Sistemes electorals

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques Vol. 16, núm. 2, 2001. Pàg. 7–30 Sistemes electorals Aureli Alabert 1 Introducció La democràcia parlamentària està basada en l’elecció justa d’un nombre petit d’individus (diputats) per representar un nombre molt més gran de ciutadans. És una idea senzilla, llevat d’un detall: Què vol dir justa? En el nostre país, els candidats a diputat es presenten a les eleccions agrupats en les anomenades candidatures ollistes, que poden ser presentades per partits polítics o per coalicions de partits. Cada elector vota una de les llistes. A partir del nombre de vots obtinguts, cada llista rep una certa quantitat d’escons. La pregunta és, doncs, com determinar, a partir del nombre de vots que rep cada llista, la quantitat d’escons que li corresponen. El sistema que s’utilitza a les eleccions al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats espanyol es coneix com a llei de d’Hondt, i els càlculs que requereix són molt fàcils de fer. A l’apartat 2 repassem aquest sistema, juntament amb altres dos mètodes similars que porten a resultats lleugerament diferents. Sovint es culpabilitza la llei de d’Hondt de la sobrerepresentació parlamentària d’alguns partits i la subrepresentació d’altres respecte de la proporció de vots obtinguts. A l’apartat 3 veurem que les veritables causes de la desproporcionalitat són unes altres. A l’apartat 4 examinarem algunes propietats que semblen desitjables en tot sistema electoral. Veurem que no és fàcil dissenyar un sistema electoral que estigui lliure de tota crítica. Els apartats 5 i 6 estan dedicats a un repàs històric de la creació i les característiques dels sistemes electorals actuals a Espanya i a les seves comunitats autònomes, i a possibles reformes que s’han proposat. Aquest article està ple de sigles de partits polítics i d’altres. A l’apartat 7 trobareu una llista de totes les sigles que apareixen. 8Aureli Alabert 2 Sistemes proporcionals Il.lustrarem la llei de d’Hondt prenent com a exemple els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d’octubre de 1999 a la circumscripció de Lleida, on calia escollir 15 diputats. Fem una taula (vegeu la taula 1) amb una fila per a cada candidatura, i posem a la primera columna el nombre de vots vque ha obtingut cadascuna. La llista amb més vots (CiU) rep el primer escó. Hi fem una marca, i posem a la segona columna el nombre de vots dividit per 2. v v/2 CiU •91.199 45.600 PSC-CC-IC-V 55.963 ERC 22.011 PP 15.121 Taula 1 Entre tots els números de la taula que no estan marcats, escollim el més gran. La candidatura corresponent rep el segon escó. En aquest cas, és la coalició PSC-CC-IC-V. Marquem el número i posem també a la columna següent aquest número dividit per 2. El següent número més alt sense marcar és altre cop el de CiU, que rep el tercer escó. Ara posem a la tercera columna el nombre de vots dividit per 3. El procediment continua fins que s’han esgotat els 15 escons. A cada columna cal dividir els vots per 1,2,3,4,... A la taula 2 es recullen els resultats amb els escons eassignats finalment a cada candidatura: v v/2v/3v/4v/5v/6v/7v/8v/9e CiU •91.199 •45.600 •30.400 •22.800 •18.240 •15.200 •13.028 •11.400 10.133 8 PSC-CC-IC-V •55.963 •27.982 •18.654 •13.991 •11.193 5 ERC •22.011 11.006 1 PP •15.121 7.561 1 Taula 2 La llei de d’Hondt és un algorisme; és a dir, és un procediment que mena a la resolució d’un cert problema matemàtic. Ens demanem, doncs: •Quin problema matemàtic resol la llei de d’Hondt? •És aquest problema matemàtic un bon model de «repartiment just» d’escons? En principi, el que voldríem d’un sistema electoral proporcional és que la proporció d’escons de cada llista fos igual a la proporció de vots que ha obtingut. Vegeu a la taula 2 que ERC, per exemple, ha rebut 22.011 vots sobre un total de 184.294. Per conservar aquesta proporció, la quota d’escons que li correspon seria q=1,79. Sistemes electorals 9 El mateix càlcul per a les altres llistes ens dóna quotes de 7,42, 4,55 i 1,23. Donat que no podem assignar fraccions d’escó, hem de trobar una manera d’aproximar aquests valors de qper nombres enters. Examinarem tres possibilitats, entre les moltes que hi ha. Suposem que hi ha ncandidatures. Denotem per vi,i=1,...,n la quantitat de vots aconseguits per la candidatura i. Si li assignem una quantitat ei(entera) d’escons, aleshores el quocient vi/eiés el preu, en vots, de cada escó obtingut per i. La llista més afavorida és aquella que obté el preu mini=1,...,n vi/ei. Aquest mínim sempre està acotat superiorment per V/E, on Vés el nombre total de vots emesos i Eés el nombre total d’escons a repartir. Per tant, si escollim els eide manera que el preu mínim sigui el màxim possible, estem uniformitzant el preu per escó de totes les candidatures. En definitiva, obtenim el problema matemàtic de trobar les nquantitats e1,...,en, enteres positives i de suma E, per a les quals s’obté el max min i=1,...,n vi ei .(1) Aquest problema d’optimització pertany a la classe de problemes anomenats de programació entera, que són en general molt difícils. Afortunadament, però, en aquest cas hi ha un algorisme molt eficient per resoldre’l. Es tracta precisament de la llei de d’Hondt. Això respon a la primera pregunta que formulàvem. 1 Teorema La llei de d’Hondt és un algorisme per resoldre el problema (1). Demostració: Sigui (e∗ 1,...,e∗ n)l’assignació d’escons òptima obtinguda mitjançant la llei de d’Hondt. Sigui (e1,...,en)una altra assignació que satisfà les restriccions i amb millor valor de la funció objectiu. Existirà una candidatura jtal que min i vi ei >min i vi e∗ i =vj ej . D’aquí es dedueix que vj ej>vj e∗ j, i per tant e∗ j> ej. Com que el nombre total d’escons està fixat, existirà també una candidatura ktal que e∗ k< ek, és a dir, ek≥e∗ k+1. D’altra banda, la relació següent és òbvia a partir de l’algorisme de la llei de d’Hondt: min i vi e∗ i ≥max i vi e∗ i+1. En efecte, en cas contrari l’últim escó assignat hauria d’haver anat a una altra candidatura. En definitiva, obtenim vj e∗ j =min i vi e∗ i ≥max i vi e∗ i+1≥vk e∗ k+1≥vk ek ≥min i vi ei >vj e∗ j , que és absurd.  10 Aureli Alabert Com acabem de veure, el model matemàtic de justícia electoral que hi ha darrera de la llei de d’Hondt pretén uniformitzar els preus per escó a l’alça. També podem uniformitzar a la baixa: la llista menys afavorida és aquella que paga el preu maxi=1,...,n vi/ei. Escollirem aleshores els eide forma que aquest preu sigui el mínim possible. S’obté el problema min max i=1,...,n vi ei . Aquest problema també té un algorisme de resolució eficient, similar al de la llei de d’Hondt. Només cal canviar els divisors de cada columna, que eren 1,2,3,4,... per la seqüència 0,1,2,3,.... L’algorisme s’anomena llei d’Adams odels divisors més petits. En el nostre exemple de Lleida obtindríem la taula 3, on el resultat de la divisió per 0 el representem amb el símbol ∞, que cal interpretar en el sentit que totes les llistes reben un primer escó abans que cap altra en rebi el segon. v/0v/1v/2v/3v/4v/5v/6v/7e CiU •∞•91.199 •45.600 •30.400 •22.800 •18.240 •15.200 13.028 7 PSC-CC-IC-V •∞•55.963 •27.982 •18.654 13.991 4 ERC •∞•22.011 11.006 2 PP •∞•15.121 2 Taula 3 Considerarem finalment el model següent: Si Eés el nombre total d’escons iVel nombre total de vots, és lògic demanar que cada elector tingui un poder d’influència sobre aproximadament E/V escons. Si vota la llista i, el seu poder d’influència ha estat realment de ei/vi, puix que eiés el nombre d’escons assignats a la llista i. Les diferències ei vi−E Ves poden interpretar com una desviació de l’assignació ideal deguda a circumstàncies aleatòries. Una mesura habitual d’aquestes desviacions és l’error quadràtic. Si volem que aquest error quadràtic sigui mínim, haurem de trobar l’assignació e1,...,enque fa min n X i=1 viei vi −E V2 . Aquest model està en certa manera a mig camí entre el corresponent a la llei de d’Hondt i el que dóna lloc a la llei d’Adams, en el sentit que també és resoluble mitjançant una seqüència de divisors, que en aquest cas és 1 2,1,3 2,2,5 2,... (equivalentment, es pot usar la seqüència 1,3,5,7,. . . , que dóna el mateix resultat). L’algorisme es coneix com a llei de Sainte-Laguë. L’assignació d’escons resultant a Lleida ve donada a la taula 4. Observem que els resultats dels tres models matemàtics de justícia electoral que hem presentat són diferents. Nogensmenys, tots tres estan ben motivats en termes d’una funció objectiu que cal minimitzar o maximitzar i que Sistemes electorals 11 representa una mesura de desproporcionalitat respecte a la quota. La conclusió és que no es pot parlar d’una única manera justa d’assignar escons. L’elecció del criteri a emprar és arbitrària. v v/3v/5v/7v/9v/11 v/13 v/15 e CiU •91.199 •30.400 •18.240 •13.028 •10.133 •8.291 •7.015 6.080 7 PSC-CC-IC-V •55.963 •18.654 •11.193 •7.995 •6.218 5 ERC •22.011 •7.337 4.402 2 PP •15.121 7.561 1 Taula 4 El lector pot dissenyar fàcilment altres mètodes a partir dels anteriors; de fet, se’n poden assajar infinits com a variants de les regles de divisors que hem vist aquí. Una definició general seria la següent (Balinski i Ramírez [1]): 2 Definició Sigui d:N→R+una funció estrictament creixent tal que d(k) ∈[k, k +1[, ∀ko bé d(k) ∈]k, k +1], ∀k . El mètode de divisors associat a dés l’algorisme d’assignació d’escons descrit anteriorment, usant la successió de divisors {d(k)}k≥0. Així, d’Hondt, Sainte-Laguë i Adams corresponen a d(k) =k+1, d(k) =k+1 2, d(k) =k, respectivament. Són possibles també altres criteris molt raonables de repartiment proporcional, i que no són resolubles mitjançant seqüències de divisors. La llei de d’Hondt deu el seu nom al jurista belga Victor d’Hondt, que el proposà el 1878, tot i que ja havia estat inventat anteriorment pel nord-americà Thomas Jefferson. S’utilitza, a més de Catalunya, a Espanya, Portugal i Finlàndia, entre altres. A. Sainte-Laguë publicà el seu mètode el 1910, i és conegut als Estats Units d’Amèrica com a llei de Webster. S’utilitza actualment, en forma pura, a Nova Zelanda i, amb certes modificacions, a molts altres llocs. La llei d’Adams està en desús. circumscripció electors quota escons Barcelona 2.376.050 102,35 85 Tarragona 284.221 12,24 18 Girona 283.346 12,21 17 Lleida 190.309 8,20 15 Totals: 3.133.926 135 135 Taula 5 12 Aureli Alabert 3 La desproporcionalitat dels sistemes proporcionals Si bé els tres models vistos donen resultats diferents, és clar que les diferències són petites. Hi ha dos factors més del disseny d’un sistema electoral que solen tenir una influència més gran en la desproporció entre vots i escons que de vegades s’observa. El primer d’aquests factors és la divisió en circumscripcions; el segon és el llindar inferior. La divisió en circumscripcions pretén que els futurs diputats representin també un territori, a més d’electors concrets. Si comparem la proporció d’electors a cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes amb el nombre de diputats que escullen, veiem en la taula 5 que la circumscripció de Barcelona està subrepresentada en benefici de les altres tres. El terme quota vol dir aquí els escons teòrics que correspondrien a cada circumscripció si mantinguéssim la proporcionalitat estricta amb la població d’electors que contenen. Determinar aquesta assignació és un problema completament anàleg al de repartir escons entre candidatures. Per exemple, a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol, cada circumscripció (província) rep 2 escons inicials (només 1 per a Ceuta i Melilla, que constitueixen circumscripcions a part) i la resta es reparteix seguint un algorisme anomenat llei de les restes més grans. Aquest mètode consisteix a arrodonir a l’enter superior les quotes que tenen una part decimal més gran, les necessàries per completar la cambra. Correspon al problema de minimitzar la funció n X i=1 ei−qp i, amb qualsevol p≥1, on qiés la quota de la circumscripció i. El segon factor que hem esmentat, el llindar inferior, estableix que una candidatura que no obtingui almenys el 3 % dels vots en una circumscripció és automàticament eliminada, i els seus vots es perden. La justificació política d’aquesta norma és evitar que hi hagi una excessiva quantitat de partits amb representació. En el nostre exemple de Lleida, hem descartat ja d’entrada les set llistes que no van arribar al llindar. De fet, en aquest cas concret, tampoc sense llindar no haurien obtingut representació. En efecte, la cinquena llista en nombre de vots, EV-CEC, n’obtingué 1.232, que, com es comprova a la taula 2, és insuficient per a obtenir l’últim escó. Examinarem la influència de la divisió en circumscripcions i del llindar inferior comparant les lleis de d’Hondt (H), Sainte-Laguë (S), Adams (A) i restes més grans (R), aplicades amb circumscripció única i sense llindar inferior, amb els resultats oficials (Of.) (vegeu la taula 6). Sistemes electorals 13 llista vots %quota Of. H S A R CiU 1.178.420 37,70 51,37 56 53 52 46 52 PSC-CIPC 948.202 30,33 41,33 36 42 42 37 41 PSC-CC-IC-V 235.097 7,52 10,25 16 10 10 9 10 PP 297.265 9,51 12,96 12 13 13 12 13 ERC 271.173 8,67 11,82 12 12 12 11 12 IC-V 78.441 2,51 3,42 33334 EUiA 44.454 1,42 1,94 01222 EV-CEC 22.797 0,73 0,99 01111 EV-AV 8.254 0,26 0,36 00010 POSI 2.784 0,09 0,12 00010 EC 1.774 0,06 0,08 00010 PHC 1.327 0,04 0,06 00010 FE-JONS 1.281 0,04 0,06 00010 UC-CDS 1.161 0,04 0,05 00010 PLN 1.029 0,03 0,04 00010 UNIC-FIC 881 0.03 0,04 00010 TPR 833 0.03 0,04 00010 PE 799 0.03 0,03 00010 LI(LIT-CI) 485 0,02 0,02 00010 UFD 447 0,01 0,02 00010 CAM 110 0,00 0,00 00010 PDEP 108 0,00 0,00 00010 Taula 6 77 79 82 86 89 93 96 llista Of. H Of. H Of. H Of. H Of. H Of. H Of. H AP/PP 16 32 9 22 105 97 105 99 107 97 141 129 156 142 PSOE 118 114 121 117 202 178 184 167 175 150 159 143 141 137 PCE/IU 20 36 23 41 4 14 7 16 17 34 18 35 21 38 UCD/CDS 165 134 168 134 13 34 19 34 14 29 - 6 - - CiU 11 10 8 10 12 13 18 19 18 19 17 18 16 16 ERC - - 1 2 1 2 - - - - 1 2 1 2 PNV 8 6 7 5 8 7 6 5 5 4 5 4 5 4 HB - - 3 3 2 3 5 4 4 3 2 3 2 2 EE 1 1 1 1 1 1 2 2 2 1 - - - - EA - - - - - - - - 2 2 1 1 1 1 PSA/PA 1 - 5 6 - - - - 2 3 - 1 - 1 PAR - - 1 - - - 1 1 1 1 1 2 - - UPC/AIC/CC - - 1 1 - - 1 1 1 1 4 3 4 3 BNG - - - - - - - - - - - 1 2 3 CG - - - - - - 1 1 - - - 1 - - UV - - - - - - 1 1 2 2 1 1 1 1 UPN - - 1 - - - - - - - - - - - PSP 6 17 - - - - - - - - - - - - UN - - 1 8 - 2 - - - - - - - - ARM - - - - - - - - - 4 - - - - Altres 4 - - - 2 - - - - - - - - - Taula 7 14 Aureli Alabert Prenent per exemple l’assignació de la llei de d’Hondt (columna H), veiem que la candidatura més beneficiada, respecte a la seva quota, és CiU (1,63 escons per sobre). La més perjudicada és EUiA (0,94 escons per sota). De fet, aquestes dues coalicions es disputen l’últim escó en joc. Si 15 vots de CiU passessin a ser d’EUiA, l’escó canviaria de mans. D’altra banda, si les dues coalicions formades al voltant del PSC presentessin una única candidatura, com fora natural en aquesta situació, obtindrien un escó més (53), en perjudici de CiU (52) i sense afectar la resta de llistes. Passant al cas espanyol, reproduirem les simulacions presentades per Pallarés [11], que compara els resultats oficials amb els que resultarien de la llei de d’Hondt amb circumscripció única i sense llindar inferior, per a totes les eleccions espanyoles des de 1977 a 1996. L’efecte de la divisió en circumscripcions és aquí més espectacular, a causa de la proliferació de circumscripcions petites (vegeu la taula 7). És temptador fer una mica de ficció al voltant de la taula 7. Què hauria passat si el sistema electoral espanyol fos realment proporcional? Per exemple, el corró UCD+AP de les dues primeres legislatures no hauria existit; però tampoc no s’hauria pogut formar una majoria absoluta amb partits d’esquerres, i els nacionalistes haurien estat decisius. La victòria en solitari del PSOE el 1982 es mantindria; però no les de 1986 i 1989. Per formar govern el 1993, llista vots %quota Of. H S R PP 10.321.178 45,24 158,34 183 165 160 158 PSOE 7.918.752 34,71 121,48 125 127 123 122 CiU 970.421 4,25 14,89 15 15 15 15 IU-EUiA 1.263.043 5,54 19,37 8 20 20 20 PNV 353.953 1,55 5,43 7 5 6 6 CC 248.261 1,09 3,81 4 3 4 4 BNG 306.268 1,34 4,70 3 4 5 5 PA 206.255 0,90 3,16 1 3 3 3 ERC 194.715 0,85 2,99 1 3 3 3 IC-V 119.290 0,52 1,83 1 1 2 2 EA 100.742 0,44 1,55 1 1 2 1 CA 75.356 0,33 1,16 1 1 1 1 GIL 72.162 0,32 1,11 0 1 1 1 V 70.906 0,31 1,08 0 1 1 1 BNV-V-VC 58.551 0,26 0,90 0 0 1 1 UV 57.830 0,25 0,89 0 0 1 1 UPL 41.690 0,18 0,63 0 0 1 1 PAr 38.883 0,17 0,60 0 0 1 1 UC-CDS 23.576 0,10 0,36 0 0 0 1 PSM-EN 23.482 0,10 0,36 0 0 0 1 V-E 22.220 0,10 0,34 0 0 0 1 Taula 8 Sistemes electorals 15 el PSOE s’hauria vist possiblement forçat a buscar l’acord amb IU, o bé amb pràcticament tots els grups nacionalistes a la vegada, ja que el simple acord amb CiU no hauria proporcionat la majoria absoluta. La majoria PP+CiU del 1996 tampoc no hauria existit; de fet, sembla que l’estabilitat governamental només s’hauria aconseguit amb l’acord PSOE+IU altre cop! CiU recuperaria el protagonisme parlamentari després de les eleccions de març del 2000, com es veu a la taula 8. Hi comparem els resultats oficials i l’aplicació pura (una sola circumscripció i sense llindar inferior) de les lleis de d’Hondt (H), de SainteLaguë (S) i de les restes més grans (R). Deixem de banda aquí la llei d’Adams, que donaria un resultat previsiblement ridícul, si es té en compte que es van presentar un total de 96 candidatures, de les quals 24 van obtenir menys de 1.000 vots. A la taula 7 només hi representem aquelles candidatures que obtindrien escons amb algun dels mètodes. Les quotes, naturalment, estan calculades tenint en compte el total de vots a candidatures, que fou de 22.814.467 vots. Els resultats complets poden consultar-se al BOE de 4 d’abril de 2000. 4 El sistema proporcional perfecte Acabem de veure que els sistemes electorals proporcionals es poden pensar com a algorismes que resolen problemes d’optimització. No hi ha manera raonable de comparar-los entre si en termes de justícia, puix que tots són el mètode ideal quan s’utilitza la seva pròpia funció objectiu com a mesura d’injustícia. Hi ha una certa quantitat de literatura sobre la bondat relativa d’uns mètodes sobre altres, en termes de mesures de desproporcionalitat ad hoc, però això no té gaire sentit. Una idea més interessant és mirar de classificar els sistemes en bons i dolents, fixant-nos en unes propietats bàsiques (axiomes) que tot bon sistema electoral hauria de satisfer. El mètode axiomàtic permet de vegades en matemàtiques individualitzar un sol objecte que satisfà tota la llista d’axiomes. Si això donés resultat en el nostre cas, podríem estar temptats de dir que hem trobat el sistema electoral perfecte. Malauradament, l’elecció dels axiomes no deixa de ser arbitrària. El mèrit que sí que cal reconèixer al mètode axiomàtic és que queden ben a la vista de bon principi totes les propietats que volem obtenir, cosa que no passa amb el punt de vista d’optimització d’una funció. Vegem un exemple d’axiomàtica. Ens restringim aquí a la fórmula electoral en si, com si tractéssim amb una sola circumscripció i sense llindar inferior. Denotem, com abans, viieiel nombre de vots i el nombre d’escons de la candidatura i, respectivament, mentre que ViEseran el total de vots i d’escons. Considerem els tres axiomes següents: 1. Monotonia respecte als vots: vi≤vj⇒ei≤ej. 2. Principi de la majoria absoluta: vi> V/2aei> E/2. 3. Superadditivitat: si i∪jés la coalició en una sola candidatura de les candidatures iij, aleshores ei∪j≥ei+ej. 22 Aureli Alabert llibertat, n’ha resultat una certa varietat de sistemes. Veurem tot seguit unes quantes particularitats dels sistemes electorals autonòmics (es poden trobar molts més detalls en J. Oliver [10]). Nombre total de diputats: El nombre de diputats de cadascuna de les cambres autonòmiques no segueix cap criteri especial. La cambra més gran és la de Catalunya (135 diputats); la més petita correspon a la Rioja (33 diputats). A Madrid, hi ha un diputat per cada 50.000 habitants. Això va resultar en una cambra de 102 diputats a les eleccions del 1999. La cambra de Castella i Lleó també és de mida variable, ja que cada circumscripció té tres diputats inicials, més un per cada 45.000 habitants o fracció de més de 22.500 habitants. Circumscripcions: En totes les comunitats autònomes que contenen més d’una província s’ha adoptat la mateixa província com a circumscripció electoral (Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia, País Basc i País Valencià). Amb circumscripció única trobem Cantàbria, Madrid, Navarra i la Rioja. Amb diverses circumscripcions malgrat contenir una sola província hi ha Astúries (3) i Múrcia (5). A part, a les Illes Balears i a Canàries s’han establert circumscripcions basades en illes, 4 a les primeres i 7 a les segones. Assignació d’escons a circumscripcions: Algunes comunitats amb ccircumscripcions assignen un mínim mde diputats a cada circumscripció, i la resta r la distribueixen amb algun criteri de proporcionalitat a la població. Denotant aquest sistema com m×c+r, obtenim: Andalusia (8×8+45), Aragó (13×3+28), Astúries (2 ×3+39), Extremadura (20 ×2+25), Galícia (10 ×4+35), Múrcia (1×3+42) i País Valencià (20×3+29). A més, Aragó i País Valencià estableixen una correcció que posa un límit a la desproporcionalitat de l’assignació. Castella i Lleó pertany també a aquest grup, però, com hem esmentat més amunt, el nombre total de diputats a repartir és variable. Altres comunitats tenen fixat el nombre de diputats per circumscripció, independentment del seu cens actual. Són: Illes Balears, Canàries, Castellala Manxa i País Basc. Crida l’atenció el cas del País Basc, amb 25 diputats per província, tot i que Biscaia té al voltant del 55 % de la població de la comunitat, i Àlaba el 12 %. L’assignació a Castella-la Manxa també es força desproporcional. Llindar inferior: Estableixen un llindar inferior del 3 % sobre els vots vàlids a cada circumscripció Andalusia, Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Navarra. El llindar és del 5 % a les Illes Balears, Cantàbria, Galícia, la Rioja, Madrid i País Basc. Extremadura estipula un 5 % a la circumscripció o bé un 5 % en el total de la comunitat. Múrcia i País Valencià exigeixen un 5 % en el total. El cas més extrem de duresa és el canari, en què obté representació parlamentària una coalició si és la més votada a la circumscripció, o bé si obté un 6 % dels vots vàlids a la comunitat o un 30 % a la circumscripció. Aquest sistema és fruit d’una reforma de l’any 1996, sota la qual només s’han celebrat les últimes eleccions (1999). Llei electoral a cada circumscripció: Llei de d’Hondt, sense excepció, sobre llistes completes, tancades i bloquejades. Sistemes electorals 23 5.3 Catalunya Catalunya? Catalunya no té llei electoral! La distribució d’escons a les circumscripcions catalanes que hem vist a la taula 5 està estipulada en la transitòria quarta, 2 de l’Estatut d’Autonomia. A part d’això, ens regim completament per la LOREG, com a legislació supletòria, puix que el Parlament no ha legislat mai sobre la matèria. La Llei electoral, juntament amb la Llei d’ordenació del territori és, possiblement, el tema pendent més important que té el Parlament català actualment. 6 Propostes de reforma S’han d’aprovar les lleis complementàries de L’Estatut orgànic, com el referèndum i la llei electoral. Respecte d’aquesta, tal volta serà necessària una major reflexió per tal de tornar a repassar els criteris establerts i ja expressats sobre el procediment més convenient i democràtic perquè tota la gamma de les representacions polítiques solvents pugui ésser traduïda dintre de la realitat parlamentària i política. — President Lluís Companys (Sessió Extraordinària del Parlament de Catalunya de 5 de gener de 1934) [5]. El procediment electoral a què es referia el president Companys era de tipus majoritari. Però no hi va haver temps de fer cap reforma; el president fou empresonat arran de la proclamació de l’Estat català el 6 d’octubre de 1934. A la primera intervenció de Companys després de les eleccions generals del febrer de 1936, un cop recuperada la presidència i amb l’Estatut restablert, afirmava altre cop que la llei electoral seria elaborada amb urgència: Dies passats, quan vaig obrir les consultes per a la formació d’aquest Govern, moltes minories, o representants polítics de forces de dreta i de forces d’esquerra, varen coincidir en la necessitat d’aprovar tan aviat com es pugui la llei electoral. Tenen raó. La llei electoral constava en el conjunt del programa que vaig establir jo el primer dia que, presidint el Govern, vaig comparèixer davant del Parlament. Tenen raó. La llei electoral està ja dictaminada, però, i a punt de discutir, i es discutirà immediatament. — President Lluís Companys (Sessió del Parlament de Catalunya de 28 de maig de 1936) [6]. No hi hagué temps tampoc. En el pròleg al llibre de Rovira i Virgili [12] (reedició de 1977), l’advocat Jordi Sobrequés acaba dient: «Quan el Parlament de Catalunya, reinstaurada la Generalitat, pugui reunir-se de nou, podrà, en aquesta matèria com en tantes altres “discutir immediatament” sobre uns projectes, ajornats, tan sols durant uns quants anys. . . ». No hi ha hagut temps o oportunitat política. El 24 Aureli Alabert Parlament català no ha promulgat cap llei electoral, i és l’única comunitat autònoma espanyola que no ho ha fet. Per tant, en el cas català no podem parlar pròpiament de reformes, sinó de la primera elaboració. 6.1 Espanya Pel que fa al sistema electoral espanyol actual, no es pot pas dir que hi hagi hagut des de la seva instauració gaire propostes formals de reforma per part de cap partit, especialment després de la promulgació de la LOREG, i tampoc no hi ha hagut pressió social en aquest sentit. Les crítiques i les propostes de reforma dels elements essencials del sistema electoral s’han restringit exclusivament a l’àmbit acadèmic. Totes les crítiques parteixen del fet que la CE parla d’un sistema proporcional, però a la pràctica la desviació de la proporcionalitat és considerable, i el sistema es comporta amb característiques que la teoria identifica com a pertanyents als sistemes majoritaris. Com ja hem esmentat, la causa principal de desproporcionalitat és la divisió en moltes circumscripcions electorals de mida petita en general (amb una mitjana de 6,74 escons per circumscripció), que a més disposen d’un mínim de dos escons assignats d’ofici. En segon terme, però força lluny de l’anterior, hi ha el llindar inferior del 3 %, que en la situació actual només influeix en les grans circunscripcions, és a dir, Madrid i Barcelona. Per últim, la llei de d’Hondt, que dins dels mètodes de divisors és la que més afavoreix els partits grans, té en principi una influència marginal, però, com hem vist a la taula 8, té l’efecte d’eliminar alguns partits petits i donar els seus escons als dos més grans. Aquesta desproporcionalitat provocada pel sistema electoral és per ella mateixa perjudicial per a alguns partits. Però, a més, té uns efectes psicològics gens negligibles. Molta gent ha deixat de votar la ideologia en la qual realment creu, per passar al vot útil oestratègic. Ho demostren clarament les dades publicades en [9], que resumeixen diverses enquestes postelectorals en què es demana als electors quin és el partit al qual se senten més pròxims i quin partit han votat. Així, s’observa que entre els simpatitzants del PCE només un 56 % el van votar l’any 1982, un 33 % el 1986 i un 40 % el 1989. Encara més espectacular és el cas del CDS, que va rebre, en les mateixes eleccions, només el 28 %, el 32 % i el 29 % dels vots dels seus simpatitzants, respectivament. No sols això, sinó que aquests percentatges són desiguals quan es comparen entre circumscripcions: a les eleccions del 1982, el 61 % dels simpatitzants del PCE el van votar en les circumscripcions de més de sis diputats; però només el 33 % en les circumscripcions de cinc diputats, i un 6 % en les circumscripcions de tres o quatre diputats. Vist això, no és estrany que se senti parlar tant de vot útil a les campanyes electorals o que s’encunyin termes que sonen ridículs en un sistema de partits plural, com el de «cap de l’oposició» o «govern a l’ombra». Sistemes electorals 25 Des d’un punt de vista col.lectiu, la desproporcionalitat desincentiva fortament la creació de nous partits, i contribueix a l’empobriment de la pluralitat de pensament en general. Passem a concretar algunes propostes de reforma del sistema electoral espanyol que es poden trobar a la literatura. La majoria tenen com a objectiu l’augment de la proporcionalitat sense haver d’esmenar la CE. Per reformar la Constitució cal el vot afirmatiu de dos terços del Congrés i majoria absoluta al Senat. La LOREG, que és una llei orgànica, necessita per a la seva eventual reforma l’acord de la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, en votació final sobre el conjunt del projecte. •Mida de la cambra: L’augment de la mida de la cambra milloraria la proporcionalitat, puix que la majoria de circumscripcions augmentarien de mida. Fins a 400 diputats no caldria reformar la CE, i per tant aquesta és una mesura proposada per molts autors (per exemple, Pallarés [11], Baras i Botella [3], Vallès [13], Montero, Llera i Torcal [9], Balinski i Ramírez [1]). •Mínim d’escons per circumscripció: També augmenta la proporcionalitat la reducció a un del mínim d’escons assignats d’ofici a cada circumscripció. Ho defensen Vallès [13], Montero, Llera i Torcal [9], i Balinski i Ramírez [1] (aquests últims proposen també l’assignació dels diputats restants pel mètode de Sainte-Laguë). A més, aquesta reducció nivellaria una mica el poder relatiu dels electors de circumscripcions diferents. Aquest poder relatiu es pot mesurar, per exemple, amb el cost mitjà per escó, en vots. Mentre que a Sòria cada escó de les eleccions de març del 2000 va costar 16.440 vots de mitjana, a Barcelona va costar 78.091 vots. Així doncs, amb aquesta mesura, l’elector de Sòria té gairebé cinc vegades més poder que el de Barcelona. Similarment, a les eleccions catalanes d’octubre del 1999 s’observa una mitjana de 12.180 vots per escó a Lleida, contra els 26.691 de Barcelona. •Mida de les circumscripcions: Baras i Botella [3] observen que, si no es vol tocar la CE, l’única via possible és la redefinició dels límits provincials, cosa que sembla difícil de portar a la pràctica, tenint en compte que les actuals províncies han resistit inamovibles des de 1833. Rovira i Virgili [12] fa una dura crítica a la divisió en circumscripcions: «[. . . ] per una ficció legalista, es converteix en una unitat col.lectiva la demarcació electoral, molt sovint artificial i arbitrària: província, departament, partit judicial, unió d’alguns d’aquests territoris. Només quan la demarcació correspon a una comarca o a una regió viva, a una nació o a un estat, té un sentit efectiu la distinció entre la majoria i la minoria. En altres casos no es tracta sinó de sumes aleatòries de vots i d’esbocinaments de territoris, sense veritable unitat col.lectiva i encara amb menys unitat psicològica.» •Nivells de circumscripció múltiples: Es pot reservar una certa quantitat d’escons per ser repartits a escala de comunitat autònoma, per exem- 26 Aureli Alabert ple, amb els vots sobrers de cada partit en un primer repartiment. Ho proposen Pallarés [11], Vallès [13], i Montero, Llera i Torcal [9]; Baras i Botella [3] proposen la comunitat autònoma o tot l’Estat com a segon nivell. Aquesta reforma requeriria òbviament retocar la CE. En realitat, això no és més que una possibilitat entre moltes dins els anomenats sistemes amb nivells de circumscripció múltiples (vegeu [14] o [8]). S’apliquen a Alemanya, Àustria, Dinamarca, Noruega i Suècia. •La fórmula electoral: S’han considerat diverses alternatives a la llei de d’Hondt. Per exemple, Balinski i Ramírez [1] justifiquen a partir de desitjables propietats teòriques i simulacions que un bon mètode és el de divisors amb d(k) =k+2/3. Pallarés [11] proposa la llei de les restes més grans. •Tipus de llista electoral: Encara que no té a veure en principi amb la proporcionalitat, diversos autors proposen canviar el tipus de llista electoral, amb l’ànim de millorar la relació entre representants i representats. Per exemple, Pallarés [11] proposa llistes obertes i desbloquejades, i adverteix que un canvi en aquest sentit revolucionaria la dinàmica interna dels partits de manera imprevisible. Tanmateix, això figurava en el programa electoral del PSOE a les eleccions del 3 de març de 1996, i totes les modalitats de llista estan en ús en països de democràcia consolidada. Per exemple, trobem llistes tancades i bloquejades a Noruega, Israel, Portugal i Espanya; tancades i no bloquejades a Bèlgica, Dinamarca i Suècia; obertes a Àustria, i a Suïssa fins i tot és possible el panachage (es poden substituir noms d’una llista per noms d’una altra). •Llindar inferior: Vallès [13] proposa establir un 3 % o un 5 % mínim de vots a escala de comunitat autònoma. L’augment del llindar, és clar, no afavoreix la proporcionalitat. 6.2 Catalunya A la banda positiva del fet que el Parlament català no ha legislat encara sobre el sistema electoral hi ha la possibilitat d’aprofitar l’experiència d’altres comunitats autònomes i les propostes acadèmiques. L’Estatut d’autonomia estableix, a l’article 31.1, que el Parlament s’escollirà per un termini de quatre anys, amb un sistema de representació proporcional que a més asseguri l’adequada representació de totes les zones del territori. Des del punt de vista jurídic, aquest article tindrà el contingut que la doctrina li assigni; estrictament parlant, però, representa un marc molt ampli per a formular pràcticament qualsevol sistema electoral sense refer l’Estatut. D’alra banda, el títol preliminar i la disposició addicional primera de la LOREG la declaren supletòria per a les eleccions autonòmiques; és a dir, s’aplica a les eleccions autonòmiques en tots aquells punts que les lleis desenvolupades per les comunitats autònomes deixin indefinits. De fet, l’article 149.3 de la CE diu que el dret espanyol serà sempre supletori del dret de les comunitats autònomes. Sistemes electorals 27 La normativa electoral és, doncs, força complexa, puix que emana en conjunt de diferents lleis: CE, LOREG (en alló que obliga i en allò en què és supletòria), estatuts de comunitats autònomes i legislació ordinària sobre normativa electoral de cada comunitat autònoma. Vallès [13] és un estudi breu molt interessant sobre les possibilitats de reforma electoral, fet abans de les eleccions d’octubre de 1982, i per tant sense haver-se promulgat encara la LOREG (1985), però que té força vigència, donats els pocs canvis que aquesta última va introduir. Conté propostes de reforma per a les eleccions espanyoles i catalanes. Per a les primeres, proposa ampliar el nombre de diputats, reduir a un l’escó d’ofici assignat a cada circumscripció, adjudicar els escons en dues etapes (província i comunitat autònoma), i establir el llindar mínim entre el 3 % i el 5 % a escala de comunitat autònoma. En l’àmbit català, Vallès examina sis models diferents inspirats en sistemes electorals europeus, més una proposta de subdivisió de Catalunya en sis circumscripcions electorals. Tots els models van acompanyats de la simulació dels resultats a partir dels vots de les primeres eleccions, de 20 de març de 1980. Quant a la mida de la cambra, Rovira i Virgili [12] ja considerava massa baix el nombre d’uns 85 diputats per a Catalunya que deia l’Estatut del 1932. L’Assemblea de la Mancomunitat (ajuntant les quatre diputacions) en tenia 96. «El nostre parer és que la Constitució interior de Catalunya hauria de fixar en uns 150, almenys, el nombre de diputats de la Cambra catalana». (I això és amb la població d’aleshores!) Em permeto afegir una proposta simple i proporcionalista per a Catalunya: deixar com està el nombre de diputats (no seria fàcil justificar la major despesa pública que representaria l’augment de la cambra); establir la circumscripció única (o és que els diputats representen actualment algun territori?); continuar amb el mateix sistema de llistes tancades i bloquejades com fins ara (estem acostumats a votar logotips, no pas noms); suprimir el llindar inferior (m’estimo més els pactes postelectorals que els preelectorals); aplicar el mètode de les restes més grans, que és el més simple i intuïtiu (i a més, sota circumscripció única, la manca de monotonia respecte de la cambra té importància nul.la). 7 Índex alfabètic de sigles 7.1 Partits i coalicions AIC Agrupaciones Independientes de Canarias AP Alianza Popular ARM Agrupación Ruiz Mateos BNG Bloque Nacionalista Galego BNV-V-VC Bloc Nacionalista Valencià - Els Verds - Valencians pel Canvi 28 Aureli Alabert CAM Catalans al Món CA Chunta Aragonesista CC Coalición Canaria CDS Centro Democrático y Social CG Coalición Galega CiU Convergència i Unió E Ecopacifistas EA Eusko Alkartasuna EC Estat Català EE Euzkadiko Ezquerra ERC Esquerra Republicana de Catalunya EUiA Esquerra Unida i Alternativa EV-AV Els Verds - Alternativa Verda EV-CEC Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya) FE-JONS Falange Española de las JONS GIL Grupo Independiente Liberal HB Herri Batasuna IC-V Iniciativa per Catalunya - Verds IU Izquierda Unida LI(LIT-CI) Lluita Internacionalista PA Partido Andalucista PAR Partido Aragonés Regionalista PAr Partido Aragonés PCE Partido Comunista de España PDEP Partido Democrático del Pueblo PE Partit Espinaltià PHC Partit Humanista de Catalunya PLN Partit de la Llei Natural PNV Euzko Alderdi Jeltzalea - Partido Nacionalista Vasco POSI Partit Obrer Socialista Internacionalista PSM-EN Partit Socialista de Mallorca - Entesa Nacionalista PP Partido Popular PSA Partido Socialista de Andalucía PSC-CC-IC-V Partit Socialista de Catalunya - Ciutadans pel Canvi - Iniciativa per Catalunya - Verds PSC-CIPC Partit Socialista de Catalunya - Ciutadans pel Canvi PSOE Partido Socialista Obrero Español PSP Partido Socialista Popular TPR Trabajadores Públicos Rebotados UC Unión Centrista UCD Unión de Centro Democrático UFD Unión Federal Democrática UN Unión Nacional UNIC-FIC UNIC-FIC UPC Unidad del Pueblo Canario Sistemes electorals 29 UPL Unión del Pueblo Leonés UPN Unión del Pueblo Navarro UV Unió Valenciana V Los Verdes 7.2 Altres sigles BOE Boletín Oficial del Estado CE Constitución Española LO Ley Orgánica LOREG Ley Orgánica del Régimen Electoral General LRP Ley para la Reforma Política RDL Real Decreto Ley STC Sentencia del Tribunal Constitucional TC Tribunal Constitucional Referències [1] Balinski, M.; Ramírez, V. «El problema del reparto proporcional de escaños». Revista de la Sociedad Española de Matemàtica Aplicada, 3–41, 1999. [2] Balinski, M.; Young, H. «The quota method of apportionment». Amer. Math. Monthly, 82:701–730, 1975. [3] Baras, M.; Botella, J. El sistema electoral. Tecnos, 1996. [4] Bassols, M. «El sistema electoral español: Balance y perspectivas». A F. Pau, editor, Parlamento y sistema electoral. Aranzadi, 1999, 27–60. [5] Companys, L. «Discurs de presentació de nou govern». Parlament de Catalunya. Diari de sessions. 140:3136–3148, 1934. [6] Companys, L. «Discurs de presentació de nou govern». Parlament de Catalunya. Diari de sessions. 227:4503–4513, 1936. [7] Estapé, F. De tots colors. Edicions 62, 2000. [8] Grilli di Cortona, P.; Manzi, C.; Pennisi, A.; Ricca, F.; Simeone, B. Evaluation and optimization of electoral systems. SIAM, 1999. [9] Montero, J.; Llera, F.; Torcal, M. «Sistemas electorales en España: Una recapitulación». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 58, 1992. [10] Oliver, J. «Circunscripción electoral y elecciones autonómicas». A F. Pau, editor. Parlamento y sistema electoral. Aranzadi, 1999, 197–241. [11] Pallarés, F. «Sistema electoral y sistema de partidos». A F. Pau, editor. Parlamento y sistema electoral. Aranzadi, 1999, 61–83. [12] Rovira, A. Els sistemes electorals. Barcino, 1932. (2a edició: Undarius, 1977). 30 Aureli Alabert [13] Vallès, J. Reforma electoral i coordenades polítiques. Fundació Jaume Bofill, 1982. [14] Vallés J.; Bosch, A. Sistemas electorales y gobierno representativo. Ariel, 1997. Departament de Matemàtiques Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra [email protected]