Aportacions posteriors a Higini Anglès en el camp de la monodia litúrgica medieval

Recerca Musicolbgica IX-X, 1989-90, 15-24 Aportacions posteriors a Higini Anglits en el camp de la monodia litúrgica medieval JOAQUIM GARRIGOSA I MASSANA A la present exposició, tal i com el seu títol indica, em proposo de situar l'estat actual de les investigacions que han seguit els passos de l'obra que Higini Anglbs ens llegi, després d'una vida dedicada als camps més diversos de la musicologia hispinica. Caldrh, perb, assenyalar que Higini Anglbs depassi l'imbit estricte que la musicologia li imposava, ja que es trobava, igual que en altres camps, que hi havia una tasca prbvia que no podia oblidar, perqub una gran part del treball d'iniciació estava tot just comen~ada o per comenqar. Així, doncs, el nostre musicbleg hagué d'incidir en aspectes que, malgrat ser complements importants i essencials en la seva obra, sabé tractar amb la profunditat que en aquell moment el tema requeria. Em refereixo a camps com, per exemple, la codicologia i la histbria de la litúrgia, els quals, si haguessin presentat un ehstadi més avan~at d'investigació, haurien facilitat una tasca encara més fbrtil d7Higini Anglbs. Cal assenyalar, doncs, que fou -i és encarapunt de partida d'estudis que, en un principi, no són estrictament musicolbgics, malgrat la seva proximitat de camp, i que liturgistes, palebgrafs, arxivers i historiadors de l'bpoca medieval, en geperal, podem veure a la seva obra els punts de partida més diversos per a les nostres investigacions. Ens hem de centrar, perb, en el camp de la monodia litúrgica medieval i, dintre d'aquesta, en els aspectes que Anglbs tracth en la seva obra. La dedicació d7Anglbs a l'estudi de la monodia litúrgica medieval esti immersa de ple dins la problemitica del temps en el qual visqué, amb uns arxius mancats, en gran part, de l'ordenació i catalogació degudes, i sense les facilitats reprogrifiques amb les quals avui comptem. Malgrat tot, preocupat com estava per la necessitat de salvaguardar els materials encara existents, doni -sempre que li fou possiblenotícia de l'existbncia de manuscrits fins aleshores descorreguts. L'obra més important en ahuest sentit és la que pablici l'any 1935 amb el nom de La música a Catalunyafins al segle XIII. En ella tracti el tema amb una gran amplitud, de manera que, a part dels aspectes més relacionats 16 JOAQUIM GARRIGOSA I MASSANA amb la histbria de la música i de la musicologia, hi glossa apartats interessantíssims sobre la histbria de la litúrgia, la codicologia, etc. Aquesta orientació dels seus estudis, que s'havia iniciat amb el seu entusiasme per la restauració del cant gregoria a comeqaments de segle, es veié truncada en gran part per la situació política del país i les noves responsabilitats que adquirí, de manera que els seus treballs posteriors sobre la temltica que ens ocupa s'anaren espaiant, encara que no per aixb perderen,cap rigor. Es precisament a partir dels anys quaranta que hem de situar la important inclusió dels estudis litúrgics i codicolbgics a la península, els quals, partint en molts casos de l'esmentada obra d'Anglks, aprofundeixen en determinats aspectes la recerca litúrgica-musical i arxivística iniciada pel gran musicbleg. Vegem ara alguns dels caires que van aportar significativament nous elements al camí iniciat per Anglks. En primer lloc, ens hem de referir a la recerca en els arxius, ja que l'ordenació i el coneixement de les fonts d'investigació ha de precedir necessiriament qualsevol intent de sistematització i coneixement histbrics. Hem de destacar, doncs, en aquest camp, les aportacions dutes a terme per Amiet (sobre els arxius de la Catalunya Nord), Batlle (sobre les biblioteques de Girona), Bohigas (la secció de manuscrits de la Biblioteca de Catalunya), Domínguez Bordona (els manuscrits de Santes Creus), Miquel dels Sants Gros (manuscrits de Ripoll), Janini (manuscrits i fragments conservats arreu de Catalunya i, especialment, a Tortosa, Vic, Solsona, La Seu d'urgell, etc.), Miquel Rossell (els manuscrits de Sant Cugat i els de la Biblioteca Universitaria), Mundó (col.leccions de fragments a Catalunya i notícies diverses de manuscrits), Olivar (el catlleg de Montserrat i noticies sobre fragments de cbdexs catalans conservats arreu), etc. Aquests investigadors són els que han anat fent possible el coneixement de l'estat actual dels arxius i biblioteques, de manera que avui ja és factible de realitzar una recopilació de manuscrits litúrgico-musicals bastant més extensa que la que realitza Anglks. Sobre aquest aspecte, en parlarem més endavant. El segon aspecte, estretament vinculat al que acabo de comentar, és el de l'estudi concret i monografic d'alguns dels cbdexs més importants que conservem als arxius catalans. Cal assenyalar aquí que és molt valuós de tenir presents, en les nostres investigacions, els nombrosos fragments de manuscrits que s'han anat aplegant als arxius des de fa uns quants anys, i que poden suplir, en part, la manca de cbdexs sencers de l'etapa anterior al segle XIII. D'entrada, perb, cal destacar els treballs monografics dedicats a aquests monuments excepcionals que ens han arribat. D'entre els especialistes que s'hi han dedicat, cal destacar Barriga (amb l'estudi del Pontifical de Roda), APORTACIONS POSTERIORS A H. ANGLES EN LA MONODIA LITURGICA MEDIEVAL 17 Bellavista (que treballi 1'Antifoner de Sant Romi de Les Bons), Bonastre (que ha estudiat diversos cbdexs que contenen verbetes), Janini (amb la investigació dedicada als Sagramentaris), Lemarié (que tracta sobre el Breviari de Ripoll conservat a Paris), Moragas (17Himnari d'Osca), Mundó (amb el Proser-Troper de Montserrat) Olivar (amb els seus estudis sobre el Leccionari Sambola i els Sagramentaris de Vic i Ripoll), etc. De cada un d'aquests.estudis monografies, en podem treure elements diversos sobre el coneixement de la litúrgia, l'ordenació dels cants, la paleografia literaris i musical, elements per a la datació dels manuscrits, etc. No cal, doncs, insistir en la gran importincia que tenen per a l'estudi de la musicologia d'aquesta etapa. El tercer aspecte, l'estrictament musical, és, malauradament, el que després d'Anglks ha tingut un menor predicament. Si bé és cert que, en alguns estudis no específicament musicals, alguns investigadors han tingut l'encert de reflexionar sobre aspectes del cant o de la paleografia musical, com és el cas de Bellavista, Moragas, Mundó, Olivar o Rovira, per exemple, els estudis exclusivament musicals els devem basicament a Jaume Moll i a Francesc Bonastre, que han estat els qui d'alguna manera han continuat l'obra estrictament musicolbgica d'Anglks, si bé des de camps ben diferenciats (el primer, en l'aspecte rigorosament paleografic, i el segon, en el seu estudi complet sobre la verbeta a Catalunya). Potser calgui aqui fer esment, encara que sigui breument, dels treballs duts a terme pel P. Altisent i pel P. Gregori Estrada per tal d'introduir la interpretació semiolbgica de la monodia litúrgica medieval, seguint les teories d'Eugkne Cardine. En parlar abans de la recerca i de l'elaboració d'inventaris als arxius de Catalunya o de manuscrits catalans, he comentat que m'hi tornaria a referir. L'objectiu d'aquesta referkncia és poder exposar aqui algunes de les reflexions que jo mateix m'he fet, després de realitzar un inventari de manuscrits musicals catalans anteriors al segle XIII, i que a l'actualitat tinc en fase d'ampliació i d'estudi. L'elaboració del present inventari era necessaris, ja que el desfasament del material conegut per Anglks s'anava fent evident. Em limitaré a reproduir el que escrivia M. Carmen Gómez Muntaner al seu llibre La Música Medieval a Catalunya: L'elaboració d'un catkleg detallat actual sobre els manuscrits litúrgics a Catalunya és urgent i fóra la primera anella de la cadena per a abordar l'estudi de la monodia sacra medieval a Catalunya. El punt de partida de l'esmentat inventari fou necesskiament el que Anglb publica a l'obra del 1935 que hem referenciat abans, La música a Catalunya 18 JOAQUIM GARRIGOSA I MASSANA fins al segle XIII, i en concret al capítol VI1 i sota el nom de c<Cbdexs musicals catalans i aragonesos dels segles x al XIII trobats fins ara*. No podia oblidar, perb, altres treballs tan importants, anteriors o contemporanis al d'Anglbs, com, per exemple, els de Beer, Ewald, Garcia Villada, Gudiol, Lowe, Pujol i Tubau, Rubió, Sablayrolles (amb el seu famós Iter Hispanicum) i Sunyol (amb l'edició francesa de la seva Introducció a la Paleografia Musical Gregoriana), a més d'altres obres d'Anglbs, anteriors o lleugerament posteriors a l'obra que acabem d'esmentar. Aquesta recerca bibliogrifica, juntament amb la que després vaig fer sobre els diversos treballs d'investigació publicats a revistes i co1.leccions especialitzades, em va permetre de fer-me una primera idea dels canvis soferts en l'ordenació i catalogació dels arxius des dels treballs d'Anglbs. El resultat era molt esperanqador, ja que molts arxivers havien trobat nous materials, sobretot fragments de manuscrits, entre les enquadernacions antigues. La fase següent ha estat la més llarga i entretinguda, i ha consistit en el treball de camp, en el qual s'ha examinat directament la gairebé totalitat dels materials que s'havien conegut a partir de la bibliografia. Ha calgut treballar a més de cinquanta arxius catalans i de fora de Catalunya, i s'han consultat uns mil cinc cents manuscrits i fragments per poder constatar-hi l'existbncia o no de notació musical. En la majoria de casos, la bona disposició dels arxivers ha fet possible de palesar o rectificar les dades que ja coneixia, com també trobar nous manuscrits que fins avui no havien estat citats per ningú com a manuscrits amb notació musical. En fer la descripció codicolbgica de cada manuscrit, s'han tingut presents les indicacions publicades per Bohigas, Mundó i Soberanas, per tal de facilitar un material amb el mixim d'utilitat per a investigacions futures. Valoració del material inventariat Si prenem com a referbncia l'esmentat treball d'Anglbs, veiem que hi ha una progressió important pel que fa als materials que ell dona a conkixer. A la seva obra del 1935, Mn. Higini donava una relació de cent-trenta manuscrits musicals, conservats en una quinzena d'arxius. A l'actualitat, he pogut inventariar, reprografiar i comparar més de quatre-cents manuscrits amb música, conservats a gairebé quaranta arxius i biblioteques. El nombre, doncs, és sensiblement superior al de l'any 1935. El fet que es tripliqui el material conegut per diverses raons que ja he exposat, i que hagin passat més de cinquanta anys des del treball del nostre musicbleg, significa que la recerca present pot ser de gran ajuda per a emprendre i continuar estudis que coope- rin a millorar el coneixement que avui tenim de la litúrgia i de la musicologia medieval catalana. Pel que fa als arxius que guarden aquests manuscrits, cal assenyalar que gairebé la meitat són de titularitat eclesihstica i que s'hi conserven dues terceres parts dels materials inventariats. Els manuscrits restants es conserven gairebé tots en arxius de titularitat pública, si bé alguns els trobem en arxius de fora de Catalunya o en algunes col-leccions particulars. No cal dir que, amb els anys, esperem que apareixeran nous manuscrits i fragments que s'afegiran al nombre que actualment coneixem. Malgrat tot, pensem que, en l'estat actual dels arxius, és difícil que s'incrementin en nombre suficient per modificar de forma important les conclusions a les quals es pugui arribar amb els que ara ja coneixem. Quant al nombre i a la importhncia dels cbdexs musicals conservats, pot ser interessant d'assenyalar que alguns dels arxius més importants són els següents: el Museu Episcopal de Vic (més de cent manuscrits), la Biblioteca de Catalunya (més de setanta manuscrits), 1'Arxiu de la Corona d'Aragó (més de quaranta manuscrits), i els de Montserrat, Tarragona, Solsona, La Seu d'urgell, la Bibliothkque Nationale de Paris, la Universitat Autbnoma de Barcelona (on hi ha l'antiga col-lecció particular Capdevila), 1'Arxiu de la Catedral de Lleida, etc. Els llibres conservats La majoria de manuscrits i fragments són, com ja és d'esperar, antifonaris, d'entre els quals, els antifonaris de l'ofici diví (responsorials) representen la meitat del total. Els antifonaris de la missa (graduals) són molt menys nombrosos i representen només una cinquena part del material que conservem. Els altres manuscrits són breviaris, troparis, leccionaris, sagramentaris, missals i himnaris. Cal assenyalar que, de forma dispersa, també trobem notació musical en altres manuscrits com llibres patrístics, bíblies, cbdexs miscel.lanis i, fins i tot, en alguns documents, on Mundó ja va advertir fa anys que podem trobar probationes pennae d'un evident contingut musical com, per exemple, fragments d'antífones amb text i neumes al damunt. Pel que fa a la datació dels cbdexs, cal mostrar una gran cautela, ja que la inexistbncia d'un estudi global i profund sobre la notació musical a Catalunya dificulta, d'alguna manera, la seguretat de les atribucions que puguem fer. De l'etapa més antiga, la que comprbn els segles IX i x, en conservem una trentena d'exemplars. De l'etapa següent, el segle XI, en trobem uns 20 JOAQUIM GARRIGOSA I MASSANA vuitanta. De la darrera etapa, la qual considerem en l'estudi present, és a dir, els segles XII i XIII, en coneixem prop de tres-cents, gairebé tres quartes parts de la totalitat. Creiem que podem parlar, doncs, d'una certa riquesa de cbdexs musicals conservats a Catalunya, pertanyents a l'etapa anterior al segle XIII. Sortosament, un dels exemplars més antics, potser el que ho és més, és datable amb una seguretat absoluta. Es tracta de l'acta de consagració de l'església del Castell de Tona, que duu la data del 13 de gener de l'any 889. Aquest document, del qual Anglbs nomts conegué una cbpia que utilitza en parlar de l'orgue més antic de Catalunya -malgrat que podria tractar-se d'un error del copista, que potser escrigué organum en comptes d'ordinumfou retrobat per l'investigador Manuel Rovira i Sola, en realitzar la catalogació d'uns-fons documentals de la Biblioteca de Catalunya. Ja aleshores ho observa i descrigué la presbncia, al marge inferior i només visible de forma clara amb llum ultraviolada, de l'antifona Surgite, Sancti Dei amb neumes de la mateixa rna al damunt. Aquesta antifona es cantava en el ritu catalano-narbonbs durant el trasllat de les relíquies a la nova església que es consagrava. El fet de tractar-se de l'antifona que es va cantar durant la consagració de l'esmentada església, i la constatació que es tracta, sense cap mena de dubte, de la mateixa mil que redacta, autentifica i escrigué el document, permet de situar aquesta antifona, amb els seus neumes catalans perfectament visibles, entre les escriptures musicals més antigues d'Europa, si més no, entre les que podem datar amb la més absoluta seguretat. D'aquesta bpoca o propera, i en tot cas anterior a l'any 900, és el fragment de Tarragona que Mundó va estudiar fa anys en un detallat treball litúrgic i paleografic de gran interbs, i en el qual també trobem neumes escrits coetaniament, incorporats després. d'haver estat confegit el text literari. Un altre fragment que cal tenir present en aquesta primera etapa és el que Anglbs considera entre els de notació novalesa, perd que avui podem considerar, amb.absoluta seguretat, entre els de notació catalana arcaica. Ens trobem, doncs, davant d'uns cbdexs que duen una de les notacions més antigues d7Europa, sobretot si tenim present el replantejament que des de l'any 1965 afecta la datació dels cbdexs musicals visigbtics. Darrerament, l'investigador Michel Huglo ha manifestat que la notació visigbtica s'hauria originat cap als anys anteriors al 850, basant-se sobretot en un manuscrit conservat a París Que ell data a l'entorn del 840. Pensem que aquesta darrera datació potser seria una mica agosarada, sobretot pel que fa als neumes, que tal vegada hi podrien haver estat afegits més tard. APORTACIONS POSTERIORS A H. ANGLES EN LA MONODIA LITÚRGICA MEDIEVAL 21 La notació musical als codexs catalans Com ja és ben sabut, els manuscrits que conservem a Catalunya, a excepció dels que foren copiats en altres indrets més llunyans com Alemanya, Itilia o Franga, ens arriben en dos tipus de notació musical: les notacions anomenades catalana i aquitana. La primera que s'utilitzi, i a la qual ens hem referit en parlar del document de Tona, fou l'anomenada notació catalana, nom que li fou donat pel monjo francbs Dom Maur Sablayrolles, i l'origen de la qual és avui encara incert. Tant Sunyol com Anglbs van suggerir que el seu origen seria, sens dubte, l'adaptació dels neumes visigbtics al cant romi, realitzada pels monjos del monestir de Ripoll. D'entrada, potser caldria resituar la dimensió real de la importincia dels monestirs a casa nostra com a configuradors i transmissors de la litúrgia i, en conseqübncia, de la música medieval, ja que no podem oblidar que el paper de recuperació del país i de creació nacional fou impulsat per 1'Església i, probablement més compartit del que pensem, pels monestirs i les catedrals. Continuem, perb, amb la consideració del visigotisme dels neumes catalans. Tal com diu Miquel dels Sants Gros, és cert que, a les darreries del segle VII, la litúrgia hisplnica s'havia imposat també a la Tarraconense. Perb hem de tenir present el paper jugat per l'heretgia adopcionista, després de la qual la Tarraconense reconquerida passi a dependre de la Narbonesa, amb la reconversió litúrgica conseqüent, impulsada per Benet d'Aniana i Leidrad de Lio. Així, vers l'any 800, la Catalunya Vella passi a formar part de l'irea litúrgica romano-galicana amb les naturals pervivbncies hispiniques que podem detectar. Vista la situaci6, ens podem plantejar les següents preguntes respecte als orígens de la notació catalana: Realment, Catalunya havia conegut algun tipus de notació visigbtica anterior al canvi de ritu? ¿No seria, tal vegada, la notació catalana una evolució de la notació pre-aquitana, existent a la zona narbonesa a l'entorn del 850? ¿Fou la notació catalana una creació prbpia, absent de tota influbncia exterior? Mentre que la darrera consideració creiem que és del tot improbable, ja que Catalunya se'ns presenta, en aquesta bpoca, com una zona molt dependent d'altres lrees culturals més innovadores, i molt especialment de la franca, les dues primeres requereixen un petit comentari. No comptem amb elements suficients per a inclinar-nos clarament a favor de la primera (influbncia visigbtica) o de la segona (influbncia pre-aquitana). La resposta creiem que resta pendent mentre no es compti amb un nombre major d'estudis profunds sobre les notacions hisphnica i aquitana JOAQUIM GARRIGOSA I MASSANA primitives, de manera que la comparació ajudi a establir la possible paternitat de la notació catalana. Amb tot, perb, remarquem que hi ha uns lligams més estrets amb la zona litúrgica aquitana que amb la hispiinica. El que si que podem afirmar és que, entre els segles IX i XI, la notació catalana predomina d'una manera absoluta entre els manuscrits trobats, mentre que no en detectem cap en notació visightica, i que els pocs que trobem en l'aquitana comencen a aparbixer cap al segle XI. A les darreries del segle XI i inicis del XII, observem un canvi important, ja que assistim a la irrupció de la notació aquitana que, a mesura que passen els anys, va igualant i, posteriorment, superant la presbncia de la notació catalana de manera que, durant el segle XII, és ja majoritiiria. Per6 hi ha una dada que no podem deixar de tenir en compte. Mentre que la majoria dels de notació catalana no duen, en aquesta etapa de canvi, cap ratlla de pautat per tal de facilitar la interpretació dels intervals melbdics, la major part dels que conservem en notació aquitana si que duen ratlla, encara que, en molts casos, ens arribi marcada només amb punxó. A partir d'aquest moment anem constatant el progressiu estancament de la notació catalana, la qual pensem que no arriba a adaptar-se a la modernitat que suposa el pautat. Durant el segle XII, els manuscrits amb notació catalana només signifiquen un terq del total i ens arriben gairebé tots sense ratlles, malgrat que alguns, mot pocs, adoptin el sistema del pautat. Els de notació aquitana, al contrari, presenten ja en aquesta bpoca una, dues o quatre ratlles, per tal de definir amb més exactitud la línia melhdica de solmització. A les darreries del XII i inicis del XIII, la gairebé totalitat dels manuscrits són en notació aquitana damunt de pautat de quatre ratlles (una en vermell, una altra en groc i dues més en sec). Durant el segle XIII, observem que en alguns manuscrits es pot detectar alguna influbncia del cursus propi de la notació catalana, encara que gairebé imperceptible davant del domini absolut que presenta l'aquitana amb les seves possibilitats de fixar l'escriptura dels intervals i llur significaci6 melbdica amb gran precisió. Amb tot, volem sortir al pas d'algunes catalogacions que, sovint, parlen de notació mixta catalano-aquitana. A la totalitat dels manuscrits que hem pogut veure fins ara, sempre hem distingit clarament entre totes dues notacions, si bé en algun cas hi observem influbncies evidents, i en altres la coexistbncia d'ambdues en el mateix manuscrit i, fins i tot, al mateix full. En aquest cas, perb, sempre per obra de mans diferents. Per aquesta raó, pensem que cal descartar aquesta classificació que creiem que tendeix a crear una certa ambigüitat. Com a conclusions, doncs, d'aquest apartat dedicat a la notació musical a Catalunya fins al segle xnt, volem destacar que l'anomenada notació ca- talana fou despla~ada per la notació aquitana per raons que podríem considerar d'estancament tbcnic, en no adaptar-se aquella a les noves necessitats de fixació escrita de les melodies. Aquest fet, juntament amb l'estreta relació de les terres catalanes amb les kees litúrgiques més septentrionals, hauria facilitat l'adopció de la notació aquitana, molt més evolucionada i preparada tkcnicament per a realitzar el pas a la notació quadrada. També hem de comentar la qüestió del nom donat a la notació catalana. Sense inim de modificar una nomenclatura acceptada per la musicologia universal, cal considerar que seria més adequat anomenar-la catalano-narbonesa. La raó és evident, si tenim en compte que la seva manifestació no es limita prbpiament a l'irea catalana, sinó a la ja esmentada província eclesiistica narbonesa (trobem, per exemple, notació catalana al Ritual de La Grassa, monestir proper a Carcassona, manuscrit del segle XI conservat a la Bibliothbque Nationale de París). També hem d'assenyalar que el nom de notació catalana exclou en certa manera, almenys aparentment, la catalanitat de l'anomenada notació aquitana, que és la que fou utilitzada, cada vegada amb més freqübncia, a partir del segle XI, fins a esdevenir pricticament l'única que s'empri en el segle XII. L'aquitana és, doncs, també catalana. I més si considerem que fou la usual als moments d'afirmació de la nació catalana, per la qual cosa, com ja hem dit, no la podem entendre com una imposició, sinó més aviat com l'adopció d'un sistema més adequat d'escriptura musical, assumit plenament a Catalunya a causa de la seva més gran fiabilitat i claredat melbdica, encara que potser perdé en l'aspecte expressiu. El cert és que mentre la catalana no arribi a realitzar amb plenitud el pas al ratllat, l'aquitana el féu plenament fins a l'anomenada quadrada damunt de quatre ratlles. Per acabar, sols vull assenyalar breument quins han de ser els passos que han de guiar la continuació del present estudi. En primer lloc, cal realitzar una clarificació de tot el material recopilat, per tal d'elaborar unes taules tipolbgiques de les notacions a Catalunya, tenint presents les diferents etapes evolutives que aquestes segueixen. Aquest treball, sens dubte, ha d'ajudar molt a fixar criteris pel que fa a la datació dels cbdexs, com també a conbixer l'evolució de la paleografia musical europea, i la possibilitat de trobar probables elements expressius a la notació musical a Catalunya. En segon lloc, l'aprofundiment dels estudis sobre el repertori monbdic conservat a Catalunya ha de facilitar un material de treball insubstitu'ible, que ha de proporcionar, en el futur, la possibilitat de realitzar uns estudis crítics sobre la utilització del cant litúrgic a Catalunya, les variants que hi detectem i els elements creatius autbctons. Aquest estudi el podem