La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)

LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 29 - 46 Resum En aquest article, s’hi ofereix una nova interpretació d’una de les confraries d’ofici més importants de la Barcelona medieval. La recuperació d’informació, fins ara inèdita, ha permès traçar els eixos bàsics de l’entitat a nivell social, religiós i artístic. Cal destacar que l’evolució d’aquesta associació, lligada estretament al desenvolupament de la ciutat, va propiciar la configuració de dos perfils de confrares: un primer, que recull l’esperit cristià dels creadors de la confraria, i un darrer, que es va consolidar a principis del segle xv, vinculat al desig d’augmentar i consolidar el marge d’actuació d’aquesta organització dins el perímetre de poder reservat als artesans. A través de la documentació conservada, es pot apreciar com, en aquest darrer període, la confraria de sant Marc va invertir molts esforços a millorar el seu patrimoni, especialment en el marc de la nova catedral gòtica, i com l’art va esdevenir l’element clau a l’hora de projectar una imatge pública de col·lectiu modèlic en clau cristiana, darrere de la qual s’amagaven uns objectius i unes dinàmiques que seguien uns altres camins. Paraules clau: oficis, pell, promotors, catedral, pintura gòtica, orfebreria, relíquies, indumentària, inventaris. Abstract The brotherhood of Saint Mark in Barcelona (xiiith-xvth centuries) In this article we offer a new interpretation of one of the most important trade brotherhoods in medieval Barcelona. The information retrieved, until now previously unknown, has allowed us to outline the core of the entity, socially, religiously and artistically. It is imperative to point out that the evolution of this association, related closely to the city’s development, led to the configuration of two types of confrères: one, which collects the Christian spirit of the brotherhood creators, and the other, which was consolidated at the beginning of the 15th century, linked to the hope of increasing and consolidating the performance margin of this organization within the perimeter of power reserved to the craftsmen. Through the kept documentation we can appreciate how in this last period the brotherhood of Saint Mark invested a lot of effort to improve its heritage, especially within the context of the new Gothic cathedral, and how art became the key element when projecting a public image of a model group based upon Christianity, behind which were hidden some objectives and dynamics that were following other paths. Key words: trades, leather, promoters, cathedral, Gothic painting, gold and silver work, relics, clothing, inventories. La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) Lourdes Fonoyet Catot [email protected] LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 30 Lourdes Fonoyet Catot *. Aquest article forma part d’un treball més ampli que l’autora està duent a terme, sota la direcció del doctor Joaquín Yarza, a fi de presentar la tesi doctoral, en curs, on s’analitza la relació de les confraries d’ofici de Barcelona amb el panorama artístic baixmedieval. Volem agraïr la dedicació i els valuosos coneixements que ens ha ofert aquest professor, durant la supervisió de l’estudi, que han servit per a traçar els eixos bàsics i definir la mirada amb que ens hem apropat a l’objecte de la investigació. Volem agraïr, també, l’interès i els consells proporcionats pels doctors Josep Hernando i Anna Orriols durant la presentació del treball de recerca de doctorat. Abreviatures utilitzades: ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó; ACB: Arxiu Capitular de Barcelona; ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona; AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; AHPB: Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; LO: llibres d’obra; VP: visites pastorals; G: gremis; LC: Llibre del Consell; RO: Registre d’Ordinacions; RD: Registre de Deliberacions. 1. ADB, Registra Dotaliarum, v. 1, f. 187r.-188v., i ACB, Liber Dotaliarum, v. 1, f. 196r.- 199v. Citat a: J. Mas, Taula dels altars de la seu de Barcelona, v. 1 de Notes històriques del Bisbat de Barcelona, Barcelona, 1906, p. 18. Transcrit a: S. Puig, Episcopologio de la sede Barcinonense, Barcelona, 1929, doc. LXXXVII, p. 430-432. Podem trobar una síntesi del document a: ADB, VP, v. 12, f. 69v.-71r. Existeix un resum escrit en llengua vernacla en un manuscrit del segle XV: AHCB, G, 1196, f. 62r.-65r. Aquest text va ser publicat parcialment a: J. Villanueva, Viaje a Lérida y Barcelona, v. 17 de Viaje literario a las iglesias de España, Madrid, 1851, p. 308-309. 30 El primer document que certifica l’existència de la confraria de sant Marc de Barcelona recull el permís atorgat, el dia 23 de desembre de 1203 (10 de calendes de gener), pel bisbe Berenguer de Palou (1201-1208) als mem bres d’aquesta entitat, per a la creació d’un altar dedicat al seu patró a la catedral de la Ciutat Comtal1. La seu disposava fins en aquell moment d’un nombre important d’altars que mostraven un ampli ventall d’advocacions2. Però, a diferència de la resta, el de sant Marc no va ser impulsat per una única persona, sinó per uns quants fidels aplegats en una confraria3. Tanmateix, les inquietuds d’aquests primers confrares no diferien gaire de la dels altres fundadors. Tots plegats compartien una preocupació important per la mort i pel destí de l’ànima4. No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar, al qual podien destinar un o diversos preveres per tal que efectuessin les misses oportunes «en remey de les ànimes dels dits confrares e de tots los feels, axí vius com morts». Encara que no es faci una menció explícita del tema, és lògic pensar que tots els membres devien ser presents en els enterraments de la comunitat. En canvi, un punt menys obvi i que, per tant, es contemplava en aquest document inicial era el que feia referència al que havia de succeir amb els difunts i les seves possessions: es va determinar que, si no s’havia fet testament, el cos seria portat a la seu i els seus béns es deixarien en propietat a la confraria. Per la seva banda, el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. Els que acomplissin aquesta iniciativa, tenien permís per utilitzar els «ferros, et omnia alia utensilia, et apparatus coquine» de la seu, de forma gratuïta. Atesa la manca de tradició en l’organització de confraries dins la catedral de Barcelona i la joventut de la carrera notarial, aleshores vinculada estretament al món eclesiàstic, el text d’aquest document conté poques idees i és, en general, molt repetitiu. És interessant destacar que les clàusules que es definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient, i s’obviaven les qües tions d’organització interna, com ara la fórmula utilitzada per a l’elecció dels representants, la gestió dels ingressos i de les despeses de l’organització, així com els drets i els deures dels confrares, com a persones individuals dins la confraria i com a entitat envers la institució que els va acollir. El document següent, relacionat amb la mateixa confraria, apareix redactat el 29 d’abril (3 de calendes de maig) de 13255. Es tracta del benefici atorgat pel precentor de València i de la seu de Barcelona, Pere de Centelles, a l’altar de sant Marc. Aquest benefactor va dotar l’altar d’una quantitat de diners per tal que tingués un sacerdot que digués les misses de forma regular en memòria de la seva ànima i de les ànimes dels fidels morts6. Pel mateix motiu, aquest personatge, com uns altres del seu temps, va preveure la instauració d’un aniversari perpetu que s’havia de celebrar el dia tres de gener. Aquesta mena d’iniciatives eren pròpies dels membres de les capes altes de la societat, ja que eren ells els únics que podien mantenir econòmicament aquest tipus d’activitat. Sovint, les despeses se sub- LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 31 La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) vencionaven amb censos, que eren propietat dels benefactors7. Així, Pere de Centelles va destinar els ingressos provinents d’un alou que tenia en un lloc anomenat Ça Cuniera, al Penedès, i que havia de proporcionar tres-cents trenta-sis sous de moneda barcelonesa cada any. D’aquesta quantitat, trescents sous s’havien de destinar al manteniment del prevere i els trenta-sis restants es reservarien per a la celebració anual esmentada. Amb una aportació econòmica estable, es va poder garantir la regularització de les misses en aquest altar. Per altra banda, seguint aquesta vocació de protegir l’ànima, els confrares van aconseguir, més endavant, dues indulgències8. La primera va ser atorgada pel bisbe de Mallorques; amb tota seguretat, es refereix al bisbe Ponç de Gualba (1303-1334), educat a Mallorca, i que ja n’havia concedit a Barcelona, en un document de l’any 1302, a tots aquells que ajudessin a construir la catedral9. Si tenim en compte que, a principis del segle xiv, la confraria de sant Marc va subvencionar la construcció d’una nova capella, com veurem més endavant, és lògic que, abans que s’acabés el seu mandat, el bisbe els atorgués cent dies de perdó per l’assistència a la capella en cada festa i vuitada, en reconeixement a la seva col·lab oració. A través d’una segona indulgència, uns quants anys més tard, el bisbe Bernat Oliver (1345-1346) va obsequiar els mateixos, per cada festa i vuitada, amb quaranta dies de perdó. Aquests preceptes i d’altres, com ara l’assistència obligada a la capella en dies clau, van ser recollits als privilegis atorgats pel rei Martí l’Humà dels anys 1397 i 1405. En aquest darrer any, el bisbe de Barcelona va emetre un escrit, en el qual es disposava que: «[...] el confrare que no assisteixi a l’enterrament d’un altre confrare pagarà 10 diners cada vegada; en canvi, el que compleixi amb aquest precepte, havent confessat i combregat, guanyarà 40 dies d’indulgència»10. D’aquesta manera, l’autoritat eclesiàstica establia el criteri que havia de premiar la conducta cristiana dels membres de la comunitat i castigar la seva absència. Segurament, els confrares de sant Marc van adquirir el dret d’enterrament en l’espai catedralici des del mateix moment en què van crear el seu altar. De totes maneres, en el marc de l’obra gòtica, hi ha un document de l’any 1435, on s’hi diu que es paga a un mestre de cases, trenta-set sous i set diners, «per la volta que los sabatés li han feta fer en la claustra», probablement en el lloc on l’entitat tenia el seu vas funerari11. L’any 1459, es ratificava el permís d’enterrament al claustre, cosa que confirmava que ja es feia així anteriorment12. Hem de tenir en compte que, ja en aquestes dates, el cementiri de la catedral era considerat el primer de la ciutat i que el denominador comú de les persones que s’hi enterraven era la riquesa i el poder polític o religiós13. Per tot plegat, es pot apreciar una evolució important pel que fa a les preocupacions i el tarannà dels integrants de la confraria, que va propiciar, finalment, l’actuació del bisbe. És evident que la devoció que caracteritzava els fundadors de l’organització va anar derivant amb el temps cap a uns altres camins, ja que s’advocava per unes prioritats diferents que anirem desglossant al llarg d’aquest estudi. Els confrares de sant Marc i la seva relació amb els oficis de la pell Malgrat la vocació clarament religiosa que va inspirar l’origen d’aquesta confraria, s’endevina un lligam professional entre els seus membres que molts autors han apuntat, però que fins ara no ha estat objecte de cap estudi exhaustiu14. Es pot afirmar, tal com veurem, que és una de les confraries d’ofici més antigues de Barcelona, encara que no disposem de prou informació per valorar si va ser la primera, com especulen alguns historiadors. Per altra banda, i en la mateixa línia que va encetar Joan-F. Cabestany, defensem que la de sant Marc no va ser, d’entrada, només la confraria dels sabaters15. Aquesta idea neix arran del document de 1203, que apareixia encapçalat pel 4. J. R. Julià, «Las actitudes mentales de los Barceloneses del primer tercio del siglo xiv», Anuario de Estudios Medievales, v. 20 (1990), p. 15-52. 5. ADB, Registra Dotaliarum, v. 1, f. 189v.-191r., i ACB, Liber dotaliarum, v. 1, f. 198r.-199v. Citat a: Mas, Taula dels altars..., p. 18, n. 47. 6. A l’article Julià, «Las actitudes mentales...», p. 42, l’autor hi esmenta diversos exemples contemporanis similars. 7. Julià, «Las actitudes mentales...», p. 33-34. L. To, «L’evolució dels ritus funeraris a Catalunya a través dels testaments (segles x-xii)», Lambard: Estudis d’Art Medieval, v. 3 (1987), p. 93. 8. AHCB, G, 1-196, f. 62r.-65r. 9. Puig, Episcopologio..., p. 458460. 10. AHCB, Exposició dels documents de l’Antic Gremi de Mestres Sabaters de Barcelona, Barcelona, 1932, p. 6. Aquest catàleg recull les regestes dels documents de la confraria que es van exposar al públic els anys 1931 i 1932, molts dels quals no es poden consultar, actualment, perquè estan en procés de catalogació. 11. ACB, LO, 1433-1435, f. 51r., inèdit. En la mateixa línia, l’any 1436 s’armà «la volta de la tomba dels fusters, als quals se’ls havia concedit un carner al claustre, que avui encara es conserva» segons: J. Valero, «Acotacions cronològiques i nous mestres a l’obra del claustre de la catedral», D’art, v. 19 (1993), p. 32 i n. 15. Per altra banda, «els fusters, vidriers y llogateres de mules també tingueren sa tomba al claustre y per últim cal no oblidar la dels confrares de Santa Eularia y de la Puríssima», segons se cita a: J. Mas, «El fossar de la seu de Barcelona y ses inscripcions funeraries», Estudis Universitaris Catalans, v. 4, n. 1 (1910), p. 37. 12. ACB, Caresmar, v. 11, 1459, n. 15. Citat a: Mas, Taula dels altars..., p. 45, n. 168. 13. Julià, «Las actitudes mentales...», p. 22-23. 14. Cabestany, «Els mestres sabaters ...», p. 75-84. 15. Els darrers hereus d’aquesta confraria van editar, durant els anys 1942 i 1960, la revista Cofradía de san Marcos evangelista de los maestros zapateros. Aquest títol no és apropiat, però, per utilitzar quan hom parla dels orígens de la confraria, encara que així se citi en obres tan significatives com ara Puig, Episcopologio..., p. 178179 o Capmany; Duran, El gremio... Española de Estudios Medievales, v. 4, n. 4 (1994), p. 59-79. Sobre la ciutat de Barcelona, és recomanable consultar: C. Batlle, «Le travail à Barcelone vers 1300: les métiers», Papers in Mediaeval Studies, v. 13 (1991), p. 79-102. Cal aclarir que la gran majoria d’obres citades fan una aproximació a aquest tipus d’organitzacions des del punt de vista del vessant històric, poc des del religiós i menys encara, de l’artístic. Com a excepció, cal esmentar dues obres molt interessants: A. Duran, La societat i l’organització del treball, v. 2 de Barcelona i la seva història, Barcelona, 1973 i J. Molina, «De la religión de obras al gusto estético. La promoción colectiva de retablos pictóricos en la Barcelona cuatrocentista», Imafronte, v. 12-13 ( 1998), p. 187206. Per a l’estudi de la confraria de sant Marc, en concret, és imprescindible consultar: J. F. Cabestany, «Els mestres sabaters i la confraria de sant Marc (segle xiv)», a v. 2 d’Homenaje a Jaime Vicens Vives, Barcelona, 1967, p. 75-84, i A. Capmany; A. Duran, El gremio de los maestros zapateros, Barcelona, 1944. 2. Mas, Taula dels altars... Per a l’evolució dels altars en la catedral gòtica, és interessant consultar: C. Borau, Els promotors de capelles i retaules a la Barcelona del segle xiv , Barcelona, 2003. 3. Per a un estat de la qüestió amb relació a l’estudi de confraries i d’altres tipus d’organitzacions medievals vinculades amb els oficis artesans, vegeu: A. Riera, «La aparición de las corporaciones de oficio en Cataluña (1200-1350)», XIX Semana de estudios medievales, v. 19 (1992), p. 285-318. A banda de les obres que cita Riera, hi volem afegir: G. Cavero, «Cofradías y beneficiencia en la edad media. Aproximación a sus fuentes en los archivos de la iglesia», Memoria ecclesiae, v. 11 (1997), p. 455-481; J. Borràs, «El treball artesanal a la Cataluña medieval», Món laboral, v. 8 (1989), p. 37-45; M. I. Falcón, «Las cofradías artesanales de la Edad Media», IX Jornades d’Estudis Històrics Locals, v. 9 (1990), p. 193-222; M. I. Falcón, «Las cofradías de oficio en Aragón durante la Edad Media», Medievalismo. Boletín de la Sociedad LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 32 Lourdes Fonoyet Catot nom propi dels dotze representants de l’entitat16. Com que alguns d’aquests noms eren els mateixos, cadascun anava acompanyat d’un tret identificador diferent, que majoritàriament feia referència a l’ofici del subjecte o al seu lloc d’origen17. Així, el terme que acompanyava el nom suposava la priorització d’una característica per damunt d’una altra i sembla que als confrares immigrants, que destaquen en nombre, els pesava l’etiqueta d’origen18. Malgrat que no s’esmenti, és molt probable que tant aquests, com la resta de membres de l’organització que no se citen al document, compartissin alguns dels oficis referenciats: sabater (esmentat dues vegades), alumer, corretger o pintor19. La majoria, vinculats amb el món de la pell. Aquesta situació no podia ser casual, sinó que estava relacionada amb la importància que tenia aquest sector en l’època medieval. D’entrada, Cabestany recupera, en el seu article, el privilegi de Pau i Treva de 1200, on es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors20. Amb tota seguretat, aquests no eren els únics existents en aquelles dates, però sí que devien ser dels més destacats21. Així doncs, dels cinc, dos treballaven amb aquest material, la pell. I, ja dins d’aquest ram, hi ha suficients estudis que demostren que el de sabater era l’ofici més nombrós, per damunt del dels adobers22. Això no obstant, el predomini dels artesans del calçat, en una època tan primerenca, encara no devien ser suficients en nombre per formar una associació en solitari i, en aquest sentit, és lògic que s’ajuntessin amb els menestrals del mateix sector, amb qui tenien més afinitats23. Va ser, precisament, a partir del segle xiii, quan la població de Barcelona i el consum de pell va créixer significativament, que els oficis es van especialitzar i van augmentar en representants fins a derivar en la divisió dels components de la confraria24. Ens consta que l’any 1266 els blanquers estaven agrupats en una corporació autònoma25. És probable que la creació d’aquesta organització fos motivada pel trasllat d’aquests treballadors fora del nucli urbà, prop del rec comtal26. Per altra banda, les ordinacions municipals elaborades a partir del segle xiv confirmen l’escissió dins del ram27. L’any 1322, es publica una crida adreçada als oficis de blanquer, albadiner i pergaminer28. Poc després, l’any 1325, va aparèixer la primera adreçada a sabaters, cuireters i assaonadors29. D’altra banda, aquests darrers apareixien vinculats als sabaters i cuireters en les ordinacions promulgades fins al 134130. I en el ban publicat l’any 1356, es parlava només dels altres dos31. Els assaonadors van disposar de les seves pròpies ordinacions a partir d’aquesta data, cosa que ens inclina a pensar que ja s’havien distanciat de l’entitat. Així doncs, sabaters i cuireters van aparèixer junts en el primer privilegi reial atorgat a la confraria de sant Marc l’any 139732. Allà s’identificava, d’una manera explícita i per primer cop, l’associació amb uns oficis determinats. Segons el privilegi de 1405, la realitat de l’organització havia tornat a canviar, aleshores englobava: sabaters, tapiners i cuireters33. La presentació dels tapiners, a la mateixa alçada que la dels altres menestrals, posava en evidència el creixement i l’especialització de la producció del calçat34. 16. «Egidius sutor, Arnaldus de Campo et Arnaldus sutor sancti Cucuphatis, Petrus alum, Poncius corrigiarius, Berengarius de Argentona, Fferrarius succetor, Arnaldus de Yspania, Barthomeus pictor, Petrus rubei, Petrus de Minorisa, Petrus de Bassia». 17. E. Piquer, «Aproximació a l’antroponímia vallenca del segle xiv», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, v. 16 (1998), p. 211-236. 18. Per al fenomen de la immigració: C. Batlle, «Urbanisme i societat a la Catalunya medieval», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, v. 20 (1979), p. 43; C. Cuadrada, «Sobre les relacions camp-ciutat a la baixa edat mitjana: Barcelona i les comarques de l’entorn», Acta historica et archaeologica Mediaevalia, v. 11-12 (1990-1991), p. 181. En el cas d’Arnaldus sutor Sancti Cucuphatis, podem apreciar que conté el nom de l’ofici i d’un lloc d’origen. Probablement, entre els confrares hi havia algun altre Arnau de Sant Cugat i algun altre Arnau sabater, i és per aquesta raó que es fa necessari adjuntar els dos atributs identificatius. 19. L’alum era una mescla d’aigua amb excrement de gallina o de colom, que s’emprava per adobar pells, especialment aquelles que es destinaven per fer soles de sabata. A. M. Alcover; F. de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 1978, v. 1, p. 564. Per a la definició de la resta de termes relacionats amb la pell, vegeu: M. Combalia i altres, Diccionari de la indústria d’adobar pells, Barcelona, 1992; i M. I. Falcón, «La manufactura del cuero en las principales ciudades de la Corona de Aragón (siglos xiii-xv)», En la España medieval, v. 24 (2001), p. 36 i 44-45. Altres estudis on es tracta el món de la pell a l’edat mitjana: J. Aparici, «La manufactura medieval dels cuiros. Les ordenances tècniques de Sogorb», Estudis castellonencs, v. 8 (1998-1999), p. 429-443; R. Genís, El ram de la pell a Vich, Vic, 1959; J. M. Torras, «L’ofici d’adobar pells», L’Avenç, n. 74 (1984), p. 16-27. 20. «Exadarios et bordarios, pelliparios et sutores, textores et omnes ministrales, sub hac pace et securitate ponimus et constituimos». La transcripció d’aquest fragment, realitzada per Cabestany, coincideix amb la de G. Gonzalvo, Lleis i costums, v. 2, n. 3 de Les constitu cions de pau i treva de Catalunya (segles xi-xiii ): Textos jurídics catalans, Barcelona, 1994, p. 123. Molts altres autors han interpretat d’una altra manera els oficis citats, substituint el terme cavadors per sabaters, en el cas de Falcón, «La manufactura del cuero ...», p. 12, n. 20; o el de sabaters pel de sastres (potser es va llegir el terme sartores enlloc del de sutores), en les obres J. P. Martí; J. Llopis, Constitutions y altres drets de Cathalunya, compilats en virtut del capitol de cort lxxxii de las corts per la S.C. y R. Majestat del Rey Don Philip IV nostre senyor celebrades en la ciutat de Barcelona Any MDCCII, v. 1, llibre X, títol XI, Barcelona, 1704, p. 493 (facsímil) i A. de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Barcelona, 1961, v. 1, p. 448, n. 5, entre moltes altres. 21. Tal com explica Riera, existeixen referències documentals anteriors d’aquests i d’altres oficis de Barcelona i no es pot concloure que aquest document sigui una síntesi de les úniques, ni tan sols de les corporacions existents a l’època en aquesta data. Nosaltres preferim interpretar que el document, tal com el presenta Batlle, només vol deixar constància de la protecció reial envers la menestralia urbana existent. Riera, «La aparición de las corporaciones...», p. 296-297. C. Batlle, L’expansió baixmedieval. Segles xiii-xv , v. 3 de P. Vilar (dir.), Història de Catalunya, Barcelona, 1988, p. 100. 22. T. Vinyoles, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, Barcelona, 1985, p. 101. M. Torras, «La crisi dels segles xiv i xv a Manresa», a E. Castells; J. Badia (dir. i coord.), Manresa medieval: Història, art i cultura a l’edat mitjana, Manresa, 2001, p. 228-229. C. Guillere, «Aspects de la société géronaise a la fin du xivème siècle: Approches topografhique et professionnelle à travers le registre de taille de 1388», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, v. 25 (1979), p. 333-355. C. Batlle, «La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo xv», Anejos del Anuario de Estudios Medievales, v. 3, n. 2 (1973), p. 580-605. 23. A l’article de P. Banks, «The origins of the “Gremi de sabaters” of Barcelona», Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat, v. 18 (1980), p. 110-115, s’hi estudia el nombre de sabaters en la Barcelona d’aquesta època. Un altre exemple de confraria que aglutina diferents oficis de la pell apareix recollit a: M. I. Falcón, «Le corporazioni artigianale e mercantili in Aragona nel basso Medioevo», a A. Mattone (dir.), Corporazioni, gremi e artigianato tra Sardegna, Spagna e Italia nel medievo e nell’età moderna ( xiv-xix secolo), Cagliari, 2000, p. 144. 24. A. Garcia; M. Guàrdia, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona, 1986, p. 14. Batlle, «Le travail à Barcelone...», p. 80. 25. ACA, Cancilleria, reg. 15, f. 27v. Transcrit a: R. Freitag, Katalanische handwerkeorganitzationem unter königsschutz im mittelater insbesondere aufbau und aufgaben im 14, Aschendorff, 1968, p. 56, n. 76. 26. A mitjan segle xiii, les autoritats van obligar alguns artesans, com ara els bataners i els tintorers, a traslladar-se prop del rec comtal, fora del nucli urbà, on causaven molèsties públiques derivades de les característiques del seu treball. Els blanquers també van desplaçar-se al mateix sector, alhora motivats per les necessitats d’espai i d’aigua. Riera, «La aparición de las corporaciones...», p. 299, n. 87. C. Cuadrada; M. D. López, «L’organització de l’espai urbà: Barcelona al segle xiii», Anuario de Estudios Medievales, v. 29 (1999), p. 893. Batlle, «Le travail à Barcelone...», p. 87. Sobre la importància de l’aigua en els oficis de la pell: Aparici, «La manufactura medieval...», p. 432-433. 27. A l’obra Capmany, Memorias históricas..., v. 2, p. 153-154, s’hi recull el privilegi de Jaume II on es confirma al magistrat de Barcelona la facultat de fer ordenances i promulgar edictes a partir del 1320, a fi i efecte d’evitar fraus i garantir la bona qualitat de la producció. També es tracta el tema a: C. Batlle, «El municipio de Barcelona en el siglo xiv», Cuadernos de Historia, v. 8 (1977), p. 208. Per a la relació entre l’evolució del go- LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 33 La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) En un segon nivell, treballant amb sabaters i tapiners, i com a part del procés de fabricació del calçat, hi havia, dins la comunitat, l’ofici de costurer. Gràcies a dues ordinacions publicades l’any 1397 (dos mesos després de l’edició del primer privilegi, en el qual no apareixien mencionats) i l’any 1398, sabem que els macips costurers i alguns mestres sabaters, pertanyents a la confraria de sant Marc, tenien una caixa pròpia per aplegar diners i buscaven la seva independència. Volien canviar de capella i d’advocació35, però el govern municipal els ho va prohibir, defensant que aquella escissió no era bona per a la ciutat. Tot plegat es va solucionar en el privilegi de 1405, on es dedicaren deu paràgrafs a explicar que els costurers tenien els mateixos drets que els altres confrares. A partir de 1425, en les ordinacions municipals, hi trobem vinculada, només, l’existència de sabaters i tapiners36. La convivència entre els dos oficis va ser sostenible durant molts anys, mentre era clara l’hegemonia dels primers per damunt dels segons. Els tapiners es beneficiaven de la infraestructura i l’administració de la confraria, així com de la dinàmica religiosa que portava el pes de dues dècades d’assaig. Malgrat tot, les diferències entre els uns i els altres es van manifestar de forma palpable l’any 1475, arran d’una ambigüitat de competències que obligà a delimitar el marge d’actuació de cada ofici37. Com a resposta a una demanda social, el govern de la ciutat va promoure una ordinació que fixà la feina del tapiner: fer tapins o qualsevol altre calçat que tingués suro; i la del sabater: fer sabates per a homes, dones i infants, a condició que no tingués suro38. Després d’aquesta ordinació, juntament amb els costurers dels sabaters, segurament insatisfets per la direcció que prenia l’organització, els tapiners no van trigar gaire a cercar la seva independència definitiva. I és en aquesta lluita per forjar-se una identitat pròpia quan, el 1487, tornen a enfrontar-se. Aquesta vegada, els tapiners, assentats ja en el monestir de Sant Agustí de Barcelona, sota l’advocació de sant Crispí i sant Crispinià, van defensar el trinxet, l’alena i el coltell com a símbols del seu ofici per lluir en les seves banderes i estendards. Aquesta petició, però, va topar amb l’oposició dels sabaters, que no volien compartir els símbols del calçat en les representacions públiques. El govern de la ciutat va ser, de nou, qui va haver de posar ordre entre els menestrals, buscant una mesura que fos al més justa possible. Finalment, es va concloure que els confrares de sant Crispí podien lluir, en les seves banderes i estendards, els tapins, les alenes i els trinxets en mans dels seus patrons i podien utilitzar els tapins com a senyal de la confraria39. Va ser, doncs, a finals del segle xv, quan realment es pot considerar que la de sant Marc es va convertir, en gran mesura, en la confraria dels sabaters. Això no obstant, tota aquesta evolució s’ha de copsar amb una mirada flexible, ja que en cap moment l’adhesió o escissió d’un ofici devia ser compacta ni immediata40. Majoritàriament, es tractava de processos lents relacionats amb el desenvolupament de la ciutat. Així, el destí dels oficis de la pell es va anar configurant lentament, amb la qual cosa s’establí un mosaic cada cop dels confrares e confraria de sant March; E los dits confrares de sant Crispí pretenen lo contrari, ço és que poden fer pintar en lurs banderes totes les insígnies ab que lo dit sant se acostume pintar, ço és sabates, alenes, trinxets, tapins e tots altres instruments de sabater, com los dits sants fossen sabaters e tapiners, et altres iuxta forma de lur martiri, e més pretenen que attès que los officis de tapiner e sabater eran stats seperats segons han mostrat los dits confrares de sanct Crispí en los registres de la scrivania de la casa de la dita Ciutat, que podien fer en lurs banderes e standarts tots los senyals que pertanyien al dit lur offici, ço és tapins, trinxets, alenes, coltell e totes coses de lur offici de tapiner. Vista la dita seperació dels dits officis e vists los privilegis de cascuna de les dits confraries e hagut lo perer dels advocats de la Casa de la Ciutat, declaram e provehim que los confrares de sanct Crispí en lurs banderes y standart puxen pintar e fer pintar tapins, alenes e trinxets, les quals alenes e trinxets los sancts tinguen en les mans, attès que ab aquells són stats martiritzats, e los tapins puxen fer per armes y senyal de la dita confraria, los quals tapins no puguen fer sinó en lo camper tantsolament e que no puguen pintar les dites alenes y trinxets sinó en les mans dels dits sants [...]». 40. Una qüestió que no podem obviar en tractar sobre els components de les confraries d’ofici és que aquestes no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta, considerada secundària, així com confrareses o altres personatges beneficiats. En aquest sentit, la de sant Marc conserva tres llistes dels confrares, emmarcades en la primera meitat del segle xv. Aquestes van ser iniciades els anys 1422, 1435 i 1450 i corregides en funció dels nous ingressos o desaparicions. Aleshores, i a tall d’exemple, podríem dir que entre el 1422 i el 1435 hi va haver poc més de 260 individus relacionats amb l’entitat, dels quals només una part eren estrictament mestres del calçat. D’altra banda, és interessant observar que, en la llista de 1450, s’hi referencien uns 180 noms que, si els comparem amb els 66 mestres sabaters que Batlle recull d’un document contemporani, ens donaran la proporció aproximada d’aquests treballadors respecte al conjunt de la comunitat. El nombre total de components en cada llista estava condicionat a la llargada de l’interval de temps en el qual va ser actiu i, alhora, permetia la introducció de més o menys individus. AHCB, G, 1-154, Llibre de capbreus, 14211472, f. 4r., 60r. i 70r., inèdit. Batlle, «La crisis social...», v. 2, p. 580-605. vern municipal i l’organització dels oficis, vegeu: Batlle, «Le travail à Barcelone...», p. 81. 28. AHCB, LC, v. 7, 1321-1322, f. 35v.-36r. 29. AHCB, LC, v. 9, 1325-1326, f. 19r. 30. AHCB, LC, v. 15, 13401343, f. 40r.-v. Transcrit parcialment a: Cabestany, «Els mestres sabaters...», p. 79-80, notes 39 i 41. 31. AHCB, LC, v. 19, 13541359, f. 53r. Citat a: Cabestany, «Els mestres sabaters...», p. 78, nota 35. 32. AHCB, G, sabaters, pergamí n. 60 i AHCB, G, 1-163, lligall de papers referents a privilegis, 1397 (còpia realitzada al segle xviii). Transcrit a: Cabestany, «Els mestres sabaters...», p. 80-82. 33. ACA, Cancilleria, reg. 2202, f. 92. N’hi ha una còpia a: AHCB, G, 1-196, f. 56v.-61r. Transcrit a: F. de Bofarull, Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Barcelona, 1910, v. 41, p. 255-268. 34. El tapí neix a València al segle xiii i té el seu moment de màxim esplendor en el segle xv. Es tracta d’una mena de sandàlia que, fins i tot, es pot portar damunt d’unes mitges o d’unes sabates de pell molt prima. Moltes vegades, doncs, es podria parlar d’un segon calçat que, a més, pot tenir una decoració molt rica i acurada. Desconeixem en quin moment s’introdueix aquest calçat luxós a Barcelona, però és evident que, si els tapiners no apareixen mencionats en l’anterior privilegi de 1397, la moda es devia consolidar en els vuit anys següents. C. Bernis, Las mujeres, v. 1 de Trajes y modas en la España de los Reyes Católicos, Madrid, 1978, p. 45-47. 35. La segona ordinació recollia la mateixa informació que la primera, però definia, a més a més, la multa per incompliment de la sentència. Així es pretenia convèncer els partidaris de la independència que no estaven d’acord amb la resolució. AHCB, LC, v. 27, f. 109r.-v. Transcrit íntegrament a: Cabestany, «Els mestres sabaters...», p. 82-83. AHCB, RO, IV-2, 1394-1399, f. 75r. 36. Entenem que els costurers del calçat hi són inclosos, encara que no s’expliciti en el document. 37. Es poden trobar uns altres exemples de disputes entre oficis a: I. de la Fuente, «El proveïment d’un argenter barceloní a mitjan segle xv», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, v. 15 (1997), p. 117; i a P. Bonnassie, «La organización del trabajo en Barcelona a fines del siglo xv», Anejos del Anuario de Estudios Medievales, v. 8 (1975). 38. AHCB, RO, IV-10, 14711481, f. 82r.-83r. Citat a: Bonnassie, «La organización del trabajo...», p. 62. Transcrit íntegrament a: Duran, La societat..., p. 356, n. 2. L’any 1498 es va reformar aquesta ordinació. La nova era més flexible i reduïa el preu de la multa estipulada. AHCB, RO, IV-11, 1481-1499, f. 199r.-v., inèdit. 39. AHCB, RO, IV-11, 14811499, f. 91v.-92v., inèdit. «[...] Nosaltres, Pere de Coromines, Ffelip de Farrera, Guillem Ramon Soler, Anthoni Salvador e Johan Mas, l’any present consellers de Barchinona, vista e hoyda la qüestió que és entre los prohòmens e confrares de la confraria de sant March construhida en la seu de Barchinona, de una part, e los prohòmens e confrares de la confraria de sant Crispí e sant Crispinià fundada en lo monastir de Sant Agustí de Barchinona sots regiment e administració dels custurers dels sabaters e dels tepiners de la dita Ciutat, de part altre, sobre los senyals que en ces banderes se fan, pretenent los confrares de sant March que los confrares de sanct Crispí e Crispià no deuen en lurs banderes fer senyals de trinxets, alenes, coltells, tapins, ni sabates, ni altres senyals pertanyents a offici de sabater com sia preiudici e derogació LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 34 Lourdes Fonoyet Catot més diversificat i amb personalitat pròpia, de manera que, a finals del segle xv, convivien en el mateix nucli urbà una gran quantitat de confraries d’ofici d’aquest ram, a banda de la de sant Marc: la de sant Agustí, dels blanquers; la de sant Joan Evangelista, dels assaonadors; la de sant Julià, dels mercers (entre els quals hi havia els corretgers); la de sant Esteve, dels freners i pintors, i la dels sants Crispí i Crispinià, dels tapiners41. Les condicions laborals dels artesans del calçat La sabata era el calçat habitual en el món urbà, si bé la iconografia de l’època ens mostra que no era estrany anar descalç pel carrer42. No és excepcional, doncs, trobar, en les representacions artístiques dels segles xii i xiii, els peus nus dels personatges, especialment els de caràcter sagrat. No tothom tenia accés a aquest producte, el qual apareix sovint entre els soldats, la noblesa i el rei43. A partir del segle xiv, però, les sabates van tenir una presència més democràtica entre la població, fet que va implicar un augment de la producció, que devia afectar, de ben segur, el nombre d’artesans que les fabricaven44. Finalment, i com a mínim des de l’any 1405, sabem que el tapí era ja un calçat consolidat, amb connotacions clarament luxoses45. En darrer terme, també existia l’ofici d’ataconador, que consistia a arreglar calçat vell46, feina que, algunes vegades, entrà en competència amb el treball dels sabaters47. Pel que fa al procés de realització del calçat, a partir del segle xiv hi havia una preocupació creixent per la utilització de matèria primera de qualitat, sobretot de la pell de vedell i de cordovà, en detriment de la de moltó48. Per tal de controlar la producció, es va potenciar, a través de les ordinacions municipals, el paper dels cònsols i del mostassaf de la ciutat49. S’ha conservat un inventari postmortem d’un sabater barceloní, realitzat el 23 d’agost de 1485, que ressenya en l’obrador i la botiga gran quantitat de pells i un centenar de parells de calçat, majoritàriament d’home, en la línia del que hem explicat50. Tot plegat, distribuït en un armari, un banc, una caixa, o penjat a la paret o al sostre. Pel que fa a les eines de l’obrador, hi havia un peu de tallar amb una post, tres coltells, cinc ferros, dues raspes petites i una de grossa, dos trinxets, dues tisores i dues alenes. En general, es tracta de les eines bàsiques per treballar el cuir i que van ser motiu de discussió en l’esmentada lluita dels tapiners i costurers per defensar els seus símbols. Per la quantitat de material existent en l’obrador botiga i pel tipus d’objectes personals referenciats a la casa del sabater, podem pensar que es tractava d’un artesà amb un nivell de vida bo amb relació als de la seva classe social51. 41. És interessant destacar la relació dels pintors amb els artesans de la pell. Aquest ofici, si recordem el document de 1203, també estava representat en la confraria de sant Marc. 42. F. Piponnier; P. Mane, Se vêtir au Moyen Âge, París, 1995, p. 54. 43. Malgrat que els personatges de caràcter sagrat s’acostumen a representar descalços en les arts figuratives medievals, de vegades en trobem alguns que llueixen calçat expressament. Així s’emfatitza l’origen militar del protagonista del retaule de Sant Martí d’Ix o la condició de pelegrí de sant Jaume en la representació del Sant Sopar conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, del pintor Jaume Ferrer. 44. Piponnier; Mane, Se vêtir..., p. 54. 45. Gràcies a una ordinació de l’any 1425, podem saber que costava el doble cosir un tapí que una sabata, fet que derivava aquest producte a un nivell de luxe, assequible només per part d’un sector reduït de la societat. AHCB, RO, IV-4, 1414-1425, f. 85v. Copiat a AHCB, G, 1-196, f. 65r.-v., a excepció del primer i de l’últim paràgraf. A tall d’exemple, Jaume Huguet posarà tapins als reis del Retaule de l’Epifania, als protagonistes del retaule de santa Tecla i sant Sebastià i els del retaule de sant Abdó i sant Senén. A banda de les sabates i dels tapins, existien uns altres tipus de calçat en aquesta època, com l’estival o els borseguins, que mai no van arribar a tenir gran fortuna. C. Bernis, Los hombres, v. 2 de Trajes y modas en la España de los Reyes Católicos, Madrid, 1979, p. 38. 46. Bonnassie. «La organización del trabajo...», p. 62. 47. Els sabaters van fer arribar una queixa al govern de la ciutat, l’any 1462, el qual va haver de promoure certes actuacions de control. AHCB, RD, II-15, f. 66r. AHCB, RD, II-15, f. 69r. L’any 1467, s’insisteix en la mateixa idea amb el document AHCB, RO, IV-9, 1463-1471, f. 94r.-v., inèdit. 48. A. Soler. «El cordovà i el guadamassil», a L’art en la pell. Cordovans i guadamassils de la col·lecció Colomer Munmany, Barcelona, 1992, p. 15. 49. AHCB, RO, IV-5, 13971437, f. 271-272v. AHCB, RO, IV-5, 1397-1437, f. 273r.-274v.; i AHCB, RD, II-1, f. 57r.-v. Per altra banda, a mitjan segle xv es va realitzar un recull de totes aquestes i altres ordinacions que insisteixen en els mateixos temes, segurament amb l’objectiu de recollir la normativa establerta fins aleshores amb relació a l’ofici del calçat (AHCB, G, 1-196, f. 65r.-69r., inèdit). Per a l’ofici de mostassaf, es pot consultar: Batlle, «El municipio de Barcelona...», p. 207; i J. Comellas, «El control de l’espai públic i d’intercanvi al mercat de la Barcelona baixmedieval», III Congrés d’història de Barcelona, v. 3 (1993), p. 241-245. 50. AHCB, Arxiu Notarial, I.15, Inventari postmortem d’un sabater, inèdit. «Die lune .XXIII. mensis <septembris> augusti anno a Nativitate Domini .MCCCCLXXX. quinto. Primo atrobi jo, dita Margarida, en la entrada o obrador de una casa situada en lo carrer de la Mar de la present ciutat de Barchinona, en la qual lo dit defunct habitava a loguer les coses següents: Primo un armari de fusta d’àlber nou, qui sta al mig de la botiga ampla de sabater, dins lo qual eren les pells e sabates següents: Ítem deu pells de sumach blanch cenceres. Ítem dues de sumach <bb> blanch trencades. Ítem dues de vayo de cordovà. Ítem una groga de cordovà. Ítem una pell vermella de cordovà. Ítem sis pells negres de cordovà de segí. Ítem dos trossos de pells negres encetades. Ítem una pell de moltó blanqua. Ítem sexanta-un perell de sabates d’[h]ome entre blanques, grogues, vermelles, negres e envessades. Ítem sinch parells de sabates de dona, ço és dos parells de blanques e dos grogues e unes vermelles totes de cordovà. Ítem hun banquet de tres grayons de fusta en lo qual ha les sabates següents: Primo quatre parells de sabates de fadrí sotils, ço és dos de blanques e dos de negres. Ítem quatre parells de dona xiques, dues blanques e dues negres. Ítem una pell de badell pelosa per acalfadors. Ítem mes en una corda clavada en la paret, en la qual stan les coses següents: Primo uns borsaguins grogs devant plart d’altri. Ítem dos calsadors de sabates. Ítem una caxa ab son pany e clau loba en la qual ha les coses següents: Primo un tros de bedell trencat per sclops. Ítem sis perells de sabates de done, dues de badane blanque e dos parells de sumach blanch <de> envessades en mige sola e un perell de vermelles de cordovà e un parell de envessades de sumach blanch en sola larga. Ítem tres parells d’escarpins de moltó. Ítem un parell de tapins de suro de dona vermells de cordovà. Ítem dos parells de sabates grogues de cordovà d’[h]ome. Ítem un perell de negres de cordovà. Ítem un parell de blanques envessades de sumach. Ítem dos parells de borsaguins d’[h]ome de sumach blanch. Ítem un perell de tapins de done <moltó> de blanchs. Ítem un peu de tallar ab una post e dos caxons dins la hu dels quals havia tres parells de capallades de badell. Ítem tres cultells de tallar. Ítem sinch ferros ab mànech de rellar e hu sense mànech. Ítem dues raspes xigues. Ítem una raspa gran. Ítem uns enformadors de borsaguins ab tres claus. Ítem tres parells d’enpenes negres de cordovà. Ítem una pell d’escarpí. Ítem dos paradors de fusta per la porta, dins los quals ha los <coses ha les coses> tapins següents: Primo en la hu deu parells de tapins de suro de diverses colors, ço és fet de vermells e tres de negres de cordovà. Ítem en l’altre deu parells de tapins, ço és sinch de vermells e sinch de negres de cordovà. Ítem tres o quatre trossos de correger. Ítem dos covanets de canya dins los quals ha trossos de cuyro. Ítem hu perell de sabates envessades velles solades. Ítem tres banques de fust ab tres peus cascuna. Ítem un cabàs dins lo qual ha dos trinxets, dues stesores e dos alenes. Ítem un box . En lo retrer de dita botiga. Ítem dintre un retrer de dita botiga atrobi una tauleta ab quatre peus de fusta sotil. En lo sostre de dita botiga. Ítem dalt, en lo sostre de dita botiga, atrobi les coses següents: Primo una màrfega <ab blanchs> plena de palla. Ítem sinch pots sotils. Ítem dos banchs. Ítem una servellera la qual sta penyora per tres sous. Ítem una lança ab son ferro e aristol. Ítem una altra lança, penyora per tres sous. Ítem un canalobra de ferro de vellar molt sotil. Ítem un former en lo qual ha vint-e-quatre perells de formes d’[h]ome de punt en punt. Ítem vuyt perells de formes de tapins de punt en punt. Ítem set parells de formes xiques. Ítem dos parells d’enpen[y]es de servo. Ítem un parell de tapins grochs de cordovà de dona. Die Martis .XXX. <VIII> mensis augusti anno predicto. Primo en un altre casa situada devant lo porxo del forment de la dita ciutat hun yo, dita Margarida, habite atrobi les coses següents, les quals són de la heretat del dit quondam marit seu: primo un tavardo de mescla passamanat de seda negra. Ítem un sayo de pebret <de quatre> ab mànegues e amallons. Ítem un gipó de saya morada nou. Ítem un gipó de fustani negra sotil. Ítem un sayo negra sotil sens mànegues. Ítem unes calses negres de drap, les quals stan penyora per .X VI. sous. Ítem unes calses de cadissos negres sotils. Ítem un barret morat sanar. Ítem un altre de grana sanar. Ítem un sint ab ferros daurats e ab vies d’or sotil. Ítem un tavardo gris sotil. Ítem una gonella de grana nova ab mànegues tota gornida de veta de seda negra e folrada de tela verda. Ítem una gonella verda nova gornida de veta verda e folrada de devant de tela lehonada ab mànegues. Ítem una cota morada nova ab mànegues. Ítem un manto negra nou. Ítem unes faldetes encarnades usades. Ítem una cadena LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 35 La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) Sembla clar que els obradors devien estar majoritàriament agrupats per carrers o zones, la qual cosa queda manifesta amb els noms que hi ha dintre del traçat urbanístic, encara que els artesans podien viure barrejats, segons ens indiquen els fogatges conservats52. S’ha de remarcar, però, que només els mestres podien tenir botiga i que la seva feina es limitava, a partir de 1425, a l’espai d’obrador53. En el segle xiv, l’obrador botiga es podia trobar al carrer, amb una estructura més o menys efímera, segons es desprèn de la iconografia de l’època54. Ara bé, és obvi que la venda al carrer comportava problemes de diferents tipus, no tan sols d’ocupació de l’espai públic, sinó també de caire estètic i d’higiene; per tot plegat, finalment, es va prohibir o limitar aquesta pràctica a un espai interior i de caràcter permanent55. En la mateixa línia, l’any 1448 es va prohibir la venda de sabates a les places on hi havia d’haver els encants56. Pel que fa als dies i als horaris de festa, estretament lligats a la litúrgia cristiana57, es van començar a establir de forma oficial a principis del segle xiv, tot penalitzant les actuacions contràries. Amb aquesta normativa, es pretenia obligar l’assistència de tots els confrares a les misses, les processons i altres actes públics de la comunitat58. Diverses ordinacions del segle xiv recordaven, amb petits matisos, el calendari festiu59. En el privilegi de 1397, també s’exigia l’assistència als actes festius de la comunitat, concretament el dia de sant Marc60. Hem de concloure que, malgrat la claredat de la prohibició, no devia tenir el seguiment esperat, ja que, quatre anys més tard, el rei va tornar a emetre un privilegi que tocava únicament aquest punt61, en el qual es culpabilitzava els que treballaven fora del calendari fixat, moguts per la cobdícia i la voluntat desordenada, i emfatitzava que no era de fidel cristià actuar d’aquesta manera62. Si bé l’objectiu de les ordinacions és simple i evident, és més complex desglossar el sentit dels privilegis reials, concretament el de 1397 i el de 1405, i per què s’editen en només un interval de vuit anys63. Es pot apreciar que el primer recull l’herència espiritual del document de 1203, facilita l’accés a la confraria i propicia les obres pietoses64. Fins i tot, no es fa cap referència als aspectes laborals dels oficis dels confrares, malgrat que són presentats a l’inici del document com a sabaters i cuireters. El segon privilegi, en canvi, recupera tots els punts de l’anterior, però més desenvolupats i, sovint, acompanyats d’un catàleg de multes que pretenien motivar el respecte a la normativa, tant la relacionada amb els deures espirituals com els professionals, encara incipients. S’hi prioritzen els ingressos i s’hi expressa de forma explícita la igualtat dels confrares, segurament com a resposta a la protesta dels tapiners i costurers65. nifestar explícitament fins al privilegi de 1405. En aquest mateix document, i a banda del dia de sant Marc, es prohibia de treballar els diumenges, els dies de Nadal i les quatre festes de l’any de la Verge Maria. La restricció era tan precisa, que arribà a concretar el moment en què començava (amb el seny del lladre). Vegeu la nota 34. 61. ACA, Cancilleria, reg. 2207, f. 187v. Transcrit a: Bofarull, Colección de documentos..., v. 41, p. 287-289. 62. L’any 1455 ja només es parlava de festes solemnes, les quals es dividien en anuals i de la Verge Maria. Però aleshores la prohibició havia arribat a ser tan estricte que només es permetia obrir els obradors per entrarhi i sortir-ne, cosa que, com ells mateixos deien, no es podia suportar, per això van demanar que se suspengués. AHCB, RD, II-9, f. 159v.-160r. 63. Tots dos privilegis van ser emesos en època de Martí l’Humà, és a dir, en un marc polític semblant. Privilegi de 1397: vegeu la nota 33. Privilegi de 1405: vegeu la nota 34. 64. En general, es tracta d’un privilegi bastant curt i sintètic, que destacava el caràcter altruista de la confraria. S’insistia d’una forma més detallada en el destí de les almoines i els tipus d’obres pietoses que es volien realitzar i s’establia una sèrie de capítols que proposaven ajudar els propis confrares, les seves dones i vídues i els pobres, malalts o freturats. L’ajuda consistia bàsicament a donar diners i menjar, enterrar els morts i resar i anar a missa per ells. Per tal d’accedir a la confraria, la persona s’hi havia d’inscriure i pagar la voluntat. Després, cada dissabte el confrare havia de pagar un diner, encara que, si algú no podia, no estava obligat a fer-ho. Els pocs diners que es recollien, es destinaven a les llànties de la capella i a obres pietoses, com ara les esmentades. 65. A tall d’exemple, l’ingrés a la confraria ja no era lliure, sinó que els confrares havien de pagar una taxa d’ingrés de deu sous per als confrares i els benefactors, cinc sous. I la no assistència a les misses de la seu i als sermons que s’hi feien en ocasió de la festivitat de sant Marc es penalitzava amb deu sous. És interessant observar que, mentre que les multes derivades de l’incompliment d’un deure de tipus espiritual, estipulades per la confraria, revertien en el seu propi benefici i s’invertien en les obres pietoses, les estipulades en les ordinacions municipals, referents a fraus relacionats amb l’ofici, es dividien entre l’acusador, les autoritats competents, la confraria i les obres de la ciutat, en tant que part perjudicada. d’argent sobre daurada, la qual crech pesa una <unza> unça. Ítem dos anells d’or, los quals costaran sinquanta sous. Ítem una gandalla d’or ab un transadó vert e cosset lehonat gornit d’or. Ítem un altre d’argent ab un transadó groch e cosset groch gornit d’argent. Ítem un sinth gornit de vellut negra ab passamanat d’or ab una anella d’argent. Ítem tres biyatilles de seda ascaldada <dues ab> la una ab vora d’or, l’altre ab vora negra e l’altre de glassa ab vora <de> d’or e de grana. Ítem un matalàs nou ab lana de <bora> ab sotana de cayam gros e de sobre de tela vermella. Ítem una astrada nova ab tres cases, ab panys e claus, groga de fusta d’àlber. Ítem un robó de mescla sotil. Ítem una spasa, <de> la qual és stada venuda per preu de .VIIIIº. sous. Ítem una camisa <v> dalamda nova. Ítem una altre camisa de tela d’Elamanya sotil. Die veneris <XX> .VIIIIº. mensis septembris anno predicto. Ítem dos barrets negres sanars sotils. Ítem un sint negra sotil. Ítem un robó negra sotil, lo qual lo dit defunct ha prestat. Die martis .XX. dicti mensis septembris. Ítem aferm<a> jo, dita Margarida, ésser en la heretat del dit quondam marit meu los deutes seguents: Primo <... per fi de compte, (?) sous. Ítem> Johanot Solanelle, studiant, per fi de compte: .III. sous, .IIII. diners. Ítem Domènech, scrivent, per fi de compte: .V. sous, .VIII. diners. Ítem Johan d’Enpurdà, sastre, per fi de compte: .X. sous. Ítem senyer en Ffranci, baxador, qui sta devant dita botiga: .III. sous, .VIII. diners. Ítem hun jove de mestre Miquel, lo qual ha nom Paschal: .II. sous, .VI. diners. Ítem mestre Jordi, lanser: .V. sous, .VI. diners. Ítem Jaume, qui sta ab en Piguer dos perells de sabates a raó de .II. sous .V. diners per perell: .V. sous. Ítem en Calafell, parayre: .V. sous, .VIII. diners. Hec autem bona et non plura.» Encara que no era el més habitual, aquesta vegada l’obrador botiga i la casa de l’artesà estaven en llocs diferents (C. Batlle; T. Vinyoles, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, Barcelona, 2002, p. 54-55). 51. Es poden trobar altres inventaris de sabaters a: Aparici, «La manufactura medieval...», p. 435. 52. Vinyoles, La vida quotidiana..., p. 45. Referent al mateix tema, és interessant consultar J. Iglesias, Estudi i transcripció, v. 1 d’El fogatge de 1497, Barcelona, 1992, p. 105-159. 53. AHCB, RO, IV-5, 13971437, f. 273r.-274v., inèdit. AHCB, RO, IV-7, 1445-1457, f. 50r.-v., inèdit. 54. Arnau Bassa ens ensenya un exemple en el retaule encarregat per aquesta mateixa confraria, l’any 1346. En podem veure uns altres de similars a la pintura mural d’Ambrogio Lorenzetti del Palazzo Pubblico que porta com a títol Effetti del Buon Governo in città (Siena, 1350); la Vista de sant Marc del Llibre de Marco Polo, conservat a la Bodleian Library d’Oxford (Ms. Bodley 264, f. 218, any 1400); la pintura mural del Castell d’Issogne (segle xv); el Retaule de sant Sebastià i sant Policarp de García de Benavarri (Museo del Prado, tercer quart del segle xv). 55. J. F. Cabestany, «L’urbanisme català a la baixa edat mitjana», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, v. 20 (1979), p. 34; Vinyoles, La vida quotidiana..., p. 46; Comellas, «El control de l’espai...», p. 242. 56. AHCB, RO, IV-7, 14451457, f. 44r. Copiat a: AHCB, G, 1-196, f. 68r.-v., inèdit. 57. Batlle; Vinyoles, Mirada a la Barcelona..., p. 80. 58. L’ordinació més antiga és del maig de 1326. Aleshores ja es fixà un dia de descans a la setmana, el diumenge. Tampoc no es podia treballar els dies referents a la celebració del cicle de la Verge o de Jesús: Nadal, Pasqua, Ascensió, festa de santa Maria i Corpus Christi (introduïda l’any 1320 segons Batlle; Vinyoles, Mirada a la Barcelona..., p. 87-91). AHCB, LC, v. 9, 1325-1326, f. 19r. 59. Maig de 1326, desembre de 1326 (s’hi afegeixen les festes de Tots Sants i de santa Eulàlia), 1332, 1333, 1339, 1341 (s’hi introdueix la festa de la Santa Creu) i 1356. Algunes ordinacions, com ara: AHCB, LC, v. 10, 1326-1327, f. 22v; AHCB, LC, v. 12, 1332-1333, f. 20r.-v., i AHCB, LC, v. 15, 1340-1343, f. 40r.-v., han estat transcrites parcialment o íntegrament a: Cabestany, «Els mestres sabaters...», p. 79-80, notes 36, 37, 39 i 41. Algunes altres han estat només citades a la p. 78, nota 35 del mateix article: AHCB, LC, v. 13, 1333-1334, f. 24v.-25r.; AHCB, LC, v. 14, 1338-1339, f. 20r.-v., i AHCB, LC, v. 19, 1354-1359, f. 53r. 60. Això va condicionar la introducció d’aquesta nova diada en el calendari dels confrares, encara que això no es va ma- LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 36 Lourdes Fonoyet Catot L’any 1346 Si la confraria de sant Marc va aconseguir fundar un altar al centre religiós més important de la Ciutat Comtal va ser per l’esperit cristià que definia els membres de la comunitat en el seu origen i pel seu paper destacat, com a col·lectiu, dins el desenvolupament de la ciutat. Diversos estudis han evidenciat que la catedral romànica era de dimensions més reduïdes i que va servir de base per a la construcció de l’estructura gòtica posterior, de manera que les dues obres van conviure durant força temps66. També és conegut que les naus, juntament amb els absis i les absidioles, la galilea i el claustre romànics, van anar acollint progressivament un gran nombre d’altars. Ara bé, tot i que sembla segur quin era el traçat de la planta romànica, és difícil resseguir quina va ser la distribució i les advocacions de les ares que es van fundar en el seu interior. Aquest desconeixement inicial existeix també quan hom cerca l’espai on es trobava el primer altar de sant Marc67. En aquest cas, en concret, l’única menció al lloc on estava situat és l’esmentada en el document de 1203, que l’ubica: «intus sepulcrum Barchinone Sedis», fent al·lusió a un lloc d’enterrament. Davant d’aquesta premissa, Josep Mas va relacionar l’altar amb el cementiri del claustre o amb un altre «cementiri forà de la seu»68. Existeix, però, una altra teoria, proposada per Francesca Español, que enllaça el primer altar de sant Marc amb la galilea de la catedral. L’autora demostra la funció funerària d’aquest espai a través de diferents documents i en comparació amb altres exemples arquitectònics similars69. En el seu article, hi recull també la creació d’altres altars installats en la galilea o a prop de la porta d’entrada del temple, el darrer dels quals neix, només, set anys abans del de sant Marc. Aquest emplaçament, més encertat, justifica la proximitat de la primera capella gòtica que van adquirir els confrares amb la galilea romànica, on sembla, doncs, que hi hauria hagut el primer altar70. Més endavant, la confraria de sant Marc va decidir participar en el projecte de la nova arquitectura gòtica, a fi de disposar d’un espai propi. Si bé s’ha determinat l’any 1298 com la data d’inici de les obres gòtiques, en un marge de trenta anys, és a dir, el 1329, s’ha determinat que ja devia estar construïda la capçalera de la nova seu i les primeres sis capelles de la nau dreta71. Segons la documentació que hem citat a l’inici del treball, sabem que els confrares d’aquesta associació van rebre dues indulgències entre 1300 i 1346, que es poden vincular amb la seva col·laboració en el procés de construcció de la nova catedral. Tot i així, no va ser fins aquesta darrera data que els confrares van obtenir la llicència per col·locar el senyal de l’ofici en els murs de la seva capella72. Aquell any també 66. I. Bargalló; N. Téllez, «Noves aportacions a l’estudi de la catedral de Barcelona», III Congrés d’Història de Barcelona, v. 3 (1993), p. 256. A. Cubeles, «Anotacions sobre la producció historiogràfica a propòsit de la catedral de Barcelona en el període 1882-1952», D’art, v. 19 (1993), p. 15-28. A. Pladevall, (dir.), El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, v. 20 de Catalunya romànica, Barcelona, 1992, p. 155168. M. Vergés; T. Vinyoles, «La catedral romànica de Barcelona», Lambard. Estudis d’art medieval, v. 3 (1987), p. 97-102. 67. En la visita que va fer el bisbe Ponç de Gualba a la catedral l’any 1303 es deixa constància de l’existència de quaranta-un altars, però no se n’indica, en cap cas, la seva ubicació exacta. J. M. Martí; L. Niqui, Els processos de les visites pastorals del primer any del pontificat de Ponç de Gualba (a. 1303)», v. 1 de J. M. Martí i altres, Processos de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Barcelona, 1984, p. 105-107. 68. Mas, Taula dels altars..., p. 18. Mas, «El fossar de la seu...», p. 37. Uns altres autors han seguit la mateixa teoria: Capmany; Duran, El gremio..., p. 19; Pladevall, El Barcelonès..., p. 164-165. 69. F. Español, «Massifs occidentaux dans l’architecture romane catalane», Les Cahiers de SaintMichel de Cuixà, v. 27 (1996), p. 57-77. 70. Segons se cita a Pladevall, El Barcelonès..., p. 162, alguns autors defensen que la majoria de les advocacions no van canviar significativament de localització en l’espai catedralici en construir-se la nova seu gòtica i que es va mantenir l’ordre jeràrquic anterior. Vegeu la figura 1. 71. Pladevall, El Barcelonès..., p. 164. 72. AHCB, G, 1-196, f. 34r. AHCB, G, 1-196, f. 62r.-65r. Aquest darrer està publicat parcialment a: Villanueva, Viaje a Lérida…, p. 308-309. 73. ACB, Liber capituli, 13431507, f. 9r. Citat a: Mas, Taula dels altars..., p. 45, n. 166 i 170. 74. Per a l’estudi del pintor, recomanem: J. Gudiol; S. Alcolea. Pintura gòtica catalana, Barcelona, 1987, p. 45. J. Yarza. «María de Navarra y la ilustración del libro de horas de la Biblioteca Nazionale Marciana», a S. Marcon i altres, Libro de horas de la reina María de Navarra, Barcelona, 1996. L’únic rebut de pagament es conserva a ACB, Pere Borrell, Llibre de negocis eclesiàstics, v. 213, novembre de 1346-abril de 1348, f. 14r. Transcrit a: J. M. Madurell, «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras», Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, v. 10 (1952), p. 15. El retaule es troba actualment a la seu de Manresa. Vegeu la figura 2. 75. J. Molina, «Caràcter i funció de les imatges en els retaules de Jaume Huguet», a E. Jardí; R. Alcoy (coord.), Jaume Huguet, 500 anys, Barcelona, 1993, p. 7485. . Molina, «De la religión de obras...». 76. Per a la lectura iconogràfica Figura 1. Primer tram de la planta de la catedral gòtica de Barcelona, amb el traçat de l’antiga galilea romànica i del baptisteri paleocristià, a escala 1:400 (M. Vergés; M. Ferrer). Hi hem destacat les dues capelles de la confraria de sant Marc. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 37 La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) van rebre el permís per traslladar-s’hi73. Segons aquest text, es determinà que a l’espai on hi havia, aleshores, l’altar de sant Marc, s’hi havia d’ubicar l’altar de sant Bartomeu i, en el lloc que ocupava aquest, es col·locaria l’altar de sant Francesc. És necessari constatar que el trasllat de la confraria es va ordenar, segurament, perquè la capella gòtica ja estava avançada, i no pas perquè desaparegués l’espai anterior on era l’altar. Des del punt de vista econòmic, la construcció d’una capella representava una despesa gens menyspreable. Tot i així, pensem que aquest projecte no va comportar cap problema greu per a l’entitat, com es desprèn de l’encàrrec d’un retaule dedicat a sant Marc i a sant Anià realitzat, poc abans, a un dels pintors més destacats de la Barcelona del segle xiv, Arnau Bassa74. Aquest retaule, com els de la seva època, havia d’esdevenir el referent iconogràfic més important de la capella, amb un primer nivell de presentació d’un cicle, relacionat amb l’advocació escollida, i un segon, de lectura més profunda, que no tots els exemplars posseïen i que, en tot cas, era el que donava personalitat a l’obra i mostrava els interessos específics de qui l’havia subvencionada75. Val a dir que hi havia una manca de models iconogràfics catalans sobre la vida de sant Marc, i encara menys sobre la de sant Anià, abans del segle xiv. De fet, el nucli principal de culte de l’evangelista, tal com apunta Joaquín Yarza, era la ciutat de Venècia, on reposaven les seves restes76. En aquesta ciutat, hi hem comptabilitzat vuit cicles diferents sobre la seva vida, que es van crear entre 1105 i 134677, els quals recullen prop de vint escenes diferents que situen el protagonista en indrets distints (Itàlia, Aquileia i Alexandria) evangelitzant, batejant, consagrant bisbes i fent miracles de tota mena, però sense aprofundir en cap d’aquestes històries. No s’hi destacava cap personatge ni lloc en especial, tan sols es tractava de donar una idea de l’ampli currículum del sant. Tampoc no hi havia interès a destacar-ne el martiri i la mort, sinó només constatar que havia estat així. Contràriament, el període més desenvolupat era el de la recuperació i el trasllat de les seves relíquies, al voltant de les quals s’havien creat dotze escenes diferents78. Aquestes s’autentificaven amb la representació de molts testimonis i se sacralitzaven amb la descripció de diferents miracles succeïts durant el procés. El desplegament del tema, podríem dir, fregava els límits de l’exageració. Ara bé, l’arribada de les restes santes a Venècia va propiciar la construcció d’un martirium i va proporcionar un protector a la ciutat79. El programa d’Arnau Bassa s’inicià, no obstant les diferències, amb la mateixa imatge que a Venècia, amb la figura de sant Marc rebent de sant Pere la seva formació i la base per redactar l’evangeli i, també, la missió d’anar a predicar. Tret d’aquesta primera, totes les altres escenes del retaule de Barcelona centraven el seu interès a explicar només el període alexandrí de la vida del sant. I de les diferents històries succeïdes en aquesta ciutat, només se’n van explicar dues: la relació de Marc amb el sabater Anià i la passió del primer. Les representacions italianes que establien un lligam entre Marc i Anià eren poques i puntuals. Bassa, en canvi, va desplegar un programa narratiu materialitzat en cinc escenes que desglossaven el vincle entre els dos homes: quan Anià es va ferir la mà, la seva cura, Marc evangelitzant el sabater i la seva família, batejant l’artesà i la seva dona i la consagració d’Anià com a bisbe. Aquest sabater va ser santificat, encara que, des del punt de vista del culte, no va esdevenir un personatge gaire reeixit. Pràcticament tota la informació que havia arribat d’ell a occident era la que hi havia dins l’hagiografia de sant Marc i que es va representar, gairebé literalment, en el retaule de Barcelona. La mateixa dinàmica narrativa es va seguir a l’hora d’exposar la passió del protagonista80. Finalment, l’escena central era la que donava sentit al retaule. Hi apareixia sant Marc, com a bisbe, consagrant Anià, un sabater, a la mateixa categoria. Així, la tasca evangelitzadora de sant Pere, màxim representant de l’Església després de Crist, era recollida per Marc, alhora sant, màrtir i cristià modèlic. De la mateixa manera, més tard, va ser el sabater qui va esdevenir digne de rebre l’herència d’aquestes virtuts i missió evangelitzadora. Aquesta insistència en l’ofici d’Anià, presentat a través del retrat d’un obrador botiga i potenciat per mitjà del símbol de la sabata, codificada en forma de trama en la seva casulla en ésser consagrat, reflectia la voluntat de realçar l’ofici predominant en la confraria que havia fet l’encàrrec. Tal com han apuntat alguns autors, sembla que aquest lligam entre sant Marc i sant Anià és el que devia justificar l’elecció del patró. Tanmateix, no va ser fins al segle xiv que es va publicitar a través d’aquesta obra pictòrica. Els confrares de sant Marc, que aspiraven a ser, des del començament, un exemple de fidels cristians, pretenien fer amb el retaule una propaganda d’aquesta imatge, en un moment en què, potser, aquests valors començaven a perdre la prioritat dins l’organització i la ciutat en general. La manca de models iconogràfics propers i les diferències evidents amb els italians, motivats per unes altres pretensions, acrediten la capacitat de Bassa de crear nous escenaris plens de significat. Dins d’un dels manuscrits elaborats per la confraria durant la baixa edat mitjana, s’hi pot trobar un recull de textos diferents i, al mateix temps, complementaris, que expliquen la vida de sant Marc i que descriuen, entre molta més infori la història del retaule, vegeu: A. Orriols, «Els retaules gòtics a la seu», a L. Guerrero; M. Torras (coord.), Manresa i la seu, Manresa, 1991, p. 113-114; J. Yarza, Retaules gòtics de la seu de Manresa, Manresa, 1993, p. 71-89. Per a l’anàlisi dels cicles iconogràfics venecians, hem utilitzat: O. Demus, The mosaics of San Marco in Venice, Chicago, 1984; H. R. Hahnloser; R. Polacco, La pala d’oro, Venècia, 1994; E. Vio, Lo splendore de San Marco, Rimini, 2001. 77. A la Pala d’Oro, a la Pala d’Argento, a la façana, al transsepte sud, a la capella de Sant Pietro, a la capella de Sant Clemente, a la capella Zen de la basílica de Sant Marc i a la Pala Feriale de Paolo Veneziano; i tres escenes independents: a la cúpula central, a la porta oest, a la porta de Sant Alipio i a l’atri de la mateixa basílica. La ubicació i la tècnica utilitzada en cada cas condi cionen les composicions, sovint molt esquemàtiques, i el resultat artístic de les escenes. La Pala d’Oro i la Pala d’Argento són obres d’orfebreria, la Pala Feriale és un retaule policromat i la resta són mosaics. Hem trobat la referència d’un altre cicle més antic, que inclou dues escenes. Es tracta de les plaques d’ivori de la càtedra de sant Marc, del segle vii (F. Cabrol; H. Leclercq, Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de liturgie, v. 3, París, 1913, col. 51-54 i col. 1122-1124). 78. La recuperació de les relíquies de la tomba del sant a Alexandria, el trasllat del cos al vaixell, aquest examinat pels musulmans, la partida cap a Alexandria, el vaixell arribant a Venècia, la recepció de les relíquies per part de les màximes autoritats del lloc, el trasllat del cos a la basílica, el transport dins de l’edifici, la preghiera i l’apparitio o aparició de les restes santes i el sepulcre sagrat. 79. Vio, Lo splendore..., p. 42. 80. En la darrera escena, on s’està oficiant el funeral de sant Marc, hi apareix un personatge amb mitra que podria identificar-se amb Anià, que aleshores apareixeria per sisè cop en l’obra. En els cicles venecians, s’hi representa el martiri i la mort del sant, però de forma més esquemàtica i menys repetitiva, per exemple: només hi apareix un martiri o aquest se sintetiza amb l’escena d’aparició de Crist. Sembla que, a Barcelona, hi ha un interès especial a destacar les tortures que va patir el màrtir. És interessant veure com, en totes les escenes representades a la dreta del retaule, Marc hi apareix com a bisbe, i ni tan sols aquelles vegades que l’estan arrossegant per terra, lligat i nu, no perd la mitra de damunt del cap. A banda d’identificar el personatge mitjançant un atribut concret, hom vol destacar el caràcter cristià de l’home, reconèixer la seva dignitat eclesiàstica i promocionar el seu comportament modèlic per damunt de qualsevol altre aspecte. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 44 Lourdes Fonoyet Catot té encomanades lo senyor en Johan Blanch», on es parla d’una gran quantitat de contenidors, entre els quals es poden trobar dos bancs per desar-hi els brandons de la confraria, una caixa amb el drap dels cossos, una altra amb el drap dels albats i una darrera amb els ciris de combregar139. A la mort d’aquest senyor, l’any 1465, es va fer un altre recull d’objectes del que hi havia «In domo confratrie sancti Marchi sutorum Barchinone», on s’esmentava el mobiliari domèstic que devia utilitzar aquest home i que es reduïa, principalment, a la cambra on dormia140. Ara bé, el document més interessant relacionat amb aquest edifici és de l’any 1460 i constata una reunió realitzada «in aula domorum confratrie eiusdem sitarum in vico de la Corrubia» entre una gran quantitat de membres de la confraria i en presència del governador de Catalunya Galceran de Requesens141. Els sabaters, com la majoria de menestrals, s’identificaven aleshores amb el partit de la Busca i intentaven, en el clima previ a la guerra civil, millorar la seva situació política142. Cal recordar que els menestrals conformaven el sector més ampli de la societat, però, en canvi, tenien només una petita representació en l’espai de poder de la ciutat143. L’any 1455, es va editar un nou privilegi per a la ciutat en el qual es decidia que el Consell havia d’estar format per 128 jurats, 32 de cada estament, amb la particularitat que la tercera mà, la mà menor, es dividia aquesta vegada en dos grups, un per als artistes i un altre per als artesans144. Pel que fa a aquest darrer sector, s’estipulà que algunes de les confraries tinguessin dos representants i les altres, només un145. És important destacar que aquell any només havien de tenir dos representants les confraries de freners, sastres, paraires, sabaters, argenters i ferrers146. Aquest document deixava en una situació de privilegi els confrares de sant Marc. Era clar que l’entitat tenia molt a guanyar amb el canvi de tipus de govern i per això s’implicava de forma activa en el partit de la Busca. Carme Batlle ha descobert alguns menestrals que defensaven obertament aquest partit. Amb relació a l’ofici de sabater, n’hi ha set, cinc dels quals es trobaven a la reunió l’any 1460, d’entre els quals dos eren síndics147. Aquest tipus de reunions eren comunes en aquests anys previs al conflicte i provocaven una tensió evident entre el governador, la reina i els consellers. Els darrers veien que les reunions podien fer trontollar el seu poder148. No obstant això, l’any 1452 el rei havia atorgat a les confraries el permís de reunió amb la presència del governador i, per aquesta raó, els de sant Marc ho havien aprofitat149. Tanmateix, la guerra va acabar afavorint els partidaris de la Biga, que en cap cas no volien perdre la seva hegemonia dins la ciutat. Dos nous encàrrecs artístics Tot i que no s’ha trobat fins ara cap document que ho expliciti, sabem que els confrares de sant Marc van encarregar un frontal d’altar a Jaume Huguet, en la segona meitat del segle xv. L’obra, de factura excel·lent, lluïa el símbol de les sabates. FredericPau Verrié recupera la història de la peça i en fa una anàlisi de la iconografia. Així, aquest autor entén que el tema que s’està representant és el de la flagel·lació150. Existeixen exemples catalans contemporanis i anteriors que representen aquest tema només amb la figura de Crist i la dels soldats que el martiritzen, alguna vegada acompanyats de Ponç Pilat151. Sovint el precedeix la imatge de Jesús davant Pilat, juntament amb el poble jueu. En aquest cas, sembla, per la presència de tots els personatges alhora, que l’artista va voler sintetitzar les dues escenes, que, habitualment, tenien entitat pròpia per separat. Pel que fa a les figures santes, presents al marge esquerre de l’obra, han estat identificades amb sant Pere i sant Joan. Réau vincula la presència del primer amb el penediment de la negació. En la mateixa línia, l’autor explica que s’acostuma a representar sant Joan en l’escena de la crucifixió per recordar els apòstols que s’havien dispersat després de trair el Mestre i abandonar-lo152. Per altra banda, la presència dels àngels recollint la sang o eixugant la suor de Crist, gens comuns en aquesta escena, es pot relacionar amb els que apareixen esporàdicament a la crucifixió153. De fet, la flagel·lació s’ha interpretat sovint com el preludi d’aquesta escena154. Resumint, sembla que en aquesta obra l’artista ha volgut sintetitzar diferents moments de la passió de Crist, establint una connexió directa entre la traïció del poble jueu i d’alguns apòstols, la flagel·lació i la crucifixió. Aquest frontal estava protegit per una peça que l’ocultava i que només es devia treure amb motiu de festivitat especial, per tal de recordar i accentuar els valors de penediment i sacrifici155. A banda de la complexitat iconogràfica, el frontal gaudia d’unes formes i d’unes tècniques pròpies dels corrents renovadors flamencs, per als quals devien haver apostat els representants de la confraria. Sembla que, de nou, els confrares de sant Marc havien escollit un artista capaç d’elaborar un projecte d’execució tècnica excel·lent i d’iconografia innovadora. Per altra banda, el 12 d’octubre de 1478, l’entitat va tornar a encarregar una altra obra important: un nou reliquiari per contenir els fragments del lignum crucis que guardaven en la caixa que s’esmentava en els inventaris comentats. Aquesta peça d’orfebreria havia de tenir una projecció pública més gran que el reliquiari de la veracreu. Per aquesta raó, uns quants mesos abans, l’11 de juny del mateix any, es va realitzar a la catedral la prova d’autenticitat 139. AHCB, G, 1-154, f. 39v., inèdit. 140. AHPB, 175/95, foli solt després del f. 167v., inèdit. 141. AHPB, 175/95, f. 123r., inèdit. A l’article Batlle, «Urbanisme i societat...», p. 42, l’autora puntualitza que el terme vicus pot referir-se a un barri o a un carrer. El terme corríbia podria venir del terme llatí corrigia, que significa ‘corretja’ o ‘cordó de sabates’. 142. Batlle, L’expansió baixmedieval....; C. Batlle, «Sociedad urbana y poder en Cataluña (1391-1492)». Actas III Jornadas Hispano-portuguesas de Historia Medieval, v. 2 (1991), p. 943-966. 143. Batlle, «Le travail à Barcelone...», p. 82. 144. Batlle, «Sociedad urbana y poder...», p. 946. 145. Batlle, «El municipio de Barcelona...», p. 203-211. 146. Batlle, «La crisis social...», v. 2, p. 468. 147. La llista de síndics es pot extreure del document AHCB, G, lligall de gremis en general. Transcrit a: Batlle, «La crisis social...», v. 2, p. 462. Els confrares de la Busca citats són Pere Coll (síndic), Pere Carbonell, Bartomeu Frexenet, Jaume Perdigó (síndic) i Bernat Puig. 148. Batlle, «La crisis social...», v. 2, p. 425-427. 149. Batlle, «La crisis social...», v. 2, p. 431-432. 150. F. P. Verrié, «Flagel·lació de Crist davant Pilat», a E. Jardí; R. Alcoy (coord.), Jaume Huguet, 500 anys, Barcelona, 1993, p. 216-217. V. G. Powell; C. Ressort, Écoles espagnole et portugaise, París, 2002, p. 79-82. Aquesta peça es troba actualment al Museu del Louvre, a París (n. inv. RF 1967.6). Vegeu la figura 4. 151. A l’obra de Gudiol; Alcolea, Pintura gòtica... En els evangelis, no s’hi descriu explícitament l’episodi de la flagellació, encara que s’hi anuncia. La característica columna és una invenció dels pintors. L. Réau, Iconografia de la Bíblia. Nuevo Testamento, t. 1, v. 2 d’Iconografia del arte cristiano, Barcelona, 2000, p. 470. 152. Réau, Iconografía de la Bíblia..., p. 520. 153. L. Réau, Iconografía de la Bíblia..., p. 511. Gudiol; Alcolea, Pintura gòtica..., amb el número de catàleg 156. 154. Réau, Iconografia de la Bíblia..., p. 470. 155. ADB, VP, v. 24, f. 135r.-137r. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 45 La confraria de sant Marc de Barcelona (segles xiii a xv) dels fragments de fusta que havien d’anar a dins de la nova peça d’orfebreria156. Aquesta demostració es va efectuar davant del notari públic Bartomeu Costa, diversos canonges, preveres beneficiats i altres preveres i laics in multitudine copiosa, així com els administradors de la confraria i l’argenter Berenguer Palau. Aquest va presentar les peces sagrades acompanyades d’un pergamí que les identificava. Les van posar en un recipient amb carbó d’alzina encès, del qual van sortir il·leses. La incandescència de la fusta va ser, doncs, la pro va irrevocable de l’autenticitat de les relíquies, que va donar autoritat a la consecució del reliquiari. Segons el contracte conservat, l’obra es va en comanar a un argenter de la ciutat, Ramon Valls, a qui es va demanar que portés a terme la imatge del patró amb plata, que havia de contenir les relíquies en les seves mans157. La figura, amb vestimenta episcopal, havia de mesurar tres pams. S’havia de fer segons una mostra presentada per l’argenter i podia pesar un màxim de deu marcs, per cadascun dels quals la confraria no en volia pagar més d’onze lliures. Calculem, doncs, que, per a la realització del treball de plata, l’entitat es comprometia a donar 110 lliures. Finalment, l’argenter havia de daurar la figura i col·locar el dibuix esmaltat d’una sabata a la seva peanya. Per tal de poder iniciar l’obra, l’organització avançava quaranta lliures, que s’obtindrien de la taula de canvi de la ciutat. Un cop acabada la feina, la peça Figura 4. Jaume Huguet, Frontal d’altar de la flagel·lació de Crist. Fotografia cedida per Joaquín Yarza. Et Paulo post dictus Berengarius Palau dictum troceum sancti ligni cum dictis mollibus a dicta aqua abstraxit, et illum in dicta tacea argenti reposuit et confestim dictus troceus dicti sancti ligni, omnibus superius nominatis presentibus et videntibus in suo colore absque diminucione aliqua remansit. Et his peractis protimis dictus Berengarius Palau instantibus et requirentibus dictis rectore dicte capelle ac proceribus dicte confratrie in presencia mei dicti et subscripti notario et presentibus superius nominatis testibus et aliis pluribus personis tam ecclesiasticis quam secularibus ibidem congregatis. Similem formam praticam atque provam servavit in residuis duobus troceis dicti ligni sancte vere crucis et in omnibus et per omnia fuerunt per omnes ibidem existentes ad occulum visa in eisdem duobus troceis omnia ea que in primo troceo visa fuerunt. Et in continenti aqua dicti bassini in qua fuit factum dictum sperimentum dictorum trium troceorum dicti sancti ligni fuit data diversis personis ibidem presentibus. Et inmediate omnes ibidem presentes fecerunt adoracionem dictis troceis dicti sancti ligni vere crucis et statuti omnibus predictis peractis fuerunt reconditi per dictum rectorem in dicta capella in loco ubi antea reconditi erant [...]». 157. AHPB, 175/96, f. 146r.-v. Citat a: Bonnassie, «La organización del trabajo...», p. 125. Transcrit a: Dalmases, Orfebreria catalana..., v. 2, p. 299-300. 156. AHPB, 175/96, Bartomeu Costa Major, Secundus liber confratrie Sancti Marchi, sutorum Barchinone, f. 142v., inèdit; i AHCB, G, 1-196, f. 70r.-71r., inèdit: «[…] presentarunt eidem intus quandam taceam argenti deauratam, tres troceos ligni vere crucis sancte, duos consimilis forme, et unum parvulum que trocea dicti ligni vere crucis sancte per multa tempora preterita recondita fuerunt in dicta capella Sancti Marchi, inter reliquias in dicta capella reconditas et involutas, in quodam panniculo crucis cum quodam albarano papireo in quo scripta erant hec verba: Aquests troços són del fust de la sancta veracreu. Et in presencia prenominatorum canonicorum prebiterorum et laycorum, ibidem congregatorum prout superius, dictum est rector seu primus beneficiatus et proceres prenominati dicte confratrie Sancti Marchi requisiverunt dictum Berengarium Palau, argenterium, ut de predictis troceis dicti ligni sancte vere crucis faceret provam et sperimentum ignis et aque in simili reliquia fieri solitum adeo ut in futurum in eisdem fieret honor adoracio debita et reverencia. Et in continenti dictus Berengarius Palau, preparata ibidem in dicto capitulo quadam magna cupa cupri cum magna quantitate carbonum de alzina igne accenso et bene composito et plurimum umificato. Dictus Berengarius Palau cum quibusdam mollibus sive mordacibus ferreis accepit unum ex dictis troceis dicti ligni sancte vere crucis ex maioribus cum piletis circumquaque existentibus et illum posuit intus quamdam domunculam igneam in dicta cupa compositam et nimium avivatam suppra quadam magna brasa carbonis accensa et ibi stetit per spacium prolationis psalmi ide miserere mei deus et factus fuit igneus absque fulmigacione aliqua, sed stetit in igne ac si fuisset trocens argenti virmileus et eimdem cum dictus mollibus ferreis dictus Berengarius Palau a dicto igne abstraxit et in dicta tacea argenti reposuit absque lesione aliqua in eodem inventa et ipso frigidato, dictus Berengarius Palau cum dictis mollibus ferreis dictum troceum eiusdem ligni vere crucis sancte misit seu proiecit intus quendam pelium sive bassinum lautonis pulcrum et nitidum agua plenum quiquidem troceus in infimun dicti bacini cecidit et advenit ac si fuisset metallum. Et in continenti bollicio bonbollarum exivit et in sumitate dicte ague assendit ex dicto ligno sancte vere crucis. LOCVS AMŒNVS 8, 2005-2006 46 Lourdes Fonoyet Catot hauria de passar un control de qualitat sota l’observació de dos argenters i els prohoms de la confraria, que en valorarien l’execució i els acabats. Si el resultat esdevenia positiu, aleshores se’n faria el darrer pagament; si no era així, l’argenter hauria de tornar tots els diners obtinguts fins llavors. Hem localitzat l’última àpoca cobrada per l’argenter Ramon Valls, on diu que es van donar «.V. lliures .X. sólidos .VII. a compliment de .CLXXXXIII. lliures .X. solidos .VII. qui són lo preu del reliquiari de sant March, et sots la present són hi compresos totes àpoches e alberans»158. Malgrat la brevetat del rebut, queda clar que l’artífex va cloure el projecte. Podem veure que el preu final va ser superior al pactat al començament, perquè, segurament, en el pressupost inicial només s’havia comptabilitzat el cost del material. I, en tot cas, el pagament s’havia proporcionat en diferents partides, tal com era habitual. Aquesta seria l’última, amb la qual es tancarien tots els deutes. Segons la informació conservada, aquesta va ser l’obra més ambiciosa i important, en termes econòmics, feta per aquest argenter. La data d’aquest document i, per tant, de finalització dels tractes, és del 17 d’abril de 1486. Sabem que l’obra estava acabada dos anys abans, la qual cosa ens indica un endarreriment en el pagament159. El text que ho certifica recull, a més, el procés de recuperació del «corpore domini nostri Ihesu Christi» que es conservava a l’altar de la capella, i que s’havia guardat en ocasió de la seva consagració, l’any 1432. El santíssim sagrament va ser col·locat en una capsa de plata que bé pot ser la peça que es descriu l’any 1497 dins d’un sagrari160. Conclusions Tot sembla indicar que, entre els segles xiii i el xv, existeixen dos perfils de confraries diferents, que només es poden entendre en el marc de creixement de la ciutat de Barcelona. Els primers membres, molts dels quals eren immigrants i vinculats a través de l’ofici, compartien unes inquietuds que van propiciar la creació d’un altar en el centre més important i emblemàtic de la diòcesi. Ara bé, el progressiu augment dels confrares i l’especialització del ram de la pell van derivar en la diversificació dels seus interessos. Així, les motivacions inicials es van anar transformant i van ser necessaris uns estímuls més forts per propiciar els deures cristians de la comunitat, com ara la concessió d’indulgències o l’elaboració d’un catàleg de sancions. En aquest sentit, l’any 1405 representa un punt d’inflexió dins de l’entitat, a partir del qual s’insisteix a definir els aspectes laborals dels components de la confraria. Aleshores, l’associació pren consciència del seu potencial dins la ciutat i propicia tot un seguit d’actuacions que es desvinculen de la vocació inicial de la confraria. Per una banda, es prioritza la casa de la comunitat com a espai de gestió dels temes aliens a la litúrgia, els quals es poden relacionar amb l’interès dels sabaters per aconseguir una presència més significativa en l’àmbit de poder de la ciutat, a través de la lluita de la Busca i la Biga. I, per una altra banda, s’accentua la voluntat progressiva de projectar-se públicament a través d’un conjunt artístic creixent i ambiciós que els porta a canviar de capella, a renovar el retaule, a encarregar un frontal d’altar, a millorar un reliquiari i a crear-ne un de nou més valuós, a comprar un nou calze i diverses casulles, entre d’altres objectes, cada cop més luxosos i tot segellat, majoritàriament, amb el símbol de la sabata. Tant el cerimonial de la prova de la veracreu, com els temes iconogràfics representats en aquesta pluja d’encàrrecs, consolidava una imatge exterior de la confraria profundament cristiana, raó per la qual va ser objecte també de valuoses donacions. Ara bé, darrere d’aquesta façana, sembla que hi sorgí un desig de protagonisme i d’ostentació de poder que contribuïa a propagar l’hegemonia dels sabaters per damunt d’altres artesans. Si bé les tipologies de peces encarregades segueixen les modes habituals, s’ha de recordar l’encert en l’elecció dels artífexs, els quals van efectuar una excel·lent execució de l’obra i van contribuir de manera notable a la materialització dels objectius de l’associació. Malgrat que els administradors de l’entitat van anar canviant, sembla que, en alguns moments, aquests deixen de ser simples clients i esdevenen veritables promotors d’obres, algunes de les quals han destacat en el panorama artístic català161. Es pot dir que, amb el temps, l’entitat pren consciència del valor de les obres d’art, del seu paper com a autentificadores i transmissores d’un concepte o d’un esperit que, sovint, era més proper a un ideal que no pas a la realitat. 158. AHPB, 175/97, Bartomeu Costa Major, Tercius liber negociorum confratrie Sancti Marchi, sutorum Barchinone, f. 156r., inèdit. 159. AHCB, G, 1-196, f. 71v.- 74v. Transcrit a: Villanueva, Viaje a Lérida..., doc. xlvii, p. 309-315. 160. ADB, VP, v. 23, f. 57v.- 59v., inèdit. 161. Per a la distinció entre el concepte de client i promotor, vegeu: J. Yarza, «Clientes, promotores y mecenas en el arte medieval hispano», VII Congreso Español de Historia del Arte, v. 7 (1988), p. 17-47.