Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona : una anàlisi politicoespacial

Doc. Anil. Geopr. 30, 1997 65-92 Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona: una andlisi politicoespacial Ricard GomB Carmona Universitat Autbnoma de Barcelona. Departament de Citncia Política i de Dret Públic. 08 193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: gener 1996 Data d'acceptació: juliol 1996 Resum L'objectiu central d'aquest article és analitzar els processos de degradació, crisi i regeneració de Ciutat Vella de Barcelona, els quals són considerats de naturalesa politicoespacial, és a dir: tenen lloc en un marc territorialment específic i llurs factors explicatius es troben en l'hbit de la decisió pública. A aquest efecte, I'article s'estructura en quatre grans apartats. Després d'una breu presentació del districte, es proposa un model explicatiu de la seva lbgica politicoespacial de degradació al llarg del desenrotllisme autoritari. Es caracteritzen, tot seguit, les dimensions fonamentals de la crisi urbana resultant, a finals dels setanta. S'insereix Ciutat Vella en els models urbans predominants a la Barcelona dels vuitanta i principi dels noranta. I, finalment, s'analitzen els continguts i els escenaris de gestió de la política de regeneració urbana de Ciutat Vella al llarg dels últims quinze anys. L'article es tanca amb una proposta de reinterpretació analítica bidimensional d'aquesta política. Paraules clau: centre histbric, crisi urbana, regeneració. Resumen. Degradación, crisis urbana y regeneración en Ciutat Vella de Barcelona: un análisis politico-espacial El objetivo central de este articulo es analizar 10s procesos de degradación, crisis y regeneración de Ciutat Vella de Barcelona, 10s cuales son considerados de naturaleza políticoespacial, es decir: se desarrollan en un marco territorialmente especifico y sus factores explicativos se hallan en el árnbito de la decisión pública. A tal efecto, el articulo se estructura en cuatro grandes apartados. Tras una breve presentación del distrito, se propone un modelo explicativo de su Iógica politico-espacial de degradación durante el desarrollismo autoritario. Se caracterizan, después, las dimensiones fundamentales de la crisis urbana resultante, hacia finales de 10s setenta. Se inserta Ciutat Vella en 10s modelos urbanos predominantes en la Barcelona de 10s ochenta y principios de 10s noventa. Y, finalmente, se analizan 10s contenidos y 10s escenarios de gestión de la política de regeneración urbana de Ciutat Vella durante 10s últimos quince afios. El artículo se cierra con una propuesta de reinterpretación analítica en un doble eje de dicha política. Palabras clave: centro histórico, crisis urbana, regeneración. 66 Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 Ricard Goma Carmona Resumé. Dégradation, crise urbaine et régénération dans Ciutat Vella liBarcelone: une analyse politique-spatiale L'objectif principal de cet article est analyser les processus de dégradation, crise et régénération de Ciutat Vella A Barcelone, lesquels sont considerés de caracter politique-spatial, c'est-A-dire: ils se développent dans un cadre territorial spécifique et leurs facteurs explicatifs se trouvent dan le domaine des decisions publiques. A cet effet, I'article se strucuture dans quatre grandes parties. Aprks une brkve présentation du districte, i1 se propose un modkle explicatif de sa logique politique-spatiale de dégradation pendant le développement autoritaire. En suite i1 sont analysées les dimensions principales de la crise urbaine existente vers la fin des années soixante-dix. Ciutat Vella est inserée dans les modkles urbains predominantes de la Barcelona des années 80 et débuts des 90. Pour en dernier terme, analyser les contenus et les cadres de gestion de la politique de régénération urbaine de Ciutat Vella pendant les derniers quinze ans. Cet article finise avec une proposition de réinterprétation analytique dans le double axe de cette politique. Mots clé: centre historique, crise urbaine, regénération. Abstract. Decay, urban crisis and regeneration in the Ciutat Vella district of Barcelona: a political-patia1 analysis This article aims to analyse the processes of urban decay, crisis and regeneration in the Ciutat Vella district (Barcelona). These processes are considered to be of a political-spatial nature; that is, they evolve in a specific territorial frarnework and the explanatory factors are to be found in the sphere of public decision. The article is subdivided into four sections. Following a brief introduction on the Ciutat Vella district, an explanatory model of its political-spatial logic of this decay is outlined. The basic characteristics of the resulting urban crisis of the late seventies are then examined. Ciutat Vella conforms to the trends in urban development predominant throughout Barcelona during the 80s and early 90s. Finally, a detailed analysis is made of the contents and scenarios of management of the urban regeneration strategy applied in Ciutat Vella over the last fifieen years. The article concludes with a proposa1 of reinterpretation of this strategy, based on a two-dimensional analysis. Key words: historic centre, urban crisis, regeneration. Sumari 1. Ciutat Vella: una breu presentació 4. Rkgims urbanístics i política pública a Barcelona: 19761992 2. Ciutat Vella sota la lbgica del procés de degradació 5. Anlisi de la política de regeneraci6 urbana de Ciutat Vella 3. Ciutat Vella a final dels setanta, les principals dimensions 6. Conclusions de la crisi urbana Bibliografia Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 67 1. Ciutat Vella: una breu presentació Ciutat Vella, amb 4,3 krn2 i 85.000 habitants el 1991 (1 16.000 el 1979) és el districte de Barcelona que es correspon, nítidament, al centre histbric. $ a dir, a la ciutat que viu enmurallada fins al 1859 i que avui queda encerclada per les rondes, el passeig de Lluís Companys, el parc de la Ciutadella i el Paral.le1. Esta conformada per quatre barris d'origen diferenciat. Al centre, el Gbtic, l'expressió urbana mCs antiga de Barcelona. A llevant, el Casc Antic, extensió medieval de la ciutat. Ai sud, la Barceloneta, barri lligat als processos de formació de la platja de Barcelona i estructurat el segle XVIII arran dels despla~aments de la Ciutadella. I a ponent, el Raval, desenvolupat el segle XIX sobre antics camins rurals i hmbit de la primera revolució industrial a Barcelona. Des de l'enderrocament de les muralles fins a la fi del desenrotllisme, anys seixanta i primers setenta, Ciutat Vella es veu sotmesa a processos de degradació permanents i al continuat frac& de les propostes d'actuació urbanístiques. 2. Ciutat Vella sota la lbgica del procés de degradació Ai llarg del període 1953-1976, les concepcions de regulació pública del canvi urba de Ciutat Vella s'insereixen en la lbgica global de les polítiques urbanes del desenrotllisme autoritari. D'altra banda, els instruments &actuació i les practiques concretes de gestió que deriven d'aquestes concepcions es troben a l'arrel d'un procés de degradació, que afecta les esferes econbmica i social del centre histbric, i que situa aquest en un estat d'intensa crisi urbana. Es consideraran, en primer lloc, les concepcions de política urbana contingudes en les propostes de planejament, per tal d'examinar, posteriorment, les practiques d'implementació desencadenants de la crisi urbana. A) El Pla d'ordenació de Barcelona -o Pla Comarcalde 1953 recupera els plantejaments de la proposta racional higienista &Antoni Darder (1916), i del Pla de Reforma Interior de Vilaseca (1943) (Roca, 1979, p. 22 s. Esteban, 199 1, p. 83-85). Tanmateix, és en la política de Plans Parcials, formalitzada en els documents de 1956 i 1959, on es poden constatar, en tota la seva extensió, les concepcions urbanes imperants (Mpez, 1986, p. 34 i cap. IV). En general, pren forsa l'opció d'esventrarnent viari, i de substitució de teixits i col.lectius residents. Al Raval es preveu l'obertura de 1'Avinguda de les Drassanes, com a operació de reestructuració del sector, completament deslligada de les contradiccions urbanes de la zona (Artigues i altres 1980). Al Casc Antic (Fayos i altres 1983, p. 64) la proposta és doble. D'una banda, es planteja ((abordar sin temor)) la creació de la Gran Via C (o avinguda F. Cambó), com a prolongació de I'avinguda de la Catedral fins a Arc de Triomf. D'altra banda, es dissenya l'obertura del carrer Méndez Núiiez -prolongació del de Gironafins al Born. En síntesi, s'aposta per mecanismes d'alliberament massiu de sbl i de reestructuració física, no com a forma de crear nous espais urbans i socia- 68 Doc. Anl. Geoar. 30, 1997 Ricard Goma Carmona litzar-ne l'ús, augmentant la qualitat de vida del col.lectiu resident, sinó com a mecanisme d'adaptació de l'oferta de sbl, per tal de ser reintrodu'it en l'aparell de promoció immobiliaris, generant espais i usos d'alta rendibilitat, incompatibles amb les estructures urbanístiques i socials preexistents (Font, 199 1, p. 77-82). B) En el procks &urbanització de la Barcelona dels seixanta, la capacitat normativitzadora de les macrodecisions de política urbana, preses amb certa independkncia dels grups d'interb, es veia sistematicament desbordada, en el procés d'implementació, pel predomini dels grups immobiliaris privats en l'estructura de poder local (Martí-Moreno, 1974). A Ciutat Vella, entre 1953 i 1976, la dinamica de la practica política urbana segueix mostrant una clara especificitat. S'adoptara, a continuació, una línia argumental (figura 1) que comensa amb la identificació dels cinc components clau d'aquesta practica, a partir dels quals s'encadenen un seguit d'estratkgies i condicions, determinants de la realitat de crisi urbana. En primer lloc, les afectacions derivades delplanejament aprovat comporten, d'una banda, la caiguda dels valors de canvi d'un gran nombre de propietats urbanes (Tatjer, 1988), i, d'altra banda, una situació de clara Figura 1. La crisi urbana de Ciutat Vella sota el regim urbanístic desenrotllista. Un model d'andisi. Degradaci6, crisi urbana i regeneraci6 a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 69 inseguretat en les perspectives de permankncia del col-lectiu resident (caiguda dels valors d'ús). La primera de les conseqükncies afecta uns edificis, la rendibilitat immobilihria deIs quals era ja decreixent en funció d'una normativa d'arrendaments que estableix la practica congelació dels lloguers anteriors a 1964, els quals representen, a Ciutat Vella, més d'un 80% del nombre total de contractes vigents. Aquests dos factors, afectacions i arrendaments, impulsen els propietaris de Ciutat Vella cap a estratkgies de desinversió i de no realització d'obres de manteniment o millora. La desinversió de la propietat urbana en els immobles de localització central sotmesos a pressions especulatives esdevé, de fet, un mecanisme clau afavoridor de les condicions que permetin un procés de renovació urbana tendent a la transformació de l'ús de sbl. La inexisthncia d'una política pública de promoció i rehabilitació, i la incapacitat operativa dels instruments normatius disponibles, s'agrepen com a tercer factor causal del procés de degradació, sovint irreversible, d'un parc edificat molt envellit i desequipat (Serra, 199 1, p. 82-87). La política municipal &expropiacions genera no només l'expulsió directa dels col-lectius afectats, sinó també, i a conseqükncia de la no realització de les inversions públiques necesshries, la rui'na accelerada dels habitatges expropiats (López, 1986, p. 77-80). Per últim, l'extensió a Ciutat Vella de la política municipal de no inversid en infaestructures i en equipaments de barri, provoca la progressiva descapitalització dels existents, i la no superació dels dkficits acumulats. La combinació de desequipament, rui'na immobilihria i caiguda de les condicions &habitabilitat configura una situació de crisi en els consums urbans bhsics de Ciutat Vella. Aquesta situació, articulada ara a la inseguretat de permankncia derivada de les afectacions, pot ser considerada com a factor causal de les expulsions indirectes, les quals, juntament amb les expulsions directes resultants de les expropiacions, configuren el procés de despoblació de Ciutat Vella, procCs que afecta, amb molta més incidkncia, els sectors més joves, dinhmics i de rendes mitjanes i altes. Si l'any 1950 Ciutat Vella assolia el seu m&m poblacional (243.566 hab.), entre 1950 i 1970 s'inicia una davallada progressiva que retorna el conjunt de barris als nivells de població de 1915. La despoblació no és, perb, l'únic procés de canvi que afecta la composició social i demogrhfica de Ciutat Vella. La degradació de l'habitatge i les expropiacions expandeixen substancialment I'oferta &allotjament marginal (Tatjer i Costa, 1991, p. 39-49) i les condicions d'ocupació no formalitzada, els dos fets operen com a factors potents d'atracció cap a Ciutat Vella de nous corrents immigratoris, conformats per col-lectius de recursos molt baixos i amb greus dificultats d'inserció en el mercat de treball (Miralles, 199 1, p. 2 1-27). El nombre de nouvinguts a Ciutat Vella al llarg dels anys seixanta i setanta -fase en la qual el cens del districte disminueix d'un 5 1,26%- representa prop d'un 20% del nombre total d'habitants, xifra que dóna la mesura de la intensitat del recanvi demogrhfic, procés que la resultant global de despoblació pot induir a no valorar. Així doncs, despoblació i repoblació, com a processos simultanis situats a la base 70 Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 Ricard Goma Carmona d'una dinhica de substituci6 demograca a gran escala, que comporta també, donada la disparitat dels col.lectius respectivament afectats, un canvi substancial de l'estructura social i generacional del'centre Histbric. Entre 1920 i 1950, amb la marxa de les classes benestants i I'arribada de grans contingents de treballadors i treballadores, l'estructura social de Ciutat Vella s'obreritza. Al llarg dels setanta, el procés de desobrerització del centre histbric de Barcelona no respon a la pauta dominant d'ampliació de les classes mitjanes, sinó a l'expansió d'infraclasses marginals1. Cal considerar, finalment, l'impacte del procés en l'esfera econbmico-labo- .ral. D'una banda, les expulsions directes i indirectes del col.lectiu resident comporten la disminució correlativa de I'activitat econbmica endbgena. D'altra banda, la substitució poblacional és a la base d'un estancament i caiguda en els índexs de renda familiar disponible per capita, així com d'una evolució negativa del mercat de treball en clau d'atur i segmentació. La circularitat del procés es verifica amb l'impuls que la desocupació i la pkrdua de poder adquisitiu suposen per al decai'ment de l'activitat econbmica de districte (EARHA, 1988). 3. Ciutat Vella a final dels setanta, les principals dimensions de la crisi urbana L'objectiu d'aquest apartat és considerar els aspectes estructurals de la realitat del districte en un moment determinat: la segona meitat dels setanta, quan el desenrotllisme s'esgota i el model municipal autoritari dóna pas al proces de democratització local. La conjunció dels dos factors genera també el punt de partida per a la nova política de regeneració urbana dels últims quinze anys. El model d'anhlisi adoptat proposa la inserció d'un ampli ventall de variables i indicadors de la realitat de Ciutat Vella en un esquema de raonament que deriva dels conceptes de divisió econbmica i social de l'espai urb?i2. Aquesta estructuració d'elements fa possible una lectura coherent de la realitat de Ciutat Vella en clau de crisi urbana, vinculada a la lbgica histbrica que l'ha 1. El procés de substitució demografica amb canvi socioestructural de Ciutat Vella, en la mesura que enfonsa les seves arrels en l'esfera dels consums col~lectius urbans, i molt particularment en la qüestió de l'habitatge, podria ser explicat per mitja de l'articulació dels models de filtració i esclat recollits per Harvey (1977). Segons el ((model de filtració),, la possibilitat dels grups de rendes més elevades d'accedir a un millor habitatge, genera la desocupació de vivendes que són ocupades per estrats socials inferiors, amb la qual cosa també s'accedeix a millors condicions d'allotjament. El amodel d'esclat)) sostk que des de la part inferior del mercat de la vivenda s'exerceix una pressió física i social que es transmet cap amunt a través de I'escala socioeconbmica, fins al punt que els segments de rendes més elevades adopten estrattgies de relocalització massiva. En el cas de Ciutat Vella, el procés de substitució poblacional fins al 1950 s'acostaria al model de filtració. El procés recent, en canvi, respon molt més a la lbgica de I'esclat. 2. Al llarg d'aquesta secci6 es manegen xifres provinents de fonts diverses, les quals seran explicitades puntualment. En la mesura del possible -i malgrat la seva data de publicaciósón dades corresponents al període 1979198 1. Degradaci6, crisi urbana i regeneraci6 a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 71 Taula 1. Aspectes estructurals de la realitat urbana de Ciutat Vella a la fi del desenrotllisme. Ciutat Vella en la divisió econbmica i social de I'espai urbA La divisi6 econbmica Ciutat Vella en I'articulació territorial del model econbmic La divisi6 social Ciutat Vella en I'articulació territorial de les classes i els grups socials Ciutat Vella en I'articulació territorial dels mitjans urbans de consum col.lectiu Dimensió Aspectes dominants Dimensió Aspectes dominants Dimensió Aspectes dominants Estructures Comerg i serveis tradicionals Dimensió Envelliment, sociodespoblació demogrifica i substitució Habitatges Infrahabitatges, \ amb rendes congelades Formes Prefordistes Dimensió Atur, Equipaments Desequipament Localització Dualitat sociolaboral InfraestrucDeficits i (model rendes baixes tures descapitalització d'intersecció) generada i com a base factica sobre la qual s'elaboraran les noves polítiques urbanes. 1. La dimensió economicoproductiva: densitat, fiagrnentació, decaiinent i dualitat L'aparell productiu urbh s'articula en el territori de forma histbricament canviant (Henderson, 1964; De Forn, 1989, p. 41-55). A Barcelona, el rol de Ciutat Vella com a espai on tenen lloc activitats i funcions econbmiques ha sofert alteracions radicals. Sota l'estricte interb analític de conceptuar les dirnensions de la crisi urbana, la realitat economicoterritorial del districte es presenta sota els parhmetres següents3. En el punt d'inflexió histbric que representa la fi del model industrial desenrotllista, Ciutat Vella, amb una densitat lleugerament superior als 2.000 establiments per km2, se situa, per darrere de l'Eiample, com a segona concentració mts important d'unitats &activitat econbmica d'entre el conjunt dels districtes 3. En aquest punt ha estat tractada I'articuhcid espacial de lhctivitat econbmica a Ciutat Vella. MCs endavant, s'examinarh léstructura sociolaboral de la població del districte. Ates que Ciutat Vella no 6s un mercat laboral tancat, entre Ips dues dimensions espot establir tan sols una rehcióparcial. Relació que s'expressa en els termes següents: un 31% de la població ocupada de Ciutat Vella treballa en el mateix districte (un 8% a casa seva). El 85% treballa al municipi de Barcelona. En conseqiiencia, una política de reactivació econbmica de I'espai productiu de Ciutat Vella afectari només en part els nivells d'ocupació dels seus residents, per als quals les expectatives de feina passen pel mercat laboral d'imbit municipal i, en molta menor mesura, metropoliti (Miralles, 1991, p. 2 1-28). 72 Doc. Anil. Geoer. 30, 1997 Ricard Gomi Carmona de Barcelona. La redui'da superfície mitjana d'aquests establiments situa, en canvi, Ciutat Vella -amb un 8% d'aportacióper sota de la participació mitjana dels districtes a la superfície radicada total de Barcelona (Garcia i Vilanova, 1991, p. 30). En segon lloc, l'estructura econbmica de Ciutat Vella presenta un caracter predominantment comercial. El conjunt del corner5 al detall i a l'engrbs acumula el 53% dels establiments econbmics del districte, aportant el 37,4% del total de l'hea radicada. El sector industrial -conformat per petits tallers i artesansmanté formes productives tradicionals, una estructura molt fragmentada i una persistent dinhica contractiva. Per últim, el quart sector econbmic de Ciutat Vella, la banca i les empreses de serveis, si bé presenten un comportament expansiu, mantenen una pauta d'espacialització concentrada que exclou la major part del districte (EARHA, 1988). Si la densitat &activitats, la seva fragmentació, el predomini del comerq tradicional, el decaiment industrial, i la terciarització parcial concentrada, conformen els aspectes dominants d'una lectura unitaria de Ciutat Vella en la divisió econbmica de l'espai, en cap cas no es pot obviar la projecció desigual d'aquesta realitat a l'interior del districte. Ciutat Vella es conforma com a espai econbmic desigual, articulat al voltant de les pautes següents de jerarquització economicoterritorial interna: 1) Front Nord i Via Laietana, com a espais de terciarització avan~ada, amb funcions comercials modernitzades, i concentració de serveis financers i professionals. 2) La Rambla, i els Eixos Interiors del Raval, del Gbtic i del Casc Antic, com a espais d'ús hoteler, amb estructures comercials tradicionals, denses i fragmentades en procés desigual de modernització. 3) El Ponent del Raval i la Barceloneta, com a zones de baixa densitat i decai'ment econbmic, parcialment trencat per la concentració de restaurants en el primer cas (Ramazzini i Tatjer, 1988) i pels vestigis productius de la primera revolució industrial, en el cas del Raval (Artigues i altres, 1980). 4) Els teixits centrals i els sectors sud del Raval, del Gbtic i del Casc Antic, com a espais sotmesos als resultats de la dinamica de buidatge i desertització econbmica. 2. La dimensió sociodemogrhjca: despoblació, envelliment i densitats desiguals Com a producte dels processos histbrics de despoblació selectiva i substitució demogrg~ca, Ciutat Vella presenta, el 198 1, una població censada de 1 16.874 habitants, amb una densitat mitjana de 271,8 habitants per hecthrea, i una estructura d'edats molt envellida, amb un 24% de població per sobre dels 65 anys. Malgrat la davallada demogrhfica, i atts que Ciutat Vella és -'untament 4 amb Graciael districte de menor superfície de Barcelona (43 krn ), les densitats poblacionals del centre histbric seguien molt per damunt de la mitjana de la ciutat (171,5 hab./ha), superades tan sols pels districtes de llEixample i Gracia (FAVB, 1991). Quant a l'índex &envelliment4, Ciutat Vella, amb un 4. L'index &envelliment és la relació, en termes percentuals, entre la població de més de 64 anys (persones grans) i els qui tenen menys de 15 (persones joves). Quan I'index supera el 100%, com a Ciutat Vella, hi ha més persones grans que joves. Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anal. Geogr. 30, 1997 73 187,07%, se situava no només per damunt de la mitjana de Barcelona, 82,63%, sinó com el districte que presentava la realitat més nítida d'inversió de la pirimide d'edats, amb 10 punts percentuals de diferencia positiva en l'interval de més de 65 anys, i amb tan sols un 12,5% de població entre O i 14 anys, per un 18% de mitjana global de Barcelona. 3. La dimensió sociolaboral: rendes baixes, segmentació i atur diferencial Els indicadors que reflecteixen la dimensió sociolaboral del districte -és a dir, la ubicació de les persones i els grups en els processos de produccióagreguen una nova perspectiva a la hipbtesi inicial de crisi urbana de Ciutat Vella. Ciutat Vella presenta una distribució de categories socioeconbmiques amb un clar predomini (60,9%) de les capes obreres, unes classes mitjanes (autbnoms i tecnics mitjans), que se situen al voltant &un terq de la població (31,4%), i, finalment, una presencia molt redu'ida (7,6%) de categories professionals altes (empresaris amb assalariats, directors gerents, ttcnics alts i professionals liberals). Aquesta composició social situa Ciutat Vella en la jerarquia més baixa de I'expressió territorial de l'estructura de classes de Barcelona i, d'altra banda, per sota de la mitjana del conjunt metropoliti (Izquierdo i altres, 1988). Si desplacem l'andisi a l'hmbit de la renda, s'observa, en primera instbcia, que Ciutat Vella presenta l'índex més baix de capacitat econbmica familiar entre els districtes de Barcelona (62,70 sobre una base 100 per al conjunt de la ciutat) (Ajuntament de Barcelona, 199 1, p. 2 1-22). En segon lloc, la tipologia resultant de la distribució interna de les famílies del districte en funció de la seva renda mitjana per capita posa de relleu que un 26,5% d'aquestes viuen per sota del límit de la pobresa, és a dir, per sota de la meitat de la renda mitjana per cipita de YArea Metropolitana (Izquierdo i altres, 1988, p. 45). L'atur presenta també un impacte diferencial negatiu sobre Ciutat Vella. En els moments de mhima recessió, Ciutat Vella es configura com el nucli d'atur més intens de Barcelona (30,28%), molt per sobre de la mitjana de la ciutat (21,4%). Tal com assenyala Miralles (199 1, p. 22-23), l'assignació sectorial i socioprofessional de la població del districte la converteix en especialment vulnerable a la desocupació. Tot i així, cap d'aquestes dues variables no explica totalment la taxa d'atur de Ciutat Vella5, les causes últimes de la qual se situarien al marge de l'esfera productiva, i haurien d'explorar-se, per tant, en relació tant amb variables socioculturals, com amb I'impacte diferencial negatiu que resulta del creuament de la marginació socioeconbmica amb la degradació de l'espai residencial. 5. Amb dades de 1986, si les taxes d'atur sectorial a Ciutat Vella fossin iguals a les de Barcelorva, el nombre d'aturats al districte hauria de ser de 4.810, quan en realitat era de 8.184. Homblogament a igualtat de taxes per categoria socioprofessional, Ciutat Vella hauria de tenir 5.798 aturats (Miralles, 1991 p. 22-23). Així doncs, hi ha un diferencial o excedent de desocupació de 2.38Gpersones (el 29,15% dels aturats del districte) que s'ha d'explicarper causes externes al comportament del mercat laboral. 80 Doc. Anii. Geoar. 30, 1997 Ricard Goma Carmona d'alteració del PGM presenta, per la seva banda, una disminució radical de les superfícies afectades i una nova distribució de les afectacions entre usos, amb fortes caigudes en lYhabitatge i el viari i increments notables en zones verdes i equipaments. Al llarg d'aquesta fase, excepció feta de la Barceloneta, es produeix un debilitament relatiu de la capacitat participativa del moviment vei'nal, fet que cal posar en relació amb un govern local favorable al monopoli institucional burocratic en els espais de decisió i gestió. La fdce deformulació auangada (1984-1986). Cincrement de la complexitat i de la conflictivitat es mostren com les dues notes centrals d'aquesta fase. El govern municipal aprofundeix en el disseny de la política per mitja de l'aprovació de l'hea de Rehabilitació Integrada (ART) de Ciutat Vella. I fa les primeres passes cap a un model de gestió pluralista, propugnant I'entrada de la Generalitat i dels representants vei'nals en la comissió gestora de 1'ARI. El govern autonbmic entra en escena amb una certa voluntat de reorientació de la política. D'una banda, adopta la decisió de suspendre la proposta municipal de modificació del PGM. D'altra banda, ajorna l'aprovació de I'ARI, frenant, per tant, la seva possible implicació en el finansamant i la gestió del procés de regeneració. El conflicte expressat es recolza en tres factors explicatius: diferencies de fons entre I'equip de govern municipal i la direcció general &urbanisme de la Generalitat, escenari global de gran tensió política entre CiU i PSC-PSOE i voluntat d'afirmació corporativa del govern autonbmic -fent Ús dels seus recursos normatiusal si de la xarxa d'actors, per tal de guanyar forsa i posicions negocials més avantatjoses. Finalment, un llarg procés de mediació d'interessos desactiva els punts de fricció. La fdce de reformulació (1987-1988). El nou cicle econbmic expansiu i el regim urbanístic emergent generen pressions de canvi sobre el model d'inserció de Ciutat Vella en la Barcelona postindustrial i neodesenrotllista de la segona meitat dels vuitanta. D'altra banda, l'enduriment de la crisi urbana del districte i una certa reactivació de la capacitat de mobilització del teixit associatiu s'agreguen com a factors que pressionen, irreversiblement, cap alpoliy change. La reformulació de la política es materialitza de forma múltiple. En el pla substantiu, la nova Comissió Gestora de I'ARI aprova el Pla Quadriennal 1988-1 99 1, el qual implica una certa redefinició d'objectius, perb sobretot nous axiomes d'actuació. En el pla operatiu, es dissenya un nou escenari de gestió entorn de PROCIVESA, societat de capital mixt encarregada d'agilitzar l'execució dels programes de sbl i habitatge. Per últim, l'estil conflictual de la fase anterior obre pas a una dinhica de concertació entre els principals actors. centrada del sector privat a PROCIVESA i de les associacions de vei'ns i del capital immobiliari a la comissió gestora de 1'ARI operen com a factors de legitimació a múltiples bandes de la política de regeneració. Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. And. Geogr. 30, 1997 81 Lafase di'mplementació (1988-1992)'. La xarxa &actors es consolida i la polítics es despla~a cap a I'esfera operativa; es comencen a assolir resultats tangibles en proporció considerable. Cri~tal~litza una estructura complexa de gestió urbana definida per un doble principi: a) concertació institucional i social en l'adopció de decisions i compromisos d'assignació de recursos (vehiculada en la Comissió Gestora de I'ARI), i 6) implementació flexible i fragmentaria a través de pluralitat de fórmules, amb un rol extensiu del partenariat publicoprivat que representa PROCIVESA, i dels brgans del Consell de Districte, en el marc de l'estrathgia de descentralització municipal. Alguns resultats són ja palpables: 19.500 m2 de sbl residencial alliberat, i més del doble destinat a ús públic i lleure; prop de 600 noves vivendes de promoció pública; més de 3.000 rehabilitacions en els últims quatre anys; 25,5 km lineals de nova pavimentació; 220 carrers amb nou enllumenat; prop de 2.000 noves places &aparcament. Tanmateix, persisteixen greus problemes sociourbanístics que fan preveure noves fases de desenvolupament de la política. 2. Els continguts substantius de ia politica de regeneració El procés de regeneració de Ciutat Vella s'ha desenvolupat sobre determinats valors polítics, els quals han ~ristal~litzat en opcions substantives depolítica urbana, i en marcs de gestió pública d'aquestes opcions. En aquest apartat es consideraran les qüestions de contingut. i es deixara per més endavant I'analisi específica dels models operatius. A) La politica de regeneració sota condicions de crisi: 1979-1986 La constitució a Barcelona del primer govern local democratic, amb majoria &esquerres, la crisi del model urbs industrial desenrotllista, l'adopció pel govern municipal d'una estratkgia urbana de reconstrucció, i lacapacitat de lluita veinal al centre histbric a favor d'una alternativa capa5 de revertir la lbgica de la degradació, operen com a factors determinants de la gknesi d'una nova politica urbana per a Ciutat Vella a partir de 1979. Política que suposa un punt &inflexió, en clau de ruptura, respecte de les concepcions racionals i higienistes primer i de base purament especulativa més tard, que havien actuat, histbricament, com a variables causals de la crisi urbana de Ciutat Vella (Teixidor i altres, 1983). La nova política de regeneració s'orienta cap a la rehabilitació del districte com a espai multifuncional, incloent-hi la millora de les condicions &allotjament i consum urbh del col-lectiu resident. Al llarg de la fase de formulació es produeix el trasllat dels objectius a un complex de polítiques urbanes sectorials i espacials. 7. Malgrat que la política de regeneració urbana de Ciutat Vella segueix implementant-se (i tamb6 reformulant-se) en l'actualitat, he preferit ajustar I'andisi al marc temporal dissenyat per al conjunt de Barcelona, 6s a dir, fins al 1992. 82 Doc. Anal. Geogr. 30, 1997 Ricard Goma Carmona En clau sectorial, poden definir-se a Ciutat Vella, a partir de 1979, sis hbits de política urbana. Nhi ha quatre que es vinculen directament a la millora dels patrons habitatius de la població: - La politica de gestid de sbl, integrada, de fet, en el procés de producció de nou habitatge i equipament, perb generadora d'una lbgica prbpia de gestió, derivada de dos factors exclusius: en primer lloc, produeix una estructura de costos concentrada en el col-lectiu afectat, amb avantatges inexistents o diferits, i per tant amb un potencial elevat d'acció col.lectiva i de conflicte. En segon lloc, la posada en practica d'una combinació de formes d'intervenció regulatives -1'expropiació forsosa &habitatges afectatsassignatives -el pagament &indemnitzacions vinculat a l'operació de desnonamenti prestacionals -la urbanització del sbl. També el seu carhcter estrictament municipal tindrh un paper determinant en relació amb les innovacions operatives del model pluralista de gestió que serh, més endavant, considerat. - Les tres dimensions de la política d'habitatge. D'una banda, una política de provisió pública de nova vivenda, definida de forma exclusiva com a resposta a les necessitats de reallotjament dels col-lectius afectats per les expropiacions derivades del planejament i vinculades a processos de substituci6 i renovació urbana. El principi de permanencia en el barri ha operat com a motor de la provisi6 pública, perb aquest ha esdevingut també el seu sostre, atts que la política &habitatge no s'ha projectat com a instrument de correcció de desequilibris en l'estructura sociodemogrhfica del districte. D'altra banda, una política de rehabilitació immobilidria, integrada per programes de promoció pública i per programes de transferencies directes o indirectes de recursos -via finansament subvencionat i10 exempcions fiscalsper operacions de rehabilitació privada del patrimoni edificat. La implicació dels propietaris urbans en la rehabilitació opera com a condició d'txit de I'estrattgia global. Aixb no obstant, dtficits de formulació de la política i dificultats inherents a I'estructura de la propietat i de les relacions arrendathries de Ciutat Vella, la desplacen cap a una aportació molt limitada, si més no, fins a la fase més recent del procés de regeneració. En clau territorial, poden definir-se a Ciutat Vella, a partir de 1979, tres hmbits d'integració espacial i diferenciada de les polítiques de regeneració, d'acord amb el contingut dels PERI. - Al Raval, la política de regeneració urbana conté quatre aspectes de fons. 1) La voluntat de bastir un model &intervenció i d'ús del sbl alternatius als plantejats pel PGM. Alternativa fonamentada en dos pilars: el substantiu, consistent a reajustar, en un 10% de la superfície total, l'esquema de distribució d'usos, a favor dels equipaments i de l'espai lliure, i en detriment del viari; l'instrumental, consistent a formular una política amb possibilitats reals de ser implementada i, en conseqütncia, amb una caiguda Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Ad. Geogr. 30, 1997 83 radical de les superfícies de sbl, sostre residencial i comercial afectades. 2) Una estrathgia de regeneració per a les trames internes, basada en polítiques de renovació urbana de carhcter estructural, substituint l'habitatge i generant buits en el teixit, amb l'objectiu &alliberar sbl per a usos col-lectius, proveir nou habitatge públic i reequipar la zona. 3) Una política per als teixits menys degradats, basada en l'articulació d'un procés de rehabilitació privada d'edificis, amb un suport públic paral.le1, en el terreny dels equipaments culturals i de la producció d'espais lliures. 4) Per últim, l'estratkgia territorial del Raval incorpora un criteri d'ordre metodolbgic, consistent a dissenyar la implementació com un procés d'operacions encadenades de penetració successiva des del nord i els eixos perimetrals fins a confluir en el centre, on es portaria a terme una política massiva i concentrada de gestió de sbl per tal de generar una gran plaqa central (Díaz, 1983). - Al Casc Antic es reprodueixen, en bona mesura, les coordenades de política urbana adoptades en el Raval. Calternativa al PGM cristalelitza, d'una banda, en l'opció de conservació de I'estructura urbana de la zona nord, enfront de l'aposta destructiva que implicava l'obertura del carrer Méndez Núfiez. I, d'altra banda, en la transformació de les bases finalístiques de la reestructuració de la zona central, des roveint-la de potencial especulatiu per mitjh de l'augment de 13.186 m de sbl destinat a equipaments i a espais lliures, és a dir, a usos de producció i apropiació col.lectiva (Fayos i altres, 1983). - A la Barceloneta el nou model d'usos comporta uns increments respectius de superfície del 15% i del 6% per a equipaments i parcs urbans. El model territorial implica un intens procés d'actuació sobre el perímetre, tendent, d'una banda, a la refuncionalització d'aquest per mitja d'usos col-lectius i, d'altra banda, a la superació de la segregació espacial a través de I'eliminació de barreres físiques entre el barri i la resta de la ciutat. Les polítiques sectorials, per últim, dissenyen un esquema basat en diversos hmbits d'acció. La rehabilitació immobiliaris, consistent a transformar les cases de quart en cases de mig, articulant la participació pública i la privada al llarg del procés; la substitució dels habitatges més degradats amb finalitat d'incrementar espais lliures centrals i reduir densitats, i finalment, la provisió pública de vivenda en nou sbl residencial sobre antics terrenys industrials, per tal de fer front a les demandes de reallotjament en el barri sense redensificar les zones centrals. Ha estat examinat, en aquest apartat, el contingut de les polítiques inscrites en la fase de formulació. Es deia, al principi, que totes representaven un punt d'inflexió rupturista respecte de concepcions anteriors. La taula 5 intenta reflectir aquesta idea creuant el model desenrotllista (1953-1976) i el de la reconstrucció (1 9791993) per quatre aspectes clau de tot procés d'actuació urbana en el centre histbric. 84 Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 Ricard Gorni Carrnona B) La politica de regeneració sota condicions &expansió: 1987-93 A partir de 1987-88, es produeix una reorientació en els continguts de la política de regeneració urbana de Ciutat Vella. Les pressions cap al canvi deriven de diversos factors. En primer Iloc, la fallida en el model de gestió dels primers anys del procés (1 9791986) no només determina un replantejament dels instruments d'actuació, sinó que es projecta -com es veuri més endavantsobre certs aspectes de disseny de la política. En segon Iloc, després d'una certa absorció de les energies vei'nals per part dels primers ajuntaments democritics, es produeix un ressorgiment significatiu de la capacitat d'acció col.lectiva comunitiria a Ciutat Vella. La campanya ((Aquí hi ha gana,,, la creació d'una cooperativa vei'nal &habitatge al Casc Antic o la reactivació de les comissions de seguiment dels PER1 en són bones mostres. Finalment, les dinimiques socioeconbmiques inscrites en el que hem anomenat el model urbh de h crisi (19761985) presenten un impacte globalment polaritzador sobre la ciutat; el centre histbric intensifica el seu desavantatge en termes absoluts i relatius. Alguns indicadors semblen avalar aquesta hipbtesi. En primer lloc, {accelera la desertització econbmica de les trames interiors de Ciutat Vella, amb una forta caiguda de la proporció obert-tancat. En segon Iloc, la renda familiar disponible per &pita, entre 1979 i 1985, cau un 2,28% (1,29% en el conjunt de Barcelona) (Oliver, Trullén, 1991). Per últim, el procés de despoblament i substitució demogrifica de Ciutat Vella s'accentua: entre 1981 i 1986 el districte perd 15.6 10 habitants, un 13,35% de la seva població (EARHA, 1988). Tendkncia que, d'altra banda, continua vigent entre 1986 i 199 1, amb una nova pkrdua de 14.064 habitants, amb la qual cosa la població total del districte se situa en 87.200 persones (el 36,25% del cens de 1960). Taula 4. Ciutat Vella, política urbana, desenrotllisme i reconstrucció. Ciutat Vella i política urbana Model urbi desenrotllista Model urbi de la reconstrucció Canvi urbi Canvi urbi basat estrictament Tensió entre renda i assignació en el mecanisme de la renda col.lectiva com a mecanisme del sbl. de canvi urbi. Conflicte Tendencia a la monofuncionalitat Complexitat d'usos com a objectiu. d'usos d'alt rendiment immobiliari. Deficit en I'instrumental d'elaboració de polítiques efectives. Col.lectiu Negació directa o indirecta del Regeneració residencal i dret de resident dret de permanencia. no expulsió directa. Incapacitat de reversió del mecanisme d'expulsió indirecta. Valors Destrucció de I'estructura Respecte als valors morfolbgics, culturals urbana. ambientals i culturals. Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 85 Dins d'aquest nou context, l'estrattgia de regeneració urbana ha &afrontar un dilema de fons: preservar el model públic de canvi urbs implícit en les polítiques sectorials i espacials dels PER1 i de l'ARI, o bé girar cap al mercat, cedint a les pressions de caire desregulador dels agents immobiliaris privats. La resposta a aquest dilema no és nítida. En l'hbit general de Barcelona el neoliberalisme urbA avanqa amb forsa (Vila Olímpica, Port Vell, Pla &Hotels, etc.). A Ciutat Vella el pacte urba preexistent salva els seus valors centrals, malgrat una erosió important, a la prltica, dels seus aspectes més clarament socials i redistributius. Cal destacar, en aquest marc, tres vectors de canvi. - Canvis conceptuals deplantejament. Al llarg de la fase de formulació, les actuacions de política urbana havien quedat fortament constrenyides per la limitada capacitat de finansament de les administracions. Resultat: els programes de regeneració no havien aconseguit aturar la dinamica galopant de degradació. El nou plantejament introdueix nous conceptes. a) La idea de massa crítica: volum econbmic necessari per tal de revertir la lbgica de degradació i establiment d'aquest volum com a llindar mínim d'inversió al marge de la capacitat de finansament de les institucions. 6) La idea de no volatilització dels efectes de massa crítica: concentració cronolbgica i espacial de la inversió per tal &impedir la methtasi urbana, és a dir, l'absorció dels impactes pel predomini &un entorn de degradació encara no alterat. Aquest replantejament conceptual cristal-litza, &una banda, en un nou format per a la política de regeneració. Es dissenya un programa a quatre anys (1988-1992) amb una despesa de 13.000 milions i centrat en actuacions de reestructuració urbana que requereixen programes massius de gestió de sbl i d'habitatge. I, &altra banda, en la recerca d'un nou escenari de gestió. Com veurem més endavant, es constitueix PROCIVESA. - Canvis en lespolítiques sectorials. En aquest punt, cal considerar les reorientacions de la política d'habitatge. La formulació &aquesta política, al llarg de la fase 1979-1986, es va articular sobre els principis de gestió municipal del sbl (adquisició, desnonament, enderroc, urbanització); promoció pública autonbmica de vivenda, amb l'objectiu de reallotjar la població afectada i així acomplir el compromís de permantncia, i concertació amb altres promotors públics o privats &operacions reequilibradores del dtficit &habitatge generat respecte d'habitatge afectat. Aquest esquema va generar enorme complexitat de gestió i resultats escassos. El redisseny de la política, a partir de 1988, no s'adresa tant a un canvi &objectius com a superar el bloqueig implementador. En primer lloc, els governs municipal i autonbmic acorden incloure, en els nous programes de promoció pública de la Generalitat, una partida que permeti finaqar, en rtgim de vivenda social, l'adquisició pública d'habitatge en el mercat secundari. En segon lloc, les administracions acorden transferir a un nou instrument de gestió, PROCIVESA, tant el programa de gestió de sbl com el disseny i l'execució de la penetració pública en el mercat secundari. Finalment, Generalitat i 86 Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 Ricard Goma Carmona Ajuntament tanquen acords de finansament per tal que el Patronat Municipal de 1'Habitatge pugui executar una part del programa de promoció pública autonbmica8. - Canvis en les estratPgies territoriah. En síntesi, es manté el disseny dels plans especials en els casos del Raval i el Casc Antic. Per bé que, en tots dos casos també s'abandona I'esquema d'operacions encadenades de penetració periferia-centre per tal de prioritzar les polítiques de renovació urbana estructural de les zones centrals. Pel que fa a la Barceloneta, el canvi és substancial. La nova formulació recolza en els impactes suposadament positius de les polítiques urbanes dissenyades en el seu perímetre per altres agents: Vila Olímpica, Port Vell; desprioritzant, en canvi, tant la política de base territorial per a les trames internes -alliberament de sbl i producció d'espais d'ús col.lectiucom les polítiques sectorials d'habitatge i rehabilitació de promoció pública, tendents a convertir les cases de quart en cases de mig. Polítiques que presenten un enorme deficit d'implementació. 3. Modeh i instruments de gestió de la politica de regeneracid La ruptura del cicle formació-implementació, en el camp de les polítiques urbanes, és una de les variables clau per tal d'entendre el procés d'urbanització (de Barcelona sota condicions industrials i desenrotllistes (1 9531976). En el cas de les polítiques de producció de noves periferies, l'estructura de poder en les relacions socials urbanes, favorable al capital immobiliari especulatiu, desbordava de forma sistemhica la lbgica regulativa de matriu funcional zonifilcadora que expressava el planejament. En el cas de les polítiques de remodelació de Ciutat Vella, el capital immobiliari es va limitar a extraure rendes diferencials puntuals, sense assumir els costos socials i de gestió -tampoc no assumits pel govern municipal- &una operació a gran escala de reestructuració del centre histbric. Amb la ruptura que, en el pla substantiu, representa la polí- .tita de regeneració urbana de Ciutat Vella, els termes de la qüestió s'alteren. Els factors anteriors, inherentment connectats a les relacions urbanes de la 'Barcelona predemocratica, ja no poden ser addui'ts com a determinants, tan- .mateix, el problema de la manca d'implementació continua. El 1987, tan sols un 5% de les inversions previstes en els PER1 es podia considerar en execució. (Quines són les claus explicatives del fenomen? 8. Un altre canvi important en I'dmbit de l'habitatge tC lloc en la política de promoci6 pública de la rehabilitaci6 privada. Si bC la implicaci6 de la propietat urbana en el proces regenerador s'havia considerat com un aspecte clau, els rendiments de la primera fase havien estat molt escassos. La reformulaci6 adopta dues noves perspectives: a) un increment en els mecanismes públics de finangament, atks el volum del problema; b)un programa de suport a la gestió, cristaLlitzat en la creaci6 de I'Oficina de Rehabilitaci6 de Ciutat Vella, que tinguCs en compte els problemes derivats de I'estructura de la propietat urbana al districte -vertical perb molt fragmentadai els seus baixíssims nivells de rendibilitat. Degradaci6, crisi urbana i regeneraci6 a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Ad. Geogr. 30, 1997 87 A) Model burocrhtic i d+cits d'implementació: 1979-1986 El disseny de la política de regeneració urbana presenta algunes característiques amb fortes implicacions potencials en el terreny de la gestió: es tracta d'una política territorialitzada, intersectorial i intergovernamental. Requeria, doncs, un escenari de gestió que incorporés, d'una banda, una estructura institucional descentralitzada, amb capacitat de dotar la gestió de suport micropolític, estratkgia discursiva i lideratge (Barzelay, O'Kean, 1989). D'altra banda, un instrumental operatiu de base, capas de fer front a una implementació molt complexa sobretot en el terreny del sbl i I'habitatge. I, finalment, un suport orghnic de participació interinstitucional, capas d'adoptar decisions concertades. Cap d'aquests components no hi era present. La nova política es troba amb un Ajuntament centralitzat i amb tendkncia a la sectorització burocrhtica i amb un aparell municipal de gestió urbanística molt rígid, forjat en l'expansió desenrotllista i encallat en el garantisme procedimental. B) Un modelpluralista ipostburocrhtic degestió urbana: 1987-1992 En I'apartat anterior, vkiem com la reformulaci6 de la política de regeneració, entrada la segona meitat dels vuitanta, no comportava un trencament amb les coordenades substantives del pacte urbh de Ciutat Vella. En l'hnbit de la gestió, en canvi, la ruptura 6 ben clara. Es posa en marxa un nou escenari de gestió, de carkter pluralista i postburocrhtic (Goma i Brugué, 1994), integrat per tres components clau: el consell municipal de districte, la comissió gestora de I'ARI i PROCIVESA. Al primer li correspon dotar el procés de lideratge polític, el segon vehicula el pluralisme institucional i social, el tercer aporta la flexibilitat financera, orghica i de gestió necesskia per garantir un nivelí satisfactori de resultats. El districte ha tingut un rol creixent en el procés. Des del primer moment ha generat estratkgies discursives i simbbliques de suport i, en la mesura que la descentralització municipal avanqa, projecta la seva incidkncia al terreny de les iniciatives concretes (pla d'usos, polítiques de serveis personals vinculades a la regeneració, etc.) i a la gestió quotidiana. Considerarem, tot seguit, el complex ARI-PROCIVESA com a element vertebrador de la gestió de la política de regeneració en les seves fases més recents (1988-1993). - L'ARI és una figura jurídica de gestió urbana, en el marc de polítiques de regeneració, dissenyada pel Reial Decret 2329183 i desenvolupada per una ordre posterior de 30 de novembre de 1983. La normativa de I'ARI {orienta, entre d'altres finalitats, a la coordinació del conjunt d'actors institucionals implicats. La qual cosa es concreta en l'establiment d'una comissió gestora (CG), com a plataforma de concertació decisional i com a brgan amb capacitat operativa derivada de la potestat d'aprovació d'un programa anual d'actuació de carhcter vinculant per a les administracions i de la potestat de gestió directa de les operacions en ell contingudes. A Ciutat Vella, la CG de I'ARI es crea per 1'Ordre 3013 de 1987 de la Generalitat de Catalunya. El conflicte i els recels mutus entre els governs autonbmic i 88 Doc. Anil. Geogr. 30, 1997 Ricard Gomi Carmona municipal expliquen el model dkbil de CG dissenyat: sense capacitat de vincular les administracions i sense capacitat de gestió directa. Tanmateix, la CG de 1'ARI aconsegueix esdevenir, entre 1988 i 1993, un escenari fonamental en el model de gestió de la política. La seva composició pluralista, encara que prbxima a un esquema de neocorporativissme urbi -Generalitat, Ajuntament, Cambra de Comer~ (Associació de Promotors i Constructors) i Associació de Vdns de Ciutat Vella-, la dota de legitimitat interinstitucional i social. De forma progressiva, la CG adopta rols de direcció estratkgica substantiva del procés -entre el lideratge polític del districte i el lideratge operatiu de PROCIVESAi en ella negocien programes plurianuals, es pacten els criteris de priorització de despesa i s'adopten decisions de dinamització del procés, totes amb un ait grau d'acompliment. - PROCIVESA es constitueix el setembre de 1988, seguint l'acord unanime de creació adoptat pel ple de I'Ajuntament el juliol del mateix any, com a societat anbnima de capital mixt, amb majoria de capital públic municipal. Tres són les notes definitbries del model de gestió representat per PROCIVESA. En primer lloc, la participació del capital privat, com a expressió de la filosofia de concertació i coresponsabilització dels agents econbmics en el procés de regeneració de Ciutat Vella. Atks el volum d'inversions previst, la societat es va dimensionar amb un capital inicial de 3.000 milions de pessetes, i els agents privats que el formen són cinc entitats financeres (caixes i bancs), dues entitats promotores (d'obra pública i aparcaments), una entitat de serveis i una societat instrumental formada pels comerciants de l'irea de Barnacentre, al barri Gbtic. En segon lloc, PROCIVESA assumeix progressivament plenes capacitats en relació amb el programa de gestió de sbl i &adquisició d'habitatge en el mercat secundari, com a mecanisme de reallotjament de col.lectius afectats. D'aquesta forma es converteix en l'instrument viabilitzador de la política reformulada d'habitatge, superant els colls d'ampolla operatius d'esquemes anteriors. Més enlla, la societat assumeix objectius promocionals respecte de la rehabilitació privada i la reactivació econbmica de Ciutat Vella, esdevenint ((motor del procés de regeneració integral)). En tercer Iloc, PROCIVESA opera com a instrument capas de desbloquejar les insuficikncies financeres en relació amb les necessitats d'inversió derivades de la política de regeneraci6. La gestió pública directa xoca amb el sostre dels 1.000 milions de ptes./any, expressió quantitativa d'una determinada voluntat política. Aquest volum no permet sostenir els principis de massa crítica i concentració temporal i espacial sobre els quals s'havia reformulat la política. La capacitat de PROCIVESA de fer front a aquesta xifra &inversió deriva &un esquema de funcionament com a entitat mercantil, segons el qual realitza operacions d'agent privat en el mercat immobiliari, amb la finalitat d'obtenir la rendibilitat mínima que li permeti cobrir, d'una banda, les carregues financeres derivades de la concentració temporal del procés i, d'altra banda, el retorn del Degradació, crisi urbana i regeneració a Ciutat Vella de Barcelona Doc. Anil. Geopr. 30, 1997 89 , . I PAGAMENT! DEUTE l RETORN CAPITAL I PROGRAMA PUBLIC I Figura 2. PROCIVESA. Model de funcionament. capital privat simbblicament retribui't. Així doncs, PROCIVESA recupera les plusviiues generades pel seu programa &inversions públiques a través d'operacions de mercat, desplaqant l'instrument cldssic de tipus fiscal amb qut opera la gestió directa. Molt en síntesi, PROCIVESA aconsegueix desbloquejar la qüestió financera i gestionar amb agilitat el programa públic. En canvi, no aconsegueix impulsar, en els nivells previstos, la política de promoció de la rehabilitació privada i, menys encara, les iniciatives de rehabilitació social; aquelles que s'haurien focalitzat en sectors de rendes baixes amb I'objectiu d'ajudar decisivament a la fmació residencial d'aquests a Ciutat Vella. 6. Conclusions En sintesi, el procés de canvi urbh a Ciutat Vella al llarg de les últimes dtcades el podem reinterpretar per mitja d'un model analític simple, construi't sobre una dimensió substantiva que polaritza la regulació pública i el mercat com a mecanismes de direcció del procés de regeneració i una dimensió operativa que polaritza el monopolisme burocrhtic i el pluralisme postburocrAtic com a esquemes alternatius d'implementació de les polítiques urbanes implicades en el procés. La figura 3 mostra graficament la trajectbria seguida pel procés de canvi urbh al llarg de les fases globals de desenrotllisme, crisi i expansió, les quals es corresponen, en l'hmbit de Ciutat Vella, amb els ~eríodes de degradació, discurs disseny de regeneració i acció regenerativa. El model desenrotllista (1953-1976), motor de la lbgica de degradació, el trobem en la conjunció del mercat amb l'aparell burocrhtic tradicional. El model de la reconstrucció (1976-1986), motor del discurs de la regeneració, es pot ubicar en la conjunció de la regulació pública amb un burocratisme que comenqa a sentar les bases de la seva reforma. Finalment, el model de I'expansió (1 9871993), motor de la prhctica de la regeneració, es desplaqa cap a una regulaci6 més flexible, amb perdua no essencial perb significativa de