Condicions de treball, conflictivitat laboral i militància política clandestina : els obrers industrials catalans i el PSUC (1938-1959)

Antoni Lardín i Oliver Condicions de treball, conflictivitat laboral i militància política clandestina. Els obrers industrials catalans i el PSUC (1938-1959) Director: Pere Ysàs i Solanes Departament d’Història Moderna i Contemporània Facultat de Filosofia i Lletres Universitat Autònoma de Barcelona 2004 Tesi Doctoral ÍNDEX Introducció ....................................................................................................................... 3 Primera part. Els condicionants de la dictadura franquista ....................................... 10 I.- E L PRIMER FR ANQUISME (1938-1959)..................................................................... 11 1. I NTRODUCCIÓ ............................................................................................................... 11 1.1. La política exterior................................................................................................ 23 1.2. La política interior................................................................................................. 36 1.2.1 . 1a fase (1937/38-1945).................................................................................... 37 1.2.2. 2ona fase (1945-1957/1959)............................................................................ 44 1.3. La política econòmica............................................................................................ 59 1.3.1. 1a fase (1938-1951)......................................................................................... 59 1.3.2. 2ona fase (1951-1957/1959)............................................................................ 69 II.- L ES CONDICIONS DE LA INDÚSTRIA CATALANA : POBLACIÓ , SECTORS INDUSTRIALS I PERSONAL OCUPAT .............................................................................................. 75 1. I NTRODUCCIÓ ............................................................................................................... 75 1.1. La població.......................................................................................................... .. 75 1.2. Població en edat laboral, població activa i població ocupada............................... 86 1.3. Els sectors industria ls: rams distribució geogràfica i núm ero de treballadors....... 91 1.3.1 Els sectors industr ials a Catalunya.................................................................. 91 1.3.2. El tèxtil, el metall i la construcció a la ciutat de Barcelona........................... 106 1.4. El tèxtil, el metall i la construcció: evolució econòm ica....................................... 108 III.- L ES RELACIONS LAB ORALS : CONDICIONS POLÍTIQUES , SINDICALISME VERTICAL I REGULACIÓ LEGAL . S ALARIS I NIVELL DE VIDA ................................................................................................................. 119 1. R EPRESSIÓ POLÍTICA I SINDICALISME VERTICAL ........................................................... 119 1.1. Legislació repr essora socio-política...................................................................... 120 1.2. El sindicalisme vertical.......................................................................................... 12 5 1.3. Les relacions laborals............................................................................................ 14 1 2. S ALARIS I NIVELL DE VIDA ............................................................................................ 155 Segona part. Les respostes a la dictadura franquista ................................................... 179 I.- L A LLUITA CONTRA EL FRANQUISME : ESTRATÈGIA I ORGANITZACIÓ CLANDESTINA COMUNISTA A C ATALUNYA . E L P ARTIT S OCIALISTA U NIFICAT DE C ATALUNYA (1939- 1959).......................................................................................................................... ........ 181 1. L’ ESTRATÈGIA COMUNISTA EN LA LLUITA CO NTRA LA DICTADURA .............................. 181 1.1. La vaga general obrera.......................................................................................... 181 1.1.1. Primera etapa: la vaga insurreccional (1939-1948)....................................... 182 1.1.2. Segona etapa: la vaga revolucionària (1949-1957)........................................ 196 1.1.2.1 El canvi tàctic i la participació en les eleccions sindicals......................... 197 1.1.3 Tercera etapa: la vaga pacífica (1958-1959)................................................... 207 2. E LS MILITANTS I L ’ ORGANITZACIÓ CLANDEST INA COMUNISTA A C ATALUNYA (1939- 1959).......................................................................................................................... ..... 210 2.1. L’organització política comunista clandestina a Catalunya: el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Primera etapa (1939-1945)...................................................... 210 2.1.1. El PSUC sota la direcció del PCE.................................................................. 216 2.2. L’organització política comunista clandestina: el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Segona Etapa (1946-1951)........................................................................ 277 2.2.1. La depuració de Canals a França i dels seus seguidors a Catalunya............ 277 2.2.2. La reorganització del PSUC a l’interior: la consolidació de l’estructura..... 286 2.3. L’organització política comunista clandestina: el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Tercera etapa (1952-1959)......................................................................... 316 3. L’ ORGANITZACIÓ SINDICAL CLANDESTINA (1939-1959).............................................. 332 3.1. L’estructura organ itzativa sindical fins l’any 1948............................................... 332 3.2. La nova estructura d’organització per als obrers (1949-1959).............................. 347 4. L A PRÀCTICA CLANDESTINA : LES DIFICULTAST DEL PSUC EN LA IMPLANTACIÓ I FUNCIONAMENT DE L ’ APARELL ORGÀNIC ......................................................................... 358 4.1. L’organització políti ca i la lluita an tifranquista.................................................... 358 II.- L A LLUITA CONTRA EL FRANQUISME : CONFLICTIVITAT LABORAL I MILITÀNC IA POLÍTICA CLANDESTINA ...................................................................................................... 391 1. I NTRODUCCIÓ ............................................................................................................... 391 2. L ES RESPOSTES OBRERES AL RÈGIM FRANQUIST A : LA CONFLI CTIVITAT LABORAL ........ 392 2.1. La conflictivitat de base sociolaboral. Causes, demandes i form es de protesta.... 392 2.1.1. Conflictivitat social........................................................................................ 394 2.1.2 Conflictivitat política...................................................................................... 397 2.1.3 Conflictivitat laboral...................................................................................... 399 2.2. Els treballadors i el règim fra nquista: els protagonistes de les accions de protesta....................................................................................................................... .. 430 2.2.1. Els protagonistes de les accions de protesta laboral en la dècada dels quaranta.................................................................................................................. 430 2.2.2. Els protagonistes de les accions de protesta obrera en la dècada dels cinquanta................................................................................................................ 439 2.2.3. Una nova classe obrera amb un nou tarannà?............................................. 452 3. L ES RESPOSTES OBRERS AL RÈGIM FRANQUISTA : LA MILITÀNC IA POLÍTICA CLANDESTINA . E LS TREBALLADORS I EL PSUC.............................................................. 466 3.1. La percepció del PSUC entre els treballadors....................................................... 467 3.1.1. L’organització de la lluita a les empreses: el canvi tàctic i les eleccions sindicals.................................................................................................................... 500 3.1.2. La vaga general.............................................................................................. 528 Conclusions ....................................................................................................................... 547 Fonts i bibliografia ........................................................................................................... 575 3 INTRODUCCIÓ L’origen del present treball està en un doble interès: d’una banda, conèixer la conflictivitat laboral que existí durant el primer franquism e, les se ves característiques i els seus protagonistes i, de l’altra, determinar el volum i la localització de l’organització clandestina del PSUC a Catalunya i esbrinar quines relacions va establir amb els obrers de les fàbriques. Tot i que no era la pretensió inicial, hem aprofitat també per contrastar algunes de les caracteritzacions que sobre el període ha establert fins ara la historiografia. Per exem ple, ens semblava especialment interessant analitzar el recanvi gene racional de la dècada dels cinquanta i esbrinar qui eren els líders obrers del mom ent ja que sempre s’ha donat el protagonisme a les generacions que no havien viscut la guerra civil o si més no que no tenien el llast de les seves conseqüències, la qual cosa descarta a tot un seguit de grups d’edat que havent sobreviscut a la guerra, estaven en plena edat laboral en aquest període. D’altra banda, a causa d’experiències personals, consideràvem que la petjada que va deixar la guerra civil en les persones era di fícil que es perdés pel simple fet de no haver-hi participat. Així doncs, hem intentat aportar testim oni s de com la guerra va influir a nivell ideològic en les vides dels treballadors de Catalunya dels anys quaranta i cinquanta encara que no haguessin estat al front de batalla i de com la m obilització obrera es tigué protagonitzada per una generació interm èdia que, tot i la seva curta edat entre els anys 1936 i 1939, sentiren la guerra com una vivència pròpia. Aquesta hipòtesi ens ha obligat a acostar-nos molt lle ugerament a la sociologia o a la psicologia per tal de considerar com un factor inf luent la mem òria col·lectiva i la socialització fam iliar de la guerra. Creiem que aquest és un aspecte que caldria aprofundi r en futurs estudis sobre el franquism e. Lligat a la conflictivitat laboral ens interessava tamb é analitzar el fenomen de les com issions d’obrers per conèixer el seu origen i el seu desenvolupament i tot el m oviment d’enllaços sindicals d’oposició. 4 Finalment, respecte de la conflictivitat laboral en s plantejàvem exposar quantitativam ent el volum de conflictivitat més en enllà de les grans explosions reivindicatives dels anys cinquanta. Pel que fa al PSUC volíem donar resposta a preguntes sobre la seva relació am b la conflictivitat, el seu grau de protagonisme en l’existènc ia de conflictivitat, la seva presència social a la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta i quina er a l’actitud dels obrers davant les consignes del partit. Hi havia a més, un interès inicial afeg it que era esbrinar i donar a conèixer quina era l’organització clandestina del PSUC a Catalunya, el nombre de m ilitants, on estaven localitzats, etc. A l’inici d’aquest treball l’any 1998, no hi havia anà lisis històriques sobre l’organització del PSUC en aquest període del franquisme. Pero en el transcur s de la seva dilatada elaboració, a causa de les condicions personals de l’autor, es va publicar una obra que coincidia am b les nostres pretensions i també am b algunes de les nostres conclusions, cosa lògica si tenim en comp te que la documentació consultada era pràcticament la m ateixa. Aquest treball està orientat a la història so cial obrera i això ens ha suposat alguna dificultat a l’hora d’establir els límits cronològics, m olt més f àcils quan tractem d’història política o econòm ica. Digue’m–ne que els tres elem ents que intervenen –obrers, PSUC i dictadura- tenen algunes diferències en quant a periodització: pel que fa al règim polític, claram ent el període s’inicia l’any 1938 amb la formació del prim er govern de Franco i el seu fi nal l’hauríem d’establir l’any 1959 am b el canvi definitiu de la política econòmica, tot i que si fóssim estrictes amb els successos històrics, podríem considerar fins i tot com a final d’aquest prim er franquisme caracteritzat pel feixism e i la política econòmica autàrquica, l’any 1957. Per al PSUC, l’a ny 1939 am b l’exili i el final de la guerra m arca l’inici de la nova etapa i l’any 1959 hi ha un final clar am b tot el replantejament de la tasca política a l’interior. Per últim en el cas dels obrers, l’a ny 1938 tam bé marcaria l’inici am b l’elaboració del Fuero del Trabajo , però en el cas dels treballadors catalans l’aplicació efectiva no es produí fins l’any 1939 i el final estaria en l’any 1958 ja que els convenis col·lectius van obrir una altra dinàm ica en la conflictivitat. Ha estat considerant tots aquests aspect es que hem marcat com a límits de la investigació 5 els anys 1938 i1959, amb el ben en tès de què segons de quines qüestions es tracti potser no coincideixin exactament en la datació. L’estudi ha estat concebut en dues parts amb tres blocs tem àtics. En la prim era part s’exposa en tres capítols quins eren els condicionants polítics, soci als, econòmics i laborals sota els quals s’havia de desenvolupar l’activitat clandestina del PSUC i els obrer s de Catalunya havien de viure –o sobreviure-. El primer capítol s’obre am b una reflexió sobre l’es tat de la qüestió respecte de la naturalesa del franquisme per intentar contextualitzar el debat hist oriogràfic sobre la qüestió, per tot seguit fer una descripció de la política interior, exterior i econòmica que va im plantar la dictadura franquista. Els altres dos capítols tracten aspectes que incidien mé s directam ent en la vida personal i la quotidianeïtat dels treballadors i que determinaren les característi ques de la conflictivitat laboral: en el segon capítol, tot el que eren les característiques de la indústria catalana, amb poca concentració industrial, basada en el sectors del metall i el tèxtil am b empreses de caràct er fam iliar i concentrada a la ciutat de Barcelona i el seu cinturó; i l’evolució demogràfica de Catal unya després de la guerra fent especial èm fasi en intentar determinar les generacions que ocupaven el m ercat laboral i tot el fenom en de la imm igració. D’altra banda, hi havia també dos aspectes bàsics que eren necessaris d’analitzar per a poder entendre la conflictivitat laboral que es va desenvolupar en a quests anys del prim er franquisme: les relacions laborals que va establir el règim i la qüestió dels salaris i el nivell de vida dels treballadors. Es tractava d’esbrinar si aquestes qüestions havien tingut infl uència en les motivacions o en les form es que va adoptar la conflictivitat laboral, així com intentar fer aportacions noves en anàlisi historiogràfica d’aquestes qüestions. La segona part de la investigació es divideix en dos grans capítols que conform en els altres dos blocs temàtics: el prim er presenta l’organització del PSUC a l’interior, la seva estratègia de lluita i les relacions que tenia amb la conflictivitat laboral que s’organitzava a les empreses. El segon intenta posar de manifest les actituds dels treballadors i le s seves respostes davant l’agressió que va suposar per a ells la dictadura franquista i davant les crides a l’organització i les consignes de lluita 6 antifranquista que feia el PSUC. Al llarg de les pàgi nes d’aquests dos blocs, incorporem les relacions amb els aspectes dels capítols de la prim era part. A nivell metodològic, hem incorporat dades de tot Catalunya si bé el gruix de la investigació – especialment pel que fa a la conf lictivitat- es refere ix a la ciutat de Barcelona que d’altra banda, era on hi havia la concentració industrial més im portant, on va haver m és conflictivitat obrera i on existí una organització més nom brosa del PSUC. Les dades estadís tiques estan extretes de les fonts oficials de l’època: l ’Anuario Estadístico de España , la Reseña estadística de la província de Barcelona , l’ Estadística municipal , el Censo industrial de la provincia de Barcelona , el Censo industrial de la provincia de Barcelona. Enumeración previa de localización i els censos de població de l’Estat dels anys 1930, 1940, 1950 i 1960 i el de la Generalitat de Catalunya de l’any 1936. Ens hem trobat am b una enorme dificultat a l’hora de establir xif res resp ecte de la quantitat d’em preses i de treballadors a Catalunya en aquest període ja que la disparitat de les fonts en els resultats estadístics és enorme, degut a la poca sistematització i al diferent criteri em prat en el recull i exposició de les dades. Hem utilitzat bàsicament les dades de l’any 1957 perquè són les més nom broses -els dos censos industrials i la Reseña són d’aquest any- i perquè s ón les més fiables. Per a la resta d’anys, norm alment hem hagut de triar entre diverses valoracions numèriques i hem acabat decidint-nos per la que ens garantia més fidelitat a la realitat després d’una anàlisi contrastad a. D’altres vegades, l’absència de dades d’una categoria social o demogràfica ens ha obligat a el aborar-la a nosaltres m ateixos També hem acudit a reculls estadístics d’entitats privades com el Banc de Bilbao les quals, sent m és rigoroses, tampoc no són coincidents amb les dades oficials. Les fonts directes utilitzades han estat la docum entació pròpia del PSUC i del PCE i la història oral. S’ha fet un buidatge de les noticies que sobr e conflictivitat laboral, comissions d’obrers, eleccions sindicals i consignes polítiques es publicaren a TREBALL entre els anys 1939 i 1960 i a LAS NOTÍCIAS entre 1945 i 1947. Aquest fons documental ha esta t consultat en l’arxiu històric del PCE a Madrid, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i en el Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI). 7 Els informes i docum ents diversos del PSUC, s’han c onsultat en el fons Evarist Massip del CEHI, en el fons de Nacionalidades (sección Cataluña) de l’arxiu històric del PCE i en el fons del PSUC dipositat a l’arxiu nacional de Catalunya. Les dades empresar ials han estat extretes del fons d’indústries dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquesta tasca ha presentat diversos problemes: per exem ple la manca de dades salarials en els fons d’empreses de l’ANC i la im possibilitat de c onsultar el f ons de l’empresa Bracons i Riera per aconseguir sèries salarials del metall, que no es perm etin fer consultes de docum ents posteriors a cinquanta anys del fons del PSUC a l’ANC on apar eguin relacionades persones amb nom s i cognoms o que la documentació del PSUC a l’arxiu històric del PCE no estigui catalogada cronològicam ent, ni tota en el mateix suport ni en el m ateix fons. Com a anècdota il·lustrativa d’aquestes dificultats, assenyalar que en les tres visites que hem realitzat a l’arxiu històric del PCE a Madrid entre els anys 1998 i 2003, en totes tres la màquina per llegir els m i crofilms tenia una avaria que im pedia fotocopiar- los. Com ja hem com entat abans, les lim itacions de temps que suposen l’activitat laboral del autor han impedit la consulta d’altres fons com el de la presó Model o l’arxiu general de l’adm inistració i l’arxiu de la Guàrdia Civil. Sí hem pogut consultar els expedients de les causes que es van seguir l’any 1957 contra Emilià Fàbregas i l’any 1958 contra Mi guel Núñez. En aquest punt cal agrair la col.laboració d’en Joan Corbalán que m’ha fac ilitat l’accés a aquesta docum entació de l’arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona. Com que un dels objectius d’aquesta investigaci ó era intentar fer una valoració i localitzar l’organització i la militància del PSUC a Catalunya, he m aportat les dades que incorporen els informes o documents interns del partit i els info rmes de la polic ia arrel de les detencions practicades en diversos mom ents. Lògicament nom és representen la fot ografia d’un m oment determ inat amb totes les mancances possibles –per les dificultats dels fluxos d’informació en les relacions orgàniques del partit o pel divers grau de coneixement que havia arribat a tenir la policia de l’organització clandestina- o 8 viciada per exageracions tendents a donar una imatge triomfalista a la direcció del partit a l’exili. Aquestes informacions són pràcticam ent en la major part incontrastables tot i que en ocasions és possible verificar-les amb d’altres docum ents col·late rals. En aquest sentit, creiem que en general els informes interns del partit consultats que donen in formació sobre la m ilitància clandestina són força reals, excepte potser en el cas de l’inform e de Pere Canals no perquè exagerés la realitat, sinó perquè estava exposant la realitat que existia tres o quatre mesos abans que redactés l’inform e. Les fonts orals, ens han servit per complementar i, en alguns casos, per contradir les fonts directes i la bibliografia, incloses les mem òries . Per a la investigació hem utilitzat entrevistes ja realitzades i publicades en forma de llibre am b dest acats dirigents del PSUC i líders obrers de la dècada com Miguel Núñez, Josep Serradell, Cipriano García, Antonio Mullor i Ángel Rozas i les incloses en el treball sobre imm igració de Joan Botey. Hem cons ultat també deu entrevistes realitzades a d’altres tants treballadors entre els anys 1996 i 2002 en el ma rc del projecte de biograf ies obreres de l’arxiu històric de la Comissió Obrera N acional de Catalunya. Finalm ent, hem entrevistat als dos dirigents del PSUC Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez m és im portants d’aquests vint anys, a un dels obrer líders de la conflictivitat en els anys cinquanta Vicenç Faus i amb tres obrers m és per a què ens expliquessin les seves vivències laborals en aque lls anys: Segundo Pérez, Montserrat Oliver i Pere Comaposada. Pel que fa a la bibliografia, la majoria correspon bàsicam ent a llibres de m emòries dels protagonistes o a estudis sobre el Partit Comunist a d’Espanya o el com uni sme espanyol. Els estudis sobre el comunism e a Espanya que analitzen el període 1939-1975, tracten molt som erament la dècada dels cinquanta destacant-ne tan sols, les protestes d’ estudiants i les mobilitzacions col·lectives. D’altra banda, no hi ha un estudi global s obre el PSUC per a tot el període de la dictadura franquista. Els estudis sobre el PSUC centren la seva anàlisi en aspectes concrets –la qüestió de Comorera, les comissions obreres- o en les dècades posteriors als anys cinquanta. Nom és darrerament l’obra de José L. Martín Ramos ha vingut a om plir el buit existe nt de la dècada dels quaranta. Queda encara per 15 “(...) no deja de ser extremadamente paradójico si lo comparamos con lo ocurrido en Italia y Alemania. Y ello por varias razones: En primer lugar porque, de manera bien diferente a lo ocurrido en esos regímenes fascistas aliados, en la España nacional el par tido fascista no había conquistado el Estado, sino que había sido el Estado, en la persona de su Jefe, quien había adoptado al partido, recreándolo. (...) Se hi zo con el partido resultante de la unificación de falangistas y carlistas, donde la estructura y el programa estaban copiados de la Falange, pero no respetó la dirección falangista, y, más importante aún, tampoco a su proyect o político totalitario. Y en el “Nuevo Estado” no sería una dictadura fascista con predominio del partido único, dispuesto a llevar a cabo el programa nacionalsindicalista de los 27 puntos y el poder en manos de los jefes fal angistas, sino una dictadura que se estaba fascistizando a partir de la potenciación de la figura del Jefe del Estado, de la creación de un partido único, de la adopc ión formal de programa falangista y de la apariencia de régimen fascista... pe ro tan sólo la apariencia. Ni el poder estaba en manos del partido sino del gobierno dirigido por Franco y extremadamente subordinado a él, ni lo estaría nunca; ni se tendería seriamente a cumplir el programa falangista-fascista modernizador y revolucionario. Ni Franco era un líder fascista, no lo olvidemos. (...) (...) el fracaso del partido fascista y también el del conjunto de la derecha fascistizada en su acceso al poder produj eron la apelación al ejército y el golpe de Estado: y en la nueva s ituación creada, con un jefe único que concentraba el poder, con una Falange e normemente acrecida y convertida en movimiento de masas, se creó un régimen fascistizado, con un partido único conformado según el modelo falangista-fasc ista. Pero un régimen en el que el partido no detentaba el poder y en el que tan sólo una parte de sus miembros - fundamentalmente de entre los falangistas viejos o ingresados ya durante la guerra- estaban interesados en lograr el cumplimiento del programa nacionalsindicalista (...)” 14 . Thomàs considera que el govern franquista de m aig de l’any 1941 marca l’inici d’una desfeixistització limitada ja que el partit encara existia i tenia àmplies quotes de poder. Aquesta desfeixistització inicial continuaria amb “(...) la más aparatosa de 1945 -l a inducida por la derrota del EJE en la guerra mundial-, pero que nunca se comp letaría en la historia del Régimen, permaneciendo el partido -o Movimiento Nacional- hasta 1977” 15 D’entre els defensor d’aquest línia, qui m és ha r eeixit en la seva formulació ha estat Ism ael Saz partint de la configuració de la dictadura fra nquista com la culm inació d’un cam í que arrencava a mitjans del segle XIX am b la revolució burgesa i que , d’altra banda, era paral·lel -però a l’hora tam bé 14 Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del régimen ; pàgs. 36-38 15 Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del régimen ; pàg. 277-278 16 singular-, al que succeïa a la re sta d’Europa. Per a Saz el franquisme va ser una dictadura que conservava elements bàsics dels feixism es (antiliberalism e, antimarxism e, form idable repressió, centralisme, cabdill únic i els m ateixos grups de poder que Alemanya o Itàlia) però que no va desenvolupar la doctrina feixista perquè, en el fons, el que es pretenia era establir un poder reaccionari i conservador: Així, el règim de Franco no va bastir cap alternativa a l’antiliberalism e i l’antidem ocràcia que no fos la submissió; no hi havia cap alternativa integradora; no hi havia una com unitat en m arxa; els grups que formaven el poder es van m antenir de manera estable i tots en van treure profit; el govern no va desaparèixer; i el líder no era pas carismàtic, ni generava adhesions entre la població ni era el representant màxim de la ideologia feixista 16 . Per tant: “(...) Realment no fou ni una cosa ni l’altra. Fou una dictadura de dretes que va saber prendre del feixisme tot a llò que no contravenia directament als interessos de les classes dominants i diri gents tradicionals, de molts sectors de les classes mitjanes, de l’Església i de l’Exèrcit; d’alguna manera la dictadura que somniaren els conservadors que portaren Hitler o Mussolini al poder. Només en certa manera, però, perquè la dictadura franquista fou, a la vegada, molt més que una simple dictadura conservadora i molt menys que una dictadura feixista. El llegat de Franco consistí precisament a demostrar que no era del tot necessari lliurar-se a un alia t tant perillós i independent con el partit feixista; que l’extermini polític de l’esquerra, una repressió ferotge i un partit completament subordinat podia se r suficient. Franco, però, no era un geni capaç de preveure de bestreta l’evo lució del règim i de les dictadures del segle XX. Ell mateix va aprendre la lliçó de la seua pròpia experiència que obeïa a causes més profundes: a profunde s contradiccions socials i polítiques, i al complexíssim joc dels factors ideològics i culturals (...) (...) En resum, la dictadura franquista no fou feixista. Ni tampoc no va constituir “la nostra peculiar forma de feixisme”. Si hi va haver cap peculiaritat a Espanya fou el mateix feixisme. És a dir, el feixisme dels feixistes, el de FE de la JONS: per la seva debilitat política, ideològica i dels seus suports socials; perquè mai no es diferencià del tot de les forces conservadores tradicionals i sempre anà a remolc d’aquestes perquè generalment trobà factors de cohesió fora de si mateix, i perquè d’acord amb aquests antecedents va poder oposar molt poca resistència a la seua absoluta subordinació a l’Estat franquista. Nogensmenys, subratllar aquesta peculiaritat més del necessari significaria, una vegada més, invertir els termes del problema, ja que no hi ha cap llei històrica que obligue a l’existència 16 Vegeu Saz, I.; “La peculiarit at del feixism e espanyol ” dins Afers , núm . 25 (1996); pàgs. 623-637 i “Algunas consideraciones a propósito del debate sobre la naturaleza del franquismo y el lugar histór ico de la dictadura” dins Thomàs, Joan M .; (Ed.); Franquismo/ Fascismo, Franquisme/Feix isme, Franchismo/Fasci smo ; pàgs. 29-51 17 d’una partit feixista fort a tots els països cosa que es aplicable amb més fonament encara al règim franquista. En tre altres coses pel fet que com a règim feixistitzat estigué lluny de constituir cap excepció a l’Europa d’entreguerres. La seua única excepciona litat rauria en tot cas en la seua llarga durada(...)” 17 Però igual que Thomàs, Saz introdueix tam bé un element que a nosaltres ens assem bla fonamental en aquesta qüestió com és el fet de la durabilitat de la feixistització. Així: “(...) Producte del seu temps, ell, i algunes de les forces que el van acompanyar, mai no es volgueren desprendre completament d’aquells préstecs ideològics i d’aquelles tècnique s polítiques feixistes que tan eficaces es revelaren en el seu moment. Foren suficientment flexibles per a emmotllar- se a les grans transformacions socioeconòmiques, polítiques i ideològiques de la postguerra mundial, però no ho fo ren tant com per a desfeixistitzar-se completament. Tot plegat, el règim de Franco és una de les baules perdudes entre les dictadures feixistes dels anys trenta i els règims autoritaris” 18 . I aquest ens assem bla un element im portant per què tot i que aquesta historiografia integradora accepta i destaca que van existir elements feixistes i coincidències del franquism e am b el nazisme i el feixisme italià, la caracterització del règim com a pa rafeixista o feixistitzat s’aplica a l’etapa 1939-1945, any aquest últim en què es va dur a term e la “desfe ixistització”, de m anera que des d’aleshores el règim franquista va passar a ser una dictadura autoritària. Coincidim amb Saz en l’aspecte de considerar que els elements feixistes es van m antenir fins al fina l de la dictadura però discrepem amb ell i am b els altres historiadors defensors d’aquesta línia d’anà lisi, en què no es pugui qualificar la dictadura del general Franco de feixista ni que les modificaci ons de l’any 1945 suposessin un canvi en l’essència inicial del règim 19 . A m és, creiem que aquesta interpretació co rre el perill de caure, d’una banda, en el determinism e històric per identificar l’existència d’ una dinàm ica històrica que porta a la dictadura i de l’altra, a la consideració del feixisme com una id eologia aliena, im posada o adoptada per Franco i els 17 Saz, I.; “La peculiari tat del feixi sme espany ol”; pàg. 635-637 18 Ibídem; pàg. 636 19 Els canv is introd uïts van ser ún icament formals i afectaven a l’estructura política o a les elits del règim. No va patir cap modificació l’aplicació del poder ni la finalitat. D’altra banda, els elem ents que assenyala Pere Ysàs per considerar el règim franquista hom ologable al feixism e -antiliberalism e, antim arxisme, lideratge únic, partit únic, voluntat de crear 18 grups de poder no falangistes a causa de les circum stàncies, de m anera que quan va interessar, en pogueren prescindir. En aquest sentit Payne, per exem ple, considera que no hi ha cap evidència que Franco volgués dur a terme la revolució nacional-si ndicalista dels f alangistes, ni tenia una política plenament feixista ni una econom ia plenament feixista 20 , per acabar atribuint-li que “(...) al final Franco evitó tanto la entrada directa en la guerra como la mayor fascistización interior (...)” 21 . En la mateixa línia, Moradiellos dóna a entendre que les lleis repressives aprovades els dos prim ers anys del règim, van ser degudes a la influència i inspir ació del projecte totalitari de Serrano Suñer i no conseqüència del projecte d’aniquilació dels grups socials i forces polítiques i sindicals que havien donat suport a la República, que ja tenien els militars rebels abans del juliol de l’any 1936 22 . Creiem que caldria fer dues consideracions m és per tal de m antenir la dictadura del general Franco dins de la categoria dels feixismes europeus: en prim er lloc, el fet -destacat per Saz-, que el feixisme de Falange no era el m ateix que el del naci onalsocialism e alemany o el del partit f eixista italià, com tam poc no ho eren les societats en les quals ap aregueren, els suports que reberen ni els interessos que defensaren. A banda de les més que ostensible s diferències entre els tres m oviments i de la desconsideració que els dirigents del partit nazi i del partit feixista mo straven vers el partit de José Antonio Primo de Rivera, FE de las JONS tenia un de stacat elem ent catòlic i tradicionalista en el seu ideari i en els seus orígens -característica aquesta que es considera impròpia dels m odels feixistes clàssics- i Serrano Suñer, al qual aquest corrent histor iogràfic atribueix les derivacions feixistes de la dictadura franquista, era un catòlic practicant declar at. Cap d’aquestes dues qüestions ha im pedit a la un nou orde econòmi c i social, propaganda i repressió- van seguir existi nt fins a la m ort del dictador. Evi dentment , ens identifiquem més amb aquesta línia. 20 Payne, Stanley G.; El régimen de Franco 1936-1975 ; pàg. 261 21 Ibídem ; pàg. 281 22 “(...) En efecto, bajo la inspiración de Serrano Suñer, el progr ama de conversión totalitaria del régimen franquista iba a experimen tar decidid os avan ces al compás d e los éxitos militares d e las poten cias del eje dura nte los tres primeros años de la guerra mundial. Así se percibió en la dureza e intensidad de la política de férrea represión y depura ción de elemento s hostiles o d esafectos: la previa ley de Responsabilidades Políticas (9 de febrero de 1939) f ue completada por la l ey de Represión de la M asonería y el C omunism o (1 de marzo de 1940) y la ley de Seguridad del Estado (9 de marzo de 1941)” . [Moradiell os, E.; obra citada; pàg. 70] 19 historiografia defensora de la consideració del fra nquisme com a règim autoritari feixistitzat, qualificar Serrano o la Falange com a feixistes o totalitaris, ans al contrari, però en canvi, el com ponent catòlic del franquisme sí que els ha servit per a destacar el cont rapoder exercit per l’Església per tal de lim itar el projecte totalitari espanyol, i en conseqüència cons iderar el règim de Franco no com feixista sinó feixistitzat 23 . L’ús del terme feixistització per al període 1939- 1945, implica sostenir que ni en l’etapa de m és domini de Falange es va arribar a instaurar a Espanya un règim feixista i que, a m és els intents de fer- ho, van quedar estroncats, inicialment l’any 1942 i definitivam ent l’any 1945. Però com tam bé apunta Saz, els grups de poder franquistes no es van desfeixistitzar del tot. Els canvis empresos a partir del 1945 no van comportar el desm untatge de l’estructura estatal i legal que el totalitarisme dissenyat per Serrano Suñer havia contribuït a crear i amb el que to tes les faccions participants del poder hi van estar d’acord 24 . Tampoc no es va produir la desaparició de le s estructures de control feixistes com tota l’organització sociolaboral que havia cr eat Falange (sindicats, secció femenina, Frente de Juventudes ...) amb postulats totalitaris, ni la dissolució del partit únic, ni els controls sobre el sistem a econòmic 25 . Ni 23 De fet, el moviment de Mussolini es va caracteritzar per un anticlericalisme en els seus inicis a finals de la Primera Guerra Mundial, per despré s m oderar aquesta posició a inicis dels anys vint i acabar signant el pactes de Laterà am b el Vaticà l’any 1929. Igual ment , el feixism e ital ià va m antenir la monarqui a com a règim . Per tant, tam bé tindria dissimilituds am b el model creat per Hitler a Alem anya, però en canvi se’ls considera a am bdós els paradigmes del totalitarisme. Es tractaria doncs de crear un m odel històric am b els elem ents bàsics, per definir el feixism e. Fent una comparació am b els règim s com unistes, tot hom considera que m algrat l es diferències la UR SS, Iugoslàvia i la Xina estan dins del m odel. 24 Més endavan t tractarem la qüestió amb m és extensió tot i que val la pena fer una aclaració sobre el paper dels grups de poder: en el cas de l’entrada de Martí n Artajo de l’ACNP en el govern de 1945 per exem ple, va pl antejar la desaparició del partit únic, però Fr anco no ho va acceptar [Tusell, J.; Franco y los ca tólicos. La p olítica interio r española entre 1945 y 1957; pàgs. 83-225]. Es tracta doncs de considerar que m algrat aquest es intencions, Mart ín Artajo -i per extensió els altres grups del govern- va col·la borar amb el règim i en va acceptar totes les seves decisions i actuacions. 25 Segons Joan M. Thom às hi van haver propostes al respect e, especialm ent dels catòl ics d’ACNP però que va ser voluntat del general Franco no prescindir-ne perquè li devi a la seva existència, era fidel, aportava elem ents d’enquadrament i m obilització que considerava fonam entals i suposava un equilibri davant l’exèrcit i els catòlics [Vegeu Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del Régimen ; pàg. 347] Tanm ateix, Thom às cau en contradicció en quali ficar el canvi de govern de l’any 1945 com “(...) una de las medidas más aparatosamente (...) desfascistizadoras de su régimen (...) ” [pàg. 346] però alhora d’aparent i en consi derar que el nomenam ent de Mart ín Artajo i els cessaments de José Luís Arrese i Miguel Prim o de Rivera van ser un canvi cosm ètic i no de fons respecte de Falange ja que va m antenir en el govern cinc m ini stres falangistes, de m anera que el règi m “C ontinuaría pues marcado durante el resto de su hist oria el régimen en tant o que fascistiz ado” [pàg. 347] 20 els militars, ni els m onàrquics, ni els carlins, ni els catòlics de l’ Asociación Católica Nacional de Propagandistas , ni els tecnòcrates de l’Opus Dei ni, per descom ptat, la Falange, s’oposaren per exemple, a l’aplicació de la llei de Responsabilitats Polítiques -llei que Moradiellos diu que és d’inspiració feixista- o a l’enquadrament dels treballa dors en el sindicat vertical o a l’afusellam ent de militants polítics clandestins o a l’autarquia econòm ica o al nou ordre socio-econòmic o a la Unidad de Destino en lo Universal . És més, la m ajor part de l’aparell legal a nivell polític i social del primer franquisme i l’establim ent de les condicions laborals, es va fer entre 1939 i 1945 dins de l’esfera de poder reservada a Falange 26 , i van estar vigents fins els anys seixan ta en la seva pràctica totalitat, sense cap mena discussió. Com diu Valentina Fernández: “(...) Franco deja de lado a unos falangi stas, no a la médula de la Falange, puesto que toda su doctrina política y económica, basada en el Sindicato Vertical, en el corporativismo, en la representatividad orgánica, en la prohibición de partidos políticos, sigue en pie. Y ni los grupos de Acción Católica ni del Opus Dei, que han par ticipado directamente en el gobierno a lo largo de la Historia del Franquismo, han hecho nada para desmontar el sistema. Más bien lo han ido apunt alando para adaptarlo al momento histórico” 27 . Igualment, els elem ents que més controvèrsia su sciten a la historiografia per a definir el règim franquista com a feixista -m obilització de les masses, adhesió popular al líder, adoctrinam ent, propaganda, partit únic, la creació d’una comunitat n acional també van existir i no tan sols durant els anys en què s’utilitzava de form a visible tota la parafernalia i la violència feixista, sinó tam bé després: n’hi hauria prou amb recordar les concentracions a la Plaza de Oriente -per exemple l’any 1946 per oposar-se a la decisió de l’ONU però que es van succeir fins l’a ny 1975-, el NO-DO, la Formación del Espíritu Nacional a les escoles o la definició d’Espanya com una Unidad de Destino en lo Universal. 26 Serrano Suñer va ser mi nistre de Govern ació des de l’any 1938 fins el 1941 i el m ini steri de Treball va esta r en m ans del falangist a José Antonio Girón des de l ’any 1941 fins l’any 1957 27 Fernández Vargas, V.; obra citada; pàg. 17 21 Malgrat tot, sem bla haver-hi coincidència en assenyalar que va ser l’evolució de la situació política internacional la que va estroncar definitivament el projecte d’Estat totalitari. Per tant, si sembla clar que va existir una voluntat de construir un Es tat feixista a im itació de l’alemany i l’italià, una voluntat conscient i no només dels que eren feixistes -Falange- sinó també del propi Franco i dels altres grups que participaven del poder -si més no en una prim era etapa de 1937 a 1941 i després com a model polític que servia als seus interessos-, si l’estroncam ent del projecte feixista va ser im posat per l’evolució de la Segona Guerra Mundial i no es va n retirar per inconvenients les lleis “feixistes” o “feixistitzades”; en fi, si elements reconeguts com a propis dels règims feixistes van continuar durant tota aquesta primera etapa del franquism e, perquè he m de considerar que el règim del general Franco no va ser feixista? Per què no va adoptar i aplicar clarament les form es i actuacions polítiques dels dos models històrics de feixism e? Efectivam ent, sembla que el debat feixism e/fei xistització se centra no tant en identificar la presència d’elements hom ologables al feixisme, sinó en considerar si aquest elements es van usar com en els paradigmes feixistes i en van aconseguir els m ateixos resultats. És a dir: “El fracaso del proyecto totalitario es evi dente en los propios hechos y, en menor medida, en los textos doctrinales del régimen. Se suele incurrir en el error de prolongar el proyecto totalitario debido a la vigencia de unos textos que, dada la arbitrariedad de la acción política, tan solo son utilizados retóricamente en la actividad propagandís tica y de forma muy relativa en las decisiones de gobierno” 28 Potser en les decisions del govern no es tenien en compte el textos doctrinals, però sí que la doctrina feixista-falangista va tenir plena apli cació en les actuacions i decisions polítiques que afectaven directament sobre els grups de població que la coalició cívico-militar que va donar el cop d’estat el juliol de l’any 1936 s’havia proposat so tmetre, com podien ser les qüestions socials, 28 Díaz Gijón, J. R. i d ’altres; Historia de la España actual 1939-1996. Autori tarismo y democracia ; pàgs. 6-18. E n aquesta línia considera, per exemple, que a diferència del feixism e històric, la dictadura va fom entar la desmobilització i que el recurs a les mobilitzacions de m asses que feia el règim fra nquisme -a diferència del nazism e i el feixisme- no constituïa l’eix central de la participació de la població en la política in terna del país sinó que es feia per altres m otivacions d’afirm ació 22 econòmiques o laborals: un par tit que feia tasca social ( Frente de Juventudes , Educación y Descanso , Sección Femenina ...) per a adoctrinar, una economia autàrquica i una organització sindical de caràcter vertical per a enquadrar els treballadors i controlar-l os, superar la lluita de classes i crear un nou ordre socio-econòmic, on tots els productores treballessin sota un ideal com ú per als interessos nacionals. Això, que tothom sens dubte qualificaria de feixism e fo rmulat d’aquesta m anera, perquè en el cas de la dictadura franquista es considera que ho és entre els anys 1939 i 1945 i no l’any 1955? Per tant, quins aspectes cal tenir més en com pte per conceptualitzar un règim : la seva estructura formal i l’organització política o l’aplicació que en fa del poder? Que és el que conceptualitza a un règim polític o a un partit: la voluntat de ser/fer o el s resultats obtinguts en l’aplicació política d’aquesta voluntat? El medi polític i social en el qual s’havia d’ actuar, la correlació de forces que van form ar el nucli de poder, l’arribada del partit únic espanyol al poder, la situació internacional.... van configurar i condicionar la forma que va prendre la posada en pr àctica del m odel feixista a Espanya. Una forma que, per molt diferent que fos i per m oltes modificaci ons que s’introduïren, no va im pedir als governs d’Estats Units i Gran Bretanya assimilar-lo als règim s feixistes derrotats en la Segona Guerra Mundial. En resum, el règim franquista es va construir sobre bases ideològiques i estructurals feixistes que es van conservar fins el 1959 i algunes fins el 1975. El debat feixism e/feixistització és doncs, en realitat, un debat de la història política del règim. Des del punt de vista de l’organització estatal està clar que canviaren les formes de presentació del règim am b les noves estructures de govern i els canals de presumpta participació política de la població i així, qua n es fa l’anàlisi històrica de l’evolució política es pot considerar que l’existència o no de segons quins elements, organitzacions o postulats altera el caràcter del règim. En canvi, des de la historia so cial i obrera del règim -àm bit d’estudi en el qual emm arquem la present investigació-, s’analitza l’exercici del poder sobre la població espanyola i especialment sobre les classes treballadores i subalte rnes. En aquest sentit, no creiem que hi hagué cap canvi en tot aquest període anomenat prim er franqui sme: l’aplicació del poder i els seus efectes van ser nacionalista o relig iosa. De la mateixa manera, no es pot parlar de partit ún ic per la seva depuració dels elem ents més 23 els mateixos abans i després de 1945. Resulta il·lust rativa l’aportació de Tusell al voltant de les modificacions proposades en l’àm bit sindical en el projecte polític dels catòlics de l’ACNP que resumeix quina era la situació: “La cuestión de la libertad sindical no se planteó como una alternativa global al régimen político existente, ni alcanzó una gran difusión, imposible en las circunstancias políticas de los años cuarenta y cincuenta e incoherente con los principios políticos en los que se basaba el catolicismo español del momento (...) A este respecto merece la pena citar una correspondencia cruzada entre Martín Artajo y Ruiz Giménez a comienzos de 1949. En Cataluña se había disuelto por el Gobierno de Franco un esbozo de sindicalismo católico y prohibido su ór gano de expresión, decisión contra la que se manifestó el abad de Montserrat. Pues bien, tanto el embajador en la Santa Sede como su ministro estuvi eron de acuerdo con la medida. En España, escribió Ruiz Giménez, ‘no sería explicable’ la existencia de sindicatos católicos porque ‘los sindicatos oficiales tienen verdadera inspiración cristiana’; implantar la lib ertad sindical equivalía a ‘abrir la puerta al enemigo marxista’,’pudi endo mejorarse y reformarse (el sindicalismo oficial) de los defectos que tenga, pero por una acción de arriba abajo y no por acciones aisladas y laterales’.’Si se vuelve a la libertad sindical -ratificó Martín Artajo- habría que darla no sólo a los católicos si no también a los marxistas y anarquistas’. Mucho tiempo habría de pasar para que ambos cambiaran de ideas 29 . Si la historiografia que defensa la caract erització del franquisme com a règim autoritari feixistitzat qualifica d’aparent la desfeixistització políti ca del règim , queda clar que en la qüestió social no va ser ni aparent, ja que ni tan sols el sector polític del règim que podia plantejar algunes modificacions no les tenia en consideració. 1.1. La política exterior: Cinc mesos després de què oficialm ent es donés per acabada la guerra civil espanyola, s’inicià la Segona Guerra Mundial amb l’invasió de Polònia per part de les tropes alem anyes. Durant la guerra espanyola, els militars sollevats ha vien establert vincles de col·laboració am b els “revolucionaris”, l’abandona me nt de la ideologia per retre fidelitat a Franco i la definitiva supeditació i integració a l’Esta t. 29 Tusell, J., Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 212 24 règims feixistes d’Europa -Alem anya i Itàlia 30 -, però m algrat això el govern franquista va fer una declaració de neutralitat perquè Espanya no estava en condicions de participar en el conflicte 31 . El desenvolupament de la guerra i especialm ent la rà pida ocupació de França culm inada el 14 de juny de l’any 1940, va fer convèncer al govern espanyol i a Franco de la segura victòria d’Alemanya i va reactivar les possibilitats de la participació d’Espa nya en el conflicte, de m anera que el govern va canviar la seva posició de neutralitat per una declaració de “no bel·ligerància” que “(...) fue en realidad, una prebeligerancia que quería indicar so lidaridad ideológica y voluntad de intervención (...)” 32 . Efectivam ent, aquesta situació política a Eu ropa va desvetllar la latent voluntat d’intervenció que hi havia en el govern espanyol 33 i va tenir com a resultat l’aplicació d’una política exterior favorable a les potències de l’Eix, que in cloïa prendre la iniciativa per tal d’arribar a un acord que permetés Espanya participar en el conflicte 34 . A inicis del mes de juny de 1940, Franco va es criure una carta al Fürher oferint-se per participar en la guerra mundial a canvi de con cessions econòmiques i territorials al nord d’Àfrica, carta que portarà a Alemanya el General Vigón qui s’entrevistà amb el m inistre d’afers exteriors 30 El govern franquista havia subscri t tractats d’am ista t i col·laboració am b Itàli a i Alem anya (28 de novem bre de 1936 i 31 de ma rç de 1939), es va adherir al Pacte Anti -Comint er n l’abril del 1939 i va abandonar la Societat de Nacions el maig del mateix any. 31 Viñas, A.; Guerra, dinero, dictadura ; pàgs.238-264; M oradiellos, E.; La España de Franco (1939-1975) ; pàg. 64; Tusell, J; La España de Franco ; pàg. 56 i Preston, P.; Franco “Caudillo de España” ; pàgs. 378-380. Payne, per a reafirmar la neutralitat adoptada, indica que el govern franquista va em etre una nota crítica am b la invasió alemanya de Polònia qu e era un país catò lic i autoritari assimilable al m odel que havia construït per a Espanya el general Franco [. Payne, Stanley G; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de la aut arquía; pàgs. 25-2 6]. Tusell recollint també el fet de la nota, la col· loca en el marc de la col· labor ació del règim amb els seus aliats i la considera red actada partint d e l’assumpci ó de la victòria al emany a (pàg.56). Per a un relat m és detall at de la sit uació d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial vegeu Tusel l, J.; Franco, España y la II Guerra Mundial . Entre el Eje y l a neutralidad ; Tem as de Hoy, Madrid, 1995 i Tusel l, J. i García Quei po de Llano, G.; Franco y Mussolini. La politica española durante la Segunda Guerra Mundial ; Planeta; Barcelona; 1985. Una visió profranquist a es troba a Suárez Fernández, L.; España, Franco y la Segunda Guerra Mundial. Desde 1939 hasta 1945 ; Actas, Ma drid, 1997. La seva tesi s cent ral és que Franco va dur a terme una política exterio r que va ev itar l’entrada del apis en la guerra i qu e està per demostrar documentalment aquest voluntat int ervencionista. 32 Tusell, J. La España de Franco ; pàg. 57. De la m atei xa opinió son Tuñón de Lara, Sueiro i Dí az Nosty i Payne. 33 Ibídem; pàg. 58. Segons Tusell, la identificació dels diri gents espanyols am b l’Eix va ser absoluta fins l’any 1944. 34 Tota la bibl iografia consult ada per a aquest treball, a ssenyala que va ser el govern franqui sta qui va insisti r davant Hitler per tal de participar en la g uerra. 31 estat imposat per la força am b el suport de les pot ències de l’Eix i això era un im pediment per a la seva integració en la comunitat internacional am b la seva participació en els assumptes internacionals 55 i dia 1 de març França va tancar la frontera am b Espanya en protesta per l’afusellament de Cristino García, m ilitant clande stí del PCE detingut a Madrid i que havia estat mem bre de les Forces Françaises de l’Interieur (FFI) durant la Segona Guerra Mundial, condecorat i considerat per França com un heroi de guerra 56 . El 4 de m arç, Estats Units, Gran Bretanya i França van emetre una nota dem anant el canvi de govern a Espanya i la retirada de Falange tot i què manifestaven tam bé, la seva voluntat de no interven ció en els assum ptes interns. Finalment, el m es d’abril el delegat polonès a l’ONU va proposar al Consell de Seguretat que exclogués Espanya dels organismes internacionals tot argum entant que era un perill per a la pau mundial i dem anant la retirada dels ambaixadors i un canvi de govern sota l’amenaça d’em bargam ent econòmic. Finalm ent i després de moltes deliberacions, el m es de de sem bre de l’any 1946, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar per trenta-quatre vots a favor, sis en contra i tretze abstencions, una proposta que si bé no suposava un trencament de relacions, ordenava la retirada dels am baixadors tot esperant canvis en el govern espanyol i que si aquests no es produïen en un term ini de temps raonable el Consell de Seguretat tornaria a estudiar la qüestió 57 . De fet però, gairebé ja no hi havia am baixadors acreditats a Madrid i la mesura no va tenir l’ef ecte esperat de la sortida de Franco del poder: Biescas i Tuñón de Lara consideren la mesura de l’ONU espectacular i ineficaç i que no anava acompanyada d’una voluntat real d’aplicació 58 . Tamam es apunta que la resolució de l’ONU va ser un bloqueig parcial perquè van seguir arribant petroli i d’altres productes bàsics 59 .Tusell i Payne fan 55 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo el régi men de Franco, 1939-1975 ; pàg. 226 56 Portero, F.; obra citada; pàgs. 144-145. Per una petita aproxi mació a l’afusellament de Cristino García vegeu Heine, H .; La oposición política al franquismo ; pàgs. 225-226 i 459-461 57 Portero, F.; obra cita da; pàg.213 58 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M; España bajo la di ctadura franquist a, 1939-1975 ;; pàg. 229 59 Ta mame s , R . ; La República. La era de Franco ; pàg. 259 32 més èm fasi en una combinació entre els interessos polítics i econòm ics dels països que inicialment s’oposaven al règim de Franco: prim er, a Madrid havien quedat els am baixadors de Portugal, Irlanda i Suïssa i el Nunci del Vaticà, per la qual cosa el govern podria esperar tenir el suport dels governs amb m arcat accent catòlic. Segon, va rebre el suport dels països sud-americans que ja havien votat en contra en la assemblea del m es de desembre i especialm ent de l’Argentina de Juan Domingo Perón am b la qual es van signar acords comercials el m ateix any 1946. Tercer, els interessos econòmics i estratègics d’Estats Units, Gran Bretanya i França van fer que poc després d’aprovada la retirada dels ambaixadors, aquests països signessin acords com ercials amb Espanya. Quart, la condemna del règim espanyol havia esta t prom oguda i havia pogut sortir endavant en un mom ent en què els països de l’Europa occidental tenien governs am b fort predomini dels partits comunistes o d’esquerres i l’entesa entre Estat Un its i Gran Bretanya per una banda i la Unió Soviètica per una altra, encara no s’havia trencat 60 Efectivament, un dia després de la carta conjunta del març de 1946 d’Estat Units, Gran Bretanya i França condemnant el règim franquist a, Churchill pronunciava un discurs en el qual advertia de què un ‘teló d’acer’ s’estenia per a l’est d’Europa, situació que es va acabar de confirmar entre els anys 1947 i 1948. En acabar la Segona Guerra Mundial es van constituir dos nous estats amb règim s comunistes -Iugoslàvia i Albà nia- i a França i Itàlia els com unistes havien aconseguit un gran nombre de vots en les eleccions i havien entrat en els respectius governs. La confrontació entre la URSS -representant del comunism e- i els seus aliats durant la guerra es va anar eixamplant cada cop m és: el gener de l’a ny 1946 soviètics i nord-ameri cans es van enfrontar a l’Iran pel petroli, el desembre de l’any 1946 va esclatar la guerra d’Indoxina i la guerra civil grega el gener del 1947, a més de la insurrecció com unista a la Xina. El mes de m arç de 1947, el president dels Estats Units Harry S. Truman, establí els nous pr incipis de la seva política exterior basada en la 60 Tusell, J.; La España de Franco ; pàgs. 119-123. Payne, Stanley G.; El primer franqui smo, 1939-1959. Los años de la autarquía ; pàgs. 72-73 33 contenció de l’expansió del comunism e a través del suport econòmic, polític i m ilitar als governs dels països que estaven fent front a revoltes de grups comunistes o eren pressionats per la URSS. Aquesta nova política exterior es va completar am b el Pla Marshall, d’ajuda econòm ica i financera als estats europeus, posat en marxa el juliol de l’any 1947 61 . Els Estats Units van convidar a participar en el Pla a tots els països europeus excepte Espanya. Portugal, França, Itàlia, Suïssa, Luxemburg, Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, Irl anda, Àustria, Dinam arca, Islàndia, Suècia, Noruega, Txecoslovàquia i Turquia van confirmar positivam ent la seva participació. L’enfrontament geopolític es va produir quan Txeco slovàquia va retirar la seva adhesió per pressions de la URSS. I és que pels pactes establerts en les conferèn cies de Iàlta i Postdam, Stalin havia aconseguit estendre la influència de la Unió Soviètica als països del bàltic i a l’Europa oriental. A Iàlta els aliats van acordar que en els països alliberats es formarien governs provisionals en els que hi participarien totes les forces democràtiques am b el comprom ís de celebrar eleccions el m és aviat possible per a formar un govern que representés la voluntat del poble. Els exèrcits soviètics van alliberar Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària i en com plim ent dels acord es van formar governs d’unitat nacional am b la participació dels respectius partits comunistes. Durant els dos anys següents, amb m és o menys resistències, els com unistes van aconseguir entrar en els governs mitjançant eleccions o la pre ssió dels exèrcits d’ocupació soviètics ocupant ministeris claus com el d’Interior, des d’on van poder organitzar la depuració i la persecució dels no comunistes. Així Polònia, Rom ania i Bulgària es convertien en República Popular am b un règim 61 Torre, R. de la; De la paz virtual a la guerra fría dins Torre, R. de la i d’altres; La paz virtual. Planes para depués de una guerra ; pàgs. 32-52. El Pla Marshall encara tardarà un any en co mençar a funcionar. Per a les relacions entre el Pla Marshall i Espanya. [Vegeu Viñas, A.; Guerra, di nero y dictadura. Ayuda fascis ta y autarquía en la España de Franco ; pàg. 265-287] 34 comunista l’any 1947 i Hongria l’any 1949, tot i que en aquests país des de l’any 1947 ja existia un govern imposat i dom inat pels comunistes 62 . Els esdeveniments que van agreujar més la rel ació entre Estats Units i la Unió Soviètica van ser la conversió en democràcies populars de Txecosl ovàquia i la zona d’Alem anya controlada pels soviètics. En el cas de Txecoslovàquia, el govern fo rmat a l’exili de Londres va tornar al país i el maig de l’any 1946 es van celebrar eleccions gene rals que van atorgar al Partit Com unista més d’una tercera part dels vots, la qual cosa va supos ar la seva entrada al govern ocupant els càrrecs més im portants, entre els quals estaven els de minist re de l’Interior i de Cap del govern, tot i que la majoria de la resta de m embres no era com unist a. Tot i això, semblava -com passava a França i Itàlia- que els comunistes podrien col·labor ar amb un sistem a plenam ent democràtic i multipartidista. El prim er senyal que això no seri a així, fou la negativa de la URSS a que Txecoslovàquia es rebés l’ajuda del Pla Marshall. Mentre, els com unistes maniobraven per depurar l’administració i aconseguir unes forces policials de la seva confiança. Els m inistres no comunistes del govern van dimitir el febrer del 1948 per m anife star el seu desacord amb l’actuació política dels comunistes. Aquests van reaccionar m obilitzant tots els seus partidaris que s’havien introduït en els llocs claus de l’administració i les institucions polítiques i socials txecoslovaques i la policia va detenir els opositors. Els partits no comunistes van se r derrotats, de m anera que el mes de m arç de l’any 1948 el Cap de Govern va presentar al pr esident de la República un nou govern amb m ajoria comunista però que encara conservava algun po lític burgès com Masaryk a la cartera d’Afers Exteriors. Masaryk però aparegué mort poc de sprés en circum stàncies encara no aclarides. Les eleccions del mes de m aig de 1948 donaran el triomf total als comunistes i la seva conversió el m es de juliol en una democràcia popular 63 . 62 Joll, J.; obra ci tada; pàgs. 500-508 63 Joll, J.; obra ci tada; pàgs. 500-508 35 En les reunions de Iàlta i Postdam s’havia acordat l’ocupació d’Alem anya per part dels “Quatre grans” -Estats Units, Gran Bretanya, la URSS i França- que ocuparien cadascuna un sector, més un altre de la capital Berlín. Però en contra de ls acords de Postdam i per aturar la influència soviètica, des de l’any 1946 els aliats occidentals anaven fent passes per tal de convertir les seves zones d’ocupació en un estat federal alemany dem ocràtic i capitalista: el juny de l’any 1948 es convocava als presidents dels Lander a la creació d’una assem blea constituent i es va establir un sistema m onetari comú diferent del de la zona soviètica que també afectava a les zones ocupades de la capital. Com a protesta, els soviètics tancaren tots els accessos terrestres a la ciutat de Berlín i Estats Units i Gran Bretanya van respondre al bloqueig amb l’establim ent d’un pont aeri que va estar actiu fins l’any 1949. 64 . Am b aquesta situació internacional la problemàtica del règim franquista, tal i com assenyalen Biescas i Tuñón de Lara, ja no es veia com una dicotom ia entre feixisme i dem ocràcia sinó com la defensa d’occident contra l’ expansionism e soviètic. D’aquesta manera “(...) Franco empezaba a ser interesante y si su desplazami ento no se hacía con toda clase de garantías ‘occidentales’ y conservadoras, más va lía dejarlo para más adelante (...)” 65 . La pressió internacional sobre Espanya s’anà relaxant: el gove rn francès -ja sense la participació del partit comunista-, va reobrir la fronter a el febrer de l’any 1948, per la prim avera Espanya signà acords comercials am b Gran Bretanya i França i el mes d’ octubre del mateix any va visitar el país una missió m ilitar nord-americana per a m anifestar el suport dels Estats Units a Espanya per la seva oposició al comunism e. Des d’aquest moment, l’acceptació internacional del règim sols era qüestió de temp s. El febrer de l’any 1949 els Estats Units van permetre un prim er préstec de diners al govern espanyol. Aquest fou un any important en la situació intern acional am b la creació de l’OTAN, la formació de 64 Joll, J.; obra ci tada; pàgs. 500-508 65 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la di ctadura franquist a (1939-1975) ; pàg. 232 36 la República Democràtica Alem anya i la proclamació de la república Popular de la Xina. Els Estats Units necessitaven consolidar les seves posicions geopolítiques a la Mediterrània. Així, el m es de gener de l’any 1950 el Secretari d’Estat nord-ameri cà ja es va m anifestar en favor de l’entrada d’Espanya a l’ONU 66 , posició que Franco va aprofitar per deixar clara la seva disposició a participar en la guerra de Corea. Finalment, el mes de novem bre els Estats Units van presentar una resolució que va ser aprovada per l’Assemblea Gene ral de les Nacions Unides, en què es demanava l’anul·lació de la retirada dels ambaixadors ap rovada el 1946 i de l’ingrés d’Espanya en els organismes internacionals especialitzats de l’ONU 67 . A partir d’aquí, el règim inicià una ràpida rehabilitació internacional i a finals de l’any 1950, Espanya entrà a la FAO, l’any 1952 a la UNESCO i l’any1953 se signà el Concordat amb el Vaticà i l’acord d’ajuda econòmica am b els Estats Units a canvi de la instal·lació de bases. Finalment, el desembre de l’any 1955 fou Espanya adm esa a l’ONU co m a m emb re de ple dret -amb el vot favorable de la URSS-, l’any 1956 entrà a l’Organització Inte rnacional del Treball (OIT), i l’any 1959 al Fons Monetari Internacional (FMI), a l’OCDE i al Banc Mundial. Així doncs, el règim salvà la posició gràcies al canvi de conjuntura internacional i a la seva situació geo-política a Europa. Els aspectes ideològics pels quals havia estat condem nada inicialment, no desaparegueren, però foren obviats per la comunitat internacional davant l’extensió del com unisme. 1.2. La política interior: Així com en el cas de la política exterior es poden definir claram ent dues fases en aquesta etapa del primer franquism e amb la línia divisò ria de l’any 1945, creiem que aquesta separació no és tan nítida pel que fa a la política interior. De fet, l’estructura estatal creada el 1938 es va mantenir, com també totes les lleis i norm es prom ul gades en el primers cinc anys del règim que no 66 Ta mame s , R . ; La República. La era de Franco ; pàg. 263 67 Ta mame s , R . ; La República. La era de Franco ; pàg. 263 37 començaren a ser m odificades fins entrada la dècad a dels seixanta. Igualm ent, ni les iniciatives preses després de la Segona Guerra Mundial per tal de donar una altra aparença al règim ni els canvis ministerials, van m odificar la manera d’exer cir el poder ni van tenir cap incidència pràctica sobre la vida de les classes treballadores que c ontinuaven i continuaren patint els mateixos efectes de la política interior des del primers fins l’últim d’aquests primers vint anys. Si alguns canvis es van produir en la societat espanyola durant aquest a etapa, no van ser precisament induïts per la política governamental. Tanmateix, en funció de la detenció del poder i de la seva orientació política, sí que potser pugui existir una línia divisòria en dues fases que utilitzarem aquí: la prim era entre els anys 1937/1938 i 1945 caracteritzada per una clara voluntat fe ixista i una orientació ideològica cap el totalitarisme i una segona entre els anys 1946 i 1957/1959 en que assistim a una lenta però progressiva derivació del règim cap a una asèpsia ideològica. 1.2.1. 1a fase (1937/1938-1945): Entre els anys 1937 i 1942 es posaren els basament s sobre els quals funcionà el règim franquista en els aspectes polític, econòmic i social fins l’any 1959. En aquest establim ent convergiran diversos factors: d’una banda, els motius per al quals s’havia produït l’ Alzamiento , un dels quals era “(...) el restablecimiento del orden social tradicional en t odas sus formas. De manera que la sublevación militar y la represión política desencadenada inmedi atamente después cumplía la misma función política y social que los demás regímenes fascista s europeos. Pero no era tan sólo un estado de violencia física más, destinada a producir cuantio sas bajas tan fácilmente confundibles con las víctimas de los combates de una guerra fratici da, sino que se trataba de una represión que adquirió formas variadas -política, económica, social cultural, administrativa y de género- y que estuvo prevista 38 y fue deseada desde el primer momento” 68 . Una violència que perseguia terroritzar i sotmetre als grups socials que s’havien identificat amb el projecte repub licà. D’altra, que a m esura que avançava la guerra civil, no n’hi hagué prou amb la sim ple restitució de l’ordre social anterior ni am b una ferotge repressió. Calia construir un Estat estructurat per a la qual cosa el general Franco va triar l’opció ideològica i organitzativa del feixisme, perquè considerava que seria la ideologia triom fadora veient els esdeveniments internacionals i per la influència de qui en aquells m oments va esdevenir el seu principal assessor polític el seu cunyat Ramón Serrano Suñer, m ilitant de Falange, germ anòfil i partidari d’un Estat feixista 69 . Per iniciar aquest cam í cap a un Estat de tipus fe ixista, Franco va prendre la decisió de crear un partit únic sota la seva presidència, decretant la unificació de Falange Española y de las JONS am b els carlins de Comunión Tradicionalista , els dos principals partits de l’ Espanya Nacional, per a crear el partit únic Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET) 70 . A partir d’aquest m om ent s’inicià un període caracteritzat d’ época azul 71 , en què destacà la influència de la Falange i en particular de Serrano Suñer qui fins l’any 1942, fou la figura clau de la política espanyola 72 . Serrano representava l’alineament total am b el feixism e i el nazisme i la possibilitat d’instaurar a Espanya el projecte ‘revolucionari’ de la Falange, aportant la ideologia necessària al règim. 68 Cenarro, A.; Muert e y subordinación den la Epaña franquista: el imperi o de la violenci a como base del nuevo est ado dins Historia Social , núm . 30; 1998; pàg. 13 69 Tota la bibliografia consultada per a aquesta investigació destaca la gr an influència de Serrano Suñer en l’estructuració de l’Estat d’es til feixista i en la formació del prim er govern franquista de l’any 1938. Altra cosa és la seva adscrip ció política qu e mentre Thomàs el vincula directament am b Falange d’ altres -com Payne- el consideren, malgrat que militant de Falange, un catòlic ced ista feixistitzat. 70 Segons Preston la decisió la va pre ndre Franco veient la necessitat d’unifi car políticam ent les forces de la zona nacional influït pel suggeriment de Giu sseppe Danzi, un dels representants per partit feixista italià a Espanya [Vegeu Preston, P.; obra cita da; pàgs. 283-285] 71 Tusell i Tuñón de Lara fan servir aquest term e per il·lustrar l a gran influència ideol ògica de la Falange i el període més procliu a la feixistit zació. [Vegeu Tusell, J.; La España de Franco ; pàg. 50 i Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la dict adura franquist a (1939-1975); pàg. 171] 72 Tusell, J.; La España de Franco ; pàg. 52 39 És en aquest punt quan agafa tot el seu sentit el debat respecte de la naturalesa del règim franquista: el partit únic no assolí el poder sinó que quedà sotm ès al poder representat pel Govern, ni tampoc substituí l’Estat. Tam poc no es va respectar el projecte polític totalitari de Falange ni es va complir i ni Franco era un líder f eixista 73 , de tal manera que ni tan sols els projectes de llei presentats pels ministres falangistes entre 1938 i 1939 -abans de la fi de la guerra civil-, se’ls pot considerar plenament feixistes ja que van ser rebutjats en la se va formulació totalitària inicial i rectificats per donar satisfacció als interessos dels altres grups de poder 74 . Quelcom sem blant succeí amb la llei presentada pel ministre d’ Organización y Acción Sindical la prim avera de l’any 1939, per tal d’organitzar els sindicats i sotmetre l’estructura i la direcció ec onòmica del país al partit, que no va ser aprovada 75 . Aquesta línia d’anàlisi sembla atorgar a Franco -a qui s’ha caracteritzat com un personatge que no tenia ideologia o, si més no, una ideologia definida i estr ucturada-, una capacitat d’adoptar nom és allò que convenia als seus interessos, actuació que dóna la sensació de ser premeditada i d’estar calculada per a què ell en fos el beneficiat i seguís mantenint el poder 76 . La forma com es va configurar el règim , les seves actuacions i les seves decisions respondrien als interessos de cada grup de poder en cada mom ent determinat i en últim a instància als interessos de Franco, quedant el feixisme reduït a una aparença exterior consistent en discursos retòrics, gestos, demagògia, etc. En tot cas, nosaltres creiem que la ideologia feixista donava solució en major o m enor grau a les inquietuds de cadascun dels sectors que conformaven el grup de poder franqui sta i que, per tant, les diferències que es plantejaren eren una lluita entre els diferents grups que donaven suport a Franco, únicament i exclusiva per la detenció del 73 Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del Régimen , pàgs. 36-37 74 Si més no així ho considera Thom às amb el Fuero del Trabajo . Presentat un esborrany pel mini stre d’ Organización y Acción Sindical i un altre per la direcció de Falange, tots dos van se r rebutjats i es va redactar i aprovar un tercer que “(...) tenía un contenido católico y tradici onal superior al de la carta italiana. Ya la mism a denominación denotaba la voluntad de huida del mimetismo con l os fascistas, así como la voluntad de basarla en part e en t radiciones hispánicas”. Malgrat tot el Fu ero tenia un a pàtina social q ue l’identificav a amb els feixismes, no lliure de limitacions que Thomàs considera que el convertien en “(...) una declaración, sin efecto práctico alguno (...)” [Vegeu Thom às, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del Régimen ; pàgs. 70-75] 75 Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del Régimen ; pàgs. 75-79 40 poder en els sectors tradicionals de cadascun. La form a d’aplicar aquest poder per part de tots els grups va ser totalitària, les estructures escollides van ser les feixistes i en tot cas, hi havia més qüestions que enllacen amb la ideologia feixista com és la violència i la repressió exercida sobre els contraris al règim. Al cap i a la fi, Thomàs expressa la dura oposició als projectes de Fuero del Trabajo i de llei de sindicació per part del ministeri d’Industria i Com erç, de les corporacions empresarials i d’altres sectors econòmics, però es va triar l’opció ideològica feixis ta d’instaurar una sistema econòm ic autàrquic i amb intervenció de l’Estat que precisament no estaria en sintonia am b els interessos dels sectors econòmics tradicionals i capitalistes. Tampoc no sem bla explicar el poc grau de feixisme que el ministeri de Justícia -en mans de carlins i a qui Thom às atorga un sentit diferent de la justícia- permetés certes actuacions. O tant era el poder i la influència de Serrano Suñer? Qui, amb capacitat i poder per decidir càrrecs, nomenaria m inistre a personalitats c ontràries o oposades a les seves pretensions? 77 En tot cas, el debat sobre la naturalesa del franquisme ja ha estat exposat en pàgines anteriors i tampoc no és objecte d’aquest treball, com tam poc considerem que la descripció del marc polític intern requereixi una exhaustiva exposició de tots els elements que el van caracteritzar, per la qual cosa a continuació relatarem l’evolució dels fets històrics en la política interna d’Espanya en aquest anys, intentant prescindir del debat feixisme/feixistització. En aquest primer període del règim -1939-1942-, fou quan s’implantà l’autarquia econòmica, es promulgaren la llei de Responsabilitats Polítiques, la llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunism e i la llei de Seguretat de l’Estat. Igualm ent, s’assistí a un intent d’institucionalització de Falange a través de la Junta política de FET, la pr etensió d’aprovar una llei d’organització de l’Estat basada en els principis totalitaris i els “serveis” de Falange que doblaven a l’Estat - Sindicato Español 76 La biografia de Paul Preston sobre Franco incideix direct am ent en aquests aspectes, pres entant el dictador com una persona calculadora i absolut ament determinada en aconsegui r el seu benefi ci personal i la perm anència en el poder 77 Els nomenam ents del primer govern de Franco i de la remode laci ó per la crisi de l’agost de l’any 1939, són at ribuïts a Serrano Suñer però no sembla lògic nom enar persones contraries a la seva gestió quan, a més, est ava en un mom ent en què tenia el ple suport de Franco. En tot cas, ens sembla clar que hi havi a una confluència comuna d’interessos de tots els grups en el feixisme. 47 acceptant el seu nomenam ent pel consell d’Àngel Herre ra i del cardenal Primat d’Espanya, Pla i Daniel. I malgrat tam bé les entrevistes poc satisfactòries que havia tingut amb Franco, Martín Artajo va intentar dur a terme el seu program a polític per a la transformació del règim que consistia en: a) L’aplicació efectiva del Fuero de los Españoles. b) Realitzar eleccions municipals obertes a la participació popular però restringint el dret d’elecció. c) Am pliar la representació popular a les Corts i les seves atribucions legislatives d) Reformar la censura de la premsa per a què fos m és plural però també amb lim itacions. e) La desaparició de FET y de la JONS i la integració dels seus serveis i institucions en l’Estat Es tractava doncs d’un programa que conduïa al país cap el corporativism e i l’autoritarisme, permetent una pluralitat regulada legalm ent i limitada als sectors de poder del règim, especialm ent als catòlics. Els límits de la transform ació proposada per Martín Artajo queden ben clars si repassem la cita de la introducció a aquesta investigació respecte dels sindicats. Aquestes modificacions però no es van dur a term e. Si en la fase anterior els m ilitars i els catòlics del govern es van oposar a les pretensions polítiques dels falangistes, ara foren aquests i novament els m inistres militars els que s’oposaren als pr ojectes de Martín Artajo. I el fracàs d’aquest projecte es produí molt aviat ja que segons Tusell: “En un principio, todo hace pensar que el programa de Martín Artajo tuvo, por lo menos ciertas esperanzas de llevarse a cabo. (...) La sensación de viabilidad permanece, aunque con crecientes dificultades, en los últimos meses de 1945, pero empieza a desvanece rse a comienzos de 1946 y más concretamente en el mes de febrero” 93 . Si més no, és difícil de com prendre la intenció de Martín Artajo de fer complir el seu programa quan durant les conversacions prèvies a la seva inco rporació al Govern, Franco ja li havia anunciat quina seria la modificació del règim . Aquesta possi bilitat de canvis es va veure augmentada quan el mes de setem bre es va suprimir la salutació a la romana -m esura coincident amb les proposades del 93 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 93 48 Artajo- i durant el més d’octubre en què després de di versos debats en el Consell de Ministres, es va anunciar que el Govern volia ampliar la participació popular i es van enviar a les Corts projectes de llei de reunió, associació i garanties personals per ta l de desenvolupar les garanties atorgades en el Fuero de los Españoles 94 . Les propostes de modificació del règim havien estat exposades per Franco per a què fossin admeses per la resta de m inistres, però estaven en la línia que proposava Martín Artajo, si més no en la formulació, tot i que el plantejam ent final era prou ambigu com per a què es poguessin orientar en un sentit més restrictiu. Aparentment, Franco semblava acceptar les pr opostes polítiques del seu m inistre d’Exteriors. Però en els mesos següents, les reform es no es de senvoluparen en la línia proposada per Martín Artajo, tal i com ja havia advertit Franco. Tusell atribueix la responsabilitat d’aquest fracàs directam ent a la influència de Carrero Blanco sobre Franco 95 , amb el concurs dels falangistes -Girón, Rein i Fernández Cuesta- en el Consell de Ministres: el mes de novem b re es va rebutjar el projecte de llei d’associació que s’havia enviat a les Corts perquè es consider ava que afavoria la creació de partits polítics i els ministres falangistes van carregar contra la proposta per a la convocatòria de les eleccions m unicipals, de manera que es va plantejar fins i tot substituir-l es per un plebiscit; el desembre Franco va fer unes declaracions en les que afirmava que a Espanya no hi havia problem es polítics per resoldre. Finalment, el mes de gener de 1946 es va debatre en Consell de Ministres la renovació de les Corts, qüestió que duia implícita la proposta de Martín Artajo de dissoldre el Consell Nacional de Falange i que es va trobar amb l’oposició frontal de Girón, Fernández Cuesta, Rein i Blas Pérez, aquest cop ja am b el suport de Franco, discussió que va acabar el mes de m arç amb la promulgació d’una llei de m odificació 94 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 107 95 Carrero s’havia convertit en el principal conseller i assesso r polític de Franco des del seu ascens a la subsecretaria de Presidència l’any 1941 i en el mom ent dels canvis “cosmèt ics” de l’any 1945 va recom anar a Franco “orden, unidad y aguantar” . Tot i així l’entrevista entre Artajo i Franco en qu è a quest li va dissenyar quin seri a l’abast dels canvis va ser prèvia als informes que Carrero va presen t ar i que contenien aquest es consignes. 49 de les Corts amb canvis m ínims igual que va passar amb el seu reglam ent de funcionament del mes de juny 96 . Així el balanç de les modificacions del règim al final de la Segona Guerra Mundial es pot resumir de la següent m anera: “Si se compara la propuesta de Martín Artajo en octubre de 1945 con su realidad efectiva un año después, el balance de resultados puede reputarse de muy escaso. No se aplicaron los principi os contenidos en el Fuero de los Españoles, pues se empantanaron en las Cortes, ni se hicieron siquiera elecciones municipales de momento, ni se desmanteló la Falange. Algo cambió en prensa (...) para que nada fuera ver daderamente significativo. Se modificó la composición de Cortes, pero este cambio tampoco fue efectivo. La mejor prueba de que Martín Artajo no podía estar satisfecho es que, a pesar de todas sus declaraciones públicas, en 1957, con ocasión de la polémica levantada en el seno del régimen por las leyes fundam entales propuestas por Arrese, sugirió cambios idénticos a los propiciados en 1945” 97 És més per a Tusell “(...) el régimen siempre fue lo que ya era en 1939 (...)” 98 , afirm a ció que ens transporta novament al debat sobre la naturalesa del franquism e i a la pretesa “desfeixistització” a partir de 1945. En tot cas l’afirmació esdevé interessant, doncs Tusell constata l’im mobilisme del règim quan sempre ha estat partidari de identificar diverses etapes, de m anera que no seria el mateix el principi que el final. Caldria de finir què era per a en Tusell el règim l’any 1939, però donat que s’ha alineat en certa manera am b els defensors de la “feixistització” dels primers anys, podem concloure doncs que per a ell seguia estant “feixistitzat”. L’únic canvi apreciable en el règim franquista va ser el pas del nacional-sindicalisme al nacional-catolicism e, és a dir, la substitució de la retòrica i posada en escena feixista dels anys anteriors per la cobertura ideològica que va aportar el catolicisme, destacant fins a l’exageració aquest factor per diferenciar el règim franquista dels feixism es i amb l’Església Catòlica donant-li tot el suport, a canvi de privile gis i d’influència social. D’aquesta m anera podia 96 Tusell atribuei x aquest canvi d’actitud de Franco a l ’ evolució de la si tuació exterior: d’una banda, l’arribada de Joan de Borbó a Estoril d’altra, la condemna del règim per part de la comunitat internacional m algrat les modificacions que es volien fer.[Tusell, J.; Franco y los católicos. La politica interior española entre 1945 y 1957 ; pàgs. 114-115] 97 Tusell, J.; Franco y los católicos. La politica interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 117 98 Tusell, J.; Franco y los católicos. La politica interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 117 50 succeïa que mentre es tirava endavant aquest operaci ó d’imatge i el mes de juny de l’any 1947 les Corts aprovaren la llei de successió -que després va se r votada en referèndum-, el m es de març s’havia aprovat la Ley para la Represión del Bandidaje y Terrorismo. El govern de l’any 1945 va durar fins el juliol de l’any 1951. La renovació en aquesta ocasió va ser àmplia: de l’anterior govern, sols van m antenir el s seus ministeris Martín Artajo, Girón, Blas Pérez i Galarza. 99 , però la continuïtat en ell de Martín Artajo no va suposar cap canvi substancial en la política interior 100 . Per a Biescas i Tuñón, simplem e nt aquest govern era el que Franco creia m és adequat per donar resposta a la situació política de guerra freda i col·laboració amb els Estat Units ja que eliminades les ‘conspiracions’ internes i amb el creixent suport internacional, el règim es consolidà i els grups de poder es cohesionaren al voltant de Franco, de ixant de banda les seves recances i aspiracions 101 . Així, els ministeris que podien tenir m és incidència en desenvolupar la política que afectava directament als ciutadans -especialment, treball, justícia, Industria i com erç i governació...- seguiren aplicant la mateixa política que abans: repressió política, social i cultu ral, enquadrament laboral i una autarquia econòm ica a la que ara se li volien aplicar tímides reform es amb aires liberalitzadors per recuperar l’economia del país. Les dues incorporacions més significatives al govern de l’any 1951 van ser la del general Muñoz Grandes -com a m inistre de l’Exèrcit-, i la de Joaquín Ruiz Giménez al m i nisteri d’Educació. El retorn a la vida política del Movimiento no es va fer am b l’entrada al govern d’un falangista “civil” sinó amb la incorporació d’un dels pocs m ilitars falangistes que hi havia -el general Muñoz Grandes, adscrit a l’ala més radical de Falange - qui, a m és, havia estat partidari de l’entrada d’Espanya a la Segona 99 Segons Tuñón, el tres prim ers conservaren el lloc de mi nistre perquè Franco crei a que encara tenien funcions import ants que complir [Vegeu Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara. M ; España bajo la dict adura franquista ( 1939- 1975); pàg. 261] 100 Contràriam ent, a nivell exterior s’est ava produint el rea liniament dels països per l’ inici de la guerra freda i un progressiu reconeixement del règim de Franco que v a facilitar la tasca de Martín Artajo. 101 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la di ctadura franquist a (1939-1975); pàg. 264-269 51 Guerra Mundial, havia comandat la División Azul al front soviètic i havia estat condecorat per Hitler amb la Creu de Ferro 102 . A m és, aquesta recuperació de Falange per a la política oficial va facilitar que el partit únic celebrés el seu primer i únic congr és l’any 1953 considerat per Tuñón de Lara com un intent de mobilitzar a la població 103 . Aquest nou protagonisme de FET però, ha estat valorat de diverses form es: mentre que per a Tusell es un avenç de les seves posicions i un creixeme nt de la seva inf l uència en detriment d’altres grups del poder 104 , per a Sheelagh M. Ellwod la Falange s’ha via plegat a la realitat política i acceptat sense cap protesta la inclusió d’Espanya en l’econom ia capitalista m undial, la ingerència estrangera que suposaven les bases militars o l’acord am b els Estat Units 105 i per a Moradiellos el partit únic havia caigut en una creixent frustració des de l’any 1945 a causa del referèndum de la m onarquia, el progressiu abandonament de la política autàrquica i la signatura del concordat am b el Vaticà però encara li quedava un cert component radical-revolucionari 106 . En canvi, amb l’entrada de Joaquín Ruiz Gim éne z, que provenia com Martín Artajo dels cercles catòlics de l’ACNP i havia estat ambaixador a Rom a des de l’any 1948, semblava atendre’s les demandes anteriors de Martín Artajo en el sentit de com ptar amb col·laboradors seus en el govern. Ruiz Giménez com partia les idees d’Artajo respecte de la reforma del règim la censura de prem sa i la 102 El general Agustín M úñoz Grandes havia estat aparta t dels càrrecs oficials i del comanda ment de tropes des de l’any 1942 quan va tornar d’Alemanya, perquè es sospitava que havia preparat una cons piració amb Hitler contra Franco per substituir-lo i fer en trar Espanya en la guerra. Du rant la guerra civil s’hav ia mostrat partidari d’Hedilla i hav ia lloat el valor dels seus enemi cs en la guerra civil i defensat els se u respecte, a m és de la necessitat d’int egrar-los en el nou movi ment en lloc de reprim ir-los. [Vegeu Thom às, Joan M.; La Falange de Franco. el pr oyecto fascista del régimen; pàg. 180]. Creiem que am b aquest “currículum”, la seva presència en el govern esdevé prou signifi cativa de les intencions de Franco. 103 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara. M; España bajo la di ctadura franquist a (1939-1975); pàg. 264. La resta d’autors consultats el consideren intranscendent. 104 Tusell, J.; La España de Franco ; pàg. 141 105 Ellwood, Sheelagh M.; Falange y franquismo dins Font ana J. (Ed.); España bajo el franquismo ; pàgs. 52-53 106 Moradiellos, E.; La España de Franco 1939-1975 ; pàg. 111 52 participació popular, i defensava igualment la necessitat de la desaparició del partit únic 107 .Però “(...) en la nueva etapa del régimen que se abrió a partir de 1951, a pesar del papel desempeñado por Artajo en la gestación del nuevo gabinete, su influencia resu ltó mucho menor. A estas alturas ya no se planteaba en absoluto la cuestión de que el régimen n ecesitara o pudiera ser objeto de modificación alguna ” 108 . A més, l’evolució política interna i externa havi a vingut a donar la raó a les posicions dels que s’oposaren a les reformes d’Artajo. Les realitzacions més im portants d’aquest nou govern de l’any 1951 es situen en la política exterior: la incorporació definitiva d’Espanya en els organism es internacionals -singularment a l’ONU l’any 1955- i la signatura del Concordat amb el Vaticà i dels acords amb Estats Units, l’any 1953. A l’interior, el desenvolupament polític es feia en la m és absoluta estabilitat del règim, només trencada en mom ents puntuals per tres elements: en primer llo c, el fracàs de les tímides reform es en sentit liberalitzador que el govern es va veure obligat a introduir en l’economia nacional; en segon, l’aparició d’una oposició política interior en els sectors universitaris i una conflictivitat obrera diferent de la dècada anterior i decidida a enfrontar-se amb el govern que generà la irrupció de la dem agògia falangista representada pel ministre de treball Gir ón (sobre aquest dos punts hi tornarem més endavant) i, finalment, la política aplicada per Joaquín Ruiz Gim énez al capdavant del ministeri d’Educació. Segons Payne “(...) Ruiz Giménez intentó realizar una ape rtura en el ámbito de la educación; quiso mejorar y aumentar las instalaciones, reformar y modernizar los programas e incorporar partes de la cultura española que el régimen había dejado olvidadas” 109 . Inicialment, el seu nomenam ent va trobar dues dificultats: la falta de mitjans econòm ics pe r fer les refermes i les reticències en la Falange que li criticava el seu catolicisme i la seva oposic ió al SEU en anys anteriors. Per conciliar el 107 Vegeu Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 ; pàgs. 285-383. Tusell assenyala una divergèn cia entre Artajo i Ruiz Giménez: el primer pel seu tarannà i per l’ex periència política q ue tenia des de l’any 1945 ja no aspirava a cap reform a del règim, m ent re que Ruiz Gim énez insistia una i altra vegada en elles davant Franco. 108 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española entre 1945 y 1957 ; pàg. 290 109 Payne, Stanley G.; El primer franqui smo, 1939-1959. Los años de la autarquía ; pàg. 116 53 falangisme i les aspiracions educatives de l’Església , Ruiz Giménez cercà els seus col·laboradors entre els millors intel·lectuals catòlics falangistes. Però les seves primeres reform es van topar amb l’oposició frontal de la jerarquia eclesiàstica pel seu “liberalisme” 110 . Sim ultàniament els intel·lectuals fala ngistes estaven protagonitzant una certa apertura cultural, a través de la recuperació de la tradició del pensam ent liberal espanyol, tot i que no havien trencat amb el règim sinó que eren “(...) una versión peculiar del mismo (...)” 111 . I Ruiz Giménez a m és, també va incorporar al món universitari persones que havien estat a l’exili o que es creia que eren disconformes am b el règim. Tot pleg at va fer que ja l’any 1954 es trobés am b una doble oposició: d’una banda la jerarquia eclesiàstica que prenia posicions reaccionàries front les noves mesures educatives i de l’altra, la Falange que tancava files al voltant de Franco, rebutjant l’evolució política i el pensament liberal que es com ençava a in stal·lar i fer-se públic en alguns sectors de la societat. Tusell -sense donar m és explicacions- afirma que a partir de l’any 1954 la política de Ruiz Giménez va trobar m és resistències dins del consell de ministres -especialment de part dels m inistres falangistes-, a la qual cosa se li va sumar els inicis de les protestes dels estudiants universitaris que començaven a sentir-se lluny de la línia política oficial 112 . En aquestes circumstàncies i ja am b alguns 110 La reforma de l’ensenyam ent secundari preveia flexibilitzar assignatures i hor aris i dividir el batxillerat en dues etapes. [Vegeu Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957 ; pàg. 301] 111 Tusell, J.; La España de Franco ; pàg. 143 i Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957 ; pàgs. 308-336 i 367-384. Tusell no acl areix aquesta “evolució ” de gent com Laí n Entralgo, Tovar o Ridruejo però insinua que va ser derivada del pr opi pensam ent feixista-falangi sta: d’una banda com intel·lectuals valoraven la cultura obj ectivament i racional. D’altra, el po stulat feixista de la integració i el consens, els portava a reivindicar com a part de la cultura espany ola a tots aque lls que s’havien oposat al franquisme. Així “(...) Falange (como todos los fascismos, hay que decirl o) tení a muchas mayores concomitanc i as con la cultura laica, vanguardist a y, por así decirlo, “heterodoxa” (...) Politicamente esta polémica no iden tificaba a ninguno de sus partici pantes (y los que luego vinieron) ni con la libertad ni con la democracia. Aunque Laín, y sobre todo Ridruejo y Tovar, citaran a Menéndez Pidal, Unamuno y Ortega, su referencia polític a era José Antonio Pr imo de Rivera (...) ” [ Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957; pàg. 314] 112 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957; pàg. 379. Payne assenyala que a la universitat “(...) a pesar de la obligación nom inal de pertenecer al SEU, empe zaban a desarrollar ideas disidentes, ya fuera desde una perspectiva crítica fa langista, monárquica, cató lica independiente, liberal o de izquierdas (...)” [Payne, Stanley G ; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de l a autarquía ; pàg. 117] 54 nuclis d’estudiants universitaris clarament antifranqui stes, desenvolupats sota l’em para -però sense la intenció- dels falangistes que propiciaren l’apertura cultural, la tensió política en el m ón universitari era palpable. Segons Payne, l’any 1956 existien a la universitat de Madrid un grup d’estudiants comunistes, un de socialista i un altre crític amb el si stem a a més del SEU i els seus dissidents 113 . Un congrés de joves escriptors que van voler organitzar els est udiants antifranquistes l’any 1955, va ser prohibit pel ministeri d’Educació. La pèrdua d’unes eleccions pe r part del SEU l’1 de febrer de l’any 1956, va desembocar en aldarulls. El 9 de febrer, la celebra ció de l’aniversari de l’estudiant falangista m ort durant la República, va acabar amb un estudiant falangista ferit per un tret de pistola en un enfrontament entre uns estudiants que s’estaven m a nifestant i d’altres estudiants falangistes que tornaven de la celebració de la diada. La policia va detenir cinquanta dels estudiants antifranquistes i la Falange va voler prendre represàlies violentes, impedides per l’exèrcit 114 . Aquesta crisi de govern va suposar també la destitució del Secretari General del Movimiento Raimundo Fernández Cuesta, a qui Franco va substituir -novament-, per José Luís Arrese. Aquest havia estat apartat del govern des del seu cessament per motius “cosm ètics” l’any 1945 i havia sofert, segons Tusell i Payne, un procés de desencantament am b l’ evolució política del règim pel referèndum de la monarquia, la redacció final del Fuero de los Españoles , l’aparició de l’oposició al règim a la universitat i la debilitat en què havia caigut la Falange que només estava per servir Franco 115 . Arrese a més, considerava que la causa dels disturbis de l’any 1956 derivava en bona part de què no existia un govern totalment falangista 116 i va provar de fer un últim intent per donar tot el poder al partit únic. 113 Payne, Stanley G.; El primer f ranquismo, 1939-1959. Los años de la autarquía ; pàg. 118. 114 Els líders d’aquestes protestes eren Javier Pradera, Ramón Tamam es i Enrique Múgica. Payne, Stanley G.; El primer franqusimo, 1939-1959. Los años de la aut arquía ; pàg. 119 115 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957; pàg. 392 i Payne, Stanl ey G.; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de l a autarquía; pàg.121 116 Preston, P.; obra cita da; pàg. 706 55 Considerant que era necessari la institucionalització del règim, Arrese va proposar a Franco la elaboració d’unes lleis fonamentals i aquest ho va accep tar. Les lleis finalment redactades van ser tres: la Ley de Principios del Movimiento Nacional , la Ley Orgánica del Movimiento Nacional i la Ley de Ordenación del Gobierno. Mentre que la prim era no va suscitar cap controvèrsia entre els grups de poder del règim, les altres dues van trobar novam ent l’ oposició frontal dels sectors de l’exèrcit i dels catòlics amb la jerarquia eclesiàstica al capdavant. La llei orgànica del Movimiento el feia autònom del govern, donant gran importància al Consell Nacional i al Secretari General de FET de m anera que exercirien la tutela política sobre el govern i el Consell Nacional dictam inaria sobre l’adequació al Movimiento de les disposicions de les Corts. La llei d’ordenació del govern conferia a Franco la potestat de designar un cap de govern però, si no ho havia fet i tam poc no havia vice-president i s’entrava en un procés de succe ssió, el secretari nacional del Movimiento assum ia automàticament el càrrec. En cas de nomenar Franco un Cap del Govern, havia de ser prèvia consulta amb el president de les Corts i el Secretari General del Movimiento i el Consell Nacional el podia cessar i havia d’aprovar la seva gestió per repetir mandat. El Cap de Govern era responsable davant el Consell nacional però no davant les Corts que només podia censurar m inistres 117 . D’aquesta manera, Arrese pretenia perpetuar per a la Falange el monopoli del poder polític un cop m ort Franco 118 . Però el que a la primavera de l’any 1956 era acceptació, a la tardor es va tornar en rebuig per part de Franco i novament l’artífex d’aquest canvi d’opinió va ser l’almirall Carrero Blanco 119 .En conèixer les propostes, els monàrquics, els catòlics i els m ilitars del govern van manifestar les seves objeccions, però encara es podia esperar l’aprovació pel suport que tenien de tots els ministres 117 Tusell, J.; Franco y los católicos. La política interior española de 1945 hasta 1957; pàgs.391-396 i La España de Franco ; pàgs. 164-166. Payne Stanley G.; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de la autarquí a ; pàgs 122-123 118 Payne Stanley G.; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de l a autarquía; pàgs 122-123 i Preston, P.; obra citada; pàgs. 705-717 119 Així ho exp ressa Tusell en el seu llib re La España de Franco (pàgs. 166-167) tot i que en el seu est udi sobre Franco i els catòlics, adjudica la causa del fracàs de les propostes d’ Arrese a les pressions de dive rsos sectors del règim, en concret la jerarquia catòlica i els carlins. Preston afegeix a Carrero l a influència del m inistre de Justí cia Antonio Iturm endi i el general Antonio Barroso [Vegeu Prest on, P.; obra citada; pàgs. 712-713] 56 falangistes del govern. El desembre de l’any 1956 tres cardenals van rem etre una carta a Franco en la qual desqualificaven els propòsits d’Arrese. Les lleis havien causat una certa divisió en la cohesió institucional dels grups de poder i finalment el gener de l’any 1957, Carrero va recom anar a Franco la substitució d’Arrese. Paral·lelament a aquests esdeveniments polítics s’havia produït un agreujament de la situació econòmica, la descolonització del Marroc, les proteste s d’estudiants, les vagues obreres de l’abril de l’any 1956 i el mes de gener de l’any 1957 havia tingut lloc un nou boicot dels tram vies a Barcelona. El deteriorament de la situació social, política i econòm ica obligava a dur a terme canvis per reconduir la situació, canvis que es van produir el mes de febrer de l’any 1957 am b la sortida del govern de Martín Artajo, José Antonio Girón, Blas Pé rez i Muñoz Grandes, la incorporació entre d’altres, dels falangistes Fermín Sanz Orrio al m inisteri de Treball i José Solís com a Secretari General del Movimiento i el catòlic Fernando María Castiella a Afers Estrangers i el traspàs d’Arrese al ministeri de Vivenda de nova creació. Però la clau del canvi de govern va raure en la en la nova política econòmica que calia aplicar perquè segons Tuñón era l’única sortida que tenien els grups de poder 120 , responsabilitat que va recaure en un nou grup de polítics “tècnics” procedents de l’O pus Dei, el nou grup de cat òlics civils que havia bastit monsenyor Escrivá de Balaguer i que va veni r a discutir l’hegemonia del catolicism e polític a l’ACNP, que recolzats per Carrero Blanco van ocupa r els ministeris econòm ics: Alberto Ullastres al ministeri de Com erç i Mariano Navarro Rubio al ministeri d’Hisenda, amb el nom enament de Laureà López Rodó com a Secretari General Tècnic de la Presidència. Segons Moradiellos, aquest nou govern de febr er de l’any 1957 tenia tres línies d’actuació: institucionalitzar el règim am b una formula monàrqui ca tradicional, m illorar l’eficàcia administrativa de l’Estat i dur a terme una reform a econòmica que elim inés l’autarquia i incorporés Espanya al mercat 120 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la di ctadura franquist a (1939-1975); pàg. 306 63 transport per carretera, producció de cotó, producció de fibres artificials, hidrocarburs, nitrogen, eines, electricitat, mineria, quím i c, cinema, alim entació i produccions diverses 138 . Els entrebancs en l’aplicació del programa de l’INI generats per l’afavoriment de la iniciativa privada des del ministeri d’Indústria i Com erç, s’aca baren definitivament el juliol de l’any 1945 amb el nou canvi de govern, en què Juan Antonio Suanzes va ser novament nom enat ministre d’Indústria i Comerç, càrrec que va ocupar novam e nt fins l’any 1951 alhora que mantenia la presidència de l’INI. Amb l’anàlisi d’Elena San Román, tornem novament al debat de la naturalesa del franquisme, aquest cop en clau econòmica. Malgrat les coinci dències que tenia el program a de Suanzes amb el feixisme, San Rom án desvincula totalment el mode l econòm ic autàrquic i intervencionista dissenyat per ell d’aquesta ideologia política: l’ús del terme totalita ri emprat per Suanzes per definir l’Estat, hauria d’entendre’s com sinònim d’autoritari, com ho demostra ria la seva total oposició als projectes polítics de Falange 139 . Contràriament, per als historiadors ec onòm ics del règim franquista -amb alguna excepció- i fins i tot, per als historiadors polítics adscrits a línia de la “feixistització” com Payne, consideren que la política econòmica del prim er franquisme va ser feixista 140 . Sembla que l’aportació d’Elena San Román donari a tam bé resposta a dues de les qüestions que havien suscitat més controvèrsia en l’anàlisi de l’ec onomia del primer franquism e: l’una la consideració de si l’autarquia va ser tal; l’altra, perquè es va triar. 138 San Romá n, E.; obra citada; pàg. 77 139 San Ro mán, E.; obra citad a; pàg. 6 9. Igual q ue en el cas de Carceller i d e tants d’altres p ersonatges po lítics del franquisme, l’adscripció política de Suanzes varia entre la consideració de ser un pur tècnic sense adscripció definida (Tamam es, San Román), fidel franqui sta (Tuñón) o partid ari de les i d ees feixistes (Francesc Cabana). 140 Albert Ribas considera que la nova política econòmica s’adscriu plenament als corrents feixistes igualm ent com Jordi Catalán. En canvi, García Delgado considera qu e la ideolog ia inspiradora d e l’autarquia és més el trad icionalisme que no pas el feixism e, encara que els controls que es van aplicar als fluxos econòmics interi ors no es corresponien am b l’actuació del proteccionisme econòm ic espanyol i invalidarien la seva apr eciació. San Román com hem vist, ho focalitza en la tradició de l’intervencionisme m ilitar en l’economia espany ola a través de la m obilització industrial.. Finalm ent Payne diu que “(…) El régimen de Franco em pezó aplicando una política que se puede llamar fascista (...) ” . Defensors d ’aquesta ultima tendència també só n Pere Ysàs i Carme Molinero [Veg eu García Delgado , José L.; Estancam iento industrial e int ervencionism o econòmico dins Fontana, J. (Ed.); España bajo el franquismo; pàg. 181; Ribas, A.; L’economia catalana sota el f ranquisme (1939-1953) ; p àg. 21 i Ysàs P. i Molinero, C.; El règim franquista. Feixisme, modernització i consens ; pàg. 41-42 i Payne, Stanley G.; El primer franqui smo, 1939-1959. Los años de la autarquía ; pàg. 39] 64 En el primer cas, a l’hora de considerar aquest període alguns historiadors cr e u e n q u e n o e s p o t parlar d’autarquia perquè l’objectiu de l’autosu ficiència econòmica es va assolir m olt parcialment doncs les importacions, especialm ent de ga solina, cotó i adobs, es van mantenir 141 . Com ja s’ha dit, San Román exposa que Suanzes no preveia una autarquia total i deixava un m arge a la importació. En el segon, l’ an àl is i de l a po lítica econòmica franquista ha produït diverses interpretacions dels motius pels quals es va adoptar un sistem a econòm ic autàrquic: els historiadors que creuen que l’autarquia va ser una opció imposada per les circum stàncies (amb matisacions) i els que creuen que va ser una tria ideològica. En tr e e ls pr im e rs , Joan Clavera afirma que es va imposar per la voluntat dels nous dirigents polítics espanyols d’anular la reforma agrària i per l’aliança am b Alemanya i Itàlia (per aquestes dues raons era necessari escollir un model econòm ic autàrquic? ), tendència que vindria reforçada per l’esclat de la segona guerra mundial i per la instrum entalització del sistema econòmic, entès com una eina per a donar solució a les necessitats polítiques i les propostes ideològiques 142 . Josep Fontana i Jordi Nadal també creuen que la orient ació autàrquica va ser imposada però aquest cas per la situació en que havia quedat l’economia es panyola a la sortida de la guerra civil: pèrdua completa de les reserves d’or, endeutam ent amb Al emanya i Itàlia, reducció de les im portacions de capital i de la balança de pagaments per la gue rra mundial, inflació, canvi sobrevalorat... Tot això va fer que els productes espanyols no poguessin sortir a l’estranger i per tant no es podien finançar les importacions i, en conseqüència, l’autarquia va ser l’opció obligada 143 . José Antonio Biescas 141 . Biescas, per exem ple, considera que és mé s correcte parlar d’intents aut àrquics. [Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la dictadura f ranquista (1939-1975); pàg. 26] . 142 Clavera, J. i d’altres; Capitalismo español: de la autar quía a la estab ilización (1939-1959 ); pàgs. 74-85. 143 Fontana, J. i Nadal, J.; España 1914-1970 dins Cipol la, C. (Ed.); Historia económica de Europa (6) II. Economías contemporáneas ; pàg. 135-136 65 també considera que fer una política am b pretensions autàrquiques era quelcom necessari durant la guerra civil 144 En canvi, entre els del segon gr up, Albert Ribas creu que la implantació de l’autarquia és clarament una opció ideològica que es fonam enta en la mateixa raó que va donar peu al cop d’estat: la debilitat del sistema capitalista espanyol que necessitava de la intervenció de l’Estat per a la seva protecció, davant el conflicte de classes socials 145 . Igualment, Jordi Catalán considera q u e e l si st em a econòmic totalitari s’im posà perquè els models econòmic s triom fants dels anys trenta eren Alemanya, Itàlia i Portugal i el nou règim franquista els va inte ntar copiar durant la dèca da dels quaranta. Així, davant els pocs coneixements d’econom ia dels militars espanyols “(...) cuando los gobiernos de Burgos -primero- y Madrid -después- tuvieron que toma r decisiones en materia económica, intentasen reproducir los elementos a primera vista más caract erísticos de las políticas implementadas por sus principales aliados, admirados en aquel entonces por elementos influyentes entre las élites de las potencias democráticas” 146 ,. i creu que la política econòmica aplicada pel govern espanyol en els anys quaranta estava “(...) emparentada estrechamente con la de los regímenes totalitarios de los años treinta, fue libremente elegida por el régimen, y tanto por su extensión como por su intensidad no tuvo parangón en la historia económica reciente (...)” 147 . Finalment, cal fer menció d’una tercera línia historiogràfica que pretén fer una sínt esi d’ambdues, en considerar que en l’elecció de l’opció autàrquica hi van influir per igual les raons ideològiques i les circumstàncies del m oment 148 . 144 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; España bajo la di ctadura franquist a (1939-1975) ; pàg. 23 145 Ribas, A.; L’economia catalana sota el franquisme (1939-1953) ; pàg. 21 146 Catalán, J.; La economía española y la segunda guerra mundial ; pàg.61 147 Ibídem; pàg. 281 148 Tortella, G.; El desarrollo de la España contemporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX ; pàg. 269. J.L. García Delgado tam bé comparteix aquesta líni a tot i que m atisa que els condicionants ext eriors eren alhora, conseqüèn cia de la volu ntat i la opció p olítica en què s’h avia config urat el règim [Vegeu García Delgado , José L.; La industrialización y el desarrollo económic o de España durante el franquism o dins Nadal, J., Carreras, A. i Sudrià, C. (Com p.); La economía española en el siglo XX. Una perspectiv a histórica ; pàg. 169] 66 Segons San Rom án, la historiogr afia ha tingut poc en compte l’actuació política de Juan Antonio Suanzes, atribuint l’origen de la política econòm ica al “règim” en el seu conjunt o a Franco - com hem vist-, entesa com un tot entre 1939 i 1951, independentment del titular del m inisteri 149 . En tot cas, després de l’aportació de San Román caldria preguntar-se com i perquè el program a econòmic de Suanzes va ser elevat a categoria de política econòmica de l’Estat i es va seguir aplicant malgrat que el seu ideòleg va estar absent dels llocs de decisió econòmica fins l’any 1945 i que aquest va ser ocupat per polítics als quals ell n’estava enfrontat i que tam poc no compartien la seva proposta intervencionista. En el que sí es pot trobar un acord en l’anàlis i econòm ica del primer franquisme és en l’absolut fracàs econòmic de la dècada dels quaranta a causa gestió econòmica del govern i no pas de qüestions externes a les decisions econòmiques o d’im ponderables. Espanya es va trobar a l’inici de la dècada dels quaranta amb una oportunitat im millorable: d’una banda, l’esclat de la Segona Guerra Mundial suposava complicacions degut al tall dels fluxos econòm ics de l’exterior però alhora, eliminava un seguit de països competidors que -im mersos en una guerra-, generaven una demanda. D’altra, amb l’equip industrial poc malm ès per la guerra (hi tornarem més endavant sobre aquesta qüestió) i am b considerables quantitats de recursos (carbó i electric itat) es podia haver aprofitat l’ocasió per augmentar les exportacions i recuperar més ràpidam e nt la indústria, però no va ser així 150 , de manera que “(...) el estancamiento debió mucho más a una política errada que a estas circunstancias de las que se pudo y no se supo sacar partido (...)” 151 149 Mentre existeixen nombrosos estudis de quin era el pensam ent polític de cadasc un dels grups de poder i, fins i tot, de personatges individuals, gairebé no n’hi ha del pe nsament econòmi c. Creiem que aquest prim er període d’establiment del sistem a econòmic es mereixeria m onografies en aquest sentit, especialment referents l’estada de Demetrio Carceller al front del ministeri d’Indústria i Co merç, l’aplicació de la seva política, el pensament econòm ic falangista i l ’ encaix amb el projecte desenvolupat pe r Suanzes i adoptat pel govern des de l ’any 1938. 150 Tortella, G.; El desarrollo de la España contemporánea. Hi storia económica de los si glos XIX y XX ; pàg. 269. 151 Ibídem, pàg. 270 67 Jordi Catalán, en el seu estudi sobre l’econom ia espanyola durant la segona guerra m undial, ha posat de relleu com la resta de països europeus que es van m antenir neutrals, comparativament van saber aprofitar millor les oportunitats econòm iques que oferia la guerra i van patir menors repercussions. Això va ser degut a la política ec onòmica del govern espanyol que va com portar la reducció de les importacions de m atèries primeres, el s colls d’ampolla de l’energia i la baixa de la productivitat laboral. Com a causes principals n’asse nyala: l’alineam ent d’Espanya amb les potències de l’Eix que ens lligava econòmicam ent amb països que no podien oferir les matèries prim eres que el país necessitava; una política industrial orientada a im plantar indústries de guerra i d’interessos militars que absorbiren grans recursos econòmics, la im po ssibilitat d’importació de petroli provocada per la política exterior i la manca d’inversions en la generació d’energia elèctrica que provocaren la insuficiència del subministram ent elèctric i, finalment, la repressió de la guerra civil que havia elim inat del mercat laboral la m ajoria dels treballadors qua lificats, a més dels baixos salaris que en ser insuficients per aconseguir una correcta alimentaci ó, van provocar un descens de la intensitat en el treball i, per tant, en un descens de la productivitat 152 . La política econòmica espanyola doncs es m ovia -i es m ourà durant aquesta fase- en els paràmetres que havia dissenyat Suanzes: “(...) En la vertiente exterior se impus o la contención de las importaciones sobre la base de un rígido sistema de b ilateralismo, restricciones cuantitativas, licencias concedidas por el ministerio de Industria y Comercio, y control de cambios monopolizado por el IEME. Estos instrumentos fueron preferidos a los aranceles y a la devaluación como forma de corregir los desequilibrios externos. Además se restringió la inve rsión extranjera y la repatriación de beneficios. La distribución de las principales materias primas y los alimentos fue intervenida y pasó a organizarse, en teoría, a base de cupos y precios de tasa. El conjunto de precios de la ec onomía intento ser regulado centralmente. Por otra parte se puso en marcha un pr oyecto de industrialización autárquico- bélica, tendente a la limitación del creci miento de la inversión en ciertas ramas, la concesión de beneficios a las industrias declaradas de interés nacional, y el apoyo directo del Es tado a los proyectos industriales 152 Catalán, J.; La economia española y la segunda guerra mundial ; pàgs. 41-281 i Autarquí a y desarrollo de l a industria de fábrica durante la segunda guerra mundial dins García Delgado, José L. (Ed.); El primer franquismo. España durante la segunda guerra mundial ; pàgs. 35-88 68 prioritarios a través del INI. La re stricción cuantitativa a la importación y la distribución centralizada de materias primas, constituyeron dos elementos básicos con los que se intento reorient ar la pauta del crecimiento industrial español” 153 Els efectes d’aquesta política econòmica són prou c oneguts a través dels treballs de Carreras i d’altres historiadors de l’economia que han reproduït les seves anàlisis: caiguda dels índex de producció industrial per sota del nivell de preguerra, la implan tació del racionament i el sistema de “cupos” per a repartir les matèries prim eres a les indústries, l’ augment dels preus agrícoles per sobre dels productes industrials el que provocava un traspàs de rendes del s ector industrial al agrícola, l’aparició del m ercat negre i l’estraperlo a causa de la taxació dels preus i les requises dels organismes interventors de l’Estat, l’augment desm esurat de l’índex de preus al c onsum per l’acumulació especulativa i/o l’escassetat d’alguns productes, la contracció dels salaris i la reducció a nivells inferiors als de l’any 1936 de la capacitat adquisitiva de la població, la reducció de la demanda interna de productes industrials i de béns de consum, la reducció de la productivitat agrícola i industrial, la m anca de matèries primeres i de maquinària industrial i agrícola, les restriccions energètiques per la congelació dels preus de l’electricitat decretada per l’Estat que comportà la manca d’inversió i renovació de les infrastructures per part les empreses elèctriques, la lenta renovació de ls m itjans de transport per al comerç (trens, vies fèrries, carreteres), la caiguda a nivells de preguerra dels índex de renda per càpita i de renda nacional i el colapse del comerç exterior. D’altra banda, existí una disminució dels ingr essos ordinaris de l’Estat des de l’any 1939 a causa de reducció dels impostos duaners doncs s’havien lim itat les importacions, la congelació dels impostos del m onopoli del tabac com efecte més clar dels descens del nivell de vida entre la població i l’erosió de la capacitat adquisitiva dels tributs recaptats 154 Com a solució el govern franquista va imposar la tributació indirecta sobre el consum priv at -la qual cosa encara el reduí més- i hagué de 153 Catalán, J.; La economía española y la segunda guerra mundial ; pàgs. 70-71 154 Carreras, A.; Depresión económica y cam bio estructural en el decenio bélico dins García Delgado, J. L.; España durante la Segunda Guerra Mundial ; pàgs. 17-18 69 recórrer a l’endeutament am b l’emissió de deute púb lic que es col·locava majoritàriam ent a la banca privada i que podia pignorar-se automàticam ent al Ba nc d’Espanya, cosa que provocava un augment de la circulació monetària a la qual seguia l’augm ent de la inflació, la qual cosa encara reduïa més la capacitat adquisitiva dels treballadors i contreia el mercat interior de béns de consum . El final de la Segona Guerra Mundial no va millorar les coses per a l’economia espanyola. García Delgado -seguint l’índex de producció indus trial de Carreras-, assenyala que la dècada dels quaranta va ser d’autèntica depressió i que la rec uperació posbèl·lica s’allargà més i fou m és lenta que la dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial 155 . El període 1946-1950 són els anys del bloqueig internacional que compliquen encara m és la situació del comerç exterior, només lleum ent alleugerida per les importacions de blat argentí i la signatura d’alguns acords econòmics bilaterals amb Mèxic, Holanda i Itàlia. D’altra banda, els països bel·ligerants en la Segona Guerra Mundial estaven recuperant les seves economies, prim er amb mesures proteccionistes i a partir de l’any 1948 am b l’ajut del Pla Marshall i reconvertint les seves indústries a la vida civil. L’oportunitat de demanda exterior -tal i com havia passat durant la guerra m undial, encara que escassament aprofitada- es va reduir encara més, de m anera que sols quedava el mercat interi or espanyol, on hi havia escassa demanda per la baixa capacitat adquisitiva de la població, sotmesa a baixos sa laris. La manca d’importació de béns d’equip i de matèries prim eres necessàries i en quantitats suficients per a la producció industrial, juntament amb les restriccions d’energia elèctrica a partir de l’any 1944 i els controls governam entals sobre la distribució i els preus dels producte s, van provocar una situació de crisi al sector industrial en no poder produir de forma sostinguda ni cobrir l’escassa dem a nada interior, situació que tampoc no va solucionar l’INI doncs estava orientat a la dinamització d’altre tipus d’indústries. 155 García Delgado, José L.; La industrialización y el desarrollo económ ico de Es paña durante el franquismo ; pàg. 164- 189. Mentre el crei xement industri al d’Itàli a, Grècia i Iugoslà via es va doblar entre 1946 i 1950, el d’Espanya sols es va multiplicar per 1,1. 70 1.3.2. 2a fase (1951-1957/1959): A inicis de la dècada dels cinquanta els fracàs del m odel econòmic autàrquic era ben clar i produïa tensions socials que es manifestaren en la va ga de tram vies de Barcelona i la posterior vaga general obrera. S’imposava un canvi de rum b en l’ec onomia que es va concretar en el canvi de govern del juliol de 1951. Com a assenyalat Gabriel Tortella , el m és significatiu a nivell econòmic d’aquest canvi, és la sortida de Juan Antonio Suanzes del mi nisteri d’Indústria i Comerç i el seu desdoblament en dos: el ministeri d’Indústria per al qual es nom enà Joaquín Planell i el ministeri de Comerç, que encapçalà Manuel Arburúa 156 . Planell era un enginyer militar que provenia de les comissions de mobilització industrial, havia estat vice-president de l’INI am b Suanzes i era partidari de l’intervencionisme estatal, m entre que Arburúa er a un tècnic sense cap adscripció política, amb una mentalitat m és liberal en les qüestions econòmiques 157 . Aquest nou govern va ser més favorable al com erç internacional i inicià l’aplicació d’una tím ida política liberalitzadora basada en una ràpida i ndustrialització, augm ent de la producció agrària i estabilitat monetària, per a la qual cosa era im prescindible combatre les deficiències en el subministram ent d’energia i matèries primeres; l’elim inació de les traves i els controls administratius de preus i productes; normalització del com erç exte rior; modernització i m illorament del sistem a productiu; augment i racionalització de la productivitat i estabilització dels preus 158 . Així entre l’any 1951 i el 1958 es va aconseguir un notable creixe ment econòm ic: García Delgado assenyala com l’índex de producció industrial va augmentar un 6,6 per cent entre els anys 1951 i 1955 i un 7,4 per cent 156 Tortella, G.; El desarrollo económico de l a España contemporánea. Historia económica de l os siglos XIX y XX ; pàg. 273 157 Per a una aproximaci ó a Joaquín Planell vegeu San Román, E.; Ejército e industria: el naci miento del INI ; pàgs. 172-174. D’Arburúa, Tamam es i Tortella coinci deixen en asse nyalar el seu ta rannà més li b eral que el dels seus predecessors. Tamam es fins i tot el qualifica de més capaç. En canvi, Payne tot i considerar-lo un “reformista”, indica que molts el consideraven “(...) la personificación de la co rrupción inherent e al sistema”. En la mateixa línia -amb un to més irònic- es m anifesta Tuñón de Lara [Vegeu Tortell a, G.; El desarrollo económico de la España cont emporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX ; pàg. 273 i Tam ames, R. La Repúbl ica. La Era de Franco ; pàg. 424; Pay ne, S.G.; El primer franquismo, 1939-1959. Los años de la autarquía ; pàg. 102 i Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M .; España bajo la dict adura franquist a (1939-1975); pàg. 263] 158 Clavera, J. i d’altres; Capitalismo español: de la aut arquía a la estabilización 1939-1959 ; pàgs. 210-245 71 entre 1956 i 1960. Comparant novam ent amb els països europeus, l’índex de producció industrial d’Espanya es multiplica per 1,9, m entre que el d’Itàlia sols ho fa per 1,8, el de Iugoslàvia per 2, 0 el de Grècia per 2,1, quedant molt per sota el índex de França (1,6) i els del Regne Unit i Bèlgica (1,2) 159 . Per Tortella, la clau del creixement va estar en la dinamització del comerç exterior i en el canvi en l’estructura de les importacions en augm entar els béns d’equip i disminuir els aliments 160 . D’aquesta manera, es pogueren recuperar els nivells m acroec onòmics d’abans de la guerra: la renda nacional ho farà entre 1950 i 1951; la renda per càpita el 1954, el nivell de producció industrial entre 1951 i 1956 segons els rams -el m etall i el tèxtil ho faran el 1956- i els volums de produ cció a partir del 1950 -el metall el 1950 i el tèxtil el 1955-. En aquest període esdevé un element clau pe r a l’economia espanyola, l’ajuda econòm ica dels Estats Units en virtut dels acords signats l’any 1953, pels quals Espanya els cedia terrenys per construir bases militars a canvi de l’enviam ent d’excedents agrí coles i de diners: els excedents van afavorir la reducció del preu dels aliments i els diners van pe rmetre la importació de béns de consum , matèries primers i béns d’equip. Tot plegat va aconseguir canviar la relació d’intercanvi entre l’agricultura i la Industria, recuperar la inversió privada i dinamitzar el procés productiu. Però la política liberalitzadora s’aplicà de form a vacil·lant i amb poca decisió de m anera que no s’eliminaren els organism es interventors del mercat, el com erç exterior seguia regulat i no havia control sobre la política financera 161 Les causes de l’escassa aplicació d’aquest program a econòmic cal trobar- les en el propi govern perquè “(...) la energía con la que se enfrentaron las diversas reformas fue muy distinta en los diversos ministerios afectados, conduciendo pues, a una descoordinación efectiva entre ellos y a un desequilibrio entre las políticas desa rrolladas, pero por otra debe resaltarse que una 159 García Delgado, José L.; “La industrialización y el de sarrollo económico de España durante el franquism o”; pàg. 171 160 Tortella, G.; El desarrollo de la España contemporánea. Hi storia económica de los si glos XIX y XX ; pàg. 273-274 161 Clavera J. i d’alt res; obra citada; pàg. 245 72 oligarquía conservadora proteccionista y tradicional mente timorata ante los cambios del sistema económico (...) no constituía una base social que pudiera apoyar con firmeza una política económica que pretendía romper con el pasado y propiciar la consolidación de los mecanismos de una economía capitalista moderna ” 162 , de manera que aquest creixement econòmic es va aconseguir a costa de l’augment de la inflació, l’esgotam ent de les reserv es i un creixement desequilibrat entre els diferents sectors industrials 163 . Els primers desequilibris van aparèixer l’any 1953 amb una crisi de sobreproducció doncs, la reducció dels preus dels aliments gràcies als prim ers crèdits nord-americans -el que suposava un augment de la renda per als assalariats-, no es va tr aduir en el traspàs d’aquesta renda cap a la dem anda de béns de consum, degut al baix nivell de renda i a l’elevat subconsum de les famílies. Per tal d’estirar la demanda interna i evitar una crisis, el gove rn va decretar un augment salarial l’any 1954 164 per tal d’augmentar la capacitat adquisitiva de la població, augm ent salarial que els empresaris traslladaven als preus dels productes per eixugar el cost. Mentre, el sector públic augmentava incontroladam ent la despesa. Tot plegat va generar un increment desm esurat de la inflació 165 . A més, com molt bé assenyala Biescas “(...) a medida que se producía la expansión de alguna rama productiva, el proceso se agotaba en sí mism o al ser necesaria la adquisición de productos intermedios o materias primas a otras ramas produc tivas o al exterior; el resultado final de este proceso era inevitablemente un aumento de las im portaciones (...) que no podía ser financiado por la débil exportación española ni por la limitada ayuda norteamericana que se mostraba insuficiente por sí sola” 166 . L’exportació tenia a més el handicap de la infl ació interior, els tipus de canvi sobrevalorats i 162 Ibídem ; pàgs 245-246 163 Ibídem; pàg. 256 164 L’augment va ser del 14 per cent. El juliol de l’an y 1951 ja se n’havia at orgat un altre del 25 per cent. 165 Clavera, J. i alt r es; obra citada; pàgs. 245-249 166 Biescas, Juan A. i Tuñón de Lara, M.; obra citada ; pàg. 50 79 QUADRE NÚM. 5 Població de la ciutat de Barcelona (1930-1960) ANY 1930 1936 1939 1940 1945 1950 1955 1960 POBLACIÓ 1.005.565 1.062.157 1.085.951 1.081.175 1.205.509 1.280.179 1.401.686 1.556.904 Font: Estadística Municipal de Barcelona (any s 1936, 1939, 1945 i 1955) i Censos de l’I NE (anys 1930, 1940, 1950 i 1960). Elabo ració pròpia En aquesta sèrie, s’observa clarament la pèr dua dem ogràfica a causa de la guerra civil en unes quatre mil set-centes persones -per la diferènc ia d’habitants entre els anys 1939 i 1940- i també el gran creixement dem ogràfic dels anys quara nta i cinquanta que sembla tenir un fort increment entre els anys 1940 i 1945, un cert estancament o redu cció fins el 1950 i una represa sostinguda en l’increment fins l’any 1960. La pèrdua de població queda millor reflectida en la comparació entre el cens de població de la ciutat de 1930 i el de 1940. Si considerem el núm ero de persones que tenien els grups d’edat de l’any 1930 i les que hi havia deu anys després, obtenim els següents resultats: QUADRE NÚM. 6 Població de la ciutat de Barcelona per grups d’edat (1930-1940) 1930 1940 Grups d’edat Persones Grups d’edat Persones De 0 a 9 anys 157.814 De 10 a 19 anys 180.634 De 10 a 19 anys 164.709 De 20 a 29 anys 186.894 De 20 a 29 anys 198.420 De 30 a 39 anys 182.874 De 30 a 39 anys 169.800 De 40 a 49 anys 154.773 De 40 a 49 anys 127.857 De 50 a 59 anys 114.545 De 50 a 59 anys 96.604 De 60 a 69 anys 77.305 De 60 a 69 anys 59.737 De 70 a 79 anys 32.780 De 70 a 79 anys 25.091 De 80 o més anys 7.581 Font: Estadística Municipal . E laboració pròpia D’infants de 0 a 9 anys n’hi havia l’ any 1940, 143.789, es a dir que van néixer menys persones en la dècada dels trenta que en la anterior, a més de la m ortalitat ocasionada per la guerra. Si comparem el número de persones dels grups d’edat de l’any 1930 amb les persones dels grups d’edat de l’any 1940 incrementats en deu anys, sem b la que la guerra no va afectar tant als que l’any 1930 tenien entre zero i dinou anys doncs, deu anys després, el número de persones que tenia entre deu i vint-i-nou anys havia augmentat globalm en t en quaranta-cinc mil efectius, possiblement 80 gràcies a l’assentament definitiu a Catalunya dels refugiats de guerra, molts del quals eren nens. Contràriament, tots els altres grups d’edat van pa tir pèrdues durant la dècada dels trenta: la població de cinquanta anys o més l’any 1930 va ser la que globalm ent va tenir més pèrdues -63.766 persones-, mentre que els grups d’edat entre vi nt i quaranta-nou anys l’any 1930 –en principi, els que haurien participat directament en la guerra- van perdre tam bé 43.885 efectius durant la dècada. Al contrari que en les altres províncies catalan es, en aquest cas la capital concentrava més de la meitat de la població de la província: QUADRE NÚM. 7 % de població de la ciutat de Barcelona sobre la província 1940 1950 1960 % sobre la província 55,96 57,35 54,06 Font: Censos de l’INE (1940- 1960). Elaboració pròpia Aquest increment de la població pren encara mé s rellevància si tenim en compte els grups d’edat en què es va produir: QUADRE NÚM. 8 Població de la ciutat de Barcelona per grups d’edat (1940-1960) Edats/Anys 1940 1950 Diferència 1950-1940 1960 Diferència 1960-1950 Menys de 5 anys 63.816 84.892 21.076 126.798 41.906 De 5 a 9 anys 79.973 76.725 -3.248 104.690 27.965 De 10 a 14 anys 87.242 78.186 -9.056 106.923 28.737 De 15 a 24 anys 184.960 218.600 33.640 215.277 -3.373 De 25 a 34 anys 189.148 224.736 35.588 265.487 40.751 De 35 a 44 anys 170.549 197.504 26.955 227.045 29.541 De 45 a 54 anys 137.071 173.403 36.332 198.702 25.299 De 55 a 64 anys 95.552 123.029 27.477 163.580 40.551 65 anys i més 72.864 101.673 28.809 147.615 45.942 No consta l’edat - 1.431 - 787 - Font: Censos de població dels an ys 1940-1950-1960 (I NE). Elaboració pròpia 81 0 25.000 50.000 75.000 100.000 125.000 150.000 175.000 200.000 225.000 250.000 275.000 Meny s d e 5 an y s De 5 a 9 an y s D e 10 a 14 an y s De 15 a 24 an y s D e 25 a 34 an y s D e 35 a 44 an y s De 45 a 54 an y s D e 55 a 64 an y s 65 an y s i mé s No c o nsta l ’ edat 1940 1950 1960 Els grups d’edat majoritaris en cadascun els tres anys censals, eren les generacions entre quinze i cinquanta-quatre anys. La columna ‘Difer ència’ indica l’increm ent o decrement de la població del grup d’edat. En ella s’observa que durant la dècada dels quaranta l’augment de població en aquests grups d’edat va ser prou igualat, llevat del grup entre el 35 i els 44 anys. De tots ells el grup d’edat que va augmentar m és -tot i que lleugerament-, va ser el dels 45 als 54 anys. L’increment en els nens m enors de cinc anys, contra sta amb la reducció dels grups d’edat entre cinc i els catorze anys, la qual cosa posa de manifest la duresa de les condicions de vida entre els anys 1935 i 1945. Durant els anys cinquanta, els increments foren m és grans però no repartits de forma tan igualitària: els nens menors de cinc anys van augm entar el doble que la dècada anterior, mentre que els dos grups d’edats següents eixugaren el dèfi cit de la dècada anterior i augmentaren en un terç més. Dels aquest dos, el que aconseguí un augm ent més espectacular fou el grup dels 10 als 14 anys: mentre el grup d’edat anterior es beneficià de tots els nascuts a la dècada dels quaranta, aquest arrossegava la reducció en tres mil efectius dels que en l’any 1950 tenien entre cinc i nou anys, cosa que fa que el seu augment sigui m és significa tiu. Quelcom semblant li succeí al grup d’edat 82 anterior, però el decrement patit en la dècada dels quaranta era m olt superior i no es va poder eixugar en els cinquanta. Finalment, d’aquesta se gona dècada del període, cal destacar l’augment del grup d’edat entre els vint-i-cinc i els trenta-quatre anys, força més superior que la resta. La recuperació demogràfica catalana es produí gràcies al corrent m igratori que es va reprendre el mateix any 1940: entre l’any 1941 i l’ any 1950 van arribar a Catalunya al voltant de 256.000 imm i grants i entre els anys 1951 i 1960 van arribar més de 470.000 7 . La província de Barcelona es va convertir en el principal pol d’atracció d’aquesta imm igració en arribar 231.906 imm igrants en el període 1941-1950 i 449.656 en el període 1951-1960, el que representa el noranta i el noranta-cinc per cent dels nouvinguts a Catalunya en cadascuna de les dues dècades. De la resta de províncies catalanes, mentre que en la dècada dels quaranta Lleida i Tarragona van tenir un saldo migratori positiu i Girona negatiu, en la dècada dels cinquanta s’invertí la tendència: Lleida i Tarragona passaren a ser àrees d’imm igració –especial ment cap a la ciutat de Barcelona- i Girona tingué saldo migratori positiu, configurant-se com una nova àrea d’atracció 8 . La ciutat de Barcelona va absorbir la major part d’aquesta im migr ació. Fins l’any 1945, en l’estadística municipal de la ciutat figuraven uns quadres-resum, elaborats a partir dels censos i padrons, on es recollia la població de la ciutat clasificada por la Región de procedencia . Entenent que aquests quadres reflecteixen la població im migrada existent a la ciutat de Barcelona, hem considerat que per la diferència de persone s entre l’any 1945 i l’any 1940 obtindríem el núm ero d’imm igrants arribats en aquest quinquenni. Per tant hem procedit a elaborar-ne un quadre comparatiu entre am bdós anys, dels qual hem tret les dades corresponents als nascuts a la ciutat 7 Donada la disparit at de les xifres d’i mmigrant s, hem evitat donar xifres exact es intentant trobar una estim ació entre totes les presentades. Per exemple: Borja de Riquer atorga a la dècada de ls quaranta un saldo migratori de 258.717 persones i Lluís Recolons de 256.718. Pe r a la dècada dels cinquanta, Josep Iglésies atorga un saldo m igratori de 441.724 persones; Borja de Riquer de 454.229; Molinero i Ysàs , de 439.861 i Recolons de 476.911. [Vegeu Iglé sies, J., La població de Catal unya en la dècada 1950-1960 ; Recolons, L .; La població de Catalunya. Distribuci ó territorial i evolució demogràfi ca (1900-1970) ; Riquer, Borja de; Un país després d’una guerra dins R iquer, Borja de i Cull a, Joan B.; El franquisme i l a transició democràtica ( 1939-1988) i Molinero C. i Ysàs, P.; Catalunya sota el f ranquisme ] 8 Recolons, L., obra cita da . Borja de Riquer calcula que en la dècada dels cinquanta la província de Barcelona va acollir al 80 per cent dels im migrants arri bats a Catal unya, el que suposaria unes 363.500 persones[ Vegeu Riquer, B o rja de; Un país després d’una guerra dins R iquer, Borja de i Cull a, Joan B.; El franquisme i l a transici ó democràtica (1939-1988) ] 83 (553.923 l’any 1940 i 566.822 l’any 1945) i hem ordena t les regions segons núm ero de persones que incrementen d’un any a l’altre 9 : QUADRE NÚM. 9 Població de la ciutat de Barcelona segons la regió de procedència (1940- 1945) Regió de procedència 1940 1945 Diferència 1940-1945 Andalusia 47.098 64.665 17.567 Barcelona (província) 66.424 81.810 15.386 Llevant 110.256 124.233 13.977 Aragó 69.796 82.958 13.162 Resta de Catalunya 107.148 120.096 12.948 Castella-Lleó 24.959 33.979 9.020 Regió Central 28.743 37.185 8.442 Galícia i Astúries 15.144 23.234 8.090 Cantàbria 9.043 13.388 4.345 Estrangers 19.313 23.604 4.291 Alt Ebre 11.274 15.290 4.016 Balears 7.317 8.562 1.245 Extremadura 3.267 4.172 905 Canàries 968 1.341 373 Places d’Àfrica 750 487 -263 Origen desconegut 5.752 3.143 -2.609 TOTAL 527.252 638.147 110.895 Font: Estadística Municipal. Anys 1940- 1945. Elaboració pròpia En aquest primers cinc anys de la dècada dels quaranta, Andalusia es convertí en la prim era regió de procedència de la població imm igrant. El c ontingent andalús que va arribar a la ciutat entre els anys 1940 i 1945 va ser de 17.567 persones -una mitjana de 3.500 persones/any-, i representava el 18 per cent de tots els nouvinguts, col·locant-se pe r davant de la població procedent del país i de les terres més properes a Catalunya, com l’Aragó i el Llevant. Tot i així aquesta immigració interior i més propera, conjuntam ent encara era més impor tant que l’andalusa, doncs suposava el 56,53 per cent de la població que havia arribat a la ciutat en aquest primer quinquenni i el 33 per cent del total 9 A efectes estadísti cs la regió de Cantàbria incloïa l es províncies de Santander, B iscaia i Guipúscoa; l ’ Alt Ebre, Navarra, Àlaba i Logr onyo; Llevant, el País Valen cià i la província d e Múrcia i la Regió Central, l’actual Castilla-La Mancha, Madrid i Albacete. L’Estadísti ca Municipal també separava l’Andalusia Orie ntal (Jaén, Almeria, Granada i Màlaga) i l’Andalusia Occidental (Còrdova, Sevilla, Huelva i Cadis). En aquest cas hem cregut més convenient oferir les dades conjuntes de les dues zones. Sol s apuntar que el 1940 el nom bre d’imm igrants de l’Andalusia Oriental triplicava els de l’Andalusia Occidental i cinc anys després el quintuplicava. 84 de la població de la ciutat. L’ Estadística Municipal de la ciutat de Barcelona deixà d’ elaborar aquests quadres el mateix any 1945 i en el cens de l’any 1950 tampoc no es cl assificava a la població segons la seva província de naturalesa, de manera que no hem pogut obtenir dades de població forà nia fins l’any 1953, quan la publicació municipal tornà a oferir dades d’im migran ts aquest cop però, a partir de les sol·licituds oficials: QUADRE NÚM. 10 Número d’immigrants arribats a la ciutat de Barcelona segons les sol.licituds oficials Origen/Any 1953 1954 1955 1956 1957 1958 1959 TOTAL Andalusia 1.578 10.909 9.913 5.977 7.354 8.533 8.817 53.081 Aragó 579 2.529 2.864 2.130 2.383 2.353 2.178 15.016 Múrcia 453 2.534 2.560 1.589 1.391 1.271 1.015 10.813 Castella la Nova 520 2.084 2.139 1.161 1.472 1.541 1.592 10.509 València 334 1.791 1.927 1.690 1.746 1.550 1.129 10.167 Galícia 205 1.165 1.322 865 1.153 1.336 1.423 7.469 Lleó 265 1.012 1.077 770 1.039 1.193 1.260 6.616 Castella la Vella 274 940 1.100 700 1.025 1.087 1.124 6.250 Extremadura 180 947 1.023 782 1.035 830 905 5.702 Estrangers 80 329 258 205 485 705 494 2.556 Navarra 89 190 213 142 176 231 138 1.179 Places d'Àfrica 106 87 114 63 91 113 578 1.152 P. Basc 106 160 178 63 147 227 195 1.076 Balears 95 182 179 126 144 170 143 1.039 Astúries 29 167 114 86 86 126 154 762 Canàries 27 42 50 21 59 41 72 312 TOTAL 4.920 24.652 24.659 16.102 19.210 20.489 20.145 130.177 Font: Estadística Municipal (1953-1959) E laboració pròpia Entre 1953 i 1959 arribaren oficialment a Barcelona capital 130.177 im migrants. Els andalusos continuaven sent la majoria dels nouvi nguts però aquest cop havia augm entat la seva importància relativa doncs ja suposaven el 40 per cen t de tota la població que havia arribat a la ciutat, mentre que el flux d’im migrants de le s àrees més properes -Aragó, València i Múrcia- s’havia alentit, doncs significaven el 27 per cent de tots els nouvinguts, el m ateix percentatge que en el quinquenni 1940-1945. La relació és incompleta i ta mbé és evident que arribà m és gent que la que es registrava oficialment: Lluís Recolons calcula que en el perí ode 1941-1950, la ciutat de Barcelona tingué un saldo migratori de 156.829 persones i en el període 1951-1960 de 186.339 10 , el 10 Recolons, L.; obra cit ada pàg. 250 85 que significa que va rebre el seixanta-un per cent de l total dels imm igrats a Catalunya i el seixanta- set per cent dels de la província en la dècada de ls quaranta i el trenta-nou per cent i el quaranta-un per cent, respectivament, en la dècada dels cinquanta. A banda de la seva contribució al creixement dem ogràfic català, la segona qüestió que s’ha suscitat l’atenció dels estudis historiogràfics de l primer franquism e de la població immigrada ha estat la identificació de l’edat dels nouvinguts, per la importància que tingué en el desenvolupam ent de la conflictivitat laboral 11 . Pel que fa a les edats, l' Estadística Municipal sols presenta dades de tots els imm igrants inclosos a la sol·licitud oficial a partir del 1956: QUADRE NÚM. 11 Edats dels immi grants segons les sol·l icituds ofici als (1956-1959) Edats/Anys 1956 1957 1958 1959 TOTAL Menys de 5 anys 1.813 2.118 2.305 2.155 8.391 De 6 a 10 anys 1.186 1.344 1.449 1.476 5.455 De 11 a 15 anys 921 1.480 1.782 1.738 5.921 De 16 a 25 anys 5.302 6.617 7.140 6.866 25.925 De 26 a 35 anys 3.847 4.474 4.624 4.626 17.571 De 36 a 45 anys 1.457 1.756 1.917 1.963 7.093 De 46 a 55 anys 903 1.088 1.174 1.181 4.346 De 56 a 65 anys 436 566 636 692 2.330 Més de 66 anys 303 420 462 520 1.705 TOTAL 16.168 19.863 21.489 21.217 78.737 Font: Estadística Municipal . E laboració pròpia Si més no, en els quatre últims anys de la dècada dels cinquanta els im migrants entre els 16 i els 35 anys, suposen el cinquanta-cinc per cent dels nouvinguts, cosa que certifica clarament la tendència a una imm igració de grups d’edat joves. La importància del que van suposar aquestes generacions d’imm igrants és més gran si teni m en compte que l’any 1960 hi havia 215.277 persones que tenien entre quinze i vint-i-quatre anys mentre que deu anys abans -l’any 1950- sols hi havia 78.186 persones que tenien entre deu i catorze anys . Això vol dir que a aquestes 78.186, se li van afegir com a m ínim 137.091 persones durant la dècada, si considerem que no va haver-hi mortalitat. 11 L’afirmaci ó de que es va tractar d’una im migració de gent jove és una const ant en els estudis historiogràfi cs. Tornarem sobre la qüestió m és endavant. 86 El mateix passà am b el grup de edat següent -de vint-i-quatre anys a trenta cinc anys- que tenia 265.487 persones l’any 1960 però sols 218.600 l’any 1950, el que suposa una aportació de la imm i gració de 46.887 persones. 1.2. Població en edat laboral, població activa i població ocupada Ens ocuparem en aquest punt de la quantitat de població que treballava i en quin sectors i rams. Hem utilitzat els tres conceptes que són us ats de la següent manera: la població en edat laboral són totes aquelles persones que estan entre l’ed at legal per treballar i l’edat de jubilació; la població activa són les persones ocupades i els desocupats que manifestam ent volen ocupar-se i, finalment, la població ocupada són els que realm ent treballen. Respecte dels sectors productius afectats de la pèrdua demogràfica provocada per la guerra civil sobre la població laboral de Catalunya, en el mateix m emoràndum de Londres citat anteriorment, es va poder catalogar per sectors pr oductius la m eitat dels quaranta mil catalans que haurien de restar en l’exili permanent, am b els següents resultats: SECTOR PRIMARI Agricultura 4.500 Silvicultura 300 Total 4.800 (24%) SECTOR SECUNDARI Mineria 350 Electricitat 400 Indústries fabrils 6.200 Construcció i Obres Públiques 4.000 Total 10.950 (54,75%) SECTOR TERCIARI Transports 1.100 Comerç i Assegurances 2.500 Educació 150 Professions liberals 200 Total 3.950 (19,75%) DIVERSOS 300 (1,5%) 12 12 Díaz Esculies; D.; obra citada; pàg. 63 87 Tot i que és força parcial, queda reflectit que fou el sector secundari on afectà m és l’exili permanent i, en concret, entre els treballadors de les indústries fabrils –bàsicam ent el metall i el tèxtil- i els de la construcció. Aquest fet, j untam ent amb les execucions, els em presonaments i les depuracions a les empreses, va fer que es perdessin bona part dels efectius laborals sobretot pel que fa als tècnics i a la mà d’obra qualificada. Per fer una aproximació, hem com parat les dades dels censos de 1930 i 1940 sobre la població masculina de la ciutat de Barcelona, -cons iderant la població en edat laboral de l’any 1940 la que tenia entre 20 i 59 anys-, i hem convertit els grups d’edat en grups per anys de naixem ent: QUADRE NÚM. 12 Grups de població per edat labora l a la ciutat de Barcelona (1930-1940) 1930 1940 Anys de naixement Població Edats Població Edats Entre 1920 i 1911 79.908 10-19 anys 80.649 20-29 anys Entre 1910 i 1901 92.982 20-29 anys 83.233 30-39 anys Entre 1900 i 1891 80.514 30-39 anys 72.879 40-49 anys Entre 1890 i 1881 60.980 40-49 anys 51.872 50-59 anys Font: Censos de població anys 1930 i 1940. Elabor ació pròpia Una comparació més ajustada hagués estat am b les dades de població de l’any 1936, però el cens que va fer la Generalitat de Catalunya no ofer eix dades per grups d’edat. Cal tenir en compte que el número d’habitants de la ciutat l’any 1936 er a bastant m és superior al de l’any 1930 i que el cens de l’any 1940 és deficient i es va fer a 31 de de sembre, quan ja havien tornat al país m és de la meitat dels exiliats. Tot i així, els resultats de la com paració ens diuen que l’any 1940 s’havien reduït de forma considerable, al voltant de nou m il efectius cadascuna, les generacions d’homes que durant la dècada dels trenta van estar en el centre de la seva edat laboral: els que tenien entre vint i cinquanta anys el 1930. Considerant la més alta quantitat de població de l’any 1936, creiem poder concloure que la pèrdua de població en aquests gr ups d’edat va ser deguda a la guerra civil, de forma directa o indirecta, i a l’exili. El gr up d’edat m és jove l’any 1940 en canvi, tingué un increment de m il efectius ja que bona part no va participar en la guerra. Aquesta pèrdua de personal laboral a la i ndústria, la podem com provar en comparar els 88 resultats de la distribució de la població de la ciut at de Barcelona en el sectors secundari i serveis, segons les dades dels censos dels anys 1930 i 1940: QUADRE NÚM. 13 Població ocupada per sectors a Barcelona Ciutat (1930-1940) Rams / Anys 1930 1940 Diferència 1930-1940 Tèxtil 115.818 62.128 -53.690 Metall 40.386 35.448 -4.938 Construcció 30.464 23.535 -6.929 Resta d’indústries 161.543 111.066 -50.477 Transports 21.566 25.516 3.950 Comerç i assegurances 27.266 92.736 65.470 Educació 3.435 3.707 272 Professions liberals 18.455 25.306 6.851 Font: Censos de 1930 i 1940 (INE):E laboració pròpia Cal tenir en compte però, que el descens del nom bre de treballadors d’un sector no ha d’estar necessàriament relacionat am b la seva desa parició física o a causa de l’exili, simplem ent podia haver canviat de professió o per l’estancament d’un sector de treball en concret o –el que és més probable- que el cens estigui m al fet, com s’ha comprovat en el cas del cens de l’any 1940. Malgrat tot, són les úniques referències que tenim i així, podem observar un fort descens –potser excessiu i tot- de la població ocupada en la indús tria -109.105 actius- i la construcció -6.929 actius-, el que vindria a refermar les dades ofertes pe l m emoràndum de Londres. Especialm ent accentuat fou aquest descens entre els obrers del tèxtil i els d’altres indústries, seguit per la construcció i en últim lloc, el m etall. En total, una pèrdua d’un any a l’altre en els sectors secundari i serveis d’aproximadam ent quaranta mil persones. Destacar com a curiositat la gran quantitat de persones que l’any 1940 es dedicaven al comerç i les assegurances, uns ram s que en aquells moments no haurien de donar massa rendim ents atesa la capacitat adquisitiva de la població i la regulació dels preus per part de l’Estat. Els censos de població elaborats per l’INE cla ssificaven a la població de cada província per edats i per sectors laborals. Hi ha però algunes di ferències en la manera d’elaborar les censos: mentre que en el cens de l’any 1940 s’ofereixe n inform acions del número de persones que es 95 Mapa 3: Distribució de la indústr ia del metall i pesada a Catalunya Font.- Cortada Reus, F.; Geografía económica de Cataluña ; pàg. 345 Els sectors industrials més importants eren el tèxtil, el m etall i la construcció per aquest ordre, tant a nivell del valor productiu i de la se va contribució a la renda nacional, com pel número d’indústries i el número de treballadors i tant a Ca talunya com a la ciutat de Barcelona i la seva província: l’any 1955 tots tres sectors representa ven el quaranta-cinc per cent del valor de la producció industrial espanyola i el seixanta per cent del valor de la producció industrial catalana. a) El tèxtil : Dels tres, el ram del tèxtil era el que m é s fàbriques tenia i més treballadors ocupava. Malauradament no hem pogut obtenir dades del número total d’empreses tèxtils a Catalunya per a la dècada dels quaranta. Sí ha estat possible per a la dècada dels cinquanta: 96 QUADRE NÚM. 18 Número de fàbriques tèxtils a Catalunya (1958) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 5.030 404 84 105 5.623 Font: Censo Industrial de España. E num eración previa de localización (1958) . Elaboració pròpia Quant a la població ocupada en el tèxtil, he m pogut determ inar per a l’any 1940 les dades de cada província a partir de l’epígraf Industrias Textiles del cens de població: QUADRE NÚM. 19 Població ocupada al tèxtil per províncies (1940) Barcelona Tarragona Lleida Girona Catalunya 146.406 3.138 1.381 11.594 162.159 Font: Cens de població (1940). Elabor ació pròpia Considerant la població ocupada en les “i ndústries fabrils” del quadre número 14, l’any 1940 el 36 per cent dels obrers industrials de Catalunya estaven ocupats en el tèxtil. La província de Barcelona, amb el noranta per cent dels treballa dors del tèxtil, era la que tenia més persones ocupades en aquest sector seguida de la de Gi rona que, amb m oltes menys persones ocupades a la indústria, tenia també m és d’un terç dels treballadors industrials de la província ocupats en el tèxtil. Durant la dècada dels cinquanta però, el sector tèxtil perdé pes quant a la població industrial ocupada: QUADRE NÚM. 20 Número de treballadors del tèxtil a les quatre províncies catalanes (1952 i 1958) PROVÍNCIA/ANYS 1952 1958 Barcelona 201.247 167.075 Tarragona 3.960 4.301 Lleida 1.662 2.269 Girona 17.336 16.281 Catalunya 224.195 189.926 Font: Caja de ahorros Provincial de la diputación de Barcelona . Mem oria 1959 Durant la dècada dels quaranta es produí un augm ent del personal ocupat en el tèxtil en termes absoluts. Però a partir de m itjans de la dècada dels cinquanta es produí un descens global, de manera que l’any 1958 el tèxtil ocupava el vint-i-s is per cent dels treballadors de la indústria 97 catalana. Les províncies de Tarragona i Lleida van seguir augm entant el nombre de treballadors del tèxtil, mentre que les províncies de Barcelona i Girona –les m és industrialitzades- en perderen. Malgrat tot igual que en la dècada anterior, la pr ovíncia de Barcelona seguia concentrant el noranta per cent de les indústries tèxtils i dels seus treballadors 15 . Dins del sector tèxtil es distingeixen divers os ram s segons la fibra emprada: cotó, llana, seda, lli, cànem, jute, fibres artif icials i tints o ram de l’aigua. Ens referirem aquí m és extensament als rams del cotó i la llana per ser els m és importants en valor de la producció, en número d’empreses i en núm ero de treballadors ocupats, ta nt respecte del conjunt de la indústria tèxtil espanyola com de la catalana. El ram del cotó tenia com a característica la dispersió espacial -hi havia indústries en dos- cents vint pobles- a conseqüència de la tradició tèxtil cotonera catalana i a la seva històrica instal·lació a prop les conques dels rius. La indústria cotonera es trobava localitzada pràcticament en la seva totalitat en la província de Barcelona i al guna fàbrica en les provínc ies de Girona, Lleida i Tarragona, abastant les comarques del Barcelonès, el Garraf, l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès, La Selva, el Baix Empordà, el Segrià, la Segarra, l’Urgell, el Sols onès, l’Alt Cam p, al Baix Camp i la Conca de Baberà per al teixit i el gènere de punt i les c onques dels rius Ter i Llobregat (les com arques del Bages, Osona i el Berguedà) pe r al filat. Segons dades de l’ Anuario estadístico de España , a inicis de la dècada dels quaranta el número d’em preses cotoneres era el següent: QUADRE NÚM. 21 Número d’empreses tèxtils cotoneres (1942) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 1.724 120 27 63 1.934 Fonts: Anuario Estadístico de España (1947). Elabor ació pròpia. Per fer el càlcul de les dades de l’any 1942, en l’ Anuario ... es consideren el següents tipus 15 Vegeu dades d’indústries i t r eballadors per a la proví ncia de Barcelona en el s annexos 98 d’empreses cotoneres: fàbriques de filats, fàbr iques de teixits, fàbriques de gèneres de punt, fàbriques d’especialitats i ram de l’Aigua. L’evolució de les em preses tèxtils a través de les dades oficials no ha estat possible d’aconseguir perquè s’ usa un criteri dif e rent en cada recollida de dades i això fa que no siguin comparables: el m ateix Anuario... comptabilitza per a l’any 1952 sols mil dues-centes setanta empreses tèxtils a tot Catalunya perquè ha deixat d’incloure en el recompte les “fàbriques d’especialitats” i del “ram de l’aigua” i identif ica quatre-centes empreses menys dedicades al teixit a la província de Barcelona. El Censo Industrial de España. Enumeración previa de localización , tampoc no ofereix unes xifres com parables: en aquest cas la fibra treballada sols es considera en comptabilitzar les em preses de filats i te ixits i no es fa la separació per les de gènere de punt. En aquest cas el Censo Industrial... comptabilitza m il nou-centes dues empreses tèxtils cotoneres per a tot Catalunya. Malauradament, els estudis i recomptes fets per particulars o entitats privades tampoc ofereixen una millor perspectiva. Francisco Cortada com ptabilitza en la seva obra mil nou-centes quaranta-cinc empreses cotoneres per al final de la dècada dels quaranta. El recom pte no està fet sobre fàbriques unitàries sinó que desglossa les instal·lacions tot i que estiguin reunides sota un mateix edifici, cosa que significa que algunes em pr eses estiguin comptades varies vegades en fer diversos processos. La Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona incorpora en la seva mem òria de l’any 1959 dades sobre el númer o d’empreses tèxtils a Catalunya però són... extretes dels cens de l’any 1952! i les publiquen com si fossin actuals. Contràriament, sí hem considerat que pode n ser significatives les dades del núm ero de treballadors d’aquestes mateixes fonts, tot i que tam bé hi ha diferències entre elles: 99 QUADRE NÚM. 22 Número de treballadors empleats en el ram del cotó a Catalunya Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 1942 116.829 11.240 2.008 2.985 133.062 1957 100.635 11.778 2.138 2.641 117.192 1958 97.203 11.075 2.213 2.527 113.018 1959 97.876 11.273 2.133 2.499 113.781 Font: Anuario Estadístico de España . Anys 1946-1947, 1958, 1959 i 1960. Elabor ació pròpia Algunes dades de treballadors de la proví ncia de Barcelona poden donar-nos una visió complem entaria de l’evolució del sector en ser la més industrialitzada i la que concentrava el noranta per cent dels treballadors tèxtils: l’any 1952, l’ Anuario Estadístico de España li atorgava cent disset mil vuitanta-sis treballadors. Sem b la doncs que podem considerar un increm ent de treballadors en el cotó fins a mitjans de la dècada dels cinquanta en què com ençaria un descens força important, am b un repunt l’any 1959. A la província de Barcelona es localitzav en les empreses cotoneres que tenien més treballadors (tres de més de m il treballadors l’any 1952 i vint-i-cinc de més de cinc-cents segons el cens industrial de l’any 1958) però tan sols repr esentaven l’1,5 per cent del total d’empreses del cotó de la província, mentre que el quaranta-dos per cent de les em preses tenien menys de cinc treballadors. A Girona, l’altra província catalan a on hi havia em preses de més de cinc cents treballadors, aquestes representaven l’any 1958 el dot ze per cent del total de les empreses cotoneres, mentre que les de m enys de cinc treballadors eren el vint per cent 16 . El segon ram tèxtil en importància era el de la llana. Geogràficament estava concentrat pràcticament en la seva totalitat a les ciutats de Sabadell i Terrassa que posseïen el noranta per cent de les empreses del ram al final de la dècada dels anys quaranta 17 , seguides de la ciutat de Barcelona i a continuació uns seixanta pobles ciut ats més entre els que cal destacar: Olot, Taradell, 16 Segons el Censo Industri al de España a la província de Girona hi havi a un to tal de 58 empreses cot oneres, de les qual 7 eren de més de 500 t r eballadors i 11 de m enys de 5. 17 Sabadell teni a 301 empreses i Terrassa 259 .[Vegeu C ort ada Reus, F.; obra citada; pàgs. 334-335] . Segons Jordi Calvet l’any 1945 Sabadell tenia 428 em preses llaneres [Vegeu Calvet, J.; La indústria tèxtil llanera a Espanya, 1939- 1959 ; pàg. 179] 100 Esparreguera, Castellterçol, Roda de Ter, Girona, Ripoll, Cercs, Moià, Olesa de Montserrat, Valls, Badalona, Vic Lleida, Cornellà de Llobregat, Pu igcerdà, La Seu d’Urgell, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de Vilatorrada. Molins de Re i, Igualada, Caldes de Montbui, Cardedeu, Piera, Centelles, Guils i Tàrrega 18 . En els anys cinquanta la distribuc ió geogràfica no es va modificar: l’any 1955 hi havia a Sabadell cinc-centes seixan ta-sis empreses llaneres i l’any 1957 sis-centes quaranta-cinc 19 el que representa al voltant del cinquanta- set per cent de les empreses llaneres de la província. L’elaboració de l’evolució del ram quant a número d’em preses llaneres i de treballadors ocupats presenta les mateixes dificultats que pe l ram del cotó. Quant al número d’empreses, no hem pogut obtenir cap sèrie de dades per a la dècada dels quaranta. Per a la dècada dels cinquanta comptem amb les dades de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona i del Censo Industrial de España. Enumeración de localización : QUADRE NÚM. 23 Número d’empreses del ram de la llana (1952 i 1958) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 1952 602 24 7 6 639 1958 1.132 9 13 9 1.163 Font: Caja de Ahorros Pr ovincia l de la Diputación de Barcelona; Memoria 1959 i Censo Industrial de España . Enum eración previa de localización.(1958) . Elaboració pròpia Com ja s’ha indicat abans, les dades de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona , corresponen a l’any 1952 i coincide ixen amb les que figuren a l’ Anuario Estadístico d’aquell any i les que dóna també la Reseña Estadística de la provincia de Barcelona, aquest cop indicant que són del cens de novembre de l’any 1952: la diferència del núm ero d’empreses entre ambdues dates és força considerable, si m és no pe r a la província de Barcelona i ens enfrontem novament a un problem a generat per la diferent forma de recollir les dades. Pel que fa al número de treballadors del ram de la llana, Francisco Cortada n’adjudicava a 18 Cortada Reus, F.; obra ci tada; pàg. 336 101 finals de la dècada dels quaranta vint-i-sis m il a Sabadell i Terrassa, repartits en parts iguals 20 . Pels tres últims anys de la dècada dels cinquanta hem pogut elaborar la següent sèrie: QUADRE NÚM. 24 Número de treballadors empleats en el ram de la llana a Catalunya (I) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 1957 31.679 891 6 134 32.710 1958 29.853 1.141 10 115 31.122 1959 29.762 1.080 - 148 30.990 Font: Anuario Estadístico de España . Anys 1958, 1959 i 1960. Elaboració pròpia Com va passar a la indústria cotonera i al tè xtil en general, en el conjunt de Catalunya a partir de la meitat de la dècada dels cinquanta tam b é en la indústria llanera es va reduir el número d’obrers empleats degut a l’increm ent de l’oferta de llocs de treball en d’altre tipus de fibres o en d’altres rams industrials m illor remunerats com el m etall. Aquesta reducció va ser més clara en la província de Barcelona, mentre que a la resta hi havia una fluctuació sense una tendència clara a la reducció. Novament les dades de treballador s són divergents segons les fonts: la Reseña Estadística de la provincia de Barcelona comptava que a l’any 1957 hi havia 34.992 persones ocupades en el ram de la llana. Igualm ent, les dades de treballadors que el Censo Industrial de España. Enumeración previa de localización ofereix per a l’any 1958 són divergents: QUADRE NÚM. 25 Número de treballadors empleats en el ram de la llana a Catalunya (II) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 32.918 970 51 550 34.489 Font: Censo Industrial de España. E num eración previa de localización . (1958) Elaboració pròpia Novam e nt, les diferències són prou evidents, especialment pel que fa a les províncies de Tarragona i, sobre tot Lleida on no se mbla creïble que sols hi haguessi n sis treballadors en el sectors llaner tal i com indica l’ Anuario.... En tot cas, és ben evident tam bé la concentració de treballadors del sector llaner a la província de Barcelona tot i que la concentració industrial era reduïda: no hi 19 COCIS, Memoria comercial e indust rial correspondiente al año 1955 i Cal v et, J.; obra cita da; pàg. 179 20 Cortada Reus, F.; obra citada; pàgs. 335-336 102 havia cap empresa de m és de mil treballadors i només cinc de més de cinc-cents, totes a la província de Barcelona. En canvi, el cinquanta-sis per cent de les em preses llaneres tenien menys de cinc treballadors. Les empreses que treballaven la resta de f i bres tèxtils –lli, cànem, jute, seda, fibres artificials...- tenien poc pes excepte la seda i les fibres artificials que a finals de la dècada dels cinquanta seguien en valor productiu al cotó i la lla na. La producció de filats i teixits de seda i, especialment de raió, es trobava concentrada a la província de Barcelona, sobre tot a Barcelona ciutat, El Prat de Llobregat, Blanes, Manresa, Terrassa, Cornellà de Llobregat, Rubí amb algun centre productiu a Tarragona –Reus- i Girona –Blanes-. Per a la dècada dels quaranta, Francisco Cortada identificava a tot Catalunya cinquanta empr eses dedicades a aquestes fibres. L’any 1958 hi havia registrades a tot Catalunya tres-centes quatr e empreses que ocupaven al voltant de vint-i-un mil treballadors 21 Finalment, un altre ram dins del sector tè xtil que ocupava força treballadors eren les empreses que es dedicaven a realitzar operacions de tint i estam pat de les peces de roba. Les empreses estaven tam bé molt concentrades a la província de Barcelona: per als anys quaranta, segons Francisco Cortada, s’hi dedicaven quaranta fàbriques de Barcelona ciutat; cinquanta-tres a Sabadell, quaranta- cinc a Terrassa; deu a Reus; vu it a Manresa; set a Igualada, Calella i Mataró; cinc a l’Hospitalet de Llobregat; quatre a Badalona, Olesa de Montserrat, Olot i Granollers; tres a Sant Cugat del Vallès, Canet de Mar i Valls i dues a Prullans, Rubí, Arenys de Munt i Vilassar de dalt. A més, totes les em preses tèxtils tenien com a mínim una instal.lació del ram de l’aigua 22 . Per al dècada dels cinquanta la Caja de Ahorros Provi ncial de la Diputación de Barcelona calculava que 21 Cortada Reus, F.; obra citada; pàgs. 336-337 i C aja de Ahorros Provincial de la Diput ación de Barcelona; Memoria 1959 ; pàgs.78 22 Cortada Reus, F.; obra ci tada; pàg. 340 103 hi havia al voltant de quinze mil treballadors ocupats 23 . b) El metall : El metall era el segon sector en importància de la indústria catalana pel que fa a núm ero d’empreses i al núm ero de treballadors ocupats. Les empreses del sector estaven concentrades en un noranta per cent a la província de Barcelona i d’a quest noranta, un vuitanta per cent a la ciutat de Barcelona i les ciutats del seu voltant com l’Hosp italet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Adrià del Besòs o Badalona on hi havia les empr eses m és grans. Fora d’aquesta zona existien empreses de dim ensions més reduïdes dedicades al treball dels metalls en les seves diverses branques –fundició, motors, transport, m aquinaria el èctrica, maquinaria tèxtil, maquinaria agrícola, etc.- en diversos pobles i ciutats destacant com a centres metal·lúrgics Manlleu, per la fabricació d’acer i la construcció de telers; Sabadell, per la construcció de maquinaria tèxtil; Manresa, per la construcció de màquines de filar i pneum àtics i V ilanova i la Geltrú, per la fabricació de cables i elements conductors de tota classe 24 . A finals de la dècada dels cinquanta, el númer o d’empreses del m etall i la seva distribució per províncies era la següent: QUADRE NÚM. 26 Número d’empreses del metall a Catalunya (1958) Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 10.111 1.767 1.412 1.238 14.528 Font: Censo Industrial de España. E num eración previa de localización . (1958) Elaboració pròpia El sector mantenia l’alta concentració esp acial a la província de Barcelona on hi havia instal·lades el setanta per cent de les empreses m etal·lúrgiques catalanes. També es mantenia la dimensió de petita i m itjana empresa, doncs sols hi havia nou empreses de m és de mil treballadors i totes també a la província de Barcelona. 23 Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona; Memoria 1959 ; pàg. 83 24 Cortada Reus, F.; obra citada; pàg. 341-348 104 Quant al número de treballadors del sector, per la dècada dels quaranta hem comptabilitzat les persones dedicades als epígrafs Siderurgia y Otras metalurgias i Trabajos de los metales del cens de població de l’any 1940 i les hem com parades amb les dades del cens industrial : QUADRE NÚM. 27 Número de treballadors al metall per províncies Barcelona Girona Lleida Tarragona Catalunya 1940 54.815 3.810 2.213 2.739 63.577 1958 129.423 8.136 4.772 6.031 148.362 Font: Censo de población (1940) i Censo Industrial de España. Enum eración previa de localización . (1958) Elaboració pròpia Elabor ació pròpia Lògicament, la província de Barcelona també ocupava el prim er lloc en quant a nombre d’obrers i el seguí conservant durant la dècada següent. Al contrari que en el cas del tèxtil, el sector del metall va tenir un increm ent en el nombre de treballadors, especialm ent en la dècada dels cinquanta. c) La construcció : La construcció era el tercer sector industria l català quant a valor de producció. És però el sector de més difícil anàlisi per la seva alta dispersió espacial, l’escassa concentració industrial i per l’habitual situació irregularitat en què es trobaven tant de les empreses com els treballadors. Això era reconegut pels estudis coetanis que pretenien analitzar el sector com el d’Artur Saurí del Río segons qui qualsevol xifra d’obrers em pleats en la indústria de la construcció era irreal ja que únicament es com ptava amb les dades de la Seguretat Social i en algunes empreses els treballadors que no estaven afiliats arribaven al cinquanta per cent 25 . Per a la dècada dels quaranta, considerarem com a núm ero de treballadors de la construcció, l’obtingut anteriorment a través del recom pte de ls censos: el càlcul fet per al cens de l’any 1940 dóna una població ocupada a la construcció de 62.816 persones de les quals 48.180 eren de la 25 Saurí del Río, A.; La indústria de la construcció dins Sobrequés, J.; L’economi a de Catalunya durant el règi m franquista ; pàgs. 647-649 111 cambra atorgava a les dificultats d’im portació i e xportació a causa de la Segona Guerra Mundial, la manca de producció i la falta de m atèria primera. El sector tèxtil tenia greus dèficits estructura ls des dels anys quaranta que derivaven de la gran quantitat de petites fabriques que existien que tenien els recursos tècnics adequats i la poca renovació de l’utillatge que feia que s’allargués excessivament la vida productiva de les m àquines amb continues reparacions usant peces d’altres m àquines desballestades 38 . De fet seguia la inèrcia anterior a la Guerra Civil inclosa la de ser el s ector amb més pes dins de la indústria de Catalunya 39 . El problema principal del tèxtil en aquest vint anys consistí, a banda de les restriccions elèctriques i la manca de m atèria primera- en què el mercat espanyol no tenia capacitat adquisitiva per absorbir l’oferta i què, el tancament del m ercat espanyol a la indústria autòctona i l’assegurament d’una mà d’obra barata als empresaris, feia que aquests no es preocupessin m assa per les innovacions tècniques, tenint en compte les traves legals que el règim franquista havia introduït per a la importació de béns, ni per la concentració em presarial 40 Això va repercutir en la dècada dels cinquanta, quan el sector tèxtil entrà en crisi degut al m anteniment de les dificultats per a l’obtenció de matèries prim eres, la reduïda capacitat adquisitiva del mercat interior i les dificultats per a la exportació a causa de la legislació. L’escassa renovació i modernització de l’utillatge com portava baixa productivitat, reduïda qualitat dels productes, a lts costos de producció i un excés de m à d’obra empleada. Am b l’ajut econòmica dels Estats Units el sector va poder augmentar i m illorar la producció lleugerament però es presentaren problem es de sobrestocs pel baix consum de productes tèxtils de la població. Quan a mitjans de la d ècada la capacitat adquisitiva dels consum idors va millorar lleugeram ent pels augments salarials, les empreses tèxtils no van poder fer front ni a la 38 Cortada Reus, F.; obra ci tada; pàg. 319 39 Casals. M.; ‘Cupos’, reconversió i pèrdua de protagonism e. 1939-1985 , dins Cabana, F. (Coord.) i Nadal, J.; Maluquer, J.; Sudrià, C . (Dirs.); Història econòmica de la Cat a lunya Contemporàni a. S.XX . Vol. 6. Indústria, fi nances i turisme ; pàg. 43 40 Ibídem; pàgs. 53-54 112 diversificació de la demanda ni a la seva exig ència de més qualitat en els productes, ni tam poc assumir l’increm ent dels costos que suposava l’alça de salaris que va ser repercutits ens els preus el que suposava un augment del preu final dels producte s i, novament, la contracció del mercat per la reducció de la capacitat adquisitiva. De manera que el sector tèxtil va arribar a l’any 1959 amb una necessitat urgent de reestructuració i reorganitzaci ó: liberalització dels preus i de l’adquisició de matèria prim era, liberalització de la importació de maquinària, m illora de la dimensió de les empreses, m odernització dels utillatges i reducció de la mà d’obra empleada. Quant el ram del cotó, segons la Cam bra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, durant l’any 1940 el treball va ser molt irregular per la manca d’importacions de cotó de floca i am b prou feines es va arribar a la meitat del treball norm al, provocant un augment dels costos de producció 41 , tot i que la importació de cotó de floca no es va paralitzar mai. Tanmateix, el juliol de l’any 1940 el govern establí un subsidi per als obrers del ram en atur obligatori per l’escassetat de cotó 42 . Aquesta situació continuà fins l’any 1943 en què la cambra indicava que la producció va ser suficient para las necessitats de producció , però des de l’any 1944, novament tornaren les dificultats per al sector per la manca de m atèries primeres i la reducció de les jornades de treball per manca d’energia a causa de les restriccions elèctriques. En la dècada dels cinquanta, els acords amb els Estats Units van contribuir a solucionar parcialment el problem a de les matèries primeres am b l’establiment al país de dipòsits de bales de cotó i s’augmentà lleugeram ent la producció però persistiren les dificultats per a l’exportació i l’escàs consum interior, a causa del qual el ra m patí una contracció. Igualment es mantenien les condicions de la dècada anterior -estructura dispersa utillatge antiquat i excessiva mà d’obra- que comportaven poca producció, baixos rendim ents i alts co stos. No va ser fins a la segona meitat de la dècada dels cinquanta que va començar a reduir-se el personal laboral com a conseqüència de la 41 Cam bra de Comerç, Indúst ria i Navegació de Barcel ona; Memoria 1940 ; pàg. 10 42 Casals, M.; obra citada; pàg. 49 113 reestructuració de la indústria cotonera per tal de fer comp etitiva i homologable a la resta de països europeus. A inicis de la dècada dels quaranta, l’evolució del ram de la llana va ser idèntica a la del cotó: “(...) se resintió de la escasez de pr imeras materias debida, más que a falta de ellas, a la resistencia pasiva de los tenedores a aceptar los precios y normas de circulación dictadas por los organismos oficiales (...) La industria lanera quedó sujeta también al sistema de reparto de cupos de lanas, las cuales quedaron intervenidas . Más debido al hecho de que no se logró reunir buena parte de las existen cias y a que dejaron de recibirse importantes cantidades por falta de me dios de transporte, los fabricantes apenas pudieron contar con una cuarta parte de los cupos que les fueron asignados. Para suplir en parte esa deficiencia se echó mano de trapos regenerándolos (...)” 43 . La indústria llanera ha estat estudiada per Jord i Calvet i el seu diagnòstic dels primers anys de la postguerra coincideix amb aquesta anàlisi que feia de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona: les dificultats del ram de la llana foren produïdes per la desorganització de la indústria, la completa paralització del com erç, la pràctica inexistència dels transports, la desmoralització del personal obrer i la fugida de qua dres m itjans, la manca de matèries prim eres, les interrupcions en el subministram ent de materials auxiliars, la falta de recanvis per a la maquinaria i el mínim poder adquisitiu de la població, factors que en certa manera estaven compensat per l’estirada d’una demanda interior que portava c ontinguda gairebé quatre anys doncs m algrat totes les dificultats es produí un augment considerable de la fabricació de teixits en aquests primers anys de manera que no podien atendre tota la dem anda que tenien 44 . A partir de l’ any 1943 i fins l’any 1951 el ram de la llana patí una recessió a causa de l canvi de signe de la guerra m undial, la manca de consum intern, les restriccions elèctriques des de l’any 1944, la recuperació econòm ica dels altres països europeus i l’aïllament internaciona l d’Espanya al final de la segona guerra m undial. 43 Cam bra de Comerç, Indúst ria i Navegació de Barcel ona; Memoria 1941 ; pàgs. 9-10 44 Calvet, J.; obra ci tada; pàgs. 68-69 114 L’any 1948 esclatà una crisi de vendes per saturaci ó del mercat interior que durà fins l’any 1951, generada per una capacitat adquisitiva del mercat interior m olt baixa, la manca d’exportacions, l’intervencionisme de l’Estat i l’erràtica política econòm ica d’inicis dels anys cinquanta que contribuí al seu empitjoram ent 45 . L’any 1952 fou un any de molta producció i això provocà una crisi de sobreproducció a partir de l’any següent de gut a que la demanda del m ercat era inferior i no es va poder desviar la producció cap a l’exportaci ó pels mecanism es i condicions que imposava el govern. A més, a aquests problem es d’índole econòmica s’hi afegiren els efectes de la política laboral: “(...) en otras épocas de crisis o depresión, la producción venía regulada automáticamente por iniciativa de las propias empresas que podían libremente aumentarla o disminuirla a tenor de las necesidades del mercado consumidor. Tal libertad resu lta actualmente anulada al prohibir a las empresas introducir modificaci ones en sus plantillas y turnos de trabajo y todo despido de personal (inc luso el eventual) sin autorización previa de los organismos laborales, c on lo cual se obliga a sostener un ritmo uniforme de producción independientemente de las realidades económicas (...)” 46 A patir de l’any 1955 van tornar a aparèixer problemes de subministram ent de llanes que segons la Cambra Oficial de Com erç i Indústria de Sabadell estava produïda perquè la producció nacional no va ser suficient per abastar el mercat am b la conseqüència de l’encariment dels preus i la reducció de l’activitat industrial per sota de la capacitat de producció cosa que com portà un augment dels costos els teixits 47 . L’increm ent de salaris de l’any 1956 va estirar la demanda de teixits del mercat interior de m anera que l’any següent va ser d’intens treball per a la indústria llanera tot i seguir patint els tradicionals problem es de m anca de matèria primera i d’im possibilitat d’accedir a l’exportació. L’any 1958 ja s’havien esvaït els efectes de l’augm ent salarial i aparegué 45 Ibídem; pàgs. 81-83 46 Ibídem; pàg. 155 47 Cambra Oficial de Com erç i Indústria de Sabadell; Memoria comercial e industrial correspondiente al año 1955 ; pàg. 64 115 novament la crisi en el sector, aquest cop de caràcter agut i am b una reducció acusada de la producció que durà fins inicis de la dècada dels seixanta 48 . En el sector del Metall, a banda de la dimens ió de les em preses un dels principals problemes que presentava el sector durant la dècada dels qua ranta era la m anca de minerosiderúrgia i de la falta de competitivitat de la indústria m etal·lúrgica: “(...) La metalurgia y la constru cción mecánica catalana indudablemente variada (...) no puede tampoco competir con las grandes marcas extranjeras, sea en calidad, sea en preci o o en ambas cosas a la vez. Sin embargo se ha intentado, y el intent o ha dado algunos resultados positivos, la construcción de turbinas y máqui nas textiles de diversos tipos aunque recurriendo al mismo artificio que exige la industria textil y, en general, todas las industrias españolas: la fuerte protección arancelaria. Falta un gran mercado consumidor y por esta causa no son factibles mayores inversiones que harían posible una mayor envergadura de la metalurgia y muy especialmente, un grado de especialización más elevado” 49 . Igual que en el cas del tèxtil, en els dos primers anys de la dècada dels quaranta les dificultats per al metall català van ser nom bros es: segons la Cambra de Comerç. Indústria i Navegació de Barcelona, l’any 1940 les empreses m e tal·lúrgiques de construcció metàl·lica no van poder treballar a ple rendiment per la m anca de ferro, acer, carbó i personal especialitzat 50 , dificultats que seguiren els anys 1941 i 1942 tot i que algunes empreses del sector, com recull Jordi Catalán, sí que treballaren a ple rendiment aque sts anys. La fi de la Segona Guerra Mundial, l’aïllament internacional i la política autàrquica de l govern espanyol provocaren crisi en el sector per la contracció de la demanda i la m anca de ma tèries primeres de m anera que, per exemple, una empresa tant im portant com la Hispano Suiza no podia desenvolupar mecànicam ent els vehicles per que no podia disposar de les aleacions metàl·lique s necessàries ni tam poc competir amb les 48 Calvet, J.; obra citada; pàgs. 156-161 i C aja de Ahorros Pr ovincial de la Diputación de B arcelona; obra citada; pàg. 76 49 Cortada Reus, F.; obra ci tada; pàg. 319 50 Cam bra de Comerç, Indúst ria i Navegació de Barcel ona; Memoria 1940 ; pàg. 12 116 empreses estrangeres perquè no havia estat possible produir en sèrie els autom òbils 51 . El canvi en la política econòmica de l’any 1951, tam poc no millorà la situació i l’any 1955 la Cambra Oficial de Com erç i Indústria de Sabadell recollia com a principals dificultats del sector: “Estas industrias no pueden desenvolverse y aumentar normalmente por la persistencia de varias causas ya señaladas en anteriores Memorias, viviendo con la esperanza que al gún día desaparecerán o se aminorarán. Son dichas causas las que siguen: 1ª. La renovación de maquinaria textil y de otras industrias se va llevando a cabo muy lentamente y no al r itmo que pedirían los adelantos internacionales para ponerse en línea de la competencia y productividad con otras naciones que actualment e dominan sobre nosotros en los mercados internacionales. 2ª. De mejorar el hecho anterior, si aumentase en debida proporción la demanda de maquinaria, tampoco, a su vez, las industrias metalúrgicas podrían disponer de utillajes mode rnos, algunos necesariamente de importación, para satisfacer tal demanda en condiciones de plazo de entrega y precios satisfactorios. 3ª. El mercado de materiales en br uto, como lingotes, coke, chapa negra y magnética, laminados, aceros especiales , etc., no ha llegado a regularizarse desde el año 1936 y no se vislumbra por ahora una mejora inmediata. 4ª. En las industrias electromecáni cas, muy importantes en nuestra demarcación, se deja sentir especi almente el hecho anterior por tener competidores situados en zonas geogr áficas más favorecidas en cuanto a facilidad de adquisición de materiales. 5ª. El desarrollo general de la industr ia en esta demarcación absorbe cada vez más operarios especializados que salen de talleres metalúrgicos hacia talleres auxiliares de otras industrias y eso crea, aparte de otras causas, un déficit entre la formación profes ional y la demanda de operarios clasificados. Hay, en general, falta de vocaciones para el aprendizaje y sobra de peonaje adulto, al que ha teni do que instruirse en mayor o menor grado según sus aptitudes para su especialización. Los salarios son en general, más altos que en las demás industrias e incluso que en las mismas industrias metalúrgicas de la capital. No hay paro obrero en general” 52 . El proteccionisme econòmic del règim franquista feia que moltes empreses es m antinguessin per la inexistència de competència exterior, les dimensions de les em preses també dificultaven la seva rendibilitat i la poca demanda d’articles de primera necessitat del m ercat orientava la producció del sector cap a béns no necessaris. Com en el cas del tèxtil, la política laboral i 51 Cortada Reus, F.; obra ci tada; pàg. 343 52 Cambra Oficial de Com erç i Indústria de Sabadell; obra citada; pàgs. 63-64 117 econòmica del govern tam poc no estimulava als empres aris a invertir, els quals preferien col·locar els beneficis en inversions especulatives o al consum de luxe 53 .El m etall va ser el sector que més va créixer en quant a població ocupada durant la dècada dels cinquanta en rebre bona part dels efectius laborals que abandonaven el sector tèxtil, però ta mb é el que més va patir la m anca de personal especialitzat. Els problemes anunciats per la COCIS l’any 1955, persistiren en el sector fins a l’any 1959 agreujats des de l’any 1956 per la puja de salari s que va elevar els costos de producció i que obligà a les empreses a m illorar els nivells de pr oductivitat modificant l’orientació mantinguda fins aleshores 54 . La construcció fou, dels tres, el sector que absorbí més im migració però patia els mateixos problemes citats anteriorm ent: poca modernització en l'estructura i l'utillatge i m anca de personal especialitzat. La imm igració feia que hi hagués mà d’obra abastament però poc qualificada i que no romania gaire tem ps en el sector ja que així que podia ho abandonava per passar a la indústria. Per a la construcció la dècada dels quaranta va ser d’estancament: d’una banda, la inflació, l’especulació imm obiliària, l’alça de preus dels ma terials de construcció, l’escassetat d’energia i les restriccions de les importacions feien difícil dete rminar el preu final de l’obra i els prom otors desistiren de construir doncs havien de romandre m oltes temporades amb l’obra parada si no compraven els m aterials al mercat negre. D’altra, la m anca de mà d’obra especialitzada, els baixos salaris i la maquinària obsoleta feien que hi hagués baixa productivitat. El preu final de l’habitatge era molt elevat perquè s’hi repercutien tots els costos afegits i no es va poder cobrir la dem anda general d’habitatge perquè el ritme constructiu va ser inferior al ritme de creixement dem ogràfic i perquè el baix nivell de renda de la població no permetia adquirir o llogar un habitatge. En canvi, 53 Parellada, M.; La conquesta del liderat. 1939-1981 di ns Cabana, F. (Coord.) i Nadal , J.; Maluquer, J.; Sudrià, C. (Dirs.); Història econòmic a de la Catalunya C ontemporània. S.XX . Vol. 6. Indústr ia, finances i t urisme ; pàg. 100 54 Ibídem 118 els beneficis obtinguts pels promotors i els propietaris de sòl van ser fabulosos 55 . Els canvis introduïts en la política econòmica del govern en els prim ers anys de la dècada dels cinquanta, van afavorir el desenvolupament de la construcció d’habitatges: es donaven ajuts i beneficis fiscals als promotors que construïssin en règim de protecció oficial, es va millorar el subministram ent dels materials de construcció i s’obligava a les entitats privades de crèdit a invertir en la construcció d’habitatges part dels seus beneficis 56 . 55 Tafunell, X.; La construcci ó: una gran indústria i un gran negoci di ns dins Cabana, F. (Coord.) i Nadal, J.; Maluquer, J.; Sudrià, C. (Dirs.); Història econòmica de la C atalunya Contemporàni a. S.XX . Vol. 6. Indústria, finances i turisme ; pàgs. 225-227 56 Ibídem, pàgs. 233-235 119 III.- Les relacions laborals: condicions polítiques, sindicalisme vertical i regulació legal. Salaris i nivell de vida 1. Repressió política i sindicalisme vertical Un dels arguments exposats pels insurrectes pe r a la justificació de la sublevació, va ser la necessitat de contenció de l’expansió del marxism e que representava l’activitat política i sindical dels obrers, la qual semblava que havia de posar en perill les relacions econòmiques capitalistes. En aquest punt els militars insurgents coincidiren am b les propostes ideològiques del feixisme que plantejava -d’una manera m és elaborada-, l’eliminaci ó de la lluita de classes a través de la creació de les seves pròpies organitzacions sindicals que, inte grades en el partit o en l’Estat, actuarien com aparells de dominació per sotm etre als obrers al poder polític i al procés productiu, impedint l’aparició de la reivindicació i l’acció política dels obrers. Així, l’acció extrem adament violenta dels militars sollevats prim er i del règim franquista després, va recaure especialment sobre els treballadors per tal d’aconseguir “(...) el exterminio de los movimientos sociales, políticos i culturales, tanto los de naturaleza reformista, como los revolucionarios y, singularmente, del potente movimiento obrero articulado en torno a la anarcosindicalista Confederación Nacional del Trabajo -CNT- y a la socialista Unión General de Trabajadores -UGT- y la densa red asociativa que incluía ateneos, cooperativas y otras entidades ” 1 . Amb aquest objectiu que era comú a tots el s grups que donaven suport a la rebel·lió, la construcció del nou règim franquista es va bastir s obre una regulació repressiva de la vida social i política: per una banda, amb la im plantació d’una le gislació civil i penal que tot i ser de caràcter universal, les seves disposicions anaven específi cament destinades a destruir i im pedir la creació dels mecanism es per a la mobilització dels treba lladors i castigaven penalm ent la ideologia política 1 Molinero, C. i Ysàs, P., Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista ; pàg. 2 120 democràtica o d’esquerres, l’agitació social i la re ivindicació laboral. Per altra, la regulació de les relacions laborals amb el desenvolupam ent d’una nor mativa destinada a eliminar la capacitat dels treballadors per intervenir en la fixació de les condicions de treball i la creació de l’organització sindical falangista com un instrum ent de control i enquadrament dels obrers. 1.1. Legislació repressora socio-política: Ja el juliol de l’any 1936, els militars insurgents van declarar en un ban vigent fins l’any 1948, l’estat de guerra a tot Espanya, en el qual es considerava com a delicte de rebel·lió militar qualsevulla acció o actitud contrària a l’ Alzamiento . El febrer de l’any 1939 -abans d’acabar la guerra civil-, el govern franquista va promulgar la Ley de Responsabilidades Políticas per la que es declarava prohibits tots els partits i sindicats del Front Popular i establia la incautació dels seus béns. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, aquesta le gislació repressiva fou mantinguda i com pletada amb d’altres lleis 2 . La prim era, la Ley para la Represión de la Masoneria y el Comunismo -1 de març de l’any 1940-, que tipificava com a delicte la pertinença a algun d’aquest dos moviments, considerant afectats per aquesta llei a qualsevol pe rsona que fes propaganda soviètica, trotskista, anarquista o similar, sent castig ats am b pena de reclusió menor 3 però sota l’amenaça de reclusió major si concorrien les circum stàncies agreujants de “(...) figurar en los cuadros de agitación, en las jefaturas y en los núcleos de enlace con las organizaciones extranjeras y el haber participado activamente en los congresos comunistas nacionales o extranjeros” 4 . La Ley de Seguridad del Estado , de 21 març de l’any 1941, tipificava com a delicte 2 Com hem assenyalat en el primer capítol, una part de la hist oriografia m és actual que intenta caracteritzar aquesta primera etapa del règim com a “feixistit zant”, tendeix a adjudicar la inspiració i elaboració d’aquestes lle is a Serrano Suñer en el camí per a im plantar el seu projecte d’Estat to talitari. En tot cas només poden ser-li im putades directament la llei per a la repressió de la m açoneria i el com unisme i la llei de seguretat de l ’Estat perquè la tardor del 1942 va deixar el govern. Curiosam ent, la resta de lleis del pe ríode 1939-1945 que tenen objectivam ent el m ateix caràcter que les que s’adju diquen a Serrano , no es vincu len amb un projecte to talitari feixista. 3 Article 5è de la Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo (1 de ma rç de 1940) 4 Ibídem Article 6è 127 el vehículo por el que llegan hasta éstos las directrices económicas de aquél” 18 . La llei d’ Unidad Sindical , com abans havia fet el Fuero , deixava subordinats els sindicat s de Falange i la seva acció a l’Estat. Però en aquest primers anys de vida de l’OSE s’assistí a un intent de convertir els sindicats falangistes en un organisme autònom de l’Estat 19 . Des del mes de setembre de l’any 1939, al ca pdavant de l’organització sindical hi havia Gerardo Salvador Merino que era un falangista radical simpatitzant dels nazis, que aspirava a construir una organització sindical de masses única per a tots els treballadors, amb capacitat per incidir en la política del nou estat franquista 20 . Això ho pretenia aconseguir construint uns sindicats que realment dirigissin política econòm ica i establi ssin les reglamentacions de treball i amb la realització d’obres socials i la millora de la situació econòm ica dels treballadors per a què es sentissin atrets pel Nou Estat que s’estava form an t. En aquest sentit, Carme Molinero i Pere Ysàs han assenyalat com en aquest prim er període, l’act uació dels organismes sindicals estava orientada a la captació dels treballadors realitzant una acció directe sobre les empreses proposant o recomanant als patrons augm ents de sou o pagame nts extraordinaris, davant les dures condicions salarials existents que ells mateixos es veien obligats a reconèixer, per dem ostrar que vetllaven pels seus interessos de forma eficaç. D’aquest m anera s’aconseguiren algunes millores relatives: “(...) L’informe de la Delegació de Barcelona, respecte al Sindicat Siderometal·lúrgic, assenyalava exclusivament que per influència sindical la major part de les empreses pague n als treballadors un 25 per 100 per sobre dels salaris establerts a les Bases Nacionals. L’informe sobre les millores aconseguides pel Sindicat Tèx til és encara més pobre donat que els seus esforços van haver de dirigir-se a aconseguir que les empreses complissin el que ja estava establer t i s’estengués l’assegurança d’atur que era un subsidi a càrrec dels empresaris (...) Un xic més explícit és el Sindicat d’Indústries Químiques, que assenyala increments salarials del 10 al 25 per 100 a la branca del cautxú, de gratificacions extraordinàries a empreses com Myrurgia i augments sala rials entre el 20 i el 40 per 100 per 18 Article 1r de la Ley de Unidad Sindical (26 de gener de 1940) 19 Hi ha diverses interpret acions d’aquest episodi: Payne, Tu sell i Thom às consideren que fou un intent de dur a term e el projecte ‘revolucionari’ de la Falange i d’implantar la ‘justícia social ’ del seu ideari polític. Aparicio i Tuñón de Lara, en canvi, consideren que sim plement es tracta d’una lluita per ocupar els llocs de poder di ns l’Estat. 20 Ibídem. 128 als empleats de les farmàcies. A la resta de sindicats les “millores” són molt semblants a les ja esmentades. Els sindicats intentaren capitalitzar els augments de salaris que es produïren en aquests primers anys” 21 Aquestes actuacions dels sindicats es comp letaven am b l’organització de mobilitzacions i desfilades de treballadors mostrant-los com un c ontrapoder a l’Estat. De fet però, aquesta forma d’actuar no suposava cap intent de canvi en la f unció de control dels obrers que havia d’exercir l’organització sindical falangista sinó que, ben al contrari, assegurava millor la dom inació dels treballadors a través de la demagògia revolucionà ria i n’eliminava l’acció reivindicativa que era canalitzada des dels propis organismes sindicals 22 . Tot i aquesta finalitat, als empresaris no els agradava gens aquest tipus sindicalisme pseudo- reivindicatiu que feia promeses de def ensa dels dr ets dels treballadors i els mobilitzava, tot i que de forma controlada, de m anera que bona part es van mostrar contraris a ingressar a la CNS 23 . Les pretensions personals i polítiques de Gerardo Salv ador Merino també incom odaven als altres grups que a més de Falange, conform aven el nucli de poder franquista -l’Exèrcit, els carlins i l’Església- i fins i tot, al propi Serrano Suñer que va deixar de donar-li suport, articulant tots plegats un seguit d’actuacions per tal d’acabar amb ell políticam ent i s ubordinar al poder de l’Estat les activitats dels sindicats. La primera de aquestes actuacions va se r la prom ulgació el desembre de l’any 1940 de la Ley de Bases de la Organización Sindical on s’assenyalaven les funcions de les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS), que eren: "1. Establecer la disciplina social de los productores sobre los principios de unidad y cooperación. 2. Representar legalmente a sus afiliados. 3. Procurar la conciliación en los conflictos individuales de trabajo como 21 Molinero, C. i Ysàs, P.; “Patria, Justíc ia y Pan”. Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya, 1939-1951 ; pàg. 41 22 Malgrat tot, t ant Payne com Thomàs at orguen a Gerar do Salvador Merino un convencim ent ideològic de què cal ia aplicar el pensament m és ‘revoluciona ri’ i obrerista de Falange per c onstruir un nou ordre polític i econòmic. 23 Riquer, Borja de; Un paí s per després d’una guerra dins Riquer, B o rja de i Culla, Joan B .; El franquisme i l a transició democràtica ( 1939-1988) ; pàg. 119. Vegeu tam bé Molinero, C. i Ysàs, P., “Patria, Justicia y Pan”. Nivell de vida i condicions de trebal l a Catalunya, 1939-1951 ; pàgs. 32-33 129 trámite previo y obligatorio a la in tervención de la Magistratura de Trabajo. 4. Procurar el perfeccionamiento pr ofesional y una adecuada distribución de la mano de obra. 5. Coadyuvar en su esfera, al funcionamiento de las instituciones creadas en materia de colocación, coope ración, previsión, crédito, etc. y establecer en su caso, dentro de las normas fijadas por la Delegación Provincial de Sindicatos. 6. Cooperar en la formación estadística sobre las condiciones de trabajo y de la producción, situación del mercado, etc. 7. Orientar y vigilar el funcionamiento de los sindicatos locales (...)" 24 Als sindicats a m és se’ls hi atribuïa les facultats de: “(...) 1. Proponer al gobierno las ordenanzas necesarias para la disciplina y fomento de la producción, conservaci ón y distribución de los productos, así como la regulación de los precios de los mismos en las diversas fases del proceso productivo, dictando reglamentos y tomando las medidas conducentes a estos fines. 2. Asistir a la Delegación Nacional de Sindicatos en la elaboración de propuestas e informes para la reglamentación del trabajo. 3. Ejercer poder disciplinario sobre los sindicatos inferiores en la forma establecida por sus estatutos. 4. Promover y fomentar toda inicia tiva que tenga por objeto la mejor organización de la producción y, de modo muy especial, las tareas de investigación científica y aplicación al campo de su rama económica. 5. Promover, dirigir y, en su caso, desempeñar las actividades cooperativas de distribución relacionadas con la rama correspondiente 6. Organizar la aportación económica de las empresas al patrimonio y a las obras de la comunidad nacionalsindicalista.” 25 . La llei de Bases tampoc no conferí a l’OSE el poder que Salvador Merino pretenia assolir, ja que es designava a l’Estat com a rector de l’econom ia i s’insistia en la subordinació al partit -en considerar-la com un dels serveis de Falange- i a l’Estat, doncs el Cap de l’Estat era qui nom enava el Secretari General del Movimiento -qui feia els nom enaments de les altres jerarquies de l’organització sindical- i el Delegat Nacional de Sindicats, a m és de introduir representació ministerial nom enada pel govern en la junta nacional de les Centrales 26 . Per als treballadors, el 24 Article 16 de la Ley de Bases de la Organización Sindical (6 de desembre de 1940) 25 Ibídem. Article 18. 26 Aparicio Miguel A.; El sindicalismo verti cal y la formación del Estado franquista ; pàgs. 96-119 130 sotmetim ent i la dominació es reafirmava , doncs les funcions i facultats de las Centrales i dels sindicats nacionals que implicaven aspectes que hi stòricam ent havien estat reivindicacions obreres, eren purament auxiliars i quedaven en m ans del govern, mentre que la disciplina social de los productores els hi era encomanada de form a imperativ a i com a prim era funció a realitzar. En conseqüència era l’Estat qui dictava les normes de treball i n’establia les condicions, el sindicat vertical únicament exercí d’instrum ent de contro l obrer i d’aplicació de les directrius estatals. Quedava però acabar políticament am b Gerardo Salvador Merino que encara era el Delegat Nacional de Sindicats i que continuava mostrant-se ferm en la seva línia sindicalista radical, doncs l’abril de l’any 1941 havia fet un viatge a Alemanya per conèixer l’organització laboral nazi. Per fer-ho, es va aprofitar el seu viatge de noces el juliol de l’any 1941 per a què el general Saliquet - president del Tribunal per a la Repressió per a la Maçoneria i el Comunism e-, fes públic el passat maçó de Gerardo Salvador Merino cosa que li va s uposar la destitució del càrrec i el desterram ent a les Balears, desapareixent de la vida política espanyola 27 . Paral·lelament, els nom enaments de Jose Antonio Girón com a m inistre de Treball i, sobre to t, de José Luís Arrese com a Secretari General del Movimiento , van suposar la subordinació de Falange a l’Estat, l’abandonament del sindicalism e reivindicatiu des del punt de vista empresarial i la liquidació de l’autonomia de l’organització sindical: el mateix m es de juliol, Arrese va nomenar un nou Delegat de Nacional de Sindicats - Fermín Sanz Orrio- totalm ent fidel i sense cap aspiració personal. Amb la desaparició política de Salvador Merino, els empresaris van prendre el control dels sindicats provincials -destacant el cas de la província de Barcelona-; i im posaren en les fàbriques la disciplina i l’organització del treball sense que fo s discutida pels sindicats ni per les institucions 27 Per a la trajectòria po lítica de Gerardo Salv ador Merino vegeu també: Payne Stanley G.; Falange. Historia del fascismo español , pàgs. 198-201, on es fa una aproxi mació a l a seva figura i, especialment l’obra de Thomàs, Joan M.; La Falange de Franco. El pr oyecto fascista del régimen en la que es traça la biografia, es detalla la seva gestió al capdavant de la Delegació Nacional de Sindicats i s’aporta el sumari que se li va obrir pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunism e i que va suposar la seva liquidació política. 131 com la Magistratura de Treball o la Inspecció de Treball 28 . L’OSE va deixar de m obilitzar els treballadors i de fer demandes de m illora als empres aris però no va deixar de com plir amb el seu paper de contenir la reivindicació obrera col· laborant amb els em presaris: l’aplicació efectiva d’aquesta disciplina empresarial la duien a term e els elements falangistes i de l’OSE presents en els centres de treball, la conflictivitat individual tenia un primer intent de conciliació obligatori en el marc del sindicat vertical i la conf lictivitat col·l ectiva s’havia de negociar dins de l’organització sindical. A més, durant els prim ers anys es controla ren els movim ents i les activitats de les persones amb tot tipus de perm isos, avals i salconduits oblig atoris per desplaçar-se, milers de fitxes amb dades personals i la censura de la correspondència 29 . Una de les característiques principals dels sindicats verticals falangistes era que els treballadors afiliats havien de ser subjectes passi us, de manera que els quadres del partit únic que ocupaven els càrrecs del sindicat, eren els que havien de vetllar per la condició laboral dels obrers i fer-la arribar a l’Estat. Això havia estat així des de l’etapa inicial de la constitució dels sindicats verticals, en què la filiació era voluntària i es considerava que “(...) los sindicatos no son militantes, pueden serlo muchos y otros adheridos, pero que no invadan el Partido; no olvidar que las clases obreras, en su mayoría, eran marxistas o anarquistas, y si bien debe el sindicato disciplinarlas, encuadrarlas y educarlas en el nuevo credo, no debe perderse de vista su tendencia y deformación. Por eso los cuadros de dirección del sindicato deben ser de toda confianza y probada adhesión” 30 . Amb l’arribada de José Luís Arrese a la Secretaría General del Movimiento i de José Antonio Girón al ministeri de Treball l’ab ril de l’any 1941, com ençà una nova etapa per a l’organització sindical franquista menys populista i més burocratitzada. Mantenint la negació de constituir sindicats de masses, l’any 1943 l’afiliaci ó va passar a ser obligatòria per a tots els 28 Babiano, J., ¿Un aparato fundamental para el control de m ano de obra? (Reconsideración sobre el sindicat o vertical franquista) dins Histori a Social , núm . 30; 1998; pàgs. 23-38. 29 Riquer, Borja de; obra ci tada; pàg. 119 30 Circular núm. 64 em esa per la Secretaria General del M ovimient o l’agost de l’any 1939 citada per Aparic io, Miguel A.; El sindicalis mo vetical y l a formación del Estado fr anquista ;pàg. 81 132 treballadors, doncs era un element necessari per a aconseguir l’enquadram ent dels treballadors i evitar la mobilització obrera 31 . Tanmateix, l’organització sindical va patir una altra m odificació més important per la seva transcendència posterior: a causa del canvi de signe en la guerra mundial, en fer-se necessària la demostració a la com unitat in ternacional que el règim franquista no era feixista, aquesta s’inicià en l’àmbit sindical. El juliol de l’any 1943, un decret regulador establí un procés electoral per a proveir els càrrecs dels sindicats: “Circunstancias especiales propias de la etapa inicial del nacimiento de la Organización Sindical, unidas a otras, también pasajeras y transitorias, que afectan a la economía española como a la mundial, impusieron la necesidad de mantener un riguroso cont rol de actividades a fin de abreviar el tiempo en la implantación de normas especiales propias de la situación. Puede considerarse ahora superada esa primera etapa y en consecuencia concederse una mayor participación en las actividades sindicales a los productores afili ados, haciendo que tengan más amplia intervención, no sólo en la vida re presentativa sindical, sino en la resolución de los problemas económicos en los que se hallan directamente implicados los organismos sindicales” 32 És significatiu que aquest procés electoral s’implementés a l’OSE, el que sens dubte indica que s’havia assolit -o si més no així ho creien els dirigents del sindicalism e franquista- un cert nivell en el control dels treballadors considerats, com hem vist, majoritàriament m arxistes i anarquistes. De totes maneres, el procés electoral era m olt limitat i només s’escollien els treballadors af iliats que, reunint les adequades condicions de normalita t, capacitació professional i confiança política, form essin part de la llista electoral que havia d’el aborar el Delegat Sindical local i aprovar el Cap de Falange, en la que havien de figurar el triple de candidats que càrrecs a escollir. En igualtat de condicions es preferiria als que fossin militants de FET y de las JONS 33 . El desembre del m ateix any, la Secretaría General del Movimiento aprovà el reglam ent de les eleccions sindicals que 31 Riquer, Borja de; obra ci tada; pàg. 120 32 Preàmbul del decret de Normas de Provi sión de Jerarquías (17 de jul iol de 1943) 33 Article 2n del decret de Normas de Provisión de Jerarquías (17 de juli ol de 1943) 133 establia qui eren els electors i elegibles i quins cà rrecs s’havien d’escollir: en el nivell de l’empresa es podien escollir per elecció directe els jurados –nom am b el que es denomina als enllaços sindicals-. Eren electors tots el treballadors –homes i dones- m ajors d’edat que estiguessin afiliats, tinguessin el carnet sindical i que figuressin en les llistes electorals confeccionades pels Caps de les Entitats Sindicals. Per tal de poder elaborar les llistes electorals, als treballadors se’ls classificava en tècnics, administratius, especialistes i m à d’obra en general 34 , categoria aquesta que englobava a tots els treballadors que no podien ser inclosos en al guna de les altres tres. Eren elegibles tots els treballadors espanyols, homes i m ajors d’edat que sabessin llegir i escriure i que, a més reunissin les condicions personals, professionals i polítiques indicad es en el decret del mes de juliol. Per poder ser candidat calia primer, figurar en les llis tes d’elegibles que confeccionava una com issió designada pel Cap de l’Entitat Sindical i després, ser designat pel Delegat Sindical o ser proposat per dos procuradors en corts amb representació sindi cal o per la vintena part d’electors de la seva categoria. En la votació, cada treballador havia de votar tants nom s com llocs s’haguessin de cobrir de la llista de la seva categoria, firmant la papere ta i m ostrant com a document identif icatiu el carnet d’afiliat 35 . Sota aquestes condicions, la Secretaría Nacional del Movimiento convocà el 17 de juliol de l’any 1944 les primeres eleccions sindicals que s’ havien de celebrar el m es d’octubre, cada dos anys 36 Malgrat la innovació que pot representar l’es tabliment d’un procés electoral en un règim com el franquista, cal fer esm ent de què no reuni a les condicions mínimes per considerar-lo com a tal: a banda de tots els elements de control que s’introduïren en el decret –confiança política, afiliació a Falange, confecció de les llistes electorals pel propi sindicat...-, el fet que els treballadors haguessin de signar la papereta de votació eliminav a la condició fonam ental del secret del vot, el 34 Aquesta categoria ta mbé rebrà les denom inacions de Peons o No qualificats. 35 Reglamento de aplic ación del decreto de 17 de j ulio de 1943 sobre provisi ón de jerarquías en las unidades sindicales (30 de desembre de 1943) 36 Decreto de convocatoria de elección de cargos (17 de juli ol de 1944) 134 que constituïa un element de coerció per em etre el sufragi en favor dels qui interessava a l’empresa o al sindicat. Igualment, l’elecció del càrrec de l’ enllaç sindical no suposava cap avenç en la millora de les condicions laborals ja que no podia establir cap mena de negociació ni intervenir en la discussió de la determinació de les condicions de treball. Contràriam ent, l’enllaç era l’encarregat d’aplicar i fer complir les norm es que venien imposad es per l’empresa i/o el m inisteri de Treball a través de les reglamentacions de treball i els regl aments de règim interior. Les úniques funcions que exercien eren les de presentar davant les direcci ons de les empreses i de les seccions socials de l’OSE, les inquietuds o queixes els treballadors i la de fer de lligam entre els treballadors i el sindicat per fomentar l’obra sindical, sense existir en tot el període del prim er franquisme cap reglament que desenvolupés aquesta figura 37 . El mes de març de l’any 1947 s’aprovà un nou reglam ent electoral sindical -que s’aplicà a les eleccions d’aquell mateix any-, la principal car acterística del qual era que es retirava la condició de confiança política per a poder ser escollit, a més de què s’allargava la duració del mandat dels enllaços sindicals a tres anys, es rebaixava l’ed at dels electors als divuit anys, es podia ser proclamat candidat am b el suport de la desena part dels electors de la categoria i establia la votació secreta 38 .Amb algunes m odificacions poc significatives que no variaven les condicions del procés, aquest va ser el reglament electoral sindical vigent fins l’any 1960. A les eleccions d’enllaços sindicals dels anys 1944, 1947, 1950 i 1953 s’escollia en les empreses de cinc a quaranta-nou treballadors, un so l enllaç per a totes les categories professionals en què es classificava els treballadors i en les em preses de més de cinquanta treballadors, un enllaç sindical per cada categoria 39 . Per a les eleccions d’enllaços de l’any 1957, m antenint les mateixes condicions per a ser elector i elegit, es modifi cà la quantitat d’enllaços a escollir establint un nou 37 Iglesias Selgas, C.; Los sindicatos en España , pàgs. 317-331 38 Reglamento electoral sindical (22 de m arç de 1947) 39 Documentació de les eleccions sindicals de l’empresa Manufactur es Sedó d’Esparreguera i CNS; Normas práct icas para las elecciones de enlaces sindicales (Barcelona, 1950) 135 sistema de repartim ent per categories: a les empres es de fins a dos-cents cinquanta treballadors, era elegit un enllaç per a totes les categories si tenien de sis a vint-i-cinc treballadors; dos si tenien de vint-i-sis a cinquanta; quatre -un per cada categoria professional- si tenien de cinquanta-un a cent; vuit -dos per cada categoria- si tenien de cent un a cent setanta-cinc; i dotze -tres per cada categoria- si tenien de cent setanta-sis a dos-cents cinquanta treballadors. Per a les em preses de més de dos- cents cinquanta treballadors s’establia un sistema mixt d’un nom bre fix d’enllaços amb un altre de proporcional segons la quantitat de treballadors per cada categoria. Així les em preses de dos-cents cinquanta-un a cinc-cents treballadors escollien set ze enllaços -tres fixos per a cada categoria i la resta proporcional al cens laboral de cadascuna-; a les de cinc-cents un a m il treballadors, vint-i- quatre enllaços -quatre fixos per cada categoria- i a les de més de m il treballadors, trenta-dos enllaços amb cinc de fixos per cada categoria 40 . Alhora que podien ser escollits, els enllaços sindicals també podien ser desposseïts dels seus càrrecs. La Delegación Nacional de Sindicatos promulgà un reglam ent el mes de febrer de l’any 1948, establint com a criteris per a la destitució dels enllaços sindicals si es considerava que havien comès, entre d’altres, actes o om issions constitutiu s de delicte; faltes greus al respecte degut a les institucions de l’Estat o a persones investides de je rarquia; els m als tractes d’obra o paraula als que exerceixen càrrecs representatius; deslleialtat provada als principis de l’Organització Sindical; infracció dolosa de les ordenances sindicals o la confabulació amb d’altres càrrecs sindicals o persones alienes a l’OSE per pertorbar, impedir o desv irtuar les funcions sindicals de tota classe. El càrrecs sindicals que fossin inductors de la comissió d’alguna de les faltes anteriors n’eren considerats també autors m aterials 41 . El reglament també establia que si es f allava la destitució del càrrec, aquesta era aplicable també a qualsevol dels altres càrrecs sindicals que pogués ocupar i la Comisión de Agravios de la Junt a Nacional de Elecciones Sindicales podia determinar la 40 Delegación Provinci al de Sindicatos; Instrucciones para la elecci ón de enlaces sindicales (Barcelona, 1957) 41 Articles 1r i 2n d el Reglamento para la desposesión de cargos si ndicales electi vos (2 de febrer de 1948) 136 inhabilitació per a ser proclamat ca ndidat en futures eleccions sindicals 42 . Estivill i de la Hoz consideren que era extremam ent fàcil desposseir els enllaços sindicals del seu càrrec perquè els motius eren m olt amplis i ambigus i que així es va poder destituir els enllaços sindicals d’oposició després de les vagues de l’any 1958 43 . A més, a les Reglam entacions de Treball i Reglaments de Règim intern s’havia anat incorporant com a sanció laboral o disciplinària a un enllaç sindical la pèrdua del càrrec. Però el sindicalisme falangista pretenia ser considerat “obrerista” i l’Organització Sindical volia ser reconeguda com un ens am b una pe rsonalitat i actuació pròpies i es considerava a si mateixa com l’últim reducte on encara es mantenien les essències m és pures del nacionalsindicalisme, de m anera que com que els enllaços eren càrrecs propis de l’organització sindical es posaven límits a les pretensions dels em presaris en determinar que la despossessió del càrrec només la podia decretar l’OSE. El reglament de febrer de l’any 1948 establia que no es podia desposseir cap càrrec electe si la comissió de les faltes no quedava provada en l’expedient que l’organització sindical li havia d’obrir. Només podien obrir expedients les jerar quies sindicals (Delegat Local de sindicats, els vicesecretaris provincials d’ordenació econòmica i social, els Delegats Sindicals Provincials o el caps dels sindicats nacionals) per una disposició superior o per iniciativa pròpia -prèvia denúncia- i necessàriament s’havia d’obrir quan ho dem anés el cap d’una Entitat Sindical i la denúncia anés dirigida contra un càrrec electe d’ella mateixa; quan ho dem anessin tres Vocals d’una Junta Sindical de Cicle, Sector, Grup o subgrup i/o quan ho demanessi n per escrit els dos terços de la sum a dels números de Vocals que conform i n les Juntes de Secció Econòmica i Social d’una Entitat Sindical menor o local 44 . Podien resoldre els expedients els Dele gats Provincials, els caps dels sindicats 42 Ibídem. Article 42è. 43 Estivill, J. i de la Hoz, Josep M.; La cultura política dels treballadors a Catalunya. Estudi sobre les eleccions sindicals (1944-1987) ; pàgs. 47-48 44 Articles 3r, 4t i 5è del Reglamento para la desposesión de cargos sindicale s electivos (2 de febrer de 1948) 143 principis d’actuació política i el seu contingut no nom és fa referència al món laboral sinó que incloïa un posicionament sobre d’altres aspectes com el funcionament del sistema econòm ic i l’articulació social a través de la família. Però el debat historiogràf ic s’ha centrat més en el seu caràcter, considerant-lo bona part de la historiografia com una norm a d’un caire més catòlic i tradicionalista que no pas feixista, amb voluntat d’allunyar-se del seu m odel italià i amb unes referències socials i de defensa dels treballadors i una term inologia falangista/feixista buida perquè no tingué cap efecte pràctic i que er a pràcticament un acte de propaganda 66 . Tanm ateix, d’altres interpretacions, li atorguen una certa preocupació “soc ial” degut a la voluntat del feixism e -i també feixisme espanyol-, d’atraure’s els obrers i a la in spiració del seu ideari en el seu origen en algunes propostes marxistes 67 . Però, al m arge de la discussió del seu caràcter, cal considerar novament la coincidència entre les posicions catòlico-tradicionalis tes i les feixistes presents en el text, en el sentit de perseguir l’objectiu comú de l’enquadram en t i el control dels obrers i l’eliminació de la lluita de classes, independentment de l’estructura que adoptin o la inspiració teòrica que tinguin. No va ser fins el mes de novembre de l’any 1942 -quan ja s’havien redactat algunes reglamentacions de treball-, que el govern franqui sta va reprendre la regulació de les relacions 66 San Román consi d era que “(...) el Fuero terminó siendo un documento ‘de apariencia fascista y sustancia conservadora’, lo suficientemente ambiguo como para recibir la aprobación de todas las familias del régimen [Vegeu San Romá n, E.; Ejércit o e industria: el nacimi ento del INI ; pàg. 63]. Tusell i García Queipo de Llano i Thomàs t ambé arriben a la mateixa conclusió. [Veg eu Tusell J. i García Qu eipo de Llano, G.; El Fuero del trabajo: origen y contenido dins Tusell, J. i d’ altres; La guerra civil. El Nuevo Estado ; pàgs. 80-87 i Thomás Joan M.; La Falange de Franco. El proyecto fascista del régimen ; pàgs. 70-75]. Igualment, Mi guel A. Aparicio també consi dera que corresponia més a un pacte ideo lògic q ue no pas a una no rma institucional [Vegeu Aparicio, Migu el A.; Sobre los co mienzos del sindicalismo franquista dins Font ana, J. (Ed.); España bajo el franquismo ; pàg. 88] 67 Especialment es destaca en la form ació del pensament fe ixista espanyol l’aportació de Ram iro Ledesma Ramos. Segons Payne, Ledesma t enia sim p atia per l’esquerra espanyola i una “(...) identificación emoci onal con el movimiento proletario español. El deseo de una revolución obrera real mente nacionalista (...) Por otro lado la fuerza revolucionaria más pura de España era el anarcosindical ismo , por todo lo cual llegó a l a conclusión de que la cualidad neoizquierdi sta de la revolución nacional y la c ualidad nacional de la revolución neoizqui erdista podían muy bien sintetizarse con la expre sión ‘nacionalsindicalismo’ (...) ” amb el resultat t an vistós d’adoptar per bandera els colors de la CNT quan es va ajuntar am b Onésimo Redondo per crear l es JONS. [Vegeu Payne, St anley G.; Falange. Historia del f ascismo español ; pàgs. 20-21]. Bon a part d’aqu esta visió de Ledesma fou recollid a en la declaració programàtica dels 27 punts de Falange Es pañola y de las JONS, com destaca Miguel A. Aparicio en assenyalar el 9è punt com un dels orígens de la teorit zació dels sindicats [Aparici o, Miguel A.; Sobre los comienzos del sindicalism o franquista, 1939-1945 dins Font ana, J. (Ed.), España bajo el fr anquismo ; pàgs. 92-93]. Tusell considera que els falangistes est aven interessats en donar un cert caràcter social a l’ Alzamiento [Tusell J. i García Queipo de Llano, G.; El Fuero del trabajo: origen y contenido dins Tusell, J. i d’ altres; La guerra civil. El Nuevo Estado ; pàg. 80] 144 laborals amb la prom ulgació de la llei que establia les normes per a elaborar les reglam entacions del treball 68 , segons la qual les relacions laborals col·lectives depenien únicament i exclusiva de l’Estat. La llei determinava tam bé el contingut de les re glamentacions de treball que havien d’incloure, necessàriament: l’àm bit territorial, funcional, pers onal i temporal d’aplicació; l’organització del treball, classificació del personal, jornada, salari i hores extraordinàries; condicions del treball a preu fet; descansos i vacances, sancions i premis; m alalties i prevenció d’accidents i higiene 69 . A més, tam bé incloïa l’obligació per a totes les empr eses de més de cinquanta treballadors d’elaborar un Reglament de Règim Interior (RRI) 70 . Els propietaris de les empreses , convertits tal com hem vist en Jefes d’Empresa , tenien la potestat per elaborar-lo de forma unilateral i havia d’incloure totes les qüestions que afectaven els treballadors -fixació de salaris, horari de treb all, mesures de seguretat i higiene, vacances, categories professionals, premis, faltes i sancions...-, sobre les quals en tenia com petència exclusiva. Els treballadors tenien el deure d’obeir-lo, així co m de com plir les ordres del cap de l’empresa o dels encarregats. L’RRI de l’empresa Siem ens deia al respecte: "(...) El personal debe fide lidad a la empresa. Su deber primordial es la diligencia en el trabajo y la col aboración en la buena marcha de la producción. Los que prestan su trabajo y colaboración a la empresa, contraen, pues, la obligación de poner el mayor esfuerzo posible en su cometido. La empresa, por su parte, procurará que el trabajador pueda ejecutar su trabajo en las mejores condiciones posibles de salubridad, seguridad e higiene" 71 [el subratllat és m eu] El mes de gener de l’any 1944 es prom ulgà la Ley de Contrato de Trabajo que es convertí en la norma bàsica de les relacions de treball. Segons es disposava en la llei, podien establir un 68 Per exempl e, el 16 de juliol de l ’any 1942 s’havia aprova t una nova reglam entació nacional de l a siderúrgia que modifi cava alguns aspectes de l’anterior reglam entació de novembre de l’any 1938. 69 Article 11è de la llei de 6 de novembre de l’any 1942 di ctant normes per a elaborar reglam entacions de treball 70 Ibídem. Article 15è 71 Article 1r del Reglam ent de Règim Interior de Siemens Industria Eléctrica (1941) 145 contracte de treball els majors de divuit anys, els casats i els m ajors de catorze anys i menors de divuit solters que estiguessin emancipats, tots els a ltres m enors de divuit anys amb autorització dels pares, avis o tutors i les dones casades amb autor ització del m arit excepte en el cas que estiguessin separades 72 . El contracte es podia fer escrit o de paraul a i havia d’incloure necessàriament la classe de treball; si es per unitat de temps, per obra o per ta sca; la quantitat i la forma de la remuneració; la jornada de treball i els descansos; les sancions i si era indefinit o per un tem ps o obra determinats 73 . S’establia també un perm ís anual retribuït de se t dies laborals ininterromputs com a m ínim, que havien de ser abonats en el seu inici i no podi en ser bescanviats per una paga doble si no es gaudien 74 . La llei considerava salari “(…) la totalidad de los beneficios que obtenga el trabajador por sus servicios u obras, no sólo los que reciba en metálico o especie como retribución directa e inmediata de su labor, sino también por las i ndemnizaciones por espera, por impedimentos o interrupciones del trabajo, así como la obteni da por uso de casahabitación, agua, luz, manutención y conceptos semejantes, siempre que se obtengan por razón o en virtud del trabajo o servicio prestado” 75 . Si el treball era per temps, sols es tenia en compte en la quantificació del salari la duració del servei i no la quantitat d’obra realitzada, si era per unitat d’obra es tenia en com pte la quantitat i la qualitat de l’obra realitzada pagant-se per peces, mesures o trossos, independentm ent del temps. S’establien tam bé els drets i obligacions del treballador i l’empresari: eren deures del treballador “(…) la diligencia en el trabajo, la colaboración en la buena marcha de la producción del comercio o en la prosperi dad de la empresa a que pertenece” 76 ; “(…) cumplir los reglamentos de trabajo, así como las órdenes e instrucciones del jefe de la empresa, de los encargados o 72 Article 11è de la Ley de Contrato de Trabajo (26 de gener de 1944) 73 Ibídem. Article 16è. 74 Ibídem. Article 35è. 75 Ibídem. Article 37è. 76 Ibídem. Article 60è. 146 representantes de éste y de los elementos del personal de la misma que lo asistan” 77 ; guardar “(…) fidelidad a la empresa en que trabajen” 78 ; i l’obligació de “(…) no hacer concurrencia a su empresario ni a colaborar con quienes se la hagan” 79 . Les obligacions de l’empresari s’estipulaven més lleugeres: “ Art. 75.- El empresario está obligado: 1º.- A remunerar la prestación de servicios y de obras que se le hicieran por el contrato de trabajo 2º.- A darle al trabajador ocupac ión efectiva cuando el no dársela perjudicare considerablemente su formación o perfeccionamiento profesional (…) 3º.- A satisfacer puntualmente la retribución convenida y, en caso de demora en el cumplimiento de esta obligación, indemnizará al obrero en una cantidad cuya cuantía fijará el Magistrado de Trabajo, teniendo en cuenta el importe de la remunera ción, cargas familiares del trabajador y causas que hubieran motivado el retraso (…). 4º.- A reintegrar al trabajador de los gastos suplidos por este, indispensables para la ejecución del trabajo (…) 6º.- A tratar al trabajador con la consideración debida a su dignidad humana” 80 . Finalment, en l’article 76 s’estipulava l’extinci ó del contracte de treball que es podia produir per les causes que figuressin en el contracte (fi de l temps de prestació, fi d’obra o fi de treball), acord mutu, m ort de l’empresari, mort del treb allador, causa de força major, cessament de la indústria o acomiadam ent justificat del treballador a causa de: "(…) A) Faltas repetidas e injustificadas de puntualidad o asistencia al trabajo. B) Indisciplina o desobediencia a los reglamentos de trabajo. C) Los malos tratamientos de palabra u obra o falta grave de respeto y consideración al empresario, a las personas de su familia que vivan con él, a sus representantes o a los jefes o compañeros de trabajo. D) Ineptitud del trabajador (...) E) Fraude, deslealtad o el abuso de confianza en las gestiones confiadas. F) La disminución voluntaria y continuada del rendimiento normal del trabajo. 77 Article 69è de la Ley de Contrato de Trabajo (26 de gener de 1944) 78 Ibídem. Article 70è. 79 Ibídem. Article 73è. 80 Ibídem. Article 75è. 147 G) Hacer negociaciones (...) sin autorización del empresario. H) La embriaguez cuando sea habitual. I) La falta de aseo (...) J) Cuando el trabajador origine frecuentemente riñas o pendencias injustificadas con sus compañeros de trabajo" 81 . Aquestes causes no estaven jerarquitzades ni quantificades, la qual cosa permetia una gran llibertat d’aplicació a l’empresari, donat el se u principi d’autoritat, produint-se tam bé l’acomiadam ent sense causa justificada. En els casos d’acomiadament, el treballador podia acudir a les instàncies legals creades pel règim: en prim er lloc s’establia un acte de conciliaci ó entre les parts en l’OSE i si així no es resolia el conflicte, el treballador podia elevar una de manda per acom iadament improcedent o nul a la Magistratura de Treball de la província, les quals havien estat establertes per llei l’octubre de l’any 1940. La Magistratura tornava a fer una conciliació i si tampoc no s’arribava a un acord, fallava una sentència que es podia recórrer, en última instància, al Tribunal Central de Treball o al Tribunal del Social del Tribunal Suprem. Si la sentència era fa vorable a l’obrer decretant la seva readm issió i aquesta no es produïa o no era acceptada per l’empresari, la Magistratura acceptava l’acom iadament tot augmentant la indem nització que havia de rebre l’obrer, respectant així la condició de Jefe de Empresa de l’empresari i sense contravenir la seva pot estat en la implantació de la disciplina i les condicions de treball. Els treballadors també podien denunciar l’em presa per irregularitats en el complim ent de la normativa laboral, sent sancionades les em preses amb una multa en m etàl·lic. Tot i així la possibilitat de defensa legal dels treballador s era mo lt reduïda doncs, els companys que testimoniessin a favor de l’obrer acom iadat o qui denunciés l’empresa podien ser titllats de deslleials per part de l’empresari i igualm ent acomiadats 82 . Contràriament, l’acom iadament disciplinari d’un enllaç sindical o d’un Vocal de Jurat d’Em presa era més dificultós que el d’un 81 Article 77è de la Ley de Contrato de Trabajo (26 de gener de 1944) 82 Recordem que el Fuero del Trabajo consagrava com obligació del treballado r la fidelitat a l’empresa 148 treballador doncs, l’empresa havia d’obrir un expe dient sancionador am b les declaracions de les parts, un plec de descàrrecs del possible sanciona t i la proposta de sanció o d’acomiadam ent i l’havia de trametre a l’Organització Sindical que feia un inform e donant o no el vist-i-plau de la sanció o acomiadam ent. Finalment, l’expedient era tramés a la Magistratura de Treball que dictava sentència seguint les directrius establertes en l’informe del sindicat. Per donar estabilitat laboral, l’Estat obligava a les empreses a m antenir una plantilla de treballadors fixos, però sols aconseguien ser-ho si aquesta condició figurava en el contracte de treball. Tots els altres treballadors eren exceden ts de plantilla que podien ésser sotm esos a regulació per manca de feina, prèvia autorització adm inist rativa. S’establia un període de prova abans de l’admissió definitiva d’entre una setm ana i un mes, segons la categoria laboral. Com s’ha dit, els Reglaments de Règim Inte rior eren potestat absoluta de l’empresari i donades les prerrogatives que els atorgava el règim, els abusos i incom pliments eren constants. Sovint el salari era el més baix possible i als tr eballadors se’ls assignava una categoria inferior al treball que estaven realitzant; la jornada de treball de deu, dotze o catorze hores era la normal, a vegades per obligació; les hores o els dies que no es treballaven per causes alienes al treballador o l’empresa, no es pagaven. No pagar els festius, el treball dels m enors de catorze anys; ocupar-se de més m àquines de les establertes pel mateix salari, el diferent preu per hora extra de feina entre els treballadors i l’augment del nivell de producció cons iderat "norm al" en el preu fet, eren també vulneracions habituals. El treball remunerat a pr eu fet tam bé s’utilitzava per a controlar els obrers doncs aquest sistema de pagam ent comportava que cada obrer cobrés una quantitat diferent en funció del seu rendiment, am b la qual cosa es fome ntava l’individualisme i s’evitava consciència de classe. Els ascensos de categoria laboral també s’utilitzaven com a elem ent de pressió i control sobre els obrers ja que: "El personal obrero con categoría de oficial estará subdividido en tres clases: 1ª, 2ª y 3ª. Las vacantes que ocurran en la clase 1ª se proveerán libremente por la empresa [el subratllat és meu] , y las que se produzcan en la 2ª por riguroso mérito y, en caso de empate decidirá la antigüedad 149 respectiva" 83 A tot això cal afegir-li una disciplina m olt estric ta per la que tots els deures i obligacions eren dels treballadors i que els impedia, per ex emple, cantar cançons contràries a la moral o blasfemar m entre treballaven. Les faltes es catal ogaven de lleus, greus i molt greus, i tenien un càstig que anava des de les multes d’un o dos dies de treball i sou per a les lleus a l’acom iadament per a les molt greus. En cada reglam entació s’esta blia quin tipus de faltes pertanyia a cada grup, però podem citar com a exemple les del Reglament de Règim Interior de l’empresa Manufactures Sedó que establia com a faltes m olt greus: incitar al personal a la indisciplina o realitzar aturs en el centre de treball; el sabotatge; la disminució del re ndim ent; la blasfèmia i la embriaguesa habituals; el furt, el robatori i la m alvers ació; el fumar en els llocs prohibits o la reiteració de faltes greus 84 . A més, s’establien unes prohibicions de caràcter gene ral que incidien en la capacitat de m obilització obrera: “(..) Estará prohibido al personal en los locales y horas de servicio: a) Toda clase de ventas particulares, rifas, juegos, etc. b) Recibir visitas particulares de pe rsonas ajenas al trabajo y de otras personas, aun cuando sean de la misma casa, para asuntos particulares. c) Utilizar los aparatos telefónicos de la empresa para recados, conversaciones y asuntos particulares. d) Organizar colectas o subscripciones sin autorización de la Dirección. e) Conectar aparatos eléctricos partic ulares a las instalaciones de la casa. f) Efectuar comidas y hacer uso de bebidas alcohólicas en los locales de la fábrica y sus dependencias no de stinadas a tal fin, durante las horas de trabajo. g) Abandonar el puesto de trabajo para trasladarse a otra sección, dependencia o despacho de la empr esa, sin que haya justificación para ello relacionada con el trabajo. h) Realizar trabajos particulares o ajenos a la casa, en el taller. i) Permanecer y conversar particularmente en pasillos, escaleras, lavabos, etc. j) Lavarse y cambiarse de ropa antes de la hora de paro señalada. 83 Article 8è del Reglament de Règi m Interior de l’em presa Manufacturas Sedó, S.A. d’Esparreguera (1944) 84 Ibídem. Article 31è. 150 k) Ejecutar cualquier otro acto que tenga como consecuencia perder y hacer perder a los compañeros de trabajo, inútilmente y sin justificación, el tiempo dedicado al trabajo. l) Abandonar la fábrica antes de la hora fijada sin previo permiso, por escrito, de su Jefe inmediato, permiso que deberá entregar al portero a la salida” 85 . Especialment els punts d, g, i, k i l, eren el s que tenien una relació més directa am b la l’activitat necessària per a organitzar i genera r reivindicacions laborals doncs, im pedien els desplaçaments per la fàbrica i la relació entre el s obrers, així com l’abandonam ent de la fàbrica sense permís previ. Igualm ent, el Reglament de Règim Interior de l’em presa Manufactures Sedó, d’Esparreguera, d’una forma m és elaborada i pate rnalista, establia la disciplina i imposava limitacions: "(...) Todo trabajador viene obligado a hallarse en su puesto de trabajo con la puntualidad debida y a no dejar el mism o hasta la hora exacta de final de jornada (...) Los encargados, además de los deberes que su cargo les impone, deberán cuidar que las secciones a su cargo se hallen en buen funcionamiento; procurarán la conservación del orden en sus salas de trabajo y darán cuenta a la Dirección de cualquier anomalía que observen. Los que ocupen cargos directivos deberán guardar a sus subordinados las atenciones y consideraciones a que como colaboradores son acreedores. Los subordinados deberán a sus superiores el respeto y la consideración que, no solo por su cargo, sino por su calidad de maestros han de merecerles. La disciplina no sólo no excluye la armonía, sino que se fortalece con ésta. El personal guardará en el cumplimiento de su trabajo el orden y la compostura debidos; deberá vestir con aseo y decencia; limitará su estancia en lavabos y retretes a lo estrictamente necesario, y evitará conversaciones que redunden en perjuici o de la producción y el orden. El trabajo en silencio ha de ser norma de conducta en la sala por ser garantía de aviso en caso de accidente (...) Ningún productor podrá desplazarse de una a otra sección sin autorización del señor Mayordomo o Encargado, presentándose a su regreso a la autoridad que se la concedió. Queda terminantemente prohibido entrar y salir de la fábrica con otros paquetes que no sean los propios de la comida, o de la ropa que habitualmente se use para trabajar, los cuales serán limitados en cuanto a volumen a la dimensión mínima. No será permitida la salida de la fábrica a ningún productor, durante las 85 Article 20è del Reglament de Règi m Interior de l’em presa Siemens Industria Eléctrica de Cornellà (1941) 151 horas de trabajo, que no presente en las porterías la correspondiente contraseña debidamente firmada por el jefe de la Sección, siendo responsables los porteros de la entr ada y salida del personal, tanto del de la fábrica como del ajeno a la misma. A fin de facilitar el esclarecimiento y la pronta y justa resolución de cualquier divergencia que pudiera susc itarse, los productores se dirigirán a los señores Mayordomos o Encargados en caso de quejas (...)" 86 Si, malgrat tot hi havia, accions il·legals, en els reglam ents es deixava ben clar que: "(...) Si un trabajador fuese detenido, procesado y condenado, será dado de baja en la plantilla, y también si su detención se prolongara más allá de tres meses" 87 Ni les reglamentacions de treball ni els reglam ents de règim intern van desaparèixer amb la institució dels convenis col·lectius de treball l’ any 1958. La llei no anul·lava les reglamentacions de treball sinó que les hi atorgava la consideració de condicions mínim es a les quals la relació laboral s’havia d’ajustar i per sobre de les quals es podien establir d’altres més favorables a través dels convenis: “(...) Las condiciones de trabajo fijadas en Leyes, Decretos, Ordenes ministeriales y demás disposiciones ofic iales, así como las más beneficiosas disfrutadas por los trabajadores, pue den ser completadas y mejoradas aisladamente, o en conjunto, mediante convenios colectivos sindicales conforme a los dispuesto en la presen te Ley. Las condiciones de trabajo que se estipulen en dichos convenios colec tivos sindicales, al igual que en las determinadas en las demás normas arriba mencionadas tendrán el carácter de mínimas, y en su virtud, serán nul os y no surtirán efecto alguno entre las partes los pactos y cláusulas que imp liquen condiciones menos favorables para el trabajador (...)” 88 Tot i impedir l’empitjoram ent de les condici ons laborals ja establertes o que s’haguessin adquirit, en el preàmbul de la llei s’establia que la justícia laboral era prerrogativa únicament i exclusiva del ministeri de Treball i per tant, aquest “(...) no puede perder la facultad de reconocer, 86 Article 25è del Reglament de Règi m Interior de l’em presa Manufacturas Sedó, S.A. d’Esparreguera (1944) 87 Article 28è del Reglament de Règi m Interior de l’em presa Siemens Industria Eléctrica de Cornellà (1941) 88 Article 3r de la Ley de Convenios Colecti vos Sindicales (24 d’abril de 1958) 152 o no, como adecuados los convenios logrados (...)” 89 , el que suposava una evident retallada en la capacitat per a establir lliurement les condicions labor als, a la qual cosa s’afegia la suspensió del procés de deliberació i l’anul·lació de les actuacions realitzades si existia coacció per alguna de les parts 90 -en una clara limitació a la m obilització obrera- i la necessitat de requerir l’aprovació de la Comisión delegada del Gobierno para Asuntos Económicos en cas que alguna de les clàusules establertes en el conveni suposés un augment dels preus 91 . Les disposicions de la llei de convenis col· lectius es van desplegar el mateix any 1958, en l’ordre del ministeri de Treball de 22 de juliol en la qual s’aprovava el reglam ent per a la l’aplicació de la llei de convenis col·lectius sindicals i en l’or dre de 23 de juliol de la Secretaria General de l’Organització Sindical que aprovava les Normas sindicales para la aplicación de la ley de convenios colectivos : els convenis podien ser, interprovincials , provincials, locals o d’em presa. En els tres primers casos, el tràm it de la di scussió del conveni es duia a terme en l’ Organización Sindical Española entre les seccions Social -els treballa dors- i Econòm ica -els empresaris-, del sindicat corresponent i en l’últim cas, entre els Vocals del Jurat de l’em presa i la direcció, sent necessària l’autorització del Delegat Provincial per a obrir les negociacions. Tenien una vigència de dos anys i si no eren denunciats per alguna de les parts amb tres m esos d’antelació a la data de la seva finalització, es consideraven renovats automà ticam ent per un any més. En el seu àmbit es podien negociar salaris, plusos, premis al rendi m ent, classificació professional, contractació i promoció dels treballadors, canvis i m illores en els mètodes de treball, reducció de la jornada laboral, horari laboral, complem ents de compens ació per m alaltia, vacances, mesures de seguretat, comoditat i higiene en el treball, participació en beneficis i perfeccionam ent professional. El conveni no podia anar en contra de les condicions de treballa establertes i els drets adquirits dels 89 Preàmbul de l a Ley de Convenios Colectivos Sindical es (24 d’abril de 1958) 90 Article 10è de la Ley de Convenios Colectivos Sindical es (24 d’abril de 1958). A més de la coacció s’inclou el frau i el dolo. Si les faltes les cometia la part que havia sol.licita t el conveni, quedava inhabilitada durant sis mesos per tornar- lo a demanar. 91 Article 14è de la Ley de Convenios Colecti vos Sindicales (24 d’abril de 1958). 256 Espanya, i el secretariat del PSUC a Mèxic es va decidir de form a definitiva a enviar quadres per tal reactivar la lluita, imposar la seva autoritat sobre la delegació i reorientar la línia política. Així entre els mesos de m aig i agost de l’any 1945 van arri bar d’Amèrica Napoleó Figuerola, Evarist Massip i Joan Gallofré 156 : Gallofré era un militant de les joventuts que havia estat enviat a Catalunya per la direcció de Mèxic per treballar a la JSU de l’interi or i preparar el viatge de Wenceslao Colom er –el secretari general de les joventuts- 157 . Massip havia estat cap de la delegació del PSUC a Xile i va arribar a Catalunya a primers d’agost de l’any 1945 158 . Finalment, tam bé van arribar quadres de Fr ança enviats per la delegació a aquest país. Després de cancelar la invasió de la Vall d’Aran, Santiago Carrillo va posar sota la seva autoritat política les delegacions del PCE i del PSUC a França, tot i que aparentment era al contrari doncs va desfer l’organització conjunta propiciant que s’es collís una nova delegació del PSUC. Alhora però, es reservà exclusivament la direcció de l’apare ll de passos que era únic per a tots dos partits i procedí a enviar quadres del PSUC a l’interior, uns per eliminar la inf l uència monzonista del partit i liquidar la seva autoritat, d’altres per reforçar el treball a l’interior i dinam itzar les guerrilles. En el primer grup estarien Joquim Puig Pidemunt destinat al treball de comarques, que des de l’any 1940 havia treballat amb Monzón i era el responsable –juntament am b Lluís Nogués que, com hem vist, ja havia estat enviat el mes de febrer-, de la Delegació a França del PSUC des de l’anada a Catalunya d’Eduard Pérez Marí el juny de l’a ny 1944; Joaquim Yúfera ‘Albert’, com issari polític del PSUC de la Divisió 204 protgonista de la invasi ó de la Vall d’Arán i que juntament am b Trullàs i Joan, havia col·laborat amb Lluís Nogués ‘Claudi’ en la com issió d’organització de la Delegació del PSUC a França. En el segon grup, estaven Ca rretero, Serrano i Àngel Carrero ‘Álvaro’ que 156 Informe de Pere Ca nals; ( 24 de desem bre de 1945); AHPCE 157 “Informe de Joan Gal lofré Boada (Manel). Febrero 1948”; AHPCE 158 Informe d’Evari st Massi p (7 de juliol de 1946); AHPC E 257 havien estat enviats per incorporar-se al treball m ilitar però sols Carretero -que era membre de la Comissió Político Militar- i Carrero –que treballava en l’Agrupació de Forces Arm ades de la República Espanyola (AFARE)- ho feren, mentre que Serrano fou traspassat a l’organització del comitè Local de Barcelona 159 . El mes de juny un nou cop policial va venir a sacs ejar la recuperació de la delegació am b la detenció de Jesús Monzón. Segons la versió de Lluís Nogués, Santiago Carrillo havia enviat una carta a Monzón per a què viatgès a França però dur ant el trajecte va emm alaltir i es va quedar a Barcelona protegit per Canals en la casa de Jo rdi Serra, un col·laborador directe de Nogués en l’aparell de passos. D’altra banda, el grup de guerrille rs instal·lat a la zona de Reus responsable de l’assassinat del cap falangista Camilo Morales, havi a perdut el contacte am b el partit després de les detencions d’abril i el recuperà a través de Ra quel Pelayo ‘Rebeca’, una antiga m ilitant de les JSU a França que havia estat sancionada i separada de l partit i que havia tornat pel seu com pte a Barcelona, on havia organitzat de forma paral·lela a les JSUC la Joventut Com batent –les joventuts de la UNE-, conservant contactes amb les orga nitzacions oficials tant del PSUC com del PCE, coneixia i usava la infraestructura del partit a Barcelona i havia d’haver estat una m ilitant prou coneguda durant la seva estada a França com per a què els guerrillers de Reus i un enllaç enviat per Agustín Zoroa per dur armes de Barcelona a Madrid per organitzar allí la guerrilla urbana, se’n refiessin d’ella. La policia seguia la pista al grup guerriller des de feia temps i a principis de juny els detingué a Barcelona juntament am b ‘Rebeca’ i els enviats de Madrid. Jordi Serra havia estat l’encarregat de preparar la sortida de Pérez Ma rí cap a França i quan anà a una casa del carrer Tallers a tornar la cèdula personal que havia utilit zat per falsif icar-li la documentació, s’hi trobà 159 Informe de Pere Ca nals ( 24 de desem bre de 1945); AHPCE 258 dins Raquel Pelayo i la policia, que el detingué. Segui nt la seva pista la policia va anar al seu domicili on, sense esperar-s’ho, van trobar-hi Jesús Monzón a qui tam bé van detenir 160 . Tot i la desfeta del mes d’abril i els entrebancs de la detenció de Monzón, Canals aconseguí una ràpida recuperació de l’organització política. Canals afirma en el seu inform e que el mes d’octubre de l’any 1945, el PSUC comptava am b set- cents vint-i-dos militants a Barcelona ciutat organitzats de la forma següent: QUADRE NÚM. 39 Militants clandestins a Barcelona ciutat. Octubre 1945 Radi Militants Cèl·lules de carrer Cèl·lules d’empresa Comitès CNT-UGT 1r 45 s/d 5 1 2n 70 11 4 s/d 3r 30 s/d s/d s/d 4t 80 10 s/d s/d 5è 40 s/d s/d s/d 6è 70 s/d 1s / d 7è 80 15 4 3 8è 110 s/d 8 s/d 9è 40 s/d s/d s/d 10è 82 s/d 16 s/d RENFE 33 -- 3 s/d TÈCNICS 7 -- 3 s/d ALTRES 35 -- s/d s/d 160 Nogués, L.; “Activit ats portades a l ’interior”; (26 de juli o l de 1946); CEHI i Informe de Pere C anals; AHPCE . Segons Nogués, Monzón en un prim er moment no va ser identif icat per la policia i va ser detingut quan va saltar per una finestra per fugir. L’inform e de Nogués és una ampliaci ó del pri mer informe que va escriure a França a prim ers de juliol. 259 Total 722 36 38 4 Font.-Inf orme de Pere Canals. El aboració pròpia (s/d= sense dades) Les cèl·lules de carrer eren grups de militants que s’havien organitzat a les barriades i que actuaven al carrer, repartint premsa clandestina, fe nt pintades a les parets, fent tasques de suport, etc. I els comitès CNT-UGT eren els com itè d’un itat d’acció entre anarquistes i comunistes. Els deu radis coincidien amb els deu districtes en què estava dividida la ciutat de Barcelona: Mapa 4.- Plànol de la ciutat de Ba rcelona amb els districtes anteriors a 1950 260 • En el radi Prim er (Barceloneta-Ciutat Vella) les cèl·lules d’em presa corresponien al Port (dues a càrrega i descàrrega de vaixells) amb vuit m ilitants; a la Maquinista Terrestre i Marítima (de deu militants) i am b comitè sindical UGT-CNT i dues cèl·lules a Talleres Vulcano amb vuit militants. La resta de m ilitants estaven organitzats en cèl·lules de barriada. • En el radi Segon (Montjuïc-Poble Sec) el partit es tava organitzat a les em preses La Canadenca, Lámparas Z, Fundicions Barret i els tallers de la Casa Rivière. La resta de cèl·lules eren de barriada. • En el radi Tercer (Pedralbes-Sarrià-Sant Gervas i) va ser on m és va afectar les detencions de l’abril. Es va perdre l’organització i fins el mes d’octubre s’havien pogut recuperar i reorganitzar trenta militants • En el radi Quart (Dreta de l’Eixam ple) les deu cèl·lules eren de barriada però tenien relacions amb dos-cents m ilitants de la CNT de Gràcia. • Per al radi Cinquè (Barri Xinès) l’inform e de Canals no aporta cap més inform ació que la presència dels quaranta militants. 261 • En el radi Sisè (Esquerra de l’Eixam ple), hi ha via setnata militants organitzats, vint-i-cinc dels quals eren dones organitzades en sis cèl·lules que participaven sobretot en activitats de solidaritat i de la Unió de Dones de Catal unya. Hi havia tam bé una cèl·lula amb un nombre indeterminat de m ilitants a la fàbrica Grau. • En el radi Setè (Sants-Les Corts) les quatre cèl ·lules d’em presa estaven al Bar Canaletes, Casa Ansó, Sabons Berenguer, Casa Jorba i l’alcaldia de Sans. En aquestes tres últimes a m és, hi havia tres grups organitzats d’UGT-CNT. La resta eren cèl·lules de barriada • Dels m ilitants del radi Vuitè (Gràcia), quaranta eren dones i hi havia quatre cèl·lules d’em presa a Tramvies, tres a la Casa Elizalde i una a la Fundició Mallorca. La resta eren cèl·lules de barriada. • En el radi Novè (Guinardó-Horta-Nou Barris) tam bé estava en reorganització i s’havien pogut recuperar quaranta militants. • En el radi Desè (Sant Martí-Poble Nou-Sant Andreu) la totalitat dels m ilitants estava en les setze cèl·lules de fàbrica organitzades a Can Gi rona (trenta m ilitants en vuit cèl·lules); Casa Parsons (sis cèl·lules); Catalana de Gas (una cèl ·lula) i el mercat del Born (una cèl·lula), on també hi havia organitzats els com ités UGT-CNT. Les tres cèl·lules de la RENFE estaven orga nitzades als tallers del Nord (situats prop de l’actual estació de RENFE de Fabra i Puig). La cèl·lula de tècnics s’havia organitzat feia poc am b enginyers de les fàbriques Maquinista Terrestre i Marítima, Hispano Suiza i Can Girona. Es relacionava directament am b la delegació a través de Nogués i feien tasques de recaptació econòmica. Finalm ent, hi havia d’altres militants que estaven relacionats amb la Delegació però no estaven organitzats en els aparells del partit i que eren utilitzats per els punts de suport, estafetes, contactes, suport logistic a entrevis tes i reunions, etc. El tiratge de TREBALL era de deu m il exemplars però la Delegació no tenia un aparell de propaganda i de l’edició se n’havia de responsabilitzar directament Canals des de la direcci ó, redacció i m untatge fins els aspectes tècnic i 262 mecànic. Havien hagut de deixar la im premta que l’editava perquè se li devien nou mil pessetes i no n’havien pogut trobar cap d’altre perquè els dema naven m olts diners per aixó l’editaven a casa d’un militant del partit que era im pressor i tenia unes poques eines 161 Respecte de l’última relació de m ilitants de novembre de l’any 1944, s’havia triplicat el nombre de m ilitants a la ciutat malgrat totes les di ficultats internes i de persecució policial, havia augmentat el nom bre de cèl·lules de fàbrica i s’ha via començat a fer activisme a les em preses doncs el cap de la cèl·lula del PSUC a la Maquinist a Terrestre i Marítima –Fausto- havia estat l’organitzador dels dos aturs per a celebrar les cap itulacions d’Alm anya i el Japó però perseguit per la policia se l’hagué de retirar de l’empresa i destinar-lo a la reorganització de la UGT. En què no s’havia conseguit avançar gens era en alló que Ca nals havia intentat solventar amb la reform a de l’estructura del comité local de Barcelona: l’assegur ament de la relació orgànica de la Delegació del PSUC amb els com itès de radi i d’aquests amb le s cèl·lules seguia sent molt feble i els fluxes d’inform ació molt lents, de m anera que massa vegades no sabien quants militants tenien ni on estaven organitzats. El pitjor era que en alguns radis de la ciutat ni tan sols el seu comité sabia on tenia organitzades les cèl·lules. L’informe de Pere Canals tam bé incloïa l’or ganització política i la militància clandestina del PSUC a la resta de Catalunya que presentava el següent balanç: QUADRE NÚM. 40 Militants clandestins a comarques. Octubre 1945 161 Informe de Pere Ca nals ( 24 de desem bre de 1945); AHPCE 263 Comarca Militants Comitès Locals Cèl·lules Anoia 20 1 7 Bages 130 3 3 Baix Camp 66 1 3 Baix Ebre 138 1 s/d Baix Llobregat 200 6 s/d Barcelonès 85 5 5 Maresme 150 9 11 Montsià 33 - s/d Priorat 28 4 s/d Tarragonès 60 5 s/d Vallès Occ. 103 3 s/d Vallès Or. 70 1 s/d TOTAL 1.083 13 16 Font.- Inform e de Pere Canals. El aboració pròpia. (s/d= sense dades) • A la com arca de l’Anoia tots vint militants estave n a Igualada on s’havia organitzat una direcció comarcal provisional. S’havia contactat am b m ilitants de Vilanova del Camí, Montm àneu, Pons, Òdena, Piera, Hostalets de Pierola i Calaf. En aquest últim poble se sabia que hi havia uns miners organitzats però sense tenir coneixem ent exacte de quants eren • A la com arca del Bages, el comitè com arcal estava establert provisionalment a Súria tot esperant poder solucionar la situació de Manres a per organitzar-lo allí doncs la direcció del PSUC d’aquesta ciutat es resistia a entrar en contacte amb la Delegació del partit per desconfiança vers els dirigents després de les detencions del mes d’abril Els m ilitants estaven organitzats a la fàbrica Bertran i Serra de Manres a, a la Fàbrica Labors SA i a les m ines de Súria (setanta militants) i la resta a les ciutats de So lsona i Cardona. A les fàbriques Labors i Bertran i Serra s’havien organitzat aturs per la rendició d’Alemanya i Japó i algunes accions reivindicatives. • A la com arca del Baix Camp, el com itè comarcal estava organitzat a Reus i els seixanta-sis militants estaven repartits entre aquesta ciutat, Cam brils, Aleixar i Alcover. • A la com arca del Baix Ebre, el Comitè Com arcal del PSUC estava organitzat a Tortosa on hi havia cent deu militants i vint-i-vuit m ilitants més a diversos pobles de la comarca. Hi havia organitzat també un com itè comarcal de Aliança Nacional de Catalunya . 264 • A la com arca del Baix Llobregat el comitè com ar cal estava a Cornellà de Llobregat i hi havia organització a més d’aquesta ciutat a L’Hospitalet de Llobregat, El Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei i Martorell. • A la com arca del Barcelonès (sense Barcelona ciut at), el comitè com arcal estava a Badalona amb cèl·lules a les em preses Cros, Vidriera Vile lla, Unió del Vidre, Metalúrgia Bacós i Fabra i Coats, que aplegaven un total de trenta militants. La resta de m ilitants estava en els radis de Sant Adrià del Besós, Santa Coloma de Gram anet, Montgat i El Masnou. • A la com arca del Maresme, el com itè comarcal estava a Mataró, on hi havia organització a les fàbriques Dubrai, Gassol, Marfà, Minguell, Colomer, Morotal, Massot, Llinàs, Cabot, Font i el Forn del Vidre, fent un total de setanta milita nts. A Argentona hi havia un radi amb vint militants i a Calella un altre am b vint miltants més. La resta estaven a Arenys de m ar, Premià de mar, Canet, Vilassar de m ar, Malgrat, i Pineda. • A la com arca del Montsià, el comitè com arcal del PSUC estava a la població de Galera, on també existia un com itè comarcal d’ANC que pub licava, junt amb el com itè d’ANC del Baix Ebre, un periòdic anomenat Unitat . • A la com arca del Priorat, la població de Co rnudella era la seu provisional dels comitès comarcals del PSUC i d’ANC, form acions que tamb é tenien organitzats grups als pobles de Capafonts, Prades, Cabassers i Poboleda. • A la com arca del Tarragonès, hi havia quaranta- vuit militatnts organitzats a la ciutat de Tarragona, on també estava organitzat el com itè comarcal i un grup d’antics oficials del PSUC que tenien contacte amb d’altres en actiu am b els quals es volia organitzar el partit a les casernes. La resta de militants estaven a les pobl acions de La Canonja, El Morell, Vilallonga del Camp i d’altres. • A la com arca del Vallès Occide ntal, el PSUC tenia organitzats quaranta-cinc militants a Terrassa, catorze a Ullastret, sis a Viladecavalls i la resta a d’altres poblacions. El Comitè 265 Comarcal estava organitzat tem poralment a Terrassa, mentre es resolia el problem a de la militància a Sabadell: en aquesta ciutat, la com i ssió d’organització de la Delegació del comité central del PSUC tenia contacte directe, sense pa ssar pel comité com arcal, amb un grup de vint- i-cinc militants. A través d’ells es volia contact ar am b un altre grup que no estava incorporat al partit, que dirigia el treball de la UGT a Sabadell i que era el grup més nom brós sindicalment organitzat. Tots dos grups estaven enfrontats pe r qüestions de caràcter personal però, de totes maneres, s’estaven fent gestions per fusionar-los en un de sol. Com a curiositat, en aquesta comarca la delegació del PSUC tenia present la rivalitat en Terrassa i Sabadell i no tenia previst organitzar un sol comitè com arcal sinó un s ubcomité a Sabadell i un altre a Terrassa, amb contactes periòdics entre els dos responsable, igual com es va fer durant la guerra. • A la com arca del Vallès Oriental, tant el comitè com arcal com la totalitat dels militants estaven a Granollers. S’havia fet contactes amb d’altres pobles de la com arca però no es tenien dades. La resta de comarques encara estaven afectades per les conseqüències de la caiguda del mes d’abril: les comarques de la Terra Alta, i l’Alt i el Baix Penedès estaven encara en reorganització a través dels comitès d’altres com arques. A la coma rca de l’Alt Camp ja s’havia pogut organitzar el comitè com arcal a Valls i s’havien iniciat els c ontactes amb d’altres pobles però de mo ment sense cap resultat. En la província de Lleida la caiguda d’abr il provocà la desfeta de la direcció, l’aparell organitzatiu i els grups guerrillers. El mes de se tem bre la delegació del PSUC aconseguí: contactar amb el grup que espontàniam ent havia iniciat la re organització: havien establert la direcció a la ciutat de Lleida on tenien un grup nombrós de m ilita nts però sense quantificar i ja tenien relació amb els altres pobles on hi havia organització del pa rtit, entre ells Les Borges Blanques. S’estaven fent gestions per reorganitzar el partit a Tremp i a La Seu d’Urgell per reprendre els contactes amb França i els punts de suport per l’aparell de passos i els guerrillers. 272 l’any 1944; amb Antoni Senserrich i ‘Napoleó’ Figuerola als quals acusava de no seguir les mesures de seguretat i de ser poc actius, sense inci ativa i incapaços de realitzar el treball que se’ls encomenava; finalm ent podria tenir problemes am b el propi Carrillo, per haver col·laborat amb Monzón, per no haver aconseguit organitzar un m ovim ent guerriller just quan semblava que podia haver-hi més possibilitats que la dictadura de Franco desaparegués per la derrota de les potències de l’Eix en la guerra mundial, per no haver assegurat l’anada de Monzón a França i per no haver rebut en condicions a Santiago Álvarez del PCE –que ha via arribat a Barcelona juntament am b Gallofré el mes de juliol, am b la intenció de traslladar-se a Madrid 170 . A més, hi havia l’amenaça que es va fer des de la direcció del PCE d’emprar la viol ència si Monzón no volia anar a França, Gabriel León Trilla –la mà dreta de Monzón- havia estat a ssassinat a Madrid el dia sis de setem bre per un grup guerriller del PCE i l’octubre ho fou l’altre co l·laborador diredcta de Monzón, ‘Alberto Pérez de Ayala’, tot i que es problable que Canals no conegués aquestes dues notícies. Per tot plegat, Canals va expressar a Colomer el seu tem or de què també li toqués ser víctima de la violència del PCE, però Colomer el va tranquilitzar al respecte. De totes m aneres, Canals va fer una primera rectificació per desfer el seu lligam am b el que havia estat d’actuació de Monzón: el va acusar d’enganyar al partit amb la constitució de la J unta Suprem a d’Unió Nacional, de “temerari” i “aventurer” per la seva forma de decidir i diri gir el partit; no podia qualificar-lo “de agente del enemigo” –com ja havia fet Carrillo a França- per què no tenia proves fefaents però per no desairar Carrillo, va dir que hi havia força indicis que ho podien fer creurer. Finalm ent, va assumir la seva part de culpa de la invasió de la Vall d’Arán per haver estat d’acord amb la decisió de Monzón 171 . De fet, Canals ja havia tramés f eia temps le s seves opinions sobre Monzón a Carrillo el qual va 170 Alvarez, S.; Memorias III ; pàg. 433-436. Álvarez explica que després d’ arribar a B arcelona via Lisboa havia de contactar amb Canals per preparar el v iatge a Madrid p erò que aqu est no va aparèix er i va enviar a una militant – ‘Marta’ m olt possiblement - que li va dir que estava m olt ocupa t i no el podria atendre, la qual cosa va molest ar molt a Alvárez. A m és, ningú no el va inform ar que Monzón ja estava detingut. 171 Alvarez, S.; Memorias III ; pàg. 433-436 273 quedar satisfet doncs en una carta del 23 d’abril de l’any 1945 li agraia la seva col·laboració i l’informava de què eren plenam ent coincidents amb les opinions que tenien a França 172 De moment Carrillo no va incloure Canals dins del procés de depuració que havia com ençat per eliminar dels dos partits als col·laboradors de Monzón, potser perquè havia centrat la seva atenció en l’organització del PCE a França i Madr id, potser perquè esperava que vingués algú del PSUC a fer-ho. La realitat del PSUC a Catalunya però no es corresponia amb la im pressió que havia recollit Colomer: d’una banda, les detencions de Lorente i Joaquim Yúfera havien provocat el desmantellam ent del comitè local de Barcelona i que es tallés el contacte entre la delegació del PSUC i les organitzacions de base de la ciutat d’altra; Serradell i Senserrich començaren a manifestar obertam ent la seva oposició a Canals, negant-se a complir les ordres que els tram etia Nogués que el mes de setem bre havia estat designat enllaç entre Canals i la resta de membres de la delegació del PSUC 173 . Tot i haver col·laborat durant un llarg periode, semb la doncs que les divergències entre Canals i Serradell no havien estat resoltes i podien venir de lluny, doncs Pérez Marí observà durant el conflicte entre ambdós per la caiguda dels guerrillers de l’estiu de l’any 1944, que existia certa tibantor personal perquè Serradell menyspreava la defensa que Pérez Marí feia de Canals perquè deia que el coneixia mo lt millor que no pas ell 174 . Senserrich tam bé tenia motius poderosos per estar en contra de Canals: la valoració m olt negativa sobre la seva capacitat i la qualitat del seu treball no era una simple opinió m a lintencionada de Canals sinó que era ben real i compartida per d’altres m embres de la delegació co m Massip que en tenia una opinió exacta a la de 172 “Carta de Carrillo a Pedro. 23 d’abril de 1945”; AHPCE. Les opinions lògicament eren totalm ent negatives sobre Monzón. 173 “(...) Durant aquest periode, o sigui d’Octubre a Novembre [de l ’any 1945] es quan em vaig començar a donar compte per les converses que te nia jo amb “Manel” i “R omán”, que les coses no marxaven com cal ia, doncs sempre que els hi portava les notes que Canals em donava per el ls les rebien en un to de ‘tan m’en fot’ i i n clús es manifestaven, que C anals digués lo que volgués que ells fari en lo que el s semblaria. El company Massip era l’úni c que si no estava conforme amb les coses que j o li deia o be li por tava, em f eia preparar cites per di scutir-ho amb ell. Amb l’amic Napol eón mai vaig notar cap divergènci a vers Canals” [Nogués, L.; “Informe de les activitats portades a l’interior”; CEHI] 174 Ibídem 274 Canals, doncs l’acusava de ser el responsable de le s detencions de Tarragona de la tardor de l’any 1945. Serradell també estava d’acord que el seu treball no tenia cap garantia 175 . Qui no s’havia oblidat però de la indisciplin a de Pere Canals era Joan Comorera, que quan va arribar a França el novembre de l’any 1945 va enviar un telegram a ordenant que Canals anés a França i deixés com a cap de la delegació a Josep Serradell. Malgrat els temors anteriors i el vell enfrontament am b Comorera que l’obligà a redactar di verses cartes de rectificació m entre estigué a Espanya 176 , Canals va cometre un últim acte d’indisciplina: va deixar com a responsable de la delegació del PSUC a Catalunya a Evarist Massip. En lloc de mostrar-se preocupat, Canals va manifestar la seva satisfacció per la invitació de Com orera i aparentment, es sentia optimista i no temia per la seva integritat, esperant tornar ben aviat: a Lluís Nogués li digué que tornaria el dia de Nadal o primers de gener i que solucionaria am b Comorera els problemes de l’ajuda econòm ica 177 i va prometre a ‘Marta’ que li escriuria dient-li qua n tornaria, afegint que si passava alguna cosa deixés la casa on havien estat tot aquest temps 178 . Potser ho creia relament, potser va ser una ac titud per no demo strar el temor que tenia però el cert és que les coses no li van anar gens bé a França. D’entrada va haver d’incloure una nova autocrítica del seu treball a l’interior en l’inform e que va redactar sobre la situació del partit: “(...) La manca d’una comissió d’Organ ització reforçada i capaç així com la d’un aparell dedicat a la propaganda, fa que en el meu treball de direcció de la Delegació no dongui to t el rendiment que dec per estar absorvit en la solució pràctica d’una sèrie de treballs d’aquella naturalesa. 175 Informe d’Evari st Massi p (7de juliol de 1946); AHPC E 176 Canals dirigí a C omorera tres cartes d’aut ocrítica respecte de la seva actitud: el 22 d’oct ubre de l’any 1944, el 26 d’abril de l’any 1945 i el 16 d’octubre del mateix any. En totes tres l’argument pr incipal per explicar la seva actitud va ser que havia confós les re lacions que s’havien establert entre ambdós partits. 177 Nogués, L.; “Inform e de les activi tats porta des a l’interior” (jul iol de 1946); CEHI 178 “Informe de Isabel ”; (18 de ma ig de 1946); AHPCE. Isabel Est eve havia tornat de França l’est iu de l’any 1944. Detinguda a Figueres, va poder sortir de la presó per la intervenció d’un militar m onàquic. Eduard Pérez Marí l’envià a Madrid on va arribar el setem bre de l’any 1944 i va comen çar a treballar amb Canals. Segons Isabel Esteve, Canals havia de fer el viatge a França am b Wenceslau Colomer però no hem pogut confirmar si real ment va ser així. 275 Per aixó mateix no poso la deguda aten ció en l’estudi dels problemes polítics i per tant les meves discussions amb els demés companys de la Delagació es caracteritzen per aquesta debilitat. En la mateixa manera (tal com s’ ha previst i plantejat en una de les darreres reunions de la Delegació) no he assegurat una vida col·lectiva de Delegació per un fals concepte de la seguretat dels seus membres, emportat un xic per la preocupació dels cops soferts, i no hem garantit fossin vençudes les dificultats que per aixó s’interposaven. Entenc que, en aquest ordre, si bé seria perillós caure a excessives reunions col·lectives, deuen ésser assegurades aquelles indispensables per garantir la discussió política i l’intervenció dels companys de la Dele gació en l’orientació i discussió de les diferents activitats de la Delegació i dels documents seus i de la Direcció del partit (...)” 179 . Mentre, a Catalunya Massip canviava la dinàmi ca de treball de la delegació realitzant dues reunions col·lectives amb Serradell, Senserrich, Ma rgarida Abril i Lluís Nogués, a qui va proposar per dirigir el comité local de Barcelona i refer tota l’organització de la ciutat am b Serrano i Joaquim Puig Pidemunt. Serradell, com a responsable de la comissió político-militar, hagué de refer tota l’organització militar i replantejar-se el sistem a de reclutament: “(...) Por conducto particular hemos localizado un grupo de cuatro amigos que estaban controlados en un r adio los cuales no han tenido nunca relación con las cosas viejas. Desd e que llegaron de Francia han estado aquí inactivos por estar en completa disconformidad con las cosas extrañas que aquí han ocurrido (...) se muestran dispuesto a trabajar pero nosotros creemos que aún no hemos eliminado sus reservas (...) Una vez incorporados de lleno tenemos señalados un par de objetivos: la liquidación d un traidor y confidente y ejecutar un tipo falangista muy gordo (...) Por comarcas no hay nada. En las del norte es muy dificil porque están cuajadas de fuerza pública y del ejército, pero aún tenemos posibilidades que no podemos explotar por inconvenie ntes de tipo económico que, hoy po hoy, no podemos resolver. Por ejempl o, en orden a bases para que los amigos de Francia puedan apoyarse para el transporte de material, podríamos hacer algo. Organizar un pequeño grupo para operar en la cuenca del Segre y otras posibilidades que saldrían una vez nosotros nos pusieramos en movimiento (...). Hemos planteado al P. la necesidad de hacer un trabajo de reclutamiento de guerrilleros, así como para los cuarteles, y ya se han nombrado unos amigos en los radios; que faciliten compañeras para enlace y ciertos servicios, así como compañeros para el trabajo de información 179 Informe de Pere Ca nals ( 24 de desem bre de 1945); AHPCE 276 guerrillera. Esto hace tres o cuatro meses que los tenemos planteado pero no ha venido ninguna resolución (...) MATERIAL.- Tenemos dos depósito s con unas armas cortas y unas metralletas, así como unas cuantas pastillas de “platie” que vamos a utilizar. Hemos pedido a Santiago exp losivos y más armamentos, pues nosotros disponemos de buenos sitios para guardarlas, mientras se prepara su utilización. Tenemos también form a de bajarlas hasta aquí, aunque los puntos de apoyo son un poco viejos (...)” 180 . En definitiva, a finals de l’any 1945 come nçà en el PSUC de França i de Catalunya l’ofensiva de Como rera i de Carrillo per tal d’esborrar qualsevol influència política de Jesús Monzón i la modificació de les estructures organ itzatives del partit per dinam itzar l’activitat conspirativa contra la dictadura franquista. 2.2. L’organització política clandestina: el Part it Socialista Unificat de Catalunya. Segona etapa (1946-1951) 2.2.1. La depuració de Canals a França i dels seus seguidors a Catalunya: Sabem que Canals va ser assassinat a França probablem ent durant l’any 1946 però no coneixem com va ser el procés que es va dur a terme contra ell, ni quan va durar. Malgrat la rectificació que Pere Canals va incluore en el se u informe del 24 de desem bre, es probable que la decisió sobre el seu destí ja estigués presa quan el va presentar perquè no li va servir de res: segons ‘Marta’ poc després de marxar Canals, ja Massip li va dir que la seva situació a França no era m olt favorable i una mica m és tard –potser a principi s del mes de gener de l’any 1946- Massip li va comunicar definitivam ent que delegació de França havia donat l’ordre tallr tots els contactes que pogués tenir Canals, que traspassés la casa i que “(..) no esperara a Pedro puesto que no volvería a España hasta después de la liberación (...)” 181 , una forma eufem ística d’anunciar la seva liquidació. 180 Serradell, J.; “A la delegación del CC del PC de Esp aña en Madr id. Situación del trabajo político -militar en Cataluña”; (20 de desembre de 1945); AHPCE. Significativam ent el document va adreçat al PCE de Madrid i no a la delegació del PSUC de França. 181 “Informe de Isabel ”; (18 de maig de 1946); AHPCE 277 La delegació del PSUC de França va demanar in form es a la majoria dels quadres del partit que havien treballat amb Canals: alguns el van re dactar im mediatament com Pérez Marí que en el seu informe general de l’estiu de l’any 1945, ja va incloure com entaris crítics sobre Canals al voltant de la seva permanència a Madrid i la seva vinculació al PCE 182 , Massip que ho va fer el mes de febrer de l’any 1946; i Senserrich i Serradell que ho van fer el mes de m arç. D’altres ho van fer més tard com ‘Marta’ el mes de maig o Nogués el m es de juliol quan ja estaven a França. Fins i tot en l’informe general que Joan Gallofré va redactar l’any 1948 sobre la seva activitat a l’interior, va incloure paràgrafs crítics relatius a Canals 183 . Els informes de Massip i Senserrich van se r acusatoris per a Canals i molt crítics am b la seva actuació al capdavant del partit: se l’acusava de malgastar els diners de la delegació, de dur un ritme de vida elevat (dones, beguda, cotxes de luxe, banquets...), de no prom oure les reunions col·lectives, d’haver estat incapaç d’acabar amb le s dissidències de Trilles, Lorente i Sariego quan no d’haver-les alimentat i de dirigir el partit de f orma personalista. Serradell en la seva carta a Comorera info rmant de Canals, coincideix en le s crítiques dels seus dos companys i am plia les maldats de Canals acusant-lo d’usar la violència física per imposar la disciplina i explica que en fer–lo responsable de la desarticulació dels grups guerrillers l’any 1944 el va intentar m atar i que va salvar la vida per la intervención del PCE; de ser enem ic del PSUC per no aplicar l’estratègia de lluita antifranquista basada en la conspiració; de ser enemic del Secretariat per m enystenir les seves instruccions i per defensar la idea que el PSUC er a el mateix que qualsevol secció regional del PCE 182 “Ampli ació de Pérez Marí. 1945” i Informe d’Eduard Pérez Ma rí; AHPCE: “( ...) Jo ignoro els motius que obligaren a Pere a estar a Madrid. Com també crec que el seu deure era a C atalunya, però com ell havi a estat enviat tant per la nostra Direcció com la del PC vaig pensar que segurament tenia missió que l’obligava a es tar a Madrid (...) Després he comprés que alló de la CN de f et no existi a i que Pere formava part de la Dele gació del PC” 183 Molt probabale ment , quan Joan Gallofré va escriure l’inform e Canals ja era mort. De totes maneres el va acusar de no haver-lo atès degudam ent en el mom ent de la seva arribada i de no haver-l o informat de la sit uació de les joventuts ja que només esta va preocupat de si ha vi a portat diners i de tenir not icies sobre la seva dona que est ava a Amèrica i sobre Comorera. Gall o fré va arribar amb l ’enviat del PCE San t iago Álvarez i aquest tam bné es va queixar de la rebuda que li va fer Canals, per la qual cosa estava atem orit per la reacció de Santiago Carrillo. 278 avalant així les idees de Monzón i finalment, d’en emic del PCE perquè desprestigiava la tasca de Dolores Ibárruri i de Carrillo a qui acusava d’intent ar fusionar el PSUC amb el PCE. Al f i nal de la carta Serradell es manifestava disposat a m antenir aquestes afirmacions davant qui fos necessari, fins i tot el propi Canals, i en recomenava la seva expulsió: “(...) Estic disposat a mantenir aquest a opinió mentre no hem desmostreu lo contrari i també amb disposició de discutir amb ell. En conclusió: crec que es tracta d’un home que ha traït els interessos de la classe obrera, la línia política de l nostre CC, és un enemic del nostre Secretariat i del Buró Polític del PC d’Espanya; un home desclassat i al servei de l’enemic. Considero que pe r tot aixó deu ésser expulsat del partit (...)” 184 Només Isabel Esteve va gosar defendre Canals: “(...) El concepto que tengo de este C. es excelente. Le he visto trabajar con todo entusiasmo, con cariño, infatigablemente, interesándose por los camaradas en las condiciones que vivian y procupándose cuando por falta de medios económicos no podia editarse la propaganda del PSU, ni verificar otros trabajos. Esta es la opinión que tengo del C. PEDRO; lo sacrifica todo por el P., sin dejarse llevar por sentimentalismos, ante todo está la seguridad del P., su buena marcha y su buen funcionamiento (...)” 185 Van servir aquests informes com a testimonis acusadors en el procès contra Canals o ja havia estat assassinat abans de la seva redacció i es van fabricar a posteriori per justificar la seva desaparició? Hores d’ara no ho sabem i en els arxi us consultats del PSUC i del PCE no hi ha cap informació sobre la depuració de Pere Canals. Però el “cas Canals” no es va acabar amb la seva desaparició, sinó que va continuar en forma de pe rsecució dels seus col·laboradors m és propers que quedaven a la Delegació a l’interior de Catalunya. El febrer de l’any 1946 Comorera va restitu ir Serradell com a cap de la Delegació del CC del PSUC a l’interior i va hi enviar a Ferran Rius , de qui Serradell va rebre les instruccions del 184 “Carta de Rom án a Comorera. 20 de m arç de 1946”; AHP C E. Serradell diu te xtualm ent que per a Canals el PSUC era com el PCE de Soria o el regional d’Extrem adura. 279 Secretariat de reorganitzar tota l’estructura i el funcionam ent de la Delegació i ho va fer amb mètodes fo rça expeditius: “(...) A les primeres setmanes d’haver entrat ell [Serradell] en funcions de responsable del partit a Catalunya, vaig passar veritable procupació. Sense que al meu entendré hi hagués motiu que ho justitfiqués, en un to altament agressiu va dir-me que estava disposat a aplicar les ordres del Comitè Executiu per damunt de tot [Subratllat en l’original] (...) En altre ocasió i en nota escrita, m’insinuava que la dona d’en Canals sabia coses que no havia d’haver sabut, que les havia conegut per Marta i que aquesta companya no tenia contacte amb ningú més que amb mi, etc. Quan ens vàrem veure parlant d’aque sta qüestió que considerava greu, sense tampoc violentar-me, que alló pitjor que ens podia ocórrer seria que a la dona d’en Canals li fos possible sembrar la discòrdia entre els companys [Subratllat en l’original]. En una altra nota escrita va di r-me novament sense que res ho justifiqués, que estava disposat a aplicar les mesures enèrgiques que el Secretariat li havia indicat contra els amics d’en Canals [Subratllat en l’original]. Aquesta vegada no vaig voler fer-ne cas. Vaig creure millor deixar-ho en el buit. Ell tampoc m’ha parlat mai mé s en semblants termes. Però he de repetir-vos que vaig passar unes setmanes e veritable preocupació. (...)” 186 . El Secretariat del PSUC havia ordenat depurar els col·laboradors de Canals a l’interior, essencialment Isabel Esteve ‘Marta’, Evarist Massip i Lluís Nogués, i Serradell en fou el braç executor creant acusacions falses sobre ells. Isabel Esteve va quedar apartada des del m oment en què Canals sortí cap a França. La posició de Nogués i de Massip es va anar complicant paulatinament. Segons Massip, en una de les reunions col·lectives de la direcció a l’interior en què va presentar un informe de l’estat de l’organit zació, Senserrich no hi va estar d’acord l l’acusà d’estar sota la influència de Canals i de N ogués. D’altra banda, Massip no estava d’acord amb l’actuació de Serradell doncs considerava que el mètode de reunions de la Delegació que feia servir era el mateix de Canals que tant havia criticat 187 . El mes de m arç Serradell, per ordre del 185 “Informe de Isabel ”; (18 de maig de 1946); AHPCE 186 Informe d’Evari st Massi p (7 de juliol de 1945); AHPC E 187 Ibídem: “(...) Opino que el sistema establert, de reunions rotatives del màxim dirigent amb cadascun dels companys responsables d’un front de treball no garanteixen l’ atenció suficient a les qüestions que he enunciat i 280 Secretariat, retirà Nogués de la direcció del comitè local de Barcelona assignant-li la responsabilitat del treball a les comarques de Tarragona. Nogués dem anà a Serradell els motius del canvi i aquest li contestà que era una sanció per la seva actitud davant la política de Canals: “ (...) Jo vaig demanar-li si sabia a què obeïa, i si era per mal treball meu o què, i em digué que encara no ho sabi a oficialment, ell creia que era una sanció i que segurament era degut a la meva actitud davant el cas Canals, que diu vaig adoptar una posició de no condemna, tot haver-se’m donat possibilitats per fer-ho i que no vaig mantenir una posició ferma, tot vegada que havent-ne parlat diverses vegades amb ell, hauria pogut fer molt, donat el cas que jo tenia la radio a les meves mans i hauria pogut comunicar-ho a França i que no vaig fer-ho, com que el secretariat coneixia tot això, havia pres aquesta mesura (...)” 188 . Nogués vinculava aquesta actitud hostil de Serradell a un enfrontament que havien tingut després que Canals anés a França: Nogués era el responsable de la ràdio i Serradell li va demanar de comunicar am b França sense que ho sabés Massip a qui , com hem vist, Canals deixà de cap de la delegació. Nogués s’hi negà argumentant la n ecessitat de què Massip fos inform at i Serradell dessistí, tot acusant Massip d’estar sota la influè ncia de Canals perquè el mateix relleu s’havia produït a Xile al capdavant de la de legació del PSUC en aquell país 189 . El punt definitiu per a Nogués, Massip i ‘Marta ’ va ser l’informe que per al Secretariat a França va redactar Serradell l’abril de l’any 1946, en què explicava les causes de la sortida de que jo considero vitals per a la bona marxa del par tit. Aquest sistema de reunions el comprenc com a complementari per controlar activitats, vigilar defectes, comunicar i recollir qü estions d’urgència, etc. Però per les qüestions fonamentals, assegurar la vida política dels companys en el mínim nivell necessari que garanteixi el rendiment del seu treball. El sistema de reunions que es practica és el mateix que vaig trobar establert amb el company Canals; per mi he observat que es fan amb més f reqüència, però és el mateix tot i que aleshores el company Román va protestar-ne. Això em fa suposar que existeixen instruccions concretes per part de la Direcció. Aquesta suposició em fa sentir amb més llibertat per exposar-vos les meves opinions respecte aquest problema que considero delicat i vital (...)” 188 Nogués, L.; “Inform e de les activi tats porta des a l’interior”; (juliol de 1946); C EHI 189 Ibídem. Aquest aspecte del nom enament de Massip com a cap de la Delegació del PSUC a Xile per Can als està confirma t en l’inform e de Massip del mes de febrer 281 Nogués cap a les comarques de Tarragona i incloïa valoracions negatives de la seva actitud i dels altres mem bres de la Delegació que havien tingut relació amb Canals 190 : “(...) Vull plantejar-vos una questió que em té molt preocupat. Es tracta de la resta dels amics que varen de snvolupar tasques importants durant l’etapa de’n (6) [Canals] . Aquests amics han treballat molt brut, després dels canvis fets com a conseqüència de la primera lletra del nostre company Comorera i han intentat coses que s ón una demostració del que estaven i estan disposats a fer pel seu despit i incomprensió. La querida de’n (6) [Canals] va adreçar-me una lletra, jo crec que per consell de la (7) [‘Marta’] , amb amenaces si no se li donaven diners. Aixó va anar acompanyat d’amenaces de paraula dites a cas de’n (7) [‘Marta’] per aquesta fulana. Tot i aixó, ella ha continuat veient-ser amb la tipa, sense fer cas de les nostres orientacions de què a cap preu ho fes; clar que havia camuflat bé el seu contacte puix es veuen quan van a recollir treball a la mateixa brodadora. El (5) [Nogués] fent el joc a la situació passada i buscant que entregués el P. per lo que ells en diuen ‘la meva situació policíaca’, va fer-me una altra mani obreta: anava a reunir-me amb (8) a una casa que ja havia estat (6) [Canals] dues vegades i hem va esperar pels voltants car segons ells, la poli vig ilava dita casa. Com hi havia els precedents de la cabaretera, en assabentar-me que (7) [Massip] havia rebut lletra de’n (6) [Canals] , vàrem posar-me en guàrdia i creia trobar-me davant d’un fet policíac. La información que vareig fer ha donat claredat a la maniobra. La poli vigilava una ca sa prop de la que jo anava, com a conseqüència d’un robatori de bicicletes i (5) [Nogués] que coneixia això, car allí viu una tia seva, li va dornar aquesta direcció per aconseguir finalitats extranyes (5) [Nogués] ha continuat tenint relació amb (7) [‘Marta’] sense respectar les enèrgiques instruccions que en se ntit contrari se li donaren. El seu comportament al front del Local ha sigut prou dolent. És veritat que va iniciar un treball de reagrupament de l P. amb caire positiu, en sentit estadístic però també és una realita t que va intentar orientar-lo amb mètodes d’en (6) [Canals] , sense cap finalitat política (...) . Vareig donar-me compte del perill que ens abocava i amb la vostra lletra em donareu la solució i ràpidament fou desplaçat. (5) [Nogués] ha sigut portat a retrobar el P. a les comarques del (9) on ja ha pres relació amb els nuclis més im portants de l’organització que estan extraordinàriament debilitats. estem vi gilants sobre l’actitud d’aquest amic car no ha desfet una sèrie d’argumen tacions dels companys d’aquelles comarques amb força política i emprant argumentacions que ell coneix. A la vegada s’ha presentat dues vegades açí sense ordre nostra ni motiu justificat. Durant la primera d’elles tinc la seguretat que va parlar amb algú car, es va presentar amb tó francament derrotista i en la segona conversació al dia següent estava totalment [il·legible]. Jo ja sé que hi han 190 L’informe dóna el s noms xi frats en números. Al costat del número hem afegit el nom de la persona a qui identifiqu en. 288 persones i amb la potenciació de les guerrilles. Se gons Serradell, a Com orera no li va agradar la seva iniciativa i el va criticar acusant-lo de voler posar el secretariat davant fets consum ats. Serradell va escriure a Carrillo explicant-li el cas, tot dient-li que ho havia fet am b la més bona voluntat pels desitjos de millora del treball cl andestí i no pas per prescindir de l’estructura jeràrquica 201 . Si Carrillo va intervenir prop de Como rera per solventar la disputa no ho sabem, però malgrat l’enrabiada del Secretari General del PSUC, Serradell va continuar endavant amb la modificació de l’estructura orgànica del partit a la ciutat de Barcelona. A finals del mes d’octubre de l’any 1946 Serradell tornava a exposar els canvis orgànics en un nou informe: “ Al recollir l’organització que havia deixat l’amic N [apoleó] ens vàrem trobar en la impossibilitat de fer marxar el P. per la línia de combat pel seu estat caòtic d’organització, per la m anca total de vida política i perquè les organitzacions de base del P. havien trobat molt poques solucions als problemes que tenien plantejats Concretament un comitè local sens e relació segura amb els radis; unes direccions de radi que la majoria desc oneixien on estava la seva base i en algun districte el P. era això: els 3 companys de ka direcció. Davant aquesta situació que venia a complicar la justa decisió del Secretariat de què Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià passessin al control de la ciutat (...) vàrem organitzar el P. a base de quatre sectors que ens premetrà concretar mé s la direcció de Sector, organismes polítics forts per orientar les vagues que es venien produint i que amb la tasca que tenien plantejada d’enfortir el P. fonamentalment a les fàbriques estesin en condicions de desfermar noves lluites per les reivindicacions parcials de la classe obrera. En aquesta reorganització ens hem apoiat en els radis que més o menys surmontaven de bon tros i activitat dels altres i tenint en compte les condicions de veïnat (...)” 202 . Es tractava de fer més operativa i millorar la relació orgànica am b les organitzacions de base per poder-les orientar políticament cap a la m ob ilització obrera en un mom ent en què s’estaven produint les primeres vagues im portants deprés de la posguerra. Calia aplicar l’orientació 201 Carta de Serradell a Carrillo (11 de juny de 1946); AHPCE 202 Serradell, J.; “Inform e sobre la situación del pa rt ido en Catal uña”; (25 d’octubre de 1946), AHPCE 289 organitzativa bàsica per a un partit comunista de crear cèl·lules d’em presa –cosa que no havien aconseguit cap del responsables anteriors del partit a Catalunya-, i prescindir de les cèl·lules de carrer o de barri. Per a fer aquesta reorganització, Se rradell va prendre com a base el barri de Sans, que amb el barri de la Torrassa, la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat i el barri de Sarrià constituïren el primer Sector. A la direcció de s ector se li plantejà la necessitat de fer reunions polítiques regulars per discutir els problemes, crear cel·lules en les em preses més importants i engegar la lluita per les reivindicacions obrers, fer accions simbòliques en dates senyalades; crear comitès CNT-UGT-PSU, m illorar la propaganda i captar nous militants 203 . L’experiència fou positiva ja que amb aquest canvi aconseguiren recuperar a setanta m ilitants i es procedí a la reorganització dels altres sectors: els districtes 1r , 2n, 4t i 5è, formaren el Segon Sector; el barri de Gràcia i el districte 6è, el Tercer Sector i els barri s d’Horta, Sant Andreu, Poble Nou i les ciutats de Santa Coloma de Gram enet, Sant Adrià del Besós i Badalona, el Quart Sector. Mapa 6.- Sectors del PSUC a Barcelona ciutat l’any 1946 203 Ibídem 290 Seguint l’informe de Serradell, els quatre sectors en què es va dividir la ciutat de Barcelona, aplegaven vuit-cents deu militants repartits de la m anera següent: QUADRE NÚM.41 Militants clandestins del PSUC a Barcelona ciutat (Octubre 1946) Sector Militants Cèl·lules d’empresa Primer 150 3 Segon 250 2 Tercer 110 1 Quart 300 5 Total 810 11 Font: Inform e de Josep Serradell ‘Román’ (25/10/1946) • En el Prim er Sector les cèl·lules d’empresa estaven organitzades a les empreses l’Espanya Industrial, Can Trinxet i al barri de la Torrassa. • En el Sector Segon, s’havia recuperat el contact e am b les cèl·lules de les empreses Tallers Nuevo Vulcano i La Maquinista Terrestre i Mar ítima i s’havien organitzat cinc com itès de CNT-UGT però eren molt poc com batius per la in fluència d’un grup dissident del partit que hi 291 havia al barri de la Barceloneta. La majoria de cèl·lules eren encara de carrer que s’estaven transformant en cèl·lules d’em presa. Hi ha via també un grup de dones i un grup guerriller de tr e s me mbr e s • En el Tercer Sector la reorganització no havi a reeixit orgànicam ent ni políticament doncs tam bé hi havia la influència d’una altre grup dissident . La majoria de cèl·lules eren de carrer i no s’havia aconseguit que les transformessin en cèl·l ules d’empresa en les em preses tèxils del districte ni havia augmentat el nom bre de milita nts. Sols hi havia organització del partit a l’empresa Elizalde. • El Quart Sector era el m és important tan or gànicam ent com numèrica: d’una banda hi havia cèl·lules organitzades a les empreses Hispa no-Suiza, Can Girona, Maquinista Terrestre i Marítima, Hispano Olivetti i Ibèria. 204 . A aquests militants de la ciutat de Barcelona i el seu entorn, cal afegir un grup de quinze intel·lectuals de l’Ateneu Barcelonès dels quals nou eren del partit i estaven organitzats en tres cèl·lules; noranta militants en la presó Model -la m eitat eren guerrillers- i unes vint militants a la presó de dones de Les Corts. En total doncs, l’organ ització local de la ciutat de Barcelona com ptava l’octubre del 1946 amb nou-cents trenta-cinc m ilitants. La delegació del PSUC a l’interior edita va a impremta cinc m il exemplars de TREBALL que eren insuficients per a la demanda de les organ itzacions i el Com itè Local de Barcelona editava a multicopista m il exemplars de LLUITA . La distribució la feien dos m ilitants deslligats de qualsevol altra tasca. El periòdic era de pagament però no es recollien prous diners per a la seva edició i f ou en aquesta època també quan per prim era vegada el partit començà a rebre ajuts per a l’edició de TREBALL : dues mil pessetes dels sectors de Barcelona i cinc-centes de la comissió de com arques. El sosteniment del partit es feia am b els diners que s’enviaven des de França -vuitanta-tres mil 204 En informes sobre les accions que duien a term e les cèl· l ules hem trobat tam bé organització a les empreses HASO i Rivière 292 pessetes en total fins el dia 26 d’octubre-, i de les recaptacions entre els m ilitants -vint-mil pessetes- . Les despeses del partit es repartien un cinquant a per cent a la propaganda i l’altre cinquanta al sosteniment de quadres i l’aparell del partit, to t i que ja havien aconseguit que tres quadres treballessin de forma professional. Un any després de la desfeta del comité lo cal de Barcelona, Serradell havia aconsguit posar- lo novament dem peus numèricament, am pliant am b escreix el núm ero de militants que declarà Canals l’octubre de l’any 1945. El que no havia encara aconseguit, malgrat els canvis, era bastir l’organització del partit en l’ambit laboral en general i en l’em presa industrial en particular. L’estructura organitzativa a comarques va queda r tal i com l’havia deixat Canals, és a dir, una comissió de com arques que tenia relacions amb els comitès com arcals els quals mantenien contacte amb els com itès locals dels pobles de la co marca, però Serradell va aprofitar l’informe per plantejar al Secretariat una reorganització de les comarques agrupant-les en zones, encapçalades per un responsable lligat a la direcció de Barcelona. La distribució dels militants per les com arques era la següent: Quadre núm. 42 Militants clandestins a comarques (octubre 1946) Comarca Militants Anoia 20 293 Baix Camp 70 Baix Ebre 138 Baix Llobregat 250 Conca de Barberà 10 Garrigues 30 Maresme 150 Osona 60 Vallès Occidental 80 Vallès Oriental 70 Font: Inform e de Josep Serradell ‘Román’ (25 d’octubre de 1946) • A l’Alt Camp hi havia trenta m ilitants que s’havi en organitzat recentment i es rebien cinquanta números de TREBALL. • A la comarca de l’Anoia hi havia entre vint-i-vu it i trenta m ilitants al voltant d’Igualada. Rebien un centenar de TREBALL i s’havien establert relacions entre la CNT i la UGT. • A la comarca del Baix Ebre s’havia produït una re organització en apartar els antics dirigents del període de Canals i s’havia aconseguit reagrupar a seixanta militants que estaven orientats al treball agrari. • A la comarca del Baix Cam p el nucli directiu es tava a Reus on s’aplegaven quaranta-cinc dels setanta militants que tenia. Es rebien vint-i-cinc exem plars de TREBALL . • La comarca del Baix Llobregat hi havia dos-cen ts cinquanta militants repartits en deu pobles, a més d’una organització de la JSU de vuitanta o nor anta militants i una de l’AFARE de cinc-cents militants. Existia un com itè unitari comarcal amb participció d’altres forces polítiques i cinc o sis més a nivell local i un com itè de solidarita t Es repartien tres-cents exemplars de TREBALL ; dos- cents de LAS NOTÍCIAS i cent cinquanta de JULIOL , a més de publicar-se irregularm ent un periòdic de la UGT. • A la comarca del Bages l’estructura del partit encara no s’havia recuperat de les detencions de l’abril. A Manresa i Súria hi havia un contact e de suport i s’estava reorganitzant amb els militants que havien sortit de la presó. • A la Conca de Barberà hi havia deu militants i es rebien vint núm eros de TREBALL 294 • A Les Garrigues hi havia un grup de trenta milita nts orientats al treball agrari, que rebien TREBALL. • A la comarca del Maresm e hi havia cent ci nquanta militants i rebien cent exemplars de TREBALL. Hi havia un comitè unitari i s’estava renovant la direcció del partit. • La comarca de l’Osona apareix per prim era vega da en els informes amb m ilitants organitzats amb el nucli central i directiu a Manlleu i els m ilitants organitzats a Viels (?); Roda de Ter; Rives (?) i Sant Hipòlit de Voltregà. • A la comarca del Vallès Occidental s’havia ac onseguit contactar i incorporar un grup de dotze militants de la fàbrica de cim ent de Moncada i s’estava treballant per establir relacions orgàniques amb un grup de Sabadell dirigit per un fa miliar de Moix que dirigia la m ajor part del militants del partit i de la UGT a la ciutat però que eren reticents a incorporar-se al partit perquè la Delegació tenia relació amb un altre grup de la ciutat que ells consideraven provocador. A Terrassa no hi havia res organitzat. • Al Vallès oriental hi havia uns setanta militants que rebien cinquanta núm eros de TREBALL A més d’aquest grups, Serradell assenyalava en l’informe l’existència d’organització del partit sense quantificar a la comarca del Garraf -on es rebien cent TREBALL -; al Tarragonès, al Priorat; a l’Alt i el Baix Penedès; a la Terra Alta; a la província de Lleida, on hi havia organització a la capital del Segrià i les viles més im portant s com Balaguer, Tremp, Calaf, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Bellvís i Torregrossa i s’havia contactat am b un comitè unitari de la zona de Lleida amb el nom d’Aliança de Forces Dem ocràtiques. A la pr ovíncia de Girona on es repartien setanta-cinc TREBALL i hi havia organització a Anglès, Sant Feliu de Guíxols i Figueres i la comarca de La Selva 205 . 205 Serradell, J.; “Inform e sobre la situación del pa rt ido en Catal uña”; (25 d’octubre de 1946), AHPCE 295 A mitjans de l’any 1946, l’organització del PSUC de la ciutat de Girona va entrar en contacte amb Antoni Senserrich enviat per la dele gació del com itè central de Barcelona. Des dels inicis, la nova direcció sorgida després de les dete ncions de l’abril de l’any 1945 es va caracteritzar per mantenir una actitud diferent a la direcció ante rior, doncs es va passar dels actes humanitaris i la solidaritat amb els presos a accions de lluita antif ranquista activa i visible en els carrers. La nova orientació consistia en: “(...) lligar-nos a les masses treballadores; enfocar la vitalitat del partit envers treballs pràctics i objectius concrets, per ajudar eficaçment a l’enderrocament de Franco i la Falange; tallar de socarrel els treballs de descomposició dels agents capituladors, iniciar la lluita oberta en fàbriques i llocs de treball, entre pescado rs i transportistes, etc. amb vagues reivindicadores , amb la mobilització de masses i agitació constant, reforçament del nostre partit anant nosaltres a la vanguarda ” 206 . D’aquesta manera la nova organització del PSU C a Girona va realitzar entre els anys 1946 i 1947 diverses accions com pintades contra Franco i en favor de la república signades pel PSUC en les parets dels carrers, publicació del periòdic Avant!, repartim ent d’octavetes i propaganda a les fàbriques per a què els obrers fessin vaga i penjada de banderes republicanes 207 . Així doncs, un any després de la caiguda de l’octubre de l’any 1945, ‘Román’ havia pogut consolidar el partit, recuperar les organitzacions i augmentar el nom bre de militants de forma considerable. A més, les circum stàncies internacionals i l’impuls de Serradell havien aconseguit també una presència del partit visible per als habitant s de la ciutat de Barcelona, amb la col·locació de banderes republicanes en els carrers (Passeig Maragall, Castillejos-Còrsega, Rossellò-Avinguda Gaudí, Plaça Molas, Can Tunis i a l’ exterior d’alguns locals de Falange) i a l’interior i exterior fàbriques com Hispano Suiza, Indústries Sanitàri es, Can Girona, Titan, Ibèria, Trinxet, Hispano Olivetti, Rivière, HASO o la Maquinista Terrestre i Marítima; pintades de consignes a les parets 206 Clara, J.; obra cit ada; pàg. 74 207 Ibídem; pag.70 296 dels carrers, repartiment de propaganda als m ercats, els cinemes, l’estadi del Barça i pel carrer i el llançament de coets explosiu o d’un globus pintat am b la bandera republicana 208 . El volum de militants per a tot Catalunya el podríem xifrar al voltant dels tres mil, tenint en com pte les comarques de les quals ‘Rom án’ no donava informació en xifres. Un altre dels aspectes que Serradell va haver tam bé de canviar, va ser l’organització guerrillera de la qual en parlava en aquest mateix informe. Durant el primer trim estre de 1946 es va reconstituir novament la guerrilla urbana a la ci utat de Barcelona, ara sota una nova orientació establerta per ‘Román’ basada en el reclutam ent de col·laboradors que no tinguessin res a veure amb les accions anteriors ni haguessin estat relaci onats am b Sariego, Lorente, etc. Durant l’any 1946 el PSUC arribà a tenir a la ciutat de Barcel ona cinc brigades guerrilleres però constituïdes molt inestablem ent a causa de les condicions de treball dels guerrillers 209 . Finalment, l’octubre de l’any 1946 es van dissoldre definitivament dos grups i van quedar tres grups guerrillers 210 , dirigits per Àngel Carrero ‘Alvaro’ que havia deixat el treball polític a la Comissió Político-Militar que havia estat traspassat a Pere Valverde. Aquestes brigades foren les protagonistes dels atem ptats durant la segona meitat de l’any 1946 i el prim er trimestre de l’any 1947 -vint-i-dos en total-, els més coneguts dels quals són les bom bes contra els diaris La Prensa i Solidaridad Nacional i l’enviament d’una carta-bom ba contra Luís de Galinsoga, aleshores director de La Vanguardia . Fora de la ciutat de Barcelona sols hi havia dos grups guerrillers a l’entorn de les m untanyes de Reus-Valls 211 . La tardor de l’any 1946, ‘Román’ va sortir cap a França quedant com a cap de la 208 TREBALL ; núm . 19; octubre, 1946 i núm . 21, novembre, 1946; CEHI . “Accions clandestines practicades el 16 de febrer de 1947”, “Informes sobre accions a l’interior (1946- 1947)” i “Am pliació de la mob ilització de 16 de febrer”; ANC. 209 Serradell, J.; “Inform e sobre la situación del partido en Cataluña”; (25 d’octubre de 1946), AHPC E. Recordem que les instruccions del mes de febrer deien que els guerrillers hav ien de treballar a les fàbriq ues. 210 Ibídem 211 Nogués, L.; “Inform e de les activi tats porta des a l’interior”; (juliol de 1946); C EHI 297 Delegació a l’interior Joaquim Puig Pidem unt. El Secretariat de França va decidir enviar per substituir ‘Román’ Sebastià Piera, qui va arriba r a Barcelona el m es de març de l’any 1947, un mes després d’haver-se produït la detenció d’Angel Carre ro, cap de les tres brigades guerrilleres de la ciutat de Barcelona. Piera es va fer càrrec de la direcció del partit, passant Puig Pidemunt a la responsabilitat de propaganda i la direcció de TREBALL 212 ; Ferran Rius s’ocupava de la política d’unitat i en Pere Valverde era el cap de la Comissió Político-Militar a m és de fer-se càrrec circunstancialment per la detènció d’Àngel Carrer o, de la direcció dels grups guerrillers. Joaquim Salvià era el cap del Comitè Local de Bar celona i de Girona i Tarragona se n’ocupaven respectivament Antoni Senserrich i Víctor Figuerola “Napoleó”, però a Llei da no hi havia contacte. Ricard Cucala era el responsable de les transmissions de ràdio i com ptaven amb d’altres col·laboradors com Josep Grau i Eduard Arias per trobar cases per a la instal·lació de la ràdio o facilitar llocs de reunió. La detenció de Carrero va posar a la policia sobre la pista de l’organització clandestina del PSUC i l’abril de l’any 1947, Piera també fou deti ngut juntam ent amb Puig Pidemunt, Ferran Rius, Serrano, Pere Valverde i d’altres en el que es coneixerà com la “caiguda dels 80”. Les detencions van desmuntar tota l’organització política, sindical i guerrillera que havia aconseguit form ar el PSUC des de l’any 1946. A més de la detenció de la totalitat de la direcció del PSUC a l’interior i dels grups guerrillers, la caiguda va afectar en la ciut at de Barcelona al Primer Sector -que va patir la caiguda de l’aparell de propaganda i el responsab le de l’Espanya Industrial-, i al Segon sector del qual va ser detingut tot el comitè de sector, l’aparell de propaganda i el responsable de l’em presa Vulcano. La direcció es reorganitzà per la inic iativa del responsable de la UGT -Hidalgo-, el responsable de la JSU –‘Antonio’- i el respons able de comarques –‘Gregori’- que ocuparen la 212 Viñas, R.; El soldat de Pandora ; pàg. 125 304 CINES Espectacles s/d 4 HORNO DEL VIDRIO Vidre s/d 1 GRUP BORRÀS Funcionaris s/d 17 GRUP 1r. DE L’HOSPITALET - - 3 S’havia perdut la relació amb set militants de les cotxeres de tram vies i amb els sis militants del Grup 2n de L’Hospitalet. L’organització més im portant era la de la fàbrica La Perla a L’Hospitalet de Llobregat, on els nou militants estaven organitzats en dues cèl·lules que feien reunions en les que es discutien qüestions polítiques. A la fàbrica Trinxet la cèl·lula era tam bé força activa gràcies al suport de nombrosos sim patitzants i de vells militants comunistes separats per m otius de seguretat. En ambdues fàbriques però, la majoria dels treballadors eren d’af iliació cenetista. El grup de Cines estava format per treballadors dels cinemes i el Grup Borras per funci onaris m unicipals com bombers i em pleats de parcs i jardins, la majoria im migrants castellano-parlan ts. Per les característiques del seu treball -horari laboral, treball a l’aire lliure- era més difícil que es reunissin per això es dedicaven, bàsicament, al repartiment de propaganda -com el grup de carrer-, i a l’ajut als presos. S’assenyalava en l’informe com a objectiu prioritari establir contacte amb treballadors de l’Espanya Industrial per a poder form ar una cèl·lula, ja que en aquesta empresa en aquell m oment no hi havia organització. El Segon Sector comptava amb trenta-quatre m ilitants repartits entre les empreses i grups: Nom Sector Obrers Militants CÈL·LULA DEL PORT - 4.000 11 LA TÈRMICA Metall 280 11 CORAL Metall 210 5 GRUP DE CARRER - - 7 S’havia perdut momentàniam ent el contacte amb deu militants que fo rmaven una cèl·lula de la Federació Obrera Sindical de la Indústria Gast ronòmica (FOSIG) i am b nou militants més del grup de carrer. El sector no tenia la direcció completa i hi havia problem es de relació i d’activitat, per diverses causes, en les cèl·lules del Port, La Tèrmica i La Coral. S’assenyalaven com a objectius principals recuperar la cèl·lula de l’empresa Talleres Vulcano -on havia existit organització fins l’abril de l’any [Document text truncated for crawler view.]