Ressenyes

o les monografies, ii permet un equiiibn eficac entre la descripció minuciosa i l'anhlisi general. El plantejament és decidit i vigorós. Sense especular amb dubtes retbrics o potsers protectors. L'autor apunta i dispara. ~ns explica un procés de transformació social global a partir d'un ernfasi clar en el factor sistema de cultura-comunicació. 1 la premsa i el periodisme hi apareixen simulthniament com a símptoma del canvi i com a principalíssim agent de renovació i modernització; com a protagonistes centrals de la massificació. En un context com aquest, la multiplicació de les capcaleres, l'increment de les tirades, el creixement de les plantilles i la seva professionalització, l'aparició de noves seccions, la metamorfosi de les pautes morfosintiictiques en la «fabricación de la informació periodística... tot pren un sentit precís que nrexplica la tendencia, la contundencia i, finalment, la gran repercussió: el sorgiment de la societat de coinunicació de masses a Cataliinya. Aquest treball ha merescut el reconeixement de 1'Institut d'Estudis Catalans amb l'obtenció del premi Joan Givanell, el mes important dels que es convoquen a Catalunya en l'kmbit d'Histbria de la Premsa. El resultat és aquest llibre que proporciona informació rigorosa, ajuda a repensar el període i permet fer un salt endavant als estudis d'iiistbria de la Comunicacio. J. M. Tresserras Laguna, A.; López, A. (eds.) (1992), Doscents anys de premsa valenciana. I Congrés Internacional de Periodisme. Actes. Valencia, 1990. Valencia, Generalitat Valenciana. Hom pot considerar que la historia de la comunicació social al País Valencia constitueix un objecte d'estudi nou per als historiador~ valencians. Fins ara, els estudis de publicacions penodiques han estat prhcticament inexistents tot i que la tradició periodística valenciana 6s llarga, interessant, innovadora i clarament influent en els devenirs de les classes polítiques dirigents i, per descomptat, de les populars. Pocs historiadors com Ricard Blasco han dedicat el seu neguit investigador a desempolsegar de les hemeroteques algunes de les publicacions valencianes més significatives, les han esfullat i interpretat en el seu temps i les han analitzat des de la perspectiva de la cultura de masses. Pero és també cert que la premsa valenciana ha constitui't el suport documental més fiable de reconstrucció histbrica per a investigadors del nacionaiisme valenciii, com Alfons Cucó i Vicent Franch i Ferrer, i de la literatura catalana, com Josep Iborra, Vicent Simbor, Manuel Aznar i el mateix Joan Fuster. Dos-cents anys de premsa valenciana és un recull de ponencies i comunicacions presentades al Primer Congrés ~nternacional d'Histbria de la Premsa que tingué lloc a Valencia el desembre de 1990 amb l'excusa de la celebració del segon centenari de l'apanció del primer diari valencih, el Diario de Valencia. L'edició d'aquest volum ha ariat a ckec d'Antonio Laguna i A. López, tots dos professors de la Facultat de Ciencies de la Informació del CEU San Pablo. El Congrés que ha propiciat aquest recuil forca generós de ponencies i comunicacions va ser estructurat en tres eixos fonamentals, el primer va ser dedicat a les relacions de la premsa amb aspectes socio-polítics, el segon analitzava els aspectes sbcio-econbrnics i l'últim constitula una miscel.lania de qüestions molt diverses englobades sota el lema de cultura i llenguatges. Aquesta és també l'estructuració del recull de les ponencies i comunicacions Dos-cents anys de premsa valenciana, que s'obre amb un record als artífexs de la primera gesta periodística valenciana d'una certa magnitud, el Diario de Valencia. El primer apartat, doncs, «Prensa, Sociedad y Política es compon de wit ponencies encapcalades per una analisi de Ricard Blasco sobre les mancances de la histbria del penodisme valencih. Blasco reconstrueix el naixement del Diario de Valencia, anaiitza les causes que van produir-ne l'aparició i la consoiidació en una societat gens habituada a la lectura de la premsa diana. També hi aporta dades molt interessants sobre les expectatives i els recels del govern quant a l'aparició del Diario. Ponencies i comunicacions tracten aspectes diferents de la Valencia periodística, de periodisme en castella, sobretot. El Diario de Valencia és objecte d'estudi des de diverses perspectives, perb també altres tipus de treballs recorden i reivindiquen una premsa poc coneguda per especialitzada, corn la taurina, o per minoritaria, corn la premsa política i pretesament independent. La Valencia liberal és tractada periodísticament per la premsa satírica de Bernat i Baldoví, ja que dues comunicacions estudien la projeccció d'aquesta premsa que en la Valencia d'aleshores va ser clarament influent pel seu caracter popular i massiu. Sobta, perb, que Josep M. Bonilla, considerat corn el millor periodista liberal, iniciador de la premsa en catala del País Valencia i figura periodística de primera línia en aquel1 temps, no meresca la consideració de cap estudi en un conjunt tant voluminós de ponencies d'historia de la premsa. La importancia de la premsa satírica corn a organ contestatan fou un fenomen forca generalitzat també a Catalunya, on publicacions corn La Bugadera van tenir un cert resso social. Lluís Albert Chillón, Francesc Espinet i Joan Manuel Tresserras presenten un estudi sobre un manuscnt de La Bugadera, en que un grup de joves tertulians de 1900, disconformes arnb l'herencia modernista, exposaven els seus punts de vista. Altres ponencies d'aquest apartat analitzen les relacions entre premsa i poder polític, corn la de Celso Almuiña i José A. Piqueras, que fan coincidir l'aparició de la premsa valenciana i d'altres indrets de 1'Estat arnb la consolidació de la burgesia, que la utilitza corn a instrument polític. Tot relacionat arnb aquest aspecte, Enric Marín fa una reflexió sobre la importancia del discurs periodístic en la consolidació de la societat actual. Marín relaciona la política informativa arnb la política comunicativa i fa una proposta d'estrategia comunicativa progressista. De tots tres apartats, és aquest el que resulta més coherent i suggestiu globalment, perque aporta dades per a la interpretació de la premsa dins del context histbric passat i present, planteja alternatives i propostes de futur i analitza les relacions entre el poder polític i el poder comunicatiu. El segon apartat, ((Prensa y Economia», compta arnb diversos estudis historics d'interes. Si tenim en compte que la premsa valenciana és una materia nova corn a disciplina d'analisi, pren sentit, doncs, que s'hi dediquen ponencies a exposar materials d'investigació d'historia de la premsa de primera ma, corn el d'Altabella Hernández. En el mateix sentit, la ponencia de Gabriel Galdón constitueix una proposta de creació de material documental des de 1790 fins als nostres dies. Galdón proposa que tant els materials hemerografics que es recopilen corn els bibliografics que es puguen crear siguen tractats de la manera més convenient per facilitar-ne l'accés públic. La dificultat d'accedir a material periodístic és un entrebanc difícil de superar per a l'historiador de la premsa. Fins fa poc temps no s'ha comenqat a microfilmar el material periodístic i, per tant, les publicacions antigues són gairebé impossibles de consultar, ja que corren el perill de quedar-se entre els dits de l'investigador. Curiosament, perb, les biblioteques del País Valencia que tenen material hemer~gr~c donen moltes facilitats als investigadors, a excepció de la biblioteca de 1'Ajuntament de Valencia, Serrano Morales, on les dificultats són de vegades insuperables. Crida l'atenció en aquest apartat que hi haja tan poca cosa respecte al periodisme econbmic valencia. Passat, present i futur es barregen totalment, encara que el present decanta la balanca cap al seu cantó. Hi podem trobar estudis historics de premsa valencianista de principis de segle barrejats arnb estudis de fets actuals vistos per la premsa valenciana, reflexions sobre la publicitat i les noves tecnologies; des del conflicte lingüístic de Canal 9 vist pels diaris, a les esqueles en el Diario de Valencia; des del nou periodisme valencia, als nous herois socials creats pels mitjans de comunicació. Es tracta, doncs, d'un apartat poc consistent, on es tracten qüestions relacionades molt tangencialment -i no sempre- arnb l'epígraf on se subscriuen i deixa de banda, en canvi, aspectes basics de l'economia valenciana que donarien resposta al perque i al corn de la premsa del país. S'hi troba a faltar, doncs, un desxiframent de les claus economiques que moveren i mouen els fils de les empreses periodístiques o, dit altrament, queda per aclarir quines han estat i són les relacions dels grups econbmics poderosos amb les empreses periodístiques. Els mecenes del periodisme valencii, els lligams econbmics d'aquests mecenes amb els interessos polítics, la diversitat periodística relacionada amb la diversitat de grups de poder haurien estat potser alguns dels aspectes interessants a dilucidar per entendre qui ha controlat la premsa del País Valencia histbricament, qui la controla a hores d'ara i que s'ha aconseguit mitjancant aquest control. L'últim apartat, «Prensa Cultura y Lenguajes» esta dedicat a la relació entre premsa i cultura en un sentit ampli. També és un apartat poc definit, un altre calaix de sastre, on s'entrecreuen ponencies histbnco-socials amb consideracions sobre els llibres d'estil i el discurs publicitari. Disseny gr?ific, fotopenodisme i reflexions sobre el periodisme i el periodista valencia actual conformen un aparador poc sistematic del que hom podria esperar en aquest darrer bloc, tot i que les ponencies corresponen a especialistes molt rellevants, com Carlos Pérez de Rozas, José Fernández Beaumont, Lorenzo Vilches, Amparo Tuñón i Josep M. Casasús. Hi trobem també alguns estudis de premsa valenciana en relació amb els fets culturals més significatius dels darrers temps. Pedro J. de La Peña analitza la relació entre periodista i escriptor a partir d'una analisi de la premsa valenciana actual més significativa. Una altra ponencia destacable és la de Xavier Paniagua «Ideología y prensa obrera», en la qual hi ha una relació dels peribdics obrers espanyols des de 1870 al 193 1. Paniagua exposa les necessitats dels obrers de canalitzar les reivindicacions a través de la premsa i historia molt resumidament aquest moviment a partir de les publicacions obreres més reeixides. La ponencia de Vicent Franch i Ferrer «Premsa i nacionalisme valenciin fa un tractament de la instrumentalització del moviment nacionalista per part del periodisme valencia dels darrers temps. Aquesta és l'única ponencia dedicada a un fet histbric tan global i trascendent en el món del periodisme valencia, ja que correspon a una realitat que ha monopolitzat la discussió política en els darrers quinze anys. Franch i Ferrer atribueix a la feblesa del moviment nacionalista valencih la incapacitat de crear els brgans penodístics capacos de frenar la instrumetitalització del fet nacional que especialment la premsa dikria valenciana ha forjat amb la complicitat dels partits hegembnics valencians. Com podem comprovar, a «Prensa, Cultura y Lenguajes», s'hi aprofita un títol ambigu -pero forca mereixedor d'uria anhli- si més centrada i consistentper tractar alguns aspectes del periodisme que podien haver-se encabit millor en el primer apartat, encara que cal reconeixer-hi una coherencia més gran que en l'anterior bloc. De les comunicacions, caldria destacar-ne especialment la dedicada per Josep Lluís Gómez Mompart al primer i únic diari en catalh fet al País Valencia al llarg de la historia. Es tracta de L'Hora, diari aparegut l'atiy 1936 i que va traure només tres números, pero que culmina una llarga trajectbria periodística en catalh, comencada en 1838 per Josep M. Bonilla amb El Mole. El Segon Congrés Internacional de Comunicació Social es celebrara a Castelló el novembre de 1994. Esperem, doncs, que un nou congrés d'histona de la premsa valenciana siga capa$ de continuar en aquesta línia d'analisi, esclaresca les mancances de la historia del periodisme valencih i done l'oportunitat que nous histonadors s'engresquen en un treball tan interessant i necessari per coneixer alguns aspectes de la cultura de masses del País Valencia i d'altres indrets. Mavi Dolc i Gastaldo Tavera, Susama (1992), Solidaridad obrera. El fer-se i desfer-se d'un diari ai~arco-sindi- calista (1915-19391, Barcelona, Diputació de Barcelona/Col.legi de periodistes de Catalunya, Co1,lecció Vaixells de paper, núm. 11, 1992. La historia de la nostra prernsa, de la premsa de Catalunya, escrita en catala o en espanyol 4 en alemany, si s'escaigués-,