El paper dels mitjans de comunicació en la normalització lingüística

EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA NORMALITZACIÓ LINGUÍSTICA Miquel Strubell * Correspon als professionals i especialistes de la comunicació definir les funcions i dimensions de la materia, i només comentaria per comencar que els mitjans de comunicació potser reflecteixen aquestes mateixes funcions (informació, educació, entreteniment, etc) per unes vies determinades. Les activitats lingüístiques en general són tarnbé áctivitats comunicatives. Normalment, un hom parla o escriu adrecant-se directament o indirecta als altres. Pero convé dir d'entrada que la comunicació a vegades sobrepassa el nivel1 purament lingüistic. L'ús d'una expressió en comptes d'una altra (&o» per qpersona») o d'una llengua en comptes d'una altra (abon dia» per «buenos días») pot significar, o voler deixar patent, la pertinenca del parlant a un grup social o etnolingüistic determinat. L'ús d'una o altra llengua pot ser utilitzat o interpretat, per a marcar distancies etnolingüístiques o socials. Per aquests motius, entre d'altres, el tema dels mitjans de comunicació preocupa tant aquelles persones que treballen a favor de la normalització lingüística als Paisos Catalans. Per aixd també les persones que no entenen la normalització lingüística -que n'hi haconcentren els seus esforcos a evitar i entrebancar I'assoliment per part de les comunitats de parla catalana del control d'aquests mateixos mitjans i la difusió de la nostra llengua a través d'ells. 'Miquel Strubell és cap del Servei de Normalització de I'ús de la Llengua Catalana de la Generalitat. pero les opinions expressades en aquest atticle són personals. 14 LA HISTORIA RECENT DE LA LLENGUA CATALANA Com tots els lectors deuen saber, la llengua catalana passi de ser I'única Ilengua de I'administració, de la cultura i del comerc amb la progressiva decadencia del Ilatí a Catalunya i arreu dels Paisos Catalans, a partir sobretot dels segles XIII i XIV. El castelli (i el frances a la Catalunya Nord) s'hi ani introduint a mesura que el poder de la corona de Castella augmentava (i que la Catalunya del Nord caigué en mans dels francesas a mitjan segle XVII). La decadencia de I'ús culte del catala dura del segle XVII a mitjan XIX, sobretot a partir de la guerra de successió a comencament del segle XVIII. La Reneixenca del segle XIX va ser, en els seus inicis, un moviment purament literari, pero al llarg dels anys el catala torna a ser una llengua emprada com a llengua de I'administració, de I'ensenyament i també dels mitjans de comunicació -revistes o diaris. L'augment de la presencia de la llengua catalana dins els mitjans diaris de comunicació ha estat prou estudiatl durant els anys fins al 1939 i és molt possible que en els anys posteriors s'hagués arribat a un clar predomini del catala, com li hagués correspost com a llengua propia de Catalunya. Els fets de 1939, pero, estroncaren de cop aquestes perspectives, i impediren també que les primeres iniciatives en el mateix sentit al País Valencia i a les Illes Balears poguessin arribar a bon port. Val a dir que I'any 1939 fou nefast no solament per a la premsa, els diaris i periodics en catala, sinó també per a les emissores de radio en la mateixa llengua. D'aquesta manera, el cata12 fou escombrat per la forca dels ambits públics, dels mitjans de comunicació, de I'ensenyament en tots els nivells (fins i tot com a asignatura), de I'ús oficial i administratiu, de la publicitat i l'ús comercial, de les impremtes i llibreries i de 1'6s oral en públic. És més: aquesta marginació fou acompanyada d'una autentica fobia en contra del catala, sobretot al Principat. Aquestes reaccions forcaren un retrocés espectacular i rapidíssim de la presencia del catala, i establiren la base d'unes actituds i impediments que encara avui fan molt dificultosa la plena recuperació de I'ús del catala. El factor crucial en aquest procés fou la seva durada. Durant més d'una generació s'eviti el retorn del catala als usos públics i cultes. Durant més d'una generació no es parla del catala, a les escoles del país, si no era per prohibir o castigar el seu ús. S'hi utilitzaren els mateixos metodes basics que a Franca (per reprimir el catala i el bretó, per exemple) o al País de Gal.les del segle passat. Durant més d'una generació I'ensenyament i ús públic del ;atala foren severament limitats. Pero, a diferencia de la prohibició de l'ensenyament d'una materia concreta (com la matematica o la historia), que provoca un buit en els coneixements de I'alumne, la prohibició del catala produí dos resultats complementaris. Per una banda, s'estimula activament el menyspreu de la llengua catalana (era un «dia1 La normaLitzacG /ingüützca a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1980 lecten, no pas un idioma; no era llengua ~d'imperi~; era corn el lladruc d'un gos 15 etc.), corn una cosa que s'havia d'evitar. Per altra banda, es donava l'alternativa: davant la prohibició del catala, la població no el deixa de parlar, sinó que adopta el castella corn a llengua de relació pública, i accepta la seva omnipresencia en els ambits públics, oficials i no oficials. Aquesta situació de menyspreu i de substitució lingüística passi amb el transcurs dels anys d'ésser percebuda corn a imposició arbitraria mantinguda per una legislació discriminatoria, en definitiva, corn a situació anormal, a formar part de I'entrellat social habitual. Les noves generacions, nascudes dins d'aquest ambient, I'han acceptada corn a normal, la qual cosa és facil d'entendre: primer, pel fet de no haver viscut cap altra realitat lingüística, i segon, pel fet de no haver estudiat la historia de la llengua i cultura catalanes. Les famílies catalanes són en gran mesura els responsables d'aquesta perdua de contacte amb les arrels mateixes de la cultura autentica, car al País Basc els objectius i fonaments de la cultura basca (pero no tant la llengua mateixa) han estat transmesos de pares a fills amb molta més eficacia, tot i havent viscut el mateix procés de repressió lingüística i cultural. El control lingüístic dels mitjans de comunicació juga un paper de primer ordre, en aquest procés. Els mitjans de comunicació són d'alguna manera (o intenten de ser-ho) la reflexió del sentir d'una comunitat, reflexió que pot ser més conservadora o més progressista. La imposició del castella als mitjans a Catalunya (mitjancant la prohibició de I'única alternativa) després de la Guerra d'Espanya, i sobretot als mitjans localitzats a Catalunya sense un vincle oficial, simbolitzi també la comunicació (oral i escrita) de la població catalana en llengua castellana. En altres paraules, internalitza psicologicament I'objectiu de monolingüisme per al poble catala: objectiu no pas del nostre poble, i monolingüisme no pas de la nostra Ilengua. Cal tenir present, també, que la llarga repressió exercida per la censura damunt la producció literaria en catala (incloent-hi la prohibició dels mitjans de comunicació en catala) resulta més espectacular que la repressió de les idees expressades en les obres. La llengua era considerada un element molt més nefast que els conceptes vehiculats a través de la mateixa Ilengua: una autentica aberració, que s'explica perque la censura (i la vida política) durant molts anys fou dominada per persones amb una visió paranoica de tota cultura hispinica no castellana. Com a conseqüencia de tot aquest procés de prohibició, menyspreu i censura, ens trobem amb la progressiva assimilació per part de la població catalana de la ideologia contraria a la supervivencia de la llengua catalana. Una serie de costums lingüístics que persisteixen a Catalunya i arreu de les terres de parla catalana ens indiquen fins a quin punt aquest procés ha fet deteriorar el paper i el prestigi social del catala, i ha afectat negativament la possibilitat d'una rapida integració de la població d'origen no catala. 16 Convé dedicar una secció d'aquest document a una aniilisi de les dimensions socials de la situació actual de la llengua catalana. La diglossia, fenomen descrit per primera vegada, en termes sociolingüístics per Charles Ferguson, consisteix en I'ús més o menys generalitzat d'una llengua, en una situació de convivencia multilingüe, per a una serie de funcions considerades taltes» o superiors. L'altra, o les altres Ilengües, resten limitades a uns usos socialment menyspreats o considerats de menys importancia. Les causes d'aquesta separació de funcions poden ser molt diverses: des de I'acceptació voluntaria d'una altra llengua en una serie creixent de funcions, fins a la repressió més o menys brutal de qualsevol manifestació pública d'una llengua perseguida. De fet, pero, les conseqü~ncies (i fins i tot les causes últimes) són les mateixes, car la població generalment acaba acceptant un paper subordinat per a la llengua propia. Hi ha honroses excepcions, com del Quebec o Belgica; pero la tonica general és que la disglossia és el primer pas cap a la desaparició d'una llengua. El gal.les, el bretó, I'occitii, fins i tot el gaelic irlandes, en són exemples prou clars. Els mitjans de comunicació ocupen un lloc entre les funcions «altes» de les manifestacions lingüístiques. Per aquest motiu, entre d'altres, són emprats historicament per a consolidar la presencia d'una llengua en expansió. Aix6 és molt més evident en el cas dels diaris, els quals fins a finals del segle passat eren adrecats a un públic il.lustrat i minoritari: el sector de la societat més obert a I'adopció de Ilengües de difusió mundial. Pero la radio, i més recentment la tevé, fan el mateix paper, en un iimbit molt més popular i íntim: arriben fins al cor mateix de la família, fent-hi un impacte molt important (i no solament linguístic, evidentment), arnb clars vessants positius i negatius. L'ús d'una llengua en un mitjii li dóna un prestigi pel fet de ser associat arnb el mitjii: que normalment intenta d'arribar a un públic molt ampli. Pero una llengua emprada a la tevé (sobretot) aconsegueix un prestigi secundari que és oblidat sovint: el prestigi social de les persones que la parlen. Els ministres, per exemple, arnb independencia de llur llengua habitual, solen parlar en la llengua estatal a la tevé. Pero fins i tot els actors doblats hi participen, a les pel.lícules. 1 així ens trobem que els indis diuen «Yo ser jefe», quan el més probable és que aquesta versió castellana no té cap realitat historica, sinó que correspon al fet que, en angles, els verbs es conjuguen de manera que l'infinitiu té la mateixa forma que totes les formes del present indicatiu, arnb I'única excepció de la tercera persona del singular. En el moment que definim el paper diglossic dels mitjans de comunicació, estem donant unes línies clares en relació arnb les possibles superacions de la situació. En primer Iloc, és imprescindible poder comptar arnb un o més canals de te- vé en catali, amb una qualitat comparable a la dels canals en castelli. El doblat17 ge al catal; de pel.lícules dels principals actors internacionals és igualment urgent i necessari. Hem insinuat més amunt que les conseqü8ncies de la repressió lingüística i el desenvolupament pacífica de la disglbssia són semblants. Les solucions, perb, són ben diferents. En el primer cas, convé emprar els mitjans de comunicació, al costat del sistema escolar, per a recuperar per a les generacions noves la tradició rompuda. Cal que els joves catalans sipiguen i entenguin que abans del 39 no hi havia diaris en castelli fora de Barcelona ciutat, i que sis dels tretze diaris de Barcelona eren en catal;. Aquest fet és generalment desconegut, i aixa fa que es vegi amb estranyesa (o orgull, segons el cas) l'aparició d'un o dos diaris en catal;, passada I'epoca de repressió. La normalitat resta molt lluny, i la reacció davant d'aquestes petites recuperacions no passa, de vegades, de ser una reacció disglbssica en el fons. La ddio presenta un llenguatge més dinamic, unes situacions més espontinies i un contacte més directe (i possibilitats de diileg) amb el públic. És més faci1 de recuperar-hi I'ús del catal;, i de fet es nota una progressiva catalanització de les radios comercials. Les ridios municipals (encara sense legalitzar) contribueixen molt al procés de difusió del catal;, i poden ajudar molt també a fomentar la plena integració cultural i lingüística de la població d'origen immigratori concentrada a les ciutats dormitori del cinturó de Barcelona. Aixb, perb, forma part d'un altre procés, al marge de la necessiria superació de la disglbssia actual. F'UNCIÓ DIDACTICA DELS MITJANS DE COMUNICACIO EN RELACIO AMB LA LLENGUA En una situació d'anormalitat lingüística com la que pateix tot el territori de la llengua catalana (manca de mitjans de comunicació, escola molt majoritiiriament en una altra llengua, producció editorial relativament limitada, activitat comercial i industrial amb presencia redui'da del catali, etc.), els mitjans de comunicació que es fan en catal2 tenen una importincia, una responsabilitat, igualment anormals. Els mitjans es converteixen en I'eina potser més valida per a impulsar I'aprenentatge i el perfeccionament de la llengua. En aquest sentit, diaris com 1'Avui o el Pant Diari fan una tasca que incideix molt positivament, tot i que sigui moltes vegades sense que els lectors tinguin consci?ncia del procés, en els coneixements lingüístics dels mateixos lectors. Per6 els mitjans de comunicació actuals tenen, en potencia, un paper molt important a fer en la integració lingüística de la part de la població d'origen no catali. Els diaris que actualment es redacten en castelli a Catalunya (al marge de la llengua de redacció dels diaris que ja s'editaven abans de I'any 1939) no poden, segurament, plantejar-se la catalanització sobtada de la redacció -i de fet, 18 cap diari no ho ha fet en els darrers anys de recuperació de toleració del cata12 i el seu reconeixement posterior com a llengua oficial. Aixo es deu a una serie de factors, que poden tenir més o menys incidencia en cada cas concret: 1) El diari té un públic bhicament no catalanoparlant. 2) El diari té un equip de redactors que no domina el catali a nivell escrit, nilo a nivell de llenguatge periodístic. 3) Les fonts d'informació (agencies de notícies) distribueixen llurs materials en castelli. 4) El diari no pot assumir els costos addicionals causats per la necessitat de traductor~ i correctors. De fet, pero, la raó de I'absencia de casos de catalanització semblants als produits durant els anys 30 es deu sobretot a una falta de motivació (o potser d'imaginació) dintre el sector. Aquesta greu afirmació es justifica al final d'aquest article, on s'exposen un llarg conjunt de projectes ficilment realitzables i que podrien contribuir eficacment a la catalanització parcial, pero progressiva, de qualsevol diari amb voluntat de portar endavant un programa coherent dissenyat per a anar incorporant la llengua catalana dins la publicació. Si hi manca la voluntat i la imaginació, és dubtós que la premsa diaria existent, en conjunt, arribi a fer un paper important dins la recuperació de l'ús de la llengua catalana. Amb aixo no vull insinuar que els diaris destaquin de la resta de la societat catalana quant al procés de recatalanització. En tots els imbits les cicatrius causades per les prohibicions i opressions irracionals de l'ús de la nostra llengua són molt profundes. Pero és en els imbits de més impacte lingüístic (mitjans de comunicació, ensenyament, publicitat) on la responsabilitat és més clara, quant al paper a fer dintre de la societat actual. L'impacte didictic dels mitjans de comunicació, orals i escrits, també afecta nivells més psicolingüístics. Hem comentat abans que el prestigi d'una funció determinada fa que, en una situació de contacte de Ilengües, una de les dues sigui considerada més adequada en cada cas. Llengua alta = funcions altes, i Ilengua baixa = funcions baixes. La relació entre la llengua i la funció és doble, i per aixo I'ús d'una llengua per a una funció alta tendeix a augmentar el prestigi social de la Ilengua. (De la mateixa manera, I'omissió -per abandó o prohibiciód'una llengua d'una funció alta tendeix a disminuir-ne el prestigi). L'ús del catali als mitjans de comunicació, doncs, contribueix a restablir el seu prestigi social i a superar la situació disglossica que pateix. El retorn del catali al lloc que li correspon com a llengua propia de Catalunya, el País Valencia, les Illes i Catalunya del Nord, en els mitjans de comunicació, té una altra funció encara. A diferencia del castelli, que gracies als mitjans de comunicació i a I'escola té reconeguda una varietat estindard, i les varietats dialectals del qual són prou mútuament intel.ligibles, el catali pateix una manca d'in- tercomunicació, que ha conduit a la situació actual, on hi ha persones que arri19 ben a negar la unitat lingüística del catala. Aquest tema és tan important que li dediquem a continuació un apartat especial. EL PROBLEMA DE L'EST~DARD El catala, com totes les altres Ilengües, té una serie de varietats dialectals. Per sort, aquests dialectes són mútuament intel.ligibles, a diferencia del que passa en moltes altres Ilengües, com el gal.les, el basc o el reto-romanic. Podem dir que les diferencies entre, per exemple, l'eivissenc i el Ileidata, o I'empordanes i I'alacantí, són més petites que entre el madrileny i el sevilla. El que passa, pero, és que a conseqüencia de la marginació del catala dels mitjans de comunicació orals la població catalana ha estat exposada a només alguns dels dialectes de la Ilengua, i aixo avui crea la impressió d'uns problemes de comunicació més importants que els que es plantegen en algunes altres Ilengües. La qüestió rau més en la varietat fonetica que en la lexical. En general, les poques diferencies que hi ha en el lexic són prou conegudes i no afecten el registre formal. Tothom que tingui una mínima formació lingüística coneix els casos del noi/xiquet/al.lot, gat/molx, o escombra/granera, per exemple, i és poc probable que interfereixin la inte1,ligibilitat d'un programa. És evident que, a nivel1 de programes radiofonics o televisius, la qüestió de la necessitat d'una varietat interdialectal reconeguda i generalment intel.ligible només es planteja en la mesura que els programes no van adrecats a un públic geograficament localitzat en una zona reduida, sinó a un públic més ampli. No cal dir que aquests mitjans de comunicació, sobretot les empreses més potents, cobreixen amb gran freqüencia zones de varietats dialectals diverses i que, per aquest motiu, la gestió de I'estandard és de primera magnitud. Abans que es parlés d1«estandard~, molts estats ja n'havien aconseguit un, a través de la localització de la cort reial en una zona determinada. La forma de parlar del Sud-est dlAnglaterra, de la Illa de Franca, o de Toledo-Madrid, es convertí amb la varietat de prestigi social. El problema en el nostre cas és, per una banda, que aquesta categoria de prestigi social elevat fos usurpada per una altra llengua (castella o frances), amb la perdua progressiva de sobirania nacional i la desaparició de la cort catalana. Pero, a més a més, tampoc hi ha hagut un únic centre difusor de cultura als Paisos Catalans, sinó que Barcelona i Valencia han alternat com a centres hegemonics, i les varietats de parla a les dues ciutats són diferents. Aix6, i la poca intercomunicació cultural entre el Principat i el País Valencia en els darrers decennis, fa que sigui relativament difícil d'adoptar o de recomanar una varietat estindard universalment acceptable arreu dels PP.CC. Ens trobem que la varietat oriental gaudeix, al Principat si més no, d'un prestigi molt to més elevat que no la varietat occidental. S'han fet pocs estudis empírics sobre aquesta qüestió (vegeu, per exemple, PUEYO 1972) per6 és evident que fins i tot molts dels mateixos parlants de la forma occidental tendeixen a considerar que aquesta varietat és més lletja. Aixb vol dir que un estandard basat en el catala occidental xocari amb grans problemes psico-socials abans de ser acceptat al Principat. Per6 I'adopció de I'oriental, que de fet funciona als mitjans de comunicació com a llengua estandard al Principat, seria molt difícil que fos acceptada al País Valencia, i sobretot a la capital. La fdbia anticatalana fomentada al País Valencia en els darrers tres o quatre anys (la motivació de la qual no podem comentar aquí per no sortir del tema), s'ha concentrat en atemptats i amenaces contra persones (Sanchís Guarner, Fuster) i institucions (Universitat Literlria, Llibreria Tres i Quatre) pretesament dedicades a fomentar la prestncia, al País Valencia, d'una cultura no valenciana (per no dir antivalenciana). En aquest context tan dramatic com absurd, pretenI dre la implantació i, encara inis, I'acceptació d'un estandard oral basat en el catala oriental (associat, doncs, amb el del Principat) fóra somniar truites en aquests moments. Quant a les Illes, les trobem lligades amb Barcelona no solament pel fet de la dependtncia universithia, sinó pel circuit catal; de TV, i sobretot perqut les val 1 rietats illenques són del catal2 oriental. Sembla més faci1 aconseguir-hi I'acceptació d'un estandard oriental, i més si tenim en compte que una de les difertncies més notables -1'article salatcorrespon a un registre informal que no transcendeix en el parlar formal propi d'un mitja de comunicació. La hipotttica solució de trobar una varietat de transició entre I'oriental i I'ocI I cidental, com a model de l'estandard, topa amb el problema dem~gr~c i edul catiu. No havent-hi prou actors, dobladors, presentadors de parlars de transició, s'hauria de fer un reciclatge accelerat per a tots els participants dels mitjans orals de comunicació. De fet, fins i tot un estindard occidental al Principat, toparia amb el mateix problema, en part per la gran desproporció entre els parlants de ~ cada varietat, favorable a I'oriental, i en part perqut, com hem dit abans, el principal centre difusor de cultura al Principat (incloent-hi estudis de TV, de rldio, de doblatge per a I'aspecte oral; i les editorials i principals diaris per al vessant escrit) és de parla oriental: Barcelona. Sembla, doncs, aconsellable partir de la practica actual, tant al Principat com I al País Valencil i a les Illes, en un procés convergent que s'esdevindria d'una I manera natural amb la normalització lingüística dels mitjans de comunicació, si s'hi fomenta un intercanvi de programes, participació en programes i informació: ts a dir, si tant Valtncia com Barcelona (o més ben dit, els responsables dels mitjans de comunicació de cada centre) reconeixen la importancia cultural de I'altra ciutat. No podem dedicar espai a considerar si aquest procés pot tenir lloc en un futur prdxim. Es innegable, pero, el gran impacte aconseguit per part dels cantants de la no21 va cansó en I'acceptació de la varietat dialectal catalana entre arnplis sectors del públic catali, i al marge moltes vegades dels mitjans de comunicació, sobretot de la TV: Serrat i Llach, Raimon i Montllor, i Maria del Mar Bonet hi han contribuit de manera notoria. No hem de confondre I'estandardització de la llengua amb la correcció lingüística. El que no pot ser admissible és que els locutors de radio i TV no facin tot el possible per superar els barbarismes i incorreccions lexicals, fonetiques i sintictiques en el termini més breu possible. La revisió de guions és imprescindible i la preparació per a programes en directe o improvisats ha de ser profunda i efectiva en aquest sentit. La responsabilitat dels mitjans de comunicació en la recuperació de la llengua -de la llengua normativaés enorme, sobretot ara. UN LLENGUATGE BASIC Un element de gran valor pot ser la introducció d'un llenguatge oral i escrit, simplificat, segons un criteri molt determinat. En general, els aprenents d'una llengua concreta (ja sigui l'angles, I'hebreu o el frances) són de procedencia lingüística ben diversa. Per aquest motiu, els programes van introduint a cada nive11 o curs una serie de paraules, de forma que els alumnes les aprenguin de manera gradual. El criteri habitual per a triar aquestes paraules sol ser llur freqüencia d'ús dins el llenguatge normal dels parlants autoctons. Per aquest motiu hom apren els equivalents de seure, de formatge o de porta abans que els equivalents de xucfar, de figa o de mate/&, per exemple. En el cas catali, pero, se'ns presenta una altra problematica. Pricticament tots els aprenents (efectius i en potencia) del catala com a segona llengua són d'una parla molt concreta: la castellana. Vist des d'aquesta perspectiva, es pot adoptar el criteri de proximitat lingüística en la tria del vocabulari bkic. Aixo és tan valid per a I'ensenyament com per als mitjans de comunicació que vulguin participar en el procés de recuperació del coneixement general del catala, com a Ilengua comuna de tots els catalans. Potser uns exemples serien útils per al lector. Presentarem dos textos, el primer dels quals és el text inicial i el segon un text alternatiu que és una aproximació al catala basic, tal com I'hem definit i que és perfectament intel.ligiblei per a un castellanoparlant. 1) El redre~ament tngar2 temps a assofir-se, ateses les feines que ens resten. 2) La recuperació tardara molt temps a aconseguir-se en vista dels trebaffs que ens queden. El llenguatge no incorpora moltes de les expressions típiques del catali: modismes, dites, etc. i en ambdós sentits és més senzill (i pobre) que el llenguatge