 1784-1 814 en Catalogne», a Annales de Démographie Historique, 1965, pp. 5365. ANTONI SIMON I TARRÉS Professor d'Historia Moderna [Jniversitat Autdnoma de Barcelona