Ressenyes

catalh a la Segona República (E. Marín). Pero Guillamet, Jaume. La formació de la prernel treball que obrí camí fou la tesi doctoral del mateix formulador de la hipotesi global. Seduit pel descobriment engrescador d'un producte periodktic de l'entitat del magazine D'ACI i D'ALLA i perla significació d'una figura com Carles Soldevila, Tresserras opta de forma decidida per la realització d'un estudi monografic des de la perspectiva de l'analisi del desplegament dels símptomes de la modemitat des de la comunicació periodística. El llibre que avui comentem és una acurada destil.lació de la magnífica tesi doctoral que Tresserras dedica al magazine, a l'autor que féu possible els seus moments més brillants i a i'epoca. El metode de treball adoptat fou del tot original: una lectura sistematica de la col.lecció interpretada amb l'ajut d'un thesaurus tematic dels ítems caracteristics de la societat de cultura de masses. Aquest treball sistematic (\~oluntariament distanciat del recurs a l'anhlisi construit sobre el trafic de conceptes i l'administració de metallenguatges) estava emmarcat per una recerca extensiva i exhaustiva dels testimonis d'epoca sobre l'emergencia de la comunicació de masses i el record del magazine. Tot plegat, dona lloc a un treball caracteritzat pels elements següents: Exploració contrastada, sblida i suggestiva d'una hipotesi d'interpretació d'un penode clau en la nostra historia. com és el primer ter$ d'aquest segle. Definició i aplicació d'un metode d'anali- si del periodisme i la cultura original. obert i amb moltíssimes possibilitats. Literalment, modelic. Finalment, i no menys important, el treball constituí un veritable exercici d'estil literari inedit en l'encarcarat genere academic. Aquest darrer element es fa notar en la versió que l'autor ha lliurat per a la seva publicació. Crec que el més just que es pot dir del llibre de Joan Manuel Tresserras és que la seva concepció literkria constitueix un homenatge sere a l'home que féu possible el millor magazine de la historia del periodisme catalh: Carles Soldevila. Enric Marín i Otto sa moderna. Periodisme informatiu, polític i cultural a la Barcelona progressista: 1841- 1843. Barcelona: Centre d'Investigació de la Comunicació, Generalitat de Catalunya, 1993. El llibre del profesor Jaume Guillamet, resultat de la investigació hemerografica realitzada en la preparació de la seva tesi sobre Abdó Terradas: Política i premsa en el primer moviment republica (1990), constitueix una aportació important en el context d'allo que han estat -i allo altre que sembla que poden arribar a serels estudis d'histbria de la premsa i del penodisme a Catalunya. Aquesta importancia ve determinada per un seguit de raons que procuraré sintetitzar. El plantejament global de l'obra parteix de la voluntat de combinar l'horitzó de la historia de la comunicació social amb l'objectiu de realitzar un estudi d'histona social de la premsa i del penodisme. Del primer element (historia de la comunicació) hi trobem sobretot l'actitud, el reconeixement d'un territon i l'adopció d'una perspectiva com els reflectits en el capítol dedicat a la «cultura periodística» del període. Del segon element -el llibre és explícitament d'historia social del penodisme i la premsaem limitaré a afirmar que es tracta de l'obra més moderna i de millor factura de totes les disponibles per a la premsa i el penodisme catalans del segle XIX. L'obra de Jaume Guillamet recull les aportacions dels treballs anteriors coneguts, espanyols i catalans, relatius al període i al tema, i, al mateix temps, ha treballat amb tot el conjunt de publicacions de l'kpoca conservades a ltHemeroteca de 1'Institut Municipal d'Historia de Barcelona. Aquesta barreja de treball bibliografic i hemerografic, forca exhaustiu, permet pensar que som davant d'una aportació en molts aspectes definitiva que, en conseqüencia, facilitara el treball posterior de qualsevol estudiós del període com també el dels qui intentin la síntesi de la historia de la premsa i el periodisme del segle xrx. Es tracta també d'una obra que, satisfent la necessbia funció descriptiva i informativa, procura analitzar i interpretar el periodisme i la premsa barcelonins durant la regencia d'Espartero. De fet, la tria de l'objecte i la formulació de la hipotesi fonamental de l'obra expressen aquesta voluntat interpretativa. No és en absolut irrellevant que ens trobem davant l'estudi d'un període -feina sempre complicada- en comptes de la temptadora monografia d'una revista o un diari dels mateixos anys, o de llaproximació a un sol periodista. Avaluar un període és molt més compromes, com ho demostren les llacunes gairebé oceaniques que tenim als peus: entre aquest estudi de Guillamet (1841-1843) i el de Gómez Mompart (1902-1923) tenim poca cosa més, pel que fa a analisi de períodes, que les velles aportacions dels «clkssics» (de Pella i Forgas fins a Miquel i Vergés, Bertran i Pijoan o Joan Torrent), la incursió de C. García Nieto i el treball de J.M. Figueres per a la contextuació del Diari Catala. Poc més. L'objectiu de Guillamet respecte al penode escollit consisteix en: «Establir les condicions polítiques i jurídiques en que es produeix la renovació de la premsa barcelonina [. . .] Analitzar el sistema de periodics, les seves funcions, els nivells de diversificació i pluralisme, criteris professionals [. . .] Establir el nivell d'evolució tecnica i professional del periodisme de l'epoca en el procés de formació de la premsa moderna [. . .] Inventariar i descriure les publicacions ... » Els tres primers elements queden recollits en la primera part del llibre, mentre que l'inventari de les publicacions compon la segona part. Convé destacar també la inclusió, perfectament justificada, dels textos «Apuros de un periodista)) de Pere Mata, i «La Prensa» de Jaume Balmes, veritables peces arqueologiques de la tradició periodística del Pnncipat. Aquest elogi de l'obra de Guillamet, tanmateix, ha d'anar acompanyat, segons el meu criteri, d'un punt de dubte respecte de la seva hipotesiltesi principal. No és pas una impugnació, ben al contrari. Estic d'acord amb els arguments i amb les explicacions que Jaume Guillamet hi consigna. 1 també en el caracter nou i excepcional del període. Pero em sembla que la conclusió general que n'extreu és excesiva. Per a Guillamet «el període 1841 - 1843 a Barcelona marca l'inici del procés de forrnació de la premsa moderna)). Entre els factors basics destaca -insisteixo que encertadament- I'excepcional pluralitat del bienni que possibilita una amplia llibertat d'impreinpta; l'aparició d'una premsa diaria informativa i política que adopta novetats formals, estilístiques i tematiques; la incipient professionalització del periodisme ... Pero, em penso que el pes mateix de I'excepcionalitat i la brevetat del període no pot deixar de destacar-se. L'encarcarament del Brusi i la seva pervivencia com a diari vell pero. al mateix temps, predominant, no encaixa prou amb una visió tan precoc de la modemització del penodisme a Barcelona. També durant el trienni (1820- 1823) s'havia produi't una renovació que no va tenir continuitat. No valdria la pena d'aprofundir en el període obert el 1868 -també marcat per la pluralitat política i una certa inestabilitat- i clos pels volts de 1'Exposició de 1888 o el 1892? Llavors, l'acumulació de capcaleres va ser comparativament espectacular, i el pes d'algunes es faria sentir fins el 1936 o fins avui mateix; la incorporació de novetats tecniques en la recepció de notícies (beneficiades pel telegraf, correu, ferrocarril), en els tallers de les impremptes i en la distribució i venda dels periodics marcaren un evident punt d'inflexió; la multiplicació dels tiratges i l'adopció d'alguns generes característics de la premsa informativa europea; l'aparició d'una generació de periodistes professionals de bon nivell; la conversió de Barcelona en una gran ciutat, amb unes classes socials més ben establertes i uns consums culturals més consolidats ... Tot aixo em fa pensar que, malgrat coincidir en gairebé tot amb el professor Guillamet, valdria la pena d'encetar un debat posant a discussió com a mínim: que volem dir quan parlem de premsa moderna; i quina és la seqüencia de «modernització» seguida. La fomtació de la premsa moderrla demostra efectivament l'excepcionalitat de la conjuntura 1841-1843 i la seva transcendencia en l'evolució de la premsa barcelonina. Pero en concloure que es tracta del veritable punt d'arrencada de la modernització perio- dística correm el risc de desplaqar completament la periodificació i la qualificació de les diverses transformacions de la premsa i del periodisme de Barcelona durant el segle xrx. Potser aquest debat resultaria d'una gran utilitat «cartografica» -o oceanografica. tenint en compte el que he dit abans- i, justament, la interessant investigació del professor Guillamet la fa possible. En conclusió, es tracta d'una obra imprescindible per als estudiosos de la historia de la premsa i del periodisme i per als historiador~ de l'epoca en general. Interessant per a tothom qui tingui curiositat pel tema i molt útil per als qui l'ensenyen i l'estudien. El Centre dlInvestigació de la Comunicació ho va reconeixer premiant aquest treball el 1990. Joan Manuel Tresserras Mateo, Rosario de; Corbella, Joan M. (dir.). Els mitjans de comurzicació social als Qilatre Motors per a Europa: Baden- Wiirt- temberg, Catalunya, Llombardia, Roine- Alps, Barcelona: Centre d'Investigació de la Comunicació de la Generalitat de Catalunya, 1993. Els estudis sobre la comunicació nacionallregional han adquirit un pes important a Europa els darrers anys. Als principals estats del continent apareixen cada vegada més investigacions sobre un fenomen que, encara que no sigui nou, s'ha desenvolupat forca a causa de la propia evolució economica, política. social i cultural de les regions, nacions i petits paisos que demanen ser tinguts en compte en l'actual procés de construcció europea. Després d'una epoca en la qual van proliferar les recerques d'abast estatal, han co- , mencat a abundar investigacions centrades en altres ambits o espais comunicatius: el paneuropeu, el regional i el local. Sens dubte, Catalunya ha estat pionera i ara és capdavantera en l'observació de la comunicació nacionallregional a Europa i, juntament amb Quebec, probablement ocupa un dels primers llocs del món en aquest camp. La decidida i ferma voluntat d'afirmació nacional i de defensa de la propia identitat cultural i lingüística, que vénen de lluny, es troben a la base d'aquest interes científic i professional per a l'estudi dels fenomens comunicatius i de llur repercussió política i cultural. Un pas important en aquesta evolució academica fou la creació, fa tnés de vint anys, de la Facultat de Cikncies de la Comunicació de la UAB, i, més tard, del Centre d'Investigació de la Comunicació (CEDIC), que des del 1987 ha privilegiat les recerques i les publicacions sobre la comunicació social no tan sols al Principat sinó també als Paisos Catalans, i: des de la perspectiva regional, al conjunt de 1'Estat i d'Europa. En aquesta línia, el CEDIC va encarregar el 1992 una investigació de caracter comparatiu sobre quatre regions -Baden-Württem- berg (Alemanya), Llombardia (Italia), Roine-Alps (Franca) i Catalunyaque temps abans s'havien agrupat en un lobby -anome- nat «Quatre Motors per a Europa»- per tal de pressionar al si de la Comunitat Europea en favor dels interessos regionals. ~~uests quatre territoris histbrics tenen en comú el fet de comprar amb un nombre semblant d'habitants i de desenvolupament industrial, encara que el nivell de renda per capita sigui diferent. Es cert que no hi ha lligams forts entre aquestes regions i, fins i tot, podrien ser altres diferents o bé més o menys en nombre. De rota manera, allo més interessant com a proposta academica és precisament l'establiment de comparacions no solament del nivell socioeconomic general sinó del sistema mediatic en particular. Sobretot, perque les analisis comparatives en aquest terreny no són gaire freqüents i, menys encara, d'espais infraestatals. Aquest va ser el repte al qual s'hagué d'enfrontar l'equip dirigit per Rosario de Mateo i Joan M. Corbella -del Departament de Penodisme de la UAB-, que compra amb la col~laboració d'investigadors oriünds de les quatre regions, els quals van aportar un munt de dades heterogenies que hagueren d'ordenar i sistematitzar per tal de poder establir les comparacions pertinents des del punt de vista de l'estructura de la comunicació. Mateo comptava amb l'experiencia d'estudis previs en l'ambit europeu, en especial l'interessant