Terrasses per al cultiu irrigat i distribució social de l'aigua a Banyalbufar (Mallorca)

L Terrasses per al cultiu irrigat i distribució social de l'aigua a Banyalbufar (Mallorca) Maria Antonia Carbonero Gamundi L'article est un essai de description d'un systime d'irrigation h Banyalbufar (Majorque), un village de montagne au milieu d'une huerta en terrasses qui s'étend sur quelques 70 ha. en forte pente vers la mer. Les terrasses, construites avec des murs en pierre, représentent une transformation profonde du milieu. Le systime comprend le captage des eaux souterraines et son utilisation pour I'irrigation basée sur la circulation par gravité. L'eau est amenée au moyen de rigoles dans les différentes terrasses oh des ccsafareigsu ou bassins la retiennent et riglent sa distribution. L'eau descend des terrasses supérieures aux inférieures, quelquefois sous terre, les eaux excédentaires étant déviées aux torrents amenagés et de ceux-ci jusqu'h la mer. Jusqu'au début du XXime sikcle des moulins h farine placés sur les torrents utilisaient aussi la force motrice de I'eau. L'ensemble du systime représente une transformation radicale de I'écosystime et suppose une technique soignée et une activité agricole intensive. Le systime est d'origine arabe ce qui se reflite dans le sens du nom du village, Banyalbufar, de Banaya al-buhar, construction de bassins, et aussi dans les techniques utilisées. Dans la distribution communale de I'eau, qui persiste toujour, aujourd-hui, on peut y trouver la trace des principes de distribution sociale de l'eau qu'on trouve associés B ce systtme d'irrigation dans la Méditerranée et dans le Magrheb. Le systime, fait h la mesure de petites communautés, est aujourd- 'hui en crise en face de I'approvisionnement en masse de production maraichire aux marchés modernes This article describes a system of irrigation employed in the upland settlement of Banyalbufar, Mallorca. The settlement is surrounded by approximately 70 hectares of terraced horticultural land, which slopes relatively steeply to the sea. The stone-walled cultivation terraces have substantially transformed the natural environment. Cultivation is based on the extraction of subterranean water and its subsequent utilization for irrigation purposes, based on gravitational circulation. The water is distributed to the various cultivation terraces by means of irrigation channels. Each terrace has ample storage space in the form of dams, known locally as ccsafareig)), which permit the regulation of the rate of distribution. Water overflows from the upper to the lower terraces, and underground filtration also occurs, whilst surplus water is diverted to canalized flood streams and eventually to the sea. Unti1 the beginning of the twentieth century, flour mills located on the flood streams also made use of this water as a source of power. The general effect of the system is a marked transformation of the ecosystem, involving complicated techniques and intensive agricultural exploitation. The system is of Arab origin, obviously reflected not only in the name of the settlement, Banyalbufar, derived from Banaya al-buhar, which means ccconstruction of storage darns)); but also in the technology utilized. Likewise, in the system of communal water distribution which survives unti1 the present, one can trace the basic principies of similar systems that exist in other parts of the Mediterranean and the Magreb. This system, which evolved satisfactorily in small communities, is now in a state of crisis, due to competition from the mass supply of horticultural products on the present-day market. La prestncia de marjades de secl i regadiu, aixi com de stquies i safareigs és forqa habitual en el paisatge de Mallorca, on bona part de les zones muntanyoses estan abancalades o presenten restes d'haver-ho estat. Per6, tanmateix són prlcticament inexistents els treballs que, en qualque profunditat, es refereixen a aquesta transformació de l'espai. Doncs de tan conegut, aquest paisatge semblava obvi i hom podia malcomprendre o menystenir el seu significat. Únicament Jacqueline PIRENNE ho considerl molt altrament i aixi va incloure un capítol titulat ccL'expansion historique de l'hidraulique Sud-arabe et les M'G'L en fonction a Banyalbufar (Majorque))) en un llibre sobre La rnaitrese de l'eau en Arabie du Sud antique (1977). A partir d'ací es planteja una nova forma de considerar les marjades, les stquies i els safareigs, quan es presenten combinats, com elements d'un conjunt que tenia per si mateix un significat ben específic. I no sols pel que es referia al funcionament mecBnic i ttcnic del sistema sinó a l'organització social per a la repartició i aprofitament de I'aigua (ma'jil). D'aquesta visió en resulta I'objecte del treball, que és el d'aprofundir en I'origen dels patrons ttcnics seguits i descriure amb el major detall possible el funcionament actual del sistema hidrbulic, destriant els elements tradicionals dels que són producte de les darreres transformacions del paisatge. Banyalbufar és un municipi de 1805-12-75 hectbrees d'extensió que és situat en la banda Septentrional del vessant occidental de la Serralada Nord de 'Tramuntana. (grbfic I) El municipi és constituit per tres valls separades per tres torrents que comencen a la Mola de Planici (933 m) que, a la vegada, és divisaria d'aigües i limit del terme municipal de Banyalbufar amb Esporles i Puigpunyent. (BARcEI,~, 1958). L'bmbit geogrbfic del treball ocupa la vall central del terme on es troba situat el poble. Aquesta zona és formada per margues, conglomerats i arenisques del Burdigalii i limita pel SE amb els depbsits de les Bretxes de s'Arbossar mentre quc tant pel XE com pel SM: ho fa amb els altres depasits de Ses Planes i d'Es Penyal de Mont-Real (RODR~GUEZ, 1981). L'brea d'estudi enclou la major part de la zona abancalada i de regadiu -unes 70 he. de terrenysi bé s'ha de dir que dues zones marginals, de Ics mateixes característiques que I'irea considerada, queden fora de I'estudi. El límit superior de ]'&rea el marca la si.quia de Dalt que parteix de la Font de la Vila, captacici d'aigua que rega la major part del terreny cultivat. El límit inferior scin els penya-segats que cauen sobre el mar i fins els quals arriben les marjades pel reg. Els límits laterals els formen, aproximadament, I'extcnsió de Ics scquics que parteixen de la font abans esmentada. (fotografia n." 1) LES MARJADES: PAISATGE AGRARI TREBALLAT La configuració del terreny en terrasses de cultiu és un elemento fonamental del sistema de regadiu de Banyalbufar. Les petites hortes de muntanya amb pendents abancalats són freqüents a la Serra de Tramuntana on constitueixen un rosari espccialment visible en el seu vessant coster, des de Estellencs, Banyalbufar, llei&, Lluc-Alcari fins a Soller.. Actualment tanmateix hi ha una tcndkncia a I'abandó i moltes de Ics hortes estan esva'ides. A Mallorca s'anomena ccmarjada)) a la terrassa de cultiu i ecmargen a la I paret quc sosté la terra . Així, la marjada podria ser definida com cctota I El marge és ell gencral, una paret de pedres seques que pot tenir altres usos com el servir de clrlimitacib dc propietats, parcel.les, camins, etc. Fotografia I superficie artificialment allisada amb un pla més horitzontal que cl seu original i que es dedica al cultiu,) (SPENCER i HALE, 1961). La seva construcció és una de les categories més significatives de l'acció dc l'home sobre el territori que prové de les societats agriries tradicionals. El paisatge de marjades s'estén arreu del món i les hipbstesis sobre el seu origen i evolució son diverses. Segons J.E. SPENCER i G. HALE (1961) el paisatge de terrasses va tenir el seu nucli inicial a 1'Orient Mitji des d'on es va estendre cap a I'oest per la conca mediterrinia i el noroest d'Europa i cap a 1'Est arribant al Sudest asiitic i a les illes occidentals del Pacífic. També se suposa que a Indoxina es va desenvolupar un centre original secundari. Pel que fa als objectius inicials que van donar lloc al desenvolupament de les tkcniques de construcció de les marjades, hi ha autors que creuen que foren el lluitar contra l'erosió, el modificar el pendent o el crear camps per sobre del nivell d'aigua a zones pantanoses. J.E. SPENCER i G.H. HACE (1961) s'inclincn a considerar que una seqütncia clara -no necessbriament l'únicaés la que s'origina arrel de l'aprofitament del sayl que peribdicament porten els wüdZ(s) a I'Orient Mitjb. L'objectiu inicial no seria el voler crear una terrassa pcr cultivar-hi sinó sols fer una petita presa per retenir el sayl i que aquest arribis a una major superficie. Arreu del món hi ha molts tipus de terrasses de cultiu, de sec; i de regadiu, amb unes característiques diferenciades. A Mallorca, la major part de la zona muntanyosa est& abancalada, predominant els diferents tipus de marjades de seci. Hi ha petits margcs quc no formen un vertader camp de cultiu al darrera, i que tenen per objectiu principal evitar l'erosió i permetre el cultiu arbori, especialment olivcrcs. Aquests marges no constitueixen una línia continua com la resta de casos. Les marjades pel cultiu de secb més especifiques són les que donen lloc a un camp de cultiu i el marge segueix les corbes del nivell. A diferencia de Ics marjadcs de regadiu, la superficie del camp no té necessitats d'ésser horitzontal; és mds, una certa inclinació facilita les tasques del camp. El que ens interesa per a l'estudi són les marjades construi'des per crear camps irrigats de forma artificial, que pressuposa una ttknica, que no s'introdueix quan la col.lectivitat que la duu a terme fa cultius de guaret llarg o curt, i per tant és propi de cultures agrícoles intensives. A més, la complexitat d'aquesta t2cnica es troba no tant en les dificultats de construcció sinó més aviat en el control social de I'aigua que comporta i que és condiciG del seu funcionament equilibrat. Si la irrigació és per inundació o per canalització Ics caracteristiques de Ics terrasses són diferents. La construcció de camps que puguin retenir I'aigua a la profunditat desitjada perqui: la terra tingui el grau precís d'humitat, obliga a que les marjades siguin pcrfcctament horitzontals i que la paret -margeestigui a un nivell superior al de la superficie del camp que cs forma, de tal manera que l'aigua pugui ésser cmrnagatzcmada. Quan la irrigació és per solcs, com en el cas de Banyalbufar, la marjada ha de mantenir una molta lleugera inclinació longitudinal, en la direcci6 quc ha de seguir I'aigua per la sequia, i transversal, perqui. I'aigua que circuli per un solc pugui arribar fins a l'extrem de la marjada i torni cndarrcra sense caurc. a la marjada inferior. El marge no ha d'estar per sobre del nivell del si)l ,ja quc I'objectc (fotografia n." 2) no és emmagatzemar I'aigua. A Banyalbufar, Ics 70 he. que compren la zona d'estudi s6n construi'dc.s pc:r mitja d'uns 200 km de parct seca aproximadament, la qual cosa d6na una itlca de I'clevada densitat dc margcs (~)~:~~~:ON~~'AINI:, 1960, p. 61 ). Els marges tenen una alcada mitjana de 3 metres i mig (fotografia n." 3) i varien segons el grau de pcndcnt i la topografia del terreny en general. També' la configuració gcolbgica, i Ics aigücs superficials són factors que influeixen en el tipus i disposició de Ics tcrrasscs de cultiu. Pel que fa a les aigücs superficials, l'abancalament d'un pendent sol anar acompanyat de la canalitzaci6 dc Ics aigücs torrencials, condició imprescindible pcr al manteniment de Ics marjades a zones de marcades estacions seques i on I'crosió per Ics aigües supcrficials estacionals és molt important. A la zona' d'cstudi cls dos torrents pavimentats són el que prové de la Font de la Vila a I'cst, i el torrent de Ca'n Fura a I'ocst. I,a topografia, lbgicamcnt, determina I'al~ada i e1 tipus dc marjada i sobrctot posa a prova cl grau dc madurcsa i perfeccionament tZcnic dcl poble que realitza I'abancalamcnt, ,ja que quan més acusat 6s cl desnivell, m6s altura requereix la marjada erl rclacib a la profunditat del camp quc crea. (fotografia II." 4 i grillic I I) 151s marges cs construrixrn de pcdra, com a bona part dcl món, encara que a llj\sia Oriental taml)C cxisteix la ti.cnica de construccib dc tcrra, que sembla urla evoluci6 postc:rior. 1)c li'(, la parc.1 de pcdra 6s I'unica soluci6 rn roncs en marcades estacions seques i on les precipitacions torrencials i irregulars no permeten la consolidació d'una paret de terra. La ttcnica per a la construcció de marjades ha estat descrita per alguns autors encara que de forma prou resumida. En parla ]'Arxiduc Lluís SALVADOR i també P. DEFEONTAINES (1960) quan descriu l'horta de Banyalbufar. A un nivell més exclusivament ttcnic, I'enginyer Miquel FORTALEZA (1955) també ens descriu la seva construcció que es correspon en línies generals a la forma de construir terrasses arreu del món. El primer pas és la preparació de les pedres adequades per aixecar el marge. Les pedres normalment a Banyalbufar es recullen de 1a.proximitat de la zona on s'ha de treballar ja que són abundants i a dir dels seus habitants, de bona qualitat. Es comprh, per6, que a altres zones de Mallorca l'obtenció i transport de les pedres representi un esforq major. L'Arxiduc conta que el procés comenqa per volar la roca i recollir amb un chvec els trossos que són transportats per les dones i mainada fins a la part baixa del pendent des d'on comenqa la construcció. Abans de la pólvora s'utilitzava calq viva per rompre les pedres. S'omplien les encletxes i forats de calq i es col.locava una canya a dins, per la que es feia perills d'esbocament. A més, en la prictica continuada -cn proporcions adequadesdel reg, els sbls es transformen, sobretot quan es produeix una sedimentació també controlada, com és el cas de l'abancalament. Resulten així uns sbls artificials bastant equilibrats en la seva textura i molt aptes per a cultius d'horta. (BISSON, 1947) Quan un pendent abancalat es deixa de cultivar, lentament es reprenen els cicles naturals, la terra es cobreix d'herbes i els abatzers ocupen els espais més ombrívols prbxims a les parets. Les arrels i plantes rompen amb el temps els marges i a mesura que aquests s'esbuquen les plujes torrencials s'emporten la terra cap avall amb el qual es va formant un paisatge molt freqüent avui, que tantes contrades són esvai'des; els pendents quasi recuperen el seu perfil original; les marjades sols resten com clapes discontinues i la terra és mancada pricticament de cobertura vegetal. L'ORIGEN DE L'AIGUA Un sistema d'irrigació amb les característiques assenyalades pot utilitzar, a Mallorca, únicament aigua d'origen subterrani, que surt a superficie per mitj8 d'un ressorgiment o bé és captada per drenatge2. El drenatge consisteix en la captació i posada en superficie d'una aigua per circulació gravífica. Hi ha diferents tipus de sistemes de drenatge segons l'origen de l'aigua i el patró de construcció seguit. En primer lloc s'ha de distingir entre la captació d'aigües subterrinies i d'aigües dites confusament de manantials. La captació de les aigües subterr8nies per drenatge es du a terme per un sistema anomenat nqanüi)), tfloggaraw n ctkhettara)) que rep ací el nom de mina. (POIR~E i OLLIER, 1965) Es tracta d'una ttcnica d'origen miner que consisteix en fer un pou a una zona on es creu trobar aigua. Un cop s'arriba al aqüífer s'obre una galeria o mina subterrinia a partir del lloc on l'aigua ha de sortir a la superficie fins a arribar al pou mare ajudant-se d'altres forats intermedis pels quals es treu la terra, s'introdueixen els materials de construcció i serveixen alhora d'aireació per als treballadors de la galeria. Aquest sistema es basa en l'aprofitament del pendent perqui. l'aigua corri des del fons del pou mare fins a la sortida de la galeria, a partir de la qual ja circula per mitj8 de stquies a l'aire lliure. Evidentment, aixb obliga a calcular el pendent necessari i suficient perqu2 l'aigua circuli per6 no a una velocitat que pugui posar en perill la construcció. El fet condicionant és la profunditat a ' I,a captació prr elevació (sínies) tradicionalment és molt escassa en les zones muntanyosrs. qu2 es localitza l'aigua en relació a la inclinació natural del terreny. A major profunditat per una mateixa inclinació, més longitud de galeria es necessita per mantenir el pendent angular. La ttcnica del drenatge d'aigua per gravitació obliga a unes condicions hidrol6giques i topogrlfiques molt concretes. Els qünüt(s) es localitzen preferentment a zones prhximes a formacions muntanyoses; és habitual que es situin en els cons de dejecció. Les galeries subterrlnies es troben amb freqükncia a la vora d'un torrent i capten aigües a poca profunditat. A Mallorca, hi ha prou exemples de la diversitat de tipus de construcció de galeries per a la captació de l'aigua. Els qanüt(s), amb les caracteristiques abans descrites, són menys freqüents en el vessant occidental de la serralada, on les caracteristiques de la majoria de les galeries són un xic diferents. A Banyalbufar, sols hi ha un exemple de galeria de captació amb pous d'aireació (Ca'n Pico). Les fonts més importants de la zona d'estudi tenen galeries subterrPnies de poca llarglria sense cap casta d'orifici exterior, ni tan sols pou inicial. Les raons són evidents: una zona de pendent molt pronunciada i aigües a poca profunditat requereix per a la seva captació galeries de poca llarglria que no precisen de pous d'aireació. Les fonts més importants d'aquestes caracteristiques són: Son Creus (35 metres), Es Cirera1 (28 m) i la Font de la Vila (25 m) que subministra la major part de l'aigua pel reg i abasteix des de fa pocs anys d'aigua potable al poble. Aquesta darrera es tracta d'una captació feta en el llit d'un torrent anomenat d'En Roig. La galeria té una s2rie de sortides a l'interior del torrent per desviar els excessos d'aigua; una galeria lateral compleix, també, aquesta funció. A la zona d'estudi la majoria de les fonts consten de petites galeries, de manera que és dificil distingir entre galeria de captació d'aigiies subterrlnies i galeries de protecció d'un manantial d'aflorament, com és el cas de la font de Sa Canaleta, de Sa Basseta, Sa Reina, etc. EL SISTEMA HIDRAULIC Esquema i funcionament de la xarxa de reg El sistema hidriiulic és format per marjades, s2quies i safareigs. La problemltica de les marjades s'ha considerat apart per les implicacions que comporta independentment del regadiu, tractant-se ara la resta dels components del sistema: &quies i safareigs. Es poden considerar setanta les hectiirees compreses en el ({perímetre dominat)>j (M. POIR~E i CHOLLIER 1965), és a dir, la superficie que queda sota el canal principal i que és susceptible de rebre l'aigua per gravetat. D'aqucstes hes. unes seixanta constitueixen el (<perímetre regable)) o superficie que pot ésser regada amb profit; per6 en l'actualitat no s'utilitza per a horta més quc una part de l'hrea, per tant el perímetre realment regat és inferior. Un cop s'ha captat I'aigua i s'ha dut a la superficie per drenatge comenqa la segona fase que consisteix en la distribució de l'aigua equilibradament entre les diferents parcel.les de manera que l'aigua arribi a totes per efecte de la gravetat. Aquesta funció de distribució la compleix la xarxa de reg, els elements de la qual s'inclouen dins el perímetre regable. La distribució comenCa per les stquies generals en el punt més alt del perímetre. A partir d'aquestes sZquies parteixen successives derivacions o ramals que a la vegada es subdivideixen en stquies més estretes que condueixen l'aigua als safareigs. Resulta així una xarxa de stquies i canaletes d'una densitat considerable per 1'8rea de reg. (griíic IV) Quan l'aigua s'ha repartit, és condui'da per stquies particulars als safarcigs on és emmagatzemada; amb tot aix6 els excedents d'aigua són desviats per a l'explotació per una altra xarxa de stquies anomenades cal~ades. Aquestes es construeixen sobre cada marjada a regar i es comuniquen per conduccions subterrinies que passen de la marjada superior a la inferior. D'aquesta manera l'aigua pot anar baixant de marjada en marjada per regar tota l'explotació. (fotografia n.' 8) Aquest és el recorregut de I'aigua per6 I'organització ttcnica no és cstitica ja que és una eina en mans d'una co1,ectivitat. La gent utilitza l'aigua abundant en aquests paratges d'una forma més o menys intensiva i en funció dels usos del -s61 en cada moment histbric. Es comprin per tant, que la descripció que segueix és tan sols un exemple de la utilització agriria de I'aigua en un moment determinat. Elements de la xarxa de reg I Les s&quies Tradicionalment les stquies de poca capacitat cs construi'cn dc tculcs encapsades amb argamassa i les stquies principals de ma~oncria i basc quadrada. De tota manera, actualment quasi totes són quadrades i cimcntades. Normalment un camí acompanya la stquia per tal de facilitar la scva I El perímetre dominat inclou qualsevol tipus de superficie, tcrrcs, camins i pohlcs. neteja per6 en els ramals de pronunciat pendent aquest camí és substitu'it per una escala de pedres. Un element important en la construcció de les stquies és el pendent o rost ja que aquest i la secció del canal determinen la velocitat de baixada de l'aigua. El pendent ha de ser suficient com perqu? l'aigua circuli sense que es dipositin els materials en suspensió i només per tal d'evitar que la violtncia de l'aigua esbuqui la stquia. En els llocs on es troben desnivells acusats cal aixecar un marge per sobre del qual circuli la stquia de manera que es mantingui el pendent desitjat. No totes les stquies tenen la mateixa capacitat ni la mateixa importhncia. A Banyalbufar, de les stquies generals, la principal, en termes de capacitat, és l'anomenada sZquia d'Abaix, en segon lloc, la de Dalt i, per Últim, la sequia de Son Bush. De les stquies generals es desvia l'aigua bé per mitjh d'una fibla4 cap a stquies privades que porten l'aigua directament a l'explotació o bé per trestalladors5 cap a stquies secundkies o ramals d'ús col~lectiu. (fotografia n.O 9) En aquest cas (<fibla)) fa refertncia a un tipus d'obertures en la sequia general. ROSSELL^ VERGER (1965) parla de fibla com ((pequefia compuerta duplicada para evitar iníiltraciones~~. En l'actualitat el nom de trestalladors s'aplia a Banyalbufar al punt on conflueixen dues o més siquies per a la desviació de l'aigua d'una a I'altre. La scquia d'Abaix té una longitud de 880 m i subministra aigua a noranta safareigs distribuits entre els ramals següents: Can Tit, La Cal~ada, Es Carreró, Es Raig d'en Bac, Sa Marina, el ramal de Sa Baronia, el del Moli i el de Can Gelabert. La longitud i importincia dels ramals és molt diferent. Els més importants de la scquia dxbaix pel nombre de safareigs que reguen són el de Sa Calcada i sobretot el de Sa Marina -de 1140 m de longitud i que rega 23 safareigs. La stquia d'Abaix davalla des de la font fins al poble, on s'esbranca per regar els horts de la banda de baix i els de l'oest. Per contra, la scquia de Dalt rega la part superior de la vall; és la sPquia més llarga: 2.152 m; per6 sols rega avui uns quaranta safareigs ja que travessa una zona molt esvaida i guanyada pcl pinar. Els seus ramals més significatius són: Cas Batle, L'Hospital, Sa Costa i Can Pico. Cal assenyalar, per últim, I'existtncia d'altres stquies que subministren aigua a petits co1,lectius de regants a l'irea des d'altres captacions com les d'Es Cireral i Sa Canaleta. Els safareigs A I'illa dc Mallorca són extremament freqüents els dipbsits de reserva d'aigua a petita escala. Se'ls anomena safareigs, aljubs i basses. Actualment els tres mots descriuen formes o situacions diferents. Safareig prové de I'irab sahri'j o suharij i s'utilitza per definir els dipbsits descoberts, mentre que aljub, que deriva de al-jubb, fa refertncia a diphsits coberts. La paraula bassa sembla que s'utilitza en els casos de dip6sits més pr6xims a la font. Els safareigs --en generaltenen la funció bisica d'emmagatzemar l'aigua de distintes procedencies en els llocs on aquesta és irregular. L'aigua emmagatzemada pot provenir de la pluja o més freqüentment de l'aigua d'una torrentada -canalitzada o de comellar. Aquests tipus de construccions es localitzen preferentment a zones on és més problemitica la captació d'aigua subterrinia. L'aigua dels safareigs pot tenir l'origen, també, en un raig continu d'aigua d'una font o ressurg?ncia, o més comunment de captacions d'aigiies subterrinies. En general el safareig és un element auxiliar de la construccii, de qanüt(s) per bona part del món. Quan es tracta de safareigs de muntanya, normalment es situen en terres abancalades pel reg. Llavors els safareigs formen part d'una obra humana major i d'alguna manera la seva ttcnica de construcció guarda una estreta relació amb la de les parets seques. Es tracta d'un sistema hidriulic que combina els esmentats elements i com a tal sistema té una entitat prhpia, de manera que pot arribar a donar nom al paratge on es situa, i on I'element diferencial són els safareigs, com es veuri més endavant. Per6 a més de reserves d'aigua els safareigs poden tenir una segona funció social i per tant variable; la redistribució de l'aigua emmagatzemada. Hi ha mostres de la persisthcia d'aquesta funció en diversos exemples de sistemes hidriulics del tipus descrit tant a l'Afganisti, a l'alt Atles, com al Llevant de la península ib2rica i al Iemen, on, precisament és aquesta funció -concepte descrit per la paraula maljilla que per extensió s'aplica als safareigs (PIRENNE, 1977). A Banyalbufar, actualment, la distribució de l'aigua es realitza generalment des de les sequies, ja que els safareigs són de propietat privada i sols resten per a la reserva de l'aigua. Hi ha a l'irea d'estudi cent noranta safareigs en funcionament. Les seves formes i la capacitat són molt variables ja que s'adaptaren a les condicions del terreny. Hi ha safareigs quadrats, d'altres rectangulars i forc;a de triangulars; per Últim, una bona partida presenten formes irregulars molt variables. La raó de tal amplitud és I'abancalament del terreny. En la majoria dels casos els dipbsits es situen adossats a un marge de diferents maneres o aprofiten dos marges que formin angle per construir el safareig. (fotografia n.O 10) També es troben qualcuns casos de safareigs empotrats totalment dins la terrassa i amb la sortida d'aigua a la marjada inferior. Fotografia 10 Ara, a Banyalbufar són bastants els safareigs que s'han aixecat de ciment per dins i per fora. Solen ésser de parets primes i dimensions redui'des. Per6 la immensa majoria són construi'ts per pedres vives amb una ttcnica similar a la utilització per aixecar els marges. Dos problemes eren especialment importants per assegurar el bon resultat del safareig en la tecnica tradicional. Primer, la impermeabilitat de les parets i, segon, la resistkncia del safareig a la pressió de l'aigua. Pel que fa al primer era especialment recomenada una mescla dita ccxullacan feta de pols de cal^ i trespol o teules velles, moltes, la qual cosa donava un característic color roig. Per a resoldre el segon era important l'equilibri que s'establia entre la capacitat del safareig i l'amplada i al~ada de les parets. Aquestes són més amples en la seva base i més primers en la part superior, presentant, doncs, una certa inclinació. Així mateix també és aconsellable donar un lleuger rost al s61 del safareig per facilitar l'eliminació de l'aigua per a la seva neteja. La majoria dels safareigs tenen una escala de baixada al fons, encara que els més antics no tenen escala o la tenen de pedres encapsades (escala de gat). Bona part dels safareigs tenen les parets interiors formant graons que a vegades substitueixen l'escala. (fotografia n." 1 1) Els safareigs consten d'una entrada d'aigua i una sortida al fons del Fotografia 11 safareig. La localització de les sZquies principals marca gen&-icament la distribució dels safareigs a 1'8rea d'estudi, per6 és sobretot la necessitat de controlar els excedents d'aigua el factor determinant. Efectivament quan el safareig és massa ple, l'aigua sobrera ha de poder ésser retirada sense que posi en perill la construcció desbordant-se, i a ser possible l'aigua ha désser conduida de tal manera que permeti, en tot cas, la seva reutilització. Els safareigs conten, per aix6, d'una petita canaleta, oberta en la superficie, de manera que quan l'aigua arriba a pocs centímetres abans del límit del safareig es desvia per la canaleta, que és situada a l'altura de la sortida d'aigua del safareig perqui. la si.quia de reg, que comenca en aqucst punt, reculli l'aigua sobrera. Perb aquest sistema no permet retirar quantitats considerables d'aigua i, per tant, els perills de descontrol de drenatge d'aigua són majors. Precisament per evitar-los, els safareigs solen localitzar-se prop d'una via que permeti eliminar l'aigua sobrera i que aquesta circuli pendent avall, sense derruir les marjades. Hi ha tres disposicions característiques; quan els safareigs es situen majorit2riament vora del ramal o sZquia que els nodreix, quan es situen vora d'un torrent i quan és un camí o carretera que fa les funcions de torrent. La Fotografia 12 majoria dels safareigs de Banyalbufar responen a una d'aquestes tres disposicions malgrat que en molts de casos estan disseminats. (fotografia n.O 12) J. PIRENNE (1977), que fou la primera en estudiar el sistema hidr8ulic de Banyalbufar sota una perspectiva histbrica, exposh la hipbtesis de l'origen sud-ar8bic del sistema. Un primer argument el subministra la toponímia. El nom del poble Banyalbufar prové del mot Brab banaya al-buhar. Fins a hores d'ara s'interpretava com banaya-al bahar, ctconstrucció de la mar),, perb segons J. PIRENSE, en aquest cas s'oblidava que la forma podia ser buhar i no pas bahar. Buhar és un col.lectiu de la mateixa rel que bahr (mar), que dóna també el diminutiu al-buhayra, d'on procedeixen els topbnims dYAlbufera, bufereta etc.; per altra part, banaya és un partitiu del verb <<construir>>. Per tant, J. PIRENNE (1977, p. 24) suggereix la hipbtesi que banaya al-buhar fa referhcia precisament a un A Banyalbufar sols resten usatges similars en el cas dels safaregs compartits per herkncia, on hi ha un dels hereus ,que és propietari del safareig i un altre que rep el dret d'estatge de l'aigua del seu torn en el safareig. Llavors la repartició de l'aigua emmagatzemada es fa per volums fixos, no per cbmput horari, i es calcula per pams. També es troben en les fonts més petites, com la de Sa Canaleta, sa Basseta i es Cireral basses on els tenidors estojaven l'aigua de la seva tanda i mesuraven amb una canya el nivell d'aigua introdui't, el mateix que després podrien treure per regar. Les tandes d'aigua prenen tot el seu sentit a l'estiu, quan més manca l'aigua i més escrupulosament es controla la seva utilització; a l'hivern, moltes de les fraccions o torns no es recullen i és molt freqüent que bona part de l'aigua de la font de la Vila es desvii cap al torrent. Per contra, en uns anys secs com els actuals el volum d'aigua minva molt de manera que no du la forca suficient per arribar a les zones més allunyades de lYArea -les regades per la skquia de Dalt-, o el temps de caiguda és tan gran que no es fa factible el reg. Mecanismes de funcionament L'ús col.lectiu pel reg d'una captació d'aigua, és, en general, el resultat histbric d'una repartició inicial entre els participants en els treballs de captació (GRANDGUILLAUME, 1973). Perb els mecanismes de funcionament originari del sistema a Banyalbufar i les seves transformacions al llarg de la histbria ens són desconegudes. Habitualment en els maljil(s) les funcions de control les realitza un siquier, o autoritat similar, per6 a Banyalbufar en el present i passat més recent no es coneix tal figura i tampoc no existeix cap comunitat de regants. Banyalbufar és una comunitat petita i fins fa poc closa en si mateixa, on els mecanismes de control del col.lectiu han estat suficients, en línies generals, per a garantir el manteniment del sistema. Efectivament, les tandes s'acompleixen escrupulosament; quan comenca una tanda, el primer desvia l'aigua de la skquia corresponent, i a partir d'aqui, successivament,.a l'hora que pertoca, els tenidors acudeixen per desviar l'aigua. Si qualcú ocupés l'aigua més temps de I'estipulat el següent en la tanda se n'adonaria de seguida; per tant el control és mutu. En general, el principi de solidaritat entre els regants assegura per si mateix el control de l'aigua; en el cas d'alguna infracció, aquesta immediatament és de coneixement públic i la pressió de la comunitat per si mateixa és prou mecanisme de punició. La solidaritat ve donada pel principi geogrAfic d'integració de la comunitat. Els tenidors d'una skquia determinada netejaven i abonaven les canalitzacions en comú. També en molts casos el sistema d'intercanvi de favors funciona i és freqüent que els amics o els veinats ajudin a reconstruir un safareig o unes sequies enderrocades. Actualment no tots els tenidors es presenten a recollir el seu torn i en alguns casos l'aigua es perd, malgrat que manqui en general. Gs freqüent també avui dia que sols un grapat de persones s'ocupin de la desviació per a ells, els seus familiars i els veinats, de manera que són aquests els coneixedors del sistema i en cas de qualque conflicte es recorre al seu consell, sobretot si són persones d'edat. La prova de que són aquestes les pautes de funcionament es troba en la necessitat de formar una comunitat de regants, la qual cosa no seria, doncs, senyal de dinamisme de l'activitat agrícola sinó ben al contrari de la - desintegració de la comunitat. El procés és clar; en els últims anys moltes terres de cultiu s'han transformat en residkncies secundiries. Hi ha molts d'horts, fins avui esvaits, que es cultiven ara com a entreteniment els caps de setmana. Tots aquests factors, com és lhgic, comporten un creixent desconeixement de les regles del joc i confusió sobre les tandes d'aigua. La gent gran del poble es queixa que en tal o en tal han deixat circular massa l'aigua i han enderrocat la skquia o que no han desviat l'aigua a l'hora. Tot i així, avui dia, bona part de les explotacions amb dret d'aigua són treballades sense que el pagks resideixi en el municipi. De fet, un 44 per cent dels tenidors de la Font de la Vila no viuen permanentment a Banyalbufar, la majoria reparteixen l'habitatge entre el poble i la Ciutat de Mallorca. En definitiva esti per veure si es podri mantenir el sistema amb aquesta situació i en quines condicions es mantindri. Fins a finals del segle x~x, el cultiu majoritari a l'irea d'estudi era la vinya, cultiu que sembla ja existent des del segle XIV, per6 que es convertí en el més característic de Banyalbufar a partir del segle XVII, entre altres raons perquk estava exent d'impost9. Scgons 1'Apeo de Rique~a Rústica de 1880, el cultiu regat majoritari a l'irea cra el blat. L'aigua, doncs, s'utilitzava per al reg i com a forqa motriu dels molins del poble. En el segle XIX sembla que eren tres els molins en " I.'rxcnci6 de I'impost Tou donada per Carles V en 1564 i fou causa de que I'extensib de vinya anCs conti~~uamcnt en augment a costa dels cultius cerealicoles que si pagaven impost. A partir de 1700 Ics plantacions de malvasia pagaren novament delmes. (B. BAR CEL^, 1959). funcionament, per6 noticies sobre la seva presencia es remunten al segle xrv en qu2 consten dos molins10. Resulta dificil seguir I'evolució histhrica del sistema hidriulic amb les noticies que es disposen, sobretot pel que fa als cultius regats, doncs si el blat es regava, dins de les xifres de producció de cereals que es coneixen no es fa aquesta distinci.6, i, per tant, sols es podrien identificar els petits horts per l'autoconsuml'. De qualsevol manera les referkncies a la utilització de l'aigua pel reg són presents des del segle XVII, en que són freqüents els conflictes sobre el dret de pas de sequies i l'aprovació indeguda d'aigua per part d'alguns tenidors. També consten crides per a la neteja dels safaregs i &quies i la conservació de les marjades. Tot i així, els autors que han tractat sobre el tema associen la construcció de les marjades a I'expansió de la vinya en el segle XVII, relegant la formació del sistema hidrhulic al cultiu recent del tomitic (DEFFONTAINES, 1960). En les darreres dkcades del segle XIX, la crisi de la fil.loxera havia reduit considerablement I'extensió de la vinya i aquesta fou substituida pels cultius d'horta a comenqaments del segle actual. Banyalbufar i Estellencs (poble veí) s'especialitzaren en el cultiu del tomhtic i posteriorment en el de la patata. Abastien el mercat de Ciutat i exportaven a Barcelona (Federació d'Exportadors de Banyalbufar i Estellencs). De resultes d'aquesta transformació es construiren sequies i es modifici el recorregut d'altres. També es construi'ren bona part dels safareigs a raó d'un o més per explotació. En conseqü6ncia és en el període de 1915 a 1930, aproximadament, quan es configura I'actual xarxa de reg. Pel que fa a la propietat de la terra, a finals del segle xrx les característiques de gran fraccionament de I'krea d'estudi que hi ha en I'actualitat eren ja perfilades, predominant tant al 1800 com al 1974 les propietats de menys de mitja hectbrea. L'utilització del sistema hidriulic i el cultiu del tombtic comenGa a decaure a partir dels anys cinquanta en compet2ncia amb la producció d'horta d'altres zones de Mallorca -com les patates de Sa Poblai amb la importació de tomBtic de la resta de 1'Estat espanyol. Per6 a més, lYe&igració de la població Iu R. Soto, en tesi doctoral en curs, ha recullit dues noticies sobre molins a Banyalbufar, en les Escrivanies Reials, segle XIII, Reg 341, fol 121 v. " També el blat es rega' en l'actualitat en las avegasn interiors de les Alpujarras. (G. Mrcso~, 1982). 12 ' Cal assenyalar que I'estructura de la propietat en la resta de municipis és sensiblement diferent -terres de seca i boscosencara que avui la majoria de grans propietats estan parcel.lades, i predominen les propietats inferiors a 5 hes, essent 17 les que superen aquesta mida sobre un total de 101. a Palma, atreta per les noves perspectives que crea el turisme, completa la situació. Banyalbufar és un municipi que perd població des dels anys trenta en que l'habitaven 913 persones. Avui dia són 489 els habitants empadronats i molts menys el que romanen cada dia al poble, a l'hivern. Per contra, a l'estiu la població es triplica donat que el poble, en l'actualitat, és bisicament un nucli d'estiueig i segona residencia. Així doncs, no hi ha una estructura demogrifica dinimica; predomina amb un 62,4 per cent la població de 15 a 64 anys, i els habitants amb edat de jubilació constitueixen un 23,99 per cent. fis, en realitat la gent d'edat avan~ada qui, bisicament, continua cultivant les marjades, per l'autoconsum, afegint-se a ells els qui es traslladen al poble el cap de setmana i s'ocupen de l'hort com a hobby. En definitiva el sistema de reg i en general el conjunt de terrasses de cultiu és en crisi i és incert el seu futur: tal vegada desaparegui o, més possible encara, resti com un conjunt <<artístic>> reflex d'una societat agrhria desapareguda13. En les anteriors phgines s'ha intentat fer una aproximació al coneixement dels elements i del funcionament actual d'un sistema hidr5ulic del qual es pot conZixer el seu origen i valorar així la gran estabilitat que pot adquirir una transformació d'aquest tipus del medi. Enfocar l'estudi d'un conjunt tkcnic com l'estudiat en el sentit d'una transformació del medi c(histbric>> comporta implicacions diverses que aquí no poden més que apuntar-se. Banyalbufar no és un cas únic a l'illa, si be és, potser, el més espectacular; bona part de la Serra de Tramuntana és ocupada per petits nuclis concentrats de característiques similars i en molts casos conserven el topanim d'origen irab o bereber. En conseqü2ncia, tal vegada es pot parlar d'una forma d'adaptació ecolbgica generalitzada i feta a l'escala de petites comunitats. En línies generals, fins ara el sistema ha persistit; s'han continuat construint i sobretot reparant terrasses de cultiu, netejant captacions d'aigua, torrents canalitzats etc. Aixb significa uns costos de manteniment sense els quals el sistema s'enfonsaria. En l'últim quart de segle, la producció hortícola en gran escala i la crisi de la societat agriria tradicional ha provocat que cada cop més es deixin de cultivar els petits horts de muntanya. Les conseqükncies, si, continua aquesta tendtncia, poden ser de gran envergadura, jz que el l3 Aquest article és el resum -sobretot d'una part de la meva tes1 de Llicencia* a ccEl majzl de Banyalbufar,), presentada al novembre d: 1982 a la Universitat Autbnoma de Barcelona progressiu esbucament dels marges de sosteniment, o per exemple de les canalitzacions de torrents, romp un equilibri ecolbgic creat per l'home i que sols es mantenia amb l'aplicació del treball de l'home. El procés seria irreversible amb greus efectes sobre l'erosió del sol i modificació dels balances hidriulics a la Serra de Tramuntana. Llavors potser es considerari -massa tardla importhcia de la transformació del medi que suposa el sistema tPcnic descrit. BIBLIOGRAFIA ANDRESS, J., 1972, ccThe Morphology of agricultura1 terraces in the Kumaon Himalayasn. Yearbook Ass Pacific Coast Geography, 34, pp. 7-20. ANONIM, 1932-33, <(Agricultura práctica. Bañalbufar y su producción de tomate)). Mallorca Agrícola, 26. BAR CEL^, M., 1978, ((Alguns problemes d'histbria agraria mallorquina suggerits pel text d'al-Zuhrin. Recerques, 8, pp. 27-5 1. BAR CEL^, M., 1980, ((Nou nbtules sobre toponimia de Mayürqa i de Mallorca)). Els Marges, 18/19, pp. 39-45. BAR CEL^, B, 1958, ccBañalbufar. La vida en un municipi0 de la montaña de Mallorca>>. Boleth de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de Baleares, 620, pp. 96-1 11. BAR CEL^, B., 1959, ~Los vinos de Baialbufar,) Boletín de la Cámara Oficial de Comercio Industria_l: Nauegación de Baleares, 624, pp. 10 1 - 104. BBMOXT, F., 1961, ccL'Irrigation en Iran)), Annales de Geographie, pp. 597-620. BINIMELIS, J., 1927, Nueua historia de Mallorca y de otras islas a ella aajacentes, Palma. BISSON, J., 1977, La terre et l'homme aux iles Balears, Edisud. BIROT, P., 1964, La Méditerranée et la Moyen Orient, Press Univ. de .France. BOSERUP, E., 1967, Las condiciones del desarrollo de la agricultura, Tecnos. BRUNHES, J., 1902, L'lrrigation, ses conditions geographiques, ses modes et son organisation dans la Péninsule Ibérique et dans I'Afrique du Nord. Paris. BOLENS, L., 1972, ccL'eau et I'irrigation d'aprts les traités d'agronomie andalous au moyen-age (XI-XII si?cles))), Options Méditerranéenes, pp. 65-77. BOLENS, L., 1974, Les méthodes culturales au Moyen Age d'apris les traités d'agronomie andalous: Tradztiorzs et tecnhiques, Gheve. DEFFONTAINES, J., 1960, (<Une huerta de littoral montagnard: Bañalbufarv, Méditerranée, 4, pp. 59-75. DENIZOT, F., 1977, ccPeublement et mise en valeur de la vall6 de Golak), Reuue géographique de ['Est. D~srors, J., aPour une étude de la culture en terrasses dans les pays méditerranées,) Annales de !'Est; memoire 21, pp. 105-1 17. DRESH, J., 1939, ccL'Irrigation dans le massif central du Grand Atlas* Congrés de l'eau. pp. 1045-1049. Litge. DRESH, J., 1941, Commentaire des cartes sur les genres de vie de montagne dans le massifcentral du Grand Atlas Paris. DUPAIGNE, B., 1977, (CDU K5rez aux puits dans le Nord de I'Afghanistir Revue Géographique de /'Est. pp. 27-36. ENGLISH, P., 1968, aThe origin and spread of qanats in the old world~ Proc. American Philosophical Society, 112, 3, pp. 170-181. FERRA, B. 1898-1899, <<Depbsits d'aigua per regar sembrats)) Pla i montanya, 11, pp. 173-175 i 189-192. FERRER, M., 1974, Poblacióny propiedad en la cordillem Septentrional de Mallorca, Diputación Provincial de Baleares, Palma. FORTALEZA, M. 1955, Muros y cabaiar. Panorama Balear, 49, Palma. GAUSSEN, H., 1927, uLe culture en terrasses dans le bassin méditerranée occidental)) Annales de Géographie, pp. 276-278. GOBLOT, H., 1979, Les qanats, une ticnique d'acquisiton de l'eau, Paris. GRANDGUILLAUME, G., 1975, <<Le droit de I'eau dans les Foggara du Touat au XVIIIéme sitclen Reuue des études islamiques, XLIII, I, pp. 287-322. GUICHART, P. i BAZZARA, A., 1981, ccIrrigation et societé dans I'Espagne orientale au Moyen Agc~, L'homme et l'eau en Méditerranée et au Proche Orient. Presses Universitaires de Lyon, pp. 115-140. HAHSBURG, L., 1955, Mallorca agricola, Palma. Hovslo~, J.M., 1964, The Western Mediterranen World. Logmans. I,IvE.I', R., 1980, alrrigations et societés dans le monde méditerranéen,) Méditerranée. 2 i 3 pp. 3-1 1. 1,61%% G~~LIEZ A., 1974 ((El origen de 10s riegos valencianes)) Cuademos de Geografia, 15, Univcrsidad de Valencia, pp. 1-24. LOPU GOnf~z A., 1974 aEl origen de 10s riegos valencianes), 11, Cuademos de Geografia, 17, Univcrsidad de Valencia, pp. 1-24. 1,Orez G6nl~z A., 1964, <cRiego y cultivos en la huerta valenciana)), XX congreso de Geografia, pp. 89-100. I,I.A~RAI)O, A., 1878, Tratado de: aguas g riego. Madrid. MI:NESSON, I)., 1972, tcl'irrigation dans le monde islamique: I'eau, element cultureln, Options inéditerranéene.r, pp. 15-23. MIC;NON, C., 1982, Campos -y campesinos de la Andalucia Mediterránea, Servicio de publicaciones agrarias, Madrid. MINIS~EKIO I)E OBRAS POBLICAS, 1973, Informe de síntesis general de 10s Estudios de Recursos Hidráulicos /otale,r de Baleares, 111, Anejos. O(:ARA, C., 1971, ccOrganizaci6n de 10s regadios en la vega de Granada),, Cuademos de Geograja, Univcrsidad de Granada, pp. 59-85. I'As(:oN, P., 1977, Le Haouz de Marrakech. Rabat. PIKENNE, ,J. 1977, La maitrise de l'eau en Arabie du Sud antique. Six types de monuments tichniques. Mcmorics dc I'Académie des inscriptions et Belles Lettres, 11, Paris. POIHI<E, M. i OI.I.IER, Ch., 1965, El Regadío. Barcelona. ~'O\~EI)A, A., 1982, <(Aigües i corrents d'aigua a la toponimia de Mayüqa segons el Llibre del Rcpartimrntn, 72 Col.loqui dJOnomtistica, pp. 1-19. Palma. RoI)R~(;oE%, A., 1981, Ertudio seditnentológico del Mioceno Basal Transgresivo de la sierra norte de Mnllorca. (sector centro-occidental). 'Tcsi de Llicenciatura, U.B. Barcelona. ROSSELL^, V.M., 1965. <(La font de la Vila y su antiguo sistema de riego)?, Boletín oficinl de la Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Baleares, 648, pp. 163-176, Palma. SALVA, P., 1979, La estructura de la propiedad en la Sierra de Tramontana en la Isla de Mallorca, Tesi doctoral, Universidad de Palma de Mallorca. SASCHO, J., 1979. La utilización agricola del suelo en la procincia de Castellón de la Plana. SOTO, R., 1979, <(Quan Mallorca era Mayürqa*, L'Auen~, 15, pp. 25-33. SPENCER, J.L. i HALE, G.A., 1961, c<The Origin, Nature and Distribution of Agricutlural Terracing)), Paczfic Viewpoint, 2, pp 1-40. URECH, C., 1869, La riqueza territorial de las Islas Baleares. VILA, J., 1964, <<Una clasificación de 10s sectores de regadio espafioles)>, XX Congrés de Géographie, pp. 154156. VILA, J., 1961, ctL'irrigation par nappes fluviales dans le Sud ~stes~a~nol)) Méditermnée, 2, pp. 18-31. WHEATLEY, P., 1965, <<Agricultura1 terracingn, Paczjic Viewpoint, 5, pp. 123-144. WILKINSOS, J., 1977, Water anol Tribal settlement in South East Arabia, Oxford.