L'estudi de les relacions entre periodisme i literatura per mitjà del Comparatisme Periodístico-Literari

PROPOSTES Anklisi 16, 1994, 123-150 L'ESTUDI DE LES RELACIONS ENTRE PERIODISME 1 LITERATURA PER MITJA DEL COMPARATISME PERIOD~STICO-LITERARI Albert Chillón Els estudis sobre les relacions entre periodisme i Literatura han estat esparsos i ocasional~, impressionistes i, en general, mancats de ngor. Aquesta orfenesa tebrica es pot atribuir, crec, a una doble raó: de primer, historiadors i crítics literaris no han cregut necessaxi ocupar-ce del periodisme, ni molt menys de la connexió d'aquest arnb la literatura; després, els estudiosos del periodisme i de la comunicació, potser a causa de l'adolesckncia de les disciplines que cultiven, han menystingut o sirnplement bandejat la qüestió -com a molt, c'hi han refent de passada, com qui parla d'un tema menor. L'oblit d'uns i altres contrasta, tanmateix, arnb l'indiscutible interks que mereix aquest assumpte. En aquests darrers anys, alguns investigadors han reparat en part aquesta mancanca i han revifat un debat que semblava difunt. El rnotiu n'ha estat, sobretot, l'impacte que durant els anys seixanta i setanta causaren els treballs periodístico-literaris dels anomenats new joumalists nord-americans -Tom Wolfe, Truman Capote, Norman Mailer o Hunter S. Thompson-, complementats a Europa per l'kxit de penodistes-literats com Ryszard Kapuscinski, Günter Wallraff o Onana Fallaci. A Espanya i a Catalunya, l'eclosió de noves formes de penodisme literari, de la ma d'autors com ara Manuel Vicent, Francisco Umbral, Josep Maria Espinas, Ricardo Cid Cañaveral, Montserrat Roig, Rosa Montero, Manuel Vázquez Montalbán, Carlota Tolosa, Maruja Torres o Joan Barril, ha reviscolat tímidament la vella polkmica sobre periodistes i literats, sempre a l'ombra allargada dels mestres Larra i Pla. Al meu entendre, la necessitat d'estudiar amb ngor les relacions entre periodisme i literatura depassa els capricis de les modes culturals. 1 aixb perque no es tracta d'un assumpte contingent o menut, sinó d'un complex ambit integrat per practiques múltiples, les quals susciten preguntes cabdals que tant els estudis penodístics com els estudis literaris han d'apressar-se a respondre. El que proposo és doncs, de fet, la fundació d'una nova disciplina encaminada a l'estudi de les relacions entre periodisme i literatura, la qual vaig anomenar fa alguns anys Comparatisme Periodístico-Literari. Per constituir-la cal, en primer lloc, refle- xionar sobre els seus fonaments transdisciplinaris -ja que es tracta, corn explicaré tot seguit, d'una derivació de la Literatura Comparada-; i, més tard, un cop delimnitat el seu objecte d'estudi, establir un marc teoric ad hoc, integrat per una serie d'hipbtesis i per una metodologia. 1. La comparació corn a metode de coneixement Tot i que l'exercici de la comparació és tan ve11 corn el mateix pensament estetic -ja el practica Aristbtil en comparar els generes trhgic, líric i epic-, la presa de consciencia tebnca sobre la utilitat de la comparació és datable molt més recentlnent, entre finals del segle xw~ i principis del m. De fet, el concepte goethih de Weltliteratur (literatura del món) expressa l'anhel romhntic de fer avangar la civilització a través del coneixement de les literatures del món, incloses aquelles alienes a la tradició greco-llatina. Més explícita encara fou Mrne. de Stael, tebrica i divulgadora del Romanticisme, per a qui la comparació -«Vous ne pouvez juger qu'en ~omparant»~- era una eina indispensable del judici estetic. També per a Benedetto Croce la comparació era una de les eines conceptuals que permetien abordar l'estudi de la literatura, tot i que no la considerava privativa dels estudis literaris2. En l'epoca contemporhnia la comparació ha assolit un relleu noton en el camp dels estudis literaris, corn palesen, entre d'altres, Wellek i Warren, Aguiar e Silva i Guillén3. Per a Zhirmunski la comparació ha de ser entesa corn una Methodik, pero no corn una Methodologie, ja que no es basa en un conjunt de principis teoncs derivats d'una concepció del món4. En tant que principi metbdic, assenyala Zhirmunski, la comparació és un pnncipi basic d'interpretació histbnca, útil tant per als estudis literaris corn per a d'altres disciplines humanes i socials5: It seems to me that in literary research, as well as in other social studies, comparison has always been -and must always remainthe basic prirzciple of historical interpretation6. El valor epistemolbgic de la comparació entesa corn a metode de coneixement ha estat reconegut de manera explícita o implícita per molt diverses disciplines. Des del segle XIX hom troba sovint nomenclatures que ho palesen: etica comparada, psicologia ' La cita pertany a De la littérature, i és recollida per Donald Fanger a: ((Romanticism and Cornparative Literature)), Comparative Literature, Universitat d'oregon, XIV,1962, p. 155. Croce a «La letteratura comparata)), dins Problemi di estetica, Bari, Laterza, 1923, p. 71, citat per Claudio Guillén, Entre lo uno y lo diverso. Introducción a la literatura cotnparada, Barcelona, Crítica, 1985, p. 32. WELLEK, René; WARREN, Austin (1979), Teoría literaria, Madrid, Gredos, p. 57 i SS.; DE AGUIHR e SILVA, Vitor Manuel (1975), Teoría de la literatura, Madrid, Gredos, passim; i Guillén, op. cit., pissim. Z~HLYSKI (1961), Vergleichende Epenforschung, Berlín, Akademie-V, p. 7, citat per Guillén, op. cit., p. 125. La utilitat de la comparació en el camp de les cibncies socials és ja un lloc comú. En el terreny periodístic, Héctor Borrat és un decidit partidari del mbtode, el qual aplica amb bxit en els seus treballs de penodisme comparat, corn ara «Once versiones noratlánticas del 23-Fn, Analisi, Bellaterra, UAB, 4, 1981, pp. 91-1 13; pero també, sobretot, en les seves recerques recents sobre les possibles aportacions de la Periodística a la Política Comparada: ((Aportes de la Periodística a la Política Comparada)) (diris Periodística, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1, 1989, pp. 59-77). ZHIRML'NSKI (1967), «On the Study of Comparative Literature)), citat per Guillén, op. cit., p. 125. comparada, lingüística comparada, investigació comparativa de la conducta, ciencia social comparativa, dret comparat, anatomia comparada, etc&tera7. El desenvolupament i la consolidació parcial de tals branques de la investigació durant el segle xx resulta, entre d'altres causes, de la convicción de que el monismo y atomismo que domina en ciertos campos, la limitación positivista a los fenómenos externos y a los hechos mensurables, la sistemática rígida, ligada a ello, y sobre todo el aislamiento del objeto y de la metodología, ya no pueden satisfacer las exigencias de una actividad investigadora moderna y dinámica8. El comparatisme, doncs, ha adquint carta de naturalesa en hbits molt diferents de l'activitat científica. Pel que fa als estudis literaris, pero, la seva aptitud metodologica mostra trets particulars. 2. La comparació en els estudis literaris: Literatura Comparada La historia de la Literatura Comparada posa de relleu les dimensions del trasbalsament que el moviment romantic ocasiona en el pensament literari durant el transit dels segles xvIn al m: fou la crisi, segons Guillén, de un solo mundo poético, una sola Literatura -basada en los paradigmas que brindaban una tradición singular, una cultura única o unificada, unas creencias integradoras; y las enseñanzas de una Poética multisecular y casi absoluta9. L'heretgia romantica esquerda els fonaments del pensarnent literari tradicional. D'aleshores endavant, sobretot a partir del gir copemica que comporta el formalisme rus, la historia de la reflexió literaria sena irreductible a una sola teoria totalitzadora; en l'kpoca contemporhnia no hi ha ja una tradició única, europea i cristiana, sinó tradicions Gterhies diverses que cal coneixer i assimilar; han deixat de tenir validesa les poktiques normatives escolastiques, substituides com més va més per un pensarnent literari tenyit de cientifisme i d'historicisme, és a dir, abocat a la classificació, l'analisi i la descripció diacroniques. Com diu Guillén: Llegados a la época moderna no sólo la unicidad de la literatura nacional -que sirvió primero de sustituto y refugioes una engañifa. Hoy es irreductible la literatura a una tradición única, accesible tan tranquilamente al talento individual, como suponía T.S. Eliot. Es irreductible la historia literaria -al igual que las demás historias- a una sola teoría totalizadora. Es irreductible la literatura a lo percibido por el lector que se ciñe al análisis o a la descomposición de unos pocos textos solitarios. No se rinde la literatura a la angosta mirada del crítico monomet6dico y monoteórico; ni a la del perito en una sola época, un solo género. Es irreductible la literatura a lo que producen y enseñan un puñado de países del Oeste de Europa y de América. Ni puede tampoco reducirse a aquello que cierto momento y gusto tienen por literario y por no literariolo. Aquest fet és constatat per molts autors. Vegeu, en particular, SCHMELING, Manfred, «Literatura general y comparada. Aspectos de una metodología comparatistan, SCHMELING i altres (1984), Teoría y praxis de la literatura comparada, Barcelona, Alfa, pp. 5-38. SCH~LING, op. cit., p. 14. GVLLÉN, op. cit., p. 33. 'O GUILLÉN, op. cit., pp. 34 i 35. Durant el segle xx, els estudis literaris han estat maculats per la ruptura arnb el pensament literari tradicional promoguda pels formalistes russos. L'atac subvertí els mateixos fonaments del paradigma dominant: d'antuvi, l'objecte de coneixel7zent dels estudis literaris, vist pels formalistes no comuna unitat de textos canbnics de ficció llegats per la tradició i establerts per la crítica, sinó com una diversitat de literatures heterogenies per procedencia nacional, nivel1 estilístic, adscnpció generica i funció social; a més, l'actitud epistemol6gica, que substituí la tradicional funció normativa i prescnptiva de les poetiques escolhstiques perla voluntat de classificar. descnure i analitzar les obres literhries. Les teories literhries del segle xx han prestat atenció a parce1,les abans ignorades o menystingudes: les literatures popular, oral, comercial, rosa, negra, pornogrhfica, periodística o testimonial han merescut també l'atenció de cntics i tedncs. L'anomenada Trivialliteratui-, abans menyspreada, ha estat incorporada al nou paradigma. Ainorós, per exemple, constata que «parece hoy muy claro que la literatura y la subliteratura no son compartimentos estancos, incomunicados, sino que existen ~nuchos canales que las ponen en interrelación»". El reconeixement de la diversitat i la heretogeneitat del fet literari ha situat en pnmer pla l'aptitud de la Literatura Comparada per retre'n compte. Els problemes metodolbgics amb que el comparatisme literari s'enfronta són nombrosos, perb. El rnés important és, tal vegada, la mateixa natura expansiva de la comparatística; tal com 110 expressa Schmeling: el hecho de que su material empísico se encuentra repartido entre diversas literaturas nacionales y artes y ámbitos científicos, que está familiarizada con campos de trabajo muy diferentes y que, por encima de ello y en cuanto es una «área», tiene que aclarar sus relaciones con otras disciplinas afines -en parte por su contenido y en parte metodolhgicamente12. Tot i que alguns comparatistes restnngeixen l'objecte de coneixement de la Literatura Comparada a les relacions purament intralitei-aries. es pot dir que el comparatisme literari més innovador es mostra cada vegada més interessat per incorporar-hi també les connexions entre la Literatura en sentit restnngit amb d'altres formes de producció artística, comunicativa o discursiva, siguin lingüístiques -re- lacions interlitei-aries- o no lingüístiques -relacions intemediatiques. En paraules de Remak: Comparative Literature is the study of literature beyond the confines of a particular country, and the study of the relationships between literature on the one hand arid other areas of knowledge and belief, such as the arts (e.g., painting, sculpture, architecture, music). philosophy, history, the social sciences, religion, etc., on the other. In brief, it is the coinparison of one literature with another or others, and the compasison of literature with other spheres of human expre~sion'~. " AMOR^^, Andrés (1979), Introducción a la literatura, Madrid, Castalia, p. 201. l2 SCHMELING, op. cit., p. 5. l3 REMAK, Henry (1961), «Comparative Literature, its Definition and Functionn, STALLKV~HT, N.P.; FRENZ, H. , Cortlparafive Literature: Merhod atid Perspective, Carbondalle, iil., Southem iilinois U.P., p. 3. Les noves orientacions del comparatisme literari proporcionen, doncs, una fecunda perspectiva de coneixement, capa$ de satisfer, en el carnp dels estudis literaris contemporanis, el lema horacih ut pictura poesis («la poesia és com la pintura))), esdevingut ara ventable emblema de les col~laboracions interartístiques i intermediatiques. La possibilitat que el modern comparatisme ofereix d'estudiar les relacions entre la literatura i d'altres hrees d'activitat comunicativa, artística i discursiva ens proporciona, doncs, una base prou solida per plantejar l'estudi comparat de les relacions entre literatura i periodisme. A aquesta especie de comparatisme -anhleg al que permet estudiar les relacions de la literatura arnb la pintura, la música, la historia, la filosofia i les ciencies socialsproposo anomenar-lo Comparatisme Periodístico-Li- terari (CPL). Tal com l'entenc, el Comparatisme Periodístico-Literari és un metode de coneixement que es defineix per dos trets essencials: de primer, la investigació sistemhtica d'un objecte de coneixement format per les relacions diacroniques i cincroniques entre l'activitat literhia i l'activitat periodística; en segon lloc, l'estudi d'aquest objecte de coneixement des d'una perspectiva netarnent interdisciplinhia, que conjuga ad hoc les aportacions teoriques i metodolbgiques dels estudis periodístics i comunicologis, d'una banda, i dels estudis literaris i lingüístics, d'una altra. Ara ens cal, pero, abans d'exposar amb detall les característiques d'aquesta mena de comparatisme, examinar que li pot proporcionar el comparatisme literari de que es nodreix. 3. Modalitats de la Literatura Comparada L'exercici del comparatisme literari suposa l'existhncia d'una base adequada de comparació, aixo és, d'una relació raonable entre I'actitud comparatística i el seu objecte de coneixement. En virtut d'aquest cnten d'adequació hom pot distingir, seguint la proposta de Guillén14, els següents tipus de comparació literhia: 1. Estudi de les relacions literhies. Hereu del primer comparatisme vuit-centista, basat en l'estudi de les influkncies entre autors i obres, aquesta modalitat comparatista té avui dos terrenys propis d'atenció: d'una banda, l'estudi de les connexions entre les literatures anomenades nacionals; d'una altra, gracies en part a les aportacions de la lingüística i la semiotica contemporhnies, l'estudi de les relacions interliteraries -entre la literatura sensu stricto i d'altres activitats artístiques, comunicatives o discursives de carhcter lingüístic- i intermedihtiques -quan aquestes activitats no tenen carhcter lingüístic predominant, com en els casos de les arts verbo-iconiques o audio-visuals, les arts plastiques o la música15. Les investigacions sobre la intertextualitat s'inscriuen de ple en aquest segon terreny del comparatisme de relacions. l4 GUILLÉN, op.cit., p. 122 i SS. l5 Vegeu al respecte, sobretot pel que fa a l'anomenada il.luminació recÍproca de les arts i a les anomenadesformes mixtes, l'article de Scm-VON MUHLENFELS, Franz, «La literatura y las otras artes», SCHMELING, op. cit., pp. 169-193. Cal assenyalar, a més, que l'estudi comparat de les relacions es coordina amb d'altres branques de la Literatura Comparada actual, com ara la Genologia, la Tematologia i la Morfologia, de les quals ens ocupem tot seguit. L'estudi de les relacions -1lastat des dels seus ongens pel pes del biografisme, el positivisme i l'impressionisme- és tanmateix la modalitat menys rellevant del comparatisme literari recent. 2. Estudi dels generes (Genologia). La complexa problemhtica dels generes, que travessa verticalrnent la historia literhria i transversalinent el pensament lingüísticoliterari contemporani, conforma un dels terrenys bhsics d'atenció de la Literatura Comparada16. A ella cal atribuir, en part -juntament amb el formidable embat dels fonnalistes-, la cnsi de la teona clhssica dels generes, de caracter normatiu, i la seva substitució per les modernes teoiies analítico-descnptives, enfrontades a una varietat incessantment canviant d'eizunciats que cal distingir, caracteritzar i classificar. La literatura comparada té forca coses a dir en relació amb aquesta qüestió sempiterna. com tindrem ocasió de veure més endavant. 3. Estudi dels temes (Tematologia). La branca de la Literatura Comparada que s'ocupa de l'estudi dels temes i motius literaris tenia e11 compte, al segle XIX, l'examen dels diversos tractaments literaris d'un mateix assumpte -la ciutat, l'amor, el viatge, la caiguda, el doble, la mort, els mites nacionals-, sovint confegint intemlinables catalegs positivistes saturats de títols, autors i materies. En les últimes decades, perb, després de la cnsi que la Tematologia erudita patí a causa de la implacable critica a que fou sotmesa pel Formalisme i el New Criticisrn durant la primera meitat del segle, la recerca tematolbgica ha reviscolat de la mil d'investigacions vinculades a les de carhcter genolbgic i m~rfolbgic'~. 4. Estudi dels procediments formals (Morfologia). Per oposició a l'excessiu contenutismo de la tradició tematologica, la vessant morfolbgica de la Literatura Comparada ha fet kmfasi en l'estudi de les formes, aixb és, en els procediments o mecanismes de construcció i d'expressió dels textos artístics. Tot i que els formalismes -inaugurats pel Formalisme rus, pero no pas limitats a ell-- ultrapassen l'hmbit del comparatisme literari. la seva aportació a aquest ha estat fonamental, tal vegada la més important de totes. L'estudi comparat de la morfologia dels textos18 s'ha revelat fecund i suggeiidor, en la mesura que ha permes deixar enrera l'historicisme positivista, el biografisnie i l'erudició tematolbgica. No sembla, pero, que els estudis morfolbgics comparats siguin incompatibles amb les altres branques del comparatisme literari contemporani; altrament, el seu exit heurístic depen en bona part de la seva conciliació amb les altres perspectives -Genologia i Tematologia, sobretot. 5. Estudi de les configuracions historiques (Historiologia). La Histoiiologia és una branca del comparatisme que s'insereix en el terreny més vast de la Historiografia Literaria, a la qual proporciona contribucions importants. En particular, la histonologia l6 Em remeto a les idees que Willy Berger exposa a «Teoria de los generos e investigación comparada de las artes», dins SCHMEL~G, op. cit., pp. 135-168. " Manfred Beller fa una excel.lent exposició de la situació actual del comparatisme tematolbgic a «Tematología», dins SC~OVIEL~G, op. cit., pp. 101-133. Vegeu G~LÉY, op. cit., pp. 182-247. investiga comparativament les possibilitats d'ordenar la historia literiria mitjancant conceptes corn ara els deperiode, generació, moviment, escola, tendencia i d'altreslg. A partir d'aquestes nocions -sovint imprecises i de difícil aplicació, per certla Historiologia és capac d'encarar qüestions suscitades per altres branques del comparatisme i dels estudis literaris en general: l'estudi de les formes corn es constitueix i es llegeix, en cada epoca, la tradició literkia, n'és un bon exemple. Els problemes que enfronta l'anomenada estetica de la recepció20 i, en general, la sociologia de la literatura s'adiuen bé arnb el comparatisme historiolbgic. 4. Comparatisnie Periodístico-Literari (CPL) Tal corn deia línies abans, la naturalesa expansiva del comparatisme ha permes els investigadors de plantejar, a més del tradicional estudi de les relacions intraliteraries, el de les relaciones interliteraries i, fins i tot, el de les inter~nediatiques~~. Gran part de l'esforc dels comparatistes s'ha esmercat en la primera d'aquestes modalitats; tant la segona corn la tercera han estat amb prou feines esbossades. Al meu parer, l'estudi de les relacions entre periodisme i literatura, tradicionalment caracteritzat per la improvisació, l'impressionisme i l'erudició positivista, és susceptible de ser encarat mitjancant una nova modalitat del metode comparatista de caracter interliterari -no ja, doncs, de tipus intraliterari, corn es habitual en la Literatura Comparada tradicional- anomenada Comparatisme Periodístico-Literari (CPL)~~. 4.1. Objecte i metodes del CPL Tal corn l'entenc, l'objecte d'estudi del Comparatisme Periodístico-Literari (CPL) ve delimitat pel conjunt de relacions i connexions, diacr6niques i sincr6niques, entre la cultura periodística i la cultura literaria. Es tracta d'un comparatisme de caracter interliterari, ates que investiga els contactes entre dos tipus d'activitat cultural i comunicativa de natura lingüística. Tot partint de les modalitats de la Literatura Comparada que acabem d'exposar, el CPL ha d'atendre, al meu parer, les parcel~les següents: 1. Estudi histbric (CPL historiolbgic i de relacions). 2. Estudi dels temes i motius (CPL tematolbgic). l9 Martin Brunkhorst discuteix l'ús d'aquests conceptes a «La penodización en la histonografía literaria», dins SCHMELNG, op. cit., pp. 39-68. Vegeu també: BR~TL, P.; PICHOIS, Cl.; ROCSSEAL', A.M. (1983), Qu'est-ce que la litrérature comparée, París, Armand Colin Editeur, pp. 80-84. 20 Maria Moog-Grünewald valora les contribucions de 1'Estktica de la Recepció a la Literatura Comparada a «Investigación de las influencias y de la recepción», dins SCMLWG, op. cit., pp. 60-100. 21 Un exemple noton d'aquest comparatisme intermediatic són les cada vegada més nombroses i fecundes aproximacions a la relació entre cinema i literatura. Vegeu, a tal1 d'introducció panorhica, l'interessant llibre de Carmen Peña-Ardid (1992), Literatura y cine. Una aproxintación cornparativa, Madnd, Cátedra. 22 Vaig proposar i raonar aquesta denominació a la meva tesi de doctorat: (1990) El reportatge izovel,lat. Ticniques novel.lisriques de composició i estil en el reporratge escrit contemporani, TD, Bellaterra, UAB, 2 vols., pp. 57-125. 3. Estudi de les formes d'estil i composició (CPL morfolbgic). 4. Estudi dels generes (CPL genologic). 4.1 .l. CPL historiolbnic ., De fet, el comparatisme historiologic és, malgrat la seva aparenca d'il.limitació i de vaguetat, la més ambiciosa de les modalitats del CPL, ja que ha de ser entesa com a vertebració de les altres i, alhora, en un futur encara líunya, com el seu corol.lari desitjable. El CPL historiologic s'ocupa, en general, dels nexes que histbricament han existit entre periodisme i literatura, i es parent directe de la histbria literhia, d'una banda, i de les histories del periodisme i de la comunicació social, d'una altra. Aquesta modalitat del CPL ha d'aspirar a establir les adequades connexions histbriques entre periodisme i literatura, de manera que sigui possible ordenar amb la pers- ~ectiva diacronica necesshria totes les altres facetes i hrees del CPL. Així doncs, l'objecte del comparatisme historiologic ha de partir de la periodització de l'objecte d'estudi, per tal d'edificar sobre ella connexions de tipus diacrbnic -entre epoques, penodes i generacions diferents de les histories literhia i periodística- i siizcrbnic -entre moviments, escoles, corrents o tendkncies coethies. Pero el taranna histoncista d'aquesta branca del CPL no ha de tenir pas signe positivista -a manera de cataleg erudit de dates, corrents, obres i autors-, sinó dialictic: cal que interpreti histbricament l'objecte d'estudi tot relacionant-lo amb la resta d'esferes de la vida social i cultural. Vull fer notar el lligam entre aquesta mena de comparatisme histbrico-dialkctic i d'altres disciplines humanes i socials amb llarga tradició o de nova implantació. Entre aquelles hi ha, ja ho he dit abans, la Historia Literhria i la Historia del Penodisme. Entre aquestes s'hi compten la Sociologia Cultural i, en lloc destacat, tant 1'Estktica de la Recepció com la Historia de la Comunicació Social, amb el seu kmfasi en la interpretació materialista i dialectica de la relació entre la historia de les formes i mitjans socials de comunicació i la resta d'ambits socials, especialment els de carhcter cultural. L'estetica de la recepció obre, crec, un vast carnp de possibilitats de coneixement, molt superior al que permetia el tradicional comparatisme d'influencies. De primer. perque situa en el centre del seu interks les iizstancies d'elaboració del text, aixb és, el conjunt de factors histbrics, socials, culturals i psicolbgics que intervenen en la seva producció i consum. Després, sobretot, per tal com posa en primer pla la perspectiva del subjecte receptor, és a dir, les condicions de recepció conformades pel gust, l'educació, les modes, la disponibilitat economica, la censura, la visió del inón i, en resum, el que Hans Robert Jauss anomena horitzó d'expectatives. El problema primordial del CPL historico-dialkctic és, emprant termes de Jauss, la distancia hermeniutica entre producció i recepció dels textos periodístico-litera- ris; és a dir, la convicció que la tradició no és pas un llegat 'nitari i invariable transmks necesshriament d'unes generacions a les altres, sin6 un procés dialkctic de transvasaments i d'intercanvis sotmesos a condicionaments histories -retards, acceleracions, silencis i, sobretot, formes canviants de producció i de recepciód'índole comunicativa, cultural i literhria. Tot seguit exposo, a manera d'il.lustració, algunes qüestions que aquest comparatisme pot contribuir a dilucidar: 1. Les transformacions que el genere assagístic experimenta durant el segle xvIn a les literatures anglesa, francesa i castellana, jtenen a veure amb la proliferació de la premsa d'opinió i amb la seva funció com a instrument de combat ideolbgic entre enemics i partidaris de 1'Ancien Régime? 1 doncs, jquina relació té l'assaig filosbfic heredat de Montaigne i Bacon amb el nou assaig polemic, fins i tot parnfletari, que publiquen els diaris de partit o facció durant els segles XVIII i x~x? jFins a quin punt les imposicions de l'encara restnngit espai de la premsa peribdica -publicacions i públics-condicionen les formes compositives i estilístiques de l'assaig set-centista? LES l'assaig un precedent directe del periodisme interpretatiu contemporani? 2. ¿De quina manera va incidir el naixement de la primera premsa d'amplia difusió durant la decada de 1830 -al Regne Unit i a Franca, sobretot- en l'eclosió gairebé coetania de la novel.la realista de Stendhal, Dickens i Balzac? jCom varen incidir les exigencies mercantils de la novel.la de fulletó en les característiques del realisme novel.lístic del vuit-cents? ¿El desenvolupament de la primera premsa d'hplia difusió va ser una condició sine qua non de la sensibilitat realista moderna? 3. jEs pot considerar el costumisme de Larra, Mesonero Romanos, Robert Robert, Gabriel Maura i Emili Vilanova com un precedent directe, a Espanya i a Catalunya, de la novel.la realista de Galdós i Oller? jÉs el quadre o article de costums un veritable híbrid periodístico-literari, o cal considerar que es tracta d'un genere exclusivament literari, encara que publicat a través del mitja penodístic? jPot ser considerat, a la inversa, com una contribució de la nova cultura periodística a la cultura literbia? jDe quina manera contribueix, en el cas catala, a superar la decadencia de la prosa catalana i a posar-la en condicions d'esdevenir apta per al desenvolupament d'una literatura adulta? 4. LES la crbnica penodística actual un genere derivat de la crbnica histbrico-litera- ria medieval de Desclot, Muntaner i Jaume 1, com de vegades s'afirma cense gaire rigor? jO potser hi té una relació merament indirecta, i la seva fesomia és explicable per raons més prbpiament periodístiques? 5. LÉs la literatura de viatges produi'da per literats romantics (Goethe, Byron, Heine) i científics (Cook, Darwin) un antecedent del reportatge contemporani? ¿En quina mesura els trets d'estil i composició de la literatura epistolar varen ser incorporats pels corresponsals periodístics del segle XIX anteriors a les imposicions introduides per 1'Associated Press durant la Guerra de Secessió? 6. jCom s'explica, a Catalunya, el fet que una part important de la rnillor prosa catalana del segle xx hagi estat escrita per escriptors alhora dedicats al periodisme i a la literatura (Pla, Sagarra, Soldevila, Fuster)? jI com, a Espanya, que un dels cims indiscutibles de la prosa castellana del m sigui l'obra penodística de Larra? 7. ¿La Renaixenca cultural i literbia catalana va ser, alhora, una renaixenca penodística? ~Són aplicables al periodisme els conceptes que designen les grans epoques de la literatura catalana contemporania (Renaixenca, Modernisme, Noucentisme ...) ? hincapié romántico en la unicidad de cada «genio original» y de cada obra de artehallar el común denominador de los géneros, los artificios y propósitos literanos que comparten2'. La substitució del paradigma classic aristocratic i normatiu encetada pels formalistes russos ha propiciat la configuració d'un escerzari caracteritzat per la diversitat i la multiplicitat de les disciplines i les teones que a hores d'ara integren els justament anomenats «estudis literarisn. La qüestió dels generes és abordada per totes elles, des de perspectives i fins amb terminologia diferent, i aquesta diversitat impedeix de parlar de l'existencia d'una teoria dels generes que pugui servir corn a referencia conceptual i metodolbgica universal. Altrament, ja que la problematica dels generes travessa totes les disciplines lingüístiques literaries contemporinies, sembla encertat plantejar el seu estudi des de perspectives diferents. A. Perspectiva historica: La idea que els generes són models o instituciorzs culturals que van canviant al llarg de la historia va ser introdui'da en el pensament literari per l'historicisme romintic o pre-romantic, i continuada al llarg del segle m per l'historicisme evolucionista, ben representat pel pensament de Ferdinand Brunetiere. Posteriorment, la consideració dels generes corn a institucions culturals sotmeses a canvi permanent va ser plantejada amb claredat pels formalistes russos, els quals -a pesar del tbpic que sobre ells encara preval avuino partien d'una concepció ahistbrica de la literatura, sinó que la veien corn un tipus de producció cultural histbrica i, doncs, relacionada arnb les transformacions socials generals. Els formalistes russos veien en cada epoca el progressiu exhauriment dels models d'escriptura i de lectura anteriors, corn més va més relegats a posicions laterals o periferiques, i l'ascens de generes abans secundaris o ni tan sols reconeguts corn a literaris per les rígides poetiques normatives antigues i medievals -com ara la carta. el diari íntim o la novel.la de f~lletó~~. El seu no era, perb, un evolucionisme biologista corn el de Brunetiere, sinó un evolucionisme historico-dialectic, en virtut del qual l'evolució dels generes -i de la literatura en generalobeeix a raons no simplement intraliterhies, sinó sovint extraliteraries: les transformacions histbriques de les formes de producció i consum culturals, pensaven, modifiquen incessantment les convencions literaries, que en una epoca són canonitzades i en una altra ~narginades o menyspreades; l'evolució literaria no és pas lineal ni s'alimenta d'una hipotetica tradició canbnica, sinó que experimenta salts, alentiments, acceleracions i ruptures. En paraules de Tomasevskij: Los géneros ~~iven y se desarrollan. Una causa primera obliga a una serie de obras a constituirse en un género particular: en las obras que aparecen posteriormente se ha de observar una tendencia a asemejarse a las de ese género o, por el contrario, a diferenciarse de ellas. El género se enriquece con nuevas obras que se vinculan con las que ya existen en 27 WELLEK i WARREN, op. cit., p. 282. 25 Com sosté Guillén, op. cit., p. 143: «La perspectiva histórico-evolucionista y agónica de los formalistas abrazaba, aderiiás, no sólo los géneros, los procedimientos, los estilos y el concepto mismo de literatura (la polaridad literariedadlno literariedad), sino las premisas desde las cuales leernos; y en consecuencia, hasta el estudio o la ciencia de la literatura)). su interior. La causa que ha promovido un género puede dejar de actuar; los rasgos fundamentales del género pueden cambiar lentamente, pero éste continúa viviendo como especie, es decir, en virtud de la referencia habitual de las obras nuevas a los géneros ya existentes. El género cumple una evolución y, a veces, una súbita revolución. [...l. En el proceso de sucesión de los géneros es constante el reemplazo de los géneros nobles por los vulgares. Se puede hacer un paralelo con la evolución social en la cual las clases elevadas dominantes son progresivamente remplazadas por capas democrática^'^. La concepció histdrico-dialectica dels generes, ja present en alguns formalistes russos i txecs, ha trobat continui'tat en els components més lúcids de la tradició crítica marxista -Antonio Gramsci, Walter Benjarnin, Bertolt Brecht, Lucien Goldmann i Raymond Williams, sobretot-, i no ha abandonat del tot els representants de l'estructuralisme culte -Roland Barthes, Tzvetan Todorov, Gérard Genette, Umberto Eco-, aliens a la pandemia ahistoricista característica de la línia estructuralista ortodoxa. Tanmateix, la més fecunda aportació a l'estudi histbrico-dialectic dels generes l'ha fet sens dubte Mijail Bajtin, sobre la base del concepte clau d'enunciat. Per a Bajtin, l'existencia efectiva de la llengua es manifesta en forma d'enunciats concrets i singulars «que pertenecen a los participantes de una u otra esfera de la praxis humana~~~. Segons Bajtin, cada enunciat reflecteix les condicions específiques i l'objecte de cadascuna de les esferes de la praxi humana en virtut: (a) del seu contingut temitic, (b) del seu estil verbal -«la selección de los recursos léxicos, fraseológicos y gramaticales de la lenguan31- i (c), sobretot, de la seva composició o estructuració. Aquests tres aspectes: están vinculados indisolublemente en la totalidad del enunciado y se determinan, de un modo semejante, por la especificidad de una esfera dada de comunicación. Cada enunciado separado es, por supuesto, individual, pero cada esfera del uso de la lengua elabora sus tipos relativamente estables de enunciados, a los que denominamos géneros di~cursivos~~. La riquesa i la diversitat dels generes del discurs és enorme. Orals o escrits, essencialment heterogenis, els generes discursius inclouen tota la variada gamma d'enunciats lingüístics possibles: relats col.loquials, cartes, ordres militars, pronunciaments i declaracions oficials, dihlegs i mondlegs, les modalitats de prosa científica, filosbfica i religiosa i, en fi, també els generes literaris prbpiament dits. L'avantatge inherent a la proposta de Bajtin és que permet superar la restricció als textos literaris que ha caracteritzat tradicionalment l'estudi dels generes: Se han estudiado, principalmente, los géneros literarios. Pero desde la antigüedad clásica hasta nuestros días estos géneros se han examinado dentro de su especificidad literaria y artística, en relación con sus diferencias dentro de los límites de lo literario, y no como de- 29 TOMASEVSKIJ dins TODOROV, op. cit., p. 231. 30 BAJTLV, Mijail (1985). «El problema de los géneros discursivos», dins Estética de la creación verbal, México, Siglo XXI, p. 248. 31 Ibid. 32 Ibid. terminados tipos de enunciados que se distinguen de otros tipos pero que tienen una naturaleza verbal (lingüística) común33. Tots els enunciats reals i possibles tenen una naturalesa lingüística comuna. 1 tots els generes del discurs són tipus relativament estables d'enunciats, sotmesos a canvis histbrics. D'aquesta tesi doble es despren una idea cabdal des de la perspectiva del Comparatisme Periodístico-Literari, ja que tant els generes periodístics corn els literaris: (a) són tipus relativament estables d'enunciats i (b) tenen una naturalesa lingüística comuna, és possible estudiar-los corn a variants discursives susceptibles de ser examinades amb un mateix apareil metodolbgic. Em sembla eviderit que aquest és el millor argument per a justificar -si és que encara cal fer-ho- la possibilitat de desenvolupar els estudis comparatius entre penodisme i literatura. Al meu parer, la concepció dels generes corn a formes histbricament canviants de producció lingüística ha de vertebrar la imprescindible actitud analítica i descriptiva amb que cal estudiar-los. 1 aixb perque els generes són tipus relarii~atnent estables d'enunciats -orals i escrits- en perpetua interrelació i transformació, impossibles de subjectar a unes quantes categones abstractes de carhcter normatiu. L'estudi inductiu dels generes és una eina important, tant per a l'anhlisi i la descripció de la producció literika corn per a la seva comprensió histbrico-genetica. Permet, per exemple, explicar en part el trhnsit de les veiles modalitats de literatura oral a les formes postenors de literatura escrita -com en el cas dels contes popularsfixats per La ~ontaine, Perrault, Grirnm i els Anderseri-; la relació entre les novel.les de Dostoievski i les anteriors romans d sensation; la poesia de Bertolt Brecht, Miguel Hemández, Federico García Lorca i Manuel Vázquez Montalbán corn a hereves dels vells canqoners populars, i, des de l'bptica que ara ens interesa, explicar tarnbé, per exemple, la genesi del reportatge novel.lat i de la novel.la reportatge, entesos a partir d'aquesta perspectiva corn a generes híbrids nascuts de l'aproxirnació entre les tkcniques i l'ambició de la novel.la realista, d'una banda, i la funció informativa i documental del reportatge periodístic, d'una altra. Cal, pero, evitar la temptació de concebre el complex itinerari de les transformacions literikies en termes reduccionistes, a la manera del biologisme evolucionista de Br~netikre~~, per qui l'evolució literikia era un procés continu, inexorable: la historiografia, la teotia i la crítica literhries han de saber esbrinar, precisament, quan es pot parlar de transmissió directa o de transmissió indirecta, i quan les velles formes d'es- Criptura esdevenen vies mortes o afluents escassos de lesmodalitats posteriors. Malgrat el seu carhcter inestable i canviant, els generes literaris són, considerats sincrbnicament, institucions culturals que en cada moment historic generen practiques de producció i recepció lingüístiques consonants o rebels: tot i que la major part de la producció literika parteix de les pautes ja establertes, una part significativa les transforma en grau variable o les subverteix obertament -com en el cas de les avantguardes histbriques, entestades a superar o fins a donar sepultura a les formes literaries esdevingudes institucionals. 33 BAJTIN, op. cit., p. 249. 34 Brunetikre exposh. les seves idees sobre els generes a l'obra L'évolution des genres dans I'liistoire de la littérature, Paris, 1890. La novel.la, en particular, és un genere caracteritzat sobretot per la seva gran elasticitat, que li permet d'absorbir i fagocitar generes, estils i, en general, discursos verbal~ exteriors i antenors a ella. La historia de la novel.la moderna no pot ser entesa sense apel.1~ a la cronica, ai relat de viatges i al quadre de costums, pero tampoc oblidant les condicions histbriques, socials i culturals que al llarg dels segles XVIII i XIX varen fer possible el seu extraordinari desenvolupament. Com assenyala Tinianov ja l'any 1927, la novel.la: parece un género homogéneo que se desenvuelve de manera exclusivamente autónoma durante siglos. En realidad, no es un género constante sino variable, y su material lingüístico, extra-literano, así como la manera de introducir ese material en literatura, cambian de un sistema literario a otro. Los rasgos del género evolucionan. [...] El estudio de los géneros es imposible fuera del sistema en el cual y con el cual están en ~orrelación~~. El caracter complex de generes com la novel.la és un dels motius que convida a abandonar les pretensions preceptives propies de les retonques i les poetiques classiques i a fonamentar l'analisi i la descnpció de les practiques textuais sobre bases més solides i menys simplistes. Si la nove1,la és feta de narració, dialeg, descnpció, exposició; si integra trets i tecniques de la carta, el diari, el reportatge, l'assaig i la narració de viatges; si és capac de ser comica, dramatica o trigica; si tracta tant temes elevats com banals; si, en resum, fa tot aixb i llavors cal polir les eines conceptual~ per tal d'arribar a formular una teoria i un metode prou elhstics i alhora prou rigorosos per encarar-ne l'analisi i la interpretació -i per fer el mateix amb la resta de generes existents. L'estudi histbric dels generes permet conjurar els penlls, sempre latents, d'estudiar la literatura des d'una bptica abstracta i deductiva, en la mesura que obliga els investigadors a descriure i analitzar els casos concrets i a interpretar-los tot tenint en compte el context histbric i social en que efectivament existeixen. 1, de més a més, permet exorcitzar, sobre la base de les idees de Bajtin sobre l'enunciat i els generes discursius, l'estes prejudici que veu en la literatura un regne a part, incomparable amb d'altres formes d'activitat lingüística3'. B. Perspectiva pragmatica Hem vist ja que els generes són tipus d'enunciats relativament estables, practiques lingüístiques orals i escntes que canvien al llarg de la historia. Ens cal afegir ara que la seva mateixa existencia depen no sols dels criteris i les formes que fonamenten la 35 TINIANOV (1927), «Sobre la evolución literaria», Tooo~ov, op. cit., 1970, pp. 94 i 95. 36 Per a Wellek i Warren, op. cit., p. 283: «La historia de la novela aparece como exponente de tal desarrollo [de los géneros primitivos o elementales hasta los más complejos]: su madurez en Pamela, Tom Jones i Tristram Shandy se ha nutrido de formas simples, einfache Formen, como la carta, el diario, el libro de viajes (o de «viajes imaginarios»), la memoria, el "carácter" del siglo xvn, el ensayo, así como la comedia, la épica y el romance.)) 37 Com sosté Bajtin, op. cit., p. 251: «El menosprecio de la naturaleza del enunciado y la indiferencia frente a los detalles de los aspectos genéricos del discurso llevan, en cualquier esfera de la investigación lingüística, al formalismo y a una abstracción excesiva, desvirtúan el carácter histórico de la investigación, debilitan el vínculo del lenguaje con la vida. [...] El enunciado es núcleo problemático de extrema importancia.)) seva producció en cada epoca i lloc donats, sinó també de la manera com són rebuts pels diferents públics, que són els qui al capdavall els atorguen carta de naturalesa. Des d'aquest punt de vista, deutora de laja al.ludida Estetica de la Recepció, la conformació histbnca dels generes depen d'una dialectica complexa establerta entre els productors i els receptors de les obres. Jauss sosté que: la historia de la literatura es un proceso de recepción y producción estktica que se realiza en la actualización de textos literarios por el lector receptor, por el critico reflexionante y por el propio escritor nuevamente productor38. Una obra literhia qualsevol no és mai una novetat absoluta, sin6 que es presenta a un públic previament informat o, com a mínim, predisposat d'alguna manera. Cada públic -cada receptor individualrep l'obra a partir del seu horitzó d'expectatives (Erwartungshorizont): El nuevo texto evoca para el lector (oyente) el horizonte de expectaciones que le es familiar de textos anteriores y las reglas del juego que luego son variadas, corregidas, modificadas o tambikn sólo reproducidas. La variación y la corrección determinan la libertad de movimiento, la modificación y la reproducción de los límites de la estructura de un género39. La dialkctica entre producció i recepció permet explicar els generes com convencions en transformació histbnca permanent. Cada obra nova és rebuda necessinament en virtut d'un hontzó d'expectatives previament conformat per l'expenencia cultural del públic. Si l'obra el qüestiona, l'hontzó d'expectatives pot canviar o modificar-se substancialment i, amb eil, les definicions de genere dominants en cada moment. En aquest sentit, es pot dir que el genere actua com una mena de model cognoscitiil a partir del qual els productors generen les seves formes d'escnptura, i els receptors, els seus cnteris, expectatives i habits de lectura. C. Perspectiva estructural Hi ha, perb, una altra perspectiva d'estudi dels generes que deliberadament bandeja les al.ludides consideracions de carbcter histbnc, cultural i sociolbgic per fer kmfasi, altrament, en una aproximació de tipus estructural. Hereva dels diferents formalismes i estructuralismes, aquesta perspectiva s'adreca, no ja a estudiar els generes extrínsecament, sinó a caractentzar-los ii~trínsecament, tot partint de la seva constitució específica. La perspectiva estructural descansa, d'una banda, en la teoria de les funcions del llenguatge i, d'una altra, en la de les bases o tipus textuals. Totes dues assajen de caractentzar les diferents practiques lingüístiques prenent com a punt de partida la constitució formal dels enunciats: la seva anatomia i fisiologia. La teoria de lesfui~cior~s del llenguatge permet examinar un enunciat -una obraqualsevol tot tenint en conlpte les funcions lingüístiques que satisfa. En els generes 1í- rics hi predomina la funció expressiva; en els oratons i publicístics. la conativa; en els periodístics i documentals, la referencial, i en els literaris, l'estetica o poktica. Con- '' JACSS, Hans Robert (1976), «La historia de la literatura como provocación de la ciencia literaiian. L« literatlira co»~oprovocación, op. cit., p. 168. 39 J~uss, op. cit., 1976, pp. 171 i 172. clusiu sobre el paper, aquest plantejament mostra, en la practica, esquerdes i insuficikncies greus, ates que els enunciats realment existents solen acomplir diverses funcions alhora o mancar d'aquelles que en teoria els haurien de correspondre. Més útil a l'hora de caractentzar els generes és la teoria de les bases o tipus textual~, segons la qual els textos són armats o vertebrats per una estructura subjacent que constitueix el seu esquelet40. Cadascuna d'aquestes bases textuals depkn de la intenció comunicativa dels emissors dels enunciats i, també, de les expectatives de recepció dels destinataris. Els primers vertebren els textos que produeixen fent ús d'una base textual específica -descriptiva, narrativa, explicativa, argumentativa o conversacional- o de diverses alhora; els segons encaren els enunciats que reben partint d'una predisposició, unes expectatives derivades del tipus textual amb que es relacionen en cada cas. En aquest punt, com es veu, el caracter pragmitic inherent a la teona que examinem coincideix amb algunes de les tesis que sosté l'estktica de la recepció. D. Una difícil -i inevitabletaxonomia El corol.lari de tota teoria dels generes -ja que aquests són, d'acord amb Bajtin, tipus relativamenr estables d'enunciats- és l'establiment d'una taxonomia. Tanmateix, els quasi innombrables intents de classificació que s'han fet des de Plató i Aristbtil topen amb un obstacle de considerable magnitud: tant diacrbnicament com sincrbnica, hi ha una enorme varietat d'enunciats lingüístics i, doncs, es fa molt difícil catalogar-los de manera satisfactoria. Cal tenir present, a més, que tot intent de classificació dels enunciats en categories genkriques ha d'evitar la fhcil temptació normativa, en benefici d'una actitud alhora analítica i descriptiva que tingui ben present la mutabilitat i el caricter convencional propis de l'assumpte que estudiem. Es per aixb que, per comptes de propugnar una tipologia única, sembla més raonable defensar la validesa d'una articulació de tipologies de genere: 1. En primer lloc, es pot dir, amb Northrop Frye41, que hi ha uns canals basics de presentació (radicals of presentation), corresponents als tres generes primordials ja observats per Aristbtil: lírica, representació i narració. Aquesta proposta, perb, tot i la seva utilitat aparent, és una xarxa de malla massa ampla, gens apta per enxampar els generes i les modalitats petites o discordants. Per completar-la provisionalment caldria, com a mínim, afegir als tres canals classics de presentació les bases o tipus textuals que proposa la teoria hombnima de que hem parlat: narrativa, descriptiva, conversacional, explicativa i argumentativa. 2. En segon lloc, hi ha, d'acord amb Bajtin42, els generes discursius prinzaris o simples, entesos corn a procediments tradicionals de practica lingüística. Són, per exemple, el diileg, la carta, les tkcniques oratories, l'escena, el sumari, l'el.lipsi, el Aquesta teona ha estat formulada, entre altres autors, per Robert de Beaugrande (Text, Discourse and Process. Toward a iMulridisciplinaq~ Science of Text, Londres, Longman, 1980, pp. 195-199), R. de B. i Wolfgang Dressler (Introduction to Text Linguistics, Londres, Longman, 1981, pp. 182.185) i Teun A. Van Dijk (La ciencia del texto, Barcelona, Paidós, 1983, pp. 141-17?). 41 FRYE, Northop (1977), Anatomia de la critica, Caracas, Monte Avila Editores, pp. 319-329. 42 BAI~, op. cit., p. 250. monbleg i el soliloqui, la digressió o, en fi, els diversos procediments i recursos de narració, descnpció, conversació, explicació i argumentació. En el terreny estrictament literan, són generes discursius simples les convencions de versificació, la divisió en capítols, l'exordi, l'ús d'escenes o sumaris en una narració, la intercalació i, entre d'altres més, els estils directe, indirecte i indirecte lliure. 3. En tercer lloc, hi ha, també seguint Bajtin43, els generes discursius secutzdaris o complexos, que vénen a ser els generes prbpiament dits, anomenats corn a tals i especiaiitzats tant temhticament corn morfolbgicament. Són, per exemple, la tragedia, la comedia, el drama, l'epopeia, l'egloga, l'assaig, el tractat, la novel.la, el conte, el teatre, l'oratbna i, també, els diversos generes penodístics. Els generes discursius secundaris neixen en condicions de comunicació cultural relativament més complexes, desenvolupades i organitzades, sovint vinculades a l'escriptura -i ja no sols a l'oralitat. En el procés de la seva formació, aquests generes ((absorben y reelaboran diversos géneros primarios (simples) constituidos en la comunicación discursiva inmediata»44. Hi ha, pero, zones de transició en que els generes discursius secundaris es confonen amb els pnmaris: el dihleg i el sonet, per exemple, eren inicialment formes simples que amb el temps varen esdevenir generes complexos, i. a l'inrevés, un genere complex tradicional corn el retrat, present ja a les literatures antigues -amb Plutarc i Teofrast, per exempleha arribat a la nostra epoca en bona part convertit en forma o procediment, insent a les novel.les, les entrevistes, les crbniques i els reportatges -per bé que encara hi ha qui el practica corn a genere diferenciat. Ara bé: no sempre resulta fhcil destnar els generes pnmaris dels secundaris", ni tampoc distingir el que val a considerar generes prbpiament dits de les seves variants concretes o menors, que en ocasions adquireixen un relleu i una autonomia notoris. Així, posem per cas, ¿que són la novel.la epistolar, la short-story, el conte meravellós, les novel.les negra i rosa, la nouvelle o el sainet teatral: generes tout court o simples subgeneres o especies diferenciades per raons de l'assumpte tractat, l'estil expressiu i fins i tot el format? Un problema semblant afecta a la definició dels generes penodístics: si reconeixem corn a generes de ple dret la informació, la crbnica. el reportatge, l'entrevista. l'editonal, la columna, l'article d'opinió. el comentari i la critica, jcom cal considerar la gasetilla, el breu, el billet, el perfil o l'estampa costumista? iI corn l'entrevista de personalitat, l'article de costums, la crbnica parlamentaria o el reportatge novel.lat? 4. Per últim, és precís distingir el que Guillén anomena tnodalitats literdries, ((tan antiguas y perdurables muchas veces como los géneros, pero cuyo carácter es adjetivo, parcial y no a propósito para abarcar la estructura total de una obra»46. Les mo- 43 Ibid. Ibid. 1 aixb perque, com diu Bajtin, op. cit., p. 250: «Los géneros primarios que forman parte de los géneros complejos se transforman dentro de estos últimos y adquieren un carácter especial: pierden su relación inmediata con la realidad y con los enunciados reales de otros, por ejemplo, las réplicas de un diálogo cotidiano o las cartas dentro de una novela [...l.» 46 GUILLEN, op. cit., p. 165. dalitats són aspectes tematics o qualitats de to i de tractament que poden ser presents a generes molt variats: la ironia, la sitira, el grotesc, la caricatura, la farsa, l'esperpent, 1'al.legoria o la parodia poden conformar, aplicades a generes concrets, manifestacions plenaments caracteritzades -com la parabola, la tragicomedia, el melodrama o la novel.la picaresca, posem per cas. 5. Ja que en aquestes pagines reivindiquem la necessitat del comparatisme, resulta aquí del tot pertinent afegir a les tipologies ressenyades -totes procedents del pensament lingüístic i literarialgunes breus reflexions sobre la natura dels generes inspirades en l'abundant i heterogenia constel.lació d'enunciats produits pels mitjans de comunicació de massa, amb la televisió al capdavant. Fins ara, hem vist com el pensament lingüístic i literari ha recolzat les seves classificacions generiques dels enunciats en criteris tals com la funció que exerceixen -teoria de les funcions del llenguatge-, la seva organització morfologica i el seu estatut de producció i de recepció -teona de les bases textuals-, la seva definició en virtut del tema tractat -criteri inspirador de denominacions com ara «novel.la rosa», «novel.la negra», «conte gotic», etcktera- o del tractament de l'assumpte i la visió del rnón que li és inherent -tragedia, comedia, drama, melodrama, tragicomedia, etcetera- i, per acabar, el seu caracter simple o complex -generes primaris i secundaris. Cal, pero, considerar que el mitja televisiu ha introduit, des de la seva difusió planethia a mitjans dels anys cinquanta, qüestions i problemes nous, que les perspectives al.ludides no expliquen satisfactoriament. En primer lloc, la difusió dels anomenats contenidors, programes basats en la juxtaposició de generes diversos -així, per exemple, els magazines, integrats per una macedonia de generes en interrelació temporal-; en segon lloc, el foment de la seqüencialitat de producció i de recepció, mecanisme cimentador de les series audio-visuals, i, en tercer lloc, en connexió amb l'esmentada seqüencialitat, la bigarrada confusió de formats, que promou l'esborrament de les barreres de genere tradicionals -noticiaris i filrns de ficció, concursos i transrnissions d'espectacles en directe, etcetera- i també dels estils de producció i de recepció. 4.1.4.1. Objecte del CPL genologic El CPL genologic ha de nodnr-se fonarnentalment de la reflexió sobre els generes que acabem d'esbossar, netament deutora de les contribucions fetes pel pensament lingüístic i literari -i aixo perque, en aquest terreny, el pensament periodístic no ha assolit ni de bon tros un desenvolupament comparable. El tractament dels generes també ha estat una de les qüestions centrals dels estudis periodístics, pero ni la joventut d'aquests ni la feblesa teorica que els sol caractentzar han permes un refinament autocton satisfactori. Altrament, malgrat que la teoria periodística dels generes ha estat des del principi deutora de les disciplines lingüístiques i literhies, els manlleus que aquella ha fet d'aquestes han estat sovint fets a corre-cuita i amb eschs rigor. Tot i així, les aportacions que el pensament periodístic sobre els generes pot fer al CPL genologic no són negligibles. Tot seguit formulo algunes qüestions que el CPL genolbgic pot contribuir a dilucidar: 1. El recurs interdisciplinari a les disciplines lingüístiques i literhies pot contribuir a remeiar les insuficiencies analítiques i descriptives que els estudis periodístics mostren a l'hora d'estudiar els generes. La conjugació de les teones lingüístiques de les bases textuals i de les funcions del llenguatge pot, per exemple, proporcionar una caracterització i una classificació dels textos periodístics més satisfactoria que la que ofereixen les normatives periodístiques d'ús corrent a les facultats de Ciencies de la Comunicació. 2. El CPL genolbgic permet de considerar els generes periodístics com a coavencions discursives sotmeses a canvi permanent en funció de les transformacions historiques de les fonnes de producció i consum comunicatius i culturals, no com a institucions estatiques i imrnutables, definides in aeternutn per una cultura periodística normativapresumptament ahistbrica. 3. El CPL genolbgic fa viable dilucidar amb rigor qüestions cabdals que els estudis periodístics es mostren incapaqos de resoldre. Penso, per exemple, en el debat ja endemic sobre la crisi dels generes periodístics, inspirat per la indiscutible hibridació que han experimentat en, alrnenys, alguns sectors de la premsa periodica - per no parlar de la televisió-. No és que, com proclamen alguns, els generes periodístics estiguin desapareixent; més aviat és la teoría periodística dels generes la que esta en crisi des de fa molts anys anys per causa, precisament, del seu tossut carhcter prescriptiu i de la seva inveterada anemia conceptual. La seva esclerosi pot pal.liar-se, crec, amb l'ajut dels conceptes i els metodes d'anhlisi i descripció que proporcionen la lingüística i la teoria Literaria contemporanies. Resta discernir, pero, fins a quin punt i de quines maneres concretes. 4. El CPL genolbgic fa viable l'estudi de l'adopció de generes literaris per la cultura periodística -com ara la cronica, el quadre de costums o el retrat-, així com enfocar qüestions derivades encara pendents de resposta satisfactoria: ihi ha generes periodístics nascuts ab origine dins la cultura periodística -la notícia i la informació, l'entrevista, el reportatge, l'editorial-? ¿O és rnillor pensar que tots, encara que desenvolupats i perfilats dins del penodisme, pouen de fonts literhries llunyanes? 1 si és així, per cadascun d'ells, en quin grau i com? 5. A la inversa, el CPL genolbgic pot esbrinar quins generes periodístics han estat adoptats per o han influit en la cultura literhia -penso en el reportatge, sobretot. ¿Han estat els generes literaris -tots o algunstransformats per la influencia dels generes periodístics? ¿Cal veure en el naturalisme zolia una modalitat nove1,lística influida pel reportatge periodístic? ~Com ha influit la sensibilitatperiodística en el teatre documental de Peter Weiss o de Bernard Marie Koltés? ~Hem d'interpretar com un cas d'intertextualitat la inclusió i la parodia de textos periodístics a algunes obres cabdals de la literatura del segle xx -com Tlie 42nd Parallel, de Dos Passos, o Libro de Manuel, de Cortázar-? El fet que molts escriptors hagin exercit simulthiament les activitats periodística i literhia, i,ens pot conduir a investigar les contaminacions recíproques entre generes periodíitics [literaris? ¿O en desdoblar-se han sabut mantenir ben separats aquells i aquests? Hi ha, de mis a més, múltiples preguntes encara incontestades que aquesta forma de comparatisme pot contribuir a dilucidar; n'esmento algunes prou rellevants: 6. ~Quins han estat els intercanvis entre els generes literaris testimonials i els gene- res periodístics? La crbnica, la narració de viatges, el dietari, la biografia, l'autobiografia i les membries, les cartes, el relat d'experiencies, l'assaig, ¿han estat adoptats per la cultura periodística, o aquesta n'ha prescindit del tot? 7. ¿És tot el periodisme un simple genere menor de la literatura, un apendix merament funcional? jO és en canvi, més aviat, un camp sencer d'activitat comunicativa i cultural, clarament diferenciat de l'art literari, dins del qual podem distingir generes diferenciats de producció i lectura dels textos? ¿Cal que la teoria literhria incorpori a la seva jurisdicció l'estudi dels generes periodístics, o aquests són a priori menyspreables i indignes de tan alta atenció? 8. jCom es poden considerar, classificar i estudiar els genera mixta, aquelles formes d'escriptura híbrides que conjuguen trets alhora literaris i periodístics -1'entrevista-retrat, la crbnica literhria o el reportatge novel.lat, per exemple-? ¿Són literatura, periodisme o totes dues coses alhora, de manera que podem parlar de l'esborrament, almenys parcial o relatiu, de les rígides fronteres que convencionaiment semblen separar els dos camps? 1 si aquests genera mixta existeixen, jcal estudiar-los o és millor relegar-los a la condició de paraperiodisme o de pseudoliteratura, com olímpicament fan els cntics aristocr&tics partidaris de l'anomenada puresa de genere? Totes aquestes qüestions conformen, entre moltes altres que no és possible consignar aquí, el terreny d'atenció propi del Comparatisme Periodístico-Literari, una disciplina que en els últims anys ha anat adquirint consistencia a mesura que alguns investigadors -pocs, de moments'han adonat que les relacions freqüents i diverses entre literatura i periodisme conformen un vast temtori de docencia i de recerca, quasi verge i enormement prometedor. Resumen El artículo es una propuesta teórico-metodológica para estudiar las relaciones entre periodismo y literatura, cuestión que a pesar de su importancia ha estado hasta el momento muy descuidada por los investigadores de la comunicación. La propuesta presentada, deudora de la literatura comparada, defiende la posibilidad de estudiar rigurosa y sistemáticamente la cuestión, y de hacerlo teniendo en cuenta las cuatro vertientes clásicas del comparatismo literario: estudio histórico i de relaciones (Historiología); estudio de la configuración de temas y motivos (Tematología); textos (Morfología), y estudio de las modalidades genéricas de los enunciados (Genología). Paraules clau: Comparatisme periodístico-literari, literatura comparada, comparatisme mediatic. Abstract The article proposes a theoretical-methodological study of the relationship between Journalism and Literature. In spite of its importante, this subject has so far been largely neglected by researchers in communication. The proposal put fonvard here, which draws heavily on