Quinze anys de periodisme : les col·laboracions de J.V. Foix a La Publicitat (1922-1936)

P ERE G ÓMEZ I NGLADA Quinze anys de periodisme: les col·laboracions de J. V. Foix a La Publicitat (1922-1936) Tesi doctoral dirigida pel dr. Josep M. Balaguer i Sancho Departament de Filologia Catalana Facultat de Filosofia i Lletres Universitat Autònoma de Barcelona Octubre de 2004 3 Índex I. Introducció. Foix i La Pub licitat............................................................ 7 I.1. El somni de Joaquim Folguera .......................................................................... 7 I.2. Uns anys decisius (1922-1936) ....................................................................... 12 I.3. 1922: un Foix gairebé inèdit, però respectat ................................................... 14 I.4. Importància de la col·laboració ....................................................................... 16 I.5. L’anàlisi d’un període inabastable................................................................... 18 II. Els primers passos en el periodisme diari: La premsa estrangera , La premsa nacional i el Carnet de l’aeronàutica (1922-1927) ............... 22 II.1. La premsa estrangera .................................................................................... 26 II.1.1. Actualitat política mundial ................................................................... 29 II.1.1.1. La qüestió d’Orient: Turquia ................................................. 29 II.1.1.2. El feixisme italià.................................................................... 35 II.1.1.3. Els problemes econòm ics en la postguerra alemanya ........... 48 II.1.1.4. El paper dels aliats: Fr ança i Anglaterra. Els EUA ............... 53 II.1.1.5. Rússia i el comunism e ........................................................... 58 II.1.1.6. Les minories nacionals .......................................................... 64 II.1.2. La visió de Catalunya ........................................................................... 66 II.1.3. Sobre art i literatura.............................................................................. 68 II.2. La premsa nacional ........................................................................................ 71 II.3. La polèmica amb Josep Pla ............................................................................ 82 II.4. Els articles sobre aviació i el Carnet de l’aeronàutica .................................. 89 II.4.1. “Per una aviació civil” ......................................................................... 90 II.4.2. Carnet de l’aeronàutica ....................................................................... 94 II.4.3. Altres articles sobre aviació ............................................................... 100 II.4.4. Els últims articles del 1927 ................................................................ 102 III. Les col·laboracions centrals: Meridians (1928-1932). La desil·lusió d’un gran pr ojecte ............................................................................. 106 III.1. El camí cap als Meridians ........................................................................... 110 III.1.1. L’aposta per la joventut .................................................................... 115 III.1.2. Preparant Meridians ? ........................................................................ 117 III.1.3. Els primers Meridians ....................................................................... 118 4 III.2. Una qüestió de noms: Meridians ................................................................ 123 III.3. Focius com a heterònim ? ............................................................................ 141 III.4. Una secció en evolució ............................................................................... 152 III.4.1. Una fragmentació aparent ................................................................. 157 III.4.2. Les sèries d’articles ........................................................................... 161 III.4.2.1. Fanny ................................................................................. 163 III.4.2.2. L’enquesta surrealista sobre l’amor ................................... 165 III.4.2.3. L’Índia................................................................................ 169 III.4.2.4. «Del sobrenatural» i «Teoria de l’am bició» ...................... 175 III.5. Les idees bàsiques de Mer idians ................................................................ 179 III.5.1. Bergson: una font inexplorada .......................................................... 179 III.5.2. Les teories i els artistes cubistes ....................................................... 194 III.5.2.1. Max Jacob .......................................................................... 197 III.5.2.2. Guillaume Apollin aire ....................................................... 201 III.5.2.3. Picasso................................................................................ 203 III.5.3. Futurisme .......................................................................................... 206 III.5.3.1. Marinetti ............................................................................. 208 III.5.4. Freud i el surrealisme ........................................................................ 211 III.5.4.1. Les posicions teòri ques de Sigmund Freud ....................... 212 III.5.4.2. L’interès per l’etnologia i els costums tradicionals ........... 214 III.5.4.3. El somni i el meravellós ..................................................... 220 III.5.4.4. Qüestions de psicologia ..................................................... 226 III.5.4.5. El surrealisme..................................................................... 229 III.5.4.5.1. El grup sectari d’André Breton ....................................... 239 III.5.4.5.2. L’afer Aragon.................................................................. 241 III.5.4.5.3. Pintors relacionats amb el m oviment surrealista ............ 253 III.5.5. L’avantguarda ................................................................................... 262 III.5.6. Literatura europea ............................................................................. 264 III.5.6.1. Per la pau............................................................................ 267 III.5.6.2. Aspectes generals i literatures minoritàries ....................... 273 III.5.6.3. França ................................................................................. 276 III.5.6.4. Anglaterra .......................................................................... 281 III.5.6.5. Alemanya ........................................................................... 283 III.5.7. La política internacional ................................................................... 284 III.5.7.1. El feixisme italià ................................................................ 285 III.5.7.2. El socialisme soviètic ......................................................... 290 III.5.7.3. L’europeisme ..................................................................... 295 III.5.8. Catalunya .......................................................................................... 298 III.5.8.1. Política i art catalans .......................................................... 299 III.5.8.2. València i Mallorca ............................................................ 309 III.5.8.3. L’occitanisme ..................................................................... 314 III.5.9. Filosofia ............................................................................................ 319 III.5.10 Cinema ............................................................................................. 329 III.6. L’èxit i la fi de Meridians ........................................................................... 333 III.6.1. Els últim s Meridians ......................................................................... 338 5 III.6.2. Camí d’ Itineraris . Miscel·lània bibliogràfica .................................. 342 III.6.2.1. Miscel·lània bibliogràfica .................................................. 345 III.6.2.2. Articles i comentaris anteriors a I tineraris ........................ 351 IV. Una secció retrobada: Itineraris (1933) .......................................... 362 IV.1. La fama d’ Itineraris .................................................................................... 367 IV.2. Previsible, però diferent .............................................................................. 368 IV.3. Catalunya .................................................................................................... 374 IV.3.1. Política .............................................................................................. 375 IV.3.2. «Bescanvi d’idees» ........................................................................... 379 IV.3.3. Llatinitat i occitanisme ..................................................................... 394 IV.3.4. Literatura i art ................................................................................... 397 IV.3.5. Ramon Llull ...................................................................................... 405 IV.4. Política inte rnacional .................................................................................. 409 IV.4.1. Alemanya .......................................................................................... 419 IV.4.2. URSS ................................................................................................ 425 IV.4.2.1. «Meditacions sobre la URSS» ........................................... 430 IV.5. El món de l’art i la literatura ....................................................................... 434 IV.5.1. Poesia ................................................................................................ 438 IV.5.1.1. Poesia i retòrica.................................................................. 445 IV.5.1.2. «Eternitat de la poesia» ...................................................... 449 IV.5.2. Art i avantguarda .............................................................................. 453 IV.6. Arquitectura i urbanisme ............................................................................ 463 IV.7. Filosofia i religió ........................................................................................ 469 IV.7.1. Els referents filosòfics ...................................................................... 470 IV.7.2. Religió .............................................................................................. 474 IV.8. Un altre final sobtat .................................................................................... 480 V. Presagis del silenci: Panorama Universal de les Lletres i Els lloms transparents (1934- 1936).................................................................. 482 V.1. 1934: de GER a Notes i simulacres fins als F ets d’Octubre ........................ 483 V.1.1. El final de GER .................................................................................. 484 V.1.2. L’intent de Notes i simulacres ........................................................... 487 V.1.3. La reacció arran dels Fets d’Octubre ................................................. 496 V.2. 1935: Focius i Ramon N. Girald .................................................................. 503 V.2.1. La desaparició momentània de J. V. Foix .......................................... 503 V.2.2. El retrobament de Focius: Els lloms transparents ............................. 509 V.2.3. El Panorama Universal de les Lletres de Ra m on N. Girald ............. 514 6 V.2.3.1. Presència de la cultura catalana .......................................... 517 V.2.3.2. La llibertat de l’escriptor amenaçada .................................. 522 V.2.3.3. La innovació artística del segle XX .................................... 528 V.2.3.4. Un final encara més sobtat .................................................. 531 V.3. 1936: el retorn de J. V. Foix ........................................................................ 532 VI. Conclusions: una de dicació frust rada ............................................ 547 VII. Apèndix: Llis ta d’artic les .............................................................. 552 VIII. Bibli ografia ................................................................................... 598 VIII.1. Obres de J. V. Foix .................................................................................. 598 VIII.2. Articles i estudi s sobre J. V. Foix ............................................................ 599 VIII.3. Publicacions diverses ............................................................................... 604 7 I. Introducció. Foix i La Publicitat I.1. El somni de Joaquim Folguera El primer dia d’octubre de 1922 un grup d’ empresaris vinculats a Acció Catalana catalanitza definitiv ament La Publicitat . Ja des d’aquest primer mome nt J . V. Fo ix intervé directament en el diari i ho fa amb molt poques interrupcions fins al mes de juliol del 1936, quan les circumstàncies bèl· liques l’allunyen de la presència pública. Aquesta participació de Foix en un projecte catalanista no és circumstancial perq uè sempre m antindrà el seu comprom ís vital am b el norm al desenvolupament de la llengua i la cultura catalana, amb una vinculació tan plena que el porta al punt de criticar els escriptors i periodiste s catalans que utili tzen el castellà en la prem sa catalana 1 . Per a Foix, disposar d’una plataforma on poder exposar les seves idees amb la intenció d’incidir en l’opinió i en la formació de la gent del país és fonam ental; s’hi mantindrà, per tant, malgrat les diverses vicissituds polítiques que Catalunya anirà patint al llarg d’aquests anys. En el seu punt de mira, trobe m que els valors naci onals estan per sobre de la interinitat dels règim s polítics que governen, així qu e per a Foix el periodism e diari és una bona manera d’incidir-hi, fins que el conflicte bèl·lic i la dictadura feixista el forcin a allunyar-se'n. Tot i que ja té pensada una secció anòni m a —seguint encara els seus criteris d’adolescència—, la seva prim era col·laboració a La Publicitat és un article singular titulat Tribut a Joaquim Folguera que signa, excepcionalment en aquests moments inicials, amb l’habitual “f als ps eudònim” de J. V. Foix, que am b el temps el farà famós. 1 Foix insisteix en la idea que només és catalana la prem sa escrita en català, pe rquè és l’única m anera de manifestar la cultura del país i fer-la progress ar; ho fa, per exemple, en aquest article de La Pub licitat del 3 de març de 1933: «la prem sa catalana, això és, dins la prem sa escrita en català, sola a defensar els interessos espiritu als de Catalunya.» 8 Hi dóna algunes claus per entendr e la im portància que té per a ell la pa rticipació en el projecte de La Publicitat que, torno a dir, és un projecte vinculat al d’A cció Catalana, el grup que s’ha desmarcat de la línia que segueix en aquests mom ents el fins llavors partit hegemònic del catalanism e, la Lliga regional ista. Foix, doncs, en aquest primer article no es pot estar de citar el comp romís amb l’am ic (i mestre) finat: seg uint la idea de defensar la llengua i la catalanitat calia un diari que fos un punt de contacte amb les cultures m és avançades, una id ea que, com veurem , J. V. Foix m antindrà en les seves col·laboracions de tots aquests anys. LA PUBLICITAT surt avui, per primera vegada, redactada íntegrament en la nostra llengua. Al gaudiment de cadascú per aquesta renovació feliç d’una vella fulla ci utadana, segueix en alguns la melangia per l’ absència d’aquell qui d’aquesta gesta n’hauria estat per ventura un propulsor cabdal: En Joaquim Folguera. Complim doncs en aquesta primera plana oberta del nostre diari, en català, el deure inicial de tributar un record a la seva memòria. Aquest és el paràgraf inicia l de l’article, que continua amb l’elogi de la figura de Joaquim Folguera, am b una referència especial a la influència que va exercir en Foix i en diversos intel·lec tuals de la seva generació. Escrit tres anys després de la m ort de l’amic com ença a forjar el mite de Folguera en la trajectòria lite rària de Foix, un mite tan permanent que arribarà fins i tot a un dels seus últims textos, l’últim fragment de Cròniques de l’ultrason , el darrer llibre de J. V. Foix, en què fa una aparició fugaç pe rò decisiva un personatge anomenat Joaquim Folguera 2 ; present, per tant, en l’inici i tam bé en el final, dóna la impressi ó de tancar el cercl e d’una producció qu e es vol presentar com una construcció pe rfecta, compacta, que inclou els textos pe riodístics d'aquesta època. 2 G UERRERO (1996: 54 i seg.) resumeix la incidència de Folguera en l’obra de J. V. Foix. 9 L’article apunta la incidència de F olguera en diversos projectes catalanistes, però s’atura espe cialment en allò que enllaça directament am b les circumstàncies de La Publicitat : la seva voluntat de forjar un gran diari: Un dels projectes d’En Folguera era de publicar un gran diari català. No cal dir com a la seva imag inació i, per encomanament, a la imaginació de tots, aquest diari hauria estat el millor del món. Malcontents en absolut dels que surten a Barcelona, més malcontents encara dels diaris e spanyols, el nostre diari seri a l’ideal. Prosseguíem àvidament la premsa anglesa, francesa, nord-americana, italiana, etc., i en cadascun dels diaris d’aqu ests paisos estrangers, trobàvem innovacions per a intro duir al nostre i defectes per a repel·lir. Discutíem el tamany — i ell l’imposav a; dibuixàvem la disposició del text — i admetíem la seva; esten ia una llista de col·laboradors liberalíssima i extensa — i l’ acceptàvem tal com ens la llegia. (...) Què hauria fet En Folguera en aquests moments actuals? Potser el diari que ell havia projectat hauria sortit temps ha sinó tan p erfet almenys accep table. Potser es trobaria entre nosaltres. I s’hi trobaria a l davant, comanant 3 i acons ellant, amb tots plegats m obilitzat s a les seves ordres, fent del diari una magní fica toia on la flor vermella de les nostres extremositats jovenívoles encerclaria la púdica flor morada d’una tragèdia personal. D’una banda, doncs, trobem que el motiu insp irador d’aquest prim er article és el record de l’amic. D' altra banda, Foix no s’ està de complem entar-lo amb l’altre gran element que im pulsa les seves accions peri odístiques: l’amor a la pàtria, que clou significativam ent el text en un moment hist òric favorable per al seu progr ama polític. Fem de les nostres amargors, dels nostres plors, del s nostres desigs infinits i insatisfets el combus tible que ha d’encendre una passió única: la de l’esperit per Catalunya. Com En Folguera, fem que de la nostra sed d’amor i d’espandiment se n’enforteixi la volunt at per a posar-la a disposició de la causa santa de la nostra redempció nacional. Posteriorment, Foix utilitzarà el record d’aquesta època en les seves produccions literàries, fent ref erència explícita a uns m ític s dietaris que li forneixen m aterial sobretot 3 El text de la versió que consulto és il·legible; segueixo la lliçó de D OMÈNECH -P ANYELL A (1990: 112) tot i que no em sembla prou clara, com tampoc el “com andant” de F OIX (1990:34 6-7). 10 per als seus textos de postguerra. 4 Seguint el procés de m itificació de l’any 1918, Foix publica el 1965 el llibre Catalans de 1918 , a partir d’unes anotacions sobre els personatges que per a ell han estat emblemà tics d’aquesta generació: Pom peu Fabra, Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i, és clar, Joaquim Fol guera. Les de Folguera són tres anotacions que corre sponen als anys 1916 i 1917, que transcriuen suposades converses amb el poeta quan encara te nien vint-i-tres anys. En la primera, ja apareix el tema del somni d’un diari català: «t inc ganes de fer un diari. Un gran rotatiu amb tots els ets i uts, i els ll urs i els homs i les ces trencad es que calguin. Prepareu-vos que vós hi heu d’ésser. I aviat. D’alguna cosa us ha de servir l’anar sempre carreg at de diaris. Vull veure el primer nú mero al carrer d ’ací a set o vuit m esos a tot estirar, que és el temps que calculo que caldrà per a aconsegui r els sous, que no són pas pocs, instal·lar la imprem ta, formar un cos de redactors, tria r e ls col·laboradors i fer els c ontractes amb les agències informatives i am b les empreses d’anuncis. Ah! I a escriure la llista dels possibles subscriptors: els honoraris i els altres. No podem badar, i acostumeu-vos a deixar les feinetes per a dona r-vos a les feinasses. Sospito que no us en carrego res que us desplagui. Amb la tinta im presa que us em passeu, no m’estranyaria que portéssiu a dins el «vostre» diari que, si fa no fa, deu ésser el que jo hi porto.» 5 Les coincidències amb els plantejam ents del primer article a La Publicitat són massa clares per deixar-les de banda. Aquest text, publicat el 1965, prova que al llarg de tota la seva vida era un tema que va preocup ar i interessa r Foix i que el va re lacionar amb l’amistat del malaguanyat am ic, encara que tot plegat pugui tenir un bon percentatge de ficció. 4 Manuel G UERRERO (1996) els utilitza fins i tot p er elaborar la seva biografia, en un ex ercici bastant agosarat però com p rensible si tenim en compte la manca de dades sobre la vida privada del poeta. Potser cal recordar, c om veurem més endavant, q ue l’hereu de l a pastisseria Foix, en Josep Foix i Mas, vol ia marcar distàncies res pecte a l’escriptor J. V. Foix . J oaquim Molas ha parl at de l a tendènci a a la transformació lírica i a la ficció a «Sobre els di etaris de J. V. Foix», que es pot troba r a M OLAS (1995:419 i seg.) 5 F OIX (1990:217 ) 17 —i sobretot l’anònima (la que va desplegar com a responsable de secció)— va excel·lir perquè el seu no era pas un ex ercici resignat de la profe ssió, com podia ser aleshores el de molts altres literats que feien de redact ors per la neces sitat de sobreviure. Ben al contrari, J. V. Foix entenia el periodisme com una professió necessària, orientada vers una funció social que abastava tots els àmbits de l’ac tivitat hu mana.» 13 Foix s’estima més intentar m illorar les condicions culturals del país que esdevenir un personatge conegut a partir de la seva produc ció poètica, i en això no s’aparta del paper de molts in tel·lectuals d e l’època. D’aquest a intenció en tenim mostres a par tir de les diverses declaracions sobre la voluntat d’ anonimat o l’ús de pseudònim s que treuen protagonisme a la persona per donar-lo a les idees. Cal analitzar, doncs, la seva participació a La Publicitat no com a interès personal, per protagonisme o lluïment individual, sinó am b la intenció de servir a la col·lectivitat; d’aquesta mateix a manera cal entendre la seva participació en l’aven tura política d’Acció Catalana, en contrast amb els comentaris dels seus biògrafs en el sentit que no era un hom e de partit. Quinze anys d’articles gairebé diaris donen per molts temes; sobretot n’intentaré fer un acostament am pli, però em centraré especi alm ent en aquells aspectes concrets que tenen més transcendència per la com prensió de J. V. Foix. D’una banda, els comentaris sobre l’actualitat a rtística europea i la situaci ó de la literatura catalana. Hi apareix la introducció del surrealisme a Catalunya i tam bé l’anàlisi dels pintors catalans més internacionals en aquests m oments: Salvador Dalí i Joan Miró. 14 D’altra banda, en el terreny polític podrem anar resseguint, am b l’ anàlisi dels diversos períodes d’aquesta 13 C ASASÚS (1996:28 1-2). Mé s aviat, c om veurem en el seu m o m ent, la m anca de compromís cívi c li servirà per c riticar les generac ions més jove s en com paració amb la m itificada generaci ó de 1918. 14 El cas de Dalí és especialment interessant perquè, quan el pintor va necess itar una tribuna periodística a Cataluny a per di fondre l es seves activit ats, va com ençar a establ ir corres pondència am b Foix, com recorda S ANTOS (1986:6), cosa q ue és indicativa de les po ssibilitats d’incidè ncia de la ploma de Foix des de les pàgines de La Publicitat . 18 col·laboració, l’evolució de les seves posicio ns ideològiq ues respecte al feixisme, al comunism e, a la República i al nazisme, pres idides sempre per la voluntat d’expansió del catalanis me. Finalment, no podem deixar de banda la singularitat construc tiva de bona part d’aquests articles, especialm ent els de Meridians o Itineraris , però també les Desviacions i d’altres que impliquen una m ane ra diferent d’utilització del m itjà periodístic, una voluntat d’orig inalitat que vol e ntroncar amb la modernita t intel·lectual europea. 15 I.5. L’anàlisi d’un pe ríode inabastable Si tenim en com pte els comentaris anteri ors, ja es pot entendre que és gairebé impossible arribar a f er una anàlisi m inuciosa de la multitud d’aspectes que els articles de Foix arriben a tractar al llarg de tots a quests anys. En tot cas, aquesta anàlisi hauria d’intentar donar una idea general d’aquesta activitat, per això inevitablement tindrà una aparença més descriptiva i extensiva que no pas analítica i comprensiva. Am b tot, intentaré trobar el difícil equilibri entre aquest nivell més puram ent descriptiu i la valoració una m ica més detallada de ls tem es preeminents del període. Com que l’estudi aprofundit de cada un dels as pectes tractats per Foix i la incid ència en les seves posicion s ideològiqu es està completament fora de l’ab ast d’un treball d’aquestes dimensions, cal proposar-se un objectiu bàsic: resituar la figura de J. V. Foix a partir de la importància que ell li va dona r a l’activitat periodística en aquesta època i que només les circum stàncies polítiques li va n impedir de continuar. En aquest sentit parteixo de la idea que, treballa nt en hipòtesi, si no hagués estat per les imposicions del 15 Vegeu, per exem ple, el comentari del m ateix S ANTOS (1986:58) 19 franquisme la dedicació de Foix al periodis m e hauria estat encara més gran. Un primer objectiu concret de l’an àlisi d’ aquest període serà entendre l’activitat periodística de Foix com el producte d’un cont ext polític que permet , tot i les diverses fluctuacions, una intervenció decidida en favor del progrés pos itiu de la capacitat d' autogovern del país. En segon lloc, l’altre gran objectiu serà veure la preocupació que tenia Foix per elevar el nivell cultural de la societat ca talana per ta l que fos una societat im portant en el context europeu i es garantís el seu pes a nivell internacional: e n tot moment es m ostra interessat a divulgar les novetats artístiques i culturals i a rebutjar tot allò que és folklòric i anquilosat. En aquest m apa d’ interessos, doncs, queda relegada a un segon pla la creació literària personal, to t i que sembla que Foix hi va treballant de m anera paral·lela en la privacitat però sense una presència pública important. No cal dir que les característiques d’aquest període tan decisiu no es poden bandejar en l’anàlisi de la seva gran producció poètica posterior. Tam bé cal te nir present que Foix era m olt conscient del mitjà d e comunicació que em prava i que bona part de les idees que expressa apareixen matisades respecte a altres col·laboracions m és minoritàries, com Monitor o La Cònsola . El primer problem a que he hagut de re soldre és aconseguir posar ordre a una col·laboració que no només és dilatada en el temps sinó vasta en les seves dimensions, i en molts instants dissimulada am b l’anonimat. D’entrada, interessa m és tenir en compte el que els lectors de La Publicitat podien atribuir a una m ateixa ploma, és a dir, una mena d’”anàlisi de la recepció” d e l’obra periodística més que no pas una anàlisi científica de l’autoria, d’altra banda gair ebé im possible. Tindré en compte, doncs, els articles que, de manera plen ament contrastada, es poden at ribuir amb seguretat a J. V. Foix (al capdavall, més direc tament relaciona ts amb les seve s possibilitats d’in cidència com a figura periodística), bé perquè la signatura coincideix amb algun dels seus 20 pseudònims reconeguts, bé perquè, tot i a nònim s, han estat recone guts com a obra seva. Deixo de banda aquells textos que tot i que semblen de Foix no és possible afirmar-ho amb certesa, com podria fer un lector de l’època. També deixo de banda les seccions que són de Foix amb molta probabilitat, com Informació catalana , però que no van signades en cap moment perquè transmeten una informació molt general o es lim iten a oferir simples notícies d’esdeveniments i que , per tant, també les podia haver redactat circumstancialm ent qualsevol altra persona o f ins i tot ser redactades col·lectivam ent perquè tenen un to força impersonal. Partin t d’aquests criteris, he dividit aquesta col·laboració en quatre períodes en funció de les grans seccions que dom inen cada època. Un primer període, del 1922 al 1927, ve m arcat pe ls inicis de la col·laboració de Foix que són bastant titubejants, am b pocs articl es signats i am b seccions força breus: inicialm ent La premsa estrangera i La premsa nacional , i més endavant el Carnet de l’aeronàutica , en plena dictadura de Primo de Rivera. Els últims anys de la dictadura coincideix en amb una revifalla de la col·laboració signada de Foix que comença la secció que li d onarà més fam a periodística, Meridians , bo i incorporant el conegut pseudònim de Focius entre el 1928 i el 1932. Malgrat el canvi polític i l’estatut d’au tonomia, la secció acaba m arc ant un cert desànim de Foix que he assenyalat am b el títol “l a des il·lusió d’un gran projecte”. Tot i el final de Meri dians , al cap de poques setmanes Foix reprèn el to de les seves últimes col·laboracions amb una nova secció: Itineraris , que és una continuació clara de l’anterior. És una secció molt breu en el tem ps —només es desenvolupa al llarg del 1933—, però amb una presència gairebé diària. Finalment, després d’ Itineraris , la situació convulsa de Catalunya entre el 1934 i el 1936 té una al·legoria clara en els escrits de Foix, que van passant per m oltes seccions i 21 molts pseudònims diferents sense trobar una lín ia definida. Ho he resumit a partir de les dues seccions més importants d’aquests anys, que tot i la seva im portància no han tingut gaire relleu posterior: el Panorama Universal de les Lletres i Els lloms transparents ; amb tot, Foix aprofita rà el títol d’aquesta ú ltima per a un recull de postg uerra que no té res a veure amb els articles d'aquesa secció. Pel que fa als textos sóc conscient de la dificulta t d’una edició crítica acurada i infal·lible q ue no pretenc, 16 però tampoc correspon aquí fer-ne una revisió de to divulgatiu. En la línia de la recepció de l’època que he insinuat m é s amunt, em limitaré a transcriure al m és fidelment possible els tex t os dels diaris, incloe nt-hi —si és el cas— els errors ortogràfics o els de transcripció, per tant no els indico en no ta excepte en casos especials. Am b tot, com que per qües tions tipogràfiques el d iari no accentuava les majúscules, sí que ho regularitz o. Deixo la puntuació tal com està en l’original, encara que sovint és incoherent i només en casos de problemes de com posició (repetició o supressió de línies) o tipogràfics (aparició involuntària de signe s no ortogràfics) em permeto de regularitzar el text, en la m e sura del possible, i ho indico en nota. 16 Els entrebancs són m olts, com ho dem ostraria, per triar un exemple recent, la polèm ica relacionada amb la publicació de les seves Obres Completes a V ENY -M ESQUIDA (2000 i 2002 ) i a V ALLCORBA (2000). 22 II. Els primers passos en el periodisme diari: La premsa estrangera , La premsa nacional i el Carnet de l’aeronàutica (1922-1927) Un cop J. V. Foix signa l’article que inaugura la seva intervenció a La Publicitat , el dedicat a Joaquim Folguera que he analitzat en la introducció, com ença una participació singular i molt significativa de ls plantejam ents ideològics que distingeixen aquesta època. Cal tenir en compte que els articles de Foix reflect eixen la seva visió global de tot allò que envolta la humanitat: els dive rsos camps temàtics són sovint indestriables perquè conform en una unitat superior, així que d ifícilment p odem parlar d’articles o de períodes dedicats exclu sivament a política, soci eta t, literatura o cultu ra en general, sinó que n’aglutinen tots aquests asp ectes: lite ratura i política, doncs, són facetes d’una mateixa realita t. Aquest no és un element nou, sinó una caracte rística ideològica de l poeta de Sarrià, que ja remarca Manu el Guerrero : «En els ar ticles de Foix a Monitor , però, teoria política i teoria poètica conflueixen en una unitat. Sense de ixar de banda les consideracions polítiques, cal destacar com, d’una m anera coherent i exemplar, però contradient la seva pràcti ca poètica avantguardista de Trossos , la teoria literària de J. V. Foix queda definida a Monitor com un tot al costat de la seva teoria política.» 1 1 G UERRERO (1996:101). La c ontinuació d’aque sta afirm ació és mé s discutible, perquè M anuel Guer rero pretén ju stificar els trets classicistes de les obres de Foix per aquests llig ams polítics: «Això és essen cial per a entendre que, en J. V. Foix, la defensa sim ultània de classicism e i avant guarda, de tradició i modernitat, no prov é tan sols d’una con sideraci ó estètica, sinó sobretot d’una política, d ’una política poètica .» ( G UERRERO 1 996:101-2) Si bé és cert que en algun moment el mateix Foix afirma que l’acatament de les norm es lingüístiques era fonamental pe r la recuperació integral del país, la presència d’elements de la tradició es justif ica perfect a ment per la i nfluència d’es criptors de la primera avan tguarda que assum eixen la pert inença a una tradició pe rò que miren de transce ndir-la, c om Max Jaco b o Pier re Reverdy. Vegeu J osep M. B A LAGUER (1997:56 i seg.) 23 La tipologia dels articles i de les seccions d ’aquesta primera etapa tenen unes característiques singulars que no es repetiran en èpoques po steriors: les dues prim eres seccions — La premsa estrangera i La premsa nacional — tracten g airebé exclusivament qües tions d’actualita t política i el Carnet de l’aeronàutica es dedica de ple a un aspecte que pot semblar m o lt marginal però que és molt característic tan t de la biografia de Josep Foix i Mas com de l’obra del poeta J. V. Foix: la seva re lació amb el món de l’aviació. 2 D’altra banda, en totes tres seccions aparei x un altre dels temes característics de la producció periodística d e Foix: la vacil·laci ó en la signatura, am b unes peculiaritats molt interes sants i que, entre altres cose s, generen el problema de l’autoria del Carnet de l’aeronàutica . En aquest període, a banda de la direcció de la secció de lletres del diari, la intervenció de Foix no es lim ita a aquestes tr es s eccions, però tot sovint la seva voluntat d’anonimat im pedeix la identific ació de bona part d’aquests escrits; en tot cas, és una intervenció bastan t irregular, matisada pels problemes polítics del p aís i per les seves peripècies biogràfiques que el distreuen de le s pàgines del diari. En aquest sentit, entre altres elements, és important la col·laboració de Foix en el butlletí d’Acc ió Catalana. El pas per Acció Catalana (1922-1923) fou l’única experiència de praxis política de J. V. Foix. L’hi abocà l’ideari polític predicat des de Monitor . Els dos m odels de l’agrupació unitària que Foix imaginava en el moment de signar la convocatòria de la Conferència Nacional Catalana eren, una vegada més, el de l’exem plaritat dels plantejament s unitaristes, estratègics i rigorosos d’Action Française, que feien 2 Domènec Guansé, en un d els seus retrats literaris n’explica una anècdota força curiosa: «En in augurar- se l’Exposició de Mon tjuïc, el pintor Utrillo li de m anà que fes algun a cosa per tal de contribu ir a animar el biga rrat i sint ètic conj unt del Poble Espany ol. Per com plaure’l, i sem blant-li un bo n negoci , hi obrí un establiment de fabricació i venda de xocolata a la pedra. Un opera ri i una noia tenien cura de fer-lo rutllar. Al mateix temps el feren p resident de la pri m era associació d’aviació civil creada a Barcelona. Havi en adquirit les primeres avionetes esportiv es que solcaren el cel de Cataluny a, i, molts matins, se n’anav a al Prat i, am b Canudes, un verita ble precurs or de l’avi ació, es complaïa en les més arriscades acrobàci es aèries. Després s’e ndinsave n cap a la banda de Coll cerola o cap a la banda de m ar. Ell volia, sob retot, passar per dam unt de Mont juïc i veure ai xí, des del cel, si, a la terra, els depen dents li havien o bert el negoci.» (G UANSÉ 1966: 158-9) . També l’expli ca Jordi M oners, sem bla que a parti r d’una in formació directa, en la presentació de C ANUDAS (1983:7) 24 prevaler el valor col·lectiu de la pàtria per damunt de qualsevol altre valor individual, i l’alta exem plarita t de «la formació de patriotes» en què es fonamentava el feixisme italià de primera hora manifestant la clara vocació col·lectiva de triomfar i de vèncer. Foix dedicà temps i energia a la redacció dels butlletins d’Acció Catalana, que molt sovint no signava, però que confeccionava ga irebé enterament tot sol. Quan s’adonà que Acció Catalana s’estru cturava com un partit polític més, se’n va desentendre. 3 Així doncs, trobem Foix em brancat en divers os fronts i intentant descobrir una línia política en què sentir-se cò mode, am b les filiacions feixistes que assenyala Vinyet Panyella —amb els m atisos que calgui, com veur em en l’anàlisi de ls seus artic les— que tindran un referent en les primer es col·laboracions diàries d e La Publicitat amb la se cció La premsa estrangera . Bona part de les opinions que hi expressa, molt relacionades amb l’ideari que exposa a Monitor (però en aquesta revista d’una m anera més personal i no tan periodística), han de servir p er acabar de perfilar aquesta etapa significativa del Foix més polític. «De 1921 a 1923, Monitor és el testimoni de la teoria p olítica catalana més extrema de J. V. Foix, des de l’adm iració pel feixisme ita lià de Mussolin i fins al respecte per la dis ciplina militar comunista.» 4 La defensa d’Acció Catalana és més la defensa d’un m oviment social que aglutini totes les tendències polítiques i que en forteixi el catalanisme com a ideal intervencionista en la línia dels prim ers temps de la Llig a regionalista; es tracta de superar les disputes de partit i de cohesionar al màxim la soci etat resultant, estenen t el plantejam ent a la Península ibèric a i al sud d’Europa com a ideal de civilització. 5 Era 3 P ANYELLA (1994:5 2) Ben contràriament a aquesta última afirm ació, les dad es de B ARAS (1984) mostr en un J. V. F oix vinc ulat en tot m o m ent a Acció Catal ana, encara q ue la seva pa rticipació s ovint era testimonial i sobret ot es limitava a la presènc ia de la seva si gnatura a La Publicitat . 4 G UERRERO (1996: 96) 5 «Amb la m ort de Prat de la Riba (1917), la cris i de la Lliga Regionalista, la creaci ó dels nous estats europeus sorgits de l a derr ota dels imperi s centrals , la vi olència del Si ndicat Únic i del Sindicat Ll iure, l a Revolució soviètica, els de sastres del Marroc, les oscil·lacions de la política espanyola, etc., amb tot plegat, semblava qu e calia form ular una doctrina diàfan a, orientador a, contundent, que recollís l’herència de Prat de la Riba, en dese nvolupés la doctrina i la co mpletés, di ríem , d’acord am b els principis de Carbonell i Foix, fins a la te meritat. Monitor era una publicació doctrinal, de de bat i que recollia 25 una visió que sem pre s’ha analitzat com a meram ent teòrica, fruit d’una posició d’intel·lectual impossible de portar a la pràctica, utòpica 6 , fins i tot per al m ateix Foix, com recorda Vinyet Panyella: «Quina fou la transcend ència real i efectiva de «Monitor»? Si s’ha de jutjar per la incidènc ia immediata, ben poca. Més enllà de breus referències en la premsa de l’època, o de les polèm iques de Foix amb Pla o Araquistain, «Monitor» no arrossegà entusiasmes, ni fou combatut per oponents ni detractors aferrissats. Les raons de la manca d’adhesi ons cal cercar-les, seguram ent, no tant en un desinterès per part dels seus coetanis, ni tan sols en l’abra ndament, verbal si m és no, de l’ideari, com tampoc en la propaganda de la Itàlia feixista inci pient (en 1921 «Monitor» havia publicat la traducció catalana del manifest feixista de «Il Popolo d’Italia»), sinó en el caràcter excessivament idealista, teòric , allunyat de la r ealita t política quotidiana» 7 . Un punt com aquest justifica plenam ent l'anà lisi contextualitzada dels textos periodístics de Foix: és clar que, allò que en funció de la perspectiva històrica és pura utop ia, no ho és gens si som capaços de re lacionar-ho amb les possibilitats inexplorades d' una època marcada per grans transform acions socials i polítiques. L’entrada de Foix, doncs, en el p eriodisme act iu es presenta en un m oment de gran activitat pro ductiva intervenint a lhora en els últims tem ps de Monitor , en la direcció del butlletí d’ Acció catalana i en les col·laboracions diàries a La Public itat. 8 inform ació dels quat re vents. Es pr oposava sortir de l clos del catalanisme autocomplaent, resclosit o temorenc i sobretot con solidar la cultura i el pensament.» (M ANENT 1992: 21-2) 6 Vegeu G UERRERO (19 96:98 i seg.) 7 P ANYELLA (1989:93 ) 8 Fent costat als plantej aments de Foix, la idea inicial de la Co nferència Nacional Catalana qu e dóna pas a la creació d’Acció Catalana es presenta com una con tinuació de l’ideari de Prat de l a Riba, amb la intenció de conve rtir-se en un movim ent de m asses que superi les lluites partidistes: «La separació de la Lliga és frui t de la seva c reació d’una doc trina naci onalista, de utora de Torras i Bages i enca ra més de Prat de la Riba. És l’intent de crear, a través d’ Acció Catalana, una comunitat cultu ral, no escindida, capaç de governa r-se ella mateixa. És, en resum, l’in tent de nacionalitzar Catalunya. Per a això cal un instrument —que és Acció Catalana— que sigui prou ampli, per sobre d els interessos de partits polítics, per tal de despertar la c onsciència nacional c atalana.» (B ARAS 1984:6 8) 26 II. 1. La premsa estrangera Com totes les que em prèn Foix a La Publicitat , es tracta d' una secció singular. En aquest cas, el que la fa extraordinària, to t i l’existència de diversos precedents en l’anàlisi de la situac ió política, és la ma nera fragmentària de tractar la informació a partir de les fonts que utilitza. 9 Prenent com a base les notícies de diaris de tot Europa, exposa els temes d’actualitat m és important s relacionats sobret ot amb la política internacional, tan trasbalsada després de la gran guerra, però també hi incorpora aspectes de la vida cultural. Vinyet Panye lla comenta que «Les fonts d’informació habituals eren, a més d’«Action Fr ançaise», mo lt diverses i de signe polític d iferent: «L’Humanité», «Journal des Debats», «Le Figaro», «L’Echo National», «L’Ere nouvelle», «Il Popolo d’Italia», «Il corriere della Sera», «Il Mondo», «La Tribuna», «Avanti», «Il Seccolo», «La Stam pa», «La Id ea Nazionale», «Le Journal de Genève», «Times», «Berliner Tagesblatt», «Frankfurte r Zeitung», «Vorwaerts», «Die Zeit», entre els més im portants de l’època.» 10 Els articles apareixen com a textos informatius, tot sovint com a simple cita o paràfrasi de fragments d’altri, i no pas com a articles d’op inió o resum s de notícies — formes més trad icionals que utilitzarà en altres seccions d e l diari—, presentats am b una pretesa objectiv itat periodística. És clar, però, que la tria dels tem es i la selecció dels textos i de les referèncie s ja im plica una pr esa de partit, un posicionam ent que sovint cal llegir entre línies per no arriba r a malinterpreta r la posició de l’escrip tor, especialment en un moment tan delicat de la història política de Ca talunya i d’Eu ropa, i en un moment que Foix participava de ple en els primers passos d’Acció Catalana; potser és 9 La fórm ula fragmentària, b en caracterí stica del pe riodisme de Foix , tam poc no és no va: ja l ’havia utilitzat a Trossos i a La Revi sta . 10 P ANYELLA (1989:10 5) 33 que té en l’opinió pública, que justifi ca la voluntat d’accedir a una plataform a periodística per transm etre les seves idees, com està fent a La Publicitat . Tot seguit, els històrics i pr ecipitats esdeveniments d’Ità lia ocupen tota l’atenció de l’articulista de manera que no torna a aparèixer la qüestió d’ orient fins al 3 de novembre però ja des d’una posició menys central; és cl ar que per al futur d’ occident l’ascens del feixisme és molt m és decisiu que la revolució tu rca. L’article es ce ntra en les relacio n s entre Grècia i Turquia i com s’ha arribat a la pau malgrat les tensi ons, sobretot quan hi ha un problema tan delicat com el de les mino ries nacionals. En aquest article, Foix torna a citar un fragment de Le Temps , que li serveix per fornir elements per a la seva idea d’agrupació catalanista que vol per a Acció C atalana. Cal saber que el “nacionalisme” d’Angora encarna actual ment la mateixa consciència turca. Tots els tur cs són nacionalistes i viuen i combreguen en un mateix esperit. Al liberats de tota preocupació purament política, formen bloc; en tot cas, per llur mateixa cohesió, testimonien la falsedat de la idea estesa per Occident, que Turquia era incapaç de sobreviure als mals prof unds de les darreres guerres. Deia un vell turc que “és més di fícil de fer desaparèixer un vell imperi que de bastir sòlidament una jove nació”. El 7 de novembre torna a dedicar tota la secció a «Els afers d’Orient» tot fent un seguiment als darrers esdevenim ents revoluci onaris que s’estan produint a Turquia. És important la defensa de les dem ocràcies entese s a la manera occident al i la separació de la religió dels af ers polítics, que són dues constants en la posició polític a de J. V. Foix. «Comentant el “Man chester Guardian” les primeres notíc ies relatives a la possible deposició del Soldà, deia que les conseqüè ncies d’aquest esdeve niment poden tenir pel món la mateixa importància que ha tingut la supressió del poder temporal dels Papes. Això permetrà al poble turc d’acceptar el rè gim democràtic i de posar-se al m ateix nivell de les nacions occide ntals. La decisió dels kema listes prova indubtablem ent llur coratge i tindrà les simpaties i l’aprovació de les nacions occidentals.» I, en la pugna per mantenir un cert grau d’autoritat del govern de Constantinoble enfront dels 34 revolucionaris kem alistes, la posició de l’artic le és prou taxativa en contra de les velles estructures, però aquesta vegada pren ent la in formació de l diari feixista Il Popolo d’Itàlia, amb la qual cosa dóna una idea de qu ins són els aspectes que en aquesta època incipient del f eixisme italià podien se duir ideològicam ent l’escriptor de Sarrià: Per als italians que segueixen amb simpatia la renaix ença d’un país que reconquista la seva llibertat, el Govern de Constantinoble deixà d’existir el dia que fou sobrepassat per un Govern més jove que imposa davant del m ón el dret a la seva existència, anul·lant l’ acció dels imperialismes estrangers que cometer en l’equivocació de no tenir-ho en compte. Donat que, a Turquia, entre el movim ent kemalista comencen a accentuar-se les postures que demanen un acostam ent als social istes russos o bé una defensa d’una visió islàmica i asiàtica del món enfrontada a la visió occidental, la posició de La premsa estrangera canvia radica lment en els últim s articles que s’hi ref ereixen i comença a citar els periòdics que es distancien de les posicions turques i de manen rigidesa i unitat sobre el tema a les potències europees. Així, en l’article del 9 de novem bre, citant un dels informadors habituals de la secció, Bainville de l’ Action Française , comenta: «La situació turca ha canviat d’aspecte de vu it dies en aquesta part. Els turcs que han destronat el Soldà, que ex igeixen que Constantinoble el s sigui retornada i moltes d’altres coses, ja no són nacionalistes. Són fanàtics revolucionaris. És impossible de lliurar-los u na gran ciutat en el qua l els interessos de Fran ça són considerables i on el prestigi de França hi és aparellat. L’as ietism e i el fanatisme s’han emparat de l’Assemblea d’Angora. El m ateix Mustafà Ke mal s’hi troba sotmès. L’Assemblea dicta les ordres més extravagants als seus delegats i aquestes ordres són absolutes: qui no obeeix esdevé un traïdor.» Aquestes pretensions tur ques provoquen un article de La premsa estrangera , el del 10 de novembre, on la veu de l’articulista no queda tan diluïda en les cites d’altri, preocupat per la possibilitat imm i nent del trencament de la pau: «Ens trobem , doncs, 35 inevitablement, davant aquesta eventualita t que es voldria ev itar: la guerra pot recomençar a Orient. No pas tan sols entre els turcs i els grecs, sinó entre els turcs i les tres potències de l’Entesa, am b interven ció probable dels Estats balcànics que Anglaterra determinaria a reem plaçar o a s ecundar Grècia. S ense fer cap pronòstic sobre els esdevenim ents militars es veu f àcilm ent la situació política en què e s trobarien els turcs. Rompent amb les potències occidentals, tornarien a dependre novament de Rússia. Fins i tot en d ependria m és estretamen t que durant el curs de ls dos anys darrers. Els Soviets esdevindrien els àrbitres entre Àsia i Europa.» Aquest colofó reintrodueix un dels elements bàsics de tem ença: l’ascens del paper dels comunistes russos en les relacions internacionals, que per a més d’un re pr esentant de les democràcies occidentals (i en certa manera també per a Foix) h a ju stif icat el cop de Mussolin i. L’interès es palesa també en l’article del 17 de novembre que fa referència a la celebració del primer Congrés comunista turc. Aquest article coincideix amb la breu crisi de la secció que conduirà a l’aparició de la signatura després d’uns quants dies de silenci i d’una lleugera remodelació que incorpora caricatur es als artic les. La situació a Itàlia i a Rússia o cupa l’interès de la secció a partir d’aquests moment s, de m anera que el tema d’Orient és ob lidat i només hi ha una mínim a referència en l’article del 30 de novembre. II.1.1.2. El feixisme italià La visió de Foix sobre l’ascens del feix isme a Ità lia té un paper central en les col·laboracions de La premsa estrangera . En primer lloc, per una qüestió d’oportunitat: la consolidació de la s ecció coincid eix de ple am b els grans esdeveniments de la m arxa sobre Roma dels feixistes i la presa del poder per part de Mussolini; però tam bé, en segon lloc, per l’interès especial amb què Fo ix seguia la ideologia feixista, com ja 36 s’havia demostrat en els seus articles de Monito r . Abans, doncs, de la famosa polèmica amb Josep Pla, els articles d’aqu esta secció ja incideixen en la seva vinculació amb aquesta ideologia. 16 Tot i que la posició periodística de l’autor de La premsa estrangera és d’una pretesa objectivitat tot recollint informacions o com e ntaris apareguts en diaris europeus, la selecció que en fa ja és una indiscu tible presa d e partit. En el cas de la situació a Itàlia s’observa una certa adm iració per un líder que ha sabut diri gir un moviment d’exaltació popular fins a conduir-l o a la presa del poder. L a primer a anotació que tracta el tem a a La premsa estrangera és del 13 d’octubre del 1922, a partir del subtítol «El feixisme vist per un anglès», que cal emparentar am b els articles c ontemporanis que tracte n la qüestió turca en relació amb el colonialism e i amb la posició crítica de Foix respecte a la influència de l’imperi britànic a la Me diterrània; la nota recull una cita del Times : “En Mussolini, en un recent discurs, ha declarat que Itàlia és una Nació, però no un Estat i ha de manat l’organització d’un Estat feixista. No és prou clar quina cosa entén En Mussolini per Estat feixista. El seu propòsit, tot conser vant una tolerància desdenyosa pel sufragi universal, sembla ésser l a formació d’una oligarquia nacionalista agressiva, sota el règi m de la qual, els ciutadans es dividirien en tres categories: La dels simpatitzants, la dels indiferents i la dels enemics. Respecte a la política estrangera En Mussolini manifesta hostilitat violent contra Anglaterra i declara que la Mediterrània ha d’ ésser controlada pels pobles que viuen dam unt les seves ribes. És difícil creure que aquestes idees caòtiques representin la veritable mentalitat del poble italià. Aviat però estarem més ben informats sobre els seus propòsits.” 16 «El feixisme gaud í de tota la simpatia i l’ad miració teòrica per part de Foix en els seus inicis, vist co m un m oviment soci al que naixi a per a la recons trucció d’ un país qu e vivia e n m ig d’una si tuació de des o rdre i de «dissoluc ió de la pàtria», el m oment imm edi atament posterior al Tractat de Versalles. Com a movim ent social donava cabu da a tot un vessa nt de mi sticism e, d’idealism e, que culm inava en l’enaltiment del conce pte de pàtria i de la seva plena realització. Entre 1920 i 1922  els anys de «Monitor»  , el feixisme, segons Foix, «era l’espectacle de la restauració naci onal», on co nvergien el sindicalisme i el nacionalisme.» (P ANYELLA 1989:10 8-9) Però: «El progra ma de «M onitor», ex pressat pe r Carbonell al gener del 1923, consistia en el rebuig simultani d el separatisme català, segons expressió del mateix Foix, i d e l’iberisme de Cambó, en paraules de Carbon ell. A això, Foix i Carbon ell hi oposaven allò que ells an omenaren una política nacion al catalana; és a dir, un nacion alism e integ ral amb un fons federalista.» (C ASASSAS 1999:272 ) 37 Aquest últim paràgraf, marcat per l’aparen t sorpresa del periodista anglès, no deixa de remarcar una certa adm iració per part de l periodista català, perquè pot veure en aquestes paraules un trencament de l’ordre polític contemporani que per a ell és negatiu per feble, fruit d’una contesa bèl·lica, i un a defensa de l’autode term inació que podria enllaçar perfectament amb la seva idea de defensa nacional de Catalunya emparentada amb els pobles occitans, així com amb la idea d’ una llatinitat forta que fos sobirana a la zona. 17 Pocs dies després, el 22 d’octubre, co menta l’acord de col·laboració entre els feixistes i D’Annunzio, a partir d’uns fragments de la Tribuna de Roma, que no són del tot aliens a afirm acions del Foix de l’època: «Com és sabut, el comandant dels Fasci ha deliberat d’organitzar, sobre nove s bases, la federació dels seus legionaris per a fer-ne un organisme pur i potent de propaganda n acional per a la pacificació del país i l’elevació espiritual del poble italià per damunt de tots el s partits.» Cal recordar que en aquests mom ents s’està consolidant Acció Ca talana, que Foix entén decididament com un moviment social ben diferenciat de la dinàm ica d’un partit polí tic, la qual c osa acabarà topant amb la lín ia majoritària de la formació. 18 17 En aquesta defensa de la “llatinitat”, que aparei xerà més claram ent a Meri dian s , Jaume Val lcorba hi veu la influència de l’”École romane” i de Charles Maurras. (V ALLCORBA 2002b:37 -9) 18 Foix ho explica així en conversa am b Narcís Com adira: «Acci ó Catalana va t enir un com ençament doble. Va s orgir p rimeram ent un grup, al qual jo perta nyia, am b el nom d’Acci ó Cata lana. La j oventut nacionalista de la Lliga va ag afar de seguida aquest nom d’ Acció Catala na i van rectifi car les bases de l’Acció Catalana inicial, la nostra, que de fensava un tipus d’orga nització a la qu al poguessin pertànyer els catalans, fossin del partit que fossin . A l’Acció Catalana inicial, hi podia pertànyer tant un carlí com un republicà, però havien d’acceptar uns principis bàsics molt radicals: parlar i escriure en català, fer la se va propagand a comercial i industrial a l’interio r de Cata lunya en català, ser subscr it a un diari català, portar els fills a una escola catala na i, si no n’hi hav ia, reunir-se uns quants pares i formar-ne una. Però, immediatament, els de la Lliga ho v an convertir en un grup polític. Hi va en trar en Martí Esteve, que era amic meu, i d’altres provine nts de la Lliga i de la re dacció de La Revista . Així d oncs, Acció Ca talana esdevé un grup polític...» (F OIX -C OMADIRA 1985:10). És, però, una explicació poc co nvincent feta m olts anys després, sobreto t si tenim en compte la inte rven ció política de Foix en favor d’Acció Catalana en determinades c onteses electorals. La idea de moviment nacional aglutin ador que deixa de banda discussions de partit és a la base d el feixisme; Robert Paris parla de la revista La Voce com un dels preced ents: «se proponía, en particular, crear “un órgano al m argen de los partidos... que afir me principios por encima de las luchas políticas...” Era una de las primeras expresiones de esta total idad que, para el naci onalismo, debía realizarse e n la nación por e ncima de las clas es y de l os parti dos.» (P ARIS 1969:31-2) 38 A partir del 26 d’octubre, amb «La situació política a Itàlia», les referències a aquest tema que apareix en a La premsa estrangera són constants. D’entrada, parla ben explícitament de «la grandiosa m anifestació feixista a Nàpols» (que serà el títol de l’article de l’endemà, 27 d’oct ubre) i es centra en la crisi econòmica que preocupa Itàlia. El discurs de Nitti destinat a demanar la col·laboració de totes les forces polítiques italianes, es resum en tres condicions: Primera, fer conèixer al país íntegrament la ve ritat de la seva situació actual; segona, que els interessos de classe p assin a segon rengle; tercera, que els partits polítics comprenguin que la salvació de l’Estat és condició de vida per a cadascun d’ells mateixos, i cessin de posar a primera línia llurs interessos electorals. L’article prepara, doncs, la defensa que en fa el 27 d’octubre que com ença significativament amb unes afirm acions concretes: «Tota la vida polític a italiana gira al voltant del feixisme. La m anifestació que aca ba de tenir lloc a Nàpols, desenrotllada ordenadament, ha tingut tota la grandiositat que n’esperaven els entusiastes d’aquesta formidable organització. Segons la “Tribun a”, de Rom a, el discurs del creador i organitzador del feixisme era especialment espe rat per la seva im portància en l’actual crisi política i pa rlamentària italiana. Sota aq uest aspecte, però, no es pot pas dir que el discurs hagi aclarit la situació. Sòlid ament i ne tament construït, el discurs de Mussolini té notable importància en quant fixa alguns punts de la do ct rina i de l’acció feixista.» I, després de citar algunes informacions de la p r em sa italiana, acaba l’article amb un privilegi especial que no sol incorporar la secció: la cita textua l d’un fra gment de l discurs de Mussolini q ue cal enten dre com allò que m és atrau l’escriptor català de la ideologia feixista : Del discurs de Mussolini, és bell el paràgraf que traduïm a continuació: “Havem creat el nostre mite: el Mite és la Nació. El mite és una fe, és una passió; no és necessari que sigui una realitat. És una realitat en quant és fe, esperança i co ratge. Ara nostre mite és la Na ció, el nostre mite és la grandesa de la Nació. I a aquest mite, a aquesta grandesa que nosaltres volem traduir en realitat completa, nosaltres subordinem tota la resta. Per nosaltres, la Nació é s sobretot, esperit, i no tan sols territori: Hi ha Estats immensos de territori, que no deixaran cap 39 senyal a la història humana, i no és tampoc el nombre, perquè hi ha hagut Estats gairebé microscòpics a la història, que han d eixat documents memorables i s’han Imm ortalit zat en l’art i en la filosofia. La grandesa de la Nació és el complex de totes aquestes condicions. Una Nació és gran quan tradueix en la realitat la força del seu esperit. Roma és gran quan per les petites democràcies ru rals encomana el ritme del seu esperit a tota Itàlia; després topa a mb els guerrers de Cartago i ens trobem amb la primera gu erra de la Història: una de les primeres; de mica en mica, porta després les àgui les pels extrems confins de la terra, però essent sempre l’Imperi romà una creació de l’esperit, perquè les armes les han dutes l’esperit dels legionaris romans.” El 29 d’octubre cita una en trevista a Mussolini del Manchester Guardian , «Mussolini ha dit: Sent o una profunda necessitat de pau i d e reconstruc ció». Hi destaca sobretot el paper fonamental del feixisme a l’hora de frenar l’ascens del com unisme a Itàlia, am b un to plenament paternalista típ ic d’aquest moviment. «La suprem a ambició i la més bella esperança de la m eva vida ha n estat i seran sempre de veure les classes treballadores més ben tractades i posades en condicions de viure en form a digna dels ciutadans d’una gran nació. ( ...) Jo no puc admetre la clàs sica concepció m arxista del socialisme i nego que l’esdevenidor del prol etariat pugui desenrotlla r-se a través de la lluita de classes. Crec, en ca nvi, en llur cooperaci ó. El Govern feixista dedicarà tots els seus esforços per a la creació d’una dem ocràci a agrària basada sobre el principi de la petita propietat.» Després de la presa del poder per Mussolini, La premsa estrangera de l’1 de novembre li dedica tot l’article «E ls esdeveniments d’Itàlia». Se centra, en general, en la reacció dels feixistes contra el comunism e, però també en la incertesa que implica un acte de força com aquest. És evident que les accions violentes que han du t a terme els feixis te s han acabat p er trencar aquella admiració prèvia i es constitueix, ja en aquest m o m ent primerenc, en un m atís important de 40 distanciament d’aquella doctrina; més endava nt, la separació ideològica serà m olt més evident, malgrat els articles teòricament apologètics del 1924. 19 El corresponsal del “Petit Parisien” a Ro ma, comunica que Itàlia viu actualment un període im portant en la seva història i que la jornada del 28 d’octubre no l’ oblidaran els romans. Què hauria esdevingut si els feixistes no haguessin obtingut satisfacció i s’haguessin vist obligats a recórrer a la força per a executar llurs plans? No és possible l’imaginar-ho. L’endemà, 2 de novem bre, la secció es titula «L’era feixista a Itàlia» i com ença amb una entrevista a Mussolini amb frases tan destacades com aquesta: «H avem donat el primer exemple, no solam ent italià, si nó europeu, d’una revolució sense revolta. Contemplem amb orgull la nostra obra.» Tot segu it es centra en diversos elogis sobre la figura del líder feixista extre ts de la premsa francesa 20 : 19 En els primers articles de Mon itor no sembla condem nar les accions bèl·liques; per exem ple, encara que amb un llenguatg e molt “poètic”: «Un bell dia Catalunya i Irlanda, nacion s lliures, pugnaran, cadascuna de l a seva part, pe r llur expa nsió nacional . Dóna tant s tombs el pl aneta on sojor nem! I un be ll dia encara, aquests dos Estats  e n torn del s quals gira rà per ventura un Imperi !  , al cor de l’Àfrica o damunt els illots fl otants de la M editerrània , estendran llurs forces en línia de com bat i la sant a bandera catalana i la bandera irlan desa, davant per dava nt, s’apa rellaran a una lluita ma gnífica de conq uista.» (F OIX 1985b:364) Tal vegada els esdeve niments més recen ts de la independència d’Irlanda (amb la fragmentació de la nació i les lluites internes) con tribuï en a canvia r el posicionament de Foix respecte a la lluita. Aquestes pos icions inicials permeten a U CELAY (1991:73 i seg.) e mparentar Foi x i Carbonell a mb el feixisme almenys fins al 1934 am b l’aparició de P unts de me ditació cat alanist a . Val a dir que en la seva proposta Ucel ay no té en com pte altres te xtos d’aques ts anys que de mostren t ot el contrari, i fi ns i tot arriba a parla r de Monito r com a grup de pressió quan la seva tira da amb pro u feines su perava el ce ntenar d’exemplars. «La complexitat i la radicalitat de les teories defensades per Monitor s’allunyave n tant de la realitat que no és estrany que no tingu essin a penes ressò social. Avui aquestes teories sorprenents i utòpique s no deixen de semblar-no s un testimoni insòlit i cons eqüent amb l’època convu lsiva d’entreg uerres d’una Catalunya moderna qu e maldava per reforçar la seva identitat cultu ral i política enmig d’u n estat en descom posició i d’u na Europa q ue vivia la cai guda dels im peris i la naixença de noves nacions paral·lelament a la revolució soviètica i a l’esclat d els moviments feixistes a Itàlia.» (G UERRERO 1996: 98) 20 La connivència d’una part de la prem sa internaciona l, espe cialment la frances a, en els prim ers moments del règim feixista és indicativa de l ’ambigüit at de la si tuació. S’ hi poden tr obar exem ples a P ARIS (1969: 119-121) N o tenir-ho en compte és, a ban da de descont extualitzar det erminat s posicionam ents, oferir una v isió parcial ben allu nyada de la realitat no se sap ben bé amb quins fins, com en l’article «El catalanismo fascista de J. V. Fo ix» de Ja ume Vallcorba, a paregut a La Vanguardia el 3 de maig del 2002, en què, a més, retreu una pretesa conversa am b l’autor: «Le pregunté : “Así, pues, ¿es usted maurrassia no?” Y m e respondió: “L o fui, en efecto. Aunque no siem pre. Más tarde m e hice fascista”.» Però continua: «El fascismo fo ixiano fue más bien circunstan cial, brevísimo en el tiempo (empezó alrededor de 1920, p recisamente cua ndo la i n fluenci a maur rasiana se hací a sentir con m ás intensi dad en Europa) y de proyección probablem ent e nula. Secundó a su amigo Josep C arbonell en la idea de propagar este ideario a través de una publicación política.» (V ALLCORBA 2002a: 7). Val a dir que en el vol um qu e tracta la seva biografi a, lluny de l’estirabot medi àtic, aquesta part queda més ben conte xtualitzada. (V ALLCORBA 2002b:4 7). 41 Aquest ex orador socialista, aquest combatent apassionat, és tanmateix un esperit polític. D’ençà del dia que l’any passat en què el feixisme, contra la seva voluntat, s’havia constituït en partit, no havia cessat, d’acord amb Vecchi, comandant general de la milícia feixista, i actualment cap del grup parlamentari, d’exercir la seva influència en el sentit de la moderació. En dies successius, els articl es del 3 i el 4 de novem bre, recull els comentaris de la premsa francesa que és reticen t a l’ascens de l feixisme a Itàlia, esp ecialment per la política exterior que vol adopt ar i que afecta les fronteres amb França, però també per com quedaran les garanties indivi duals a l’e stat feixista. L a premsa anglesa, en c anvi, aprofita la seva distància geogràfica i es limita a observar am b bons ulls el fre als socialistes q ue ha comportat l’ ascens del feixism e, tot esperant esdeveniments. Més intensa és l’eufòria am b què han rebut els fe ix istes alemanys els esdeven i m ents italians: «L’èxit feixista ha impressionat profundame nt els partits nacionalistes alemanys, els quals es pregunten si no els serà per ventura a ells possible d’obtenir un resultat idèntic. Davant la probabilitat de pertorbacions com unistes a entrada d’hivern, és possible que les dretes al emanyes s’aprof itin per a organ itzar un m oviment feixista que s’escam paria per tota alemanya.» (4 de novem bre de1922) És significatiu que, des d'alguns periòdic s de l’època dels estats dem ocràtics occidentals, les accions comunistes siguin vist es com a pertorb acions i, en canvi, les feixistes com a expressió d’un ordre, i això que tant en un cas com en l’altre encara eren processos primerencs que estava per veure com s’havien de consolidar. En qualsevol cas, és una situació momentània que com par tia Foix i que afectava inevitablem ent la seva posició ideològ ica. En dies posteriors, el 8 de novembre es fa ressò de l’admiració am b què s’ha acollit el feixisme entre una part de la prem sa iugoslava i hongaresa; l’endemà, però, 9 de novembre, am b l’ascens del movim ent feixis ta a Hongria, cita els comentaris que comencen a ser reticents a aquest tipus d’acció, que s’estén no només a Hongria, sinó 42 també a Alem anya i fins i tot a França. Acaba am b un fragment de l’ Humanité , que comença a ser im portant per marcar distàn cies de Foix respe cte del feixism e perquè l’ús de la força encara que hagi fe t un favor a les potències occi dentals parant l’ascens del socialisme no deixa de ser perillós, se gons la pròpia veu de l’articulista. Qui gosarà negar els ràpids progressos de la idea de dictadura i d’un cop de mà? Les classes en lluita es disposen a as saltar les barreres legals i arreu del món a quest estat d’esperit anuncia g reus pertorbacions civils. A França els esdeveniments es poden precipitar en aquest sentit. Els partits políti cs es troben en plena disgregació. Tots cerquen un mètode que a darrera hora es reconeixen im potents per a formular. 21 Malgrat això, la figura de Musso lini continua apareixent amb un to més aviat positiu el 16 de novembre i el 17, on es refereix a la reaparició del diari socialista Avanti i al desig italià d’influència sobre Àustria volen t-hi donar un aspecte de recuperació de la normalitat d e la situació social i de l’acc ió de go vern. Segueix dedicant-li una anotació del 19 de novembre, que com ença «Roland de Marès, al “Temps”, fa notar com Mussolini és la gran figura de l’actualitat eu ropea. Cal saber si és realment un home d’Estat, si té geni polític. Ha reeixit pe r un prodigiós cop d’audàcia a imposar-se a la direcció dels afers del seu país, i això basta per a concentrar en ell tota l’atenció.», i continua amb aquesta altra: A l’”Opinió”, Josep Chastenet diu que amb Mussolini “l’acció ha triomfat del verb”. És possible, però cal recordar que el cabdill feixista ha discorregut molt abans d’obrar. Això no vol dir que aquest cap no sigui una personalitat extrem adament cu riosa i l’aventura d’aquest fill alfargaire arribant al poder suprem a trenta-nou anys no és fet i fet una cosa banal. El col·laborador d’”Opinió” no exage ra quan pregunta quina carrera de condottiere, quina car rera de Cèsar de la decadència fou més sorprenent que la de Mussolini. 21 De fet, l’ascens de les actituds dictatorial s era imparabl e: «Més enllà dels condici onants i nterns, el context europeu i m undial afavoria el bonapartisme, els governs feixistitzants, la intervenció dels m ilitars en la política. De Mu ssolini a Hitler, Europa viu una dècada llarga d’implan tació de règims dictator ials: Itàlia, Espanya, P ortugal, Polònia, G rècia, Iugoslàv ia, Hongria, Rom ania, Bulgària, Alem anya, Àustria..., els quals pl antegen q üestions tals com la fortalesa de l ’Estat en el període d ’entregue rres, el pa per del parlamentarisme, la capacitat de la classe p olítica, el protagon isme militar, els entrebancs en les vies cap a una dem ocràcia m oderna, civil, sòlida.» (R OIG 19 92:2) 49 industrials alemanys», que dem ana l’ampliació de la jornada labora l per sortir de la crisi. Els com entaris del diari francès m ant enen la idea que no són els treballadors alemanys els únics que han de rebre les cons eqüències negatives de la cris i. «El patró alemany pot parlar així? És que tots els industrials alem anys han rebut les conseqüències de la baixa del marc? És qu e, per ventura, la m ajoria d’ells no han escapat d’aquesta causa de ruïna i fins i tot han gaudit del privilegi de treure’n beneficis copiosos? Després d’haver evitat i àdhuc explotat la calamitat pública, tenen tota l’autoritat desitjable per a exhortar llur Govern a provo car un combat contra els obrers?» Unes crítiques que La premsa estrangera completa, al final d ’aquest mateix article, prenent el com entari del Petit Parisien : «El poble alem any passarà un hivern més rigorós que cap dels m és durs períodes de la guerra. Alemanya evoluciona am b una rapidesa progressiv a. Caos polític, anarquia en els costums, capgiram ent de les condicions socials, esfondrament de les financ es públiques, etc. (...) Les repercussions d’aquest esdeveniment sobre la s ituació inte rior de l’Alem anya fan caducar els p lans de reformes més ben concebuts. De tots el s perills alemanys, el m e nys previst és l’esfondrament financier i, sense dubte, l’ esfondrament polític correlatiu que a hores d’ara és imminent. Davant d’això es pres enta un dilema: Anarquia o Monarquia. El Govern republicà alemany es trobarà aquest hivern amb una crisi interior molt greu.» El tema es repeteix en l’article del 28 d’octubre, amb un com entari sobre les conseqüències econòmiques de les dures cond icions del Tractat de Versalles sobre Alemanya, però am b la voluntat i el c onvenciment que les seves finances es recuperaran. Tenint en com pte aquesta situació crítica, no és estrany que en articles successius, després dels esdeveniments polítics d’Itàlia, La premsa estrangera es preocupi per com són rebuts per la societat alemanya. El 5 de novem bre apareix el comentari «La premsa 50 alemanya davant el feix isme», en què tots els diaris cita ts n’esperen coses positiv es i no descarten la possibilitat d’expansió de l moviment feixista; la qual cosa no necessàriament ha de suposar que la posició de Foix sigui favorable a aquesta expansió. El 8 i el 18 de novembre torna a la crisi al em anya, parlant de la inestabilitat social que això comporta. El segon dels articles co mença: «A l’”Humanit é”, Paul Lluís, en referir-se a la crisi anterior alemanya, diu que aquesta crisi no és pas solam ent parlamentària i m inisterial. Si fos aquest el seu caràcter, el seu interès seria medioc re. No; aquesta crisi és profunda: és el problem a de la revolució obrera, que es presenta una vegada més.» A La premsa estrangera és molt im portant, i Foix ho té en compte en tot moment, la posició ideològica dels diaris ci tats, per això com pleta la informació de L’Humanité amb una cita d’ideologia totalm ent oposada, d’ Action Française , igualm ent preocupada per la possibilitat d’inestabi litat política a Alem anya: «No podem pas dir que el que passa a Berlín no ens interessa . Tenim un crèdit massa gros sobre els alemanys perquè poguem restar indiferents a la m anera com es governen. Com a veïns d’un poble capaç a cada moment de cercar una re venja, els efectes de l’anarquia i els efectes de l’autoritat a Al emanya entren a la zona de la nostra vigilància.» Cal notar especialment que el presagi de la revenja ja era ben viu només quatre anys després del tractat d e pau i en plena cris i econòm ica alemanya. Aquest problema devia ser vox populi en aquell moment, però és important que el tractin diaris europeus de tendències diverses; esdevé també el tema ce ntral de l’article del 3 de desem br e de 1922, amb una prem onició gairebé absoluta dels fets futurs, i això que encara faltaven més de deu anys per a l’as cens dels nazis al poder. I ací ve la cosa alar mant: l’entesa germano-russa per a una pròxima guerra de revenja. El “Daily Mail”, en revela fins i tot els documents recollits a Berlín i a Munic. Es tracta no menys que d’un acord conclòs entre Alemanya i els Soviet s, de caràcter militar, segons el qual un formidable exèrcit rus protegiria la frontera Oest del Reich. Per a això Alemanya curarà de no violar el tractat de Versalles tot 51 preparant la guerra i una frontera única russo-alemanya. A la vegada construirà una nova flota, poderosa, equipada pels russos, que es prepararia per a la guerra a la mar Bàltica; faria una lleva sobre el territori rus dels milions d’hòmens que li són necessaris i organitz aria els 100.000 autoritzats pel tractat de Versalles. Per a constituir una sola fr ontera, però, cal que Polònia desaparegui. Alemanya, segons el “Daily Mail”, així ho té acordat. Però, això anirà a càrrec de Rússia ... Creuen a Berlín que calen deu anys de preparació per a ter minar aquests preparatius de guerra de revenja. L’”Action Française”, tot hora a l’aguait, pregunta: Cap on va Alem anya ? Aquesta preocupació de f ons, que repeteix el 13 de desembre am b el títol «Hi ha un acord militar germ ano-rus?», assenyala l’interès que Foix m anté per les qüestio ns alemanyes en els articles on ja apareix la seva sig natura, centrat en general en el tem a de la greu situ ació econòmica agreujada per le s compensacions que ha de pagar per la guerra i que empitjora la seva re acció. Amb el canvi d’any, passa a ocupar-se del te m a a partir de l’ocupació francesa del Rhur, recollint comentaris contraris de la prem sa anglesa, el 9 de gener de 1923, sobre la inadequació d’una acció unilateral per part de França que deixa fora d e lloc els altres estats alia ts: «Tots els diaris anglesos insiste i xen i repeteixen que França està en l’err or i que és una follia preten dre tallar les artèries de la prosper itat a Alemanya i al m ateix temps fer-se pagar les en ormes sum es degudes a títol de reparacions.», plantejam ent que completa re portant les discrep àncies sobre el te m a de la premsa francesa en funció de la seva ideologia. 26 Finalment, torna a tra ctar el tema l’1 1 de gener a «La m arxa de França cap al Rhur» i el 21 a «Contra l’ocupació de la Rhur». En el prim er és interessant el comentari so bre 26 Entenc, donc s, que Vinyet Panyella en fa una anàlisi errònia quan diu que Foix és favora ble a l’ocupació fra ncesa: «Foix remarcava l’expansió política i econòm ica de França com a conseqüè ncia natural de la unitat ge ogràfica i del final victor iós de la guerra. Els pactes amb els aliats impedien un dels objectius franc esos, l’ocupació de la conca del Ruhr, plantejament conflictiu en una doble direcció: en l’aliança franco-anglesa, i en la situació interna d e França, amb els partits i movi ments d’esquerra en contra de l ’ocupació. (...) En el fons, el que feia Foi x era posar de m anifest la conveniència de superar les divisions i nteriors en fa vor de l creixem ent i de l’e xpansi ó de la pàt ria, m algrat que fo s amb l’exem p le d’una pàtria tan centralista com la francesa. Una vegada més era l’exe mple d’Action Fra nçaise el que, amb la tria i el comentari del problem a, volia remarcar.» (P ANYELLA 1989:106) 52 les posicions de la premsa alem anya: «D’aquesta Premsa, l’extrem o-esquerrista condemna la invasió militar francesa sense ex citar les passions nacionalistes, m entre que la Premsa nacion alista imita l’exem ple de la Premsa francesa tot fent una apel·lació als sentiments d’odi i de violència.» i tot se guit « Vejam ara la Prem sa francesa. Agafem els extrem s: L’”Action françai se” i l’”Humanité”»; en el pr imer cas hi ha una defensa aferrissada de les accions violen tes, mentre que la premsa socialista fa una clara crítica al govern en el marc de l’inte nt d’unitat dels proletaris dels diversos estats, un intent que interessa especialment Foix, que hi veu la m à dels bolxevics russos perquè en l’article del 21 de gener copia el te xt íntegre del co municat rus contra l’ocupació fran cesa: «Heus ací el text íntegre de la protesta elevada per la Rú ssia soviètica als pobles de tot el món contra l’”agressió im pe rialista”. La publiquen la Pr emsa comunista estrangera i creiem que interessarà els nostr es lectors per tal com és un bell exemplar de litera tura bolxevic i, a la vegada, d’una literatura política molt pre-guerra ...» Aquesta introducció no fa més que aler tar sobre el per ill bèl·lic i, per tan t, interessadament Foix marca distàncies sobre les posicions comunistes, però també sobre el s partidaris de les a ccions violentes. 27 27 Tot i que F ERRATER (1987:37) explica el distanci ament de Foix respecte al fei xisme a partir de l’a fer Matteotti, que P ANYEL LA (1989:108-9) parl a d’un cert acostament ini cial però m atisat ben aviat, i que G UERRERO (1996:118) fins i tot l’hi relaciona fins al 1934, cal insistir que Foix hi veu aspectes positius però que no s’està de remarcar- ne els negat ius des del primer m o m ent i que , en tot cas , no és ni de b on tros la base de la seva visió política, d’ altra banda força acostada a les posicions pratianes, com recorda el mateix Foix en una carta prou explícita adreçad a al seu amic Josep Obiols el 1920: «A parer meu i coneguent com conec els separatistes sentimentals del gru p Papasseit-Garcés- (Gassol) el separati sme d’ells és un as pecte de l’anarquisme barcel oní i no repr esenta cap ideal de cultura, d’expansió, ni d’im peri que és allò que té interès de defensar el nostre nacionali sme. ¿S’as sembla al de l a Lliga? no hi fa res! ¿Sembl em cam bonistes? no en curem . En Farran Mayo ral di u que som d’orsians del 906 i 907. Tot això són opinions. Millor q ue hi hagi coincidències; millor en cara que no siguem n i originals, ni inèd its. Serem en canvi clars i apolítics.» (P ONSA TI 1994:174) En canvi, la presentació que Vinyet P ANYELLA (2000:86) fa de Monitor a la biografia de Jose p Carbonell és més en aquesta línia. 53 II.1.1.4 El paper dels aliats: França i Anglaterra. Els EUA. Més que no pas motiu tem àtic més o m enys anecdòtic, Anglaterra i França són els referents de la reflexió sobre els aspectes d’actu alitat que tracta La premsa estrangera . Tot i que també hi apareixen la premsa italian a o l’alemanya i fins i tot de procedència més llunyana com pot ser la russa, per una qüe stió de proximitat analítica i lingüística la majoria de p remsa utilitzada per Foix per elabora r aquesta secció é s francesa o angle sa, molt més coneguda per ell (suposadament per què és més fàcil de consultar des de Barcelona) i, per tant, pot discriminar-ne el tractam e nt que fan de la informació en funció de la ideologia del periòdic. Am bdós referents, doncs, apareixen a La premsa estrangera en una posició privilegiada que en el món de principis dels vint ja no els comença a tocar, perquè el sistem a de les pot èn cies colonials s’està ensorrant. Els fets més importants del m oment, els problemes a Tu rquia, la revolució russa o l’ascens del feixisme, són tractats sobretot des d’aquest punt de vista tan occi dentalitzat. Foix els atorga el paper de potències tr iomfadores de la guerra m entre deixa pràcticament de banda la situació americana i el paper decisi u que comencen a tenir els EUA, que només apareixen tangencialment i só n vistos com uns nouvinguts qu e probablement tindran un paper important en el futur però que encar a no compten per dirigi r el des tí d’Euro pa. Aquest és potser l’enfocament m és erroni de la secció de Foix, però que es justifica per les limitades possibilitats de docum entació qu e tenia: és evident que a l’època no pod ia disposar de premsa nordam ericana o soviètic a amb la immediatesa amb què obtenia la premsa europea occid ental. Tot plegat confi gura una visió parcial dels esdeveniments, suavitzada per la profusió de referen ts que permet no donar una informació monolítica sinó amb la diversitat de m atisos incorpor ats per les diferents posicions ideològiques dels diversos grups polítics de les democràcies occidentals. 54 En l’anàlisi de la Conf erènci a de Mudània sobre el problem a turc, del 6 d’octubre de 1922, per exemple, queda m olt ben reflectida aq uesta visió europeïtzada dels conflictes: Com la “Humanité”, de P arís, el “Daily Chronicle” recla ma la veu de Rússia en la qüestió dels Estrets. Les dificultats se ran vençudes si els tres principals aliats marxen conj untament. Tots els interessos de la Gran Bretanya, de França i d’ Ità lia demanen un reglam ent final del problema del Pròxim Orient. Una pa u reaccionarà favorablement sobre la situació política i econòmica de cada país d’Europa. Aquesta visió tan mediatitzada de la situac ió política arriba fins al punt que de vegades tracta afers inte rns que afecten exclusiv ament França o el Regne Unit. Per la banda britànica, per exemple, com enta la cr isi ministerial q ue culmina amb la dim issió de Lloyd George. El 13 d’octubre comença amb uns comentaris sobre la situació inestable del primer m inistre que fan una re ferència interessant al poder de la premsa: «Els diaris conservadors unioni stes que l’han sostingut fins ara, tot i tr actant-lo amb certs miraments, no am aguen pas la seva sati sfacció de veure’l ab andonar el poder.» El 18 d’octubre s’ocupa d e les reaccions de la p remsa europea sobre un discurs del p rimer ministre, essent espec ialment crític am b les seves paraules per la necessitat de retrobar la pau: «No és pas per m itjà de discursos incen diaris que la pau pot ésser consolida da. Són paraules de justícia i de consolidació les que calien en aquest mom ent.» Finalment, el 21 d’octubre ja comenta la dim issió de Lloyd George i com es presenten les noves eleccions. El 28 d’octubre passa a tractar del nou gabinet de Bonar Law, però ho fa insinuant el motiu de l’interès de la secc ió per aque sts tem es: no es pot deslligar la política internacional de la situació interna dels estats, «L’exemple de Lloyd George ha provat que la política estrangera, a Anglaterra potser m és que enlloc, roman estretament subordinada a consideracions d’ordre interi or.» L’endemà, 29 d’oct ubre, transcriu uns paràgrafs d’un manifest del nou pr im er ministre que es centren sobretot en la recerca de la normalitat de l’acc ió política un cop aconseg u i da la pau. « Serà un fi nostre essenc ial 55 de sostenir la Societat de les Nacions de tot cor i de guisa pràctica.» Aquesta qüestió acaba culm inant en una anàlisi de la cam pa nya electoral, del 9 de novem bre: «Els unionistes creuen segur llur èxit. Els llibe rals veuen am b gust llu rs probabilita ts d’augmentar; el Labour-party, al contrari , constata que els seus minven i els lloyd- georgians estan bastant abatuts. Tot això és carac terístic de la situació. La tendència dels electors anglesos és actu alment hostil a tota m ena de règim persona l i netam ent a favor d’un retorn al Govern de partit. És per a questa raó que el senyor Lloyd George no troba candidats i que el senyor Ch amberlain, Lord Birkenhead i Lord Balfour, no han pogut convèncer el partit union ista de mantenir la coalició.» Ll igat a aquesta anàlisi, l’endemà , 10 de novembre, constata com si fos un fet pos itiu la pèrd ua d’afili ats dels sind icats anglesos: Aquestes disminucions s’atribueixen a dues causes principals: la una a les vagues massa freqüents a què la política econòmica seguida per les Trade-Unions implicava i que ha acabat per deixar sense feina a molts de treballadors, l’altra prové en bona part del fet de l’existència d’una gran massa de treballadors desocupats i, secundàriament, de la circumst ància que aquests, com reben subvencions governatives, no senten la necessitat de mantenir-se al corrent amb llurs pagaments setmanals a les Trade-Unions. 28 Un altre punt im portant en relació a Fran ça i a la Gran Bretanya só n les seves reaccions envers l’ascens del feixisme ita lià. Mentre la premsa francesa es veu preocupada per la situació a les fronteres i quina serà la posició que adoptarà Mussolini pel que fa a les relacions internacion als, la premsa britànica m ira els esdeveniments des d’una actitud m és distanciada com si allò que passa en u n altre estat no els influís 28 És evident que les simpaties de Foix no són per a la lluita obrera. Serveix en com a exemple de la seva posició les des qualificacions de si ndicalistes que es pe rmet fer en una altra carta priva da a Josep Obiols: «Abans d’ahir va n matar En Canel a que era com una mena de sargent del bat alló ver mell de Grà cia i després un al tre anarqui sta que li dei en el B ort i que era de molt mala bava. Els que h an dut cap a Mahó tots havi en d’ésser assassi nats com En Layret i la vintena de sindi calistes que a ra l’un, ar a l’altre, han a nat caient de panxa enlaire i fent -se enterrar pel civil. Ma i no hi havia ha guts tants d’ente rram ents civils com ara. Quan n’h i ha, d’aquest s enterram ents, pleguen m oltes fàbriques i el s obrers hi van al darre ra, d’acom panyament , sense treure’s m ai la gorra per què un bon sindi calist a no es desco breix dava nt de res ni de ningú. La sev a dignitat d’home no li p ermet humiliar-se davant del pròxim encara que sigui mort.» (P ONSATI 1994:15 9-160) 56 directament. En el cas francès, La premsa estrangera recull, el 3 de novembre, unes significatives manifestacions d’un habitual de la secció, Jacques Bainville, d’ Action Française , que malgrat l’afinitat ideològica no veu am b bons ulls els discursos mussolinians sobre llocs fronterers: «No dubti però el senyor Mussolini que m olts de francesos han interpretat les seves al·lusions misterioses i han cregut que el feixis me esguardava Còrsega, Niça o Savoia. Cal recordar que el com te Sforza dimití del ministeri d’Af ers estrangers després d’un discurs hostil del cabdill feixista, i que ja aleshores fèiem fixar l’atenci ó en e l programa d’ita lianitat de l senyor Mussolin i exposat en un discurs fogós, impressionant.» Els actes de força, doncs, mentre són a casa d’altri potser els poden veure amb bons ulls, però quan com encen a mirar m assa de prop ja no cauen tan simpàtics! Cal veure en aquestes referències un distanciam ent de les posicio ns feixistes en Foix? Potser per això, l’endemà , 4 de novem bre, la secció recull la reacció positiva de la prem sa anglesa perquè l’ascens d el feixisme a Ità lia frena l’escalada d el socialisme a Europa, tot esperant que el feix ism e sigui respectuós amb l’estat de dret. En aquest context, La premsa estrangera recupera un dels refe rents ideològics de Foix, Charles Maurràs, «que acaba de reprend r e la seva rúbrica diària en aquell quotidià  deixada uns quants dies per la mort de la seva mare  » segons l’article del 29 d’octubre. El 10 de novembre en recull un co mentari i s’hi adhereix en una taxativa afirmació final, poc habitual en els articles de La premsa estrangera : “És sabut, de molts segles ençà, que la servitud estalvia la mort. Però al preu de la mort de la lliberta t, per la prostració general de tots els febles sota el fort. Digueu-ne d’això, si així us plau, justícia. O àdhuc llibertat! O pacifisme... No! S ón les doctrines de resistència, de risc i d’energia que, en la mesura humana, salvaguarden la pau, l’ordre, la llibertat i el dret, precisament perquè no creuen que el dret, la llibertat, l’ordre, la pau, si guin capaces de defensar-se sols.” Doctrina que bé valdrà retenir, no és veritat? L’altre moment transcendental que fa re ferència a les potències occidentals és l’ocupació francesa del Rhur; el 9 de gener e xplica el desacord entre França i la Gran 57 Bretanya, i l’article següent, l’11 de gener, ja s’ocupa directam ent de «La marxa de França cap al Rhur», a partir de la posició crítica de la pr em sa ale manya però tam bé de postures ben diferenciades de la premsa francesa: des de la defensa fins i tot de l’estat de setge i de la dictadura per part d’ Action Française fins a la crítica socialista de L’Humanité . L’últim article de La premsa estrangera , ben allunyat en el temps, és del 14 de març de 1923; es torna a referir a les relacions en tre França i Itàlia, tan problem àtiques des de les posicions ideològiques maurrassianes. La premsa francesa respon a aquest a fredor italiana amb una certa falagueria enternidora. L’”Action Française” preveu que “allò que avui no és possible ho serà potser demà” i l’”Ere Nouvelle” respon que tant a Itàlia com a França importa que una mútua entesa no sigui segellada sobre un fracàs (el de l’ ocupació de la Rhur) i que cal precisar tant per part dels francesos, “què cosa es vol i què cosa s’ofereix”. Puix que si els Governs troben encara prematures aqu estes qüestions, en canvi, la premsa de tots dos països les comença d’empendre am b interès vivíssim. Pel que fa a l’anàlisi d e la situaci ó des dels Estats Units d’Am èrica, La premsa estrangera és ben poc explícita i fins i tot vol untàriament m arginadora, com si es negués a veure el paper primordial que està començant a tenir la federació am ericana en l’organització mundial. Ben pocs són els articles que hi fan referència i encara p erquè estan vinculats a elem ents que tenen a veur e directam ent amb la política europea, com la visita de Clemenceau als EUA que tracta la secció en l’article del 29 de novem bre, i que permet una prim era introducció seriosa de l tema en l’article de l’endem à, 30 de novembre de 1922. La visió sobre la capacita t de control de l’econom ia mundial que comencen a tenir els am ericans, desbancan t les potències colonials tradicionals, no deixa de ser crítica: «La verita t és que amb o sense Poincaré i Mussolini, la crisi de Lausana és alarmant. El problem a de la partic ipació russa i, sobretot, la declaració de Child, l’”observador” americà que l’”Oeuvre” en diu una nova doctrina de Monroe, això 58 és: “L’Europa pels europeus, el petroli pe ls am ericans”, ha fet bufar un mal vent.» L’article del 8 de desembre reprèn el tema del petroli, les conseqüències del tractat de Versalles, i el paper important que tenen els EUA. Un nou paper més decisiu per als americans que es com ença a entreveure en els comentaris del 15 de desembre: Referint aquesta qüestió a la dels deutes interaliats, el “Temps” escriu que la política actual d’Anglaterra fa que l es decisions del Govern britànic en un afer que posa en joc l’esdevenidor d’Europa, depèn a darrera hora del Congrés am ericà i dels grans industrials alemanys. Si Amèrica s’hi presta, si els industrials tudescs hi convenen, Anglaterra podrà fer, per al reglam ent dels deutes interaliats, proposicions tranquil· litzadores per França i Itàlia. En canvi, si Amèrica és exigent i, sobretot, si la gran indústria alemany a cura d’ajornar l’estabilització del marc, Anglaterra no podrà renunciar al crèdit que té sobre els seus aliats. I, hi haurà angles os, acaba dient el “Temps”, que suggeriran que el crèd it anglès pot servir per im pedir als francesos d’entrar al Rhur. Totes aquestes insinuacions desemboquen en l’article del 17 de desembre del 1922 que és especialment dedicat a la p olítica americana. Hi tr acta sobretot la pos sibilitat d’establir uns acord s econòm ics panamericans; però tam bé l’aprofitam ent dels EUA del tractat de Versalles amb la inclus ió d’una caricatura il·lu strativa: «Els Estats Units, segons aquesta caricatura dane sa, cavalquen en els mom ents actuals damunt Anglaterra, la qual cav alca dam unt França i aquesta al seu torn damunt el poble treballador alemany. La nova tendència nordamericana d’ intervenció política en els afers mundials ha estat observada pels corresponsals eu ropeus a W ashington.» L’article acaba amb una demanda prem onitòria: «La fórmula Anglater ra-França-Amèrica es m antindrà, doncs, àdhuc en el cas d’una ocupació del Rhur?». II.1.1.5. Rússia i el comunisme Pel que fa als fets relac ionats amb la situa ció a Rússia, la posició de Foix fluctua entre la seva adm iració pel lideratge de Lenin, que ha estat capaç d’endegar una mobilització socia l tan important, i el fet que la revolució russa signif iqui el 65 identificació amb el feixism e italià que s’hi pot produir, a H ongria, a Àustria o a Polònia; només en un parell d’ocasions hi ha alguna referència a Lituània i a Suïssa. 34 El 15 d’octubre de 1922 s’ocupa de la infl uència del conflic te turc en relació amb Grècia, on deixa entreveure les seves simpatie s pel poble grec. El to de l’article del 18 de novembre, «El procés dels constantins», és més crític s obre els problem es derivats dels enfrontaments bèl·lics am b Turquia, que culminen el 3 de desembre am b una ferotge acusació, «Cap on va Grècia?» per l’afusellament de cinc m inistres i del comandant en cap de l’exèrcit per la seva intervenció en la guerra. Pel que fa a l’article del 24 d’octubre, que s’interessa per Lituània, és curiós que tracti d’un problema intern rel acionat amb el tracte que s’ hi dóna a les m inories dintre d’aquest estat bàltic, perquè és un tema que en altres estats, tam bé molt agressius en aquest sentit i més im portants en el panoram a internacional, no apareix a La premsa estrangera : Des de Varsòvia co muniquen al Journal des Débats el requerim ent fet a la Societat de les N acions pels polonesos residents a Lituània. Sembla que per part del Govern de Kowno són víctimes de persecucions i de violència que tendeixen a l’extermini complet de l’element polonès. D’ací la requesta presentada pel de legat del Govern de Varsòvia a la Societat de les Nacions. Entre els fets relat ats són remarcables les visites efe ctuades en cert nombre de cases poloneses, perquisicions brutals i empresonaments sense motiu. S’han decretat expulsions contra propietaris polonesos que administraven llurs dominis; s’ha perseguit el clergat polonès. Han estat expulsats sacerdots digníssims. S’ha arribat a fusellar, com per exemple és el cas dels germans Do minikowski, sense raó palesa. Les autoritats de Kowno han donat ordre als telefonistes d’interrompre tota conver sa telef ònica en polonès. L’administració dels ferro-carrils ha acomiadat els e mpleats i els obrers polonesos. Aquesta protesta polonesa, adreçada al Consell de la Societat de les Nacions compara els procedi ments empleats per Kowno al dels haketistes prussians. 34 És clar que l’”aïllament” suís no és un bon exemple per a Foix: «No ens can sarem de repetir que el Catalanisme —que no és un art, ni una literatura, ni un «h elvetisme»— és una Política, això és: un moviment intervencion ista, això és: antisecessionista. Per a nosaltres, doncs, la llib ertat de Catalunya és un mitjà, una plataf orm a de partida.» ( F OIX 1985b: 55) 66 II.1.2. La visió de Catalunya La premsa estrangera , com el seu nom indica, és una secció d estinada exclusivam ent a donar informació del que diuen els diaris de fora sobre la situació política m undial, per això la realitat catalana no hi té cabuda en un principi. Am b tot, en algun moment hi ha alguna referència a Catalunya, extreta de coment aris apareguts en diar is estrangers o bé a partir de comparacions o referències qu e el mateix F oix hi dedica. El nombre d’aquests comentaris és ben reduït però segur que van ser l’origen de la necessitat de construir una secció diferent que es referís als p roblemes concrets de Catalunya; d’aq uí prové, doncs, la fugaç secció La premsa nacional que analitzaré més endavant i que és una de les seccions que, tot i la seva brevetat, permet conèixer d’una m anera més directa la ideologia política de Foix en aquest come nçament de la dècada dels vint, just ab ans de la dictadura de Primo de Rivera i en el m oment de la consolidació d’Acció Catalana. Els comentaris de La premsa estrangera sobre la situ ació catalana són escassos però significatius; l’article del 10 de desembre que tracta del referèndum suís sobre l’impost patrimonial incorpora aquest paràgraf des de la pròpia veu del periodista: També aplicat a Catalunya en referèndum popular la resolució del nostre plet nacional, bé podríem assegurar que donaria resultats més segurs que les eleccions per districtes amb representació, si no sempre adversa, tot sovint incerta i gairebé ineficaç. La crítica a la democràcia espanyola és ben contundent; queda, però, m és sibil·lina la referència a la reso lució del plet nacional català que potser ca ldria entendre en un sentit autodeterminacionista: és a dir, si el s catalans poguessin votar directament per l’autodeterminació en un re ferèndum popular els resultats serien millors que en el sistema de p artits i de circum scripcions elector als. 35 En qualsev ol cas, la preferència per una solució democràtica sí que és clara. 35 La posició po lítica de Foix apareix més explícita als articles d e Moni tor , i encara m és —pel que suposa de comunicació priva da— en la carta de l’1 de desemb re de 1920 que envia al seu am ic Josep Obiols, de 67 Perfectament llig at amb aquest comentari personal, ben estrany en el context de la secció, en l’article seg üent, del 12 de desem bre, hi torna a hav er una referèn cia a Catalunya; en aquest cas, però, presa de la prem sa estrangera, c oncretament a partir d’un dels periodistes que hi apareixen citats sovint, anunciada amb el subtítol «Catalunya és una nacionalitat segons Bai nville»: «Jacques Bainville, que fa els comentaris, en referir-se a Espan ya, diu: “La part més rica del r eialm e i la més industriosa, que és a la vegada una nació veri table, que té la seva llengua, i les seves tradicions i el regionalisme català am b tendència a l’autonomia, per no dir al separatisme....”» I am b aquesta suspensió acaba l’article d el dia que signa J. V. Foix. Finalment, l’11 de gener del 1923 pr esenta un com entari que condueix inevitablement a la creació, sis d ies després, de La premsa nacional i a l’abandó progressiu de La premsa estrangera . És curiós de veure com en Foix com encen a interessar més els temes locals que els generals, tot i que uns i altres estan perfectament encadenats, però d’alguna manera la preferènci a pels tem es del país és po tser en aque sts moments un indici de la transcendència dels esdevenim e nts que s’estan vivint a Catalunya abans del cop m ilitar. 36 L’introdueix amb el subtíto l «Una im pressió sobre el discurs d’En Cambó», però a partir dels comentaris que es fan des de fora: A la Premsa estrangera ha estat comunicada la conferència d’ En Cambó en aquests termes curiosos: “El senyor Cambó, líder regionalista, ha pronunciat un discurs separatista. Si Catalunya, ha dit el senyor Cambó, obté alguna cosa, viatge per Itàlia, comentant-li l’aparició de la revista: «Demanarà qu e, allunyant-nos de romanticismes i sentim entalism es vagues i im precisos, es digui a base d’est adístiq ues i document s amb quins m itjans compta Catalunya per a viure com estat independen t. Parangonarà Catalunya am b Bèlgica, Holanda i Dinama rca, geogràficam ent i econòmicam ent. Demanarà si és possible que Cata lunya hagi de posar tota la seva intensi tat patriòti ca a esdevenir una Suïssa sense suc ni bruc , etc., tot això per a treure’n un es conseqüènci es —provi sòries— en l es quals es dirà si u n im peri ibèric no serà per a la nació catalana una garanti a d’inde pendència s uperior a la que li pot venir d’una pse udo-independènci a «abs oluta» co ntrola da per França per exemple... (...) La societat de nacions a la península ibèric a és potser l’única solució pe r a mantenir els pob les d’aquesta unitat geogràfica en un a llibertat mútuament defensad a —no per sentim ent sinó per interès positiu .» (P ONSATI 1994:1 53-4) 36 També cal tenir en com p te que s’acostaven les elecci ons gene rals del 29 d’abril i les diverses opcions polítiq ues començaven a prendre posicions. 68 serà per un acord amb Espanya, o per mitjà d’una lluita. Abans que veure Catalunya renunciés a la seva personalitat, preferiria veure-la destruïda. Abans que veure-la sotmesa, preferirira que se separé s d’Espanya. Cal, però, evitar aquesta catà strofe.” Paraules que, venint de Cambó, no és es trany que Foix les re ssalti amb estranyesa, posant en evidència que la seva o pció polític a tradiciona l ha per dut les regnes de la situació catalana fins al punt que la premsa estrangera pugu i qualificar de separatista un discurs seu. 37 II.1.3. Sobre art i literatura La premsa estrangera és una secció em inentment política, però això no treu qu e es pugui interessar en algun moment per elem ent propis del món artístic, donats els centres d’interès habituals de Foix. És a dir, tot i que probablement s’ha proposat fixar-se en les tensions polítiques internacionals, en algun mo m ent no es pot estar de citar algun aspecte d’actualitat artí stica que deu creure molt inte ressa nt. Això passa s obretot en les referències a la situació de la literatura i de l’art sota els f eixistes i els soviètics (per a Foix, com per a fe ixistes i soc ialistes , la cultura és indestriable de la po lítica, d’aquí que la seva aparició en la secció no es faci ge ns estranya), i tam bé en un dels fets més importants d el segle XX relacionats am b la històr ia de l’art: la descober ta de la tomba de Tutankhamen. El 24 de desembre del 1922 parla de les relacions entre Musso lini i D’Annunzio i acaba, no sé si irònicam ent, amb aquesta in form ació: «En llibres, poemes, m anifestos i empreses heroiques D’Annunzio projectava allò que Mussolini “amb el triple m èrit del 37 Aquestes anotacions sob re Catalunya recollides als diaris eu ropeus demostren un interès qu e contrasta amb u nes declaraci ons de F oix en la interessa nt corres pondència amb Josep Obiols que ja he citat diverses vegades: «Seguint un crit eri teu ben respect able, no n’havem de fer res del que a fo ra diguin o deixin de dir de nosaltres ni de què ens cone guin o no.» ( P ONSAT I 1994:185); be n estran yes, d’altra banda en Foix, sempre amatent a copsar les referències in te rnaci onals a Catalunya per calibrar la seva presència en el món. 69 risc, de l’oportunitat i de l’execució ha guanyat legítimament”. Fernand Vendérem proposa per solucionar aquest dualisme entre el s cabdills de les cam ises negres i blaves i evitar una lluita fratricida que “Mussolini confereixi a D’Annunzio el títol de poeta oficial del f e ixism e, el qual s’encarregar ia exclusivament de totes les m anifestacions líriques del règim...”». 38 L’hom e d’a cció, doncs, passa davant del poeta. Seguint amb aquestes valoracions, sota el subtítol «Litera tura bolxevic», d edica tota la secció del 21 de gener del 1923, «Contra l’ocupació de la Rhur », a la transcripció del «text íntegre de la protesta elevada per la Rússia soviètica al s pobles de tot el món, contra l’”agressió imperialis ta”. La publiquen la Prem sa comuni sta estrangera i creiem que interessarà els nostres lectors per tal com és un bell exem plar de literatura bolxevic i, a la vegada, d’una literatura política molt pre-guerra...», aquesta afirmaci ó sí que és inequívocament irònica. En un altre sentit, dedica els articles de l 4 i el 27 de febrer a la descoberta arqueològica de la tomba de Tutankham en; amb especial in terès transcriu alguns papirs que s’hi van trobar i inform a sobre la història del faraó. En el segon article, però, recull l’opinió d’un egiptò leg italià que treu importància a la descoberta i acaba am b un paràgraf crític sobre la manipulació inform ativ a (una mostra eviden t de la im portància que dóna Foix al periodisme), interessant a més pel to despectiu am b què tracta l’obsessió americana per la “rabio sa actualitat”: Abans hom treballava més a la quieta. Sobretot n o hi havia al voltant dels descobriments que s’an aven fent aquesta febril i m orbosa curiositat del gros públic especialment americà, que amb les seves expressions periodístiques i cinematogràfiques es complauen d’alterar tots els valors morals i material s. La monotonia dels esdeveniments 38 Per completar-ne el sentit, potser és interessant reco rdar un altre fragment d’una carta de Josep Obiols a J. V. Foix, del 28 de desem bre de 1920, des de R oma: «Hi havia un conce r t de m ú sica ru ssa, però encara no havien aca bat la primera peça del program a que va ser interromput el concert pels «facisti» que van assaltar la sala a crits i van obligar a l’orquestra a tocar l’him n e naciona l itali à. Després voli en diri gir la paraula al públic però hi van haver protes tes i desseguida van ve nir les amenaces am b els bastons i després garr otades, etc., et c. Tota la t arda hi va ha ver desor dres per l’est il i encara ahir n’hi va n torna r a haver. Tot això naturalm ent per d’Annunzi o i Fium e italiana.» (P ONSATI 199 4:20 9) 70 polítics fa considerar co m una diversió brillant els descobriments de Luxa. És un fenomen passatger i fet i fet no gaire greu perquè els valors dels documents egipcis no és fet d’impressions... Segurament que una gran part dels informadors de l’opinió pública que es troben en aquests moments a Luxa han arribat a la Vall del Rei sense aturar- se al Caire per ad mirar-hi les indiscutibles meravelles que hi ha aplegades. Cal només retenir que d’objectes extrets de tombes d’importància bastant superior a la de Tut-Ank-Amen se’n troben tants al Caire, que no ha estat en cara possible a hor es d’ara posar-los en ordre. Pel que fa a les escasses qüestions exclus ivament literàries, cal des tacar l’anotació del 15 de novembre de 1922, titu lada «Teòfil Gau tier i la voluntat en l’art», que és un atac contra les teories poètiques puram ent formalistes. 39 El 19 de novembre torna a dedicar el se u article a una celebració, el seix antè aniversari de Gerhart H auptmann i, finalm ent, l’article del 5 de desembre acaba am b un últim paràg raf poc habitual d’infor macions diverses que c ulmina am b un comentari literari, un dels pocs textos d’aquesta època en què Foix fa alguna referència a la literatura espanyola i encara donant a en tendre una visió bastant negativa: Criquí, vencedor de Matthews en el gran match de boxa, fèrtil en belles frases, atreu l’atenció de la que ha arribat avui. D’altra part, la vaga efímera dels patrons forners a París, a la qual els diaris francesos han donat una importància que entre nosaltres consideraríem excessiva, ocupa un vast espai. Remarquem només que el “Temps” retreu la suprema nova elegància femenina, report ada per la “Vie Parisienne” del cabell argentat i la considera oficial i que treu del pedestal Blasco Ibáñez com a millo r escriptor espanyol —tanmateix, diu, llegit en espanyol perd la meitat— per a posar-hi Valle-Inclán... 39 La preocupaci ó formal no és absent de l’obra creati va de Foix, però m ai esdevé motiu final de l’ obra; en un conegut article de L’Amic d e les Arts del 1927 en remarca l a importància p er fugir de la identificació am b l’escriptu ra automàtica: «Les meves proses o llurs equivalents tenen una idènti ca infrangi ble unit at com la dels catorze versos d’un sonet. Les im atges que contenen en s ón el ritm e i llur consonància és d’una rigide sa acadèmica. Hom no em pot obligar a dubtar que les pintures d’En Dalí i d’En Miró m anquin d’a quella uni tat que a bsorbeix o repel·lei x els elem ents hom ogenis o al·lòge ns amb inflexible tirania.» (F OIX 1990:40) 71 II.2. La premsa nacional Ja he comentat que, m algrat que La premsa estrangera és una secció des tinada exclusivam ent a les referències que Foix trob a en la p remsa internacio nal, no es pot estar de donar notícia de les informacions que hi troba sobre Catalunya, encara que siguin poques i que això no s’adigui amb le s declaracions fetes a Josep Obiols, demostrant així que, tot i les caracterís tiques de la secció iniciada a La Publicita t , les seves preocupacions primordials afectaven so bretot la situació de Catalunya, la seva recuperació nacional i el seu pa per en les relacions internac i onals. És per això que no es fa gens estrany que aparegui a les pàgines de La Publicitat una nova secció que s’ocupa a bastament del tem a: La premsa nacional. 40 L’aparició de La premsa nacional és realm ent efímera perquè de fet consta nom és de quatre articles que apareixen entre el gener i el març de l 1923; els dos prim ers són del 17 i el 25 de gener sense signar, el tercer de l’11 de febrer signat J.-V. F.  signatura que utilitza per primera vegada, però que recu perarà posteriorment en diverses seccions del diari  , am b un últim article tam bé sense signar del 22 de març, que tanca les col·laboracions reconegudes per Foix en aquesta primera època a La Publicitat . 41 40 L’aparició de La premsa nac ional coincid eix en el temps amb l’aparició, el gen er del 1923, de l’últi m número de Monitor , com si en fos un hip otètic rell eu frustrat , per la seva curta dura da. En aquest Moni tor , publica l’article «Nacionalismes», en què marca dist àncies respecte a les posicions de Lluís Nic olau d’Olwer que s’estan imposant a Acció Cata lana, tot afir mant les preferè n cies m aurrassianes, però acaba demanant-hi la unitat d’acció que supe ri les diverses tendències: «essent Catal unya una nació, tots els catalans conscients tenen el deure d’ enrolar-se sota la seva bandera per conqu istar-li els atributs de tal.» (F OIX 1985b:384). En benefici de la unitat d’acci ó que promovien a mb Acci ó Catalana, les tesis maurrassian es es van abandonant i cal fer esf orços per marcar-ne les discrepàn cies donada la coincid ència terminològica amb l’Action Française. (vegeu B ARAS 1984:14- 5) 41 Tractaré mé s endavant el t ema de la signatura; en a quest cas, però, no em sem b la grat uït recorda r la voluntat d’a nonimat que dificulta la id entificació dels seus textos. Res pecte a Monitor informa Josep Obiols per ca rta: «Com a innovaci ó hi ha la de què els art icles no iran firmat s ans al final del núm ero dirà entre filets: El present número de Monitor ha estat redactat per... o bé, h an redact at aquest núm ero de... etc. una cosa així que i ndiqui unanim itat de redacció i uni tat de pe nsament. No sé si reeixirà pe rò al cap i a la fi les coses cal provar-l es. ¿No et sembla?» (P ONSATI 1994:189) En princi pi, doncs , l'anonimat periodístic correspon a la idea de fer publicaci ons que tinguin una línia ideològica homogènia. 72 A diferència dels articles de La premsa estrangera que tendeixen a recollir informacions d’altri de m anera que l’opinió de Foix queda molt matisada entre línies, els quatre articles d’aquesta nova secció són d’ una importància decisiva per conèixer el pensament de Foix sobre la situació pol ítica de Catalunya en un m o ment tan transcendental com són els m esos previs al cop d’estat de Prim o de Rivera perquè el periodista hi opina directament; són els m e sos, a m és, de la consolidació del nou projecte que suposa Acció Catalana i de la seva orientació política. Encara que no és l’únic àmbit en què fa afirm acions d’aquest tip us, té un interès diferent dels articles de Monitor , per exemple, perquè els fa en un m itjà de comunicació d’un abast molt més general i d’una manera m olt mé s oberta. D’altra banda, també cal tenir present en el terreny internacional el triomf del feixism e. Cal veure, doncs, com es posiciona el pensament de Foix en relació a Catalunya, en un moment decisiu, abans que els anys de la dictadura matisin en part el seu discurs. 42 Els temes bàsics dels articl es són els que seran central s en la ideologia política catalanista de Foix a l llarg de la seva vida: la voluntat republic ana, la unitat dels territoris de la nació catalan a i la unitat d’ acció del catalanism e per sobre d’actituds partidistes. Una unitat d’acc ió que reclama per a Acció Catalana, que relaciona amb la capacitat revolucionària dels f eixistes italian s i dels comunistes soviètics, i que el decep quan veu que la nova formació té la intenció d’actuar com un partit polític més, seguint les tesis de Nicolau d’Olwer. 43 42 Cal teni r present tam bé que en aquests mom ents la sit uació social del p aís era prou al terada pe rquè un home com Foix s’hi sentís a gust . Ho comenta, c om hem vist, en la c orrespondènci a amb Josep O biols, o n no demostra cap sim patia per les accions sindicals. Vege u P ONSATI (1994 :152 i se g.) 43 Bona part de la ideolog ia política de Foix ja queda expo sada en les bases de la Conferèn cia Nacional Catalana, am b les quals devi a sintonitzar perfectam ent i expliquen la seva adhesi ó a Acció Cata lana encara que no concordés en determinats punts d’estrat ègia política. Un exem ple molt aclaridor és, per exemple, el segon punt de la ponència d’Antoni Rovira i Virgili: «Dins els possibles agrupaments de nacions ibèriques, ll atines, occidental s, o dins qualsevol altra unió d’est ats, on Cataluny a, única pàtria nostra, pu gui entrar en l’es deveni dor, la sob irania catalana no ha de te nir altres lim itacions que aq uelles 73 L’article que inaugura la secció és del 17 de g ener del 1923; té un format bastant semblant al dels articles de La premsa estrangera , però el significatiu canvi de títol, La premsa nacional , ja marca la intenció de la secc ió: Foix és ben lluny del catalanisme provincià i conservador que està menant la L liga de Cambó i sem bla apostar per fer un pas endavant en les postures nacionalistes d’En ric Prat de la Riba, un dels referents més importants en la fo rmació ideològica de l’e scriptor sarr ianenc. 44 L’article es titula «República nostra» i inclou uns subtítols tan sign ificatius com: «La República catalana», «Per la República nacional» o «R epublicans catalans, sí; espanyols, ¿per què?». Foix comença amb una referència a un article sobre el s partits republicans aparegut en un periòdic de Vilanova i la Geltrú, Costa de Ponent . Hi comenta: «Els vells republicans que havien romàs fins ar a addictes a la causa de la república espanyola, giren llur esguard a la jove Catal unya i en ella concrete n llur ideal caríssim. Amb un gaudim ent infinit, sil·labegen els mots m agnífics de República Catalana co m l’expressió d’una causa sant a per la qual hom es rejoveneix, per la qual hom pot morir...» Tot seguit cita un mensual de Palam ós, Seny , que incideix en e l mateix aspecte d’adopció del catalanisme per part dels re publicans i que hi destaca el paper que pot jugar-hi Acció Cata lana: « En aquest bell moment, l’actu ació d’Acció Catalana é s propícia per tal com atreu molts d’elements, els quals, en la fase ante rior, es retreien de coadjuvar en l’obra de reivindicació nacional . (...) A la Conferència Nacional Catalana es proclamà que, sens dubte, la forma de Go vern més escaient a la Catalunya lliure és que, di ntre la con vivència in ternacional, partei xin de l’es pontani c onsentim ent dels catal ans.» (B ARAS 1984:352) És curiós con statar que cap al final dels temps repub licans, quan la maj oria de polítics destacats han anat aba ndonant el partit, Foix s’hi m an tingui i continuï utilitzant-ne la tribuna periodística, al costat del mateix Lluís Nicolau d'Olwer. 44 «La lectura de velles col·leccions de pe riòdics catal anistes confirm a, sota ga irebé tots els aspectes, aquest espany olism e essencial del regi onalism e. Aquest espanyolis me ha est at observat a la vegada per nombre d’escriptors assen yalats, i Rovira i Virgili, en el seu recull de textos de Prat de la Riba Nacionalisme , n’observà justament la i m portància.» (F OIX 1985b:34) 74 la republicana. El clarivident de finidor de la nostra política, se nyor Rovira i Virgili, es complau a manifestar que prové del camp fede ral i que En Pi i Margall, si visqués, fóra, sense cap dubte, un defensor de la nostra independència nacional. Algun agrupament republicà ha ingressat ja en massa a Acció Catalana i el s federals sincers de tot Catalunya adopten en llurs mítings, íntegrament, l’ ideari d’aquesta organització. Només el republicanisme botifler d’en Lerr oux planta cara d’adve rsari als republicans de la República Catalana. Altres republican s, errats, enlluernats pel sindicalisme vermell, se sostenen també en pugna nostra. Però els veritables republicans, els veritables federals se’ns acosten cordialm ent, germanívolament, amb l’esguard fix en l’ideal indep endentista dels patriotes íntegres. » Quan Foix recull de Seny l’expressió ”ideal independe ntista” es refereix a la independència espiritual i po lítica de la pàtria, que no implica el que ell ano mena “separatisme”; 45 ben al contrari, la llibertat de Catalunya possibilitarà la seva participació en el panora ma ibèric i internaciona l. En un altre m oment ha afirm at que la societat de nacions ibèr iques permetrà, m illor que cap altra opció adm inistrativa, el desenvolupament integral de la nació catalana. 46 L’article culmina am b una aferrissada defensa de la República catalana que no té comparació am b altres textos de Foix; el t o, doncs, és el més abrandat que trobarem en les seves anàlis is polítiques: Sovint encara el mot República, pres genèricament, permet mantenir entre els republicans hist òrics i els nacionalistes republicans 45 És la tesi que defensa, p er exemple, Rovira i Virgili en dates ben properes a aquesta: «No s’h an de confondre dues pa raules que es confonen s ovint: I ndepend ència i se paratism e. Jo crec que Catalunya p ot ésser indepen dent. Si em pregunte u si pot ésser se paratista, us di ré que això ja és més dubt ós. Indepen dència no és el m ateix que se paració, encara que hi hagi el cost um d’usa r aqueste s paraules com a sinònim s.» ( La Publicitat , 22 d’ abril de 1923; recollit a B ARAS 1984:27 ) 46 Foix defensa idees semblants a l es que exposa Prat d e la Riba a La nacionalitat cata lana , “Estat Català” i “Federació Espan yola”: «Aquests dos fets pr imaris, fonamentals: el de la p ersonalitat nacional de Catalunya, i el de la unitat d ’Espanya, enfortits per dues lleis correlatives: la de llibertat que implica l’autonomia i l’espontaneïtat so cials, la de la un iversalitat que porta a la constitució d e potències mundial s, es resol en en una fórmul a d’harm onia que és l a Feder ació Espa nyola .» (P RAT 1978:105) 81 feixisme. Aquest ú ltim article de La premsa nacional es titula «La tria: catalan s o anticatalans» i reprèn el tem a de la necess itat d’apostar per la Pà tria per sobre de les doctrines ideològiques; ara, però, també amb un cert dese ncís: «Un dels principals destorbs per a la consolidació del vast front nacionalista al combat, no és pas que l’adversari no mantingui amb tota intransigè ncia les seves posicions, ni que la bandera que el Nacionalism e català enlaira no sigui la de la Veritat i la de la Justícia, ans qu e no tots els nostres germans de Pàtria s’h an posat com era llur deure elemental a l seu servei. Massa nombrosos són els ignoran ts i els indiferents; m assa nombrosos són els desertors; massa nom brosos són els equilibristes, massa nombrosos són encara, oh vergonya!, els descastats.» 54 En aquest sentit, seguint Gent d’ara , de Granollers, per poder ser efectius en el movim ent de desvetllament nacional convé que les posicions actuals es lim itin a catalans i anticatalans; i és pr ou contundent a l’hora d’exemp lificar-ho: «Cal reconèixer que aquesta tria sim plifica la situació dels patr iotes de cor i la dels m als patriotes. Ja no es tracta de catalanistes, autonomistes, regiona listes, ni tan sols de nacionalistes. No. Es tracta de catalans i anticatalans, com a la Bèlgica envaïda només hi havia que belgues i enemics, i entre aquests els escassíss i m s traï dors, que, entre nosaltres, són més dels que caldria.» Així doncs, els naciona listes són «hom es conscients de llur nacionalitat i, de consegüent, disposats a lluitar per foragitar el dom inador, tal com d’ençà que el món és 54 L’aparició d’aqu est últim article coincideix amb la fallida definitiv a de Monitor , que deno ta un rebuig general als pl antejam ent de Foix i de Carbo nell, com ha re marcat P ANYELLA (2000:103). Albert Mane nt fins i tot personalitza el dista nciament: « Monitor s’acabà perquè nom és tenia cent deu subscriptors i en necessitava tres-cents per sobr eviure. I, demés, pe rquè hi va haver certes divergències p olítiques entre Carbonell-Foix i Nicolau d’Olwer, un dels capitostos d’Acció Catalana a la qu al s’havien adherit els prim ers.» (M ANENT 1992:24). Aque stes discrepà ncies pot ser són la causa direct a del sil enci de Foi x a La Publicitat , que inaugura un moment de crisi simboli tzat per aquest des acord amb l’evoluci ó d’Acci ó Catal ana, que fa rà que Jo sep Carb onell se’n desent engui c ompl etament: «Ben avia t Foix es planyi a —i ho repetiria sempre— que Acció Catalana es convertís en un partit polític. El 1923, ell i Carbonell se n’aparta ren, però F oix ho fé u relati vament. (...) D ’acord a mb el seu t arannà un poc es pantadís i de no trencar del tot, Foix pertangué a Acció Catalana fins a la guerra civil.» (M ANEN T 1992:25) 82 món vénen fent els pobles dignes.» I torna a insistir en els termes d’aconseguir la independència de la pàtria. Tot català, pel sol fet d’éss er-ho, és un súbdit en les hores de joia com en les hores de dolor de Catalunya, nostra Mare Pà tria. Fins ara s’admetia un català no nacionalista, un català autonomista condicionat, àdhuc un català partidari d’aquest o d’aquell cabdill espanyol. Avui no. El català no ha d’ad metre altre principi polític fonamental que el de la independènc ia de la Pàtria. Com que aquesta independència no és un fet, la tasca primordial dels catalans és d’unir- se per aconseguir-la. El català que s’hi oposa o que nega el seu ajut mereix el càstig que a totes les pàtries lliures del món donen a aquells que les traeixen, o que el comporte n com uns pròfugs o uns desertors. Acaba l’article afirm ant: «¿Quin català vold ria passar a la posteritat com un monstre?» Aquest article, més que cap altr e dels que he analitzat d’aquestes dues seccions, utilitza les referències a textos de procedència d iversa només com a excusa per elaborar el discurs propi. En aquest cas, le s cites són mínimes i no fan més que remarcar allò que va afirmant el m ateix Foix que, en canvi, no signa l’article, tot i que és l’últim d’aquesta etapa. El to decidit, ferm, de Foix deixa veure el c onvenciment absolut en l’exposició de les seves idees, però tamb é la consciència de la po ca acceptació que tenen en el conjunt de la so cietat; encara que no hi deixi cap indici, sembla que en el rerefons hi ha la voluntat de cons tatar de manera def initiva el seu program a polític sabent que serà la seva ú ltima col·lab oració al diari, bé per desencís pe rsonal, bé perquè el to dels seus articles no convingui a la direcció de La Publicitat . 55 II.3. La polèmica amb Josep Pla Potser desencisat, potser per l’aparició o el presagi de la dictadura, o potser per pressions del mateix diari el cas és que la signatura i les seccions reconegudes de J. V. 55 És molt probable que al gun arti cle no sign at aparegut posteri orment a aquesta data si gui de Foi x, com el del 4 de maig titu lat «La política futurista», però és m olt difícil fer-ne u n seguiment que sigui del to t fiable. 83 Foix desapareixen de La Publicitat a partir del març del 23 i durant un llarg espai de dos anys, fins al començament del 1925. Enmig, però, hi trobem dos textos polítics molt coneguts, que han estat analitzats a bastam ent. Sigui per encàrrec, co m més tard va declarar el mateix Foix, sigui per voluntat personal, el ca s és que aquests dos textos insisteixen en l’acostament ideològic a alguns postulats del feixisme italià que ja havia remarcat en els articles d e La premsa nacional i topen directament amb les posicions de Josep Pla, una topada que sovint és més pe rsonal que ideològica, com ja s’havia pogut observar a La premsa estrangera . 56 Els articles apareixen durant el m es de julio l en l’espai de deu dies : del 2 de ju liol de 1924 és «L’expressió d’una volunta t nacional» (aquest article presenta un paràgraf amb cinc ratlles censurades ) i de l’11 del mateix m es és «Motivacions italianes del feixisme». El primer inclou una presentació explica tiva de la red acció de La Publicitat que marca distàncies respecte a les po sicions de l’artic le i que justificaria e n part la idea de l’”encàrrec” 57 : «L’actualitat que el cas Matteotti ha donat novament al problem a central del feixisme ita lià ha fet que, encara avui, la política italian a sigui un dels temes exteriors preferents en la Pr emsa catalana. El nostre am ic J. V. Foix ens ofereix un aspecte del feixisme oposat totalm ent als que ens n’ha donat el nostre corresponsal a l’estranger, Josep Pla. Li donem cabuda en les nostres columnes, sense que això pugui significar contradicció en nosaltres , ans c onfirma la nostra norm a d’atorgar am pla llibertat d’exposició als nostres redactors i col·laboradors en m atèries com aquesta.» 56 La polèm ica, doncs, ja és antiga. Els m és exhaustius a analitzar-la són P ANYELLA (198 7), G USTÀ (1995: 179 i se g.) i G UERRERO (1996:1 11 i se g.), com he as senyalat en l’apartat de La premsa estrangera . 57 Gabriel Ferrater ho explica gairebé com un conte de fa des en una de les seves conferències publicades a F ERRATER (1987:38 ), però V ALLCORBA (2002 :7) tam poc no és gaire convincent en la refutació. 84 El títol de l’article, la “v oluntat nacional”, fa referència a allò que ja havia expres sat l’any anterior a La premsa nacional i que adm ira de les actiduds mussolinianes; m algrat el temps transcorregut, doncs, sembla que les posicions polítiques de Foix no s’han modificat. L’article parteix dels dubtes que generen les últimes actuacions dels feixistes italians, sobretot a p artir de l’assassin at de Matteotti: El feix magnífic destinat a r estaurar, millor dit, a instaurar pràcticament la ideologia del naciona lisme italià, es disgregava en l’apariència o en la realitat, per un error comès per homes assenyalats de l’organització. Una ombra amarga ha cobert els cors ardents dels patriotes italians i llur voluntat ha ap aregut vacil·lant davant el brogit de veus, sarcàstic, dels seus enemics múl tiples. Jo prec als patriotes italians, i sé que acompanyen el meu prec un grup de catalans italòfils, de permetre que llur dolor sigui com partit per nosaltres [aquí apareixen les cinc ratlles censurad es]. 58 Tot seguit continua argumentant la defensa que farà del feixisme m algrat que això no sigui compartit per la majoria de ca talans pe rquè es fixen nom és en la part negativa: «els aspectes antidemocràtics, contrarevol ucionaris i plutòcrate s». En l’apologia consegüent, però, Foix dem ostra que la filiació parte ix més d’un aspec te de la hipòtesi teòrica inicial que de la r ealització pràctica d e govern: «Cal que em sigui perm ès de confessar prèviament la m eva devoció per la ideologia qu e motivà la fase f eixista del moviment nacionalista italià, i, singularment , pel seu idealis me caracterí stic reconegut per En Josep Maria Pi i Sunyer des d’aquest a m ateixa plana. Aquelles pretensions de ressuscitar la grandesa romana i de recons truir la ciu tat heroica que li retreu un interessantís sim deixeble de Sorel, el més distingit po tser  Eduard B erth, apologista 58 L’aparició de la censura en aque sts articl es, ben hab itual en els prim ers a nys de la dictadura, és també un indici del silenci foix ià: si els seus articles polítics són d’una subtilesa exqu isida, la seva teoria es basa en uns matisos ben fins; mutilar-los pot significar la distorsió absoluta dels se us plant ejam ents. D’altra banda, la repre ssió dictatorial t ambé podria ser u n fre per a la seva presè ncia a la prem sa: «Si publ icar un diari semblava una empresa difícil i arriscada, el perill es v a estendre a la persona perquè en algunes ocasions (s obretot al llarg del 192 4, que va ser e n t ots els aspect es un del s m és difícils i repressi us) es v an voler buscar re sponsabilitats individuals da rrera de l’ actuaci ó d’algunes publicacion s, am pliant així a t ots els nivells l a pressió del Di rectori sobre la premsa.» (R OIG 1992:464) , una situació que c omporta la repressió o l’exili d’in tel·lectuals com Rovira i Virg ili o Nicolau d’Olwer, relacionats amb Acció Catalana i La Pub licitat (R OIG 1992:465 ), o sancions i suspensions del diar i (R OIG 1992 :458). El silenci de Foix és, doncs, m és que explicable. 85 impertèrrit d el bolxevism e, per qui jo sent una afecció sincera  , les seves pretensions d’elevar-se per damunt de les classes, de posar la nació davant i contra la plutocràcia, la creació del m ite Itàlia com a una entitat espiritual a la qual calia subordinar-se per tal com ella mateixa comportava una jerarquia que calia acceptar valentam ent, endugueren la meva simpatia intel·le ctual i la meva a dhesió exterior.» És una afirm ació prou directa i personal, que al meu entendr e aclareix perfectament quina és la posició de Foix en aquests temps i que no solem trobar en altres textos d’è poques diferents. A partir d’aquí, critica la situació actual d’Itàlia per la corrupció del govern i la precipitació de l’ascensió del feixisme que no va consolidar prou bé la seva intervenció. Són les persones, doncs, no la teoria les qu e fallen. «Entre les virtuts inicials del feixisme, això és, de la revolució nacionali sta italiana, hi ha l’heroisme dels seus primers tem ps, hi ha el feixism e com a expres sió futurista de la pol ítica italiana, hi ha l’acció, hi ha una joventut generosa irromp ent dam unt la política passatista, hi ha una idea, una voluntat, una passió na cionals. Hi ha tam bé l’audàcia, la disciplina, l’esperit d’abnegació i de sacrifici i l’esperit guerre r. Belles, magnífiques virtuts estim uladores per aquells que s’arrosseguen fent la viu- viu per alguns recons del món i que havent gaudit del règim de lliberta t més ampla a què hom pot aspirar per organitzar-se encara que fos només moralment, vivien en una atàx ia sorprenent calguent-los sentir damunt llurs membres la fredor de les espases per comprendre llur situació paradoxal.» I acaba fent una reducció idealista d’aquesta posició pr ou allunyada de la re alitat, m és encara si tenim en co mpte la situació d ictatorial de l’estat. «Allò que hom rebutja del feixisme és precisament allò que té de patriòtic, de m ani festació col·lectiva d’un esperit nacion al, de voluntat de vèncer i de triomfar.» 59 59 «Tot i que Foix mostrà la seva ferma oposició a la lluita p er apoderar-se de l’Estat democràtic per mitjà de la viol ència i im plantar-hi la dict adura —i cal no oblida r que la pri mera dict adura de l ’Estat Espany ol s’havia ina ugurat uns p ocs mesos en rera—, no dei xava de val orar l’exem ple teòric, ideològi c — 86 És una reflexió purament teòrica, que vol centrar-se en la praxi del règim de Mussolini i de la presèn cia efectiva del f eixisme a Itàlia, perquè ha se rvit per a la crítica del feixisme d’aquells que, com Pla, l’han vist directam ent. 60 Al final de l’article, Foix n’anuncia d’altres que nomé s es concreten en el del dia 11, titulat «Motivacions italianes de l feixisme». El paràg raf intr oductori és prou significatiu d’aquesta contradicció ideològica que algú deuria fer not ar al m ateix Foix: està parlant sobre un tema pràctic, la s ituació a Itàlia, a partir d’unes posicions ideològiques anacròniques àmpliament superades per la realitat present. Deia en el meu article anterior, que hi havia en les motivacions del feixisme aspectes tan interess ants i atendibles, com els aspectes antidemocràtics i plutocràtics que hi assenyalen els seus adversaris. Em cal, doncs, d’exposar-los i, des del meu punt de vista, justificar les meves preferències. P erò, davant possibles interpretacions errònies, explicables en l’ambient moral que respirem, em faig una obligació d’advertir prèviament que l’interès, la simpatia, la passió que jo he posat en el coneixement del procés feixista italià, són similars a l’interès i la passió amb què he seguit el procés bolxevista a Rússia, i que un i altre són només derivaci ons d’una única ambició central, [aquí hi ha un m otcensurat; possiblement hi diu “nacional”] , amb la qual i per la qual goso justificar aquesta ambició i aquelles preferències. La tàctica d e Foix en aquest c as es concre ta a relacionar les acci ons feixis tes amb les bolxevics i, per tant, evitar le s crítiques des de les posicions més extrem es de l’esquerra: «El feixisme seria genèricament un nom que hom pot aplicar a tota doctrina po lítica, i, per tant, a tot partit políti c organitzat amb el fi d’a poderar-se del Poder per mitjan s antidemocràtics i antiparlam entaris, això és, pe r la revo lució i amb les arm es, i establir, transitòriament, una dictadura. Aquesta concepció de la llui ta per apoderar-se de l’Estat és idèntica entre els nacionalistes d’Estat i el s internacionalistes, havent esdevingut una doctrina comuna entre els nacionalistes d ’Es tat ita lians (feixistes), espartaquist es i insistim — del movi ment de masses patriòtic que, am b l’ ideal del ressor gim ent i enaltime nt de la pàtria , bastia un mite comú al qu al se sacrificaven, s’ entén que de grat, les vol untats indivi duals.» (P ANYELLA 1987:23 ) 60 Vegeu G USTÀ (1 995:22 0). 87 bolxevistes.» Cita Engels i equipara les acc ions de Lenin i de Mu ssolini. La conc lusió de tot aquest sil·logisme no triga a arribar: El fer aquesta disquisició sobre el mot feixista, riquíssima de suggestions, és amb la intenció de fixar clarament les raons per les quals hom pot haver estat atret pel fe ix isme co m a mov imen t i , a la vegada, per denunciar l’a nomalia d’aq uells que entre la distinció del feixisme com a moviment específicament italià que adoptem nosaltres, i la del feixisme com a moviment genèricament social emprat pels Internacionalistes, accepten aquest darr er i combaten en canvi el feixisme com a antidemòc rata, antilliberal i terrorista, tot callant davant el bolxevisme, antid emòcrata, antilliberal i terrorista. En l’anàlisi de Foix, la defensa del feixis m e es desplaça més avia t cap a una crítica als que no condemnen la situació de Rússia 61 , però que al capdavall esdevé un distanciament d’am bdós sistemes. Sobretot també perquè un sistem a polític només té sentit en tant que es manifesta en u na realit at concreta, transplant at a una altra realitat nacional comporta unes connotaci ons com pletament diferents. 62 «Junt al Matteotti, assassinat amb tanta de vilesa a Ità lia, els cal plorar els Matteotti, s ocialistes també!, 61 Com assenya la G USTÀ (1995), aquest plantejament crí tic va adreçat directam ent a la posició que semblava haver adoptat Josep Pla. «No és, doncs, a títol d ’al·legat que comentem breu ment les al·lusions de Josep Pla al comunisme en aq uells anys i l’interès que, sobretot, sen tia per la Rússia bolxevista i qu e va poder satisfer, finalment, l’estiu de 1925. No tem , de passada, qu e es tracta de dues realitats diferents, d’alguna m anera equiparables a l es dues que cal ia disti ngir, segon s deia Foix, en el feixisme: la doctrina i el resultat d’una aplicació. La convicció del ciutadà i la curiositat històr ica del peri odista internacional hi respondra n, fins a un cert pu nt, se paradam ent.» (G USTÀ 1995:222-3) 62 Això m ateix expli caria un text que publi ca el 1927 a L’Amic de les Arts , «Una política: en Maurras», en què especifica que «l’interès per la filosofia maurrassiana , àdhuc l’ad hes ió, no e ns obligava a és ser uns correligionari s de tan il ·lustre doctri n ari en t ant que els principi s que propu gnava s’ap licaven a Fran ça» (F OIX 1985b:385), i acaba: «Ara i adés , però, bé em se mbla pe rmès d’assegurar que a nosaltres ens manca l’adhesió doct rinal, la intransigènci a dogm àtica, la volu ntat de triom f que els exemples diver gents en llur resultat d’Itàlia i de Rússia il· lustren amb dura i maje stuosa cal·ligrafia.» (F OIX 19 85b:387). D e fet, aquesta relaci ó no és e xlusivam ent foixiana: «El catalanisme —si més no al guns dels seus prohom s més destacats com Cambó, pel qual sentien una especial admiració els integrants del grup Anti-Europa d’Asvero Gravelli din s el Partit Nacional Feixista itali à— veia en el feixisme italià q uelcom aprofitable, no tant quant a ideologia, si nó en l’ àmbit orga nitzatiu. En aquest sen tit, la feixistització del catalanisme difereix m olt, per la seva finalitat, de les altres feix istitzacions de partits estrange rs. De fet, el catalanisme, que no pot hom ologar, ni concretar, les seves rei vin dicacions nacionals am b un Estat ja existent, té la pretensió, c om la tenen m olts altres conservadors ra dicalitzats de l’Europa del mom ent, de prendre nom és la part aprofitable del feix ism e per tal d’assolir els seus fins particulars i partidistes.» (C ASASSAS 1999:261 ) Jordi Ca sassas també assenyala les hip otètiques i nfluències de l a dreta m onàrquica francesa e n Prat de la Riba (C ASASSAS 1980:32-3) o, m és aco stades a l’època de Mon itor , les sorelianes d’Eugeni d’Ors (C ASASSAS 1980:238). Pr obablem ent, la persistènc ia a mant enir algun aspecte de la ideol ogia maurrassiana és el que explic a la seva es cassa pa rticipació en la primera etapa de Revista de Catalunya , en conflicte amb la visió de Josep Pla i del seu director, Antoni Rovira i Virgili. (vegeu P ANYELLA 1988b: 135). 88 assassinats a Rússia, o deportats a la S ibè ria. Combatre el feix isme am b catapultes democràtiques al servei de l’exèrcit de la rev olució social i comunista no és cosa lloable. Els com unistes de la Tercera Intern acional, m és realistes, han acceptat des del primer m oment la lluita en un mateix pla.» Acaba l’article amb l’elogi del feixism e; sempre, però, en passat, com a moviment nacional, aplicat exclusivament a Itàlia, all unyat de posicions partid istes, que era capaç d’aglutinar les voluntats diverses dels italians en benefici d’u n objectiu patriòtic comú. 63 Amb la qual cosa està afirm ant que aquest ideal no té res a veure am b la situació prese nt del feixisme a Itàlia; ni, encara m enys, amb un hipotètic trasllat dels seus plantejaments a Catalunya. L’últim paràgraf anuncia artic les posteriors que, en realitat, no es van publicar. En un altre article parlaré encara de les motivacions del feixisme i dels seus orígens immediats, i refe riré com a un moviment específicament nacional italià, del fet que l’Estat italià havia nat en nom de la democràcia mentre els altres havien viscut llarg temps en nom de l’autoritat, de la jovent ut itali ana, guerrera, que no podia tolerar el desordre i la dissolució de la pàtria i de l’horror d’una guerra que havent posat Itàlia en una a lta tensió acabava en el fratricidi. 64 En aquest últim paràgraf apareixen totes les obsessions polítiques que m antindrà Foix més o m enys explícitament al llarg dels anys. Més endavant retrobarem, sobretot en els articles de Meridians , la preocupació per la joventut, els problemes de la democràcia real i la im possibilitat d’aglutin ar en un movim ent nacional les diverses tendències que poden desembocar en conflictes arm ats. 65 63 Potser no és grat uït per explicar aquesta posició retreure els com entaris que sobre la situació de la literatura italiana feia Foix a «L ’Avantguardism e», un article apare gut el 1921 al segon número de Monitor : «La l iteratura italiana no reeixirà po tser m ai més de la crisi a ctual. No fa molt que algú feia notar com aquesta literatura no juga cap rol actiu ni fe cundant: s’ha conv ertit en una trista sucursal de les literatures francesa, anglesa i russa.» (F OIX 1990:23 ) 64 Inevitablement, pocs an ys després Catalunya es ve uria immersa en una guerra igu alment fratricida. Aquest rebuig que planteja el 1924 per a Itàlia, podria be n bé explicar ja el seu silenci del 1936. 65 Que Foix va recollir aspectes del feixisme per b astir la seva teoria política dels anys vint és evident, com també ho és que la seva base fonamental és pratiana; els elogis a Mussolin i i al feixism e que trobe m eventualm ent en la seva ob ra no són prou si ngulars pe r identificar-l’hi com pletament, donat q ue en el seu context hi stòric no eren tan extra o rdina ris, fins al punt que , com recorda Andreu Ma yayo: « en la ma joria 89 II.4. Els articles sobre aviació i el Carnet de l’aeronàutica El llarg parèntesi sense l’aparició co ntinuada de la signatura de Foix a La Publicitat es trenca, a finals de febrer del 1925, amb l’ aparició de do s articles sobre una de les seves conegudes passions, l’av iació, que lliga perfectament amb un esper it vital d ’acord amb els temps m oderns 66 ; els dos articles es titulen «Per una aviaci ó civil» i són, d’una banda, una aposta agosarada a favor de l’im portant paper que ha de jugar l’aviació a partir d’aquests moments quan encara es troba en una situac ió completam ent incipient, més pròpia de pilots agosarats i de grans gest es que no pas d’una norma litat d i ntre d e la vida ciutadana i, per altra banda, el preàmbul a l’aparició d’una altra de les seccion s històriques de la in tervenció de Foix a La Public itat : el Carnet de l’aeronàutica . L’aparició d’aquests article s i de la nova secció es presenta d’una manera ben estranya pel que fa als formats habituals de les seccions p eriodístiqu es foixianes: tots dos articles inicials estan signats J. V. Foix i els tretze prim ers lliuraments del Carnet de l’aeronàutica porten les sigles J. V. F., llevat d’ un error l’11 d’abril (J. V. T.) i de l’absència d e signatura de l’article del 15 de març. Potser aquests problem es en les últimes col·laboracions siguin un ind i ci d’un cert distanc iament de la secció per part d e l’autor; el cas és que a partir del 21 d’abril la signatura desapareix, coincidint amb una sèrie diària de deu articles sobre el viatge d’Amudsen al Pol Nord. Posteriorm ent, el 3 dels gr ups diri gents de molt s països pesà més l’a nticom unisme que la ferm esa de les seves c onviccions liberals. Fins i tot la ins titucionalització del feixisme fou a plaudida i encoratjada per dirigents de països de profunda tradició liberal. El m ate ix Winston Church ill, aleshores canceller del gabinet conservado r Baldwin, manifestà la seva fascinació per Mussolini i la seva admiració pel feixism e, en una conferència pronunciada el 20 de gener de 1927 a l’am baixada anglesa de Rom a.» (C ASASSAS , 2002: 106-7) 66 «L’avia dor Anto ni Arm angué era el redact or de tem es d’aviaci ó de Monitor . Però el 1922 Foix va conèixer l’estrella de l’aviació catal ana, Josep Canudas, a la redacció de La Publicitat amb mot iu d’un article foixià pub licat al diari. Pel març del 1923 es constituí la Pen ya de l’Aire, adherida a l’Aeroclub de Sabadell. Era un gru p aeronà utic que pel maig publ icà el seu prim er m anifest, redact at per Foix, un del s seus fund adors.» ( M ANENT 1992:2 9). 90 de maig, apareix una so litària F. com a signa tura; la secc ió continua d’aquesta m anera, amb interrupcions, fins al juny del 1928. Pa ral·lelam ent a aquesta secció trobem a La Publicitat altres articles sobre el tema de l’aviació signats M. Foyé o Fabra. 67 Per tot això i per l’estil d’al guns dels articles del Carnet de l’aeronàutica , crec que la mà de Foix es limita als prim ers, que són signats , i després deixa el tema a algun periodista especialitzat; en tot cas, són uns articles poc rellevants, m és encara pel fet que no van signats i el lector cont emporani no pot determinar-ne am b fiabilitat l’autoria. 68 II.4.1. «Per una aviació civil» Encara que pugui sobtar per tractar una te m àtica tan poc compromesa —cosa que en el cas de Foix mai no es pot dir taxa tivam ent donada la seva capacitat per interrelacionar els tem es i encabir-los en la se va anàlisi global de la societat—, el prim er article dels dos que porten aque st títol, del 28 de febrer del 1925, té tot un paràgraf de més de vint ratlles censurat. 69 Només això ja permetria af irmar categòricam ent que en 67 El paper destacadíssim en els primers temps de l’ aviació a Catalunya de Marià Foyé és àmpliament descrit a la Història de l’ aviació catal ana de Josep Ca nudas, en q uè també hi apa reix l’interès de F oix pel tema. Malgrat l’enorme documentació del llibre, és estrany qu e a l’autor li passin desaperceb uts els articles de La Publicita t dedicat s al tema, de m anera que no aporta ca p dada sobre l’a utoria dels a rticles i seccions d’aviació. Tam bé és curiós i signi ficatiu, però per la qüestió del pseudònim, que Foix a paregui en aquest treball ara com a Josep Fo ix, ara com al poeta, escriptor i periodista J. V. Foix, fins i tot per duplicat en una mateixa llista! (C ANUDAS 1983:109 ) 68 G UERRERO (1996: 130), en c anvi, afirm a que els articles del Carnet d e l’aeronàu tica , fins a l’agost de 1928 són de Foix. Sem b laria cor roborar- ho una ca rta de la cor respondènc ia entre Foix i Obiols, del 28 de juliol de 19 27: « Amb En C anude s ja pots pensar del qu e hem parlat: de m i lers de pessete s que ara per ara, no es veue n gaire seg ures, d’avi ons, de m otors, de rai ds —de vols aer is que diu el nost re diari, per què jo escric raid aeri i el corrector, que té el partit pres qu e raid s’ha de t raduir per vol fa el canvi i l’endem à hem de l legir vol aeri — i de mil alades fantasies aeronàutiques» (P ONSATI 1994:25 1), per ò la ca rta coincideix amb la publicació de l’article, signat per Foix, «Les possibilitats d’un vol sense escala Barcelona -Nova Y ork» (10- 7-192 7), que inclou u na entrevi sta amb Josep Canudas. El tem a, doncs, resta en l’aire... 69 El relatiu silenc i de J. V. Foix en aquesta èp oca és, doncs, més que justificat. «La censu ra sobre la premsa catalana era m o lt rigorosa i no deixa de ser ce rt, com en altres èpoques, que per s aber què passava a Catalunya cal fullejar la premsa de Madr id. Els diaris catalans van ser molt més vigilats, multats, tancats i discriminats que no els d’altres indrets. Una decisi ó pres a per ent rebancar el se u norm al funcionam ent (i que va com portar el tancament de moltes publicacions am b pocs mitjans ) és que s’obligava a prese ntar a censura les proves en català i la seva traducci ó a l’espany ol. No van fal tar tam poc els periodiste s empreso nats o desterrats qua n reitera dament l a censu ra s’havi a d’ocupa r de les seves cròniques, o quan «involuntàriam ent» incloïen fets de l’estat a la secció internacional.» (R OIG 1987:83) 97 Aquest distanciam ent de la societat catal ana és el m otiu bàsic d e queixa dels dos articles posteriors, el primer, «Per la nostr a aviació civil» (2 7 de març), comença: «La indiferència, l’hos tilitat  com remarcà En Co de Triola  envers una aeronàutica pròpia, és possible, entre nosaltres vèncer-la? Jo qui em sent optimista per a totes les coses de Catalunya i m és optimista per al seu esdevenidor, cr ec que sí. Caldrà, naturalment, inten sificar la propaganda, extrem ar el nostre entusiasme particular, despendre diners i energia per formar un am bi ent propici. Una vegada atès que l’atenció dels nostres joves millor s, dels nostres esportius més assenyalats, dels nostres c iutadans més coratjo sos s’hagi fixat seriosament en la importància d’aquest sistem a de locomoció en la vida moderna dels pobles i ha gi albirat factibles la seva adaptació, el seu desenrotllament i la seva prosperitat a Catalunya, l’aviació no tardarà a ocupar el lloc que entre nosaltres li correspon, humil potser, però proporcionat.»; que lliga perfectament am b l’interès del següent «La propaganda» (29 de m arç de 1925): «Perquè el nostre poble s’interessi per l’aeronàutica cal , havem dit, intensificar la propaganda. Millor dit, emprendre p er tot Catalunya una campanya de divulgaci ó.” Aquest article acaba amb un paràgraf molt explícit del distan ciament de l’autor dels altres esports i l’interès esp ecial que li provoca el món de l’avi ació, clarament elitista: Una massa engrescada i vel·leïtosa es cau a altres bells esports de circ, pista o estadi. A l’av iació li calen només uns quants ascetes juramentats, uns quants sacerdots d’esguard coratjós i cor ardent, i uns centenars de fidels fervor osos, callats i lleialíssims. Recull les opinions aparegudes en una sèrie de cartes i d’informacions de dies anteriors, com aquesta de Màrius Aguilar al Día Gráfico de Mallorca qu e cita el Carnet de l’aeronàutica del 27 de m arç: «L’aviació és l’ún ic esport digne de l’home. Tots els altres  sobre tot el futbol  són gairebé puerils. Res, en la pau i en la guerra no ha 98 donat tanta de grandesa a l’heroisme hum à com l’aviació. Per què, doncs, no estim ular decididament l’aviació catalana?» 73 En el primer article del m es d’abril, del dia 1, titulat «Per què serve ix l’aviació?», Foix fa una explícita i poètica defensa en un to molt futurista dels m otius que justifiquen l’afició al m ón de l’aviació: «Les raons són tantes que el te mps us serà curt i us caldrà endreçar el cronòmetre. Am b tot, jo no aconsel lo pas que durant la prim era embranzida lírica dels n eòfits amateurs utilitzeu gaires arguments d’ordre util itari. Qui tot d’u na, sota un cel net i davant el vèrtig diví de cavalcar-lo sense vacil·lacions, de “submergir- s’hi” en la vastitud celeste, serà, sovint, un te m ps perdut sota aquesta. Cal, de moment, enrolar els adolescents folls, els cors verges i herois, els inf ants de totes les eda ts fàcils per a l’aventura i àvids de tota divina f ris ança. Després, damunt les rutes obertes pel coratge alat del primer centenar d’alm ogàve rs de l’aire, l’em oció continguda dels exploradors de segon ordre lliscarà segura.» No es pot deixar de notar la referència bèl·lica a l’acció imperial de la Catalunya d’antany am b l’esment dels almogàvers, una referència d e to futurista que enllaç a també amb l’ac titud d’avantguard a que explicita immediatament, però que dista m olt del to paci fista que volia definir la seva ideologia. En canvi, en l’article següent , del 4 d’abril, aprofita un a referència a l’Aeroclub de França per fer una defensa de la importància del progrés de l’av iació allunyat dels terrenys bèl·lics i la necessi tat que els governs contemplin l’aviació civil en els seus pressupostos, com ho fa el francès. L’11 d’aquest mateix mes, el Carnet de l’aeronàutica es titula «Literatura aèria», incorpora un tema nou en la secció: l’aparició del m ón de l’aviació en textos literaris; 73 D’una ba nda, l a idea de mode rnitat que comport a l’aviaci ó i el desor dre exaltat que impl iquen els esports de masses justifica aquesta postura de Foix; d’altra band a, però, l’elitis m e inherent al món del motor co ntrasta am b la voluntat de conformar u n movim ent patri òtic q ue aconseguei xi engl obar tot a la nació. 99 per fer-ho resumeix l’argum ent de la novel·la Les veus de la terra , d’un escriptor polonès, en què l’aviació hi té un paper impor tant. L’article següent és del 15 i no va signat, de fet són un recull de «Notes dive rses» sobre notícies aer onàutiques. Tot i que les notícies sobre gestes heroiques i so bre pressupostos dedicats a l’aviació coincideixen amb algunes afirm acions d’articl es previs, l’estil és bastant diferent i podria ser que no fos de Foix, com conjecturo per als articles anònims que continuen el Carnet de l’aeronàutica a partir de la sèrie dedicada al viatge d’Am udsen al Pol Nord, que no tenen res a veure amb le s carac terístiques dels article s inicials de la secció signats J.-V. F. L’últim article signat per Foix és el del 19 d’abril de 1925, que no té títol. Es tracta d’un article molt breu que precedeix un seguit de notícies que apareixen després de la signatura, l’última de les quals s ’interessa ja pe r l’expedició d’Amudsen, i podria ser que ja no fossin de Foix. La part de l’article que va signada J.-V. F. es centra en la constitució del nou govern francès que, malgra t les dem andes, no ha creat un Ministeri de l’Aire. «És possible, però, que França no tardi a ten ir aquest ministeri. Veus m assa eloqüents i responsables se n’han ocupat i el brogit d’ales que ultra Rin i ultra Mànega torba la quietud celeste no és pas convit al repòs.» A partir d’aquí, el Carnet de l’aeronàutica continua apareixent am b diversa periodicitat però sense signatura, essent més aviat una sec ció inform ativa d’actualitat que no pas una secció d’opinió com havia es tat en aqu ests primers mesos m entre la signava J. V. F. La signatura de Foix tamb é desapareix de la r esta del diari i no la trobem en el que queda de l 1925 ni en tot el 1926. 74 Reapareix el 1927 amb tres articles sobre aviació que precedeixen la recuperació habitual de la seva signatura a partir de 74 Aquest lapse co incideix amb l’aparició de L’Amic d e les arts , en què Foix tindrà una participació import ant, i a mb la preparació de Gertrudis , el pri mer llibre del poeta, que a pareixerà el m es de març de 1927. 100 l’octubre d’aquest any, en què la seva col·laboració reconeguda ja serà habitua l fins a la seva desaparició definitiva am b l’esclat de la guerra el 1936. II.4.3. Altres articles sobre aviació El primer dels articles de Foix del 1927 és de l’1 de març i està dedicat a presentar la Lliga Aeronàutica de Catalunya, seguint amb l’ intent de difondre l’interès per l’aviació com un elem ent de modernitat essencial per al progrés de les nacions . El to de l’artic le és molt m és personal i poètic qu e el que utilitzava en altres seccions anteriors, li ho permet la signatura i la singu laritat de l’article: «Cap im atge profana. Cap conversa, entre els concurrents, q ue no es refereixi a cose s de l’aire. Una mena de secta, al cor de la ciutat, dedicada exclusivament al culte ae ro nàutic: són els ascet es de l’aviació de Catalunya.» L’article centra l’ interès en la figura de Jose p Canudas, que rep un elogi en forma de boomerang com a difusor de l’avia ció civil a Catalunya, perquè alhora honora la pròpia tasca de J. V. Foix des de La Publicitat . La m ajor part del text ve configurada per un suposat diàleg amb membres de la Lliga Aeronàutica que, en absència d’en Canudas, comenten amb Foix els problem es de l’aeronàutica a Cata lunya. Aquest to dialogat permet fer una crítica m és directa que la que haví em vist en articles d’altres anys; probablement és una m ostra que el pa s del tem ps està deteriora nt la capacitat censora de la dictadura i que aquesta està arribant als seus últims mom ents. Per això ara hi trobem frases que en un context anteri or probablem ent haurien estat censurades: A Catalunya, l’ estat precari de l’aviació es deu, sobretot, a l a manca d’interès dels or ganismes oficials... L’interès popular, en canvi, si hem de fer cas a les informacions que reporta l’articulista, sem bla que comença a augm entar. El periodista i els se us interlocutors de l’article es refereixen sempre a Catalunya i als esforços indi viduals i privats, que són els 101 que aconsegueixen fer progressar l’aviació. Per això no és estrany el to del següent article, completament relacion at amb aquest, to t i que el que sí que sobta és la distància en el temps, m és de quatre mesos: el 10 de juliol de 1927 J. V. Foix signa «Les possibilitats d’un vol sense escala Barcelona-Nova York», que presenta l’entrevista promesa amb Josep Canudas, am b un elogi de la internacional ització de l’aviació, «L’aeronàutica s’enduu avui en dia l’atenció de tothom», i la defensa de les posicions europees enfront dels primers avenços nordamericans. L’artic le, doncs, torna a presentar-se en forma de diàleg i es lam ent a del poc interès institucional per fom entar l’aviació a Catalunya. Acaba amb una crida patriòtica per suplir , a través de la filantropia privada, allò que oficialment no es produeix: És absurd, és absurd... Puix que allò que manca són “només” de 125.000 a 150.000 pessetes, puix que a hores d’ara la travessi a de l’Atlàntic nord és inèdita a Europa, puix que a San Paolo, en vint-i- quatre hores han recollit mig milió de lires per a fer la travessia Brasil- Itàlia, i a Bèlgica recullen amb èxit 600.000 francs per a realitzar el vol Brussel·les-Leopoldville... ¿per què Barcelona, els ciutadans honorables de Barcelona, no tindran l a generositat d’oferir l’aparell que manca a qui per la glòria del país arrisca la vida? Seguidament, tot inician t les col·laboracions a la secció d e Comentaris que apareix a la primera p lana de La Publicitat , signades J. V. F., el 8 de setem bre com enta l’interès popular per una jornada d’aviaci ó a Suïssa per tornar-ho a c ontrastar amb el que passa a Catalunya. «¿Per què entre nosaltres no podrie n organitzar-se, a l’estil suís, diades populars d’aviació? Coneixem els inconvenien ts am b què topen els amics de l’aviació civil a Catalunya. Sabem també que no és llur manca de bona voluntat que fa tém er el possible fracàs d’una festa sim ilar. El desi nterès de la nostra ciutat per l’aven ç aeronàutic és massa palès perquè en calgui assenyalar els orígens. ¿Qui ens pot, però, privar de lliurar-nos a l’optim isme de creure que, a no tardar gaire, la m ateixa pressió popular realitzarà el miracle de fer obrir les ales closes?» 102 El comentari acaba dedicat a un tema que fa rà fam osos els articles periodístics de Foix, però que no havia aparegut decidida ment fins a aquest m oment: l’urbanisme. 75 Foix es preocupa per la connexió viària entre l’aeroport i la ciutat com a element important per al progrés de l’aeronàutica: «Q uan la ciutat haurà obert camí del port aeri l’ampla avinguda que els arquitectes urbans d’avançada arreu del m ó n consideren ja l’artèria principal de la urbs esdevenidora .» Cosa que, en certa m anera, emparenta els interessos i els articles de Foix amb la pr eocupació civilista que m ovia bona part dels articles noucentistes de Xènius, am b un enfoc marcadament progressista. 76 II.4.4. Els últims articles del 1927 En els últims m esos del 1927 la signatura de Foix torna a r ecuperar una certa presència a les pàgines de La Publicitat que ja no deixarà fins a 1936. N’apareixen cinc articles, tres dels quals en la secció de primera pàgina de Comentaris , que són molt indicatius dels centres d’interès qu e afect en l’escriptor en aquests m o m ents i que presagien la voluntat de presentar quotidianame nt les seves opinions polítiques, socials i artístiques des de la premsa di ària que provocarà l’aparició de Meridi ans pocs mesos després, la secció cen tral de les seves col·labo racions a La Publicitat , per la seva situació temporal i per la seva contin uïtat, però sobretot per l’interès am b què l’emprèn. 75 El 1971, J. V. Foix en publi carà un recull am b el títol de Mots i maons o a casc ú el seu . Ma nuel Guerrero deixa clar també el seu rerefons polític: «En darrer terme, el desgavell urb anístic, arquitectònic i especulatiu d e la Barcelona de Porcioles dels anys seix anta és el que va portar Foix a re cuperar els seus textos dels anys tren ta.» ( GUERRERO 1996: 449) 76 L’interès de Foix per l’aviació no es limitava als articles de La Publicitat o als vols eventuals, també acceptava una difusió m és activa a base de pronunciar conferències: «Un dels socis dels primers tem ps, tan entusiasta com el primer i que fi ns havia format pa rt del Consell, era el poeta, escriptor i peri odista, tan notable ja en aquells temp s, Josep Vicenç Foix. Ced int a les reiterades instàncies de tots nosaltres, va acceptar de dona r una conferència, sobre un tema ben suggestiu i plenament dintre del món que ell representava: «Nexes d’unió entre av iadors i in tel·lectuals». La conferència v a tenir un gran èxit per al conferencia n t i per a l a Lliga Aero nàutica, que va veu re l’esta tge ple del tot i com poque s vegades s’ha via vist, perquè a més dels s ocis i els afeccionats que acos tumaven a fer a cte de presència, hi van assi stir alguns ami cs i admirado rs del conferenci ant, que van r ebre m olt bé el tem a i la manera tan hàbil de desenvol upar-lo.» (C ANUDAS 1983 :149) 103 Dos dels articles, «Marius A ndré» (23 d’octubre de 1927) i «Alguns llibres occitans» (17 de desembre de 1927), estan dedicats a Occitàn ia i presenten l’inte rès per la seva recuperació cultural i nacional que entronca amb el projecte panoccitanista que en algun altre moment Foix ja havia enunciat i que recu perarà decididament en textos posteriors. El primer glosa la tasca cultural d el poeta provençal Marius André que inclou l’elogi de la revista Oc , molt vinculada també a Foix, arran del número dedicat a homenatjar el poeta per la seva mort recent. De Marius André és re marcable el parla ment que el dia 6 de juny de 1892 pronuncià a la Santa Estela de ls Baux, en el qual, contra els que pretenien que el moviment occitanista havia d’ésser només un esplai literari, de miserables “rascl aires de guitarro”, defensava la urgència de convertir-lo en movi ment polític, no pas conservador, oportunista o radical, ans amplament federalista i descentralitzador. “Havem lo dever sacrà d’estre d’ home d’acion” si hom vol que el desvetllament de la Provença sigui no pas únicament bo per a proveir de temes fàcils els rimaires “per conservar la beutà de nostre lengage, nosti amor, nosti tradicions, se volem reconquistà de libertà perdudo”. Text que, escrit des dels temps dictatorials , és prou signif icatiu de l’in terès polític nacionalista de Foix. El segon te xt occitanista, partint del co mentari de llibres occitans, aprofita per fer una difusió de la recupe ració d’aquest moviment. No hi falten les referències a la revista Oc i a una a ltra de les activita ts periodístiques d e Foix, L’Amic de les Arts , hi destaca però l’interès per la llengu a i la unificació ortog ràfica: «Això ha donat un resultat remarcable: que en fugir del patuès retroben una llengua idèntica: la llengua d’oc que adés gaudí, com rem arca P. J. Grenier, d’una gran unitat almenys des del punt de vista literari. (...) D’ ací que refusen la dominació al provençal amb què generalment hom designa llur parlar i emprin la d’ occità de la qual el provençal no és més que un dialecte  com l’auvernès, el gascó, el llem osí , el delfinès i, encara, segons ells, el català, que és el parlar d’oc que modernam ent ha reeixit m és en la seva estabilització. Les regio ns dialectals que inte gren aquest territo ri lingüístic és conegut per aquests mateixos escriptors m e ridionals amb el nom d’Occitània.» 104 Un altre dels articles d’aquest final del 1927 és «L’evolució de l’opinió anglesa a favor del desarmament», del 26 de novem bre , molt interessant perquè incorpora una posició claram ent pacifista que tot i que ja havia estat insinuada anteriorment no ho havia fet amb la mateixa contundència que en aques ts temps de d ictadura. «Cal esmentar, encara, la denúncia apassionada de les horrors de la guerra pel m ariscal sir William Robertson, i la seva defensa de la Societat de les Nacions. Aquesta cam panya pacifista d’un m ilitar tan assenyalat ha f et una gran impressió a l’e sperit britànic.», i segueix donant arguments a favor de la pau i cont ra la guerra, fins i to t de part de H. G. Wells. L’article acaba amb un paràgraf breu però prou sign ificatiu de l’evolució de la posició ideològica de Foix: Tot fa esperar que, a no tardar, el govern britànic liberal o laborista serà el primer col·laborador a Ginebr a de la causa de la pau i de la civilització. És per això que no sobta topar-nos amb un ar ticle encara més clar de co m han influït en Foix els últims esde veniments polítics d e l’època i la presènc ia de les dictadures feixistes al continen t europeu; el 21 de desembre, a l’arti cle titulat «Internaciona lisme» presenta una crítica ben directa al feixis m e: contra el que podia haver intuït Foix inicialment, en la seva lluita contra l’expansió de l comunisme el f eixisme s’ha dedicat a defensar els interessos capitalistes que són tan allunyats de la voluntat de l’escriptor català. A més, el feixisme només funciona a base de prohibicions: Però el Popolo d’Italia , òrgan directe de Mussolini, es m ostra pessimista respecte a la conversió de la burgesia italiana al feixisme integral. Tot just travessa la frontera, el delegat d’aquesta o d’aquella associació patronal esdevé un heter odox de la causa italiana. Cal, doncs, cercar-hi una solució ràpida: a l’estranger, a les reunions de caràcter internacional  patronals o culturals  , hi han de concórrer únicament els feixistes en un cent per cent, això és, aquells que amb llur passió demostrin als estrangers què és It àlia, què és el Feixisme, quina és la voluntat del Duce. També això és perillós. Cal fer més encara: prohibir als italians de participar a les reunions internacionals de classe. La raó la dóna el mateix diari i estalvia cap comentari: “Als italians, en trobar-se a l’estranger, els reprèn la vella malaltia,  de la qual el feixism e no ha 105 immunitzat encara tothom, de trobar excel·lent allò que s’esdevé o allò que es pensa més enllà dels Alps o de la mar”. Finalment, l’últim article de l’any, de l 23 de desembre, és inclòs a la secció Comentaris i dedicat a «La bellesa nova», que entronca encara am b una visió futurista de l’art: «Hi ha una bellesa nova. Un bell vu it cilindres, una instal·lació productora del “cracking” de l’oli pesat, una super-anten a , o els m il petits accessoris d’un avió, d’un auto, d’una moto, simples en llur adaptació a una necessitat m ecànica indefugible, són bells d’una bellesa nova. I les àmplies avi ngudes d’asfalt on naufraguen les clarors matisades de tants de reflectors, de difusors de m irall en el capvespre o en la nit ciutadans, són un espectacle que dón a a la se nsibilitat m oderna el mateix esborronam ent diví de les més perfectes realitzacions de les belleses caduques.» La queixa, però, torna a ser present en contrastar aquesta nova rea litat am b la situació del país: «La nostra ciutat, però, està en dèficit en l’aportaci ó dels elements que componen aquesta bellesa.» I acaba l’any am b un dubte que incorpora les sev es preocupacions urban ístiques: Estem mancats de la voluntat exigent de reduir a una m ateixa unitat els factors materials que donin per exemple a una avinguda urbana, a un edifici, a un interior, a una manufactura industrial, a una fulla impresa, el segell que avala l’existència d’una voluntat coordinadora. I si no havem sabut academitzar al seu temps l’Acadèmia, ¿serem capaços de fer-ho amb els elements que ens comencen d’ ésser-nos donats de la bellesa nova? 77 77 G UERRERO (1 996:159) destaca especialment aquest text per de finir la posició artís tica de Foix en aquesta època. Cal notar la voluntat expressa de no recórrer a les posicions surrealistes i, en canvi, parl ar d’una nova tradició , més en la línia d’Apollinaire , com podrem comprovar més clarament en analitzar l’època de Meridia ns . 106 III. les col·laboracions centrals: Meridians . La desil·lusió d'un gran projecte (1928-1932) Meridians ocupa un paper preferent en la part icipació periodística de Foix: no nom és és la secció que apareix en un període de temps m és extens i conté un nombre d’articles més elevat, sinó que també és la seva secci ó m és reconeguda, amb més fam a entre els que s’hi han referit. Si tota la participació de Foix a La Publicitat es troba en una època especialment im portant per a la història d’Europa i de Catalunya, els anys de Meridians són els més significatius; i això no és nom és una apreciació feta des de la distància del temps, perquè Foix era ben conscient que el país es trobava en unes circumstàncies úniques que permetien l’estab liment d’un nou projecte sense precedents : s’hi va abocar amb tot l’es perit i Meridians n’és una bona m ostra, d’aquí que, en veure com fracassava el seu projecte, la decepció encara va ser m és gran. 1 Tant l’aparic ió de Meridians , com la seva supressió s’ha d’entendr e en aquest sentit: és una secció testimoni de l’em penta i la il·lusió de veure com la dictadura de Prim o de Rivera s’està consumint i s’endú en la seva caiguda la monarquia obsoleta de la Restauració ; viurà l’esperança en la construcció de la República i sobretot es preocuparà pel paper que ha de jugar Catalunya en tot aquest sistema; però la decepció dels primers anys serà im placable. Tot aquest entramat bàsic s’ha d’incloure en l’anàlisi de la situació europ ea, i també mundial, sense la qual la visió de Catalunya no tindria sentit. Prenent partit per les 1 D’alguna m anera també es pot entendre aquesta ac tiv itat de J. V. Foix com un inten t de redreçar l’evolució del país a partir d’uns esqu emes cultura ls que facilitessin la perpetucació de la tasca d el Noucenti sme. Jordi C astellanos detalla com són de decisi us aquests anys : «No puc pr escindir de dues referències ant eriors als anys trenta, que acabaran co ndicionant profundam ent la vida cultural de la dècada. Es tracta, la prim era, de la liquidació, entre 1923 i 1925, d’un m oviment que va tenir una importància essen cial en l’establiment de la infraestr uctura cultural i literària, el noucen tisme. La segona, el procés de re estructuració de les posicions i deologicoc ulturals que es prod ueix dura nt la dictadu ra i, de manera especi al, a partir del 1928-1929. L a desfeta del Noucenti sme con figura u n panoram a cultural i literari absoutament nou, en b ona part com a resultat de l’aparició pública d’un seguit de corrents culturals i ideolò gics que havien r omàs o s’havien format al ma rge de l’alta cultura. » (C ASTELLANOS 2002:9) 113 que limiten les capacitats expressives de l’arti sta, en el que es podria entendre com una referència al surrealism e (“la secta de París”, segons altres textos foixians): A tots els temps i a tots els països les diverses escoles artístiques o literàries en pugna han aspirat a la instauració d’una dictadura que imposa llur punt de vista particular. Encara que sem bli paradoxal, àdhuc les sectes més extremes i, espiritualment, més acostades a una concepció anàrquica de la vida tendeixen a ordenar els elemen ts plàstics i a donar-los una unitat, tan subjectiva com vulgueu, però intrínsecament d’una rigidesa tan dogmàtica com la de l es escoles acadèmiques passatistes més combatudes. Critica la intransigènc ia del pintor em pordanès: « Situat amb tot l’ardor de la seva jovenesa a l’avantguarda de l’ anti-tradicionalisme, defensa, en místic il·lum inat, les directives d e l’art actual i combat amb la m é s sagnant intolerància tots els elem ents del passat que en volen corrompre l’origin alitat i la puresa. En rigor, dins d’aquestes directives descobriu els gèrmens d’un antiliber alisme artístic, desconegut de m olts anys ençà  potser mai al nostre país.», i ho aprof ita per atacar la dependència política de l’artista, marcant distàncies respec te al feixism e i al socialisme. Coincideix aquesta tendència unità ria del grup d’En Dalí am b la que s’acaba de manifestar a la Itàlia a ctual favorable a la sindicació professional dels artistes amb el fi de llur coordinació per a la formació d’un estil autòcton, i am b la nova que arriba de Moscou segons la qual hom va a instituir a Rússia una dictadura oficial damunt la vida artística i literària dels territoris soviètics. En la formació d’aquest estil bàsic dels textos periodístics de Foix, que serà model de contenció, l’equilibri i la sim plicitat són gl osats com a elem ent ideal; l’article «Simplicitat» (31-1-1928) en dóna un exem pl e significatiu a partir d’una altra visió crítica de la retòrica p ròpia del feix isme italià. Com a rerefons de la seva posició en aque sta època, i donant sentit a tot l’entram at ideològic que com encem a presagiar que amaga Meridians , dos Comentaris ens acosten el tema en qüestió: «Int ernacionalism e» (21-12-1927) defensa les associacions 114 internacionals i denuncia un cert tancam ent del feixisme italià, tot i que per damunt de tot critica la manipulació econòm ica que mantenen les estruc tures capitalistes. És ben coneguda la posició del feixisme italià davant les organitzacions sindicals obreres de caràcter internacion al. En oposició amb la III i am b la II, aixecant llur senyera tricolor enfront la bandera vermella d’Amsterdam i el feix lictori davant la falç i el martell de Moscou, el sindicalisme feixista ha proclamat llur desafecte a les Internacionals de classe i les excel·lències de llur legislació corporativa. Però heu-vos ací que el feixisme havia mostrat una certa incurança per l’altra in ternacional classista: la capitalista. No pas perquè els teòrics del socialisme i del co munism e no n’haguessin assenyalat l’abast. ¿ No és precisament un argu ment bàsic per a la formació de les unions obreres intern acionals el fet d’existir ja una internacional de classe integrada per l’estament capitalista? Un article posterior, «Paneuropa?» (6-3- 1928), acaba d e reblar el clau de la necessitat de superar les velles discòrdies lo cals per ajuntar totes les nacions europees en una causa política comuna, sovint contra posada als inter essos econòm i cs dels Estats Units d’Amèrica, que encara que no són ci tats explícitament apareixen en segon pla com a motivació últim a. Meridians no pretendrà més que pode r superar les fronteres estatals per explic itar tot un lligam de rel acions culturals, cientí fiques i polítiques que uneixen específicament els pobles d’Europa, però que es poden fer ex tensives a tota la humanitat. A partir d' aquesta idea inicial, les referències a una acció política conj unta dels pobles d'Europa tindrà un valor im portant en els textos de Foix a La Publicitat . Rebem, alhora, dos documents cadascun dels quals suggereix comentaris ben actuals: Paneuropa , un llibre de R. N. Coudenhove- Kalergi i uns retalls de tres diaris italians. El llibre de Coudenhove, dedicat a la joventut d’Europa, és l’exposició de la bella utopia, mereixedora de totes les consider acions, per la qual la ruïna de l’hegemonia mundial del nostre Continent només es pot evitar amb la contitució federal dels Estats europe us, això és, amb la realització dels Estats Units d’Europa. Aquest punt de vista generós no és pas nou. Entre nosaltres ha tingut partidaris decidits i la nostra formació ideològica i sentimental ens empeny , avui més que mai, a adherir-nos- hi. 115 III.1.1. L’aposta per la joventut El final de la cita anter ior presenta una de les preocupacion s dels articles de Foix en aquest moment concret, però que és una preo cupació constant al llarg de tota la seva vida: el paper de la joventut, que pot se r la iniciadora d’un nou ordre de relacions internacionals, superant les tendènc ies aïllacionistes del f eixism e. Però... heu-vos ací uns altres documents: una revista intel·lectual italiana, “jove i combativa”, Il Raduno , demana al Govern feixista “que prohibeixi l’entrada a Itàlia de llibres estrangers, i que hom renunciï a les traduccions d’autors estrangers amb el fi d’obligar el públic italià a nodrir-se de la sana literatura nacional.” Un diari ben conegut, el Giornale d’Italia , reclama “la prohibició de la ven da de llibres francesos a Itàlia, verí mortal i competidor massa sovint victoriós.” I una altra publicació feixistíssima Il Selvaggio , en fer referència a unes fulles angleses que surten a Florència amb destina ció als britànics que hi sojornen demana que “el Du ce suprimeixi tot diari que surti a Itàlia escrit en llengua no italiana”. Ignorem com els paneuropeïstes prendran aquestes explosions d’ entusiasme jovenívol italianes tan divergents de les que ells inten ten provocar i que nosaltres compartim. Però gosem interrogar: Paneuropa? Aquesta preocupació pel rumb que segueix la joventut contem porània en tant que consolidadora dels pilars de la so cietat futura, s’acaba de palesar amb una sèrie de cinc articles, signats J.-V. F., que s’encavallen amb els prim ers Meridians i que hi tindran continuïtat, am b la qual cosa es defineix clar ament l’o rientació ideo lògica de la joventut com una de les possibles m otivacions que deci de ix Foix a crear la nova secció. Els cinc articles porten com a títol «Les enq ues tes a la joventut» (28-11-1928, 4-12-1928, 7-12- 1928, 11-12-1928 i 12-12-1928) i parteixen d’enque stes que fa la premsa francesa, italiana i a lemanya: «¿ Qui plantejarà a la no stra joventut els temes apassionants de les enquestes italiana i francesa? » (28-11-1928). Tot seguit, co incidint amb el primer Meridià , «S ’ha establert el qüestionari adreçat a l’actual jov entut cat alana am b el fi de conèixer el seu estat d’esperit o de planteja r en el d’alguns determ inats problemes vitals en els quals potser no han pensat mai enca ra. Amb aquesta enquesta hom convida la 116 joventut catalana dels diversos estam ents  de la universitària a l’obrera  a exp lorar- se ella mateixa, a reflexionar seriosam ent s obre alguns punts essencia ls en la vida de l’individu i de les col·lectiv itats» (7-12-1928). L’article de l’11 de desembre de 1928 transcriu fragments de sengles respostes a l’ enquesta f rancesa i a la italiana, texto s significatius perquè són sele ccionats específicament. La resposta italiana ve encapçalada per aquesta entrada tan aclaridora de l’enfocament de Foix i el seu d istanci ament de la uniformització m ussoliniana: «Després de les primeres respostes donades en sèrie com llaunes de vetum d’enllustrar les botes, heu-vos ací noves re spostes en les quals hom traei x que sota la camisa negra, duta de grat o per força, encara hi ha qualque individualitat.» Finalment, l’article del 12 de desem bre de 1928, que és l’únic sense signar, com ença amb aquesta entrada que, si efectivam ent és obr a de Foix, no pot deixar de sorprendre més encara si tenim en compte que ja ha com e nçat a publicar els primers Meridi ans anònimament; és clar, però, que les caracter ístiques textuals són ben diferents: «A continuació publiquem les prim eres respostes que ens han es tat trameses al qüestion ari que reproduïm. Són dels senyors Baptista Xurigu era, Joan Baptista Pujol, Salvador Dalí i Josep Thous-Mitjans. Algunes respostes re budes amb prioritat a aquestes no les reproduïm perquè llurs autors no autoritzen la publicació de les signatures. Creiem indispensable que els autors responguin de llurs punts de vista. Cal allib erar-se del pudor excessiu per donar el nom. En els tem ps que corren és poc esportiu...» Hem d'entendre, doncs, que tenen unes connotacions completam ent diferents uns articles periodístics que s'emmarquen en les línies bà siques de la publicació (i, pe r tant, pode n ser anònims), que uns textos eventuals on nom és s'expressa una opinió individual que, per tant, cal signar. 117 Un any després, aquesta preocupació per la joventut té una continuïtat en l’enquesta feta des de les pàgines de «Les Lletres» de La Publicitat al llarg del febrer del 1930. Tant en un cas com en l’altre, l’objectiu final no pot ser cap altre que la voluntat d’incidir en la joventut lectora en uns mome nts que s’està ensorrant la Dictadura, bé prenent com a model els exemples forans, bé apel·lant a veus significatives del panorama artístic català. 10 III.1.2. Preparant Meridians ? L’últim article de Foix a La Publicitat abans de l’aparició de Meridians porta per títol «Per la nostra expa nsió literària» (4-12-1928) i és un dels pocs te xtos de l’època que porta la signatura J. V. FOIX; el llarg encapçalament dóna un resum del contingut de l’article a la manera dels que eren usuals a La premsa estrangera , però és molt allunyat formalment del que seran els primers Meridians . En tot cas, els tem es que tracta l’article sí que impli quen directament els continguts i la intenció inicials de Meridians . Simultàniament hom anuncia l’aparició de tres publicacions literàries dins les quals les lletres catalanes ocuparan un lloc eminent “Oc”, de Tolosa, esdevindrà a primers d’any nou, un gran setmanari òrgan de les lletres occitane s, occitano-catalanes, catalanes i franco-occitanes Un grup de literats francesos amics de les nostres lletres prepara la publicació, a París, d’una “Revue Cat alane”, destinada a la difusió internacional de les obres cabdals de la nostra literatura antiga i moderna Després de Cap d’any sortirà a Madrid una “Gaceta Catalana”, òrgan d’expansió de les nostres lletr es, dins les edicions de “Gaceta Literària” 10 També s’ha uria de posa r en relació am b un dels aspectes del mite del s catalans de 1918, q ue recorda B ALAGUER (1994:4-5): «Un dels facto rs que res ulta dete rminant e n els any s 30 per a la seva form ulació és el canvi de sig ne de la tradició do minant del catalanisme p olític que represen ta la victòria d’Esquerra Republicana en les eleccions del 14 d’ab ril. Però no és l’únic , la seva formulació és tam bé una conseqüència del pe rill de “descatalanització” de la joventut que, per a Foix, pot haver represe n tat la dictadura de Prim o de Rivera.» i que, de f et, és un dels m o tius bàsics per a la f ormulaci ó d'aqueste s enquestes. 118 Ja veurem fins a quin punt és im portant la id ea d’expansió literària en la configuració de Meridians , però ta mbé és molt sign ificativa la ref erència a la Gaceta L iteraria d’Ernesto Gim énez Caballero que sembla tenir u n paper destacat en la ideologia política i cultural de Foix en aquesta època 11 . Curiosament, Foix utilitza sovint l’habitua l term e “meridionals” per r eferir-se als occitans: «Tots els nostres vots són perquè aquest projecte dels nostres col·legues francesos tingui l’èxit que es mereix. Per e ndavant agraïm llur deferència envers les lletres i la cultura cata lana les qua ls, gràcies a Oc, de Tolosa , tindran un òrgan im portant de divulgació. Per endavant gosem assegurar que els catalans sabran correspondre a l’esforç dels nostr es amics m eridionals i que Oc tindrà, entre nosaltr es, milers de subscriptors.» És clar que només és una qüe stió de tòpics, perquè el terme nom és es justifica a p artir d’una visi ó central de França, que entén les terres d’O c com aquelles que són al sud; no deixa de ser sorprenent el seu ús acrític a Meridians , perquè prové d’una visió que topa frontalmen t amb l’estructu ra transversa l de relacio ns igualitàri es que impliquen els “m eridians” foixians. Ma lgrat l’etim ologia que els uneix, són dos termes ben antagònics. III.1.3. Els primers Meridians És en els primers Meridians on hem d’anar a buscar la intenció de Foix a l’hora de crear aquesta secció, que havi a anat preparant al llarg de l 1928. Bona part dels m otius temàtics que han anat apareixent en els articles d’aquest any constituiran els primers centres d’interès de la nova secció, d e tal m anera que es veu com una continuació lògica 11 G UERRERO (1996:177) li atrib ueix fins i tot la font de la configuració del títol Meridian s per a la secció de Focius. M’h i tornaré a re ferir en parlar -ne explícitam ent. 119 d’aquells altres articles. Amb tot, l’inici d e la secció és prou titubejan t: a partir del primer Meridià , del 7 de desembre, en publica consecutivam ent quatre més sense solució de continuïtat, incloent-hi un tem a que constituirà e l primer cicl e, titulat «A so de tabals...»; de sobte Meridians desapareix i, llevat d’un a altra anotació «A so de tabals...», del 29 de desembre, no és fins passa t Reis del 29 que en consolida la secció, amb una periodicitat que analit zaré en propers apartats. Els temes que destaquen en els prim ers Meridians són principalment els que tenen a veure amb les relacions culturals de Catalunya amb els territoris que més s’hi vinculen per la llengua i per la tradició his tòrica i cultural, concretam ent València i Occitània; amb el m ón de les avantguardes artístiques i amb altres aspectes d’actualitat cultural. Amb tot, destaca especialm ent pel que signi f ica d’influència ideolò gica i d’interès especial que la primera anotació de la s ecció vagi destin ada a «Bergson» (7-12-1928); el filòsof francès torna rà a ser citat en els ar ticles de la mateixa època que demostren la preocupació de Foix per la joventut, l’11 de desembre de 1928, i tindrà una influència important en l’obra de Foix, com veurem en tractar dels temes bàsics de Meridians . A banda de la incidència de la filosofia d’Henri Bergson a Meridians i a l’obra de Foix, aquesta primera nota és un clar indi ci de les característiques de la secció: aparentment el redactor anònim  haurem d’esperar tot un any per a l’aparició de Focius  es limita a reproduir les opinions d’altri; no cal di r, però, que la mateixa selecció i el to de fons impliquen una presa de partit ben personal. En aquest sentit, és també m olt aclaridor que en aquestes prim eres notes apareguin ben aviat els noms d’escriptors d’avantguarda que veiem tot sovint en l’obra de Foix en diverses èpoques. Em sem blen clares les al·lusions a Max Jacob 12 , Pierre Reverdy 13 i Jean Cocteau en la 12 Vegeu G ÓMEZ (1996) 13 Vegeu S ERRA (1992 ) i, en general per a les relacions de Foix amb els primers tem ps de l’avantgu arda, Josep M. B AL AGUER (199 7). 120 minisèrie d’articles dedicats a la pretesa conversió al ca tolicism e de René Schwob, que corresponen als dies 8, 12 i 29 de desembre de 1928. El primer artic le acaba am b un to molt crític que no és habitual en els ar ticles de Foix, però amb l’ús de la cursiva, que denot a un cert distan ciament i qu e es farà famosa amb el temps en la configuració f ormal def initiva de Meridians : « Ja és estranya la confessió d’aquest neòfit que diu que va a missa cada dia i que reconeix, al mateix temps, que no ha pogut llegir els Evangelis. La lectura del llibre del senyor René Schwob dóna un cert malestar, i un hom recorda els comentaris que Barbey d’Aurevilly feia a alguns llibres d e Léon Bloy: “Això té tot l’aire  deia  d’un parveni de la religió!” » En el següent article (12-12-1928), en canvi , el redactor anònim transcriu, com és pràctica habitual de les seccions de Foix, una carta rebuda en resposta a les crítiques de l’article anterior, « L’estimat Josep F. Ràfols, a propòsit de la nota sobre el darrer llibre de Schwob, ens escriu », en defensa de la posició de René Schwob, que pretén lligar surrealism e i catolicism e, però am b la preem inència de la religió. Dies després, el 29, quan ja no apareixen els Meridians després de la prim era embranzida, recupera fugaçm ent la secció pe r acabar la polèm ica amb la transcripció d’una carta del mateix René Schwob, bon indici de la posició transfr onterera, des de la catalanitat, que ha d’assum ir Meridians ; la transcric sencera: ** A so de tabals... Havent-se enviat els dos ecos publicats en aquesta mateixa secció i sota igual títol ( LA PUBL ICITAT , 8 i 12 de desembre) a René Schwob, En Josep F. Ràfols, qui els hi ha tramè s, ha rebut la següent lletra: “Estimat senyor i amic: Si tardo una mica a respondre-us és que he hagut d’esperar fins avui un traductor de català que, amb tot, encara em manca; ara e m decideixo a escriure-us segons el poc que he pogut comprendre. Prou, no obstant, per a tenir-vos una forta gr atitud. I tanmateix, estic content d’aquest incident ridícul que m’ha valgut un am ic com vós. 121 He de dir-vos que, en aquesta confiança que vós heu volgut donar al meu llibre amb una espontaneïtat que em corprèn, resulta que sou vós qui té raó contra aquells que afirmen amb tant de terrabastall. Estic efectivament malalt i al llit des de quasi quatre mesos! Ja veieu quin crèdit hom pot atorgar a les informacions de L’Action Française . Cal reconèixer que Déu fa bé l es coses i que quan vol conf ondre els seus enemics troba la millor manera de sortir-ne. Sí, aquesta malaltia de què parlo en el meu llibre (tuberculosi) i que després d’haver-me deixat, em va tornar a prendre pe r primera vegada, a Espanya, la primavera del 27, m’ha donat un nou assalt, que aquesta vegada m’exigeix immobilitat absoluta. N’esp ero la fi tot sabent que és una gran gràcia de Déu i una hum iliació de la qual miro, tant com puc, d’aprofitar-me. Però aquest perfil, com podeu veure, no és del gènere accessible als ecotiers de L’Action Française. Si hagués cregut per un moment en la bona fe d’aquest diari, hauria protestat. Aquesta vegada tenia avantatge. Però ¿hi ha necess itat d’entrar en relació amb aquesta mena de gent? Afegeixo que si per aquest llibre haur ia vacil·lat en si visitava o no personalment els llibreters, en canvi, per tot altre llibre, l’habitud que han pres els autors a París de fer ells mateixos l’ofrena d’un exemplar als comerciants que els sostenen no em sembla condemnable. I jo, per la meva banda, he complert amb aquesta cerimònia ritual amb ocasió del meu llibre d’Espanya. El meu editor ho desitjava. Això em fa venir a la memòria que és per segona vegada que em ve de Barcelona un agradable testimoniatge estranger, el prim er fou d’Araluce, qui ha emprès precisament la traducció del meu llibre d’Espanya. Quant als altres paràgrafs de la baixa prosa de l’ ecotier francès m’ha semblat com p rendre que vós mate ix ja n’haveu fet la suficient justícia. Confesso que em plauria més d’ ésser un “pervingut de la religió”, com Léon Bloy, que no p as deixeble d’aquesta soca morta (vieille souche) de Barbey. Espero tenir el gust de remercia r-vos algun dia de viva veu, i mentrestant cregueu en el sentiments més agraïts pel vostre gesta tan cavalleresc, i en la meva amistat en el nostre Crist. René Schwob París, 150 rue de la Pom ps. 17 - 12 - 28.” Les crítiques a la gent d’Action Françai se són prou importants com per veure un posicionam ent polític inicial a Meridians . D’altra banda, les referències al m ón de l’avantguarda en aques ts primers articles no acaben aquí: una de curiosa i m olt significativa és una anotació que reco rda textos posteriors de Foix a La Publicitat , com els Telegrames o els Fets diversos , basats en anècdotes que en el context de Meridians passen per reals. 122 ** Quan Roland Dorgelès era a Montmartre s’esdevingué que un important marxant de la rue Laffitte encomanà el seu retrat a Picasso. Cada d ia, després de la sessió, el pintor deia: “Gràcies, senyor Sagot”, i girava la pintura contra la paret sense voler-la ensenyar. Però, al cap d’una setmana, el model se sentí vagament inquiet:  I doncs, senyor Picasso, ¿va bé això?  Sí  respongué l’artista, tot encen ent la seva pipa.  Estic content. Us comenceu d’assemblar al meu retrat. [11-XII-1928] Amb tot, hi ha tres ano t acions m és breus que donen una idea millor del q ue ha de ser Meridians , en tant que es refereixen a les relaci ons culturals que s’han d’establir entre els pobles d’Europa. La primera, del 8 de de sembre de 1928, es titula «Andalusia» i fa una referència especial al s artistes d’avantguarda: ** Andalusia trobarà per la mitjanceria de llurs poetes, la seva ju sta situació peninsular? Entre nosaltres els joves escriptors andalusos tenen bons amics i admiradors sincers. Alguns d’ells col·laboren en diverses revistes catalanes (Gar cía-Lorca, per exemple) i el grup Gasch-Dalí- Montanyà té belles pistes obertes al Migdia espany ol on les raquetes juguen amb gentil embranzida. Ara mateix ens diuen que da munt l’herbei tot just segat del court de L’Amic de les Arts, hom ha concertat un partit amistós per a la primera quinzena de gener en el qual els primers “raquetes” andalusos i els “raquetes de l’equip groc dels nostres postm aquinistes exhibiran llur joc audaç ple d’ imprevistos. Arbitrarà l’equip occitanista. Però són molt més significatives les del 9 de desem bre de 1928 * ¿Catalunya-València? pregunta Frederic Minyana a Almela i Vives (Vegi’s La Setmana Gràfica de València, número 123). “Cordialment. Ara més que mai. Jo, com a realitat literària, quasi soc un producte d’aquesta amistat. A Barcelona els escriptors més il·lustres s’ocupen, quotidianament, de lletres i d’art valencians. Em cal esmentar, entre els nostres amics millors, En Josep M.ª Casacoberta, el meu editor, el qual ens ha demanat 150 exemplars de cada una de les obres que formaran la nostra col·lecció L’Estel. Almela explica què serà L’Estel : una sèrie de llibres que començarà amb un llibre de versos seus ( L’espill a trossos? La primavera groga? ), i al qual seguirà u n de biogràfic de Juli Just, un altre de Gonçales-Martí sobre Ceràmica de Manisses i altres de Navarro-Cabanes, Palau, Chavarri, Duran i Tortajada. També s’editaran alguns volums de Lletres que iniciaran les de Pròsper Merimée sobre València. 129 antidogmàtica en ço que afecta le s activitats de l’esperit. Al principi maurrassià «T ot allò que és nacional és nostre», oposa «T ot allò que és nostre és nacional». 21 La distància respecte al pensam ent de Ma urras no és nom és d’aquesta època, en un dels articles de Monito r bandejats de Revolució catalanis ta ja rem arca allò que els separa: «Charles Maurras, mestre de tota una generació de francesos, ha escrit per al llibre La fin de l’Empire Espagnol d’Amérique, de Marius André, un prefaci, on es conté bona part de la seva doctrina de política llatina, exacta en la seva finalitat, errònia, però, en part de l’argumentació i en el proc ediment. Ens refe rim nom és a allò que per a nosaltres és essencial i fonament de tota la doctr ina pol ítica de «Monitor».» 22 Després de referir-se a les teorie s maurrassianes sobre la unió de la llatinitat i a la idea d’ordre, que Foix comparteix, se’n desm arca explicant que “l’error de Maurra s” consisteix a no creure que el tractat dels Pi rineus representa un fre per al nou ordre llatí: «Pel tractat dels Pirineus es creen dos Estats b en definits: França i Espanya. El prim er ha reeixit, l’altre es troba en un pernabatre moribund.» 23 Més clarament, i acabant la reflexió amb una altra c ita d’un dels articles de Monitor no apareguts a Revolució catalanista , reprenem les notes que marquen l’origen de la ideologia política foixiana m és en les teories d’Enric P rat de la Ri ba que no en Maurras: «El nacionalisme català que cerca un a doctrina no és, com creu Josep Pla, a l’«A. F.» on s’adreça, ans al m estre cabdal del nostre rena ixem ent, a En Prat de la Riba. La idea nacionalista, el programa nacional de Catalunya , fou ell qui l’exposà com si fos la veu immortal del Destí. (...) Al nacionalisme al qual ha estat dictada aquesta doctrina no li cal de cercar a l’estranger una s ubstància per a la seva política.» 24 21 F OIX (1985b: 22-23) 22 F OIX (1985b :376) 23 F OIX (1985b :377) 24 F OIX (1985b:36 7) 130 Si m’he estès tant en tractar aquest pr oblem a és perquè em sembla fonam ental a l’hora de configurar la base teòrica de l’aparició de Meridians . Entenc, per les referències explícites que el mateix Foix va intercalant, que no correspon tant a una concepció imperialista o parafeixista  com podria fer pensar la referència a La Gaceta Literaria de Giménez Caballero  d’influència o d’im plant ació d’una cultura que es creu superior sobre una altra, sinó m és a la idea d’establir unes relacions en què Catalunya ha de tenir un paper important en el sentit que la cultura uneix però no encadena, d’acord amb la teor ia de l’universal que esme nta Manuel Carbonell. És una tesi bastant paral·lela a la que defensa B ALAGUER (1994), tot analitzant el sentit últim de Catalans de 1918 , però que també es pot aplicar a Meridians i les “enquestes a la joventut” de què he parlat abans: «Com qua lsevol mite, el dels catalans del 1918 es forja en contra d’una realitat que el nega i a la qual es planteja com a alternatiu. Un dels factors que resulta determinant en els anys 30 per a la seva formul ació és el canvi de signe de la tradició d ominant del catalanis me polític que represe nta la victòria d’Esquerra Republicana en les eleccions del 14 d’abril. Però no és l’únic, la seva formulació és també una conseqüència del peri ll de “descatalanitzac ió” de la joventut que, per a Foix, pot haver repr esentat la dictadura de Primo de Rivera i, encara, el rerafons de la c risi euro p ea relliga els dos prim ers.» 25 I, més endavant: «El tipus de concepció de la cultura com a aglutinant soci al que defensa Foix en tra en contradicció amb la realitat dels anys 30 que, cada vegada més, la mostra com a expressió d’unes posicions ideològiques, com a exponent d’un s interessos de classe o de sectors determinats de la societat. S’ estan donant les condicions que indueixen a una tria, i una part de la intel·lectualitat cata lana que han vist en l’articu lació catala nisme-cultura l’element cohesionador de la seva societ at, es neguen a acceptar aquesta situació i 25 B ALAGUER (1994:4- 5) 131 intenten de mantenir aquestes concepcions i funcions culturals com a exponent d’un model de catalanisme que seria l’autèntic, històric, però d’hist òria molt recent, que necessita dels seus mites operatius, adaptables a les noves circum stàncies.» 26 Un dels elements constitutius de Meridians és la lluita contra el tancament, contra les limitacions de la cultura ca talana, la necessita t d’expandir la ide a de les re lacions internacionals sense el domini o la im posició ; per això aquí el term e pratià d’imperi repugna per imprecís, es tracta d’integr ar la cultura universal en un m arc d’interferències potenciant la diversitat. 27 No cal buscar gaires afirmacions que expliquin aquest in terès “ universalista” de Foix des de ben prim erencament, a Monitor mateix ja els trobem : «Altre temps Portugal també s’isolà i continu a vivint, amb joia o amb fadiga, en aquest isolam ent. Nosaltres, ara per ara, no tem em, com a nacionalistes, de localitzar-nos; és avui dia que Catalunya viu localitzada. Precisament to t el procés del catalanisme és de lluitar contra aque sta localització qu e li imposa un organisme central per obtenir amb la llib ertat l’universalisme que li és negat. El catalanism e, doncs, és, entre nosaltres, la fórmula més perfecta d’univer salisme; la llibertat de Catalunya representarà el seu ingrés a l’esperit i a la cultura universals.» 28 D’altra banda, aques t interès per assoli r la universalitat im plica una voluntat d’assabentar-se de la situació de les altres nacions, especi alment europees; és el qu e Foix ja havia fet en el seu moment am b La premsa internacional , però que ara amplia i sofistica amb Meridians : «Caldria e ntre tots plegats de tenir en compte l’existè ncia d’una nova generació d’estudiosos perfectament assabentats dels més lleus matisos de la 26 B ALAGUER (1994:6) 27 És una qüesti ó terminolò gica molt sem blant a la que tracta P RUDON (1997:229- 230) e n parlar d e Guillaume Apollinaire i Catalunya: «Qu’il me soit permis d’abord de revenir sur l’in titulé initialment proposé. A la réflexi on, il est préférable de remplacer «inf luence» par «présence ». Le premier terme es t beauco up plus aléa toire, ne serait-ce qu e pa rce qu’il établit un e relation systématiqu ement unidirect ionnelle qui ne s’avère pas t oujours pert inent e. Il sera donc la quest ion de la présence (Apollinaire, mais encore...?) du poète fra nçais da ns l’oeu vre des créat eurs catala ns.» 28 F OIX (1985b:37 4) 132 política estrangera (i, na turalment, de la f iloso fia, de l’art i de la literatur a estrangeres), que llegeixen el mateix, que ho llegeixen tot i que, ben av iat, se situen. L’exis tència d’aquesta generació, que àdhuc a nosaltres en s encalça, obliga al fe t que els cronistes curin de no donar informacions e ndarrerides esdevingudes lloc com ú.» 29 Són molts els testimonis biogràfics que parlen de l’interès excepcional que Foix tenia per la premsa estrangera. Hem vist, en la cita anterior, qu e per a Foix són im prescindibles, i constitueixen u n tot cultural, la política, la filosof ia, l’art i la literatura : aquests se ran els temes bàsics de què s’ocuparà Meridians . «Allò interessant de comprovar és com realment Foix estava perfectament inform at de les més in teressan t novetats, preferentm ent poètiques, de la literatura anglesa, francesa, ital iana o castellana, i fins i tot d’altres liter atures europees més m inoritàries, com la txeca, la s èrbia o l’estoniana. (...) En el seu afany universa lista, J. V. Foix no solament m aldava per ultrapa ssar el localisme i el provincianisme freqüent en la literatura i en la cultura  i, no cal dir que ho aconseguia  , sinó que també cercava idees i exem ples per a bastir la seva original obra personal i, així mateix, el seu ambiciós projecte de m ode rnitat per a Catalunya.» 30 Amb tot això que hem vist, em sembla clar que no es pot justificar Meridians parlant d’”influència dominant d’una cultura”, com fa G UERRERO (1996), ni tampoc relacionar- la, malgrat les coin cidències terminològiques i l'anècdota inicial, am b les experiències de La Gaceta Literaria de Giménez Caballero. Estem parl ant d’una secció que té com a rerefons aquesta ideolog ia més agosarada, qualificada m oltes vegades d’utòpica o de romàntica, que pretén ampliar el g rau de re lacions i de presència de la cultu ra catalana en la cultura universal, en un intent pacífi c d’evitar el predomini dels nacionalismes 29 F OIX (1985b:36 5-6) 30 G UERRERO (1996: 188) 133 violents i dominants. Hi ha molts indicis en la trajectòria de Foix que preveuen Meridians : una primera referència podria ser la revista de Pierre Reverdy, titulada Nord- Sud i que Foix aprofi ta per a Trossos , aquest títol pot haver inspirat perfectament el de Meridians , tot i que específicament correspon a una línia dels ferrocarrils metropolitans de París. Les relacions entre el nord i el sud inspiren les referències a Occitània i a València des de Catalunya, une s constants en l’època de Meridians , constitueixen una altra justific ació més que plausible del títol de la secció, així com les referències a qualsevol aspecte de la cultura europea. Més encara, un cop Focius ha abandonat, ja veurem per què, l’aventura de Meridians , no triga gaire a mantenir la m ateixa línia amb la secció hereva, Itinera ris , un terme que juga amb la idea de les relacions i de les presències, més que no de les influències i que encara té unes connotacions m é s àmplies que el de Meridians . Aquestes suposicions vénen subratllades per les escasses justifica cions del terme Meridians des dels mateixos Meridians , prou significatives, encara que no del tot explícites. L’anotac ió que em se mbla m és clara és al final del Meridià del 12 de desembre de 1928: ** Tolosa- Barcelona per avió, per tren, per T. S. F., per OC . Els nostres lectors han llegit el butlletí de subscripció que havem publicat. Tolosa-Barcelona: Meridià... Aquesta insinuació ve complem entada per una insistència en el m ateix tema, però més desenvolupat en un article m olt pos terior, del 28 de setembre de 1929: ** Insistim: creiem que editors i autors tenen el deure de contribuir a què el meridià Tolo sa-Barcelona s’estabilitzi per la causa de la nostra cultura i de la nostra expansió espiritual. L’òrgan occità d’Auvèrnia, Ga scunya, Llenguadoc, Llemosí, Provença i Catalunya amb Valè ncia i Balears mereix la cooperació de tots els catalans interessats a eixa mplar el radi d’acció i de col·laboració de les nostres lletres. 134 Poc després, el 2 d’octubre de 1929 explicita la necess itat de constituir un es possibilitats pròpies de difusió cultu ral que no depenguin dels grans centres d’influència; es tracta, doncs, de contribuir a la cultural univers al perquè totes les manifestacions d’aquesta cultura pugui n tenir la seva transcendència. Si un títol esqueia a aquest comentari de Crémieux és el de Meridians . Puix que per a aquells qui, també entre nosaltres, creuen que els nostres homes de lletres són “gobe-mouches”, seguidors orbs del meridià de París, l’afirmació d’independència del crític cata là L luís Montanyà reconeguda pel crític francès Benjamin Crémieux, serà una sorpresa. Barcelona ha establert el seu meridià propi... Per acabar aquesta part introductòria sob re la gestació, el títol i la intenció de Meridians , em sembla molt in teressant referir-me a dos aspe ctes recurrents en la se cció que són prou explícits d e la intenció últim a que mou aquests articles. El primer cas é s el paper de coixí que pot fer la cultura catalan a en el con t ext europeu i m u ndial governat pels interessos estatals; com que Catalunya és una nació en formació, pot ser la punta de llança d’un nou ordre mundial dominat per les relacions in ternacionals i l’acceptació i potenciació de les diferèncie s, enfront dels desitjos e xpansionistes de les grans potències econòmiques que han dem ostrat que només són capaces de conduir a conflictes bèl·lics. Ja veurem que el tem a de la literatura bèl·lica d’entreguerres o c uparà uns quants Meridians , però en aquest cas vull refe rir-m’hi antic ipadam ent perquè l’anotació del 27 de novembre de 1929 és clar a sobre aquesta crítica i en defensa del paper neutral, ben allunyada dels interessos particula rs, que ha d’exercir la cu ltura catalana 31 : 31 En l’article ja citat «Hispano am erican isme i iberoamericanism e», aparegut a Monitor el febre r del 1922, ja prese ntava aquest matei x argument: «Cataluny a, poder m oderador i federador, és un elem ent essencial per a la causa de la pau a l’Occident d’ Europa . Catalunya, històricament lligada a Prov ença i a Aragó, és el més bell exemple de confe deració a seguir. Lligar Catalunya a la sort d’un Estat amb probabilitats d’ oposició a un altre Estat, és un error gr eu de la política reial de França i d’Esp anya i un desconeixement d el valor històric de la n ostra personalitat. Els interessos de Catalu nya lliure no s’oposen pas als de França ni als d’E spanya, i, en canvi, se rvei xen els dels dos països. Només el tractat dels Pirineus és un desto rb.» (F OIX 1985b: 378). 135 Quatre de la infanteria , però, ha tingut un èxit immens a Alemanya, i la seva traducció francesa, recent, manté viu el debat sobre llibres de guerra, en el qual el xovinisme té la seva indeguda participació. P er això creiem d’interès la traducció catalana de tots els llibres de guerra en litigi. La nostra llengua bé pot ésser camp neutral i la nostra crítica podrà eixir de la seva vo luntària vaga de braços plegats per a arbitrar una pugna li terària de categoria internacional. L’altre gran exemple del paper de Meridians el formen dos articles que tracten l’aparició de La court paille , una revista parisenca: el primer, del 5 de novem bre de 1929, presenta l’elogi per la intervenció d’es criptors catalans que estén la idea de cooperació i de relacions cultu rals que vol introduir Foix: « Benvinguda la novella revista quasi franco-catalana! »; en canvi en el segon, que és de l’endemà, l’adm iració s’ha tornat blasme perquè un dels articles de la revista és diam etralment oposat a les intencions de Meridians , exem ple d’incomprensió i d’incomunicació q ue es limita a repetir el tòpic que no té res a veure amb la realitat catalana: ** La court p aille.  Ahir donàvem compt e de la recepció de la novella revista parisenca La court paille . En copiàvem i tot el sumari. El co l·laborar- hi bons a mics nostres n o ens féu ado nar de l’edit orial grot esc que signa un tal Marc Escholier. No havíem llegit mai una co sa tan divertida . Es titula De Puigcerdà a Bourg-Madam e i el seu au tor es val d’aquests noms pe r simbolitzar dues civilitza cions dive rses i impenetra bles: Bourg-Mada me, això és la ca talaníssima Guingu eta, l’Occident, França, Puigcerdà, el país del farnie nte, de les d ones que rent en la ro ba amb gr ans peinetas i mantillas castíssimes, els carreters amb som breros de cinem a i els infan ts despr esos de pintures de Rib era i Murillo, repr esenta l’Espanya africana. A Bou rg- Madame hom hi parla una ll engua meridional. A Puigcerdà ho m hi parla el més pur hidal go. Com que el nostre compa ny pensa come ntar aqu esta sortida d ’energume n d’aque st tal Escholi er ens absteni m de traduir- ne els trossos més divertits. Per endavant ens interessa dir que Marc Esch olier és un ase. Això és, un aze . I per si no és prou clar un ane. El mateix dia de la primera referència, 5 de novem bre, aparei x una segona anotació sobre la desaparició de la revista The Edinburg Review que em sembla indicativa de dos elements: a banda de les queixes que com porta la desaparició d’una revista cultu ral, és prou clar que l’article insisteix en la idea de la modernitat que comporta l’aparició de revistes obertes a les relacions culturals in ternacionals i, en canvi, l’anquilosam ent que implica la no participació en aquesta idea i que pot arribar a provoc ar-ne la desaparició, 136 com en el cas de The Edinburg Review , « que ocupa un lloc important en la història de les lletres angleses ». L’estructura d’aquest articl e és també un exem ple de la configuració de la secció, que tractaré m és en davant, però l’aprofito per introduir el tema de la u nitat dels Meridians malgrat la d iversitat aparent: a prim er cop d’ull sembla que el tema de La court paille no té res a veure am b el de The Edinburg Review , en el fons, però, és clar que no és així; per això la “sorpresa” d e l’endem à és tan gran. 32 Aquesta voluntat globalitzadora —cap a la pa u i la intercomprensió per la cultura— és subjacent en totes les col·laboracions pe riod ístiques de Foix d’aquest període, que supera l’etapa in icial de les prim eres col·laboracions d e caire més polític; per això tot sovint trobem Meridians o articles diversos que de mane ra aparentment tangencial, p erò en el fons ben vertebral, s’hi refereixen. Pa rlo, per exemple, de les reflexions sobre una llengua comuna en el Meridià del 12 d’abril de 1930, «** Llengües universals», o bé encara més explícit en l’atr acció per l’arquitectura i la necessitat d’un llenguatge mundial que la cohesioni: ** Una llengua única  Le Corbusier, l’arquitecte famós, reclama l’ensenyament obligatori d’ una llengua tècnica única . Una llen gua tècnica , una llengua de treball , una llengua per a viatges, per a estudiants, per a tècnics, p er a savis, per a tothom. “Les llengües maternes no han de témer res. La llengua, com l’arquitectura, expressa la profunditat d’una civilització. Les llengües viuen i es modifiquen. El neologisme és una necessitat vital de les llengües. Les llengües són armes com els canons. L’ absència d’una llengua tècnica internacional, d’una llengua única al treball, encoratja a fabricar canons. [11-2-1932] Lligant amb el comentari de m és amunt, Focius es lam enta tot sovint de la desinformació que plana pels periòdics eur opeus, especialm ent pel que fa a Catalunya amb el recurs al tò pic hispànic que sol vent ilar la qüestió. No es tracta tant de la 32 Probablement Foix ja ten ia escrits tots dos articles alhora i la hipo tètica sorpresa deu ser només un recurs periodístic, però això encara justifica millor la idea de Meridians : la mateixa d ada serveix en primer lloc per al to vin dicatiu i l’endemà per a la crítica, co sa que contribueix a donar un a sensació d'unitat i fins i tot d'encad enament dels articles de la secció. 137 ignorància sobre Catalunya, com de l’absènc ia de “meridians”: «** De notre envoyè spécial» (4-12-1930). És una nota que a més cal lligar amb les críti ques a les curses de braus, per allò que tenen d’a liè, antimodern, folklòric i imposat, que trobem en diversos textos de Foix: Entre els “enviats especials” al match de boxa de diumenge, un d’ells anomenat Guitard, de Le Petit Journal , de París, venç per la seva audàcia informativa. I per bé que de la lectu ra de les seves correspondències datades a Barcelona, tothom en deduirà que el dit Guitard no s’ha mogut mai de París, i que la seva i nformació la féu damunt vells llibres que parlen d’Es panya, un “Michelin” endarrerit i quatre telegrames de les agències informatives, val la pena de descobrir quin meridià passa, sovint, per París. (...) A Barcelona, diumenge, hi va venir gent de tots els recons de l’Empordà, d’Itàli a i àdhuc de la llunyana França. En els cafès, on la br avada d’anís és forta, la gent parla del partit gairebé amb el mateix interès que si es tractés d’una “corrida”. I tothom va d ient: “Mañana, mañana a la Monumental!” Tot just arribà a Barcelona el nostre Guitard, va anar a la Rambla, on a dmirà colles i més colles de noies acompanyades de llurs “novios” , colles i més colles de gitanes ornades d’oripells esclatants, estols de pobres i de fora sters que parlen alt i fort, i pels carrers adjacents tartanes tirades p er mules amb gran terrabastall de picarols. I torna a sentir la cantarella: A la Monumental! El señor Paolino y Carnera! Mañana, mañana... La “plaza de toros Monumental” on, segons el Guitard qu e ens informa, hi caben 80.000 espanyols ardents i bruns. En arribar el diumenge, l’enviat especial de Le Petit Journal es lleva d’hora per ensu mar la farum d’anís i d’absenta dels cafès, veure córrer el s tramvies com a bòlids, els taxis a velocitats inimaginables, sentir cantar els pobres per les cantonades, contemplar les finestre s defensades per enormes barrots i fer cap  ací ja no parla més de la Monumental  , a l’Estadi, al peu de la sinistra fortalesa de Montjuïc. Ja a dins de l’Estadi, sentí la multitud que braolava Màtalo! al senyor Paulino contra Carnera, i que estimulaven l’espanyol, tot dient-li Ollé! Toro! (...) I, fent un xerric de satisfacció entre dents, el Guitard al·ludit acaba la seva informació amb aquests mots: Barcelona! Paolino! Carnera! Zam ora! Pepete! Padilla! Choses d’Espagne...” Tot això té una clara realitzac ió política que Focius no s’està de teoritzar, però en boca d’altri com té per costum a Meridians . Entre els articles que tracten la qües tió és molt indicatiu el del 20 de setembre de 1931, que a més serveix com a exemple m odèlic del tipus de construcció de Meridians . ** Esparta.  Hom ha parlat d’Esparta en referir-se a l’Estat comunista que alguns propugnen; hom ha parlat d’ Esparta també en referir-se al feixisme pa triòtic establert a Itàlia. En l’inconscient 138 d’alguns idealistes de dreta i d’ Esquerra l’Esparta antiga esborra l’Estat futur patriòtico-militar o proletàrio-militar. A Metron un historiador, A. Andréadès, parla de la mort d’Esparta i de les seves causes demogràfiques. Després de remarcar el ro l d’Esparta en l’antiguitat pregunta per què aquesta ciutat, malgrat de les virtuts cíviques i del coratge dels seus fills, compta poc en la història del món. Ja a Aristòtil  recorda Andréadès  el preocupà la sort d’Esparta i atribuí la seva d ecadència a l’oligantropia. “De fet Esparta era una nació purament milita r, i el nom bre de militars que podia mobilitzar disminuïa contínuament.” Si el nombre de ciutadans era a Esparta a començaments del seg le cinquè a. J. de 12.000 àni mes en temps d’Aristòtil no passava d’un miler. S’atribueix la minva d’espartans a certs fets accidentals, com el terratrèmol de 462, i a fets permanents com el caràcter militar de l’Estat i les guerres freqüents, l’exhauriment automàtic de les sele ccions, la pobresa dels habitants del país, la facilitat amb què perdia la qualitat de ciutadà, etc. ** Europa.  “Els familiars dels vaixells saben que, solcada la Mar Roja, ja no hi ha a bord ni anglesos, ni francesos, ni alemanys, ni holandesos, ni italians, ni espanyols, sinó únicament europeus.” Així ho escriu Elie Faure, segons el qual si Europa se n’adona n’heur à la salut. L’article palesa un clar distan ciament respecte als es tats que potencien el particularism e i la força milita r i, lligant la destrucció d’Esp arta amb el tem a de la unitat europea, la necessitat d’esta blir relacions com a solució a les actituds més agressives. 33 Per això contra el tancament proposa l’obertura, i no s’està d’anar a cercar la crítica de l’aïllam ent allà on sigui: el Meridià del 17 de desemb re de 1931 comença amb una crítica al tancament francès, «** França, segon s E. R. Curtius», «“ L’autonom ia política, econòmica i espiritual de França explica l’isolam ent de la vida francesa a Europa i al món. França viu darrera una muralla de Xina . No s’interessa per Europa i no com pr èn que Europa no reconegui sense ex am en el valor universal de le s regles de la civilitz ació francesa. Es lliura, seguint l’expressió de lord d’Abernon en les seves memòries, a un narcisism e egoista.”», i acaba amb una diatri ba contra els nacionalismes aïllacionistes que lliga amb el tema francès: 33 Tenint en com p te que l’arti cle és de 1931, ja i nstaurada la R epública, cal pensar que tam bé va adreçat als grups independentistes catalans o m és directamen t a possibles posicionam ents de Francesc Macià i l’Esquerra. 145 (Enginys?) Però sé que hi ha ombres darrera els lilàs Veus darrera les ombres Fressa d’aigua entre els estels On só? Quan? Què? De quants milers d’anys la Terra és fòssil? Amb tot, la distin ció de les personalita ts que s’am aguen darrere dels diversos pseudònims no es m anté, ni de bon tros, inaltera ble; al contrari, tot sovint Focius és J. V. Foix: als Meridians de Focius del 10 de febrer de 1932 apareix: «“¿ No hi ha galera ni mar tan adversa / que ens faci prou esclaus p er ser més lliures ?” escrivír em fa un s anys en un sonet que dedicàvem a Petrarca. » que és el final del sonet, amb algunes modificacions, que obre KRTU òbviam ent signat J. V. Foix. I, d’una manera m és explícita, en el Meridià del 5 de m arç del mateix any. ** Espeleòleg o poeta?  Una de les notes sobre literatura i art moderns signades J. V. Foix en aquesta mateixa plana ha merescut la següent espiritual resposta: “Distingit senyor: Els que creiem que de la renovació de les fórmules artístiques en restarà alguna cosa no voldríem que el resultat de les modernes exploracions literàries o pictòriques fos com el de l’avenc del Bruc. En efecte, en 1923, al cap de vint-i-cinc anys de l’exploració de Font i Saguer, es va arribar a petjar el fons de l’avenc, i on es cr eia trobar aigües cristallines, sols es descobrí fang (V. Butlletí del C. E. C. - Abril 1924). Ben atentament vostre E. Pellicer .  Ciu tat de Mallorca, 2 de març de 1932”. Tot agraint al nostre subtil comunicant la seva amable observació persistim a creure que al f ons de tot de l’avenc del Bruch hi ha el llac fadesc que hi descobrí Font i Saguer, poeta, i no el dipòsit de llot que pretenen haver-hi trobat els espeleòlegs. Els resultats de les exploracions literàries o pictòriques modernes sempre seran, per a la majoria dels espeleòlegs de la crític a, dipòsits de llot. Fa pocs dies, després d’una lectura d’alguns poemes moderns, un dels oients tingué la franquesa de dir precisament: “Al fons de tot, llot” . Per a nos altres continuen essent petits estanys crist al·lins que reflecteixen bells paisatges celestes i el joc de les constel·lacions. És encara molt més acla ridora i interessant la nota d’un d els últims Meridians , i que també és indicativa que en aquests prim ers temps de la República és més conegut el Foix publicista, sobretot com a Focius, que el poeta J. V. Foix, am b una posició 146 d’avançada que li provoca més problem es de comprensió dels que voldria. Per a Josep Foix i Mas, tant és Focius com J. V. Fo ix, però cada signatura en el seu àmbit. ** Inhibició no exhibició . Un lector escriu que l’ obra poètica d’alguns escriptors catalan s d’avui, “extremistes” no és sinó (són els seus termes): “...exhibicionisme literari .” Entre ells esmenta (són els seus termes) “singularment J. V. Foix o “Focius”. Solem ésser sincers: no exhibició , sinó inhibició . Si algun crític cregués que val la pena de fixar-se en la nostra escassa i inútil producció literària ho reconeixeria sense esforç. [13-4-1932] Una nota crítica de l’enfoc literari d e Foix que li fa lamentar la incom prensió d’una part de lectors, lligada am b el famós text introductori de KRTU , «Algunes reflexions sobre la pròpia lite ratura»: D’altra banda, ¿no som se mpre massa «passius » davant la incontrolable voracitat de la gent d’una època que provoca per tots els mitjans la nostra exhibició? Si m’acuso de la meva immoderació davant la sol·licitud interessada dels qui poden ésser els meus amics millors, és perquè, en reflexionar  també segons comanda  sobre l’origen de la meva posició espiritual davant l’objectiv ació literària dels meus estats psíquics, de la meva indolència a evitar-la, del meu impudor a abandonar-la a ple carrer com una sa bata inservible, una llauna de peix infecte o uns llegums rebutjats mal embolicats en un paper de diari, em cal partir de les hores de vida més intenses de la meva adolescència, en la qual jo m’havia promès que la meva mà no signaria mai el meu nom, que seria inexorable en la realització de la meva personalitat, la qua l aspirava a projectar, desmaterialitzada, com una ombra breu que llisqués dam unt la mar, perceptible tot jus t un moment pels peixos, o dam unt el cel llis de tardor albirada un instant per un vol d’ocells. En trair, ja més gran, aque sta aspiració, en permetre que hi pugui haver hagut qui ha escrit, convençut, que jo tenia la seguretat que els meus escrits no els llegia mai ningú; en estabilitzar les quatre consonants i les dues vocals del meu fals pseudònim; en estereotipar- lo correctament, he mesurat la meva immodèstia i he acceptat de llançar-me a l’abisme que la meva am bició juvenil aspirava de salvar en un silenciós cop d’ala. 41 Aquesta argumentació respon a una teoria que retrobarem en diverses èpoques de la producció de Foix i que hem de relacionar d’una banda amb l’autonomia de la creació artística, allunyada de qualsevol propòsit ma terial en forma de profit econòm ic o de 41 F OIX (1983: 7). Ja ha via apar egut, pe rò, el 1 929 a L’Amic de les Arts i, per tant , m ostra una pre ocupació permanent. 147 fama per part dels autors, la qual cosa im plica que els textos pe rden valor per ells mateixos però que en tenen per allò que poden desvetllar; i, d’altra banda, per la voluntat d’escindir l’objecte creat del crea dor, és a dir, els textos tenen un valor intrínsec que no depèn de qui hi ha al darre re que, al capdavall, un cop són constituïts com a ens deslligat d e la ment del creador passen a tenir una vida autònoma; llavo rs la signatura no té cap valor, només pot conduir a errors i m ales interpre tacions. És un text emblem àtic d’aquesta visió, i citat repetid ament, la Lletra a Clara Sobirós , que obria significativament el prim er recull d’obres de Foix: «El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol aconten tar les tietes. Si f os prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrem a vanitat no li hagués encomanat certes m alures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desp laer pels grans, pels sa tisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El p oeta sap que cada po ema és un crit de llibertat.» 42 Aquesta mateixa ide a ja apareix expressada en algun text de La Publicitat d’a quest a època; el més significatiu és un fragment del 31 de m arç de 1932 d’una fugaç secció, Les idees i els esdeveniments , que coexisteix amb els últim s Meridians , però que a diferència d’aquests porta la signatura J. V. Foix: Quina recança haver de “signar”! Una forta il·lusió que no veurem mai realitzada és la de l’anonimat col·lectiu en periodisme. La signatura hauria de seguir només al peu d’aquelles audàcies més extremes que no trobessin, ni per indolència, un còm plice. Quan els vostres escrits responen a amples aspiracions col·lectives la signatura individual és, políticament, un absurd, individualm ent, un acte insuportable de vanitat. El pers onatge que personalment més e m repugna és aquell que signa amb el nostre nom . To par amb ell al peu d’un article és desagradable. El gr an avantatge per a l’anonimat és que  o paradoxa  nom és escriurien els capaços. 42 F OIX (2000:6 ) 148 El que interessa és el col·lectiu i, per tant, la funció del periodista, com a individu, és participar del col·lec tiu, cosa que tam bé es pot veure en tota l’organització de Meridians . Lògicament, això topa am b la críti ca que Foix fa de les vinculacions polítiques dels intel·lec tuals de l’òrbita so cialista, però és més una crítica lligada a la dependència partidista que a la funció social de la premsa o de la literatura. En aquest mateix article, a banda d’aque sta crítica a la vanitat de signar i la def ensa de la necessària dissociació entre l’autor i la si gnatura, també hi ha una defensa de la “puresa” de l’art, però no s’ha d’oblidar que en Foix l’activitat de l’esp erit té una clara incidència social. 43 La crítica, doncs, és per a l’art “inútil” i per l’ obra partidista, limitadora d e la lliure expressió de l’esperit 44 : Damunt la teoria de l’art per l’art i la de l’art útil, entre la de la teoria de l’art i de la poesia al servei d’una ideologia de casta, de pàtria o de classe i la de l’art i de la poesia com a mitjans d’expressió o com a experimentacions pures hi ha, avui, la de l’art i de la poesia com a activitat de l’ esperit. És combatuda pels nacionalistes i p els proletaristes; és refusada pels “re alistes” de tots els camps. El malentès és inevitable. En la tria es juga un negoci etern: a qui cal servir? Aquesta posició foixiana topa am b la necess itat de professionalització del periodista o de l’escriptor, que necessita viure de la seva producció i que Foix critica des de la seva posició acomodada de botiguer amb negoci. 45 És una actitud que li provocarà diverses 43 Recordem que per a Foix el catalanisme és una ètic a, en què els valors m orals encarnats pels intel·lectu als purs tenen un paper determinant. (B ALAGUER 1994:8) 44 Aquesta llibertat in dividual no ex clou, doncs, el co mpromís nacional de l’artista; un criteri que Jordi Castell anos troba a la base dels plant ejam ents nouce ntistes: «Ningú no ha d’estra nyar-se, doncs, de descobrir que la idea de compromís, en un sentit ampli, es troba a la base mateixa d e la vida cultural catalana. Un dels principis bàsics del Noucent isme va ser l a consciència d’a questa vol untariet at, per bé que, a diferè ncia del que passarà quan es generalitzi la noció de «com promís» en la dècada dels trenta, apareix sempre acompanyada de la defensa de l’art pu r, incontaminat per la política. Per a Eugeni d’Ors, una cultura det erminada —i la seva literatura, que n’és la quinta essència— existeix no pas perquè la raça, l’herència o l’ambient i mpositiu, sinó perquè els ciutadans l’adopten , s’hi adhereixen voluntàriament, la converteixen en un project e comú. En la construcci ó teòrica, orsi ana, només la «voluntarietat» podia, enfront de la «n aturalitat», retornar l’«essen cialitat» de ls valors col·lectiu s. Tot fet cultural, doncs, des d’aquest pu nt de vista, exigei x una presa de posició, un «com promís».» (C ASTELLANOS 2002:7) 45 Ja he asseny alat al guna anèc dota, per ò la mé s interessant sobre l a volunt at d’anonim at i de dissociar dedicació a les lletres i realitat vital l’explica Gabriel Fe rrater: «Foix m ’ha explicat una c osa que en el seu cas és significativa. El pare de Foix no el va enviar a ell a cap escorxador, però, diguéssim , per contagi de 149 topades, potser la més fam osa amb Josep Pl a per l’ús del castellà en els seu s escrits periodístics, que ja hem vist en l’apartat anterior. De Meridians és una nota que respon a aquesta idea, formada per cites de S. Deherm e, del 29 d’octubre de 1930; en transcric alguns fragments: “El diner envileix l’home de llet res. Per venalitat rebaixa l’art. Hom demana de propagar el llibre i un 90 per 100 de la producció bibliogràfica deshonora les lletres.” (...) “Com més pagats són, els literats més s’envileixen i corromp en. Abans d’ésser extraviats pel llibertinatge de llur imaginació, són podrits pel diner.” (...) “Coneixereu els “literats ” d’avui per la fetor del seu físic i de les seves obres. Per menys d’un sou el “literat” d’ avui passa de defensar Marx a L’Humanité a exaltar el rei des de l’ Action Française .” “Gent honesta, ciutadans honorables: protegiu-vos la cartera, que passa un “literat”, protegit, a l’ombra, pel crític que protegeix, infam e, l’editor.” “Exceptuem, és clar, els poetes. De la corrupció literària d’avui només els poetes, àdhuc els mediocres, sa lven llur honor. Però els altres! Els “segona”, “terça”, “quarta edició” els autors de llibres amb faixa laudatòria!...” 46 Malgrat les inform acions del mateix Foix, i l’absència de referències ex plícites, el pseudònim Focius no deixa de recordar el clàssic Xènius; la intenció de Mer idians , encara que en una altra època i amb uns a ltres criteris, reco rda també la missió conformadora d’una opinió pública favor able al noucentisme que tenia el Glosari . És clar que els 30 són una altra època i que la figura de Xènius a Catalunya ha tingut un fracàs extraordinari, però a l’hora de formar el pseudònim que signarà Meridians no és l’actitud de tots els seus amics surrealistes francesos o italians, Foix em va explicar  Foix no parla per altra banda mai amb hostilitat del seu pare, amb el qual sembla que s’entenia perfectament  i es notav a que ho expl icava am b fruïció, amb al egria, que el se u pare havia m ort quan ell, Foix, havia publ icat ja quatre o cinc llibres i el seu pare no havia sabut mai que ell fos escriptor.» (F ERRATER 1987: 46-7) 46 Aquests textos crítics amb l’activ itat política de l’ intel·lectual seran encara més característics de la frustració de Foix en relaci ó am b el caire que adoptarà la República, pe rò també s’insereixen e n el context europeu d’e n tregue rres: «Es tracta d’un fe nome n típic de l’Europa d ’entreguerres i tal com apareix en Foix conn ecta amb el tipus d’ anàlisi i solucions a la crisi q ue estan plantejant u n Julien Benda a La Trahison de s clercs (1927), o un Valéry a través de la seva teor ització de la “crisi de l’esperit”. D’aquí la insistència en la defensa de l’”int el·lectual pur” en molts dels seus a rticles d’a questa època, ja sigui aquells que tra cten de m anera monogrà fica figures com Spinoza, Pascal o He gel, ja sigui aquells en què aquests m ateixos pe rsonatges són proposats en bloc co m a exempl e. Però per dam unt de tots, i aprofit ant l’avinentesa d el centenari del seu naixement, Llull es converteix en paradigma d’una fal·lera d’unitat que hauria de ser un antídot a la “v oluntat de dispersió” que caracteritza l’època i d’aquí la sev a actualitat.» (B ALAGUER 1994:7) 150 estrany que recordi Eugeni d’Ors al lector de premsa catalana diària. 47 Situats en un altre moment i m algrat les transformacions que implica la seva data de p ublicació 48 , le s referències a Xènius de Catalans de 1918 , són prou explícites per veure la seva incidència en la formació del jove Foix. Do mènec Guansé dóna una versió de l’origen del pseudònim: Amb M eridians es filtrava al diari una nova estètica, el gust per la novetat, pel «canvi». De retop, i sen se que la secció fos mai polèmica, contribuïa a posar en evidència els punts de vista antiquats, les idees passades de moda. No es referia solament a art i literatura. Hi era acollida també tota idea o fet  polític, filosòfic, científic  que representés una nova sensibilitat, un nou ordre. Signava la secció amb el pseudònim de Fòcius , pseudònim que, per la formació, fa pensar en el de Xènius , encara que ell afirma que no hi té res a veure. «En aquella època  diu  , uns quants amics teníem el costum de cridar- nos pels nostres cognoms llatinitzats. Un dia jo entrava a la redacció, i Martí Esteva digué: “Aquí tenim Fòcius ” I Fòcius em quedà com a pseudònim.» Hom ha assenyalat tamb é una certa sem blança entre els Meridians i el Glossari , i ell puntualitza: «L’Ors extreia l’essènci a de diversos treballs i en formulava una opinió personal. Jo em limitiva a reproduir textos. ¿Per què tornar a escriure el que ja és escrit?» Hom ha discutit quina de les dues seccions ha exercit més influència. El que representà Xènius i el Gl ossari ha estat, certa ment, prou escatit en el pròleg de Poesia del segle XX , de Castellet i Molas. L’ abast de Meridians no ho ha estat ben bé, encara. 49 Com a rerefons del pseudònim , doncs, una voluntat llatinitzant que implica ordre i civilització ben acostats als orígens noucentistes. Això em porta a un últim tema sobre el pseudònim: la seva grafia. En els últim s estudis que parlen de Focius, el nom apareix amb la grafia norm ativa Fòcius, però això no és així a La Publicitat 50 i tampoc en un text que és prou explícit per què és publicat el 1970 a Allò que no diu La Vanguardia (tot 47 V ALLCORBA (2002 ) segueix persegu int-hi influènc ies maurrassianes: «Me g ustaría saber si e l pseudóni mo “Fociu s”, que el poet a adopt ó durante m uchos añ os al firm ar algunos de sus text os periodíst icos, a demás de ser un di minut ivo de su ape ll ido, no rec ordaba que M aurras se llam aba Focius de segundo nom bre de pila.» 48 En parla s obretot B ALAGUER (1994) 49 G UANSÉ (1966:160) 50 L’origen del problema és que a La Publicitat la signatura va en m ajúscules i al diari no les accentua ven, per tant nom és ens po dem gu iar per t extos on a paregui citat en m inúscules el pseudòni m del redact or i sempre com ptant que hi pot haver passat la mà del corrector, de m anera que el text sense accent sempre serà més significatiu que l’accentuat (per hi potètica ultracorrecció, e ntenent el mot com a català i no com a llatí ). 151 i que en el mateix volum tam bé es pot troba r accentuat i entre com etes). El text a què em refereixo parteix del publicat a La Publicitat l’1 de m arç del 1932, en una pàgina que, malgrat que és de l’últim a etapa de Meridians quan Foix ja estava buscant altres camins, és molt il·lustrativa dels problem es de signatura de què he tractat en aqu est apartat. El text que transcric pertany a una secció anònim a titulada Desviacions , recollida més tard a A llò que no diu La Vanguardia amb la signatura J. V. Foix, incloent-hi els Telegrames que a La Publicitat signava Focius; al costat d’aquesta Desviació hi ha l’habitual Meridians signat per Focius , que curiosam ent conté un poema sense signar: « Per un filferro llançat per damunt el més absurd dels abismes llisca, com perla de rosada, l’espe ctre dels teus guants. »; aquestes dues seccions van preced ides en la mateixa pàgina per un dels articles inclosos a Les idees i els esdeveniments signat pe r J. V. Foix. És a dir, que malgrat les difere nts formes de signatura o de no signatura que hem anat veient en el fons, i m algrat la di stinció for m al que pot presentar al gun article concret, no hi ha una voluntat clara, a diferència de l'exemple de Pessoa, de m arcar personalitats diferenciades segons els pse udònims, m és aviat és una marca tipològica dels articles, que en un altre àm bit poden canviar de signatura. “...A IMATGE I SEMBLANÇA DEL PEIX”. El nostre “socie” J. V. Foix en el s eu llibre Gertrudis venia a dir en un poema que de la Terra se n’ha uria de dir “la Mar” i que els homes eren larves de peixos rebutjats al llarg de les ribes. El món pe r a ell és “una peixera esfèrica llançada per l’espai per a esbargimen t dels àngels”. El llibre que el mateix Focius (llegiu a la manera dels clergues italians Fòxius) té a punt de sortir conté un altre poema “lul·lià” en el qual diu qu e “los pexos volen e’ls ocells cauen en pous profunds”, que l’home és fet a imat ge i semblança del peix i que “déus és peix”. Aquesta singular obsessió del poeta no haurà estat una pre-visió científica de la veritat? Puix que segons llegim al Corriere della Sera , de Milà, un savi nòrdic, molt conegut per les seves descobertes en biologia, sosté com Darwin el parentiu fisiològic i la comunitat d’origen de tots els éssers vivents, però modifica la teoria en el sentit que el tipus or iginal de l’home fou marítim. Aquesta teoria, que ja Mailet donà com a certa fa dos segles (per a Maillet cada espècie marina ha donat naixença a l’espècie terrestre corresponent), donà ocasió a Voltaire per a ridiculitzar tota guisa de transformismes. “La primacia és  diu Sinkovitz  dels poetes. ¿no 152 podria completar el nostre company el seu poema i dir “e Fòcius és Pèxius?” Ja es veu que és un a qüestió molt co mplicada, però entenc qu e la intenció de Foix és la inicial i, per tant, he optat per escriure’l sense accent en tots els casos (com si fos un mot llatí), respectant, per ò, la grafia original en le s cites textuals. III. 4. Una secció en evolució Sovint s’ha afirmat que Meridians és una secció m olt peculiar i que manté una certa unitat, amb elem ents que la identifiquen, com els dos asteriscos a l’inici d e cada anotació, la juxtaposició d’anot acions diverses en el m ateix article i l’ús de la cursiv a. Això no és sempre així, sinó que fins a arriba r a aquest estadi, que certam ent és el més recurrent i característic, hi ha un llarg període d' evolució, amb la incorporació d’elements i provatures que am b el temps se ran bandejats; cal afegir-hi tam bé que, en els últims anys, aquest fo rmat que sem blaria definitiu també és substituït per d’altres que tipogràficam ent s’adiuen més am b la resta del diari, que també presenta transformacions de format. Intentaré fer una apro ximació a aquesta evolu ció a partir del principi que Meridians i els altres articles d’aquesta època form en un conjunt unitari. Els primers Meridians són anònim s, vénen encapçalats pel títol de la secció no gaire destacat del cos normal del diari en rodona i seguit de punts suspen sius: «Meridians...». Els articles presenten diversos apartats encap çalats per dos asterisc o s * * ( d e f e t , e l s asteriscos ja han aparegut en una de les seccions habituals de les pàgines de lletres del diari, In formació catalan a , que és sobreto t una secció de notícies anòn ima i que deuria ser redactada per diverses mans tot i que pr obablement el pes im portant de la secció 153 deuria recaure en Foix 51 ) i amb un breu títol o inici de fras e en cursiva i segu it de vegades de punts suspensius, però no sempre: «** Bergson... », am b el mateix cos de lletra que la resta del text, que inicialm ent serà en rodona. Le s cites d’altres textos són entre cometes i en cu rsiva. El 8 de gener de 1929, primer Merid ià de l’any després d’uns dies de silenci, el títol de l’anotació ja és en rodona i el cos del text en cursiva; però no el següent, que manté el format inicial am b el canvi dels punts su spensius del títol de cada anotació per una coma. Tots els Meridians del mes de gener només tenen una anotació, sem pre encapçalada pels dos asteriscos i sense signa r llevat del 13 de gener de 1929 on apareix una «F.» El mes de febrer del m ateix any n’hi ha dos mes amb el mateix form at , però el del dia 26 amb el títol en rodona. Am b aquests es com pleta la primera etapa de la secció: només han aparegut quinze ar ticles que, malgrat les va cil·lacions tipogràfiques, presenten una certa unitat. A partir d’aquí, s’ obre un parèntesi on la signatura de Foix és absent de La Publicitat , nom és apareixen tres articles signats J.-V. F.: dos sobre arquitectura i un d’aviació. Pel setembre del m ateix any, reprèn la secc ió amb un format diferent: el títol de la secció segueix en rodo na i no gaire destacat del cos del text, però sense els punts suspensius; les anotacions segueixen presenta des am b els dos asteriscos (en el primer, del 19 de setembre de 1 929, només n’hi ha un), però sense títol de stacat; a diferència dels últims Meridians de l’etapa anterior, ara el text presenta diversos temes i ja incorpora l’ús habitual de la cursiv a. Aquest format es manté fins al 25 d’octubre de 51 En algun cas, fins i tot s’atribueix a Foi x la redacci ó de tota la secció, tot i que les seves característiques ho fan difícil: «Aquest article n o signat, aparegut a La Publicita t el 24 de feb rer de 1928, és at ribuït, am b tota seguretat, a J. V. Foix, ja que forma part de la secci ó «Les Lletres. Inform ació catalana» d’aquest rotatiu barceloní, que era redactada íntegrament p el poeta de Sarrià.» (M AS 1994:11 2) 154 1929, amb setze articles i sense que apar egui enlloc cap signatura de F oix. Meridians , doncs, encara que anònima passa a ocupar el pa per principal de la intervenció de Foix en el diari. Finalment, el 26 d’octubre d’aquest m ateix any ja apareix el form at característic de Meridians , incorporant un títol en rodona després dels asteriscos sense punt i a part, separant-lo del cos del text per un punt i un guió: «.  » És un m oment de producció molt intensa, amb un article diari que manté sem pre el mateix format, però amb lleugers matisos: a partir del 26 de novem bre incorpor a una il·lustració acompanyant l’anotació inicial, cosa que contras ta amb l’aus teritat g ràfica de la res ta del diari; e s tracta d’un a fotografia d’un personatge o de la reprodu cció d’un quadre, sense peu de foto però relacionada amb les anotacions del dia que solen incloure una explica ció de la il·lustració. El 4 de dese mbre apareix la rodona en les cites, encara que am b vacil·lacions. Aquesta innovació tipogràfica coincideix amb la publicació del p rimer «Telegrama» (13-12-1929), que sempre serà en rodona, i am b la incorporació de la signatura Focius (14-12-1929) en l’encapçalament amb el títol am b un cos de lletra més destacat i en negreta i majúscules: «MERIDIANS per FOCIUS ». Han aparegut, doncs, trenta-cinc Meridians més fins a l’estab liment del format def initiu i de la sign atura. La secció es manté així en la seva etapa m és fruc tífera, només amb el lapse de l’es tiu, en un moment que apareixen ben poc s articles signats F. o bé J.-V. F. Pel novembre desapareixen les il·lustracions que acompanyen Meridians , però sens e cap alteració tipogràfica, tot i que els arti cles cada cop són més monotem àtics i encara apareixen amb una certa assiduïtat, especialment durant el m es de març del 1931; per l’abril, però, només en trobem dos  corroborant aquella idea expressada per diversos crítics que la ploma de Foix s’evadia en els moments de tensió social  , un dels quals coincideix amb 257 No cal dir que Franchi situa Chirico dintre aquesta darrera tendència que, en rigor, a Itàlia, no té més seguidors que Chirico, el qual, sigui dit francament, si és, pe r dir-ho així, l’introductor (una part de l’obra de Dalí és chiriquiana ( metafísica , menys a bstracta, però més sensual, més carnal, meny s arqueològica, més vivent, menys vel·leitosa, més actual, meny s situacionista, més clara, meny s germànica, més dura, menys preciosista (meny s d’orsiana). Franchi endevina, però no gosa dir-ho, el ro manticisme de la pintura de De Chirico. Estableix la diferència que hi ha entre el Fill pròdig de 1920 i el Fill pròdig de 1926, d ues teles típiques del pintor italià. “En el vell Fill pròdig hi havia, sens dubt e, una mica de cubis me, i l’esquematització, l’encruament dels models, mereixia l’epítet de cubista; d’un cubisme, però, addicte a suggestions del somni, d’una terrible humanitat latent en figures que guardaven la poè tica substancial dels maniquins. El no u Fill pròdig tindrà en l’esdevenidor el valor d’un joc, un joc que costarà dol or”. Chirico, però, “traïdor” un temps del surrealisme que ell sugge rí, continua fidel al món poètic dels fantasmes, a les figura cions metafísiques del “vuitè cercle”, on els aventurers de l’esperit juguen en l es més arriscades de les pistes i amb un públic d’espectadors invisible. El text acaba am b un to exaltat poc habitual en els escrits de Focius, probablement perquè és una manera de rem arcar la seva pròpia posició tan propera als plantejaments de Chirico, en els quals insisteix poc després, e l 4 de maig, en un últim article sobre el pintor italià, que és l’article que inicia l’últim parèntesi de la secció a bans de la seva desaparició final. Pel que fa als catalans, Miró i Dalí constitu eixen una presèn cia constant en els texto s foixians, tant de creació com teòrics. 118 L’amistat amb Joan Miró i les coin cidències de posicionam ent estètic fan que Foix segueixi am b detall l’evolució de la se va obra i de la seva fama. Meridians no podia quedar-ne al marge i, per tant, les referències que s’hi escolen sobre l’obra de Miró són bastant nombroses, am b la reproducció de quadres del pintor en les il·lustracions que inicien la secció o donant fe d’activitats diverses 118 L’amistat amb els pin tors i la seva presència habitual en les textos de Foix han portat a identificar la poesia de J. V. Foix, sovint de manera ago sarada, am b elements de la pint ura d’aque sts artistes: «Com Joan Miró, al qual definí com a pessebrista astral, J. V. Foix maldà per repre ndre els signes, els mots purs , per projectar -los, m itjançant el l lenguatge, en un univers nou ideal i arcà, m àgic i esplendorós, sim ple i exhuberant . I, com Sal vador Dalí, fixà el món violen t i plaent dels somnis, i experimentà l’eternitat del temps en la seva obra.» (A LTAIÓ -G UERRERO 1994:18). Per a la relació am b Joan Miró, ve geu especialment el dossier Foi x-Miró de Lletra de canvi (A. D. 1993) i pel que fa a Salvador Dalí: S ANTOS (1986). 258 relacionades amb la seva obra. El 28 de novembre de 1929, per exemple, recull un comentari de Michel Leiris, o el 8 de j uny de 1930 aquest elogi de Carl E instein: ** Papiers collés.  Joan Miró ha exposat darrerament, a París, uns quants papiers collés. En diu Carl Einstein: “ Miró ens torna als mites. La geometria en conjuració, per a escapar a la dialèct ica inexplicable dels déus, els presents més conseqüents dels quals són la follia i el reglament militar. El candor sense equívoc. de vegades un bocí de planta es form a, o bé un nervi adolorit com ença a moure’s. En Miró ha arribat a un despullament que li era necessari. Se submergeix actualment en una imaginació sense fil. La geo metria i el no mbre que, antany, no explicaven res però eren senyals corresponents a l’incomprensible, del qual hom tenia por, impedien la coneixença, per tal com eren inadequats a llur objecte i l’amagaven, a la maner a de paradoxes. Cap explicació quantitativa d’un cercle no revela el seu sentit concret: n’esdevé més enigmàtic. Regle i geometria són tècniques d’estat de setge, aplicables només a excepcions a casos utòpics. L’obsessió de Miró és act ualment més neta. L’acrobàcia anecdòtica s’ha esfondrat. En els paisatges de 1927-1928 es veu aquesta simplicitat. Miró ha renunciat aquesta vegada a l’encís de la seva vella paleta. És la desfeta de la virtuositat. La intuïció puja. senyal d’una independència engrandi da. Sim p licitat prehistòrica. Hom esdevé cada cop més arcaic. Els extrems es toquen.” A banda d’aquest tipus de comentaris i de les referències a les seves exposicions, Focius també es perm et alguna anotació poètica, m és pròpia de l’obra de creació de J. V. Foix que d’una notícia periodística, però que pot tenir el seu lloc a Meridians , com aquesta del 29 de novembre de 1931: ** Joan Miró.  ...o teranyines al fons del mar. Un parell de setmanes més tard, el 18 de desem b re, apareix aquesta nota informativa que denota una manera paradoxal d’entendre l’ar t, tan cara a J. V. Foix: un pintor que no pinta: «** Miró.  Aquest pintor ha obert a París una exposició integrada per les seves escultures datades en 1930 i els objectes construïts en 1931. No hi ha cap tela. » I, encara, el 24 de març de 1932 un dels Meridia ns de l’última etapa dóna notícia de la introducció de Joan Miró al ballet, amb un com entari de Focius i una referència al surrealisme: ** Miró ha escenificat un ballet del qual hom parla com d’una superació de Parade . Els objectes superrealistes, de carn i alumini, es 259 “projectaran” primer a Niça i, aban s de seguir Europa, a Barcelona. El títol del ballet escau a la puresa d’ intencions i d’execució de Joan Miró: Jocs d’infants . La música  ai las...! Pel que fa a Salvador Dalí , tot i les diferències de criteri que en algun mom ent distancien els dos artistes, Meridians també se n’ocupa a bas tament. Com en el cas d e Miró, quadres de Dalí il·lustren la secció que també dóna fe de determinades activitats relacionades amb el pintor. En molts caso s, però, aquestes inform ac ions amaguen comentaris personals de Focius, co m la del 19 de m arç de 1930: «** Dalí.  De pas per Barcelona  diuen si prepara una documental sobr e l’estil modernista a la nostra ciutat  Dalí tornarà un d’aquests dies per a donar a l’ateneu Barcelonès una conferència subversiva. No sabem el te ma, que oportunament donarem a conèixer. Les seves darreres pintures, però, en descobreixen les directives. »; el comentari va seguit immediatament per una altra anotació de la s ecc ió que tracta sobre la cr isi moral de la societat contemporània i ho acaba assim ilant al culte a Freud. Dos dies després, 21 de març, acaba de com pletar-ne la informació a la m anera d’una tècnica publicitària ben actual: «** Dalí.  La conferència del pintor Dalí a la qual ens referíem en un dels nostres “meridians” tindrà lloc dissabte, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès. Tema: Posició moral del super-realism e.» L’últim any de Meridians es multipliquen les inform acions sobre Dalí. El 22 de desembre de 1931 inform a de l’aparició d’un llibre de René Crével sobre Dalí, q ue després cita en l’ar ticle del 31 de desem bre molt interessant pel que es diu sobre el surrealisme i sobre Salvador Dalí, però sobret ot pels c omenta ris al marge de Focius , tan distanciador s respecte a la posició de l’empor danès, i també pels com entaris despectius sobre l’arquitectura modernista de B arcelona: ** Dalí, segons Crével.  No és nou que els superrealistes de l’escola de París tenen llur índex prohibitiu: “No llegiu  diuen  260 Plató, Sant Tomàs, Schopenhauer, Comte” (entre els filòsofs). A aquests oposen, respectivament, Heràclit, Llull, Rabbe i Engels. Dalí fou dels primers, sota la suggestió d’un dels seus primers mestres, Giorgio de Chirico, a recolzar la s eva posició moral i la seva doctr ina plàstica en Heràclit. René Cr ével, en el seu darrer fascicle Dalí o l’anti-obscurantisme , comença amb la gairebé popular constatació heraclitiana: Tot és i res no és, per a retreure Engels, segons el qual la manera de veure Heràcli t, tot i que expressa el caràcter general del quadro que ofereix a la nostra observac ió el conjunt dels fenòmens, deixa escapar els detalls. Els supe rrealistes de l’escola de París sostenen, doncs, llur dogma filosòfic amb noms concrets de la història de la filosofia i refusen la lectura del s heterodoxos. Àdhuc per a interpretar Dalí. Per a Crével, “... Dalí és un dels rars, però d’exemple ben convincent, l’activitat superrealista del qual, al servei de la crisi imminent de la consciència , al servei de la revolució , s'oposa a la momificació d'aquestes m òmies, que no són sinó momificades, així que per a un acord quasi unànime, als noms alternats de l’objectiu i de la introspecció, escollit i fixat, un punt del món exterior o de ço que els petits analístics anomenen, tant sense modèstia com sense humor, llur món i nterior.” L’afecció instintiva de Dalí per les deformacions sofertes pe r la pedra sota el deliri eròtic dels arquitectes barcelonins de primers de segle no és pas d’ara, com sospiten amb excés de malícia alguns mercaders de la pròpia pintura. Recordem que en vigílies d’inaugur ar Dalí la seva primera exposició a les Galeries Dalmau, ens most ra va amb fervor pascalià la “bellesa” d’una torre (“torre” en la seva accepció original)  això és “la torre d’una torre”  del passeig de la Bonanova que nosaltres hem considerat d’ençà de la seva constitució com a una mostra indiscutible de la decrepitud mental de la majoria d’arquitectes barcelonins. Ja aleshores Dalí abstreia de la realitat i de les seves concrecions plàstiques llur objectivitat utilitària per a valer-se’n com a mitjà per a “solidificar llurs desigs”. Crével esmenta un cas semblant: “Dalí m ’ha enseny at a Barcelona aquestes realitzacions de desigs solidificats que haurien encoratjat el Huysmans 119 d’ A Rebours en el camí de l’artifici i de la subversió. Entre la uniformitat dels barris rics i dòcils a les imposicions d’un urbanisme sense imaginació, aquestes “realitzacions” eren les lav es ja alliberades del volcà de la còlera. En la infantesa de Dalí, havien significat no pas la revolta, ans bé la revolució permanent de la qual assenyalen un dels moments a la vegada més precisos i més eloqüents.” (Aquests “desigs solidificats” foren, segons Crével, els carrers Vi vienne i de la Seine per a Lautreamont, la Porte Saint-Denis p er a André Breton, el passatge de l’Opera per a Aragon i les places i els carrers de la Itàlia pre-feixista per Chirico. Reconeixem que, a la nostra sensibilitat, totes són més explícites que les de Dalí. No diem sinceres.) Poc després, el 25 de febrer de 1932 inform a que Dalí té la inte nció de publicar una novel·la, Vive le Surrealisme , i « A la vegada com unica que es tà escrivint un “scenario” 119 “Mysmans d’ A. Rebours” en l’original. 261 per a un film “contra la família”. », que lliga a mb l’acostam ent a la política de la URSS del grup de Breton i serveix a Focius per marcar-hi distàncies i acostar-se a una concepció de l’art m és mironiana, com es ve u en els articles del 21 i el 27 d’abril de 1932, i també en un dels últims articles de la secció, del 2 de setembre, «** “Babaono”», dedicat al film que Dalí preparava; hi incl ou una cita del pintor prou il·lustrativ a d’allò que els separa: el culte a la irracionalitat. «En la vida desvetllada la intenció late nt i el furor del concret són gaireb é sempre sebollits en l’amnèsia, però sorgeixen amb freqüència en els somnis. La poesia del cinema exig eix m és que cap altra una desviació traumàtica violenta vers la irraci onalitat concre ta per a atènyer el veritable fet líric.» L’últim article de Meridians , l’1 d’octubre de 1932, reserva un espai a ambdós pintors: « No és la primera vegada que remarquem la dura racialitat del pintor Dalí, diversa a la catalanitat del pintor Mir ó. Dalí és un fenomen a estudiar dins l’antropologia pictòrica: Miró pertany a l’et nografia i al folklore. Tota la pintu ra superrealista de Dalí és, abusant encara de la terminologia científica, una franca manifestació d’arcaisme geològic plàstic. Ningú com Dalí no ha estat absorbit pel paisatge azoic del N.E. de Catalunya. » On la crítica es torn a elogi en relacionar l’ob ra de Dalí amb l’estructura natura l del Cap de Cr eus, fent una clara vi nculació dels pintors catalans amb el propi paisatge; el mateix Focius hi inclou referències personals: « El “pessebrisme astral” dels objectes anomenats superrealistes  bibelots per a esnobs i decadents  és substituït per un cisme geològic: la presència de formes orgàniques en els terrenys arcaics. Aquestes realitzacions s’an omenen “objectes cecs”. Els infants de l’esdevenidor els col·leccionaran com nosaltres fèiem amb el cagaferro del carril de Sarrià. Potser adquiriran, segles a venir, un va lor superior al que té avui “el més preciós dels metalls”. » 262 III.5.5. L’avantguarda Bona part de les anotacions de Meridians , tal com he anat assenyalant, es dediquen a la preocupació per les manife stacions contemporànies de l’ avantguarda artística com a element fonam ental d’anàlisi de la societat m o derna. Allò que dist inge ix l’època actual de les passades és l’art que manifesta les tr anform acions socials. Focius ho recorda en molts dels seus articles, com per exemple als Meridians de l’1 de desembre de 1929 que recull una afirmació de Walther Rathenau: « Hi ha una esberla que di videix per la meitat el segle darrer. Enllà, els temps vells, les modes culturals antigues, el p assat històric; ençà, els nostres pares i nosaltres, modern itat, present. No és pas això una il·lusió òptica de l’esguard girat enrera, no és pas un fenomen que s’ofereix a tota generació que reflexiona sobre el passat i el presen t. És tan cert aquest fenomen, que hom pot precisar el moment en el qual la nova manera d’ésser se separa de la vella. » Aquesta nova actitud, aquesta nova manera de ser co mporta una sèrie de canvis i d’innovacions que es fan presents en diversos àmbits; un de ls més inter essant per a Focius és el de l’urbanisme que tracta sovint en els seus articles, com en el del 21 de març de 1930 analitzant la nova impressió que donen en les ci utats l’aparició de garatges. L’altre gran tema és el de l’art m odern, però un ar t m odern que ve molt relacionat am b les innovacions i la recerca pròpies de l’avantguarda; ho fa en a quest article del 2 de maig de 1930: « Diu Marshall que no s’atreviria a negar l’existència d’una tendència en art ben característica que ell creu represen tada per un investigador sense equivalent, Picasso, que, segons ell, “realitza en el camp pictòric una tasca heroica equivalent a la dels més assenyalats inv estigadors científics”.» No està de més recordar, encaixan t perfect ament amb aquesta últim a anotació, com li agradava a J. V. Foix d’au toqualificar-se com a “investigador en poesia”, la qual cosa 263 no només l’em parenta amb el sentit de les para ules que Focius recull de Marshall, sinó també am b les intencions últimes de l’obra de Picasso. Cal assenyalar, a més, que per a Focius l’ avantguarda és important també perquè pot dotar la cultura catalana d’un grau de modernit at que la destaqui en el context social europeu; la seva aposta per l’avantguarda, doncs, és una m anera de col·laborar a la consolidació de la recuperació nacional. Per això, Focius sol estar amatent a les informacions que apareixen a la prem sa europea sobre les activitats artístiques i culturals catalanes; l’articl e del 29 de maig de 1930, pe r exemple, dóna fe d’aquesta incidència i al m ateix temps destaca la im portància intern acional de la prem sa catalana, en especial del diari que Focius represen ta. Aquesta presència internacional és la justificació de la importància de l’aposta p e r la creació d’ una premsa pròpia, que té els seus orígens en les su posades converses de Foix am b Joaquim Folguera, com he assenyalat en la introducció. ** Avantguarda.  Els nostres pintors aventurers, exploradors de zones verges de l’esperit, ¿internac ionalitzen Catalunya amb les seves “prospeccions”? Així ho creu un excel·lent camarada. Un de tants documents seria, per exemple, aquest article aparegut a Le Centaure , de Brussel·les (número 8, maig 1930). Diu: “En un diari català de Barcelona, LA PUBLICITAT , Sebastià Gasch dedica un llarg i entusiasta article al llibre sobre la jove pintura belga del nostre amic André de Ridder, “el s treballs estètics del qual revelen un dels esperits crítics més cultivats de l’Europa artística”. Si estem satisfets de l’acolliment calorós que dispensa a aquest bell llibre el seu recent comentarista catal à, ens alegrem encara molt més dels elogis que prodiga aquest mateix crític competent a la nostra superba jove escola de pintura. Ell classifica la gran pintura de la petita Bèlgica al davant de tot de les escoles europees. Equidistant de França i d’Alemanya, l’art belga li sembla superior a l’art d’aquests dos poderosos països, més vigorós, més autònom. La pintura belga no t é el “charme” indefinit de l’art francès, ni la sequedat, la impassibilitat de l’alemany. Sap conciliar i unir magníficament les valors general ment jutjades oposades: l’abstracció i la r ealitat, l’ emoció i la raó, la plàstica i la poesia, l’ordre arquitectònic i les efusi ons líriques. En aquesta escola belga, és al moviment expressionista (tal com De Ridder l’ha, segons el crític català, tan adm irablement definit en el seu llibre recent) que van adreçats els elogis de Sebast ià Gasch. Aquest exalta Permeke, Vander Berghe, De S met. Regraciem aquest escriptor 264 estranger de l’amor que ens professa, i de la comprensió i de l’ equitat de les quals dóna proves.” III.5.6. Literatura europea Aquest apartat és el que ocupa més espai a Meridians ; de fet, però, és difícil de destriar-lo completam ent perquè en els escrits de Focius la literatura i l’art en general són una part important de la visió política d’ una societat, de m anera que tot sovint les anotacions presenten e lements polítics ín timament relac ionats amb idees estè tiques, o bé la intenció última d’una anotació que sem blaria exclusivament literà ria va a parar a objectius més aviat polítics. És per això mate ix, com a complem ent a l’interès especial que la secció i els escrits de J. V. Foix de La P ublicitat dediquen a la situació política a Itàlia i a la URSS, que els temes de lite ratura italian a i russa són els més usuals, amb una voluntat també de lligar-los a la situació política dels e stats respectius i am b una clara intenció de dona r argum ents a la posició polític a que sembla defensar Focius. Tenint en compte això, tractaré els com entaris sobre literatura italiana i literatura russa més endavant, en referir-m e a la visió política d’aquests estats. Amb tot, no es pot deixar de trac tar la intenció política de les anotacions sobre literatura i art, que sovint es preocupen per les situacions de m anca de llibertat i de problemes legals o de persecucions d’escrip tors o artistes arreu del món, responent a una voluntat clarament pacifista que referm a les idees de bona pa rt dels artic les més clarament polítics. Tot i que m anté aquesta vinculació entre manife stacions polítiques i manifestacins ar tístiques, Focius no s’està de criticar la ins trumentalització política de l’art i la coerció a la lliberta t de l’artista en el desenvolupa m ent de les seves activitats: un tema és que les m anifestacions artístique s tinguin implicacions sociop olítiques, però un altre de ben diferent és que els polítics vul guin vehicu lar l'art en funció dels seus interessos particula rs i, per tant, limita r les seves possibilitats expressives. 265 La defensa dels artistes perseguits o de les situ acions de manca de llibertat d’expressió és persistent a Meri dians : a banda dels problemes de Louis Aragon a França, que ja he tractat en presentar la vi sió del surrealisme, el 20 de setembre de 1929, per exemple, es fa ressò de problemes derivats de la censura a Alemanya: « La revista Tous les livres diu que un llibrer d’Estutgard ha es tat denu nciat per haver posat a la venda el llibre de Balzac Contes drolatiques. “¿Hi ha efectivament una censura a Alemanya?”, pregunten alguns diaris francesos. » En altres casos les denúncies són molt m és gr eus, com la que relata l’anotació del 21 de gener de 1932 sobre la condemna a m ort a la Xina d’un professor suís o, pocs m esos abans, el 27 de maig de 1931, l’afusellam ent d’escriptors xineso s pel govern del seu país, dels quals fa una defensa molt m és signi ficativa encara perquè les seves posicions ideològiques no són les que habi tualment defensa Focius: « Tots sis eren socialistes integrals i patriotes d’e squerra. » O bé, m és centrada en la situació europea, la nota «** Un poeta a la presó», del 30 de novembre de 1929, que es fa ressò de la petició d’alliberament del poeta hongarès Em eric Veer per part de la Lliga hongaresa dels Drets de l’Home. Hi ha un notable gr up d’anotacions a Meridians que s’interessen, normalment amb un to crític, per l’ú s polític de la litera tura, especialm ent pel que fa a la voluntat revolucionària. El 12 de gener de 1932, per exemple, cita sense com entar les opinions de J.-C. Mardrus sobre la necessitat de comp romís revolucionari dels escripto rs, segons ell «l’escriptor nou serà revolucionari o no serà». La secció tam bé dedica un interès especial als escriptors comprom esos: els dies 21 i 23 d’ octubre de 1931 presenta la publicació de la revist a La Literatura de la Revolució Mundial , òrgan de la Unió Internacional d’Escriptors Revol ucionaris, en el primer ar ticle fa una llista de la procedència dels col·laboradors i l’acab a d’aquesta m anera tan significativa: « Portugal, 266 Espanya i Catalunya, absents. » La nota del 8 de novembre de 1930 titulada «** Comunisme i literatura» exp lica l’im portant paper de la literatura per difondre el socialisme soviètic a la Xina. En canvi, le s notes del 3 i del 4 de m arç de 1932 titulades «** Literatura proletària» es mostren mé s aviat escèptiques sobre la vinculació ideològica dels escrip tors. Poc després, el 6 de març cr itica la posició revolucionà ria per a la poesia que adopt a Tristan Tzarà: « Creiem  i ho hem remarcat sovint  que hi ha contradicció entre l’ideal que del socialisme es fan els “surrealistes” i la realització soviètica. (...) Per a Tzarà només l’activitat poètic a és capaç de donar una conclusió humana d’alliberament. “Cal organitzar  diu  el som ni, la peresa, l’oci, en vista de la societat comuista. És la tasca m és actual de la poesia.” Bella tasca! ¿No hi ha, però a hores d’ara documents que insinuen la pos sibilitat que els poe tes siguin exclosos d’aquesta república ideal? » Però d’altra banda, en el pol ideològic oposat, la nota «** Literatura burgesa», del 8 de març de 1932 copia les paraules de l’ escriptor hongarès Bela Zsolt comentant la incapacitat d e la burgesi a per crear literatura. En la postura de Focius sobre el tema , que tornaré a tractar inev itablement en analitzar els com entaris sobre la situació a la Unió soviètica, és determ inant aquest comentari del 24 de febrer de 1932: ** Poesia i llibertat.  Creu Benedetto Croce  com tants d’altres (la col·lecció de “Meridians” conté diversos testimo nis favorables a aquest criteri 120 )  que hom pot fer una economia comunista, o, també, una economia més o menys racionalitzada, sense, diu, “blasfemar de l’art, de la ciència, de la filosofia i de la religió”. Hom pot socialitzar la producció sen se socialitzar l’esperit, sense subordinar la intel·ligència, sense anorrear l’individu. Una disciplina industrial col·lectiva, un col· lectivisme econòmic semblen “raonables i factibles” a Croce. Mantenir, però, la primacia de l’individu en el terreny de la poesia, de la filosofia, de l’art, de la religió no sembla possible, “o almenys sembla difícil per a certs publicistes russo- soviètics”. Benedetto Croce esmenta, a propòsit d’això, aquests mots 120 Noteu aquesta idea de conjunt unitari en refe rir-se a la "col ·lecció" de Meridia ns . 273 concorregueren aquells que pos en la causa de la pau uni versal per damunt dels interessos de les nacions imperialistes, se celebrà una sessió pública al Trocadero, interrompuda violentam ent, com saben els nostr es lectors, per escam ots de reialistes i nacionalistes. (...) Cal no exagerar la importància d’aquestes manifestacions antipacifistes dels n acionalistes i reialistes fran cesos i esperar de la gene rosa voluntat de les associacions internaciona ls que pugnen pel desarmament i la pau universals que llur esforç no serà perdut.» Es poden trobar manifestacions més claram ent antifeixistes, abans fins i tot de l'ascens dels nazis al poder? III.5.6.2. Aspectes generals i literatures minoritàries Tot i que no són ni de bon tros les anotaci ons més nombroses, sí que és interessant veure que Focius s’ocupa a Meridians d’aspectes més generals o relacionats am b la tradició i la cultu ra clàssica, tot i que s obretot és una secció centrada en el món contemporani. Així, per exem ple, el 24 de setem bre de 1929 dedica una anotació a activitats re lacionades amb el dos mil aniver sari del naixement de Virgili, el 21 de desembre de 1929 a estudis sobre l’obra d’Ho m er i el 26 de febrer de 1929 a un tema tan concret com la unificació de la pronúncia del llatí clàssic. Es podria relacionar aquesta preocupació pel món clàssic am b un artic le signat per J. V. Foix, el 20 de febrer de 1929, titulat «Llatinitat», que defensa la unitat de l’espai social europ eu mediterrani 121 a partir d el comentari sobre l’ aparició de la revista francesa Latinité , una revista que, contrastant amb les propostes po lítiques de F oix, no presenta una visió innovadora de les relacions en aquest espai llatí perquè parteix de la situació 121 La idea política de llatinitat, que en Foix es vi ncula sobretot amb les relacions amb Occitània, probablement derivada del med iterranisme orsià, és compartida per molts polítics i intel· lectuals de l’època, com es pot ve ure pe r exemple en l’anàlisi dels Latins en servitude de Nic olau Maria R ubió i Tudurí a Q UINTANA (2000:64); és clar que també la trobem en les tesis de Maurràs. 274 consolidada dels estats ja existen ts, «D’ací que el p rograma de llatinitat que el grup redactor de Monitor exposà en 1920 sigui m olt superior  accepteu la immodèstia  al programa de lla tinita t de la revista de Re ynaud. D’ací que, en l’act ualitat, el programa llatí autèntic sigui representat pel novell agrupament d’ OC , que se situa davant l’occident europeu amb els peus clavats dam unt la terra mare sense prejudicis escolars de geografia i amb un instint finíssim de les noves realitats europees: federacions inter- regionals i inter-estatals; occident llatí com a cam p d’acció immediata; Europa a la vista...» Em sem bla obligat d’assenyalar la modernitat d’aquests pl antejam ents i l’avenç d’una idea que podria ser ben pa rella a la de l’Europa de les nacions actual. Sobre el tema de la u nitat europe a hi tornaré més enda vant perquè també serà tractat àmpliam ent en els articles m és polítics de Meridians . Tot i la inspirac ió maurrass iana de Latinité , Foix hi marca distàncies per un cert conservadorisme en les seves posicions i, encara que accepta la divisió dels camps d’estudi en lle tres d’oc, lle tres italianes i lletres e spanyoles, cita L éon Daudet per lamentar-se que no hi hagi un espai explícit pe r a les lle tres catalanes. En tot ca s, tot plegat s’insereix en un cl ar program a d’acció política: “Potser la solució Europa la tindrà França en dissoldre’s en quatre o cinc grups nacionals”, ha vingut a di r, amb amarga gosadia, Drieu La Rochelle. No pertanyem al grup dels que farien res per oposar-se a aquesta dissolució ni a cap dissolució estatal. El m ite d’un Estat republicà que vetlla per no sabem qua nts d’atributs de llibertat i de justícia humanes és per a alguns de nosaltres, a hores d’ara, una grotesca figuració de la prehistòria de la Gran Guerra. Si bé és cert que som prou moderats per a acceptar una jerarquia en la realització parcial de les novelles confederacions  Península, Occident llatí, Europa  llur realització sim ultània no ens desvetlla temor. L’article acaba amb una afirm ació prou contundent i clara de les motivacions foixianes: «Si la nostra actuació sentimental dins el clos m airal té cap motivació, és aquesta: una reorganització in tegral de l’occident europeu per la pau i la unió llatines, per la pau i la unió continentals.» 275 Entre aquestes preocupacions més genèriques que exposen els articles de J. V. Foix, Focius també fa algun com entar i sobre aspectes gl obals de literatura i d’art. Així, per exemple, els Meridians del 30 de novem bre de 1929 incorporen un comentari sobre el barroc, a partir d’un seguit de cites de W aldemar George a Varietés , i el 24 de gener de 1930 l’anotació és sobre el romanticism e, també a partir d’un comentari en aquest cas de Jean Mondrian a Feuilles Volantes . En altres casos, el centre d’ interès es desplaça cap a qüest ions de tècnica literària, com el 13 de febrer de 1932, que s’ocupa del m onòleg interior en l’obra de James Joyce, en una mostra de l’actualitat dels in teressos que inspiren la secció. Pel que fa a la presènci a de les diverses literatures nacion als a Meridians , el que avui en podríem dir les literatures minoritàries no tenen gaire espai en les anotacions de Focius i, quan hi apareixen, sobretot és am b m otiu d’un fet concret, de circumstàncies, generalment la m ort d’algun escriptor o la conc essió d’un premi im portant, com pot ser el Nobel. Amb tot, hi ha alguns Meridians que donen compte d’aquestes m anifestacions literàries en un moment determ inat. Per ex emple, el 7 i l’11 de desembre de 1930 s’ocupa de la Kalmíkia, que s’emm arca en l’in terès per la su pervivèn cia de les diverses cultures m algrat les vicissituds histò riques que han patit. «En llu rs llargues m igracions els kàlmiks han vist m olts de països i han topat amb diversos pobles: xinesos, kazaks, caucàsics. Trobaren ecos de to tes aquestes aventures en llur epopeia nacional.» També s’ocupa de la literatura d’estats m é s o menys consolidats com Bulgària, als Meridi ans del 14 de febrer de 1930 i del 13 d’abril de 1932 sobre «Poetes búl gars»: «No am aguem la nostra tendència fav orable a recollir le s ma nifestacions espiritu als d’aquells països que políticament no ocupen un prim er pla. La impossibilitat de posseir, però, tots els idiomes nacionals dificulta el con eixement de les reaccions que en l’ordre de la intel·ligència i de la s ensibilit at es manifesten en aquest i en aquell país. No am aguem 276 tampoc que aquesta tendència es deu a les sa tisfaccions d ’ordre espiritual que a travé s de la crítica, de les tradu ccions, de les in te rpretacions, de les versi ons de l’obra política i filosòfica de noms per a nosaltres exòtics hem obtingut ben sovint.» III.5.6.3 França Tot el que envolta la cultura francesa en gene ral, especialm ent el que fa referència als seus escriptors i a les seves publicacions p eriòdiques, con stitueix la font principa l a partir de la qual Foix confi gura i transmet el seu idea ri . Això es vàlid no nom és per a l’obra periodística d’aquesta èpo ca de Meridians , sinó fins i tot per a la seva producció literària, com es pot demostrar en l’anàlisi de les influències avantguardistes i del seu interès per la lite ratura francesa d ’avan çada contem porània. Ca l fer notar que la preocupació per la literatura frances a en J. V. Foix no s’acaba aquí sinó que, sobretot a partir dels escrits de premsa, va donant notíc ia dels grans e scripto rs francesos que no podríem classificar dintre del grup dels avan tguardistes i aquestes referències encara tenen un pes més important que les dedicades a altres lite ratures de les anomenades majoritàries. Una de les informacions m és significatives es refereix a Arthur Rimbaud com a exemple de la revo lució poètica que implica el simbolism e literari, a partir del comentari que li dedica Rolland de Reneville, «La solució que, lògicament, resulta d’aquest sistema és desprendre’s del sensible que ens am aga les real itats superiors per a accedir als dominis que la intuïció pressent. Una nova m anera de coneixença naixerà: la Vidència. No es tracta de cap visió lite rària de la vida com ha semblat que ho comprenien fins ara els com entaristes de Rimbaud; ans bé d’una contemplació metafísica de l’Absolu t. El poeta ha d’ ésser Vident . A travérs Pitàgores i Plató, Rimbaud accedeix al mètode que els grans emmatllevaren a l’Orient. “Tota poesia 277 antiga aflueix a la poesia grega”, comença la lletra de Rim b aud. I l’acaba dient: “Així, treballo per a esdevenir vident ”.» Aquest és un text que , en certa m anera, podríem aplicar a algun aspecte de l’ob ra creativa de J. V. Foix. El comentari sobre Rim baud es veu completat, m esos després, pel Meridià del 6 de gener de 1932 que fa un elogi dels seus poemes en prosa recollits a Illum inations . Si les referències a Arthur Rimbaud són interessants per allò que poden aportar respecte a la poètica foixiana, encara ho són m és, i són també més nombroses, les referències a l’obra de Charle s Baudelaire. Començant per aquesta ex plícita anotació que cal relacionar-la no tant am b la teor ia de l’art per l’ar t, sinó amb allò que he vingut dient sobre la posició poètica de Foix i la necessitat de desvin cular l’art de manipulacions polítiques, tot i les vincul acions intrínseques que inevitablement comporta. «**La poesia.  Segons Baudelaire, “...no té altr e fi que ella mateixa; no en pot tenir cap més, i cap poema no serà tan gran, tan noble, tan ve ritablement digne del nom de poema, que el que haurà estat escrit únicament pel plaer d’escriure un poema...” » Donada la data del comentari, 8 de gener de 1930, cal emmarcar-lo també en les crítiques al gr up surrealista d’ André Breton. Hi ha altres anotacions dedicades a Baudelaire en els Meridians del 9 de febrer de 1930, del 30 d’octubre de 1930 i del 23 de desembre de 1931, però és especialm ent significativa l’anotació que li dedica en l’última aparic ió de Meridians , l’1 d’octubre de 1932, que es podria traslladar a l’estat d’esperit en Focius, que condue ix a tancar aquesta etapa tan important de la seva producció, ja que traspua un gran desenga ny per una suposada incomprensió social 122 : ** Baudelaire.  Ha estat tan comentat Baudelair e! Se n’ha dit tant de bé! S e l’ha refusat tan i gnominiosament! Rellegíem fa poc les seves Lletres (1841-1866). Creiem de molt interès el fragment de la 122 Aquest final d e Meridians coincideix amb l’ap rovació per les Corts espany oles del proj ecte d’Estatut d’Autonom ia per a Catalunya, el setem b re de 1932, i amb la convocatòria d’eleccions al Parlam ent de Catalunya que se celebrarien el 20 de novembre. De t o ta manera, els comentaris de J. V. Foi x relacionats amb la situació política segu irien apareixent. 278 que traduïm a continuació de la q u arta edició del volum que les aplega [ París . mercure de France, 1915] . Va adreçada a Alphonse Toussenel. “Fa molt temps que dic que el poeta és sobiranament intel·ligent, que és la intel·ligència per excel·lència,  que la imaginació és la més científica de les facultats, per tal com només ella comprèn l’ analog ia universal , o el que una religió mística anomena la correspondència . Però, quan vull fer imprimir aquestes coses, em diuen que sóc boig,  i sobretot foll de mi mateix,  i que només odio els pedants perquè em manca educació.  El que hi ha de ben cert, amb tot, és que tinc un esperit fil osòfic que em fa veure clar el que és veritat, àdhuc en zoologia, per bé que no sigui ni caçair e, ni naturalista.  Aquesta és, al menys, la meva pretensió:  no feu pas com els meus mals amic s, i no us en rigueu.” Les referències vuitcentistes no es limiten als escriptors sim bolistes que podrien ser més acostats a les idees estètiques foixianes, sinó que tam bé dóna compte de rom à ntics i realistes, com la crítica al m aterialisme de l naturalisme que el 19 de desembre de 1931 posa en boca de Huysmans, o les notes sobr e el m ateix Zola que apareixen el 3 d’octubre de 1929 i el 16 de novembre de 1929, en què en marca les distàncies a partir d’una afirmació de Jean Cassou que, alhora, perm et enllaçar amb la defensa de les posicions de Baudelaire: « “Res de més vell dins la lite ratura francesa que l’obra de Zola. Cap retòrica, cap escolàstica, cap academicisme no són més polsosos. És una obra sense estil i, per consegüent, sense vi da. Hom vol embullar les qüestions intentant d’oposar Zola a l’estetisme i a la teoria de l’art per l’ art. Però tothom sap que l’estetisme i la teoria de l’art per l’ar t són tan passats de moda com Zola. És d’humanitat que es tracta. Hi ha una humanita t intensa en B audelair e, contemporani de Zola, gran poeta. Pare de la cultura moderna, primer inventor de tot ço que pensem i sentim avui.” » Tot i aquestes anotacions, les que rem e ten als escrip tors contem poranis més reconeguts són encara més importants; esdeve nen una font constant de les cites que Focius recull dedicades a l’a rt, la literatura i e l món contemporani. En aquest sentit, els més citats són André Gide, el gran novel·lista de l’època, i Drieu la Rochelle, una de les 279 referències habituals en l’obra foix iana. De Gide, que apareix tot sovint, en des taca sobretot un dels temes que m és preocupen Focius per a les obres de creació: el moralisme. Com en l’anotació del 15 de novem bre de 1929, titulada «** Gide, moralista». Els elogis a Gide no s’acaben aquí: en els Meridians del 29 de gener de 1930, podem trobar la fórmula habitual de Focius, reco llint informacions d’ací i d’allà que acaben configurant un mosaic amb una entitat superior q ue remet a la seva ide a bàsica del tem a que l’ocupa. ** Gide.  “Hi ha qui opina el contrari ; crec, però, que André Gide és en l’actualitat l’escriptor més influent de l’Europa d’avui”  esc riu E. Mitzer a La Renaissance d’Occident. En canvi Charles Laurat a Les Lletres e scriu: “Que vell ens sembla Gide als homes mateixos del seu temps!” Ignorem l’edat d’E. Mitzer; confes sa la seva Charles Laurat. Ens decantem a creure que el primer articulista esmenta t és de la més jove generació. L’Européen informava, fa poc, que “Gide és en l’actualitat l’escriptor més llegit a Alemanya”. Amb motiu de la commemoració de la seixantena anyada de la n aixença d’aquest autor, l’Alemanya literària ha honor at Gide com un escriptor propi. Li han estat retudes diverses hono rs: conferències, lectures, extraordinaris de publicacions literàries i ràdio-emissions. “Es diu que Gide  ha escrit Planhol a L’Action Française  és espiritualment dels seus. Protestant, la seva crítica lliure forçosa ment els ha de plaure. És el Luter de la literatura i de la moral modernes. El lliure pensament té en Gide el defens or més ardit. La seva influència a França ha passat, però.” En canvi Monde ha reconegut que bona part de la joventut francesa és, més avui que ahir, al costat de Gide. Se’n plany. Mentrestant llegim que Shaw, en un interviu, considera Gide l’únic clàssic veritable de la literatura francesa contemporànica de la família intel·lectual de Montaigne. Cal notar especialment la m anera com Focius es desm arca de les opinions de l’articulista d’ Action Française ; és clara la seva aposta per la llib ertat de pensament i d’expressió i per la independència mo ral i ideològica de l’a rt. Pel que fa a Drieu La Rochelle, que el mate ix Focius qualifica com un dels m és grans escriptors francesos contemporanis, és im portant l’anotació dels Meridians del 12 de desembre de 1929 titu lada «** Retalls de diar i», un recull de fragments del llibre de l’escriptor f rancès La suite dans les idées , que ajuden a entendre aquesta configuració 280 fragme ntària dels tex tos de la secció i, enca ra, el motiu dels “Teleg rames” que en aquest moment hi com encen a aparèixer. Les de La Rochelle inclouen expressions tan foixianes com «Mengeu pólvora d’estels. Esdevindreu poetes.» Un dels últims Meridians , el del 16 de setembre de 1932, enllaça els dos escriptors i serveix per posicionar ideològicament Focius que ha vist com un dels seus models teòrics, André Gide, acollia am b simpatia el model soviètic. L’anotació és una de les més clares en què Focius critica el com unisme de la Unió Soviètica: «** Noció de decadència.  Recordem un article de Drieu La Ro chelle en el qual, en expressar la seva posició: “Sóc per la llibertat, per la pau, per la democràcia, per la dolçor dels costums que hem conquistat de mica en m ica l’Occident; m’agafo desesperadament a les restes de la dem ocràcia” , etc., remarcava la tendència dels més decadents dels intel·lectuals burgesos a defensar les formes més extremes de la violència i llur disposició intel·lectual favorable a tots els moviments antide mocràtics. (...) Darrerament, després de múltiples casos de “conversió”, un líder visible d’aquest estol d’intel·lectuals, André Gide, ha e xpressat, de s prés d’exaltar-se en la lectura d’un llibre sobre el Pla quinquennal, la seva admirac ió per la U. R. S. S. amb aquests mots: “Voldria cridar molt alt la m eva simpatia pe r l a U . R . S . S . i q u e e l m e u c r i t s i g u i escoltat, tingui importància.” (...) Com les de Proudhom, les idees dels moralistes soviètics sobre el matrimoni s ón “ultra-reaccionàries”. Ni el Corydon , de Gide, ni L’amour et la m emoire , de Dalí, serien permesos a la U. R. S. S. El punt de vista de Gide quant a la família a la Rú ssia d’avui és anacrònic. El Comunisme d’Estat, o, si us plau més, el Capitalisme d’Estat, està oposat fonamental ment al Comunisme llibertari. ”» 281 III.5.6.4. Anglaterra Tot i la importànc ia de les lletres angleses en la literatura del segle XX, encara que amb continguts m olt interessants, la seva aparició a Meridians queda del tot ec lipsada per la influència constant dels referents francesos en els tex tos d e J . V . F o i x d e t o t e s l e s èpoques. Aquesta marginalitat potser té a ve ure am b el distanciament que marquen els textos del poeta català respect e a les posicions po llítiques i socials de britànics i nord- americans, amb la defensa de la lla tinitat enfront de l’espai anglosaxó. En tot cas, la majoria de les ref erèncie s a la litera tura en llengua anglesa es relacionen amb els escriptors contemporanis mé s destacats; especialment interes sant és l’espai dedicat a G. B. Shaw per qui Focius sentia una clar a predilecció, recollit en una nota del 5 de desembre de 1929 i en una altra del 13 de novem bre de 1931 amb una proclama prosoviètica de l’escriptor anglès , que dóna peu a un inevitable distanciam ent per part del periodista català: « Si no fos tan recent el seu elogi de Mussolini i del feixisme i les seves exhibicions d’snob per les p latges burgeses no hauríem vacil·lat a creure’l sincer. Darrerament, però, Shaw ha tramès de Londres a Moscou un missatge francament favorable al socialisme inte gral i de defensa de la U. R. S. S. » Focius també dedica anotacions a Aldous H uxley, el 29 de maig de 1931; o a Rudyard Kipling en què marca el seu distanciam ent respecte de la l iteratura anglesa a par tir d’unes afirmacions del premi nobel, el 10 de gener de 1932, «**Individualisme literar i», que comença amb un significatiu « No hi ha gaires innovacions literàries a Anglaterra. (...) És aquest el fons del caràcter anglès, que canvia menys de pressa que els costums, i que, al dir d’un antic director genera l de la premsa Northclife, Mr. Hamilton Edwards conserva “una colossal insularita t que la guerra no ha destruït.” » L’aïllam ent, mai millor dit, és oposat a l’esperit integrador que mou Meridians . 282 Hi ha també una ano tació especialment interessant pel seu contingut poètic als Meridians del 26 de gener de 1930, perquè és la traducció dels versos 43 al 59 del famós poemari The Waste Land de T. S. Elliot, amb les corresponents notes de l’autor, que Focius tradueix com La Terra al nu , una altra significativa m ostra de la seva esplèndida selecció en la tria dels ref ere nts literaris que han d’aparèixer en la seva secció. D’altra banda, l’escriptor de llengua anglesa més citat a Meridians és Jam es Joyce. Ja he assenyalat l’interès que té Focius per le s innovacions literàri es i com dedica alguna anotació de Meridians al tema del monòleg interior. El 17 de setem bre de 1930 recull un comentari sobre l’ Ulisses , que el relaciona amb els Pensaments de Pascal, una altra de les constants foixianes; i dos elogis a la polidesa estilística de Joyce, en els articles del 12 de novembre i del 8 de desembre de 1931. 123 Tot i que el centre d’interè s són els escriptors contem poranis, no hi falten algunes referències a escriptors vuit centistes, com Tennyson el 6 de gener de 1931 o Blake l’11 de març del m ateix any, també destacada pel que té d’an àlisi del surrealisme francès i la atemporalitat del concepte en sentit global: « Blake fou un super-realista autèntic, un super-realista integral, tot entenent per super- realisme la cr eença en la realitat de les visions, la substitució d el món exterior per la realitat interna, l’única realitat , segons Law. La secta parisenca que s’anomena a si mateixa super-realista, és una interpretació parcial, una localització del su per-realisme genèri c, molt interessant. Breton ha nacionalitzat el super-realisme, l’ha afrancesat tot i creure, no cal dir-ho, el contrari. (Els indigents prov incians d’ací, que per afecci ó imiten els “surrealistes” parisencs o que, adversos, pretenen que els poetes fan tasistes de Catalunya, lliure s i 123 Vegeu I RIBAR REN (200 4) 289 Güiliano de la imposició del jurament als professors en aquests termes: “La uniformitat de pensament no pot ésser im posada. Ni ta n sols per un Napoleó o un Mussolini. Els límits prec isos del poder que la societat pot exercir sobr e l’individu serà sempre un tema de discussions sense sortida: p erò entre nosal tres, els anglesos, una lliberta t de discussió quasi sense lím its ha estat considerad a sempre com el mètode millor per a arr ibar el més prop possible de la veritat. Les doctrines per illoses per a la so cietat han d’ésser evidentment reprim ides: però sembla que hauria estat preferible, aban s d’ofegar la veu dels professors, d’esperar que hagin predi cat una doctrina de tr aïc ió. Els feixistes no haurien d’oblidar que en l’eterna lluita entre la llibertat i l’autoritat f oren un dia rebels.” Cal remarcar que àdhuc Italia Letterar ia ha claudicat una vegada més i defensa l’autoritat c ontra l’esperit. » Per tot això, Focius no cau en cap mom ent en l’admiració pel movim ent nacional- socialista alemany que, encara sense haver asso lit el poder, és vist sempre am b uns ulls ben crítics, i això que sovint també ha atacat la situació pol ítica alemanya i el govern de l'època. El 20 de setemb re de 1930 Focius observa amb una certa inquietud el fervor juvenil envers els hitlerians, i poc després, el 18 d’octubre de 1930, expressa les seves preocupacions pel racis me hitlerià. És un neguit que esdevé presagi dels m oments tràgics que viurà Europa al final de la dècad a, que acaba configurant en la nota del 4 de novembre de 1931: « Da rrerament Oswald Spenc er ha desenrotlla t la tesi que la tasca del segle XXè. i precisament a Alemanya, se ria de crear la gran novel·la de l’època. “La condició fonamental seria un nou tipus d’alemany i del seu caràcter. Nosaltres tenim encara la substàn cia suficient. Formem el que portem dins i serem els més forts en l’espai occidental.”» 290 III.5.7.2. El socialisme soviètic L’anàlisi de la situació a la URSS és, am b gran diferència, el tema polític m és tractat a Meridians . El posicionam ent de Focius sobre el tema és claram ent anticomunista, sobretot pel que fa a la lluita de classes; amb tot, sovint Fociu s sembla sorprendre’s pels elements positiu s que va trobant en alguns dels plantejam ents de la jove Unió Soviètica tot i que, en general, intenta fer incidència en aq uells matisos que n’eviten l’adm iració. Especialment, però, n’exalta la voluntat d’ordenar i dirigir la societat, de pl anificar i fomentar la cultu ra i l’educació entre la totali tat de la població; en to t cas, se’n distancia explícitam ent remarcant tot el que im plica censura i prohibicions. Focius tam bé fa incidència en el fet que, segons ell, l’intern acionalisme de la revolució proletària ha esdevingut nacionalis ta amb Stalin. Ja des dels primers temps de Meridians , Focius s’ocupa d’aspect es legislatius de la URSS que fins i tot copia generosam ent a costa de fer una secció àrida o feixuga, contravenint el to àgil que s’ha proposat per als seus ar ticles. En a quest sentit, el 29 de novembre de 1929 no s’està de transcriure algun s articles de l’estatu t d’educació en què destaca positivament la universalització de l’ensenyament, però tam bé la prohibició de la religió. Tot sovin t reprendrà el tem a de l’educació, per exemple el 5 i el 10 d’abril de 1930 amb uns comentaris de Lunatxarski sobre la im portància d’educar en el marxisme, o el 22 d’agost de 1931 amb aquest comentari final en defensa de la pluralitat lingüística, aplicable al seu objec tiu per a la República espanyola: « Una de les conquestes que la premsa soviètica consider a de les més important s de l’ensenyament general obligatori, és la introducció de l’ensenyament en llengua mate rna, puix que d’acord amb la política nacionalitària de Lení n, els pobles més en retard del Nord i de l’Orient rus, han rebut l’ensenyament en llengua materna. El nombre de llengües nacionals emprades ha estat de 70. » 291 En els Meridians del 18 de desembre de 1929 elogi a una experiència que estan duent a terme els sòviets en les zones m és allunyade s de la Unió: una mena de premsa portàtil que prepara un diari especialment per a la zona on arriba el gr up i en la llengua respectiva; el final de l’arti cle incorpora la crítica perquè introdueix el tema de la persecució política: « A les colònies germàniques del s ud de la Ucrània els diaris són impresos en alemany. Un d’aquests diaris L’estepa verm ella , publica, entre altres informacions, una llarga llis ta de kulakis (latifundistes) contra els quals els pagesos han de lluitar acusats d’afamar la Rússia de la revolució. » Altres anotacions mantenen el to de l’el ogi, de m anera probablement inesperada fins i tot pel mateix Focius, sobre aspectes concrets de la vida soviètica, com el progrés de la física russa, el 3 de gener de 1930, la bona situació de l’ec onomia, el 8 de febrer de 1930, que inclou unes prediccions que situen la URSS com a primera potència m undial en el futur, la creació de la VOKS, organi sme que fomenta les relacions culturals entre la URSS i l’estranger, el 12 de març de 1930, o l’anunci de la creació a Moscou d’un Institut d’Història, el 29 de març de 1930, una inform ació que contrasta amb la que encapçala els Meridians d’aquest di a, titulada «**EE.UU...» que està f ormada per una il·lustració on es veu un policia utilitzant amb contundència la porra, i aquest peu de foto: « Un policia novoyorquí “corregeix” un obrer manifestant. » Cal relacionar aquestes crítiques amb el mate ix to que utilitza Focius per com entar la relació dels soviètics amb la literatu ra, si bé hi ha anotacions que n’ elogien la lite ratura, com la del 29 de desem bre de 1929, o com aquesta de l’11 de setembre de 1930: ** ZIF .  Amb aquest nom ( Zemlia i Fabrika : Terra i Fàbrica) s’ha constituït a Moscou una com iss ió encarregada d’organitzar una col·lecció de Mestres de la premsa estrangera moderna . Integren aquesta comissió Lunatxarsky, Sergi Romov, Miquel Zinkevitx i A. Efròs. Aquest comitè escollirà les obres més representatives aparegudes dintre els darrers vint-i-cinc anys i que, havent romput amb la tradició del segle XIV, han contribuït a la transformació de la premsa i a la renovació de l’art de la novel·la. Sembla que la literatura 292 francesa estarà amplament representada dintre les edicions Zif. S’esmenten els noms d’Apollinaire, Valéry, Giraudoux, Souppault, Max Jacob, Louis Aragon, Salmon, Barbusse, Poulaille, Louis- Philippe, Bové, etc. Entre els altres europeus, Rilke i Joyce. En general, hi ha una crítica contra la repr essió dels valors indi viduals en favor dels col·lectius i, per tant, contra e l lliure treball de l’ar tista, am b la qual cosa Focius pot introduir l’atac contra la participació dels surrealistes f rancesos en el partit com unista. En contrast amb l’anotació anterior, com sol fer Focius, pocs dies després, en aquest cas el 13 de setembre de 1930, transm et una informació completament oposada i que restringeix aquell grau d’obertura de les postu res soviètiques que ha via donat a entendre inicialm ent: ** Estètica proletària.  Per a V. F. Calverton (L’Estètica sociològica dels bolxevistes) Trotski, en Literatura i Revolució , s’ha mostrat un crític brillant de la literatur a russa i la seva crítica de la literatura revolucionària extremista té un fonament sociològic. Trotski s’oposa a la irreflexió dels que voldrien veure destruïda tota forma d’art vell, per tal com és un art “burgès”, i posa en ridícul l’apel·lació d’art proletari anomenat així perquè és produït per homes que han participat a la revolució. El fi de la revolució proletària és al contrari de destruir les classes i, per tant, tota idea de cultura de classe. Per a Calverton aquesta opinió de Trotski no és gaire compartida. Lunatxarski, per exemple, s’ha esforça t a demostrar que, en un estadi de transició com el que travessa Rússia actualment, hom pot concebre un “art proletari” . Per això encara és més significatiu que Fo cius publiqui, pocs dies després, els problemes de prohibicions que estan tenint el trotskistes, el 30 de setembre i el 24 d’octubre de 1930. Cal veure també com una crítica m olt forta des de l’òptica del Focius periodista aquesta anotac ió del 31 de març de 1931: «**U. R. S. S.  El vice-president del Consell de Comissaris del poble, Konibytxev, ha parlat fa poc a la conferència de les agències te legràfiques so viètiques, amb el fi d’explicar quina és la concepció comunista del paper de la informació: “La definició com unista de la informació de la premsa és la següen t: la informació és abans que tot propaganda, això és, no pas la comunicació innocent i imparcial dels fets, ans bé la tria dels fets, concebuts de manera 293 que cridin ells m ateixos a favor nostre.”» Unes paraules del tot inaccep tables per a la visió de la premsa que té Fo cius. E n algun cas, el periodis ta expressa directament la seva anàlisi de la situació política a la URSS. En els Meridians del 21 de febrer de 1931 és prou explícit a destacar que en el fons l'experièn cia re volucionària soviètica no ha estat més que una revolució nacional russ a per resituar-se dintre del panorama internaciona l: ** U. R. S. S.  Entre els que segueixen amb interès el desenrotllament del pla governamenta l soviètic, ultra els marxistes integrals i els socialistes que no volen combatre una experiència de govern obrer inèdita, cal comptar-hi els que creuen que el comunisme no és sinó un mitjà que ha emprat el poble rus per a la seva realització nacional. Aquest darrer p unt de vista, combatut pels incondicionals de la III, no difereix gaire del d’aquells que en considerar el sovietisme com a hist oriadors hi veuen la manifestació d’un fenomen similar al de la Revolució francesa (que no fou sinó un mitjà per a arribar a la unitat nacio nal i a la franc ització definitiva dels components heterogenis del reialme. “En fer sinònims Pàtria i República, la Revolució realitzà una obra terriblement unità ria i francament adversa als pobles del s ud (Edouard Desmaillet) i als seus drets nacionals i lingüístics.” Si aquesta similitud, però, no s’adiu del tot amb la interessant solució federativa que lliga les nacions eslaves que integren la Unió soviètica ni amb la cura efectiva que ha pos at el govern de Moscou a la restauració d’alguns vells idiomes nacionals, pot establir-se per ventura en qu ant la Dictadura vermella és una necessitat nacional, específicament ru ssa. Com diguérem en una altra ocasió, el sovietisme és l’esforç definitiu per a convertir Rússia en un gran país occidental am b independència de la creença mítica d’ésser una manifestació de la Revolució proletària mundial . Lenín, al nostre entendre, ha estat l’anti-Àsia, el ge ni polític que freturava Rússia per a la seva incorporació definitiva a Eur opa. Dins el segle dos homes més oposats, les dues personalitats més eminents i més adverses, les dues ideologies més en pugna són Lenín i Gandhi, el leninisme i el gandhisme. Això no treu que en Meridians posteriors Fociu s segueixi recollint aspectes positius del bolxevisme, alguns en la m ateixa línia del que apuntava aquest comentari, com el del 3 de novembre de 1931: « D’entre els molts llibr es que es refereixen a la Rússia soviètica cal remarcar el d’Arthur Feiler sobr e l’experiment bolxevista. Molt objectiu. El punt de vista de Feiler es pot resumir amb el següent paràg raf del seu llibre: “El rus 294 d’avui va amb el cap més dret que sota el règim vell. És en aquesta transform ació de l’individu que resid eix, malgrat tot, les possibilitats d’èxit de la revolució.”» I, encara, en l’últim any de Meridians , ja en plena República però am b un to que deixa traspuar el desencís que potser justifica el parèntesi del final de la secció, Focius insisteix el 19 de febrer de 1932 amb una anotació en què opina directament sobre els elements negatius que incorpora el com unisme, en aquest cas a partir d’una com paració amb la Companyia de Jesús que tam bé és criticada per allò que té de disciplina que ofega l’individu. Em sembla un com entari prou interessant pel que comporta de reflexió sobre la pròpia sec ció del mateix Fo cius, encara que fet des del desànim : ** U. R. S. S.  Quan veiem confirmats uns punts de vista nostres sospitem immediatament que ens he m equivocat. És qüestió de temperament. (Estem tan habituats en aquest país de Déu a ésser contradits des de la més tendra minyonesa!) En tantes de notes com hem reportat  textos oficials, textos oficiosos, comentaris  de Rússia hem volgut, sense glossar-ho, exposar un punt de vista nos tre, que crèiem molt particular: això és, que el mater ialisme dialèctic, interpretat pels comunistes russos era un moviment idealista i que totes les simpaties exteriors les rebia dels idealistes de tot el món, els més adversos a totes les concessions del materialisme científic i del baix materialisme pràctic de la burgesia. Hem escrit, fa poc, que els únics intel·lectuals del món que situen davant el fet soviètic amb una “Simpàtica objectivitat” com diu Zweig, són  oh paradoxa!  els espiritualistes. Acabem de rebre el darrer número de La Revista de Occidente , de Madrid, en el qual Antoni o Marichalar parla de l’obra de Liam O’Flaherty, i singularment d’un dels seus darrers llibres, I went to Russia . O’Flaherty fa parlar, en diàleg, el senyor Duranty: “El bolxevisme és el veritable antídot religiós al materialisme del segle XX. Rússia és l’únic país de la terra en el qual la religió inspira a les masses a un entusias me actiu. Això, és clar, considerant el bolxevisme com una religió.” No és estrany que alguns comunistes no russos oposin el comunisme en la seva accepci ó universal al “bolxevisme”. Això és, interpretac ió ru ssa del comunisme. Més: “El comunisme ha prosperat per la seva idealitat no pas pel seu realisme; per la seva promesa espiritual, no pas per la seva perspec tiva materialista.” Més encara: l’atzar ens ha posat a les mans un llibre procedent de la biblioteca teològica de la província aragonesa de la Companyia de Jesús: Casos de conciencia sobre el liberalis mo. És un llibre terrible, l’apologia de l’antilibera lisme, de l’obscurantisme i de l’anorreament de l’individu. Els clergues formats sota aquelles doctrines no haurien pogut absoldre cap lector de LA PUBLICITAT. Després d’haver-lo llegit vam escriure: “Res no s’assembla tant a aquest llibre com molts de textos soviètics que tenim col·leccionats. Res no s’assembla tant a l’Orde dels Jesuïtes com l’Orde de Lenín.· I [Document text truncated for crawler view.]