Barcelona 1941-1942 (Segons els informants falangistes)

MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat Resum / Resumen / Abstract http://seneca.uab.es/hmic 225 Barcelona 1941–1942.1 (Segons els informants falangistes) Francesc Espinet Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona) Resum / Resumen / Abstract A la Barcelona de postguerra existien diverses instàncies repressores. Una d'elles era la Falange. Fa uns anys es trobaren en un abocador alguns papers obra de falangistes que posen de manifest aquesta repressió, especialment en la vida quotidiana dels barris occidentals barcelonins. En les línies que segueixen es descriu aquesta repressió, alhora que es donen a conèixer els documents que la posen de manifest. En la Barcelona de posguerra existían diversas instancias represoras. Una de ellas era la Falange. Hace unos años se encontraron en un vertedero diversos papeles obra de falangistas que evidencian esta represión, especialmente en la vida cotidiana de los barrios occidentales barceloneses. En este artículo se describe esta represión a la vez que se dan a conocer los documentos que las ponen de manifiesto. In the postwar Barcelona there were several repressive applications. One of them was the Falange. Some years ago some Falangists papers were found in a dump and they bring to light this repression, especially in the daily life of the occidental neighborhoods from Barcelona. In this article this repression is described, while are introduced the documents that bring it to light. Paraules clau / Palabras clave / Key Words Barcelona, repressió, postguerra, Falange, vida quotidiana, franquisme. Barcelona, represión, posguerra, Falange, vida cotidiana, franquismo. Barcelona, repression, postwar period, Falange, daily life, Franco's regime. Als meus fills i néts A començaments dels any vuitanta dels segle passat, Mercè Solà i Gussinyer, aleshores agregada de Geografia i Història del barceloní Institut d’ensenyament mitjà Sant Andreu, va rebre d’un alumne del darrer curs de batxillerat un plec de papers que, segons ell, havia trobat en un contenidor d’escombraries2. Els oblidàrem en un racó del cau dels mals endreços. Aquestes darreres vacances de Nadal, però, retornaren a la llum casualment. Els rellegírem. Trobàrem que mereixien donar-los hi publicitat, perquè presentaven un quadre extraordinàriament viu i punyent de la Barcelona de l’època, i del tracte que li donava la inquisisicó falangista. Ara us els presentem. 1. El meu agraïment a Ramon Alquézar, Francesc Bonamusa, JosepLluís Martín Ramos i Josep Maria Solé i Sabaté per les seves observacions al text original. 2. Al conjunt de documents li donarem el nom de Lligall factici SII (Sección Información e Investigación) Es conserven al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’anècdota de com va arribar a les nostres mans alimenta la versemblança de la mal anomenada “llegenda urbana” segons la qual es va produir una massiva destrucció de materials que podessin incriminar en algun futur els facciosos –deixeu-me donar-los-hi aquest nom republicà-, durant la transició, realitzada, segons el bon parer de Juan José Millás (El País, 20-IV-2005) mentre encara la “banda armada del Caudillo”, ens apuntava “con una pistola en la sien”. Molts altres indicis i anècdotes apunten a la veracitat d’aquesta destrossa de documentació inculpatòria per part dels franquistes, i especialment dels falangistes. Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 226 Es tracta d’un conjunt de 63 documents3, generalment curts, prodecents de la “Inspección de los Servicios de Información e Investigación de FET y de las JONS del Distrito III” de la ciutat de Barcelona, datats dels anys 1941 i 1942. Es poden distribuir en dos grans blocs temporals. El primer abasta els mesos d’abril a setembre del 1941 i consta de 27 documents. El segon és datat de la totalitat de l’any 1942 i conté 32 documents4. La major part d’ells són informes dels caps, delegats, sotsdelegats o agents del districte, sector o subsector del districte III, i es refereixen, per tant, a aquesta zona barcelonina, especialment Pedralbes i Sarrià, però sovint ultrapassen aquest límits, encara que tots ells –amb molt poques excepcionsfan referència al sector oest de la ciutat (del Paral.lel, passant per Sants i les Corts, fins a la Bonanova). Algun document, però, és dedicat a temes d’abast més general, especialmet un manifest monàrquic (document XLVIII), aparegut en ocasió del desembarcament de les tropes angloamericanes a l’Àfrica del Nord, i un altre dedicat a la topada entre falangistes i requetès a la basílica basca de Begoña, escrit per aquests darrers, incriminant els primers (doc. XXXIX). La gran majoria del material tracta d’actes delictius comuns, especialment furts, robatoris i atracaments (25 documents5) i de la falta de mitjans per evitar-los (poca vigilància, escàs enllumenament, 7 documents). Respecte a l’enllumenat algun paper es queixa que només és tracta de llum de gas (XVIII), mentre que d’altres expliquen constants robatoris de bombetes (de preu força elevat aleshores) o trencament del fanals a cops de pedra (X, XVIII), per tal de “delinquir” amb major seguretat. Per tot això, arriben a reclamar-se batudes generalitzades en una o altra zona (XXX). A través dels escrits que analitzem se’ns presenta una societat dominada per una profunda misèria material6, misèria que obliga per a sobreviure als furts de menjar de tota mena, de patates a aviram, de fruita a conills, etc.7, per part d’una població famolenca8, inclosos els nens (en 6 documents es mencionen grups de menors autors de robatoris9). També es cita com a lladre “un pobre anormal que sufría hambre bastante aguda” (XXXI). Poble menut que es veia obligat a dormir al ras (XLII) o en casas ruinoses, que acaben esfondrant-se (XXXVII)10 . I a qui tampoc subvenien els anomenats “Comedores de Auxilio Social”, com els mateixos comunicants denuncien: és el cas del menjador del carrer de Sant Oleguer on “se daba una comida bastante deplorable [...] pues la mayoria de las veces se trata de caldo a base de verdura, aunque la verdura casi brilla por su ausencia, y una cantidad bastante pequeña de pan” (XXV, 25-XI-42). Mostra de la precarietat que obliga als furts és que també foren objecte d’aquests des de bombetes de l’enllumenat públic, com hem dit més amunt, fins a roba de tota mena (X, XXI, XXXIII) o matalassos (XXXIII), però també motors (XVI, entre ells els de pous d’aigua, 3. Només 6 dels manuscrits, i altres 3 manuscrits i alhora passats a màquina. 4. Aquesta és la distribució per messos del 1941: abril 1 juny 8 agost 4 maig 7 juliol 4 setembre 3 I la del 1942: gener 2 maig 0 setembre 0 febrer 2 juny 1 octubre 3 març 1 juliol 7 novembre 4 abril 3 agost 6 desembre 3 Voldríem assenyalar la major abundor de documents datats a la primavera o l’estiu: la totalitat de l’any 1941 i 18 de l’any 1942, és a dir un 56%, cosa que ens porta a una xifra del 80 % pel bienni. Només 4 documents no estan datats. 5. Documents VII, IX, X, XI, XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVIIII, XIX, XXI, XXX, XXXI, XXXIII, XXXV, XLII, XLVII, XLIX, LI, LII, LIII, LV, LVI, LVII. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat Paraules clau / Palabras clave / Key Words http://seneca.uab.es/hmic 227 XXXI), bicicletes (X) o cotxes (per tal de desballestar-los, X), mobles de jardí (X) o tapes de ferro de les conduccions d’aigua del subsòl (LV)11. Més directes son els robatoris de diners de “monederos de señoras”(XIII) o de caixes d’entitats o empreses (Frontón Pedralbes, XV; Instituto de San José, LIV), així com atracaments a persones a mà armada (a Sarrià, Sant Gervasi12 i Pedralbes), o el curiosament reiterat intent fallit de robatori a la fàbrica de llaminadures Casa Reñé (XIX). En aquestes activitats delictives sovint s’utilitzen armes de foc, com és el cas de pistoles (en 7 ocasions, VIII, XI, XV, XXXI, XLII, LXII) i fins i tot una metralladora (XLIX)13. I els morts. Poc en parlen els falangistes dels morts del règim. Només indirectament un denunciat, com veurem més endavant, els envia metafòricament amb la voluntat al Camp de la Bota, és a dir a l’afusellament immisericorde que ells practicaven. Sabem de les xifres de morts en la repressió, ells no en parlen, com tampoc en parlava la premsa de l’època (excepte en els primers mesos del 1939)14. Només citen 4 casos de mort violenta. El d’un accident entre un motorista i un vianant (XVII, 25-VI-41), el d’un accident de tramvia amb múltiples morts (XXII, 14-X-42), els causats per l’ensorrament de la casa en ruïna, ja mencionat. I l’obscura mort nocturna d’un conductor per part de la policia, sense que se n’aclareixin prou les causes (LIII, 16-VI-41). En contrapunt d’aquest panorama, podem presentar la qüestió paral.lela de l’”estraperlo” (venda clandestina), el mercat negre15 i fenòmens similars de corrupció i de “males pràctiques”. Recordem que aleshores hi havia un molt generalitzat racionament de productes (especialment d’alimentació, però també d’altres com el carbó, el tabac, etc., que només es podien adquirir, a preus prefixats, mitjançant els cupons de les anomenades “llibretes de racionament”, proporcionades individualment o familiar per les autoritats governatives d’abastiments). Al Lligall factici SII es fa referència: 6. “El descontento de cierto sector de gentes, debido a escaseces del momento, en cuestión de alimentación”, dirà Claudio de Rialp el 12 de maig del 1941. I afegirà: “la cuestión de la mendicidad que aumenta cada día y que debido a lo aislados que estan ciertos parajes, conviene estar sobre aviso, ya que nunca puede llegarse al control de cuales son los mendigos y cuales los que piden limosna con otros fines” (XVIII). [Transcric les citacions el més acuradament que puc, respectant estrictament les seves sintaxi i ortografia originals. Només indico algun sic quan l’error o la ignorància són considerables.] Unes quantes dades numériques ens ajudaran a comprendre el context general d’aquesta precarietat. La tasa d’activitat econòmica femenina a Barcelona passa del 26.8% el 1930 a sols el 23.4% el 1940; la producció cerealística de Catalunya passa d’un índex 180 el 1935 a un índex 71 el 1945 (base 100: 1890-1900); el consum d’energia a Catalunya passa de 3362 tecs (tonelades equivalent carbó) 7. el 1935 a 2981 el 1940; la mitjana de construccions d’habitatges per mil persones a Catalunya, que era de 4,7 el 1931-1935 passa a 1.6 el 1941-1945 (la més baixa per quinquenis del segle); els salaris mitjans a la metalúrgia i al tèxtil a Catalunya passen d’un índex 100 el 1930 (i 113.7 el 1935) a un índex mig 1940-1945 de 69; o, la xifra més significativa, l’indicador del nivell de vida d’una família obrera de Sabadell estava a 28 punts el 1942, essent 100 el 1936. (Francesc Espinet i Burunat, Estadístiques Econòmiques. Catalunya Segle XX, Bellaterra, UAB, mecanoscrit, febrer 2001.) Documents X, XII, XXI, XXXI, XXXV, XLVII, LV. El document XII diu: “Individuos que se cree proceden de Las Corts y de la Torrasa se dedican a arrancar patatas, que aun no han llegado a su punto” (12-V-1941). Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 228 • A la venda ambulant i emmamgatzements il.lícits de tabac, així com a l’estraperlo d’espelmes, al Poble Sec (III); • A la venda il.lícita de carbó vegetal d’alsina, a Sarrià (XXXIV), per part d’un falangista, José Estrada Campaña, carnet 11 580: • A l’adulteració amb midó de farina per a panificació, a Calvet-Calvo Sotelo (actual Macià, XLIII); • A la venda clandestina de pa (VIII)16; • A la concessió de favors per part del falangista Jaime Vázquez de Castro a fabricants d’alcohols, a canvi de sucre i diners (LX); • A la venda a preus i en quantitats fora de racionament de patates i de carn al mercat de la Boqueria (XX i XLIV, 30-III-42 i 16-VII-42); • A la pesca amb dinamita a Torredembarra (XXIII, 5-X-42)17i, en el mateix document, a la dificultat de pagar amb moneda fraccionària els billets de tramvia (el cas fa referència al tramvia 33, en direcció a la Barceloneta), al.legant per part del cobrador la falta de xavalla pel canvi (cosa que, a part de la murrieria de l’empleat, mostra l’escassedat de peces petites de numerari en circulació en aquell moment). Passem plana del tema de la delinqüència i ocupem-nos del fet mateix de l’existència d’un Departament d’Informació i Investigació, és a dir, de policia, dins de FET y de las JONS. Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista fou l’amalgama sorgida durant la guerra per imposició de l’exèrcit comanat pel capità general Franco Franco Bahamonde, entre els grups feixistes i carlins espanyols, el 19 d’abril del 193718 , en una mena de “nit dels ganivets llargs”; i es convertí en el “partit únic”, en el Partido, després de les purgues subseqüents i de la rivalitat interna contínua, d’una banda, en les files falangistes, entre els partidaris d’una revolució nacionalsindicalista (corporatista feixista, la “revolución pendiente”) i els contemporanitzadors amb els poders fàctics (exèrcit, capital i església), i, de l’altra, entre carlins i i els dos grups feixistes al.ludits, per dir-ho succintament, i sense oblidar el camp multiforme dels monàrquics joanistes, alguns dels quals en les files del propi Partido. El fet que aquesta FET y de las JONS (denominació que apareix de forma manuscrita o mecanografiada en 18 documents, un 29%)19, partit únic de l’estat com hem dit, tingués una secció pròpia exclusivament dedicada a “Información e Investigación”20, és a dir a la delació a les “autoridades pertinentes”, amb una estructura administrativa i de personal pròpies, posa de 8. Aquesta població es desplaça dels barris del sudoest de la ciutat per a pujar als barris alts de Pedralbes, Sarrià i La Bonanova, com posen de manifests el document citat a la nota anterior, i els XVIII i XXXI: “gentes pobres y necesitadas de los barrios de Las Corts, Collblanch, la Torrasa, etc” (31.VII-41). 9. Documents IX, XIII, XXI, XXX, XLVIIII, LV. Cal tenir en compte la pèssima escolarització de l’època. El XIII diu: “el camarada Feu me comunica que hace unos días procedió a la retención de unos raterillos menores, de 13 a 14 años, que sin duda por abandono de sus padres cometían pequeños hurtos”. El XXI, signat per Claudio de Rialp informa que “des de hace más de un mes se vienen registrando raterías y robos de más o menos importancia, que son producidos por chicos de unos 12 a 13 años. Dichos muchachos asaltan a cualquier hora del día huertos y jardines y se incautan [mai més ben dit] de toda la fruta que hay en los árboles del jardín o huerto y de la ropa y géneros que sea en terrados o al alcance de su mano se hallen. Si se les require y la persona que les persigue no es suficente capaz para darles pánico, plantan cara y ha llegado el caso que incluso han agredido a quien los ha querido expulsar de su propiedad. En uno de los sacos que cargaban se les ha visto incluso una pieza de tela nueva, que con toda seguridad no procede más que de algún robo.” En el document XLIII, el mateix Claudio de Rialp es queixa que “en la Plaza Bonanova hay continuamente una patrulla de muchachos que no tiene ocupación como no sea de mala clase”. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat Paraules clau / Palabras clave / Key Words http://seneca.uab.es/hmic 229 manifest el caràcter totalitari i policial del règim polític franquista en aquests 1941 i 1942. Hem vist com tots els documents al.ludits fins ara són denúncies per tal que alguna de les forces repressives del règim en facin l´ús pertinent, com continuament posen de manifest els mateixos documenmts de manera directa (el més sovint) o indirecta. De manera directa, com quan es fa referència explícita a “policía nacional”, “guardia civil” i guàrdies urbanes i municipal. Excepte en algun cas escadusser, en els dos primers cossos mencionats el que s’observa és una clara col.laboració (i, en certa mesura, subordinació, en tant que es produeix una delegació en el “braç executiu”), mentre que en el cas dels urbans o municipals hi ha una certa competència de funcions (el doc. LVIII, del 5-VII-41, firmat per Castelltort, raporta unes desavinences entre falangistes i urbans al tramvia de Sarrià, a la plaça d’Artós)21. Igualment hem observat la sabuda clara divisió en l’interior de FET y de las JONS entre falangistes (tots els autors dels documents ho són d’ofici) i carlins requetés. Aquests darrers són tractats amb clara sospita22, si no és declaradament com a oponents polítics directes. Fem ara referència a la tasca de “policia política” d’aquesta secció “de información e investigación”, que s’ocupa de l’ “oposició política” directament antirègim i alhora de monàrquics carlistes i joanistes. Hi ha un parell de documents de caràcter general espanyol als que ja he fet referència més amunt i que esmento ara en primer lloc, sense tornar-hi més. Es tracta d’el manifest carlí que relata els “fets de Begoña”, les batusses entre falangistes i requetès (agost 1942). I del monàrquic joanista en ocasió del desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord (novembre 1942). És obligat de fer notar que tant l’un com l’altre consideren l’exèrcit com a garant de les seves respectives posicions, i l’inciten a actuar en el seu favor (o volen anul.lar-lo com a força en contra seva, mitjançant les adulacions que li dediquen). Com el victorejar per part dels membres del “Tercio de Nuestra Señora de Begoña... a España y el Ejército”, en el primer cas. En el segon es reclama un “gobierno militar de regencia” i s’acaba amb un “VIVA EL EJÉRCITO!23 Les delacions contra actes que denoten una actitud d’oposició política més radicalment antirègim fan referència a un conjunt de qüestions, entre les quals destaquen la social, la religiosa i la catalanista. 10. “Con fecha 18-2-42 entregué directamente a la Inspección de Distrito un parte en el cual entre otras cosas hablaba de una casa que se encontraba en ruinas, lo cual era un peligro y que era habitada por pordioseros y gitanos, para los cuales no reunía ninguna seguridad dicha finca y a proposito de ello debo manifestar que con esta fecha y a las 15´30 en dicha finca a [sic]ocurrido un derrumbamiento quedando sepultados entre los escombros habitantes de la ante dicha finca sita en Puerta de Sta Madrona 10, caso que pongo en conocimiento para los fines que puedan derivarse de dicho accidente (15-IV-1942).. 11. El document X, del 23 d’abril del 1942, és l’exemple més complert de l’amalgama de robatoris. Es refereix a un periode entre el 7 i el 17 d’abril: “tengo que manifestarte que en este Distrito, durante la noche se halla bastante falto de vigilancia por cuanto se vienen susediendo [sic]con mucha frecuencia robos de toda clase, asaltandose continuamente los huertos, corrales y jardines y garages de los chalets y torres que existen en la demarcacion de este Distrito”. Continua detallant el robatoris dels dies 7, 9, 10, 15 i 17. Entre només els dies 9 i 17 hi ha tres robatoris de cotxes, que després es troben “desvalijados”, “sin ruedas ni neumaticos”[sic]. 12. En el cas de Sant Gervasi, en ser preguntat el malfactor per la seva professió, respongué “que su oficio era carterista”, segons l’informant Jacinto Borrás (LVII, sense data: “dia 29”). 13.En dues ocasions es troben armes de foc abandonades, Un cas fou el d’una pistola a Pedralbes (XV); l’altre, el d’un Winchester, en fer obres a l’església del Remei (LIV). Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 230 La primera pot quedar exemplificada en el document XL (un dels pocs manuscrits, 9-VI1941), en què s’acusa de ser “rojas” a quatre dones treballadores d’una fàbrica; i en concret, a una d’elles, de fer sabotatge. Mentre s’excusa una altra perquè durant la guerra va aconseguir “sacar de las patrullas al Director cuando estaba preso”. Pel que fa a la qüestió religiosa, es gairebé còmic el document número I (23-XI-1942) que denuncia la “burla e insulto de palabra, en tono muy grosero”, a unes monges de Sant Josep de le Muntanya. I el fet que a unes altres, al Mercat de la Llibertat de Gràcia, les amenacessin dient: “Preparaos; pronto vendrá una República que no será como la de antes, sino mas mala y no quedará de vosotros ni la semilla, os asesinameromos [sic] a todos”. En aquest mateix to anticlerical, el patracol recull les paraules d’una tal Filomena, persona de “mala nota” que viu al carrer Magdalena Sofia de Sarrià: “cuando vengan los nuestros hay que hacer una verdadera limpieza, el primero que hay que liquidar a mossen Pedro (parroco de Sarriá) y el segundo el padre Negre [jesuïta] y todos los que sean necesarios (XXXV, 21-VII42). Dos documents denuncien l’ús social del català oral i escrit. El primer es refereix a la celebració d’uns Exercicis Espirituals a l’església de Montesion, “en una habitación de la parroquia y no en la capilla como sería natural y siendo lo más raro del asunto que dichos Ejercisios [sic] se celebraron en “CATALAN” y no en Castellano como seria lo normal y lo natural” (XXXIV, 20-IV-42). M’estalvio els comentaris, que podrien ser tan obvis com òbvia és la percepció del denunciant, anònim en aquest cas24. El segon document és una denúncia de l’existència de llibres en català (“y algunos de ellos de autores de ideas izquierdistas”, per a més inri) al Mercat del llibre vell de Santa Mònica. Conclou el també anònim informant: “como quiera que creo que la venta de dichos libros está prohibida pongo en tu conocimiento dicho caso para lo que juzgues conveniente” (LXI, 13-I42). 14. Del 1939 al 1941 passaren per la presó Model de Barcelona unes 35 000 persones. Als Països Catalans hi hagué uns 10 000 sentenciats a mort i executats entre 1939 i 1953, d’uns 40 000 que passaren per consells de guerra. A Barcelona foren executades (moltes d’elles al Camp de la Bota on ara s’aixeca la flamant Ciutat Olímpica) 573 persones, d’unes 3685 al total de Catalunya (AADD, Història. Política, societat i cultura als Països Catalans, vol. 10, La Llarga postguerra, 1939-1960, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997, especialment la part de Joan Villaroya en gran mesura basada en Josep Maria Solé i Sabaté, La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, Barcelona, Edicions 62, 1985. Veure també el llibre de J.L.Martín i G. Pernau citat a la nota 21). La feblesa de la vitalitat de la població en aquests anys ens la pot indicar el fet que la mitjana de natalitat a Barcelona pel periode 1941-1945 és només del 14 per mil, que significa la més baixa quinquenal entre 1901 i 1970; i que el 1941 sigui l’any de més baix creixement positiu natural (0’81 per mil) i el 1942 l’únic que després de la guerra té un registre negatiu (-1.79 per mil). Una darrera dada: l’esperança de vida masculina al naixement passa a Catalunya de 52 anys el 1930 a sols 51 el 1940 (Lluís Recolons, La població de Catalunya. Distribució territorial i evolució demogràfica (19001970), Barcelona, Laia, 1974, pp. 178-179 i 252, i Francesc Espinet i Burunat, op. cit, quadre d’esperança de vida). 15. Per a fer-nos una idea de l’abast i la incidència quotidiana del mercat negre només citaré dues dades. El 1942, el 64.36% del blat comercialitzat a Catalunya ho és al mercat negre (l’any de proporcions més elevades des de la seva existència el 1939 fins a la seva desaparició com a fenòmen massiu el 1953. I la mitjana de preus del pa, oli, sucre, arrós, cigrons, patates i bacallà és 2.6 vegades més alta al mercat negre, també el 1942, que a preus oficials. (Veure a la part de Pere Ysàs de la citada a la nota 13, AADD, Historia...) MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat Paraules clau / Palabras clave / Key Words http://seneca.uab.es/hmic 231 Continuant amb les mostres d’oposició radical al règim franquista, ens trobem amb la denúncia de l’aparició a l’estació del Peu del Funicular de Vallvidrera (XLV, 27-II-42) d’octavetes amb el següent text: “MUERA FRANCO Y SU CUADRILLA. ASESINOS CRIMINALES VERDUGOS Y GANDULES” (l’informant assegura que n’adjunta quatre exemplars, però no es troben entre els papers per nosaltres analitzats del lligall SII). Ja no per escrit, sinó de viva veu i en un lloc públic com és el tramvia, un quadre falangista denuncia haver sentit: “a todo puerco le llega su sanmartin” i “más os valdria que desfilarais por el campo de la Bota” (LXIII, 20-VII-42). Un exemple d’aquesta situació d’una mena d’incontinència verbal i de bullit i renou generalitzat, d’agitació política espontània, malgrat l’estat policíac, el trobem en el document VIII, de l’estiu del 1942 (29 de juliol), que donem in extenso per la seva acuïtat: “Estos días corre con insistencia por cafes, bares y demas sitios públicos el rumor de que vá a pasar algo, unos comentan que es una lucha entre Requetes y Falangistas, y otros dicen que se trata de un levantamiento de elementos rojos para hacer la contrarevolucion, basandose todos estos rumores en que estos días se ve por las calles un mayor lujo de fuerzas del órden público, y que a primeras horas de la mañana y según comentarios, se efectúan cacheos. También se dice que lo anteriormente expuesto lo corrobora el que el día 28 por la noche, fueron acuarteladas las fuerzas militares, y tomadas militarmente la Telefonica y las Emisoras de Radio. Otros manifiestan que todo esto es debido a que en Madrid, estos dias ha habido algunos sucesos sangrientos entre Requetes i Falangistas, y debido a esto se toman estas precauciones en Barcelona, para que no ocurra otro tranto, a pesar de que personalmente yo creo que se trata de bulos lo pongo en tu conocimiento para los fines oportunos al caso”. Un altre exemple similar és el registrat el dia 20 de novembre del 1942 (doc. XXXVI bis), quan els vaixells aliats dominaven la Mediterrània arran de la conquesta del Nord d’Àfrica. Després d’explicar que tots els “agentes afectos a la plantilla de este Distrito” han repartit fulls de propaganda de la commemoració de la mort de José Antonio Primo de Rivera, escriu: “estos dias corre por Barcelona el rumor o bulo de que hace unos dias con motivo de haber atracado en el Puerto de Málaga un Buque de guerra Ingles para reparar averias los elementos desafectos 16.“En la calle Sarrià nº 124, existe una panadería de la cuál se vé sacar con todo descaro sacos de pán, esta misma panadería tiene su horno en la calle Santa Magdalena Sofia 22 de donde a primeras horas de la mañana ó sea entre 6 y 7 se ven salir individuos con talegos llenos de barritas de pán, uno de los individuos que se ve salir y que algunas veces emplea una maleta para sacar el pán, lo lleva a la Plaza de las Corts, nº 18 (Tienda), donde seguramente se vendera dicho pán a precios abusivos, este último individuo pare cer [per “parece ser”] que es empleado de la casa” (29-VII-42). 17. “Según me comunica el agente A. 170 ha llegado a su conocimiento que en el pueblo de Torredembarra (Tarragona) habitan unos señores llamados HUGET, que uno de ellos es Jefe Local de dicho pueblo que se dedica al “deporte” muy lucrativo de la pesca con dinamita, y toda vez que se trata de un hecho punible, lo, pongo en tu conocimiento para los fines oportunos al caso”. 18. Sobre la “unificación” veure Joan Maria Thomàs, Lo que fue la Falange. La Falange y los falangistas de José Antonio, Hedilla y la Unificación. Franco y el fin de FE y de las JONS, Barcelona, Plaza & Janés, 1999, p. 131-221; també, del mateix, La Falange de Franco, que cito més avall, pp. 35-94. 19. Fem referència només a les vegades en què l’autor del “parte” ha hagut d’escriure expressament amb la pròpia mà aquesta fórmula. En moltes altres ocasions, apareix en document imprès. Però ens interessa ara el fet de la voluntarietat d’esmentar expressament FET y de las JONS, pel què implica de submissió expressa a la fòrmula (independentment de si es fa per convicció, costum o imposició). Altres fòrmules escrites de puny i lletra o mecanogràficament són: “Por Dios, España y su revolución nacional sindicalista”, setze vegades; “Te saludo brazo en alto” i “Aquí estamos”, dues vegades; i, una sola vegada, “¡Viva Franco!” y “¡Arriba España!”. Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 232 a nuestra Causa que aun desgraciadamenmte existen al grito ”bamos [sic]a quemar Iglesias” hicieron un plante y asesinaron a varios falangistas comentando sus “hermanitos” que residen en nuestra ciudad que desde luego en cuanto los ingleses pongan pié en España cosa que no será muy lejana hay que proceder a la limpieza de todo el que lleve camisa azul25 y combertir [sic] en cenizas todos los templos, pués ya han abusado bastante. De esta clase de bulos desgraciadamaente corren muchos por nuestra ciudad y seria interminable el ir enumerandolos uno por uno”. Hem vist que els informes són reincidents en constatar l’existència de grups monàrquics dissidents d’un o altre signe, cosa que també mostra el document XVIII (12.-IV-1941), en manifestar que circulen acudits contra el règim (per desgràcia no els explicita), que de tant en tant se sent algun “¡Viva el Rey!” i que els requetès continuen fent de les seves. Una altra mostra d’aquests disidència més o menys interna ens la dóna el document III (sense datar: “el dia 30 del ppdo. mes”), quan denuncia la Sdad. Instituto San José (Sarrià 115) pel seu “cariz izquierdista”, fent referència a una conversa en la qual Ramón Cortés Juan “faltó gravemente al Glorioso Movimiento Nacional y a su popgrama [sic] y a las Jerarquías civiles y militares”. Afegeix que es denigrà la “poca moralidad en materia de abastecimnientos del general Despujol”. I continua dient que el denunciant va intentar protestar, però que “los que [sic] allí reunidos no me apoyaron en ninguna de mis controversias”. Conclou que “dicha sociedad no es cien por cien Nacional”. L’informant és José Maria Vidal Miralles, “delegado de prensa y propaganda del Distrito III”. Finalitzem aquest capítol amb el document XXXVIII (22-VI-42) que acusa uns veïns del carrer Mañer y Flaquer 13 de tenir posada Ràdio Londres a tot volum i d’obrir aleshores els balcons de bat a bat “para que pueda oirse perfectamente desde la calle”. També els acusa d’apagar l’aparell, en canvi, quan “dan sus emisiones las raios [sic] nacionales [segurament es deu referir al “parte”, el “diario hablado”]”26. Subsidiàriament acusa els llogaters de tenir rellogats en el pis (cosa ben comuna a l’època). Aquest fet d’acusar de delictes comuns els oponents polítics es freqüent. Així, la tal Filomena mencionada més amunt, per exemple, es acusada de protegir la prostitució i de fer estraperlo (en connivència, diu, amb la força pública i fins i tot amb un parent falangista): embolica que fa fort. 20. Anteriorment “Información y Vigilancia”, com posen de manifest alguns impresos, en el revers dels quals escriuen sovint els nostres informadors. 21. Una sintètica visió del que ell anomena “forces d’ordre públic” a Borja de Riquer, El franquisme, pp. 45-47, al vol. VII de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, Barcelona, Edicions 62, 1989. Dedica dues línees i mitja al SII. Més endavant (p. 102) posa de manifest l’extraordinària importància del control polític i policial d’aquest servei. J. L. Martín Ramos també en parla a l’apartat Els agents del terror (pp. 15-19) del seu llibre, en col.laboració amb Gabriel Pernau, Les veus de la presó, Barcelona, Edhasa/La Campana, 2003. Alguna monografia local ha utilitzat abastament el poc que es conserva de la seva documentació. 22. Seria el cas de l’assistència d’un grup de carlins amb distintius propis i prohibits a la processó del Sagrat Cor de l’estiu del 1942 (XLI, 6-VII-1942). En aquest Lligall Factici SII no hi ha menció dels seriosos enfrontaments del 25 de maig del 1942 a Barcelona entre ambdues faccions. És una llàstima, perquè hagués estat interessant de saber com tractaven el tema. 23.Sobre els successos de Begoña, veure Joan Maria Thomàs, La falange de Franco. Fascismo y fastización en el régimen franquista (1937-1945), Barcelona, Plaza & Janés, 2001, pp. 313-321. En apèndix donem el text carlí d’aquests fets i el monàrquic que citem més amunt. MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat Paraules clau / Palabras clave / Key Words http://seneca.uab.es/hmic 233 Aquest afany delator, ja ho hem vist incidentalment, funciona igualment a nivell intern. Com quan un “mando intermedio” denuncia la revista falangista Nosotras per haver-hi publicat un anunci que el denunciant qualifica d’ “impropio” (sense que sapiguem res més), i, en general, pel simple fet de portar publicitat comercial (XXXVII, 15-IV-42). Una altra denúncia es produeix per la possible inserció d’anuncis en la revista pròpia Aquí estamos (IV, 16-VII-42). En canvi, en un altre informe es demana suport per a un número extraordinari de la revista Azul, dedicat a denunciar “los horrores del regimen de terror implantada [sic] en la Rusia, actual por el “Zar rojo” y el heroismo de los combatientes españoles adelantados en nuestros campos en lucha contra el comunismo “ (V, 17-IX-41), tot promocionant la División Azul (creada el 25 de juliol del 1941) Un altre tema de constant consideració en les informacions dels falangistes són els “usos i costums”, amb un incessant blasme dels “mals costums”, especialment tot el relacionat amb el seu l’afany de repressió sexual... dels altres, és clar! En primer lloc trobem un hipòcrita rebuig de la prostitució. Es cita un prostíbul clandestí del carrer Magdalena Sofia de Sarrià, ocult sota l’aparença d’un taller de confecció de mocadors, on les joves obreres serien prostitutes (XXXV, 28-VIII-42). Una obsessió pels jerarques falangistes serà el que ells consideren exhibicionisme a les platges barcelonines27. Es tracta de l’estiu del 42. Explica el comunicant-delator que l’any anterior ja va aconseguir a Can Tunis (que transcriu com a “casa antumez”) “prohibir entrar en los merenderos sin ir completamente tapado” i es felicita que la prohibició “sigue cumpliéndose”. Pero que ara a la platja “se ve tanto en hombres como en mujeres, un descaro tan grande en el uso de trajes de baño, que resulta un atentado a la moral”. S’estén aleshores en la descripció dels vestits de bany femenins i masculins28. I acaba amb el corolari, la prescripció i la moralitat: “como quiera que 24. Des del 1939 el català havia estat prohibit a l’ensenyament, a la premsa i la ràdio, en noms comercials i marques, en la retolació (de carrers, institucions, empreses, productes, etc,), en els actes públics i en l’àmbit religiós, així com la seva utilització com a idioma intern escrit o oral en empreses i entitats o en la correspondència de tot tipus; el 1940 es prohibí la seva utilització als funcionaris i en el cinema; el 1941 en els serveis telegràfics... i es reiterà el seu bandejament del món cinematogràfic, de noms comercials i de marques. Les poques entitats de l’època republicana que quedaren en peu foren denominades en castellà, si no se’ls canvià radicalment el nom, cosa que igualment succeí amb el nom de carrers i places. El 1939 es van retirar de les biblioteques de les escoles tots els llibres en català i es feu una purga sistemàtica en biblioteques públiques i privades, editorials i llibreries, Només de l’Ateneu Barcelonès es van retirar 15 000 volums. De la derrota fins el 1942 només s’edità un llibre nou en català, Rosa mística, de mossèn Camil Geis. El 1936 s’havien editat 865 llibres en català. Veure Francesc Espinet i Burunat. Catalunya 1938-1979. Cronología cultural comunicativa, Bellaterra, UAB, 2001, mecanoscrit . 25.Per a les joves generacions, cal advertir que la camisa blava formava part de l’uniforme dels falangistes, que sovint eren coneguts, per això mateix, com a “Camisas Azules”. 26. D’altra banda, pel que fa a canviar d’emissora o a apagar el receptor en emetre Radio Nacional de España els seus “Diario Hablado” (més coneguts com a “el parte”), amb què havien de connectar totes les emissores del territori, podem recordar l’acudit segons el qual Pedro Gómez Aparicio (......) era conegut com a Pedro Go, perquè tothom apagava l’aparell tot just começava a sentir el seu nom. 27. Ja des del 1939 el governador civil, aleshores de Girona, Correa, havia dictat un bàndol sobre moralitat pública en “ríos, playas y piscinas”. Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 240 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 241 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 242 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 243 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 244 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 245 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 246 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 247 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 248 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 249 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 256 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1941 http://seneca.uab.es/hmic 257 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 258 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1942 http://seneca.uab.es/hmic 259 DOCUMENTS 1942 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 260 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1942 http://seneca.uab.es/hmic 261 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 262 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1942 http://seneca.uab.es/hmic 263 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 264 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat DOCUMENTS 1942 http://seneca.uab.es/hmic 265 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 272 REVERS DE FORMULARIS MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat REVERS DE FORMULARIS http://seneca.uab.es/hmic 273 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 274 MISCEL·LÀNIA-2006 ISSN 1696-4403 Francesc Espinet Burunat REVERS DE FORMULARIS http://seneca.uab.es/hmic 275 Barcelona 1941–1942. (Segons els informants falangistes) http://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número IV, 2006 276