Els concerts històrics de Carles G. Vidiella

Els concerts històrics de Carles G. Vidiella Joan Miquel Hernández i Sagrera Resumen. Los conciertos històrics de Carles G. Vidiella Carles Gumersind Vidiella (1856-1915) es uno de los pianistas catalanes más destacados de su época; su formación se inició en Barcelona con Joan Baptista Pujol y se amplió en París en 1878, con A. F. Marmontel. Vidiella depuró el gusto pianístico, para alejarse del repertorio habitual de carácter salonnier y de las fantasías operísticas e introducir las grandes obras del romanticismo. Ello comportaba también el «concierto histórico», muestra de la incorporación de obras del pasado en la contemporaneidad, que Marmontel cultivó entre sus discípulos y que Vidiella hizo fructificar con excelencia. (F.B.B.) Résumé. Les concerts historiques de Carles G. Vidiella Carles Gumersind Vidiella (1856-1915) est l’un des pianistes catalans les plus remarquables de son époque; sa formation commence à Barcelone avec Joan Baptista Pujol et s’approfondit à Paris en 1878, avec A. F. Marmontel. Vidiella dépure le goût pour le piano en s’éloignant du répertoire habituel de caractère salonnier et des fantaisies de l’opéra ; il introduit les grandes œuvres du romanticisme, ce qui comportait également le «concert historique», en introduisant des œuvres du passé dans le mouvement contemporain, ce que Marmontel cultive chez ses disciples et que Vidiella fait fructifier à la perfection. (F.B.B.) Abstract. The Historic Concerts of Carles G. Vidiella Carles Gumersind Vidiella (1856-1915) is one of the most famous Catalan pianists of his age; he began studying in Barcelona under Joan Baptista Pujol and then moved to Paris, under A. F. Marmontel. Vidiella purified the appreciation of the piano, distancing himself from the habitual salonnier repertoires and operatic fantasies, and introducing the great romantic works. This also involved the “historic concert”, a demonstration of the incorporation of works from the past into contemporary music, which Marmontel cultivated among his pupils, most notably in Vidiella. Zusammenfassung. Die historischen Konzerte von Carles G. Vidiella Carles Gumersind Vidiella (1856-1915) ist einer der hervorragendsten katalanischen Pianisten seiner Zeit; seine Ausbildung begann in Barcelona mit Joan Baptista Pujol und erRecerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 223-234 gänzte sich in Paris im Jahre 1878 mit A. F. Marmontel. Vidiella feilte am pianistischen Geschmack, wobei er sich vom gewöhnlichen Repertoire der Salonnier und von den Opernphantasien distanzierte und die großen Werke der Romantik einführte. Dies schloss auch das «historische Konzert» mit ein, ein Beweis der Einfügung der Werke aus der Vergangenheit in die Gegenwart, die Marmontel unter seinen Schülern pflegte und die Vidiella mit Vorzüglichkeit fruchten ließ. (F.B.B.) Introducció No és possible fer un tractament de la música catalana d’un període determinat sense parlar dels seus intèrprets, dels executants. El meu testimoni vol ressaltar la figura de Carles G. Vidiella (1856-1915) com un dels puntals d’aquest moment des de la vessant interpretativa, en aquest cas del piano. Es recorda la carrera concertística de Vidiella, sempre en sentit ascendent, des que va arribar de París l’any 1879 protagonitzant els primers concerts a l’Ateneu Barcelonès fins al 1915, any de la seva mort. Vidiella no va ser un mer intèrpret sinó que en els seus concerts hi havia un rerefons molt més profund, una filosofia o un mestratge que els caracteritzava. Hom recorda els seus concerts com a veritables esdeveniments culturals que tenien com a objectiu donar a conèixer diferents episodis concrets de literatura pianística. El que avui s’anomena «concert didàctic» ja tenia, d’alguna manera, raó de ser aleshores. En aquesta ponència destacarem els anomenats concerts històrics que va protagonitzar Vidiella i el que això va significar per a la cultura musical barcelonina d’aquell moment. Les dates d’això se centren bàsicament en els mesos de novembre i desembre de l’any 1891. Més tard, l’any 1893 va haver-hi una nova tanda de concerts al Teatre Líric també anomenats històrics. Tenint en compte que aquest Congrés Internacional se celebra a l’entorn de les commemoracions de Joan i Ricard Lamote de Grignon, cal dir que el nostre personatge, Vidiella, va ser amic, tant personalment com professionalment parlant, de Joan Lamote de Grignon. Dit això i tenint en compte que no té cap més interès que el circumstancial, passem a desenvolupar la temàtica proposada on seguirem els punts següents: 1. Breu relació biogràfica de Vidiella (1856-1915). Aportacions de Vidiella com a concertista de piano i com a professor de piano. 2. Els concerts històrics de l’any 1891 celebrats al Palau de les Ciències. 224 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Joan Miquel Hernández Sagrera 1. Notes biogràfiques de Carles G. Vidiella. Aportacions de Vidiella com a concertista de piano i com a pedagog Carles G. Vidiella va néixer el 12 de maig de 1856 a Arenys de Mar, però a l’edat de quatre anys es va traslladar a Barcelona per raons laborals del seu pare. Des de petit ja va demostrar unes aptituds extraordinàries per la música però es pot dir que no va ser fins que va entrar a estudiar amb el concertista i aleshores conegut professor de piano, Joan Baptista Pujol, que el seu aprenentatge va prendre un caire més professional i seriós. Gràcies a una pensió que li va oferir el seu cercle d’amics, Vidiella va poder anar a estudiar a París amb el cèlebre François Antoine Marmontel. Un any més tard ja va tornar a Barcelona i des de llavors la seva carrera concertística va ser imparable. Paral·lelament a això va fundar una escola pianística que deixà emprenta ràpidament. Després d’aquests breus trets biogràfics, ens agradaria fer referència a un article d’Amadeu Vives1dels anys 1923-1924, que ens situarà a Vidiella en un lloc moltes vegades desconegut per nosaltres: Al impulso de Juan Bautista Pujol se desarrolló la gran época posterior. Pujol fué, además de uno de los más grandes concertistas de su tiempo, el maestro de toda una generación de pianistas, la cual culminó en I. Albéniz, Enrique Granados, Joaquín Malats, Mario Calado y Carlos Gumersindo Vidiella, el más grande de todos. Los que recordamos haber oído las interpretaciones de Vidiella nos parece, al oír las de otros pianistas, aún tratándose de los más grandes, que Chopin, Schumann y Schubert, y aun algunas veces el propio Beethoven, han perdido para siempre, con la muerte de Vidiella, algo de su fragancia. El virtuosisme en Vidiella està posat al servei de la interpretació per a la seva màxima expressió i perfecció. Parlem d’una escola pianística pura, simple, sense concessions a res més que no sigui la música en majúscules. «Vidiella fou l’indiscutible mestre de l’escola seria del piano. Verdaderament és ell el mestre dels pianistes catalans. Ell ens ensenyà a tocar Chopin, Schumann i Beethoven. Ell ens tregué del vici de buscar efectes a les obres clàssiques»2. Hem de pensar que Vidiella representa juntament amb Enric Granados, Joaquim Malats, Ricard Viñes i Isaac Albéniz el cim del pianisme català de final del segle XIX i començament del XX. Tant Granados com Vidiella van brillar com a concertistes a més de com a grans pedagogs. Van formar la majoria de pianistes posteriors. Reberen la influència directa del seu mestre Joan B. Pujol, que a la vegada va ser deixeble de Pere Tintorer. A aquest conjunt de generacions de pianistes se l’ha anomenat escola catalana de piano. Felip Pedrell, amb motiu dels concerts històrics de l’any 1891, va escriure Els concerts històrics de Carles G. Vidiella Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 225 1. Amadeu Vives. «Música y músicos», 1923-1924. 2. «Els que se’n van: Carles G. Vidiella». Revista l’Avençada, 9 d’octubre de 1915. un article amb el nom de «Vidiella y la escuela catalana de piano»3, en què es fa referència a aquesta escola de piano, que neix de la iniciativa particular i que es caracteritza, entre d’altres coses, pel culte o ensenyament de l’anomenada «música pura». Els grans clàssics com Bach, Beethoven, Mozart i la majoria dels romàntics surten a la llum. És interessant aquest article perqué ens dóna una idea de l’ambient musical que es vivia a Barcelona, al mateix temps que ens dóna una idea de quin és el paper que jugava el piano en aquella societat. En paraules de Pedrell: El piano presta utilísimos servicios, no únicamente al compositor, sino que, bien dirigida la educación técnica, inherente al instrumento, puede contribuir y contribuye, a desenvolver el sentido musical de buena parte del público. (...) El piano se constituye como eco no muy lejano de la orquesta. (...) Es realmente de gran eficacia para la educación musical. (...) El público inteligente, disgustado, verdaderamente, de la marcha del teatro en esta capital, no ha tenido, ni tiene hasta ahora, otro aliciente a sus gustos ilustrados que el que le ofrece el culto al clasicismo pianístico. Felip Pedrell encoratja Vidiella a continuar endavant amb el seu mestratge. 2. Els concerts històrics de l’any 1891 celebrats al Palau de les Ciències Els concerts històrics de l’any 1891 representen un dels èxits més fulgurants de la carrera concertística de Vidiella. Van suposar veritables esdeveniments culturals amb un ressò aclaparador. En el curt espai de tres diumenges consecutius, Vidiella passa revista als millors moments de la literatura pianística. Els concerts es van verificar les tardes dels diumenges 22 i 29 de novembre i sis de desembre de 1891. Va escollir l’hemicicle del Palau de les Ciències, edifici construït amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 al parc de la Ciutadella, avui enderrocat. S’anomenen concerts històrics no per la rellevància artística a la qual van arribar, sinó perquè s’hi veu reflectida la història del piano desde els seus inicis fins als autors més contemporanis. Els programes d’aquests concerts apareixen ordenats cronològicament desde els primers clavecinistes fins a compositors catalans amics i companys de Vidiella. La programació respon a un dels trets característics del modernisme: l’afició per l’historicisme. La idea dels concerts històrics ja va germinar l’any 1886. El gust musical de la ciutat està més ben encaminat: entrem en un període de marcat avenç en la composició dels programes, que ofereixen ja una unitat de criteri i una fusió d’estils rarament tinguts en compte fins llavors. Els recitals que va donar el mestre a la Lliga de Catalunya el tres de novembre de 1889 i, poc després, a l’Associació Musical de Barcelona el vint-i-set de 226 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Joan Miquel Hernández Sagrera 3. Felip Pedrell. «Vidiella y la escuela catalana de piano». Diario de Barcelona, novembre de 1891. desembre del mateix any, són una perfecta preparació dels concerts històrics posteriors. El repertori de Vidiella ja havia pres en aquella època una importància excepcional, tant pel nombre d’obres com pel seu valor real. En el programa del recital de la Lliga hi figuraven composicions de D. Scarlatti, Beethoven, Schubert, Weber, Mendelssohn, Chopin, Schumann, Liszt, Brahms i Alió, i en el de l’Associació Musical, de caràcter històric més rigorós, els noms dels autors figuren en l’ordre següent: Rameau, D. Scarlatti, J.S. Bach, Haydn, Clementi, Mozart, Beethoven, Schubert, Mendelssohn, Chopin, Schumann, Liszt i Rubinstein. Vidiella va protagonitzar nombrosos concerts de beneficència entre l’any 1886 i el 1891, any de celebració dels concerts històrics. La seva activitat musical va portar-lo també a la presidència de la Societat de Concerts de Barcelona, càrrec que va ostentar durant l’Exposició Universal de 1888, i al qual va ser novament nomenat una vegada finalitzats els anys reglamentaris. L’octubre de 1890, restablert d’una malaltia que el va privar de tocar el piano per espai d’alguns mesos, Vidiella va oferir un concert a l’hemicicle del Palau de Ciències. Aquest concert va ser organitzat per l’Asociación Musical4. El programa que va interpretar estava integrat per: Tema amb Variacions en Fa menor de Haydn, Scherzo de la Sonata en si bemoll menor de Chopin, Dansa hongaresa en mi menor de Brahms i Estudi en la menor de Chopin5. Es va comentar que sentint-lo interpretar amb aquella perfecció de mecanisme, «ningú hauria dit que’l concertista hagi passat per una abstinencia forsosa d’estudi que ha durat mes de mitj any»6. La Vanguardia7feia referència a una de les moltes qualitats pianístiques de Vidiella: el perfecte legato. En sus manos pierden las teclas toda la dureza de la percusión y toda la sequedad del sonido aislado y producen una sucesión prolongada de sonidos que parecen uno solo ondulándose y meciéndose por las escalas musicales. Siempre está bien Vidiella pero ayer estuvo, si cabe, mejor. Tots aquests antecedents ens serveixen per fer-nos una idea de la reputació guanyada per Vidiella i del prestigi que tenia quan va decidir-se oferir els concerts històrics. Vidiella tenia el vot unànime del poble. Aquest omplia de gom a gom tota manifestació seva. La sensació que produïa en el públic pot traduir-se en paraules de Joan Salvat8: Els concerts històrics de Carles G. Vidiella Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 227 4. L’Asociación Musical estava formada per un petit nucli de professors, aficionats i protectors de la institució que contribuien a les despeses pagant una quota mensual. 5. La Renaixensa, 20 d’octubre de 1890. 6. També La Renaixensa, 20 d’octubre de 1890. 7. La Vanguardia, 20 d’octubre 1890. En el mateix sentit: El Brusi, 20 d’octubre de 1890. 8. Joan Salvat, «Carles G. Vidiella». Revista Musical Catalana, 15 de febrer de de 1916. Aquella (la sensació) era la més plascèvola: lluny de les extremositats a que recorren constantment els virtuosos d’ara i de tots temps, el públic escoltava al nostre pianista en la més agradosa intimitat, i s’hi embadalía per complet, perquè al seu entorn tot respirava senzillès, naturalitat i bona fe; però l’enamorava, principalment, el trobar-hi sempre, en les interpretacions del mestre, l’expressió sincera d’un cor d’artista que bategava a l’impuls d’una ànima ardenta sadollada d’ideal. Apuntats a grans trets els antecedents que van desencadenar la celebració dels concerts històrics, veiem-ne ara els objectius. A La Vanguardia del 22 de novembre de 18919, Joan Puigarí escriu: a la simple lectura de dicho programa se hecha de ver desde luego que Vidiella al reaparecer de nuevo ante el público barcelonés se ha propuesto un algo más que el exhibirse como concertista; no ha sido su principal objetivo la ovación que necesariamente había de obtener su indiscutible mérito; se ha propuesto lo que ya hoy es una necesidad en Barcelona, esto es, popularizar las obras maestras de los clásicos del piano al par que dar a conocer la última palabra de los maestros contemporáneos así extraños como propios. (...) Este es un vacío que se deja sentir en una capital como la nuestra donde la afición al piano raya en lo increíble, y bueno es que Vidiella, haciéndose intérprete de esta necesidad, inaugure en sus actuales conciertos la senda que indudablemente habrán de seguir los concertistas contemporáneos que deseen dejar complacida la numerosa pléyade de “amateurs” barceloneses. Com es pot veure, l’objectiu de Vidiella no és potenciar la seva fama, sinó fer amb el públic de Barcelona el que fa amb els seus deixebles: educar el seu gust musical i familiaritzar-los amb els grans mestres de la història de la música. Es tracta d’un projecte divulgatiu que en gran mesura demostra el compromís assumit per Vidiella amb el seu art. Vidiella, en sas audicions ó conferencias, musicals, semblava que modestament volgués amagar sos mèrits d’artista y que solzament se proposés donar á conèixer música bona10. El 1902, uns anys més tard, Vidiella decideix interpretar les quinze rapsòdies hongareses de Franz Liszt en un sol concert, i, de fet, si es planteja aquest repte, és perquè té el precedent dels concerts històrics i de la resposta del públic davant d’una programació a la qual no estaven acostumats fins llavors. Vidiella va accedir a respondre unes preguntes dels periodistes amb motiu de la preparació d’aquest concert dedicat a Liszt, i ens interessa aquesta entrevista per destacar, en paraules del mateix Vidiella, el que havia significar anteriorment la celebració dels concerts històrics. Hablaba a usted de hace veinte años; entonces no habría imaginado siquiera la posibilidad de mantener atento a un auditorio durante dos horas con música de un 228 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Joan Miquel Hernández Sagrera 9. Joan Puiggarí. «Primer concierto Vidiella». La Vanguardia, 22 de noviembre de 1891. 10. B. B. «Concerts Vidiella». La Ilustració Catalana. desembre de 1891. solo maestro. Ahora no solamente lo creo posible, sino seguro, conveniente para el público y para mí. Los conciertos históricos del Palacio de Ciencias, me demostraron que la semilla sembrada en los conciertos pianísticos había germinado; que hay un núcleo importante de personas de Barcelona capaces de comprender las obras musicales en sí, de gozar descubriendo en el sentido expresivo de la música el carácter de su compositor... Gracias a los sembradores de antaño han segado D’ Indy y Crickboom, y ... Assenyalat l’objectiu i d’alguna manera la finalitat d’aquests concerts, passem ara a veure la programació. La programació és potser un dels punts crucials d’aquests concerts i recordem que és degut a la seva programació que els anomenem històrics. PRIMER CONCERT: 22 de novembre de 1891 I F. Couperin: Le bavolet flottant La bandoline J. S. Bach: Preludi i Fuga en Do menor G. F. Haendel: Giga en La major L. Beethoven: Sonata en Fa menor op. 2 núm. 1 (Allegro.— Adagio.— Menuetto.— Prestissimo.) II F. Schubert: Moment musical en Do sostingut menor Moment musical en Fa menor Impromptu en La bemoll C. M. de Weber: Invitació a la dansa F. Mendelssohn: Marxa fúnebre Aurora Serenata R. Schumann: Tema i dotze estudis simfònics III J. Moschelles: Reconciliació Conte infantil F. Liszt: «Au bord d’une source» «Vals impromptu» F. Chopin: Estudi en Do major Preludi en La bemoll Masurca en Si menor J. Brahms: Dansa hongaresa en Re major Dansa hongaresa en Mi menor Els concerts històrics de Carles G. Vidiella Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 229 SEGON CONCERT: 29 de novembre de 1891 I J. Ph. Rameau: Gavota i variacions D. Scarlatti: Sonata en La major J. S. Bach: Preludi i Fuga en Re major W. A. Mozart: Giga en Sol major L. Beethoven: Sonata en Do menor «patètica» F. Schubert: Impromptu en Mi bemoll F. Mendelssohn: Variacions serioses II R. Schumann: Novelette Romanza J. Field: Nocturn en Si bemoll A.Henselt: La fontaine Poema d’amor F. Liszt: Consolació Rapsòdia hongaresa núm. 6 III F. Chopin: Balada Barcarola Polonesa en La bemoll E. Grieg: Dansa noruega Berceuse A. Rubinstein: Galop de concert TERCER CONCERT: 6 de desembre de 1891 I J. S. Bach: Gavota i musette J. Haydn: Tema i variacions en Fa menor M. Clementi: Tocata en Si bemoll F. Schubert: Minuet en Si menor L. Beethoven: Sonata en Do sostingut menor «Clar de lluna» II F. Mendelssohn: Duet d’amor La filadora 230 Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 Joan Miquel Hernández Sagrera R. Schumann: Pourquoi? Au soir Oiseau prophète F. Chopin: Estudi en La menor Nocturn Vals F. Liszt: Rapsòdia hongaresa núm. 2 III César Cui: Polonesa P. Tschaikowsky: Melodia Isaac Albéniz: Minuet del gallo Melcior Rodríguez: Romanza sin palabras F. Alió: Marxa fantàstica L. Millet: «Catalanescas» (Ballet, Complanta, Jovenívola) A. Rubinstein: Estudi en Do major Hi va haver-hi precrítica a la majoria de rotatius barcelonins on figurava el programa dels tres concerts i, moltes vegades, una breu referència a la biografia de Vidiella conjuntament amb uns apunts de la seva personalitat com a artista. Enric Suñol a La Vanguardia recordava la personalitat de Vidiella als primers anys de la seva carrera i la comparava amb l’actual. Deia així: Los que tuvieran presente al Vidiella que apuntó en su Guitarrista el llorado pintor Simón Gómez; los que le recordáran con su larga, rizada é inculta cabellera, aprisionando malamente sus bucles con apabullado sombrero de anchas alas, levantado el cuello del gabán, suelto de movimientos, erguida la cabeza, viva y brillante la mirada, ofreciendo el aspecto del artista único que saben imaginar ciertos hombres de negocios ó americanos enriquecidos, del bohemio «bon enfant» en la plenitud de su vida de batalla, quedarían hoy asombrados al verle con la cabeza casi al rape, vestido con pulcritud y á la moda, húmeda y fija aquella mirada soñadora y caliente de otros tiempos, con la cabeza algo echada hácia delante como sí, con toda su robustez, no pudieran con ella hombros y cuello, tipo, en fin, del artista «bourgeois» en la madurez de su juicio. Pero los que le hubiesen conocido por dentro en aquellos primeros tiempos, cuando hacía irradiar del piano del café de las Delicias corrientes de un entusiamo delirante, si se asomasen ahora al borde de su alma encontrarían al artista de siempre, eternamente jóven —iba a decir eternamente niño— de percepción delicada y gusto exquisito, huyendo de cuanto respire vulgaridad, sintiendo y haciendo sentir á sus oyentes toda la poesía que se encierra en las concepciones de los grandes músicos, toda la que humanamente puede transmitirse por medio del piano. També es van anotar consideracions a la programació, fent esment a la idoneïtat d’aquest programa i a si s’havien interpretat ja a Barcelona. Els concerts històrics de Carles G. Vidiella Recerca Musicològica XIV-XV, 2004-2005 231