Evolució dels estudis d'història de la premsa al País Valencia

Evolució dels estudis d'histbria de la premsa al País Valencia Francesc Andreu Martínez Gallego, Antoni Laguna Platero, Antonio Vallés Copeiro del Villar CEU San Pablo, Valencia. Facultad de Ciencias de la Información. Avda. Seminario, s/n. Moncada (Valencia). Spain 110 Analisi 18, 1995 F.A. Martínez; A. Laguna; A. Vallés 1. Als orígens, cronistes i erudits De primer fou el relat oral, ja sigui en la Ilobrega nit de castells i de monestirs, ja sigui al migdia de la placa urbana. Després va venir el relat escrit en romances, ara hagiografics, adés costumistes. Molt de temps d'historia viscuda per a tan poca historia recuperada. L'explicació dels fets, el senzill i alhora complex perquk de tot plegat, comen& a obrir-se camí arnb Voltaire. Un segle més tard que aquest escrivís Elsegle de Lluísm un altre francks, Jules Michelet, incorpora al bagatge historiografic existent l'((ambició globalitzadora)~. Coetaniament a l'autor de la Historia de Franca, l'alemany Leopold von Ranke sacralitzava la dada per la dada en allo que constitu'ia la filosofia de I'historicisme erudit o positivisme. Va haver de ploure encara molta obra d'historia, sense cap historia, per fer un salt qualitatiu decisiu. Va ocórrer al 1929, quan els historiadors francesos March Bloch i Lucien Febvre creen la revista Annales d'Histoire Econovzique et Sociale. Ara ja no bastava arnb la llista de successos, de dades, arnb revisar el passat; ara s'havia de comentar a entendre i, consegüentment, a explicar el passat. La historia de la premsa en general i de la valenciana en particular, ha viscut sumida en el posirivisme fins despús-ahir. Llistes de diaris, d'impremtes i d'alguns periodistes, han estar publicades per estudiosos, erudits, cronistes i col~leccionistes com a molt, sense preguntar-se ni una sola volta elperquk. Arnb tot, han de reconéixer que són aportacions valuosíssimes per a poder recompondre el passat periodístic, que, sense el cúmul de dades que ens proporcionen, avui seria impossible intentar explicar el passat. La majoria d'aquestes obres es desenvoluparan entre la segona meitat del XIX i la primera del XX. El seu camp de recollida de dades mai no superara l'ambit provincial. L'excepció, en tot cas, es dira José Navarro Cabanes (1874- 1929). Periodista, carlista i erudit, Cabanes publica cada any a 1'Almanaque de Las Provincias, des del 1894 fins gairebé la seua mort al 1929, la relació de premsa editada al llarg de l'any en tots els pobles i les ciutats de les comarques de Valencia i, a voltes, les d'Alacant. Sens dubte, la voluminosa col~lecció de títols que Navarro Cabanes llega, a la seua mort, a ]'Hemeroteca Municipal, es va haver de comencar a gestar arnb motiu d'aquest tipus de col~laboracions. Més enlla de les col~laboracions anuals, Navarro realitza sengles catalegs de la premsa més volguda per ell. En primer lloc, Apuntes bibliográjcos sobre laprensa carlista, obra que va ser redactada el 1913 arnb motiu d'un concurs convocat per la Juventud Legitimista Tradicionalista. Cobra hi obtingué el primer premi, i quatre anys després, amb un prbleg de Juan L. Martín Mengod, director aleshores del Diario de Vdlencia, fou publicada per la impremta de Torres Sanchis. També Domknec Cirici Ventalló, antic company de Navarro, redactor en cap d'El Correo Espan'ol en aquells moments, participa arnb un «Intermedio)) a l'obra final. Les tres-centes sis pagines que integren aquest Ilibre constitueixen l'únic cataleg conegut sobre la premsa carlista espanyola, la qual cosa indica la seua importancia. Evolució dels estudis d'histbria de la ~rernsa al País Valencia Analisi 18. 1995 111 Pero I'obra capital de Navarro és el Catalec bibliograjc deprensa valenciana escrita en nostra llengua ipublicada en Valencia, pobles de la provincia iper les colonies valencianes en Madrit, Barcelona, Zaragoza i Repú bliques americanes, 1586-1927, treball que va aconseguir el primer premi als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1927 i que, finalment, va veure la llum en forma de llibre dos anys des~rés, gracies a la impremta del mateix Diario de Vdlencia. Més de mig segle després, 1'Associació de la Premsa de Valencia retia homenatge a aquest periodista, catalogador i col.leccionista de premsa, amb la reedició del cataleg sobre premsa valenciana que inclou un estudi preliminar a carrec d'htoni Laguna. A partir d'aquest punt, tots els treballs publicats fins ara tenen una delimitació espacial concreta que obliga, logicament, a seguir-la. Així ho va fer José Altabella a la seua tesi doctoral, Fuentes crítico-bibliográficaspa~a la historia de hprensaprovincial españoh (Universitat Complutense de Madrid, 1983), tota ella un excel.lent estat de la qüestió de la historia de la premsa espanyola. D'aquest treball de doctorat, es va publicar al 1991 la part valenciana, a les actes del 1 Congrés Internacional de Periodisme, titulada ((Valencia, 200 anys a primera plana,). L'excepció s'anomenara Ricard Blasco, que exercí, de pont entre I'empirisme regnant i els primers estudis amb una certa profunditat. La seua obra més important sera la coordinació del cataleg, publicat per la Institució Alfons el Magnanim, de la Diputació de Valencia, al 1983, amb el títol de Lapremsa del País Valencia, 1790-1983. Es tracta del primer lliurament del que havia de ser la gran catalogació de la premsa de tot el País Valencia. Els treballs següents, que Ricard Blasco ja no entrega mai més, pretenien ser un cataleg alfabetic i un altre de cronolbgic. El cataleg de Blasco, amb tot, constitueix l'eina més important per al treball d'in~esti~ació en premsa. Especialment tenint en compte la situació lamentable en que es troben els nostres fons hemerografics. Valencia presenta una situació de subdesenvolupament manifest en materia d'hemeroteques. Sense dotació de material ni de persones; sense una labor de recerca i de recuperació de les nombroses col.leccions que es troben en uns altres ambits, preferentment a Madrid; sense una idea ni un pressupost clars per catalogar, mitjancant els moderns procediments informatics, els fons existents; sense explicacions mínimes de per que un diari que figura registrat en una fitxa, ja no existeix al dipbsit ... En definitiva, el treball de Ricard Blasco marca un punt d'inflexió en el coneixement de quanta premsa valenciana existeix, on es guarda i quins números hi ha. Amb anterioritat, Blasco havia fet una altra inestimable aportació per a I'analisi tematica de la premsa, en haver redactat les veus de premsa de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, una enciclopedia que es va editar al 1973, en dotze volums i que avui dia encara no ha estat superada. Per últim, assenyalem que totes les obres generiques sobre el periodisme espanyol o catala, des de les més classiques com la de González Imaz, Pedro Gómez Aparicio, Torrent i Tasis, Sáiz, Seoane, Tobajas, etc., fins a les més 112 Aniiisi 18, 1995 F.A. Martínez; A. Laguna; A. Vallés recents, com la de Checa Godoy sobre la 11 República, fan menció de tant en tant d'alguna publicació peribdica valenciana, evidentment, en funció de la seua importancia i del metode d'analisi utilitzat. En el terreny de la més estricta erudició, que gairebé mai no s'ocupa de donar una visió global de l'ambit del periodisme valencia -tal vegada I'única excepció, a banda de la ja comentada de Navarro Cabanes, la representa I'obra de Ribelles Comín-, la cronologia de la producció d'obres consta de tres períodes histbrics clars: els anys vuitanta del segle XIX -1'arrencada-; els anys inicials -la primera decadadel segle XX, i, finalment, els anys quaranta i cinquanta del segle XX, en el marc del primer franquisme. Per descomptat, les dates consignades no apleguen la totalitat dels estudis bibliografics i biografics produits sobre el periodisme valencia, pero sí que representen moments d'especiai tensió creadora en aquest carnp. No s'ha treballat encara sobre les causes profundes d'aquesta distribució cronolbgica, i no és aquest el Iloc per a fer-ho, encara que ~odem apuntar breurnent alguna hipotesis. Als anys vuitanta del segle XLX es fa el primer balanc en dues direccions: d'una banda, s'estudia tot allb que ha contribuit al progrés i al desenvolupament local i es considera la premsa com una «incitadora» del creixement dels ((interessos materialsv. És per aixb, que una mateixa obra pot tractar alhora la historia de la construcció d'un port, de la Iínia ferroviaria o de la instal.lació de I'enllumenat o de I'aigua potable, i també, la historia de l'edició de peribdics. De I'aitra, es fa balan5 també de la primera onada de la renaixenca i en aquesta hi solen adquirir relleu els autors que escrigueren obres en valencia al Ilarg de la centúria, encara que els seus catalegs no obliden l'abundant producció bilingue ni el pas dels escriptors renaixentistes per publicacions escrites en castella. Al principi del segle XX, en ple auge del positivisme i, al mateix temps, en la primera formulació del valencianisme polític, el tipus d'obres editades sobre la premsa valenciana és extraordinariament pareguda -pel metode i per la forp- a les editades als anys vuitanta. Pareix que després del ((desastre del 98~, el replegarnent dels fums imperiais fap recaure, de nou, el pes de l'atenció sobre la cosa local, i es ~referix la seguretat d'allo estret als ~erills de I'imperialisme. Finalment, després de la Guerra Civil i amb I'establiment de l'estat feixista, es produeix una retirada historiografica. Els primers signes d'abandonament del positivisme i de l'ampliació científica de l'imbit histbric, apareguts durant els anys republicans, queden escapcats. Es torna a I'«arqueologiaj), que no s'ha d'entendre com a expressió d'una disciplina científica, sin6 com una modalitat d'eludir la realitat que no té res a veure amb els seus dominis actuals: es tracta d'anar acumulant material perio-Lític, trobat en diferents capes i estrats, sense interrogar-se per la seua presencia ni per la seua incidencia, ja que tota pregunta pot tenir connotacions presentistes poc afortunades per a la correcta infusió d'esperit nacional. Alguns autors contribueixen activament a aquesta formació; d'altres, simplement, no poden fer altra cosa si volen veure publicat el fruit del seu treball i del seu interes investigador. Aquest tercer moment tindria un apendix al final dels anys seixanta i el principi dels setanta, amb un renovat moviment per a I'estudi de la premsa, Evolució dels estudis d'historia de la premsa al País Valencia Anaiisi 18, 1995 113 suscitar al voltant dels professors i dels alumnes de 1'Escola de Periodisme de I'Església, a la secció de Valencia, que donara com a fruit algunes tesis de Ilicenciatura, un material majorithiament inedit i de difícil accés. En certa manera, l'obra clau d'aquest període és el llibre del profesor J. Altabella, «Las Provincias», eje histórico delperiodismo valenciano, 1866-1969 (Madrid, 1970). Així doncs, el primer cataleg de la premsa apareguda a la ciutat de Valencia entra dins aquesta primera ona concentrica d'estudis erudits sobre el periodisme, centrada a la penúltima decada del vuit-cents. Portara la firma de Lluís Tramoyeres Blasco i es titulara Periódicos de Vdlencia. Apuntesparaformar una biblioteca de los publicados desde 1526hasta nuestros dias. El cataleg va apareixer en articles per lliuraments a la Revista de Valencia, als anys 1880 i 1881, més tard, al 1889, seria editat en forma de ilibre. Per úItim, existeix una reedició facsímil a carrec de la llibreria París-Valencia. De Lluís Tramoyeres són també alguns treballs apareguts a 1'Almanaque de Las Provincias, entre els quals destaca «El centenario del Diario de Valencia)) (Valencia, 1890). En l'ambit de la Renaixenca, el primer cataleg es degué a un dels seus principal~ protagonistes, Constantí Llombart (Carmel Navarro), amb Losfills de la morta-viva. Apunts bio-bibliográfichspera la historia del Renaiximent lliteravi llemosi en Valencia (Valencia, 1883); seguit pel de Francisco Tubino, Historia del renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Vdlencia (Madrid, 1890). Un altre cataleg fonamental per a coneixer les impremtes que portaven a cap l'edició, tant de diaris com de qualsevol tipus de publicació, és el que José Enrique Serrano Morales va editar a la ciutat de Valencia entre el 1898 i el 1899: Reseña histórica en forma de diccionario de las Imprentas que han existido en Vdlencia desde la introducción del arte tipogiáfico en Espaga hasta el año 1868, con noticias bio-bibliográfica de los principales impresores. També en aquest cas existeix una edició facsímil a carrec de la llibreria París-Valencia. En el camp de l'estudi de l'edició i dels impressors, Francesc Almela i Vivies s'ocupa d'El editor don Mariano Cabrerizo (Valencia, 1949) i Carola Reig Salva publica al 1972 un interessant treball sobre un avantpassat seu, Vicente Salva. Un valenciano deprestigio internacional (Valencia, 1972), en que -tot manejant documentació privadaes feia resso d'un impresor romantic que va publicar a Ciutat de Palma Aurorapatriótica mallorquina (1 8 12-18 13) -substituint en la redacció el seu amic Isidor Antillón-, i a Londres, la Miscelánea hipano-ame- ricana (1829), per a desenvolupar després la seua vida d'editor entre París i Valencia. Per a la ciutat d'Alacant, és també al final dels anys vuitanta del segle XIX quan es pot observar l'inici de I'interes erudit per les impremtes, els diaris, els editors i els escriptors comarcals. El llibre de M. Rico García i A. Montero Pérez, Ensayo biográjco-bibliográjco de escritores de Alicante y su provincia (Alacant, 1889), proporciona notícies d'interes sobre periodistes que, esporadicament, s'aproparen al món de la literatura. Del mateix tipus és el llibre de J. M. Milego i A. Galdo López, Alicantinos ilustres (Alacant, 1889). Al 1961, 114 halisi 18, 1995 F.A. blarrínez; A. Laguna; A. Vallis I'estudiós alacantí Vicent Martínez Morella va prologar una edició numerada (quatre-cents exemplars) de l'obra del periodista i escriptor Manuei Rico García (1 857- 19 13), Bosquejo I9istórico de la imprenta eíz Alicaízte eri el siglo xx (Alacant, 1961). Als anys cinquanta del segle m, el periodista Rafael Quilis Molina, publica diferents articles de tal1 anecdbtic al diari Irformaciones, de la ciutat d'Alacant, distribui'ts entre setembre de 1954 i febrer de 1955. Als anys seixanta Vicent Ramos va fer conkixer un documentat treball sobre Literatz~ra alicantina (1 839-1933). Ensayo crítico y bibliográjco (Madrid, 1 966), d'interes per a conkixer el vessant literari d'alguns periodistes, en una simbiosi extraordinariament freqüent fins fa ben poc. A Castelló i altra volta als anys vuitanta del segle XIX, s'observa el desfici de les elites locals pel coneixement d'allb propi, de la historia local, en una estimació de progrés, avaluat amb la mhirna «asepsia» social, de les classes socials que I'han protagonitzada, fonamentalment de la burgesia local. És en aquell context on tenen una magnífica acollida les obres de Juan M. Balbas Cruz: Castellonenses ilustres. Apuntes biográjkos (Castelló, 1883); Casos y cosas de Castellón. Estudios históricos premiados en los Juegos Florales del RAS-PENAS de Valencia (1 883) y en h Exposición literaria y artística de Madrid (Castelló, 1884) i El libro de la provincia de Castellón. Obra premiada en los Juegos Florales del Rat-Penat celebrados en Valencia en 23 de julio de 1889 (Castelló, 1892). En aquests Ilibres, hi podem trobar, ací i alla, disseminades, notícies que poden ser útils per al major coneixement de la premsa castellonenca i dels seus protagonistes, impressors, editors i periodistes. Encara molt més sistematica sera la consulta de les obres de Josep Ribelles Comín. La seua obra Intereses económicos, agricolas, industriales y mercantiles de Castellón, con la Historia del Puerto del Grao y delperiodismo provincial (Barcelona, 1905), és la primera catalogació completa -1bgicament fins a I'any d'edició de I'obrade totes les publicacions peribdiques aparegudeses a Castelló. L'autor decidí ampliar i ai'llar aquella part tercera del llibre ressenyat i va traure a la llum la Historia delperiodismo de la provincia de Castellón (Castelló, 19 15). L'ititeres erudit de José Ribelles Cornín va produir encara una obra d'entitat bibliografica imbricada amb les primeres formulacions del valencianisme polític; es tracta de la seua Bibliografl:a de la lengua valenciana, o sea catálogo por orden alfa bético de autores, de libros, folletos, obras dramáticas, periódicos.. . desde el establecimiento de la imprenta hasta nuestros dias. Aquesta obra, que eludeix els Iímits locals i comarcals, per ocupar-se de qualsevulla publicació en valencid anterior al 1905, va rebre aquell mateix any un premi de la Biblioteca Nacional, que comportava el compromís de 1'Estat per publicarla. En efecte es publica, tot i que amb un considerable retard primer i mandrosa cadencia després: el tom 1 apareixia el 1915; el 11, el 1929; el 111, el 1943, i el IV el 1978. És aquest darrer el que esta preferentment dedicar a les publicacions peribdiques. Pel que fa a Castelló, Josep Navarro Cabanes s'uní, tardanament, als anys del franquisme, a I'aportació de notícies sobre la premsa local en un article per al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 25 (1 949, p.303-3 1 1 ), Evolució dels esrudis d'hisrbria de la premsa al País Valencia Analisi 18, 1995 115 titulat ((Unas notas acerca de la prensa en Castellón)). Deu anys després, J. Cid López s'ocupava de recordar els orígens de la periodicitat informativa a Castelló amb «El Boletín Oficial de la Província)), a Penyagolosa, núm. 5 (Castelló, 1959). Aquests treballs es completaren el 1970 amb un article de M. Galindo, titulat ((Breves notas sobre el periodismo y el folletín en la prensa castellonense del siglo XIX», al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 56 (1 970, p. 174- 198). 11. El descobriment de la premsa com a font histbrica i com a criatura social La historiografia valenciana comenca a espolsar-se la son als anys seixanta. A la universitat o al seu ((extraradi)) intel.lectual immediat es conjuguen les aportacions de I'escola de Vicens Vives, gracies a Joan Regla, a la presencia de Josep M. Jover a la Facultat d'Historia de Valencia i al revulsiu assagístic que signa, el 1960, Joan Fuster Nosaltres els valencians. 1 la convulsió dóna els seus primers resultats al final de la decada i l'inici de la següent. No volem fer-ne ací un seguiment cronologic ni una interpretació pero sí assenyalar la seua incidencia en l'ambit dels estudis d'historia de la comunicació. Com es veura, el tronc d'aquests estudis partí d'un treball amb vocació - en els termes que el professor Pierre Vilarho expresad'historia total. 1 és que, la més important de les aportacions ve de la m& d'Enric Sebastia Domingo, que el 197 1 defensa la seua tesi doctoral, La transición de la cuestión sen'orial a la cuestión social en el Pais Valenciano. Una tesi que, tot i restar encara inedita, va suposar el comencament d'un corrent d'analisi centrada en el materialisme historic i especialment preocupada per la historia social de la revolució burgesa a Espanya, en el lapse final de la transició del feudalisme al capitalisme. En la historia del periodisme va tenir dos significats projectius i fonamentals: d'una banda, valora la premsa com a font historica, en un temps en que aquesta o bé era plena d'erudicions sense significanp analítica, o bé era menyspreada com a font massa subjectiva pels dictats de l'academia i la historia oficial. De I'altra, en el seu plantejament d'estudi de la formació de la classe social que anava a protagonitzar la revolució, la burgesia, l'obra del professor Sebastia es fixa especialment en un diari, el primer de Valencia, aparegut el 1790, el Diario de Valencia. L'estudi vincula a la formació d'aquesta classe I'aparició del periodisme modern -del periodisme estricto sensu-, Ilancant així una hipotesi que encara avui continua donant resultat en el camp de la investigació. 1 és que la investigació del professor Sebastia crea una escola d'historiadors valencians de la qual recentment s'ha especialitzat un sector abocat als estudis de comunicació social, de que formen part els qui subscriuen. Abans d'albirar algunes de les aportacions d'aquesta última via, convé dir que la prospecció sobre el Diario de Vakncia s'ha convertit en un tema recurrent durant les últimes decades i que, probablement, continuara essent-ho en un futur proxim. Ja al 1974 i al 1975 la Emília Salvador publicava dos articles, «El nacimiento del Diario de Valencia, 1790. Sus principios funda- 116 Analisi 18, 1995 F.A. Marrínez; A. Laguna; A. Valiés cionales como reflejo de la mentalidad de una época)), a Estudis, núm. 2 (Valencia, 1974) i ((Las relaciones hispano-francesas durante el trienio 1790-93. Su visión a través del Diario de Valencia)), a Homenaje al Dr. D. Juan Reglá Campistol, vol. 11 (Valencia, 1975). Després d'uns anys de menor atenció, els 90 han conegut el retorn de l'interes sobre aquesta publicació, tal com demostren els articles de Ricard Blasco, ((Ombres per aclarir els orígens de la premsa valenciana)) i de José M. Rodrigo Valero, ((El Diario de las Luces. El Diario de Valencia durante la ocupación francesa de Valencia. Enero 18 12- Julio 18 13n, tots dos al llibre d'A. López i A. Laguna que recull els resultats del 1 Congrés Internacional de Comunicació Social, organitzat a la ciutat de Valencia al 1990 i titulat, per ser homenatge a aquel1 Diario de Valencia, Doscents anys depremsa valenciana (Valencia, 199 1). Més recents encara resulten els treballs d'htoni Laguna i d'Immaculada Rius Sanchis, «El Diario de Valencia. Las crónicas de un mundo pequefio)) a Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 1 (Valencia, 1991) -especialment centrat en I'analisi dels avisos, la publicitat-; el de Mbnica Bolufer Peruga, ((Poesía satírica y crítica de costumbres en el Diario de Valencia (1790-1800),), a II Congrér dejoves Historidrs i Gedgrafs. Actes (Valencia, 1992), i el llibre de Jesús Bilbao, El ((Diario de Valencia». Luces y sombras, 1790-1 800 (Valencia, 1994). La hipbtesi del professor Sebatid fou reelaborada per Antoni Laguna per a plantejar una pregunta, en forma de ponencia, al Congreso de Historia de la Prensa Espanola del Siglo ~II, titulada «El periodismo del siglo nfl11, ¿qué periodismo?)), publicada a un número ad hoc de la revista Estudios de Historia Social, núm. 52-53 (Madrid, 1990); de la mateixa manera va servir també per a l'analisi que A. Laguna, F. A. Martínez i 1. Rius van presentar a les Primeres Jornades &Historia de la Premsa, organitzades a Sant Cugat del Valles al 1992, amb el títol de «Raons d'un naixement: el Diario de Barcelona, 1792)), publicat a í7ebal.h de Comunicació, núm. 4 (Barcelona, 1993, p. 159-176). A I'últim congrés esmentat, Ricard Blasco hi presenta també un dels seus darrers treballs sobre el Diario de Valencia: c(C1arobscurs en els inicis de la premsa valenciana)), a Treballs de Comunicació, núm. 5 (Barcelona, 1994). La relació entre premsa, burgesia, revolució i procés revolucionari espanyol -circumscrita o no a I'escenari valenciaamplia prompte el seu marc cronologic. La mateixa tesi inedita del professor Sebastia es movia en un arc histbric secular, des del final del segle MII fins al finals del vuit-cents. D'ací que els nous historiadors de la decada dels setanta paressen atenció en aquesta cronologia i en la premsa com a subjecte i objecte d'estudi histbric. Un bon exemple, el representa Juan Sisinio Pérez Garzón, de primer arnb el seu treball sobre un periodista i activista polític nascut a Valencia pero emigrar a Madrid, Luis Morote. La problemática de un republicano (1862-1913) (Madrid, 1976); després amb un sblid article sobre un diari cabdal per a comprendre la revolució burgesa en el seu vessant político-periodístic i capitalista, «El Eco del Comercio, portavoz del programa revolucionario de la burguesía espafiola, 1832-1 835)), al volum col.lectiu, sota I'auspici d'A. Gil Novales, La prensa en la revolución liberal (Madrid, 1983). Evolució dels estudis d'hisrbria de la premsa al País Valencia Analisi18, 1995 117 Precisarnent 1'Eco del Comercio va tenir de director, a més de Fermín Caballero, l'alacantí Joaquim Maria López, que compta a l'actualitat arnb una biografia elaborada precisament per un deixeble de Gil Novales; ens referim a Antoni Moliner Prada i al seu Joaquin María López y elpartido Progresista, 1834-1843 (Alacant, 1988). Dins la relació que fem i que arrenca de la tesi inedita tal vegada més prolífica dels últims anys, s'han de citar també els treballs d'A. Laguna, E. Ortega, F. Martínez i J. A. Piqueras. Antoni Laguna redacta la seua Historia delperiodismo valenciano el 1990, justament el mateix any que organitzava el 1 Congrés Internacional de Comunicació Social. Un any abans, i arnb Eduard Ortega de la Torre, comptava arnb una publicació crucial per a la correcta comprensió del periodisrne valencia en relació amb el romanticisme, Kcent BoUc. Aproximació biogrdjca al romanticisme valencid (Valencia, 1987); treball que completara en l'estudi «Los periodistas y la sociedad. Una imagen de Valencia al final del Antiguo Régimen», publicat a Dos-cents anys de premsa valenciana (1 99 l), i, arnb més substancia encara, a la seua tesi doctoral llegida al 1994. Francesc A. Martínez es va aproximar al setmanari valencia La Esmeralda, i la seua relació arnb els grups progressistes i democrates de la ciutat al text «La prensa y la difusión de la utopía: notas en torno a la revolución de 1848 en Valencia)), a Doscents anys depremsa valenciana ; posteriorment ha ~ublicat, incidint en l'aproximació biografica, el llibre Prensa y partido en elprogresismo valenciano. José Peris y Elevo, 1821 -1876 (Valencia, 1994). José Antonio Piqueras va presentar una ponencia al congrés del 1990, reiteradament citat, en la qual revitalitzava el plantejament social i globalitzador a I'hora d'afrontar I'estudi de la premsa; portava per títol «Prensa y burguesía en la Valencia del siglo XE)) i es publica a Dos-cents anys depremsa valenciana. El profesor Piqueras, juntament arnb el mestre Enric Sebastia, varen traure poc després a la llum el llibre Agiotistas, negreros ypartisanos. Dialéctica social en vhperas de la Revolución Gloriosa (Valencia, 199 l), en que es fa una analisi exemplar de la relació entre els grups socials, els seus interessos, les seues estrategies i el paper de la premsa. L'epígraf ((La configuració del quartpoder, una nova estrategia conservadoran analitza la transmutació, als anys seixanta del vuit-cents, del diari La Opinión al diari Las Provincias, sense perdre el taranna burges i conservador conferit pel magnat José Campo i l'editor Doménech. El diari La Opinión, de Valencia, comptava arnb un estudi previ; tot i que fonamentalrnent abocat a la relació entre textualitat i ideologia, es tracta de la tesi de llicenciatura inedita de Justo Serna, Prensa e ideología agrarista en el Pais klenciano: apropósito de «La Opinión), (1860-186a (Valencia, 198 1). Per la seua part, el magnat José Campo ha suscitat una multiplicitat d'estudis, tenint en compte l'ampli venta11 en que es varen moure els seus negocis i interessos. Eludint l'exhaustivitat, remetem a l'obra col.lectiva El marqués de Campo, 100 años después (1989), que engegava arnb la reproducció del treball postum de Francesc Almela i Vives, El marques de Campo. Capdavanter de la burgesia valenciana (1814-1889). Aquest text feia coneixer, entre d'altres moltes coses, l'interes de José Campo per l'obertura del canal de Panama i l'enviament, a les 124 Analisi 18. 1995 F.A. ~Martínez; A. Laguna; A. Vallés l'esquerra, tenen interes: Salvador Calatayud, ((Anarquistas y republicanos en la prensa local: el semanario Renovación de Carcaixent, 193 1 - 1933», a IIIAssemblea d'Histdria de la Ribera (Valencia, 1983);també Frederic Barber Costella, ((Estudio de aproximación histórica y periodística al semanario El Momento de Gandia (1 930)», a II Congrés dejoves Historiadors i Gedgraf;. Actes (Valencia, 1992); Josep A. Fernández, ((El luchador, Diario republicano de Alicante, 193 1-1931)), a Revista de Extremadura, núm. 10 (1993); Maria Salud Sánchez, ((Albor, 1933-1935)) a Alborada, núm. 31 (Elda, 1985); 1'Agrupació Cultural Alzira, composta per M. J. Pacheco i M. A. Carmona, ha treballat en ((La prensa anarquista y anarcosindicalista en el País Valenciano (1873-1938)», a Instituto de CulturaJuan Gil-Albert, Ayudas a la Investigación, 1986-87. Volumen V. Historia. Literatura. Música (Aiacant, 1992); també sobre la tematica de la premsa anarquista té interes el llibre d'Eulalia Vega, Anarquista y sindicalistas durante la Segunda República. La CNTy los sindicatos de oposición en el Pais Valenciano (Valencia, 1987), i els treballs de Xavier Paniagua, que es va iniciar en la investigació amb una tesi de llicenciatura sobre Los anarquistas en la II República espan'ola. Análisis del Consultorio General de La Revista Blanca (1334-1936) (Valencia, 1970) i que ha continuat produint treballs sobre el tema, incorporant analisis sobre publicistes-periodistes anarquistes (com ara Martí Civera) i arnpliant els seus objectius a la resta del moviment polític obrer de i'esquerra. En tot cas, no existeix encara un estudi sobre el periodisme valencia durant la República, més enlli del capítol corresponentd'Historia delperiodismo valenciano d'A. Laguna. En I'hbit de la revista cultural convé remarcar el cataleg de I'exposició que el 1990 tingué lloc a la Universitat de Valencia, La il~lustraciógrajca a Vakncia (Valencia, 1990) de J. Pérez Rojas i J. L. Alcaide i el treball de Ximo Revert, «Un model mixte de periodisme cultural. Grafica i retorica a Nueva Cultura (1 935- 1937)», a Dos-cents anys depremsa valenciana. Pel que fa al període de la Guerra Civil existeix l'estudi específic de Joaquim Tomas Villarroya «La prensa de Valencia durante la guerra civil, 1936-1939)), a Saitabí, núm. XXII (Valencia, 1972); com també el treball general pero acurat en el camp ~eriodístic d'Albert Girona Albuixec, Guerra i revolució al Pais Valencia (1936-1939), (Valencia, 1986). Hi ha algun estudi localitzat en el terreny de la historia local, com el de José Lendoiro, ((Prensa local anarquista durante la guerra civil en Ontinyent: El Productor y la pérdida de influencia anarquista (julio 1937-enero 1938) », a Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 4 (Valencia, 1994), i aquells dedicats al moment de concentració intel.lectual amb motiu de la designació de Valencia com a capital de la República, a cirrec de Manuel Aznar Soler i Ricard Blasco, especialment Lapolitica cultural al PazS Valencia, 1927-1939 (Valencia, 198 5). Per la seua part, Enric Borderia Ortiz s'ha encarregat de I'aparell propagandístic desenvolupat a la zona republicana durant la Guerra Civil espanyola, en diversos estudis, entre els quals hi ha «Publicidad en Valencia durante la Guerra Civil)), a II Congrés de joves Historiadors i Gedgraf;. Actes (Valencia, 1992) i «La propaganda en la Guerra Civil española: la organización republicana)), a Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 3 (Valencia, 1993), que Evolució dels estudis d'hisrbria de la premsa al País Valencia Analisi 18, 1995 125 han culminat en la defensa de la seua tesi de llicenciatura sobre La organimción de la comunicación y la propaganda republicana durante la Guerra Civil española (1936-1939) (inedita, Valencia, 1994). 3. Elperiodista, actor delprocés social El 1988, en el marc del 1 Congrés d'Histbria de la Ciutat de Valencia. En trhsit a la gran ciutat, A. Laguna cridava I'atenció dels investigadors sobre la necessitat de continuar aprofundint en el coneixement particularitzat dels periodistes, considerant-los actors, a voltes decisius i polifacetics, del procés social des de diversos angles. Ho va fer en una ponencia titulada «El autor del periódico, un influyente ciudadano)): una lectura d'aquesta aportació, sense que siga gaire metbdica, ja ens fa veure el que queda per fer. Encara són molts els periodistes amb una carrega política amb prou feines albirada per la historiografia actual i que, per aixb mateix, mereixerien ser objecte de recerques més minucioses, potser biografiques, que aprofundiren les distintes facetes de la seua implicació contextual. Hi ha alguns periodistes biogafiats. Hem remarcat els treballs sobre J. Maria Bonilla, Peris i Valero, Morote, etc. Afegim-ne algun més. Probablement qui més atenció dels investigadors ha suscitat -i ho continua fentha estat Vicente Blasco Ibáñez, des del moment que el seu vessant periodístic va estar unit a uns altres de gran significació i transcendencia pública: novel.lista, polític, en tots dos terrenys amb un exit popular notable. Citem els treballs de F. León Roca, Blasco Ibáñez. Politica yperiodismo (Valencia, 1970) o Vicente Blasco Ibáñez. Contra la Restauración. Periodismo político, 1895-1904 (Valencia, 1978); I'interessant article de J. M. Millas, ((Vicente Blasco Ibáñez, periodista y político», a Triunfo, núm. 571 (setembre de 1973); el llibre colelectiu Vzcente Bhco Ibáñez, h aventura del triunfo (Valencia, 1967), que va acompanyar una magnífica exposició sobre el personatge; el llibre de C. Iglesias, Vzcente Blasco Ibáñez, un novelista para el mundo (Madrid, 1985), i, sobretot, tot i que no s'aturen només en el Blasco periodista i es dediquen a analitzar el moviment polític que va originar, en tota la seua riquesa i carrega políticosocial, els treballs de Ramis Reig, Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer (Valencia, 1982) i Blasquistas y clericales. La lucha por la ciudad en la Valencia de 1900 (Valencia, 1986). A la prolongació del moviment blasquista i a la seua premsa -sempre amb El Pueblo com a pal de pallerhan estat dedicats els estudis de Vicent Franch, El blasquisme: reorganització i confictes polítics (1929-1936) (Valencia, 1984) i de Vicent Albs, Reorganización, supremacía y crisisjnal del blasquismo (1929-1936) (Valencia, 1992). Concretantse al diari, a la seua significació ideolbgica i a la seua capacitat mobilitzadora, per bé que ocupant-se només dels primers anys de la publicació, l'article de Vicent Mir, «El Pueblo. Compromiso y empresa)), a Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 3 (Valencia, 1993). Tot i que no se centra en El Pueblo, sinó en la totalitat dels diaris de la ciurat de Valencia del principi del nou-cents, el trebd de Carles Sanz Marco, en articles com <(Los folletines de El Mercantil Valenciano y El Pueblo (1 890- 1923))) o 126 Analisi 18, 1995 F.A. Martínez; A. Laeuna; A. Vallés ((Aproximación a la presencia de la literatura en la prensa valenciana de principios del siglo xx», a Tveballs de Comunicació, núm. 5 (Barcelona, 1994), representa un original estudi serial dels fulletons -de la literaturaque inclou la premsa, en que destacara una altra vegada la figura del novel.lista Blasco Ibánez. També s'ha guanyat una certa atenció, tot i que gairebé sempre des de la investigació generada fora de I'imbit valencii, la figura d'Antoni Aparici i Guijarro (1 8 15- 1872), periodista i polític tradicionalista que salti del neocatolicisme al carlisme. La major part dels treballs sobre la seua figura es f~en més en allb que en aixb. Així els treballs de R. Olivar-Bertrand, Apariciy Guijarro (Madrid, 1962) i el més recent i documentat de J. L. Villacorta, La derrota intelectual del carlismo. Aparici y Guijavro fente al siglo (Bilbao, 1 990). Arnb tot, per al coneixement de l'activitat periodística del personatge -que va sostenir empreses com La Restauración, El Pensamiento de Vdlencia, La Esperanza, La Estrella o La Regeneraciónsón de gran interes els treballs de Begofia Uriguen, «La prensa contrarrevolucionaria durante el reinado de Isabel IIN, a A. Gil Novales (ed.), La prensa de la revolución liberal (Madrid, 1983, p. 583-612) i Orígenes 11 evolución de la derecha española: el neo-catolicismo (Madrid, 1986). Un cas semblant ocorre al periodista vinarossenc, iniciador del republicanisme espanyol,Venceslau Ayguals d'Izco. A la seua figura han dedicat treballs Víctor Carrillo, «Marketing et editions au XIXeme. sikcle», a DDAA Ltnfalitterature en Espagne aux xix et xx sikcles (Grenoble, 1977) i «El periódico 'Guindilla! (1 842- 1843) de W. Ayguals de Izco y la evolución de las ideas republicano-federalistas en Espafia)), a La prensa en la revolución liberal (Madrid, 1982, p. 37-55), i Antonio Elorza, ((Periodismo democrático y novela por entregas en Wenceslau Ayguals de Izco)), a La utopzd anarquista bajo la Segunda República española y otros ensayos (Madrid, 1973); també s'han fixat en aquest personatge tots els especialistes que han tractat la literatura popular i la de folletó del segle XLX, com Ferreres, etc. Destaquem també la reedició que 1'Institut d'Estudis Joan Gil-Albert, de la Diputació Provincial d'Alacant, ha fet de diverses obres del periodista i novel.lista enguerí Manuel Ciges Aparicio. L'edició ha estat a cura del Alonso, bon coneixedor del periodisme espanyol i de la seua relació arnb el noventayochismo. Hi pren rellevincia el preimbul del profesor Alonso per a I'obra de Ciges, El libro de la decadencia. Delperiodismo y de la política (Alacant, 1986). Arnb tot, ni tan sols aquestes quatre figures del periodisme valencii i espanyo1 compten amb estudis exhaustius centrats en la seua activitat en el camp de la premsa. La mereixen, com també molts d'altres de l'entirat de Teodor Llorente -a qui es varen dedicar alguns treballs als anys vint i trenta-, Fklix Pizcueta, Querol, Azzati, Soriano, Pascual i Genís, Francesc Castells, Buil, Guasp i tants d'altres. 4. La premsa en els estudis de comunicació social En acabar l'actual curs acadkmic es Ilicenciari la cinquena promoció d'estudiants de Ciencies de la Informació, branca de Periodisme, del Centre d'Estudis E\~olució dels estudis d'historia de la premsa al País Valencia Analisi 18, 1995 127 Universitaris del CEU San Pablo de Valencia. Ara com ara, és l'únic centre de formació de ilicenciats en Ciencies de la Informació que existeix al País Valencia. Ja hem recorregut una part de la drecera, pero aixo no és comparable amb el bagatge assolit pels departaments de Periodisme o d'Historia de la Comunicació Social de les facultats més antigues de la resta de 1'Estat. Els estudis sobre historia de la premsa fonamentats en les noves perspectives d'analisi historica i sobre métodes d'analisi renovats responen, logicament, a la perspectiva temporal que hem dibuixat. Responen, així mateix, a l'empenta que un dels seus principals promotors, el professor Antoni Laguna, els ha pogut donar, almenys des de la celebració del 1 Congrés Internacional de Comunicació Social (Valencia, 1990) i la publicació del seu llibre, ja classic i que hem citar repetidament, Historia delperiodismo valenciano.Tots dos esdeveniments, coincidents, suposaven un esforc d'actualització dels materials dispersos o simplement inexistents, sobre la historia del periodisme valencia, perb no des d'una visió de col~leccionista, sinó d'historiador guiat pel mktode d'analisi dialectica. El problema evident de l'obra escrita consistia en el fet que el llibre tractava una síntesi explicativa del periodisme valencia, amb un intent de periodificació i de globalització, perb sense comptar amb la preexistencia d'obres d'analisi monografica. El pas següent era, doncs, la conformació d'un equip d'investigadors, especialitzats en el camp de la comunicació social, que anessen emprenent aquests estudis monografics. D'aquesta manera ha anat creixent I'interks en I'Area d'Historia de la Comunicació Social del Centre d'Estudis Universitaris del CEU, que ha incorporat investigadors -Francesc A. Martínez, Enric Borderia, Immaculada Rius o Enrique Selvaels trebaiis dels quals circulen, efectivament, per l'ampli camp d'interks de la historia del periodisme i de la comunicació contemporania. Els temes tractats són molt diversificats, ja que els buits són múltiples, també. Es tracta d'orientacions plurals entre les quals destaquen les investigacions sobre les infraestructures de la comunicació (xarxa de comunicacions terrestres i marítimes, telkgraf, telefon, etc.) i la seua relació amb la construcció de l'estat-nació, assumpte que ha estudiat, per exemple, Immaculada Rius a «El teléfono en Valencia. Y la luz se hizo notician, a Dos-cents anys depremsa valenciana També s'ha avanqat en el terreny de les relacions entre cultura popular (o popularitzada) i comunicació de masses, línia que comenca amb el treball de Francesc A. Martínez i Immaculada Rius, «Comunicació popular i literatura popularitzada: el plec de cordel1 a la Valencia del segle XIX», a Comunicación y Estudios Universitarios, núm. 2 (1992). La historia de I'ofici de periodista i de les seues organitzacions és explorada per la professora Rius, que investiga I'Associació de la Premsa de Valencia; el tema de la censura, el tracta el professor Borderia, mentre que el professor Selva Roca de Togores s'ocupa tant de les revistes avantguardistes dels anys vint com de les relacions entre premsa, discurs i feixisme als trenta. Un territori que aquests historiadors de la premsa estan disposats a conquerir és el de les monografies sobre els diversos periodics que han anat sor- 128 Analisi 18, 1995 F.A. Marrínez; A. Laguna; A. Valles gint al País Valencia a I'epoca contemporania, com a mínim aquells que han jugat un paper rellevant des de diferents punts de vista. Coiicebuda com una feina a llarg termini, el moment de l'eixida el marca el llibre de Laguna i Martínez (coord.), Historia de Levante-El Mercantil Valenciano, 1834-1992 (Valencia, 1 992). Sens dubte, queda molt de camí per recórrer. En la mesura que es vagen incorporant nous investigadors i noves Iínies d'investigació, s'aniran cobrint objectius més ambiciosos. Arnb tot, convé assenyalar la voluntat d'aquest grup valencia de coneixer i debatre els metodes i les aportacions d'altres grups d'investigació de l'Estat, voluntat que al novembre de 1994 es materialid al 11 Congrés Internacional de Comunicació Social, fet al Grao de Castelló, sota el lema ((La comunicació social a l'Espanya contemporania)). V. Addenda: política institucional i estudis sobre comunicació social Si abans Ilancavem una queixa a propbsit de la situació hemerografica que troben els investigadors del País Valencia, ara afegim la precarietat de la iniciativa privada en materia editorial i en la seva decantació cap als estudis d'histbria de la premsa i de la comunicació social en general. Hi ha, és clar, excepcions, pero són ben comptades. De manera que les institucions públiques han anat suplint aquestes mancances en els darrers anys. La política de promoció pública d'estudis i de publicacions sobre comunicació social al País Valencia ha estat mancada d'una entitat significativa fins a la instauració del rkgim autonbmic l'any 1982. Des d'aleshores, aquesta activitat s'ha centrat en la Generalitat Valenciana, especialment per mitja dels departaments de Presidencia i de Cultura. Encara que convé no obviar el reforcament de la promoció investigadora (amb convocatbries anuals d'ajuts a la investigació i publicacions propies) de les diputacions provincials i els seus respectius instituts ad hoc: Alfons el Magnanim-IVEI, en el cas de la Diputació de Valencia; Institució Cultural Joan Gil-Albert, en el cas de la d'Alacant. Des dels departaments esmentats de la Generalitat Valenciana, el punt de partida el marca la celebració, el 1984, del Fbrum Internacional sobre Premsa i Informatica, les ponkncies del qual van ser publicades el mateix any amb el lema ((Informática y comunicación».La Direcció General de Mitjans de Comunicació Social i Relacions Informatives va editar el 1987 La infarrnació a la Comunitat Valenciana, que constitueix el primer intent d'indagació en el conjunt del món de la comunicació valencia. Cany 1990, aquest centre directiu va promoure el congrés Valencia: Doscents hys en Primera Plana, que tracta el tema de la premsa des de diverses perspectives científiques. Les actes, les va publicar la Generalitat Valenciana el 1992. El 1990, el coordinador del congrés, A. Laguna, va publicar Historia delperiodismo valenciano, editada igualment per la Generalitat i que és una peca basica per al coneixement del periodisme valencia des dels seus orígens fins a l'actualitat. Evolució dels estudis d'historia de ia premsa al País Valencia Analisi 18, 1995 129 Igualment, aquesta Direcció General impulsa els congressos arnb el lema (<Que mires)), dirigits a l'estudi de les repercussions que els mitjans de comunicació poden causar al públic infantil. Les actes del primer congrés es van publicar el 199 1. Així mateix, el 1994 aquest centre va organitzar el 11 Congrés Internacional de Comunicació Social, continuació d'aquell que s'havia fet a Valencia el 1990, aquesta vegada sota el lema ((La comunicació social a l'Espanya contemporhnia)), que va tenir lloc a Castelló al novembre de 1994, i les actes del qual, editades per Francesc A. Martínez, segurament ja hauran sortit quan llegesquen aixb. Finalment, la Direcció General de Mitjans de Comunicació Social i Relacions Informatives ha patrocinat la publicació de diverses obres de les organitzacions professionals de periodistes, corn ara el llibre d'Adolf Beltran i d'Angel Martínez, Periodistesper la democracia (1993) i el d'Enric Bellveser, L'experiencia multimedia. La documentació als mitjans de comunicació (1994), autors pertanyents a la Unió de Periodistes del País Valencia. Ha coorganitzat, també, arnb la Federació Valenciana de Municipis i Províncies i el Centre d'Estudis Universitaris de CC Informació del CEU San Pablo, les Jornades de Comunicació Local en la Comunitat Valenciana, al maig de 1994, les actes de les quals aparegueren sota el títol de Comunicació Social a la Comunitat Valenciana (Valencia, 1994). Pel que fa a la Conselleria de Cultura, la política de publicacions sobre comunicació social, l'ha compartida arnb els seus organismes autbnoms, especialment 1'Institut de les Arts Esceniques, la Música i la Cinematografia. Dins les publicades directament per la Conselleria, hi trobem Tecnología y comunicación (1986) i Programa, laprensa y la escuela (1986), de Xavier Fuster, corn també l'obra col.lectiva Historia del cine valenciano (1991), coeditada arnb 1'Ajuntament de Valencia, el diari Levante-El Mercantil Valenciano i d'altres institucions privades; i, finalment, així corn La comunicación audiovisual(1993), de Francesc Campos, Redacción y diseño deprensa (1993)) de Rafaela Lillo i El cine y la televisión (1994), d'Adolf Bellido. L'Institut Valencia de les Arts Esceniques, la Música i la Cinematografia manté una línia editorial molt rellevant en materia de cinema gracies a la Filmoteca Valenciana, que té diverses col.leccions dedicades al cine o als cineastes valencians, arnb llibres corn el de Joan M. Llopis, Juan Piqueras: el Delluc español (1 988); el de Felix Fanes, El cas CIFESA: vint anys de cinema espanyol, 1932-1951 (1989), o bé dedicades al cinema espanyol, corn ara l'obra col~lectiva Escritos sobre el cine español, 1973-1987 (1989), o la de Carlos F. Heredero, Las huellas del tiempo. Cine español, 1951-1961 (1993), aquesta última coeditada arnb la Filmoteca Española, arnb qui manté una línia de col~laboració editorial a destacar. També podem remarcar les obres dedicades al cinema mundial o les centrades en aspectes generals del llenguatge cinematografic, corn l'obra col.lectiva El relato electrónico, de Vicent Sánchez Biosca, Teoría del montaje cinematográfico (1993), etc. La Filmoteca Valenciana edita també la revista Archivos de la Filmoteca: Revista de Estudios Históricos sobre la Imagen, apareguda el 1989 i conside- 130 Analisi 18, 1995 F.A. Martínez; A. Laguna; A. Valles rada com una de les publicacions europees més prestigioses en la seua especialitat. Des de la Direcció General de la Joventut -avui dia Institut Valencia de la Joventut-, s'han promogut algunes publicacions com Radio e información, d'Arturo Orrico. Des d'alguna altra conselleria s'han publicat ocasionalment obres sobre comunicació, en la mesura que incidien sobre les seues competencies. També l'entitat pública Radiotelevisió Valenciana, per mitja del seu Consell d'Administració, manté una línia de publicacions sobre mitjans audio-visuals. Alguns d'aquests exemples, és evident, s'allunyen del nostre proposit de destacar la producció sobre historia de la premsa elaborada al País Valencia, perb n'hem cregut oportuna la inclusió per a introduir, almenys, una panoramica dels camins pels quals discorre la relació entre investigació en mitjans de comunicació i suports editorials. En tot cas, i a manera de conclusió, podem dir que les institucions públiques, sotmeses ais seus propis ritmes administratius ilo polítics, han pres una iniciativa en el camp de les publicacions relacionades amb la comunicació en general que, sens dubte, respon a l'interes social que la materia suscita, pero, d'una altra banda, els editors privats no semblen respondre al mateix estímul. Acabem desitjant que aixo primer es mantingue i que el segon es corregesca; només així els estudis sobre historia de la premsa i sobre comunicació social en general podran acomplir el seu objectiu academic i social. Notes biografiques Francesc Andreu Martínez Gallego és doctor en Historia, coordinador del Departament d'Humanitats i professor d'Histbria del Periodisme Espanyol i d'Histbria Contemporania a la Facultad de Ciencias de la Información del CEU San Pablo de Valencia. Autor de Prensa ypartido en elprogresismo valencidno. ]osé Peris y Valero (1821 -1876). Valencia, 1 994. Antoni Laguna Platero és doctor en Historia, subdirector d'Investigació i professor &Historia del Periodisme Valencia al mateix centre de Valencia. Autor &Historia delperiodismo valenciano. 200 años en primera plana. Valencia, 1990. Antonio Vallés y Copeiro del Villar és doctor en Ciencies de la Informació en el vessant audio-visual, llicenciat en Dret, coordinador del Departament de Ciencies Jurídiques i Etica i professor de Dret de la Informació, dels Mitjans ~udio-visuals i de la Publicitat també a la Facultad de Ciencias de la Información del CEU San Pablo de Valencia. Autor &Historia de lapolitica defomento del cine espagol. Valencia, 1992.