Premsa de successos : models de marginació i integració social en els processos de mobilitat social

RECERQUES Analisi 16, 1994, 35-54 PREMSA DE SUCCESSOS: MODELS DE MARGINACIÓ 1 INTEGRACIÓ SOCIAL EN ELS PROCESSOS DE MOBILITAT SOCIAL Amparo Moreno Sarda Els successos sagnants han estat i són utilitzats pels mitjans de comunicació de massa per vendre més i més exemplars o augmentar-ne les audiencies, atreure més publicitat i, així, incrementar els seus beneficis. 1 aquesta utilització de la sang ha servit d'argument perque els estudiosos de la vida social justifiquin el seu menyspreu per aquesta premsa popular o pels reality shows, menyspreu que acostumen a estendre a l'ampli públic que s'hi interessa. Davant d'aquesta situació, cal plantejar dues qüestions: Primera: Lper que la narració d'esdeveniments dramhtics i sagnants atreu l'atenció de tantes persones? 1 a continuació, iper que aquest menyspreu intel.lectua1, a l'extrem que unes publicacions que solen tenir les majors audikncies reben la menor atenció per part dels estudiosos, fins i tot són ignorades com si no existissin o, en cas contrari, són judicades despectivament? Quan al 1972 em vaig proposar estudiar, per pnmera vegada, la premsa de successos, només em feia la pnmera pregunta1. Pero examinava aquells diaris des de la perspectiva intel.lectua1 que menysté aquest tipus de premsa, tot creient-la producte del capitalisme per alienar les masses (l'autentica premsa popular seria, en tot cas, la de les organitzacions sindicals i polítiques del moviment obrer); tanmateix, no era conscient del meu prejudici, de manera que no podia fer-me la segona pregunta. * En la meva tesi de grau en 1'Escola Oficial de Penodisme de Barcelona (1973) vaig estudiar El Caso, que llavors assolia un tiratge de més de 200.000 exemplars, al mateix nivel1 o per sobre d'ABC i La Vanguardia, els diaris de més lectors en aquell temps, per bé que la seva incidencia era superior, ja que sovint es llegia i es comentava en grup, i interessava durant un període de temps més allargat que els diaris, la lectura dels quals és més individual i efímera. En aquell treball vaig comparar el contingut d'El Caso amb el de dues publicacions més de successos que apareixien en aquell temps, tot i que amb un tiratge menor: Por Qué i Crimen y Castigo. Comprendre els successos: un repte al pensament acadkmic Certament, la majoria de les explicacions academiques atribulen l'atractiu d'aquesta premsa a la seva vinculació amb els més baixos instints primaris, especialment vius en els sectors populars considerats rnés incultes, tot i que són consubstancial~ a la naturalesa humana: el desig recbndit i la contemplació de la mort d'altres éssers humans es considerava la raó pregona d'aquest gust morbós per la sang, quelcom athvic que sempre havia existit i sempre existina, destí humh indefugible que solament amortia la civilització. Davant d'aquesta visió habitual, Georges Auclair, a Le mana quotidien, feia referencia a la relació existent entre la premsa de successos i l'organització histbnca de les relacions socials2. El succés, diu, «és sempre el signe d'alguna derogació d'una norma». 1 en l'exposició de motius d'una de les revistes de successos estudiades, hi vaig trobar una definició similar: «Succés és tot el que d'alguna manera interromp la normalitat d'una situació o d'un procés~~. Segons Auclair, els successos atreuen perquk tothom, si fa no fa, desitja la ruptura d'una normalitat que l'opnmeix, i, alhora, apaivaga el temor a esdevenir víctimes d'aquesta ruptura, en explicar-nos que els autors dels delictes són castigats per uns agents sempre amatents a imposar la llei. Des d'aquest punt de vista, la premsa de successos apareix com a divulgadora del sistema punitiu vigent, i la seva anhlisi pot servir per coneixer quines són les normes que s'alteren més sovint i hi ha un interes més gran en la seva salvaguarda4. Sens dubte, aquestes informacions mantenen alguna relació amb la publicitat que es publica en les pagines d'aquests diaris. Perb aquí també m'afectaven aquests prejudicis intel.lectuals que solen menystenir i hdhuc ignorar aquest mecenes de la cultura de masses y, per tant, en aquel1 moment no parava atenció a aquesta part de les publicacions. Aquesta primera aproximació em suggerí, a més, que atesa la utilització dels successos per incrementar els tiratges, rastrejar el seu tractament podia ser una pista AVCLAR, G. (1970), Le mana quotidien. Structures et fotlctions de la chronique desfaits divers, París, Anthropos. Nova edició ampliada, 1983, que inclou nou prefaci i un assaig sobre «le double imaginaire de la modernité dans la vie quotidienne», on fa notar l'«acceleració de la historian i subratlla el canvi de contingut del succés, en conseqükncia, la seva historicitat. També inclou una extensa bibliografia sobre el tema. Sucesos, Crónica grájca de la semana, núm. 48,3-XI-1956. L'anhlisi comparativa de les informacions d'actualitat publicades en els exemplars corresponents als mesos d'octubre i novembre de 1972 d'El Caso, Por Qué i Crimen y Castigo, em permeté inferir-ne la importancia dels successos de sang als tres diaris, així com dels actes contra la propietat privada, amb violencia o sense. Perb, a rnés, vaig poder advertir diferencies entre elles. Així, l'atenciá en els successos de sang era molt superior en El Caso (51% de la superfície impresa dedicada a homicidis, 14% a accidents) que a Por Qué (33% de l'espai dedicat a homicidis, 21% a accidents), mentre que el setmanari d'Enrique Rubio es mostrava rnés interessat en els atemptats contra la propietat privada (amb violencia, 8,470; sense violencia, 6,7%; total, una mica més del 15%), davant d'El Caso, que dedicava una atenció similar als atracarnents, perb notablement inferior als robatoris sense violencia, amb un total de quasi el 13% de l'espai redaccional. Aixo no obstant, aquesta preferencia quantitativa resultava matisada quan relacionhvem el nombre de reportatges de cada succés amb l'espai que ocupaven: les drogues i els segrestos eren objecte de més atenció que els homicidis a Por Qué, mentre que en El Caso els homicidis continuaven tenint el lloc més destacat. Vegeu MORENO SARDA, A,, La prensa de sucesos. Tesi de graduació, Escola Oficial de Periodisme de Barcelona. per trobar les petjades del desenvolupament histbric de la premsa de masses, de manera que vaig continuar investigant el tema5. Aquesta tasca em planteja diversos problemes, ja que no volia reduir el meu treball a la realització d'un simple cataleg descriptiu de les publicacions, ni a un recompte del~ crims més famosos. Em proposava esbrinar la relació entre els diaris i el context histbric en que vivien: endinsar-me en les condicions de vida d'aquells que els produien i els llegien, i la seva relació amb les propostes de lectura de la realitat social que aquestes publicacions feien als seus lectors, especialment en el sistema normatiu a que es referien. 1, per fer-ho, havia de trobar un metode que m'ajudés a determinar les línies basiques del contingut d'aquests diaris i al mateix temps em permetés relacionar-les amb les condicions histbriques. Els treballs de Jacques Kayser em proporcionaren una fórmula que, amb algunes adaptacions, pot considerar-se encara útil6. L'analisi d'un corpus format per exemplars seleccionats al llarg de la histbria de la publicació permet percebre les variacions que ha sofert en la distribució de la supelficie impresa, entre la superjYcie administrativa Per aquesta raó, al 1975, quan vaig haver de realitzar la meva Tesi de Llicenciatura en Geografia i Historia, vaig decidir estudiar la historia de les publicacions especialitzades de successos: Vegeu MOREKO SARDA, A. (1975), Historia de la prensa de sucesos en España. Aproxinlación a una metodología cientij'ica para el estudio de la Historia de la Prensa. Tesi de Llicenciatura, Facultat de Geografia i Historia de la Universitat de Barcelona. No fou una tasca ficil localitzar aquestes publicacions, ja que el menyspreu inte1,lectual per aquesta premsa com a objecte d'estudi i font documental s'adverteix fins i tot en la manca d'interes per la seva conservació en les herneroteques: a 1'Herneroteca de Catalunya no es guardaven els exemplars de Por Qué, que es publicava a Barcelona; i nornés buscant ací i alla, en la secció de diaris de la Biblioteca Nacional, en 1'Hemeroteca Nacional i en 1'Herneroteca Municipal de Madrid, així com en el Rastro i llibreries de vell, vaig aconseguir localitzar-les. Analisis de premsa realitzats des de distintes perspectives solen treballar amb corpus reduits i restringir-ne l'atenció a parts concretes de les publicacions, i jo em proposava examinar cada diari en la seva totalitat i examinar-lo, a més, al llarg de la seva historia, detectar els seus trets tal i com s'havien rnantingut o s'havien rnodificat. Aixb requeria un metode que pennetés treballar amb corpus amplis i diversificats, possibilitat oferta per l'analisi hemerogrhfica de Jacques Kayser: Vegeu KAYSER, J. (1963), Le quoridienfrancais, París, Cahiers de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, COLN, A. (trad. cast.: El diariofrancés, Barcelona, ATE, 1974); Id. (1966), El periódico. Estudios de morfología, de metodología y prensa comparada. Quito, CIESPAL. Basicament, el seu metode consisteix a quantificar corn es distribueix la superfície impresa del diari entre les distintes seccions i temes. Vaig considerar que, en aplicar-lo a una selecció d'exemplars publicats al llarg de la histbria d'un diari, podria obtenir una radiografia de les variacions expenmentades en la distribució de la superfície impresa, i que aquesta radiografia podna servir de base per interrogar-me sobre les modificacions que s'haguessin produit en la publicació, així com sobre les relacions entre el diari i el seu contingut, arnb el context historie. Les línies generais d'aquest metode, tal i com el vaig desenvolupar fins a finais dels anys setanta, les vaig exposar en la ponencia que presentí al Seminario sobre Metodología de la Historia de la Prensa, organitzat pel professor Tuñón de Lara i celebrat a Pau al 1979: vegeu MORENO SARDA, A. (1982), «Metodología de la Historia de la prensa: aplicación de la informática al análisis de las publicaciones)), a DD.AA. Metodología de la Historia de la Prensa española, Madrid, Siglo XXI. Una reelaboració d'aquest metode, tot tenint en compte els nous plantejarnents que he realitzat durant aquests anys i utilitzant les possibilitats actuals de la informatica, la va realitzar Ramón Suñé a Analisi hemerogrhjica diacronica automtitzada: aplicació a El País, 1976-1991, treball de doctorat, Facultat de Ciencies de la Comunicació de la Universitat Autbnorna de Barcelona, llegit al maig de 1992. Tot continuant en aquesta línia, actualment un gmp d'estudiants de doctorat treballa amb la finalitat d'elaborar un programa informatic que pugui ser aplicat per qualsevol investigador. (capcalera, senyals de la piiblicació, anuncis d'autopromoció, etc.), la superjf7cie publicitaria (d'anuncis d'altres mitjans de comunicació de masses, o de publicitat diversa) i la supeficie inforntativa, variacions que remeten a la historia econbmica del diari, al seu financament mitjancant la publicitat i al seu kmfasi en l'autopromoció, així corn a les modificacions en la major o menor atenció dedicada als diversos temes. Tot aixo contribueix a aclarir el caracter de la publicació i les seves variacions al llarg del temps, així corn les possibles relacions entre l'evolució del contingut informatiu. l'evolució de la situació econbmica de l'empresa i el context social. Ara bé, en aplicar la fórmula a l'estudi de cada exemplar, en contrastar-la amb cada text, pagina per pagina, número per número, m'adonava que les demandes que em feia no es corresponien amb les dades que m'oferien els diversos texts d'aquests diaris. La teoria topava amb la realitat, per aixo no aconseguia elaborar un repertori de categories que em permetés sistematitzar aquesta analisi quantitativa dels temes tractats en les superfícies informativa i publicithia dels diaris. Pero encara resultava rnés difícil aclarir el tractament que rebien els distints personatges dels successos, peces clau d'aquestes narracions. Les Cikncies Socials i, més concretament, l'analisi marxista de la historia en que em basava, em feien examinar per separat les diferents divisions socials, pnvilegiarne la classe social i menystenir i eludir-ne les restants, mentre que en els textos el sexe, l'edat, la raca i la classe social apareixien indissolublement relacionades en cada personatge ... ¡tal i corn ens succeeix a la gent en la vida mateixa! Aquestes raons i altres (entre les quals tingué una importancia decisiva el conflicte més i rnés patent entre la teoria i les practiques marxistes, en aquells darrers anys de la decada dels setanta), em conduiren a pensar que les explicacions acadkmiques, igual que els texts periodístics, han de considerar-se corn a versions sobre la realitat viscuda7. Aixo implicava parar atenció als dos procediments basics que serveixen per elaborar qualsevol explicació: en primer lloc, que se selecciona corn a significatiu i quk es considera in-significant, quk es valora positivament i que es menysté, es valora negativament i fins i tot s'exclou mencionar; en definitiva, que s'inclou i que s'exclou de I'explicació, i, a continuació, corn s'ordenen les dades seleccionades, quin tractament reben, corn s'elaboren, d'acord amb quin sistema de valors. Si els procedime~its d'escriptura generen uns habits de lectura i condicionen la nostra percepció de la realitat, amb rnés intensitat corn rnés assídua i intensa és la nostra relació amb els textos, de la mateixa manera que la lectura d'uns diaris o uns altres repercuteix en els aspectes de la realitat social als quals parem rnés o menys atenció o ignorem, així també la lectura i repetició de textos acadkmics, en el nostre pas pel sistema escolar des del nivel1 En la ponencia citada («Metodología de la Historia de la Prensa...») considerava «la necessitat d'elaborar una metodologia que ens permeti coneixer realment les propostes ideolbgiques formulades per les publicacions», aixb és, «que han dit aquestes publicacions ... », i «com ho han dit ... », per percebre «no tant el "contingut" concret de les publicacions com les propostes de lectura de la realitat social que aquestes publicacions han fet als seus lectors...»; quelcom que en els últims anys s'ha estks amb els treballs americans sobre l'age~d~-~ettiiIg, la tematització i la constmcció de la notícia, teona que si bé sol centrar-se en al16 que es dilúall6 que no es diu, acostuma a no tenir en compte conz es diu. pnmari fins al superior, examen per examen, i després ja corn a professionals (aixb és: corn a persones que professem aquest sistema d'explicació del món), ens habitua a considerar significatius determinats aspectes de la realitat i a menystenir-ne altres corn a insignificants, així coma relacionar-los i ordenar-los d'acord amb uns critens deterrninats. Heus aquí les dificultats amb que ensopeguem quan ens proposem comprendre la cultura de masses des dels esquemes del pensament lbgico-científic8. Perque ens trobem davant de dues versions sobre la realitat social resultat de dues formes distintes de mirar-la: dos enfocaments diferents que repercuteixen no solament en els personatges i aspectes de la vida social als quals cadascú para atenció, sinó també en el tractament que cadascú dóna a les dades que selecciona; dos enfocaments distints que afecten allb que diuen i corn ho diueng. Sentiments i raó: dues matrius de pensament complementhries 1 és que ens trobem davant de dues formes molt diferents de seleccionar i elaborar les dades, corn ho va advertir Guillem Sunkel a rnitjans dels vuitanta, quan va investigar les relacions entre cultura popular, cultura de masses i cultura p~lítica'~. * L'aplicació d'aquest metode de lectura crítica a textos academics pot veure's a MORENO SARDA, A. (1986), El Arquetipo Viril, protagonista de la Historia, Barcelona, LaSal, que conté una analisi de manuals d'Histbria de BUP, i a (1988), La otra 'Política' de Aristóteles. Cultura de masas y divulgación del Arquetipo Viril, on s'analitzen textos d'amplia acceptació a la Universitat. L'aclariment dels trets comuns i diferencials entre la versió periodística i la versió academica la vaig desemotiiar en la ponencia que vaig presentar al 1 Encuentro de Historia de la Prensa: celebrat en la Universitat del País Basc a l'octubre del 1985; Vegeu: MORENO SARDA, A. (1986), «"Realidad histórica" y "realidad informativa": la re-producción de la realidad social a través de la prensa)), a RiC.6iv~~ LARA, M. (Dir), La prensa en los siglos XIX y XX ... Bilbao, Universidad del País Vasco. Les repercussions de les pautes de pensament academic en el tractament dels personatges que apareixen en la premsa de successos les vaig examinar a MORENO SARDA, A. (1986), «Prensa de sucesos y modelos de comportamiento: la mediación del Arquetipo Viril)), Esrudls Semiotics, núm. 9, Bellaterra. Comparem, per exemple, els personatges, les actuacions i els espais socials que apareixen en la premsa de successos arnb els que sovintegen en les pagines dels llibres d'iiistbria. L'home que acostumem a considerar corn a protagonista de la historia -¡, per tant, també corn a agent de la vida social en les restants Ciencies Socials-, no es refereix al conjunt d'éssers humans, sinó tan sols a aqueiis barons adults (i avui tarnbé a alguna dona adulta) de les classes i els col.lectius dominants que realitzen activitats poiítiques i econbmiques en les cúspides dels escenaris públics. Tanmateix, el reperton de personatges que apareixen en les pagines de la premsa de successos és molt més nombrós i vaiat: dones i homes de distinta edat, procedencia i condició social, transiten per espais pnvats i públics tot franquejant les seves fronteres, transgredint les normes que regeixen en cadascun i alterant les actuacions previstes. Pero, a més, mentre el model huma que orienta el pensament lbgico-científic s'identifica amb aquells personatges habituals en els textos academics així corn en les pagines d'infonnació política, econbmica i fins i tot cultural, en les restants pagines dels diaris, en la premsa esportiva, del cor, de successos ..., així corn en la publicitat, apareix un conjunt més variat de dones i homes que realitzen activitats molt diverses, i apel.len al que sentim i com ens sentim, als fantasmes que flueixen en el nostre inconscient. Aquest enfocament i tractament distints ens remeten a un problema més decisiu: a la diferencia entre els subjectes cognoscents i productors d'uns i d'aitres textos. Una elaboració tebrica global sobre els desajustos entre saber academic i cultura de masses, pot veure's a MORENO SARDA, A. (1989), «En tomo a la comprensión histórica de la cultura de masas (1): el orden androcéntnco del saber académico», Andlisi, núm. 12, Universitat Autbnoma de Barcelona, Bellaterra, 1989. 'O Per camins distints als quejo vaig seguir, Sunkel aborda també les insuficiencies de l'analisi marxista per comprendre la cultura de masses i la premsa popular, i aniba a conclusions similars. Vegeu SLT- Les consideracions de Sunkel respecte d'uns mitjans de comunicació de masses que apelslen preferentment a ailb que sentim, i d'altres que apel.len a allb que raonem, poden e~quir-se a partir de les observacions que fa Eric Fromm sobre el llenguatge dels somnis i la seva relació amb el pensarnent religiós, en la seva obra El lenguaje olvidado". Fromm considera que aquest llenguatge simbblic, amb el qual es construeixen les explicacions mítico-religioses, els contes, la literatura, etc., funciona per associació i condensació d'imatges que apel.len a allb que sentim. Aquestes aportacions i d'altres condueixen a la conclusió que al llarg del nostre passat col.lectiu s'han generat dos grans sistemes d'explicació del món: El primer, de caracter mítico-religiós, o, segons Sunkel, simbblico-dramatic, consta d'un reperton simbblic que apel.la a allo que sentim, i ho tradueix d'acord amb categones dicotbmiques que indiquen, fonamentalment, allb que no hatallb que ha de ser. L'assimilació d'aquest sistema simbblic en el nostre passat personal ens indueix a explicarnlegir la realitat d'acord amb les seves pautes, aixb és, a associar les sensacions que ens provoquen les distintes situacions, amb aquest reperton simbblic que ens evoca com no hemhem de comportar-nos en uns escenaris i uns altres (que no hemlhem de fer i de dir), i segons els models arquetípics que resulten de les divisions socials en funció de I'edat, el sexe i altres condicions socials. KEL, G. (1985), Razón y pasión en la prensa popular. Un estudio sobre cultura popular, cultura de masas y c~tlturapolítica, Santiago de Chile, Instituto Latinoamericano de Estudios Transnacionales. Tot basant-se en la seva investigació sobre premsa popular de masses, cnda l'atenció sobre l'estreta relació entre que representen els media -quins actors, quins conflictes, quins espais, quines temdtiques-, i arnb quin tipus de llenguatge i d'estetica es representa. El quadre on resumeix aquest plantejament és de gran interis (p. 53). Sunkel planteja la hipbtesi que <<els diaris populars de masses han tingut dues GNes de desenvolupament diferents vinculades a la matriu racional-i1,lurninista i a la matriu simbblico-dramatican, i considera que aquesta matriu simbblico-dramhtica consta de dos elements centrals: el llenguatge i l'estitica. El llenguatge simbolice-dratnaric diuprové d'una concepció religiosa que representa el món en termes dicotbmics: el bé i el mal, el paradís i l'infem ..., i tradueix categories divines en categones humanes. Perb juntament amb aquest llenguatge, també es desenvolupa una estitica que arrela i té la seva expressió més clara en l'estitica de la imatgena barroca de 1'Església Catblica. El recurs de la sang i el colont de la premsa popular mena Sunkel a inferir-ne que «el sensacionalisme de la cultura popular de masses té com a antecedent important el sensacionalisme de la imatgena religiosa de 1'Església Catblica. Sens dubte, els mitjans de la cultura popular de masses (i particularment, els diaris) incorporaran altres temes, pero utilitzaran els mateixos mitjans per aconseguir un mateix efecte: apel.lant a instints pnmaris (a la por, a l'emoció, al dolor, al sofnment, a l'alegna, etcitera) intentaran causar sensació, és a dir, impressionarx (p. 5 1). Pel que fa a la matri~t racional-il~luminista, Sunkel considera que és introduida en la cultura popular com un element «denvat» o extem sobre la matriu simbblico-dramatica preexistent. 1 s'hi introdueix per dues vies distintes: a través de la creació de 1'Estat docent i perla via de la introducció d'ideologies polítiques de tipus il.luminista (pnncipalment el marxisme, l'anarquisme, el liberalisme i el radicalisme). Quant als continguts, aquesta matriu remet a les nocions de «raó», «progrés», «educació» ... ; i pel que fa al Ilenguatgc, esta regida pel mecanisme de la generalització, de la tipificació (pp. 46-47). " Vegeu FROMM, E. (1974), El lenguaje olvidado. Zntroduccidn a la comprensión de los suecos, mitos y cuentos de hadas, Buenos Aires, Hachette. Sobre aquesta qüestió, també resulta d'interis PROPP, V. (1974), Las raíces históricas del cuento, Madrid, Fundamentos; així com l'obra de Mircea ELIADE: Lo sagrado y lo profano. En aquesta IíNa resulten d'interis MUÑOZ, S. (1986), El sistema de comunicación de la ?nujerpobre, Tesi Doctoral de la Facultat de Cikncies de la Mormació de la UAB (Bellatena). També el dossier dirigit per Marc FERRO, titulat «Fait divers, Faits d'histoire)), a Atirules, VII-WI, 1983, pp. 821-826: vegeu-ne la presentació de Ferro i les col~laboracions de M.P. Di Bella, M. Bée, R. Comaschi, L. Valensi, i M. Perrot. El segon, de caracter conceptual-racional (en terminologia de Sunkel, racionalileluminista), esdevé el resultat d'un procés d'economia simbblica mitjancant el qual allb que no ha de ser només apareix ja ocasionalment, corn a contrapunt simbblic que serveix per ressaltar allb que ha de ser, que és així definit curosament, tot argumentant per que i per a que ha de ser... allb que ha de ser, sovint elevat a la categona d'allo que és. Així, aquest sistema simbolic dissol qualsevol dubte relatiu a si podríem captenir-nos segons el que la nostra cultura sanciona que no ha de ser, i es reforca l'exigencia d'actuar tal corn ha de ser mitjancant arguments que juguen amb les causes i les conseqüencies que poden tenir els nostres actes. El sistema mítico-religiós s'hauria formulat incialrnent en aquells que podríem anomenar temps pnmordials o fundacionals de la nostra cultura, i l'assimilaríem en l'estadi primari de les nostres histories personals: afecta la nostra sentimentalitat primaria, com, en les nostres relacions afectives en la primera infantesa, aprenem, en el si de la família, a regular els nostres sentiments segons regles que els defineixen en termes possessius i jerhrquics. El sistema conceptual-racional sena un producte d'aquells temps en els quals se sol situar «el pas del mite al lagos» (en la Grecia clhssica) o el triornf de la Raó (en la 1l.lustració europea occidental), i l'haunem assumit fonamentalment després d'accedir a l'ús de raó, en el nostre pas pel sistema escolar. Les explicacions religioses, literhries i artístiques, operen amb el sistema mítico-religiós, mentre que aquestes altres explicacions vinculades a la racionaiitat pública, és a di, les explicacions lbgico-científiques i polítiques, operen amb el sistema conceptual-racional. No es tracta, així doncs, de dos sistemes que s'exclouen entre si, sinó que són complementans. Dos sistemes que, a més, coexisteixen i són redefinits en els mitjans de comunicació de massa, per bé que uns mitjans utilitzen preferentment, en alguns dels seus productes, el primer, mentre que en altres s'utilitza predominantment el segon. Així, les telenovel.les i les radionovel.les, les pel.lícules, els successos, els anuncis, les cancons, que tracten preferentment les relacions interpersonals, pnvades i fins i tot íntimes, i ens evoquen els sentiments contradictoris que vivim davant les exigencies prbpies de les diferents circumst2ncies, es construeixen per mitja d'un llenguatge de carhcter mítico-religiós; mentre que aquelles notícies que parlen de les querelles i negociacions públiques, polítiques i econbmiques, i que són homologables als esdeveniments que els historiadors seleccionen corn a fets historia, es construeixen en clau conceptual-racional, racional-il.luminista. És clar, doncs, que l'estudi dels mitjans de comunicació de massa, i la seva utilització corn a font documental, requereix revisar les pautes del pensament academic i estendre la nostra atenció tant en al16 que es diu/no es diu, corn la manera corn s'elaboren les dades, sense incórrer en valoracions jerhrquiques. Perque les premisses tebriques amb que els examinem condicionen la metodologia que seguim. 1 la validesa privilegiada que atribuim al saber lbgico-científic, en tant que professionals d'aquest saber, ens impedeix considerar les relacions entre aquest i la cultura de masses en un pla d'igualtat, i, així, advertir que la cultura de masses exigeix ampliar i revisar els parametres que organitzen el pensament academic, des del propi jo conscient que els produeix'2. l2 Vegeu MORENO SARDA, A,, «En tomo a la comprensión histórica de la cultura de masas (1) ... », loc. cit. Vegeu també (1991), Pensar la historia a ras de piel, Barcelona, Ediciones de la Tempestad. Així fou com aconseguí resoldre la segona qüestió que he plantejat al principi i que avui considero el problema fonamental, ja que condiciona qualsevol investigació de manera molt rnés decisiva del que acostumem a reconeixer: el menyspreu que els estudiosos de la vida social tenim vers aquestes publicacions i que, dbviament, afecten com les mirem i estudiem. El llast inconscient d'aquesta actitud, fruit de tants anys d'escolarització i assimilació de la racionalitat acadernica, ens impedeix no ja resoldre el problema, sinó, sobretot, reconeixer-lo, pas previ imprescindible per solucionar-lo. Solament una mirada més oberta pot permetre'ns percebre l'interes d'aquesta premsa popular com a font documental per la historia contemporania d'una gran riquesa, que només espera que ens acostem a les seves pagines sense prejudicis per parlar-nos d'alld que va expressar i transmetre a cada moment, de les aspiracions i temors de la gent que van llegir i escoltar el que deia. Els processos de mobilitat social a través d'El Caso. Semanario de sucesos (1952-1976) L'analisi d'El Caso -la publicació de successos que assolí la difusió més gran durant la dictadura franquistaens permetra constatar l'abast de les obsemacions anterior~. El Caso no fou el primer diari de successos publicat després de la guerra civil13, pero sí el que va tenir una existencia més dilatada -continua publicant-se, per bé que des del 1987 no pertany a la mateixa empresa editora- i el que va aconseguir rnés lectors14. Durant els trenta-cinc anys en que El Caso resta vinculat al seu fundador, Eugenio Suárez, i si tenim en compte tant els canvis en l'emplacament de l'empresa l3 Després de la guerra civil, i sent ministre d'Infonnació i Turisme Arias Salgado i director de prensa Juan Aparicio, van apareixer els primers diaris de successos. L'abril de 1952 comen@ a publicar-se a Valencia Foro español. 1 un mes després, 1' 11 de maig de 1952, Eugenio Suárez va trewe al cmer El Caso. Durant els més de trenta-cinc anys de vida d'aquesta publicació sota la tutela del seu fundador (a partir de l'estiu de 1987 canvia de propietari), en van sortir d'altres que pretengueren pendre-li el mercat, pero sense &t. l4 En el número 1.000 extraordinari es proporcionaren les dades següents sobre l'evolució del tiratge d'El Caso: tiratge del núm. 1 (1 1-V-1952), 11.500 exemplars; tiratge mixim assolit, núm. 325 (26-VIi- 1958), 383.000 exemplars; tiratge mitja actual (1-VI-1971), 225.000 exemplars. Aquestes dades no coincideixen arnb les que exposa el mateix Eugenio Suárez en un article que publica a la revista Periodistas, editada per 1'Asociación de la Prensa de Madrid, amb motiu del quaranta aniversari d'E1 Caso, on diu que el primer tiratge es fixa en 13.000 exemplars, dos mesos després havia superat els 100.000 exemplars, i més endavant assolí xifres no conegudes fins aleshores per la premsa espanyola: a300.000 exemplars, amb motiu del llavors famós assumpte de "la mi tallada" i 420.000 durant les setmanes prbximes a l'execució del Jarabon (Periodistas, núm. 54, N-1992). Malgrat les discrephcies entre aquestes dades proporcionades en tots dos casos per l'empresa pera en moments diferents, el seu tiratge fou elevat. En 1'Atluario de la Prensa Española de 1965 s'atribueix a El Caso un tiratge de 100.000 exemplars i, segons el mateix Anuario de 1970 (tom i), el tiratge era de 300.000 exemplars i la seva difusió, nacional. Xifres similar~, tot i que rnés mesurades, les proporciona el control de l'OJD, al qual es va sotmetre El Caso des del principi: d'una mitjana de 150.000 exemplars al 1965, hauria passat als 200.000 a partir de 1967 i superat aquesta xifra a pnncipis dels setanta, i sempre que es va produir un succés rellevant. Si analitzem la distribució per regions, advertim que la província en que es difonia la proporció majorithna d'exemplars fou sempre la de Barcelona (17,73% al 1965; 19,86% al 1967; 23,527~ al 1971; 23,60% al 1976), seguida, amb una diferencia notable, per la de Madrid (12,10% al 1965%; 9,08% al 1967; 8,80% al 1971; 9,40% corn en la presentació i continguts de la publicació, podem advertir quatre etapes que es corresponen amb altres tantes fases histbriques: La primera fase compren des del 1952 fins al 1956. Són els anys difícils, en que hi ha grans contingents de població que emigren del camp a les ciutats. El Caso s'autodefineix corn a Semanario de Sucesos, i aconsegueix implantar-se i proporciona importants beneficis al seu propietari, que li permeten fer sortir al 1956 el setmanari Sábado gráfico, en el qual inicia la seva expansió empresarial. Entre el 1956 i el 1966 es pot situar una segona etapa. L'esforq per millorar les condicions de vida té més i millors perspectives, corn pot advertir-se, per exemple, en la publicitat de cursos per correspondencia per a la promoció professional i en productes per a la millora de I'aspecte físic. El Caso es consolida corn a publicació d'aquests sectors populars. 1 en els darrers anys, especialment a partir de la Llei de Premsa del 1966, sembla cercar noves possibilitats, ja que entre febrer i abril del 1964 alhora que escurca la capcalera, n'elimina l'eslbgan Semanario de sucesos, que, aixb no obstant, roman en el quadre que conté les senyes administratives, a la pagina 2, fins que és suprimit definitivament a finals del 1966. Des de finals del 1966 fins a finals del 1976 podem situar la tercera etapa d'El Caso. Són els anys de consolidació de la nova vida urbana que connecta aquests sectors de població amb les xarxes del consum transnacional ofert per la societat de consum, fins aleshores només accessible als, llavors minoritaris, grups urbans acomodats. El Caso apareix desproveit de qualsevol eslogan. Després de la mort del dictador i fins el 1987, El Caso d'Eugenio Suárez viu la seva última etapa, que correspon a la delimitació de noves fronteres de la marginació social. A finals del 1976 adopta l'eslbgan Semanario popular a la capcalera; en el número 1.292, del 5 de febrer del 1977, anuncia Nuevo, mayor y mejor formato, i s'allarga la capcalera; a partir del número 1.300, del 2 d'abril del mateix any, publica la imatge d'una noia nua en la penúltima pagina ... El setmanari introdueix canvis constants, corn si busqués una nova fórmula d'acord amb les noves circumsthcies, pero no la va trobar, perque entre el julio1 i l'agost del 1987 ja no l'edita l'empresa del seu fundador, i el 12 de setembre apareix el número 1 del que es qualifica corn El Caso mundial, editat per Edial a Madrid, iniciant així un segon període. D'aquesta manera, durant les dues prirneres etapes (del 1952 al 1966), El Caso es presenta a si mateix corn a Semanario de sucesos. A partir del 1966 i durant deu anys prescindí d'aquest eslbgan. 1 des de finals del 1976, en el procés d'adaptació al nou arnbient de la democracia, esdevingué Semanario popular. 1 aquests canvis en l'eslbgan indiquen determinats canvis en el contingut, pero també en el públic al qual s'adreca, un públic les condicions de vida del qual es modificaren notablement al llarg d'aquests anys. Formalment, El Caso dels anys cinquanta és practicament el mateix que el dels anys seixanta i la primera meitat dels setanta, a pesar que el seu propietari, gracies als al 1976), la de Valencia (5,527~ al 1965; 7,68% al 1967; 7,88% al 1971; 8,17% al 1976) i la de Biscaia (5,40% al 1965; 3,94% al 1967; 3,81% al 1971; 3,70% al 1976), dades que confiien la relació entre els lectors d'El Caso i les zones de recepció d'ernigració. Per valorar aquestes xifres hem de recordar el seu alt índex de lectura, ja que, precisament en ser un diari adrecat a un públic parcialment analfabet i, per tant, llegir-se en veu alta en grups, és molt superior al d'altres publicacions. tada del número 872 (18-1-69), s'hi anuncia: «Templos i protesta pública». 1 a les planes centrals s'hi fa una recopilació de «fragmentos de reportages y notícias aparecidas en toda la prensa madrileña respecto del enclaustramiento de diecinueve mujeres en la madrileña iglesia de San José». Al text s'explica que es tracta de «esposas i familiares de algunos presos políticos», entre les quals n'hi ha algunes que ja es reclogueren al XII-68. A la portada del número 885, «El alcalde republicano de Mijas (Malaga) ha estado treinta años escondido en su domicilio (Amplia informació~i literaria i gráfica en páginas centrales) ... » És en aquesta secció de «Cronica de Tribunals)) on segurament per primera vegada en ple franquisme apareixen notícies sobre joves que es neguen a fer el servei militar. En el número 923 (10-1-1970), s'hi explica que ((Testigos de Jehová» objectors de consciencia «no quieren hacer el servicio militar». També aquí s'informa de les sancions derivades de la Llei de Premsa (per exemple, número 885, TOP «Condena contra el escritor Alfonso Carlos Comín» i «Recurre contra una multa el periodista Martínez Albertos ... »), sancions que sovint afectaran publicacions d'Eugenio Suárez, especialment Sábado Gráfico (així, en el número 868,21-XII-68, «Sábado Grá$co secuestrado», tema que es repeteix al 898: als 894, 895 i 896, «Vista pública contra El Caso...»). No és excepcional, doncs, en la línia d'aquesta revista, que publiqués la informació més hplia sobre el Consell de Guerra que se celebra a Burgos a finals de 1970. La informació s'inicia en el número 969, que dedica les planes 5,6, 7 i 8 a la «Crónica de Tribunales», amb el títol «Dieciseis miembros de ETA en el banquillo. Para seis de ellos, el fiscal pide la última pena», i continua en els números següents. O les informacions, al 1974, sobre les darreres execricions de la dictadura, de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Esdeveniments polítics produi'ts a l'estranger com «Los sucesos recientes del Congo Belga relatados en una crónica exclusiva» (portada del número 428, 16-VII), o «Los tupamaros~, prou important perquk Julio Camareo (que fou director d'E1 Caso) hi vagi com a enviat especial i resti «cuatro días detenido por la policía uruguaya por publicar una entrevista con un jefe de los tupamaros)) (número 954 i 956), tambén tenen el seu lloc en El Caso. En suma, les planes del número 899, de 26-VII-69, són dedicades a «El hombre en la luna. Crónicas, anécdotas y fotografías», tema d'una tal transcendencia que provoca que «hasta los delinquentes olvidaron sus actividades ante el televisor». 1, juntament amb aquest, un a'ltre gran «Suceso histórico. El príncipe D. Juan Carlos sucesor de Franco», tema que solament ocupa la plana 11. b) Evolució de la superfcie publicitdria: receptes per a la integració social Pero en les planes d'aquest setmanari de successos, a través de la publicitat, hi trobem també diverses propostes per transformar aquelles difícils condicions de vida. D'aquestes propostes podem destacar-ne fórmules diverses per millorar l'aspecte físic i per promoure's professionalment: l'adquisició de condicions de vida millors mitjancant la promoció professional requereix adquirir també una imatge física que hi estigui en consonancia, merces a productes d'higiene, salut i bellesa. Entre els mitjans per millorar l'aspecte físic ha de situar-se un ampli repertori de productes relacionats, de primer, amb la salut i les normes higieniques, pero també amb l'estetica: dels tractaments contra l'asma, el reuma, la gota o el dolor en general, a «Malice, la crema de afeitar mejor y más rápida», «CNorodont, la gran crema dental alemana», «Caspolén», que recomana rentar-se el cap els caps de setmana, i la serie d'anuncis que ofereixen a les dones solucions per obtenir figures més esveltes o «admirables senos», de les cases Sveltor i Plasto Sein, i als homes la promesa de créixer més o d'augmentar la seva musculatura, solucions que poden trobar-se també en alguns llibres. 1, per millorar l'aspecte físic, s'hi introdueixen anuncis de roba i ornaments, com rellotges, per bé que molt lentament. Perb els més abundants són els que ofereixen possibilitats de millorar la situació economica i professional. El primer que trobem s'adreca als homes, i ens parla de com la implantació dels moderns mitjans de comunicació de massa ofereixen noves oportunitats laborals. Així, en el número 3 1 (de 7-XII-52), s'hi proposa «Un buen empleo. Un trabajo bien pagado! ... Curso de fotografía por correspondencia ... Academia de fotografía hispanoamericana». El segueix, a principis de mar$ de 1953, un altre d'«Escola Radio Maymo», que es prodigara en aquest setmanari amb cursos de «radio, cine sonoro i televisión». Pero és a partir de 1954 quan proliferen en cada número anuncis dels principals centres d'ensenyament per correspondencia: des del número 138, de 26 de desembre de 1954, comenca a publicar-se «Aprenda Diese1 ... Instituto Americano»; a partir d'octubre de 1955 la CCC anuncia «lo becas semanales para seguir gratis cualquier curso»; des de principis de 1956 la CEAC anuncia cursos de paletes, delineants; a finals de 1958 comencen a anunciar-se cursos d'idiomes de l'academia Inter, que sens dubte tenen relació amb les possibilitats d'emigrar a paisos europeus, i, des d'octubre de 1959, s'hi publica un anunci de 1'Instituto ETAF que proclama: «Yo soy de la Policía Armada ... Usted también puede ingresar». Al 1960 l'oferta de CCC s'amplia a ortografia, comere, idiomes, comptabilitat, acordió. L'oferta de la CEAC abastava delineants, dibuix humonstic, mechnic d'autombbil, mestre de cases... 1 els anuncis d'AFHA proclamen «Éxito, fama, dinero! Aprenda fotografía! » També a les dones se'ls proposa millorar els seus mitjans de vida. D'entrada (el primer el trobem el 6 de desembre de 1953), mitjancant l'agulla de fer punts de mit- ja: «Señorita!! ... ¿Quiere ganar 50 pts. diarias? Con la aguja mecanizada Perfecta modelo professional 1953 ... ». A partir d'octubre de 1955,l'Institut Atenea ofereix cursos de bellesa, maquillatge i estetica. Als anys seixanta hi trobem 1'Academia Espoz, amb cursos de tall i confecció i brodat a maquina, i Taylor, amb cursos de tall i confecció. Perb la serie d'anuncis adrecats a la dona més suggeridora és certament la de la maquina de cosir Sigma, que des del 19 d'abril de 1958 publica un repertori de consells per a les mestresses de casa que culmina proclamant: «Pudiendo tener una Sigma, ¿Por qué ha de conformarse con menos?» Un exemple: Los problemas del hogar. El futuro de la hija. ¿Que será? ¿Mecanógrafa, modelo, acriz, ama de casa? Sea lo que sea, será una mujer. Y una mujer debe saber coser y bordar. Por eso, regálele una máquina Sigma cuando sea jovencita (Sigma le enseña gratis a usarla). Si tiene buenas manos... Siempre tendrá un futuro asegurado como modista o bordadora!. «Pudiendo tener una Sigma, ¿Por qué ha de conformarse con menos?» Aquesta serie d'anuncis ens indiquen el camí recorregut per tantes dones, des de l'emigració passant pel servei domestic fins arribar als tallers de costura o als treballs a domicili, així corn la transició de l'autarquia i el «faci-s'ho vosti? mateixa» a la societat de consum. Pero aquest cam' no s'hagués pogut recórrer sense aquesta transformació economica que ha democratitzat l'ús dels diners, mitjancant el pagament a terminis i els credits, fenomen que també trobem documentat en les planes d'El Caso als anys cinquanta. A partir de 1960 apareixen també anuncis sobre credits per a habitatges. Per contra, els anuncis de productes de consum hi apareixen en menor quantitat, tot i que també hi resulten significatius: juntament amb els del rellotge Buren, que financa el pnmer any d'aparició d'El Caso, i aquells altres queja he mencionat dels primers anys, a partir de 1956 n'apareixen ocasionalment d'altres: ((Cerrojos FAC, Gemelos, Corte de traje...)) Tampoc el consum d'aliments i begudes destaca en la publicitat d'El Caso: fins al 1960 no hi veiem el primer anunci d'una beguda alcohblica: ((Centenario Terry». La publicitat d'altres mitjans de comunicació indica la consolidació d'El Caso, que esdevé un negoci tan rendible que pennet al seu fundador -com hem vistedi- tar publicacions noves: al 1956 s'anuncia l'aparició de Sábado Grá$co, «magazine del hogar»; al 1960 s'anuncia Velocidad; al 1969, Cine en 7 días i Tendido 13, «revista gráfica taurina semanal con portada a color» (publicació de la qual no tinc cap més referencia que pertangués a Eugenio Suárez); després, Discóbolo, El Burladero ... a més de la ((Colección de casos célebres)) i «Tras el suceso», d'Enrique Rubio. c) El Caso, una crdnica dels processos de mobilitat social L'evolució que s'adverteix en les informacions, els personatges que els protagonitzen, així corn els actes que realitzen, remeten a canvis produits en les circumsthticies socials dels grups de població més pobres. 1 aquests canvis en els continguts informatius apareixen relacionats amb els que es donen a la publicitat, que ens parla de les aspiracions i expectatives, així corn de les receptes per modificar aquelles coridicions de vida. Heus aquí l'interes d'El Caso corn a font documental per al coneixement del llarg període en que es publica. En línies generals, podem dir que els personatges que hi apareixen de manera predominant són dones i homes habitants de zones rurals que emigren a les grans ciutats o no, o gent que habita en les periferies d'aquestes ciutats, per bé que ocasionalment apareixen personatges que gaudeixen de millors condicions de vida. Aquests personatges protagonitzen la majona dels successos dels quals s'infonna, sia corn a protagonistes o corn a víctimes. 1 tals actuacions succeeixen també majorithriament en espais on la distinció entre el pnvat i el públic no és terminant. Heus aquí que davant el predomini de personatges masculins que apareixen eri aquella premsa que enfoca els espais públics, o de personatges femenins corresponents a la premsa adrecada a les dones, aquí es produeixi una representació més equilibrada en funció del sexe. 1 si tenirn en compte les classes o nivells socio-econbmics, mentre que en les publicacions d'«informació general i femenines» apareix pnonthnament gent acomodada, en aquestes trobem dones i homes que pertanyen als nivells socio-econbmics infenors i als grups socials discnminats en funció del seu origen racial. Comptat i debatut, en totes les publicacions esmentades els personatges masculins adults són majontans; pero potser sigui en aquestes on les criatures i la joventut reben una atenció més gran, sia com a víctimes (amb freqükncia hi trobem successos sobre infanticidis i abandonament de fills, raptes i maltractaments de cnatures), pero també com a agents (he parlat del tractament pejoratiu de la joventut des de finals dels seixanta). En definitiva, en aquestes planes trobem personatges habitualment exclosos d'altres publicacions, entre els quals les cnades i, en general, les i els treballadors domestics, reben una atenció molt especial, per la freqükncia i pel tractament. Aixb és perquk l'ernigració de les dones del camp a la ciutat ni es produeix ni es contempla arnb els mateixos cntens que la dels homes des de l'bptica d'aquells que en definitiva defensen l'ordre social vigent: la incorporació a la vida urbana i industrial requereix adaptar-se a les seves regles de joc, i en el cas de moltes de les que emigren del camp a la ciutat implica sotmetre's a les exigkncies de l'ordre domestic; altrament, es pot incórrer en la prostitució, aixb és, en el model de dona rnés repudiat i marginat i, per consegüent, habitual també en aquestes planes. En línies generals, podem dir que mentre que les informacions dramatitzen les condicions de vida dels grups de població rnés pobres o marginats, la publicitat proporciona receptes per resoldre aquestes situacions o millorar aquestes circumsthncies. 1, des d'aquesta bptica, albirem també una temhtica que, aixb no obstant, exigina una anhlisi més acurada: el paper exercit per aquest reperton de models positius i negatius en la construcció d'un jo ideal que orienta els esforcos cap a la integració social i incita a evitar tot allb que pugui conduir a la marginació. Aquest jo ideal no es plasma solament en els protagonistes positius dels successos i en la seva contrapartida de protagonistes negatius -com advertí bé Anstbtil15, els models negatius són imprescindibles per a l'autodefinició d'un jo ideal-, sinó també, de manera insistent, en els anuncis que proposen mitjans per a la promoció professional i la nova imatge corporal, pero rnolt especialment en els diversos consultoris que proporcionen una autovaloració, tot basant-se en la grafologia, l'horbscop i altres recursos16. Podem concloure, doncs, que l'analisi de les publicacions rnés genuines de la premsa de masses, entre les quals destaca la premsa de successos, proporciona noves perspectives sobre les transformacions histbriques contemporhnies, tant sobre les condicions de vida com sobre les expectatives i les aspiracions, per bé que requereix ampliar la mirada academica a la comprensió d'altres personatges no habituals en el seu pensament i a altres procediments d'elaboració textual diferents d'aquells que regeixen la racionalitat il.lustrada. l5 Vegeu MOREKO SARDA, A. (1988), La otra «Política» de Arisróteles, op. cit. l6 Sobre la construcció socio-historica d'un jo ideal vinculada als processos d'indusuialització i alfabetització, vegeu LURIA, A.R. (1980), Los procesos cognitivos. Análisis sociohistórico, Barcelona, Fontanella. Resumen El hecho de que los sucesos sangrientos hayan sido y sean utilizados por los medios de comunicación de masas para aumentar las tiradas y las audiencias y, así, sus beneficios, ha servido de argumento para que la mayoría de los estudiosos menospreciasen estos productos y al público interesado por ellos. Frente a estos planteamientos, se examinan los rasgos diferenciales de estas publicaciones respecto al discurso académico, y se defiende su importancia como fuentes documentales para la histona contemporánea. Un análisis de El Caso, semanario de sucesos que se publica durante la dictadura franquista -y todavía en vigor-, permite advertir que los personajes positivos y negativos que aparecen, tanto en las informaciones como en la publicidad, pueden considerarse como modelos de comportamiento que indican las posibilidades de integración y de marginación social en los procesos de movilidad social vividos por los sectores de población más pobres. Paraules clau: Premsa de successos, marginació i mobilitat social, histbria de la comunicació. Abstract The fact that bloody eveiits have been and still are used by the mass media as a means of increasing sales and audience ratings and, therefore, profits, has been put cited by a majority of academics as a justification for their frowning on this type of products and those who consume them. In view of these arguments, the present study examines those factures wich distinguish such publications from academic discourse, and argues their case as important documentary sources of contemporany history: an analysis of El Caso, a weekly newspaper specialising in criem and accident reporting which was published during the Franco dictatorship -and still exits-, reveals that positive and negative figures appearing both in the news and advertising can be regarded as behavioural models, providing indicadors of social integration and disadvantage in the phenomena of social mobility experienced by the poorest sections of society. Nota biografica Amparo Moreno Sarda és periodista i profesora dlHistbria de la comunicació social (UAB). Ha exarninat els problemes espistemolbgics que planteja el coneixement histbric de la comunicació en les seves obres de crítica a I'ordre androcentric del discurs academic (El arquetipo virilprotagonista de la histona, 1986; La otra «Política» de Aristóteles, 1988, i ha proposat noves línies per seguir a Pensar la historia a ras de piel, 1991).