Privatització de la gestió de l'aigua i govern del territori a l'arc mediterrani espanyol

Resum En una zona tan complicada i conflictiva per a la gestió de l’aigua com és l’arc mediterrani espanyol, hom hi pot observar un procés de privatització d’un servei públic tradicional, com és el de la distribució de l’aigua per a consum urbà, per part de multinacionals globals. Es tracta d’un procés que cal tenir en compte en els debats de la nova cultura de l’aigua, per les importants implicacions que té sobre el govern del territori. Paraules clau: mercantilització, gestió integral de l’aigua, arc mediterrani espanyol, govern del territori. Resumen. Privatización de la gestión del agua y gobierno del territorio en el arco mediterráneo español En una zona tan complicada y conflictiva para la gestión del agua como es el arco mediterráneo español, se está experimentando un proceso de privatización de un servicio público tradicional, como es el de distribución de agua para consumo urbano, por parte de multinacionales globales. Se trata de un proceso a tener en cuenta en los debates sobre la nueva cultura del agua, por las importantes implicaciones que tiene sobre el gobierno del territorio. Palabras clave: mercantilización, gestión integral del agua, arco mediterráneo español, gobierno del territorio. Résumé. La privatisation de l’aménagement de l’eau and government du territoire dans l’arc mediterranéen espagnol Dans un cadre de conflictivité et complexité pour l’amenagement de l’eau comme l’arc mediterranéen espagnol, un processus de privatisation des services municipaux de l’eau est en place. Ce processus est lideré par des enterprises globales et il a des répercusions très imporantes pour la nouvelle culture de l’eau, parce que la gouvernance territoriale regardant la ressource peut rester en mains non democratiques. Mots clé: privatisation de l’eau, aménagement integral de l’eau, gouvernment du territoire, arc mediterranéen espagnol. Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 35-59 Privatització de la gestió de l’aigua i govern del territori a l’arc mediterrani espanyol Luis del Romero Renau Universitat de València. Departament de Geografia Avda. Blasco Ibáñez, 28, 3r. 46010 València [email protected].es Data de recepció: maig del 2006 Data d’acceptació definitiva: novembre del 2006 DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 35 Abstract Privatization of water management and spatial governance in the Spanish Mediterranean Arch In a so conflictive and complicated area for the water management as the Spanish Mediterraneann Arc, a process of privatisation of traditionally public urban water management is taking place. And it is a process led by global corporations. It is necessary to take into account this process within the debates on the New Water Culture because of the deep consequences that may have over the territorial governance. Key words: water privatisation, integral water management, Spanish Mediterranean Arc, territorial governance. Introducció i objectius: les claus del debat En el present treball, tractem d’analitzar i descriure els processos de privatització dels serveis de gestió municipal i mancomunada de l’aigua per part de grans multinacionals amb interessos en sectors molt dispars, però sobretot lligats amb el món de la construcció en l’àmbit de l’arc mediterrani espanyol. En aquest article, ens plantegem tres objectius essencials: — Mostrar de manera descriptiva els processos de privatització de serveis urbans de subministrament d’aigua al llarg de l’arc mediterrani espanyol (d’ara endavant, AME). — Analitzar qui hi ha al darrere d’aquestes empreses privades de gestió de l’aigua i com actuen. — Apuntar alguns arguments que alimenten la tesi segons la qual, malgrat l’heterogeneïtat de contextos polítics, econòmics i socials existents als territoris de l’AME, hi ha unes lògiques espacials i econòmiques comunes a aquests territoris lligades a l’actuació d’aquestes empreses. Els dos primers objectius tenen un carácter més de descripció i anàlisi, tant d’agents privatitzadors com de processos de privatització de l’aigua a l’AME, mentre que el tercer entra més en el terreny de la discussió teòrica sobre la gestió urbana de l’aigua, reivindicat com un dret humà i social ciutadà a la Declaració Europea per una Nova Cultura de l’Aigua, (FNCA, 2005). En aquest 36 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau Sumari Introducció i objectius: les claus del debat Delimitació del model territorial de l’àrea d’estudi: l’arc mediterrani espanyol La dificultat de gestionar l’aigua a l’arc mediterrani espanyol L’arribada a l’AME dels «senyors de l’aigua» La gestió privada del servei a l’AME L’incipient càrtel de l’aigua de l’arc mediterrani espanyol Lògiques comunes i implicacions d’aquest procés globalitzador per al govern i planificació del territori a l’AME A tall de conclusió Bibliografia i fonts d’informació DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 36 cas, volem, per un costat, demostrar que moltes de les tendències privatitzadores i molts dels impactes beneficiosos i perjudicials que aquestes comporten no són un particularisme local d’una comunitat autònoma o d’un municipi determinat, sinó que tenen molts elements en comú i, per l’altre, que, malgrat la diversitat de territoris existents a l’àrea d’estudi en la qual ens centrem i el maremàgnum de xifres, filials, interessos, empreses privades, públiques i mixtes que gestionen l’aigua de tots aquests municipis, hi ha com una lògica espacial amagada a primera vista en la implantació de serveis privats de l’aigua al llarg de tot l’AME, una lògica sempre connectada amb els interessos d’acumulació de capital, a més, en aquest cas, un capital més global i exogen que no pas local i endogen d’unes empreses molt concretes. Delimitació del model territorial de l’àrea d’estudi: l’arc mediterrani espanyol El present treball se centra en una àmplia zona d’estudi, com és tota l’àrea de l’arc mediterrani espanyol. No cal ocultar que es tracta d’una delimitació que és més present en els documents i en la ment dels planificadors i tècnics del territori que no pas en la realitat. Es tractaria d’un eix de desenvolupament que conformaria, juntament amb la costa blava i el litoral italià fins al Mezzogiorno, el famós «arc llatí». Una característica comuna de les economies d’aquest AME seria l’especialització en sectors industrials madurs, com ara el moble, les joguines, les sabates, el marbre, el tèxtil o els productes metàl·lics, juntament amb una desenvolupada agricultura d’exportació (Campo de Dalías —Níjar—, horta de Múrcia i Oriola, plana de València, Penedès, Maresme...) i un consolidat sector turístic clau en el tema que ens ocupa. La personificació d’aquest eix el tindríem en una infraestructura de transport, com és l’AP-7, que recorre tot el litoral mediterrani des d’Almeria fins a la Jonquera. Si ens basàrem estrictament en aquesta infraestructura per delimitar l’àrea de treball, aleshores aquest eix acabaria al terme de Puerto-Lumbreras, a Múrcia, on es desdobla en l’A-92, cap a Sevilla, i la N-320, que continua pel litoral amb molt menys trànsit. Com sempre que es vol modelitzar un territori, hi ha una gran diferència entre el model i la realitat. Per començar, aquest eix és més un «arxipèlag» d’àrees metropolitanes, ciutats mitjanes i centres turístics que no pas un continu territorial. Hi ha àmplies zones, com ara el Baix Ebre, el Baix Maestrat i part del Camp de Cartagena, on aquest dinamisme i aquesta concentració d’activitats, comerç i trànsit no es dóna, i, per contra, hi ha zones, com ara el litoral d’Almeria, que no se solen incloure en aquest eix, que són en estos moments de les àrees més dinàmiques de tot el litoral mediterrani. Juntament amb això, hi ha grans pols industrials i de serveis, com ara Múrcia, Elx, Oriola o Tortosa, que no estan directament en el litoral però que formen part d’aquest eix, igual com no podem oblidar la presència d’una metròpoli emergent encara que descohesionada, com l’AMV, i una altra, més cohesionada però de rang mitjà dins l’escala europea, com és Barcelona. Per totes aquestes raons, l’àrea d’estudi recull tots els municipis amb litoral inclosos els Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 37 DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 37 de la província d’Almeria, alguns de prelitorals xicotets, com ara Finestrat o Camarles, o grans, com ara Múrcia o Tortosa, que, malgrat que no tinguin litoral immediat, participen en les dinàmiques territorials que analitzarem al llarg del treball, i, per últim, el fenomen metropolità de València i Barcelona. Lògicament, amb el temps i l’espai de què disposem, no podem arribar a un grau de concreció gaire alt en l’anàlisi, però sí que podem, amb els elements de què disposem, tractar de reconstruir aquest procés de privatització en aquest context d’un territori semiàrid i aventurar quines conseqüències té o pot tindre. Per centrar la qüestió, les figures següents situen i descriuen l’àrea d’estudi de manera succinta. No cal insistir en el tipus de model territorial i de poblament intensiu característic del Mediterrani, car és ben conegut per tothom: un model amb molta densitat de trànsit, activitats i població en els primers quilòmetres de litoral i amb una gran demanda de recursos variables estacionalment en el cas de l’aigua, amb un rerepaís que, excepte en algunes zones concretes, com ara les àrees metropolitanes, sol estar poc poblat. A partir d’aquest model completament desequilibrat des del punt de vista territorial, ix el problema de la disponibilitat de recursos de tot tipus, des de sòl urbanitzable fins a tota mena de productes i recursos, com ara l’energia elèctrica i l’aigua. 38 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau Figura 1. Mapa esquemàtic de l’àrea d’estudi. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 38 La dificultat de gestionar l’aigua a l’arc mediterrani espanyol Al llarg del segle XX, a l’AME, ha funcionat, en la planificació dels recursos hídrics, el que Worster anomenava «la Sagrada Trinitat» entre ciència, capital i Estat per formar una societat hidràulica, una societat totalment dependent dels recursos hídrics exògens canalitzats i emmagatzemats provinents de rius i d’aqüífers a voltes molt llunyans del litoral mediterrani (Wortster, 1994). En moltes zones de la Península, com al Mediterrani, l’aigua és més un híbrid o un producte cultural que no pas un de natural (Swyngedouw, 2004), atès que l’aigua, des que naix, quasi sempre està ja contaminada, canalitzada, comerciada o explotada per a algun ús humà. Des del punt de vista de la nova cultura de l’aigua, des de començaments del segle XX i basant-se en els discursos regeneracionistes de Joaquín Costa, en la planificació del recurs ha predominat una cultura hidràulica de gestió governada per tecnòcrates enginyers que, per tal Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 39 Figura 2. Dades territorials bàsiques de l’àrea d’estudi. Nombre Quilòmetres Nuclis Subàrees de municipis de costa Superfície Habitants principals % % % % Total % Total % Total prov. tot. Total prov. tot. Almeria 20 5,3 259 14,3 2.072 23,61 13,2 316.962 56,06 3,42 Almeria, El Ejido, Roquetas, Dalías Múrcia 10 2,6 274 15,6 4.294,3 37,95 27,37 829.394 65,34 8,96 Múrcia, Cartagena, Lorca, Águilas Alacant 29 7,7 244 13,9 2.463,95 42,35 15,7 1.012.117 62 10,93 Alacant, Elx, Torrevieja, Oriola València 19 5 135 7,7 486,2 4,5 3,09 1.061.932 45,76 2,38 Gandia, Sagunt, Sueca AMV 51 13,6 — — 616,34 5,7 3,92 1.266.632 54,6 13,7 València, Torrent, Paterna Castelló 18 4,8 139 7,9 854,94 12,9 5,45 332.558 64,17 3,6 Castelló, Vila-real, Benicarló Tarragona 32 8,5 278 15,8 1.005,379 15,95 6,41 408.685 60,62 4,41 Tarragona, Reus, Tortosa Barcelona 170 45,3 161 9,2 3.236,2 41,87 20,6 4.673.648 91,31 50,47 Barcelona, i RMB Sabadell, Terrassa Girona 26 6,9 260 14,8 660,1 11,17 4,20 197.867 31,1 2,13 Sant Feliu, Palamós, Palafrugell Total 375 100 1.750 100 15.473,133 — 100 1.0136.584 100 Font: INE. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 39 de solucionar eixos dèficits d’aigua entre conques, dedicaven la gran majoria dels esforços a dissenyar polítiques d’augment de l’oferta del recurs, especialment mitjançant la construcció de canals de transvasament i grans embassaments. Aquesta concepció de la planificació sectorial d’un recurs és hui encara dominant i forma part d’una cosmovisió molt més àmplia qualificada de modernista o productivista, en la qual l’aigua seria un recurs, un actiu financer essencial per al desenvolupament de les conques, un factor productiu, en definitiva (Aguilera Klink, 1999). Dos aspectes que han marcat la història de la gestió del recurs han estat les dificultats de provisió per desajustament entre oferta i demanda i els conflictes que se n’han derivat. Sempre s’ha argumentat i s’ha defès la necessitat de «repartir» l’aigua, perquè hi ha llocs on en sobra i d’altres on en «falta». El «problema» de l’aigua s’agreuja a la zona d’estudi per la forta estacionalitat de les precipitacions (concentrades en la tardor i en la primavera), en contrast amb les demandes (pics de demanda turística a l’agost i durant tot l’estiu per a molts conreus de regadiu a causa de l’alta evapotranspiració). Amb aquesta lògica de solucionar el problema només augmentant el subministrament del recurs, el resultat que podem trobar hui és gairebé el mateix mapa de conques amb dèficit estructural i conjuntural que el de fa cent anys, però amb magnituds de dèficit i de capacitat d’emmagatzemament diferents. Des d’aleshores, el procés que s’ha seguit, ha estat com el principi de vasos comunicants. A mesura que s’ha anat posant més aigua a nous reservoris per al consum humà, n’ha augmentat el consum paral·lelament, fins que s’ha conformat una societat totalment hidràulica, on grans ciutats com Alacant depenen quasi exclusivament de recursos de transvasament, una societat de l’escassetat hídrica, de forma que la seva gestió podia constituir, amb determinades condicions (contractes de gestió llargs, absència de competència i control poc exigent durant el periode de gestió, regulació dels preus a l’alça...), un negoci molt lucratiu, com finalment ha esdevingut. El segon aspecte que cal destacar sobre la gestió de l’aigua és el referent als conflictes territorials que se n’han derivat. Es tracta de conflictes que han nascut fruit de l’opinió de molta gent de l’existència de greuges comparatius entre territoris a l’hora de gestionar el recurs, tant si es considera actiu financer com si es considera actiu ecosocial dins de la visió de la nova cultura de l’aigua i també de la dicotomia entre discursos productivistes i postproductivistes de caire més ambientalista, com ara, per exemple, els de la nova cultura de l’aigua. A la figura 3, en veiem uns quants d’existents des de la dècada de 1980. Amb aquesta figura, volem mostrar la varietat de conflictes que hi ha hagut a l’AME durant les últimes dècades. Dins de la dinàmica que segueix un conflicte que podem dividir en una escala ascendent (en primer lloc, denúncia de grups ecologistes i de diverses ONG; en segon lloc, declaracions de partits polítics i governs locals; en tercer lloc, creació de plataformes cíviques, i, finalment, grans manifestacions i actes de desobediència civil), sense cap mena de dubte el cas del PHN és el més famós i el que més impacte ha tingut, però no és l’únic. Per això, hem recollit sis casos més de conflicte amb una intensitat i 40 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 40 una resposta popular molt diferents. Enumerant-ho ràpidament, direm que, primerament, el conflicte del PHN no resolt encara té una escala territorial molt àmplia. Al principi, es crea una plataforma de reacció al projecte, però evoluciona fins que esdevé proactiva tot vinculant-se amb la nova cultura de l’aigua, que organitza tot tipus de reunions, aplecs, manifestacions, denúncies etc., tant a les Terres de l’Ebre com a l’Alt Pirineu o a Saragossa. Rep molt de suport per part de grups ecologistes. En contrapartida, els governs valencià i murcià es manifesten a favor del PHN sota el lema «Agua para todos» i organitza manifestacions a favor del PHN a València i Múrcia. Com ja se sap, finalment, aquest conflicte passa a un segon pla quan el govern socialista arriba al poder i deroga el PHN, això no obstant, hui en dia roman encara sense resoldre. En comparació, un altre conflicte ressenyat es troba hui més o menys latent, consisteix en la reivindicació, tant per part de governs locals com de la majoria del Parlament de Castella-La Manxa, de posar data de caducitat al transvasament del Tajo al Segura. Es tracta d’un conflicte que encara no ha passat de les institucions al carrer, però que és molt probable que ben prompte ho faça. Com a tercer conflicte assenyalat, està la famosa «guerra de l’aigua» de Barcelona, com a conseqüència de la pujada de fins a un 40% de les tarifes de l’aigua a l’AMB des de 1990 i que va finalitzar amb la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua després que desenes de milers de famílies es negaren a pagar-ne el nou rebut (Saurí, 2003). També situem el nou conflicte arran del minitransvasament del Xúquer al Vinalopó, que, de moment, disposa del Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 41 Figura 3. Casos de conflictes territorials lligats amb l’aigua des de la dècada de 1980. Programa AGUA Guerra de l’aigua Conflicte Conflicte de Casos de conflicte i transvasament de Barcelona Canal Guerra de l’aigua de la Vall la dessaladora i característiques PHN Xúquer-Vinalopó (1990 -1999) Tajo-Segura de Dénia (1985) de Laguar (2004) de Carboneras Constitució de plataformes X X Manifestacions massives X X X Denúncies i accions de grups ecologistes X X X Actes greus de desobediència civil X X X Forta implicació de governs autonòmics X X X X Forta implicació de governs i sectors locals X X X X X X X Font: elaboració pròpia a partir de les hemeroteques dels diaris El Mundo i Levante. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 41 suport de nombroses ONG i grups ecologistes, així com de bona part de les poblacions de la ribera del Xúquer. Els dos conflictes següents són més desconeguts però igualment importants. Es tracta de la pugna entre agricultors i poblacions de la muntanya alacantina i poblacions del litoral per l’aigua. Els uns la demanen per a l’agricultura i per desenvolupar un turisme rural residencial i els altres per evitar el col·lapse del turisme de sol i platja, motor econòmic regional. En el cas del primer, que, concretament, va enfrontar les poblacions de Pego i Dénia l’any 1985, es va arribar a la crema de vehicles i instal·lacions de la companyia de Dénia per part de la gent de Pego pel «robatori» d’aigua d’aquesta població. Hui el conflicte s’estén a gairebé les dues Marines entre la muntanya i el litoral. Per últim, hem volgut assenyalar un conflicte de moment només denunciat per algun grup ecologista i que té relació amb les dessaladores. El cas més cridaner és el de la dessaladora de Carboneras, de les més grans d’Europa, amb un gran consum d’electricitat que prové d’una central tèrmica nova instal·lada al costat que es va ubicar al mig del parc natural del cap de Gata, un dels últims indrets semiverges del Mediterrani espanyol i que en aquests moments volen ampliar per atendre la creixent demanda agrícola i urbana d’Almeria. D’aquesta manera, podríem continuar enumerant més i més conflictes, però el que volem que quede clar és fins a quin punt aquest recurs vital és hui font de confrontacions entre territoris, ideologies i institucions. Davant aquest panorama descrit, en què, segons la vella cultura de l’aigua, estem davant una zona de dèficit estructural en el qual el desenvolupament regional es pot frenar si no s’hi aporten més recursos i on el que hi ha són profunds conflictes de tot caire i quasi tots sense resoldre, semblaria a priori un context poc favorable a l’entrada del mercat i de les multinacionals de l’aigua. No obstant això, malgrat tots aquests conflictes i problemes, l’AME és segurament l’àrea de la península Ibèrica on més ha penetrat el capital privat per gestionar l’aigua, a més, es tracta d’un capital global i, per tant, amb moltes alternatives d’inversió. Per què eixa aposta tan ferma per a aquesta zona tan conflictiva? Com poden fer negoci si assumim que la mercaderia en qüestió, és a dir l’aigua, és tan escassa i tan difícil de gestionar i on se suposa que hi ha limitacions legals al lliure mercat de l’aigua? Quines implicacions pot tindre aquesta «invasió» d’empreses privades globals?. En la segona part del treball, tractarem tant de descriure aquest procés de penetració com d’abordar aquestes qüestions. L’arribada a l’AME dels «senyors de l’aigua» Quan parlem de gestió de l’aigua per a consum urbà i industrial, que és el tema del treball, en realitat estem parlant de cinc activitats diferents: captació, potabilització, distribució, clavegueram i depuració. Aquest procés varia en funció dels tres grans usos urbans que hi pot haver: urbà, turisticoresidencial i industrial. El tema en el qual ens centrarem serà majoritàriament en les tres primeres activitats per al consum urbà i turístic, és a dir, captació, potabilització i 42 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 42 distribució. Tanmateix, cada cop més s’advoca, des de discursos de la sostenibilitat, per la «gestió integrada» del recurs, la qual cosa significa gestionar al mateix temps les cinc activitats i, per tant, en algun cas farem també menció als altres dos processos de gestió. Aquesta proposta de la gestió integrada s’ha traduït, en el nostre àmbit, en la privatització cada volta de més fases del cicle en més municipis, una privatització del recurs que no duen a terme precisament petites empreses familiars locals. Fent una jerarquia per mida d’empreses, al capdamunt, hi tindríem dues grans multinacionals franceses de l’aigua: Veolia Water i Suez. En un segon nivell, hi tindríem unes altres multinacionals de menys importància: SAUR-Bouygues, Agbar, RWE-Thames Water o la famosa ENRON-Azurix, i en un tercer nivell, hi tindríem companyies més locals: COMSA, FACSA o LUBASA, de les quals no en parlarem per manca d’espai. El nexe en comú que tenen moltes d’aquestes companyies, i amb això comencem a desvetllar part de les preguntes plantejades anteriorment, és que es tracta de grans empreses amb interessos tant en la gestió de l’aigua com en el món de la construcció (construcció d’infraestructures, promocions urbanes, electricitat, equipaments, etc.). Per tant, són en una zona conflictiva, sí, però també en una zona que viu un nou boom urbanístic, un creixement a més amb formes urbanes de gran consum d’aigua (cases alineades, unifamiliars, hotels amb piscina i Spa, etc.) que fomenta encara més que l’aigua siga l’or blau per la seva escassetat creixent. Desvetllem un poc qui són aquestes empreses i què fan, tant a partir de la nostra experiència com de fonts contrastades. VEOLIA Fins fa pocs mesos, aquesta gran empresa d’aigües era filial del gran conglomerat multinacional Vivendi, que es dedicava des de l’edició de discos fins a la gestió de parcs temàtics, com ara Port Aventura, o altres activitats, com ara telefonia, fabricació de programari, etc. El monopoli d’aquesta empresa ha arribat a ser tan gran que, l’any 2001, el sociòleg francès J. P. Joseph narrava en un article la vida quotidiana d’una família de St. Etienne, el conjunt de membres de la qual estava consumint productes Vivendi en tot moment (llegint revistes, bevent aigua, jugant a l’ordinador, buscant ocupació per Internet, traient el fem, escoltant música, anant al cine...) (Barlow i Clarke, 2002). És un cas exagerat, però fins fa poc, real. En aquests moments, Veolia és una modesta empresa multinacional deslligada de Vivendi que gestiona xarxes d’aigües potables en més de cinquanta països dels cinc continents del món. En alguns de pobres, com ara Níger o el Txad, té el 100% de la gestió de la minsa xarxa nacional d’aigües. En el cas d’Espanya, no és fàcil situar aquesta empresa en l’organigrama. L’esquema és el següent: la filial a Espanya és Aqualia que anteriorment s’anomenava SOGESUR. Aquesta es dedica a la gestió integrada municipal de l’aigua, però no al manteniment de depuradores i dessaladores. Aquesta activitat encara la porta a terme una filial de Vivendi. Aqualia fou filial de FCC-Medio Ambiente, que, a la seva volta, és filial de FCC, la gran constructora espanyola que, vora mitjan dècada de 1990, va ser venuda per Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 43 DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 43 50 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau Figura 7. Empreses que gestionen l’aigua al litoral murcià i multinacionals a les quals pertanyen. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. Figura 8. Empreses que gestionen l’aigua al litoral alicantí i multinacionals a les quals pertanyen. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 50 Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 51 Figura 9. Empreses que gestionen l’aigua al litoral valencià i a l’AMV, multinacionals a les quals pertanyen i situació l’any 1992. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 51 diversificada (figura 8) en empreses comarcals i municipals, però si investiguem un poquet més, el segon mapa mostra la realitat: el domini de nou de Suez-Agbar en la gestió directa o compartida de 19 dels 29 municipis estudiats. En un model territorial residencial extensiu en urbanitzacions, amb una gran demanda en estiu, la majoria dels municipis han optat per liberalitzar la gestió del recurs davant la incapacitat tècnica i econòmica d’assumir aquesta tasca de gestió del territori. Es donen casos com el de Xàbia, on participen fins a quatre empreses diferents des de la construcció de la dessaladora (RWE) fins a la gestió de la depuradora (Aqualia), passant per la gestió de l’aigua (el nord del terme el gestiona AMJASA pública municipal i el sud, Agbar). En el cas de la depuració, SEARSA, la filial d’Agbar, és la principal empresa en contractes de depuració, amb alguns de multimilionaris com el de Torrevieja, Altea o Benidorm. Hui en dia no queda cap municipi al litoral en què les cinc fases del cicle de l’aigua estiguen en mans públiques. b) Litoral de València i àrea metropolitana Un cop a la província de València, la complexitat en l’entramat de gestió continua sent prou elevat. En aquest mapa, s’hi ha integrat la informació referent a l’àrea metropolitana de València (delimitada en aquest cas segons els municipis que integren l’Entitat Metropolitana de Serveis Hídrics) i la resta de municipis del litoral. D’un total de deu empreses, incloses les públiques municipals, realment eixes estan en mans de dues: SAUR-Aguas de Valencia, que té gairebé el monopoli gràcies a operacions com ara la compra d’EGEVASA, i, en menor mesura, Agbar-Suez. Per mostrar la dinàmica del procés de liberalització del sector, s’ha inclòs un mapa de la situació de la gestió cap al 1992. Vegem el canvi substancial que hi ha hagut. En menys de quinze anys, catorze municipis han privatitzat la gestió de l’aigua i totes les que finalitzaven el contracte amb l’empresa, l’han renovat, de manera que hui només tres municipis mantenen una gestió pública del recurs. Quant a depuració, a banda de la important presència de la filial d’Agbar SEARSA, a tot l’AMV destaca l’UTE Societat d’Agricultors de la Vega i Depuración de Aguas del Mediterráneo, dues empreses que gestionen les EDAR més importants. El paper d’AVSA en la depuració hi és també destacat. c) El cas de Castelló A Castelló, com a zona on no hi ha tants conflictes d’interessos per l’aigua ni un pes tan decisiu del turisme de litoral (malgrat que això ha canviat últimament), encara no s’hi ha produït un gran desembarcament de multinacionals globals. Estem davant el cas de l’única província on, primerament, ja tots els serveis d’aigües municipals és privat, almenys al litoral i tret de les tres poblacions del sud, de les quals no en tenim informació, i on, segonament, existeix un monopoli per part d’una empresa de capital local: la castellonenca FACSA, que es dedica exclusivament a la distribució i al tractament d’aigües urbanes. És l’última empresa amb un capital 100% local que queda a tot l’arc mediterrani espanyol i que es concentra en aquesta província i a la de Terol. Per altra 52 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 52 banda, Vinaròs ens mostra, un cop més, un cas d’unió temporal de dues empreses íntimament relacionades: AVSA i SAUR. El cas català a) Tarragona Aquest és un dels pocs casos on no es pot parlar encara de monopolis per part d’una multinacional o d’una altra. En destaca de nou la forta presència de Suez-Agbar, en aquest cas amb la seva filial SOREA. Les altres dues empreses que en destaquen són Veolia, amb la concessió de Tortosa, i l’empresa COMSA, que té com a filial la Companyia d’Aigües de Catalunya, filial vinculada també amb SAUR, la qual gestiona l’aigua de municipis com ara l’Ametlla de Mar o Sant Carles de la Ràpita. No cal oblidar el gran impacte que ha tingut el minitransvasament de l’Ebre en aquestes terres. Aquest petit transvasament es va planificar per al subministrament d’algunes empreses petroquímiques del Camp de Tarragona, però amb el temps ha esdevingut una peça clau en el desenvolupament turístic d’aquesta comarca aprofitant la instal·lació de Port Aventura. Hui són més de quaranta els municipis proveïts per aquesta infraestructura, que és gestionada pel Consorci d’Aigües de Tarragona, format pels ajuntaments implicats. Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 53 Figura 10. Empreses que gestionen l’aigua al litoral de Castelló. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 53 b) Barcelona El cas de Barcelona i la RMB (s’hi han representat els municipis que són a l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient) constitueix el millor exemple d’un monopoli per part d’una sola multinacional: Agbar-Suez, que, en l’actualitat, gestiona la xarxa d’aigües potables del 73% dels municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona juntament amb els municipis litorals que s’exclouen, la resta es tracta de municipis gestionats per altres empreses públiques, privades o mixtes. Però el predomini d’Agbar s’estén també al negoci de la depuració, on, mitjançant la seva filial SEARSA i d’altres, manté un monopoli paregut. L’única empresa pública que roman en aquest camp és Depurbaix, del Ministeri de Medi Ambient. Fins i tot la gestió del sistema de clavegueram de Barcelona i alguns municipis de la primera corona ha sigut privatitzat i la gestió ha passat, com no podia ser d’altra manera, a una nova filial d’Agbar. c) Girona Amb el darrer cas, el de Girona, tornem a un model territorial litoral totalment basat en el turisme d’urbanitzacions i xalets disseminats. Això, unit a la difícil orografia de la Costa Brava i que es tracta de municipis generalment petits, fa molt difícil la gestió de les xarxes d’aigües potables. Es pot observar que una modalitat prou comuna és la gestió mixta, tant en el cas d’empreses participades per l’ajuntament i l’empresa privada, com casos en què una part 54 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau Figura 11. Empreses que gestionen l’aigua al litoral de Tarragona i grans empreses que hi ha al darrere. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 54 del municipi la gestiona l’ajuntament i l’altra una empresa. De nou, Veolia i Agbar-Suez són les empreses més representatives. Malgrat que es tracta d’una zona prou turística, encara hi ha quatre municipis amb una gestió pública de l’aigua. Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 55 Figura 12. Empreses que gestionen l’aigua al litoral de Barcelona i a l’AMB i grans empreses que hi ha al darrere. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. Figura 13. Empreses que gestionen l’aigua al litoral de Girona i grans empreses que hi ha al darrere. Font: elaboració pròpia a partir de webs d’ajuntaments i empreses. DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 55 Lògiques comunes i implicacions d’aquest procés globalitzador per al govern i planificació del territori a l’AME Mentre que en una empresa pública l’objectiu primordial és, o hauria de ser, el subministrament d’aigua de qualitat a tot el municipi o comarca, en una empresa privada l’objectiu primordial és fer benefici amb un servei bàsic. Això comporta moltes voltes polítiques de retall de costos que afecten els treballadors i fins i tot la qualitat de l’aigua i, per descomptat, apujada de les tarifes (recordem el cas de la guerra de l’aigua a Barcelona), a voltes sota l’argument que es tracta d’una políitica d’estalvi. Per a molts treballadors, la privatització va comportar acomiadaments, congelació de sous, anul·lació de la retribució per hores extres, retalls en les prestacions socials, introducció de treball temporal i augment de la jornada laboral (Public Citizen, 2005b i 2005c). Encara que a totes les empreses es ven una imatge d’entitat sostenible, oberta i preocupada pel medi ambient, la realitat sol ser ben bé al contrari. Moltes empreses són autèntiques societats secretes que no donen informació fàcilment sobre el seu procés de gestió, la qual cosa dificulta enormement qualsevol treball sobre el recurs, i que solen cometre algunes irregularitats ambientals. Mentre la multinacional RWE de gestió de l’aigua defèn obsessivament el seu «compromís seriós amb el medi ambient i el desenvolupament sostenible de cada membre de l’executiva de l’empresa» (RWE, 2006), en agost de 2004 era acusada d’haver contaminat el riu Tàmesi amb més de 600.000 m3d’aigua contaminada d’una depuradora (Public Citizen, 2005b; Harsono, 2005). En tenir la «gestió integrada» i com que l’ajuntament no pot o no vol supervisar el treball, en molts casos, hi ha una gran falta de transparència i de control, la qual cosa dóna lloc a pràctiques irregulars, com ara no depurar tota l’aigua per estalviar costos (Dénia), desfer-se dels fangs de la depuradora abocant-los a un bosc (Riba-roja de Túria), crear abocaments de residus sobre terrenys sense permís que contenen grans aqüífers (Olocau), (Del Romero, 2005), realitzar abocaments perillosos no detectats com el de mercuri a l’Ebre, etc. Un altre problema creixent de les empreses privades és que cada volta són menys especialitzades i petites i més globals i heterogènies. Això vol dir que les polítiques de l’aigua a un municipi cada volta es decideixen més lluny i per part de persones que cada volta tenen menys a vore amb el sector i a les quals només els interessa el benefici ràpid. L’entrada a borsa, on s’especula amb les empreses al casino global, comporta molta incertesa per a un sector que necessita estabilitat., un exemple clar és el d’ENRON o el de SAUR, que s’ha comprat bàsicament per especular. Es tracta d’empreses tan grans que no se sap ben bé on hi ha els seus límits. Una empresa com Veolia pot ser la mateixa que capte, potabilitze, subministre i depure l’aigua, però, a més, la que construïsca la planta depuradora, la que fabrique els filtres de la depuradora i les conduccions, la que reculla i tracte fem al municipi, la que edifique i promocione una urbanització junt a la platja o a un parc temàtic i un aparcament per a un centre comercial proper. Amb l’arribada d’empreses privades, però, també és cert 56 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 56 que ha millorat en molts municipis la gestió de l’aigua i s’ha reduït el nombre de fugues, i fins i tot per a determinats casos pot ser un bon sistema de gestió, però més per la ineficàcia de les administracions local i autonòmica en la gestió de l’aigua que no pas per les virtuts de la multinacional, que també pot ser ineficaç i cometre irregularitats. Tot això té unes implicacions clares en el govern i en la planificació del territori a l’AME. En la gestió sectorial de recursos clau com ara l’aigua, els ajuntaments i les diputacions cada dia hi tenen menys a dir quant a la gestió de l’aigua. L’ordenació del territori, malgrat tot el descrèdit dels governs, continua sent hui un patrimoni necessari i públic. Si parcel·les de govern tan importants com la gestió de l’aigua s’abandonen (en el sentit que se n’atorga la concessió a una empresa i l’ajuntament se’n despreocupa), si la gestió es mercantilitza, segons termes de Baker (Baker, 2001), difícilment els plans territorials promoguts per aquestes administracions tindran efecte, almenys si aquestes empreses privades no comparteixen responsabilitats en la gestió del territori i participen en l’elaboració de plans, més enllà del compliment del contracte de subministrament. La pregunta que deixem plantejada és: si cada dia la gestió de l’aigua és més d’empreses multinacionals amb interessos tant a Benidorm com a Buenos Aires, quina capacitat de maniobra li queda a l’Administració per resoldre als grans problemes de l’aigua que afecten l’AME? Per què eixa aposta tan ferma per a aquesta zona tan conflictiva? Com poden fer negoci si assumim que la mercaderia en qüestió, és a dir l’aigua, és tan escassa i tan difícil de gestionar i en aquest lloc se suposa que hi ha limitacions legals al lliure mercat de l’aigua? Quines implicacions pot tindre aquesta «invasió» d’empreses privades globals? A tall de conclusió En definitiva, després del repàs fet sobre l’oligopoli que s’ha configurat a l’AME per part d’algunes (poques) empreses i sobretot per la seva actuació ací com en altres escenaris, es vol exhortar que planificadors i tècnics reflexionen detingudament sobre a qui s’està cedint la gestió d’un recurs bàsic com és l’aigua. Hui hi ha municipis litorals on l’Estat pràcticament n’ha desaparegut. L’aigua, el fem, el manteniment de platges, la neteja de carrers..., tot és en mans d’empreses privades a les quals ningú no pot votar si ho fan malament. Fins i tot des d’una postura neoclàssica, no és positiu que l’incipient mercat de l’aigua estiga convertint-se en un oligopoli en lloc d’esdevenir un mercat realment lliure. Els problemes de la gestió actual del recurs haurien de ser inclosos en els debats sobre l’ordenació del territori en els quals les empreses d’aigua també haurien de figurar compartint externalitats, ja que, cada cop més, són més importants en l’ordenació del territori. En definitva, més control, més estudis i més cooperació entre administracions seria la clau per resoldre molts problemes de l’aigua. Un cas encara per explorar seria el de la gestió mancomunada o en consorcis. A banda de constituir un bon exercici per a la cooperació Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 57 DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 57 i la governança territorial, pot ser una alternativa per als monopolis actuals. Si de veritat es vol caminar cap a una nova cultura de l’aigua, cal realitzar una profunda revisió de les relacions entre Estat i capital privat. Bibliografia i fonts d’informació AA.DD. (2005). Por un modelo público de agua: Triunfos, luchas y sueños. Barcelona: El Viejo Topo. AGUILERA, F. (1999). «Hacia una nueva economía del agua: cuestiones fundamentales». A: ARROJO, P.; MARTÍNEZ GIL, F. J. (coords.). El agua a debate desde la universidad: Hacia una nueva cultura del agua. Saragossa: Institución Fernando el Católico, p. 49-65. ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA (2003). El territori metropolità de Barcelona. Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 175 p. ARROJO, P. (2003). El Plan Hidrológico Nacional: Una cita frustrada con la historia. Barcelona: RBA e Integral. 140 p. BAKKER, K. (2001). «From state to market? Water mercantilización in Spain». Environment and Planning A, 34, p. 767-790. BAURLOW, M.; CLARKE, T. (2003). Oro Azul: Las multinacionales y el robo organizado de agua en el mundo. Edicions Paidos Ibérica. 416 p. ROMERO RENAU, L. del (2005). L’aigua al Camp del Túria: El flux d’aigua des d’una perspectiva sistèmica. València: Institut d’Estudis Comarcals del Camp del Túria (València), 120 p. FUNDACIÓN POR UNA NUEVA CULTURA DEL AGUA (2005). «Declaración Europea por una Nueva Cultura del Agua». Recurs en línia: <www.unizar.es/fnca/euwater>. GANDY, M. (2004). «Water, modernity and emancipatory urbanism». A: LEES, L. (ed.). The emancipatory city? Paradoxes and possibilities. Londres: Sage, p. 178-191. HARSONO, A. (2005). «From the Thames to the ciliwung». Article en línia: <http://www.waterjustice.org/?mi=1&res_id=108>. HAUGHTON, G. (2001). «Market making: internasionalisation and global water markets». Environmental Planning, 4, p. 791-807. MINISTERI DE MEDI AMBIENT (2001). Plan Hidrológico Nacional. Volumen de Análisis Ambientales. Madrid. 266 p. OBSERVATORIO DE MULTINACIONALES EN LATINOAMÉRICA (2005). Informe AGBAR. Recurs en línia: <http://www.omal.info/www/todoextendido.php3?id_mot=58>. PUBLIC CITIZEN (2005a). Veolia-Vivendi corporate profile. Recurs electrònic: <http://www.citizen.org/cmep/Water/general/majorwater/veolia/>. — (2005b). RWE. Thames Water/American Water Corporate Profile. Recurs electrònic: <http://www.citizen.org/cmep/Water/general/majorwater/rwe/>. — (2005c). Suez-United Water Corporate Profile. Recurs electrònic: <http://www.citi zen.org/cmep/Water/general/majorwater/suez/>. — (2005d). Saur Corporate Profile. Recurs electrònic: <http://www.citizen.org/ cmep/Water/general/majorwater/saur/>. SAURÍ, D. (2003). «El transvasament de l’Ebre: Recursos hídrics, identitat i equilibri territorial». A: NEL·LO, O. (ed.). Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries, p. 252-273. SWYNGEDOUW, E. (2004). «Hybrid Waters: on water, nature and society». A: Social Power and the urbanization of water. Oxford University Press, p. 7-26. 58 Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 Luis del Romero Renau DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 58 WORSTER, D. (1994). «Water as a tool of empire». A: An unsettled country: Changing landscapes of the American West. Albuquerque, NM: University of New Mexico Press, p. 31-53. ZIEGLER, J. (2002). Los nuevos amos del mundo. Barcelona: Destinolibro. Pàgines web consultades ACUSUR: <www.mma.es>. Agència Catalana de l’Aigua: <http://mediambient.gencat.net/aca/ca//aiguamedi/inici.jsp>. Aguas de Barcelona: <www.agbar.es>. Aguas de Valencia: <www.aguasdevalencia.es>. Aqualia: <www.aqualia.es>. EGEVASA: <www.egevasa.es>. El Mundo: hemeroteca: <http://ariadna.elmundo.es>. Fomento Agrícola Castellonense: <www.facsa.es>. Fomento de Construcciones y Contratas: <www.fcc.es>. Hidra: <www.hidra.es>. INE (2002): Censo nacional de población y viviendas de 2001: Resultados detallados. Madrid. Recurs electrònic: <www.ine.es>. La Vanguardia:<www.lavanguardia.es>. Las Provincias: <www.lasprovincias.es>. Levante. El Mercantil Valenciano: <www.levante-emv.es>. SOREA: <www.sorea.es>. Observatorio de Multinacionales en Latinoamérica (2005): Informe AGBAR. RWE AG: <http://www.rwe.com>. Suez Environment: <http://www.suez.com/?f=1>. Transnational Institute: <www.tni.org>. Transnationale: <www.transnationale.org>. Vivendi Universal: <http://www.vivendiuniversal.com/vu/en/home/index.cfm?f=true>. Water Justice: <www.waterjustice.org>. Privatització de la gestió de l’aigua i govern al mediterrani espanyol Doc. Anàl. Geogr. 48, 2006 59 DAG 48 001-230 3/7/07 12:50 Página 59