El primer cant de l'Infernoa les versions d'Andreu Febrer i de Josep Maria de Sagarra : una anàlisi de traducció

ARTICLES EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 94 Resum En aquest treball, l’autor fa una anàlisi comparativa de dues versions, en llengua catalana, del cant primer de la Commedia dantesca. Aquestes versions, molt distants en el temps, són, en primer lloc, la que Andreu Febrer va fer a principi del segle XV, i, en segon lloc, la que Josep Maria de Sagarra va començar a publicar fragmentàriament a les pàgines de La Veu de Catalunyal’any 1935, traducció que, refosa, va treure entre els anys 1950 i 1952 a l’editorial Selecta, de Barcelona. L’anàlisi, que es pretén exhaustiva, comprèn les rimes, la versificació i el lèxic emprats pels traductors. El treball s’orienta en l’àmbit de la discussió «traducció literal vs. traducció lliure» —conceptes representats pels traductors de referència— que l’autor ha desenvolupat en la seva tesi doctoral. Paraules clau:Dante Alighieri, Divina Commedia,Canto Primo, Andreu Febrer, Josep Maria de Sagarra, traducció literal, traducció lliure, rima, versificació, lèxic. Abstract In this study, the author makes a comparative analysis of two Catalan versions of the first canto of Dante’s Divine Comedy.These two versiones, separated by a great distance in time, are, first, the translation that Andreu Febrer made at the beginning of the 15th century and, second, that which Josep Maria de Sagarra began to publish in fragments in La Veu de Catalunya (The Voice of Catalonia) in the year 1935. The latter translation, reconstituted, was brought to light between 1950 and 1952 by the publishing house Selecta of Barcelona. This analysis, which attempts to be exhaustive, ranges from treatment of rhyme and versification to language, among other considerations. The orientation of this work is within the sphere of the discussion «literal translation vs. free translation» —concepts represented by the translations under consideration— which the author has developed in depth in his doctoral thesis. Key words:Dante Alighieri, Divina Commedia,Canto Primo, Andreu Febrer, Josep Maria de Sagarra, literal translation, free translation, rhyme, versification, vocabulary. Quaderns. Revista de traducció 4, 199995-116 El primer cant de l’Infernoa les versions d’Andreu Febrer i de Josep Maria de Sagarra: una anàlisi de traducció Josep M. Fulquet Universitat Ramon Llull. Facultat de Ciències de la Comunicació Data de recepció: 15/1/1999 Sumari EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 95 Les rimes La versificació El lèxic Bibliografia A la memòria d’Àngel Crespo Segons consta a l’explicit del manuscrit, Andreu Febrer va acabar la traducció de la Commedia el primer dia d’agost de l’any 1429, a Barcelona. La seva tasca no tenia precedents, ja que, segons sembla, Febrer en desconeixia la traducció llatina feta el 1417 per Giovanni da Serravalle i la castellana de Don Enrique de Villena, acabada l’octubre del 1428, un any abans que la seva. La de Febrer és una traducció en vers que segueix l’original al peu de la lletra, i és precisament aquesta fidelitat el punt de partida i el centre nuclear de totes les valoracions que se n’han fet després. Ja el Marqués de Santillana remarcava aquesta versió verbum verbo com una característica que havia cridat l’atenció dels contemporanis. Segons Martí de Riquer, el Marqués, en el seu Prohemio al Conestable de Portugal,escrit entre el 1445 i el 1449, després de tractar de Jordi de Sant Jordi i abans d’esmentar Ausiàs Marc, dedica unes línies a Andreu Febrer, línies que inclouen un encertat judici de la seva traducció de la Commedia: Mossen Febrer fizo obras notables e algunos afirman aya traydo el Dante de lengua florentina en catalan, non menguando punto en la orden del metrificar e consonar. Ben aviat, però, van començar a sorgir judicis i comentaris sobre la traducció de Febrer. Entre els més importants, tots pertanyents a l’època actual i en general força elogiosos, hi ha els de Ramon d’Alós, Arturo Farinelli, Jordi Rubió i Balaguer i Annamaria Gallina. No obstant això, ningú no havia emès un judici tan negatiu de la fidelitat extrema d’Andreu Febrer, com Anfós Par: […] sa obra, d’una banda té més d’italià que de català y de l’altra és una traducció ben dolenta. Son molts sos passatges que no solsament son avuy inintel·ligibles, sino que crech fermament qu’ell tampoc entengúe […] En Febrer no més ha cura de trobar mots que s’assemblin a l’original com més mellor, anch que per açó hagi d’emblar veres paraules toscanes y anch que la versió no hagi sentit. Malgrat el contundent judici de Par, i subscrivint el parer d’Antoni M. Badia i Margarit, crec modestament que el balanç global ha de ser favorable al traductor, si tenim en compte, entre altres consideracions: a) que era la primera versió escrita en vers; b) que la fidelitat al text original, força meritòria en qualsevol traducció, fins i tot avui, més meritòria la feia aleshores, i c) que la versió de Febrer constitueix un primer intent d’incorporar al català els sistemes estròfics (tercines), mètrics (hendecasíl·lab) i rítmics (accentuació interna) que caracteritzen el poema de Dante. Entre els retrets que tradicionalment més s’han formulat a la versió de Febrer destaca que aquest no és un gran poeta, d’aquí que hi hagi una diferència notable entre l’original i la versió. També se li retreu, d’una banda, que no va estar gaire encertat en l’aplicació de les regles que regeixen l’accentuació interna del 96 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 96 vers —és clar que era la primera vegada que s’escometia un projecte d’aquesta envergadura— i, d’una altra, que no va entendre sempre el text de Dante, a pesar de les afirmacions d’algun dels seus incondicionals, com ara Franquesa i Gomis. De tota manera, és arriscat establir diferències qualitatives en el text de Febrer. Només recordaré una afirmació de Par segons la qual la traducció del Purgatorio i del Paradiso té menys valor que la de l’Inferno, la part de la Commedia més coneguda a la Catalunya i a la Castella medievals. Diu Par que, a la versió de l’Inferno, Febrer sap mantenir la seva independència com a escriptor i aconsegueix fer sentir la seva veu, en passatges molt ben traduïts, al costat de la de l’original. Sembla, això no obstant —potser perquè l’empresa era superior a la seva preparació filològica—, que això no passa en la versió del Purgatorio i del Paradiso, d’on Par treu gairebé sempre els exemples per a la seva anàlisi, tan adversa a Febrer. Els intents posteriors de traslladar al català el text dantesc s’han dut tots a terme dins el nostre segle, quan la llengua catalana recobra el seu valor de llengua literària que havia perdut en bona part durant el període de decadència. Aquestes versions modernes recolzen sobre una llarga tradició d’estudis dantescos, amb molts problemes de crítica textual i d’interpretació ja resolts. Aquests factors posen en relleu l’esforç notabilíssim que suposa, al segle XV, la versió de Febrer, ja que aquest no disposava dels amplis i minuciosos comentaris i de l’extraordinària bibliografia que té avui a l’abast un traductor de Dante. Les escasses traduccions modernes que del poema s’han fet són: la d’Antoni d’Espona, a començament d’aquest segle, que conserva les tercines originals; la de Narcís Verdaguer i Callís, el 1921, en hendecasíl·labs lliures; la de Llorenç de Balanzó, el 1923-24, que conserva també les tercines originals, i la que més interessa l’objectiu del present treball, la de Josep Maria de Sagarra, començada el 1935, però després refosa totalment, de manera que, en rigor, es pot afirmar que Sagarra va fer dues versions del poema, la primera de les quals és fragmentària. Efectivament, el mes de juny del 1935, el diari barceloní La Veu de Catalunya va començar la publicació de l’obra de Josep Maria de Sagarra, i va editar en setmanes alternes la traducció d’un cant i el comentari respectiu. Aquesta sèrie de cants i comentaris va ser bruscament interrompuda per l’esclat de la guerra civil. A partir d’aleshores el traductor es va dedicar, com deia, a refondre la seva versió, i, així refosa, la va publicar més tard —deixant de banda una edició de bibliòfil, de difusió molt limitada—, entre el 1950 i el 1952. A propòsit d’aquesta traducció, diu Osvald Cardona: La més notable diferència entre la recent traducció d’En Sagarra i les precedents es deu a la personalitat, tan acusada, del poeta que ha emprès l’obra. En efecte, mentre els altres traductors, des d’en Febrer, s’esforçaven per una fidelitat poc menys que literal al text toscà, o bé s’asservien a l’època essent volgudament arcaïtzants, el poeta d’avui ha fet ús, per a la seva versió, del seu riquíssim vocabulari i ha estat no menys fidel al seu gust personal. La pròpia força, indeclinable, li ha donat una major llibertat en alguns punts, compensada per una fluïdesa i un ritme viu que no havien assolit els predecessors […] El treball d’ara contrasta els quatre intents anteriors (comptant-hi el propi) i té un valor de compendi: en una simple confrontació s’hi El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 97 EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 97 nota la tria de solucions que, tot i encertant les més indicades, ajuda a comprendre l’actitud del traductor davant les complexes dificultats del gran text amb què s’enfrontava: un afany de tornar-lo, en català, gràfic i realista, amb els tons de la sàtira, l’al·legoria i la teologia apassionats, tal com Dant el concebé a la seva època […] Així, el servilisme respecte a l’original, que tant s’ha retret a la traducció de Febrer, va desapareixent en general de les versions modernes, sobretot de la de Sagarra. La diferència més notable entre la traducció de Sagarra i totes les altres és, com assenyala Cardona, l’eminent personalitat d’aquest poeta. Per la llengua, la seva obra s’acosta menys al text de Dante que les dels seus predecessors; en canvi, li és més pròxima per l’esforç d’adequació a un català gràfic i realista dels tons apassionats de la sàtira, de l’al·legoria i de la teologia, equivalents als que bategaven dins l’esperit mateix de Dante. La versió de Sagarra s’aproxima, doncs, a una fidelitat més conceptual, i abandonant aquella fidelitat formal de Febrer, que arribava fins i tot al calc, ha llegat a la literatura catalana una Divina Comèdia més alta, més perfecta; en definitiva, més dantesca. Les rimes Tant Febrer com Sagarra van fer les seves respectives versions de la Commedia en una combinació de rimes igual a la de l’original: el vers segon de cada tercet rimava amb el primer i tercer del tercet següent. L’estructura d’aquesta combinació comporta l’existència de tres versos d’una mateixa rima, dos versos pertanyents a un tercet i l’altre al següent, tret del primer, on hi ha solament dos versos de rima igual. Val a dir, a més, que l’últim tercet no deixa una rima esparsa, ja que és costum acabar la composició amb un vers sol que hi rimi, segons l’esquema aba, bcb, cdc, ded, efe… xzx, z. Sembla que la innovació de l’enllaçament dels tercets és obra de Brunetto Latini, el mestre de Dante, i que hi va arribar precisament per imitació de les combinacions de tres versos de la poesia provençal. El cas és que el seu ús a la Península en la forma d’enllaç es deu a la imitació dels italians. La traducció de Febrer ho confirma, i ho corrobora el fet que, un quart de segle més tard, fra Rocaberti escrigui encara una part de la seva Glòria d’amor, poema d’influència dantesca, en tercets aïllats, més pròxims a les combinacions de tres versos dels poetes catalanoprovençals que a les del florentí. Habitualment es fa notar que la fidelitat servil a l’original a què al·ludia més amunt es demostra sobretot a les rimes. Diu Anfós Par: Lo llegidor haurà ja fet esment qu’els italianismes, per no dir mots merament italians, d’En Febrer són molt més abundosos al final qu’en altre lloch dels bordons a causa de la consonància. O, més endavant: Febrer empra la consonància dels versos alterns com Dant, i per tal d’obtenir-la sacrifica sovint la correcció de la llengua i no renuncia a servir-se d’italianismes o a inventar paraules. 98 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 98 Subratllem, d’entrada, la distinció entre italianismes i calcs de mots merament italians, imprescindible en l’estudi de la traducció de Febrer. Anfós Par la va intuir, però no la va tenir en compte, preocupat com estava per desqualificar el treball de Febrer. El professor Antoni M. Badia i Margarit, en el seu article «La versió catalana de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer», ha fet una anàlisi detallada del rimari d’aquest primer cant de l’Inferno, i sobre 136 rimes n’ha trobat: 78 en què coincideixen rimes i paraules —«versos acabats en la mateixa paraula i en la mateixa rima»— (57%); 17 en què coincideixen les rimes però les paraules són diferents —«versos acabats en paraules diferents, però en la mateixa rima»— (13%); 12 en què coincideixen les paraules, però no les rimes —«versos acabats en la mateixa paraula, però en rimes diferents»— (9%), i 29 en què paraules i rimes són diferents —«versos acabats en paraules diferents i en rimes també diferents»— (21%). En el primer grup, com ha observat Badia, hi ha coincidències que demostren la profunda afinitat del català i l’italià. Reblant potser una mica el clau de la tesi exposada per ell, en transcrivim tot seguit una relació global desglossada en: noms substantius, formes substantives de naturalesa verbal (infinitius), verbs en forma personal, adjectius (incloent-hi els participis verbals en funció adjectiva), pronoms i adverbis. Al mateix temps, i a fi d’observar els preceptes de la comparació, relacionem també el nombre de paraules i rimes coincidents en la versió de Sagarra, que, si bé sensiblement inferior (18 contra 78), traspua també —sempre que el seu criteri de traducció, més lliure, ho permet— una certa voluntat de literalitat. Badia considera rimes coincidents no solament aquelles que presenten consonància entre la forma italiana i la forma catalana (com l’italià oscura i el català escura/obscura, del vers 2), sinó també aquelles altres que es corresponen per raons de fonètica històrica. És obvi, a més, com diu Badia, que no hi havia altra solució per traduir, per exemple, l’italià vita (del vers 1), que el català vida. Per tant, la major part de les rimes coincidents de Febrer i de Sagarra s’ha d’atribuir, no a la seva voluntat de calcar (més en el primer que en el segon), sinó a la comunitat idiomàtica entre l’italià i el català. Vegem-ho. El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 99 Substantius Dante Núm. vers Febrer Sagarra vita 1 vida vida paura 6 — paüra morte 7 mort mort punto 11 punt — pianeta 17 pianeta — calle 18 call — riva 23 riva riba passo 26 pas — EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 99 100 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet Substantius (continuació) Dante Núm. vers Febrer Sagarra erta 31 erta — cammino 35 camí — mattino 37 matí — caggione 41 occaysó — stagione 43 stazó — leone 45 leó — magrezza 50 magressa — vista 53 vista vista altezza 54 altesa — loco 61 loch — diserto 64 desert — Augusto 71 August — gioia 78 joya — fiume 80 flum flum lume 82 lum llum amore 83 amor amor volume 84 volum volum onore 87 honor honor saggio 89 satge — viaggio 91 viatge — via 95 via — virtute 104 virtut — salute 106 salut — guida 113 guida — strida 115 estrida — genti 120 gents — legge 125 ley — Adjectius Dante Núm. vers Febrer Sagarra oscura 2 escura obscura dura 4 dura dura forte 5 fort fort giunto 13 junt — compunto 15 compunt — queta 19 queta — durata 20 durada — EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 100 El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 101 1. Sagarra tradueix aquestes formes verbals com a adjectius. De fet, però, tan fugitiva, trista i conquista, com smarrita/fallida (vers 33) i scorte/record (vers 9), no relacionats aquí, i com erta/oferta (vers 31) o bugiardi/covard (vers 72), haurien de pertànyer al grup de paraules diferents i rimes coincidents. Adjectius (continuació) Dante Núm. vers Febrer Sagarra affannata 22 affanada — viva 27 viva viva lasso 28 las — diserta 29 deserta deserta basso 30 bas — coverta 33 cuberta coberta divino 39 diví — offerto 62 offert — certo 66 cert — lombardi 68 lombarts lombard bugiardi 72 bugiarts — combusto 75 combust — dolenti 116 dolents — contenti 118 contents — degna 122 digna — Verbs Dante Núm. vers Febrer Sagarra trovai 8 trobé — entrai 10 entré — abbandonai 12 abandonà — fuggiva 25 fugiva fugitiva1 venesse 46 vengués — temesse 48 tremés — acquista 55 aquista conquista face 56 fa — (s’)attrista 57 (s’)entrista trista fui 67 fuy — venire 119 venir — salire 121 salir — partire 123 partir — EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 101 Com es pot veure, tot i que el percentatge és notablement inferior (78 paraules i rimes coincidents en Febrer, 19 en Sagarra), de l’exemple adduït es pot inferir que, a pesar de tot, i sempre que l’entramat i les exigències de la rima li ho permetien, l’autor d’El comte Arnau procurava acostar-se al més possible al model original. Si, doncs, com diu Modest Prats al seu article «Per una valoració de la versió catalana de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer» (vegeu bibliografia), la traducció —en el cas de Febrer— es fa d’una llengua tan pròxima a la catalana que permet mantenir sense violència més del 60% de paraules al final de vers, trobar més d’un terç de rimes diferents es pot considerar una proporció molt elevada. Això matisa substancialment la idea d’un Andreu Febrer que es limita a calcar les rimes originals.¿Però fins a quin punt l’afany d’ajustar-se fidelment a l’original ha afectat el conjunt de la traducció? Badia i Margarit, en el treball citat, distingeix tres classes de versos: a) els de «traducció normal», b) els de «traducció literal forçada» i c) versos que s’allunyen del model i que el traductor ha marcat amb «trets personals». El resultat d’aplicar aquesta classificació a la traducció de Febrer del primer cant de l’Infern és el següent: versos de «traducció normal», 66 (49%); versos de «traducció literal forçada», 22 (16%), i versos amb «trets personals», 48 (35%). He triat alguns exemples a l’atzar dels tres grups, inclosa la versió de Sagarra: Versos de traducció normal Vers 1 (D) Nel mezzo del cammin di nostra vita (F) En lo mig del camí de nostra vida (S) Al bell mig del camí de nostra vida Vers 2 (D) mi ritrovai per una selva oscura (F) me retrobé per una selva oscura (S) vaig retrobar-me en una selva obscura Vers 4 (D) Ahi quanto a dir qual era è cosa dura (F) Hay!, quant a dir qual era és cosa dura (S) Ai, dir com era, serà feina dura 102 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet Adverbis i pronoms Dante Núm. vers Febrer Sagarra poco 59 poch — lui 65 luy — ambedui 69 amenduy — tardi 70 tarts tard EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 102 ta i la vuitena (35), mentre que n’hi ha només dos d’accentuats sobre la quarta ila setena, i cinc presenten un esquema accentual si més no discutible. En canvi, en la traducció de Febrer, el vers més usat és el que porta l’accent a la quarta síl·laba i amb cesura; el segon accent pot caure a la síl·laba vuitena, o més sovint sobre la setena, i també a vegades sobre la novena. Vegem-ne uns exemples, sense moure’ns d’aquest cant primer, i comparem-los amb la versió de Sagarra: Inf. I, 2 (F) me retrobé per una selva escura (S) vaig retrobar-me en una selva obscura Inf. I, 7 (F) tant amargant que poch és plus la mort (S) De tan amarg, és gairebé la mort Inf. I, 4 (F) Aquest semblà que contra mi vengués (S) Semblava contra mi portar el braó Inf. I, 6 (F) que·l pensament nova por me procura (S) que al pensament renova la paüra! Inf. I, 22 (F) E així com cell qu·ab elena affanada (S) s’apaivagà, i com l’home esmaperdut Inf. I, 29 (F) pris lo camí per la plaja deserta (S) reprenc camí per la vessant deserta Això no vol dir que en la versió de Febrer no hi hagi nombrosos versos accentuats a la sisena síl·laba tan perfectes com els de Dante: Inf. I, 37 (F) Temps era del principi del matí (S) S’esqueia el temps de desvetllar-se el dia El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 109 EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 109 Inf. I, 61 (F) mentre que jo cahia en lo baix loch (S) i mentre en el fondal em marfonia Inf. I, 128 (F) là té la gran ciutat, l’alta cadira (S) i en tron altíssim sa puixança espleta Però moltes vegades, quan hi ha versos amb accent a la sisena síl·laba a l’original italià i que Febrer, traduint-los al peu de la lletra, podria conservar amb la mateixa accentuació, observem que es deixa portar per l’oïda, acostumada al català, i, canviant l’ordre de les paraules o valent-se d’una paraula diferent, construeix versos amb l’accent principal a la quarta síl·laba: Inf. I, 21 (D) la notte ch’i’ passai con tanta pieta (F) la nit denant ab pietat streta (S) aquella nit passada amb tanta pena Inf. I, 57 (D) che ‘n tutti suoi pensier piange e s’attrista (F) qu· en tot son cor se complany e s’entrista (S) només és bo per ais i cara trista Hi ha un altre vers que es troba sovint en la traducció de Febrer, però que no té correspondència en l’original italià: és el que porta l’accent a les síl·labes tercera i vuitena: Inf. I, 120 (F) quant que sia, vers les beneytes gents (S) d’arribar a benaurats quan sigui l’hora Febrer fa servir menys sovint uns altres versos tan estranys com els anteriors, o més encara, i que no segueixen en l’accentuació ni les paraules de l’hendecasíl·lab italià ni les que presenten més sovint en el decasíl·lab català (accent a la quarta síl·laba): Accent a la tercera i la setena (Inf. I, 24): (F) mira l’aygua perillosa y malvada (S) i es gira per guaitar el perill agut Accent a la segona i la setena (Inf. I, 45): (F) la vista qui m’aparech d’un leó (S) amb torb d’esverament m’arremolina 110 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 110 Accent a la cinquena i la vuitena (Inf. I, 82): (F) O de tots poetas honor e llum (S) Oh dels altres poetes honra i llum! Atès que la versió de Sagarra és una versió lliure, hi ha versos dels aquí citats que no coincideixen, a causa de la diferent estructura sintàctica i de la partició dels versos, amb els de Febrer, les frivolitats mètriques del qual contrasten poderosament amb la solució que proposa el poeta de raça que és Sagarra, que accentua invariablement, bé a la sisena, bé a la quarta i vuitena amb cesura masculina. Però malgrat les crítiques de què ha estat objecte per part d’alguns investigadors moderns, s’ha de reconèixer a Febrer el gran mèrit d’haver traduït una de les obres que encara avui són més difícils i delicades de traslladar a una altra llengua, ja que va haver de vèncer, entre altres, la dificultat que suposa transportar hendecasíl·labs de tipus italià a decasíl·labs de tipus provençal i català, amb distinta col·locació d’accents i amb la diferència, notable, de la cesura. El lèxic Febrer posseeix un vocabulari ric, perquè ja era molt ric el de l’original italià. Però dins el conjunt de la seva obra lírica, com diu Riquer, continua sent un epígon dels trobadors. Febrer escriu en una llengua en la qual, pel que fa a la morfologia, predominen les solucions provençals sobre les catalanes, encara que, donada l’artificiositat d’aquest mitjà expressiu, estranger d’una banda i arcaic d’una altra —ja que els seus models (Arnaut Daniel, Jaufré Rudel i Cerverí de Girona principalment) són de cent o dos-cents anys abans—, hi abundin les incorreccions des del punt de vista de la gramàtica provençal. Aquesta producció lírica, això no obstant, és anterior en molts anys a la traducció del poema dantesc, i això ajuda a explicar la diferència de llengua entre les dues manifestacions poètiques de l’autor vigatà. Si, d’una banda, la llengua dels poemes és marcadament provençalitzada en el lèxic i en la morfologia, mentre que la sintaxi és fonamentalment catalana, d’una altra, en la traducció de la Commedia els occitanismes, tot i que són freqüents, ho són menys que en les poesies i són molt menys nombrosos que els italianismes. La característica més evident de la traducció de Febrer és l’afany de mostrar, com dèiem, una fidelitat gairebé absoluta al text italià. Així, la majoria dels italianismes que trobem en la seva versió són conseqüència lògica i directa d’aquest afany. Però si l’afinitat lèxica entre les dues llengües, italiana i catalana, fa que siguin nombrosos els casos de coincidència completa d’expressió, també el concepte de traducció que es tenia a l’edat mitjana, com diu A.M. Gallina, era molt diferent de l’actual. Ja hem vist més amunt que en aquella època el traductor en tenia prou de traduir el text literalment, verbum verbo, encara que fos per mitjà de calcs —i d’aquí ve la distinció que intueix Alfons Par entre «italianismes» i «mots merament italians»— i de transliteracions El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 111 EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 111 més o menys fidels de les paraules del model, encara que no tinguessin cap sentit en la llengua d’arribada, i sense tenir gaire en consideració ni la sintaxi ni el significat del text traduït, feina que es deixava als comentaristes. Febrer no és, doncs, una excepció, i la seva traducció verbum verbo està guiada pel criteri dominant al seu temps: el de considerar el poema dantesc una obra de fort contingut religiós i moral. Vegem ara alguns dels occitanismes més freqüents en aquest cant primer de l’Inferno: eu/ieu (I, 8, 13) Mas, per tractar del bé qu· eu hi trobé Mas pus qu· ieu fuy al peu d’un gran coll junt ez (I, 31) Ez ech-vos, quax al començar de l’erta occaysó (I, 41) sí com fo bé de sperar occaysó luy (I, 65) «Hajes mercè de mi», cridé a luy amenduy2(I, 69) de Màntova per pàtria amenduy croya (I, 76) Mas tu, per què tornes la mia croya? pertrey (I, 129) beneyt és cell qui lla fa son pertrey! Febrer no fa servir sempre, però, la paraula occitana, sinó que l’alterna amb la catalana corresponent. Així, al costat de eu/ieu trobem: 112 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet 2. A propòsit d’aquest adjectiu, diu Modest Prats: «Aquest amenduy presenta força complicacions. Deu ser també un italianisme, però a Andreu Febrer no li devia pas sonar amb la mateixa violència que a nosaltres. De fet, en occità antic hi havia la forma de nominatiu amdui que existí també en català antic i arribà (ambdui, ambduis, ambduix) fins a Muntaner […]», (op. cit., p. 102). EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 112 jo Jo no sé bé redir com hi entré (10) Mentre que jo cahia en lo baix lloch (61) E com jo viu aquest al gran desert (64) respongui jo ab cara vergonyosa (81) Ve’t la fera per qui jo·m són revolt (88) D’on, per ton prou, jo veig que més te val venir ab mi, e jo seré ta guida (112, 113) perquè jo fui rebel·lant a sa ley (125) Jo li repús voler, e que «·t requira […]» (130) yo que yo perdí tot l’esper de l’altesa (54) tu est aquell solls de qui yo he tolt (86) no·s vol que·y entre yo per tal condigne (126) per ço que yo fuga aquest mal plen d’ira (132) Lavors se moch, e yo l’aní derrera (136) al costat de malvasa trobem malvada (I, 24): mira l’aygua perillosa e malvada al costat de pauch, poch: E, reposat un poch lo meu cor las (I, 28) que, vinent-mé en contre, poch a poch (59) qui, per callar lonch, mut parech de poch (63) al costat d’autre, altre «A tu cové tenir altre viatge» (I, 91) i al costat d’aut, alt: guardé en alt e vi ·l seu dors qui sall (I, 16) plus alt, vestit ja del raig del planeta (17) là té la gran ciutat, l’alta cadira (128) Els italianismes són de dues classes: o bé calcs de paraules italianes que es troben dins el passatge corresponent de l’original, la majoria al final del vers, per obtenir una rima consonant que d’una altra manera li hauria estat difícil de trobar: (D) così l’animo mio, ch’ancor fuggiva (I, 25) (F) axí ·l meu cor, qui enqueres fugiva El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 113 EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 113 (D) De ecco, quasi al cominciar de l’erta (I, 31) (F) Ez ech-vos, quax al començar de l’erta o bé són italianismes que el traductor incorpora pel fet de conèixer bé la llengua italiana: (D) guardai in alto e vidi le sue spalle (I, 16) (F) guardé en alt e vi ·l seu dors qui sall Els llatinismes, si bé molt menys freqüents que els italianismes, s’hi troben algunes vegades. Així: compunt (I, 15) qui m’havia de por lo cor compunt i/o combust (I, 75) que l’ergulós Ilion fo combust tots dos, segons sembla, derivats del llatí urere. Quant a Sagarra, la seva traducció no presenta, com és natural en una versió publicada entre els anys 1950 i 1952, paraules desuetes o de difícil comprensió per a un lector mínimament culte. El seu vocabulari, i d’aquí el mèrit de la seva versió, és el de la llengua literària elaborada pel noucentisme després de la reforma de Fabra, i no va més enllà d’incloure alguns arcaismes lèxics (flum per riu, per exemple, també present en Febrer: «[…] qui espandist de parlar sí larch flum», I, 80) que s’han d’entendre en funció de les exigències de la rima. A la versió del poeta i traductor barceloní, s’hi detecten alguns casos d’hipercultisme, com és el de traduir la diritta via, del vers 3, per «el dreturer vial», solució extrema imposada per la consonància «vida/eixida» (ché la diritta via era smarrita/«del dreturer vial la passa eixida»); o el de «fontana» en comptes de «font» del vers 79 (Or se’ tu quel Virgiliio e quella fonte/«Doncs, ¿tu ets aquell Virgili? ¿La fontana…?). Hi ha també, a vegades, algunes substitucions lèxiques discutibles; així, en el vers 12, la verace via es converteix en «la dreta via» (che la verace via abbandonai/«al punt d’abandonar la dreta via»), òbviament per qüestions de rima. En el vers 29 (ripresi via per la piaggia diserta) —i aquesta vegada per un problema mètric, ja que el poeta necessitava aquí una paraula aguda i no plana—, la piaggia passa a ser una «vessant» («reprenc camí per la vessant deserta»); o en el vers 93, en què loco selvaggiocanvia a «indret asprós»: «se vuo’ campar d’esto loco selvaggio […]»/«si vols sortir d’aquest indret asprós […]», si bé el contingut semàntic no s’altera. Uns altres exemples de solució alternativa serien els dels versos 77 (Perchè non sali il dilettoso monte/«i no t’enfiles per la costa sana») i 84 (che m’ha fatto cercar lo tuo volume/«que m’he passat 114 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 114 llegint el teu volum»), en què el traductor tira clarament al dret, fins i tot estrafent la sintaxi, ja que a l’original dantesc el sentit del vers és tot un altre. Efectivament, a la tercina 83-84 diu Dante, adreçant-se a Virgili: «O de li altri poeti onore e lume,/vagliami ’l lungo studio e ’l grande amore/che m’ha fatto cercar lo tuo volume […]». És aquest grande amore per la poesia del mantuà, antecedent del relatiu che, el que fa que el poeta busqui els seus llibres. I encara si, a més d’aquest grande amore, formés part de l’antecedent (com sembla inferir-se del sentit) el lungo studio, el verb hauria d’estar en plural, és a dir, che m’hanno fatto. El cas és que Sagarra, quan diu: «Oh dels altres poetes honra i llum!/Valga’m el temps d’estudi i gran amor/que m’he passat llegint el teu volum […]», vulnera la sintaxi i afegeix, per consegüent, dificultat a la comprensió dels versos, ja que «gran amor» no pot ser mai antecedent del «que» relatiu. Són, a més, les llargues hores d’estudi i la devoció que sent per Virgili els elements que fan que el poeta Dante busqui en els llibres la companyia del cantor d’Eneas. No, com ens proposa Sagarra, que se l’hagi passat llegint, el «temps d’estudi», encara que aquesta solució li resolgui el vers. Un altre exemple també emblemàtic de com a vegades Sagarra despatxa sense contemplacions aquests problemes ens el dóna el vers 15: che m’avea di paura il cor compunto. Sagarra proposa com a solució: «que em va deixar la sang tan esverada», traducció més que lliure que excedeix de bon tros els límits del vers original. Certament, tenia Sagarra una tan gran facilitat per la versificació que sovint queia en el vers fàcil d’arrel neopopulista. Això és una constant en la seva obra poètica, en la qual, al costat de versos excel·lents, hi ha rodolins que el seu ímpetu verbal no podia contenir. Això es fa evident també en la seva activitat com a traductor, i les versions que va fer de l’obra dramàtica de Shakespeare en són una prova contundent. És lògic, per tant, que la seva traducció de la Commedia acusi en segons quins passatges aquesta circumstància: Mes, la sobtada vista d’un lleó amb torb d’esverament m’arremolina. Semblava contra mi portar el braó, amb el cap alt, i amb ràbia famolenca, i fent fins l’aire tremolar de por. I amb ell venia una lloba escardalenca que, ganuda de tall i d’escorrim, a molt fa temps que en la misèria esllenca. (I, 46-51) o bé És de tan mala pell i tant verí, que en la golafreria no s’atura i mai no es cansa de menjar i pair (I, 97-99) El primer cant de l’Inferno Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 115 EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 115 Vull remarcar només, per acabar, l’ús altern que fa el traductor del perfet simple, sempre en tercera persona («s’apaivagà», v. 22; «mogué», v. 40; «féu», v. 62; «escorpí», v. 111), oposat a la forma perifràstica («vaig retrobar-me», v. 2; «em va deixar», v. 15; «vaig aixecar», v. 16, etc.) per raó del metre. Bibliografia DANT ALIGHIERI (1974). Divina Comèdia. Versió catalana d’Andreu Febrer. A cura d’Annamaria Gallina. Barcelona: Barcino, v. I. — (1955). La Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep M. de Sagarra. Barcelona: Alpha. BADIA i MARGARIT, Antoni (1974). «La versió catalana de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer». La llengua catalana ahir i avui. Barcelona: Curial. RIQUER, Martí de (1964). Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel. V. II. CARDONA, Osvald (1953). «La Divina Comèdia en català». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (filial de l’IEC), II. Barcelona. FUSTER, Joan (1971). Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial. PRATS, Modest (1988). «Per una valoració de la versió catalana de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer». Studia in Honorem Prof. M. de Riquer, III. Barcelona: Quaderns Crema. SERRA BALDÓ, A.; LLATES, Rosend (1932). Resum de poètica catalana. Barcelona: Barcino. 116 Quaderns. Revista de traducció 4, 1999 Josep M. Fulquet EUTI 4 093-116 26/7/99 10:18 Página 116