Els 20 anys del Pla General Metropolità : les distintes escales i formes de desplegament del Pla

69 JULI ESTEBAN Arquitecte. Director del Gabinet d’Estudis Urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona ELS 20 ANYS DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ: LES DISTINTES ESCALES I FORMES DE DESPLEGAMENT DEL PLA PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 28, novembre 1997, pàgs. 69-83 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 69 70 SUMARI 1. Introducció 2. El desplegament en els teixits urbans: la visió de prop 3. El creixement: cauteles, resistència i convenis 4. L’ordenació dels àmbits singulars 4.1. Collserola 4.2. La franja costanera 4.3. L’ordenació de l’espai rural 5. Els projectes de ciutat 6. Els grans projectes estratègics 6.1. Característiques generals 6.2. Les operacions en el front marítim 6.3. L’àrea Sant Andreu-Sagrera 6.4. El Pla Delta (centre de comunicacions-portaeroport) 7. Consideracions finals El desenvolupament projectual del Pla General Metropolità s’ha realitzat a partir de cinc grups de propostes: les actuacions als teixits urbans, amb operacions puntuals desenvolupades amb PERI. Els creixements mitjançant plans parcials, articulats per les instàncies municipals a partir, per exemple, de la revisió del Programa d’Actuació Urbanística del Pla. L’ordenació d’àmbits singulars, peces significatives de l’ordenació metropolitana, amb una clara identificació geogràfica i d’extensió supramunicipal, com la serra de Collserola o la franja costanera. Els projectes de ciutat, com les Àrees de Nova Centralitat a Barcelona. I, finalment, grans projectes estratègics, com el marge dret del Besòs, el front marítim de Barcelona i el Pla del centre de comunicacions-port-aeroport. El progressiu augment d’escala de les modificacions induïdes pels projectes de desplegament no ha significat l’obsolescència del Pla. Ans al contrari, el que es demostra és, d’una banda, que el Pla encara manté una part substancial del seu valor inicial i, d’una altra, que les modificacions realitzades han estat rebudes i gestionades des del planejament sense posar en qüestió els fonaments bàsics del Pla. El desarrollo proyectual del Plan General Metropolitano se ha venido realizando a partir de cinco grupos de propuestas: las actuaciones en tejidos urbanos, con operaciones puntuales desarrolladas con PERI. Los crecimientos mediante planes parciales, articulados por las instancias municipales a partir, por ejemplo, de la revisión del Programa de Actuación Urbanística del Plan. La ordenación de ámbitos singulares, piezas significativas de la ordenación metropolitana, con una clara identificación geográfica y de extensión supramunicipal, como la sierra de Collserola o la franja costera. Los proyectos de ciudad, como las Áreas de Nueva Centralidad en Barcelona. Y, finalmente, grandes proyectos estratégicos, como el margen derecho del Besòs, el frente marítimo de Barcelona y el Plan del centro de comunicaciones-puerto-aeropuerto. El progresivo aumento de escala de las modificaciones inducidas por los proyectos de desarrollo no ha significado, sin embargo, la obsolescencia del Plan. Antes al contrario, lo que se demuestra es, por una parte, que el Plan mantiene aún una parte sustancial de su valor inicial y, por otra, que las modificaciones realizadas han sido recibidas y gestionadas desde el planeamiento sin llegar a poner en cuestión los fundamentos básicos del Plan. Le développement projectuel du Pla General Metropolità c’est réalisé a partir de cinc propositions. Les actuations en tissus urbains, avec des opérations ponctuelles développées avec le PERIs. Les accroissements à travers des plans partiels, articulés par les instances municipales à partir, par exemple, de la révision du Programme d’Actuation Urbanistique du Plan. L’aménagement des secteurs singuliers, pièces significatives de l’aménagement métropolitain, avec un nette identification géographique et d’extension supramunicipale, comme la serra de Collserola ou la frange côtière. Les projets de la ville, comme les Aires de Nouvelle Centralité à Barcelona et, finalement, les grands projets stratégiques, comme la rive droite du Besòs, le front maritime de Barcelona et le Plan du Centre de communications-portaéroport. L’accroissement progressif d’échelle des modifications apportées par les projets de développement n’ont pas supposé, par contre, la désuétude du plan. Bien au contraire, cela prouve que, d’une part, le Plan conserve encore une part substantielle de sa valeur initiale et, d’autre part, que les modifications réalisées ont été reçues et gestionnées depuis l’aménagement sans poser en question les bases du Plan. The Pla General Metropolità (PGM) has been put into effect on the basis of five groups of projects. The first group comprises those affecting existing urban areas, including a certain number of operations which were dealt with by way of PERI’s. The second relate to urban expansion carried out through plans parcials drawn up by the local municipal authorities on the basis, for example, of the revision of the Programa de Actuació Urbanística del Pla. The third concern the planning of unique areas which are significant elements of the metropolitan plan as a whole with clear geographical definition and which cross municipal boundaries, such as the Serra de Collserola and the coastal strip. The fourth group include the city projects, such as the Àreas de Nova Centralitat in Barcelona. The final group includes projects affecting the Barcelona waterfront and the Port-Airport-communications centre. The increasing scale of the modifications made necessary by the development plans has not, however, rendered the overall plan obsolescent. On the contrary, it has been shown that the PGM still retains a substantial part of its initial value, and that the modifications which have been introduced have been received and implemented without bringing into question the fundamental premises of the original plan. ABSTRACTS 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 70 71 que s’anirien aprovant. Podem afegir que aquesta segona transcripció, en la seva pretensió de ser l’únic plànol normatiu de referència, continua sent segurament un desideràtum, si bé hem d’assenyalar el valor d’aquest tipus de transcripció com a eina insubstituïble per portar el seguiment del Pla. Assenyalem també que el PGM va ser un pla especialment auster en la seva expressió gràfica. Per a les delimitacions i classificacions de sòl que configuren l’ordenació, s’utilitzaren els recursos mínims suficients per a la claredat de les determinacions, sense cap concessió a la imagineria cartogràfica. Pensem que només una memòria densíssima del territori podia permetre la superposició mental de la realitat i les determinacions del Pla, i fer possible el seu enteniment ple i immediat. Per a la major part de les persones, l’accés a moltes de les intencions del pla ha demanat un esforç de lectura amb el suport de gràfics complementaris. Els anys següents, a la vegada que molts plans generals adoptaven l’instrumental bàsic del PGM per a la definició de l’abast normatiu de les seves determinacions, es va anar augmentant la presència de dibuix «figuratiu», tant als estudis de reconeixement del territori i de l’espai, com, i molt especialment, a les propostes d’ordenació. Crec que no hi ha dubte que una de les causes de l’amplitud d’aquest fenomen ha estat el desig dels projectistes –amb formació d’arquitectes majoritàriament– de voler percebre una certa materialització de les seves idees espacials, les quals tenen inevitablement un futur incert i sovint llunyà. Però hi ha hagut també, en aquesta progressió de les il·lustracions gràfiques, la intenció d’oferir explicacions de les propostes urbanístiques que fossin fàcils d’entendre i convincents pels ajuntaments i els ciutadans en general. Assenyalem que aquest és un terreny en el qual el PGM donava joc, i que molts dels seus desplegaments, com veurem, han estat marcats per aquest objectiu de figuració formal i d’explicació pedagògica. Els casos a què em referiré són propostes i projectes que s’elaboren sobre la base dels traçats i la JULI ESTEBAN ELS 20 ANYS DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ: LES DISTINTES ESCALES I FORMES DE DESPLEGAMENT DEL PLA 1. Introducció En la consideració de les diferents escales en què s’ha produït el desplegament del PGM al llarg d’aquests anys, inevitablement haurem de contemplar en alguna mesura la variable temporal, malgrat que aquest aspecte sigui l’objecte d’una altra intervenció en aquest seminari. Hi ha una correspondència perceptible entre les actituds dominants que corresponen a cada fase de la història del Pla i les diverses escales o formes de desplegament que han estat més significatives. D’una banda, veiem que el PGM ha viscut, al llarg de la seva vida, diferents episodis que han modelat la seva lectura de diversa manera. D’una altra, el Pla ha sofert –inexorablement– un continuat procés d’envelliment de les seves determinacions, que ha fet que el seu desplegament en un moment o altre s’hagi abordat des de diferents escales i perspectives. I ja que hem de tractar d’escales, comencem per recordar que el PGM va ser expressat en plànols a escala 1/5000 en tot el seu àmbit. La utilització d’aquesta escala en tots els tipus de sòl, l’acceptable qualitat de la cartografia emprada i la voluntat de precisió en l’expressió gràfica de les determinacions proporcionaren a aquest pla una proposta d’ordenació molt més detallada i precisa que les dels plans de períodes anteriors. Tanmateix, convé també assenyalar que els plans generals d’etapes posteriors –especialment a la dècada dels vuitanta– anaren a propostes molt més detallades, especialment pel que feia a l’ordenació del sòl urbà, en què es refonien a escales més grans, 1/2000, 1/1000, totes les determinacions que el Pla proposava o incorporava de planejaments anteriors. El PGM no va pretendre arribar a aquest grau, i les nombroses determinacions que subsistien de planejaments anteriors es refongueren posteriorment en un procés més lent i fraccionari, en plànols a escala 1/2000 en primera instància entesos com a plànols «estàtics»: l’ordenació a escala 1/2000 que corresponia al moment de l’aprovació del PGM, però amb la voluntat de ser plànols «dinàmics», que anirien incorporant els desplegaments del Pla 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 71 2. El desplegament en els teixits urbans: la visió de prop Les propostes sobre els teixits urbans prenen especial importància en el període 1980-1986, si bé es continuen treballant en els anys posteriors i mantenen la seva presència com a instrument urbanístic a l’actualitat. Tanmateix, penso que és especialment significativa la seva profusió en el període assenyalat, que es correspon amb els primers anys d’exercici dels ajuntaments democràtics. L’explicable preocupació d’aquests per l’espai urbà s’inscriu, a més, en els vents culturals dominants a l’urbanisme d’aquells anys, amb especial valoració de les característiques històriques i tradicionals de la ciutat europea (carta de Brussel·les, germans Krier, IBA Berlín...). La preocupació municipal per l’espai urbà existent s’expressà, a quasi tot arreu, en diverses actuacions concretes d’urbanització i millora dels teixits, amb creació de places, parcs i equipaments, que havien de constituir la prova palpable de l’eficàcia municipal que la nova situació democràtica comportava (cal assenyalar, tanmateix, que en alguns casos –especialment a Barcelona– moltes d’aquestes actuacions foren possibles pels terrenys adquirits als anys de la transició 1976-1980). Recordem que aquesta irrupció de petites i mitjanes actuacions de millora dels teixits va abonar una opinió –un tant difusa, però real– què allò era l’urbanisme, i no el caduc planejament de xifres i estàndards entès sovint exclusivament com una dificultat a salvar per obtenir objectius concrets i desitjables a petita escala. Aquesta confrontació es presentà sovint en la formulació dels plans especials de reforma interior, els PERI, sigla que, des de llavors, ha passat a formar part del vocabulari bàsic dels ciutadans. De fet, els PERI eren actuacions previstes en molts casos en el propi PGM, que conté diverses qualificacions que han de desenvolupar-se necessàriament mitjançant PERI. Estrictament, el PERI –amb un contingut definit per la Llei del sòl de 1975– no és altra cosa que l’instrument que havia de definir els termes concrets de la reforma urbana plantejada i 72 normativa del PGM, i que entenc que expressen el desplegament de les seves idees projectuals. Tractaré, per tant, més de l’elaboració de les propostes que de la seva realització. No s’inclouen, per tant, consideracions directes al voltant de la gestió del pla i de les diverses actuacions –adquisició de sòl, execució de parcs i vialitat, construcció d’equipaments, urbanització...– que constitueixen la finalitat última del planejament, i que mereixen sens dubte ser objecte de tractament específic en altres ponències o estudis. Notem que els projectes es consumeixen en el moment precís de la seva materialització, i que per tant el seu període vital és anterior a aquesta. En consonància amb aquesta idea, m’interessa parlar del PGM no tant en la valoració de les transformacions que ha propiciat com en la seva consideració com a projecte col·lectiu obert, subjecte a eventualitats i canvis, subratllant especialment la seva capacitat, no ja de supervivència, sinó d’enriquiment com a projecte global. Els processos de transformació de l’espai urbà i el territori no funcionen només segons un esquema lineal que va del general al particular. El PGM, com no podia ser d’altra manera, no ha tingut un desplegament només en plans parcials, PERI i projectes, que concretessin les seves determinacions a escales més precises. És clar que del treball sobre el particular o sectorial s’han derivat sovint objectius no previstos, que abasten les determinacions d’ordre general del Pla –i que podem entendre com a objectius complementaris–. Però també, a vegades, d’aquest treball projectual s’obtenen apreciacions d’ordre general no coincidents amb les del PGM, i que han permès fonamentar objectius alternatius en alguns aspectes. Diferenciem en el desplegament projectual del PGM cinc grups de propostes: 1. El desplegament en els teixits urbans: la visió de prop. 2. El creixement: cauteles, resistència i convenis. 3. L’ordenació dels àmbits singulars. 4. Els projectes de ciutat. 5. Els grans projectes estratègics. 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 72 73 No és aliè al fenomen dels significats atribuïts en el seu moment als PERI el fet que aquests es redactessin sovint en la línia expressiva pròpia del planejament dels vuitanta, que es recreà especialment en l’elaboració gràfica de les propostes. En els PERI, aquestes prefiguraven intencionadament la situació urbana desitjada, amb la qual cosa es donava forma a uns objectius ciutadans sovint només intuïts. Segurament, això els feia sentir més propers i abastables. En qualsevol cas, però, cal assenyalar com un fet positiu aquesta provisió d’imatges, sovint aspiracions llunyanes, altres vegades recordatoris d’actuacions sempre pendents, però que han estat en qualsevol cas mitjans de lectura dels objectius específics del planejament en aquell lloc, ja sigui per valorar-los, perseguir-los o en el seu cas per canviar-los. 3. El creixement: cauteles, resistència i convenis Les actuacions de creixement es despleguen mitjançant Plans Parcials, que són instruments força homogenis en contingut i escala i que globalment no susciten gaire comentaris al marge d’assenyalar que el seu ritme de promoció sol estar directament influït per la dinàmica econòmica i les expectatives de guany, sense perjudici de les actuacions d’iniciativa pública, fonamentalment l’ICS. En diferents ritmes, els plans parcials dels sectors previstos pel PGM s’han anat redactant, des de Can Bou (Cf) (1976), que deu ser dels primers, fins al «Telèfon» (SF) o la Granja (MR) (1995), que deuen ser dels últims. Tanmateix, el que em sembla més interessant de comentar són les manifestacions d’una actitud de resistència al creixement residencial, que va ser especialment explícita en el període 1980-1984, aproximadament. Veiem com, contemporàniament –i en certa mesura coherentment– a l’interès per a la millora i el reforçament del valor propi de les àrees urbanes que es manifestà en els PERI, es produí una actitud força general de rebuig de les possibilitats de creixement que el PGM donava a diversos indrets. articular els factors que l’haurien de fer possible; tanmateix, és força clar que en aquells anys el significat d’aquest mot va prendre més amplitud: —El PERI era sovint en primer lloc un mitjà per a l’afirmació de la particularitat del barri enfront de la generalitat normativa del PGM. — Era també un vehicle per canalitzar reivindicacions dels veïns relatives generalment a zones verdes, equipaments i conservació d’espais o edificis significatius, no previstos en el PGM. — Foren també, en alguns casos significatius, un instrument d’oposició a determinades afectacions –bàsicament viàries– proposades o conservades pel PGM. Aquests significats –força concurrents en molts casos– atorgava als PERI un paper de defensa dels valors espacialment més immediats i dels objectius més pròxims en el temps, enfront de l’amplitud i la intemporalitat del PGM. Per aquesta raó els PERI es van desenvolupar en molts llocs on el PGM no els preveia; això es va fer a vegades a demanda de les associacions de veïns, que percebien que un barri sense PERI seria un barri oblidat o desvalgut enfront a un pla general massa general. Segons aquesta lògica, el PERI era també un instrument de l’urbanisme «real» enfront de l’urbanisme burocràtic de xifres, estàndards i també afectacions. S’esperava, per tant, que havia de produir efectes força immediats. Aquesta confiança en el PERI com a solució ràpida de tots els problemes urbans de l’entorn va ser, sens dubte, origen de decepcions, que de fet eren les decepcions de la pèrdua de la innocència. Els ciutadans s’adonaren finalment que no hi ha habitualment solucions fàcils i ràpides en la reforma de les àrees urbanes, que aquestes tenen gairebé sempre un cost elevat i que els recursos són sempre escassos. D’aquí que, amb el temps, els significats afegits s’han anat esmorteint i els PERI que es continuen redactant o reajustant han recuperat força la seva imatge instrumental més asèptica. 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 73 74 La cautela dels ajuntaments enfront del creixement era força comprensible a la vista dels dèficit acumulats al llarg dels anys d’ocupació de sòl poc controlada. Això motivà la resistència a determinades previsions del PGM, que es manifesta en tres línies d’acció: — La revisió de creixements ja aprovats. Pedrosa (Ho), Montigalà (Bd), Canaletes (Cd), Polígon Sant Joan Despí. — La negociació a la baixa d’iniciatives en sòl urbanitzable: Torreblanca (SFLl, SJD), Torre-roja (Vi)... — La revisió del Programa d’Actuació Urbanística del PGM. Dels creixements aprovats, Pedrosa (INUR, després Incasol) i Canaletes (CMB) eren terrenys de propietat pública, i Montigalà, que era d’iniciativa privada, va passar a ser intervinguda pel sector públic des de la fallida del grup Banca Catalana, accionista de l’actuació. Totes tres tenien plans parcials aprovats amb anterioritat a l’aprovació del PGM, que van ser substancialment respectats per aquest. En els tres casos, la no acceptació pels respectius ajuntaments de la proposta aprovada va donar lloc a replantejaments de l’actuació per diverses vies: — Al polígon Pedrosa, la Corporació Metropolitana de Barcelona promogué la modificació de la destinació dels terrenys substituint la proposta d’implantació residencial mitjançant volumetria específica per la qualificació de sòl industrial, potenciant la important reserva de verd i equipament que tenia l’ordenació i que posteriorment ha acollit l’ampliació de la Fira. — Al polígon Canaletes, que a les primeres i segones eleccions municipals havia estat referència obligada a la campanya electoral, es proposà –al cap de força anys de negociacions entre la CMB i l’Ajuntament– una nova ordenació que disminuïa considerablement el nombre d’habitatges possibles, i que després ha estat desenvolupada per l’Impsol (Institut Metropolità de Promoció de Sòl). — A Montigalà, se sumaren a l’actitud negativa respecte a la quantitat d’habitatge consideracions referents a l’autonomia morfològica de l’ordenació aprovada, que motivaren un replantejament profund de l’ordenació, en la qual, a més d’augmentar el sòl destinat a indústria i disminuir el sòl destinat a habitatge, es va modificar el sistema d’accessos i es va millorar la integració amb les àrees urbanes pròximes. El «conveni» coercitiu-persuasiu amb el promotor fou l’instrument per replantejar l’ordenació de Montigalà, i ho va ser també per replantejar les ordenacions que els respectius promotors pretenien per als sector de Torre-roja i Torreblanca. En ambdós casos, disminuint la quantitat de sostre d’habitatge i augmentant les cessions de terrenys per a sistemes. Recordem que els terrenys dels parcs que amb aquestes denominacions la CMB construí en cada un dels dos sectors, si bé estaven qualificats en bona part com a tals pel PGM, s’obtingueren en aquests convenis. Cal assenyalar que una circumstància que donava peu que es pogués fonamentar tècnicament l’oposició dels ajuntaments a propostes de creixement com les assenyalades, va ser l’ambigüitat que es va mantenir al llarg d’alguns anys en relació amb la interpretació de les normes que regulaven les cessions de sòl i els aprofitaments en els sectors de sòl urbanitzable. La revisió del Programa d’Actuació Urbanística (PAU) de 1984, redactat per a la CMB, expressa globalment aquest tipus de preocupacions. Elaborat a partir de 1980, la revisió tenia inicialment la pretensió formal –probablement excessiva– de ser una certa posada al dia i adequació del PGM a la nova situació de l’administració democràtica, aprofitant que des de la seva aprovació havia passat un quadrienni. El PAU era a més un document que es plantejava a l’escala global del PGM i per tant la seva lògica i les seves alternatives no procedien d’apreciacions o desplegaments des d’altres escales, sinó que es formulaven en contraposició a aspectes generals del PGM. 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 74 75 Al final del seu procés de redacció, la revisió del PAU perdé bona part dels seus continguts més ideològics o programàtics i se centrà en dos aspectes molt concrets, si bé d’abast força general: — Un ajustament normatiu, que per una banda apuntava a flexibilitzar les possibilitats d’implantacions per a petita indústria, i per una altra pretenia deixar aclarida definitivament la qüestió dels aprofitaments i les cessions del sòl urbanitzable. S’elaborava una fitxa específica per a cada sector. — Reconsiderar la divisió dels sòls urbanitzables entre programats i no programats, amb la qual cosa es trencava la peculiar lògica del PGM, en què només els sectors residencials de molt baixa densitat eren no programats. Aquesta segona intenció va comportar la desprogramació de determinats sectors de desenvolupament urbà (zones 19 i 20b) i industrial (zona 22b), amb el criteri d’establir prioritats espacials en el procés de creixement i dotar els ajuntaments de capacitat de decisió sobre l’oportunitat de les iniciatives privades d’urbanització que es referissin als sector no programats. Aquests es trobaven majoritàriament en situació de discontinuïtat respecte a les àrees urbanes. És força evident que el reconeixement pel Pla d’aquesta capacitat de decisió responia a un desig legítim dels ajuntaments, i també és cert que en un moment de cautela generalitzada respecte al creixement, aquesta capacitat de decisió podia impedir, o demorar, algunes iniciatives privades que des d’altres òptiques es podien considerar interessants. En qualsevol cas, cal dir que la revisió preveia força més sòl urbanitzable programat que el que es va promoure en un quadrienni, i cal dir també que es van promoure actuacions en sòl no programat. Fóra interessant un estudi més referenciat dels efectes de la revisió del PAU en el desenvolupament del PGM, encara que no és massa necessari per titllar d’injusta i desproporcionada l’acusació que, diverses vegades i des d’altes instàncies, es va fer a aquesta revisió, a la qual se li va atribuir poc menys que la responsabilitat de l’escassetat d’habitatges tan aguda a finals dels vuitanta. Del to de la segona revisió del PAU, iniciada per la CMB el 1987 i que no es va acabar de redactar a causa de la seva dissolució, es pot dir que substancialment no és massa diferent de la primera, si bé en aquest segon cas, per raons fàcils d’entendre, no hi hagué gaire polèmica. 4. L’ordenació dels àmbits singulars El tractament de l’ordenació específica d’àmbits d’una certa singularitat territorial va ser una de les principals iniciatives urbanístiques de la Corporació Metropolitana en el període 1983-1988, i ha merescut també l’atenció de les actuals institucions de l’Àrea Metropolitana. Concretament, es van desenvolupar treballs d’ordenació de: — la serra de Collserola, — la franja costanera, — l’espai rural. Notem que en els tres casos, es tracta d’espais d’una clara identificació geomorfològica i geogràfica, d’extensió àmpliament plurimunicipal i que constituïen peces significatives de l’ordenació metropolitana. 4.1. Collserola Les zones qualificades de Parc Forestal (27, 28, 29) pertanyents a la serra de Collserola abasten una superfície aproximada de 6.500 ha. Es pot dir que el conjunt de zones implicades en el fet geogràfic de Collserola té una superfície pròxima al 20% de l’àmbit del PGM. És clar que el binomi extensió-morfologia auspiciava un tractament específic d’aquesta peça, d’altra banda enormement implicada en les tradicionals activitats de lleure dels municipis del seu entorn. Un procés de reforçament de la identitat d’aquesta àrea que va culminar amb la celebració d’unes jornades sobre Collserola (1982) va ser una fase prè06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 75 76 via d’aquest procés. Fase especialment necessària per copsar la peculiar escala de la serra, que no és ni la del Montseny –que és també un parc forestal metropolità i que ja va tenir un pla especial l’any 1976–, ni la de Montjuïc, que és el gran parc urbà de Barcelona. Orientar el tractament a l’escala de Collserola no va ser una cosa immediata. A les instàncies de govern metropolità pesava molt la imatge de la intensitat i envergadura de la transformació urbanística que s’havia d’escometre amb motiu dels Jocs Olímpics –encara només sol·licitats–, i s’entenia que Collserola havia de sofrir una adequació com a parc amb mètodes comparables. D’aquí el suggeriment, que en un moment donat es va fer, d’encomanar a l’equip de Ricardo Bofill l’elaboració del projecte de Collserola. Progressivament, entesa la naturalesa del problema, l’ordenació de Collserola s’abordà buscant el compromís entre els diversos graus d’interès naturalístic que hi rauen, la conservació i millora del paisatge tradicional i l’habilitació d’una xarxa d’itineraris i indrets d’un ús ciutadà més intensiu. Penso que l’exercici del Pla de Collserola va donar una visió complementària a la del PGM. Si en aquest, Collserola era el buit central que es respectava des de l’entorn urbanitzat, en el pla especial Collserola era el nou observatori des d’on es valoraven els teixits i les estructures d’implantació urbana que la circumdaven. Així es produeix un document que introdueix visions diferents pel que fa a: les categories de sòl forestal, la corona urbana i els elements viaris generals (via de cornisa, túnel d’Horta...), que motiven alternatives concretes a les determinacions del PGM. En el cas del Pla Especial de Collserola, s’assajà una fórmula de coexistència entre determinacions no coincidents. Algunes propostes del PEC –com la unificació de qualificacions forestals generals– motivaren la tramitació de modificacions del PGM. Altres, com els esmentats aspectes viaris, coexistiren; els uns vigents –els del PGM–, i com a simples suggeriments de futur els del PEC, si bé amb el suport del propi discurs del pla especial. Penso que fou un bon criteri, defensat des de la Direcció General d’Urbanisme, no portar a terme modificacions del PGM que no es requerissin per a actuacions immediates, i admetre les diverses propostes formant part del que podria ser la Carta del Parc, expressiva de la seva voluntat de ser però sense crear distintes vinculacions urbanístiques generals a llarg termini. 4.2. La franja costanera La costa de l’àmbit del PGM té uns 40 km de longitud. És força evident que més enllà de les diverses destinacions i situacions del sòl, la proximitat del mar donava a aquesta franja una singularitat innegable i una potencialitat perceptible. La redacció del denominat Pla de Costes es posa en marxa en un moment en què: — S’havia redescobert la ciutat com a espai lúdic i hi havia una demanda creixent de possibilitats de lleure urbà o metropolità. — El col·lector de Llevant mostrava la realitat d’aigües netes en el tram nord de la costa. — Començaven a ser conegudes les possibilitats de regeneració periòdica de platges per aportació de sorres marines. — En el projecte inicial dels Jocs Olímpics (Informe Cuyàs 1982) es proposaven intervencions importants a la franja costanera, especialment la Vila Olímpica com a operació de recuperació ciutadana de l’espai costaner ocupat mitjançant una important operació de remodelació residencial. En aquest context, el Pla de Costes fou, en primer lloc, un instrument de coneixement i divulgació de les potencialitats de la costa metropolitana. Cal dir que, inicialment, el pla es plantejava amb força més ambició gestora. En un moment de forta dinàmica d’actuació de la CMB, s’havia arribat a considerar la possibilitat que la franja costanera constituís una unitat territorial de gestió metropolitana. Aviat es 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 76 77 veié la impossibilitat que això pogués ser així. A més de la grandària de l’àmbit, que obligava en qualsevol cas a una desagregació d’actuacions, aquest comprenia espais urbans massa significatius per a alguns municipis perquè els respectius consistoris renunciessin a la gestió directa sobre ells en favor d’una hipotètica gestió unitària metropolitana. Considerat en estrictes termes d’ordenació, hi hagué també signes que els ajuntaments amb més pes polític farien prevaler en qualsevol cas els seus criteris. L’exemple més clar és l’ordenació de la Vila Olímpica, que es redactà paral·lelament al Pla de Costes, però al marge d’ell; per un altre equip i que finalment adoptà criteris urbanístics clarament diferents pel que feia a les característiques del teixit proposat, si bé va mantenir la coherència amb alguns criteris bàsics força obvis del Pla de Costes (Ronda urbana, eix Carles I...). És clar que tot això constituí una forta rebaixa dels objectius inicials del Pla, però de cap manera crec que es pugui considerar aquest un intent fracassat. En primer lloc, cal subratllar el que podríem definir com el seu paper epistemològic: facilitant el descobriment del territori metropolità, expressant en imatges valorades les seves possibilitats de canvi. En relació amb l’operativitat urbanística més immediata, cal assenyalar: — El Pla de Costes construí el discurs de conjunt sobre el que recolzarien les propostes concretes de transformació de diversos punts clau del front marítim: Barrau (Mg), Unió Vidriera (Bd), Campsa i Cross (Bd). — Explicà els àmbits i els continguts de les diverses operacions possibles, en un procés de recuperació urbanística de la costa. En definitiva, crec que es pot defensar que després del Pla de Costes hem tingut un concepte diferent de la realitat i les potencialitats de la franja costanera metropolitana. 4.3. L’ordenació de l’espai rural L’ordenació de l’espai rural mitjançant un pla especial (PERM) es basava en el reconeixement d’aquest espai com un component actiu i fonamental de l’ordenació metropolitana. Anàlogament als casos anteriors, però potser amb una intencionalitat més precisa, aquesta proposta es fonamenta en un acurat treball de reconeixement del territori, dirigit en principi a tots els espais no urbanitzats significatius dins de l’àmbit del PGM. El PERM va completar la seva redacció, però no assolí la seva tramitació per diferents raons concretes, principalment per la desaparició de la CMB, però també per la dificultat de sensibilitzar els municipis –excepció feta del Prat de Llobregat– sobre l’interès d’una ordenació d’aquest tipus per als seus espais rurals. L’interès principal del PERM penso que va ser la seva aportació metodològica, de recerca de l’estructura bàsica de cada paisatge rural metropolità en termes de formes de colonització agrària i divisió del sòl. Aquest treball generà diversos estudis posteriors sobre l’ordenació de diferents espais en què la presència de sòls rurals era important. Assenyalem els de la Vall Baixa i el Delta del Llobregat, el de la serra de Sant Mateu, i els estudis dels marges dels rius Besòs i Llobregat, que entrarien també en la categoria d’espais singulars metropolitans, als quals ens referim en aquest capítol. En tots aquests estudis es fa un reconeixement del territori i es proposen suggeriments i alternatives de desenvolupament i d’ordenació, basats en dos principis bàsics: la coordinació espacial de les infraestructures i la preservació i millora dels espais no urbanitzats. Subratllem que aquestes últimes propostes les va dur a terme la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana, que no té la capacitat normativa que tingué la CMB, i que per tant no pretenien ser, en principi, instruments de planejament. Es tracta més aviat de papers per al debat, amb una finalitat persuasiva, d’aquí que la tècnica adequada per a la seva efectivitat sigui la de la seva divulgació. Destinataris d’aquests estudis i propostes serien 06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 77