El projecte disciplinar : la versió de 1974 del Pla General Metropolità

15 RICARD PIÉ Arquitecte. President de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i professor de l’Escola d’Arquitectura del Vallès EL PROJECTE DISCIPLINAR: LA VERSIÓ DE 1974 DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 28, novembre 1997, pàgs. 15-41 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 15 16 SUMARI 1. Presentació 2. Oportunitat de repensar avui la gènesi del PGM 3. El Plan General de Ordenación Urbana y Territorial de la Comarca de Barcelona de 1974 front al Pla General Metropolità de 1976 4. El Pla Comarcal de 1953 i el Pla Director de 1964-1968, referències per a la formulació del projecte de Revisió del 1974 5. El retrobament amb els debats internacionals i el despertar de les institucions cíviques 6. Com s’endeguen els treballs per a la Revisió 7. El document exposat al públic El context teòric del procés de redacció del Pla General Metropolità es planteja, en primer lloc, analitzant els antecedents de la revisió. D’una banda, l’anomenat Pla Comarcal del 1953, més antecedent formal que no pas referència tècnica, per la seva feblesa conceptual. D’una altra, el Pla Director 1964-1968, que plantejà les necessitats de descongestió i un model territorial basat en la geografia dels corredors. En segon lloc, es presenta el context disciplinar en el qual té lloc el projecte de Revisió del 1974. Els programes de renovació urbana de ciutats americanes, el debat metropolità que es desenvolupa al si de la cultura arquitectònica i urbanística italiana o la reivindicació de la ciutat dels teòrics del maig del 68, són influències cabdals. En tercer lloc, s’analitza la metodologia i propostes desplegades per la Revisió, que arrenca amb dubtes sobre el caràcter, estructural o amb un nivell de precisió suficient, del Pla. Finalment, es ressenyen els continguts significatius d’un pla que té objectius clars com la descongestió, la normalització urbanística de la ciutat i el reequilibri dels teixits, premises davant les quals se sacrifica el discurs de coherència estructural, basat en les grans infraestructures de transport i comunicacions. El contexto teórico del proceso de redacción del Plan General Metropolitano se plantea, en primer lugar, analizando los antecedentes de la revisión. Por una parte, el llamado Plan Comarcal del 1953, más antecedente formal que referencia técnica, debido a su debilidad conceptual. Por otra parte, el Plan Director 1964-1968, que planteó las necesidades de descongestión y un modelo territorial basado en la geografía de los corredores. En segundo lugar, se presenta el contexto disciplinar en el que tiene lugar el proyecto de Revisión del 1974. Los programas de renovación urbana de ciudades americanas, el debate metropolitano que se desarrolla en el seno de la cultura arquitectónica y urbanística italiana o la reivindicación de la ciudad de los teóricos del mayo del 68, son influencias capitales. En tercer lugar, se analiza la metodología y las propuestas desplegadas por la Revisión, que arranca con dudas sobre el carácter, estructural o con un nivel de precisión suficiente, del Plan. Finalmente, se reseñan los contenidos significativos de un plan que tiene objetivos claros como la descongestión, la normalización urbanística de la ciudad y el reequilibrio de los tejidos, premisas ante las cuales se sacrifica el discurso de coherencia estructural, basado en las grandes infraestructuras de transporte y comunicaciones. On aborde l’étude du contexte théorique du procés de rédaction du Pla General Metropolità en analysant les antécédents de la Révision de 1974. D’une part, le Pla Comarcal de 1953, qui est davantage un antécédent formel qu’une référence technique, dû à sa débilité conceptuelle. D’autre part, le Plan Directeur 1964-1968, qui pose en évidence les nécessités de décongestion et d’un modèle territorial basé sur la géographie des couloirs. En second lieu l’article présente le contexte disciplinaire dans lequel se déroule le projet de Révision de 1974. Les programmes de rénovation urbaine des villes américaines, le débat métropolitain qui se développent au sein de la culture architectonique et urbanistique italienne, ou la revendication de la ville des théoriciens de Mai 68, sont des influences capitales. En troisième lieu, on analyse la méthodologie et les propositions développées par la Révision, qui commencent avec des doutes sur le caractère, structurel ou avec un niveau de précision suffisant, du Plan. Finalement, on expose les contenus significatifs d’un plan qui a des objectifs clairs tel que la décongestion, la normalisation urbanistique de la ville et le rééquilibre des tissus, prémisses devant lesquelles se sacrifie le discours de cohésion structurelle, basé sur les grandes infrastructures de transport et de communications. The theoretical context of the process of drafting the Pla General Metropolità is examined, firstly by analysing the background to this revision, including earlier plans, such as the Pla Comarcal passed in 1953, which was more of a formal predecessor than a technical reference due to its weak conceptual basis, and the Pla Director 1964-1968, which raised the question of the need for decongestion and for a planning model based on the geography of the corridors within the region. A second topic of discussion is the disciplinary context in which the 1974 revision was undertaken. The urban renewal schemes implemented in American cities, the metropolitan debate going on at that time in the Italian architectural and planning world, and the claims and demands concerning the city made by the theorists of 1968 were all major influences. Thirdly, the methodology used and the proposals set forth in the Revision are analysed, raising doubts concerning the structural character and the level of detail of the plan. Finally, the paper outlines the main points of a plan characterised by its clear objectives, which include decongestion, the standardisation of town planning, and achieving a new balance within the urban fabric, premises which led its authors to sacrifice the discourse of structural coherence based on large scale transport and communications infrastructure. ABSTRACTS 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 16 17 del context social i polític en el qual es van dur a terme la redacció i el desplegament. 2. Oportunitat de repensar avui la gènesi del PGM Abans d’entrar en el tema, però, voldria ressaltar l’interès i l’oportunitat d’aquest seminari perquè sembla que està a punt d’aparèixer el Pla Territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona i, amb ell, la possibilitat de reconsiderar alguns extrems del vigent PGM: l’àmbit, l’estructura general, les determinacions urbanístiques... S’obre així una etapa amb nous perfils disciplinars i polítics, pels quals és fonamental un bon coneixement del que és i ha significat el PGM. La celebració del vintè aniversari de l’aprovació definitiva d’aquest pla és una bona excusa per parlar d’aquest futur. El PGM és i ha estat una peça fonamental en aquests darrers anys. Una peça, però, molt poc estudiada i de la qual encara manca una estimació seriosa sobre la seva real vàlua urbanística. Talment sembla que als poders polítics i als gestors urbans els preocupa més que el Pla sigui encara un instrument operatiu per actuar cotidianament, que avaluar si encara és un document suficient o adequat per afrontar els problemes del futur. De fet, per a alguns, el PGM ha estat i és un marc adequat i suficient per a l’acció urbanística sempre que es pugui continuar construint des de l’arquitectura, tal com al seu moment va pregonar Oriol Bohigas. En opinió d’altres, el PGM és un pacte històric i social irrepetible que no té una fàcil substitució. Segurament per a uns pocs, entre els quals em compto, el PGM és un magnífic document de normalització urbanística per a la ciutat ortodoxa interior, però, tal vegada, un projecte que flaqueja en la definició de la ciutat exterior i en certes estratègies per articular el conjunt. La manca d’avaluació i seguiment dels aspectes més disciplinars del PGM ens porta sovint a parlar-ne com d’un document intangible, el qual, encara que a vegades s’ha transgredit amb modificacions molt dubtoses, es presenta com quelcom immutable i impossible de revisar. En aquesta actitud, repeteixo, hi ha moltes raons d’oportunitat política i de por a trencar el conRICARD PIÉ EL PROJECTE DISCIPLINAR: LA VERSIÓ DE 1974 DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ 1. Presentació Els treballs de revisió del Plan de Ordenación de Barcelona y de su zona de influencia (a partir d’ara Pla Comarcal)1fins a l’aprovació definitiva del Pla General Metropolità de Barcelona (a partir d’ara PGM) van passar per diferents períodes i vicissituds: inicialment van començar el 1964 amb un projecte tècnic i institucional que no solament es plantejava reconsiderar els continguts del Pla Comarcal, sinó també ampliar l’àrea de planejament a tot el territori que ara considerem la Regió Metropolitana. Aquests treballs van acabar el 1968 amb l’aprovació del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, encara que es va aprovar com a document per a ús intern de l’Administració, va servir per donar pas a la revisió del Pla Comarcal estricte. Aquesta revisió va arrencar l’any 1969, subdividida en dues parts: la del centre de Barcelona i la de la resta de la comarca, i es va desplegar fins a la primera aprovació de 1974, després de superar dues crisis: la primera el 1970, amb la dimissió d’una part de l’equip redactor, i la segona el 1972, amb el pràctic desmantellament de l’oficina tècnica. Des de la primera aprovació l’any 1974 a l’aprovació de 1976 es van introduir diversos canvis i, sobretot, es va modificar el nom del document. De ser la revisió d’una part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona segons es proposava en el Pla Director, va passar a ser el Pla Metropolità de Barcelona, redactat per la Corporació Metropolitana de Barcelona, una nova institució que va substituir l’antiga Comisión de Urbanismo y Servicios Comunes de la Comarca de Barcelona y otros municipios, sense que s’ampliés l’àmbit de la comarca ni es donés resposta a les propostes del Pla Director. El present article es referirà exclusivament al primer projecte aprovat inicialment l’any 1974, la Revisió del Pla Comarcal, fent èmfasi en els aspectes més disciplinars, i deixa pels altres ponents l’explicació tant del desenvolupament posterior del PGM com 1El Plan de Ordenación de Barcelona y de su zona de influencia, aprovat l’any 1953, es coneix dins de l’equip redactor de la Revisió com el Pla Comarcal. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 17 projecte interessava la construcció disciplinar d’un document, l’elaboració d’un producte de laboratori capaç de resoldre els problemes urbanístics d’aquell moment; en el segon, donar resposta a les fortes tensions socials i polítiques que havia desencadenat l’exposició del primer projecte. Es tracta, per tant, d’exposar i comparar dos documents, lògicament molt semblants, però amb algunes diferències significatives. Per citar-ne una, podem veure les diferències que hi ha entre les escales de dibuix d’un i altre projecte: el pla del 1974 està grafiat a escala 1/10.000, i el del 1976 sobre una nova cartografia, a escala 1/5.000, per evitar els errors i oblits que havien fet trontollar el primer. El projecte de 1974 s’acompanyava d’una Memòria justificativa molt extensa i unes Normes a mig embastar; el del 1976 té una Memòria molt succinta i unes Normes absolutament consolidades. El projecte de 1974 volia presentar la idea del Pla, el de 1976, tancar correctament el tema. Per entendre el primer projecte s’ha de conèixer no solament el moment polític i social, sinó també els seus antecedents, sobretot el Pla Comarcal de Barcelona de 1953 i el Pla Director, però també quins eren els debats disciplinars que es produïen en aquell moment. Per a les generacions que van intervenir en aquells treballs, no hi havia una tradició que recollís l’herència cultural i cívica anterior al 1936-1939, i, pràcticament, no hi havia un marc disciplinar on referir-se. Per això, els tècnics que van intervenir en la redacció no solament van enfrontarse als noves reptes urbans i territorials que hi havia, sinó que també van haver de construir un cos disciplinar per sostenir les seves propostes. La contextualització teòrica del procés de redacció del Pla no és, per tant, una necessitat acadèmica, pròpia d’un seminari com el present, sinó una referència necessària per entendre en quin brou cultural es va desplegar la Revisió del Pla Comarcal. Per això, dividirem aquesta ponència en quatre capítols: el primer referit als antecedents de planejament de la Revisió, el segon dedicat al context disciplinar del moment, el tercer sobre la metodologia i les propostes del projecte de Revisió del 1974, i l’últim sobre els continguts més significatius del document final. 18 sens, però també problemes disciplinars evidents per formular un projecte alternatiu adequat. Per tot això, al meu parer, aquest seminari no hauria tant d’intentar fer la història recent del planejament de Barcelona i la seva àrea metropolitana, sinó una aproximació crítica al Pla, des dels seus orígens als nostres dies, buscant en cada pas les raons profundes de cada determinació i les bases que han fet possible la seva força històrica i propositiva. Barcelona i Catalunya tenen una llarga tradició de planejament amb episodis, tals com l’Eixample Cerdà, el Pla Macià o el Pla Director de l’Àrea Metropolitana, els quals han estat referents per la seva capacitat comprensiva i projectiva de la realitat. La reflexió que actualment interessa és estimar la vigència de les propostes del PGM en el projecte de transformació present i futur del territori metropolità, i la capacitat de permanència d’aquest Pla, en front al Pla Territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona, que està a punt de sortir. L’objectiu d’aquest seminari ha de ser, per tant, l’estudi del PGM des de la seva gestació als nostres dies, a partir d’una anàlisi sistemàtica dels dos projectes exposats al públic, de l’evolució posterior i del futur crític que se li presenta. Dins d’aquesta seqüència, la present ponència intentarà analitzar el moment germinal en què es van posar les bases disciplinars del Pla. 3. El Plan General de Ordenación Urbana y Territorial de la Comarca de Barcelona de 1974 front al Pla General Metropolità de 19762 Per començar l’exposició, formularé la tesi sobre la qual transcorrerà la ponència. El projecte de Pla que es presentà el 1974 va ser el fruit d’una llarga reflexió disciplinar que s’inicià l’any 1964, mentre que el projecte de 1976, el PGM, va ser el producte de la necessària articulació política del Pla. En el primer 2El Plan General de Ordenación Urbana y Territorial de la Comarca de Barcelona és el nom oficial amb el qual va ser aprovat inicialment la Revisió del Pla Comarcal, l’any 1974. En aquesta ponència, la versió de 1974, l’anomenarem Revisió del Pla Comarcal i la versió definitiva de 1976, PGM. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 18 Figura 1. Esquema dels nuclis residencials i zones de producció que proposava el Pla Comarcal de 1953 19 De fet, el Pla Comarcal amb prou feines és una reflexió mínima sobre la ciutat de Barcelona. L’esquema nuclear (figura 1) que proposa, basada en un organicisme molt elemental, és una proposta que confia l’ordenació del conjunt en els petits nuclis existens, en els pobles de la comarca. El Pla preveia per a cadascun d’ells uns petits sistemes urbans, on s’equilibraven les noves zones de residència i les de producció, en uns models quasi autàrquics que no tenien res a veure amb les noves relacions que apareixen a nivell metropolità. Les poques aportaciones del Pla, segurament, van ser fruit més del seus silencis que de les seves propostes: per exemple, la delimitació pel parc del Tibidabo o la qualificació agrícola del delta del Llobregat. 4. El Pla Comarcal de 1953 i el Pla Director de 1964-1968, referències per a la formulació del projecte de Revisió del 1974 El primer i més directe antecedent de la Revisió és, lògicament, el Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia, aprovat per Llei de 3 de desembre de 1953. Un dels plans menys lúcids i ambiciosos que ha tingut Barcelona al llarg de la seva història. Redactat per l’Oficina de Estudios de l’Ajuntament, és, segurament, una oportunitat històrica desaprofitada no solament per culpa de la ferotge especulació que es va viure en les dues dècades posteriors a la seva aprovació, sinó també per la manca d’idees i propostes del propi document. Per Barcelona, el Pla Comarcal era la primera ocasió històrica en la qual el plantejament urbanístic abastava i ordenava un territori abans que aquest visqués la seva explosió urbana. L’ordenació de la comarca de Barcelona, un àmbit segurament formulat sense especials refinaments tècnics3, permetia construir un pla que podia haver estat molt important per afrontar d’una forma relativament eficaç el desarrollisme que es va produir posteriorment. 3Sobre aquesta delimitació, Xavier Subías explica que va decidir-se en una visita a Madrid de l’aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona Trias Bertran, en la qual Pedro Bigador va proposar que la comarca fos aquell sòl comprès dins d’una circumferència de quinze quilòmetres de radi, traçada des del centre de Barcelona. La traducció física d’aquest semicercle la va fer Josep Soteras, sumant i restant termes municipals, amb especial cura per evitar el municipi de Sabadell, perquè l’alcalde d’aquella població no admetia subordinar-se a Barcelona. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 19 20 El Pla Comarcal va ser l’excusa sobre la qual es va produir l’especulació dels anys següents, a través de la redacció de plans parcials i el desenvolupament d’ordenances que vulneraven, amb interpretacions malintencionades i parcials del Pla, els seus objectius primigenis. Manipulacions que el van desfigurar de tal manera que han fet bones les idees primitives del Pla. Les flaqueses conceptuals del Pla Comarcal del 1953 i sobretot la falta de pes regulador de les seves Normes per imposar un cert ordre a la forta pressió especulativa dels anys cinquanta i seixanta fan que aquest document sigui més un antecedent formal del PGM que una referència tècnica i política del que es revisava. El fet que l’any 1964 (el 18 de febrer de 1964) es creï la Comisión Técnica para la revisión del Plan Comarcal de Barcelona és un signe inequívoc de la ràpida obsolescència del Pla. Les previsions de creixement se superen immediatament, tant pel que fa a la ciutat de Barcelona com per a la resta de comarca4. Però no solament això, sinó que el creixement es produeix densificant els teixits existents o es promouen extensions sense la infraestructura i els serveis necessaris, la qual cosa augmenta els desequilibris i la congestió. El Pla Director, iniciat al 1964 i aprovat l’any 1968, és el referent més directe de la Revisió i el document de major transcendència disciplinar. Segons Manuel de Solà-Morales, es poden destacar dos aspectes del Pla Director: el debat metodològic i el del model de pla5. Sobre el primer, Manuel de SolàMorales constata una cosa que es repetirà en la Revisió del Pla Comarcal, la manca d’una metodologia prèvia per construir el Pla. En la redacció del Pla Director es desplega una «metodología espontánea... que... a posteriori podemos identificar como el método de elaboración del Plan». En tot cas, el caràcter estadístic de gran part dels estudis del Pla troben sentit en el seu objectiu apriorístic i central: descongestionar Barcelona. Gràcies a això, cada treball es converteix en un exercici de denúncia de la situació i en una projecció voluntarista, que pren forma projectiva en funció del model final que es proposa. Manuel de Solà-Morales opina que hi ha tres estudis innovadors: el de «Demografía», el de «Standars»i el de «Terciario». El primer perquè no solament va servir per a tenir un coneixement ampli de la població de l’Àrea, cosa no gens menyspreable en aquell moment, sinó també perquè va servir per fer les assignacions de població del Pla Director, d’acord amb el model de descongestió que es perseguia. La monografia sobre els «Standars» va donar peu a la discussió sobre els usos del sòl, el creixement físic, l’edificació, els serveis... i una primera aproximació sobre el que era l’estructura urbana. El de «Terciario», per introduir les idees d’estructura territorial a escala urbana a partir de la distribució dels serveis centrals, i per incorporar alguns conceptes que pesaran en el model final, tal com el BCD, el quaternari, el terciari central... El gran debat, però, es va produir en la discussió del model. «La interpretación del plan metropolitano como un tema de städtebau, de ordenación de trazados y de actuaciones (siempre parciales pero con imagen de universalidad), frente a la idea de estructura urbana y territoral como sistema dinámico, múltiple y continuo (planeamiento como proceso). Frente a modelos arquitectónico-operativos (new-towns, grandes equipamientos, etc.), los modelos estructurales («ciudad-territorio», recalificación, etc.). Frente al futurismo del 2010 y de las grandes proyecciones, la programación circunspecta del horizonte próximo»6. Aquesta discussió va ser especialment interessant més enllà de la proposta de compromís que es va fer finalment. En un document que reuneix les actes de les sessions de debat sobre sis propostes7, s’expliquen algunes qüestions fonamentals sobre el 6Manuel de Solà-Morales, «Las propuestas del Plan Director», a Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 87, gener-febrer de 1972, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. 7Esquemas previos para la ordenación urbanística de las poblaciones comprendidas en el área metropolitana de Barcelona, Comisión de Urbanismo de Barcelona, Comisión Técnica Revisión PC-53. 4El Pla Comarcal preveia pel 1960 una població per a Barcelona de 1.548.000 habitants, quan realment va ser de 1.557.863; per a la resta de la comarca la previsió era de 370.000, quan va ser de 456.646 habitants. 5Manuel de Solà-Morales, «La metodología del Plan Director», a Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 87, gener-febrer de 1972, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 20 21 model del Pla. Per a uns s’ha de renunciar a l’esquema apriorístic en favor d’una idea de model, per a altres, s’ha de proposar una xarxa de grans infraestructures, com la taula de joc on situar les peces urbanes existents, així com les de nova creació (el que més tard seran les ACTURS). Sobre la proposta final del Pla Director, Manuel de Solà-Morales diu que és una «imagen de ciudad-paralela» a la ciutat de Barcelona (figura 2), que en fer-se més concreta es podria transformar «de la mano de Buchanan y de Hugh Wilson, en malla de new old towns sobre el corredor Tordera-Vallés-Penedés»8. Front a aquest model, la idea de ciutat-regió9que s’enuncia en la Memòria del Pla queda reduïda a un discurs paral·lel, de reivindicació del sistema urbà existent i de denúncia de la manca d’òrgans adequats per gestionar l’espai metropolità. Al marge d’aquestes discussions, fonamentals per al que será la redacció de la Revisiò del Pla Comarcal, es produeix un altre fet, el de la delimitació del que ha de ser l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que a l’igual que havia passat el 1953 amb la definició del que era la comarca de Barcelona, apareix com un punt de partida sense cap justificació especial. No és aquí el lloc per obrir un debat sobre aquest tema, tot hi que és molt important pel que fa al futur desplegament del planejament de la Regió Metropolitana, però no el voldria passar per alt, sobretot a partir de l’aparició d’algunes delimitacions funcionals com les publicades en el llibre Dinàmiques metropolitanes a l’Àrea i la Regió de Barcelona10, que ens recorden que la delimitació de l’àrea metropolitana no és una cosa mecànica, que resulti de l’existència d’uns indicadors indiscutibles, sinó el resultat d’una idea de projecte que està a l’inici del propi Pla. En altres ocasions he defensat que la major aportació del Pla Director va ser el seu enteniment del fet geogràfic català, del rerepaís barceloní, del Corredor Prelitoral com a gran passadís entre el Nord i Sud, i de la seva traducció en termes de projecte, com a espai alternatiu i complementari de la ciutat de Barcelona. Segurament, en determinar quin havia de ser l’àmbit de planejament s’estava prefigurant el projecte de Pla. A partir d’aquesta decisió, l’àrea metropolitana apareix com a un sistema dual i paral·lel a la costa, organitzat sobre dos corredors, el Litoral i el Prelitoral, units amb una sèrie de travesses, on els usos i 8Op. it, 6. 9La idea de ciutat-regió havia estat introduïda pels italians l’any 1962 en el Seminari de Stressa i presa com a línia de treball en el Piano Intercomunale Milanese. 10 Vegeu el capítol 10 del llibre publicat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Mancomunitat de municipis, Dinàmiques metropolitanes a l’Àrea i la Regió de Barcelona, Barcelona, 1995. Figura 2. Esquema 4, un dels recollits en les actes de treball sobre el model de Pla Director. Aquest va servir de base per a la proposta final 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 21 22 les activitats semblen fàcilment articulables en una xarxa de dimensions territorials, mimètica a l’estructura del relleu. Aquest esquema d’ordenació o de posada en valor de la geografia del territori metropolità, va alliberar la Revisió del Pla Comarcal del debat sobre la seva articulació en el sistema regional i, al mateix temps, va donar sentit a l’ordenació dels municipis de Sant Cugat i Cerdanyola, que en el Pla Comarcal del 1953 havien quedat sense cap paper. La crisi de l’equip redactor del Pla de l’Àrea Metropolitana de 1969 i la definitiva de 1970, així com el desmembrament en tres àmbits de treballs del desenvolupament del Pla Director –el del municipi de Barcelona, el de la resta de la comarca i el de l’Àrea d’Acció Immediata, a més de la redacció d’un Pla d’Infraestructures Generals de l’Àrea Metropolitana–, desmembrament justificat pel repartiment de competències que tenia cada Administració, anuncien el final de l’experiència de planejament metropolità i la conclusió de sis anys enormement rics culturalment i disciplinàriament, als quals l’Administració no va voler donar sortida. Per allò que interessa ressaltar en aquesta ponència, cal retenir tres idees sobre el que va significar el Pla Director per a la Revisió del Pla Comarcal: d’una banda, el convenciment que calia assolir un objectiu central, descongestionar Barcelona; d’una altra, conformar un model territorial basat en la geografia dels corredors; i, finalment, la dificultat que hi havia per establir un mètode que superés el relatiu fracàs del treballs i els estudis interdisciplinars elaborats per a la redacció del Pla Director11. 5. El retrobament amb els debats internacionals i el despertar de les institucions cíviques Com es sabut, la ruptura política i social que va suposar la guerra civil espanyola va comportar, a més, un trencament cultural amb el període anterior i un cert aïllament internacional que va deixar sense referents alguns discursos que s’havien iniciat abans de la guerra. El problema de la planificació metropolitana de Barcelona havia donat els primers passos amb el projecte del GATPAC, en el Pla Macià, formulat des dels pressupostos del moviment modern, i amb el Regional Planning i la Gross Barcelona, dels germans Rubió i Tudurí, cap dels quals va tenir continuïtat. El pont cultural entre aquella tradició i les generacions de la postguerra no es va fer a través dels tècnics que restaren al país, sinó amb l’arribada d’una generació, nascuda immediatament després de la guerra, titulada durant la dècada dels seixanta, que va obrir-se al món i es va sumar a l’estela cultural d’Europa, un continent que es refeia econòmicament i culturalment després de la seva reconstrucció. En el camp de l’arquitectura aquest despertar es produeix de forma explícita amb la renovació de la Junta del Col·legi d’Arquitectes i l’arribada al deganat d’Antoni Moragas (1964-1966) i amb el nomenament com a director de l’Escola d’Arquitectura d’Esteve Terrades, qui cridà com a professors als joves arquitectes del Grup R12, un grup que havia reivindicat per primer cop el moviment modern. Aquest despertar cultural no sols es dóna amb l’inici d’una vida associativa i institucional nova, sinó també amb la normalització de les entrades de llibres i revistes estrangeres i el canvi de línia d’algunes revistes professionals. En el cas dels arquitectes podem seguir aquesta obertura en els annexos de la revista Cuadernos de Arquitectura, iniciats l’any 1947 i desapareguts el 1967, i l’Índice de artículos en publicaciones periódicas, als quals es pot seguir amb l’entrada de revistes internacionals la progressiva normalització cultural. Sobre el paper cultural i dinamitzador de les revistes en el camp de l’urbanisme, trobem uns primers brots en els números 60 i 61, de la revista Cuadernos de Arquitectura, dedicats a «Suburbios», 11 El fracàs del treball interdisciplinar tindrà el seu reflexe en l’ensenyança de l’urbanisme i en especial a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona en la que s’abandonarà una pretesa ensenyança pluridisciplinar i comença una ensenyança de l’urbanisme «pels» arquitectes i, més tard, «dels» arquitectes. 12 Sobre el Grup R s’ha publicat recentment el llibre: Rodríguez Pedret, Carme (1994); Grup R, Barcelona, Gustavo Gili. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 22 23 de l’any 1965, i sobretot amb el nomenament d’Emili Donato com a director el 1970 i la transformació d’aquesta revista en una de les puntes de llança del debat urbà. Des del punt de vista internacional, si analitzem la petita cronologia de projectes, publicacions i conferències que van des de l’any 1950 al 1974 (vegeu taula 1), podem veure que en aquest període es produeix una inflexió en el pensament arquitectònic i urbanístic europeu a partir dels seixanta. El 1959 se celebra el darrer CIAM com un congrés de cloenda, incapaç de superar la crisi oberta en l’anterior, el desè, on un grup de joves arquitectes liderat pels Smithson renega del doctrinalisme en què havia caigut el moviment modern. A partir del 1960 es publiquen els textos clau per al pensament urbanístic posterior, tals com els llibres de: K. Lynch, R. 1950 Le Modulor Le Corbusier Ronchamp Le Corbusier Torre Velasca BBPR 1951 8è CIAM, «El cor de la ciutat» Gran Bretanya Conferències al COACB Aalto, Bardet Chandigarh Le Corbusier 1952 Unitat d’habitació, Marsella Le Corbusier Conferència al COACB, Corby new town Pevsner Golden Lane Housing PA. Smithson 1953 9è CIAM Aix-en-Provence PANAM W. Gropius 1954 Història de l’arquitectura moderna Zevi Northland shopping center, Detroit V. Gruen 1955 The Nature of Cities Hilbersheimer Comunidad planeada Alomar 1956 10è CIAM Cumbernauld Dubrovnik 1957 «Interbau», Hansa, Berlín Edificis de Aalto, Gropius, Le Corbusier, Niemeyer, Van der Brock, Badema i altres L’Architecture Mobile Y. Friedman 1959 Darrer CIAM Otterlo Conferències «Urbanisme i Sociologia» Grup R Urbanismo para todos F. Folguera 1960 The image of the city K. Lynch Theory and design in the first machine age R. Banham Storia dell’architettura moderna L. Benevolo Pla Tokio K. Tange 1961 The death and life of great american cities J. Jacobs Modern architecture V. Scully 1962 Community and privacy S. Chermayeff Toulouse Le Mirail G. Candilis Opera aperta U. Eco Taula 1. Relació de projectes, publicacions i conferències més importants en el camp de l’urbanisme des de l’any 1950 al 1974 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 23 30 informant dels plans parcials que s’estan tramitant, la Revisió solament serà eficaç si té un nivell de precisió suficient per evitar la seva tergiversació a través del planejament parcial tal com està passant amb el Pla Comarcal de 1953. Si es redactava el document com un pla estructural, calia pensar en una administració capaç de dirigir el seu desplegament i gestió. Si la redacció s’inclinava per un macro-pla-parcial, s’havia de ser molt precís en els diferents tractaments urbanístics i preveure mecanismes adequats per evitar rigideses innecessàries. En qualsevol cas, el problema més greu era confiar en si hi hauria una administració amb suficient voluntat política per afrontar aquest repte per gestionar un o altre tipus de pla. En els debats interns sobre el model sempre sobrevolava aquesta preocupació, i molt sovint semblava que es discutia més sobre la tàctica per «colar» el pla, que sobre l’estratègia adequada per a assegurar els seus continguts. Una de les experiències del primer any de redacció que va posar en qüestió els dos models, però potser de forma més crítica el que podia ser un pla estrictament d’estructura, va ser la redacció des del mateix equip de la Revisió d’un Pla Parcial per al centre de Santa Coloma de Gramenet. Era evident que encara que el Pla Comarcal de 1953 era insuficient, el seu desplegament en plans parcials l’havia acabat d’espatllar. Per això, cada dia que passava era un dia perdut si no s’aturava i reorientava el planejament parcial. D’aquí que l’equip decidís redactar, en paral·lel als treballs de la Revisió, el Plan Parcial de Ordenación del Sector del Camino Hondo de Santa Coloma a Badalona, (figura 6) per reordenar un dels nuclis urbans en pitjors condicions urbanes de tota la comarca. El rebuig d’aquesta estratègia i del Pla Parcial per part de les administracions implicades no solament va posar en dubte la voluntat política de les que apadrinaven la Revisió, sinó també sobre quines eren les possibilitats reals d’aprovació de la pròpia Revisió, tant si aquesta es presentava en forma d’un pla estructural, com un macro-pla-parcial, tal com es va fer finalment. Figura 5. Pla de Comunicacions de la Comarca de Barcelona. Esquema viari Cornellà 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 30 31 Figura 6. Fotoplà i proposta de reordenació del Plan Parcial de Ordenación del Sector del camino Hondo de Santa Coloma a Badalona 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:31 Página 31 32 Al marge que aquest Pla Parcial no fos aprovat, el que és interessant és veure com els seus objectius seran els mateixos que els que endegarà de la Revisió. 1. La ordenación de la malla viaria de modo que, aun con la precariedad de dimensionado y el caos de su organización actuales, permita servir a las actividades localizadas con el mínimo de eficiencia requerido para un progresivo desarrollo urbano. 2. El aprovechamiento de las zonas de nueva urbanización, para compensar los déficit de equipamiento y zonas verdes, que de lo contrario pueden estrangular las posibilidades de desarrollo de la zona. 3. La reestructuración de ciertas zonas de crecimiento desordenado, por la adaptación de las ordenanzas de edificación a las exigencias de la localización. Finalment, el debat sobre el model es decanta a favor de les tesis que defensa Joan Antoni Solans, entre altres raons per la dimissió de Manuel de Solà-Morales i José Luis Gómez Ordóñez el 1970, arrel del decret de les ACTURS. A partir d’aquell moment, l’equip redactor queda reduït a un petit grup de recents titulats21, sota la direcció tècnica de Joan Antoni Solans, amb l’objectiu de portar a terme la redacció d’un macro-pla-parcial a escala metropolitana. A partir d’aquell moment, la redacció es converteix en el projecte d’ordenació extens i intens de tot el territori comarcal, en un treball de miniaturista, de detall. De fet, a nivell general, hi ha un sol objectiu: descongestionar la comarca i frenar la seva densificació. D’aquí que els projectes sobre grans infraestructures, com l’ampliació de l’aeroport, els túnels de Collserola, les autopistes urbanes de la red arterial del Ministerio de Obras Públicas... passin a considerar-se com a reserves de sòl inqüestionables, no tant per les opcions que el Pla no pren, com perquè són terrenys que se substreuen a l’especulació edificatòria i que es converteixen a reserves de sòl estratègic per al futur. La Revisió del Pla Comarcal recull totes les iniciatives de grans obres previstes durant aquells anys, sense qüestionar excessivament la seva validesa, no sé si perquè pensa que cal tenir com aliats els tecnòcrates del ministeri i els grans operadors urbanístics o perquè entén que un cop feta la reserva ja hi haurà temps per discutir cada projecte. A partir d’aquell moment, els tres estudis clau, que seran la base del projecte, són: el d’usos i intensitat del sòl, el de la dinàmica dels nuclis (ponències 5a i 7a) (figura 7) i el de la gestió de plans parcials (ponència 6a) (figura 8), convertits en tres treballs d’inventari del planejament parcial, de l’estudi de les trames i tipus, i de la interpretació estructural de cada part. El primer dóna peu a un puzzle extremament complex sobre com s’havia desplegat el Pla Comarcal de 1953, presentant una síntesi, mai feta, del que era l’ordenació urbanística del moment gràcies a la qual es va poder avaluar: la dimensió del problema, les potencialitats i formes com s’estava produint la congestió, i els problemes d’encaix del planejament. En els treballs pel Pla Director ja s’havia desenvolupat una ponència d’estudi sobre els usos del sòl i un estudi tipològic basat en un mostreig de diferents teixits. En la ponència de la Revisió, aquest treball s’amplia en el nombre de mostres, i es relaciona amb les potencialitats del planejament. A més, l’anàlisi es completa amb un treball de camp de catalogació exhaustiva de tots i cadascun dels edificis construïts, delimitant àrees homogènies mitjançant l’anàlisi morfotipològica de les trames urbanes. Paral·lelament, l’estudi de la dinàmica dels nuclis es tradueix en una interpretació estructural de cada sistema urbà, que serveix per explicar la història urbana de la comarca, però també, a través de diagrames semblants que no es van arribar a fer per a tots els municipis, la coherència i el sentit de les propostes d’ordenació de cada part. A partir dels gràfics que s’havien preparat en el Pla de Comunicacions, la delimitació d’àrees homogènies i els sistemes de centralitat local, es munta el puzzle 21 L’equip estava format pels arquitectes Rosa Barba, José Ramón Camprubí, Juli Llueca, Lluís Pallarès i Ricard Pié i per l’enginyer Ole Thorson. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:31 Página 32 33 Figura 7. Badalona. Zones homogènies i estructura urbana al 1962, 1968 i 1970 1962 1968 1970 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:31 Página 33 34 que ha de construir l’ordre general de la Revisió del Pla Comarcal. Molt esquemàticament podríem dir que el projecte de Revisió de 1972 és el resultat del muntatge de diferents treballs i projectes: l’armadura general, la constitueixen les grans infraestructures viàries de la red arterial del ministeri; el canemàs de la xarxa menuda es projecta des de l’estudi del Pla de Comunicacions i l’anàlisi de la dinàmica dels nuclis, i la divisió en zones prové de les delimitacions morfotipològiques de les àrees construïdes, de les àrees homogènies, zonificació que s’imposa sobre altres consideracions de projecte del paisatge urbà per evitar que s’estengui la taca densificadora més enllà d’on havia arribat (figura 9). Segons un informe de 27 de gener de 1972, en aquesta data, els treballs de la Revisió es troben en la següent situació: la informació urbanística i els plànols d’ordenació estan pràcticament acabats; la Memòria justificativa i les determinacions específiques per a cada municipi, tot just iniciades, i les Normes tan sols acabades pel que fa als estàndards urbanístics, la redacció de plans parcials i el tipus de compromisos, exigències i garanties que han d’aportar els particulars. El tema de les edificabilitats i l’ordenació dels tipus edificatoris està tot just començat, però no hi ha res fet sobre els tipus de zones i usos del sòl, l’estudi econòmico-financer i el programa urbanístic. D’aquest primer esborrany de Revisió, solament resten algunes diapositives d’un plànol a escala 1/10.000 colorejat de tota la comarca sense el centre de Barcelona (figura 10). Encara han de passar dos anys perquè la Revisió sigui un document complet, que acabarà quasi personalment Joan Antoni Solans, coordinador i l’únic tècnic que es mantè al llarg de tota la Revisió. 7. El document exposat al públic El Pla exposat al públic l’any 1974 és el de 1972 al que s’incorpora l’ordenació del centre de Barcelona Figura 8. Planejament parcial aprovat i en execució en el moment de la Revisió 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 34 35 Figura 9. Subàrea del Besòs. Esquema explicatiu de l’ordenació proposada en l’esborrany de 1972 i una Memòria i les Normes, no acabades el 1972, en les quals es troben les millors aportacions disciplinàries de la Revisió. Lògicament, per a l’exposició pública del Pla, havia de completar-se l’ordenació del centre de Barcelona, ordenació que s’incorpora a correcuita i que es cobreix amb amb una zona especial, «l’àrea central», «con fines de regulación normativa distintos a los especificados para las demás zonas de suelo urbano». Es tracta d’una operació d’urgència per posposar l’ordenació definitiva de les polítiques «sobre transporte, usos de oficinas y estacionamiento, y analizar y concretar las propuestas de remodelación y renovación derivadas de la apertura de algunas vías». Per una altra banda, s’incorpora una Memòria que es desplega en dos parts: una referida al mercat del sòl, i una altra a la justificació de l’ordenació general i de les propostes per a cada municipi; la informació urbanística que es presenta en un atles temàtic amb diversa informació sobre usos, creixement, etc., presentat amb una grafia pseudoinformàtica molt poc clara; i el Programa Econòmic i Financer que tan sols discuteix sobre el caràcter que ha de tenir un document com aquest per evitar així fer una proposta comptable del que suposa el Pla. De l’esborrany de 1972 al projecte de 1974 s’han perdut els materials dels tres estudis que van ser la base de l’ordenació: l’inventari de planejament, l’estudi morfotipològic de la comarca i les anàlisis de la dinàmica urbana, però es publica, en el capítol II de la Memòria una reflexió creuada d’aquestes informacions, en la qual es justifica la política de sòl del Pla General. En aquell moment, tal com ara, el planejament ha de justificar que no és el culpable de l’especulació i l’encariment del preu de l’habitatge. Un Pla que redueix de forma tan important les expectatives anteriors i sobretot aquelles que s’havien generat en el seu desplegament, no es pot defensar solament per la racionalitat de la nova ordenació, per la proposta d’«un sistema urbano comarcal y metropolitano de mayor “dimensión urbana” y (...) “calidad”» (pàg. 36), sinó perque resolt els problemes que hi havia del mercat del sòl. En efecte, tal com s’explica en el capítol II de la Memòria de la Revisió el Pla Comarcal preveia un sostre total de 2.406.749 habitants, però, arrel del seu desplegament aquesta xifra havia crescut fins a 9.291.358 habitants; és a dir, tants com els previstos per a Catalunya l’any 1910. Aquest increment s’havia fet per mitjà de dos mètodes: a través de la distorsió de les previsions del propi Pla Comarcal, 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 35 36 1Aquestes densitats inclouen només vialitat i, en alguns casos, espais lliures entre edificació, però no dotacions. Els estàndards són el resultat d’anàlisis en mostreigs. Les densitats del Pla Comarcal, encara que són elevades, preveien dotacions públiques complementàries als usos públics. 2La zona del Casc Antic ha tingut en la realitat densitats més grans que les previstes per les Ordenances a causa de la interpretació incorrecta que se n’ha fet en assignarli les alçades de l’Eixample intensiu en el càlcul de l’alçada mitjana, en comptes de les corresponents a l’Eixample semiintensiu al qual obliguen les Ordenances. 3Els valors entre parèntesi estan inclosos per tal de comprendre la repercussió que ha suposat traduir el volum permès per a desenvolupament en habitatge plurifamiliar. 4A la comarca, la Tolerància d’habitatge i indústria hauria d’estar equiparada a l’Eixample semiintensiu en comptes de l’intensiu. La falta de concreció d’aquest aspecte a les Normes (només es fixava en el quadre de característiques) ha creat, però, greus problemes d’interpretació que han conduït per generalització de les edificabiliÍndex d’edificabilitat brut Índex d’edificabilitat net6 Densitat bruta Densitat bruta Desglossat Total Desglossat Núm. mitjà Total hab/ha. segons hab/ha. segons per plantes per plantes de plantes Zones les Ordenances1les Normes pis 1. Casc Antic 5822700 0,82 +1,31 2,13 1,0 + 0,8 3 3,4 2. Eixample intensiu 1.493 900 0,60 +3,36 3,96 1,0 + 0,7 8 6,6 3. Eixample semiintensiu 1.173 500 0,66 +2,64 3,30 (1,0 + 0,8 4 4,2) (1,0 + 0,8 5 5,0) 4. Residencial urbana 1.368 900 0,55 +3,08 3,63 (1,0 + 0,7 8 6,6) intensiva (0,7 + 0,7 8 6,3) 5. Residencial urbana 1.008 500 0,65 +2,27 2,92 (0,7 + 0,7 5 4,2) semiintensiva (0,7 + 0,7 5 4,2) 6. Suburbana semiintensiva 1.120 400 0,70 +2,52 3,22 1,0 + 0,8 5 5,0 7. Suburbana extensiva 546 200 0,61 +1,23 1,84 0,8 + 0,8 2 2,4 8. Suburbana aïllada 510 200 0,38 +1,15 1,53 0,5 3 1,5 9. Ciutat jardí intensiva 582 200 – +1,31 1,31 0,4 4 1,6 10. Ciutat jardí semiintensiva (435)3100 – +0,98 0,98 0,3 4 1,2 11. Ciutat jardí extensiva (302) 50 – +0,68 0,68 0,2 4 0,8 12. Parc urbanitzat (155) 25 – +0,35 0,35 0,1 4 0,4 13. Bosc urbanitzat – 15 – – 0,05 4 0,2 14. Tolerància habitatge 0,65 +3,64 4,29 (1,0 + 0,8 8 7,4)4 i indústria 1.6174400 0,79 +1,18 1,97 (1,0 + 0,8 4 4,2)4 0,5 3 1,5 15. Suburbana aïllada amb indústria 524 – – – 1,0 + 1,8 8 9,0 19. Comercial 1.4935400 Taula 2. Distorsions produïdes en les previsions de densitat del Pla Comarcal de 1953 per la utilització abusiva dels límits d’edificació de les Ordenances tats de Barcelona ciutat a l’aplicació a tota la comarca de les edificabilitats de l’Eixample intensiu amb les particularitats de la Tolerància d’habitatge i indústria. 5La densitat de població real és menor que la possible perquè aquesta zonificació englobava la zona comercial de demanda més gran per aquests usos, on la gran part del sostre residencial ha estat desplaçat per a l’ús d’oficines i serveis personals (gairebé la meitat del sostre edificat es troba ja dedicat a aquests usos). 6Resultat de les condicions de volum límit permeses per l’Ordenança d’edificació. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 36 37 Zones Habitants Habitants Normes % Ordenances % Casc Antic 588.280 14,51 489.112 * 5,26 Eixample intensiu 820.710 20,25 1.361.467 14,65 Eixample semiintensiu 332.800 8,21 780.748 8,40 Residencial urbana intensiva 482.850 11,91 743.589 8,00 Residencial urbana semiintensiva 430.650 10,62 868.191 9,34 Suburbana semiintensiva 310.600 7,66 869.680 9,36 Suburbana extensiva 222.060 5,48 606.223 6,52 Suburbana aïllada 23.960 0,59 61.098 0,65 Ciutat jardí intensiva 231.240 5,70 672.908 7,24 Ciutat jardí semiintensiva 196.740 4,85 (855.819 ) 9,21 Ciutat jardí extensiva 1.006 0,02 (303.993 ) 3,27 (Parc urbanitzat) (Bosc urbanitzat) 34.872 0,86 (135.129 ) 1,45 Tolerància habitatge i indústria 376.280 9,28 1.521.112 16,37 Suburbana aïllada amb indústria – 18.287 0,19 Comercial (inclosa en Eixample intensiu) Total 4.052.083 hab. 100 9.291.358 hab. 100 Redueix l’acompliment de la restricció unifamiliar a les zones, 10, 11, 12 i 13. 1.062.323 hab. TOTAL 8.229.035 hab. Nota. Els valors entre parèntesi estan inclosos per tal de comprendre la repercussió que tindria, com s’ha fet en alguns casos, traduir el volum permès per les Ordenances en desenvolupaments d’habitatges plurifamiliars. *Com s’exposa a la taula 1, la zona de Casc Antic permet un potencial demogràfic més gran a causa de la interpretació de les Ordenances que se n’ha fet. Així, la xifra seria d’uns 830.000 habitants. Taula 3. Població potencial del Pla Comarcal de 1953 prevista segons les Normes i en execució d’acord amb les Ordenances tal com ve explicat en la taula 2, Distorsions produïdes en les previsions de densitat del Pla Comarcal de 1953, per la utilització abusiva dels límits d’edificació de les Ordenances i la taula 3, Població potencial del Pla Comarcal de 1953 prevista segons les Normes i en execució d’acord amb les Ordenances, i a través de les modificacions introduïdes en el planejament parcial. El desplegament del Pla a través dels plans parcials va portar: d’una banda a augmentar la densitat de certes zones, amb increments de fins al 75%, quan es partia de zones ja molt denses, i fins al 25%, quan es partia de zones de baixa densitat; i d’una altra banda a requalificar sòls d’equipament, zones verdes i sòl rústic. De fet, del 1953 al 1963, any en el qual es va establir un règim especial de tutela per a les zones verdes, els plans parcials van reduir a més de la meitat de superfície de parc urbà previst en el Pla Comarcal a les àrees que van ser objecte de Pla Parcial, i van requalificar d’edificable el 10,6% del total del sòl rústic previst en el Pla Comarcal. Ara bé, encara que totes aquestes modificacions havien augmentat moltíssim el potencial teòric del Pla, les enormes diferències d’aprofitament entre les diverses zones i la seva distribució piramidal al llarg dels eixos de desenvolupament (figura 11) excloïen del mercat una gran part del sòl qualificat. 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 37 38 hab./HA 1400 1200 1000 800 600 400 200 Plaça Catalunya 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10111213141516 Km Molins de Rei Figura 11. Variació de la densitat zonal, segons aplicació de les ordenances, amb la distància al centre Reflecteix la variació de les rendes d’edificabilitat a la comarca d’acord amb els eixos d’accessibilitat al territori. Els valors màxims se situen als antics centres urbans: l’Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu i Molins de Rei, però disminueixen en intensitat amb la distància al centre. Les valls són les zones no qualificades o poc qualificades als sòls intersticials entre nuclis. Figura 10. Esborrany d’ordenació de l’any 1972 sense el centre de Barcelona 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 38 39 Pla General de 1953 Sub. 1 Sub. 2 Sub. 3 Sub. 4 Sub. 5 Sub. 6 TOTAL Delta Occid. Delta Orien. Llobregat Vallès Besòs Barcelona Població total teòrica 350.029 559.057 175.902 549.910 341.847 2.143.016 4.119.761 % sobre el total de la comarca 8,5 13,57 4,26 13,34 8,3 52 100,00 Població de zones d’interès urbà 150.596 375.763 129.704 355.462 159.058 1.945.112 3.115.695 % sobre el total de la comarca 3,65 9,12 3,14 8,62 3,86 47,21 75,62 Revisió del Pla Comarcal Sub. 1 Sub. 2 Sub. 3 Sub. 4 Sub. 5 Sub. 6 TOTAL Delta Occid. Delta Orien. Llobregat Vallès Besòs Barcelona Població total teòrica 597.036 490.111 305.747 664.220 455.082 1.834.989 4.330.185 % sobre el total de la comarca 13,37 11,31 7,06 15,33 10,50 42,37 95 (–5%) Increment de la població per superació de les densitats en algunes zones 28.053 102.968 11.058 2.436 112.053 67.466 324.032 Població potencial real 607.089 593.079 316.803 676.656 567.135 1.902.455 4.654.217 «Contacte amb la remodelació» 15.561 29.825 23.553 17.704 53.716 76.442 216.801 Total parcial 591.528 563.254 295.230 658.952 513.419 1.826.013 4.437.416 «Contacte a la transformació urbana, amb la densificació o amb la retenció del sòl» 38.019 16.045 19.430 61.340 13.694 41.111 189.639 Sostres de població real 553.509 547.209 283.820 597.612 499.725 1.785.902 4.247.277 Població el 1970 150.295 358.985 75.420 83.273 300.848 1.758.000 2.726.821 Nivell d’«esgotament» del casc 27,1 % 65,6 % 26,57 % 13,9 % 60,2 % 98,4 % 64,19 % Taula 4. Conclusions per subàrees. Valors comparatius amb els del Pla General 1953 De fet, solament el 33% d’aquest sòl tenia aprofitaments «satisfactorios para los propietarios» (pàg. 68); la resta quedaven com a sòls expectants, per a usos marginals i provisionals, a l’espera de requalificacions que els fessin competitius. Si a aquesta situació se sumaven els problemes d’accessibilitat i de manca d’urbanització dels sòls perifèrics, el diagnóstic és molt colpidor. Del total de la taca urbana del 1970, d’11.085 ha de sòl, el 23,7% eren àrees residencials consolidades o estancades sense processos de transformació ni densificació, tals com nuclis antics i algunes zones de ciutat jardí aturades, que restaven fora del mercat; el 26,7% eren les àrees de major densitat urbana, que aixoplugaven el 58% de la població, sobre les quals requeia un procés creixent de densificació congestiva; el 12,3% eren polígons residencials, amb densitats dues o tres vegades inferiors a la de les illes tancades, densitats insuficients per competir amb les àrees anteriors. Així doncs, atès aquest estat de coses, el mercat solament s’interessava per les zones denses i per aquelles que a través de modificacions del planejament assolien densitats molt altes. Per tot això estava justificat que la Revisió actués beneficiosament en el mercat del sòl augmentant la capacitat potencial de tot el territori, equilibrant l’oferta, redistribuint les densitats i homogeneïtzant l’accessibilitat comarcal, creant un sistema menys jeràrquic, que realment posés al mercat tota la capacitat de creixement, evitant situacions que desequilibressin el conjunt i provoquessin el colapse. Ara bé, el nou Pla no solament havia de resoldre aquest problema, que podríem situar en el capítol dels efectes nocius que va comportar la vulneració del Pla Comarcal, sinó també resoldre els errors i les insuficiències d’aquest document: els desajustos entre les qualificacions i la realitat; els errors de qualificació, la miopia sobre els processos, etc. Errors amb efectes desastrosos sobre els nuclis 02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:32 Página 39