Ressenyes

RESSEE obert, els camps d'estudi sobre aquesta tematica són molts i queda molt per dir. I no només pel que fa a l'estudi del risc d'inundació com a esdeveniment hidrogeomorfolbgic, sinó tambC pel que fa al seu vessant humh i social; en altres paraules, a les relacions home-natura que suscita la problematica de les inundacions i avingudes fluvials. Anna Ribas i Palom Hamel, Pierre & Klein, Juan Luis (eds) (1991) ccpartenariat et territoire,, numéro spécia1 de Cahiers de géographie du Québec, vol, 35 núm. 95 Al llarg del present segle i fins a la dbcada dels anys setanta, 1'Estat-nació s'ha configurat com l'element estructurador de l'economia i I'organització espacial de les societats occidentals industrialitzades: l'anibada de la crisi qüestiona, precisament, ]'Estat (en tant que referent social fonamental inca pa^ de fer front a la darrera transformació cíclica del capitalisme) i la nació (que deixa de ser l'espai cultural apropiat per a la gestió conjunta de les problemhtiques econbmiques i socials). L'eficacia de les estructures estatals és posada en qüestió arreu i les cultures nacionals són amena~ades per l'eclosió de les cultures 10cals. La crisi hauria donat lloc a una nova organitzaci6 econbmica basada en el desenvolupament difús i l'especialització flexible en qui: la competbncia no es produeix només per la via dels preus sinó per la de la innovació i el disseny, i en la qual les noves tecnologies, les innovacions en els transports i les comunicacions i la segmentació de la demanada generen distintes pautes de localització de la producció (per desconcentració, descentralització, desindustrialització, etc.) i de la mh d'obra (suburbanització, periferització, etc.). Les condicions tecnolbgiques i el procés de producció propis de l'economia flexible postfordista permeten explotar l'especifitat de cada lloc (de cada ciutat i regió) a escala internacional i s'endega, així, una decidida competbncia entre ells: la desintegració de les barreres i les distincies (polítiques, econbmiques o d'informació), mitjan~ant aquests processos de globalització i internacionalització, reafmen les identitats i exalten els localismes (des de l'escala de bam a les reivindicacions nacionals) i provoquen que la mundialitzacid de I'esfera econbmica i la localització de l'esfera social esdevinguin processos fortament interrelacionats. Segons les paraules de presentació escrites per Pierre Hamel i Juan-Luis Klein (directors d'aquest número especial) les experibncies del partenariat s'inscriuen dins aquest mac turbulent de crisi i formen part, doncs, dels complexos processos d'emergbncia d'un ordre geopolític internacional i de la definició d'un nou sisitema de regulació caracteritzat per --entre moltes altres cosesun nou repartiment de les responsabilitats socials. Segons ells, les practiques partenarials serien les exponents d'un nou mode de regulació (la renovada reproducció del capitalisme) a escala local, de manera que l'estudi d'aquestes practiques evidenciaria quina és la dimensió espacial adoptada en el moment de la crisi i de la sortida de la crisi o, segons les seves paraules, quina és la ccnova geograficitat de l'estructura social,. Christiane Gagnon i Juan-Luis Klein (que signen el primer dels articles de l'obra) afirmen que la noció de partenariat associada al model socialdembcrata de col.laboració mútua o acord social ja ha quedat definitivament superada i que ara per ara aquest concepte s'identifica amb un nou tipus de contracte social que sembla establir-se entre diversos actors socials: des del govern i l'administració fins als sindicats, les empreses, els poders locals i qualsevol tipus de manifestació prbpia de la ccsocietat civib, sempre a l'escala local. Aquests lligams que, en principi, haurien estat simples consultes o convenis puntuals (en el temps i en l'espai) o sectorials (en les activitats i els actors), haurien adoptat progressivament, un carhcter institucional i, per tant, estructural. Els actors socials locals es desmarquen de l'aparell de l'estat, incapag ja de respondre a les seves aspiracions (segons l'article de Jacques Fissete i Mustapha Salmi) i als problemes i les exigbncies d'un context econbmic cada vegada més transnacional (se~ons Christiane Gagnon i Juan-Luis Klein). Es en aquest marc que es multipliquen les experibncies de partenariat local i regional entre diverses administracions, empreses, institucions, moviments associatius, etc., per tal d'oferir serveis (Céline Cloutier i Pierre Hamel), crear llocs de treball (André Lemelin i Richard Morin), construir xarxes (Marc-Urbain Proulx), conferir polítiques (Olivier Soubeyran), definir estratbgies d'intervenció (Hervé Gumuchian) o emmarcar les relacions de raga o gbnere (Pau1 Villeneuve). Gagnon i Klein distingeixen diverses formes i actors propis del partenariat: el partenariat polític interestatal, resultat d'un nou repartiment i ccgestió associada,, dels espais del poder entre els dispositius centrals, regionals i locals de l'administració pública; elpartenariat tecnoproductiu, que propicia col.laboracions entre universitats, empreses i governs locals, tot estimulant les inversions i l'economia local; el partenariat corporativista, que té per objectiu la promoció i el finan~ament de l'empresariat; el partenariat públic i comunitari (entre les administracions i associacions ciutadanes), per mitjh del qual es posen en marxa programes de desenvolupament social per tal de millorar les condicions de certs grups socials o barris marginats. El que és ben cert és que tots plegats fan convergir 'les seves forces en projectes definits col~lectivament segons una lbgica tenitorial: el partenariat (l'acció conjunta d'actors socials aglutinats per projectes d'organitzaci6 social i econbmica de barris, pobles, ciutats o regions) constitueix un mecanisme de constituci6 horitzontal d'una societat aparentment desfeta sota l'esclat de la crisi de l'estat-nació. Així doncs, l'actuació dels actors socials s'inscriu en una nova forma de gesti6 on la proximitat territorial prima sobre les disthncies socials. L'esfera local esdevé el punt significatiu de referbncia cultural per a la mobilització d'un gran nombre d'actors socials que hi veuen un marc d'afermament de la seva autonomia, alhora que una ocasió d'innovaci6 social. Des de 1'AdministraciÓ central, l'hbit local esdevé una bona possibilitat de configurar els nous espais de-desenvolupament. Tal com molt bé demostren els articles que integren aquest número especial amb l'estudi de diverses situacions observades a Montreal, al Quebec i a algun altre indret de la francofonia, les repercussions del partenariat són múltiples, especialment a nivell de la creació de llocs de treball, de la gesti6 social i de la descentralitzaci6 del poder. De manera global, el seu impacte principal resideix en l'accentuació del moviment de territorialitzaci6 de l'acció social, l'endegament d'una xarxa de comunicacions entre organitzacions, el reconeixement de l'autonomia i la identitat locals, la convergbncia de les estratbgies phbliques i privades, així com també la mobilitzaciti de la població i els recursos, inclosos els moviments socials, tot plegat a una escala geogrifica cada vegada més precisa. Gagnon i Klein reconeixen que la noci6 i la significaci6 de partenariat han estat molt sovint descrites perd rarament explicitades: la literatura sobre partenariat comenga a ser abundosa (tal com ho demostra l'extens recull bibliogrific del seu article), perb acostuma a ser essencialment descriptiva, tot presentant diferents tipus d'experibncies. Aquest número de CGQ cauria, una vegada més, en aquest parany si no fos per l'article introductori dels editors (<<Partenariat et territoire: vers une nouvelle géographicité du social?>>) i el que signen Gagnon i Klein (c~Le partenariat dans le développement local: tendances actuelles et perspectives de changement social,,), els INYES quals permeten emmarcar i teoritzar sobre la reaiitat i les perspectives del partenariat amb un seguit de reflexions inbdites excel.lents que a partir d'ara s'hauran de convertir en punt de referbncia obligat sobre el tema. En tot cas, potser caldria matisar la visió extremament positiva i optimista (i, doncs, escassament critica) que aquests autors mantenen pel que fa al partenariat: si bé és cert que ha esdevingut una via excel.lent que permet a ciutadans i a actors socials participar de manera més activa en la gestió i el desenvolupament de llurs quadres de vida i treball, cal no oblidar que moltes de les practiques partenarials no són sinó una estatbgia dels poders públics (polítics i econbmics) que, per fer front a la insuficibncia de 1'Estat-del-benestar davant les noves manifestacions de la crisi economica, han optat per la privatització de la gestió social i pel desengatjament en les opcions de desenvolupament. El que aglutina en practiques partenarials actors socials de tan distinta procedbncia no és una determinada ideologia o una concepció de la societat amb voluntat de resoldre els nous conflictes socials, sinó la realització en comú d'una sbrie de practiques destinades a assegurar la prbpia supervivbncia en un món de canvis i turbulbncies. De vegades sembla que s'atorguen al partenariat certes atribucions que transcendeixen les seves possibilitats: aixíaquests autors entenen el partenariat com un marc compacte i ja constitult capag de superar el sistema sbcioeconbrnic vigent i generar noves estructures i institucions (una nova forma de contracte social) per tal d'eliminar el tancament i la sectorialització propis de la regulació keynesiana. També assenyalen que el partenariat és un nou mode de regulació de les relacions socials a escala local i, per tant, constitueix un aspecte important de la regulació del sistema social i econbmic a nivell global. Sobta el caracter definitiu i contundent d'algunes d'aquestes afirmacions, més encara si tenim en compte l'eschs bagatge tebric publicat sobre les característiques i l'abast del partenariat. En qualsevol cas, queda ben demostrat que es fan necesshries més reflexions com les que, amb llenguatge molt entenedor i un perfecte ordre d'exposició, presenta aquest número de Cahiers, tot palesant que les practiques partenarials permeten enriquir les teories generals de producció de l'espai i afegirhi perspectives que ofereixen més atenció als actors socials i espacials i a les seves característiques i projectes locals. Abel Albet Learmonth, A. (1988); Disease Ecology: an introduction, Basic Blackwell. Oxford, 456 p. Amb el nom ccmalaltia ecolbgica), es presenta un llibre prou suggerent, per als estudiants de geografia interessats en el tema de les malalties contextualitzades en el medi ambient on es generen. L'autor hi recull un gran nombre de treballs imrnersos dins d'aquesta línia d'investigació. La -també no me nadaccgeografia de la medicina,, es pot definir breument com l'estudi dels models de distribució de les malalties, llurs causes i factors interrelacionats (estil de vida, clima, accés als serveis sanitaris, dieta ...) i canvis del temps i l'espai. Per a l'estudi de les malaties cal, sens dubte, comptar amb un metge. I per a l'estudi de les malaties i llur comportament territorial cal afegir-hi, a més a més, I'enfocament geogrhfic i llurs tbcniques d'anhlisi i síntesi. Aquesta és la raó per la qual l'autor escull el nom d'ececologia de les malalties*, ccgeografia de la medicina,, o ccgeografia de la salut>>. Aquests termes propicien , segons paraules textuals, ael matrimoni), entre I'ecologia de les malalties i els estudis geogrhfics>). D'aquesta manera, es fa palesa la veritable aportació que la geografia pot fer, dins dels equips interdisciplinaris, en l'estudi de les malalties i la salut de la població en general.