Reflexions al voltant dels pressupòsits epistemològics i teòrics d'una anàlisi dels "media"

REFLEXIONS AL VOLTANT DELS PRESSUPOSITS EPISTEMOLOGICS 1 TEORICS D'UNA ANALISI DELS «MEDIA» * El nostre objectiu, en les reflexions que segueixen, no és fer un balanc de les recerques sobre els mass media, malgrat la seva utilitat, ni tan sols avaluar de manera sistemitica els treballs semiotics i lingüístics o socioecon~mics que hi han estat consagrats, des dels anys seixanta, concretament a Franca. Voldríem només cridar I'atenció sobre algunes dificultats i proposar algunes hipotesis de treball a partir del nostre actual projecte, que definirem d'una forma provisional com a psico-s6cio-semi6tic. No ens ha estat possible desenvolupar aquí detalladament el que caracteritza i especifica aquest projecte (COQUET, 1982). Hom pot definir-lo breument com I'articulació d'una aproximació immanent dels discursos socials (semiotica discursiva) i d'una aproximació no immanent que relaciona les descripcions estructurals de cada nivel1 de I'anilisi semiotica discursiva d'un text (o d'un Corpus de textos) amb certes caracteritzacions de les estructures socials i/o físiques pertinents, des del punt de vista de les «condicions de producció)) o d'«interpretació», o encara mes «de reconeixenca~l. És a dir que considerem els resultats d'una anilisi semiotica com un segclit de «signes» que esdevenen, en una segona etapa, les «marques»* d'operacions psicosocials per reconstituir. 'Traducció del frances: Maria Vila ' En el pla indicatiu i sense cap intenció d'exhaustivitat. veure: AUCLAIR (1970). BARTHES (1964b). CHABROL (1971). LANDOWSKI (1980a, 1980b). MORIK (1978). VERÓN (1973. l978a, 1978b, 1981). VIGNAUX (1973). el núm. 27 de la revista Connexrons i. a Italia, els treballs d'urnberto Eco i la revista Versus. Reprenem aquí els termes introduits per Verón als articles i obres esmentades a la nota 1. El semiotic podria objectar-nos que es tracta de fet de l'articulació particular d'un tipus de semiotica no lingüística amb una semiotica lingüística (en el sentit més ampli en el cas dels mass-medza) o també d'una «intertextualitat» semiotica. (GREIMAS / COURTÉS, 1979). De bon comencament, aquesta reinterpretació o aquesta transcodificació no mereix de la nostra banda cap objecció important, amb la condició que no es faci desapareixer la diferencia entre semiotica no-lingüística i lingüística; amb la condició de treure qualsevol pertinenca als punts de vista de la sociologia, en ia definició del subjecte que parla corn a actor social, i finalment, amb la condició d'imposar l'anilisi immanent dels discursos socials i dels enunciats corn a única via garantida per la reconstrucció de les condicions de producció i d'enunciació textual. En el conjunt d'aportacions d'altres ciencies humana, en aquesta perspectiva, es troba la de GREIMASICOURTÉS (1979: 356), que tindria el seu lloc (en el pla de material per reorganitzar) en 1'est:uctura «inestable» de les «connotacions» més o menys socials. Contestem, per la nostra banda, el caricter operatori de la noció hjelmsleviana de ((Ilenguatge de connotació», que se'ns presenta en semiotica i en linguística més corn un slmptoma que no pas corn un concepte, i creiem que qualsevol projecte de ((semiotiques connotatives» antropologic, social o físic és condemnat a restar en estar d'intuicions, encara que corren el perill de mereixer, en tots els sentits del terme, el nom de ((semiotiques no científiques)) (segons Hjelmslev). Precisem immediatament que aix6 ens ha portat a adoptar el punt de vista invers dels autors del Diccionari i a privilegiar de forma provisional qualsevol projecte interdisciplinari psico-socio-etno-semistic, per sobre de projectes rnonodisciplinaris, sobre el model, encara insatisfactori pero molt real, del desenvolupament de la socio-lingüística i de la psico-lingüística. Plantejat així, corn a punt de partida, se'n deriven per a I'estudi d'un text de premsa, per exemple, un cert nombre de conseqüencies. EL PROBLEMA DE L'ENUNCIACIÓ Suposem acabada l'anilisi semiotica d'un Corpus de textos de premsa. Hom pot considerar d'entrada aquests resultats corn una serie de selecclons entre les formes i els continguts, susceptibles de ser enunciats tqt al llarg del «recorregut» generatiu, ja sigui al nivel1 de les estructures semio-narratives o discursives (GREIMASICOURTÉS, 1979: 106). Hom conclouri, doncs, que la «producció d'un discurs apareix corn una selecció contínua delspossibles, obrint-se camí a través d'una xarxa de normativitzacions~. És aquesta selecció dels possibles el que defineix en un primer sentir, «l'actuació» del subjecte (individual o col~lectiu) enunciador. Aquesta actuació apareix corn un conjunt de tries (conscients o no, poc irnpor- ta) que dota retroactivament el subjecte enunciador d'una ((intencionalitat»t» sig69 nificant i fa del ssu text un acte de comunicació realitzat a través d'una «posta en discurs» (segons E. Benveniste). Comprendre, d'altra banda, aquest discurs de premsa, és també necessiriament per al subjecte enunciatari intentar de copsar o reconeixer aquesta «intencionalitat» (RECANATI. 1979) a través de les opcions que la manifesten en la «posta en discurs», ja que les circumstancies d'aquest tipus de comunicació impedeixen qualsevol intercanvi directe dialogat, qualsevol ajustament recíproc. Si hom accepta aquestes conseqüSncies, no es pot considerar només I'enunciació com una «instancia de mediación en lloc d'«actualització» de les estructures semio-narratives «virtuals» (GREIMASICOURTÉS, 1979: 127); és també el lloc d'una selecció específica entre unes formes possibles, alternatives, a cada nivell. El subjecte d'enunciació o «I'efecte subjecten és igual, és el producte d'aquesta doble reülitat i és justament tenir en compte la dimensió seleccionant que permet als subjectes humans d'operar llarticu!ació entre les estructures nolingüístiques (referencials) i lingüístiques, entre I'actor social en qüestió i el subjecte parlant en particular. El punt de partida d'una aproximació psico-socio-semiotica és justament aquest conjunt de tries selectives que seran considerades com les marques d'operacions psico-socials constitutives de les condicions pertinents de producció significativa. Aixo explica que I'objectiu d'una psico-socio-semiotica se situa necessariament en una comparacz'ó sistemitica de les variables (alternatives) seleccionades a cada nivel1 del procés generador suposzt. Dit d'altra manera, es tractari d'adonar-se de les diferencies especzficants d'un text o d'una família de textos en relació amb altres textos. L'objecte d'analisi d'aquest comportament ha de ser z'ntertextuap i no intratextual. EL PROBLEMA DELS GENERES 1 DELS TIPUS DE DISCURS Pero davant d'un corpus de textos literaris, científics, jurídics, narratius (contes), publicitaris o de premsa, hom no pot pas oblidar el difícil problema del genere o del tipus discursiu. Hom pot partir de I'experiencia immediata del lector que som nosaltres. Davant d'un text d'aquest tipus utilitzem, per retenir-lo, criteris lligats a un reconeixement intuitiu de les marques fomals intrínseques a un tipus discursiu i uns criteris extra-lingüístics que són constituits per un conjunt de representacions Implícites sobre «les circumstancies materials pertinents de la com~nicació»~ i «les Sobre aquest punt estem. de fet, d'acord amb el metode de VERON (1978. 1981). el tema del qual són les desviacions inter-textuals produides per la comparació de múltiples corpus de textos, seleccionats sobre criteris sociol6gics. 70 situacions del discurs , que constitueix en conjunt la ((situació enunciativan (segons P. Charaudeau) d'un discurs. Un mateix enunciat sera, per exemple, retingut per nosaltres de manera completament diferent segons el tipus de locutor (un publicista, un periodista, un amic íntim) que ]'enuncia i segons les circumstincies de la comunicació. La «situació de discurs» és determinant en aquest punt. Hom pot definir-la com un conjunt de determinacions imaginades ipostzdades que defineixen lec relacions previes d'un (tipus de) locutor amb el qui s'escolta, formant un «implícit codificat» (CHARADEAU, 1978) anterior a la nostra percepció dels discursos explícits manifestos i que participa en la nostra interpretació d'aquests. Aquest «implícit codificat)) pot ésser concebut com un conjunt de representacions o de teoritzacions implícites sobre el món social (SPERBERIWILSON. 1979) que manté lligams amb les ideologies o les axiologies predominants en una societat, pero molt més específic en la mesura que permet de construir una serie de ((contractes de comunicació» (o de paraula) psico-socio-semiotics fundadors de la nostra percepció social classificatoria dels generes en particular. Així mateix hi hauria, previament al nostre encontre efectiu dels textos explícits, uns contractes «literaris», «publicitaris». «polítics», «pedagogicc):, «jurídics» etc. que no poden ésser confosos amb el problema d'una tipologia dels discurso.r i de les dz'mensions discz~rsives. Aquesta qüestió ha d'ésser abordada inversament, a partir dels resultats de l'anilisi semiotica dels textos d'un corpus suposat homogeni (corpus a) els quals, comparats als d'una serie d'anilisis de textos de corpus homogenis (b, c, d.. . x), permetrien deduir en la situació ideal un conjunt d'invariants distintives als diferents nivells del recorregut generatiu o a alguns només. Aquest conjunt d'invariants (serie de manques formals intrínseques) constituiria «una classe)) de recorreguts/particulars, específics d'un tipus discursiu. Pero ja és sabut, en la realitat de la investigació, que les coses no són tan simples. L'experiencia mostra, d'entrada, que uns textos molt diferents en la primera aproximació, tenen unes estructuracions semintiques («profundes» almenys) comunes i fins i tot unes estructures semio-narratives identiques o semblants i que no difereixen sinó al nivell, per exemple, de les cestructures discursives)). Hom pot concloure'n immediatament que sera inútil d'esperar I'elaboració d'una tipologia dels discursos a partir d'un conjunt distint d'invariants situades a tots els nivells del recorregut generatiu. Caldri doncs no retenir sinó les oposicions situades a certs nivells solament. Tot porta a pensar, si hom considera les investigacions cemiotiques tractades en textos ben diversos després dels anys seixanta, que les diferenciacions pertinents tenen lloc sobretot al nivell de I'estructuració discursiva després de la projecció en llengua o en imatges.. . És un cert tipus d'actorialització, de temporalització i d'espacialització del llenguatge que caracteritzari, per exemple, el ti- pus «fet divers)) a la premsa popular, o idhuc els mecanismes enunciatius en su71 perfície lingüística (presencia o absencia del narrador, narradors-informadorsobservadors, avaluadors o no; relació amb el discurs reportat a I'estil indirecte, Iliure. etc.), una certa manera de retornar a la «realitat referencia])) que produeix uns cefectes de real» (textos informatius, histories veritables) o de «desrealització)) (textos de ficció). És a dir, per resumir, que I'essencial aquí es representa a la superficie i no a les estructures profundes, i que la recerca haura d'elaborar, d'entrada, uns tzpus de sin taxi d2Scursiva. Aixo no comporta que els altres nivells siguin exclosos, pero significa que la qüestió denominada provisionalment «dimensions discursives», és a dir, la qüestió del predomini d'un tipus de «sintaxi narrativa de superficie» (segons Greimas) en una família de textos, s'erigeix. De manera intuitiva, comprenem immediatament que certs textos fan predominar la dimensió «narrativa» (descriuen i conten), o «argumentativa» (expliciten, discuteixen, proven) i encara «retorico-po?tica» (suggereixen, evoquen). Hom pot, raonablement, pensar que existeixen diverses gramatiques de superficie: «narrativa», «argumentativa», «retorico-poetica» *... que tenen uns Iligams privilegiats pero no d'implicació estricta amb uns tipus de sintaxi discursiva i en particular amb certes determinacions de mecanismes enunciatius. Una comparació sistemitica de corpus de textos és, encara aquí, necessiria per a l'elaboració i la prova de les hipotesis relatives als tipus de discurs. Pero hom pressent immediatament que aquest vast programa no sera ficil de posar en practica, car en qualsevol moment, en el procés de recerca que aquí es voldria encara «immanent» o semiotic, hi haura riscos d'interferencia amb la qüestió dels «generes» o dels «contractes de comunicació», i no podri ésser abordat sinó és en una perspectiva d'articulació de diverses semiotiques (no lingüístiques i lingüístiques), o encara, per a nosaltres, des d'un punt de vista cpsicosocio-semiotic». Per exemple, quan ens donem a títol de corpus de punt de partida o de verificació -en una perspectiva d'exhaustivitat o de tempteig, és igualun conjunt de textos concrets (una serie de faules, de novel.les, de mites, de contes, de publicitat, de textos polítics o jurídics, o científics), I'homogeneitat suposada d'aquest corpus es produeix a partir de la nostra percepció social dels generes. Si ens limitem als textos d'un «autor»5, hi afegim de fet el problema de I'articulació del subjecte d'enunciació com a ésser de paraula i ésser actiu. Si, al contrari, tractem tots els textos d'una seqüencia temporal historicament i geografiAquests corresponen. com per atzar. als instruments concepruals d'anilisi de ]'investigador. És a dir. que la seva <<realira[)) és sobretot d'ordre intel.lectiu o metalingüístic. Podem molr bé. d'altra banda. refusar per alrres raons tota pertinenca a la noció o la ficció d'cauror~. Pero la nostra anilisi, idhuc la immanent, portara I'empremta involuntiria de la llei de constirució del nostre corpus 72 cament situats amb tots aquells que tenen en compte «un esdeveniment)) (polític, religiós, esportiu.. .) la llei de constitució del nostre corpus esdevé sociosemiotica. En definitiva, hom por acceptar només alguns textos, considerats, implícitament o no, corn a representatius d'un tipus discursiu per elaborar o verificar unes hipotesis sobre aquestes tipologies sense canviar en res el problema. Aquest O aquests textos hauran estat extrets d'un corpus implícit, imaginari, constituit sobre criteris socio-semlotics. Hom concloura, provisionalment, que una tipologia semiotica dels discursos no podra elaborar-se si no és articulada amb una teoria psico-socio-semiotica de la classificació social dels generes. Cal subratllar sobre aixo, que aquesta classificació en generes ha d'ésser concebuda corn el resultat d'un procés d'engendrament social de les condicions de la significació social. No es tracta tant de reconstituir hipoteticament uns «epistemes», unes axiologies concebudes corn uns conjunts comuns (o suposats així) de representacions, de creences, de normes a les quals es referien els actors socials per produir o interpretar paraules, corn de desprendre unes «regles», uns «contractes» més o menys respectats efectivament pero postulats implícitament per aquells per a reglementar o constrenyer tota producció discursiva en un camp de la practica discursiva social (la de la conversa privada entre amics, de la discussió de trebxll, de la premsa d'actualitat, de la publicitat, de la propaganda política, etc.) L'analisi d'aquestes «regles» postulades fara apareixer en els actors socials parlants unes teoritzacions implícites del sistema social, -un sistema coordinat de <(posicions» o de «Ilocs»-, element esencial en la constitució simbolica, imaginaria o real dels actors socials corn a subjectes socials, que són el suport d'una declaració social, és a dir, expressen una posició social i s'identifiquen amb ella perque se suposa que aquests subjectes no poden pas parlar fora d'un «Iloc» sense trobar-hi les marques constitutives de la seva idencitat social en un camp determinat de la practica social. Davant d'aix6, no disposem de res més sinó és una caracterització purament <(social» (o psico-social) dels subjectes d'enunciació. Només la dimensió sociosemiotica ha estat tinguda en compte, pero no les dimensions físiques amb els seus aspectes cognitivo-logics (Piaget) o clínics (Freud) i les seves interrelacions amb la dimensió socio-semiotica de les practiques discursives. L'estudi d'aquestes dimensions implica un retorn al problema de l'enunciació. Si la producció d'un discurs «apareix corn a selecció contínua dels possibles» (Greimas), les instancies de l'enunciació seran concebudes en tant que representades pel conjunt de les operacions de selecció, que es postulara, per definició, entre els seus «signes». Les normes internes propies al tipus de discurs (gramitica de superficie predominant i estructures semio-discursives) i les externes-internes de la classificació social en generes (implícit, contractes de comunicació. teoria referencia1 de les 73 posicions socials) apareixeri també com a seleccions. Hom s'adona immediatament que hi hauri diferents tipus de selecció més o menys convencionals, en els quals el convencionalisme sera més o menys general. Pero, sigui quina sigui la generalitat d'aquesta convenció, produiri conjuntament elements constitutius d'una instancia del subjecte d'enunciació, ja que, al contrari d'una regla gramatical, qualsevol convenció se suposa que ha estat escollida entre altres d'idealment possibles. No hi fa res que, de fet, el subjecte parlant en una situació donada tingui la sensació contraria d'una absencia d'opció total, o que aquest no hagi decidit conscientment una estrategia concreta; comprovari, si encara no ho cap, que és identzflcat per les convencions discursives, fins i tot per les més general~ que aplica, i, per tant és identificat amb aquestes. El problema de les dimensions físiques o psíquiques socials dels discursos no pot ser abordat en termes de convencions, ni tampoc a títol de residu no convencional~ «idiolectal» de I'anilisi de les practiques discursives. No es redueix a una qüestió d'interpretacions (psicologiques o psicoanalítiques) i s'afegeix com una segona semantització al semantisme i a l'estructuració sintictica propia d'un text. Cal constatar que a tots els nivells del procés generador (sigui en el component semintic o sintictic). les seleccions operades apareixen pre-determinades car serveixen de suport a les operacions de simbolització cognitiva i inconscient, en el sentit freudi;. Així. per exemple. hem demostrat que un cert tipus de narrativització, de lexicalització o d'ambigüitat de les estructures sintictico-semintiques en la Ilengua, o de desconnexió enunciativa. podrien ser el suport d'operacions de selecció, ambivalencia, projecció, de desplacament o de formació de compromís amb els discursos de treballadors socials (COQUET. 1982). El fet de concebre la practica discursiva com un objecte intern-extern «transicional» (segons D.W. WINILICOTT) permet al subjecte de representar-se, d'ésser representat i de dominar simb6licament o imaginiriament els confilctes que el constitueixen i la pluralitat de les «veus» o de les instincies distintes i sovint en contradicció, de les quals aquests conflictes en són l'expressió. Algunes d'aquestes pagines seran certament una mica «decebedores» per a aquells que esperaven un balan$ optimista de les recerques semiotiques sobre els media i proposicions precises per a desenvolupar rapidament el que hauria estat adquirir. Si hem insistit tant en els problemes epistemol6gics i teorics, i subratllat I'aspecte programatic de les nostres reflexions, és perqu? pensem que ha arribat el moment per a la semiotica de canviar fonamentalment la seva posició amb relació amb els objectes socials i els media en particular. No es tracta de constituir-se en un instrument d'anilisi (teoria i models semiotics) servint-se dels textos com a pretextos, cosa que fou certament inevitable en una primera epoca, sinó d'afrontar ara aquests textos com unes practiques discursives socials realitzades per uns actors socials «efectius».