Les regions : una qüestió pendent en la política àudio-visual europea

LES REGIONS: UNA QUESTIÓ PENDENT EN LA POLÍTICA AUDIO-VISUAL EUROPEA Mique1 de Moragas i Bernat López L'objectiu d'aquest article és analitzar la documentació existent sobre política audio-visual europea (directives, convenis, informes, programes, recomanacions, resolucions, llibres verds, etcetera) per valorar aquesta política respecte de les televisions a les regions. La nostra primera conclusió és que l'atenció que fins ara han prestat les institucions europees a aquestes televisions pot qualificar-se de limitada. No obstant aix6, també cal dir que a la documentació analitzada, principalment en els documents de rang jundic menor, es poden descobrir les idees basiques per a una nova política que reconegui la importancia de les televisions a les regions en l'espai hudio-visual europeu de final de segle. Les actuacions de les institucions europees en materia de televisió i la seva atenció a les televisions en les regions L'anhlisi de ia política europea en relació amb la televisió ha de considerar tres sectors principals: les intervencions en materia hudio-visual, les intervencions en materia cultural i les intervencions en materia de telecomunicacions. En aquest article no farem referencia explícita i detallada als programes de política cultural que no es relacionin directament amb els mitjans de comunicació, ni a les intervencions en materia de telecomunicacions relatives, per exemple, a les disposicions sobre harmonització de les tecniques per a la difusió directa de televisió via satel.lit (MacIPacket) o a les corresponents a la televisió d'alta definició. Tampoc no farem referencia a alguns aspectes de les polítiques de comunicació que afecten sense distinció tots els mitjans, com és el cas de la temhtica relativa als drets d'autor (Comissió de les Comunitats Europees, 1991). Dins de cadascun dels sectors seleccionats per a la nostra analisi considerarem fins a tres tipus d'actuacions: 1. Les directrius polítiques, que tracen el marc general de la planificació i l'actuació europees i, concretament, persegueixen com a objectiu l'harmonització de les diverses legislacions estatals. 2. Les actuacions propiament dites, consistents en programes concrets d'ajut al sector audio-visual (p.e. el programa MEDIA). 3. Les recomanacions, resolucions, informes, etc., no vinculants jurídicament pero d'indubtable valor moral i polític, si més no en termes de prospectiva. Pel que fa al cas que ens ocupa haurem d'afegir la distinció entre les actuacions que es refereixen a l'espai audio-visual europeu sense referencies explícites a les regions, i les actuacions que es refereixen, d'alguna manera i de forma explícita, a les televisions d'ambit regional. 1. Directrius polítiques Quant a les directrius polítiques europees en materia audio-visual, podem afirmar que hi ha una abundant producció documental, tant de la Unió Eurpea com del Conse11 &Europa1, en la qual s'insisteix en la importancia economica, política i cultural de la televisió i del sector budio-visual en general. Es pot dir, amb propietat, que dels anys vuitanta en@ els problemes del sector audio-visual han esdevingut un dels temes prioritaris de la política cultural (pero també industrial) europea. Pel que fa a la Unió Europea, els grans principis i les disposicions sobre la niatena es troben expressats en una serie de documents2, principalment els següents: - Llibre verd sobre el mercat comú de la radiodifusió per satkl.lit i cable (COM [84] 300, 14 de juny de 1984). - Directiva del Consell sobre la coordinació de determinades ~lisposicions legals, reglamenturies i administratives dels Estats membres relatives a l'exercici de les activitats de radiodiftsió televisiva, coneguda com a ((Directiva de la Televisió Sense Fronteres)) (Directiva 891552lCEE de 3 d'octubre de 1989). - Cornurzicació de la Comissió al Consell i al Parlament sobre la Política ~udiovisual (COM [90] 132 final, de 28 de febrer de 1990). - Llibre verd sobre el pluralisrne i la concerztració dels rnitjarzs de conzunicació al mercat interior (COM [92] 480 final, de 23 de desembre de 1992). - Comuizicació de la Comissió al Consell i al Parlament sobre rzoves perspectives de l'actuució comunitaria en l'ambit c~~lturul (COM [92] 149 final, de 29 d'abril de 1992). - Llibre Blanc Creixernent, coinpetitivitat i ocupació (COM [1993] 700 final, de 5 de desembre de 1993) - Llibre verd sobre les opcions estratkgiques per al reforc de la indústria de programes el1 el context de la política hudio-visual de la Unió europea (COM [94] 96 final, de 6 d'abnl de 1994) A aquests documents basics de la Comunitat Europea s'ha d'afegir un dels més importants documents legals del Consell d'Europa en materia audio-visual, el Conijerzi europeu sobre televisió transfronterera (STE, n. 132, 1989). ' Vid. Consell d'Europa, 1991a i 1991b; Comissió de les Comunitats Europees, 1990. Vid. Comissió de les Comunitats Europees, 1992. L'elaboració d'aquest Corpus ha suscitat un gran interes i un ampli debat entre els professionals i investigadors en comunicació social, no només a Europa, sin6 tarnbé als EUA, on s'ha seguit amb una gran atenció (i preocupació) l'evolució de la política audio-visual comunithia. La gran majoria dels analistes han coincidit a identificar un seguit de característiques particulars d'aquesta política, polaritzades al voltant del predomini d'un enfocament economicista i tecnicista de la intervenció: - Liberalització de l'espai audio-visual interior, acompanyada d'un proteccionisme creixent en relació amb l'exterior. - Dificultats als monopolis televisius públics que encara operaven en alguns estats comunitaris, en favor dels interessos de les grans empreses pnvades transnacionals de comunicació3. - Apropament industrial a la problematica de l'audio-visual4. - Insuficiencia marcada dels mecanismes culturals compensatoris a l'enfoc economicista i liberal: ineficacia del sistema de quotes de la Directiva5; insuficiencia de recursos i dispersió en l'actuació del programa MEDIA ... - El nou marc desregulador a nivel1 comunitari, propici a la formació de grans grups de comunicació paneuropeus amb posicions dominants, no esta compensat amb una regulació europea anticoncentració (Papathanassopoulos, 1990). - Les mesures compensatories a la creació d'un gran mercat audio-visual per a les cultures i les llengües menys difoses són clarament insuficients, o simplement de caracter testimonial (Burgelman i Pauwels, 1990 i 1992) Pel que fa a aquesta última qüestió, una lectura atenta del cos doctrinal enumerat més amunt revela l'escassíssima presencia de referencies a la tematica que aquí ens ocupa, la de les televisions a les regions. Tal com diversos autors ja han assenyalat ampliament6, la Directiva ha de ser entesa com un instrument liberalitzador, dirigit a eliminar barreres intenors per a la lliure circulació d'emissions i de la publicitat. Per aconseguir un consens entre els estats membres sobre aquest objectiu estrategic, en el document es consignen diverses mesures reguladores de la publicitat i dels continguts dels programes, i d'altres, qualificades com a mesures de promoció cultural, dirigides a assegurar una quota majorithria de programació per a les produccions europees. No obstant aixb, la laxa formulació ' Referint-se a la directiva de la Televisió Sense Fronteres, Delwit i Gobin (1991) han assenyalat que eaquesta reglamentació reflecteix igualment, en un pla més polític, la filosofia de societat liberal vehiculada pel projecte de "gran mercat": s'inscriu clararnent en una voluntat política de perjudicar les marieres de gestió pública de la televisió i d'accentuar els processos de "mercantilització" de la informació i la cultura». "egons els membres de la Ci1.lula de Reflexió als quals la Comissió Europea va encarregar un informe sobre la política hudio-visual comunithria, «al cinema, en major grau fins i tot que en d'altres branques econbmiques, la regla és que la fortalesa en el mercat i, consegüentment, l'hegemonia cultural, són variables de la quantitat i de la dimensión (C&l.lula de Reflexió, 1994:2 9). Pel que fa a aixb, un analista ha assenyalat que «the Directive's final version has been largely regarded as a victory for commercial forces and those favouring anti-protectionist practicesn (Papathanassopoulos, 1990). Vid. Delwit & Golbin, 1991; Papthanassopoulos, 1990; Venturelli, 1993; Burgelman & Pauwels, 1992. d'aquestes «obligacions», com també l'absencia de mecanismes de control i sanció, anul.la a la practica el seu poder de vinculació. És comprensible, doncs, que ates que el principal objectiu de la Directiva és la configuració d'un gran mercat europeu de la televisió, les qüestions relatives a la salvaguarda de les cultures i llengües minoritaries hagin estat ignorades. Tal com assenyalen Burgelman i Pauwels, «l'evolució d'aquesta Directiva i la seva formulació final demostren fins a quin punt la política audio-visual comunitaria representa els interessos audio-visuals dels grans estats, sense a penes consideració cap als més petits» (Burgelman i Pauwels, 1990). Aquesta afirmació pot fer-se extensiva, evidentment, a les regions. A la Directiva es fa una referencia a les televisions locals (art. 9), pero no es fa cap mena de referencia explícita a la televisió en les regions o a les «televisions regionals», tot i que, obviament, els compromisos adquirits pels estats haurien de repercutir en tots els nivells dels seus propis espais de televisió, i per tant en les televisions de les regions. Un altre dels grans documents de la política audio-visual europea, el Conveni Europeu sobre Televisió Transfronterera del Consell dtEuropa, de formulació i continguts similars als de la Directiva, fa només una referencia al sector hudio-visual dels «petits pai'sos», pero en cap cas no s'hi esmenta explícitament les regions. En el seu article 10 es reclama que les televisions europees dediquin la majoria del seu temps d'antena als programes de producció europea, sobretot als de ficció. Per facilitar aquest objectiu es recomana la protecció de la producció hudio-visual propia, sobretot en el cas d'«els pai'sos amb una capacitat de producció iudio-visual feble o amb una irea lingüística restringida» (art. 10.3). En relació amb la regulació de la defensa de les llengües (art. 8), la Directiva deixa en mans dels estats «la facultat, quan ho considerin necessari per a objectius de política lingüística i sempre que respectin el dret comunitari, d'establir, pel que fa a algunes o al conjunt de les emissions dels organismes de radiodifusió televisiva que depenguin de la seva competencia, normes més detallades o més estrictes, en particular pel que fa a criteris lingüí~tics»~. Aquest article ha estat interpretat com l'única concessió de la directiva als interessos culturals rninoritaris (Burgelman i Pauwels, 1990). Tanmateix, ha de ser entes en el sentit d'afavorir les principals llengües oficials dels respectius palcos comunitaris, i no les llengües minoritaries «regionals». Tot i aixo, tal com han assenyalat Hordies i Jongen (1991), els intents per part dels estats de promoure o protegir les emissions en determinades llengües o cultures Cja siguin d'ambit estatal o regional) mitjancant imposicions de quotes lingüístiques, per exemple, poder ser facilment «contrariats per les temptatives de "deslocalització"» (ubicació en estats vei'ns d'emissions destinades al propi territori, per esquivar les normatives nacionals). Al Tractat de Maastrich, al marge de la importancia que aquest pugui tenir per a la construcció política d'Europa i de les conseqüencies d'aquesta a nivel1 cultural, es troben poques referencies a les polítiques culturals i de comunicació i només hi ha una referencia explícita a la «cultura» (capítol IX, art. 128,1), en la qual s'indica que «la ' Aquesta disposició s'ha confirmat en documents comunitaris posteriors. Més recentment a la «Comunicació de la Comissió al Consell i al Parlament sobre Política Audio-visual», (Brussel~les, 28 de febrer de 1990), es repeteix la mateixa assignació de competencia. Comunitat contribuira al floriment de les cultures dels estats membres, dins del respecte per la seva diversitat nacional i regional, posant de relleu ensems el patrimoni cultural comú». És important destacar que aquesta referencia a la cultura es relacio- ni específicament amb les regions, i no ja únicament amb els estats o amb els petits pai'sos; així s'avanca sobre anteriors documents de política cultural i iudio-visual en la seva consideració del fet regional. El llibre blanc sobre creixement, competitivitat i ocupació i el llibre verd sobre la política audio-visual de la Unió Europea Al desembre de 1993 va ser presentat públicament el Llibre blanc Creixement, competitivitat i ocupació, un document al qual el president Delors, el seu promotor, i el conjunt de la Comissió han atorgat la mhxima importancia com a formulació dels grans eixos estrategia de la futura acció de la Unió Europea per sortir de la recessió, accelerar el procés d'unió política dlEuropa i posar les bases per a un creixement harmoniós i sostingut al ve11 continent. Amb la publicació d'aquest document estrategic, la política cultural europea ha experimentat un nou i important tomb: davant el problema de la crisi i l'atur apareix per pnmer cop una solució centrada en el camp de la informació i la cultura. La principal recepta per sortir de la crisi és ara «preparar sense retard i posar els fonaments de la societat de la informació». Dins del projecte de creació d'un espai comú de la informació, s'atribueix al sector hudio-visual un important rol en la creació de riquesa i d'ocupació: si Europa aconsegueix recuperar per a ella el mercat propi, ara en mans sobretot dels nord-americans, i desenvolupar totes les potencialitats del sector hudio-visual (multiplicades pel desenvolupament tecnolbgic) es poden arribar a crear fins a dos milions de llocs de treball entre 1994 i l'any 2000. Bandejant les consideracions sobre el realisme d'aquesta xifra, cal assenyalar que és el pnmer cop que importants aspectes socio-econbmics «aliens» a la cultura prbpiament dita apareixen al centre de les polítiques culturals i de comunicació. De l'aposta de la cornissió per la «societat de la informació» i pel sector iudio-vi- sual dóna fe la publicació, l'abril de 1994, del Llibre verd sobre política ciudio-visual de la Unió Europea, i la celebració al final de juny d'aquell any de la Conferencia Europea del Sector hudio-visual. En relació amb el tema que ens ocupa, la lectura atenta de tots dos documents (Llibre blaizc i Llibre ved a penes revela referkncies a la problemhtica de la diversitat cultural i lingüística dtEuropa, o a les deficiencies del sector 'audio-visual regional. No obstant aixb, no es pot afirmar que aquests documents no estiguin mancats d'importants implicacions des d'aquesta perspectiva. Per fer-se una idea del to i del contingut del Llibre ved n'hi ha prou dient que tan sols al prbleg i a la introducció apareix nou cops (amb variacions) la paraula tecnologia, tretze cops la paraula indústria, i set cops l'expressió «societat de la informació». Així, el Llibre verd pretén respondre a aquesta pregunta: «Com pot la Unió Europea contribuir al desenvolupament d'una indústria europea de programes cinematografics i televisius, competitiva en el mercat mundial, orientada cap al futur, susceptible d'assegura la irradiació de les cultures europees i de crear ocupació a Europa?» (Comis- si6 de les Comunitats Europees, 1994: 2). En aquesta formulació es veu clarament el carhcter secundari dels plantejarnents culturals, davant la centralitat de les preocupa- cions econbmiques, industrials i fins i tots socials (competitivitat, industrialització, creació de llocs de treball). Quan el Llibre verd aborda la qüestió (impossible d'ignorar) de la diversitat cultural del continent, ho fa des d'una bptica mercantil i industrial: «la qüestió del manteniment de la diversitat de les cultures nacionals i regionals [...] es trobaja clarament lligada al desenvolupament d'una indústria de programes, europea en gran mesura, i rendible a mig i llarg termini» (Comissió de les Comunitats Europees, 1994: 3). El que només s'apunta en el Llibre verd, arnb expressions relatives a la necesshria «talla critica» de les empreses europees de l'audio-visual, ho afirmen arnb contundencia els membres del grup anomenat Ckl.lula de Reflexió sobre la Política ~udio-visual Comunithria, instituit per la Comissió: «de primer cal concentrar la producció en empreses potents~ (Cel.lula de Reflexió, 1994: 28); «Els ajuts financers i els altres estímuls comunitaris (...) han de perseguir la creació i el reforc d'empreses potents i integrades que, per la quantitat dels seus productes i l'amplitud de la seva implantació territorial i multimkdia puguin esdevenir dema els principals elements dinamitzadors de la indústria iudio-visual que Europa necessita)) (Ce1.lula de Reflexió, 1994: 36). D'altra banda, al llarg d'aquest text apareixen nombroses referkncies en to cntic a l'«excessiu localisme» de la producció audio-visual a Europa, o al dancament arnb pany i forrellatx dels mercats nacionals, fenbmens estimulats per polítiques «nacional~ i regionalsx desenvolupades sobre «fonaments tot sovint més culturals que econbmics» (Comissió de les Comunitats Europees, 1994: 36). L'únic apartat del Llibre verd que tracta arnb una certa extensió la problematica del possible conflicte entre una política audio-visual d'ambit europeu i els interessos dels estats i les regions adopta un enfocarnent economicista. Segons la Comissió, ««és indispensable vetllar perquk una política industrial en el sector no es tradueixi en un desenvolupament a diferents velocitats)) que deixaria de banda els estats membres (o algunes de les seves regions) arnb menor capacitat iudio-visual o arnb una area lingüística restringida. Es important que totes les regions de la Unió Europea puguin participar del desenvolupament de la indústria hudio-visual" (Comissió de les Comunitats Europees, 1994: 53). La solució se situa sempre en el terreny industrial: la creació d'un mercat interior unificat comportara naturalment la solució per a aquests riscos, ja que els productors no es veuran limitats per la talla dels seus respectius mercats. Mentrestant, la Unió Europea pot contemplar la possibilitat d'adoptar «mecanismes de discriminació positiva», és a dir, mesures específiques (i temporals) de promoció de la producció audio-visual en aquells estats (i regions) arnb una menor capacitat de producció. Cal dir que la Comissió no ha deixat d'abordar l'espinosa qüestió dels possibles riscos d'una política europea de carhcter liberalitzador i industrialista en el sector hudio-visual, riscos derivats de possibles processos d'oligopolització que poden arribar a atemptar contra el pluralisme d'opinions i de representacions del món en un sector considerat central per a la configuració de l'opinió pública. En aquest sentit, la Comissió féu públic el 1992 el seu Llibre Verd sobre el pluralisrne i la concentració dels i7zitjans de comunicació en el inercat interior [COM 921, 480 final de 23 de desembre de 1992), en el qual estudia les actuals tendencies de la indústria iudio-visual europea cap a la concentració, i les possibles mesures que es podrien adoptar a nivel1 comunitari per evitar eventuals conseqüi?ncies negatives d'aquesta concentració per al pluralisme informatiu. Fins avui, perb, no s'ha adoptat cap acció concreta en aquesta direcció. 2. Els ajuts a la producció audio-visual Les institucions europees han desplegat els últims anys una notable activitat en la seva política de suport al sector audio-visual. Hi ha tres grans programes en aquest terreny : - Programa MEDIA (Mesures pour Encourager le Développement de 1'Industrie Audiovisuelle), de la Unió Europea. - Programa EUREKA Audiovisual, en el qual participen trenta-tres estats europeus, juntament amb la Unió Europea i el Consell d'Europa. - Programa EURIMAGES del Consell dlEuropa. El més important de tots és el programa MEDIA^, gestionat per la DG X (Informació, Comunicació i Cultura) i dotat amb dos-cents milions d'ecus per al penode 1991-1995. Segons el text de la seva creació, el programa MEDIA esta justificat per la necessitat de «reforcar la capacitat audio-visual a Europa, tant pel que fa a la lliure circulació de programes i a la promoció del sistema europeu de televisió d'alta definició com a una política de foment de la creativitat, la producció i la difusió que permeti reflectir la nquesa i la diversitat de la cultura europea)) (primer considerant). Així mateix, el programa MEDIA reconeix la necessitat d'atendre les apetites i mitjanes empreses, com també els paisos [...] amb menys capacitat de producció audiovisual i/o amb zones lingüístiques limitades a Europan9. En el programa MEDIA es detecta igualment amb claredat la preeminencia de les consideracions de tipus econbmic i industrial en relació amb les qüestions culturals. El programa SCALE, l'única iniciativa de MEDIA compromesa arnb el manteniment de la diversitat cultural a la UE (la que constitueixen els set «petits» estats comunitans), té el seu origen no en una voluntat explícita de la Comissió, sin6 en la pressió política dels estats en el si del consell de rninistres. Segons els responsables de SCALE, aquesta línia d'acció fou creada «for political reasons, arising from the commitments of the Comission and the governments of the "largue" countries to "compensate" eventual disadvantages experienced by the "small" countries as a result of the directive "Television with out barriers". Furthermore, the inclusion of this line of action for some "small" countnes, was a sine qua non condition for the unanimous vote in the MEDIA 91-95 Decision)) (Associacao SCALE, 1993). MEDIA consta d'un total de dinou iniciatives dedicades a la formació de professionals, a la millora de les condicions de producció, als mecanismes de distribució, a l'explotació cinematografica i als estímuls financers. Les iniciatives més relacionades Decisió del Consell de 21 de desembre de 1990 relativa a I'aplicació d'un programa de foment de la indústria hudio-visual europea, 1991-1995, (901685lCEE). DOL 380 de 3 1-12-90 pp. 37-44; Comissió de les Cornunitats Europees, 1993. Decisió 901685lCEE citada, catorzk i quinze considerants. arnb les televisions a les regions són l'esmentat programa SCALE (Small Countries Improve their Audiovisual Leve1 in Europe), arnb un modic pressupost de quinze rnilions d'ecus, i BABEL, que s'ocupa de l'ajut al doblatge i a la subtitulació de la producció audio-visual, arnb una especial atenció per a les llengües menys difoses (segons les seves directnus), i el pressupost anual del qual és de deu milions d'ecus. En qualsevol cas, cap dels dos programes no esta onentat específicament al desenvolupament de la producció audio-visual a les regions. El 1988, el projecte pilot anomenat «Audiovisual Development in the Regions», presentat per Channel Four Television i Amber Films Workshop UK, no va ser retingut pels responsables de MEDIA. Unes reflexions similars es poden fer a proposit del desenvolupament dels programes Eureka Audiovisual i EURIMAGES. El programa EURIMAGES (Consell dtEuropa, 1993a) del Consell dlEuropa presenta algunes semblances arnb el programa MEDIA, i, com aquest últim, tampoc no compta arnb una línia concreta de suport al sector audio-visual de les regions. EURIMAGES diposa, a més, d'un pressupost més limitat que el del programa MEDIA (cent cinquanta milions de francs francesas el 1993). Aquests fons estan destinats a promoure produccions europees, com també activitats de distribució i d'exhibició del cinema europeu a paisos extracomunitans arnb greus deficikncies en aquests sectors, i que no participen al programa MEDIA (Turquia, Xipre, Hongria, etc.). Les possibilitats de participació de les regions són, doncs, molt limitades. EUREKA Audiovisual, nascut a Pan's el 1989 i on participen tant la Unió Europea com el Consell d'Europa juntament amb trenta-tres estats europeus, és un altre programa de promoció de la producció audio-visual europea, tot i que les seves activitats comporten un valor de promoció i d'estímul, i no una contribució financera directa. Aquest programa estableix entre els seus principals objectius l'enfortiment de la competitivitat de la indústna hudio-visual, el respecte a les identitats culturals i als interessos dels creadors, i tot sota la perspectiva de la necessitat de defensar les identitats culturals a Europa. Als textos constitutius de ltEUREKA Audiovisual es manifesta el desig de «prestar l'atenció adequada als projectes susceptibles d'afavorir la difusió de les cultures i de les llengües que constitueixen la riquesa dlEuropa» i «concedir una atenció especial als paisos arnb arees geografiques o lingüístiques limitades a Europa i de preservar la pluralitat de les cultures europees»lO. A causa de l'estret kmbit d'activitats d'aquesta iniciativa, aquestes intencions no poden ser verificades més que a nivel1 programatic. Entre les realitzacions del programa EUREKA podem destacar la creació de l'observaton Europeu de 1'~udio-visual (OEA), inaugurat oficialment el 1993, i en el qual podria pensar-se una secció, programa o atenció específica per a les televisions regionals i locals. 3. Les recomanacions i resolucions Les recomanacions i resolucions sobre el desenvolupament de l'audio-visual a les regions, en particular a les que tenen llengües diferenciades, són abundants, sobretot a partir de la decada dels vuitanta. 'O Declaració conjunta d'EUREK.4 Audiovisual del 2 d'octubre de 1989 3.1. Sobre el sector audio-visual a les regioizs A l'lnfol-rne Bal-zaati de 1987 s'afirmava ja en relació amb les televisions regional~ que «és necessari assegurar que la racionalització del mercat no vingui acompanyada per la desaparició de les estacions de radio-televisió regionals i locals, la tasca de les quals és la de ser expressió dels valors de la vida diaria, de les tradicions i opinions, i de la prevenció de la creixent estandardització del conformisme acríticn. Aquests postulats i aquestes recomanacions van ser presos en consideració en el que es pot qualificar com el principal document oficial d'ambit europeu a favor de l'existencia de televisions a les regions emanat del Consell dtEuropa: la resolució 253 (1993) sobre la dimensió regional de l'espai audio-visual europeu de la Conferencia Permanent dels Poders Regionals i Locals". Als considerants d'aquest document es fa constar l'existencia d'una gran varietat de serveis de televisió regional, la impossible existencia d'un «model» únic exportable, la necessitat d'una cooperació interregional en el sector televisiu, la consideració de les pnncipals funcions de la televisió regional (propocionar una imatge de la regió a ella mateixa i a les regions veines), com també el fet que la televisió regional sigui fruit de la combinació entre una voluntat política i una genuina identitat comunitaria. Per tot aixb, se sol.licita a les autoritats competents dels govems europeus (estatal~ i regionals) que adoptin les mesures següents: - Posibilitar l'accés dels diferents actors de la vida de la regió als rnitjans informatius locals i regionals. - Contribuir a la formació professional i a l'intercanvi de personal, a nivell nacional i internacional, dels mitjans regionals i locals. - Donar suport a la coproducció, als inagazines transfronterers i a l'intercanvi de programes a nivell europeu, i assignar un protagonisme a les televisions regionals. - Donar suport a les regions menys desenvolupades amb l'objectiu de compensar les desigualtats en materia de televisió. Entre les recomanacions s'inclouen diverses propostes concretes, com la creació d'un «observatori o xarxa de serveis de televisió regional» en col.laboració amb CIRCOM Regional i llObservatori Europeu de 1'~udio-visual, l'organització d'un festival anual de televisions regionals, la creació d'un banc d'imatges que afavoreixi els serveis de les televisions regionals, la creació d'un canal europeu interregional difbs via satel.lit i per cable, que emeti els millors programes de les emissores de televisió regional i local, o, finalment, l'obertura, dins del fons EURIMAGES, d'una línia específica de suport a projectes pilot o experikncies de televisió regional. " Vegeu el document: Rapport sur la dimei~sion régionale de l'espace audiovisi~el eiiropéen CPLR (28) 12, de 18 de gener de 1992. Ponent: Halvdan Skard. Aquest document, com la rnateixa resolució, s'han inspirat en els treballs de Pierre Musso sobre televisió i regions a Europa, realitzats per enchec del Consell d'Europa (vid. Musso, 1991 i 1993).