Els Grau i l'escultura del segle XVII a la Catalunya de Ponent

LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 147 - 163 Resum Els present estudi aporta novetats documentals i historiogràfiques sobre l’escultura catalana de l’època barroca. L’exploració d’una àrea geogràfica poc atesa pels investigadors, l’Alta Segarra i Guissona, ens ha fet entendre la fortuna que va tenir l’art desenvolupat a Manresa durant tot el segle xvii. La propagació del treball de Joan Grau i el seu fill Francesc cap a terres de Lleida, ens ajuda a aclarir alguns períodes obscurs en la seva trajectòria. Al mateix temps també notifiquem la presència d’altres escultors, com ara Miquel Vidal, Josep Ribera, Josep Generes o Pau Sunyer. Paraules clau: barroc, retaule, Segarra, Josep Generes, Pau Sunyer, Pere Garcia de Benavarri. Abstract The Grau family and 17th century sculpture in Western Catalonia The present study contribuites to the research on Catalan Baroque sculpture with some new documental and historiographical information. The exploration of such an unknown geographical area as the Alta Segarra and Guissona, has made us understand the success of the art production developed in Manresa during the 17th century. The great extension of Joan and Francesc Grau’s work help us tho clarify some unclear periods in their career. This study has also given us some news about other sculpters such as Miquel Vidal, Josep Ribera, Josep Generes or Pau Sunyer. Key words: Baroque (style), altar piece, Segarra, Josep Generes, Pau Sunyer, Pere Garcia de Benavarri Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent Joan Yeguas i Gassó Museu Nacional d’Art de Catalunya [email protected] LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 148 Joan Yeguas i Gassó La biografia i l’activitat artística de Joan Grau (Constantí, 1608-Manresa, 1685), del seu fill Francesc (Manresa, 1638-1693) i del seu nét Joan (documentat entre 1693 i 1720) és força coneguda i detallada, en comp aració amb altres escultors catalans del segle xvii1. Des del seu taller instal·lat a Manresa, i puntualment a Calaf, donen satisfacció a moltíssimes demandes de retaules per a la Catalunya interior2. Al marge d’aquesta nissaga, en aquella època, un important corpus d’artífexs desenvolupen el seu treball al Bages i a les comarques de l’entorn3. Aquestes obres d’escultura, moltes de les quals van desaparèixer en el curs de la història (només conegudes per fotografies antigues o per referències documentals), i unes altres van quedar disseminades per minúsculs llogarrets de la Catalunya «profunda», i donen testimoni d’un patrimoni abundant i espectacular. Estudi rere estudi, les aportacions historiogràfiques enriqueixen el panorama, i només els ignorants o els temeraris, que encara n’hi ha, poden titllar l’art de l’època del Renaixement i el barroc amb l’absurd estigma de la «decadència». La Segarra Calafina i Guissona. Territori propici per als escultors del Bages En el curs del segle XVII, es documenta l’activitat escultòrica de diferents artífexs, instal·lats a Manresa o a Cardona, a l’Alta Segarra i a Guissona. La Segarra Calafina, també coneguda amb el nom d’Alta Segarra, és una subcomarca capitalitzada per la població de Calaf, i comprèn indrets de les actuals comarques de la Segarra (en destaca la vila de Torà) i l’Anoia, amb alguns municipis del Solsonès i del Bages, dividida entre els bisbats de Vic i de Solsona (tot i la creació del bisbat el 1593, el d’Urgell no va cedir en la reclamació de les parròquies fins al 1623). Guissona se situa al centre de la subcomarca de la plana de Guissona, entre les conques dels rius Llobregós i Sió, pertany a la Segarra i està ubicada a l’extrem sud-est del bisbat d’Urgell (juntament amb la veïna Agramunt, constitueixen l’actual arxiprestat de l’Urgell Mitjà). D’entrada, destaca la presència de Miquel Vidal (documentat entre 1621 i 1651) en diverses empreses: el 1626 participa en la construcció del retaule major de Vallmanya (municipi de Pinós de Solsonès), abans de 1628 podria haver fet el retaule de santa Llúcia a Pinós, el 1646 realitza el sagrari de la parroquial de Pujalt, el mateix 1646 fa el retaule del Roser per a Ivorra, el 1647 es compromet a esculpir el sagrari i el retaule major de la parroquial de Segur (municipi de Veciana), el 1649 està treballant en el retaule major de la parroquial de Sant Martí de Sesgueioles, i el mateix 1649 contracta el tabernacle del Roser a Calaf4. El 20 de juny de 1629, Vidal capitula la realització del retaule del Roser per a la parroquial de Su, pel baix preu de 50 lliures, agafant model d’altres possibles obres seves, com ara el retaule major de la mateixa església de Su o el retaule del Roser de Sant Just d’Ardèvol (municipi de Pinós de Solsonès)5. Vidal afirma que l’obra la portaria a terme a Solsona, on realitza diferents encàrrecs entre 1621 i 1634. Amb aquestes dades, es documenten les restes d’un retaule conservades a Su, les quals ja havien estat atribuïdes per Bosch Ballbona a «l’òrbita de la producció seriada de Miquel Vidal»6. 1. Abreviatures d’arxiu: ACAN (Arxiu Comarcal de l’Anoia), ADS (Arxiu Diocesà de Solsona), AHCC (Arxiu Històric Comarcal de Cervera), AHCM (Arxiu Històric Comarcal de Manresa), AHL (Arxiu Històric de Lleida), AMNAC (Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya), BCAD (Biblioteca de Catalunya Arxiu Documental). 2. Treball que s’inscriu dins de les activitats del Grup de Recerca Consolidat de la Universitat de Lleida «Art i Cultura d’Època Moderna», núm. 2005SGR00618 (dirigit pel Dr. Ximo Company), reconegut pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Vull donar les gràcies a diferents persones: Dra. Maria Garganté, per fer-me descobrir retaules i documents inèdits (aquella excursió a la Molsosa roman a la memòria i a l’esperit); Dr. Joan Bosch, per haver-me guiat per aquest bosc de retaules; Margarita Cuyàs, per «provocar» aquest article amb els suggeriments sobre l’escot de la Salomé; Dr. Francesc Ruiz, per les seves reflexions entorn del retaule de Pere Garcia de Benavarri; Josep Ros, per mostrar-me els encants de l’església de Guissona, i a tots els rectors i arxivers que tenen la paciència d’aguantar-nos. 3. Vegeu l’imprescindible: Joan Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages del segle xvii , Manresa, 1990. 4. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 41-42 i 45-46; Carme Giralt i Font, El retaule de la Puríssima Concepció de Pujalt, Pujalt, 1995, p. 21. 5. Vegeu apèndix, document núm. 1. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 149 Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent Des dels seus tallers de Cardona, tenim testimoni del treball del castellà Pedro Fernández (documentat entre 1619 i 1645) i Josep Ribera (documentat entre 1643 i 1660). El 1636, trobem que «l’escultor Hernandes» realitzava un retaule del Roser per 200 lliures a Guissona7. Ribera executa diferents encàrrecs: el 1643 contracta el retaule major de Sant Just d'Ardèvol, i el 1660 feia el retaule de sant Macari per la mateixa població. D'abans del 1643, a Josep Ribera se li atribueix un retaule a Matamargó (municipi de Pinós de Solsonès), que avui es troba a Sant Pere de l'Arç (municipi de Calonge de Segarra), ja que contracta altres obres agafant com a model aquest retaule; tot i això, la documentació no n’aclareix l’autoria8. Els dubtes rauen en el fet que l’estil del retaule de Matamargó és molt proper als relleus de Pedro Fernández conservats al Museu Comarcal de Manresa9. La teoria també trontolla quan comparem el retaule de Matamargó amb les restes del retaule d’Hortoneda (municipi de Clariana de Cardener), avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, atribuïdes a Ribera per Bosch Ballbona10. L’artífex que treballa a Matamargó no és el mateix que el que treballa a Hortoneda. En canvi, a l’església de Santa Maria de Guissona, a l’escala d’accés al cambril de la Mare de Déu del Claustre, s’hi conserven tres relleus amb la mateixa factura que el mestre d’Hortoneda (Josep Ribera?). Tres peces que correspondrien a un parell de retaules: un amb l’Aparició de l’Àngel a sant Josep (figura 1), que podria ser del retaule dedicat a sant Josep, obra realitzada el 1650 per un preu de 200 lliures; i les altres dues són escenes de martiri d’un sant indeterminat11. Al marge d’això, i sense tenir en compte els retaules desapareguts, encara hi ha moltes restes escultòriques del segle XVII en un munt d’esglésies de la zona, d’autoria desconeguda12. Serveixin d’aperitiu les obres següents: la part superior del retaule major de la parroquial de Coscó (municipi d’Oliola), datable entre 1650 i 1660; el retaulet del Roser de la parroquial de Lloberola (municipi de Biosca), amb pintura a la predel·la, datat epigràficament el 1653, o les figures del retaule de sant Francesc Xavier de l’església de Lloberola: el sant titular, santa Llúcia, sant Jaume i santa Rosa de Viterbo, peces d’extraordinària qualitat, datables a partir de l’any 171013. Figura 1. Josep Ribera? Aparició de l’àngel a sant Josep, fragment de l’antic retaule de sant Josep?, 1650, església de Santa Maria, Guissona. Foto: J. Y. a J. Calderer; J. Bernades (coords.), Museu Diocesà i Comar cal de Solsona. Catàleg segles XVI-XX, Solsona, 2004, p. 199-201. 11. E. Camps; J. Santaulària, Guissona…, op. cit., p. 683. 12. Entre les obres perdudes, en vull destacar el retaule major de la parroquial de Sanaüja, una obra de grans dimensions, datable cap al 1650; a la mateixa vila, encara hi trobem el Crist de l’Ajuntament, potser un pèl més tardà, vers el 1670. Vegeu: Maria Garganté; Jordi Oliva; Josep Ros, Municipi de Sanaüja (Inventari del patri moni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, I), Hostafrancs, 1998, p. 84 i 123-124. 13. Segons un fragment de testament, d’una persona desconeguda i d’una data posterior al 8 de novembre de 1709 (per la referència a un altre protocol que havia signat amb anterioritat), com a última voluntat, diposava: «Vull, emperò, que’s fa una capella de sant Francisco Xavier, allí aont està lo sant Christo, en la iglésia parroquial de Lloberola. Que sie de escultura. Al mitg sant Francisco Xavier, y als costats santa Teresa de Jesús y santa Rosa. Farant-lo tot durar. Farant-hi fer unas gradas y un christo en mitg, ab un candalero a cada part, un palit lindo» (AHCC, Fons parroquial de Lloberola, Sèrie Varis: 2.-Documentació relativa a la parròquia s. xviii-xix). 6. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 43-53, 94 i 176. 7. Eduard Camps Cava; Jo sep Santaulària, Guissona, Barcelona, 1982, p. 285 i 682. 8. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 93-94 i 175-176. Sobre la venda del retaule de Matamargó, vegeu: Joan Vilamala Terricabres, L’obra dels Pujol. Escultors de la Catalunya Central segles XVIII-XIX, Sant Vicenç de Castellet, 2001, p. 92-93; Joan Vilamala Terricabres, «Una troballa: el retaule major de Sant Pere de l’Arç, obra de Josep Ribera, escultor de Cardona», Dovella, 77, 2002, p. 9-12. 9. La justificació podria estar en una col·laboració, no documentada, entre Fernández i Ribera a Cardona. També hi ha el problema de saber quin seria l’estil de Fernández, ja que se li conserven un parell d’obres documentades molt dispars: els relleus manresans del Carme (1621) o el retaule del Roser de Riner (1635). 10. Joan Bosch Ballbona, «135. Retaule (fragments)/Sant Pere. Josep Ribera (atribuït)», LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 150 Joan Yeguas i Gassó Referència a part mereix el meravellós retaule de la Mare de Déu del Claustre de Guissona (figura 2). Aquesta obra s’ha de situar entre 1687 i 1698, entre la data epigràfica que consta a la clau de l’arc de la capella i la signatura pel daurat del retaule amb Magí Torrabruna14. Un retaule que trenca la típica construcció en retícula, amb clares influències dels models d’Agustí Pujol i Francesc Grau. L’autoria de l’obra és d’una qualitat apreciable, però d’un estil molt característic, que s’allunya dels escultors actius per la zona15. L’única referència estilística possible són un parell d’imatges del retaule de la capella de la Paeria de Cervera, ara conservades al Museu Comarcal de Cervera, realitzades el 1705 per l’escultor Feliu Ribes, natural de Piera i documentat a Tàrrega entre 1695 i 1705, denunciat el 1709 per haver contractat un retaule a Mataró sense ser membre de la confraria d’escultors de Barcelona16. L’arribada de Joan Grau a la Segarra Calafina és primerenca, ja que el 4 de maig de 1638 capitulava l’execució del retaule de la Puríssima Concepció de Pujalt17. Però, llavors, ell treballaria a Manresa i, en la primera meitat de la dècada de 1640, estava ocupat en la fàbrica del retaule del Roser per a Sant Pere Màrtir, obra que acabà l’any 1646. Entre 1646 i 1650, consten poquíssimes dades documentals del treball de Grau, només sabem que realitzava els retaules a Sallent de Llobregat i a Rajadell, i, segurament, portaria a terme el sagrari de Pinós de Solsonès. Cap al 1650, executava el retaule major de Cunill (municipi de Pujalt). El 27 d’abril de 1651, pactava la fàbrica del retaule major i el sagrari de Claret de Figuerola (municipi de Torà) pel preu de 260 lliures18. El 31 de desembre de 1651, contractava el retaule major de Santa Maria de l’Avellana, avui ermita del mas Sala (municipi de Vallmanya). El 16 d’abril de 1652, capitulava el retaule major de Ferran (municipi d’Estaràs). Figura 2. Feliu Ribes? Anunciació, detall del retaule de la Mare de Déu del Claustre, 1687-1698, església de santa Maria, Guissona. Foto: J. Y. Figura 3. Joan Grau. Retaule major, 1647, nova església parroquial, la Molsosa. Foto: J. Y. 14. Vegeu: Josep M. Llobet Portella, «La construcció de la nova capella de Nostra Senyora del Claustre i el seu retaule a la col·legiata de Guissona (16801705)», Miscel·lània Cerverina, 13, 1999, p. 97-109. 15. Havíem pensat en el barceloní Bernat Vilar II (documentat entre 1698 i 1719), el qual havia treballat a viles properes (el 1703 féu el retaule major de la parroquial de Sant Gil de Torà o el 1719 intervenia en el retaule del Socors d’Agramunt); vegeu: Joan Yeguas, «Escultura a l’església cerverina de Santa Maria entre 1500 i 1750», Miscel·lània Cerverina, 17, 2004, p. 101-104. L’existència d’un Bernat Vilar, resident a Guissona, que entre 1730 i 1732 realitzava el retaule de sant Roc per a l’església major de Cervera, sumat a l’aparició de nova documentació relativa al retaule major del Poal, contractat el 1759 per Bernat Vilar i el seu fill Francesc «escultors de la vila de Guissona», ens LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 151 Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent Entre 1650 i 1652, realitzaria el retaule de Llanera (actual municipi de Torà), avui conservat a la nova església de Perecamps, a tocar de l’Hostal Nou (municipi de Llobera). El 1656, lloga casa seva i el seu taller de Manresa i se’n va a viure a Calaf per un període de quatre anys, quan portaria a terme el retaule major de l’església de Sant Jaume19. Giralt i Plans adjudiquen a Joan Grau una obra indeterminada que es conserva a Mirambell20. Joan Grau a la Molsosa (1647) El retaule major de la nova església de la Molsosa és de l’any 1647 (figura 3), segons l’epigrafia de quatre números pintats a les columnes21. Es tracta d’una obra mixta de pintura i escultura dedicat a santa Maria, alguna de les figures de la qual encara conserva la policromia original, però unes altres pateixen un barroer repintat. A la part baixa, hi trobem el banc. El primer pis és presidit per la imatge de la Immaculada, acompanyada per quatre àngels, amb sant Josep i el bastó florit a l’esquerra (amb una pintura de l’evangelista sant Marc a la predel·la), i sant Jaume a la dreta (amb una pintura de sant Cristòfol a la predel·la). En el segon pis, la figura de santa Anna ocupa la posició central, i està acompanyada per les pintures de sant Pere i sant Pau. El conjunt es corona amb tres cupulins, un per a cada carrer, i hi trobem les típiques columnes torxades (amb estries helicoïdals) de mig fust, o un parell d’atlants de mig cos en forma d’estípit. L’estil que ofereix el retaule de la Molsosa respon a la factura autògrafa de Joan Grau, notícia reforçada per la relació contractual que va establir a la Segarra Calafina entre 1638 i 1659. Aquest retaule és una de les obres, juntament amb la del Roser de Sant Pere Màrtir de Manresa, que l’escultor treballa amb més delicadesa (figura 4). Joan Grau a Guissona (1656-1662) El 26 de febrer de 1656, «Joanni Grau, escultori civitatis Minorisse» va satisfer 84 lliures, en concepte de dot, per al casament de la seva filla Maria Àngela amb Pere Dia, pagès de Guissona; tot això signat davant del notari Pau Ponces, de l’esmentada població de la Segarra. Com a testimoni, hi apareix el canonge Francesc Bertran22. També cal tenir present que, l’any 1655, Joan Grau «no el trobem a Manresa», mentre es realitza l’examen de Pau Sunyer per entrar a la confraria de fusters23. Anys després, el 27 de febrer de 1662, el mateix Joan Grau torna a estar per Guissona, llavors cancel·la el deute del dot de la seva filla, i ens assabentem que el total del dot que havia de pagar era de 250 lliures24. Segons Bosch Ballbona, Francesc Grau es va casar amb Teresa Fustangueres a Guissona, el mateix el Figura 4. Joan Grau. Sant Jaume, detall del retaule major, 1647, nova església parroquial, la Molsosa. Foto: J. Y. porten a pensar en l’existència d’un Bernat Vilar III (documentat entre 1730 i 1759); vegeu: Josep M. Llobet i Portella, «Documents sobre tres retaules urgellencs (1700-1794)», Urtx, 19, 2006, p. 236-243. 16. Vegeu: Josep M. Llobet i Portella, «L’escultor Fèlix Ribes, fill de Piera i domiciliat a Tàrrega, autor del retaule de la capella de la paeria de Cervera (1705)», Urtx, 1, 1989, p. 67-74; Josep M. Llobet i Portella, «Retaules i altres obres d’art de l’Urgell (segle xvii)», Urtx, 10, 1997, p. 144-155; Santi Torras Tilló, Art en documents. Presència del Renaixement i del Barroc a Sabadell, Sabadell, 2002, p. 131. 17. Carme Giralt; Sergi Plans, «Joan Grau i el retaule de la capella de la Purísima Concepció de Pujalt: noves aporta cions documentals (1638-1639)», Miscellania Aqualatensia, VIII, 1997, p. 399-411. 18. A Claret es conserva una mare de déu del Roser d’aquesta època. Vegeu: Jaume Coberó i altres, Torà. Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, II, Hostafrancs, 2000, p. 236. 19. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 61-66 i 187-191. 20. C. Giralt; S. Plans, «Joan Grau i el retaule de la capella...», op. cit., p. 408. 21. Agraeixo al rector, Fermí Manteca, la seva amabilitat i disposició davant la present investigació. La Molsosa és una població de la comarca del Solsonès, actualment dins el bisbat de Solsona (fins al 1957, havia format part del bisbat de Vic). 22. AHCC, Notaria de Guissona, Pau Ponces, Manual 1656, foli 54 r.-v. 23. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 78. 24. AHCC, Notaria de Guissona, Pau Ponces, Manual 1662, foli 40 r.-v. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 152 Joan Yeguas i Gassó 166225. Aquesta notícia és del 10 de desembre de 1662, quan Joan i Francesc Grau reconeixen haver rebut de Teresa Fustangueres, filla d’un botiguer de roba anomenat Dídac, 50 lliures de part del dot acordat en els capítols matrimonials signats a Guissona davant el notari Francesc Bertran, en el mes d’agost de 166226. Uns quants anys més tard, el 25 de setembre de 1667, Onofre Coma i Marta Fustangueres signen pactes per unir-se en matrimoni, on apareix la germana de Marta, Teresa Fustangueres. Onofre i Marta es comprometen a satisfer 150 lliures, la quantitat que mancava d’un total de les 400 lliures que es va estipular com a dot en els capítols realitzats entre «Francesch Grau scultor» i Teresa. El notari també informa que els pactes foren signats davant seu, Francesc Bertran «canonge i notari» de Guissona, qui ja apareix esmentat en el document del 1656. A més, el notari també ens comunica que en aquell moment: era «absent Joan Grau, son sogre [de Teresa]»27. Tal com diu Bosch Ballbona: «com que no hi ha casualitats, hem de deixar pendent la pregunta sobre què feia a Guissona en Francesc Grau el 1662, al marge de casar-se»28. No serà fins al 1670, amb l’encàrrec del retaule d’Esparreguera, quan Francesc fa els primers passos fora del taller patern, i a partir del 1678, amb les comandes per a la capella de la Immaculada de la catedral de Tarragona o l’urna de sant Oleguer a la catedral de Barcelona, juntament amb Domènec Rovira el jove, que s’independitza totalment. Per tant, en les dates que els Grau es documenten a Guissona, entre 1656 i 1662, Francesc Grau estaria integrat en el taller patern. El fet que siguin un parell de fills els que es casen a la mateixa vila, indicaria una residència, o una presència relativament continuada, de la família Grau a Guissona. A això se li ha de sumar el treball de Joan Grau a la Segarra Calafina entre 1639 i 1659. Per tant, llavors, la pregunta és clara: quina obra realitzava Joan Grau a la vila segarrenca? Sortosament, s’han conservat diferents fragments a l’església de Guissona, a l’escala que dóna accés al cambril de la Mare de Déu del Claustre. Al marge de diferents vestigis esmentats, també s’hi conserven restes del retaule de les Ànimes, obra clarament adjudicable a la mà autògrafa de Joan Grau. En concret, tres figuretes d’ànimes cremantse (una de les quals seria un bisbe amb mitra) i dos relleus: la Resurrecció dels morts, al toc d’un parell de trompetes sonades per àngels, una sèrie de figures humanes mig nues surten dels taüts, i l’acte està presidit per un tribunal celestial format per Crist Jutge i alguns apòstols, i la Separació dels elegits i els rèprobes en el Purgatori (figura 5), on un parell d’àngels vestits alleugen les ànimes privades de la vista de Déu, en un purgatori concebut com un infern provisional en flames, on totes les ànimes sofreixen els mateixos turments. Es tracta d’unes peces que, estilísticament, es poden posar al costat d’altres obres de Joan Grau, amb l’inconfusible arqueig de la cavitat ocular i ametllament dels ulls, juntament amb una mena d’esclafament que deforma les figures, fet que les dota d’expressivitat (figura 6). Compareu: el mort que ressuscita, a la part de l’extrem esquerre inferior, amb el pobre amb qui parteix la capa sant Martí, de l’esmentat retaule major de Llanera (avui a l’església nova de Perecamps); o el mort que ressuscita, a la part central inferior (amb les mans aixecades), amb un ajudant de sant Eloi que l’ajuda a ferrar un cavall endimoniat, al Museu Comarcal de Manresa. Cronològicament, el retaule de les Ànimes s’hauria de datar a mitjan dècada de 1650. No sabem si el treball de Joan Grau va tenir continuïtat a Guissona, ja que existeix un buit documental entre 1652 i 1655. En tot cas, el casament de Francesc Grau, el 1662, s’hauria d’inscriure en un altre context: treball a Guissona entre 1555 i 1556, residència a Calaf entre 1656 i 1659, presència d’una filla o d’una germana a Guissona (a una distància de 25 quilòmetres de Calaf) i contracte de les tombes dels Cardona al monestir de Poblet el 1659 (tasca en la qual estan Figura 5. Joan Grau. Separació dels elegits i els rèprobes al Purgatori, fragment de l’antic retaule de les Ànimes, circa 1655, església de Santa Maria, Guissona. Foto: J. Y. 25. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 59. 26. AHCM. Benet Font, Manuale Omnium Instrumentorum, 1662-1693, foli 328v. Agraeixo la notícia a Joan Bosch i Ballbona. 27. AHCC, Fons de la Collegiata de Guissona, top. 58 (fragments de manuals notarials de Francesc Brertan, 1659-1675, s. f.). 28. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 74. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 153 Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent ocupats els Grau fins al 1662). Tot i que, el febrer del 1662, Joan Grau es troba a Guissona satisfent l’últim pagament per al dot de la seva filla, el mestre és a Poblet enllestint la feina, i també està documentat a Barcelona signant àpoques, per tant, la seva absència al casament del seu fill està justificada. També cal tenir present que el 16 de novembre del 1662, quan els Grau capitulen la construcció d’un nou paviment per a aquell espai funerari del presbiteri de Poblet, Francesc Grau no hi és present, ja que havia establert poders a Manresa29. Omplir el buit dels Grau (1659-1674): Josep Generes i Pau Sunyer Tot i la dada del pagament d’una àpoca el 1662, els Grau no apareixen a la documentació notarial de Guissona, ni a la Segarra Calafina, durant molt de temps. En aquells moments, els Grau estaven vinculats amb les obres del monestir de Poblet: 16591662, en les tombes dels Cardona; 1662-1665, en la pavimentació i la construcció d’una volta al presbiteri; 1667-1669, en el sepulcre del prohom vinculador (i la tomba de Joan Ramon Folch de Cardona per a l’església de sant Vicenç de Cardona); 1669-1771, en els altars reliquiaris dels laterals del presbiteri i penjolls de l’altar major, i 1671-1673, en les tombes d’Alfons el Magnànim i l’infant Enric. I, entre 1670-1674, sobretot Francesc Grau, acompanyat per Domènec Rovira el jove, porten a terme el retaule major de la parroquial d’Esparreguera, sota la supervisió de l’arquitecte fra Josep de la Concepció. L’any 1666 constitueix un parèntesi per a l’activitat dels Grau a Poblet. Aprofiten el temps, de manera que el mateix 1666 es vinculen, fins al 1671, amb les obres de la façana lateral de l’església jesuïtica de la Santa Cova de Manresa. El 7 de setembre de 1666, es satisfà un pagament de 8 lliures i 6 sous a «mestre Grau de Guissona» per una «trassa de la capella». Ens estem referint a la capella de la Mare de Déu del Socors ubicada a l’església parroquial d’Agramunt, realitzada pel mestre d’obres Gaspar Roca i modificada després Figura 6. Joan Grau. Detall de la Resurrecció dels morts, fragment de l’antic retaule de les Ànimes, circa 1655, església de Santa Maria, Guissona. Foto: J. Y. 29. Vegeu: Cèsar Martinell, «La casa de Cardona y sus obras en Poblet», a Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, II, 1949, doc. 8. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 154 Joan Yeguas i Gassó en el segle XVIII30. La documentació notarial de la Segarra en el segle XVII facilita, en diverses ocasions, el cognom Grau. Segons Garganté, aquest «mestre Grau» podria identificar-se amb Josep Grau, mestre de cases, que el 1674 treballava a l’obra de l’església conventual de Sant Ramon del Portell31. És una possibilitat molt versemblant, tot i que nosaltres trobem Josep Grau esmentat com a mestre de cases de Sanahüja32. Però cal tenir en compte que, en la documentació relacionada amb les obres de Poblet per a la família Cardona, Joan Grau és referenciat alguna vegada com a «architector», potser després d’haver observat com realitzava una volta subterrània33. Per acabar-ho de reblar, el retaule conservat a la capella del Socors d’Agramunt té un estil emparentat amb el de Joan Grau, per la qual cosa ha estat filiat a un parell de deixebles seus: Bosch Ballbona va atribuir-lo a Pau Sunyer, i jo l’he adjudicat a Josep Generes34. Joan Grau podria haver dissenyat la traça de la capella, però seria més versemblant que hagués dissenyat una altra traça, la del retaule. Malgrat aquesta possibilitat, la realització material hauria anat a càrrec de Josep Generes (documentat entre 1644 i 1687), atribució que mantinc. Vaig esmentar que la datació del retaule d’Agramunt era propera al 1685, numeració epigràfica pintada en el dosser semiesfèric central (que podria remetre només a l’acte del daurat), però caldria canviar-la cap als anys 1666 i 1667. El 21 de maig de 1666, Generes contractava el retaule del Roser de Torà, i a la seva mà Bosch Ballbona atribueix el retaule del Roser de la veïna població de Castellfollit de Riubregós35. El setembre de 1666, Joan Grau és a Agramunt, i, poc després, Generes portaria a terme l’obra. L’obra del Socors és germana d’un altre retaule, que ara també adjudiquem a Generes, el retaule de sant Isidre, conservat en una capella lateral de la nova església de la Molsosa. Es tracta d’un retaute que utilitza la columna salomònica, datable entre 1665 i 1670, amb un banc inferior, dos pisos d’alçada i tres d’amplada. En el primer pis, hi veiem que presideix, al centre, sant Isidre, amb rella i fanga que fa brollar aigua; a l’esquerra, santa Maria de la Cabeza, la seva muller, que porta un cistell, i a la dreta, sant Roc, ensenyant les nafres i acompanyat pel gos. En el segon pis, hi ha sant Antoni abat i el porquet al centre, i a les bandes, dos relleus que expliquen dos dels moments més tractats de la seva hagiografia: l’Àngel llaura amb els bous, substitueix el sant en oració, i sant Isidre fa brollar una font amb la seva fanga. La manera d’arrissar la cabellera (a vegades amb tupè) i la forma d’enfonsar les cavitats oculars és igual en els retaules de Torà i la Molsosa (figura 7). Noteuhi també el mateix cap de noi, ja sigui en una mena de monstre mig humà i mig vegetal d’Agramunt o sobre una voluta lateral de la Molsosa. Per tant, mentre Joan i Francesc Grau treballaven a Poblet, Generes agafaria el seu testimoni en els encàrrecs de la Segarra Calafina. Però no seria l’únic, ja que també notem la presència d’un altre deixeble dels Grau, Pau Sunyer (documentat des del 1639 fins al 1693, any de la seva mort a Barcelona). L’arribada de Sunyer s’hauria de situar després dels retaules d’Oló (1660-1664) i el de Sant Martí de Serrahima (1665), malgrat que Sunyer ja estigui documentat a Pujalt el 1639, o que Joan Grau li hagués llogat el seu obrador manresà (1656-1659)36. A la mà de Pau Sunyer adjudicaria diferents obres, datables entre 1665 i 1675. A l’església de Santa Maria de Guissona, hi trobem diferents vestigis que apunten cap a una magna obra, potser el retaule major: un parell de relleus que hi ha al presbiteri, de format quadrangular, que formarien part del cos principal de l’obra, i que representen un sant sopar i un lavatori; i quatre relleus més que són a l’escala d’accés al cambril de la Mare de Déu del Claustre, de format rectangular, que serien les predel·les d’escenes com les esmentades abans, que representen l’Oració a l’Hort, la Flagel·lació, la Coronació d’espines (figura 8) i el Camí del Calvari; més un parell d’atlants de mig cos en estípit. Per les seves semblances amb Guissona, també posaria dins l’òrbita de Pau Sunyer una Mare de Déu del Roser procedent de la parroquial de Cellers (municipi de Torà), avui conservada a la casa del Figura 7. Josep Generes. Sant Isidre, detall del retaule de sant Isidre, 1665-1670, nova església parroquial, la Molsosa. Foto: J. Y. 30. Joan Pons Farré, Beata Maria Acrimontis. Notes històriques de l’església major d’Agramunt, Barcelona, 1936, p. 55-56. 31. Maria Garganté, «Les cases consistorials a les comarques de Ponent, un ressò classicista en l’arquitectura civil catalana dels segles xvii i xviii», Locus Amoenus, 7, 2004, p. 243 i nota 42. 32. AHCC, Notaria de Guissona, Pau Ponces, Manual 1658, folis 49v.-51r., 30 de gener de 1658. En concret, es tracta d’un acte relacionat amb una compra d’un terreny a Coscó (municipi d’Oliola). 33. Cèsar Martinell, «La casa de Cardona y sus obras…», op. cit., p. 59-60, docs. 29-30 i 33. 34. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 232; Joan Yeguas, «Escultura del Renaixement i Barroc a l’església d’Agramunt», Urtx, 16, 2003, p. 156-159. 35. Jaume Coberó, Història civil i religiosa de la vila de Torà, Torà, 1982, p. 32-33; J. Coberó i altres, Torà…, op. cit., p. 254255; J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit. Coberó, p. 56 i 199202. 36. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 78 i 80; C. Giralt; S. Plans, «Joan Grau i el retaule de la capella...», op. cit. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 155 Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent rector a Torà37. I, finalment, a la parroquial de Lloberola, hi ha sis imatges que procedeixen del retaule major, les quals estan distribuïdes arreu del temple (al presbiteri, a les naus laterals i a la sagristia): un sant Miquel aixafant el dimoni (figura 9), un sant Pere, un sant Pau, un Crist crucificat i un parell de sants indeterminats (potser sant Abdó i sant Senén)38. Totes aquestes peces remeten, clarament, a l’estil de Pau Sunyer en el retaule de Sant Joan d’Oló: unes obres que intenten imitar el treball de Joan Grau (en la gesticulació dels personatges, potser basada en una mateixa referència iconogràfica), amb unes extremitats una mica deformes, que ofereixen una expressió bastant estàtica, on el moviment es nota a partir de l’ondulació dels cabells i la inclinació dels caps en els personatges que realitzen una acció39. El retorn dels Grau: Calonge de Segarra (1675) Ja sabíem que Joan Grau havia tornat a treballar a l’Alta Segarra, atès que Bosch Ballbona el documenta el 2 de maig de 1685 amb la signatura d’una àpoca de cancel·lació per a un retaule dedicat a sant Francesc, amb destinació a l’església parroquial d’Ivorra, un encàrrec pòstum de Francesc Duran, beneficiat de la seu de Manresa40. Ara, gràFigura 8. Pau Sunyer. Coronació d’espines, fragment de l’antic retaule major?, 1665-1675, església de Santa Maria, Guissona. Foto: J. Y. Figura 9. Pau Sunyer. Sant Miquel aixafant el dimoni, 1665-1675, fragment de l’antic retaule major, església parroquial, Lloberola. Foto: J. Y. 37. Un grup d’investigadors afirmava que era de «factura més aviat barroera», i la va catalogar en «la primera meitat del s. xvii»; vegeu: J. Coberó i altres, Torà..., op. cit., p. 229. 38. Vegeu una foto d’abans del 1936: Max Turull (dir.), Història gràfica de la Segarra, Cervera, 2001, p. 122. 39. Vegeu: Josep Galobart, Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d’Oló (1607-1781), Manresa, 1996; Josep Galobart, «Pau Sunyer i el retaule del Roser de l’església de Sant Pere de Monistrol de Montserrat», Dovella, 61, 1998, p. 39-46. 40. J. Bosch Ballbona, Els tallers d’escultura al Bages…, op. cit., p. 72 i nota 280 LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 162 Joan Yeguas i Gassó Document 1 El 20 de juny de 1629, Miquel Vidal capitula la realització del retaule del Roser per a la parroquial de Su. ADS, Parròquia de Su, núm. 21, Plec del mig, s. f. Agraeixo la notícia a la Dra. Maria Garganté. Die 20 juny 1629. Juan Nadal y Cristòfol Vallonga, obrés de la església de Santa Maria de Su, ab voluntat y consentiment dels demés promas de dita parròquia de Su, y dels priors de Nostra Senyora del Roser de dita sglèsia de Su, fan pacte ab mestra Miquel Vidal, scultor de la ciutat de Manresa, ab la forma següent. So és, que dit mestre Vidal aja de fer lo retaula de Nostra Senyora del Roser, de fusta de alba, bona y rebedora, comprada a son cost, ab la forma està, o ha de estar, lo altar major de dita esglèsia. Ab dos àngels ab sos instruments de música, un a cada part en los ramatos. Aje de tanir tres andanos que cumplan la capella als costats, ab 4 columas a cada andana, de las més baxas, fetas y obradas ab lo asseto de las del altar major, ab las pilastras obradas del mateig modo. Al pedestal sien las matexas o difarents mostras, so és, als costat y al davant de dits pedestrals aje unas floreras abs ses flos o rosas, conforma lo stil y aset ab los paradores o gradas convé, mets los cornisals ajen de estar ab la matexa obra y forma y entretalls, com las del altra major. La pastera com la del Roser de Sant Just, ab sos àngels y sarafins, sens esmoja. Las frisas dels cornisals ajan de ser obradas com las del altar major, ab un sarafí al mig de cada una. Los panestals ajan de ser anlistonats. Los quadros amijanats, ab unas cornisas o frisas obradas ab un sarafí al mig de cada cornisa o frisa. Sobra de cada columna, aje un serafí. En los ramatos, aje un àngel a cada paret, ab algun instrument de música. Per tota la qual obra fahedora prometan pagar a dit Vidal 50 lliures de moneda barcelonina, pagadoras per tot lo mes de agost prop vinent. Y si dit Vidal té de comprar fusta per a acabar dit rataula, la ajen de pagar del dit preu, y aja de donar fet dit rataula de assí a Nadal més prop vinent, y no ajen de pagar que dit rataula no sie acabat y posat. Y li ajen de donar un alba. Y per la casa li ajen de donar 2 lliures. Y li ajen de portar la fusta a peu de obra, ab tals que’s puga anar y vanir ab un dia. Y li ajen de portar las columnas a Solsona, y anar-las a sercar tornajadas. Per atanir y complir tot lo sus dit, axí la una part com l’altre, ne obligan tots y sengles béns seus y de quiscú d’ells, y en particular los béns de la església, ab salari de procurador etc.. Ab totas las clausulas que semblans actes se acustumen fer, jurantes, etc.. Testes sunt Juan Cortada, vicari de Su, y Juan Gra, de Su. Document 2 El 27 d’octubre de 1675, Joan Grau i el seu fill, Francesc Grau, contracten la realització del retaule major de l’església parroquial de Calonge de Segarra. ACAN, Notaria de Calaf, Hermenegild Vidal, manual 16741675, folis 106v.-108r. (any 1675). Agraeixo la notícia la Dra. Maria Garganté. Die domenica vigessima septima mensis octobris 1675. Lo que s’és pactat y concordat per y entre lo reverent Barthomeu Falip, prevere y rector de la parrochial iglesia de Santa Fe de Calonge, bisbat de Vich, don Joan de Bardaxí de Ager y Ricart, carlà del castell y terme de Calonge, Joseph Torrascasana y Joseph Baringues, jurats de dit terme de Calonge, Anthoni Bertran de las Quadras, Joan Abadal de Gomes, y Joseph Montalar, tres pagesos de dita parrochia de Santa Fe de Calonge, de una part; Joan Grau, y Francisco Grau son fill, escultors ciutedans de la ciutat de Manrresa, de part altra. A cerca de fer y fabricar lo retaula major de dita iglesia de Santa Fe de Calonge. És convingut y pactat lo següent. Primerament, los dits pare y fill Graus prometen dar fer y fabricat dit retaula major, ab la trasa los té feta, y firmada de mà de dits reverent rector, senyor don Joan, y jurats. Segons està feta dita trasa. A la part dreta, ab que los quatre àngels que i ha a la primera andana ajan de ser quatra istòrias de mitg relleu. Y als extrems de la coronisa major hi ha de fer dos minyons assentats, un a cada part. Y’ls secrari, conforme a la trasa a la correspondència de la obra. La qual obra prometan dar feta y assentada, de bona fusta de alba, ab que dits jurats la hajan de anar a cercar dins Manrresa a son gasto. La qual obra prometan dar assentada, so és, la primera andana lo die de Pasqua de Resurrectio primer vinent, y lo restant de dit retaula del die de Nadal primer vinent a un any. Per la obra, dits reverent rector y senyor Joan de Bardaxí, jurats y singulars de dit terme de Calonge, prometan donar a dits pare y fill Graus quatracentas noranta lliures moneda barcelonina, pagadores, ço és, cent xixanta lliures y deu sous lo die de Nadal primer vinent, y lo die de sant Joan de juny primer vinent consemblans cent xixanta lliures deu sous, y las restants cent xixanta nou lliures deu sous ab dos iguals pagas, la primera del dia de Nadal primer vinent a un any, immediadament següent, y l’altra paga des del dia o festa de sant Joan de juny primer vinent a un any, y adamés de dit preu an de pagar dits reverent rector, senyor don Joan Bardaxí, jurats y singulars de dit terme de Calonge, lo farrament de secrari y portes, y fer lo gasto als oficials lo temps assentaran dit retaula en dita iglésia. Per lo que la una part a l’altre ne obligan, ço és, dits pare y fill Graus, tots y sengles béns seus y de quiscun de ells assoles, y los dit reverent rector, senyor don Joan de Bardaxí, jurats y particulars de Calonge ne obligan los béns de la dita iglésia de Calonge. Y per la primera y segona paga, que importan trescentes vint y una lliura, los assignan y consignan consemblans trescentes vint y una lliura que lo notari infrascrit y Joan Falip, pagès de la vila de Calaff, los deuhen per lo arrendament del vintè del present any, la qual consigna fan ab facultat que donan a dits Graus de poder-ho cobrar, etc., y dits Graus ho acceptan. Fiat large ut decet. Testes los reverents Pau Botines, prevere y rector de Sant Pere de l’Ars, Magí Carulla, prevere y beneficiat de la iglésia collegiada de Sant Jauma de la vila de Calaff, y lo doctor en medecina Anthoni Sardanyons, de la maeixa vila de Calaf. Falta a firmar lo dit Joan Grau, escultor. Testes firman. Document 3 El 30 de maig de 1678, els obrers de l’església de Sant Joan de Lleida venen l’antic retaule major al Consell Municipal de Benavent de Segrià. Apèndix I LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 163 Els Grau i l’escultura del segle xvii a la Catalunya de Ponent AHL, Notaria de Lleida, Josep Monhereu, manuals 6-7, 16771678, núm. 825, folis 57r.-58v. (any 1678). Die Trigesima may millessimo sexagessimo septuagessimo octavo, Ilerda. Nos Joannes Bielsa et Josephus Pedrós, iurati anno presenti et currenti villa de Benavent, et Dominicus Moreno, sindicus universitatsi dictae villa, ut de meo sindicatu constat infrascripto recepto per reverendum Josephum Bages, preberum et rectorem Villanovae Segriani. Die sexta augusti 1677, nomine universitatis dictae villa, gratis etc., confitemur, et in veritate reconosimus debere vobis illustri Francisco de Guiu, domicello, Jacobo Montells, pharmacopulo, et Raymundo Alós, calligario, ilerda operiis anno presentis et currenti ecclesia parroquialis sancti Joanni de platea dicta civitatis, presentibus et vostris in dicta opera successoribus. Centum et quindecim libras monetae Barchinona, qua sunt ad complementum illarum ducentarum et quindecim librarum dicta moneta pro quibus vendidistis nobis et universitati dicta villa retabulum veterum altaris majoris dicta ecclesiae, cum restantes centum libras, vobis ex solvimus in nottarium et testium infrascriptum presentia, quasquidem centum et quindecim libras dare et solvere promittimus vobis, et vostris in dicta opera successonibus, in tribus aqualibus solutionibus primam incipiendo facere solutionem in die sive festo sancti Marci proxime venientis, secundam solutionem in die dive festo Beata Maria mensis augusti anni 1680, tertiam vero solutionem in die sive festo Beata Maria mensis augusti anni 1681, cum pacto infrascripto et seguenti. Que los dits senyors obrers aigen de fer desparar a ses costes lo dit retaulo, al parar-lo en la iglésia de dita vila dits senyors obrers aigen de pagar un mestre fuster per a parar aquell, y tot lo demés serà necessari per a parar dit retaulo, o aige de pagar dita vila. Quae omnia attendere et complere promittimus sine dilationem, cum salario procuratoris, decen et nottario, duodecim solidorum dicta monetae, ultra quorem missionem super quibus credatum in super promittimus non firmare, jus paena est. Et quae paenas de qua tertium curiam est ipsa comussa vel non nihil ominus etc. Et prohiis complendis obligamus dictis nomibus vobis dictis dominis operariis, et vostris in dicta opera successoribus omnia, et singula bona et jura dictae universitatis, e eius singularium presentium, absentium, et futurorum, et alterius eorum insolidum mobilia, etim mobilia etc. Renuntiando quantum ad hoc benefficio novarum constitutionum dividendarum actionum, et epistola divi Adriani etc., et consuetudini ilerdensis seu barchinonensis de expensis no restituendis loquenti etc. Renuntiamus etiam foro nostro dictaque universitatis, et eius singularium proprio, et ipsius foro privilegio submitentes, et subpotentes nos, dictanique universitatem et eius singulares, bonaque dicta universitatis et eius singularium foro cuius iudicis tan ecclesiastici quam secularis coramque in quam eum facultate variandi, et omni juri, et sciendum etc. Fiat cum clausula audicionis sententia excomunicationis in curia illustissimi et reverendissimi domini ilerdensis episcopi, ac scriptura tertii in libris tertiorum curiarum mag. vicariorum Barchinona, Ilerda, et aliorum obligantes pro inde bona dicta universitatis, et eius singularium tantum cuius et quias fiat cum constituione procuratiorum opportuna dantes etc. Et vo praedictas juramus etc. Hac igutur etc. Actum etc. Testes sunt magister Dominicus Dylar, sator, et magister Franciscus Carreres, funicularius, Ilerdae. Document 4 El 3 de setembre de 1678, Joan Grau firma una àpoca de pagament total amb els obrers de l’església de Sant Joan de Lleida per l’obra del retaule major. AHL, Notaria de Lleida, Josep Monhereu, manuals 6-7, 16771678, núm. 825, foli 105r.-v. (any 1678). Die tertia septembris millessimo sexagessimo septuagessimo octavo, Ilerda. Honorabile Joannes Grau, scultor civitatis Minorisa, Ilerdae repertus, gratis etc. firmavit apocham illustri domino Francisco de Guiu, domicello Ilerda domiciliato, honorabile Jacobo Montell, pharmacopulo, e Raymundo Alós, calligario dictae civitatis, operariis anno presenti et currenti ecclesia parroquialis sancti Joannis de platea Ilerda, licet absentibus, et nottario infrascripto, pro eis presenti de septingentum libris moneda Barchinona, qua sunt pro omni opere per eum facta in retabulo altaris majoris dictae ecclesia noviter facto, et eadem ecclesia posito. Modis vero solutionis dictarum septingentarum librarum talis fuit, et quoniam illas habuit et recepit in pecunia numerando, realiter et de facto suae omnimoda voluntati in diversis vicibus et solutionibus, comprahensis cumprobabi quibus cunque apochis, et chirographis pro dicta quantitate factis, ne una et eadem quantitatis solutam esse videatur. Et ideo renuntiando etc., firmavit apocham etc. Actum etc. Testes sunt discretus Antonius Paulus Llordella, nottarius publicus, et Franciscus Gracelles, scriptor Ilerda.