La renovació periodística a la Catalunya dels anys de la Generalitat republicana

ARTICLES Analisi 13, 1990,95-101 LA RENOVACIÓ PERIOD~STICA A LA CATALUNYA DELS ANYS DE LA GENERALITAT REPUBLICANA Josep Maria Casasús Introducció La represa del periodisme catalh en els anys recents de la transició democrhtica s'esdevingué en unes condicions esquerpes i migrades. Sortíem de la foscor extrema dels temps de censura i de repressió de la premsa, i travesshvem una fase incerta, pero esperancada, de reconquesta de les llibertats, en la qual quedaven legitimades totes les disfuncions i totes les errades. Els diaris, deien, «són el parlament de paper». 1 aixo, que era cert gricies a l'ofici adquirit en les tecniques del «escriure entre línies», dificultava -i dificultaria encara durant molts anysla normalització professional, presoners com érem de la forta influencia de la política sobre la consciencia dels periodistes i sobre la seva feina. Les Facultats de Ciencies de la Informació, per altra banda, s'havien bastit preferentment sota el predomini d'uns criteris teoritzans que s'ernmirallaven en determinats aspectes -1s aparentment «més nous»- del desplegament de la ciencia de la comunicació a les universitats estrangeres. La docencia i la recerca superiors respecte a aquestes materies també es produi'en en unes circumstincies excepcionals que irnpedien una normalització plena dels nostres estudis, de manera que alguns camps del coneixement -1s aparentment «més tradicionalwquedaven bandejats. Tot plegat va fer que el naixement del nou periodisme catalh es produís dins d'un clima d'ignorhncia de la nostra propia tradició professional. Una tradició caracteritzada, precisament, pel seu elevat grau d'innovació, d'imparcialitat i d'exigencia tecnica. El marc periodístic, professional i academic d'aquests darrers anys, mancat d'un relleu generacional normal, ha estat dominat alhora per les missions d'apologetica política partidista i pel mimetisme esnobista vers algunes manifestacions del penodisme forh. La ignorancia de la Universitat respecte a la tradició periodística que havia estroncat la guerra, la manca d'un sentit d'escola i d'un mestratge directe de les grans figures de la generació d'entreguerres, i també el poder de la publicitat editorial, empenyien a utilitzar models d'ara que ens venien de fora, des de Tom Wolfe i Günter Wallraff fins a Francisco Umbral. La rica periodística catalana d'abans de la guerra, tan innovadora com la pedagogia o l'arquitectura catalanes del seu temps, ha restat fins avui practicament oculta. L'obra professional modemitzadora d'alguns grans noms del panorama periodístic de l'epoca, com Xammar, «Gaziel», Pla, Soldevila, Gasch, Planes, Polo, «Tísner», Sentís, Foix, Sagarra, Cabot, Capdevila, «Sempronio», «Jorge Marín», Junoy o Brunet, que renovaren l'articulisme o la direcció de diaris, que desplegaren una bnllant tasca com a corresponsals o enviats especials, o que conrearen amb encert el reportatge esportiu, la cronica de novetats, o el periodisme d'investigació, que ara sembla que tot just descobrim perque ens ve de fora, era totalment oblidada. Es donava fins i tot la paradoxa que alguns dels models que anaven a manllevar havien begut en les fonts dels nostres classics del periodisme. Umbral, per exemple, ho ha reconegut respecte a Pla. De fa temps, en el marc del Departament del Periodisme de la Universitat Autonoma de Barcelona, com també dins de la Societat Catalana de Comunicació i del Colelegi de Periodistes de Catalunya, es porten a terme iniciatives dirigides a omplir aquesta llacuna. El programa d'activitats intitulat «El Periodisme Catala a la Segona República», organitzat entre el 6 i el 9 de febrer del 1989 del Departament de Periodisme de SAutonoma, respon, en part, a aquest proposit d'enllacar la formació dels futurs professionals catalans de la comunicació amb l'esperit de progrés professional que va caracteritzar l'exercici periodístic a la Catalunya dels anys 30. Pero, encara que no fos així, ens calia recuperar la nostra historia inmediata en aquest camp de l'acció social. En els grans centres d'estudi del periodisme a Alemanya i als Estats Units, l'anilisi de l'obra dels classics de les respectives periodístiques és una disciplina ordinaria -aquí l'anomenaríem «troncal»- dels plans d'estudi vigents. Una altra conseqüencia del programa d'activitats que he comentat aquí és, doncs, contribuir al fet que l'ensenyament d'aquesta materia entri també en la nostra programació docent i de recerca. Trets renovadors en el periodisme catala del anys 30 El periodisme catala dels anys de la Generalitat republicana presenta un interes específic per dues raons principals: a) És el darrer punt de referencia d'un periodisme catala normalitzat: ofereix uns models excel-lents i genuins abans de l'immens tal1 dels anys de la guerra, la censura i la repressió; lliga amb la nostra tradició nacional estroncada per l'ensulsiada del 1936-39. b) En el periodisme de la Segona República es donen mostres reeixides d'un gran periodisme modem, innovador i renovador, fenomen que en aquell mateix temps també es donava aquí en el camp de la pedagogia, de l'arquitectura o de la música. Aquestes dues característiques comunes i generals a tota l'experiencia periodística d'aquella epoca es concreten en els següents vessants i aspectes específics de l'exercici professional: 1. Maduresa de la primera generació de grans corresponsals i del periodisme informatiu o de notícies Algunes innovacions en aquest camp concret havien comencat a germinar uns anys abans, quan iniciaren la seva carrera professional els grans representants de la generació d'entreguerres: Agustí Calvet, «Gaziel», corresponsal en el París de la Primera Guerra abans d'accedir a la direcció de La Vanguardia, que transformaria en una gran diari informatiu, a comencament del decenni dels anys 30; Josep Pla, corresponsal a Londres i a Berlín abans d'ocupar durant tota la Segona República el cirrec de corresponsal a Madrid de La Veu de Catalunya; Eugeni Xammar, viatger impenitent, copsador de grans notícies intemacionals, periodista d'agencia, el millor cronista -segons Salvador de Madariagad'entre els que van cobrir la conferencia de Stresa (1935); Andreu Nin, amb un <mas» especial -o amb fonts de informació priviligiadesque li havia permes, sovint, anticipar esdeveniments d'importincia, com l'atemptat contra Sidonio Paes, a Portugal. 2. Aparició de les primeres mostres reeixides de periodisme d'investigació Una de les variants més definidores del nou periodisme catali que s'anava encetant en aquells anys era el que avui anomenem periodisme d'investigació. El primer cas, en plena desclosa d'aquell període singular, fou el memorable cicle de reportatges de Carles Sentís sobre el «transmiserii», publicats en el setmanari Mirador (1932-33), que causaren un impacte sensacional a l'opinió pública catalana. Irene Polo, una reportera agosarada i innovadora, va saber desplegar una tecnica propia d'interviu, que captava el personatge de manera sobtada, i va endinsar-se per les galeries de les mines de Súria quan els minaires eren en vaga. Poc abans d'anar-se'n en orris aquel1 moment professional excepcional es presentaren antolbgiques i representatives d'aquesta línia de treball professional exigent i coratjós. Són les dlAvel.lí Artís-Gener, «Tísnen>, i Josep Maria Planes a propbsit de totes les indagacions que emprengueren en relació arnb l'assassinat dels germans Badia. Els treballs, publicats respectivament a La Rambla i a La Publicitar, anaven fins al fons de la qüestió, sense aturar-se. Aquest capteniment professional va comportar la mort violenta, en mans dels anomenats «incontrolats», del jove Planes. 3. Incorporació de la dona a les rasques periodísriques Irene Polo, a Imatges, a L'Opinió, a LTnstanr, a La Rambla i a Última Hora, és el cas destacat de dona lliurada totalrnent a una tasca eminentrnent professional com a periodista informativa, pero cal no oblidar d'altres experikncies femenines en aquella etapa de la nostra historia professional, com és el cas de les protagonitzades per Rosa Maria Arquimbau, Maria Teresa Gibert, Maria Dolors Bargalló, Ama Murii, de manera tangencia1 o fugac a diversos diaris; i els casos més estables de Llucieta Canyi (a La Veu de Catalunya) i Maria del Carme Nicolau (a La Dona Catalana) i, sobretot, el de María Luz Morales («Felipe Centeno»), aleshores l'única dona a la plantilla d'un diari, que escrivia sobre teatre, cinema i sobre moda, perb que va acabar de directora de La Vanguardia en els moments més delicats d'aqueli deceni, els primers mesos de la Guerra Civil. No hem d'amagar que molts anys abans ja s'havien enregistrat experiencies de dones en el periodisme espanyol i catali (Carmen Karr corn a directora de Feminal; Dolors Monserdi de Macih, en el Diari Catala; Regina Opisso de Llorens, a Las Noticias), perb les d'aquell moment a la Catalunya republicana eren representatives d'un nou taranni en aquest camp que la Guerra Civil estroncaria corn tantes altres coses, i que no es tomaria a recuperar fins molts anys més tard. 4. Modernització de l'articulisme arnb l'experimentació de noves formes estilístiques i arnb la incorporació de tematiques considerades fins aleshores marginals El fet de vincular la modemització periodística arnb el creixement i l'hegemonia del periodisme informatiu no significa, tanrnateix, que calgui oblidar els avencos que es donaven en línies professionals tradicionals, corn és el cas de l'articulística, en qualsevol de les seves manifestacions i branques. Un dels grans renovadors de l'articulisme catali de lepoca fou Carles Soldevila, el qual va aportar al periodisme catali d'opinió l'estil lleuger i afinat de la cronica a la manera francesa, en contrast arnb els metodes rígids d'exposició de l'articulisme doctrinal que havien predominat sempre entre nosaltres. Josep Maria de Sagarra, a La Publicitat i a Mirador, i Lorenzo Villalonga, a Brisas (revista editada a Mallorca), eren els exponents més representatius, per altra banda, de la renovació dels continguts, que arnb ells s'ompliren de noves periodístiques sobre ambients esnobistes i cosmopolites, de l'evocació de modemitats, del món dels coctels i dels automobils, dels esports elitistes o dels espectacles menyspreats (boxa, toros). Sebastii Gasch, des d'una posició militantment avantguardista, va elevar en aquel1 temps a objecte d'atenció periodística manifestacions d'una sensibilitat popular moderna, corn eren el jazz, el cinema, el circ, o el music-hall. Josep Mana Planes, espent inquiet, no sols va reeixir, corn he dit, en el gran reportatge d'investigació, sinó que també en aquest camp es va arrenglerar arnb aquesta coila de modemitzadors. La mostra rnés reeixida que ens ha deixat d'aquest vessant de la seva personalitat professional és el llibre Nits de Barcelona, docurnent imprescindible per coneixer aquella epoca. Ja en plena Guerra Civil, Andreu Avelelí Artís, «Sempronio», oferia una mostra de renovació arnb la seva serie «Ltaccent de Barcelona)) a la Revista de Catalunya, obra integrada per notes breus, pero farcides d'infoxmació, que donaven una visió diferent d'una gran ciutat en guerra. 5. Primers tractaments acurats del periodisme esportiu El periodisme esportiu, iniciat a Catalunya de manera primerenca, arnb figures excel.lents de l'especialitat corn Narcís Masferrer i Josep Maria Co de Triola, amba en els anys trenta a una brillant maduresa arnb les experikncies rellevants, per la qualitat tkcnica del seu tractament informatiu o per l'estil de redacció que hi empren, de J. Elies Jucosa, «Corredisses», Lluís Aymamí Baudina, Antoni Vili «Crítias» (boxa), Josep Maria Planes (ciclisme), Joaquim Ventalló i Xavier Regas (futbol), o Carles Sindreu (tennis). 6. Culminació de les primeres línies de recerca cientlj7ca sobre periodisme amb la desclosa de la gran escola hemerogrdfica catalana L'esplkndida tradició catalana en materia d'hemerografia descriptiva i registral, potenciada de manera específica pel prestigi de 1'Escola de Bibliotecaries, tan arrelada a les nostres recerques en aquest camp, arriba a una magnífica desclosa, en aquest període, precisament, amb la publicació de la monumental Bibliografia Catalana. Premsa, de Joan Givanel i Mas. El primer volum d'aquest treball fonamental sortia l'any 1931, i el darrer, molt significativament, en plena Guerra Civil, l'any 1937. Per altra banda, Josep Maria Miquel i Vergés també treia l'any 1937 la primera aportació antolbgica de periodística: La premsa catalana del vuit-cents, primera pedra de l'edifici d'una mena d'estudis que fins ara no s'han recuperat, i dels quals disposen altres grans cultures penodístiques. 7. Germinació de ticniques i recursos propers a l'anomenat «nou periodisme)) Tot just acabada la Guerra Civil madurarien les formes del reportatge novel.lat, covades durant el període de la República. Obres com la 556 Brigada Mixta dlAvel.lí Artís Gener, «Tísner», i, les Unitats de xoc de Pere Calders, fruit d'experikncies directes en el combat, són ben representatives tantmateix d'un enfocament literari que més tard es faria famós quan Tom Wolfe, molts anys més tard, l'anomenaria «nou periodismen. (Val a dir que en la nostra propia tradició nacional s'enregistren antecedents d'aquesta solució literaria en Les presons imaginaries de Pere Coromines). Josep Pla, a Destino, en castella, en la més imrnediata postguerra civil, desplegaria també fórmules en aquesta mateixa línia, com la skne d'articles basats en les seves converses amb un personatge imaginari, «la senyoreta Margot», la emodema~ noia de món dels ambients esnobs de l'estraperlisme. 8. Experiincies de periodisme de radio El creixement de la radio com a suport del periodisme rep en aquells anys republicans una formidable embranzida. Cal esmentar experikncies reeixides en aquest camp, com la de Joan Alavedra, a Radio Barcelona, amb «El fet del dia», i la de Valentí Castanys, a Radio Associació; i el brillant precedent de Joaquim Ventalló, amb la primera transmissió de futbol, l'any 1928. El tarama exigent dels joves periodistes de radio del temps de la Generalitat republicana només va tenir una continui'tat digna fora d'aquí en els anys de la immediata postguerra. El cas més excelelent fou el de Josep Manyé («Jorge Marín»), amb les seves emissions en catala i en castella a la BBC de Londres. 9. Renovació i creació de nous mitjans A banda la seva funció informativa, la radio com a mitji de comunicació social exceleleix en aquells anys per les seves iniciatives en altres camps no estrictament periodístics. La mateixa organització de les emissores centrals, feta amb criteris innovadors i rigorosos per professionals competents i entusiastes, ho confirma: Jaume Torrents, a Ridio Barcelona (fundada el 1923), i Teodor Garriga i Amadeu Serch (director d'emissions), a Radio Associació de Catalunya; així com l'acurada atenció pels continguts musicals, palesada pel fet que el primer director general de Radiodifusió nomenat per la Generalitat fos el músic Josep Fontbemat; i d'altres dades significatives, com la incorporació a Radio Associació de Catalunya, amb el carrec de director artístic, del jove compositor Joaquim Serra, ja guardonat amb els premis Concepció Rabell i Sant Jordi de composició musical. La radio dels anys de la República sabia conrear alhora els aspectes cultes i els aspectes populars. Un exemple de la primera línea de trebalí fou la revista Catalunya Radio, editada per Radio Associació, que publicava els programes (en hora catalana), eminentment musicals, de totes les grans emissores europees des dtAnglaterra fins a Rússia i Finlandia. Un exemple del vessant popular era l'impacte formidable dels personatges infantils caracteritzats per locutorsventrílocs: el «Miliu» de «Toreski» (Josep Torres), a Radio Barcelona (després de la Guerra Civil, Enric Casademon va tractar de reviure dificultosament l'experirnent amb el «Pau Pi» i el «Paulinet») i el «Maginet Pelacanyes» de Josep Maria Terrassa (a Radio Tarragona). La premsa, potser per afecte de la irrupció del mitja radiofbnic, també es va renovar substancialment. Un diari vetera com La Vanguardia es va situar en el primer lloc dels diaris de tot Espanya sota la direcció dtAgustí Calvet, «Gaziel». Josep Escuder, un periodista catala format a Nov? York, va introduir les formes del gran diari popular des de l'equip directiu d'llltima Hora. L'instant -diari vinculat a Radio Associació-, La Rambla diari vinculat a Ridio Barcelona-, La Veu del Vespre i El Matí foren altres iniciatives innovadores en la premsa d'aquells anys. En el camp de les revistes es donaven també les experikncies memorables de Just Cabot davant de Mirador, i de Carles Soldevila a D'Ací i d'Alla, revista paradigmatica. Josep Maria Planes, amb la iniciativa frustrada d'Imatges, l'any 1930, va intentar importar el model de gran revista d'actualitats a l'estil del Vu francks, quan aquest període tot just s'encetava. El seu model no va reeixir pero segur que va influir en tots els altres. Els trets determinants de la premsa s'aquells anys han estat definits pels professors Josep Lluís Gómez Mompart i Enric Marín a «Elements per a una caracterització de l'inici de la premsa diaria de masses». Narcís Clotet, en una recerca de doctorat, ha descrit, a través de l'analisi hemerografica, alguns del~ factors identificats per aquel1 treball capdavanter: irrupció en els continguts dels nous universos de la cultura popular (notícies i comentaris de cinema, radio, jazz); un disseny avancat que assumia el concepte de portada-aparador amb molts elements icbnics i crides d'informacions ampliades a l'interior; la introducció de formes de titulació moderna; un tractament dels textos on apareixen els primers «leads» i d'on s'elimina progressivament l'antiga redacció taquigrhfica, que queda limitada a les sessions parlamentanes i a les declaracions de personatges. 10. Consolidació del fotoperiodisme La competencia intuida de la radio informativa encara incipient i la millora del material fotogrific acceleraren en aquells anys l'esclat d'una gran escola catalana de fotopenodisme, representada pels Merletti (El Correo Catalán), Sagarra (La Vanguardia), Brangulí (Diario de Barcelona), Carlos Pérez de Rozas Masdéu i Josep Badosa (El Día Gráfico), i pel mític Agustí Centelles, amb les seves composicions de guerra per a La Vanguardia, obtingudes amb una de les primeres Leica, la cimera lleugera del moment. 1 1. La influencia estrangera La Guerra Civil va suposar, en aquest camp, l'ambada a Catalunya d'alguna figura capdavantera del periodisme fori, com és el cas del fotograf Robert Capa i del reporter Emest Hemingway, que establiren contactes professionals amb molts periodistes d'aquí. Els fruits d'aquesta influencia, i sobretot dels esforcos de renovació fets per la nostra gent en els anys de la República, no es van poder aprofitar, dissortadament. La por i la repressió de la postguerra, amb lleis de premsa totalment restrictives i amb «depuracions» professionals, escapcarien qualsevol brot de continuitat en la tradició de modemització periodística que era tan propia de la nostra cultura nacional.