Ressenyes

160 halisi 18, 1995 Ressenyes -dedicats a Gaziel o a Miró i Folguera i La Publicitat-, a la novel.la Servitudde Puig i Ferrater o a La historia de La Vanguardia, del mateix Gaziel. És el periodisme dels ternps heroics que ens fa admirar un rnoment contradictori per a la prernsa, queja ha donat el tornb d'esdevenir rnultitudinbia -com corroboren els tiratees i " la rellevbcia social que ostenta- en una nova societat-cultura urbana ~erb aue enca- L 1 ra no ha indusuialitzat per complet els seus processos productius, i, sobretot, no ha rnodernitzat tampoc les retribucions dels redactors -com se sap, molt rnés mal pagats i considerats que els treballadors de tallers-, que sisternaticarnent compatibilitzen la feina al diari amb una altra que els permet rnenjar cada dia. Al fil de la narració dels protagonistes, pero, copsern l'evolució cap al professionalisrne. Destaca en aquest terreny I'aportació, subratilada per diversos entrevistats, de Josep Escuder, redactor en cap d'un diari vespertí moderníssim per a I'kpoca, Última Hora, que treballa l'aportació noticiosa de les fotografies i la manera arnericana de redactar nous generes, corn ara l'entrevista. Escuder havia estat uebaiiant a Nord-arnkrica i en venia le d'idees. Aquesta lenta, pero ferma, evolució fou brutalment estroncada per una guerra. No va ser aquest I'únic procés estroncat. Als anys trenta a Barcelona es distribuien L'Opinid, La Rambla, La Veu de Catalunya, La Publicitat (sens dubte, el més important), La Humanitat, ElMati, Ultima Hora ... La premsa en catala surna- CASAS~S, Josep Maria Periodística catalana comparada Barcelona: Portic. 1993 va aleshores -proporcionalment- molc rnés lectors que ara mateix: quk ha succeit? Certament, l'ensulsiada va ser fenomenal, d'un gruix que aquest treball perrnet capir bé. D'altra banda, atenent a la manera de presentar aquesta rnunió de dades i de detalls, com admet al proleg Josep M. Cadena, ((possiblement d'aquesta exhuberbcia de referencies se'n ressenteix un pkl el llibre en el seu conjuntn. Figueres s'ha col.locat els guants &investigador historiogrific per manipular amb asepsia desenes de cintes enregistrades. Cap concessió a I'amenitat -només ens fa l'ullet als bus retrats d'abans de cada entrevista. Es el llibre d'un docurnentalista, un treball redactat, no escrit, en que l'investigador no vol perdre ni una dada, ni un detaii-, encara queja hagi estat apuntat tres vegades per anteriors entrevistats. D'aixb, és clar, se'n ressenrek molt el Ilibre, que a estones sernbla constituit per dotze capítols d'una mateixa entrevista, no ja pel que s'hi explica -que difereix en alguns casos i en altres és calcat-, sinó pel to ernprat, I'hornogeneitzat registre lingüístic amb que es transcriuen les respostes, i pel ritme amb que es dota cada entrevista i el llibre en general. Bo i mantenint la seva vilua documental, aixb és el que allunya el treball de ser una peca rodona que recrei no només una epoca sinó, també, els personatges que la van fer possible. David Vidal i Castell El periodisme té a Catalunya una llarga i cacions i a nombre de professionals des rica tradició, d'acord arnb un desenvoludel segle X~X. Des d'aleshores, han sorgit pament important de l'activitat en una periodistes corn ara Joan Mañé i Flaquer, ciurat com Barcelona, que és el segon pol Valentí Alrnirall, Francisco Peris Mende I'Estat pel que fa a l'edició de publicheta, Joan Maragall, Miquel dels Sants Oliver o Modesto Sánchez Ortiz, passant per Agustí Calvet, Eugeni Xarnmar, Josep Pla o Manuel Vázquez Montalbán, per citar només alguns norns il lustres. Paral.lelament, des del comencament del segle actual, es van publicar els primers estudis tebrics sobre periodisme al Principat. Cal esrnentar en aquest sentit com a obres pioneres en l'explicació i sistematització de I'activitat periodística: Elperiodisrno (1903), de I'esrnentat Sánchez Ortiz; El arte del periodista (1 906), de Rafael Mainar, o Com ésfet un diari (1918), de Joan Morató i Grau. També es publicaren diferents articles en que els periodistes més desracats reflexionaven sobre llur orofessió. En aquestes obres primerenques es teorimva sobre els trets essencials d'una tasca que s'estava convertint en central en la societat de masses que es gestava llavors al Principat i a d'altres pols desenvolupats de I'Estat, com ara Madrid i el País Basc. El periodisrne catali es consolida sobretot durant els anys vint i trenta, fins a la Guerra Civil. Va existir un ~rocés de concentració de capqaleres, una rnajor professionalització i un creixent enfortiment de l'activitat informativa empresarial. Diaris com ara La Vanguardia o revistes com D2ci i d2lh. n'eren uns bons exemples del grau de rnaduresa assolit per les publicacions catalanes, que no havien d'envejar res a les millors d'Europa. Perb l'esclat de la guerra i el posterior uiomffianquista escombraren aquest panorama i la situació pasa a ser de gran pobresa durant les prirneres dkcades del nou rkgim. Confiscació de publicacions i de tallers, desaparició de les capqaleres més emblemitiques (entre les quals hi havia totes les de llengua catalana), disminució drktica del nombre de publicacions (útols i difusió), ferria censura, exili i persecució dels disidents, i implantació de noves publicacions de la Cadena del Movimiento. van ser els trets més característics d'aquella kooca. Paral.lelament. es crea un aoarell de forrnació tancat i dirigit ideologicarnent: 1'Escuela Oficial de Periodismo (EOP), nascuda a Madrid el 1942 i que aviar tindria una subseu a Barcelona. Van haver de pasar molts anys fins que la situació canviés al Principat, amb la liberalització del rkgirn, la Ley de Prensa e Imprenta, de 1966, I'aparició de noves publicacions i la incorooració de noves oro- 1 mocions de periodistes, rnolts d'eiis forrnats a la rnateixa EOP o bé a la més oberta Escuela de Periodismo de la Iglesia. Perb la gran transformació dels estudis de periodisme a Catalunya es doni a partir de 1972, arnb el naixement de la Facultat de Cikncies de la Informació de la Universitat Autbnoma de Barcelona. Coincidint amb I'inici de la transició oolírica van sortir les primeres promocions de llicenciats que avui omplen les redaccions dels diaris i de les revistes del país, a més dels mitjans iudio-visuals o els gabinets de comunicació. Més recentrnent. i donada la forta demanda de joves que volen cursar aquesta especialitat, han sorgit nous centres d'ensenyament superior, com ara els Estudis de Periodisrne de la Universitat Pompeu Fabra i la Facultat de Cikncies de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, ben proveits de recursos humans i tecnics pero que encara han de desmostrar llurs resultats docents i d'investigació. La historia accidentada de la societat catalana al segle xx no nornés afecta el sistema rnediitic, sinó també I'evolució dels estudis i de la mateixa teoria del periodisrne, allb que Josep M. Casasús ha anomenat encertadarnent Periodistica, i que analitza a fons en el llibre aquí cornentat -Periodística catalana compardda, que ha sortit de la impremta tot just un any rnés tard del que s'indica a la portada. Casaús és un bon exemple d'una generació consolidada d'investigadors catalans especialitzats en el camp cada vegada rnés fertil de la comunicació i de la cultura de rnasses al Principat, entre els quals hauria de citar tarnbé Romi Gubern, Miquel de Moragas, Josep Gifreu, com els repre- sentants orobabiement més cons~icus. Tots quatre tenen una obra qualitativament i quantitativament irnportant en diferents vessants de I'especialitat; per aixb sembla difícil saber qui ha produit més textos sobre aauestes materies, tal com es diu a la contriporcada del [libre. Un dels orincioals merits de Casasús ha L L estat el d'historiar analíticament la rica tradició ~eriodística del Princi~at. Per tant. 1 ha obert una línia de recerca nova al nostre país -encara no desenvolupada a la resta d'Espanyasobre I'evolució de la teoria periodística des del segle xix. Al rnateix temps, ha intentar esbrinar els trets característics de les principals rnodalitats i generes, i ha estudiar a fons l'obra dels profesional~ m& destacats, sobretot de l'epoca daurada de la premsa en llengua catalana, és a dir, durant la Segona República. D'aauesta manera. el llibre es converteix en eiprirner manual publicat sobre I'evolució de I'activitat dels tebrics del oeriodisme i dels rnateixos periodistes -sobre els periodics i les revistes la producció academica és abundantal Principat. L'obra es divideix en tres parts ben diferenciades. La primera s'ocupa de l'evolució tebrica, des dels primers estudis sobre retorica al segle XIX, pero sernbla massa repetitiva i una mica excessiva la seva extensió, donat que les obres analitzades són poc rellevants. La seguna analitza críticament ies divcrses modalitats i generes del pericdisine -costuinista, munda, polític, esportiu, científic, humorístic, crbnica de guerra, semblanca i retrat, articulisme d'orientació, investigació, relat de viatges-, pero també estudia el disseny grafic i I'organització i l'administració d'empraes periodístiques, la aual cosa no sembla rnassa coherent I amb I'anterior. Finalment, la tercera part fa una aproximació a l'obra d'alguns periodista «representatius)), com ara Jacint Verdaguer, Enric Prat de la Riba, Agustí Calvet, Eugeni Xamrnar, Carles Soldevila " i Pompeu Fabra, pero alguns d'aquests ~atricis són m& irnoortants en altres activitats llevat de la periodística, i a la vegada hi rnanauen noms clau. Periodística catalana comparada és un bon llibre d'iniciació oer als nostres estudiants d'aquesta especialitat, ja que els permet coneixer els tren fonamentals de I'obra dels avantpassats en la mateixa professió que han triat, perb, lamentablement, no podran ampliar les fonts utilitzades per l'autor donat que l'obra no conté cap referencia bibliografica. Aixb, que seria comprensible en un text assagístic, sernbla inaudit en un manual universitari. Daniel E. Jones SERRA, Sebastia i COMPANY, Arnau (ed.) Lapremsa, la radio i la televisió des dúnaperspectiva histdrica. Xll Jornades dEstudis Histdrics Locals (Actes) Ciutat de Mallorca: Institut d'Estudis Balearics. 1993 El número 16 d'Analisi, del juny de 1994, contenia un article d'Arnau Company i de Sebastia Serra sobre I'«Evolució i perspectiva dels estudis d'histbria de la premsa a les illes Balears)). En aquel1 article es plantejava ja el fet que la realització de les XII Jornades d'Estudis Histbrics Locals havia representar «un clar estat de la qüesrió dels estudis sobre rnitjans de comunicació de les Balears)). Al mateix número del juny de I'any passat es publicava, també, la recensió de Dos-cents anys de pren7sa valerzciarza, volum d'actes del 1 Congrés Internacional de Periodisrne, coordinat pels professors del CEU San Pablo, que en aquest número eris han presentat un estat de la qüestió sobre sls estudis en premsa al País Valencia.