Presentació. Anàlisi i la recerca sobre comunicació i democràcia

ANALISI i la recerca sobre comunicació En la darrera assemblea de I'Associació Internacional d'Investigadors de la Comunicació (AIERIIIAMCR) que es va celebrar a Caracas I'estiu de 1980, es va prendre I'acord de dedicar la següent assemblea, que tindri lloc I'estiu de 1982 a Franca, al tema generic de ~Democricia i Mitjans de Comunicació~. No deixa de ser sorprenent i representatiu el fet que en la reunió en la qual es va prendre aquella determinació, s'originés una forta polemica entre els qui consideraven que tractar un tema com «Democracia i Mitjans de Comunicació» en una reunió científica era un gest d'excessiva politització de I'Associació, i els que consideraven que de manera explícita o implícita tota recerca en materia de comunicació social forma part, inqüestionablement, de la mateixa dinimica de les polítiques comunicatives. Per a aquests últims, dedicar una reunió internacional a aquelles qüestions era totalment pertinent perque afrontava, de maneía clara, una de les principals responsabilitats polítiques dels investigadors i un dels temes de major complexitat teorica. Cal dir, de tota manera, que si la recerca és pertinent en aquest sector no ho és únicarnent per la incontestable intervenció dels processos cornunicatius en la dinamica social del món actual, sinó també perque la comunicació socia!, com el Ilenguatge, esta determinada per estrategies polítiques cada dia més sofisticades. El descobriment d'aquelles funcions polítiques no es posa de manifest en un primer cop d'ull, sinó arnb I'ajut d'una complexa recerca política, economica, sociologica i semiotica. La comunicació és, al mateix temps, la garantia de la llibertat i la condició de possibilitat de I'esclavitud i la manipulació. 8 La conveniencia de dedicar la mhima atenció a I'estudi d'aquestes qüestions és, a més, del tot pertinent pel fet que les dimensions polítiques de la comunicació, ultra els problemes de tipus epistemologic esmentats, s'han de plantejar, necessariament a un ampli i complex nivel1 internacional, donat que els problemes de difusió, recull d'informació i producció comunicativa es plantegen, ja necessariament, a aquest nivell. És feina de la recerca social, i és feina ~'ANALIsI. cercar la contextualització dels fenomens socials. Aquesta voluntat de contextualització I'hem hagut d'aplicar a un fet concret, políticament excepcional, pero que per la seva gravetat va posar en qüestió i va destacar la funció política dels mitjans de comunicació a 1'Espanya actual: els fets del 23 de febrer amb I'assait golpista a les Corts espanyoles. Si centrem la millor atenció en aquells fets excepcionals, és perque els considerem paradigmatics dels problemes existents a les democracies occidentais pel que fa a les funcions dels mitjans de comunicació. Els problemes especítics de la comunicació social a Catalunya i a 1'Estat espanyo1 no els hem d'entendre com un cas especial i atípic en el conjunt de la comunitat política internacional, sinó que hem d'interpretar-los en el seu propi context: el de la societat capitalista desenvolupada. Sera competencia d'altres publicacions analitzar els condicionants polítics que determinaren aquells esdevenirnents. L'objectiu ~'AN~ISI és el d'estudiar la funció dels mitjans de comunicació en la neutralització de la htentona, en la determinació de I'actitud de I'opinió pública en la resolució dels fets. No es tracta, pero, de fer una analisi sectorial sinó més rigorosament, de procurar cercar la relació entre el sistema polític, posant en relació els resultats finals del procés estrictarnent polític, amb les condicions imposades pels mitjans de comunicació. QÜESTIONS OBERTES A LA RECERCA SOBRE COMUNICACI~ I DEMOCRACIA En aquest número ~'ANALISI no es recullen, evidentment, tots els grans problemes que interessen a la relació entre Comunicació i Democracia, en el moment present, al nostre país. Menys encara si tenim en compte que aquets problemes tenen una arrel d'abast internacional i un conjunt complex de causes, des de les estrictament polítiques, fins a les economiques i, fins i tot, culturals. És convenient, pero, abans de presentar, a grans trets, el contingut dels diversos assaigs que aquí publiquem, plantejar breument quines són les qüestions obertes i específiques que la recerca sobre comunicació i democracia ens planteja arnb més urgencia. Parlem d'urgencia perque encara avui anem descobrint noves conseqü2ncies de la llarga dominació franquista i dels obstacles que aquesta va posar a l'exercici de les Ilibertats. A poc a poc, es va posant de manifest I'arrelament d'alguns cos9 tums antidemocritics i, més que aixo, la supervivencia institucional d'esquemes i estructures de poder consolidats durant la dictadura i encara no trencats. Cal fer referencia, evidenunent, a la llarga iiista d'atemptats a la llibertat d'expressió, que hem anat suportant en el període immediat postfranquista. La nostra democracia ha conviscut amb un reguitzell d'atemptats i repressions a la Ilibertat d'informació i expressió. Ara bé, la recerca sobre comunicació i democricia no pot aturar-se en el reconeixement dels atemptats manifestos a la llibertat i a la democracia. El paper de la Teoria de la Comunicació s'ha d'estendre al terreny de la definició ideologica -les funcions latentsdels mitjans de comunicació i tarnbé dels diversos processos de comunicació social. Aquestes circumstincies tendeixen a dibuixar I'existencia de I'opinió pública com una forca passiva, també definida com a amajoria silenciosa*, a la qual s'atribueix la funció d'assentiment o dissentiment passiu i a la qual només es convoca per a l'acció a les jornades electorals per tal d'esprémer-ne el vot. Aquesta tendencia va quedar ben sintetitzada en aquel1 famós eslogan de propaganda del referendum que deia atu voz es tu voto*. Una recerca compromesa amb la democratització haur2 de recollir les diferents seqüencies de carácter jurídic i polític que permetin utilitzar els sistemes de comunicació com a autentics instruments de participació. Aix6 implica, per exemple, una severa revisió de les actuals polítiques de control parlarnentari dels ens públics de comunicació, i la construcció d'una teoria sobre els mínims democritics, participatius, d'aquests sistemes de control. La Teoria de la Comunicació té també una funció específica a I'hora d'analitzar les condicions reals de participació, de pluralisme, en una societat en que es reconeixen els drets formals d'emissió. Aquest és, per descomptat, un problema clau i no exclusiu de I'experiencia del nostre país, perqu? afecta tots els paisos del món i els diversos sistemes polítics comunicatius. L'investigador de la comunicació, I'investigador social, no pot passar de llarg davant d'aquest problema. Quines són les condicions de possibilitat de I'exercici de la llibertat d'informació? És sabut que en el debat mundial actual, aquells que exerceixen un domini real sobre la capacitat d'emissió, denuncien, a cada pas, la formulació d'aquestes qüestions -recordin-se, per exemple, les crítiques a I'informe Mac Brideamb I'excusa que qualsevol intent de planificació actua com a repressiu de l'esmentada llibertat. Des de la nostra perspectiva d'investigadors de la comunicació sembla clar que aquesta estrategia ideolhgica, aquestes respostes, són diametralment oposades a la voluntat científica d'esbrinar les situacions de fet. L'herencia cultural^ del franquisme fa encara més difícil la clarificació d'aquests conceptes, ja que els partidaris de no analitzar a fons les condicions de possibilitat de I'exercici d'aquesta Ilibertat, esgrimeixen la doctrina franquista sobre la informació i la seva condemna persistent del liberisme informatiu, com a argument contrari a la planificació de les polítiques comunicatives, que són 10 titllades d'antidemocratiques. L'intervencionisme equival a feixisme o a autoritarisme. Aquesta confusió ha determinat, per exemple, el debat sobre la privatització de la TV, i ha debilitat el sistema argumenta1 dels partits d'esquerra. Les dificultats per a edificar una Teoria de la Comunicació útil per a la consolidació democratica no són, exclusivament, ideologiques, sinó que a sobre d'elles, més recentment, s'hi han anat sumant les dificultats estructurals propies de la mateixa evolució tecnologica dels mitjans i, especialment, la seva capacitat d'adrecar-se a públics de caracter massiu, amb els consegüents processos d'homogeneització de I'opinió, dels costums i de les expectatives de la població, dominades per una planificació, economització, dels seus desitjos personals i socials més pregons. Aquestes dificultats, per exemple, han determinat que alguns dels vells conceptes reivindicatius, com és el cas de la contrainformació o la comunicació alternativa, es vegin avui devastats per la mateixa experiencia dels fets i per la capacitat de les multinacionals de la producció i I'emissió, per a absorbir i desbancar els intents d'alternativitat. S'introdueix en aquest context la necessitat d'estudiar, al mateix temps, no solament la llibertat d'emissió, sinó les condicions de producció comunicatives. Una aparent pluralització de les veus emissores, i que s'actualitza amb la privatització i multiplicació dels canals televisius, com a cas més representatiu, troba una correcció en l'homogeneització de la producció, tornant així, en un cercle viciós, a la concentració de la informació. La fragilitat de la democracia, no es ja únicament la que es deriva de la repressió o de la censura oberta, sinó de les condicions de producció que la limiten. En el nostre context, es compren que fins fa poc temps, I'estudi de la manipulació es limités a la censura més enfosquida o a I'estudi de les estrategies persuasives que es concretaven en unes determinades codificacions dels missatges i de les seves formes argumentals i valoratives. L'estudi sobre la manipulació, s'estén avui a les estrategies politiques i economiques capaces de reduir al silenci o a la marginació, les veus de I'emancipació. És natural que la recerca semiotica sobre la manipulació es vegi avui necessitada d'una correcció cap a la pragmatica i d'una complementació cap al sector de I'economia política de la comunicació. L'estudi de I'estrategia ja no pot ser únicament un estudi orientat cap a la denúncia o el desemmascarament. Aquesta era la tendencia d'una recerca que suara definíem com a insuficient. La rccerca, adhuc la mateixa recerca semiotica, s'orienta cap a la necessitat d'aportar dades per a I'establiment de polítiques comunicatives alternatives o de participació. En aquest sentit és convenient que els invesrigadors de la comunicació dels paisos capitalistes desenvolupats, adrecem la nostra ullada cap a les experiencies dels investigadors dels paisos del tercer món que, juntament amb I'estudi-denúncia, intenten fonamentar les bases d'una política de comunicació no dependent. Aquestes reflexions generiques tenen la seva aplicació en el context immediat de Catalunya. Mentre que la tendencia estatal i internacional és la d'una tensió 11 cap a la doble centralització estatal i internacional, és evident que s'obre un espai per a la defensa de la democracia en la reivindicació i planificació dels espais locals, descentralitzats, de comunicació. Aixo significa, per altra part, que la investigació de la comunicació ja no pot ser una recerca únicament i exclusiva sobre els Mass Media, com ha estat costum del que podríem qualificar de Teoria de la Comunicació dominant, sinó que s'ha d'adregar ais espais intermitjos entre la comunicació gmpai i la comunicació massiva i, encara més, s'ha d'ocupar de les modalitats comunicatives que tot i utilitzant recursos tecnics, són capaces de permetre un flux informatiu orientat a la participació, a la dinamització de les relacions socials, és a dir, orientats a una de les bases irrenunciables de la democracia. La comunicació massiva, avui per avui, contribueix a crear una alarmant i progressiva espectacularització de la vida política, reduint la participació del ciutada a una pura participació cognoscitiva, només trencada per I'exercici de I'acció del vot. La democratització de la informació -que aquí volem estudiarno pot reduir-se a la noció tradicional de donar moltes veus, encara que aquesta sigui una qüestió important i bisica d'aquella democratització, sinó que per ser-ho del tot, ha de convertir-se en instmment de participació, és a dir, d'acció. Alguns d'aquests problemes queden recollits en les recerques que publiquem en aquest número 4 ~'ANALISI. La majoria d'aquests articles aporten noves dades i interpretacions sobre el paper dels mitjans de comunicació la nit de I'intent golpista del 23 de febrer. No es tracta aquí d'analitzar i descriure únicament ael comportament* dels mitjans, sinó també la seva funció, funció que donada la gravetat i I'excepcionalitat dels fets es posa de relleu de manera molt específica. L'excepcionalitat del fet, no implica -aquesta seria una de les principals tesis de fons que s'han anat manifestant a través dels treballs que hem realitzatuna actuació excepcional dels mitjans, sinó una resposta, un reflex condicionat, de les seves estructures ja consolidades. Publiquem, en primer Iloc, una traducció selectiva de la recerca que va dur a terme la Universitat de Ropa, per encarrec de la RAI, sobre la resposta dels Mass Media al segrestament del líder de la democracia italiana, Aldo Moro. L'objectiu principal d'aquesta recerca era de descobrir com actuen els mitjans en una situació d'emergencia que podia afectar de manera greu, almenys teoricament, I'equilibri polític de 1'Estat. Aquesta analisi determina la tipologia comunicativa de cada mitja i explica com el comportament aparentment ocasional dels mitjans té la seva arrel en la propia estructura cultural i informativa edificada dia a dia. Al marge del seu interes teoric intrínsec, hem considerat que, tot i les dife- 12 rencies, aquesta recerca aporta nombroses i substantives bases teoriques per a la comprensió dels fets del 23 de febrer, que aquí analitzen amb major detall. L'article de Romii Gubern aborda una de les qüestions claus aquí esmentades: la de les condicions economiques de la llibertat d'expressió. Es mostra wb rigor la dependencia entre poder economic i poder comunicatiu. Considera els costos de producció de la comunicació de tipus amicrow, *meson, amacroD i amega*, arribant a la conclusió documentada que la relació audiencia-cost afavoreix la comunicació de caracter amega* i limita progressivament les possibilitats de la petita comunicació, amb el consegüent perill per a un autentic procés de democratització de la comunicació. En el treball de César Molinero es recullen les principals transformacions experimentades en el regim jurídic de la Informació en el període de la transició política espanyola. Molt particularment, es destaca la importancia i significació de la sentencia del Tribunal Constitucional (16 de mar5 de 1981) relativa a la llibertat d'informació i expressió i que representa la primera aplicació jurisprudencia1 de la Constitució Espanyola de 1978. Referits específicament a les funcions dels Mass Media durant les hores tenses de l'intent de cop d'estat del 23-F, publiquem quatre treballs. A SEIS mitjans de comunicació i el 23-F* de M. Gómez i 1. González, el lector hi podrii trobar una amplia i documentada referencia al comportament i a les diverses circumstiincies que varen afectar els mitjans de comunicació des de I'assalt al Parlament fins a I'alliberació dels ostatges i consegüent frac& de la intentona. Pel que fa al tractament informatiu dels fets a nivell internacional, H. Borrat analitza les informacions relatives a aquest mateix esdeveniment als semanaris apareguts als estats que I'autor anomena de aL'Atl2ntic Nord~. Aquesta analisi ha de ser especialment suggerent per als estudiants de Ciencies de la Informació ja que I'aniilisi del tractament informatiu i de la funció de la informació política internacional en diversos contextos així com I'estudi de les estructures culturals i dels estereotips amb que des dels palsos desenvolupats d'occident es veu Espanya, es fa a partir d'una teoria dels generes periodistics i de I'estructura de la informació periodística. Sergi Schaaff analitza un dels aspectes més rellevants del procés informatiu entorn del 23-F: la famosa cinta de vídeo que va recollir I'entrada dels assaltants, I'esgarrifós Ilencament de trets a I'hemicicle i I'agressió a Gutiérrez Mellado. Schaaff explica les condicions tecniques de producció de la cinta i també les condicions polítiques que varen determinar que aquel1 document no pogués ser conegut pel públic fins moltes hores després d'haver estat enregistrat. A aEstat, Ordre(s) i Serveis d'Inforrnació~, Josep Gifreu assaja I'aniilisi d'un altre nivell informatiu, diferent al que s'adreca a I'ús públic, i que, segons I'autor, va ser determinant per a l'avortament del golpe. Més encara, es formula la hipotesi que I'estructura i el poder d'informació-ordenació que aquestes xarxes secretes tenen en la moderna societat capitalista desenvolupada, fan impossible un pronunciament com el que pretenien Tejero i els militas amb que estava 13 coordinat. Finalment, i a part les seccions habituals d'informació bibliografica i de revistes, que hem procurat ampliar, publiquem com a document el discurs que, en nom de la UNESCO, va pronunciar Antonio Pasquali a la sessió inaugural del Congrés de la AIERI, celebrat a Caracas l'estiu de 1980. Aquest document posa de relleu la importancia que a nivel1 internacional es dóna a la responsabilitat política dels investigadors en materia de comunicació. Justifica la publicació d'aquest text la circumstancia que Pasquali relacioni els diversos carnps d'estudi i les aproximacions metodol6giques amb aquella responsabilitat. Aquest text és indicatiu de les intencions de base que aquí mateix postulem per a la recerca, en materia de comunicació. Miquel de Moragas Spa