Ressenyes

A grans trets, la proposta dels autors del legalització de les Televisions Locals a Catallibre -que no es vol com «un model acabat sinó allo que es considera adient per elaborar un ampli consens sobre la TV» (p.73)- defensa una televisió local com a servei públic ciutada i, per tant, participativa i accesible; estretament vinculada al municipi, mitjancant la titularitat municipal, encara que oberta a «fórmules contractuals entre municipis i alguna entitat ciutadana concreta)) (p.74); «que compleixi tasques educatives, informatives i culturals)); «que serveixi d'estímul a la dinarnització economica i cultural de la població» (P. 4). Per la seva banda, l'obra de Prado i Moragas és el resultat d'un treball de camp realitzat, a final dels anys vuitanta, per un equip d'investigadors dels departaments de Comunicació Audiovisual i Publicitat i Periodisme de la Universitat Autonoma de Barcelona sobre setze emissores de televisió local de Catalunya. La informació aplegada, que no es pretén pas estadísticament valida per al conjunt d'emissores locals de televisió de Catalunya, proporciona «dades qualitativament representatives de totes i cadascuna de les configuracions o models de l'experiencia)) (p.7). Després d'una contextualització de l'experiencia catalana de televisió local en l'ambit internacional, el llibre analitza en profunditat els diversos aspectes d'aquest fenomen: la genesi i les condicions d'aparició, entre les quals l'ajuntament queda definit com a factor clau per assegurar la continuitat de les iniciatives sorgides de la societat civil; les caracten'stiques (geogrifiques, socio-demografiques, economiques i polítiques) de les poblacions en que emergeix la televisió local; el sistema organitzatiu emisor, els aspectes economics, tecnologics, de programació, l'audiencia (amb els resultats d'un estudi sobre la TV de Cardedeu particularment interessants per la ngorositat de la metodologia, gens habitual en els «estudis» sobre audiencia de les televisions locals) i les iniciatives de coordinació entre emissores, sorgides «davant d'una realitat sense legislar i sense la possibilitat d'una solució a curt termini» (p.79), que es van concretar en la creació i l'establiment de la Federació prolunya. D'aquesta manera, a partir de l'analisi practica dels setze casos, es dibuixa «un model de televisió de servei públic, pluralista i oberta, de cobertura estrictament local, entesa com a un instrument de participació i accés directe, gestionada per un municipi o una entitat ciutadana comunithria, que s'abasteix de producció propia, i descarta entre els seus objectius l'afany de lucren (p. 83). Pero aquest model no és el resultat d'una iniciativa política institucional, sinó que és fniit «de la voluntat dels seus impulsors [de la televisió local] que s'autoregulen en absencia d'un marc legal adequat» (p. 83). En síntesi, doncs, les dues obres coincideixen a subratllar el paper fonamental de la societat civil en la promoció de la televisió local i l'actitud ambivalent del poder polític que, si bé d'una banda les deixa al marge de la llei, de l'altra, i en paraules de Costa, Pérez Tornero i Martínez Abadía, «alguna vegada les consentx (p. 16). Aquesta ambivalencia de les institucions polítiques *ue, a escala local, Prado i Moragas posen explícitament de manifest en afiar que «cap ajuntament no s'ha negat rotundament a col.laborar amb la TVL de la població ni, molt menys, no ha presentat una denúncia)) i, especialrnent, en remarcar que «hi ha TVL a municipis governats per tots els partits polítics de l'arc parlamentari catalb) (p. 25)- també s'observa en el fet que un organisme de l'administració, com és la Diputació de Barcelona, apareix com a editora d'una de les obres (precisament, a la col~lecció «Materials de política cultural») i com a col.laboradora en l'edició de l'altra, la recerca de base de la qual, a més, segons consta en els credits, va ser patrocinada per la Dirección de Medios de Comunicación Social de 1'Estat. Maria Corominas Badia, Lluís (1992), De la persuasió a la tematització, Barcelona, Editorial Portic. El volum que comentem és el 7 de la col.lecció «Portic/Media», l'única que es dedi- ca a publicar específicament manuals universitaris sobre comunicació en llengua catalana. L'obra esta estructurada en tres grans capítols. En el primer titulat «L'evolució dels plantejarnents tebrics en el camp de la comunicació política» s'hi estudien les concepcions histbriques de comunicació política des de la concreció de la denominada opinió pública liberal, fins a les concepcions empíriques encaminades a la creació d'una ciencia de l'opinió pública. En el segon, «Les funcions de mediació simbblica del sistema comunicatiu en les societats complexes», es fa un estudi del model sociofenomenologic de la comunicació. Finalment, en el tercer, «La perspectiva sistemica i interactiva de la comunicació política», és on s'acaba de perfilar el model conegut amb el nom de «tematització». També hi ha una bibliografia correcta que no ha estat inflada artificialment, cosa que s'agraeix; així coin unes cites a peu de pagina que contenen una informació abundosa i precisa. Lluís Badia és un jove investigador que ha estudiat molt a fons els corrents més actuals de la comunicació política. D'una manera especial aquest llibre, confegit amb una rara profunditat i solvencia entre nosaltres, ens permet accedir, per primera vegada en catala, a la recerca europea i especialment italiana, que s'ha desenvolupat recentment en aquest imbit. Ocupar-se actualment de la cornunicació política i l'opinió pública resulta especialment pertinent ja que, als nostres dies, aquestes matkries constitueixen uns dels hmbits preferents d'encontre de diverses disciplines. S'hi interesen la sociologia de la comunicació, la ciencia política, la psicologia social i també, parcialment, els sectors més estudiosos de la publicitat i el mkrqueting polític. Els motius d'aquest interes compartit entre diferents disciplines rauen, per un cantó. en la centralitat que els temes de comunicació han adquirit en les societats contemporanies, i, per un altre, a causa de la crisi i transformació de les estructures polítiques democritiques. En una epoca com la que vivim; quan la representació política esta cada dia més qüestionada, les velles estructures dels estatsnació trontollen i la democracia parlamentaria pateix una crisi pregona de la legitimitat de les funcions de discussió, de presa de decisions i d'exercici del control del poder; estudiar el paper dels mitjans de comunicaci6 com a rnitjancers entre els diversos sistemes de la societat resulta, més que important, central. Si bé els problemes que presenta la democracia contemporania són generals, el cert és que es viuen amb una intensitat especial a Italia. Les circumstancies histbriques recents, tals com el feixisme, el resultat de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, han marcat d'una manera decisiva els esdeveniments que succeeixen actualment. Podríem dir que Italia constitueix actualment un laboratori pnvilegiat d'experimentació social i política. La situació esbossada explica que la recerca que es fa en aquest país sobre la comunicació política tingui un gran interes per a tota la comunitat científica. Els investigadors italians són al davant dels probleines que, tot i que són genui'nament italians, tenen una innegable volada internacional. L'obra de Lluís Badia és el resultat de les recerques que féu de cara a la seva tesi doctoral; unes recerques que el portaren a aprofundir en el treball dels autors italians i, de manera especial, de Giorgio Grossi, de Carlo Marletti o d'altres com Gianfranco Pasquino o Franco Rositi. No és que l'obra d'aquests autors no fos coneguda entre nosaltres ni, fins i tot, glossada en algun manual1, pero el treball de Lluís Badia va molt més enlla i pot representar la incorporació en l'ambient científic del nostre país d'un corretit de recerca important, el qual ens pot permetre tractar els temes de comunicació política des de perspectives renovadores. Un dels aspectes que resten clars en l'obra que ens ocupa és la complexa relació entre el funcionalisme sistkmic de Niklas Luhmann, les evocacions de la sociofenomenologia, derivades dels treballs de Peter Berger i Thomas Luckrnann, per un cantó i la tetnatització per ' Per exemple, ha estat tractada per Enric Saperas (1987), Los efectos cognitivos de la Comunicación de tnasas, Barcelona, Ariel. un altre. També resta clar, i creiem que de manera definitiva, que tots aquests autors han abandonat la perspectiva de la influencia dels mitjans de comunicació sobre les audikncies en termes d'efectes. El tema dels efectes, central en la sociologia de la comunicació d'arrel empirista, ha estat predominant fins una kpoca recent i continua encara en alguns corrents, com, per exemple, el que presenta el paper dels mitjans de comunicació com a constructors de l'agenda de temes. En canvi, la tematització ha abandonat, i a més ho ha fet d'una manera explícita, la visió simplista d'uns mitjans com a instruments per tal de construir acords entre les audiencies. El corrent italia que ens ocupa, tal com resta perfectament pales en l'obra de Lluís Badia, ens permet situar el paper de la comunicació social des d'una perspectiva simbblica, d'acord amb la complexitat que presenten les societats contemporhnies. D'altra banda, fa possible plantejar el problema de l'objectivitat dels continguts periodístics des d'unes perspectives que permeten superar els termes extrems i excessivament esquematics de veritat o de mentida. En el món actual el sistema polític ha sofert unes transformacions pregones, tal com apunthvem més amunt, també el sistema comunicatiu s'ha ampliat i ha augmentat el seu paper de mitjancer entre el sistema polític i la societat. La mediació que fan els mitjans de comunicació, amb totes les seves estructures professionals i tkcniques, no es pot entendre d'una manera simple; no podem pensar que les seves funcions restin redui'des a les de constituir una simple caixa de ressonhcia del que passa als diferents sectors de la societat, ni tampoc que constitueixin només uns mitjans persuasius o manipuladors. La participació activa dels mitjans de comunicació és complicada i cap de les imatges tebriques de que disposhvem fins ara no ens la podia explicar sinó era d'una manera parcial. La tematització permet integrar d'una manera coherent les diferents instancies que participen en la determinació dels processos de comunicació política. En primer terme, l'origen dels temes com a resultat d'una complicada trama de relacions entre diversos sectors de la societat i, d'una manera especial, els sistemes polític i comunicatiu. Aquesta part del procés inclou l'acció professional dels periodistes; una acció que inclou les rutines professionals, pero que les transcendeix llargament. Cal pensar que els penodistes, i el sistema comunicatiu en el seu conjunt, estan legitimats socialment per realitzar les tasques de mediació simbblica que són pertinents en la comunicació política. Després hi hauria els temes d'agenda relacionats amb la manera com es presenten i també les estrategies que s'apliquen per a la captació de l'atenció de les audiencies. Finalment, hi hauria les funcions de tematització prbpiament dites, basades en l'exercici de l'opinió, en la complimentació dels temes, a contemplar-los des de perspectives diverses. A partir d'aquests conceptes, pcdem plantejar-nos de manera nova el tema de l'opinió pública. Actualment aquest fenomen ja no es pot tractar en termes de discussió racional entre públics opinants; tampoc no l'hem de veure exclusivament com el resultat d'una acció propagandística. La tematització ens permet un plantejament estructural, sense haver de caure en el formalisme radical que hi ha en Niklas Luhmann. Amb els trebalkitalians podem contemplar com els diferents sectors socials participen en la definició dels temes i en l'acció de situar-los en el centre de l'atenció pública. Amb l'obra de Lluís Badia tenim un instrument per comprendre millor la tematització, deslligant-la de l'agenda setting, amb la qual de vegades es confon; grhcies al seu treball, també podem foragitar l'esquematisme amb que havíem tractat les relacions entre el funcionalisme sistkmic i les funcions de tematització. Tot aixb ha de servir perque millorem, tots plegats, el coneixement que tenim dels corrents contemporanis. El fet de disposar de manuals universitaris com el que ens ocupa, representa posseir instruments útils per millorar l'ensenyament que oferim als estudiants de comunicació. Jordi Berrio