"Una llengua en plena ebullició" : els traductors davant el català literari a les primeres dècades del segle XX

Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 79-94 «Una llengua en plena ebullició». Els traductors davant el català literari a les primeres dècades del segle XX Jordi Malé Universitat de Lleida Departament de Filologia Catalana i Comunicació Plaça Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida [email protected] Resum L’objectiu de l’article és estudiar la percepció que els traductors catalans del començament del segle XX tenien de la llengua. S’han pres en consideració pròlegs i articles de traductors com ara Antoni Bulbena, Salvador Vilaregut, Josep Carner, Artur Masriera, Cebrià de Montoliu, Anfòs Par i Carles Riba, i també de crítics com el mateix Riba, Manuel de Montoliu, Josep Farran i Mayoral i Lluís Nicolau d’Olwer, i s’han analitzat els comentaris que dediquen a l’estat de la llengua literària utilitzada en les traduccions; comentaris que van des de la constatació de les mancances de la llengua al començament de segle, passant per la necessitat de netejar-la i regenerar-la, fins als avantatges que comportava el fet de traduir amb una llengua encara no fixada i, doncs, dúctil i emmotllable. Paraules clau: traducció i llengua catalana literària, regeneració i depuració del català. Abstract The aim of this paper is to study how Catalan translators perceived their language during the first decades of the 20th century. We have taken into account all the comments about language issues present in the forewords and articles written by translators like Antoni Bulbena, Salvador Vilaregut, Josep Carner, Artur Masriera, Cebrià de Montoliu, Anfòs Par and Carles Riba, and also by critics like Riba, Manuel de Montoliu, Josep Farran i Mayoral and Lluís Nicolau d’Olwer. Some comments refer to the deficiencies of the language at the beginning of the century, others to its need for cleaning and regenerating, and others to the advantages derived from translating into a language which was not yet fixed and, therefore, ductile and malleable. Key words: translation and catalan literary, regeneration and depuration of the catalan. Sumari Una llengua corrompuda i empobrida Depurar i regenerar La traducció com a conquesta d’una llengua en formació La jovenívola plasticitat del català literari Una llengua no cristal·litzada A tall de recapitulació Bibliografia Dins el període comprès entre la segona meitat del segle XIV i el final del segle XV van abundar, dins les lletres catalanes, els textos de reflexió sobre l’activitat traductora; una reflexió no pas teòrica sinó de base empírica, que va ser duta a terme, amb solidesa, per autors medievals com ara Jaume Conesa, Antoni Canals, Ferran Valentí, Arnau d’Alfarràs i Francesc Alegre (Bacardí, 1998: 10). Fins a quatre centúries va caldre esperar, tanmateix, perquè tornés a sorgir, ja a inicis del segle XX, un tan nombrós grup de traductors catalans que escrivissin textos de comentari sobre la seva tasca. Malgrat la gran distància temporal que separa ambdues èpoques, són diversos els punts d’enllaç entre l’una i l’altra; uns punts que, a més, la gent del Nou-cents va maldar per fer sortir a la llum. La llengua en fou un dels més destacats: talment com els segles XIV i XV havien estat els de plenitud de la llengua literària —de la llengua «creada» per Ramon Llull—, els escriptors del tombant del segle XX, amb Pompeu Fabra al capdavant, van voler retornar a la llengua la seva perduda esplendor bo i prenent com a referència el català del Quatre-cents: «L’ideal que perseguim», declarava Fabra el 1918, «no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera» (Fabra, 1932: 75).1 No ha de sorprendre, doncs, que a inicis del segle XX, i de fet ja des de finals del segle anterior, dins els textos en què els traductors comentaven les vicissituds de la seva feina sovintegin les referències a la llengua literària i al seu estat.2 Una llengua corrompuda i empobrida Els primers comentaris d’aquesta mena trobables en traductors de les acaballes del Vuit-cents feien al·lusió, principalment, a la manca de conreu literari de la llengua de l’època i també al seu estat de corrupció i degradació. A aquest estat al·ludia, per exemple, Antoni Bulbena, al final de 1890, dins el pròleg a la seva traducció de L’Enginyós Cavaller Don Quixot de la Manxa: Nos esforçarem en donar a nostra llengua la forma més literària possible, tenint sempre al davant los bons y triats exemples dels millors conreadors de les lletres catalanes [en referència al «tresor literari dels nostres autors antichs», com havia escrit Bulbena unes ratlles abans]; essent aquests los únichs consellers de qui puguen refiar-se los qui vullen purgar nostra llengua de algunes viciadures y corrupcions ab què el poble inconscientment sol malejarla. (Bulbena, 1891: VIII).3 Uns tres anys després, era Joan Maragall qui es referia a l’estat de prostració i postergació que patia el català com a llengua de cultura, estat que atribuïa a la 80 Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 Jordi Malé 1. Vegeu Lamuela i Murgades (1984: 37-42), i Miralles (2000: 159-180). 2. Igualment s’esdevindrà en diversos moments de la postguerra. Vegeu, per exemple, amb relació al cas ben il·lustratiu d’un traductor com Joan Oliver, Malé (2005: 187-195). 3. Transcriuré sempre els textos literalment i amb completa fidelitat, i tan sols en regularitzaré l’accentuació, en el cas dels prefabrians, per fer-los una mica més llegidors. manca de conreu literari dels darrers segles, i apuntava l’acció regeneradora que hi podien exercir les traduccions: «El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves; fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpia i seguida» (Maragall, 1893: 789b). El qui fou traductor de Goethe, Novalis, Nietzsche i Wagner, entre d’altres autors, insistirà anys després, en un article en castellà sobre «Traducciones», en el paper cabdal que aquestes representaven aleshores per a una llengua com la catalana: una llengua que havia quedat, d’ençà del segle XV, «sin cultivo literario y abandonada, por tanto, al rebajamiento de los usos vulgares», i que requeria d’una acció doble: «purgarse de toda la miseria que ha criado en su encierro, para reintegrarse en su antigua pureza; y compenetrarse con las otras lenguas que la civilización ha ido trabajando, para alternar con ellas en la expresión que el espíritu moderno necesita» (Maragall, 1901: 165-166).4 Un altre dels més prolífics traductors catalans, Josep Carner, es referia, passats dos anys, a l’acció que les versions5de Shakespeare podien exercir sobre el català, «una llengua ara per ara tan plena de batecs prodigiosos i estupendes adivinacions com d’inseguretats i desordres» (Carner, 1907: 57). Un any després, era el crític i també traductor Manuel Montoliu, qui, en una comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana sobre la «conveniència de que’s fassin moltes traduccions», qualificava semblantment el català de llengua que, «ab les seves qualitats atrofiades, se troba, al despertar del seu son secular, si no impotenta, al menys insegura i feble» (M. Montoliu, 1908: 573). I encara al cap de més d’un lustre, un Carles Riba de vint-i-dos anys donava una semblant visió del català literari, i dels beneficis d’exercitar-lo en les traduccions, als mots amb què encapçalava el seu trasllat d’un recull d’Histories extraordinàries d’Edgar Allan Poe: Violentament interrompuda la seva tradició gloriosa, ens hem trobat amb una paradoxa incitant dins la nostra parla: vella i culta d’anys, però primitiva en els recursos, com si s’hagués desapresa a si mateixa. […] La seva riquesa —l’única de què se’n pot dir tal en les llengües: l’indefinida potencialitat de matiçació— s’era retreta sota una escorça gruixuda de timidesa. […] / Si el propi Esperit creador s’ha sentit travat per una Paraula [llegim-hi: parla o llengua] poc flexible, la Paraula pot anar a agilitzar-se en una gimnàstica estrangera (Riba, 1915a: 5-6). Un darrer exemple d’aquesta percepció de l’estat empobrit i vacil·lant del català al començament de segle es troba en la introducció de Cebrià de Montoliu a la seva traducció de 1904 d’uns quants assaigs d’Emerson, on al·ludia a les limitacions amb què s’havia trobat: «…no crec que la sintaxi catalana sigui prou perfeccionada per a permetre a la nostra llengua una imitació satisfactòria dels més subtils refinaments de l’inglesa»; per bé que se’n rescabalava «pensant que amb semblants Els traductors i el català literari a les primeres dècades del s. XX Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 81 4. Maragall tornarà a ocupar-se del tema, en termes semblants, a l’article «Ruskin en catalán» (1903: 213-214) i, més de passada, en una carta adreçada a Carles Rahola on fa esment de la seva pròpia traducció de Novalis (1905: 1069). 5. Si no indico el contrari, empraré sempre el terme versió com a sinònim de traducció. tentatives és com una llengua rovellada pel desús pot adquirir l’elasticitat i finesa necessàries per a adaptar-se a totes les manifestacions del pensament modern» (C. Montoliu, 1904: 26-27). Cal dir que, al costat d’aquests comentaris, que eren els predominants, sobre la depauperació i inseguretat del català, els traductors no s’estaven de fer remarcar alguna de les qualitats que també creien descobrir en la llengua amb què treballaven. Concretament, els qui, al començament del segle XX, traslladaven obres angleses lloaven, com a propietat sobresortint del català, la seva concisió. Així ho feia, per exemple, Salvador Vilaregut (traductor prolífic no sempre reeixit) a les notes amb què cloïa la seva versió de la peça shakespeariana Julius Cèsar: A l’intentar la traducció d’aquesta obra mestra, vàrem procurar arribar a l’ànima de la mateixa, això és: impregnarnos de la gran potencia dramàtica que la integra […]. Un cop això conseguit, la riquesa, concisió, sobrietat y fermesa de nostra hermosa parla catalana, s’ha encarregat de lo demés, doncs, fora de la llatina, que seria la més apropriada [sic] pera ésser parlada pels personatges d’aquesta obra, cap més llengua pot arribar a donar una equivalència de l’original shakesperià tant justa y encertada (Vilaregut, 1907: 173).6 També Cebrià de Montoliu, bé que atenuant una mica el to hiperbòlic de Vilaregut, havia fet una semblant apreciació del català respecte a la concisió de l’anglès a la ja esmentada traducció d’Emerson: Emerson és tingut en son país com gairebé intraduïble […]. Literàriament parlant, l’estil d’Emerson representa ·l punt culminant de l’evolució d’un gran caràcter essencial de la llengua inglesa, —la concisió. […] Aquí està la principal dificultat del traductor, car no essent aquesta concisió artificial ni accessòria, sinó expressió natural de l’esprit de l’autor i de sa llengua, deu respectar-se sots pena que·s perdi l’encís principal de sa paraula. Mes, per altra part, quina parla és capaça de seguir l’inglesa manejada per Emerson en aquesta via? Que jo sàpiga, no cap. Amb tot, si alguna entre totes està en disposició de provar-ho, és sens dubte la catalana (C. Montoliu, 1904: 25-26).7 82 Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 Jordi Malé 6. Anys després, i amb una semblant exaltació, proporcional a la manca d’argumentació lingüística, era el crític i traductor Josep Farran i Mayoral, davant una versió del Coriolà feta per Morera i Galícia, qui assimilava el català amb l’anglès de Shakespeare: «El català és la llengua més shakespeariana del món. La catalana, essencialment, és una llengua intensa, com l’anglès de Shakespeare, l’italià de Dant, el grec de Sòfocles. Intensa, és a dir, que els seus mots poden fer sentir la força més forta i la delicadesa més delicada. Una llengua festosa, digna de les més belles fetes de la paraula, el ditirambe i la tragèdia» (Farran, 1918a: 169). 7. Val a dir que, ja el 1898, un altre traductor, Artur Masriera, destacava com a qualitat la concisió del català, bé que ho feia pensant en la seva traducció d’una tragèdia grega (Prometeu encadenat d’Èsquil): «…en llaor de la concisa expressió de la llengua catalana […]. Nostra llengua, tant concisa i gràfica.» Masriera agermanava, a més, el català amb el grec, talment Vilaregut i Cebrià Montoliu l’aparellaran amb l’anglès: «…una llengua tant germana de la hel·lènica com ho és la catalana. En cap altra de les neo-llatines trobàrem expressions i modismes tant feliços com en nostra llengua» (Masriera, 1898: 14). Al marge, però, de consideracions d’aquesta mena, el català del tombant de segle XX era percebut, per la majoria dels traductors, com una llengua corrompuda i empobrida, que calia restaurar. Depurar i regenerar Aquesta consciència de l’estat en què es trobava el català i de la necessitat de recuperar-lo no sempre va encaminar el treball dels traductors sobre la llengua envers la seva restauració i actualització. L’erudit shakespearià Anfòs Par, per exemple, en la seva única traducció del dramaturg anglès, Lo Rei Lear, de 1912, va considerar el català de la seva època, per l’estat precari en què es trobava, inviable per traslladar l’anglès elisabetià: No és possible traduir Shakespeare, autor del segle XVI, ab les idees del boi nat renaiximent anglès, rublert de frasis mitg-evals y d’un estil franc, ensemps que robust, com caracteritza les èpoques de formació de les llengües, ab lo català del segle XX, totjust entrat en lo període de depuració dels castellanismes qui l’infesten» (Par, 1912: XI).8 Per aquesta raó Par va optar per servir-se d’un català arcaic, a l’estil del de Bernat Metge i Joanot Martorell. I també perquè, sota el seu judici, «l’anglès y lo català clàssics s’acosten més que’ls actuals, cada jorn més desenrotllats vers direccions diverses» (XII). El cas d’Anfòs Par és, però, excepcional entre els traductors de començament del segle XX, bona part dels quals van assumir, com a objectiu, la neteja i el refinament del català a fi d’alliberar-lo, a tots els nivells lingüístics, de la corrupció acumulada als darrers segles a causa del desús i les interferències. D’això es feia ressò Joaquim Ruyra —ell mateix traductor, entre d’altres autors, de Molière i Racine— en ressenyar la versió que Frederic Clascar havia fet de la Introducció a la vida devota de sant Francesc de Sales el 1916. Després d’indicar que «la nostra llengua està travessant un període interessantíssim: el de la seva purificació i transformació en llenguatge literari», remarcava la gran contribució que hi significava aquesta traducció, ja que en ella els escriptors novells «podran aprendre, artísticament resoltes, dolçament assaborides i fàcilment assimilables, una pila de formes de bon llenguatge català». I és que Mn. Clascar, destacava Ruyra, «posseeix ensems un ric cabal de coneixements de llenguatge popular, viu, [i] un gran tresor d’estudis clàssics», i «sent, tant com el qui més, la necessitat de purificar la nostra llengua, i treballa ardidament en aquest sentit, armat sempre d’una sòlida preparació» (Ruyra, 1916: 643). Ja sis anys enrere el poeta Miquel Costa i Llobera (traductor, al seu torn, del poeta llatí Prudenci) havia enaltit la funció depuradora de la llengua que realitzaEls traductors i el català literari a les primeres dècades del s. XX Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 83 8. La depuració de castellanismes era un dels cavalls de batalla, aleshores, de la tasca normalitzadora del català dirigida per Pompeu Fabra; vegeu, entre d’altres, el seu text de 1911 «L’obra dels nostres descastellanitzants», i el de 1924 «L’obra de depuració del català» (Fabra, 1932: 13-19 i 85-115). ven les traduccions de Clascar. I en ressenyar, concretament, la versió de l’evangeli de sant Mateu (traduït directament del grec), posava èmfasi en el lenguaje del traductor, claro, escogido, igualmente alejado de la degeneración y del arcaísmo, [que] se sostiene en general a la altura de su objeto, lo cual entraña su mayor elogio. Bajo este aspecto de dignificación9de la lengua, prestarán los Evangelios de Clascar un gran servicio al clero de Cataluña, tan necesitado de dirección para desinfectar el púlpito de corruptelas y barbarismos (Costa, 1909: 909-910). Les traduccions de Frederic Clascar van ser, i són encara, objecte de general elogi, tant pel rigor amb què eren realitzades com, sobretot, pel depurat català que hi emprava. Per això Lluís Nicolau d’Olwer el va anomenar «l’enamorat de la llengua catalana» (Nicolau, 1973: 117). A la tasca de depuració a què els traductors contribuïen, s’hi afegia la de recuperació de formes i usos de la llengua que s’havien perdut o que havien estat substituïts. Ho apuntava Josep Pin i Soler al text introductori a la seva traducció de l’Elogi de la follia d’Erasme (1910): Llegiulo [el present llibre] també ab una engruna d’indulgència per qui ha degut girar al Català un escrit ple de modismes, de sentències, d’afirmacions que fa temps havien caygut en desús en la nostra llengua catalana desavesada de mitologies, de filosofies i de teologies… / Llegiulo considerant que brunyir y repolir certes pedretes, donar llum a certes gemmes, fer reviure certes maneres verbals pera que tornin a ser d’un ús corrent, donar una traducció que sia fidel y al mateix temps una cosa llegible, és potser feyna laudable (Pin, 1910: LII). Manuel de Montoliu, per la seva banda, a la ja esmentada comunicació de 1908 instava a aprofitar la feina traductora per «readaptar» la llengua catalana a l’època i «modernitzar-la». Per això, si per un costat demanava de valer-se, «ab gran astúcia», de les traduccions per «reencarnar en la nostra llengua moltes paraules i frases arcaiques perdudes», per un altre costat encoratjava a servir-se’n per adoptar i catalanitzar neologismes (per exemple, els que designen «objectes moderns d’utilitat general […], de què tant abunda la novela contemporània»), i per recuperar o fins inventar mots («ens hem de llensar resoltament a inventar»), sempre seguint «l’esperit de la nostra llengua», a fi de defugir els castellanismes (Montoliu, 1908: 571-572). 84 Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 Jordi Malé 9. Les referències a l’efecte de dignificació de la llengua apareixen, usualment, en els comentaris a traduccions de textos bíblics i, en general, clàssics. Cf., per exemple, el pròleg de Gabriel Alomar a la versió que Joan Arús va fer, el 1922, de poemes d’un autor classicitzant com André Chénier: «D’avui endavant, la versió catalana de Chénier serà una connaturalització del gran poeta en la nostra antologia i una executòria més d’ennobliment, dignificació i ciutadania universal per a la nostra llengua» (Alomar, 1922: 14). La traducció com a conquesta d’una llengua en formació No cal dir que les esmentades operacions de depuració i regeneració de la llengua que els escriptors, i els traductors en particular, havien de realitzar comportaven un gran esforç, sobretot per als qui duien a terme la seva tasca des del més alt grau de responsabilitat literària i de consciència lingüística. Aquests eren els primers a percebre, en la col·lació amb la llengua de què traduïen, la resistència que oferia el català literari, vacil·lant i encara empobrit, de les primeres dècades del Noucents. I aquesta percepció es palesa en la manera de referir-se al maneig de la llengua en les traduccions. L’any 1916, per exemple, l’aleshores jove Carles Riba (que, amb tot, ja havia traduït en vers les Bucòliques de Virgili i força poemes de Píndar, a més de contes de Poe i altres textos) comentava el trasllat que dos traductors ocasionals, Pau Bertran i Bros i Josep M. Pellicer i Pagès, havien fet del poema grec Hero i Leandre, bo i destacant que els resultats mostraven «el bell camí fet d’ençà que tan durament calia domar el llenguatge i la versificació rebels, fins ara, que ja obeeixen somrient a l’arbitri dels traductors» (Riba, 1916: 91).10 No feia gaires mesos que, semblantment, en comentar la traducció del Gènesi de Frederic Clascar, Riba havia apuntat que «estem fent una doma ímproba del nostre llenguatge» i que «la llengua que va a una traducció va a una guerra de conquista» (Riba, 1915b: 211-212). I, tenint present la seva pròpia traducció dels relats d’Edgar Allan Poe, sentenciava: «A Catalunya, ara per ara, una traducció és una obra de combat. Combat d’una mena tant noble, que només l’haver-lo dut a fi, qualsevulla que ella sia, ja és una conquesta» (Riba, 1915a: 5). Les traduccions que més van motivar, no tan sols Riba sinó altres crítics i articulistes de l’època, a desenvolupar aquest punt van ser les de Josep Carner. Perquè si bé les obres carnerianes rebien judicis de mena diversa, era unànime l’elogi respecte a l’ús que feia de la llengua. Josep Pla, per exemple, el 16 de juny de 1919 anotava al seu dietari: «Carner és un enorme escriptor. […] maneja una llengua que està per treballar, pobra, encarcarada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com els ossos. El català es una tragèdia. Haurem d’agrair sempre l’esforç de Carner —l’esforç tècnic» (Pla, 2004: 268).11 Una part considerable d’aquest esforç per treballar la llengua, Carner el va esmerçar en les traduccions: tant de teatre com de novel·la i de poesia, amb autors que van de sant Francesc d’Assís a Musset, passant per Shakespeare, Molière, La Fontaine, Dickens, Twain, entre d’altres. La varietat de llengües i de registres anostrat per l’autor de La paraula en el vent, i la flexibilitat i la riquesa de què va dotar el seu instrument lingüístic, van dur Carles Riba a afirmar que «l’època actual del català serà designada amb el nom de Josep Carner, perquè pel seu estil passa tota la història del català, no feta, sinó fent-se en curs de creació. Ha hagut de tenir cara a una major extensió de problemes, perquè el seu temperament literari s’ha donat a més diverses aplicacions, per tant ha hagut d’establir, jassia provisionalment, tons més diversos» (Riba, 1921: 105). Els traductors i el català literari a les primeres dècades del s. XX Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 85 10. Aquestes cursives i les de les dues citacions següents són meves. 11. En el darrer adjectiu ja s’entreveu l’opinió més aviat negativa que el jove Pla tenia de les obres de Carner, desenvolupada dins la mateixa anotació del dietari, malgrat que n’elogiï l’ús de la llengua. Aquests mots apareixien en la ressenya que el crític d’Els marges va dedicar a la versió carneriana de Faules de La Fontaine, al final de la qual comentava les dificultats que el traductor havia hagut de superar i els guanys que en van resultar per a la llengua. Riba partia del gran contrast existent entre la inestable situació del català a l’inici del Nou-cents i el moment d’esplendor de la llengua francesa emprada per l’insigne faulista al segle XVII. Assolir un tan alt nivell literari del francès havia estat possible gràcies, primerament, a la tasca prèvia de la Pléiade —tasca tant de girar els ulls cap als models d’altres llengües cultes bo i extraient-ne formes a incorporar, com de fixar-se en el bagatge nadiu i popular, tot amb vista a una depuració i una ordenació de la llengua (encara no del tot aconseguides)— i, posteriorment, al definitiu treball de refinament i eliminació de l’època de Malherbe (primera meitat del segle XVII), dut a terme pels gramàtics, els escriptors i la mateixa noblesa francesa. En posar de costat el català emprat per Carner i el francès de La Fontaine, Riba concloïa que «som, doncs, en un període més aviat comparable al de la Pléiade: tan remogut d’ambició de conquesta, tan propici a la gosadia personal […]. La versió de Josep Carner, així, fa pensar en un La Fontaine que entre ell i la Pléiade no hagués tingut el filtre de Malherbe» (Riba, 1921: 106-107). És a dir, que el català de l’època encara no havia acabat la fase de «refinament» i depuració iniciada al començament de segle. El català, en definitiva, es trobava «en plena ebullició» (103).12 Aquesta percepció d’una llengua que estava, en certa manera, encara fent-se —«una llengua que és com si es creés sota les nostres mans» (Riba, 1915a: 5)— apareix en diversos textos d’aquells anys dedicats a comentar traduccions, tant de crítics com dels mateixos traductors. Cebrià de Montoliu, per exemple, al pròleg a la seva versió de Macbeth, explicava el «violent conflicte» que suposava «vertir d’una llengua adulta, polida i ricament equipada en recursos, com és l’inglès elisabetà, en una llengua inculta, caòtica i en ple estat de formació, com és el català actual» (C. Montoliu, 1908: XXIX).13 Un any després, Carner, en un article sobre una traducció castellana de la Ilíada, es referia al català, igualment, com una «llengua en formació» (Carner, 1909: 110). I, passada una dècada, Lluís Nicolau d’Olwer encara en parlava com d’una llengua «en plena fermentació», i remarcava les «potser insuperables dificultats» que havien hagut d’afrontar Carles Riba i Josep Farran i Mayoral per traduir-hi, respectivament, obres de Plutarc i de Llucià de Samòsata, escrites en un grec «per amor de la tradició literària massa allunya[t] del llenguatge parlat» i que, «malgrat ço que té de viu, fa regust de cosa coneguda, de cosa vella […]; mentre que el llenguatge dels nostres prosistes, el llenguatge d’En Carles Riba i d’En Ferran [sic] i Mayoral, té, ha de tenir, forçosament, el drinc de metall nou» (Nicolau, 1920: 300).14 86 Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 Jordi Malé 12. Vegeu Malé (2000: 110-115). 13. I afegia entre parèntesis: «Parlo, naturalment, del català literari, únic instrument amb què semblants aventures poden sensadament intentar-se, amb perdó dels ja escassos defensors del que ara s parla» (íd.). 14. Josep M. de Sagarra, quasi mig segle després, en prologar les seves traduccions de Shakespeare encarava parlava, respecte al català, de «la seva condició oliosa i generosa d’idioma mal·leable i a mig coure», el qual «s’adaptava millor que cap altra neollatina, a les tendreses, a les ferocitats i a l’exuberància de l’anglès de Shakespeare» (Sagarra, 1959: 10). La jovenívola plasticitat del català literari Si just a l’inici del Nou-cents la llengua catalana era qualificada d’«inculta i caòtica» i «insegura i feble» (vegeu supra), a partir sobretot del final de la segona dècada tant els traductors com els crítics que valoraven les seves realitzacions començaran a insistir en la condició de «metall nou» del català literari (reiterant la fórmula de Nicolau d’Olwer) i en les propietats positives que se’n derivaven. Carles Riba, el 1918, es referia, així, a «les qualitats, dites jovenívoles, de plasticitat, flexibilitat, relleu genealògic, etc., que admirem dins el català» (Riba, 1918a: 78). D’aquestes qualitats, la més reiterada serà la plasticitat —terme que cal entendre en el sentit que es considerava el català una matèria fàcilment mal·leable i modelable, molt apte, doncs, per a la traducció. Ja uns anys abans, el 1917, Josep Carner, en prologar la versió que Magí Morera i Galícia havia fet del poema Venus i Adonis de Shakespeare, disculpava algunes de les llicències que el traductor s’havia pres perquè es tractava de llibertats «que l’estat plàstic del català no autoritza pas a combatre» (Carner, 1917: 11). I amb motiu d’una altra traducció shakespeariana del mateix escriptor lleidatà, Coriolà, Riba escrivia que «per la llengua, conceptual i plàstica, pregona i en certa manera mesurable, precisa i emocionadament esvaïdissa ensems, és demanada la continuació de la col·laboració de Shakespeare i Magí Morera i Galícia» (Riba, 1918b: 84). Josep Farran i Mayoral, per la seva banda, en el to més aviat desmesurat que el caracteritzava, en ressenyar la traducció del Càntic dels Càntics feta per Mn. Clascar el 1918 exclamava: «¡Rica en mots, bella d’amagades harmonies que és dolç descobrir, fecunda en recursos expressius, plàstica per a tota mena d’adaptacions, la llengua catalana!» (Farran, 1918b: 90). Ell mateix, a més, en les pàgines introductòries a la seva pròpia traducció de la Poètica d’Aristòtil, declarava: «Hem procurat d’adaptar-nos, sempre que la claredat no en sofrís, a l’extrema concisió, a la rapidesa nerviosa del text […]. Fem un cop més l’elogi de la plasticitat admirable de la nostra llengua» (Farran, 1926: X) I encara el 1928 s’hi referia Carles Soldevila al manual Què cal llegir? Després de fer-hi constar el seu rebuig a les traduccions de textos poètics, bo i posant èmfasi en la necessitat de llegir-los sempre en la llengua original, es mostrava disposat a transigir amb les de textos en prosa (ell mateix havia traduït obres narratives de Voltaire, Daudet i France, entre d’altres) perquè considerava que podien aconseguir no tan sols de traslladar el contingut sinó també de salvar part de l’estil i de la forma originals. I ho argumentava explicant que el català en aquest punt té damunt la majoria d’idiomes l’avantatge de la seva plasticitat jovenívola. El traductor que és —i no convé que ho deixi d’ésser mai— un veritable literat, troba en el nostre idioma un lèxic riquíssim i una sintaxi d’extraordinària flexibilitat» (Soldevila, 1928: 73). En establir, d’altra banda, el contrast amb altres llengües per destacar l’avantatge de la «plasticitat jovenívola» del català dels anys vint, Soldevila es feia ressò d’una de les consideracions sobre la llengua que traductors i crítics havien començat a Els traductors i el català literari a les primeres dècades del s. XX Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 87 — (1921). «La Fontaine traduït per J. Carner» III. La Veu de Catalunya, 11-X-1921. Reproduït a: RIBA, Carles. Els marges. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1927, 103-108. — (1926). «Introducció». A: BOCCACCIO. Decameró. Versió catalana de 1429. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1926, 7-24. — (1927). «Evolución de la lengua literaria en Cataluña». A: RIBA, Carles. Obres completes 4 (Crítica, 3). A cura d’Enric Sullà i Jaume Medina. Barcelona: Edicions 62, 1988, 74-88. RUYRA, Joaquim (1916). «Introducció a la vida devota de Sant Francesc de Sales». La Veu de Catalunya, 26-XII-1916. Reproduït a: RUYRA, Joaquim. Obres completes. A cura de Josep Miracle. Barcelona: Selecta, 1982, 642-644. SAGARRA, Josep M. de (1959). «Prefaci». A: SHAKESPEARE, William. Romeu i Julieta. Otel·lo. Macbeth. Trad. de J. M. de Sagarra. Barcelona: Alpha, 7-12. SOLDEVILA, Carles (1928). Què cal llegir?. Barcelona: Llibreria Catalònia. VILAREGUT, Salvador (1907). «Notes del traductor». A: SHAKESPEARE, William. Julius Cèsar. Trad. de S. Vilaregut. Barcelona: E. Domenech, impressor, 171-174. 94 Quaderns. Rev. trad. 14, 2007 Jordi Malé