Sociologia de la traducció

Resum L’autor presenta diversos encavalcaments dels estudis de traducció amb algunes especialitats i orientacions sociològiques, pel que fa als objectes d’estudi i les eines teòriques emprades: el concepte de norma, el de desviació, les fronteres simbòliques o les diverses aproximacions postestructuralistes. A partir de l’anàlisi d’aquests elements i d’altres que s’anuncien, s’apunta la possibilitat de prendre en consideració l’existència d’un nòdul interdisciplinari. Paraules clau: sociologia del coneixement, sociologia del llenguatge, construccionisme social, sociologia de la traducció. Abstract The author presents several overlappings of Translation Studies with some sociological specialities and perspectives related to the object of study and the theorical tools employed: the concepts of norm, deviation, the symbolic borders, and different post-structuralist approaches. Taking the analysis of these and the other elements mentioned as its starting point, the possibility of taking into account the existence of an interdisciplinary nodule is discussed. Key words: sociology of knowledge, sociology of language, social constructionism, sociology of translation. 1. Aquest treball desenvolupa una part del marc teòric del projecte PB97-0670, del Programa Sectorial de Promoción del Conocimiento, del Ministeri de Ciència i Tecnologia. Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 63-77 Sociologia de la traducció1 Oscar Díaz Fouces Universidade de Vigo Departamento de Traducción, Lingüística e Teoría da Literatura Lagoas-Marcosende, s/n. 36200 Vigo (Pontevedra). Spain [email protected] Data de recepció: 9/10/2000 Sumari Introducció Rols, normes i expectatives Processos socials i desviació Variació lingüística i fronteres simbòliques La construcció social de la realitat Conclusió (i preliminars) Bibliografia EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 63 Introducció El 1972, James S. Holmes (1988: 71-73) proposava una tipologia de les diverses aproximacions possibles als estudis de traducció. Una d’elles, la que ací ens ocupa, designada amb el nom de funcional, no s’interessa per la descripció de les traduccions per elles mateixes, sinó per la de llur funció en el marc sociocultural que les acull. Per a Holmes, consistiria a preguntar-se, per exemple, per quin motiu un text (no) és traduït en un determinat lloc i en un cert moment, i per les conseqüències que se’n deriven. Com assenyala l’autor, aquesta mena d’investigacions apunta a la base d’una sociologia de la traducció o, més pròpiament, d’uns estudis de sociotraducció. Holmes afirmava aleshores que la línia d’investigació de caire sociotraductològic estava, en realitat, molt poc desenvolupada (i, és clar, molt menys que aquelles que s’orientaven cap al producte de la traducció). La meva opinió, uns quants anys després, no pot ser gaire més optimista. És evident que encara no podem parlar de l’existència d’uns estudis ordenats i sistemàtics de sociologia de la traducció, però sí d’un bon grapat d’aportacions, fragmentàries i disperses, cada cop més abundants, que intenten explorar la dimensió social de l’acte de mediació lingüística. La voluntat de recuperar algunes d’aquestes aportacions, i de posar-les en relació amb els seus referents en els estudis socials és, precisament, el motiu d’aquest paper. Rols, normes i expectatives En general, acceptem que un treball és sociològic quan s’ocupa dels problemes que sorgeixen en l’àmbit social, de classificar-los, d’explicar-ne l’origen i les transformacions, i de trobar-hi regularitats. Aparentment, la més restringida unitat d’observació del sociòleg serà la relació entre dues persones, la vinculació que hi existeix o, més exactament, la interacció que en resulta. D’altra banda, els científics socials accepten per principi l’existència de dos nivells d’anàlisi, dues aproximacions diferents als mateixos fenòmens socials. En primer lloc, el pla de la conducta dels subjectes, el pla de la interacció de les persones, el que correspon al nivell de l’anàlisi que anomenem microsociològica. En segon lloc, l’àmbit de la col·lectivitat, del medi ambient, de la totalitat social, tant si es tracta de civilització, de nació, de classe social o de família, que forneix els models comuns en què s’inspiren els subjectes pel que fa a l’orientació de l’acció. Corresponen al nivell de l’anàlisi macrosociològica. Tenim, doncs, una primera aproximació a les característiques del treball sociològic. Sabem que el seu objecte d’atenció preferent el constitueix la interacció social, i que aquesta pot ser considerada atenent, si més no, a dos nivells d’abstracció, diferents però complementaris. La primera dimensió remet a la conducta dels subjectes. No els considera individus aïllats —ja que és assumit per principi l’exercici d’interactuar com a unitat d’observació—, ans al contrari, els estudia com a individus que han experimentat, en el transcurs de la seva vida, processos d’aprenentatge i d’interiorització dels elements socioculturals de llur medi ambient, i per 64 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 Oscar Díaz Fouces EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 64 tant com a individus sotmesos als anomenats processos de socialització. Salvador Giner (1987: 78-79) defineix la socialització com el procés mitjançant el qual l’individu és absorbit per la cultura de la seva societat, de manera que, quan ha interioritzat els valors i la imatge d’una determinada estructura social, tendeix a contribuir a mantenir-la i a garantir-ne la reproducció. No sembla que els estudis de traducció puguin restar aliens a aquesta mena de consideracions. Si més no, des de dos punts de vista. En primer lloc, hauran de considerar de quina manera influeixen els processos de socialització en l’activitat professional dels mediadors lingüístics. D’altra banda, hauran d’avaluar en quina mesura contribueixen els traductors i els intèrprets a mantenir la cultura i l’estructura social que els acullen. Quin paper reserva la societat, com a garantia del manteniment de les seves estructures, als mediadors? Arribats en aquest punt, ens serà útil recordar el concepte d’acció social, en la descripció clàssica proposada pel sociòleg Talcott Parsons (1937). Els seus elements són els següents: — En primer lloc, un actor, un individu motivat que cerca uns objectius. — En segon lloc, per tant, l’objectiu cap a on tendeix. — Com que els objectius no són triats per atzar, ni són assolits de manera automàtica, caldrà tenir en compte uns altres factors. D’entrada, la situació: l’actor ha de disposar dels mitjans necessaris per a assolir els seus objectius, i ha de superar obstacles per tal de fer-ho. Després, serà necessari considerar que la tria dels objectius, els instruments i els medis que calen per assolir-los es regulen per estàndards normatius, que subratllen el fet que tota acció té un caire bàsicament social, puix que està influïda per les normes que resulten de la interacció entre els individus. Els aspectes que resulten de les interaccions són els papers socials, que anomenem rols, com ara el de professor, el de jutge o, és clar, el de traductor. Hem de tenir present que un únic rol no exhaureix totes les possibles interaccions d’un individu. En el nucli del concepte de rol hi ha la noció d’expectativa. Els rols impliquen relacions normatives: una constel·lació d’expectatives sobre com s’han de comportar les persones. Aquestes expectatives poden estar codificades, com en el cas dels contractes o el dret penal, o poden restar implícites, simplement. Gideon Toury (1980, 1995) ha analitzat la naturalesa i el paper de les normes en traducció. Parteix de la possibilitat de definir-les en el seu vessant sociocultural, com el subjecte d’un seguit de restriccions de diversa mena. Aquestes restriccions tenen a veure amb el text original, amb les diferències sistèmiques que manifesten les llengües implicades en el procés, així com les respectives tradicions textuals, i, fins i tot, amb les possibilitats i les limitacions de l’aparell cognitiu del mediador. Per tant, la traducció pot ser considerada, en primer lloc, l’exercici d’un paper social, és a dir, una mena d’activitat que es desenvolupa d’acord amb les regles que una comunitat atribueix a les persones que la realitzen de manera habitual. En efecte, la idea d’allò que és una traducció (i, més encara, una traducció fidel) varia, de manera substancial, d’acord amb el context cultural, geogràfic o cronològic. Sociologia de la traducció Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 65 EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 65 Toury proposa una classificació de les normes de traducció que comença per distingir entre preliminars i operatives, que caracteritza de la manera següent: a. Les normes preliminars inclouen dues menes de consideracions: les que fan referència a les estratègies de traducció (relacionades amb la tria de textos) i aquelles que s’ocupen de la literalitat (relacionades amb la tolerància envers determinades pràctiques, com la traducció per llengua interposada). b. Les normes operatives són aquelles que orienten les decisions que hom pren durant l’acte de traduir. Inclouen les normes matricials, que determinen el material lingüístic, la seva omissió, canvi de localització, o els criteris de segmentació textual. I també les normes lingüisticotextuals, que regeixen la tria de materials per construir el text d’arribada. Toury insisteix en dues característiques de les normes: són específiques per a cada sector social i per a cada cultura; i són, alhora, essencialment canviants, de manera que és habitual que convisquin en un mateix moment diversos estrats normatius. Complementa aquesta tipologia inicial una classificació que té en compte l’obligatorietat de les normes i l’acceptabilitat de les pautes de comportament que pretenen regular. Les normes bàsiques són obligatòries, per a tots els casos, per a una conducta determinada. Corresponen a la màxima pressió normativa, i el mínim marge de desviació admès. Les normes secundàries, les més comunes, presenten una pressió normativa menys intensa, i admeten una banda més ampla de comportament. Els comportaments tolerats, finalment, corresponen a la mínima intensitat normativa. El model de Toury dissenya un interessant marc genèric per a l’estudi de les normes en tradució. Nogensmenys, aquesta categoria ha estat objecte d’uns altres tipus d’aproximacions, a cops elaborades a partir d’uns marcs teòrics més concrets, i orientades a descriure una altra mena d’activitats, de manera més específica. Cecilia Wadensjö (1998), per exemple, ha volgut aplicar el model teòric dissenyat per Erving Goffman (v. una síntesi del seu pensament a Wolff 1979: 19-105) a l’anàlisi de l’activitat dels intèrprets, entesa com un tipus especial d’interacció. Comença per distingir, com ho fa Goffman, tres aspectes de la noció de rol: — El paper normatiu fa referència a les idees habitualment compartides a propòsit d’una certa activitat. El rol normatiu dels intèrprets queda reflectit en la manera com els professionals defineixen allò que és correcte en l’exercici de llur activitat. Es difon mitjançant els codis deontològics, els reglaments professionals i els programes de formació. — El concepte de paper típic té en compte que les condicions en què s’ha de desenvolupar un rol determinat varien en el temps i en l’espai, de manera que els individus han de desenvolupar determinades estratègies per afrontar situacions típiques que les normes establertes no preveuen. — En determinats casos, hi ha alguns aspectes de la conducta individual que no tenen a veure amb els papers normatius, ni tampoc amb els papers típics, sinó amb les circumstàncies específiques en què la situació es produeix, i amb l’es66 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 Oscar Díaz Fouces EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 66 til propi de l’actor. Per exemple, en el cas dels intèrprets, l’entrada de noves persones, el decorat o el soroll determinen unes pautes de treball diferents. Es tracta del paper d’actuació. La saturació que pot arribar a provocar aquesta mena d’elements dóna lloc a allò que Bruce W. Anderson (1976) ha anomenat sobrecàrrega de rol. L’anàlisi de Wadensjö s’ocupa de la interacció que té lloc mentre es desenvolupa l’activitat dels intèrprets. Es tracta d’una perspectiva microsociològica, que considera aspectes com la manera d’influir els mediadors sobre el progrés o el contingut de la interacció, de regular-la (contribuint a redistribuir els torns de paraula), o, fins i tot, de definir-la (com una consulta mèdica, o un interrogatori policíac, per exemple). És el moment de recordar que la feina dels intèrprets està subjecta, com la dels traductors, a uns aparells normatius que en regulen el desenvolupament correcte. La immediata accessibilitat de les normes que implica l’activitat dels mediadors orals, però, fa imprescindible una forta interiorització prèvia, que s’hauria de concretar en processos de socialització professional diferents. També Theo Hermans (1991, 1996) coincideix a assenyalar la importància dels processos de socialització a l’hora d’interioritzar els aparells normatius, i introdueix una classificació que utilitza com a criteri la seva intensitat prescriptiva i l’origen dels elements que els conformen. És la següent: — Les convencions són regularitats de conducta que apareixen com solucions a problemes recurrents de la interacció, i que arriben a generar expectatives d’actuació. — Quan una convenció es manté operativa per un llarg període de temps pot esdevenir una norma. La manera d’actuar és diferent, però: les convencions descriuen les conductes esperades; les normes descriuen allò que cal fer. — Quan la força prescriptiva de les normes creix cap a l’obligatorietat, esdevenen regles, formulades explícitament i, sovint, codificades i institucionalitzades. — Quan la pressió que exerceix una regla és l’únic motiu per al seu compliment, esdevé un decret, imposat per una autoritat identificable i amb capacitat de coacció. Amb uns criteris semblants (i una terminologia diferent), una altra estudiosa, Christiane Nord (1991) ha proposat una tipologia de les regularitats socials en la tasca dels mediadors: — Les regles són engegades per alguna mena de poder legislatiu, i impliquen algun tipus de càstig, quan hom no les compleix. Un exemple general és el codi de circulació. — Les normes son fixades en el marc d’un aparell de regles que ja existeix. La seva violació no té atribuïda cap sanció legal, però sí una percepció negativa. Nord les exemplifica amb les «conductes reprobables», com assistir a un enterrament amb vestits cridaners. — Les convencions són les realitzacions específiques de les normes. D’acord amb el filòsof del llenguatge John Searle, una conducta regular R dels membres d’un grup G, que participen en una mena de situació recurrent S, és una convenció Sociologia de la traducció Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 67 EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 67 si tothom segueix R, tothom s’espera que tothom segueixi R, i tothom prefereix R. No estan formulades de manera explícita, sinó que resulten de les expectatives d’actuació dins d’un grup determinat, la qual cosa vol dir que tots els seus membres les hauran hagut d’adquirir i d’interioritzar en el procés de socialització. Adaptant per a la traducció les propostes elaborades per Searle, Nord distingeix dues menes de convencions: regulatives, que fan referència a la manera habitual d’encarar determinats problemes de traducció per sota del nivell textual (p. ex., la traducció dels noms propis, les notes o les citacions); i constitutives, que determinen allò que una comunitat accepta com a traducció, oposada a la versió i a l’adaptació. La suma de les convencions constitutives determina el concepte de traducció que preval en una comunitat determinada, allò que els usuaris esperen trobar en un text marcat pragmàticament com a traducció. A partir de la proposta de Nord, Andrew Chesterman (1993) s’ha referit també als aspectes normatius de l’activitat dels mediadors. Segons Chesterman, hi ha dos agents que estan legitimats per a designar un text com a traducció: els mateixos traductors que el produeixen, i els seus receptors, quan l’accepten com a tal. Els estudis descriptius de traducció s’hauran de preocupar, per tant, de fer explícites les lleis que determinen que un text sigui acceptat com una traducció. No serà suficient determinar aquests principis d’una manera abstracta, que seria massa genèrica: es tracta de descobrir quin criteris permeten determinar quina traducció és una bona traducció. Chesterman parteix de la distinció suggerida per Toury entre lleis i normes. Les lleis no serien prescriptives, ni directives. Es tractaria, en realitat, d’uns instruments teòrics que tindrien l’objectiu de predir la conducta dels mediadors, i d’explicar-la. Algunes lleis esdevindrien normes, de la mateixa manera que determinades pautes d’actuació poden esdevenir models de conducta en una comunitat. Les normes funcionen en virtut de llur existència com a constructe social, i de llur interiorització, per part dels individus. I operen, bàsicament, com a expectatives, relatives a la conducta i a les intencions dels altres, i a les expectatives dels altres sobre la conducta i les intencions pròpies. En aquest marc, Chesterman qualifica de normes les convencions de Nord (1991). I, així com Nord proposa distingir entre convencions regulatives i convencions constitutives, Chesterman parla de normes professionals i normes d’expectativa. El corpus de la pràctica dels professionals competents destil·la les normes professionals. Inclouen la necessitat de fer una anàlisi prèvia del text que cal traduir, o la de documentar-se sobre la matèria. Hi podem distingir tres subtipus: la norma de responsabilitat, un principi ètic que implica que el traductor ha de ser lleial amb l’autor de l’original, amb el responsable de l’encàrrec i amb els destinataris (cf. el concepte de lleialtat, formulat per Christiane Nord, 1991, i el de responsabilitat del traductor [Translator Self-Concept] de Kiraly 1995: 100); la norma de comunicació, que fa que els traductors tendeixin a optimitzar la comunicació entre l’autor de l’original, el responsable de l’encàrrec, i els destinataris; i la norma de relació, segons la qual els traductors han d’actuar de manera que s’estableixi una relació adequada entre el text original i el text traduït, que dependrà dels constrenyiments que estipuli l’encàrrec. 68 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 Oscar Díaz Fouces EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 68 Les normes d’expectativa són constituïdes per allò que els receptors s’esperen d’una traducció, així com per allò que consideren que s’ajusta als patrons textuals de la llengua d’arribada. Les normes d’expectativa, doncs, indiquen el tipus d’estratègia que els receptors d’una comunitat i d’una època determinades esperen que apliquin els traductors. El concepte de norma i les seves extensions (regla, rol, convenció) han estat tractats per molts altres autors, l’opinió dels quals no podem recollir ací. Trobareu, en tot cas, una interessant discussió a Shäffner (1999). Per l’espai que hi hem dedicat, podria semblar que es tractés de l’únic instrument teòric d’arrel sociològica que té un lloc propi als Estudis de Traducció. De seguida veurem, però, que no és ben bé així. Processos socials i desviació La teoria de l’acció social de Parsons, a què fèiem referència més amunt, inclou un concepte complementari que ací també ens serà de gran utilitat. Es tracta de la desviació, entesa com el desenvolupament de resistències a la conformitat amb les expectatives socials. Si fins aquest moment havíem fet referència a les estructures normatives i a les regularitats de conducta que determinen, ara ens ocuparem justament de l’actitud contrària, de la violació d’aquests tipus de conducta. Aparentment, els conceptes de visibilitat i d’invisibilitat admeten una lectura molt suggeridora, a partir d’aquest model. Es tractaria només de posar rètols a les formes de desviació de les expectatives de rol. Segons opina Goffman (1961), la persona desviada és tan sols una víctima de l’elaboració i de l’aplicació de regles per part d’aquells que estan autoritzats per fer-ho, independentment de quines puguin ser les seves motivacions. Noteu que les crides a la insubmissió de Venuti (1995), la traducció postcolonial o la feminista, són formes de desviació només si s’accepten com a axiomàtics els estàndards normatius que desafien. Val la pena, doncs, que filem una mica més prim en la descripció de les situacions en què les normes no són respectades. Podem començar amb un breu excurs per les bases teòriques de la sociologia del coneixement i, de manera més concreta, per la formulació de Peter Berger i Thomas Luckmann (1966). D’acord amb els seus pressupòsits, els éssers humans creen i després sustenten tots els fenòmens socials col·lectivament, mitjançant les pràctiques socials. En concret, mitjançant tres processos fonamentals: l’exteriorització, l’objectivació i la interiorització. Exterioritzar implica actuar de manera que la nostra acció repercuteixi sobre el món, crear algun artefacte, o donar lloc a una pràctica determinada. Un cop exterioritzada, l’acció entra en l’àmbit social, i es fa objectiva en guanyar un tipus d’existència factual equivalent a «la veritat»: ens sembla que existeix fora de nosaltres. Per a les noves generacions que arriben al món, aquesta acció i la seva repercussió són preexistents, de manera que en interioritzar-les passen a formar part de la seva consciència, i de la manera com conceben la naturalesa del món. És en aquest precís moment quan sorgeix, inevitablement, la necessitat de la legitimació, i s’han de destil·lar explicacions i justificacions per a l’ordre institucional (Berger & Luckmann, 1966: 121-163 i passim). Sociologia de la traducció Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 69 EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 69 Després d’aquestes consideracions, ens podem tornar a ocupar de les conductes aparentment desviades a què ens havíem referit. En un article de 1993, Jean Delisle proposava un interessant exercici de comparació entre les actituds dels traductors medievals francesos i de les traductores feministes canadenques. Per al seu treball, aïllava cinc elements comuns a la manera de traduir d’ambdós col·lectius: l’apropiació del text de partida, la cerca de legitimitat, la intenció didàctica, la intervenció sobre la llengua i la visibilitat del traductor. Tant l’apropiació del text de partida com la intervenció sobre la llengua (el corol·lari de les quals és la visibilitat) impliquen una subversió de l’ordre establert. La cerca de legitimitat i la intenció didàctica es palesen en l’ús dels prefacis, les explicacions i les notes del traductor. Les traduccions desviades impliquen els tres processos socials que havíem presentat: l’exteriorització, que coincideix amb la gènesi del producte; l’objectivació, inherent a la naturalesa material de l’acte social que anomenem «traducció»; i la legitimació, que fa possible la interiorització de l’acte social originari, i que el justifica per a les noves generacions. És precisament en virtut del desafiament que suposen les conductes desviades que podem proposar tots aquests casos com a exemples d’autoafirmació. És la mateixa etiqueta que Judith Woodsworth (1996: 235) utilitza per a referir-se a l’ús de la traducció com a mecanisme per a promoure la identitat nacional. Ens havíem ocupat fins ara, preferentment, dels aparells normatius, els models comuns en què s’inspiren els subjectes pel que fa a l’orientació de l’acció, i doncs, del nivell de l’anàlisi macrosociològica que havíem presentat al començament d’aquest treball. De manera complementària, havíem assenyalat que els individus socialitzats contribueixen al manteniment de la cultura i l’estructura social del seu entorn. Les paraules de Woodsworth volen fer notar que els traductors i els intèrprets contribueixen també a (re)crear aquella mateixa cultura i aquella mateixa estructura social. En el treball citat més amunt, es refereix a la manera com la traducció ha servit per a estimular el desenvolupament de la llengua escocesa i del retoromànic i, per tant, per a bastir els referents simbòlics (i materials) de les comunitats lingüístiques respectives. Val a dir que la llengua, com a sistema semiòtic més representatiu del concepte de Cultura, ha estat un dels àmbits d’intersecció més fecund entre els estudis socials i els estudis de traducció. Ho veurem a l’apartat següent. Variació lingüística i fronteres simbòliques La diferència entre el plantejament lingüístic i el sociolingüístic dels fets de llengua està en què, mentre l’objecte teòric és en el primer cas el sistema lingüístic com a tal, el segon s’ocupa de la llengua com a institució social. La sociolingüística s’interessa per la covariació sistemàtica entre estructura social i estructura lingüística, intentant fer explícites les eventuals relacions causals. Joshua Fishman (1976) distingeix encara una sociologia aplicada del llenguatge, amb diversos àmbits d’actuació. Els més significatius serien, en la seva opinió, l’ensenyament de llengües, la política lingüística, la creació i revisió de sistemes d’escriptura, l’alfabetització i, és clar, els treballs relacionats amb la traducció. En aquest darrer 70 Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 Oscar Díaz Fouces EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 70 àmbit, Fishman fa notar l’especial sensibilitat cap a les formes de variació social i de variació funcional del llenguatge que han de posseir els professionals i els estudiosos de la mediació lingüística, entre els quals esmenta Catford (1965) i els traductors bíblics. Precisament entre els traductors bíblics hi ha l’investigador que probablement ha dedicat més treballs a explorar les relacions entre sociolingüística i traducció, Eugene Nida (1986 i 1993, entre altres). Tanmateix, l’aportació sociolingüística d’aquest autor està subordinada al seu concepte d’equivalència dinàmica, i es pot resumir en la necessitat d’ajustar el text d’arribada (el missatge que vehicula el text d’arribada, per ser més precisos) a les característiques del marc sociocultural que l’acull. Cal tenir present que aquesta perspectiva implica una certa visió revolucionària de la traducció de textos religiosos, ja que suposa legitimar l’alteració formal del missatge diví per tal de garantir-ne el contingut (encara que el paper del traductor continuï limitat al de mer vehicle de la paraula divina). Partint d’uns pressupòsits semblants, Maurice Pergnier (1978) prefigura un programa d’investigació molt més ambiciós en Les fondements socio-linguistiques de la traduction. Pergnier posa en relació la doble naturalesa del llenguatge, sistema i institució social, amb la distinció saussureana entre langue i parole. A partir d’aquí, conclou inevitablement que interrogar-se sobre la naturalesa social del llenguatge és tant com interrogar-se sobre la naturalesa dels fets socials en general, remetent l’objecte particular de la sociolingüística (crec que també la que s’aplica a la traducció) al marc de la sociologia general. En general, aquestes aportacions tenen a veure amb la manera com la dimensió sociolingüística condiciona el procés de traduir, en forçar una anàlisi del context situacional i eventualment alteracions formals, procurant d’aconseguir l’equivalència més aproximada en la llengua (i la cultura) d’arribada. Hi ha, però, tot un seguit de consideracions diferents, a propòsit del paper del mediador com a agent social, des d’una perspectiva sociolingüística. Ens en pot proporcionar una primera pista l’exemple proposat per Woodsworth, que hem citat una mica més amunt. Recordem que es referia al paper de la traducció com a mecanisme per estintolar les comunitats de llengües subordinades, com l’escocès o el retoromànic. L’autora constata, prou enraonadament, que les traduccions de l’anglès a l’escocès poden semblar innecessàries (ja que tots els escocesos són competents en anglès), però estan connotades amb un altíssim valor simbòlic. Karl Vossler, en un assaig intitulat «La comunitat lingüística com a comunitat de mentalitat» s’havia referit a aquesta mena d’actuacions amb les paraules següents: Sucede a veces que los soberanos de dos naciones se valen, en las reuniones, de manera meramente representativa, de un intérprete, aunque no sea este en absoluto necesario para el mutuo entendimiento, es decir, aunque los dos entiendan y dominen la lengua nacional del otro. En este caso, la interpretación y la traducción, superfluas, molestas y quizás incluso un estorbo, se hacen porque ambas lenguas quieren ser representadas y reconocidas en un aspecto, como poseedoras de idénticos derechos. Se traduce con motivo de la demostración de la legitimidad nacional […] (Vossler, 1925; apud López García [ed.] 1996: 356). Sociologia de la traducció Quaderns. Revista de traducció 6, 2001 71 EUTI 6 061-077 14/3/2001 12:11 Página 71