Ressenyes

DOCUMENTS D'AN~ISI GEOGRAFICA 24,1994 paper recíprocament estructurant de les ideologies nacionalistes i dels territoris. El paper dels gebgrafs o de la geografia queden ben subratllats per l'autor d'aquest ilibre. La dificultat de la representació cartogrifica obre el camí a unes interpretacions m61tiples dels fenhmens sbcio-polítics. La simple selecció dels criteris representats (tipus de projecció, estats, llengües o altres trets culturals, etc.) són també medis per transmetre missatges nacionalistes. Perb aquests també poden passar per l'ensenyament de la geografia. El fet que els nacionalismes hagin influi't generalment perquk s'imparteixi geografia a l'escola primka n'és un exemple eloqüent. L'ensenyament de la geografia difon entre els futurs ciutadans una concepció particular de la pitria i de les seves colbnies, i contribueix també a construir el sentiment d'identitat regional. La ideologia nacionalista pot, a més, utilitzar la geografia sota formes més indirectes que l'escola: l'excursionisme catali n'és un bon exemple. El procés de territorialització que acompanya la construcció nacional es visualitza en el paisatge. Com a símbol d'identitat per a una col.lectivitat, el paissatge assegura la continui'tat entre el passat i el present. Per tal d'indicar que el paisatge no té res d'immanent o d'immutable, l'autor torna a utilitzar l'exemple de la muntanya en la simbologia nacionalista catalana. De repulsiva, la muntanya esdevé atractiva a finals del segle passat; el seu valor mític, regenerador i iniciador és glorificat, i aquest fet es manté fins avui dia. La for~a dels lligams que poden teixir-se entre el territori i el nacionalisme queda ben palesa en termes com homeland o Heimat fins al punt que pot aparkixer tota una semibtica nacionalista del paisatge (com passa als Estats Units). L'autor explica a continuació tot allb que els nacionalismes contemporanis deuen al concepte de Volksgeist, difós pel romanticisme i recuperat amb totes les seves derivacions deterministes i organicistes també a Catalunya i a Castella. Es amb aquest mateix vessant ecolbgic que apareixen en els Últims temps noves versions del nacionalisme. Les darreres pagines del llibre donen una visió nova sobre el que s'anomena cada cop més l'econacionalisme, ideologia territorial per excel.l&ncia. Un petit assaig tan ric només pot deixar amb ganes de saber-ne més: no és cap crítica; al contrari, és la demostració de l'&xit aconseguit per l'autor. Aquest demostra bé la seva idea central; falta explorar-ne totes les seves implicacions. Per exemple, quan posa de relleu la dimensió territorial i ideolbgica del nacionalisme, l'autor no subestima la seva importhcia en d'altres fenbmens socials? Quan recolza la seva reflexió tebrica sobretot en treballs anglo-saxons, que generalment tendeixen poc a reflexionar sobre llur propi caricter nacionalista, l'autor no deixa a l'ombra d'altres enfocaments o formes de conceptualització més pertinents? Les nocions d'ideologia o d'estratkgia que utilitza l'autor, no mereixen un examen més aprofundit? Hi ha també, en la meva opinió, tot un interrogant que queda obert i que origina les meves recerques i és el que relaciona els nacionalismes amb l'ascens de la modernitat. Més que de geografia poiítica, es tractaria aleshores d'una qüestió de geografia cultural en sentit ampli. En proposar-nos, tal com pretenia, un tema de debat i discussió, l'autor ha aconseguit el seu objectiu. També té el gran mkrit d'ajudarnos a situar millor el nacionalisme catali en el context dels moviments nacionalistes dels dos darrers segles. Vincent Berdoulay Universitat de Pau Kirby, A. (ed.) (1990), Nothing to fear, Ed. Universitat d'Arizona, Tucson (EUA), XIV + 301 p. Andreu Kirby és professor de Geografia i Desenvolupament Regional a la Universitat dlArizona. Els seus interessos se centren en RESSENYES les kees de Teoria Social, Urbanisme i Riscos Tecnolbgics, i els seus articles s'han publicat a revistes com Policy and Politics, Policy Studies Journal, Goverment and Policy, Public Adrninistration Review, Society and Space, Urban Geography, Journal for the Theory of Social Behyiuor, Cities i Urban Affairs Quarterly. Es membre dels consells editorials d'aquestes dues darreres revistes i també és editor de Routledge Political Geography. Entre els seus llibres destaquen The Politics of Location (1982), els coeditats Resources and Planning (1979) i Public Service Provision and Urban Development (1984), i aquest Nothing to Fear (1990), del qual ell és l'editor. L'ésser humi, conscientment o inconscientment, sempre ha hagut de conviure amb determinats riscos i perills, i fins i tot hom podria afirmar amb certesa que el fet d'arriscarse és una caraterística inherent a la vida humana (conduir un avió o agafar-10, practicar l'escalada o la boxa, viure al costat d'un aeroport o d'un volch, treballar en una central nuclear S, en una presó de mhxima seguretat, etc.). Es més. els riscos que ens envolten són tals que han arribat a formar part de la nostra existkncia quotidiana, mentre hem estat alhora testimonis de com aquests han evolucionat, tant en magnitud i perillositat com en origen. per tant, és essencial saber com se'n configuren les idees col.lectives -la construcció social-, com els individus en responem i ens hi acomodem, així com també el paper que assumeix l'administració respecte a la formalització, institucionalització, elaboració del discurs al voltant del risc, i la posició d'irbitre que ha de mantenir entre la visió <<profana,> que poden tenir els diferents col.lectius socials, i les interpretacions professionals d'allb que els investigadors considecloure moltes disciplines, la percepció individual i col.lectiva, i les dificultats intrísiques d'aquesta comprensió social del risc. Amb el propbsit d'estudiar tota aquesta problemhtica va néixer aquest llibre, resultat d'un col4oqui celebrat l'agost de 1987 a Boulder (Colorado, EUA), que va agrupar onze investigadors d'hrees molt diverses: geografia, histbria, lleis, filosofia, comunicació, enginyeria, administració, etc., i que abracen tant els riscos derivats del món natural com també els tecnolbgics, l'evolució dels quals és cada vegada més ripida, complexa i desconeguda. El llibre es& estructurat en tres parts; la primera tracta sobre l'elaboració del discurs públic del risc; en la segona s'examina l'evolució histbrica dels factors que acompanyenel risc i a la tercera s'estudia els lligams entre aquest i l'esfera pública. El mateix A. Kirby, al primer capítol, ens posa l'exemple de la sida per veure quina és la construcció social del risclmalaltia. La imatge predominant és que els malalts (drograaddictes i gais) han estat castigats pels seus estils de vida, responsables dels propis patiments, i censurats i marginats de la resta de la societat per haver pres riscos en esferes considerades com tabú (en aquest cas la moralitat i la sexualitat). L'autor fa una comparació excel.lent de la sida amb la lepra medieval, destacant que són dues malalties similars quant a resposta i actitud socials, i mediatitzades, per altra banda, per tota la comunitat. Aquesta mediatització obligar6 a introduir variables psicolbgiques i comportamentals que estudXin els models de racionalitat pública i privada, i ressaltin la disthcia que separa els discursos col.lectiu i personal. I, per la mateixa naturalesa d'aquests elements, es podrh entendre com pot ser de contradictbria la comprensió del risc. ren un risc acceptable. Aixb vol dir que no hi Al segon capítol J. Brown usa dos exemha un risc zero i que totes les activitats presenples (la transmissió de malalties via gkrmens ten un cert perill. Així, el problema seri defii l'energia nuclear) per explicar com els nir quin nivell és socialment acceptable i poacords culturals poden determinar la manera líticament tolerable. La seva determinació de percebre la perillositat, quan no se'n sap ni seri, doncs, un procés complex que ha d'inel seu origen (els gbrmens) ni els seus efectes (la radiació nuclear) perqub tots dos casos són invisibles a l'ull humh. En el primer supbsit s'associa -a través d'una sbrie de tbpics i creences molt arreladesles malalties a la immigració i criminalitat (i no a factors de transmissió), mentre que en el segon es ven la imatge de l'energia atbmica com quelcom beneficiós i benigne. El tercer capítol explora la relació entre la cultura i la valoració de la vida humana. Els autors, D. McLean i C. Mills, debaten, des d'una perspectiva filosbfica, sobre la mesurabilitat dels costos de salut i seguretat, una mena de valor social esthndard de vida humana. No es tracta de fixar un preu sinó de descobrir les preferbncies públiques per reduir el risc i, sobretot, de considerar aquesta vida com un bé sagrat i no com una mercaderia d'intercanvi. La fixació d'un preu, perb, seria tan econbmicament necessari per les agbncies que treballen en la gestió del risc com socialment repugnant. Perb, per altra banda, el fet de considerar com acceptable un risc, no implica d'alguna manera dir el que s'esth disposat a invertir per salvar una vida? Els autors argumenten també que els investigadors sovint adopten una postura excessivament conservadora envers la regulació de la salut i la seguretat, fruit d'una ignorhcia i una manca de coneixement respecte a la naturalesa del risc, i que aquest excés pot ser contraproduent per dedicar massa atenció a unes kees determinades d'actuació i oblidar-ne d'altres. La segona secció del llibre és explícitament histbrica. La inicia el capítol de J. Tarr comparant hazards d'origen divers: biolbgic (cblera), tecnolbgic (l'electricitat) i natural (el fenbmen Dust Bowl als EUA. Aquests tres casos són útils per entendre la percepció del risc sota diverses condicions culturals i socials, i exemplifiquen bé el qüestionament i la manca de confianga que hi ha respecte al control dels riscos. Seguidament, Roy Popkin fa una repassada de quin ha estat el desenvolupament de les polítiques de risk management als EUA a les darreres dbcades. Afirma que la planificació ha trigat a produir-se i que, quan ho ha fet, ha estat després de situacions específiques (una cathstrofe, una conferbncia, etc.), i no ha estat el resultat d'un disseny a priori. Argumenta també que el principal objectiu d'aquestes polítiques és vbncer la inbrcia de la gent, ja que l'experibncia demostra que la majoria de persones que viuen sota l'amenaga d'un risc no se'n preocupen fins que es troben plenament afectades per aquest (per exemple, viure en una zona sísmica, en una planta freqüentment inundable o al peu d'un volca). En el capítol final d'aquesta part, K. Mitchel se centra en l'evolució de la investigació dins 1'8mbit acadbmic, reivindicant una aproximació integrada al problema. No és possible, ni tampoc desitjable, que aquesta investigació esdevingui un camp d'estudi monístic, ja que com a conseqiibncia de la diversitat de riscos existents i de les respostes humanes que es poden produir, continuarh havent-hi ~oncep~ions sobre el risc diferents i contradictbries. De totes maneres, perb, és possible que la tasca investigadora es benefici1 d'un alt grau d'integració (i alhora d'una simplicitat i claredat conceptual) que no negligeixi les dimensions humanes dels hazards i sobrevalori les físiques, i que, per tant, estimuli la cooperació entre els investigadors físics i enginyers, i els socials (una altra vegada la divisió entre cibncies físiques i humanes, de la qual la geografia no ha pogut restar al marge). La tercera part del llibre emfasitza l'element del control del risc des de l'esfera pública, i els seus quatre capítols estan centrats en casos específics. C. Gillette posa de manifest les mancances del sistema legal nord-meric& que deixa fora els hazards naturals, en oposició als tecnolbgics i10 humans per no constituir una ccentitat subjectiva,, sobre qui cal responsabilitzar o imposar regulacions. També discuteix l'efecte que poden tenir decisions actuals sobre les generacions futures. P. Tompkins, rnitjangant el cas de 1'ASRS (Aviation Safety Reporting System), estudia RESSENYES les qüestions del llenguatge en la comunicadenominat <<risc acceptable,,, encara que desció del risc i de l'estructura organitzativa d'un prés de la seva lectura hom té la sensació que sistema de comunicació, de capital importinles solucions definitives (si és que n'hi ha) cia tant a l'hora de provocar riscos com d'eliminar-10s. Per posar aixb de manifest l'autor utilitza els informes de les converses entre els controladors aeris i els pilots, algunes de les quals poden fer treure a qualsevol les ganes de volar. D'aquests informes hom pot pensar que és possible que s'hagin eliminat molts dels grans riscos perb que, en canvi, continuen existint-ne de petits que poden tenir conseqiibncies igualment desastroses. A continuació J. Sorensen examina la planificació en les situacions d'emergbncia. Aquesta ha esdevingut progressivament més sofisticada (per exemple, introducció de tecnologies informktiques), originant incerteses en el resultat final de la planificació. L'autor esmenta els principis socials que s'hi ha de tenir en compte, com la consideració d'elements humanitaris (i no els de cost-benefici), la retenció d'informació i el principi de responsabilitat, entre d'altres. Per últim, W.A. Wallace fa una ullada a l'ajuda que poden proporcionar les tecnologies de suport a la presa de decisions en el risk management. Deixa clar, perb, que encara que el poder de les comunicacions s'ha incrementat, no s'assegura una més gran efectivitat en la decisió, sinó simplement una sobrecbrega de la informació, de la qual es processarh les dades més significatives (aquestes tecnologies no són competents per prendre decisions, tan sols ho són per donar assistbncia). Una reflexió d'A. Kirby conclou el llibre. Advoca per una nova anklisi del risc amb una aproximació més social, prenent de nou la qüestió de la seva comprensió privada versus la col.lectiva, la importhcia de desenvolupar la relació societat-natura i reintroduint la discussió sobre el control. Nothing to fear proporciona una bona i completa visió de com cal intentar resoldre la controvbrsia d'allb que els professionals han són una fita encara molt llunyana d'aconseguir, precisament a causa de la interdisciplinarietat que requereix el seu estudi i de la complexitat inherent la problema. L'autor, d'acord amb la seva formació de gebgraf, emfasitza el paper que han de tenir-hi els científics socials i a la negliggncia que seria deixar10s de banda en qualsevol aproximació a aquesta qüestió. Una lectura dels capítols del llibre pot donar més que una ullada del nou discurs que es& emergint al voltant del risc, que confronta i complementa el cientificisme amb la complexitat de les accions socials i humanes, i que considera com el seu punt de partida alguns dels camps comuns que poden compartir: una comprensió de les nostres relacions amb la natura, els lligams entre estat i societat i el desenvolupament polbmic de la tecnologia, i, el més important, el reconeixement que risc és un concepte problemktic i controvers. En aquest sentit, penso que el contingut esth ben estructurat, i que les diferents seccions del llibre responen al que hom en pot esperar: desenvolupaments tebrics, aplicació practica en base a exemples significatius, i conclusions for~a concretes i idbnies per completar la comprensió dels capítols. A més a més, al final de cadascun d'aquests hi ha un apartat dedicat a les referbncies a d'altres autors. S'hi troba, perb, a faltar un índex general de tota la bibliografia usada, en canvi, si que hi ha una mena d'índex onomkstico-topogrhfico-conceptual en qd es barregen tant autors com localitzacions geogrkfiques i conceptes esmentats. El fet que el llibre s'hagi basat en un col.10qui que va tenir lloc l'any 1987 pot fer que el seu contingut sigui una mica desfasat respecte a l'actualitat, sobretot considerant com ha estat l'evolució de la problemhtica en els darrers anys, també la de les tecnologies informktiques i managerials en qui: recolzen i la crei- DOCUMENTS D'AN~ISI GEOGRAFICA 24,1994 xent preocupació que ha generat entre tots els sectors de la societat, no Únicament entre la comunitat científica. De totes maneres, es apte per iniciar-se en l'estudi del risc i del desastre. Tot i aixi, el llibre té un nivell d'abstracció massa elevat perquk pugui ser d'hplia difusió, fet que implica que s'hagi de donar a contixer bhsicament entre els col.lectius científics, acadkmics i professionals, que, per altra banda, no han de restar al marge dels objectius fixats per les polítiques públiques que, a priori, són les que poden reflectir amb més claredat les prefertncies de la població. Hom podria pensar que per aquesta orientació restringida l'autor no va considerar necessari introduir les definicions dels conceptes fonamentals que es barregen en el llibre: risk, hazard i ham. No cal dir que 1'6s de cadascun d'aquests conceptes en els diferents capítols queda del tot justificat (potser no tant en la present ressenya), perb no hauria estat de més dedicar unes quantes phgines a la seva definició. Podríem subsanar aquesta mancanga intentant definir-10s ara d'una manera breu i concreta; aixi, hazard indicaria la propietat d'un material o una activitat que té un potencial per provocar un perjudici determinat (per exemple, el funcionament d'una central nuclear prop d'un nucli habitat); s'entén per n'sk la probabilitat d'aquests materials o activitats per generar el perjudici (la possibilitat de produirse la fuita d'alguna substancia tbxica i que afecti la població), i d'aquí que es parli d'un nivell de risc acceptable i expressat en termes probabilístics, i, per tant, numkrics; per Últim, harm faria refertncia als danys provocats. La lectura del llibre necessitaria també un coneixement general previ de la societat nordamericana, de la seva mentalitat i del seu tarannh a l'hora d'enfrontar-se a aquesta problemhtica, aixi com també determinades situacions específiques, com, per exemple, la situació de sida a ciutats com San Francisco, la legislació americana sobre els riscos i els desastres, els mecanismes d'actuació en situacions d'emergkncia, fenbmens histbrics com el del Dust Bowl als anys trenta, la introducció del cblera al segle passat, i molts d'altres que ajudarien a copsar millor els continguts del llibre. En definitiva, i com diu A. Kirby al primer capítol ccThings fall apart,, el món es desmorona, s'ensorren els vells discursos i n'apareixen d'altres de nous que introdueixen més variables que no fan més que i1,luminar la nostra ignorhcia respecte al món quotidih en qui: vivim, i que ens posen en guirdia enfront de qroblemes que abans no havíem ni considerat. Es a dir, tots hem esdevingut víctimes potencials. Joan C. Llurdés i Coit Departament de Geografia Universitat Autbnoma de Barcelona Kain, J.P.; Baigent, E. (1992), Cadastral Maps in the Sewice of the State: A History of Property Mapping, Chicago, Chicago University Press, 416 p. La histbria de la cartografla moderna i contemporhnia s'ha vist enriquida de manera notable amb la publicació d'aquest llibre d'aquests dos professors brithnics de geografia. En una edició excel.lent de la Chicago University Press, que des de ja fa uns quants anys s'ha convertit en un dels principals centres de publicació dels estudis d'histbria de la cartografia, els dos gebgrafs ens exposen en nou capítols l'evolució de la cartografia cadastral des del Renaixement fins a la primera meitat del vuit-cents a una gran part de 1'Europa occidental, aixi com a alguns dels assentaments europeus d'ultramar. El gran abast geogrhfic i histbric del llibre constitueix un dels seus atractius principals, ja que ens proporciona una visió global i a llarg termini de la cartografia cadastral. De ben segur que aquest llibre esdevindra un punt de referkncia obligat per a tots els que estiguin interessats, tant en la histbria de la