Ressenyes

les empreses periodístiques o, dit altrament, queda per aclarir quines han estat i són les relacions dels grups econbmics poderosos amb les empreses periodístiques. Els mecenes del periodisme valencii, els lligams econbmics d'aquests mecenes amb els interessos polítics, la diversitat periodística relacionada amb la diversitat de grups de poder haurien estat potser alguns dels aspectes interessants a dilucidar per entendre qui ha controlat la premsa del País Valencia histbricament, qui la controla a hores d'ara i que s'ha aconseguit mitjancant aquest control. L'últim apartat, «Prensa Cultura y Lenguajes» esta dedicat a la relació entre premsa i cultura en un sentit ampli. També és un apartat poc definit, un altre calaix de sastre, on s'entrecreuen ponencies histbnco-socials amb consideracions sobre els llibres d'estil i el discurs publicitari. Disseny gr?ific, fotopenodisme i reflexions sobre el periodisme i el periodista valencia actual conformen un aparador poc sistematic del que hom podria esperar en aquest darrer bloc, tot i que les ponencies corresponen a especialistes molt rellevants, com Carlos Pérez de Rozas, José Fernández Beaumont, Lorenzo Vilches, Amparo Tuñón i Josep M. Casasús. Hi trobem també alguns estudis de premsa valenciana en relació amb els fets culturals més significatius dels darrers temps. Pedro J. de La Peña analitza la relació entre periodista i escriptor a partir d'una analisi de la premsa valenciana actual més significativa. Una altra ponencia destacable és la de Xavier Paniagua «Ideología y prensa obrera», en la qual hi ha una relació dels peribdics obrers espanyols des de 1870 al 193 1. Paniagua exposa les necessitats dels obrers de canalitzar les reivindicacions a través de la premsa i historia molt resumidament aquest moviment a partir de les publicacions obreres més reeixides. La ponencia de Vicent Franch i Ferrer «Premsa i nacionalisme valenciin fa un tractament de la instrumentalització del moviment nacionalista per part del periodisme valencia dels darrers temps. Aquesta és l'única ponencia dedicada a un fet histbric tan global i trascendent en el món del periodisme valencia, ja que correspon a una realitat que ha monopolitzat la discussió política en els darrers quinze anys. Franch i Ferrer atribueix a la feblesa del moviment nacionalista valencih la incapacitat de crear els brgans penodístics capacos de frenar la instrumetitalització del fet nacional que especialment la premsa dikria valenciana ha forjat amb la complicitat dels partits hegembnics valencians. Com podem comprovar, a «Prensa, Cultura y Lenguajes», s'hi aprofita un títol ambigu -pero forca mereixedor d'uria anhli- si més centrada i consistentper tractar alguns aspectes del periodisme que podien haver-se encabit millor en el primer apartat, encara que cal reconeixer-hi una coherencia més gran que en l'anterior bloc. De les comunicacions, caldria destacar-ne especialment la dedicada per Josep Lluís Gómez Mompart al primer i únic diari en catalh fet al País Valencia al llarg de la historia. Es tracta de L'Hora, diari aparegut l'atiy 1936 i que va traure només tres números, pero que culmina una llarga trajectbria periodística en catalh, comencada en 1838 per Josep M. Bonilla amb El Mole. El Segon Congrés Internacional de Comunicació Social es celebrara a Castelló el novembre de 1994. Esperem, doncs, que un nou congrés d'histona de la premsa valenciana siga capa$ de continuar en aquesta línia d'analisi, esclaresca les mancances de la historia del periodisme valencih i done l'oportunitat que nous histonadors s'engresquen en un treball tan interessant i necessari per coneixer alguns aspectes de la cultura de masses del País Valencia i d'altres indrets. Mavi Dolc i Gastaldo Tavera, Susama (1992), Solidaridad obrera. El fer-se i desfer-se d'un diari ai~arco-sindi- calista (1915-19391, Barcelona, Diputació de Barcelona/Col.legi de periodistes de Catalunya, Co1,lecció Vaixells de paper, núm. 11, 1992. La historia de la nostra prernsa, de la premsa de Catalunya, escrita en catala o en espanyol 4 en alemany, si s'escaigués-, malgrat els avenCos fets des de la publicació del pou sense fons que representi el Torrent i Tasis (1966), té encara un defecte de primera magnitud: la manca de monografies sobre alguns dels nostres diaris principals -mencio- nem La veu de Catalunya, La humanitat o El diluvio, si cal desfer-nos de tres cartes fermes. Doncs bé, Susanna Tavera ha corregit un aspecte essencial d'aquesta gran mancaqa, en proposar-se d'historiar, per primera vegada de manera completa, la vida del més emblemhtic diari obrer de Catalunya, la Soli, en els anys de la seva mhxima incardinació en la societat catalana (del seu naixement a la fi de la guerra civil, prescindint de les seves etapes posteriors d'exili i de represa des de la transició postfranquista). I dic echistoriar la vidav perqub, com la mateixa autora ens adverteix en la introducció, la forma escollida per la confecció del seu treball ha estat l'ccopció biografica,,. En efecte, és la vida de la publicació allb que l'autora ens ofereix en el seu llibre. Ens parla essencialment de la relació entre La Soli i el moviment obrer catala en la seva vessant hegembnica anarco-sindicalista. De com el diari fou des de la seva fundació (1910, encara que preexistí com a setmanari de la barcelonina Federació local de societats de resistbncia ccsolidaridad obrera,, des del 1907) el cc6rgano de las sociedades obreras,, adherides a la CNT, i després (de manera definitivament estructurada des del Congrbs de Sants del 1919), ccórgano de la Confederación regional del trabajo de Cataluña,, i ecportavoz de la Confederación nacional del trabajo de Espafia,,. Cosa que significh, d'antuvi, l'existbncia d'una dinhica dialbctica entre la direcció-re- dacció del diari, la direcció anarco-sindicalis- ta i els sindicats com a tals. I, més tard, sobretot durant la república, de la FAI i del Moviment llibertari -amb majúscula i també en minúscula. En aquest aspecte, el llibre ens proporciona un seguiment de les línees polítiques mestres i dels conflictes interns en el moviment sindicalista i llibertari catalans de la segona, tercera i quarta dbcada del segle. En relació amb aixb, un altre terreny del qual s'ocupa l'obra de Susanna Tavera és el de la direcció i la redacció del diari. Aquí ens ofereix un seguit d'elements biogrhfics dels seus diferents directors (s'ocupa especialment de Pestafia, Peiró, Alaiz i Toryho) i d'alguns dels col.laboradors més importants (Samblancat, els Montseny, Sender), alhora que fa una avaluació global dels seus orígens geogrifics, socials i profesionals -assenyalant- nos que n'hi havia un bon tou que no eren obrers i com molts procedien de la immigració econbmica o inteblectual. El tema de la professionalitat és analitzat molt de prop, esbandint el possible mite de l'espontaneisme dels autors de la Soli; per contra, mostra com molts dels seus directors i col.laboradors principals foren periodistes de professió --o s'hi tornaren- i com fins hi tot esdevingueren tebrics del periodisme -Felipe Alaiz, amb el seu Cómo se hace un diario, en seria el cas més vistent. Un altre dels aspectes examinats pel llibre són els temes diríem ceempresarials* del diari, generalment a partir de membries, informes i balan~os de la CNT, és a dir, amb fonts de la prbpia ceempresan. Així, podem seguir l'evolució de les tirades, de certa volada en el període 1930-1936 (entre 20.000 i 40.000 exemplars), i que en moments d'ebullició obrera (1919 o 1936) arriba o superh els 100.000 exemplars. També se'ns parla de l'acció de la censura i dels periodes de no aparició del diari a causa de suspensions governatives, que foren de molta durada (setembre 191 1-maig 1913; gener-abril 19 18; octubre-novembre 1923; abril 1924-agost 1930; més d'un any, distribuit en 7 períodes principals, entre 1930 i 1939) i, per tant, repercutiren molt negativament en la marxa de la publicació. Igualment hi ha un intent de contextualitzar la Soli en el marc de l'ecosistema de comunicació de l'bpoca, especialment del sistema d'informació escrita, la premsa. Potser aquest és el terreny més poc reeixit de l'obra, posat que es limita a consideracions generals o a alguna comparació escadussera puntual amb d'altres publicacions. Tampoc no s'intenta una anhlisi del discurs periodístic que ofereix el diari, ni de la seva recepci6 per part del lectorat, la composició del qual, d'altra banda, es dóna per suposada i no mereix cap estudi específic. Finalment, hagués estat útil una relació dels col~laboradors del diari, co~n també un índex onomhstic de les persones que apareixen al llibre. Francesc Espinet Velázquez García-Talavera, Teresa (1992), Los políticos y la televisión, Barcelona, Ariel. La definición de la entrevista política en cuanto a género específico, entendida como una de las modalidades de la interacción cara a cara pero rnediada, en este caso, por los códigos de la televisión, constituye el objetivo del libro de Teresa Velázquez. Un objetivo que la autora no pierde de vista en ningún momento a lo largo de las páginas en las que previamente traza la metodología del análisis que propone. El rigor y el interés de las referencias utilizadas con los que se va construyendo la exposición de las teorías y aportaciones de diferentes saberes, que la profesora Velázquez sitúa en la base de su propia propuesta, originan un verdadero proyecto de estudio interdisciplinar en el que dichas referencias teórico-metodológicas no están destinadas aquí ni a legitimar ni a embellecer el texto, sino a construir los principios del análisis. Se trata, pues, de una obra densa, pero cuidada hasta en los mínimos particulares y que contiene, por tanto, diferentes niveles de lectura. Por un lado, la descripción y el análisis de las entrevistas propiamente dicho poseen, además de un evidente valor académico (pues se trata de un verdadero modelo de interpretación de un texto televisivo), un interés que podríamos calificar de periodístico, por la claridad de la exposición, la representatividad de la muestra de análisis (que se extiende desde 1981 hasta 1989) y lo apropiado de los ejemplos presentados. Así mismo, el papel central que se le atribuye al espectador, el análisis de las estrategias del emisor y la exposición detallada de los roles y funciones desempeñados por el entrevistador y el entrevistado, constituyen, sin duda, una valiosa aportación para los profesionales de la información. Por otra parte, la riqueza de las teorías y de los presupuestos en los que se basa este trabajo, que su autora consigue concretar en sus elementos esenciales, satisface las exigencias de los investigadores y hace de esta obra un útil instrumento de consulta y repaso para los estudiosos de la comunicación. El libro está dividido en cuatro partes, más un anexo en el que se describen y se transcriben todas las entrevistas analizadas. En el primer capítulo («La comunicación de masas como discurso social))), Velázquez analiza los conceptos de «realidad» y «realidad social» que le van a servir de marco para situar la entrevista política televisiva. La definición de «mundo» de Wittgenstein y de lo «social» de Watzlawick constituyen el punto de partida de un recorrido que, a través de la fenomenología (Berger y Luckrnann) y algunas de las teorías sobre los efectos cognitivos (tematización, agenda setting, etc.), está destinado a enfocar con precisión la hipótesis de la que parte este estudio: la naturaleza dialógica de la entrevista. Bajtín representa uno de los soportes teóricos más importantes de esta obra y la noción de intertextualidad aparece como la clave para comprender la complejidad de las relaciones entre las diferentes «voces» que se entrecruzan en el texto. En el segundo capítulo («El discurso televisivo como forma específica del discurso comunicativo de masas») se examinan, en primer lugar, las características del macrodiscurso televisivo, que se distingue sobre todo por la pluralidad de los géneros y los lenguajes que engloba. A partir del examen de las características del medio y las diferentes formas que adquiere el dialoguismo en la televisión, la autora traza un cuadro de los elementos discursivos de la entrevista en televisión -que procede de la confrontación entre las semejanzas y las diferencias de la conversación y la entrevistaque le pennite determinar la estructura diaiógica televisiva. Una dialógica ficticia que simula el estilo de la conversación y que, junto a los escenarios en los que se realizan las entrevistas (cuya tipología propone la autora) y la adopción del estilo persuasivo del discurso político, caracterizan la entrevista.