L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia

Faventia 1611, 1995 21-37 L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia Xavier Gómez i Font Departament de Filologia Clhssica. Universitat de Valbncia Av. Blasco Ibáñez, 28.46010 Valbncia. Spain Abstract The author of this paper suggests that all the concepts hitherto used to describe syntactical links in polyclausal phrases shoud be revised, since this terminology involves some inherent difficulties. Beside this problem, we exarnine the question made by Touratier in proposing a quite distinct syntactical type, different from coordination as well as from subordination. Yet we agree to use the typological theory applied to the Catalan Syntax by Cuenca. This theory aims to recognize in Latin polyclausal phrases a new type of linlung, interordination, a type being featured by the following criteris: interdependence, bipolarity and asymmetry. Sumari Consideracions prkvies Conclusió Precisions terminologiques Bibliografia Tipus de composició oracional 1. Consideracions prhvies La lingüística general esth rellegint el problema suscitat per la coordinació i la subordinació, problema que -com hom veurh més endavant- és més complex en el cas de la llengua llatina. Si ens atansem a pensar-hi, no és poc el que la lingüística deu a la filologia clhssica en general, i a la llatina en especial, com malden per recordar els nostres filblegs. És per aixb que no ens hem &estranyar que problemes plantejats amb una aparenqa de rabiosa actualitat no siguen d'altre que producte d'una llarga i rica producció tebrica en el camp de la histbria de la lingüística. Com molt bé assenyala Baratin (1989: 7), cal revisar la concepció de la histbria de la lingüistica com un procés lineal i homogeni1. 1. I aquesta podria ser també la conclusió general a quh s'arribi en el Co1,loqui de Chantilly (Rosier, I. (ed) (1988), on es passa revista a I'herhncia dels gramltics llatins. 2'2 Faventia 16/1. 1995 Xavier Gómez i Font Hem de fer també una advertbncia prbvia pel que fa a la tria d'exemples. Hom podra observar que aquests abasten la major part de les manifestacions lingüísticoliterbies de la llengua llatina. La tria ha estat conscient; com que preteníem aplicar les nostres observacions al conjunt de la llengua llatina, hem optat per una doble generalització: la genbrica, car hem triat exemples de diferents manifestacions literiries en un intent d'abordar tots els registres d'aquesta llengua. Per altra banda, ens hem vist obligats a realitzar una abstracció temporal pel que fa a aquestes manifestacions, abstracció que de vegades en comporta (quan no n'amaga) una altra de tan important o més: la diastrhtica. Hom té exemples des del llenguatge col.loquia1 de la combdia llatina fins al doblement formalitzat de l'oratbria o de la histbria. 2. Precisions terminolbgiques 2.1. Introducció A ningú no se li escapa que la terminologia que es pot emprar planteja una gran dificultat a l'hora d'afrontar un fenomen lingüístic. L'escull terminolbgic esdevé gairebé insalvable quan el fenomen que s'ha d'estudiar és aquell de la sintaxi oracional, o -dit d'una altra manerala composició oracional. Cal dir d'entrada que aquesta consideració esta totalment cossolada en l'interbs que en els darrers temps ha despertat la qüestió apuntada. Bon exemple en són els nombrosos treballs que al respecte han aparegut, i no només en la lingüística aplicada a les llengües modernes2, sinó també en les llengües cl2ssiques, i bon testimoni en són el segon i el tercer congressos internacionals de lingüística llatina (Touratier, 1985b; Calboli, 1989a3, re~~ectivament)~, tot i que el problema és molt més antic; ja per als gramatics llatins meresqué un capítol important en llurs respectives Artes5. Ara que, a simple vista, hom empra d'una manera tan variada la terminologia que, si no provem de trobar una mínima coherbncia a les definicions i explicar els motius que han pogut dur-nos a aquesta situació, difícilment creiem que puguem continuar. Aquest totum revolutum de definicions no ve determinat per una única perspectiva en acarar el problema de la composició oracional. I potser aquesta siga la principal causa de la confusió. Si fem un xic d'histbria sobre aquests termes és possible que, a poc a poc, aquests es vagen fixant. 2. Cf., si més no, Cuenca (1988a, 1991) i tota la bibliografia que s'hi referencia. 3. Congrés que porta com a títol indicatiu del que acabem de dir Subordination and Other Topics in Latin. 4. Cf. a més, la bibliografia apuntada. 5, Cert és que s'aproparen al problema de la relació oracional des de l'estudi de les conjuncions i llurs valors, tot i deixant a banda, en certa mesura, l'enunciat que conformaven, per6 només en certa mesura, car hom veurl fins a quin punt una amatent lectura d'aquests autors ens pot portar més enlla del que Baratin (1989) proposa. L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia Faventia 1611, 1995 23 2.2. Parataxi i hipotaxi Sembla que els dos primers termes per estudiar haurien de ser aquells de la parataxi i la hipotaxi. Llur significat és ben palbs: parataxi equival a coordinació i hipotaxi a subordinació6. I tot sembla indicar que així és pres per la majoria dels estudiosos, entre d'altres Rubio (1966: 366, 1988: 221) o Haudry (1973), el qual, tot i respectant aquesta dicotomia inicial --encara que introduint-hi un factor diacrbnic: la parataxi, a més, és un estadi inicial de la llengua on els enunciats s'hi amuntegaven8-, hi interposa el concepte de correlació7. No queda ja tan clar quan en alguns manuals clhssics hom pot veure com equiparen parataxi i asindesi9, i entenen aquesta com una subordinació (hipotaxi) asindbtica. Vegem, si no, qui: ens diuen Meillet-Vendryes (1948(2): 5922): ctLe rapport de deux propositions est parfois impliqui dans une parataxe, sans conjonction de subordination: 1) des quantum vis, nusquam apparet (Pl. Truc. 571)~'~. 2.3. Coordinació, subordinació i juxtaposició en la llengua llatina Revisem ara la següent tríade de termes: coordinació, subordinació i juxtaposició. No hem de fer altre que tornar a veure la seua definició en Lázaro Carreter (1987) per trobar dificultats a caracteritzar-les: la coordinació és una relació establerta entre dos termes sinthcticament equivalents i independents que poden anar juxtaposats o units per conjuncions coordinantsl1. La subordinació és la relació que hom estableix entre dues oracions (o més) al si d'una oració composta quan una, la subordinada, depkn lbgicament i gramaticalment de l'altra, la principal; la juxtaposició és la unió asindbtica de dos elements lingüístics, ordinhriament dues frases, que poden equivaldre a una oració composta12 o a frases independents13. És a dir, les coordinades poden anar juxtaposades, les juxtaposades són coordinades 6. Cf. Lázaro Carreter (1987: s.v.). 7. Per aquest concepte en general resulta d'obligatbria refertncia el treball de Hermann (1895) sobre la subordinació en i.e., treball que, tot i la seua antiguitat, encara no ha estat superat en molts aspectes -valga com a mostra els famosos dotze indicis de subordinació que va establir, i que han estat represos sempre que s'ha volgut acarar aquesta qüestió. 8. Amb la mateixa aplicació podem trobar-lo en Kühner-Stegmann (1912 iI.2: 159-168). Sobre aquest concepte tomarem més endavant. 9. Cf. Dubois (1983: 471): defineix la parataxi com <<un procediment sintktic que consisteix a juxtaposar frases sense explicitar per una partícula de subordinació o de coordinació la relació de dependtncia que existeix entre elles en un enunciat,. Per una aproximació al problema de la seua definició i la seua aplicació a la lingüística llatina, cf. Panchón (1985). 10. Cf. a més Jacobi (1897), Kühner-Stegmann (1912: 11.2: 148-155), Leumann-Hofmann-Szantyr (1965: 526-536) i Ernout-Thomas (1953(2): §298), que es pronuncien d'idtntica manera. 11. Cf. Rubio (1966: 366, 1988: 221); Bassols (1956: iI85). El mateix plantejament, el podem trobar a Marcos Marin (1980: 363s). 12. I cita com a exemple: decidete pronto, tengo que marcharme (Lázaro Carreter (1987: s.v.). Una mostra més de la confusió plantejada per l'asíndesi podria ser l'afirmació de Bassols (1956: Ii 86): ~también pueden considerarse como coordinadas (aunque a veces son subordinadas) 10s paréntesis que se intercalan, preceden o siguen a las oraciones [...I>> El subratllat és nostre. 13. P.e.: el tren partió; senti nostalgia, 24 Faventia 1611, 1995 Xavier Gómez i Font que poden equivaler a una subordinada14.. . No volem embolicar més la troca15. Fins ací sembla que l'únic que hom pot treure en clar és que hom parla de relacions establertes al si d'una oració complexa. ;!.4. Síndesi versus asindesi ficarem ara una altra parella -pel que hem vistmés problematica del que caldria: síndesi i asindesi. Com molt encertadament apunta Lehmann (1989: 171), la presbncia o absbncia de connectors entre dues cliusules no té res a veure amb la parataxi o la hipotaxi, sinó que és exclusivament una qüestió de síndesi. Els fenbmens suara acarats han de ser tornats al solc d'on foren trets ja fa temps. La juxtaposició, com a unió asindbtica, s'oposa a coordinació i subordinació, com a manifestació de la unió sind&tica16. No és estrany que a molts lingüistes els semble una qüestió bizantina. Clar i catali: la coordinació i la subordinació pertanyen --fonamentalment, bé que no exclusivamental camp de la sintaxi; en la presbncia o absbncia de O~VGEO~OL intervenen factors extralingüístics, que tenen a veure amb el moment en qub hom parla, amb els condicionaments psicolbgics del parlant i, ja en el camp dels fenbmens que directament contempla la lingüística, amb la funció impressiva que hom pretén que prevalga en un missatge determinat17. De fet, en observar aquestes imprecisions, Marouzeau (1960) va intentar donar una explicació a aquesta confusió, proposant Bdhuc una denominació per a aquest fenomen, el que ell anomenava énoncé-fonction, tot i que en un principi es lirnitara a unes construccions asindbtiques molt concretes. Una altra solució podria ser la proposta de Sánchez Salor en el seu estudi sobre la correlació (1984: 5): no considerar la juxtaposició (llegiu ja construcció oracional asindbtica) com un cas de composició oracional, en no tenir marca formal. Considera el professor Sánchez Salor les manifestacions asindbtiques com a variants estilístiques de les oracions que porten conjunció. Si fos pertinent el seu estudi, en tant que manifestacions productives en llatí -com ell mateix apunta-, caldria tenir en compte també que una determinada seqübncia d'enunciats pressuposa una relació concreta entre aquestes clh~ules'~. En altres mots, cal considerar la seqübncia de dos predicats verbals en un enunciat, per se, com una marca formal. 14. A més de l'exemple suara addu'it, només cal parar esment al capítol que Bassols (1956: ií 124-129), amb una copiosa bibliografia, dedica a la (42oordinación en vez de Subordinaciónn, que -curio- samentsempre és asindktica. 15. Per a diferents definicions i aproximacions a aquest terme, cf. Buyssens (1975) en el títol del treball (aJuxtaposition, parataxe et asyndbten) ja ens fa cinc cbntims d'allb amb qut podem ensopegar. IL6. Molt assenyadament ho explicita Cuenca (1988a: 37) en parlar dels tres punts de vista existents sobre la relació entre coordinació i subordinació: 117. D'aquí el caricter de fenomen estilístic -retbric, si es volque pot comportar la naturalesa asindttica d'un període complex. I és així com ho entengueren els gramitics llatins com Diomedes (GL I, 445.5), Donat (GL IV, 399.4; V. 304.22) o Sacerdos (GL VI, 455.31s). 118. Recordem, entre altres, la proposta de Z. Harris (1951) en la seua anilisi de cadenes enunciatives, o el que ens diu el mateix Rousseau (1990). L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia Faventia 1611, 1995 25 Com a recapitulació dels aspectes tractats, bé podríem afirmar que tots els autors advoquen per dos tipus fonamentals de relació oracional: la coordinació i la s~bordinació~~. 2.5. La correlació en llatí No resulta menys genbric i difús el terme correlació o, per emprar una terminologia més familar per la filologia clhssica, díptic correlatiu. Encara que aquest sí que és, en certa mesura, patrimoni de la filologia clissica, car és en les llengües classiques on aquest fenomen és més observable20. Una altra consideració és la que aquesta estructura oracional -si ho ésha merescut per als estudiosos. I aixi la podem trobar formant part de la coordinació2', o com una subordinació doblement e~traposada~~, o, fins i tot, com una classe específica de relació oracional a mitjan camí entre la parataxi i la hipotaxi23. Potser una aproximació diacrbnica al problema ens facilite la seua comprensió. I per aixo hem de reprendre el concepte de parataxi, ara ja des d'un punt de vista diacrbnic, com ho fa Haudry (1972), és a dir, considerant-10 com un procediment clarament tipificat en indoeuropeu, pas previ a la hipotaxi24. La correlació seria el pas intermedi -com ja hem apuntatentre aquest amuntegament d'enunciats, sense estructura relacional, i el procediment <<més avanGat>> -concepte més que qüestiorlatde la hipotaxi25, pas que de vegades s'obvia mitjan~ant altres procediments, com poden ser la inversió d'enunciats, citant en aquest punt l'exemple d'inversió ben conegut de les interrogatives indirectes. 2) Quis venit? Nescio; > Nescio quis venit (després -diu l'autorquis ~eniat~~. 19. Fóra injust no fer esment, en aquest apartat, de Touratier (1989a) amb un treball que porta un títol molt prometedor: La subordination, essai de définition, on passa revista a gran part dels conceptes que hem afrontat fins ara. Pel que fa a la tipificació, acaba proposant també dos tipus de relació oracional: la coordinació i la subordinació. Pel que fa a la consideració no sinthctica de la subordinació (1989a: 225-226), no veiem clar per quk la seua caracterització estructural ha de ser un criteri excloent; i aixi ho entén també Cuenca (1988a: 32). 20. No ha deixat d'ésser estudiat en altres llengües modernes, encara que només des del punt de vista gramatical, com podria ser el cas de la definició de Lázaro Carreter en el seu diccionari o, i per citar una llengua no romhnica, el tractament d'aquesta construcció en la Grambtica alemanya de Helbig-Buscha (1986). 21. Per exemple, Ernout-Thomas ens parlen de construccions correlatives amb funció coordinant, (1952: $434). Així la consideren també Leumann-Hoffmann-Szantyr (1965: 515-519) sota la denominació de Korresponsion. 22. Touratier (1988: 372). 23. Aquest seria el punt de vista d'Haudry o de Sánchez Salor. 24. Com, per altra banda, ja ho considerava en 1930 Braunlich. Del mateix parer són, entre d'altres, Palmer (1974: 324-325) o Pinkster (1990: 138ss). 25. Fet i fet, Haudry reconeix un tipus de construcció hipothctica en indoeuropeu: aquell de la frase relativa (1972: 49). 26. Exemple que nosaltres ampliariem amb el següent en el qual apareixen els dos modes en la mateixa interrogació indirecta i que, a més, esth documentat: 3) Niinc cuius iussu venio et quam ob rem venerim, dicam (Plaut. Amph. 17-18). 2,6 Faventia 1611. 1995 Xavier Gómez i Font Rousseau, al seu article sobre l'oració complexa en indoeuropeu ens proposa un quadre per il.lustrar l'evolució dels diferents tipus de composició oracional, evolució que crea uns tipus sinthctics nous i, inevitablement, supervivbncies marginalitzades (1990: 451). Des del punt de vista metodolbgic, aquest corpus representa un conjunt diacrbnic, constitu'it per nombrosos sistemes sincrbnics, a l'interior del qual intervé una causalitat interna. És a dir, l'enunciat correlatiu, exemple del qual seria posteriorment (en terminologia del mateix autor) la <<implicació>> amb si o amb d'altres partícules (com cum i quod), i, fonamentalment, el relatiu, seria efectivament un pas en l'evolució de les estructures oracionals en indoeuropeu, per6 no un pont entre la parataxi i la hipotaxi, com apuntava la majoria d'autors implícitament o explícitament, sinó el punt inicial i intermedi entre un tipus de relació oracional -que es correspondria amb 1'Estadi I i 1'Estadi I1 del quadre) i d'altre (1'Estadi 111), tot i sent, aixb sí, el pivot principal de l'evolució i produint-se aquest pas gracies a alguns mecanismes de tran~formació~~. Per tant, el llati, com a llengua indoeuropea, podria deixar besllumar petges d'aquestes estructures correlatives, alhora que ha de poder adscriure aquestes a una classificació que intente abastar lotes les possibilitats expressives en llati, que no són minses. Qui: és la correlació? O qui: són els enunciats correlatius? Existeixen com a tipus de relació oracional? Té la importhncia que li ha atorgat gran part dels estudiosos de lingüística llatina? La nostra opinió és que en aquest cas també s'han barrejat conceptes que tenen ben poca relació entre ells. De fet, aquesta confusió explica les diferents adscripcions més amunt ressenyades. renunciat correlatiu, com cal entendre'l, és una estructura atestada en totes les llengües indoeuropees, (5s a dir, es tractava d'una manera de construir oracions complexes en i.e., on no existia encara una estructuració tan definida com després ho seria en les llengües que se'n van derivar28. I era un procediment tan productiu en i.e. com ho podria ser el de l'enunciat lligat, amplificat, etc. Té, aixb és cert, unes marques formals -ano- meneu-les com vulgueu-pronoms, deíctics, fhrics, parts variables, etc. Aquestes formes que apareixen són les que ens han dut a conclusions poc reeixides. Hi insistim: la correlació és una estructura clarament definida i establerta; en paraules de Rousseau (1990: 443, caracteritzada per tres tipus de relacions estre- 'tament associades entre elles: una relació semantica variable entre prbtasi i apbdosi; una relació sinthctica estable que fa ús de les partícules, i una relació prosbdica constant. Aquesta estructura té ben poca relació amb el que hom sol entendre per ~orrelació~~. 27. La fusió de l'enunciat correlatiu i l'enunciat lligat, la inversió de la correlació, la integració de l'enunciat anafbric, hdhuc la fixació del discurs indirecte. 28. Ja pel michnic hom pot postular l'existtncia de subordinació, amb totes les limitacions sobre la informació que uns apunts comptables ens poden facilitar, si hem de seguir les observacions de la professora Bader (I 979), i el mateix podem dir del grup celtibtric (segons l'amable indicació del Dr. Siles) 0.8.cu.e.b. 29. Posem per cas la definició abans al.ludida de Lázaro Carreter (1987: S.V. $3): c<CorrelaciÓn gramatical es la relación mutua que se establece entre dos términos de la frase, llamados términos correlativos, de tal modo que la presencia de uno exige la del otro, bien eliptico, bien expreso: tal el padre, cua1 el hijo; no sdlo no acepta, sino que él pone condiciones (el subratllat és nostre). L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia Faventia 1611, 1995 27 I precisament aquesta concepció arrela en els nostres autors i els porta a adscriure la correlació a la coordinació per a construccions del tipus qua ... qua, cum... tum, modo ... modo, non modo ... sed etiam3O, o a considerar-la una subordinació doblement extraposada31. Conclusió: Correlació? I tant que existeix! Parem esment, tanmateix, en el fet que, sota una perspectiva sincrbnica tothom la veu com un fenomen formal primer i sinthctic després32. Termes correlatius? Pertot arreu en llati; de fet són unes marques formals indicatives d'enunciats complexos gairebé sempre. Nogensmenys, i com acabem d'apuntar, es troben ben escampats: en la coordinació, 7) Sed hoc nomine donarunt ea quae non dicunt, verum intelligi volunt (Quint. Inst. VIII, 5, 12), 8) Hic est quem legis ille, quem requiris (Mart. 1 1, I), 9) Britanniae pars interior ab eis incolitur quos natos in insula ipsi memoria proditum dicunt (Caes. Gall. V, 12, l), i en aquelles estructures oracionals, gran part de les quals Sánchez Salor anomena correlacions, 10) Illa quamvis ridicula essent, [...I mihi tamen risum non moverunt (Cic. Fam. 7.32.3), 11) Est enim quaedam, quamquam omnis est vitiosa atque turpis, tamen ingenu0 ac libero dignior (Cic. Pis. 65), 12) Itaque cum multis ex reblis intellegi potest maiores nostros non modo armis plus quam ceteras nationes verum etiam consilio sapientiaque potuisse, tum ex hac re vel maxime, quod in impios singulare supplicium invenerunt (Cic. S. Rosc. 69)34. Tornem amb Touratier; quan es planteja les relacions d'implicació inherents als fenbmens de parataxi observats despatxa lleuger una hipbtesi que requeria més 30. Com ho fan Ernout-Thomas (1952: §434), tot i que ells mateixos s'encarreguen d'observar que el sentiment de subordinació no ha desaparegut del tot. 31. Com proposa Touratier N[ ...I ces énoncés commencent par une proposition subordonnée, mais [...I cette subordonnée a la particularité syntaxique d'Ctre extraposée et d'Ctre reprise dans le second constituant immediat de I'énoncé par un constituant qui est lui mCme extraposé [...I* (1988: 370), exemplificant-ho amb +ntre altresaquestes frases: 4) Nan2 qua nocte ad me uenisti, eadem abis (Plaut. Amph. 532) 5) Sed cum rosarn uiderat, tum incipere uer arbitrabatur (Cic. Verr. II, 5,27) 6) fios lbbv &3ndtveut%e &oi BvqtQv Zoav &v¿j~Ov, rqos 'Axa~oi y8v ybya x66avov (Hom., Y, 41-42). 32. Cf. entre altres els ja esmentats Sánchez Salor (1984) o Lázaro Carreter. 33. I tot sembla indicar que així ho interpreta el professor Rubio (1966: 277) en relacionar diferents pronoms i partícules en el quadre de la pagina 278. 34. On hom pot veure, combinades, diferents correlacions: cum ... tum; non modo ... verum etiam ... 28 Faventia 1611, 1995 Xavier Gómez i Font cura: <<Cal veure-hi un fenomen sinthctic original diferent tant de la subordinació com de la coordinació?>> (1989a: 231). En confondre asíndeton i +n aquest cascoordinació, perd l'oportunitat de treure més profit a aquest interrogant. 3. Tipus de composició oracional 3.1. Criteris de tipificació: formal i sinthctico-relacional Ilesprés d'haver esbossat l'estat de la qüestió, passem endavant amb la nostra proposta. Cal que ens comprometem amb alguna tipificació o classificació de les oracions complexes. Hem vist com des del comenqament, quan aquests autors defineixen els conceptes abans afrontats, es produeixen vacil.lacions o bots per sobre de fenbmens sinthctics que podrien qüestionar llur posicionament tebric davant el conjunt de la llengua llatina, i intenten solucionar aquests serrells tebrics sovint amb explicacions diacrbniques -ens siga permesa aquesta etiquetació-: l'inicial estadi parathctic de la llengua llatina, la correlació com a punt de partenqa de gairebé tota la composició oracional, la inversió dels enunciats correlatius com a explicació de l'aparició de la hipotaxi; hdhuc observant una base causativa en la major part de la s~bordinació~~. De vegades, perb, podem extreure indicacions més precises. El cas més rellevant, potser, és aquell del període hipotbtic, que no és entks mai com una simple z;ubordinació. Per exemple, Ernout-Thomas diuen al respecte: ccL'ensemble ainsi formé s'appelle phrase conditionnelle, oc, h proprement parler, i1 n'y a ni principale ni subordonnée, mais interdépendance de deux propositions solidaires, qui ne peuvent exister l'une sans l'autre et n'ont de sens que l'une par llautre>> (1953(2): :374)36. L'interrogant abans plantejat per Touratier ens posi a l'aguait. La implicació podia ser quelcom més que una simple relació semantica entre dos enunciats37. Pel que sembla, hi ha casos en qub hi ha una interdependkncia, i no una simple recció dels enunciats, tal i com apunthvem per les condicionals. Darrere el que hom acostumava d'anomenar díptic correlatiu podia haver-hi quelcom més que una simple marca formal.. . I és precisament en aquest punt del camí on se'ns presentava com a temptadora, alhora que esclaridora, la proposta de tripartició oracional que ens formulava per al catalh la professora C~enca~~. Aquests tres tipus poden aglutinar-se sota els epígrafs de coordinació, subordinació, i interordinació, independentement dels 35. Com és el cas de i'interessant article del professor Pere Quetglas (1983), on es consideren les conjuncions en estructura superficial com a verbs en i'estructura pregona, seguint els postulats de Chr. Lehmnann (1973). 36. Per a una clara exposició del problema que comporten aquestes construccions, ens remetem al treball de la doctora Bernal sobre els períodes condicionals (1990); en especial, a la seua introducció. 37. I així ho interpretava Rousseau (1990). 38. Amb els seus treballs (1988a: 36s.; 1988b; 1991: 137ss.), en els quals segueix d'alguna manera els treballs de Garcia Berrio (1970) i de Rojo (1978) sobre I'oració, i el del professor Angel Lbpez (1980) per I'estudi liminar de les conjuncions. L'oració complexa llatina. Aproximació a una tipologia Faventia 1611, 1995 29 nexes que apareguen a cadascun d'ells i en funció de la relació que s'establisca entre les clhusules. En la coordinació, hom tindria una relació de constel~lació, amb unes construccions recursives i sirnbtriques, $0 és, que hom podria alterar l'ordre dels elements units sense modificar-ne el significat o la gramaticalitat. En la subordinació, s'hi produiria una relació de determinació, amb unes construccions asimbtriques i recursives cícliques (no lineals, com les coorbnades) en tant que cada vegada que s'hi afegeix un nou element es produeix un canvi de jerarquia. 3.2. Interordinació com n tipus de relació pertinent en llatí En la interordinació tindríem la unió de dues clhusules que mantenen una relació d'interdepend2ncia. Sempre es tracta d'una estructura bipolar, és a dir, conformada només per dos elements (generalment clhusules), alhora que són construccions asimttriques, atbs que el canvi d'ordre d'aquestes comporta, almenys, un canvi de ignif ficat^^. Observem amatentment els exemples en llati següents: (13) a. Eo cum venisset civitatibus milites imperat certumque in locum convenire iubet (Caes. Gall. V, 1,6). b. Cum aut suisfinibus eos prohibent aut ipsi in eorum finibus bellum gerunt (Caes. Gall. I, 1, 4). (14) a. Quare aut hendecasyllabos trecentos / expecta aut mihi linteum remitte (Catull. 12, 10-1 1). b. Nescio, sedfieri sentio et excrucior (Catull. 85 2). (15) a. Primum a Chrysogono peto, ut pecunia fortunisque nostris contentus sit (Cic. S. Rosc. 7). b. Bellum scripturus sum quod populus Romanus cum Iugurtha rege Numidarum gessit (Sall. Iug. 5). (16) a. Rogitabant: ahicine Achilles est?)) (Plaut. Mil. 61). b. Equitibus praecepit [...I; in ripa elephantos -quadragintu autem erantdisponit (Liv. XXI, 5, 10). c. Negat quis, nego; ait, aio (Ter. Eun. 252)40. 39. Grhficament aquestes característiques podrien ser representades de la manera següent: interdeaendencia bivolaritat simetria Coordinació - Interordinació + Subordinació - 40. O el núm. 1 ja esmentat: des quantum vis, nusquam apparet (Pl. Truc. 571). 36 Faventia 1611. 1995 Xavier Gómez i Font ICROON, C. (1989). <<Causal connectors: the discourse function of nam, enim, ergo, igitur,). Actes du Ve Colloque de linguistique latine (Louvain-La-NeuvelBorzée, 31 de marG a 4 d'abril de 1989). I~UHNER, R.; STEGMANN, C. (1912, reimpressió 1986). Ausführliche Grammatik der lateinischen Sprache, Bd.II. Darmstadt. LAKOFF, R.T. (1968). Abstract Syntax and Latin Complementation. Cambridge Mass. LAW, V. (1987). <<Late Latin Grammars in the Early Middle Ages: A Typological History,). The History of Linguistics in the Classical Period (Studies in the History of the Language Sciences, 46), p. 191-206. LAZARO CARRETER, F. (1987(3)). Diccionari0 de términosfilológicos.. . Madrid. 1-EHMANN, Chr. (1973). Latein mit abstrakten Strukturen. Munich. -- (1989). ctLatin Subordination in Typological Perspectiven. Subordination and other topics in Latin: Proceedings of the third colloquium on Latin Linguistics. Bolbnia 1-5 d'abril de 1985 (Studies in Language Companion Series, 17), p. 153-180. ],EUMANN, M.; HOFMANN, J.B.; SZANTYR (1963). Lateinische Grammatik: I. Lateinische Laut- und Formenlehre. Munich. --(1965). Lateinische Grammatik: II. Lateinische Syntax und Stylistik. Munich. ],~PEZ GARCIA, A. (1980). Para una gramática liminar. Valbncia. --(1983). Estudios de lingüística española. Barcelona. !;~PEZ GARCIA, A. e.a. (1990~). Nuevos estudios de lingiiistica española. Valbncia. IUARCOS MAR~N, F. (1980). Curso de gramática española. Madrid. ~~AROUZEAU, J. (1960). asur un aspect de la correlation: le cas de I'enoncé-fonctionz. REL 38, p. 172-181. IUEILLET, A.; VENDRYES, J. (1948(2)). Traité et Grammaire comparée des langues classiques. Paris. IMICHEL, J. H. (1989). <<L'ambiguité sémantique dans la syntaxe de la phrase complexe)>, Actes du Ve Colloque de linguistique latine (Louvain-La-NeuvelBorzée, 3 1 de marG a 4 d'abril de 1989). I~ONTEIL, P. (1963). La phrase relative en grec ancien. Paris. ]PALMER, L.R. (1974). Introducción al Latín, traducció de J.J. i J.L. Moralejo. Barcelona. ~PANCH~N CABALLEROS, F. (1985). <<La hipotética parataxis del latin arcaica,,. SZ, 6, p. 23-49. PERROT, J. (1979). <<Ordre des mots et structures linguistiques,,. Langages, 50. PINKSTER, H. (1990). Latin Syntax and Semantics (reed. i augm., trad. H. Mulder) (=1984)(=1991). Londres-Nova York. (QUETGLAS I NICOLAU, P.J. (1983a). <<De la sintaxi de la conjunció a la sintaxi del verb),. Faventia 511, p. 5-20. --(1983b). <<Hacia una concepción unitaria de las proposiciones subordinadas,,. Actas VI CEEC (Madrid), p. 263-270. ]ROJO, G. (1978). Cláusulas y oraciones. Universitat de Santiago de Compostel.la. :ROSEN, H. (1989a). <<General Subordinators and Sentence Complements>). Subordination and other topics in Latin: Proceedings of the third colloquium on Latin Linguistics. Bolbnia 1-5 d'abril de 1985 (Studies in Language Companion Series, 17), p. 198-218. .ROSIER, I. (ed.) (1988). LIHéritage des Grammairiens latins de 1'Antiquité aux lumikres. Actes du Colloque de Chantilly, 2 a 4 de setembre de 1987. Paris. 'ROUSSEAU, A. (1984). <<Contribution B l'histoire de l'hypotaxe en indo-européen: faits et hypothbses>,. BSL, 79, p. 103-130. --(1990). ctMécanismes et nature du changement syntaxique. Le cas de la phrase indoeuropéenn. Historical Linguistics 1987. Papers from the 8th International Conference on L'oració comulexa llatina. AuroximaciÓ a una tiuologia Faventia 1611. 1995 37 Historical Linguistics (8IHCL) (Lille, de 31 d'agost a 4 de setembre de 1987). Editet by H. Andersen & K. Koerner, p. 443-460. RUBIO, L. (1966). Introducción a la Sintaxis Estructural del Latin. Barcelona. RUBIO, L.; GONZALEZ ROLAN, T. (1988). Nueva Grama'tica Latina. Madrid. SÁNCHEZ SALOR, E. (1976). ((Hacia una sistematización de las completivas latinas,,. Boletín de la Biblioteca Menéndez y Pelayo, 52. - (1 984). Sintaxis Latina. La correlación. Badajoz. SERBAT, G. (1975). Les structures du latin. Paris. -(1988c). c<Le relatif et la relative,). Linguistique Latine et Linguistique générale. p. 63-72. SERRA, E.(1988a). <<Sobre elipsis y coordinación copulativa,). Hom. .I. Belloch Zimmermann. Quaderns Filologia. SOMMER, F. (1914) (194g2). Handbuch der lateinischen Laut- und Fomzenlehre. Heidelberg. STRUNK, K. (ed.) (1973). Probleme der Lateinischen Grammatik. Darmstadt. I TAYLOR, D.J. (1987). ((Rethinking the History of Language Science in Classical Antiquity,,. , The History of Linguistics in the Classical Period (Studies in the History of the Language Sciences, 46), p. 1-16. THUROT, Ch. (1869, reimpr. 1964). Extraits des divers manuscrits latinspur servir a l'histoire des doctrines grammaticales au M8yen &ge. Paris (Frankfurt). TOURATIER, Chr. (1980b). La relative. Essai de théorie Syntaxique. Pan's. -(1985a). (<Les unités minimales de l'analyse syntaxiquen. Syntaxe et latin (Actes du IIeme Congres International de Linguistique Latine. Aix-en-Provence, 28-3 1 de mar$ de 1981), p. 453-482. -(1985b), <<La Syntaxe?,,, Syntaxe et latin (Actes du IIerne Congres International de Ling~tistique Latine. Aix-en-Provence, 28-31 de marq de 1981), p. 20. -(1988). ctPhrase complexe et corrélation,,. CFC 21, p. 367-372. -(1989a). ((La subordination, essai de définition,), Subordination and other topics in Latin: Proceedings of the third colloquium on Latin Linguistics. Bolbnia 1-5 d'abril de 1985 (Studies in Language Companion Series, 17), p. 219-240. VARRON (1990). De lingua Latina. Edició bilingüe, introducció, traducció i notes de M. A. Marcos-Casquero. Madrid. VIER, Gh. (1989). c(Structuration et formalisation: les propositions subordonnées,,, Actes du Ve Colloque de linguistique latine (Louvain-La-NeuvelBorzée, 3 1 de marq a 4 d'abri1 de 1989). WACKERNAGEL, J. (1942). <(Indogermanisches "*-quse" als alte nebensatzeinleitende Konjunktion,,. ZVS (=Kleine Schriften I. Gottingen 1953, 257-261) 67, p. 1-5.