Un dietari institucional fins ara ignorat : el dietari del Reial Consell Criminal

Resumen En este artículo se presenta un dietario institucional catalán hasta ahora ignorado: el dietario del Real Consejo Criminal. Después de caracterizar el género de los dietarios y de describir el órgano institucional del Real Consejo, el autor remarca los rasgos más destacados del manuscrito 2338 de la Biblioteca Nacional de Madrid. También expone los argumentos en que se basa su atribución y pone de manifiesto la relevancia histórica de la existencia del dietario. Palabras clave: dietario, Real Consejo, Cataluña. Resum. Un dietari institucional fins ara ignorat. El dietari del Reial Consell Criminal En aquest article, s’hi presenta un dietari institucional català fins ara ignorat: el dietari del Reial Consell Criminal. Després de caracteritzar el gènere dels dietaris i de descriure l’òrgan institucional del Reial Consell, l’autor hi remarca els trets més destacats del manuscrit 2338 de la Biblioteca Nacional de Madrid. També hi exposa els arguments en què es basa la seva atribució i assenyala la rellevància històrica de l’existència del dietari. Paraules clau: dietari, Reial Consell, Catalunya. Abstract. An unknown institutional diary. The Catalan diary of the Criminal Royal Council The aim of this paper is to present a catalan institutional diary ignored until the present day: the diary of the Criminal Royal Council. After the characterisation of the diary’s genre and the description of the institutional organisation of the Royal Council, the author underlines the most remarkable features of the manuscript 2338 in the National Library of Madrid. The author also puts forward the arguments in which the attribution is based and points out the historical relevance of the diary’s existence. Key words: diary, Royal Council, Catalonia. Sumari Dietarística i dietarística institucional El Reial Consell Criminal i la tercera sala de l’Audiència El dietari del Reial Consell Criminal Valoració de cloenda Manuscrits 23, 2005 97-108 Un dietari institucional fins ara ignorat. El dietari del Reial Consell Criminal Antoni Simon i Tarrés Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’Història Moderna i Contemporània Edifici B. 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain [email protected] Dietarística i dietarística institucional Hom pot definir el dietari com un gènere de narrativa de caràcter històric que s’organitza formalment amb enregistraments apuntats dia per dia. És un tipus de document històric que apareix en els segles baixmedievals com una derivació evolutiva dels annals i dels cronicons medievals més tardans. El Cronicó Barcinonense IV o Crònicó de Mascaró és un bon exemple d’aquest caràcter mixt o de transició cap a la dietarística. Dit cronicó, que abraça el període del 714 al 1398, segueix el model de les grans cròniques medievals fins que, d’ençà dels esdeveniments que refereix de l’any 1379, agafa l’estructura detallada d’un dietari1. Entre els dietaris dels segles baixmedievals i moderns, hom hi pot distingir els de tipus particular o personal i els de caràcter institucional. El dietari del vigatà Joan Torralles, que cobreix els anys que van de 1365 a 1428, o el dietari o llibre de jornades del notari i poeta barceloní Jaume Safont, que abraça el període 14111484, són dues primerenques i destacades peces de la dietarística privada catalana, que, en els segles de la modernitat, té una producció abundosa, la qual cada vegada és més valorada i emprada pels historiadors i altres estudiosos2. En molts pocs anys, les memòries i els diaris personals han deixat de ser una documentació rara o excepcional en l’estudi de la Catalunya moderna. Una munió de textos de pagesos, capellans, menestrals, notaris, mercaders, etc. ha sortit a la llum, esmicolant vells clixés sobre les incapacitats culturals o de mentalitat per produir aquests escrits en primera persona. Ben al contrari, ara es remarca l’abundor de les autobiografies, els diaris, els dietaris, els llibres de notes, les memòries i altres formes d’aquesta écriture du for privé en la Catalunya dels segles XV, XVI, XVII i XVIII, tot comparant el cas català amb el de la Itàlia septentrional, amb la Provença, el sud d’Alemanya, Holanda o Anglaterra, zones, totes aquestes, on els escrits familiars i personals van ser ben prolífics en els segles de la primera modernitat3. Plètora dietarística que, d’altra banda, hom també comença a destacar pel País Valencià i per les Illes Balears4. Els dietaris institucionals són, evidentment, menys nombrosos. Corresponen a les grans corporacions municipals i eclesiàstiques (consells municipals i capítols catedralicis especialment) i també són elaborats per les escrivanies de les grans institucions polítiques del Principat i dels comtats: Diputació del General, Corts i juntes de braços. El Manual de Novells Ardits o Dietari de l’Antich Consell Barceloní, el Dietari de la Generalitat, el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, el Dietari de la Fidelíssima vila de Puigcerdà, la crònica Exemplària de la catedral de Barcelona, 98 Manuscrits 23, 2005 Antoni Simon i Tarrés 1. COLL I ALENTORN, M. (1991), Historiografia, Barcelona, p. 384 i s. 2. El dietari de J. Torralles va ser publicat per E. MOLINÉ I BRASÉS (1915-17) a «Noticiari català dels segles XIV y XV», Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, núm. I, p. 211-220; el de J. Safont, per Josep M. SANS I TRAVÉ (1992) a Dietari o llibre de jornades (1411-1484) de Jaume Safont. Barcelona. 3. Bàsicament: SIMON, A. (1988), «Memorias y diarios personales de la Cataluña Moderna», Historia Social, núm. 2, p. 119-134; AMELANG, J. (1998), The Fligt of Icarus: Artisan autobiography in Early Modern Europ, Stanford; i TORRAS, X. (2000), Els llibres de famíllia de pagès, Girona. 4. Bàsicament: ESCARTÍ, V. J. (1998), Memoria privada: Literatura memorialística valenciana dels segles XV al XVIII, València; i SIMÓ ROCA, C. (1990), Catàleg de noticiaris mallorquins (13721810), Mallorca. el Llibre de memòries de Sant Joan de Perpinyà, serien alguns exemples destacats d’aquesta tipologia documental. Aquests textos, tot i que atorguen, lògicament, una atenció preferent a la vida i als esdeveniments més directament lligats a la institució pròpia, no descuiden, però, el context històric general de l’època, ni tampoc deixen d’aportar detalls de caràcter personal, familiar, professional o politicoideològic d’individus o col·lectius aliens a la institució i, naturalment, dels seus integrants. Altrament, tot i ser redactats per escrivans o notaris que intencionadament volen donar a aquests dietaris unes característiques marcadament formals i cartesianes, si hom analitza amb detall aquests textos, observa que, en el tractament de moltes qüestions, ens trobem lluny d’una crònica freda i desapassionada. Els interessos propis de les institucions, les seves tensions internes i externes, el bategar dels seus membres i, naturalment, el sentir dels seus secretaris, escrivans o cronistes acaben sortint-hi reflectits. En comentar el Dietari de la Generalitat corresponent als anys inicials de la Guerra dels Segadors, Joan Lluís Palos ha apuntat que més que una crònica asèptica, el text «té molt a veure amb una autobiografia col·lectiva»5. D’altra part, en moments de ruptura política i de trasbalsament social, com és el cas de Catalunya l’any 1640, aquestes institucions es veuen abocades a prendre iniciatives i decideixen finalment adoptar opcions polítiques molt transcendents, sovint enmig d’incerteses i discrepàncies, la qual cosa fa que normalment aquests dietaris assumeixin una funció «explicativa» i «justificadora», funció que comportava, per als responsables de la seva elaboració, «haver de posar molta cura en la selecció dels fils destinats a teixir la trama argumental de notable consistència que confereix al text una coherència expositiva», segons ha observat el mateix Joan Lluís Palos per al Dietari de la Generalitat6. Ens trobem, en definitiva, davant textos que són molt més que simples «descripcions» més o menys riques dels esdeveniments d’una època. Hom hi pot captar els punts de vista, els capteniments, els estats d’ànim… d’uns col·lectius que, si bé eren diversos internament, conformaven unes institucions que van tenir un eminent protagonisme polític i social en la vida catalana d’aquell temps. D’altres característiques mereixen ser destacades d’aquests dietaris institucionals. Al nostre entendre, el seu sentit i la seva motivació van estretament lligats a una consciència que la vida de la institució té una rellevància històrica i que l’escrit que reflecteix el seu bategar diari serà un testimoniatge fonamental de la seva memòria, de la seva permanència en el temps; un instrument, en definitiva, que permetrà ampliar la frontera de l’efímera temporalitat. Aquesta idea de projecció, i també de prestigi, envers l’esdevenidor va acompanyada d’una motivació més estrictament utilitària: la necessitat d’enregistrar l’experiència de la institució perquè aquesta serveixi de guia per orientar les seves actuacions futures. Un dietari institucional fins ara ignorat Manuscrits 23, 2005 99 5. PALOS, J. L. (1999), De la defensa de les lleis al canvi de sobirania: Una lectura de la Guerra dels Segadors (1638-1644), pròleg al volum Vdels Dietaris de la Generalitat, Barcelona, la citació a la pàgina XVII. 6. Ibídem, p. XVIII. L’exemple dels registres Exemplaria del capítol de la catedral de Barcelona ens serveix per il·lustrar aquesta idea. Es tracta de sis volums que, des de l’any 1536 fins al 1814, ofereixen una palpitant crònica històrica del capítol barceloní i, per extensió, de la Ciutat Comtal i del Principat de Catalunya. La iniciativa d’enregistrar els actes litúrgics, les solemnitats, els esdeveniments remarcables, etc., que afectaven la institució capitular i dels quals era convenient, a efectes jurídics i protocol·laris, tenir-ne memòria històrica, es deu al canonge, arxiver i destacat humanista Francesc Tarafa, el qual, en encetar el primer volum de la sèrie, deixà anotades les paraules d’explicació següents: «Llibre de coses que a perpètua memòria deuen ésser conservades en lo Arxiu de la Seu de Barcelona, açò que per sdevenidor d’aquelles en part se en puguen tràurer conseqüències en altres semblants coses fahedores7». Les intitulacions i els proemis dels altres volums de la sèrie ens confirmen la finalitat utilitària d’aquests enregistraments, els quals eren efectuats normalment pels arxivers o els secretaris del capítol. El segon volum té com a encapçalament: «Dietari de coses notables, sive libre de memòries de la Seu de Barcelona», i, més explícitament, el del volum sisè diu: «Títol de diverses notes i exemplars de cosas memorables per l’observansa de l’estil i consuetud de la iglésia catedral de Barcelona, les quals se han practicat en les funcions, festivitats i solemnitats que han occoregut fer-se en la present Iglésia». Més endavant manifesta ben precisament l’objecte de les anotacions: «Se adverteix als senyors arxivers i altres comissaris que continuaran a escriúrer en lo present llibre les funcions, ho altres coses memorables, que havien de servir als presents i venidors per memòria de l’observansa i consuetud que té esta santa iglésia en ses funcions que procuren notar bé fielment totes les circunstàncies i menidències que se han practicat en aquelles funcions que hauran fet en present iglésia»8. La vida i la memòria d’aquestes institucions resten, en definitiva, dipositades i reflectides en els volums que pacientment van anotant escrivans o secretaris. Uns dietaris que, fins i tot, per si mateixos, independentment del que diu l’escrit que contenen, són un indicador de les trajectòries institucionals. Així, per exemple, hom pot observar com els apuntaments dels Dietaris de la Generalitat s’allargassen extraordinàriament des de les dècades finals del segle XVI i que els documents «cosits» al dietari (memorials, cartes, etc.) es fan més abundants; símptoma, entre altres coses, de la vitalitat de la institució que hom ha constatat en el mateix període en facetes tant de tipus administratiu i fiscal, com en d’altres de naturalesa política i simbòlica9. El nostre propòsit en aquest article és donar notícia d’un dietari institucional fins ara ignorat: el dietari del Reial Consell Criminal, una institució que, d’ençà de les dècades finals del segle XVI i fins a la revolució de 1640, es convertirà en un referent fonamental del poder reial a Catalunya. 100 Manuscrits 23, 2005 Antoni Simon i Tarrés 7. Arxiu de la catedral de Barcelona II, Dignitats i Oficis 11, Arxiu Capitular, Exemplaria I. Citat per SANABRE, J. (1948), El archivo de la catedral de Barcelona, Barcelona, p. 180. 8. Ibídem, p. 181. Un fragment del tom tercer de l’Exemplaria ha estat editat per SIMON, A. (2003), Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona, p. 179-234. 9. Bàsicament: PÉREZ LATRE, M. (2004), La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II, CatarrojaBarcelona; del mateix autor: «L’arrelament de la Diputació del General. Pàtria i vertebració política a finals del Cinc-cents», a AA.DD. (2001), Del patriotisme al catalanisme, Vic, p. 31-50. El Reial Consell Criminal i la tercera sala de l’Audiència A partir del regnat de Ferran el Catòlic, la Reial Audiència —l’alt tribunal de justícia creat per Pere el Cerimoniós l’any 1365— es va anar esquinçant en diverses audiències separades per cadascun dels regnes de la Corona d’Aragó. Catalunya i Aragó tingueren audiència pròpia el 1493 i València, el 1506. Després, Felip II de Castella va establir una audiència per al regne de Sardenya el 1564 i per al de Mallorca el 157110. La Reial Audiència de Catalunya, tribunal suprem del Principat i alhora òrgan consultiu dels virreis en matèries polítiques, sorgí de les disposicions de les Corts de Barcelona de 1493. Restà conformada inicialment per vuit juristes i dos jutges de cort encarregats dels assumptes criminals, tots naturals del país. En diverses Corts del regnat de Ferran el Catòlic i de Carles V, es reorganitzà aquesta planta inicial, però fou durant el regnat de Felip II quan les reformes foren més substancials, sobretot en el seu sentit polític. A les Corts de Barcelona de 1563-1564, a les dues sales de l’Audiència que funcionaven des de les modificacions orgàniques de les Corts de 1512, s’hi afegí la creació d’un consell específic destinat a atendre els afers criminals11. Aquest consell era integrat per vuit juristes i dos jutges de cort sota la presidència del regent de la Cancelleria. El consell, que havia estat creat amb l’argumentació de ser una resposta als problemes derivats de l’augment de la litigació, ben aviat es va convertir, tal com ha remarcat Miquel Pérez Latre, en el «nucli dur» del poder reial a Catalunya12. Un centre o cor proreialista que es va articular a l’entorn d’un grup de juristes amb estrets lligams familiars i que tindria com a elements més destacats, en les dècades finals del segle XVI, Martí Joan Franquesa, els dos Francesc Puig (oncle i nebot), Francesc Sans i Miquel Terça13. L’ús abusiu de les vies processals extraordinàries, les ingerències en els assumptes d’altres institucions com ara la Generalitat, el suport a la política de contraUn dietari institucional fins ara ignorat Manuscrits 23, 2005 101 10. Sobre l’audiència medieval de la Corona d’Aragó, vegeu: TATCHER. M. T. (1987), La Audiencia Real de la Corona de Aragón, Barcelona; sobre la de València: CANET, T. (1986), La Audiencia valenciana en la època foral moderna, València; sobre la de Mallorca: JUAN VIDAL, J. (1994), «La instauració de la Reial Audiència al Regne de Mallorca», Pedralbes, núm. 14, p. 61-79; sobre la de Catalunya: FERRO, V. (1987), El Dret Públic català: Les institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta, Vic, p 106 i s., i MOLAS RIBALTA, P. (1991), «La Reial Audiència i les Corts de Catalunya», a Les Corts a Catalunya: Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, p. 192-197. 11. Sobre el Reial Consell Criminal, vegeu: FERRO, V. (1987), p. 61 i p. 109-110; LALINDE ABADÍA, J. (1964), La institución virreinal en Cataluña (1471-1716), Barcelona, p. 253 i s.; PÉREZ LATRE, M. (2003), Entre el rei i la terra: El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, p. 113 i s., i 143 i s.; i les referències que n’ofereix SERRA, E. (1999) a «Constitucions i redreç: Corts de MontsóBarcelona (1563-1564) i Corts de Montsó (1585)», a BELENGUER, E., Felipe II y el Mediterráneo IV, Madrid, p. 159-189. 12. PÉREZ LATRE, M. (2003), especialment p. 113 i s., i 143 i s. 13. Vegeu TORRAS RIBÉ, J. M. (1998), Poders i relacions clientelars a la Catalunya dels Àustria, Vic, especialment p. 44-63; del mateix autor: «El entorno clientelar de los virreyes de Cataluña durante el reinado de Felipe II», a BELENGUER, E. (1999), Felipe II y el Mediterráneo III, Madrid, p. 359-376. faccions dels virreis, la creació d’una doctrina juridicopolítica de tall absolutista, a més de diversos casos d’abús de poder i de corrupció econòmica, són alguns trets de l’actuació d’aquesta xarxa proreialista del Principat que tenia el Reial Consell Criminal com a base fonamental del seu poder. Cal remarcar que el Reial Consell Criminal i l’articulació d’aquesta xarxa proreialista al Principat no ha de ser considerada com un fenomen puntual o aïllat, sinó com una part de la política general de Felip II destinada a reforçar els suports socials i els instruments del poder reial en el conjunt de la Corona d’Aragó, especialment els alts tribunals de justícia14. Les protestes dels procuradors catalans en les Corts de Montsó de 1585 contra el Reial Consell Criminal, motivades no solament pel fet que era la Diputació qui pagava els salaris dels jutges, sinó també per l’actuació política i processal d’aquests, va obligar el Rei Prudent a liquidar formalment el Consell Criminal. Tanmateix, les disposicions de les mateixes Corts asseguraren la continuïtat de les funcions del consell abolit a través de la creació d’una tercera sala de l’Audiència que tenia un caràcter mixt, civil i criminal. Aquesta tercera sala era integrada pel regent de la Cancelleria i per sis jutges, i, amb l’afegit del regent de la Tresoreria i tres jutges de cort del criminal, es convertia, sota la presidència del virrei, en un autèntic govern reial, car s’hi deliberaven i s’hi decidien les qüestions polítiques i de gràcia més transcendents de l’administració reial del Principat i dels Comtats, i per això era anomenada Regium Consilium Criminale. En definitiva, aquesta tercera sala no deixava de ser la continuació del Reial Consell Criminal creat a les Corts de 1563-1564 i teòricament abolit a les de 1585, i així ho interpretaven els llegats barcelonins enviats a Montsó, els quals consideraven que, de fet, el Reial Consell, lluny de desaparèixer, n’havia sortit reforçat: «lo fortificà més y li dóna més auctoritat que abans tenia […], de manera que la dita tercera sala serà lo Consell criminal y, a més de axò, serà lo Consell supremo y superior als dos altres»15. A les Corts de Barcelona de 1599, les pretensions abolicionistes del braç militar contra la tercera sala foren reconduïdes finalment pels partidaris reialistes, de manera que es produí només una reducció en el nombre dels jutges que la integraven, que passaren de sis a quatre, però restà prorrogada la seva existència fins a les properes Corts. Com a institució, el Reial Consell Criminal no gaudia, ni de bon tros, ni dels recursos ni del nombre d’oficials i funcionaris que tenia la Diputació o el Consell de Cent; de fet, a banda dels jutges, només disposava de dos veguers reials, dos agutzils ordinaris i dos d’extraordinaris. Però el seu poder polític i judicial era formidable, tal com remarcaven els paers de Tàrrega al síndic enviat en representa102 Manuscrits 23, 2005 Antoni Simon i Tarrés 14. Així ho interpreta Teresa CANET (1999), que considera que, amb la creació de les noves audiències i amb la seva ampliació i especialització jurisdiccional durant el regnat del Rei Prudent, es va produir un rearmament institucional de la Corona: «Al finalizar el siglo XVI la Audiencias reales —por lo que conocemos a tenor de los casos más estudiados, los de Cataluña y Valencia— se habían convertido, sin duda ninguna, en bastiones de la administración real sobre los reinos», vegeu: «Los tribunales supremos de justicia: audiencias y chancillerías reales», a BELENGUER, E. (1999), Felipe II y el Mediterráneo III, Madrid, p. 565-598. 15. Citat per PÉREZ LATRE, M. (2003), Entre el rei…, p. 116. ció seva a les Corts de Montsó de 1585: «vuit hòmens comprenen tota Cathalunya y en lo criminal ells ho manen tot»16. La voluntat d’afermament institucional del Reial Consell hom pot detectar-la en les disputes protocol·làries amb altres institucions, especialment amb la Diputació. Així, l’octubre del 1598, amb motiu de les funeràries que es preparaven a la ciutat de Barcelona pel traspàs de Felip II, la Generalitat i el Consell Reial tingueren una aspra disputa per la precedència en el dol, car els membres de Consell Reial s’aferraven a anar al costat del virrei argumentant que «tots fan un cos», relegant així els diputats17. Finalment, l’entesa no fou possible i la capella ardent i els honors fúnebres, que se celebraren el dia 9 d’octubre a la Seu, es feren sense els diputats del General18. Un acarament semblant es produí als mesos d’abril i maig de l’any 1608 amb motiu de la processó que s’havia de celebrar per traslladar les relíquies de sant Ramon de Penyafort a una capella nova feta al convent de Santa Caterina. La disputa, que tal com veurem més endavant va restar recollida en el dietari del Reial Consell, aixecà un rebombori considerable a la capital catalana. Segons el testimoniatge de Jeroni Pujades: «los doctors del real consell, càrrech per càrrech, pretenian que la canselleria havia de precehir a la Diputació per ser més preminents los officials reals que los de la terra»19. El virrei duc de Monteleón i el bisbe prengueren partit pel Reial Consell, mentre que els consellers donaren suport als diputats. Hèctor de Pignatello, duc de Monteleón, escriví a Felip III per tal que el monarca refrendés la preeminència dels oficials reials i, per la seva part, el Consell de Cent i la Generalitat enviaren sengles ambaixades a la cort de Madrid per defensar els drets protocol·laris dels diputats. Finalment, la processó pel trasllat de les despulles de sant Ramon no es pogué celebrar en la data prevista del 18 de maig i a Barcelona l’ambient polític s’enverinà. Un pasquí que circulà pels carrers de la ciutat deia: Por un obispo collón, Por un napolitano figón, Por un regente brivón, No se hizo la processión20. La peça satírica culpava el bisbe Rafael Rovirola, el virrei Monteleón i, especialment, el regent Torner que finalment no s’hagués arribat a una entesa protocol·lària per salvar la festa religiosa. Segons Jeroni Pujades, misser Torner era el Un dietari institucional fins ara ignorat Manuscrits 23, 2005 103 16. Ibídem, p. 116. 17. Així ho reporta al seu dietari el cavaller Frederic Despalau, qui, com a ambaixador de la Diputació, va intervenir directament en aquest conflicte protocol·lari. Vegeu SIMON. A. (1991), Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents, Barcelona, p. 159. Aquest passatge també ha estat remarcat per PÉREZ LATRE, M. (2003), Entre el rei…, p. 131. 18. El Dietari de la Generalitat recull com «en aquest die se feren les obsèquies o capella ardent en la Seu, per lo dit senyor rey. E no.y anà lo consistori de la present casa per no tenir.hy loc condecent y tenir-los accupat lo loc lo Concell Real», vol. III (1996), p. 329-330. 19. PUJADES, J. (1975), Dietari II, Barcelona, p. 59. 20. Reproduït pel mateix PUJADES, J. (1975), Dietari II, p. 64. principal responsable de la manca d’entesa «perquè en los tractes de concert de anar lo real Consell a mà dreta y los diputats a la esquerra, no volia anar tras lo canceller sinó al costat a mà esquerra. Y los diputats no volian anar tras lo dit regent»21. Les batalles protocol·làries eren només el reflex extern d’una lluita de fons que afectava qüestions clau de la sobirania: l’autonomia jurisdiccional de la Diputació respecte del poder monàrquic i l’atorgació (al rei o al rei i les Corts) de la potestas iurisdicendi, és a dir, la capacitat de legislar i interpretar les lleis. Uns enfrontaments ben visibles, tant en la teoria com en la pràctica polítiques, des de les dècades finals del segle XVI, i que anaren definint dos blocs institucionals enfrontats: d’una banda, el rei, el Consell d’Aragó, el virrei i l’Audiència, de l’altra, els braços, la Diputació i el Consell de Cent22. El dietari del Reial Consell Criminal El fragment de dietari que ara presentem i al qual atribuïm la condició de dietari del Reial Consell Criminal de Catalunya correspon al manuscrit 2338 de la Biblioteca Nacional de Madrid catalogat com a Diario de los sucesos ocurridos en Cataluña y especialmente en Barcelona. L’inventari dels manuscrits de la biblioteca madrilenya en fa la descripció següent: es tracta d’un document dels segles XVI i XVII d’un total de 165 folis, que disposa a més de quatre fulls de guardes i que amida 350 x 245 mm. El volum és recobert per una enquadernació del segle XVII feta en pergamí que amida 355 x 250 mm. Dit catàleg afegeix el comentari següent sobre el manuscrit: «letras de distintas manos, copia de documentos y reales cédulas, notas y títulos marginales, numerosos folios en blanco, dos foliaciones antiguas con correcciones, dos hojas de menor tamaño, una en latín otra en catalán». No es tracta, per tant, d’un document desconegut. El que s’ha ignorat, o ha passat desaperçebut, ha estat la seva naturalesa de dietari del Consell del Criminal creat, tal com hem referit, a la Cort de Barcelona de 1563-1564 i substituït a la Cort de 1585 per una tercera sala de l’Audiència, que, amb l’afegit del regent de la Cancelleria, el regent de la Tresoreria i tres jutges de cort, constituïa el «nou Reial Consell». Que fins ara hagi estat ignorada la seva naturalesa pot estar relacionat amb el fet que l’encapçalament i els primers vint-i-cinc folis del dietari falten i que el text s’inicia bruscament en la data del 22 d’agost de 1577. Tanmateix, tot i que la primera mà que escriu no és precisament generosa, sí que hom hi pot advertir ràpidament que es tracta d’un dietari sobre els afers de la Reial Audiència. El primer foli del fragment conservat diu: 104 Manuscrits 23, 2005 Antoni Simon i Tarrés 21. Ibídem, p. 64. 22. Vegeu la visió general que n’ofereix ARRIETA, J. (1995), «La disputa en torno a la jurisdicción real en Cataluña (1585-1640): De la acumulación de la tensión a la explosión bélica», Pedralbes, núm. 15, p. 33-93. Dijous a XXII. Divendres a XXIII. Aquest dia anà, per manament de l’excelentíssim senyor lloctinent general, Sebastià Costa scrivà de manament de sa Magestat y secretari de dit senyor lloctinent general, y digué als molt reverents y magnífics diputats del present Principat de Catalunya que attès que sa Magestat los havia manat ab ses letres reals spedides per la Real Cancilleria responent a les quexes que per sos agents li eren stades donades, que continuassen la obra de la casa d’els de posada que sos predecessors havien deliberat se fes y la obra de la dreçana de la present Ciutat. Al qual fou respost per dits diputats que ells tractarien sobre dites coses y aprés tornarien resposta a sa Exelència. Dissapte a XXIIII. Diumenge a XXV. Dilluns a XXV [sic]. Aquest, anant a publicar unas sentèntias en lo Palau Real lo magnífich regent de la cancelleria, acompanyat de altres officials reals, trobà las portas mig ubertas, las finestras mig tencadas y tota la sala, y las vedrieras, plena de jaram y nius, y manà a Joan Riera, verguer real, que anàs a dir al que tenia càrrech de dita sala que tingués net y a punt lo dit lloch, y sinó que ell proveyria lo que seria de justítia. Y no trobant-lo en la casa li manà que ne.n digués a sa muller. E lo verguer feu relatió haver-ho fet así. Dilluns a XXVI. Dimarts a XXVII. Dimecres a XXVIII. Dijous a XXVIIII. (Foli 26) Aquesta mà va continuar posant datacions sense cap altra mena d’anotació fins al dijous 19 de desembre de 1577 (foli 29v.), encara que una altra mà va emplenar alguns dels espais deixats en blanc amb petits apuntaments fets posteriorment. Després d’aquest primer gasiu redactor que trobem del dietari, d’altres mans més generoses hi fan anotacions prou extenses sobre nomenaments i traspassos dels jutges de l’Audiència, sobre l’activitat del Reial Consell i sobre la relació d’aquesta institució amb els consistoris radicats a la capital catalana. El manuscrit sempre segueix la forma d’un dietari, amb encapçalaments per als apuntaments de l’estil: «En aquest dia…», «Dijous que comptam…», etc. També s’hi reprodueixen exposicions orals de les ambaixades entre institucions, com ara, per exemple, la que féu el conseller en cap de Barcelona, Galceràn Burgués, el 26 de juliol de 1580, davant el virrei Francesc de Montcada. En aquest cas, l’escrivà del dietari precisà que el cap del consistori barceloní «digué aquestes o semblant paraules» (foli 54v.). Així mateix, s’hi copien algunes cartes que són considerades especialment rellevants i que eren llegides a les reunions del Reial Consell. És el cas d’una missiva de Felip II, datada el darrer dia del mes d’octubre de 1580, en la qual el monarca retia compte de la mort de la seva esposa, la reina Anna d’Àustria. El dietari refereix la sessió del Reial Consell del 20 de novembre de la manera següent: «Dimecres a XX. En aquest dia rebé lo Excelentíssim don Francisco de Moncada, comte de Aytona, una lletra de sa Magestat, la qual manà fos llegida en lo Real Consell, ajuntades totes les sales del civil y criminal. Y és dita lletra del tenor següent […]» (foli 59). Una vegada reproduïda la carta reial, Un dietari institucional fins ara ignorat Manuscrits 23, 2005 105