Demanda turística i protecció del litoral : un horitzó possible

Demanda turística i protecció del litoral: un horitzó possible1 SALVADOR ANTÓN Escola Universitària de Turisme i Oci Unitat de Geografia Universitat Rovira i Virgili, Tarragona Papers, Regió Metropolitana de Barcelona núm, 41, juliol 2004, pàgs. 69-84 1Aquest article s’inscriu en el projecte de recerca BSO2001-0758. 70 Introducció 1Territori i competitivitat a les destinacions turístiques litorals 2L’abast dels instruments per a un turisme litoral sostenible 2.1 Estratègies que cal desenvolupar 2.2 Instruments d’actuació 3Conclusions Bibliografia Sumari Demanda turística i protecció del litoral: un horitzó possible SALVADOR ANTÓN Introducció L’estructura turística del litoral català respon a un model de desenvolupament antic. En un context polític caracteritzat per una administració permissiva i uns agents promotors marcadament especulatius es va donar, durant les dècades de 1950 i 1960, un procés lineal i ràpid d’urbanització sense urbanisme que va ser negligent amb el paisatge i el medi ambient, que va comprometre els recursos del territori de cara al futur i que ha estandarditzat amplis trams de costa a través de l’edificació (vegeu, en aquest sentit, per al cas de la Costa Brava, Nogué, 2004 i Pié, 2004). Això va passar en un moment que, d’altra banda, la demanda donava més prioritat al viatge que a l’activitat, l’experiència o l’emoció, i els intermediaris es deixaven seduir per les economies d’aglomeració desenvolupant els processos operatius i comercials característics dels paquets dels mercats turístics. La demanda catalana i espanyola, que s’incorpora de forma massiva al procés d’utilització turística del litoral durant els anys setanta i vuitanta del segle XX, malgrat aportar alguns aspectes diferencials respecte a la dinàmica turística provocada per l’eclosió de demanda internacional, va reforçar aquest model, que es pot caracteritzar, en breu, com d’intensificació de l’ocupació urbana, i en el qual ha tingut un paper fonamental la generalització del fenomen de la segona residència (Anton Clavé, 2001). Tanmateix, tot i que l’ocupació turística del litoral català té aquestes bases comunes, la seva configuració actual es pot caracteritzar, des d’un punt de vista formal, com a heterogènia. Tal com ha estat estudiat per Busquets et al (2003), al litoral català hi conviuen, de fet, una gran varietat de disposicions i encaixos territorials de manera que, més que una “llarga i compacta ciutat basada únicament en el turisme”, tal com ha definit Maas (2000), al litoral mediterrani, el que hi ha és una gran diversitat de realitats. Així, deixant de banda la ciutat de Barcelona, es pot parlar, en primer lloc, d’algunes –poques– ciutats de lleure com Salou i Lloret de Mar que apleguen anualment, de mitjana, entre el 20% i el 25% del total de turistes estrangers que arriben a Catalunya; o, en menor mesura, de localitats com Calella, Blanes, Cambrils, Tossa de Mar, Sitges i Roses, que reben, de mitjana, entre el 15% i el 20% anual dels turistes estrangers. Hi ha, en segon lloc, trams importants del litoral que convencionalment es consideren turístics però que, com el Baix Penedès i el Maresme, són de fet aglomeracions mixtes de segones i primeres residències que conformen veritables paisatges “post-suburbans” (Essex i Brown, 1997). Existeixen, finalment, trams de litoral (casos del delta de l’Ebre o del Cap de Creus) que no han tingut una ocupació turística del sòl rellevant i que són, actualment, objecte de noves modalitats d’aprofitament turístic. En qualsevol cas, el model de desenvolupament dominant al litoral català és principalment immobiliari. El dinamisme hoteler i la creació de productes recreatius i turístics en algunes destinacions no poden amagar el fet que el conjunt del litoral català s’estructura sobre una base residencial que només té com a excepcions els espais que han estat protegits per les legislacions ambientals. Així, dels 672,3 quilòmetres de litoral previstos al Pla Director del litoral català, segons el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, només 312,4 no són urbanitzables en el moment de redactar el pla, dels quals 266,5 (85,2%) es troben protegits pel Pla d’Espais d’Interès Natural. Cal destacar que el 52,1% del litoral protegit pertany a les comarques de Girona, fonamentalment a l’Alt i el Baix Empordà, i el 42,7% a les Terres de l’Ebre (on la protecció afecta el 70,7% de la línia litoral). A les comarques metropolitanes de Barcelona, inclòs el Maresme i el Garraf, i al Camp de Tarragona l’espai lliure d’urbanització, protegit o no, es mou, el 2004, entre el 15% i el 20%. Val a dir, d’altra banda, que el dinamisme residencial al qual es fa referència està en fase de creixement. I això passa tant a les destinacions consolidades com a les noves destinacions emergents. És significatiu, a més, en aquest sentit, que, a l’empara del turisme, es proposen nous productes que, de fet, es basen en l’activació de nous processos d’ocupació del sòl. Aquest és el cas de determinades iniciatives de camps de golf, de propostes específiques de turisme residencial o de projectes concrets vinculats a l’ampliació o la creació de noves instal·lacions nàutiques. Tanmateix, excepte aquests darrers, i a diferència del que s’havia donat fins al moment, aquests projectes sovint es localitzen a segona línia del litoral. En són raons la manca d’espai disponible, en termes físics però també pel cost del sòl a tocar de mar, i d’altra banda, la inadequació de les estructures urbanes creades fins al moment respecte a les actuals necessitats de diferenciació d’aquests productes. En definitiva, encara que amb un cert alentiment del ritme de creixement i amb la novetat de la progressiva conquesta de nous espais en el rerapaís, persisteix l’ocupació d’amplis espais de costa tant a primera com a segona línia amb finalitat residencial estacional. 71 Són significatius, en aquest sentit, els resultats que ofereix la taula 1 sobre l’evolució de la població i del nombre d’habitatges a les quatre principals marques turístiques catalanes (s’exceptua Barcelona), tant als municipis de costa com als d’interior, entre 1991 i 2001. S’observen increments absoluts superiors en nombre d’habitatges que en volum de població als municipis litorals de la Costa Brava, a la Costa Daurada i a les localitats de l’interior d’aquesta darrera zona, i increments relatius superiors en nombre d’habitatges que en volum de població als municipis litorals del Maresme, el Garraf i la Costa Daurada i a les localitats de l’interior de les dues darreres zones esmentades. La integració metropolitana de bona part de les comarques catalanes litorals centrals (Maresme, Garraf, Baix Penedès i la Selva) pot dificultar el reconeixement del fenomen en termes agregats, que, en canvi, encara és més palès a l’escala dels municipis específics. 1Territori i competitivitat a les destinacions turístiques litorals El litoral català està format per destinacions turístiques profundament arrelades en un model productiu que sorgeix durant la primera revolució turística de masses dels anys cinquanta i seixanta (Valls, 1999). Destinacions, per tant, a les quals, sense desmerèixer alguns productes altament qualificats, hi perviuen dinàmiques productives abocades a la substitució. Dit d’una altra manera, en un context en què les expectatives i les necessitats de la demanda s’han transformat radicalment, al litoral català s’hi troben destinacions que tenen dificultats competitives (Vera Rebollo i Montfort, 1994; Perelli, 2002). Tant és així que encara avui, gràcies a unes condicions de mercat favorables i a la pròpia incorporació de noves demandes –fonamentalment del centre i l’est d’Europa– les destinacions turístiques litorals catalanes basen una bona part de la seva cartera de negocis en la venda de vacances de sol i platja a baix preu als operadors turístics i en el desenvolupament immobiliari desvinculat de la idea de producte turístic. Ara bé, l’evolució de la dinàmica turística litoral catalana durant la darrera dècada presenta diferències segons trams de costa en funció de l’aparició de noves peces recreatives i de la consolidació de noves lògiques de centralitat. No es pot passar per alt que, malgrat una certa propensió a parlar, en gèneric, del litoral en termes d’espai turístic i de vacances, hi ha diferències i desequilibris profunds en la pròpia línia de costa. Només cal veure, en aquest sentit, la taula 2, on s’observa que hi ha trams amb dinàmiques aturades pel que fa a creixement hoteler, com la Costa Brava, el Garraf i el Maresme, i trams en franca expansió, com és la Costa Daurada, especialment en el seu sector central. Una altra cosa és la ciutat de Barcelona, amb processos no vinculats estrictament al concepte de sol i platja que ha estat determinant per a la urbanització turística del litoral. És d’interès observar també que, si bé 72 Evolució de la població i del parc d’habitatges a les marques turístiques catalanes, 1991-2001 Taula 1 Municipis litorals Increment absolut Increment relatiu (%) Població Habitatges Població Habitatges Costa Brava 23.241 24.804 17,6 16,3 Maresme 40.702 25.771 17,4 22,3 Garraf 52.865 30.870 20,6 25,8 Costa Daurada* 51.969 59.886 21,3 29,7 * Inclou Terres de l’Ebre. Municipis litorals Increment absolut Increment relatiu (%) Població Habitatges Població Habitatges Costa Brava 17.099 12.815 11,6 16,1 Maresme 22.740 7.386 38,8 25,0 Garraf 58.418 47.814 13,6 29,5 Costa Daurada* 15.734 17.333 7,9 18,2 * Inclou Terres de l’Ebre. Font: Elaboració pròpia a partir de Censos de l’Habitatge. Places hoteleres al litoral català, 1991-2002 Taula 2 Per marques turístiques Variació 1991 2001 Absoluta Relativa (%) Costa Brava 75.884 75.786 –98 –0,2 Maresme 33.262 34.311 1.049 3,1 Barcelona 28.512 36.461 7.949 27,9 Garraf 7.916 8.025 109 1,4 Costa Daurada* 34.126 45.023 10.897 31,9 TOTAL 179.700 199.606 19.906 11,1 * Inclou Terres de l’Ebre. Per marques turístiques Variació 1991 2001 Absoluta Relativa (%) Primera línia 170.830 189.258 18.428 10,8 Segona línia 8.870 10.348 1.478 16,7 TOTAL 179.700 199.606 19.906 11,1 Elaboració pròpia. globalment entre 1991 i 2001 el litoral català ha passat de tenir 170.830 places hoteleres de les diferents categories l’any 1991 a 189.258 l’any 2002 –amb un increment, per tant, del 10%–, en segona línia el creixement ha estat superior en termes relatius en passar de 8.870 places l’any 1991 a 10.348 l’any 2001, la qual cosa suposa un augment del 16,7%. D’altra banda, cal assenyalar que només els 10 principals municipis turístics del litoral català (dels 68 existents) tenien l’any 2001 més del 40% de les places d’allotjament del litoral i, més en detall, gairebé tres de cada quatre places hoteleres del litoral (s’inclou la ciutat de Barcelona). En termes evolutius, són municipis, d’altra banda, que durant els anys noranta han millorat sensiblement la categoria dels seus establiments. Ara bé, alguns casos, com Lloret de Mar, Calella, Malgrat de Mar i Roses, han reduït el nombre de places, mentre que les localitats de Salou i Cambrils han reorganitzat la seva oferta en un context de creixement. Això és també, encara que entra en uns altres criteris, el que ha passat a la ciutat de Barcelona. En un context de competitivitat creixent entre destinacions, les constatacions realitzades fins al moment obliguen a plantejar fins a quin punt l’actual espai turístic català pot donar resposta a les necessitats dels segments de demanda amb més capacitat de generar valor (Cuvelier, 2000). De fet, si bé es pot caracteritzar l’evolució de l’oferta turística catalana en termes de reestructuració parcial, amb trams dinàmics que expulsen l’oferta de menor categoria i creixen amb nous desenvolupament de major qualificació (Barcelona, la Costa Daurada, el Garraf i, amb menor intensitat, el Maresme), perviuen trams on, malgrat l’aparició de nous desenvolupaments d’alt nivell, persisteix una estructura hotelera de categoria baixa (vegeu González, Guasch i Beas, 2004; Oliver, 2004). Ara bé, en ambdós casos s’observen problemes estructurals de les destinacions en termes de qualitat paisatgística i estètica, de dotació d’infrastructures i equipaments urbans i recreatius i d’integració de l’activitat turística en el context territorial on es desenvolupa. Sobre la base d’aquesta problemàtica, a les destinacions turístiques catalanes s’han començat a observar processos de redefinició i redisseny que impliquen, necessàriament, plantejar criteris d’actuació amb influència territorial. És clar, d’altra banda, que hi ha factors que condicionen les possibilitats i oportunitats d’actuació (Agarwal, 2002). En particular els següents: –El nivell de desenvolupament de la destinació. En concret, si es troba en fase d’enlairament, maduresa, saturació, declivi o reestructuració i com afecta aquesta situació les tendències actuals i futures d’ocupació del sòl (per exemple, l’ocupació d’espais singulars per localitzar establiments d’allotjament com càmpings, hotels o, fins i tot, de residències disperses). –Les activitats recreatives que es desenvolupen a la destinació i les necessitats d’infrastructures, instal·lacions, equipaments i sistemes de mobilitat que porten associades. –Les modalitats d’allotjament de vacances dominants a cada destinació, amb efectes no només sobre el consum de sòl, molt més extensiu a les destinacions on domina la residència secundària, sinó també sobre qüestions com la mobilitat, el soroll o el consum de recursos com l’energia i l’aigua (vegeu Vera, López Palomeque, Marchena y Anton Clavé, 1997) En qualsevol cas, per mantenir-se centrals i continuar desenvolupant un lideratge efectiu en relació amb les altres modalitats de turisme i amb altres països, les destinacions del litoral català han iniciat processos que tenen com a objectiu donar resposta a les noves necessitats de la demanda que està efectuant la segona revolució del turisme. El gir que cal fer ha de passar, fonamentalment, per la millora de les relacions dialèctiques entre turisme i territori en benefici de les condicions d’aquest darrer i per la vinculació de l’estada turística, fins ara centrada exclusivament en el sol i la platja, amb el lleure; és a dir, amb l’entreteniment, l’activitat, la relació i el creixement personal i la formació informal. Això obre, complementàriament, noves oportunitats de relació, en aquest cas simbiòtica, entre turisme i territori. En aquesta línia, es proposa identificar, seguint una pauta ja elaborada per a l’anàlisi del conjunt del litoral espanyol (vegeu Anton Clavé, 2004), quines han estat les estratègies de millora i reestructuració iniciades recentment a les destinacions turístiques catalanes i, en particular, quin paper té el territori en aquestes estratègies. Es poden establir tres generacions d’estratègies de millora a les destinacions turístiques catalanes des de la segona meitat dels anys vuitanta (vegeu també Donaire i Mundet, 2001). L’aparició de cadascuna d’elles està vinculada estretament al cicle expansió-crisi-creixement-alentiment que hi ha hagut durant aquest període (taula 3). 73 L’estratègia de la renovació dóna resposta a la necessitat ineludible de corregir els dèficit i els desajustos estructurals de les destinacions causades per la precarietat dels sistemes de control durant les fases d’expansió de l’activitat a les dècades de 1960 i 1970. Inicialment, durant la segona meitat dels anys vuitanta i aprofitant una nova fase d’expansió, aquesta va ser una estratègia molt reactiva orientada bàsicament a satisfer les necessitats de reordenació urbanística i dotació d’infrastructures (vials, depuradores, espais lliures, passeigs marítims, aparcaments, etc.). Durant la dècada de 1990 aquests processos de requalificació es van vincular a la millora de la imatge de la destinació i de la qualitat dels establiments (Pla de Qualitat Hotelera i processos de certificació ambiental dels establiments). L’articulació de mesures per part de l’Administració a través dels plans d’excel·lència (taula 4) ha donat un important impuls estratègic a les destinacions que se n’han beneficiat i ha propiciat també una major concertació entre agents (Porras, 2000). A tall d’exemple significatiu, en el marc d’estratègies d’aquest estil s’han enderrocat hotels a Lloret de Mar i Calella. Altres destinacions –per exemple, Salou– també han activat iniciatives en aquesta mateixa línia en el marc de programes específics. 74 Generacions d’estratègies de millora de les destinacions turístiques catalanesTaula 3 Estratègia Inici Línies d’acció Renovació Des de 1985 Correcció de dèficit urbans Millora de la imatge de les destinacions (Plans d’excel·lència, Plans d’activació) Reforma dels establiments (PQH, ISO) Singularització Des de 1990 Diferenciació de producte Desenvolupament de nous equipaments Creació d’activitats complementàries Especialització en segments de demanda específics Sostenibilitat Des de 1995 Recuperació del patrimoni natural i cultural Valoració de nous recursos Incorporació de la destinació a l’espai supralocal Disseny de programes de sostenibilitat (Programa Municipi Sostenible, SGMA, ISO, EMAS) Elaboració pròpia. Inversions realitzades en el marc dels plans d’excel·lència (PET) i els plans d’activació (PDT) del litoral català, 1997-2001 Taula 4 Pla Estat Inversió I II III IV V Tipus Inici justificada (€) Baix Empordà E 2.000.00 PDT 1998 Calella F 2.640.000 PET 1998 Cambrils E 453.123 PET 1999 el Vendrell E 847.123 PET 2001 Lloret de Mar E 2.120.000 PET 1999 Roses E 841.361 PET 2000 Salou E 901.518 PET 1999 0% I: Adequació de l’espai natural 0% a 25% II: Adequació del medi urbà 25% a 50% III: Gestió, qualitat i activació empresarial 50% a 75% IV: Màrqueting i comunicació > 75% V: Producte turístic E: Executant-se F: Finalitzat Font: Secretaría General de Turismo, 2003. L’estratègia de la singularització s’ha concretat amb la creació d’equipaments i activitats que doten de contingut recreatiu les destinacions. La creació d’equipaments pot portar associades noves dinàmiques d’ocupació del sòl. Tres exemples paradigmàtics i ben diferents d’aquesta estratègia tant pel que fa a la seva localització com als impactes són: 1) L’eclosió de camps de golf a la Costa Brava (set camps al Baix Empordà, cinc a la comarca de la Selva i dos a l’Alt Empordà). 2) El desenvolupament d’Universal Studios Port Aventura a la Costa Daurada. 3) El desenvolupament generalitzat d’activitats nàutiques a Catalunya (vegeu, per a aquest darrer cas, la taula 5). L’estratègia de la singularització implica la segmentació dels mercats i, conseqüentment, l’especialització dels territoris (Clegg i Essex, 2000). En termes generals, el desenvolupament de nous productes com a via per a la diferenciació de la destinació ha tingut efectes pel que fa a la desestacionalització de la temporada turística, l’increment de la satisfacció i la fidelitat de la demanda, l’increment de la despesa turística a la destinació, la millora de la imatge i la creació de noves oportunitats de negoci. En determinats casos aquesta mena d’accions han tingut, fins i tot, efectes estructurals. Ha estat així quan l’estratègia ha anat acompanyada d’una clara política destinada a aconseguir una imatge de la destinació especialitzada i clara que l’ha convertida en “el lloc on s’ha d’anar”. En aquests casos, normalment, s’ha aconseguit incorporar nous segments de demanda a la destinació. Hi ha diferències significatives, tanmateix, entre les destinacions que s’han especialitzat a través d’una línia de productes que no precisa de la urbanització, com és el cas de l’Estartit a través de les activitats nàutiques (Mundet, 1998), i les que han generat equipaments que, a través de la urbanització, han propiciat la transformació efectiva del model territorial de la destinació, com és el cas de Salou amb Port Aventura. A la taula 6 es poden observar alguns equipaments i activitats que han desenvolupat, en la línia de la diferenciació, les 20 primeres destinacions turístiques catalanes. Val a dir, continuant amb l’argumentació, que els equipaments tendeixen a generar per ells mateixos o com a efecte induït procesos urbanitzadors i, per tant, de nova ocupació de sòl, mentre que les activitats impliquen generalment la creació de noves iniciatives recreatives a partir de la posada en valor del patrimoni. Finalment, els esdeveniments, al mig del quadre, solen ocasionar la creació de nou patrimoni intangible. El desenvolupament d’activitats vinculades al patrimoni es pot associar també amb l’estratègia de la sostenibilitat. Tanmateix, excepte en casos molt concrets, la seva capacitat de transformació del caràcter de la destinació és limitada. Costa Xàrter Vela Windsurf Creuers SubmariEsquí Motos Parasalling Caiac Ski-bus nisme Lloret de Mar Costa Brava Salou Costa Daurada Santa Susanna Maresme Tossa de Mar Costa Brava Roses Costa Brava Cambrils Costa Daurada Castell-Platja d’Aro Costa Brava Blanes Costa Brava Sitges Garraf Pineda de Mar Maresme St. Feliu de Guíxols Costa Brava Torroella de Montgrí Costa Brava el Vendrell Costa Daurada Cadaqués Costa Brava Castelló d’Empúries Costa Brava Castelldefels Garraf 75 Desenvolupament d’activitats nàutiques en una selecció de les principals destinacions turístiques litorals catalanes Taula 5 Font: Elaboració pròpia a partir d’informació proporcionada pels patronats de turisme i planes web de cada municipi. L’estratègia de la sostenibilitat s’orienta, finalment, en un doble sentit. En primer lloc, la instal·lació d’instruments de control ambiental a les destinacions (Vera Rebollo i Baños, 2000). N’és un exemple la participació de determinades destinacions turístiques en xarxes de municipis sostenibles (Tossa de Mar, per posar un cas) o la inclusió de Roses a la categoria municipio sostenible de la Secretaria d’Estat de Comerç i Turisme per facilitar l’obtenció de la verificació ambiental EMAS a escala municipal. En segon lloc, i de manera més significativa des d’un punt de vista tàctic, aquesta estratègia passa per l’aprofitament dels valors i els recursos que donen identitat a la destinació com, per exemple, l’aposta per desurbanitzar el litoral mitjançant la compra i l’expropiació de finques a la Pineda de Vila-seca. Tanmateix, encara està per veure el potencial de les accions derivades d’una estratègia com aquesta per a la millora de la gestió sostenible de les destinacions turístiques. Es tracta, de fet, d’una estratègia que pot ocasionar línies de producte (relacionades amb la cultura, la natura i l’activitat) que poden contribuir de manera decisiva a generar negoci turístic al litoral, ajudar a la seva diferenciació i facilitar la seva protecció. El principal problema és que són modalitats de producte escassament estructurades d’una manera global. Això té com a conseqüència una capacitat limitada d’estimular processos de canvi i de transformació de les destinacions i, més important encara, de les expectatives dels seus agents. Tanmateix, la seva demanda es troba en una situació de creixement estable. Respecte a la cultura hi ha el problema afegit de l’escàs patrimoni monumental de primer nivell que es troba a les destinacions característiques de sol i platja i, paradoxalment, l’escàs interès que han rebut fins al moment les qüestions de caràcter etnològic i paisatgístic com a referents culturals per a la creació de productes específics. Hi ha, és clar, excepcions com la ciutadella ibèrica de Calafell o les ruïnes d’Empúries. Tanmateix, hi ha múltiples oportunitats no aprofitades com la tradició marinera o la relacionada amb la pesca, els usos de l’aigua (amb una iniciativa significativa com és la rehabilitació del Molí de les Tres Eres a Cambrils) i la recuperació del patrimoni amb finalitats de formació informal. La gastronomia mereix, en aquest context, un capítol a part, amb iniciatives ben consolidades tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada. Diferentment, l’ús del patrimoni natural per a la creació de productes turístics en destinacions consolidades 76 Equipaments Activitats Costa Golf Pitch & Port Parcs Parcs TermalisEsdeveEsports Patrimoni Patrimoni ExcursioBTT Hipica Putt esportiu aquàtics d’oci me niments nàutics cultural natural nisme Lloret de Mar Costa Brava 1 2 1 2 3 1 Salou Costa Daurada 1 Temàtic 2 Calella Maresme 7 - Santa Susanna Maresme 3 2 - Tossa de Mar Costa Brava 1 - Roses Costa Brava 1 1 1 - Vila-seca Costa Daurada 1 Aquatic 12 Malgrat de Mar Maresme Cambrils Costa Daurada 1 - 6 - Castell-Platja d’Aro Costa Brava 2 1 1 3 5 - Blanes Costa Brava 1 5 1 Sitges Garraf 1 2 Pineda de Mar Maresme 4St. Feliu de Guíxols Costa Brava 5 2 - Torroella de Montgrí Costa Brava 8 10 4 el Vendrell Costa Daurada 1 1 3 Calafell Costa Daurada 1 1 Cadaqués Costa Brava - Castelló d’Empúries Costa Brava -- Castelldefels Garraf 1 3 - Elements de diferenciació de les 20 primeres destinacions turístiques litorals catalanesTaula 6 1Nombre d’equipaments, esdeveniments o activitats. * No consta el nombre d’esdeveniments o activitats disponibles amb format de producte. Font: Elaboració pròpia a partir d’informació proporcionada pels patronats de turisme i les planes web de cada municipi. es vincula normalment a la posada en valor de determinats recursos del seu entorn immediat i l’entrada en funcionament d’empreses d’activitats recreatives. Normalment implica l’adequació d’instal·lacions i itineraris, la intervenció sobre el territori, la preservació d’entorns lliures i la protecció dels valors naturals i, en definitiva, la creació d’empreses de turisme actiu. La manca de professionalització i visió turística de la gestió de la protecció de l’espai i de la comprensió de la necessitat de fer-hi inversió, són unes de les principals limitacions que ha ocasionat que els resultats fins al moment hagin estat migrats. Això és el que passa, per exemple, a l’entorn natural de Roses (Donaire, 2000). Amb un entramat complex d’edificacions en urbanitzacions disperses, el municipi té el 88% del seu territori classificat com a no urbanitzable i està circumdat per dos parcs naturals: Els Aiguamolls de l’Empordà i el Cap de Creus, més el Paratge Natural de l’Albera. La indefinició de les estratègies d’ús públic per part dels gestors dels espais condiciona el seu aprofitament turístic i, per tant, que els agents percebin la bondat de la protecció en termes de competitivitat turística. No cal dir que, relacionades estretament amb l’ús turístic del patrimoni natural, es desenvolupen diverses línies de producte relacionades amb l’activitat, com senderisme, hípica i passeigs eqüestres, i ciclisme de muntanya, entre altres. 2L’abast dels instruments per a un turisme litoral sostenible Els principals problemes que ha ocasionat el procés de desenvolupament turístic del litoral deriven de la condició urbana del model dominant d’implantació (Gormsen, 1997). En concret: –L’ocupació de la franja litoral i, especialment, de la línia de costa per infrastructures, equipaments i edificacions. Es tracta d’una ocupació que sovint no ha tingut en compte ni la vocació ni les característiques del territori i que, més enllà de la transformació del paisatge i de l’alteració de les estructures territorials, ha generat riscos, ha originat l’erosió, la degradació i la compactació del sòl (especialment preocupant a la Costa Daurada) i ha modificat la pròpia dinàmica litoral. En aquest mateix sentit, a part de la pròpia urbanització turística (amb problemes diferenciats als espais de costa baixa i de costa alta), la línia de costa s’ha vist alterada amb la localització de 19 ports esportius, 5 embarcadors, 3 marines i 17 dàrsenes esportives que afecten directament la dinàmica litoral. És coneguda, com a efecte induït d’aquest procés, la pèrdua de biodiversitat terrestre i marina (generalitzada als espais de màxima urbanització turística i simbolitzada en un i altre àmbit per la desaparició de sistemes de dunes i de les prades de posidònia). –La recepció al medi marí d’emissions de residus generats pel turisme, però també per altres activitats residencials, industrials i productives en general. Tot i això, la millora substancial del sistema de sanejament català durant els darrers 20 anys ha permès de minimitzar radicalment l’impacte de les emissions al mar de residus líquids. De tota manera, s’ha de reconèixer l’alteració dels ecosistemes terrestres i marins (amb afectacions concretes significatives en relació amb usos recreatius específics, com és el cas de les illes Medes). –La freqüentació de la costa per a usos recreatius i, fonamentalment, per al bany. Aquesta pressió es caracteritza, fonamentalment, per les seves intensitat i estacionalitat. Cal tenir en compte, des d’aquest punt de vista, que una part significativa de les platges de Catalunya estan potencialment saturades. Tant és així, per exemple, que la superfície de zona activa i de repòs de les platges de Salou té una capacitat màxima per a 29.034 persones amb un nivell de confort acceptable, mentre que la demanda potencial d’ús durant el mes d’agost és de cinc vegades aquesta capacitat. D’altra banda, tal com s’ha vist, cal no passar per alt que les activitats recreatives off-shore estan en fase d’expansió a Catalunya a través del desenvolupament de centres d’activitats marines i estacions nàutiques a més dels tradicionals ports esportius. Enfront a aquesta situació, l’ Agenda 21 per al sector de viatges i turisme (publicada l’any 1995 per l’OMT, la WTTC i l’EC) indica que el turisme sostenible s’ha d’orientar a garantir la integritat cultural, el progrés ecològic essencial, la diversitat biològica i els sistemes de vida. El mateix any 1995, la Carta del Turisme Sostenible aprovada a Lanzarote considera el desenvolupament sostenible aplicat al turisme com el resultat de la gestió global dels recursos de manera que s’asseguri la seva durabilitat. Des d’aquest punt de vista i tenint en compte la necessitat de renovació del model turístic del litoral català, el concepte de sostenibilitat es converteix en sinònim del més conegut i demandat de competitivitat a mig i llarg termini. Això significa, entre altres qüestions, que cal plantejar com a objectius: 77 Bibliografia Agarwal, S. (2002); “Restructuring seaside tourism. The resort lifecycle”, Annals of Tourism Research , 29 (1), pàgs. 25-55. Antón, S. (2001); “Les estratègies del turisme litoral català”, IV Congrès de Turisme de Catalunya. El futur del turisme de litoral a Catalunya , Girona, ponència inèdita. Antón, S. (2004); “De los procesos de diversificación y cualificación a los productos turísticos emergentes. Cambios y oportunidades en la dinámica reciente del turismo litoral”, Papeles de Economía Española (en prensa). Busquets, J. et al. (2003); Les formes urbanes del litoral català , Diputació de Barcelona, Barcelona. Clegg, A. i S. Essex (2000); “Restructuring in Tourism: accommodation sector in a Major British Coastal Resort”, International Journal of Tourism Research , 2, pàgs. 77-95. Cuvelier, P. (2000); “La fin du tourisme fordiste”, Espaces , 177, págs. 32-37. Donaire, J. A. (2000); “Roses”, La actividad turística española en 1999 , AECIT, Madrid, pàgs. 482-487. Donaire, J. A. i L. Mundet (2001); “Estrategias de reconversión turística de los municipios litorales catalanes”, Papers de Turisme , 29, pàgs. 51-65. Essex, S. J. i G. P. Brown (1997); “The emergence of Post-Suburban landscapes on the North Coast of New South Wales: A Case Study of Contested Space”, International Journal of Urban. González, F.; S. Guasch, i L. Beas (2004); “Los turismos del litoral catalán, una aproximación en base a la evolución estructural de la oferta de alojamiento, 1991-2001”, Cuadernos de Geografía (en prensa). Gormsen, E. (1997); “The impact of tourism on coastal areas”, GeoJournal, 42, (1), pàgs. 39-54. Lanquar, R. (1997); “El turisme mediterrani revisat: nous actors, nous reptes”, Estudis de Turisme de Catalunya, 9, pàgs. 4-10. Leira, E i D. Quero (1991); “Otra práctica de la urbanización turística”, Geometría , 12, pàgs. 2-11. Mass, W. (2000); “Costa Ibérica”, En: Costa Ibérica. Hacia la ciudad del ocio , ACTAR, Barcelona. Mateu, J. (2002); “Què fer per augmentar l’èxit en el mercat: la visió del touroperador”. Monfort, V. M. (2000); Competitividad y factores críticos de éxito en la ‘Hotelería de litoral’, Fitur, Madrid. Mundet, L. (1998); L’evolució dels models de turisme litoral. El Regne Unit, la Costa Brava i Cuba , Universitat de Girona, Girona. Tesi doctoral inèdita. Nogué, J. (2004); “La transformació del territori i del paisatge de la Costa Brava (1956-2003). Situació actual i propostes d’actuació”, III Debat Costa Brava . Ponència inèdita. Oliver, J. (2004); “El model turístic de la Costa Brava a l’inici del s. XXI: estació d’enllaç o final d’etapa?“, III Debat Costa Brava, ponència inèdita. Perelli, O. (2002); “Ordenación territorial y turismo”, Economistas , 92, pàgs. 55-66. Pié, R. (2004); “Ara toca fer ciutat”, III Debat Costa Brava, ponència inèdita. Porras, G. (2000); “La política turística española: retos y respuestas”, La actividad turística española en 1999 , AECIT, Madrid, pàgs. 191-200. Valls (1999); “Innovar en turismo y ocio: públicos cambiantes, nuevas satisfacciones, nuevos productos, nuevos métodos de gestión de las empresas”, VIII Simposio Internacional de Turismo , ESADE, Barcelona. Vera, J. F. i V. M. Monfort (1994); “Agotamiento de modelos turísticos clásicos. Una estrategia territorial para la cualificación: la experiencia de la comunidad valenciana”, Estudios Turísticos , 123, pàgs. 17-45. Vera, J. F.; F. López; M. Marchena, i S. Antón (1997); Análisis territorial del turismo, Ariel, Barcelona. 84