Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823)

MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén Resum / Resumen / Abstract http://seneca.uab.es/hmic 277 Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) Antoni Sánchez i Carcelén (Universitat de Lleida) Resum / Resumen / Abstract En aquest estudi es pretén analitzar la composició social i ideològica dels quatre consistoris municipals que es van formar a la ciutat de Lleida al Trienni Liberal. A l'inici d'aquesta nova etapa històrica ja es va comprovar com els individus (sobretot nobles) que van controlar l'Ajuntament de Lleida al sexenni absolutista posterior a la Guerra del Francés van perdurar, per tant, no es produir cap revolució. Tot i que poc a poc aquests elements més absolutistes i com a màxim més identificats amb el liberalisme més moderat i proper al tradicionalisme van anant deixant pas a una nova classe dirigent política procedent dels sectors socials més dinàmics (professions liberals i activitats comercials), la qual va fer-se amb el consistori lleidatà a l'any 1823, va ser el triomf dels "exaltats". Aquesta experiència va finalitzar amb la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la posterior destrucció del règim constitucional. En este estudio se pretende analizar la composición social e ideológica de los cuatro consistorios municipales que se formaron a la ciudad de Lleida al Trienio Liberal. Al inicio de esta nueva etapa histórica ya se comprobó como los individuos (sobre todo nobles) que controlaron el Ayuntamiento de Lleida en el sexenio absolutista posterior a la Guerra del Francés perduraron, por lo tanto, no se llevo a termino ninguna revolución. Aunque poco a poco estos elementos más absolutistes, y como máximo más identificados con el liberalismo más moderado y cercano al tradicionalismo, fueron dejando paso a una nueva clase dirigente política procedente de los sectores sociales más dinámicos (profesiones liberales y actividades comerciales), la cual se hizo con el consistorio leridano en el año 1823, fue el triunfo de los "exaltados". Esta experiencia finalizó con la invasión de los Cien Mil Hijos de Sant Lluís y la posterior destrucción del régimen constitucional. In this study there is tried to analyze the social and ideological composition of all four municipal councils that were formed to Lleida's city to the Liberal Triennium. To the beginning of this new historical stage already it was verified as the individuals (especially noble) that they controlled Lleida's town hall in the absolutist sexeny later to the War of the Frenchman they lasted, therefore, I do not lead to him to term any revolution. Though little by little these elements more absolutistes, and as maximum more identified with the liberalism most moderate and near to the traditionalism, were opening way to a new leader class politics proceeding from the most dynamical social sectors (liberal professions and commercial activities), which did with the council leridano in the year 1823, was the victory of the "impassioned ones". This experience finished with the invasion of Hundred Sons of Saint Louis and the later destruction of the constitutional regime. Paraules clau / Palabras clave / Key Words Poder polític, Lleida, la Paeria, liberalisme, Trienni Liberal. Poder político, Lleida, la Paeria, liberalismo, Trienio Liberal. Political power, Lleida, la Paeria, liberalism, Liberal Triennium. El poder municipal al començament del règim liberal. La formació del primer consistori constitucional Una de les conseqüències de la tornada a l’estudi de la història política ha estat l’augment i la proliferació d’investigacions que intenten analitzar les elits polítiques, econòmiques i intel·lectuals, a més de desenvolupar-se noves metodologies com per exemple la biografia política, la prosopografia i l’aplicació de tècniques i anàlisis estadístics. Cal destacar, per exemple, el llibre d’Isabel Burdiel La política de los notables o els estudis de Mariano Baena Alcázar Elites y conjuntos de poder en España (1939-1992) i els treballs de Jesús Cruz y Gregorio de Fuente sobre les elits liberals, encara que l’obra pionera en la recuperació de la Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 278 historia política a la historiografia espanyola és l’estudi de Alberto Gil Novales Las sociedades patrióticas, ja que va realitzar una enorme biografia col·lectiva. Pel que fa al cas lleidatà s’ha de citar la investigació i el treball de Quintí Casals Polítics de Lleida.1 Per tant en aquest estudi es pretén continuar en aquesta línia per conèixer millor l’origen dels dirigents polítics al Trienni liberal, en aquest cas, de la ciutat de Lleida. L’1 de gener de 1820 va començar la insurrecció protagonitzada per Riego, però no van arribar les notícies a la ciutat fins al seu triomf ja en el mes de març.2 Per tant, l’inici del 1820 va ser molt tranquil. El consistori absolutista va assistir com era costum des de 1815 a la festa del 14 de febrer, la qual també va tornar a aplegar tots els veïns entorn de la Catedral Nova per tal de donar gràcies a Déu per la llibertat que gaudien a causa de la passada expulsió dels francesos l’any 1814. El bisbe Renteria, el Degà i tot el Capítol van oficiar la cerimònia.3 A partir del mes de març el món polític va girar 180º generant uns canvis transcendentals ja que el 12 de març de 1820 un ofici del Corregidor va transmetre que Ferran VII mitjançant el Reial Decret del 7 de març s’havia decidit a jurar la constitució gaditana de 1812. A més a més va ordenar que totes les autoritats del regne espanyol també havien de realitzar aquest jurament i havien de procedir a la seva publicació amb la una solemnitat extrema. Ràpidament la Paeria (nom històric de l’Ajuntament de Lleida) a través d’un pregó va fer saber a tots els habitants de Lleida aquesta gran notícia. Seguidament el ple municipal va acordar que s’hauria de publicar la Constitució de Cadis el 14 de març de l’any 1820. El batlle Major Josep Ruiz Manzano (continuava administrant justícia al partit de Lleida i també treballava al de Cervera en qualitat de jutge de primera instància) va llegir-la a la plaça Major (Tomàs Mustany i Joan Solé van cobrar dues lliures, un sou i tres diners per la fabricació del tauló destinat a la promulgació de la carta magna).4 Per celebrar-ho es va dur a terme una salva d’artilleria davant de tota la guarnició de l’exèrcit establert a Lleida i un múltiple toc de les campanes de la Catedral Nova. Van rebre una invitació especial el bisbe Renteria, el Degà, el Capítol, l’ardiaca Espiga i els quatre rectors de la ciutat (aquests últims havien de jurar i publicar la constitució a les seves parròquies).5 1. Fuentes, Juan Francisco, La formación de la clase política del liberalismo español: análisis de los cargos públicos del Treinio Liberal, Historia Constitucional, número 3, junio 2002, p.1-2; Burdiel, Ignacio, La política de los notables. Moderados y avanzados durante el régimen del Estatuto Real (1834-1836). Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1987; Cabrera (Dir.), Manuel, Con luz y taquígrafos. El Parlamento en la Restauración (1913-1923), Madrid, 1998, Taurus; Baena del Alcázar, M, Elites y conjuntos de poder en España (1939-1992). Un estudio cuantitativo sobre Parlamento, Gobierno y Administración y gran empresa, Madrid, 1999, Taurus; Cruz, Jesús, Los notables de Madrid, Las bases sociales de la revolución liberal española. Madrid, 2000, Alianza; De la Fuente, Gregorio, Los revolucionarios de 1868. Elites y poder en la España liberal. Madrid, 2000, Marcial Pons; Gil Novales, Alberto, Las sociedades patrióticas (1820-1823). Las libertades de expresión y de reunión en el origen de los partidos políticos, Madrid, 1975, 2 vol., Tecnos. A la exhaustiva prosopografía inclosa en aquesta obra li va seguir uns anys després la publicació pel mateix Gil Novales del Diccionario biográfico del Trienio liberal, Madrid, 1991, El Museo Universal; Carasa, Pedro, Prosopografiía. Elites contemporáneas, Valladolid, 1994, Universidad de Valladolid; i Casals, Quintí, Polítics de Lleida, Lleida, 2002, Edicions de la Universitat de Lleida. 2. Arxiu Municipal de Lleida (A.M.L.). Actes i deliberacions de l’any 1820, fulles 1 i 4. 3. Op. Cit. p. 7. 4. Op. Cit. p. 11-12. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal al començament del règim liberal. La formació del primer consistori constitucional http:// 279 La primera conseqüència rellevant del nou règim va ser la creació de les diputacions provincials arreu del territori espanyol. L’elecció dels representants de Lleida per esdevenir diputats provincials en la Diputació de Catalunya es va realitzar de la següent manera: Primer cada ajuntament constitucional del partit de Lleida havia de nomenar un candidat, d’aquests només s’escollirien dos, que competirien amb dos del partit de Balaguer, dos del de Tàrrega i, d’aquestos sis s’havia d’escollir un representant que anés a Barcelona. El 21 de març de 1820 va ser el dia en el qual Josep Espiga va ser el candidat escollit per Lleida per ser membre de la diputació provincial.6 El 17 de març de 1820, mentre els regidors esperaven que Ferran VII jurés la Constitució van rebre uns formularis del cap polític de la província de Lleida, el senyor Josep de Castellar. En aquest document s’autoritzava Castellar a designar un nou consistori. Finalment, el 26 de març de 1820 va arribar la noticia que Ferran VII s’havia decidit ha jurar la Constitució i convocar les Corts (el 19 de juliol de 1820 el rei va jurar la Constitució).7 Els regidors de l’ajuntament que n’havien format part com a mínim a partir del 1814 van mostrar els seus dubtes en referència a si havien de continuar en els seus càrrecs i realitzar les mateixes funcions o no.8 Els antics inquilins del poder local tenien raó al donar a conèixer les seves inquietuds perquè el 18 de març de 1820 es va produir un canvi substancial pel que fa als representants del govern municipal. Es va crear un consistori provisional a l’espera de la celebració d’unes eleccions. La nova legislació contemplava la elecció de dos batlles, a Lleida s’escollia un com a primer i un altre com a segon, mentre que els regidors, vuit per aquesta ciutat i els síndics, dos, de manera periòdica. D’aquests càrrecs, els batlles es tenien d’elegir anualment, mentre que dels regidors i els síndics s’havien de renovar la meitat cada any, sent normal que un regidor o síndic perdurés dos anys al compliment de les seves funcions al consistori. L’elecció dels càrrecs es realitzava en dos graus i el sistema era extremadament llarg. En primer lloc, es cridava a través d’un pregó als veïns de la ciutat per a què es concentressin a la parròquia en la qual estaven empadronats. Una vegada reunits als temples, condicionats com col·legis electorals, els veïns 5. Op. Cit. p. 20. 6. Institut d’Estudis Ilerdencs (I.E.I.). Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap Superior Polític d’aquesta província (Catalunya), des del 19 de març del present any 1820 fins al 31 de desembre de 1820. 7. Op. Cit. 8. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820, p. 12. Integraven la Paeria els membres de l’elit social lleidatana. Trobem com a batlle i regidor degà Antoni de Gomar; com a regidors a Joan Bautista Casanoves (era ciutadà honrat de Lleida, advocat i regidor perpetu), Josep Antoni de Bufalà (era ciutadà honrat de Barcelona), Mariano Ignasi Arajol (era doctor en lleis), Josep Xavier Berga (era ciutadà honrat), Joaquim Martorell (era advocat i doctor en lleis), Jacint Pallarès (era regidor perpetu de Lleida, provenia d’una família noble de relativa importància que tenia el seu origen en el regnat de Carles II, moment en el qual li van concedir el privilegi militar. Per tant, era la família més antiga que ocupava sempre aquest càrrec de regidor. La Paeria el va admetre en la plaça dels cavallers i el va nomenar regidor preeminent) i Manuel Baltasar de Tàpies, noble. Ignasi Temple era el síndic procurador general. Mentre que Manuel Muntis Agnels i Miquel Murillo eren els síndics personers. Antoni Bordalva, Francesc Blavia, Joan Mensa i Bonaventura Roca eren els diputats del comú. Francesc Solano i Pallás el secretari. Arxiu Municipal de Lleida, Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1816, p.3. Òbviament es van produir diversos canvis en els càrrecs de síndics i diputats del comú, per exemple, a l’any 1820 pel que fa als diputats van sortir escollits Magí Farga i Jaume Lamarca. Treballaran juntament amb Josep Garriga i Pere Jordà. Antoni Benito de Queraltó va ser escollit síndic personer en substitució de Cristòfol Mestre. Arxiu Municipal de Lleida, Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1819, p.34. Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 280 assistents escollien a un secretari i a dos escrutadors a cada circumcisió per a què vigilessin amb la fi d’obtenir una òptima transparència en tot el procés electoral. L’elecció es realitzava a veu alta i per separat per a cada càrrec, aquest sistema es repetia posteriorment per a l’elecció dels electors corresponents a cada una de las quatre parròquies en les que estava dividida la ciutat. Una vegada que s’havien escollit els compromissaris la junta d’electors resultant es va reunir poc després per seleccionar en segon grau els càrrecs de l’ajuntament entre els veïns reconeguts de Lleida.9 En aquestes eleccions la participació va ser discreta ja que no va arribar al 50%, la qual cosa va posar en evidència que els canvis liberals necessitaven un procés d’adaptació. No obstant es va produir un avanç considerable en l’articulació de dos bàndols cada vegada més definits: liberals-exaltats i absolutistes-moderats.10 El nou batlle constitucional va ser el noble Domènec de Marañosa (un avantpassat seu, Marià Marañosa, havia estat regidor vitalici de 1781 a 1786 i, el mateix Domènec va ser designat regidor degà de l’Ajuntament de Lleida l’any 1830). Així doncs, fou nomenat batlle primer i president. El ciutadà honrat Ignasi Temple (un avantpassat seu, Antoni Temple, fou designat regidor vitalici de 1795 fins el 1807, el mateix Ignasi havia estat nomenat síndic procurador durant 1815-1817) fou elegit batlle segon, mentre que com regidors varen ser escollits Antoni Benet de Queraltó (abans va ser diputat del comú), Joaquim Mensa, Joan Francesc, Manuel Fuster, Pere Niubó (havia estat diputat a l’anterior etapa, 1814-1819), Antoni Ribé (també havia estat diputat del comú), Marià Gigó i Pau Balaguer. Finalment s’ha d’indicar que com a síndics van ser designats Francesc Blavia i Josep Vidal. Al mateix temps va tenir lloc la pressa de possessió de les noves personalitats que formaven la Paeria liberal. Per poder ferho van haver de jurar el seu nou càrrec, que portava inserida intrínsecament una obligació que va consistir en prometre protecció a la constitució política i a tota la Família Reial.11 Analitzant la composició social dels nous membres del poder local es pot comentar que a pesar que en proporció total pel que fa als regidors va haver una lleugera majoria dels representants liberals, per contra els càrrecs corresponents als batlles van ser controlats, fins el 1822, pels membres de l’elit absolutista de la ciutat. El grup liberal estava encapçalat per alguns professionals liberals amb una forta càrrega intel·lectual (notaris, advocats, metges, cirurgians i procuradors) que havien quedat al marge dels nomenaments anteriors, una part dels grans hisendats (en la primera meitat del segle XIX es va generalitzar a Catalunya el nom hisendat en lloc del de “pagès” per distingir als individus que realment gestionaven el patrimoni rústic dels 9. Casals, Quintí, Polítics de Lleida, Lleida, Universitat de Lleida, 2002, p. 162; A.M.L. Caixa 1.413 i 1.426, “Expediente formado en razón del nombramiento del Alcalde y Ayuntamiento Constitucional de la presente ciudad de Lérida para el año 1820 y 1821”. Segons consta en aquest expedient els veïns reconeguts escollien compromissaris de les parròquies en relació al seu nombre d’electors: set de Sant Llorenç, que tenia 800 veïns; dos de Santa Maria Magdalena, que tenia 142; dos de Sant Andreu, que tenia 200; i sis de Sant Joan que tenia 758. 10. Casals, Quintí, Polítics de Lleida, Lleida, Universitat de Lleida, 2002, p. 163; i A.M.L. “Diligencias para la elección de electores en 1820”, caixa 1.426. En la resta de capitals catalanes estudiades (Granollers, Reus i Tarragona) la participació electoral es va situar entre el 10 y el 50%. Arnabat, Ramon, La revolució de 1820 i el Trienni liberal a Catalunya, Vic, 2001, Eumo editorial, p. 133-139. 11. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820, p. 18. El jurament era: ¿juras por Dios y los Santos Evangelios guardar y hacer guardar la Constitución política de la Monarquía sancionada por las Cortes generales y extraordinarias de la Nación, ser fiel al Rey, observar las Leyes, y administrar imparcialmente la Justicia? MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal al començament del règim liberal. La formació del primer consistori constitucional http:// 281 que el treballaven directament) que apostaven per les reformes polítiques i el sector de comerciants i de rics menestrals amb una projecció incipient dels seus negocis que superava les barreres del comerç local.12 (Taules I i II) Quadre 1: Ajuntament de Lleida absolutista, inici de l’any 1820. Font: Elaboració pròpia a partir de les actes de l’Ajuntament de Lleida de 1820. Es pot apreciar com en aquest consistori els privilegiats dominen el poder local, a més de manera vitalícia. Només hi ha espai pels altres grups socials als càrrecs de síndic personer i als de diputats del comú, que òbviament són secundaris. 12. Casals, Quintí, Polítics de Lleida, Lleida, Universitat de Lleida, 2002, p. 163 y 166; i Congost, Rosa, “De pagesos a hisendats: reflexions sobre l’anàlisi dels grups socials dominants. La regió de Girona (1780-1840)”, Recerques, núm. 35, Barcelona, p. 51-72. Batlle i regidor degà Regidors perpetus Síndic personer Diputats Antoni de Gomar, Senyor de la Granadella, cavaller, noble Joan Bautista Casanoves, ciutadà honrat de Lleida, doctor en lleis i advocat Antoni Benet de Queraltó, noble i advocat Magí Targa, notari Josep Antoni de Bufalà, ciutadà honrat de Barcelona Jaume Lamarca, llaurador hisendat Mariano Ignasi Arajol, doctor en lleis, advocat Josep Xavier Berga, notari i ciutadà honrat Joaquim Martorell, advocat i doctor en lleis Jacint Pallarès, cavaller, noble de Talarn Manuel Baltasar de Tàpies, noble Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 282 Quadre 2: Primer ajuntament constitucional liberal, març de 1820. Font: Elaboració pròpia a partir de les actes de l’Ajuntament de Lleida de 1820. Com ja he comentat abans podem contemplar com en comptes d’un batlle n’hi va haver dos (un era el primer i un altre era el segon) en la nova estructura liberal, a més a l’etapa liberal no hi hauran diputats del comú. També es pot apreciar la incorporació de nous elements en les places corresponents al batlle primer, Domènec de Marañosa anteriorment mai havia format part de l’Ajuntament lleidatà (tot i que la seva família al segle XVIII va tenir una presència continuada al consistori pel seu grau de noblesa) i al batlle segon ja que Ignasi Temple només va poder accedir al càrrec de síndic procurador general l’any 1816, però mai va poder ser regidor i, sobretot, a les de regidors perquè tres antics diputats del comú van assolir aquest càrrec (Antoni Benet de Queraltó i Pere Niubó van ser moderats mentre que Antoni Ribé va ser liberal). Així doncs, encara que tímidament, es va produir un petit avanç cap a una major democratització del poder local. Tot i que s’ha de tenir ben present que el primer consistori liberal va estar encapçalat per un alt oficial de l’exèrcit nacional, o sigui, d’un habitual pilar de Batlle consitucional primer i president Batlle constitucional segon Regidors Síndic personer Domènec de Marañosa, noble, Coronel de l’exèrcit nacional Ignasi Temple, ciutadà honrat, advocat, antic síndic procurador general Antoni Benet de Queraltó, noble i advocat, abans va ser diputat del comú Francesc Blavia, ferrer Joaquim Mensa, hisendat i advocat Josep Vidal, comerciant Joan Francesc, doctor en medicina i Comandant de les Milícies Nacionals l’any 1822 Manuel Fuster, escribà Pere Niubó, veí honrat, hisendat abans va ser diputat Antoni Ribé, llaurador i propietari, abans va ser diputat del comú Mariano Gigó, advocat, regidor l’any 1823 Pau Balaguer, responsable de la loteria i adroguer MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal al començament del règim liberal. La formació del primer consistori constitucional http:// 283 l’Antic Règim. Però, això sí, van poder endinsar-se pel que fa als regidors individus que anteriorment estaven vedats, com per exemple, un llaurador, un administrador de la loteria i un veí honrat. Parlant en termes percentuals, exceptuant el càrrec de síndic personer per ser secundari, es pot establir que un 60% del nou ajuntament va estar format per personalitats totalment noves en relació a les que no havien ostentat en cap moment cap ofici polític. També es pot apuntar que els càrrecs de batlle constitucional primer i segon son els que més conservadors es mostren ja que set regidors, excepte Antoni Benet de Queraltó, van caracteritzar-se per defensar una clara tendència liberal. Sens dubte, s’havia realitzar un considerable canvi en el principal òrgan de poder local. Tot i que en general es pot afirmar que la majoria eren de tendència moderada. Com és lògic aquesta nova situació no va agradar a les forces vives absolutistes de la ciutat ja que les velles classes i grups privilegiats van voler controlar les eleccions de l’any 1820, en aquest cas va arribar una “teoria de la conspiració” protagonitzada pels eclesiàstics. Aquesta fou comunicada pels regidors liberal de la Paeria al cap polític de Lleida, que era Josep de Castellar, qui va realitzar el 24 d’abril de 1820 una exhortació per a què la població que hi tenia dret participés i votés, sense fer cas dels religiosos en aquesta matèria. En aquests moments els membres de l’església, els religiosos seculars i els regulars tractaven d’influir en la gent (segons l’acusació dels regidors) per tal de mediatitzar les eleccions parroquials, que eren la base de les eleccions de diputats a Corts. El Cap Superior va enviar un Ofici el 27 d’abril del 1820 al Capítol i al bisbe Renteria a fi què intentessin evitar-ho. Aquestes pressions als eclesiàstics van sorgir efecte, com així va demostrar un altre ofici, aquesta vegada de Josep de Castellar, Cap del Govern Polític Superior de Catalunya (el 10 de juliol de 1820). En aquest document, Castellar es va mostrar molt content pels resultats de les eleccions i perquè s’havien desenvolupat amb total normalitat (en aquest moment no va imaginar-se que les reaccions que s’originarien serien tant dramàtiques).13 De l’anàlisi dels primers resultats de les eleccions no provisionals es pot observar que els membres de l’Església i els de la pagesia benestant van continuar assolint la majoria dels representants, per tant, seguien ostentant el control de l’aparell polític local. Tornant a l’evolució de la nova corporació local cal esmentar que una de les premisses bàsiques per poder accedir a formar part del nou ajuntament era tenir com a mínim cinc anys de residència en la població en la qual havien d’ocupar els seus càrrecs. Domènec de Marañosa, Antoni Benet de Queraltó i Joan Mensa no complien aquest requisit i per tant van fer el jurament del seu càrrec sota la protesta formal dels antics regidors.14 Domènec de Marañosa va fixar la seva residència a Lleida a partir del mes de juny de l’any 1819, per tant incomplia l’article 317 de la constitució que indicava que per ser batlle o regidor era necessari almenys 5 anys de residència permanent en aquesta localitat; no la tenia perquè era un Coronel de l’exèrcit i estava habituat a no tenir una residència estable (en accedir al càrrec de batlle va deixar de ser-ho, Marañosa estava condecorat amb la creu de Sant Hermenegildo).15 13. Arxiu Diocesà de Lleida (ADL), Bisbe Renteria, Lligall 6. Cap Polític de Lleida, 24 d’abril de 1820; i Josep de Castellar, Cap del Govern Polític Superior de Catalunya. Barcelona, 10 de juliol de 1820. El President de les Corts, Josep de Espiga i Gadea, Arquebisbe electe de Sevilla i diputat per la província de Catalunya va reflectir els ideals bàsics del liberalisme: llibertat civil, propietat, seguretat personal i dignitat de l’home. 14. Op. Cit. Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 284 El 24 de març de 1820 el regidor Manuel Fuster i Vaquer va ser escollit comissionat per tal d’assistir a Madrid a la Junta que garantia l’establiment del sistema constitucional.16 A continuació es va publicar la Constitució a la Santa Església Catedral i a les quatre parròquies de la ciutat. Dintre d’aquests actes festius van celebrar un ofici d’acció de gràcies, van cantar un Te Deum, els militars van disparar les seves armes d’artilleria al cel i les autoritats van visitar les presons. Segons les actes municipals l’ambient va ser molt tranquil entre tots els veïns ja que, en general, van reflectir un gran sentiment de felicitat.17 Una Ordre del 29 d’abril de 1812 va fer referència a la prohibició de reimprimir la Constitució Política sense la llicència del govern liberal. Aquesta ordre va afectar a l’impressor Bonaventura Corominas, el més important de Lleida, que no en podia realitzar còpies fins que no tingués aquesta autorització; de moment es feren des de Barcelona. El 18 de juny de 1820 va arribar una comunicació que designava i obligava els mestres de primeres lletres i els sacerdots transmissors de la Constitució Política de la Monarquia als seus alumnes i als seus fidels respectivament.18 A començaments del mes de juny la Paeria va rebre un ofici del cap polític per a què el govern local a través dels seus batlles de barri vigilessin el compliment de la Reial Ordre de 24 d’abril de 1820 relativa a què els rectors havien d’explicar als seus feligresos la Constitució de Cadis.19 El sistema polític liberal coneixia la gran importància de l’autopropaganda per tal d’expandir els seus nous ideals, el primer pas com em vist era el jurament i la proclamació de la constitució de 1812, el segon que els rectors de les quatre parròquies la transmetessin a tots els seus fidels i, el tercer pas es va produir quan la Paeria va decidir que havia de contribuir amb la creació d’un monument amb la finalitat que la gent tingués present en tot moment la vigència de la nova llei principal. El govern municipal per tal d’accelerar aquesta proposta va designar Marià Gigó encarregat de la construcció d’una làpida commemorativa de la Constitució de Cadis.20 La construcció de la làpida que evocava la Constitució va finalitzar el 25 d’octubre de 1820, l’autor va ser l’artista Antoni Rosich, però no sabem ni el que va costar ni les dimensions exactes (a Vilanova d’Alpicat va mesurar 3 pams, es va indicar que era una mida estendard. Els va costar entre 6 i 10 duros ja que no era de marbre sinó que era de pedra del país).21 15. I.E.I. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap Superior Polític d’aquesta província (Catalunya), des del 19 de març del present any 1820 fins al 31 de desembre de 1820. 16. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820, p.20. 17. I.E.I. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap Superior Polític d’aquesta província (Catalunya), des del 19 de març del present any 1820 fins al 31 de desembre de 1820. 18. Op. Cit. 19. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820, p. 63. 20. Op. Cit. 21. I.E.I. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap superior polític en els anys 1820,1821 i 1822. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal al començament del règim liberal. La formació del primer consistori constitucional http:// 285 Al mes d’abril de l’any 1820 es va procedir a l’elecció del secretari de l’ajuntament. El batlle primer, el segon i el regidor Antoni Benet Queraltó van escollir Francesc Solano (era l’antic secretari i a més a més d’escrivà també gaudia de l’ofici d’hipotecari, el qual li permetia a través d’un registre controlar totes les hipoteques) i els altres membres van elegir Josep Lamarca, que va ser un tinent d’artilleria de les milícies urbanes de la ciutat i llavors es trobava retirat. Per majoria de vots va guanyar Lamarca (cal assenyalar que no disposava del títol Reial d’escrivà). Per tant, Solana va perdre el càrrec de secretari i l’ofici d’hipotecari, però semblava que la Constitució no els permetia fer-ho amb la qual cosa Solano havia de continuar d’hipotecari. Més tard va tornar a haver-hi un debat i es va decidir que Lamarca havia de desenvolupar les dues funcions i Solano cap ja que no volien cap individu que hagués format part de l’anterior etapa absolutista.22 La polèmica va continuar sobre el cessament de Francesc Solano (tenia el títol Reial d’Excel·lentíssim de l’ajuntament, era Notari dels Regnes i Excm. Reial del Col·legi i Número de Lleida) perquè aquest es negava a tornar el registre d’hipoteques. Aleshores es va discutir de nou el tema de qui hauria de ser secretari. El regidor Joaquim Mensa va establir que pel Reial Decret del 22 de juliol de 1812 els regidors que eren excel·lentíssims i que havien de fer-se càrrec de les hipoteques (del registre d’escriptures de propietat) havien de cessar de les seves funcions i el Reial Decret del 10 de juliol de 1812 va indicar que els secretaris no tenien perquè ser excel·lentíssims, per tant, Solano havia de dimitir del seu càrrec i a partir d’aquest moment només seria una persona pública autoritzada per donar fe de qualsevol document.23 El cap polític superior de la província de Lleida va comunicar en un ofici que havia de tenir el grau d’Excm. el qui es fes càrrec del registre d’hipoteques. El cap polític Superior era el substitut del corregidor, ja que governador o president era una denominació genèrica. Designava l’autoritat superior que representava l’administració supramunicipal i, també, era el representant de l’administració central; segons el període polític tindrà una denominació o una altra. Així, a finals del s. XVIII fins a l’any 1808 i durant els períodes absolutistes del segle XIX, els representants d’aquesta administració central seran anomenats “corregidors” (compaginaven les funcions de justícia i policia) i “Intendents” (aplegaven les funcions d’hisenda i guerra). Durant els períodes constituents (1812-14, i 1820-23) que assagen la nova organització territorial i administrativa, seran anomenats “caps superiors i polítics”, mentre que els intendents mantenen les seves atribucions en el ram d’hisenda).24 En virtut de la nova legalitat van demanar que Francesc Solano donés el registre d’hipoteques a Lamarca, tot i que aquest últim de moment hauria d’ajudar-se d’un excel·lentíssim (probablement Hostalric) per fer-se càrrec del registre. Arribat aquest punt el batlle primer va tornar a mostrar el seu desacord amb el regidor Mensa i només volia esperar al dictamen de l’òrgan superior competent (igualment va pensar Ignasi Temple). En l’última votació els regidors Francesc, Niubó, Ribé, Gigó i Balaguer van donar el seu suport a la proposta de Mensa, la qual cosa va propiciar una victòria rotunda. A continuació van elegir provisionalment per fer-se càrrec de l’ofici d’hipotecari a Marià Hostalric (Excm. del col·legi i Número de Lleida).25 22. Op. Cit. p. 25. 23. Op. Cit. pp. 31-32. 24. Op. Cit. vp. 49; i I.E.I. Llegat Pleyan de Porta. Govern de la Província. Ordenament legal. Datat a Madrid, el 22 d’octubre de 1820. 25. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820, p. 33. Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 292 radicalització en l’etapa final del Trienni. Per exemple, l’alcalde de Lleida de l’any 1823, el notari Francesc Josep Soldevila o l’alcalde segon Josep Pinós, alcalde primer l’any 1838. Mentre que com regidors foren nomenats altres liberals destacats com l’advocat Marià Gigó, membre de l’ajuntament aperturista de 1833, el pagesos Jaume Lamarca i Miquel Grau, el semoler Josep Corts, el droguer Pau Balaguer, membre de la Paeria de 1834 i de 1836, el cirurgià Antoni Ferrer, regidor l’any 1833, el notari Josep Xavier Berga, el botiguer Andreu Quer, l’advocat Pere Jordà i el xocolater Josep Biguera.44 El darrer ajuntament moderat: El consistori constitucional de l’any 1822 Com era habitual en el Trienni Liberal, primer de tot, es va procedir a la realització de les eleccions per tal de presidir les Juntes electorals de les parròquies (cal recordar que eren quatre els electors per la parròquia de Sant Llorenç, els de la parròquia de Sant Pere estaven integrats en aquesta votació, també quatre per la de Sant Andreu i per la de Sant Joan, mentre que només tres per la de la Magdalena) com primer pas per després a partir d’aquesta escollir els electors que podrien votar els seus representants de l’Ajuntament de Lleida del 1822. Pel que feia a la parròquia de Sant Andreu el senyor Vives va ser nomenat president, per la de Santa Maria Magdalena el senyor Queraltó i, com substituts el senyor Blet i el senyor Mensa respectivament. Per últim, Antoni de Gomar va encarregar-se de la de Sant Llorenç i, finalment, Cristòfol Mestres de la de Sant Joan.45 En un ple de l’ajuntament del 14 de desembre de 1821 també es va discutir quins individus realment podrien participar en aquestes eleccions. En un primer moment van decidir que en aquestes juntes parroquials destinades a escollir els electors havien de poder votar els fills casats que visquessin amb els seus pares. A més va tornar a sorgir una polèmica entorn de la possibilitat que els militars naturals de Lleida o els que visquessin en aquesta ciutat si gaudien d’un habitatge en propietat o bé el tenien llogat podrien votar en aquestes juntes parroquials per tal de renovar els regidors. Ja que segons un ofici del president o cap polític si que tenien dret, però la Paeria va decidir (com sempre, per votació) que els militars aquarterats o mòbils no haurien de tenir vot en aquestes eleccions. El regidor degà, Benet de Queraltó va argumentar que segons l’article 313 de la Constitució els veïns d’una població tenien el dret a escollir els seus representants sense la intervenció de subjectes que no podien tenir coneixement de la situació reial d’aquesta població, i per aquesta raó va guanyar la seva argumentació. Tot i que aquest assumpte s’hauria de decidir en consens amb el cap polític.46 Seguidament el consistori lleidatà va publicar un ban en el qual va indicar que el proper diumenge a les nou del matí es realitzarien les eleccions als 15 electors que s’havien d’escollir en aquesta ciutat. Així doncs, com era habitual, l’1 de gener de 1822 es van publicar els resultats de les eleccions que donarien forma al nou consistori. Fermí Gigó (advocat) va ser l’escollit per dirigir la Paeria des del seient de batlle constitucional primer i Joan Bautista Casanoves (advocat) el va acompanyar com batlle constitucional segon. Pel que fa als regidors, Joaquim Martorell 44. Casals, Quintí, Polítics de Lleida, Lleida, 2002, Edicions de la Universitat de Lleida, p. 163-165; D.D.A.A, Historia de Lleida, vòlum VII, Segle XIX. Lleida, 2003, Editorial Pagès, p. 269-274; i Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823), Tesi de llicenciatura, Lleida, 1986, Estudi General de Lleida, p. 59. 45. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1822, p. 8-9. 46. Op. Cit. pp. 111-112 i 116. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El darrer ajuntament moderat: El consistori constitucional de l’any 1822 http://seneca.uab.es/hmic 293 (advocat), Magí Targa, Antoni Martus (mercader) i Joan Besa (llaurador propietari) van ser els quatre nous regidors (els altres regidors eren els que van entrar l’any 1821, Agustí Plean, Josep Masip, Antoni Blet i Fidel Vives), mentre que Ramon Jou va ser designat síndic, compartint càrrec amb Josep Benet.47 Primer de tot cal destacar que alguns individus liberals no van estar d’acord amb aquests resultats (sobretot per la designació de Joan Bautista Casanoves per ocupar el càrrec de batlle constitucional segon). Tenim l’exemple de Josep Comes, subtinent d’una de les companyies dels milicians voluntaris. Comes estava armat amb una pistola; va utilitzar-la i va disparar diferents trets al carrer, si bé, afortunadament, no va ferir a ningú. El motiu era la seva falta de conformitat amb els resultats de les eleccions esdevingudes a la parròquia de San Andreu. També prop de la parròquia de Santa Maria Magdalena es van llençar moltes pedres, algunes van ferir a un oficial del batalló de les milícies. Fins i tot va haver d’intervenir el mariscal de Camp José Bellido amb l’objectiu de tranquil·litzar els ànims, tasca per la qual va rebre l’ajut de Ramon Hostalric, Comandant de les milícies voluntàries. Els dos van decidir custodiar les cases capitulars al llarg de tota la nit. Com es desprèn d’aquest relat l’ambient era molt tens i la societat es caracteritzava per mantenir una forta divisió interna.48 Normalment totes les transicions polítiques son difícils i no exemptes de dificultats. La ciutat de Lleida va ser un altre exemple d’aquesta realitat. Afortunadament la celebració de les eleccions no va generar més incidents d’importància i cap ferit de consideració. Quadre 4: Tercer consistori constitucional, any 1822. Font: Elaboració pròpia a partir de les actes de l’Ajuntament de Lleida de 1822. 47. A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, any 1822, fulla 3. 48. I.E.I. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap superior polític en els anys 1820,1821 i 1822. Batlle primer Batlle segon Regidors Síndics Fermí Gigó, advocat, capità de la Milicia Nacional Joan Bautista Casanoves, ciutadà honrat de Lleida, advocat, regidor absolutista Joaquim Martorell, advocat i doctor en lleis, regidor absolutista Ramon Jou, notari Magí Targa, notari Josep Benet, advocat Antoni Martus, mercader Joan Besa, llaurador Agustí Plean, comptador de l’exèrcit Josep Masip Antoni Blet, adroguer Fidel Vives Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 294 Després de descriure les tensions originades per la celebració d’eleccions cal analitzar la composició del nou poder municipal. Novament podem comprovar com alguns elements absolutistes continuen controlant el poder local. En aquest cas el càrrec de batlle primer el va gestionar Fermí Gigó, antic advocat de l’Església (1814-1820), però que realitzarà un gir liberal al encapçalar la Milícia Nacional, o sigui, el braç armat del liberalisme. Mentre que el càrrec de batlle segon serà ocupat per un individu de clar caràcter absolutista. Això sí, pel que fa als vuit regidors s’ha de comentar que només un tenia un passat tradicionalista, el que demostra que encara que lentament, el nou règim liberal va transformant el poder local. Un cop establertes les diferents àrees d’actuació, el següent àmbit a executar va ser l’elaboració dels nomenaments dels dotze batlles de barri: Pel que fa al barri primer Pere Claramunt va ser el titular i Pere Masot el seu substitut; pel barri segon tenim a Vicens Farré com titular i Joan Cercòs com substitut; pel barri tercer, Francesc Fàbregues i Joan Gaseten; pel barri quart, Miquel Besa i Bautista Porres; pel barri cinquè, Mariano Gilem i Carles Ponyen; pel barri sisè, Carles Messeguer i Manuel Sorribes; pel barri setè, Francesc Galtay i Joan Cornsa; pel barri vuitè, Josep Antoni Foncere i Manuel Albanès; pel barri novè, Francesc Vidal i Josep Muntanya; pel barri desè, Josep Sureda i Josep Casals; pel barri onzè, Miquel Murillo i Francesc Truera; i finalment, pel barri dotzè, Josep Sales i Miquel Mallada.49 Com també era tradició després de produir-se l’elecció dels dotze batlles de barris en la Paeria es va crear una comissió amb l’objectiu de vigilar i controlar el bon funcionament dels barris. Fruït d’aquesta reunió Magí Targa va ser l’escollit per vigilar el primer barri, Fidel Vives pel segon, Antoni Blet pel tercer, Antoni Martus pel quart, Joaquim Martorell pel cinquè, Joan Bautista Casanoves pel sisè, Josep Masip pel setè, Josep Benet pel vuitè, Agustí Plean pel novè, Ramon Jou pel desè, Fermí Gigó per l’onzè i, finalment, Joan Besa pel dotzè.50 El poder municipal de Lleida a l’any 1823: El triomf dels liberals “exaltats” Un ofici del cap polític va recordar que el primer diumenge de desembre s’havien de verificar les juntes parroquials i les electorals, per al següent dia festiu procedir a la renovació dels alcaldes, regidors i síndic d’aquest ajuntament constitucional.51 L’1 de gener de 1823 es va produir la pressa de possessió dels nous batlles, regidors i un síndic, nomenats per prestar els seus serveis al llarg d’aquest any. Francesc Xavier Soldevila va ser l’elegit per ocupar el càrrec de batlle primer constitucional. Josep Pinós va ser designat nou segon batlle constitucional. Els nous regidors van ser set en comptes de quatre: Mariano Gigó, Jaume Lamarca, Miquel Grau, Josep Corts, Pau Balaguer, Antoni Ferrer, Andreu Quer que treballarien al costat dels antics (Joaquim Martorell, Magí Targa, Antoni Martus i Josep Berga). Per últim, el síndic agraciat va ser Pere Jordà que ajudaria a Ramon Jou. Tots van prestar jurament segons indicava l’article segon de l’article 337 de la constitució davant la presència de Josep Cruz Muller, que continuava sent el cap polític.52 49. Op. Cit. p. 6. 50. Op. Cit. 51. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1822. p. 90. 52. A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida de l’any 1823, fulla 4. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal de Lleida a l’any 1823: El triomf dels liberals “exaltats” http://seneca.uab.es/hmic 295 Quadre 5: El darrer ajuntament constitucional, any 1823. Font: Elaboració pròpia a partir de les Actes de l’Ajuntament de Lleida de 1823. Destacar que els membres d’aquest consistori eren força més liberals o més “radicals” que els anteriors. Per exemple, l’any 1823 no va figurar Benet de Queraltó. Avançant esdeveniments, fins i tot Domènec Marañosa serà perseguit per absolutista (lògic ja que la seva tradició familiar va ser força conservadora i tradicionalista). També cal afegir que Soldevila i Pinós van prendre una postura decididament liberal, a més a més van incorporar-se al consistori noves personalitats com Marià Gigó, Pau Balaguer, Lamarca i Miquel Grau. No és estrany que Grau, llaurador i veï de Lleida, formés part de l’ajuntament més “liberal” del Trienni ja que es pot comprovar la seva tendència progressista a través de les diligències de Sumari criminal substanciades com a resultat de l’aparició d’un pamflet a part de ser atentatori per a la seva vida també va ser subversiu i altament injuriós al sistema constitucional adaptat per la Nació i el rei. Antoni de Gomar, advocat del Tribunals Nacionals, va portar aquesta causa entorn de l’espiral de violència que va sofrir la ciutat de Lleida l’any 1821 a conseqüència de les divisions ideològiques internes propiciades per la implantació del sistema liberal i el xoc d’interessos amb el tradicional model de l’Antic Règim. Miquel Grau, alies “lo colom”, tenia 56 anys, era propietari de terres i era partidari de la Constitució. El 5 de juliol es va trobar un Batlle primer Batlle segon Regidors Síndics Francesc Xavier Soldevila, notari Josep Pinós, advocat, membre de la Milícia Local l’any 1821 Mariano Gigó, advocat, regidor l’any 1820 Pere Jordà, advocat, diputat del comú l’any 1818 Jaume Lamarca, diputat del comú l’any 1819, llaurador hisendat Ramon Jou, notari Miquel Grau, llaurador, partidari de la Constitució Josep Biguera, xocolater Josep Corts, semoler Pau Balaguer, loter i droguer Antoni Ferrer, cirurgià Andreu Quer, botiguer Joaquim Martorell, advocat i doctor en lleis Magí Targa, notari Antoni Martus Josep Xavier Berga, regidor absolutista de 1815 a 1820, ciutadà honrat i notari Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 296 pamflet, era un manuscrit, al llegir-lo es va donar compte que amenaçava de mort la seva persona, concretament, l’autor va escriure que li tallaria el cap. A més a més cal afegir que aquest text va llançar les consignes pròpies dels reialistes (“Viva la Religió i viva la Monarquia”). Grau ràpidament va denunciar-ho a les autoritats. Tot seguit van obrir les oportunes diligències. Primer va declarar el propi Miquel Grau. El qual va manifestar que se l’havia donat Antoni Soteres i que no sabia qui havia pogut ser l’escriptor d’aquest document. A continuació va testificar el propi Antoni Soteres (estava casat, tenia 24 anys i era llaurador). Va declarar que l’havia trobat en el sòl, al costat de la casa dels hereus de Pere Niubó, i al verificar la gravetat del document l’havia fet arribat a Miquel Grau perquè prengués les oportunes mesures. Com últimes diligències cal destacar la redacció d’un l’ofici que van fer arribar al Ministeri de Gracia i Justícia a causa de la importància de l’assumpte. El 26 d’octubre van fer saber el dictamen del fiscal, “del promotor”, que era Ramon Hostalric, el qual va suspendre la causa fins que no hi haguessin les dades suficients per tal establir qui era l’autor del text.53 Això, no obstant, aquesta inflexió més liberal també va tenir els seus límits: finalment Marañosa no va ésser condemnat i, Martorell i Targa van passar al nou ajuntament absolutista de finals de 1823. Però aquests dos darrers venien del consistori de 1822. Cruz va tenir de canviar les sessions ordinàries de la Diputació Provincial als dies dimarts i divendres, i com que en aquestos dies també es reunia la Paeria, el President no va poder assistir a les dues juntes. Després d’arribar a un acord mutu les sessions ordinàries de l’Ajuntament de Lleida es van traslladar al dimarts i el dissabte perquè almenys un dia el cap polític pogués participar en el ple municipal.54 També com era habitual el primer punt del programa municipal era l’establiment de comissions amb l’objectiu de distribuir diverses tasques i camps d’acció als membres de la Paeria. A Joaquim Martorell, Mariano Gigó i Antoni Ferrer els van escollir per treballar dins de l’àmbit de l’educació de la joventut; pel que feia a l’assistència a la Junta de l’Hospital i a la de Beneficència van designar a Magí Targa, Josep Berga i Josep Corts; Antoni Martus, Pau Balaguer i Andreu Quer tenien d’assistir a la Junta d’Utensilis, d’Allotjaments i de Bagatges; mentre que Jaume Lamarca, Miquel Grau i Josep Corts a la Junta d’electors. Pel que feia al manteniment dels arxius i del paper segellat van seleccionar a Magí Targa, Pau Balaguer i Andrés Quer; Mariano Gigó, Josep Berga i Pere Jordà van ser els escollits per tenir cura de l’enllumenat, dels serens i de l’abast de la llet; Pau Balaguer, Andreu Quer i Antoni Ferrer per treballar en l’administració i protecció dels presoners de les presons, del seu manteniment i de la seva neteja e higiene.55 A Joaquim Martorell, Mariano Gigó i Pau Balaguer van haver de dedicar-se al control de les contribucions i del fons de Propis i Arbitris; Mariano Gigó, Josep Berga i Pere Jordà van ser els seleccionats per tenir cura de la Plaça de Sant Ferran i de totes les fonts de la ciutat; Antoni Martus, Josep Corts i Josep Berga van ser els escollits pel manteniment de les cases capitulars i de tots els edificis del comú; Miquel Grau, Pau Balaguer i Andreu Quer van ser els designats 53. Lleida, 1821. I.E.I. Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria. Documentació Judicial. Jutjat de Primera Instància. Expedients i documents diversos. Capsa 41. 54. Op. Cit. p. 5. 55. Op. Cit. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén El poder municipal de Lleida a l’any 1823: El triomf dels liberals “exaltats” http://seneca.uab.es/hmic 297 per administrar l’abastament del pou de gel; mentre que Jaume Lamarca, Mariano Gigó i Pere Jordà van haver de treballar per aconseguir un bon funcionament en l’abastament de la carn, del rastre, dels molins fariners i de l’almodí. Josep Corts, Andrés Quer i Miquel Grau van ser els nous auxiliars dels batlles de barris per tal de controlar els “vagos i rateros”; Magí Targa, Pau Balaguer i Andreu Quer van ser els seleccionats per dedicar-se als afers econòmiques més generals; Antoni Martus, Jaume Lamarca i Pere Jordà van haver de vigilar l’evolució de la vigilància dels monts i plantis; quant a Magí Targa, Andreu Quer i Pere Jordà també els va pertocar esforçar-se per augmentar els rendiments de l’agricultura i la indústria. Per últim, Antoni Martus, Josep Corts i Antoni Ferrer van haver de garantir la salut pública i la neteja dels carrers; Jaume Lamarca, Andreu Quer i Joaquim Martorell van ser els escollits per millorar les infrastructures terrestres, sobretot els camins de Barcelona i Madrid, i per encarregar-se del bon estat de les cases i dels carrers de la parròquia de Sant Joan; Antoni Martus, Pau Balaguer, Josep Berga van ser seleccionats per els camins de Balaguer, Sant Ruf, Gualda i de les cases i dels carrers de la parròquia de Magdalena; Mariano Gigó, Josep Corts i Miquel Grau van haver de conservar els camins de Vallcalent i Alpicat, i la parròquia de Sant Andreu; finalment, Magí Targa, Antoni Ferrer i Pere Jordà van fer-se càrrec dels camins de Rufea i Mariola, a més de la parròquia de Sant Llorenç.56 Després d’aquestes designacions es van organitzar les noves comissions que haurien de controlar els barris: Pel primer barri Magí Targa; Jaume Lamarca pel segon; Pau Balaguer pel tercer; Antoni Martus pel quart; Joaquim Martorell pel cinquè; Josep Berga pel sisè; Mariano Gigó pel setè; Pere Jordà pel vuitè; Miquel Grau pel novè; Andreu Quer pel desè; Josep Corts per l’onzè; i per últim, Antoni Ferrer pel dotzè.57 El darrer punt del ple extraordinari municipal va tractar sobre l’elecció dels batlles de barri. Van quedar configurats de la següent manera: El barri primer per Pau Corrià com titular i Antoni Abadal com substitut; el segon barri per Josep Arrufat i Josep Bordell; el tercer barri per Josep Rabasó i Pau Borràs; el quart barri per Joan Urquia i Josep Ferran, el cinquè barri per Tadeo Carreny i Manuel Fuster major; el sisè barri per Joan Biguera i Pau Fontanet; el setè barri per Miquel Soteres i Francesc Faydella; el vuitè barri per Ramon Sureda i Francesc Pallarès; el novè barri per Francesc Tarragó i Manel Vallespir; el desè barri per Mariano Batista i Jaume Viciana; l’onzè barri per Jaume Lavedan i Manuel Fàbregues; i finalment, el dotzè barri per Gaspar Grau i Joan Ges.58 Aquest mes de gener va ser molt mogut i després de Reis va arribar un ofici de la Diputació Provincial a la Paeria manifestant-li els membres que van ser seleccionats per formar part de la seva Junta: Josep Cruz Muller com president, i com vocals: Diego Mosquera, oficial primer del cap polític; Josep Lamarca, oficial segon de la Diputació; Posenro Leris, canonge de la Catedral; Josep Noguero, canonge de la Catedral; Antoni Farriol, canonge de la Catedral; Josep Laplana, presbiter capellà major; Anastasi Fleix, presbiter beneficiari de la catedral; Joaquim Salas, capellà de Sant Llorenç; Carles Josep Melcior, comandant de la milícia activa; Josep Martí, comandant de la milícia de Toro; Francesc Romeo, coronel retirat de cavalleria; Ramon González, capità del regiment de Toro; Francesc Roca, capità; Blas Guillemna, catedràtic del 56. Op. Cit. p. 6. 57. Op. Cit. p. 7. 58. Op. Cit. Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 298 seminari Tridentí de Lleida; Josep Serrat, catedràtic del seminari; Manuel Cagigòs, catedràtic del seminari; Francesc Basnach, catedràtic del seminari; Manel Arias, oficial de l’administració de Correus; Josep Boer, propietari; Joan Bergés, metge; Agustí Ribé, propietari; Fermí Gigó, advocat; Manel Fuster, escrivà; i finalment, Ramon Hostalric, fiscal.59 Dintre de la composició de la Diputació Provincial va destacar la presència de membres del Capítol catedralici, demostrant que una part de l’Església va donar suport al règim liberal; també cal realçar la presència d’oficials de l’exèrcit i la Milícia. Aquest fet ens serveix per assenyalar que molts alts càrrecs militars defensaven el model liberal. A continuació cal indicar els catedràtics del Seminari, que ens faria establir l’estreta vinculació entre poder polític i cultural ja que aquest nou projecte polític facilitaria la producció ideològica i literària (recordem la llei sobre la llibertat d’impremta) i donaria més protagonisme polític als directors del Seminari. Aquesta institució pertanyia a l’Església, per tant, que diversos professors del seminari fossin liberals o hi col·laboressin va mostrar el pluralisme de la institució. Apart s’ha de tenir en compte l’aspecte formatiu d’aquest organisme, per tant, aquest darrer apunt podria mediatitzar aquest liberalisme fins al punt de moderar la seva tendència general. Per últim, però no menys important, cal destacar la presència dels ciutadans que es dedicaven a les professions liberals (metges o advocats com exemples paradigmàtics), sens dubte, un sector social que donava molt suport al liberalisme. L’orientació social del liberalisme dirigent era classista i estava clarament delimitada pels seus interessos de “classe mitja”, en el sentit que les capes més humils com els artesans que eren membres dels gremis o els comerciants menys importants no tenien cap representació ni poder de decisió. Tampoc s’ha d’obviar que els llauradors i els camperols no van formar part ja que eren els sectors socials més conservadors i tradicionals, molt vinculats amb el reialisme i, per tant, les autoritats liberals no van voler adjudicar cap àmbit de poder a aquestos. Una altra lectura ens mostraria com la marginació política de la classe social més majoritària quantitativament (els camperols n’eren el 55%) va esdevenir un gran problema ja que va afavorir que els jornalers agrícoles lluitessin en el bàndol reialista que defensava la reinstauració de l’absolutisme. Ja havíem vist la difícil relació entre el poder polític i el religiós a partir de l’execució de les mesures concertades per les Corts de Madrid. Una d’aquestes era que en les parròquies s’havia d’explicar la constitució política de la monarquia en unes hores establertes prèviament, com així ho va indicar la Reial ordre del 15 de maig de 1820. Doncs, el regidor Pau Balaguer el 8 de gener de 1823 va constatar que en les parròquies de Sant Joan, de Sant Andreu i de Santa Maria Magdalena no s’explicava. El que implicaria que els sacerdots d’aquestes parròquies eren de tendència ideològica força conservadora i, per tant, no volien convertir els seus fidels en seguidors del model liberal. Lògicament la Paeria va decidir enviar un ofici a fi que els capellans canviessin d’opinió. 60 En el ple del mateix dia Mariano Gigó va exposar que segons un decret de les Corts els ajuntaments constitucionals havien de subscriure`s a la gaseta de la Cort i al diari de Corts. Els membres del poder local van acordar que ho haurien de realitzar i a més a més volien tenir els decrets de les corts ordinàries i extraordinàries. Finalment, la Paeria va estudiar la possibilitat de rebre tots els diaris de la Nació que per llei tenien ordenat tots els ajuntaments constitucionals ja que anteriorment no ho havien realitzat.61 59. Op. Cit. p. 19. 60. Op. Cit. p. 20. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Antoni Sánchez i Carcelén Conclusions http://seneca.uab.es/hmic 299 Conclusions La primera conseqüència de l’aparició del poder liberal va ser el relatiu abandonament del consistori local per part de l’oligarquia municipal, encara que diversos elements anteriors van perdurar. Fou el cas d’Antoni de Gomar, regidor degà de la Paeria al llarg del sexenni absolutista, que va convertir-se en el segon primer batlle de l’etapa constitucional, l’any 1821. Així doncs, la ciutat de Lleida tampoc no va protagonitzar una revolució social, a causa del seu endarreriment cultural i econòmic respecte d’altres zones espanyoles com, sobretot, les del litoral, molt més liberals i proclius al canvi. En definitiva van estar molt presents en la vida política local i no van restar tant a l’ombra com es podia pensar. L’any 1822 Fermí Gigó va ser l’escollit per dirigir la Paeria des del seient de batlle constitucional primer. El comandant de la Milícia havia assolit el poder municipal. En una etapa bèl·lica el poder militar va fer-se amb el control del govern civil. No va ser fins a l’any 1823, moment en el qual Francesc Xavier Soldevila va ser anomenat batlle primer constitucional, quan els liberals “exaltats” van dominar i controlar l’Ajuntament de Lleida. A destacar el nombre dels nous regidors ja que van ser set en comptes de quatre. Per tant es va establir un govern de concentració nacional per tal d’intentar superar la situació límit imposada per l’imminent invasió de les tropes franceses enviades per la Santa Aliança. 61. Op. Cit. Els polítics de Lleida al Trienni Liberal (1820-1823) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 300