Pseudo-Apol·lodor, Bibliotheca : notes crítiques (I)

Faventia 1711, 1995 9-17 Pseudo-Apol-lodor, Bibliotheca: notes crítiques1 (I) Francesc Cuartero i Iborra Universitat Autonoma de Barcelona. Departament de Filologia Cllssica 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: 14/6/1995 Resumen La Biblioteca del PS.-Apolodoro ofrece el triple interés de ser el Único manual sistemático y global de mitografia legado por la antigiiedad griega, escrit0 con un propósito docente; de ser fuente única de ciertas versiones de historias míticas; de seleccionar sus fuentes para ofrecer de la mitologia griega una visión arcaizante y conservadora. Un nuevo examen de 10s testimonios, con vistas a una edición de la obra, lleva a defender varias lecturas tradicionales frente a enmiendas comúnmente aceptadas: I 8 'Ay4~zgizq debe mantenerse; I 10 leer @Ógxus; I 24 leer zfis xeioews yevopÉvqq; I 26 conservar, sin ningún supiemento, la lectura de 10s mss.; I 53 leer Kavdtxq66 Bxoiqosv; I 64 leer xai ~QOS zovtp OueÉa. Abstract PS.-Apollodorus' Library offers us a threefold interest: it is nnique as a systematic and comprehensive handbook of mythography inherited from Greek antiquity, written with a teaching purpose; it is the only source for certain mythical stories; the author has selected his own sources to bring an archaizing and conservative view of Greek mythology. A new examination of the witnesses, in order to an edition of the work, leads us to defend some traditional readings in front of emendations comrnonly accepted: I 8 'Ay@aeiq must be mantained, I 10 read Qo~nus; I 24 read xgiuews yevoyÉvqs; I 26 the reading of the mss. must be mantained, with any supplement; I53 read Kav6xq 66 kxoi~loev; I 64 read xai xgos zo6rw OugÉa. 1. El breu manual mitolbgic que ens ha estat transmbs amb el títol de B~ph~oeljnq i sota l'autoritat d'Apol.lodor atenbs, grarnhtic, continua suscitant qüestions d'histbria i de sociologia literhies per a les quals estem encara lluny d'haver assolit respostes del tot satisfactbries. Són encara problemes l'inventari de les fonts i 1'6s --directe o indirecteque en féu I'autor; el propbsit de l'obra; les relacions entre aquest llibret, certament pseudoepígraf, i l'obra autentica del cronbgraf i tebleg atenbs del segle n aC. La pobresa de materials que puguin servir de base o de terme de comparació ens priven d'arribar a conclusions definitives2. 1. Aquest treball forma part del projecte d'investigació Els mithgrafs grecs. Estudi de la tradició textual i edició, finan~at per la DGICYT (PB93-0890). 2. El primer que va demostrar el carhcter pseudoepigrific de la Biblioteca fou C. Robert, De Apollodori Bibliotheca, diss. Berlin 1873. El mateix autor proposa, com a públic al qual anava adrqada l'obra, 10 Faventia 1711, 1995 Francesc Cuartero i Iborra Amb tot, feta abstracció d'aquests problemes, la Biblioteca, tot i haver-nos arribat mutilada i malgrat també la seva manca de pretensions literlies, té per a nosaltres un interbs indubtable. En primer lloc, és l'dnic exemple conservat de manual mitolbgic, val a dir d'exegesi sistemkica d'un copiós arbre genealbgic que comenqa en les divinitats primigbnies i, maldant per seguir una progressió cronolbgica dins les sengles branques, pretén arribar a les darreres generacions heroiques. Fins i tot posseim algun indici dels propbsits de l'obra: el patriarca Foci fa precedir el seu resum de la Biblioteca per un epigrama3 d'estil pretensiós i alambinat, potser degut al mateix crApol.lodor>>, on es declara el caricter enciclopkdic i vulgaritzador de l'obra: aquesta se'ns revela com l'dnic exemple conservat d'un subgknere literari que degué produir, en els darrers segles de l'antiguitat, exemples tan nombrosos com efímers4. Segonament, la Biblioteca és, alguna vegada, per a nosaltres, l'dnica font d'un mite; més sovint ho és d'una versió mítica. En tercer lloc, l'actitud cultural de l'autor, que hom endevina conservadora i girada vers un passat literari gloriós, determina la selecció de les fonts i, ensems, la delimitació de l'hmbit de les histbries: qui llegís l'obra prescindint dels aspectes lingüístics, podria arribar a creure que no hi havia hagut la conquesta romana i que l'autor havia viscut, per exemple, en el segle 111 aC5. 2. La Biblioteca ens ha pervingut a través de dues classes de testimonis, que Richard Wagner utilitzi per al seu text teubnerii, l'edició crítica més recent6. La tradició manuscrita principal, mutilada, car s'interromp en els inicis de la carrera heroica de Teseu, comprbn un grapat de cbdexs, un dels quals, el Parisinus graecus 2722 (= R), del segle XIV, és l'arquetipus de tots els altres. Mutilat ell també, amb l'ordre dels fulls trasbalsat, de lectura molt difícil per l'abundhncia d'abreviatures i per l'aparenqa ambigua de molts signes estenogrifics, fou copiat, abans que patis cap deteriorament, per un professional laboriós i expert i el resultat del seu esforq esdevingué la cbpia intermkdia. A. Diller, a qui devem el millor treball sobre la histbria del text de la Biblioteca7, identifici aquesta cbpia amb el cbdex Oxoniensis els joves adolescents de l'escola del yea~par~xóg, qo que explicaria la censura moral), que hom detecta en certes versions mítiques. Un propbsit vagament vulgaritzador, de reference-book sembla atorgar-li Frazer en la introducció a la seva edició bilingüe (I, p. XLII sq.). Un carhcter de adiscurs politeista* grec, d'afirmació culturalista davant la invasió de formes orientals de culte, ha proposat en el seu excel.lent article Marie-Madeleine Mactoux, <<Panthéon et discours mythologique. Le cas d'Apollodoren, RHR 206, 1989, 245-270. 3. PHOT. B. cod. 186, 142~-~ = Henry, 111, p. 39 sq. 4. Un camí interessant per a la consideració de la Biblioteca com a obra narrativa, amb independkncia de la seva possible intenció educativa, és l'estudi de Consuelo Ruiz Montero, <<La morfologia de la "Biblioteca" de Apolodoro~, Faventia 8, 1986,29-40. 5. El millor estudi de les fonts del Pseudo-Apol.lodor és encara el de M. Van der Valk, *On Apollodori Bibliothecan, REG 71, 1958, 100-168. 6. Dins els Mythographi graeci, I, Leipzig 1894, 21926. El text és reprodui't, amb menció de les variants i de les conjectures principals, en l'edició bilingüe de J. G. Frazer, Apollodorus. The Library, 1-11, London & Cambridge Mass. (Loeb CL) 1921, important pels seus comentaris mito&- fics i sovint reimpresa. 7. DILLER, A. c<The Text History of the Bibliotheca of Pseudo-Apollodorusn, TAPA 66, 1935,296-313. Pseudo-Apol.lodor, Bibliotheca: notes crítiques (I) Faventia 1711, 1995 11 Laudianus graecus 55 (= O), del segle xv. El mateix Diller doni poc després noticia d'un altre manuscrit, de la mi d'Angelo Poliziano, el qual extracti directament de R passatges d'extensió diversa, adés en grec, adés traduint-10s al llatí. El manuscrit, Monacensis graecus 182 (= M), destinat exclusivament a Ús privat, presenta també dificultats d'interpretaciÓ8. La tradició es completa amb dues col.leccions d'excerpta descoberts i publicats en el darrer decenni del segle XIX i que Wagner pogué valorar i utilitzar: són les conegudes com Epitoma Vaticana (E) i els Fragmenta Sabbaitica (S)9. Les dues skries d'extractes serveixen, en primer lloc, per reconstruir, ni que sigui parcialment, la part perduda; perb també com a testimonis de les parts conservades, per a les quals ara i adés proporcionen el text correcte, en bon nombre de casos lli~ons que cal considerar per a la selectio. Així doncs, com va veure el professor Papathomopouloslo, el text de la Biblioteca es reconstrueix majorment a partir de R, amb el qual caldrh comparar les lli~ons de E i de S. Les vastes llacunes de R hauran d'ésser omplertes exclusivament amb O i, arribat el cas, amb M. Per al final perdut en la branca principal de la tradició, per recuperar-ne el contingut utilitzarem la comparació de E i S. ~Aixb significa que els apbgrafs indirectes de R, els altres vuit cbdexs amb els quals R. Wagner esmerqi tant de temps i tant d'esfor~ a fer-ne la col.laciÓ'i a transcriure'n les lli~ons en el seu aparat crític, no són de cap utilitat? La decisió, com quasi sempre, no pot ésser absoluta. És cert que, en general, no fan res més que corrompre progressivament el text. En alguns casos, perb, alguns exemplars fan la impressió d'haver passat per les mans d'un copista semidocte o fins i tot d'haver servit de material de treball d'un humanista amb coneixements mitolbgics: ho demostren les esmenes banals d'errors evidents i les escadusseres conjectures", que atorguen als deteriores una condició prbxima a la de les edicions humanístiques. La convenibncia d'una nova edició de la Biblioteca ens ha mogut a emprendre'ns en una revisió del text a partir de l'examen dels testimonis de la tradició, $0 que implicava reprendre el juí de certes lli~ons i de moltes conjectures. El treball esmentat de Papathomopoulos, que rectifica moltes lli~ons errades, i l'exceblent 8. Els apbgrafs de R, tant directes com indirectes, foren classificats per Wagner (p. XI sq.). Unaprima classis comprkn, a més del Laudensis, el Parisinus graecus 2967 (Ra), de final del segle xv o comenGament del XVI. Tots els altres cbdexs són del segle XVI. A la classis altera (b) pertanyen el Palatinus Vaticanus gr. 52 (P) i els Parisini graeci 1653 (R~) i 1658 (RC). La classis tertia (c) est& composta pel Vaticanus gr. 101 7 (V), el Laurentianus pht. 60, 29 (L), el Neapolitanus IIIA 1 (N) i el Taurinensis C II I1 (T). Quatre altres cbdexs, més recents encara, no foren tinguts en compte per Wagner; vegeu p. xr sq. L'editor alemany no va examinar directament 0, ans va concedir prioritat a R", que és, en realitat, una cbpia servil de 0, tot i que molt acurada i ben llegidora. 9. Les editiones principes dels extractes són encara les úniques: WAGNER, R., Epitorna Vaticana ex Apollodori Bibliotheca, Leipzig, 1891; PAPADOPULO~-KERAMEUS, A., ((Apollodori Bibliothecae fragmenta Sabbaitica,,, RhM 46, 1891, 161-192; DIELS, H., aSupplementumn, ibidem 617 sq. 10. PAPATHOMOPOULOS, M., ePour une nouvelle édition de la Biblioth2que d'Apollodoren, EAhqv~xd( 26, 1973, 18-40. 11. Les conjectures encertades o plausibles es troben especialment en P, el cbdex tingut per bptim fins a I'edició d'Heyne (1782; 21803), V, L i N, dins el text o in margine. 12 Faventia 1711, 1995 Francesc Cuartero i Iborra comentari dels professors Carrikre i ~assonie'~, en reivindicar ara i adés el text dels manuscrits per damunt d'esmenes innecessh-ies, ens han fressat el camí. Iniciem tot seguit el primer lliurament d'una skrie de propostes de relectura13. 3. I 8, p. 718 (cathleg d'ocehnides): 'Ap$tzeiq E O, del. Heyne (el. 111): IAp$ph propos. Commelinus (el. Th. 360), 'Ap$pútq propos. Heyne. Amfitrite és per a nosaltres, lectors d'Hesíode, no pas una ocehnida sinó una nereida. És, doncs, explicable que, de bona hora, hom l'hagi simplement foragitada del cathleg de les filles d'ockanos i de Tetis o que hom hagi pensat de cercar-li una substituta. 'A~$LTQC;) té, si més no, l'avantatge de perthnyer a la llista hesibdica; manca, perb, de ccprobabilitat paleogrhfica>> -condició inexcusable per a una bona emendatio. Tampoc no en té gaire hprpt~útq, tot i que compta amb una certa ccprobabilitat fbnica>>14. Tanmateix, &p$t~6zq, mot ben conegut, especialment com a epítet d'illes15, no esta testimoniat enlloc com a nom propi. És cert, perb, que les llistes de divinitats marines, ocehnides i nereides, que poetes i mitbgrafs ens proporcionen16 contenen noms que, ben sovint, lluny de designar divinitats prove'ides de culte i de mitologia, migrada que aquesta sigui, semblen simples evocacions de la mar, dels seus accidents geogrhfics i climkics, adés simplement descriptius, adés inclouen connotacions de bons auguris per als mariners; a voltes, finalment, ens les havem amb creacions majorment poktiques en les quals factors fbnics, com ara la rima i l'al.literaci6 dominen sobre els semhntics. Per altra part, els intercanvis entre la fillada femenina d'ockanos i la de Nereu són naturals i poden haver estat freqüents. Doris, una ocehnida (Th. 350) i muller de Nereu (Th. 241), és mare d'una nereida hombnima (Th. 250): ¿és suficient explicació que la filla dugui el nom de la mare? Perb Eudora és, també per a Hesíode, el nom d'una nereida i el d'una ocehida (Th. 244. 360). Mklite, una nereida segons Hesíode (Th. 247), és una ocehnida per a l'autor de 1'Himne a Dembter (419). Així, doncs, abans d'arriscar-se a inserir un nom altrament desconegut o de procedir a la simple atbtesi, val la pena de cercar una explicació interna. 12. CARRIERE, J.-C.; MASSONIE, B., La Bibliothkque d'Apollodore (Annales littéraires de 1'Université de Besan~on 443), Besan~on-París, 1991. 13. Cito els passatges pel llibre i el paragraf, seguits de la pigina i, en número volat, la línia de l'edici6 de Wagner. 14. Passez le mot. Moltes faltes de cbpia s'expliquen pel fet que l'escriba llegeix un text d'alguna extensió (de mitja línia a línia i mitja) i el memoritza efímerament abans de transcriure'l. Aquest procés (lectura, memorització, reinterpretació, transcripci6) implica prou sovint pertorbacions de carlcter fonktic, ortogrific o semhtic, culpables de grafies defectuoses, d'omissions, d'alteracions en I'ordre dels mots, etc. 15. Vegeu ex. gr.: Od. 150. 198; XI 325; XII 283; Hom. h. Cer. 491; Hom. h. Ap. 27.251.291; HES. fi. 43a 57 M.-W.; A. R. I 1305. 16. Oceinides: HES. Th. 346-366. Nereides: Il. XVIIi 39-49; HES. Th. 243-264; Hom. h. Cer. 417-424; VERG. G. IV 336 sqq.; HYG. F. 1. Pseudo-Apoblodor, Bibliorheca: notes crítiques (I) Faventia 17/1, 1995 13 El professor West recorda1' oportunament el fragment líric atribuit a Aríon de Metimna, perd sens dubte espuri: La conclusió, lluny de suspicicies hipercrítiques, és bbvia. Segons la genealogia literhriament més prestigiosa, de la qual Hesíode és en bona part responsable, Amfitrite és, només secundiriament, l'esposa de PosidÓl9, un parvenu com a déu del mar20, mentre que ella fou, de sempre, mestressa de les onades i de les tempestes, nodridora de monstres marins21. En canvi, una genealogia alternant feia dYAmfitrite la mare de les nereides, fins i tot (no hi ha, en principi, cap inconvenient a admetre-ho) l'esposa de Nereu. De fet, el nom d' Amfitrite no figura en l'lmplia selecció de nereides del cant XVII12 de la Ilíada. L'autor de la Biblioteca, per a les genealogies divines, ha seguit blsicament Hesíode, tot exercint ara i adés el dret de divergir-ne. Vegem-ne alguns exemples. Úranos és el primer sobirl de l'univers, els centímans i els ciclops naixen de la unió d'úranos i de Gea abans que els titans, Dione és una titlnide22. Afrodita, per al Pseudo-Apol.lodor, no naix de l'escuma seminal que vessen els genitals amputats de Cronos, ans és, com per a Homer, filla de la unió normal de Zeus i de Di~ne~~. D'acord amb la versió usual, Persbfone és la filla de Zeus i de DembterZ4, mentre que el nostre mitbgraf li atorga per mare la primordial ~stix (I 13). Les sirenes són, primer, filles de la musa Melpbmene i del déu-riu Aquelou (I 18), qo que no és cap entrebanc perqub, poques planes més endavant, llur mare probable sigui Estbrope, una princesa etblia (I 63). No hi ha cap dubte que Atalanta, filla d'Esqueneu, la donzella transgressora, que participa en la cacera del senglar de Calidó i esdevé la causa involun~a de la mort de Mel2agre (I 68-71), és la mateixa heroyna la histbria de la qual s'explicari en un altre lloc de la Biblioteca (111 105-109. 164). ~L'autor ha comenqat seguint la versió bebcia sobre Atalanta, més tard ha desenvolupat la versió arcidia. La coherbncia recíproca entre els mites, preocupació virtual dels autors moderns de manuals de mitologia, és de bon tros secundiria per als mitbgrafs. No hi ha, doncs, prou raó per excloure Amfitrite de cap dels dos catilegs: c<Apol-lodorn ha seguit, en primer lloc, una font que presentava Amfitrite com una 17. WEST, M.L., Hesiod: Theogony, Oxford, 1966, p. 238. 18. PMG939.9-11. 19. Vegeu Th. 930 sq. 20. Posidó sembla, en efecte, haver estat primerament un déu de les aigües subterrilnies: vegeu LITTLETON, C., 4Poseidon as a Reflex of the Indo-European 'Source of Waters' Godn, JIES 1, 1973,423-440. 21. Od. I11 91; V 422; XII 59 sq. 96 sq. 22. WEST, M.L., The Orphic Poems, Oxford, 1983, p. 121-126. No seguim, perd, l'autor en la seva interpretació d'aquestes diferkncies com a procedents d'una ateogonia Mica,. 23. Th. 188 sqq.; cf. Il. V 370 sqq.; E. Hel.1098. 24. Th. 912 sq.; Hom. h. Cer. 1 sqq.; PAVS. VI11 37.9. 14 Faventia 1711, 1995 Francesc Cuartero i Iborra oceinida i, presumiblement, com la mare de les nereides; un poc més endavant, ha utilitzat una llista de nereides que té poc a veure amb l'hesibdicaZ5. Amfitrite és al seu lloc, primer com a ocekida, després com a nereida. llovtov 6i xai Tfj~ Qóexuq Oa6paq Nq~eGq Ed~upia Kqt6 Qóexv; O (cj Th. 237. 270 al.): Qo~xo; Faber (cj 11 37; Ep. 7, 20). Dels avatars del Vell del Mar, Forcos/Forcis és, al cantó de Nereu, el més prestigiós. És per aixb que Hesíode, en el seu esforq sistematitzador, els articula com fill i pare (Th. 233 sqq.). Perd, a més, així com les de'itats marines tenen el poder de mudar d'aparenqa, també el nom del pare de les fbrcides i de les gbrgones no presenta una forma constant: Qo~xu; a l'bpica tradicionalz6, Qo~xo; a partir de c. 500 aCz7; fins i tot noenos, com devien pronunciar els habitants de les riberes meridionals del Pelop~nbs~~. Els darrers editors (Wagner, Frazer), presos d'una lloable fal.lera d'unificació ortogrifica, restitueixen en la narració teogbnica la forma que després es troba, en parlar de les fetes de Perseu i en fer el compendi de les aventures d7Ulisses. És clar que a la diversitat de fonts (teogonia, llegenda argiva de Perseu, Odissea &c.) pot correspondre diversitat de formes. Semblantment el nom de Deicoont (Aq~xowv), un dels tres fills d'Hbracles i Mbgara en I1 70, rep, unes pagines més avall, en I1 165, la forma Deiocoont (~q~onoov)~~. Reivindiquem per al nostre mitbgraf el dret a la inconseqiibncia ortogrifica i restitu'im la forma Qóexu; en I 10, on la font deu haver estat arcaica i pokica, propera al corpus hesiodicum. rq; xeioewq yevop6vq~ tip x~eci~av at~b~aq 4ywvi<eto 6 'Anóhhwv. yevoykvq; E RO: ytvoybvq; Aegius. Mksias gosa lliurar una contesa musical amb Apol.10. La condició és que el vencedor podri fer amb el venqut el que vulgui. Iniciada la competició, tfjq xeioew; yevopbvq;, el déu sona les cordes de la seva cítara en posició invertida, cosa que el skir és incapaq de fer amb els seus airhoi. En la construcció de genitiu absolut el participi aorist del verb yiyvopat pot expressar el punt de partida de l'acció, i és, de fet, la forma emprada ubique a la Biblioteca. 25. No pas menys de vuit nereides de la llista d'aApol,lodorn són de tot en tot abserts d'Hesiode: Nausítoe, Pontomedusa (c$ Pontoporea, Th. 256), Cranto, Neomeris, Dero, Eumolpe, Ione, Limnorea. Quatre noms, Hesíode els presenta en el capítol de les ocehides: Plexaura, Calipso, Ianira, Dione. 26. CJ: a més Il. I1 862; XVII 218; Od. 172; XIII 96. 27. Ex. gr.: PD. P. XII 13; ACVSIL. FGrHist 2 F 8. 11; PLVT. Quaest. corlu. 745~; PAVS. I1 21, 5. 28. Vegeu ALCM. PMG 1, 19; cJ: HESYCH. S. U. Nye~ir~. 29. Papathomopoulos (o. c. 22) afegeix Ay~@ov~q~, anomenat Aq~ocpovrq~ en Q. S. VI11 317. Pseudo-Apol.lodor, Bibliotheca: notes crítiques (I) Faventia 1711, 1995 15 A la guerra de Tebes, reprbs el combat amb duresa entre cadmeus i argius, tenen lloc les proeses dels fills d'Astac (xa&zeQbS 6b núhw yevopkvqg púxqg oi 'Aotúxou nai6eg fieioteuoav I1 74). En el curs d'una cacera en el mont Pblion, se suscita entre els participants una contesa sobre l'habilitat venatbria, i Peleu guarda en un sarró les llengües de les salvatgines que mata (Ev0u &pihhqg ne~i yevopbvqg IlqheGg pkv &v bxeteoíjto 0q~iwv ~drg yhhooag toljzwv EXTE~OY eis n(~av Eziea~, I11 166). Havent-se iniciat un plet per la sobirania de 1'~tica entre Atena i Posidó, Zeus el resol amb el nomenament d'uns jutges (yevopkvqg 6b E~t60g ciprpoiv neei ~fjg xheag, Gtahljoag ZeGg xettdrg EGwxev xrh, I11 179)30. S'imposa, doncs, mantenir la lectura unhnime de la tradició, ysvopkvqg, i excloure l'esmena ytvopkvqg de la princeps, acollida per Wagner i per Frazer. 6. 1 26, p. 1224-131: 6 6b Eni 20 xahxe1ov EheOv xai denaoag naiba &va, $ni tOv wpwv ~xkh&uo& xo8qyeiv neog 'c&g 6vatohhg RO: 6 6b <eis Aqpvog>&xi 20 ~ahxeiov > <'H+uiotov> bh0Ov xth. Heyne (cl. PS.-ERATOSTH. 32). La doble integració d'Heyne es basa en la versió dels Catasterismes del PseudoEratbstenes i recorda el procediment acumulatiu dels primers editors de la Biblioteca, més atents a proporcionar al seu públic un manual de mitologia que no pas a tractar de reconstruir l'original del rnitbgraf. Tant el Pseudo-Eratbstenes com l'escoliasta a Nicandre (Ther. 15) segueixen un mateix exemplar derivat d'Hesíode (fr. 148a M.-W.). Segons aquesta versió, Ori6 arribh a Quios, on el rei Enopió l'acolli com a hoste. Embriac i incontinent, l'heroi caqador violh Mbrope, la filla d'Enopió, i aquest el féu cegar i foragitar del país (En 245 xwea5 Enfiaheh). Orió, errant (cihqtewov~a), arribava a l'illa de Lemnos. Un viatge a peu d'un centenar de milles marines, ni que sigui a les palpentes, només ens resulta admissible tractant-se d'un heroi d'estatura gegantina i que ha rebut, a més, del seu pare, Posidó, la facultat de caminar sobre les aigües de la mar. Com sigui, a Lemnos, on Hefest té la seva coneguda farga, aconsegueix una entrevista amb el déu, el qual, compadit (Ehe.Jloag), li dóna Cedalió, un seu servent (tov ad~oíj oixk~qv), perqub el guii' fins a l'extrem oriental del món i puguin guarir-10 els raigs d'Hblios. Els detalls són, en ctApol.lodor)>, quelcom diferents. Presumiblement irritat per l'actitud desconsiderada d'OriÓ3', Enopió el feia posar-se embriac i, un cop ador30. ~n I1 71, I11 73 i I11 204, l'expressió yevo~ivqs pi~qg aut sim. pot interpretar-se indicant el terme de l'acció. 3 1. Hom pot acceptar provisionalment l'explicació de M. vaiv DER VALK, <On Apollodori Bibliotheca*, REG 71, 1958, p. 101: <<Apol.lodor>) ha volgut, en el seu manual adregat a joves estudiants, eliminar la menció de l'assalt d'Ori6 a la filla del seu hostatjador. Amb tot, Parteni (Erot. 20) dóna una versió de la histeria sensiblement diversa i aparentment truncada: Ori6,fill d'Hirieu, enamorat d'Aero, filla d'Enopió, alliberava el país de salvatgines i oferia al pare el producte dels seus pillatges pels pai'sos verns. Pere Enopió, com que li repugnava tenir un home semblant com a gendre, ajornava el casament (el tema de la por d'estrknyer la relació amb un altre ytvog, tan productiu en la saga heroica!), fins que un dia, estant embriac, Ori6 envaia la cambra de la noia. La versió sembla que s'acaba amb l'encegament de l'heroi, sense cap referkncia a guariment posterior. 16 Faventia 1711. 1995 Francesc Cuartero i Iborra mit, el cegava i el feia llanqar a la platja (pe08oas GE Oivoxtiov adrov xo~phpevov kt64hoae xai xagh tois aiytahoi~ ZQ~LI$EV). Ori6 feia cap a <<la farga,,: Wagner afegeix <<d'Hefest>>, acceptant parcialment la proposta d'Heyne. Un cop allí, s'apoderava d'un minyó (dgx&oas xoiisa ha) i l'obligava a guiar els seus passos cap a l'orient (kxbhauoe xoGqyeiv ths &vatoh&s). Les possibilitats d'interpretació, tot prescindint de suplements in uncis, són dues. En la primera, el pseudo-Apol.lodor abreujava la narració fins a l'extrem, car Exi to xahneiov cobriria braquilbgicament el viatge a Lemnos. La segona interpretació, per a nosaltres més probable, situaria la farga d'Hefest a la mateixa Quios i explicaria que aquest, més tard, a instincies de Posidó, construís un búnquer on Enopió pogués evitar la venjanqa d'Orió (I 27). L'estil, sovint -massa sovintelusiu del pseudo-Apol.lodor ens porten a conservar el text transmbs: no res, doncs, de suplements. Kav&xq GE Exoiqoev En ITooetGOvo~ 'Oxhba xai Ntgka xth. Cnoiyoev O: Eybvvqoev post Scaliger edd.: bx6yoev coni. Heyne. La lliqó de O és seminticament, en el pseudo-Apol.lodor, un unicum. L'esmena bbvia és CyCvvqoev i ha estat uninimement admesa, tot i la seva manca de versemblanqa paleogrifica. La conjectura d'Heyne, in commentario, compta en el seu favor amb la freqübncia del sintagma32, a més d'una certa probabilitat fbnica. Perb xaiGa~Ixat6ia xo~eiv és un desenvolupament <<natural>> de xatboxotaiv, amb subjecte en femení ja en Sbfocles, El. 587-589: fit15 @~~&68&1~ t@ xahapvaip, VEO' 06 xatkga tov dpov x~óuBsv kE,axhheoas, xai xatboxo~eis Perb sobretot xoteiv, en el sentit d'ccinfantar,,, es troba testimoniat, i indiscutit, en Plutarc, Coniugalia praecepta 145d: La lectio recepta, Cxoiqaev, és, doncs, intocable. y4pas GE 'AhOaiav t4v O~otiov yevvQ ToEÉa.. . xai x~os to6tp Bvgka xai K~~~Evov, OVYC(TÉQCI ~ÓQY?'~Y xth. 32. Per a rcarsiov &x6yoev vegeu ex. gr. PLVT., Cons. in Apoll. 105b; Parall. min. 312c. Pseudo-Apol.lodor, Bibliotheca: notes crítiques (I) Faventia 1711, 1995 17 neog to6tw restitui ex naeao5 to6tp O (cJ: 11 145; 111 118. 182): naeh t06tw, id est naeh to6~p R" x: naeh toütov Faber Wagner. Els mss. recentiores presenten uninimement una lliqó errada que els editors, Wagner el darrer, amb bona opinió, no vacil.laren a corregir. En efecte, xaeh toihov <<a més, a part d'aquest,, és bon grec de l'bpoca, que esmena l'inadequat naeh to8tp. Ex. gr.: rIh&twva ngoo&~oyat hbyov~a nóopov Eva, iSonee E'~EQ ~ioi naeh toütov Eteeo~ %%?L. (PLVT. de E apud Delphos 389f)33. L'emendatio fou feta damunt el text d7Aegius, constitui't a partir de deteriores, i és natural que Wagner l'hagi seguida, per tal com, alli on R es llacunós, el filbleg alemany se servia majorment de R", el seu descendent. Val la pena, ara, d'examinar la lliqó de O, apbgraf directe de R i model, al seu torn, de Ra. El copista de O ha escrit nebg to6tw i ha afegit damunt de la e una a de grandiria lleugerament menor que la del cursus de l'escriptura. La interpretació sembla clara: l'escriba ha vacil.lat entre transcriure nueci, generalment abreujat nea, i n~og, que ell dóna sempre en scriptio plena. La vacil.laci6 s'explica si pensem que les abreviatures de R per a xa@& (neu) i neó5 (neO') a voltes poden confondre's, com sap bé qui ha esmerqat moltes hores a esbrinar l'envitricollada estenografia del Parisinus. Un xic més difícil és la confusió entre toihov (toüt) i to6~;w (706 seguit d'un signe compost, adés una w de gran format amb una T petita al damunt, adés t i w successivament superposats a la u). Fa, doncs, l'efecte que el copista de 0, confós per l'aparenga ambigua de la preposició abreujada, va escriure, primer, %ea= nuga; tot seguit es corregí (potser en identificar el rbgim preposicional, neo5 cum datiuo) i escriví neo~ sense esborrar la a volada. És també possible, tot i que menys probable, per les raons suara exposades i per la competbncia del copista, el cas contrari: ell ha escrit, mecinicament, neoq toir~p, en adonar-se que el seu model deia naeh tofltov, ha rectificat el seu error només en part, sense esmenar la fi del mot següent, amb una inbpcia que no s'adiu amb la seva constatada profes~ionalitat~~. Finalment, si ens entestem a considerar les dues lliqons, neog to6tp i naeh toctov, en pla d'igualtat, la selectio optari per la primera, fet esment de la regula argenteu de la crítica textual: l'usus scribendi del nostre autor (vegeu l'aparat crític). La persistbncia de la lectura errbnia, nagh ~06~0, en tots els manuscrits, llevat de 0, suggereix, al nostre entendre, la comunitat d'origen dels apbgrafs secundaris. 33. Vegeu també PLVT. de animae procr. 1015b; fr. 118. 34. Hi ha una tercera possibilitat, només tebrica: perplex davant l'abreviatura, l'escriba n'ha transcrit, en compendi, les dues solucions possibles. Perb som a les acaballes del segle xv, lluny de l'hpoca dels cbdexs atotalitzadorsn, volgudament provei'ts de variants: l'escriba de O pretén exclusivament proveir els seus clients d'un instrument de treball llegidor i útil.