Una Excursió en la història de la cultura i de l'educació d'Alexandre Galí

UNA EXCURSIÓ EN LA HISTÒRIA DE LA CULTURA I DE L'EDUCACIÓ D'ALEXANDRE GALÍ PERE SOLÀ I GUSSINYER 1. INTRODUCCIÓ Aprofitant l'avinentesa de les XII Jornades on un dels dos ternes-eix triats és el d'«educació i construcció nacional», entro agosaradament en un tema que, ara com ara, té algun competent estudiós consagrat o en fase de formació (1). Però no puc negar al mateix temps el meu convenciment (compartit de ben segur per molta gent de la nostra petita comunitat científico-académica) que el personatge i l'obra de Galt necessiten d'una vegada una urgent revisió profunda, tasca a la qual ara incorporo el meu gra de sorra. Ja l'any 1984 al pròleg fet per EUMO Editorial de Vic a la reedició de La mesura objectiva, Mones incidia en la necessitat de presentar la Història de les Institucions (2) "amb un aparell crític que aclarís alguns punts i apuntés noves línies de recerca a vegades en contraposició al pensament galinià" (ubi infra, nota 3). Tenint en compte la complexitat de Pedid() d'aquesta ingent obra inacabada que és la Història de les Institucions, no en faig retret d'aquest fet als editors materials de l'obra, que prou han fet de dur endavant aquesta digníssima edició. Penso que més aviat és la comunitat d'especialistes en aquests temes d'história de l'educació i la cultura qui ha d'anar elaborant la seva ciència sobre la base de construccions colosals com la de Galí. I és en aquest sentit que, potser per tarannà i també per una secreta identificació amb un home exigent, valuós, un esperit ferreny, molt intelligent i toçut, gran enamorat del seu país, m'ha abellit de fer el present exercici, que no és altra cosa que una excursió seguint un itinerari (un dels diversos recorreguts possibles) dels paisatges que Galí ens va construint a la serie esmentada. ¿Qué va aportar Galí a la Història de la cultura, a la Història educativa en general i a la Història educativa del nostre país en particular? Tots fern a ulls clucs nostra la valoració de Jordi Mones respecte del carácter pioner de Galí corn a historiador de la cultura i de l'educació (3) als Paisos Catalans, per?) ens cal filar prim i veure en qué la pedagogia històrica a casa nostra és tan deutora d'aquest home tan respectat als medis educadors i també als àmbits més inquiets de la nostra historiografia, com corrobora prou la referència de Jaume Vicens i Vives —un personatge per cert en ple procés de reestudi aquests darrers anys— a l'autoritat de Galí (4). En un punt bàsic, i ho dic ben d'entrada, comparteixo la prevenció galiniana respecte de l'anomalia de la discontinuïtat cultural entre generacions, de la falta d'una "escola" en el sentit de formació intel-lectual i cultural transmesa normalment. Efectivament, no és cap artilugi retòric constatar que tots hem estat víctimes del tall ocasionat per la derrota democrática i popular de 1939. Les turbulències de la guerra, la revolució i la contra-revolució van operar a Catalunya/Països Catalans com a Espanya un perillosíssim trencament generacional i una discontinuïtat, per no dir ruptura, cultural ben perillosa (5). En aquestes condicions és quan es produeixen els trencaments de la "consciència nacional", tràngols en qué aquesta corre el risc de naufragar o almenys d'encallar-se: "ni que no hi hagi cataclismes polítics, en una terra com Catalunya mancada d'institucions educadores pròpies, acaba per perdre's l'esma de mirar enrera molt més encara, ai las!, la de mirar endavant—; només es veu l'ara, una mica com les bestioles del bon Déu" (6). Fóra, doncs, lamentable que un cop més els problemes del "tornar a començar", ben posats de manifest per Galí, ens duguessin a menystenir el seu missatge. A parer meu, recollir i entendre el missatge galinià vol dir sobretot comprendre els problemes històrics i culturals de caire eminentment coblectiu que planteja, independentment que compartim o no tant la ideologia que el sustenta corn les solucions que proposa. Dit en altres termes, valorar el pensament galinià també vol dir poder-lo enmarcar en el seu context, depurant el que és subjectiu i subjectivista del que és objectiu, valent i desbrossador de camins cap a la sempre problemática veritat o veritats històriques. Monés observa amb raó que HIMC té el doble valor de treball historiogràfic de "carácter exhaustiu" sobre l'evolució del nostre món cultural i educatiu i d'obra a través de la qual el personatge Galí se situa respecte de fets que viu corn a actor i testimoni. En aquest sentit s'ha d'entendre com un llibre de memòries on les apreciacions galinianes "a vegades subjectives, ens ajuden a comprendre les lluites político -ideològiques en el camp educatiu, especialment durant el període republicà "(7). Anclat en certa manera en l'experiència molt valuosa, gairebé pre-democràtica, ordenadora i prou elitista de la Mancomunitat, Galt raona en termes de demòcrata que desconfia profundament del poble, i en termes de cristià i de nacionalista o si voleu patriota. El primer és el cas del col.lega Josep Masabeu; el segon el de Xavier Gayán, per citar només dos investigadors que participen a la present edició de les Jornades d'Història de l'Educació als Paisos Catalans. D'ara endavant citarem la serie de la Histeria de les institucions... amb les inicials HIMC. MONÉS, J. (1984),"Llunyania i proximitat de Galí", in Galí, A.: La mesura objectiva del treball escolar (Eumo Ed.), pròleg, pp. XLVII-LVIII, p. LVVIII. VICENS i VIVES, J. (1954, ed. 1969), Noticia de Catalunya, Barcelona, p. 97, on contraposa les conclusions del pare Casanoves i del pare Batllori als estudis de "molts altres autors —sobretot d'Alexandre Galí— sobre la sort de la cultura catalana en aquest moment crucial", tot fent referencia a la responsabilitat de l'Església moderna —que perdé "la direció dula cultura catalana"—, i dels Jesuïtes en particular, en la decadencia del segle XVIII. Vicens sembla apoiar-se en Galí per a afirmar tot seguit (p.98) que "la caiguda del baluard de Cordel/es servi per a desglaçar reducació dels joves, per a fer-los sortir de la pura mecánica memorística Ilatina, per aintroduir-los en el món en qué vivien, encara que aquest presentes símptomes d'un retard peores". Alexandre Galí (1978-1986): Obra completa. Histeria de les institucional del moviment cultural a Catalunya,1900-1936,Barcelona,1986, Fundació A.G., XVI: per a Galí, de tota manera, aquesta dissort congénita (consistent a tornar a començar sempre de zero) no és pas cosa només d'ara. No tota la culpa la tenen els cataclismes bellics i polítics en un país on el moure's de les successives generacions no és res mes que "una repetició automatice de gestos que no fan avançar ni un pes. Aquesta es, per dissort, la tragedia d'un país sense escota com el nostre, i a més sotmés a cataclismes política que enfonsen tot el que la vida pot haver aportat en la seva exigencia de renovació", p. 10. GALí (1986), HIMC, XVII, lloíd. MONES (1984, Vic.) op. cit., LVII. (1) (2) (3) (4) (5) (6) (7) 138 Políticament l'home sent autentica basarda per la democracia igualitaria més o menys jacobina de la nostra tradició republicana. El comunisme anàrquic que pedagògicament veu sobretot representat per l'Escala Moderna ferreriana, que és objecte d'airats comentaris al Llibre II (8) i de la qual no s'está d'avisar així que pot que "la seva mala llavor no va morir; va anar rebrotant arrapada a terra com l'agram, amb proliferació especialment greu durant la Dictadura militar i la República i creant les generacions que van fer possible el daltabaix de la revolució de 1936" (9), pera també la tradició republicana que, a través dels ideals de la Institución Libre de Enseñanza, arriba fins a les reformes educacionals de l'epoca de la Generalitat i troba una personificació caricaturesca en la persona de Joaquim Xirau, són dues tendencias estigmatitzades per diverses raons, i en diversos graus, la primera per la seva destructivitat i violència, la segona per la seva inhumanitat basada en l'utopisme i les abstraccions. Aquest utopisme contaminava, segons Galí, homes i institucions i va ser causa que les reformes republicanas anessin a mal borras (10). Galí és tothora un admirador profund de l'obra d'Enric Prat de la Riba. D'altres ídols seus, com el doctor Torras i Bages, de vegades són passades pel sedas de la ironia més o menys crítica i carinyosa, o de la reconvenció explícita. Prat pràcticament mai. No és doncs pas estrany que, per exemple, la primera part —el pòrtic— del llibre X de HIMC, sobre "institucions de cultura popular" esmerci moltes ratlles a glossar en termes ben enfatics "la visió d'un gran home", Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat, autor d'un projecte d'Institut d'Educació General, que dona lloc a una Comissió d'Educació General (16 de maig de 1918), només plenament activa els anys 1922 i 1923. Galí contraposa el projecte de Prat a les "Misiones Pedagógicas" de la República, de finalitat abstracta i utòpica i demagógica, segons ell. Diu, en aquest sentit, no saber si els animadors de les "Misiones" s'adonaven "amb prou claretat que abans del cinema, de les exposicions de quadres, de les representacions teatrals calia que aquells dissortats anessin nets i aprenguessin a rentar-se, que poguessin menjar i vestir i hostatjar-se com la gent culta, que tinguessin consciència de la col lectivitat civilitzada i fins i tot que sabessin llegir i escriure, és a dir, el que Prat de Riba va considerar com a matéria eficaç del que ell en deia Educació General. N'hi ha prou de comparar els dos conceptes, el de les Misiones Pedagógicas i el que va començar a desenvolupar la Comissió d'Educació General l'any 1921, per a convèncer-se que darrera d'ells hi ha dues visions de la vida i dues mentalitats completament diferents" (11). El lector no té cap dubte respecte de les preferències del nostre polígraf, per() es pregunta legítimament si Galí, com certs aborígens fan amb els seus enemics abans de descarregar sobre ells els seus maleficis i fiblades, no enlletgeix el dolent per tal de fer-lo això, ben dolent. Palesament, creu més en l'actuació conscient de minories amb seny, des de institucions perdurables, no improvisadas, que no pas en el geni de la massa, del poble. Com a col . lectivitat, aquest poble (el poble català) desperta en Galí sentiments ambigus. En primer lloc, es tracta d'un poble semi-inconscient (des del punt de vista nacional), alienat secularment pel domini polític, cultural i lingüístic castellà. Per aquest motiu els catalans no han dedicat a l'ensenyament i a l'escala l'ajut que mereixeria. Aquesta gasiveria en el patrocini de l'esforç escolar té a veure positivament amb el fet que "encara aquest any de gràcia que escrivim aquestes radies (circa 1950) Catalunya astil lluny de comprendre que la imposició del castellà li ha estat i continua essent-li e! _fac- tor més poderós de desorganització de la seva mentalitat i del seu carácter i el dissolvent més enèrgic de la seva personalitat"(12). La feble consciencia nacional comporta una mediocritat en l'esforç cultural, la qual té a veure amb la deformació produïda pel forçat encaix de la mentalitat catalana a la llengua castellana, "verb d'una mentalitat (..) de condicions materials i formals tan contràries de la nostra mentalitat i de la nostra !lengua" (13). La patria, altres cops anomenada nació o país, és una "gran solidaritat en el temps". Galí considera que l'ESCOLA com a institució "té la missió de crear la gran solidaritat en el temps que s'anomena pàtria, cosa que només es realitza per la raó i aquells productes fills de la raó en constant reviviscència que s'anomenen institucions" (14). El nacionalisme galiniä no es pas precisament un nacionalisme afalagador amb el poble català, ans ben exigent. Es nacionalisme parque posa la nació o poble com a subjecte històric. Gairebé la personifica. Abunden, efectivament, als seus escrits les generalitzacions sobre el geni o carácter catala, i no hi manquen estereotips sobre el carácter nacional d'altres pobles europeus, francesas o italians. Galí es plany, arran de l'experiència traumática de la II República, que els catalans no són nacionalistas, que de nacionalistas només n'han estat minories conscients, paró no el poble, excessivament panxacontent i sense una actitud militant sistematica en defensa de la llengua i la capacitat d'autodeterminació política. El grau d'abrandament i de justicia d'aquesta mena d'afirmacions té, naturalment, molt a veure amb la conjuntura histórica en què Galí desgrana la seva meditació, pare) també amb la particular ideologia d'un intel.lectual dotat d'una estructura de personalitat feta duna peca. 2. LA CONTRIBUCIÓ GALINIANA A LA HISTÒRIA DE LA CULTURA I DE LA EDUCACIÓ Desanima, en part pel carácter rudimentari i complex alhora de la forma galiniana d'aproximar-se als fenòmens de la cultura viva d'un poble, ben lluny dels tecnicismes i dels conceptes que l'escala francesa dels Annales ja estava posant de moda, esbrinar en quins models historiogràfics podia basar la seva recerca aquest home. Això, evidentment, no vol pas dir que no hi siguin aquests models, tot i que quasi estem per dir que Galí empren una tasca molt ambiciosa, gloriosament pròpia d'una generació d'autodidactes. I la tendència dels autodidactas cap al sincretisme és gairebé automática. Ara bé, i això és important de tenir-ho present, la HIMC no és cap obra desordenada ni cap calaix de sastre sense cap ni centenar, com sosté algun dels meus col legues que han tret el cap per la història del Noucentisme. El que passa és que la seva óptica o punt de vista, com a historiador de la cultura, és més completa i rica que la del mer historiador dels fets polítics o econòmics, o merament escolars. Com a historiador de la cultura inclou l'educació en el complex de fenòmens humans, materials, naturals i cultu- (8) HIMC. Llibre II. Ensenyament Priman. Primera part, pp. 30, 32, 48, etc. (9) HIMC. Llibre X, p. 195. (10) Fas i tot va malmetre o podrir iniciativos populars sanes com la del barceloní Ateneu Enciclopèdic Popular que abans de la Revolució de 1936 ja "no era el centre tolerant i amable de sempre. L'havia inflat la ufana de les abstraccions i utopies precursores de la Revolució (...), ja només era l'esperit radicaloide i burgés de l'Esquerra de Catalunya el que el governava". HIMC. Vibre X, p. 210. (11) HIMC. Llibre 10, p. 40. (12) GALÍ (1986), HIMC. Llibre XVIII, p. 12 (13) GALÍ (1986), HIMC. Vibre XX, p. 31 (14) GALÍ (1986), HIMC. XVII, p. 10. 139 rals que constitueixen la història. El seu concepte de cultura és dinàmic. Per al de Camprodon "la definició dels nostres diccionaris és passiva, es refireix a la cultura que es rep, no a la cultura que es crea, conseqüència inevitable en uns pobles com el castellà i el català acostumats, per diverses causes, a no produir la cultura, a no col laborar amb els altres pobles en la creació d'aquesta, i a limitarse, amb més o menys avidesa o encert, a aprofitar-se'n o a servir-se'n com a ornament individual" (15). Galí ens té acostumats a judicis mot durs, on la ferrenya autocrítica col . lectiva no és de vegades exempta de cena dosi de derrotisme (16), aixe, quan no vehicula "cebes" a voltes ben arbitràries, a voltes lligades a un subjectivisme acusat. I remonta la seva recerca a èpoques ben reculades i a elements d'allò més bàsic. I no hi fa res si el resultat és el potser menys interessant dels llibres que formen la serie de la Histeria de les Institucions, com per exemple el llibre dedicat a la "cultura material, l'utillatge", del qual la veritat és que no he aconseguit descobrir la lógica que en presideix la construcció. Aquest volum tracta dels "elements naturals" (home, terra, mar, cel) i dels "productes humans", entenent per tals l'organització político-administrativa i institucional de l'estat, l'economia espanyola i, per acabar, l'«utillatge individual»: els elements socials i individuals del nivell de vida, el cost de la vida, el pressupost de la familia popular. Acaba amb una breu part descriptiva sobre l'utillatge material de la familia i de l'individu (l'estatge a Barcelona, el moble, el vestit, la netedat i la higiene, la vida de familia i els esplais). Aquesta part és potser la més interessant d'un llibre, que no deixa de ser un amuntegament més o menys útil de dades sobre les condicions de vida "materials" dels ciutadans d'Espanya i, en concret, de Barcelona, amb forca dades estadístiques de caire farragós. No és pas per aquest 'libre que l'estudi de Galí passaria a la bistória (17). Defugint totalment la visió estreta i curta de la història educativa entesa com a pura história de les estratègies escolars i de l'escolarització reglada, Alexandre Galí té el valor de recrear el conjunt del moviment cultural i artístic de les primeres decades de segle, les del gran i contradictori redreçament català, les del gran Iracas també, segons ell. Qui redacta aquesta reflexió és ben sensible a la dinàmica associativa de la societat civil, que ha estudiat i estudia. Per això valora doblement el fet que Galí investigues amb tant de delit i perspicàcia el moviment associatiu ciutadà i la seva projecció educativa (sobretot en el cas de Barcelona). No vull pas dir amb això que el volum que es refereix al que l'autor n'anomena "institucions de cultura popular" sigui el millor de la serie. Ben a contrari, em sembla un dels llibres menys reeixits, però no obstant característic de la seva visceralitat (18). Al 'libre queda ben palès, una barre- ja d'admiració i alhora de menyspreu elitista per l'educació popular i la utopia d'esquerres. Aquesta vigoria de l'educació popular que avui gosaríem descriure com una dels trets característics i singulars de la pedagogia catalana de tots els temps (a ben poques nacions europees es van donar condicions per una experiencia prolongada i creativa d'«universitat popular» semblant a l'Ateneu Enciclopedic Popular o, per indicar-ne una que ha arribat fins als nostres dies, el Centre de Lectura de Reus: ni a Franca ni a Itàlia ni a Portugal) és jutjada gairebé amb condescendencia per Galí. L'Ateneu Enciclopèdic del carrer del Carme és descrit com una mena d'entitat messiànica, vox clamantis in deser- to: "si tenia el concurs de tothom era perquè feia un cert respecte, barreja de consideració i de temença". L'Ateneu Enciclopèdic Popular representava "una inquietud que inquietava. Amb les seves dèries, amb les seves utopies i bdhuc amb les seves aspiracions burgeses com la d'accedir a títols acadèmics com a ideal màxim d'alliberació, l'Ateneu era el recer —l'església anàvem a dir— on s'aplegava la joventut més delerosa, més vigilant, més assedegada (..). Feia respecte perquè sense saber com ni per què hom sabia que en aquells quants centenars d'utòpics que s'aplegaven alçant amb una mà l'olivera i amb l'altra el llorer hi havia una gran foro; una força que potser no comptava amb vots, per-6 que els polítics, si no podien posar-la en joc, almenys procuraven no tenir-la enfront" (19). Però, si l'ale "popular" podia dur al descarrilament utòpic també era vist —i aquí tindríem el petit cantó romàntic d'un analista que en tenia poc, de romàntic— com una pedrera de regeneració educativa. Així, moltes escoles catalanes —en la línia de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana— van ser impulsades des d'ateneus, perquè "com que el nom d'ateneu era consagrat com a cosa popular, moltes d'aquestes escoles (..) el van prendre, entre elles les més matineres, com les Escoles de l'Ateneu del Districte creades l'any 1904 i alguna de les més notables com l'Escola de l'Ateneu Democràtic del Poble Nou, creades l'any 1916" (20). Té raó el pedagog de Blanquema en subratllar que les escoles dels ateneus, sense recursos (descapitalitzades) a diferencia de les de l'estat, eren en general prou dolentes i ineficaces, amb excepcions notables com la del "gloriós" (sic) Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, ressenyat al llibre II i la de l'Ateneu Obrer de Barcelona (21); Galí pensa que l'obra dels ateneus del segle XIX a les primeres dècades del segle XX "no fiu més que sobreviure a la pròpia decadencia"; però afegeix que el que no prescriu (dels ateneus) és "el deler de la redempció obrera (.) o la participació en el festí de la vida, si la vida es pot considerar un festí" (22). Aturem-nos un moment en això que Galí en diu "deler de la redempció obrera", la voluntat utópica, messiànica, revolucionarista que diria Jaume Vicens i Vives. La voluntat utópica obrerista o deler popular de participar al banquet de l'existència pren "dues firmes noves al segle XX: una de violenta corn a reacció d'impotència davant del fracàs de les organitzacions del segle XIX; l'altra que podríem considerar d'adaptació a les noves condicions del clima cultural del moment. La primera fou encarnada en l'escola àcrata, que va trobar un punt de suport terriblement eficaç en la base capitalista oferta per Francesc Ferrer a través del seu sistema de l'Escola Moderna. L'altra, que és l'únic que es pot considerar de tradició ateneistica, té el seu exponent en l'Ateneu Enciclopédic Popular". I també en l'Ateneu Polytechnicum (23). ¿Com i perque, a través de quins ressorts humans i ins- (15) Alexandre Gali (1978-1986): Obra completa. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, Barcelona, 1980, Fundació A.G. Introducció. L'Estat de la Cultura a Espanya i a Catalunya. L'any 1900, p. 12. (16) HIMC. Introducció (III), p. 164, quan l'autor es pregunta ¿quinos són les causes de/a nostra impotencia musical?, i rebla el que considera un "innegable bacas musical" col.lectiu. (17) GALÍ, A. HIMC. Introducció (II). (18) Alexandre Galí (1978-1986), Obra completa. Història de les institucions ¡del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre X. Institucions de cultura popular, Barcelona, 1985, Fundació A.G. (19) HIMC. Llibre X, p. 211. (20) HIMC. Llibre X, p. 195. (21) HIMC. Llibre X, p. 194. (22) HIMC. Llibre X, p. 195. (23) HIMC. Llibre X, p. 195. 140 titucionals i amb quin recolzament social i cultural, l'escola àcrata del Noucentisme i la II República va ser "tan terriblement eficaç"? Ben poques pàgines, o potser només ratlles, i en elles moltes desqualificacions, dedica la gran obra de Galí a aquesta qüestió. I a fe que no estaria desprovista d'interés una análisi per comprovar si les característiques que Galí assigna a la técnica pedagògica (per exemple, assegurar la continuïtat de la transmissió de formes educatives o la capacitat de posar en funció valors d'altri) s'aplicaven en persones com Joan Puig i Elias, d'ideologia anarco-sindicalista, el que va ser president de l'Escola Nova Unificada, que no recordo que sigui citat ni una vegada a la seva vasta obra de les primeres dècades de segle. 3. L'EXCURSIONISME, L'ESCOLTISME: UNA MISSIÓ MORALITZADORA I D'HIGIENE CÍVICA Però, a banda dels ateneus, la visió poderosa de Galí copsa si no tot el moviment ciutadà cultural (barceloní majorment), si la majoria d'iniciatives que la seva ideologia conservadora li permetia considerar. Conseqüent amb les seves conviccions i valors menysté la tradició escolar radical i obrerista -llibertària, i en canvi dedica un espai —que no desenvolupa— del llibre X a les "entitats moralitzadores" com la Lliga del Bon Mot (1908) i els Pomells de Joventut (1920). Però si un fenomen revesteix enorme importància en l'evolució cultural popular d'aquest segle aquest va ser l'excursionisme català el qual, segons Estasén (però no segons Galí que la considera curta), comptava 238 entitats i uns 5000 afiliats l'any 1928. Es tractava d'un excursionisme predominantment democràtic "i de gent modesta, al revés de l'alpinisme d'altres pasos". Amplia un xic la significació d'altres entitats i iniciatives com el Club Muntanyenc (1906), la Societat de Ciències Naturals de Catalunya, el Club Excursionista de Gràcia (1924), el Camping Club de Catalunya (1925), la Federació d'Entitats Excusionistes (1931), i el Comité Català de Refugis (1931) (24). Comptat i debatut, hem de dir que, tot i l'interès informatiu de la noticia sobre excursionisme, escoltisme i acampades que conté la segona part del llibre X —que comença amb la descripció de la tasca del Centre Excursionista de Catalunya des de 1877— (25), el Ilibre no té la importància testimonial que hagués tingut si no s'hagués publicat la colossal obra histérica sobre excursionisme del polígraf reusenc Josep Iglésies l'any 1964 (26). En noucentista, Galí atribueix un sentit essencialment ordenador i civilitzador a l'excursionisme. Pensa que, a mesura que la població excursionista va creixent, es fa cada vegada més necessària una moral i une regles de conducta, tant com unes tècniques i un ordre" (27), i que, en aquest sentit, el Centre Excursionista de Catalunya no va saber estar a l'altura de les circumstàncies pel que fa a la organització global de l'activitat excursionista i a la coordinació dels grups a mesura que anaven proliferant les iniciatives als anys 10 i 20, ni a falcada de la missió genuina i intrínseca del l'excursionisme: "missió moralitzadora, d'higiene fisica i espiritual, missió de disciplina i de civisme a través de refer la vida en contacte amb la natura". Tot seguit, Galí entra en la significació de l'Escoltisme i l'organització a Catalunya dels Boy-Scouts. El subjectivisme i parcialitat tornen a entrar en joc. El sectarisme fins i tot. I una vena veritablement feixistoide a la catalana. Galí parteix d'un axioma: només hi havia una branca genuina, racialment fiable i no borda de boy-scouts, els Minyons de Muntanya, que, un cop implantada la República, va ser organitzada plenament segons la reglamentació internacional, i que l'any 1934 tenia una direcció composta per J.M. Batista i Roca, mossèn A. Batlle, P. Gabarró, Narcís Masó, L1. Vila, Amadeu Serch i Joan Munner (28). "Mentrestant —prossegueix l'home— els Exploradores de España anaven canviant la pell. Després de l'escissió del desembre de 1931, els Boy-Scouts de Catalunya van anar absorbint les activitats dels Exploradores de España. Com que era gent acostumada a viure de la protecció oficial, cosa molt poc escoltista, i a més s'esqueien ésser un aglomerat de tota mena d'al . luvions com l'Esquerra de Catalunya, es van posar en contacte amb el president Companys (abans ja ho havien fet amb el president Macià) i aquest els va concedir la protecció oficial i una subvenció de 1000 pessetes. Es que el president Companys ignorava la procedencia d'aquells boy-scouts i l'existencia de l'organització autènticament catalana dels Minyons de Muntanya? Nosaltres ens inclinem a creure que seguint més aviat la política feixistitzant de l'Esquerra de Catalunya hom va voler arraconar els Minyons de Muntanya sota el pretext de dretes i esquerres, i correspondre als boy-scouts que es prestaven a ser més bons servidors del partit. El Consell de Minyons de Muntanya va protestar i a la darreria de 1933 va ésser concedida també l'oficialitat als Minyons de Muntanya (sense subvenció, però) i a les seves organitzacions anexes: la Germanor de Guies Excursionistes i la Germanor de Noies Guies. Després del 6 d'octubre va ser retirada l'oficialitat a tots els grups, àdhuc als Boy-Scouts de Catalunya, que havien sabut treballar tan fi" (29). Els judicis del text són durs. Fins a quin punt hi ha excés de passió personal és quelcom que la recerca histórica pot entrar a escatir. Els adjectius ofensius sobre Esquerra Republicana, formació "aglomerat luvions de tota mena", que desenvolupava una "política feixistitzant", en qualsevol cas, són aquí. Sigui com sigui, l'invent de Baden Powell és considerat un eficaç instrument pedagògic, "una de les més originals i eficaces" troballes educatives de tots els segles, diu un Galí entusiasta. L'escoltisme es basa en una pregona adhesió "al que en suma constitueix el nodriment o la base de les coldectivitats humanes" (...) i aixé explica o justifica que "hi hagi un escoltisme catòlic, protestant, cismàtic o budista, com hi ha un escoltisme xinès, francés o hindú. Hi pot haver perfectament un escoltisme catalanista a Catalunya com un d'irredentista a Triestre. Ara, el que no pot ésser és que aquests colors, sentiments o creences siguin adoptats dins l'escoltisme com a banderes de combat. L'organització escolta no és de pau ni de guerra, té simplement com l'escola o la universitat (i potser més específicament que elles) una funció educativa (..). L'organització escolta serveix per a formar ciutadans capaços de complir els seus deures on les circumstàncies de la vida els arrenglerin, però res mes. Com a organització ni que sigui catòlica o neutra, ni que la guerra es fiqui dintre de casa, ella no pot (24) HIMC. Llibre X, p. 73. (25) HIMC. Llibre X, pp. 43-112. (26) SOLA, F'. (1992), "Esport, excursionisme i educació en la histeria del moviment asociatiu català contemporani: el GEIEG com a exemple", in: XI Jornades d'Histeiria de l'Educació als Països Catalans. Aspectes física de l'educació. Visió histérica, Reus, pp. 155-178. (27) HIMC. Llibre X, p. 135. (28) HIMC. Llibre X, p. 163: "des deis primers 1/, de Laserra, Llorenç Jou i tots els catalana vàrem vaticinar que l'escoltisme fent olor de militar —i de militar espanyol— costana d'arrelar entre nosaltres (...) "quan van sortir els Minyons de Muntanya sense regust de marxa i parada militar, aleshores al revés (del poc que havien arrelat fina aleshores) hom dina que van assolir les adhesions més selectes de la nostra espiritualitat racial, també fatalment poc nombroses en la seva floreció espontània (29) HIMC. Llibre X, p. 152. 141 ser belligerant. No dubtem que així ho comprenia i ho practicava Batista i Roca..." (30). També es mencionen de passada, al Llibre X, les activitats de Palestra fins a 1934 i després de febrer de 1936 (31). 4. UNA VISIÓ CULTURAL HOLÍSTICA EN LES DIVERSES ESFERES DEL SABER El polígraf i pedagog s'ha proposat recrear tots els plecs o viaranys per on es difon la saba cultural de la renovació catalana dels primers trenta anys del segle —i a més en fonamenta els antecedents—. Per això, amb la contundencia sospitem que temerària (atès que no es pot ser especialista en tot), però simpática, l'home ens parla, amb gran erudició de música, teatre o cinema. De les arts plàstiques i la instrucció artística. O de l'ambient literari català (i mes precisament, de tota la tasca de construcció d'una infraestructura de biblioteques a Catalunya). I no es mossega precisament la (lengua, com veurem. Així, concretament, el moviment musical, bàsicament barceloní, és abordat en un altre dels llibres de la sèrie, el dotzè. 397 pàgines per donar compte, en una primera part dedicada a la música, de les escoles i institucions de música barcelonins, des del Reial Conservatori del Liceu d'Isabel 11 (1837) i l'Escola Municipal de Música (1886) fins a les acadèmies particulars, sense oblidar ni una valoració rápida del paper de la música en l'ensenyament primari i secundari ni una referència al primer desenvolupament de la gimnástica rítmica a principis de segle. Un capítol és dedicat al desenvolupament del moviment orfeonista, un altre a les entitats dedicades a la música instrumental, i un tercer al Teatre Líric català, i en especial al Gran Teatre del Liceu. A més reserva un espai d'aquest llibre a la musicologia, folklore musical i a la crítica. La segona part del libre tracta del teatre barceloní i català (32), així com la tercera es refereix al fet cinematogràfic al món i a Catalunya, el sentiment artístic en el cinema, la producció cinematográfica catalana i el Comité de Cinema de la Generalitat de Catalunya, organisme de gestió cultural i educativa dels recursos cinematogràfics catalans, del qual va ser precisament president efectiu Alexandre Galí (33). Fidel a aquesta visió holística del fet educatiu, el pedagog situa els afanys de renovació de l'ensenyament técnico-artístic dintre del moviment artístic barceloní de les tres primeres dècades d'aquest segle, en un llibre —el Cm - qué—, plenament tributari d'una concepció estética ben vinculada als planteigs del seu admirat bisbe Torras i Bages i al tarannà del catòlic Cercle de Sant Lluc, on no hi manca una forta dosi d'essencialisme platònic: "el doctor Torras abominava l'art per l'art desvinculat dels grans interessos i anhels de l'home en la seva integritat, en el seu compost de cos i d'esperit i obeint només a forces cegues i instintives que res no Higa ni governa. L'art tenia una Hei; la Hei de la raó, espuma del seny que governa el cel i les estrelles, i llum i guia de la vida humana en la seva plenitud responsable. Heus aquí tots els límits que posava el doctor Torras als nostres artistes. Actueu amb plenitud, guieu-vos per les lleis de la raó; ambicioneu l'etern, hi afegim nosaltres, a través d'aquest món que és tan formós, com deia el poeta; que és tan bell de Arma i que a través de la forma és susceptible de ser expressat i de dir als homes les altres veritats més difícils de penetrar, accessibles només a la bellesa eterna" (34). El començament de la revolució pictórica catalana va ser, segons Galí, un realisme ingenu, minuciós i honradíssim, i "realisme vol dir objectivitat i sobretot antisubjectivisme. El subjectivisme i la mentalitat catalana són irreconciliables. El subjectivisme de l'època modernista va ser epidèrmic i, encara més, epidèmic. Si el doctor Torras va anar seguint l'art cataló fins en les seves altes funcions episcopals devia estar content de veure com eren eliminades les toxines subjectivistes del modernisme i totes les que poguessin haver dut les influències estrangeres. Hi havia en la nostra gent massa bona salut moral perquè poguessin arrelar Però encara podia estar més content si veia de quina manera els artistes catalans rebien la llavor fecundant de l'impressionisme i en feien substància pròpia dintre de la l'objectivitat i el realisme essencials de la raya.", bó i referint-se sobretot a Rusifiol i Casas (35). Per a Galí la principal preocupació dels pintors catalans de les primeres dècades de segle hauria estat "la recerca de la realitat essencial, la realitat metafisica lluny de la realitat literal de la reproducció fidel que preocupava els artistes que encara respiraven els aires del segle XIX" (36). D'un home d'ordre com Galí no sobta que s'estirés els cabells davant del que considera mal gust modernista, i que el duu a abominar de molts establiments i edificis que "han anat desapareixent avergonyits", com l'establiment Tormo, premiat per l'ajuntament l'any 1902, o la Fonda d'Espanya de Domènec i Montaner o la Maison Dorée d'August Font, "o els cadiratges, els aparadors o els armaris amb grans flors badades, si quan escrivim aquestes radies encara subsisteix el Palau de la Música Catalana, el qual desenfarfegat i tot de la quantitat enorme de decoració sobrera i de mal gust amb qué va venir al món, és encara un exemple típic del que eren els vitralls, els muntants de portes, els ferros i la ceràmica a primers de segle" (37). En canvi, potser sorpren més la defensa a ultrança i clarivident de les virtuds del genial Gaudí, salvat de totes totes de l'orgia modernista: Gaudí va ser capaç de reaccionar enfront de les "monstruositats" del Modernisme finissecular. Gaudí, que havia estat l'home que "des de la darrera década del segle havia dut el modernisme arquitectònic a les seves manifestacions més epilèptiques" (sic, p. 156), va ser també l'artista que "no va renunciar al decorativisme que havia après a l'Escola i dels seus mestres, però amb el geni segles ha desaparegut dels creadors de l'art gòtic, es va imposar l'empresa gegantina i no reproduïda per cap altre geni del món, de tornar a emplenar de contingut tota aquella fúria de decoració que empastifava les obres dels nostres arquitectes. Fou per a assolir aquest propòsit gairebé foll, que Gaudí es va submergir en les aigües més profundes de la mística, de la qual va sorgir en pedra vivent com una mena de miracle, el frondós arbre litúrgic de la Sagrada Familia, summa i exaltació deis .balbuceigs inconnexos de tota una época" (38). Per al nostre pedagog, en una opinió bastant negativa, la revolució pictórica del Noucents va ser una revolució inconclusa: "tota la nostra pintura fins a l'any 1936 no va passar de ser un gloriós començament, com la pàtria que (30) HIMC. Llibre X, p. 153. (31) Ibid., pp. 160-162. (32) GALÍ, A. (1982): HIMC. Ubre XII. Música, teatre i cinema. (33) HIMC. Llibre XII, p. 343 i ss. Barcelona era aleshores el centre més important de la indústria cinematográfica peninsular. (34) HIMC. Llibre y Ensenyament técnico-artístic. Moviment Artistic, 273. (35) HIMC. Llibre V p. 274. (36) HIMC. Llibre pp. 276-277. (37) HIMC. Llibre V, pp. 288-289. (38) HIMC. Llibre V, p. 156. 142 va sortir de les mans de Prat de la Riba no va ser mes que un esbós de patria dissortadament mal menat per una colla d'hereus escampa" (39). Estrany volum, aquest cinque, que només dedica la meitat de l'espai —les primeres 156 pagines-- a l'educació formal de caire técnico-artístic, i concretament a l'acció de la Diputació de Barcelona (Escola Superior de Bells Oficis, 1915, i Escola Técnica d'Oficis d'Art, 1918), a l'acció de la Mancomunitat de Catalunya (continuïtat de l'obra de la Diputació de Barcelona, les Escoles d'Art o d'Arts i Oficis de la Diputació de Girona) i a la de Generalitat de Catalunya, així com l'acció de l'Ajuntament de Barcelona, amb especial referencia als antecedents i primer funcionament de l'Escola Massana, això sense oblidar la trajectòria d'institucions que ara depenien de l'Estat com l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona o Escola de Llotja (nada el 1774) i l'Escota Superior d'Arquitectura (1875). Més de 40 pagines (157-196) del volum són dedicades a les institucions privades i a la seva obra educativa formal, no formal i informal: Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), Institut Català de les Arts del Llibre (1898) o Foment Català de les Arts del LLibre (1903). Finalment, una bona part del volum —més de cent planes— és consagrada al moviment artístic de societats i agrupaments com l'Associació d'Arquitectes de Catalunya (1879), el Cercle Artístic (1881), la Societat Artística i Literaria (1894), el Saló de les Arts i els Artistes (1909), l'Associació d'Amics de les Arts (1919), el Saló dels Evolucionistes (1920), el Saló de Barcelona i el Saló de Montjuïc (1932) (40). En fi, Galí passa revista a les exposicions i publicacions artístiques i al moviment estètic català (més concretament barceloní, de les primeres decades), en arquitectura, escultura, pintura, dibuix, arts decoratives, arts del llibre i crítica artística. En aquest sentit, l'estudi conté una munió de dades, dificils de contrastar i valorar des de la postura del no especialista. D'altra banda, Galí no passa per alt la referencia obligada al canon academicista del moment, la instrucció carrinclona i inevitable de l'Escola de Llotja, per fer notar tot seguit que "deixant de banda la 146 directa dels artistes en llurs tallers i àdhuc la significació d'una entitat tan marcada com el Cercle Artístic de Sant Lluc (..), a començaments de segle hi havia un moviment espontani foro general de renovació de la pedagogia artística correlatiu del de les escoles d'assaig en el camp de l'ensenyament primari. En part, aquest moviment era vinculat amb les dites escoles, puix Pau Vila en l'Horaciana i Joaquim Torres García en el Mont d'Or havien fugit del dibuix de capia i, potser per primera vegada a Catalunya en l'ensenyament primari del dibuix acaraven els seus deixebles amb el natural. En l'Horaciana l'any 1908 hi ensenyava el dibuix segons aquestes tendències Manuel Ainaud, sortit no jeia gaire de les Escoles de l'Ateneu Obrer on Antoni Gelabert havia alçat bandera de renovació, arrenglerat aleshores en el grup Els Negres. Aquest ambient, pera, no era pas únicament barcelord, com no ha estat mai Barcelona el centre exclusiu de la vida artística catalana. Sabem, per exemple, que l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana, a primers de segle tenia una academia particular a Girona, on també ensenyava a dibuixar a base de la Iluita amb el natural" (41). El nostre polígraf analitza el paper d'educadors artístics com el seu parent Francesc d'Asís Galí i Fabra i Eladi Horns i s'entreté sobretot en el primer, del qual opina que, si be la seva preparació des del punt de vista de la técnica del dibuix i del color, era precaria, en canvi "va ser singularment intensa la seva formació espiritual o general" (42). En poques paraules Galí dibuixa un contrastat panorama: "donant una mirada de conjunt al moviment renovador de la pedagogía del dibuix i del color fins a l'any 1936, es concreten clarament les dues tendències. Per una banda, hi ha els homes del mètode que fàcilment es converteix en recepta o en truc, enmig dels quals posaríem Eladi Horns com a pedagog i corn dibuixants una serie de professors generalment hàbiis amb Francesc de P Nebot al davant, el senyor Sala i Deulofeu, el senyor Víctor Masriera, el mestre Sebastià Pla, etc. D'altra banda, hi ha els qui veuen aquest ensenyament com un problema d'educació pregona, en el qual la qüestió important és posar en activitat l'esperit del deixeble. Francesc Galí pot ésser posat en primer lloc en ordre al temps i a la magnitud de l'obra. El segueixen de prop Francesc Labarta, Ignasi Mallol, Jaume Bus-quets i els dos Antoni Gelabert (..). En aquest grup podem posar-hi també altres artistes de mèrit com Iu Pascual director de l'Escola de Belles Arts i després de l'Escola del Paisatge a Olot, Josep Obiols dedicat més esporàdicament a l'ensenyament, etc. San dignes d'esment en el camp de l'ensenyament primari Joaquim Torres Garcia i Manuel Ainaud. Aquests dos artistes, pera, van tenir la feblesa de donar una excessiva importancia al primitivisme i a les formidables facultats d'imitació dels nois" (43). Un no sap, realment, quina postura adopta Galí enfront dels grans corrents avantguardistes i trencadors de motlles amb que tant ha contribuït la Catalunya d'aquest segle a l'art plàstic mundial. Salvador Dalí o Pablo Ruiz Picasso són poc citats. Sebastià Gach o Huís Muntanyä només una o dues vegades. Les mateixes que Joan Salvat i Papasseit. Un és Ilec en la materia, però sorpren en canvi que Francesc d'Assís Galí i Fabra, el seu parent artista i professor de Belles Arts sigui esmentat no menys de ...56!!! vegades (i només parlo del 'libre V, ara). I el bisbe de Vic Torras i Bages 12 vegades, com a mínim, al mateix volum. Sigui corn sigui, el testimoni de Galí no manca de valor i interés. Sincerament, i que em perdonin els entesos, intueixo molt valuoses les apreciacions critiques de Galí sobre les escoles de formació en les arts plàstiques de la Catalunya —la Barcelona: sempre estem en el mateix— del M odernisme-Noucentisme-Surrealisme-Racionalisme. En canvi, sospito molt menys reeixits, o almenys molt més mancats d'equilibri els comentaris del polígraf sobre el moviment literari català, i no perquè el cultíssim pedagog no conegués a fons el moviment editorial català de la preguerra. Al llibre XI (44) és abordat tot primer (I part) el tema de la posada en marxa a Catalunya d'una xarxa de biblioteques "populars". A continuació (II part) es fa un estat de les societats literàries i altres institucions similars, des del Consistori dels Jocs Florals (1859) fins al Conferentia Club aristocratitzant dels anys trenta, passant per l'Associació de Lectura Catalana (1904) i els Amics de la Poesia (1920), però sobretot entrant agudament en la significació social i cultural de l'Ateneu Barcelonés (1872), hereu del Ateneu Catala (Ateneo Catalán, 1860). No se li escapa a Galí el paper cultural d'altres dispositius formals o informals com les "penyes" estables, els nuclis dispensadors de premis literaris i animadors de, per exemple, la Festa del Llibre. La (39) HIMC. Llibre V, p. 273. (40) HIMC. Llibre V, pp. 199-303. (41) HIMC. Llibre V, p. 12. (42) HIMC. Llibre V p. 13. (43) GALÍ, A., HIMC, V, pp. 62-63. (44) Alexandre Galí (1978-1986), Obra completa. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, Barcelona, 1984, Fundació A.G., Llibre XI: Biblioteques populars i Moviment Literari 143 part III del volum aprofundeix de manera merament descriptiva en la caracterització del moviment literari en català de les primeres dècades de segle (poesia, narració i altres gèneres literaris, com assaig, crítica i periodisme, així com literatura per a infants). La part IV inventaria els llibres i revistes literàries catalanes més significatives per a Galí. En conjunt, hem de parlar d'un llibre desigual, només embastat com a tal, particularment inacabat, o almenys poc articulat i amb pretensions crítico -literàries no gaire justificades. Em sembla evident que el seu autor només el deixà sobrefilat, i encara. Galí no analitza ni sospesa el valor pedagògic de la literatura de creació o de la literatura periòdica, llevat potser de quan es refereix a la literatura adreçada als infants. El lector actual no entén la inclusió d'un bolet voluminös (pagines 121 a 278) dedicat a l'evolució literaria, on s'inclouen judicis estétics ben personals i injustos, per no dir excèntrics (45), sobre autors i corrents literaris del primer terç de segle catala, amb esclatants absències, com Joan Salvat Passasseit, i una incomprensió total de l'avantguardisme literari de trascendència internacional. Desconcerta l'observador actual aquesta incursió de Galí en la literatura catalana de les primeres dècades del segle XX, que semblaria com poc elaborada i no exempta d'ingenuïtat i una barreja d'irritació i candor. ¿Per() fins a quin punt tenim dret a jutjar un treball que va reposar molt de temps a les calaixeres, i que no sabem si finalment hauria aparegut amb la forma editorial pós - tuma? I tornem al mateix: quan el gestor cultural i el pedagog torna al seu camp d'acció els seus dictamens són molt més precisos i ajustats, encara que de vegades també apassionats i apassionants! Pel que fa a l'obra de Biblioteques de la Mancomunitat i la herencia que va deixar, ell és un testimo- ni i protagonista de primer ordre de la tasca feta. Tota la part referida a Biblioteques populars d'aquest llibre XI és prou interessant per bé que curta (45 planes), incompleta. S'hi veu que l'autor estima el tema i el fa estimar. Presenta l'obra de biblioteques de la Mancomunitat com inserida en el clam popular per una xarxa de biblioteques, atiat pel moviment ateneïsta. I fa estat del desplegament de les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya entre 1915 i 1923, amb abundancia de detalls precisos. Un altre cop, el pedagog memorialista reviu processos que ha viscut com a responsable cultural de l'administració autonòmica, la frustració del procés mitjanament feixistizador que es viu amb el Directori i com a "l'acabament de la Dictadura Militar les biblioteques populars que funcionaven a Catalunya eren dotze. La Diputació de Barcelona hi havia afegit les de Granollers i Manresa, totes dues ja preparades d'abans; la de Tarragona va instablar la de la capital, també ja molt treballada de feia temps i la d'Ulldecona. Les de Girona i de Lleida, abandonades a les pròpies forces, prou penes i treballs van tenir per a sostenir el que la Mancomunitat les havia deixat com a herència" (46). Pot ser rellevant, en aquest sentit, mencionar que no aprecia, en qüestió d'estils de gestió cultural, i concretament pel que fa a la supressió dels Patronats de les Biblioteques per simples delegats, gran diferència entre la "Diputació dictatorial" i la Generalitat d'Esquerra (47), partit que no era precisament sant de la devoció galiniana. I que més aviat va dilapidar el capital començat a acumular uns anys abans, amb obres com el Servei de Biblioteques de la Mancomunitat, d'un valor simbòlic altament positiu, segons Galí, ja que era el primer servei (pensat per Eugeni d'Ors quan encara estava "lliurat a les coses catalanes" d'una administració moderna amb vocació de govern i d'estat (48). I es que, certament, per a Galí les biblioteques populars constituiren "una de les millors mostres del que és capaç de fer l'administració catalana quan obra pel seu compte". 5. 1900: PUNT DE "NO RETURN" DE LA SOCIETAT CATALANA Per a Galí en la història catalana hi ha un abans i després de 1900. Segons el planteig ideològic idealista i conservador de Galí, cap a 1900, i per sorprenent que pugui semblar, era enorme encara la estabilitat de la consciència moral de Catalunya i, per tant, de la seva estructura social, però l'industrialisme i el capitalisme sobre els quals l'estatalisme campava, tendien ja a disminuir la base d'aquesta gran estabilitat (49). La violència revolucionaria obrerista, provocada per l'egoisme i falta de visió del capitalisme local, ja constituïa, però, durant la segona meitat del XIX, una greu "malaltia social", però els moments culminants comencen amb la clausura de l'exposició de Barcelona, data "en qué l'anarquisme infecta vastes capes de la societat" (50). Aleshores comença la gran "época mística de l'anarquisme" afegeix l'historiador de Camprodon, que recolza les seves opinions en el dictamen de Manuel Reventós. Sigui com sigui, pern, l'ordre moral i la religió havien estat factors equilibradors de la convivència catalana, almenys fins al Noucents. D'aleshores ençà els germens de l'egoisme capitalista (que va provocar, anota Galí, un canvi en la mentalitat catalana envers els naixements, l'anarquia i del mestissatge, i els dimonis interns desfermats —en particular la discòrdia de la Iluita de classes— podien engagar-ho tot en orris —o quasi tot—, com així va ser des de... 1936. Es ben significatiu, però ben dificil d'entendre amb la perspectiva del temps i donada l'amplitud d'esguard analítica del nostre home, que Galí no analitzi el període 1936-1939, i no perquè no passessin coses ben significatives en aquest angoixós període en els terrenys escolar i cultural. Atès que l'Església catalana —segons repeteix— oficial per enten- (45) Per exemple Vida privada de Josep M. de Sagarra, notable retrat d'una época i una societat, se'n diu (p. 200) que ve a reduir-se com a novel.la a "una seguida d'anècdotes relliscoses o decididament verdes que l'autor va enfilant sense cap afecte ni respecte pels personatges que treu a la picota i amb una mena d'intenció de fer gala de desvergonyiment davant d' un cert públic farisaic i en el fons tan desvergonyit com la novel.la i davant dels autors que pretenien pal.liar l'indecencia amb el bany diari, el raspallet de les dents i el sleeping-car". (46) HIMC. Llibre XI (1984), p. 27. (47) HIMC. Llibre XI, p. 27: "una altra de les gestes de la Diputació dictatorial, precedent de la que en la mateixa !foja feixistoide acompliria mes tard la Generalitat governada per l'Esquerra Republicana de Catalunya, fou la supressió dels patronats substituint-los per sengles diputats delegats". També p. 32. (48) HIMC. Llibre XI, pp. 42-43: "si l'Esquerra Repubicana de Catalunya. primera administradora de la nostra autonomia, amb els seus contactes i amparentaments amb utopies de font no catalana, en liquidar la nefasta trajectòria d'un segle de liudes absurdes, más d'una vegada ens hague de fer abaixar el front podem, en canvi, presentar l'obra de les biblioteques populars, la mes neta i auténtica i original de les que ha realitzat lesforc de les corporacions públiques d'aquest segle, incorporades al moviment de renaixença catalana, i dir amb orgull: això és que nosaltres som capaços de fer quan res no ens pertorba ni ens destorba!". (49) HIMC. Introducció (III), pp. 171-172. Aquest volumet obras mena d'esquema de tota la Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900- 1936 "In nuce"conté el conjunt d'aquesta magna obra històrica amb alguna variant. Es tracta d'una contribució fonamental d'aquest intel.lectual, on exposa la seva concepció de la història, patriòtica i conservadora en el bon sentit de la paraula. Aborda les següents grans àrees: la cultura intel.lectual, utillatge docent i institucions culturals del perfode, els anhels, aspiracions renovadores, influencies i ferments (on obre finestres com la "influencia amb l'estranger") i "last but not least" el catalanisme politic i el moviment cultural del segle XX a Catalunya. Insisteixo, aquest !libre resulta, potser, la millor introducció i resum (mes això primer que la segona cosa) de la serie histórico-cultural- pedagògica HIMC. (50) HIMC. Introducció (III), p. 134. 144 dre'ns no estava a l'alçada de les circumstàncies, només una força podia regenerar i encarrilar (i va arribar a fer-ho) el país: el nacionalisme, el catalanisme polític, de caire catedie i moderat. Aquesta és la convicció d'aquest home. En bon catalanista o nacionalista, per al nostre pedagog el problema pedagògic central del catalanisme no era altre que el problema de la llengua, que, al seu torn, no era pas només un problema tècnic (51), sino una qüestió general de cultura i de formació espiritual (52). Ull, però, amb el que hem dit de l'Església. Galí distingeix entre l'església "oficial", politica, la super-estructura jeràrquica, i "el clergat que estava en contacte amb el poble, poble ell mateix". Gràcies a aquest i a pocs jerarques més sensibles "la Catalunya renaixent té un deure enorme amb l'Església; no, però, amb l'Església oficial, sitió amb l'Església eterna vinculada amb el poble fins afer un tot amb ell després d'una convivència gairebé dues vegades lenäria". Aquesta Església que reacciona a "la violació per part dels poders legalment constituits dels drets inviolables de la llengua en la catequesi popular" (53). Evidentment, d'altres historiadors Ii discutirien la tesi de la continuïtat de la proximitat del clergat amb el poble. Destacats especialistes del segle XVIII, per exemple, sostenen que per ser clergue secular al segle de els Llums calia ser de familia econòmicament ben solvent, per tal de poder-se pagar la carrera i viure convenientment com a clergue. L' borne creu, doncs, aferrissadament en la importancia del factor polític (el catalanisme corn a revulsiu: de la Lliga a Macià, passant per Acció Catalana, projecte fallit (54), tot i que els projectes col . lectius no són cosa dels catalans, pla més donats a l'individualisme i fins a l'individualisme màxim, que poques vegades ateny la reconeguda genialitat d'Antoni Gaudí (55). Gràcies a aquest moviment o presa de consciencia col . lectiva (el catalanisme), conduït per una formació nacionalista —la Lliga— el país començà de redreçar-se, tot i que la Lliga tenia falles gravíssimes de tipus social. I és que, efectivament, si a principis de segle podem parlar, sobretot a causa d'aquest puixant desvet- Ilament d'auto-consciencia, d'una "patria renaixent", és evident que la Lliga va suicidar-se en oblidar o ignorar fórmules cíviques o polítiques de justicia i ordenació del problema social, molt més eficaces que els sabres de la Guardia Civil o les baionetes dels soldats, "que eren els únics procediments que per desgracia tranquilitzaven els nostres homes d'ordre" (56). Galí se'ns mostra contínuament un moralista de contorns o bases inamovibles. Ell ho era per estructura de personalitat. D'altres també ho eren, i molt, i no precisament exempts de partis pris ben poc científics, com els del mitificat Jaume Vicens i Vives a propòsit del poder disgregador i anti-cívic del mestissatge o barreja de pobles i races catala, "mestissatge" que Vives considera altament disgregador i productor de les conductes incíviques a nivell col.lectiu, com l'insòlit revolucionarisme d'un poble pacífic i pacifista com el nostre. Val a dir, pero, que el moment històric —la proximitat del gran trasbals social i de la gran desfeta nacional— també convidava a la reflexió. I, en aquest sentit, estava convençut que la manca de sensibilitat social del catalanisme conservador, la Lliga Regionalista o el catalanisme que aquesta propulsava "des del primer moment va cometre l'errada gravíssima de voler ignorar l'existència de la formidable inquietud obrera de Catalunya i dEspanya", en una falsa actitud de defensa dels industrials. Aquest tipus d'errors van fer esclatar el polvorí del 1936-1939. I la "bomba va esclatar, més poderosa que mai, i tota la feina feta en un instant va ser anorreada. Hi reincidirem?"(57). Però tomem a aquest punt zero del 1900. A partir d'aleshores, i aquí coneixement i voluntat sahen en l'ànim del poligraf, el catalanisme esdevingué el motor de la regeneració catalana i quasi espanyola. Ferments del catalanisme van ser sobretot els joves estudiants, que també van participar en el moviment d'ateneus, institucions pobres —recalca l'home—, abanderades d'un moviment d'il-lustració tipus "rational recreation" i de regeneració obrera (58). Galí postula que el clima de regeneració vinculat a la recuperació política i a la voluntat d'autogovern va tenir efectes en la disminució de l'analfabetisme. En aquest sentit, l'home pinta un panorama al 900 no substancialment diferent de l'espanyol pel que fa a l'analfabetisme popular, tot i que entre 1900 i 1920, i com a efecte del triomf de la "voluntat de Catalunya" (59), la mitjana de Catalunya i la de Barcelona pel que fa a la disminució de l'analfabetisme són considerablement més altes que l'espanyola: 1900 1920 D f. en menys Mitjanes d'Espanya 63,3 52,05 11,5 Mitjanes de Catalunya 56,1 41,05 15,09 Mitjanes de la ciutat de Barcelona: 48,4 25,8 22,6 6. LA LLENGUA COM A PECA CLAU DE CONTINUÏTAT EDUCATIVA El tema central de la llengua, com a peça clau de continuïtat pedagógica, és tractat al Llibre I, molt important en aquesta serie histórica galiniana, volum que comerlo amb una radiografia socio-lingüística de Catalunya a principis de segle (amb especial incidencia a l'ús literari, públic i privat del català i de l'espanyol), per passar tot seguit a analitzar el redreçament gramatical. Després d'aquest llarg preàmbul, que abraça gairebé les primeres cent pagines, l'autor aborda el tema central del català a l'ensenyament, bo i fent esment d'aspectes com el legal (fins a la II República), la represa del català en l'ensenyament, el català i els mestres oficials, els estudis científics sobre la 'lengua en l'ensenyament, i el català en l'ensenyament secundari, a la Universitat i en l'ensenyament tècnic. Una falca sucosa versa sobre el català i l'Església (60). Amb la contundencia que li és pròpia Galí enfoca sobretot la qüestió cabdal dels efectes culturals i collectrus del bilingüisme, que dista molt d'haver estat resolt en entrar a la ratlla del 2000. Molt encertadament analitza les posicions doctrinals del catalanisme en punt a la represa de l'ensenyament en català fins a la II República, i en especial els lúcids posicionaments de Valentí Almirall (61). Més endavant, es dedica un capítol (62) a comentar l'obra de la Generalitat de Catalunya: tasca preparatòria en la post-dictadura, el català en les lleis de la República i de (51) HIMC. Introducció (III), p. 10. (52) HIMC. Introducció (III), p. 165. (53) HIMC. Introducció  p.122. (54) HIMC. Introducció (III), p.177. (55) HIMC. Introducció (III), p.156. (56) 1-1/MC. Introducció (III), p.133. (57) HIMC. Introducció (III), p.135. (58) HIMC. Introducció (III), pp. 81-85. (59) HIMC. Introducció (III), pp. 33-37. (60) HIMC. Llibre I, pp. 132-145. (61) HIMC. Llibre I, pp. 107 ¡SS. (62) HIMC. Vibre I, pp. 146-182. 145 la Generalitat i en l'Estatut, l'acció de la Generalitat, l'obra catalanitzadora popular durant la República i finalment el que Galí anomena "la reacció pancatalana a València, Mallorca i Rosselló". Galí estima que abans de la II República, els nois i noies catalans (se suposa que del Principat només) que a l'escola aprenien a llegir i escriure en català no passaven gaire dels 10.000, o sigui amb prou feines el 10% dels alumnas de l'escala privada i el 7% de la població escolar total. La segona part del volum sobre la Ilengua ("entitats defensores i propagadores") es dedica essencialment a descriure de manera detallada la trajectòria de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana entre 1889 i 1936 (pp. 183-277) (63), i a evocar la de l'entitat Nostra Parla (1916). Considera que un dels encerts mas notables d'aquesta darrera entitat va ser l'intent d'agermanar al voltant de la llengua tots els pobles que parlen català i demana un historial complet de Nostra Parla per tal de valorar la seva incidència global als Països de Llengua Catalana. Pel que fa a la Protectora, la considera una plataforma cívica aglutinant i "esborradora de diferències" i divisions polítiques i d'interessos (64), malgrat la seva vinculació flexible a la Unió Catalanista, i posa de relleu el paper del seu principal animador, Manuel Folguera i Duran. Considera que el camp on la Protectora desvetllava més simpaties i més unànimes era el lúdic i festiu, en la col-la- boració a l'organització de festes com la d'Infants i Flors. I, si la realitat sociológica fins a 1936, pel que fa a l'escola catalana descrita per Galí, és crua, pel que fa a l'ús escolar del català, "l'espectacle de les simpaties que desvetllava la Protectora, demostrat palesament en la creixença incessant del nombre de socis, podia fer pensar que malgrat la rigidesa i persistència de plecs adquirits després de segles, també només era qüestió de temps —i no pas molt— el desvetllament definitiu de la consciència catalana en un dels seus plans més delicats i trascendentals, el de la !lengua, per a la reivindicació de la funció que li era més indispensable i indiscutible: la de l'ensenyament" (65). 7. LA VALORACIÓ DELS ENSENYAMENTS TÈCNICS I D'APLICACIÓ ARTÍSTICA, INDUSTRIAL I AGRÍCOLA Si la instrucció o ensenyament professional i tècnic (Galí empra una altra terminologia que no ha prosperat) és tractat de manera molt completa en un deis millors llibre de la serie HIMC (66), que conté semblances molt fines i valuoses, plenas de trets d'observació psicológica, de prohoms de l'educació aplicada contemporània com Barret, Serrat i Bonastre o Campalans, Agell o Esteva Terradas, així com curiosos referències a d'Ors, la instrucció agrícola té també el seu tractament específic a la sèrie. En el marc del millar coneixement de la història de la nostra pagesia, poc a poc han anat sorgint estudis, encara insuficients sobre la modernització dels ensenyaments agrícolas a Catalunya. El llibre VI de la Història de les Institucions fa cap de ple en aquest tema (67). Més que llibre acabat, un cop més ens trobem davant d'un esboç de llibre, ara sobre els ensenyaments i els serveis d'agricultura a la Catalunya d'abans de 1936. La tesi de Galí és que la Mancomunitat va saber superar el ritme burocràtic de l'estat central i connectar amb la nostra realitat agrícola que només organismes nostres serien capaços d'aprofundir i de redreçar. Prat de la Riba, i després Puig i Cadafalch, van saber trobar el punt dolç, obedients com eren a la realitat dictada pels tècnics (68), i "així Catalunya va poder realitzar en el ram agrícola una obra completa d'Estat fins al punt que els governs espanyols van quedar al marge de tota acció docent i estimulant de l'agricultura catalana. En realitat a Catalunya no hi tenien res afer, a part de les tasques inevitables d'inspecció i fiscalització inherents a la sobirania política. I, efectivament, fora de les dues estacions enològiques, la de Vilafranca del Penedès i la de Reus, creades abans que la Diputació comencés l'obra de l'Escola Superior l'acció de l'Estat a Catalunya durant aquest període gloriós per a la nostra agricultura només es va deixar sentir per la seva acció entrebancadora o entorpidora sobretot quan els seus agents no eren de la terra i es sentien més funcionaris de l'Estat que catalans o simplement professionals" (69). Galí mostra com l'Escola Superior d'Agricultura (creada per la Diputació de Barcelona el 1911 i traspassada a la Mancomunitat entre 1918 i 1919) i els Serveis d'Agricultura de la Mancomunitat es van anar modificant i modelant, tenint en compte la situació de les explotacions agrícolas del país (70). Analitza el desplegament de la dita Escala Superior, que tornà a la Diputació de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera per passar a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat republicana l'any 1934. L'escala en qüestió, mostra Galí, va estar sempre en funció dels Serveis que l'administració autonómica va endegar aquells anys per a la renovació de l'agricultura catalana: "evidentment que els serveis tenien les seves pròpies urgències però la primera d'elles era el servei de la mateixa Escola en la preparació científica i moderna dels seus alumnes. Per això, encara que els laboratoris dels Serveis i els pròpiament de l'Escola es muntessin gairebé sempre separats, la funció respectiva era indestriable i els suport mutu era cada vegada més estret. Aixi, anaren sorgint els laboratoris d'anàlisi general; els de terra campa; els darbres fruiters; el de patologia vegetal; el d'histologia sense comptar els de química, de fisica, d'electricitat, de fotografia, etc., que eren pròpiament de treball dels alumnes. I al costat dels laboratoris anaven creixent els arxius de documents, les instablacions de museu i mostres, les colleccions de tota mena i una vasta biblioteca especialitzada que l'any 1936 comptava amb 11.753 volums" (71). L'Escala Superior passà de 10 alumnas el curs 1912- 1913 a 68 alumnas el curs 1920-1921. El seu Pressupost de funcionament evolucionà de 60.165 pessetes el 1913, quan depenia de la Diputació de Barcelona a 197.561 pessetes per a 1924, quan era encara de la Mancomunitat; pera el 1936, sota la Generalitat, aquest Pressupost havia pujat a 338.382 pessetes. Galí comenta la creació —per poc temps— de l'Escala de Zootecnia (1920) i la de la Granja Agrícola de Caldas (1921), amb el seu alumnat matriculat a cursos de grau (63) HIMC. Llibre I, pp. 183-277. (64) HIMC. Llibre I, p. 273. (65) HIMC. Llibre I, p. 275. (66) HIMC, IV Ensenyament técnico-industrial i técnico-manual o d'Arts i O fi cis. Atenció perquè distingeix al principi entre ensenyament técnico-industrial i el d'arts i oficis (o ensenyament técnico-manual), amb una menada sots-classificació deis anomenats "oficis d'art', com orfebre o ebenista. Rebutja, en canvi, el concepte més globalitzador d' « ensenyament professional » , que és el que ha acabat imposant-se i no considera l'adjectiu anglo-saxó vocational, pp. 7-11. (67) Alexandre Galf (1978-1986), Obra completa. Histeria de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, Barcelona, 1982, Fundació A.G. Llibre VI. Ensenyaments i Serveis Agrícolas. (68) HIMC. LLibre VI, p. 9. (69) HIMC. LLibre VI, p.10. (70) HIMC. LLibre VI, p. 11. (71) HIMC. LLibre VI, p. 53. 146