Algunes aportacions al coneixement de l'Escola de Chicago

ESTUDIS Anklisi 16, 1994, 151-161 ALGUNES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE L'ESCOLA DE CHICAGO Jordi Berrio Introducció L'Escola de Chicago no és gaire coneguda ni reconeguda a Europa, tampoc ho és als Estats Units, cosa, aquesta darrera, que resulta paradoxal, ja que els sociblegs que la componen, juntament amb els filbsofs que constitueixen la seva ascendkncia intel.lectua1, els pragmatistes, representen el corrent més genuí del gran país america. Una vegada fetes les afirmacions presents, ens cal afegir que tot aixb no té res a veure amb l'interks objectiu que presenten els seus estudis. El conjunt que compon l'obra dels filbsofs pragmatistes, els microsociblegs de Chicago i els psicblegs socials que pertanyen a l'interaccionisme simbblic representa un cos tebnc de gran vigoria i interks; un interks que ve subratllat, als nostres dies, a causa de les influkncies sobre alguns dels corrents de recerca que es desenvolupen actualment, les quals influkncies ens proposem de fer paleses en aquest text. No cal dir que les influkncies enunciades s'exerceixen especialment sobre la recerca que es fa als Estats Units, pero també, encara que en menor escala, sobre l'europea. No voldria finir aquesta introducció sense deixar ben clar que el que té a les mans el lector no és sinó un text introductori que, de manera fonamental, pretén provocar l'interks dels professors més joves per aquest corrent intel.lectua1, estimular-ne estudis ultenors i, si s'escau, facilitar-ne la introducció ens els programes universitaris catalans. Una pinzellada histbrica L'Escola de Chicago1 desenvolupa la seva tasca més fructífera entre les dues guerres; després decaigué i practicament s'extingí, tot i que alguns corrents, tals com l'interaccionisme simbblic o l'etnometodologia, que han mantingut la seva vigencia fins ' Trobarem visions generals de 1'Escola de Chicago a Anthony Giddens, 1990; Alvin W. Gouldner, 1978 i Jeffrey C. Alexander, 1992. als nostres dies, els podem considerar en certa manera continuadors o, si més no, evocador~ d'una manera de tractar les relacions dels individus amb la comunitat. En aquest treball, perb, en volem destacar la primera etapa, menys coneguda, pero no per aixo faltada d'interes, ans al contrari. Malgrat que els grans autors funcionalistes nordamericans posteriors, corn Parsons o Merton no van valorar aquest corrent sociolbgic tal corn es mereixia; malgrat també que l'anomenada «sociologia academica» relega la microsociologia dels autors pragmatistes a una desconsideració remarcable, la realitat és que aquesta darrera ha influit la sociologia del Ve11 i del Nou Continent molt mes del que es podria pensar en altres epoques. una de les constatacions que cal fer, i que dóna la mesura de la importancia de la seva obra, és que els autors de 1'Escola de Chicago han estat dels primers2 que s'han adonat de la importancia del penodisme i de les notícies dins la societat de massa. La denominada ((Escola de Chicagox era formada per Robert E. Park, R. Mackenzie, Charles Horton Cooley, Ernest W. Burgess i E. W. Bogardus corn a autors més importants. Tot i que tractaren un venta11 molt ampli de temes, són remarcables els seus treballs sobre sociologia urbana: un tema molt important per a la societat nord-amencana formada per allaus d'immigrants d'orígens diversos que formaven grans conurbacions. Els problemes de la integració social i de l'anomia queja s'expenmentaven dins les noves condicions socials que presentava la vida urbana centraren el seu interes científic primordial. A diferencia dels funcionalistes corn Parsons o Merton que pouaren basicament en les fonts de la tradició sociolbgica europea, els autors de 1'~scola de Chicago són el resultat més directe d'una tradició intel.lectua1 genuinament nord-americana. El pragmatisme és la principal font filosbfica que fonamentarh la sociologia urbana dels autors que ens ocupen. No és cert, doncs, tal corn s'ha dit, que aquesta tradició sigui, simplement, el resultat de la influencia d'alguns dels grans socio¡egs europeus, corn Ferdinand Tonnies, Georg Simmel o Émile Durkheim, tot i que els prestaren l'atenció que mereixien. El pragmatisme corn a filosofia, diguem-ne de professionals, o corn a cultura pregona estesa a tots els nivells, ha conformat intensament la mentalitat nord-america- - na. Salvant totes les excepcions que calgui, hi ha, al gran país america, un fort prejudici antiespeculatiu, el qual ha conformat en gran manera el treball dels seus filosofs i científics. En aquest sentit, creiem que l'escola que ens ocupa 6s un exemple perfecte del que comentem. L'Escola de Chicago fou un corrent sociolbgic que intenta de resoldre problemes que es plantejaven d'una manera específica als Estats Units, una nació que experimentava un desenvolupanlent espectacular des de les perspectives econbmica, social en general i, gosaríem dir, vital; una nació que s'estava consolidant des dels orígens diversos de l'ernigració. Precisament, la integració de les masses immigrades que pertanyien a nacions, cultures i, fins i tot, races diferents plantejava problemes completament nous. Podríem dir que en aquest procés la innovació social era el que dominava als Estats Units, No són els únics, ja que a Alemanya la publicística de fet es mou per un cam' semblant, tot i que des de perspectives tebriques diferents. un país en el qual tot semblava posible; en canvi, a les societats europees la tradició seguia mantenint un pes molt rnés important. Aquestes diferencies es manifestaven tant en la cultura popular com en la científica. En aquest sentit, és interessant de ressaltar que la sociologia als Estats Units, a diferencia del que passava a Europa, impregna profundament tota la societat i no només els cercles universitak Aquest fet, per el1 mateix, explica la gran florida que conegué aquesta ciencia a l'altra banda de I'Atlantic, tot i que els seus ongens foren, naturalment, europeus. La filosofia pragmatista El pragmatisme és una filosofia de l'acció que pretén desmuntar el programa, idealista en el fons, iniciat amb Descartes. No podem despendre'ns dels nostres prejudicis, afirmara Charles S. Peirce. Ens caldril dubtar, pero ha de ser un dubte operatiu que ens ajudi a deixar de banda els problemes insolubles i que ens permeti, en canvi, solucionar els que són concrets i que han sorgit en el curs de l'acció social. Probablement Peirce és el filbsof pragmatista més important, pero no tingué influencia sobre els sociblegs; una mica més gran, encara que poc concretada, en tingué Williarn James, un altre dels grans autors pragmatistes. Pero les influencies fonamentals sobre la sociologia i, específicament, sobre 1'Escola de Chicago es deuen de manera principal a George Herbert Mead i a John Dewey. La causa del seu predicament es deu a les orientacions biolbgiques i socials que donaren als seus estudis. Mead i Dewey eren filbsofs pragmatistes, els primer, a més, era un psicbleg social. Pertanyen a una tradició filosbfica que es remunta a Aristotil i que, en els temps modems, té com a representants Bemand Russell o Alfred Whitehead; una tradició que no creu que hi hagi diferencies essencials entre ciencia i filosofia. Dewey nega el dualisme de Descartes a través d'una recerca efectiva que connecti les diferents regions de l'experiencia. Mead havia afirmat que la filosofia sempre ha estat l'intent d'interpretar el coneixement rnés segur d'una epoca determinada, i aquest era, a finals del segle XIX, la teona biologica de l'evolució3. L'evolucionisme, aplicat a la filosofia pels pragmatistes, significava que no només l'organisme humh sinó tot l'home complet, l'esperit inclbs, ha de ser interpretat a la llum dels processos evolutius. Es així que emergeix la noció de conducta com a eix central que uneix els diferents aspectes de l'home. El model pragmatista de l'acció és basat en la concepció de les diferents funcions psíquiques i biolbgiques en general, de cara a resoldre els problemes de la conducta de l'individu a través d'un model d'interpretació unificat. Dewey critica el model de l'arc reflex perque separa els diferents components de l'acció, mentre que el1 hi situa també els fenbmens de la consciencia destinats a definir les finalitats que pretenen assolir les accions. Tot aixb dibuixa un naturalisme empíric edificat sobre les dades que proporcionen les diferents ciencies de la conducta (biologia, psicologia, sociologia). La filosofia pragmhtica es caractentza en el pla epistemolbgic per una confianca en el MORRIS, Charles W. 1982, p. 23 metode experimental. Tanmateix, en la versió pragmatista de l'acció es va molt més en112 de la simple experimentació, endinsant-se en els aspectes ktics de la conducta dins la societat democratica; hi ha una doble preocupació pels fets i els valors, així corn una concepció del problema moral contemporani corn a reorientació i reformulació dels béns humans en termes d'actituds i resultats del mktode experimental4. El model d'experiencia que dibuixa el filbsof pragmatista nord-america resulta útil per ernmarcar les accions socialitzadores de l'educació formal, així corn tambC les informals exercides pels rnitjans de comunicació. En els estudis sobre el penodisme que es desenvoluparen posteriorment sobre la base de la seva obra es plantejaren les notícies penodístiques corn a model d'experikncia pragmatica. D'aquesta manera es dibuixa un domini, conformat per la comunicació periodística i els fenbmens de l'opinió pública, en el qual s'articulen qüestions de coneixement amb d'altres de models de conducta etica. Tal corn es pot veure es tracta d'una sociologia del coneixement elaborada sobre practiques socials concretes, corn pot ser el periodisme o les converses en les relacions en els grups primaris; una sociologia del coneixement que deixa de banda els grans problemes sobre les condicions socials del coneixement que ha desenvolupat el marxisme o entorn a les concepcions d'aquest corrent. El periodisme corn a model d'acció pragmatica Park va ser, durant molts anys, el cap de fila de 1'Escola. Havia rebut la influencia de Dewey i de Mead; marxa a Alemanya on es doctora en contacte amb els grans mestres de la sociologia. Era un inte1,lectual progressista que coneixia els problemes de les rninories que hi havia als Estats Units. Interessat en els estudis sobre psicologia de les multituds, Park conegué els treballs que es feien a Europa sobre aquest tema. Gustave Le Bon, Sigmund Freud o José Ortega y Gasset havien fet sengles denúncies sobre el penll que creien que hi havia en les noves congregacions massives d'individus. En general, els sectors socials dirigents europeus i els seus intel.lectuals veien amb por la pujada de nivel1 histbric de les classes populars, convertides pejorativament en massa. Pel seu cantó, el socibleg nord-america creia en la democracia, i considerava que existia la possibilitat de conducta racional en els processos de presa de decisisns csl~lectives dins de les noves societats engrandides. A la societat de massa que es dibuixa corn una associació moderna, proposa la societat democraticament integrada, car el1 creia de manera fenna en les possibilitats creatives de les masses i en la capacitat de la discussió pública destinada a l'aclariment dels processos socials. S'interessa per l'opinió,pública i el periodisme donada la condició de discussió pública que signifiquen. Es per aixb que els seus estudis sobre les notícies han tingut una influencia considerable, segons mostrarem més endavant. La comunicació social sera l'instniment indispensable per arribar al consentiment que demana la presa democratica de decisions . Aquesta és la manera corn Park concep la teoria de l'acció desenvolupada per Dewey. MORRIS, Charles 1982, pp. 32 i SS. La sociologia, segons Park, és la ciencia de la conducta col.lectiva, dins la qual la individual s'orienta en el conjunt5. Pero perque els individus puguin funcionar perfectament integrats dins la col.lectivitat, cal que comparteix$ les representacions simboliques que constitueixen el ciment social que posibilita l'acció comunicativa. D'aquí ve l'interes, ja enunciat, pels processos socials de mediació i, de manera especial, la seva atenció al periodisme i a l'opinió pública; fins i tot dedica la seva atenció a la moda, seguint en aquest cas el camí marcat per Simmel. Els estudis de 17Escola de Chicago, a més de les influencies que ha exercit sobre molts corrents posteriors, s'han desenvolupat fins als nostres dies en l'interaccionisme simbolic d'Erwin Goffman i l'etnometodologia de Harold Garfinkel. També s'han desenvolupat els estudis sobre el periodisme, les notícies, les rutines professionals, els controls sobre els processos d'elaboració, etc. Es tracta de qüestions que interessen actualment d'una manera particular i que reberen, ja fa seixanta o setanta anys, un impuls decisiu a causa dels treballs desenvolupats per Park o Lippman. A part d'aquests corrents que podem considerar que són directament vinculats amb l'escola de Chicago, hi ha tot un conjunt de tendencies en el panorama actual que n'han rebut l'empremta indirecta. Per aquest motiu caldra que establim, d'una manera més clara del que s'acostuma a fer normalment, els lligams que hi ha entre els estudis del pragmatisme nord-america i el tombanj cognotivista que prenen molts dels corrents dels nostres dies que fan recerca sobre el fet comunicatiu. Es evident, pero, que els ongens i les influencies de la hipotesi de l'agenda setting no s'exhaureixen amb la relació esmentada; en té uns altres que haurem d'anar a buscar en la recerca empírica desenvolupada per la «Mass Communications Researchn. El que volem subratllar aquí és l'empremta molt més subterrania provinent del pragmatisme. Es tracta de remarcar les influencies que provenen dels treballs que es realitzaren durant els anys vint i trenta del segle per part dels membres de 1'Escola de Chicago. Autors com Robert E. Park i Walter Lippman estudiaren les notícies des de diverses perspectives, analitzant la seva naturalesa de forma exhaustiva. Park descriu les notícies com una forma de coneixement6, amb la qual cosa se situa clarament dins el marc de la sociologia del coneixement i indirectament en el de la psicologia de la cognició. Marca les diferencies que hi ha entre els tipus de coneixements diferenciats que ens proporcionen la ciencia i el periodisme. Totes dues activitats fan, en alguns aspectes, el mateix tipus de funció: donar-nos detalls sobre la realitat. Tot i amb aixo, és clar que hi ha diferencies d'exactitud i precisió entre elles; tanmateix, l'una i l'altra són igualment necessiries per a la vida social. Les notícies tracten de fets i esdeveniments; també ho fan les diverses ciencies de la naturalesa. Podríem dir que les ciencies i el periodisme poden informar-nos de les mateixes qüestions, pero no ens proporcionen qualitats sirnilars de coneixement. Mentre que el periodisme proporciona una visió de la realitat que podnem qualificar de sensualista, les ciencies pretenen proporcionar-nos sistemes conceptuals coherents. Considera Park que les notícies més aviat s'assemblen a la historia, en relacionar-se amb esdeveniments situats en el temps, que no pas a la física o al conjunt de ciencies GIDDENS, Anthony, 1990, p. 134. PARK, Roben E. 1969, pp. 137-151 de la naturalesa. Els esdeveniments que ocupen els periodistes se situen necesshriament en el temps i en l'espai; no poden ser agrupats ni classificats a causa, principalment, de la seva naturalesa irrepetible. En canvi, les coses perduren en el temps mantenint més o menys invariable la seva estructura íntima. Les notícies no són historia ni tampoc els fets que reporten són histoncs. Les notícies no s'ocupen generalment de relacionar causalment ni teleologicament els esdeveniments, sinó que els donen de manera aillada. La historia, en canvi, tracta de situar els esdeveniments en els contextos i en les seqüencies temporals dins les quals adquireixen el seu sentit ple; així doncs, no només fa relació d'esdeveniments sinó que, a més, tracta de cercar les estructures socials profundes que els poden articular. Relatar els esdeveniments que han succeit en els temps preterits és la funció dels historiadors, mentre que, afirma Park, determinar la importancia que tenen els esdeveniments d'altres epoques per al futur correspon bhsicament a la sociologia política. Pel seu cantó, els penodistes gairebé es limiten a donar compte dels esdeveniments quan succeeixen; són abocats al present i a el1 condicionen passat i futur. Les notícies tracten del present i tenen una vida molt curta. De fet, els periodistes només s'interessen pel passat o pel futur en la mesura en que els ajuden a comprendre les coses actuals: es tracta del present plausible. Aquesta noció es refereix a la curta duració de les notícies; no valen només per un instant, pero tampoc no romanen en la consciencia pública. Són corn les mercaderies fresques, cal consumir-les rapidament perque si no es fan malbé. Pero aquest consum de part del públic els fa perdre la seva vigencia; una vegada aixo ha succeit, diu Park, ja són historia. Aquest cariicter d'efímer constitueix l'essencia mateixa de les notícies. Tanmateix, el present plausible es refereix a un temps que té una certa duració d'extensió variable. Algunes són corn una impressió momenthnia, altres, en canvi, tenen més profunditat i demanen ser tractades amb una mica més de deteniment7. Les notícies no ens arriben en forma d'un corrent continu; no ens colpegen corn ho fa la percepció individual, sinó corn a comunicacions, és a dir, corn a seguit de notícies. L'atenció pública és irregular i aixo és la causa perque el flux de notícies també ho sigui. Organitzar-la és una de les comeses pnncipals del periodisme. Quan baixa l'interes del públic, les relacions que mantenen els individus cedeixen i els esdeveniments perden la condició que els feia servir de punts d'articulació de l'opinió pública. Pero normalment, quan els públics actuen corn a tals, la tendencia més estesa entre els individus que els formen és la de comentar les notícies que els arriben a través dels mitjans de comunicació. D'aquesta manera, les notícies provoquen i constitueixen, elles mateixes, una mena de dialeg públic8. ' No cal dir que aquesta condició dels esdeveniments que poden convertir-se en notícia forma part de la professió periodística. Naturalment, els professionals de la informació la coneixen ni que sigui de manera intuitiva. Malgrat tot, la realitat que hi ha esdeveniments que demanen un uactament que va més enlli de la simple informació fuga$ no ha estat ressaltada i construida en cos tebric fins a la tematització. Aquesta idea s'assembla molt a la que defensa la publicística de Walter Hagemann, el qual entén el penodisme corn el dialeg públic. D'altra banda, també s'hi pot veure el rastre de la teona liberal de l'opi- ni6 pública. Les notícies circulen i són tingudes com a valides en un radi determinat; el seu abast determina la participació política d'una comunitatg. L'acció política democratica sempre demana uns consentiments a l'hora de determinar i legitimar les actuacions de les institucions públiques. Els acords que conformen el nucli essencial del consentiment no es poden obtenir en una societat avancada sense l'activitat periodística. L'acció política té una relació molt directa, segons afirma Park, amb la notícia; una relació irnrnediata i directa. És evident que algunes notícies, pel simple fet de la seva publicació, provoquen mesures polítiques. En canvi, altres formes de l'acció social, entre les quals destaquen l'etiqueta i el cenmonial religiós, són més deslligades que les notícies de la contingencia diana, tot i que ningú no els pot negar una relació indirecta. La notícia és la cosa no habitual, el que és inesperat tot i que pugui ser desitjat. Les coses més importants, pero que són conegudes i esperades, deixen de ser notícia; en canvi, l'esdeveniment més intranscendent pot arribar a les pagines de la premsa si té la capacitat de trencar la rutina diana. No és la importhncia intrínseca de l'esdeveniment allo que el converteix en notícia, sinó més aviat el fet que divertira, excitara o desconcertara el públic. Comptat i debatut, és notícia allo que té la capacitat de fer parlar la gent; és el que trencara la monotonia de la vida quotidiana. Malgrat que les notícies tracten de les coses que no són habituals: un fet que succeeix cada dia no pot ser una notícia, tampoc no tracten generalment de coses totalment inesperades. Així, la Lotena de Nada1 és un esdeveniment previsible i tanmateix és notícia. Normalment, doncs, són notícia esdeveniments esperats pero que no poden predir-se amb precisió. Que un fet esdevingui notícia depen d'una serie de circumsthncies que poden concretar-se en una de fonamental: l'interes que pugi tenir per als professionals i per al públic, o, si es vol, el que els professionals suposen que el públic en manifestara. Tot i que els rnitjans, en principi, tracten els esdeveniments com a unitats autonomes, l'interes com a notícia que presenta un fet és relatiu al que puguin presentar els altres que vindran després. Una tal cosa la saben molt bé els periodistes que treballen en els mitjans. Resulta freqüent que la notícia d'un esdeveniment que arriba a la redacció abans de tancar en faci decaure algunes de les que en pnncipi es pensava publicar. Per aquest motiu, en les rutines professionals s'admet com a valid el costum d'incloure anecdotes i curiositats, facilment eliminables quan les circumstancies ho demanen. D'acord amb tot aixo, les notícies, afirma Park, no són ni anecdotes ni historia. Pel seu cantó, Lippmanlo remarca que les notícies no són un pur reflex de les condicions socials. Moltes vegades els periodistes han de comentar i interpretar, no es poden limitar a descnure esdeveniments d'una manera aseptica; si fos altrament, un simple oficinista o un notari podnen realitzar la labor del periodista. Tanmateix, el penodisme tampoc no es pot entendre com un conjunt d'impressions vagues sobre la realitat. Les circumsthncies socials sovint tenen graus de complexitat notable. Calen fets La validesa de les notícies en un ambit cultural i poiític determinar ajuda a definir el concepte xd'espai de comunicació», es tracta d'una nació emprada per alguns investigadors catalans, pero que no ha estat definida de faisó satisfactoria. 'O Vegeu: LPPMAN, Walter, 1965, pp. 214 i SS. que concretin les situacions per ambigües que puguin ser. Així, per exemple, una situació economica dolenta no pot relacionar-se a la premsa si no és a través d'alguns esdeveniments que la concreten. Es parlara de vagues, de suspensions de pagaments o de baixades de la borsa; sera a partir d'aquestes fets determinants que es podran fer comentaris generals sobre les condicions de l'economia. Resulta interessant de remarcar el que hem apuntat més amunt: que les noticies per aquests sociblegs no són un reflex directe de la realitat, sinó un producte elaborat pels professionals de la informació. Cal tenir ben present que la majoria de vegades els periodistes no són testimonis dels esdeveniments que després seran convertits en notícia i, en conseqükncia, publicatsll. Aquesta important dimensió de la comunicació periodística, enunciada per primera vegada pels autors de 1'Escola de Chicago, tal com subratlla Gouldner12, resulta imprescindible si hom vol comprendre la naturalesa de la funció periodística rnés enlli dels llocs comuns superficials. L'ofici, les rutines professionals, tota la complicada organització dels mitjans permeten als periodistes de poder parlar de molts temes i de circumstincies provinents de llocs molt distanciats i sobre els quals ni ells ni els seus lectors en poden tenir una percepció directa. Tal com assenyala Lipman, no hi ha prou periodistes per poder assolir tot el que s'esdevé. Llavors el que succeeix és que el sistema infonnatiu disposa d'unes tkcniques d'observació i d'uns criteris pertinents de selecció que fan possible la publicació del que és més pertinent. En termes generals, són aterlts al que passa. Mentre que les persones, les institucions, les empreses o, fins i tot, els pai'sos segueixen el seu curs normal no existeixen per als periodistes, pero quan passa quelcom de fora del conent en el camp d'observació dels professionals, llavors la seva atenció s'hi focalitza. La professió periodística, com qualsevol alua professió és formada per procediments que poden ser objectivats; pero n'existeixen uns altres que són poc concretables. Alguns professionals descobreixen abans que altres alla on hi haura una notícia futura. Lippman ens diu que «Un bon periodista descobriri notícies amb rnés freqükncia que un escriptoret mediocre. Si veu un edifici amb una inclinació perillosa, no ha d'esperar que caigui per a reconkixer-hi una notícia»13. Els autors que ens ocupen analitzen les funcions dels agents de premsa. dels repbrters i dels editors dels diaris. Els pnmers se situen entre la societat i els rnitjans; són els qui més aviat reconeixen el valor de notícia que té un fet o un esdeveniment. Si no és que aquests apareguin de forma clara i precisa, escruten la realitat, investiguen fins a trobar o provocar les notícies. Un devessall d'informacions arriba cada dia a l'oficina del diari. Els editors han de fer un judici ripid donada la pressió que sobre ells exerceix no nom6s l'actualitat, sinó també la gran competkncia que hi ha en- " Aquesta manera d'entendre la vertadera naturalesa de les noticies permet plantejar el problema de l'objectivitat d'una manera rnés elaborada que la convencional. Les notícies com a elaboracions professionals mai no són, no poden ser, un pur reflex. l2 «Park comprengué clarament que la "notícia" era una descnpció constmida, no una irnatge reflexa del que passava. Segons el1 opinava, la notícia no sorgeix només coma "mediació" dels penodistes, sinó que la creen». GOLILD~R, Alvin W. 1978, p 158. l3 LIPPMAN, 1965, pag. 215. tre els mitjans. Sense uns coneixements especialitzats, unes maneres de fer preestablertes que són les rutines professionals i sense un saber fer poc concretable que forneix l'experiencia no hi hauria manera de posar ordre en el devessall de despatxos que cada dia arriben a les taules de la redacció. És així que, quan el diari es posa a les mans del públic, la informació que li proporciona és el resultat d'una complicada seqüencia d'inclusions i d'exclusions, de saber fer professional, molt lluny de la simple captació neutral del que passa. Les notícies tenen la capacitat d'excitar les converses interpersonals, ja ho hem vist. Perb cal no confondre les notícies amb els rumors o les tafaneries; perque un esdeveniment assoleixi la condició de notícia cal que sigui publicat; només així adquireix la categoria de document públic. Park i Lippman concorden a afirmar que les notícies circulen lliurement, sense ambigüitats i en la necessitat que siguin publicades. D'aquesta manera els continguts de les notícies poden ser completats i elaborats a partir de les converses particulars i convertides en opinió pública. Tot el contrari del que passa amb el rumor, els continguts del qual no són susceptibles d'elaboració racional, només pot ser deformat. La publicació o no dels esdeveniments en els documents socials que són els peribdics és, doncs, el que els dóna la condició de notícia o de rumors i no el fet que puguin circular entre la gent, cosa que succeeix en tots dos casos. Els fets publicats, les notícies, són sancionats pels públics opinants. D'aquesta manera se'ls fan seus, els rebutgen o els obliden segons la distinta capacitat crítica que els caracteritza. En aixb hi ha diferents graus d'exigencia. Un fet científic ha de tenir una precisió molt superior de la que normalment té l'elaborat per procediments periodístics. De tota manera, dins els fenbmens comunicatius que caracteritzen l'opinió pública, hi ha diferents graus de precisió segons la cultura intel.lectua1 i política que mostren els públics opinants. Les comunitats, i al seu interior els públics que hi actuen, tenen els seus prejudicis i lirnitacions. La perspectiva que ens proporcionen Park i Lippman és, com pot comprovarse facilment, molt semblant a la que han adoptat els qui estudien les rutines professionals i les agendes dels mitjans. Les consideracions sobre la naturalesa de les notícies, lligades a la dimensió pragmatica de l'actuació humana, constitueix el llegat que fan els autors que ens ocupen a la sociologia de la comunicació contemporania. La introducció de la notícia en la sociologia del coneixement també proporciona a l'activitat comunicadora una dimensió antropologica que és molt adient als camins que segueix la communication research. A més, l'estudi de la professió periodística que realitzen els autors comentats ha resultat un suport i, fins i tot, un inici dels treballs que es faran als nostres dies sobre les rutines professionals. Alguns aclariments complementaris a tal1 de cloenda El pragmatisme sociolbgic de 1'Escola de Chicago manté estretes relacions amb l'interaccionisme simbblic. Aquesta afirmació no és sinó la constatació del que és una pura evidencia. Ara bé, dit aixb, el que cal és distingir-los, i fer-ho de forma acurada precisarnent per les seves relacions estretes i els seus parentius comuns.